Per tastar la felicitat

He fet un cap de setmana molt alliberador i molt ecològic. No pas per mor de cap consigna tramesa pel Sant Pare. Per ganes i perquè em van convidar a anar cap Areny de Noguera, municipi de la Ribagorça. En algun llibre li encolomen quatre-cents habitants.

No vull estendre’m en el fet que és una paratge natural, preciós i bondadosament acollidor. Hi ha tal esplet de natura, que la visió sempre compta amb una muntanya, un pom de flors, un muret de pedra seca o un camp de blat o de gira-sols. És una mena d’indret verge on totes les bestioles –les de dues o quatre potes- grimpen empesos per alguna de les moltes partícules que produeixen fiblades vivificants.

Malgrat tota aquella abundor natural, a mi em van interessar especialment els horts. Afortunadament els habitants d’Areny són hospitalaris a més no poder. Pots entrar i sortir de les cases si gastes els mínims d’educació. Vaig tastar un tomàquet d’aquells que ens va prometre en Saura així que les seves natges palpessin trona honorable. I no vaig parar fins trobar el fil d’on havia sortit. Això va fer que pogués conèixer més d’un hort particular.

No hi ha res més fàcil que lograr tenir un tomàquet a la taula de casa. Consti que parlo del tomàquet en sentit metafòric. Només cal tenir els calers suficients. S’ha arribat a confondre moltes coses des que en el moll de l’os de la nostra existència el concepte esforç ha estat reubicat.

Subsistència i esforç ha estat de sempre una relació siamesa. Si no prepares la terra, preveus un planter, sembres i cuides l’hort segur que no subsisteixes. Des de temps immemorial. Si no volies rossegar-te els punys calia emprar una disciplina implacable, a diari. Un hort, la font de la subsistència, no sura a cop d’humorades. Cal vetllar-lo a diari. No quan et sobta la il·lusió del més idiota. No. L’hort té, a més, el seu cicle. No admet dreceres.

A mesura que ens hem anat convertint en una societat més "avançada" hem perdut de vista el concepte elemental de que sense esforç no pots subsistir. Hem anat matant certa lògica natural. Hem perdut un mestratge que s’adquiria de forma directa dins el redol familiar. A Areny mateix hi he trobat que els horts ja només són assumpte de les generacions més grans.

La cosa té el seu punt de gravetat, perquè ja arriba a ser un quasi tabú. Donem més importància a la motivació que a l’esforç per assolir qualsevol objectiu. De sempre la lliçó de l’èxit ha estat prenyada d’obstinació, d’esforç, de regularitat. Quan grates en la motivació veus que ni el mateix Saura ha tingut els sants collons de proveïr-te d’aquells fantàstics tomàquets que tan alegrement prometia en campanya, que faria les delícies del més necessitat.

Quan esperes rebre la felicitat per la via de la subvenció, has begut oli. Si vols tastar-la, esforça-t’hi i segur que n’obtindràs el teu bocí. Ara, no hi ha res tan alliçonador –i motivador- que passar una bona gana. Encara que només sigui tomaquera.

Plataformes i corrents

Ara mateix hi ha un ambient molt enrarit en la societat catalana. Crec que sobre tot és degut a una manca de lideratge. No és cert que els líders siguin prescindibles. No és cert que les fórmules assembleàries puguin substituir els líders. No és cert que sense un líder una altre món és possible. I aquestes afirmacions no admeten comparacions odioses. Hitler fou un líder, com Stalin. No. Si l’únic deduïble és això, no cal que seguim.

En Pujol ha estat un líder. Potser el darrer. Va representar políticament el que a l’ensems succeïa en el microcosmos familiar: l’emancipació era una cosa que es va començar a postergar escandalosament. Podies arribar a la quarantena i estar tranquil·lament depenent de ton pare. En Pujol segurament va exercir massa temps el paper de pare. Quan finalment arriba el cas d’accedir a la independència personal, la temptació primera és la de creure’t que ton pare, que te l’estimes un timbal, és una mena de capoll que no sap fer la “o” amb un canut.

I quan et trobes sol, amb el timó de la teva pròpia vida a les mans t’agafa una sensació de caguera imparable. Amb quaranta anys hauries d’haver més que conjugat la teoria amb la pràctica. Amb quaranta anys, quant surts de la closca, el tros de capoll ets tu.

Per més que ho vestim -o despullem-, Catalunya ha viscut massa temps sota la tutela d’en Pujol. En bona mesura perquè era collonudament còmode. El catalanet mig és tot un bandarra acomodat. I no ho assumeix. Al contrari. Ha cregut, després de 23 anys de veure que les garrofes queien inexorablement, que seguirien caient com si res. Per art de màgia. No hi ha hagut raonament més cretí que defensar: “ara toca el canvi”. I prou.

A més de facturar ton pare, has d’haver assolit la capacitat. Certament tocava. Però el canvi ha de venir acompanyat de competència. Tants anys repantingat al sofà de casa han passat factura. No saps fer una puta “o” amb un canut. Però has d’aguantar el tipus. Ets un adult amb les capacitats justetes; les pròpies d’un púber. Al partit ja t’han vist el llautó. I comencen a brollar els corrents.

Al carrer diuen que ets un capoll. De cap a peus. No hi ha tant de dogma, ni de servitud, ni cretinisme sectari. I brollen les plataformes, que admeten militants, ideòlegs, votants de procedència diversa. Tothom s’aplega sense masses manies al voltant d’una plataforma. L’adhesió a la plataforma creix, perquè difícilment serà satel·litzada, com pot esdevenir-li a un corrent de partit.

Però quan el corrents i les plataformes brollen com ho fan avui, vol dir que el teu paper de Pujol ha fracassat estrepitosament. No passa res. Ves-te’n a prendre pel sac. Molts podem arribar a ser comprensius amb el fet que la quarantena t’hagi agafat amb els pixats al ventre. Ves-te’n a prendre vent i admet que hi ha qui no suporta ser un dat pel sac com tu. O deixa que els corrents i les plataformes t’esclafin per imbècil immadur. Per incapaç de liderar res.

Lo riu és vida

Lo riu és vida i una ració d’escopinyes amb salsa Espinaler acompanyada de vermut, també. Diria que això segon perdurarà en la categoria dels bons records. I allò primer, a mesura que passi el temps, acabarà convertint-se en mala vida.

Cada any, en època estival, hi ha dos temes recurrents: grumers i sequera. Dels grumers se n’ha parlat abastament, com sempre. En canvi, la sequera, només va aparèixer tímidament. Així que es va signar el decret de restriccions, va saltar el primer diferencial. Després van caure quatre gotes que els hi vam subministrar categoria de diluvi. De seguida van petar els ploms de mitja Barcelona. Va continuar la lletania dels trens de rodalíes, va venir la ministra d’incògnit com si aterrés a l’Irak, va venir en Pizarro a miccionar en seu parlamentària, va venir la declaració d’independència amb data al calendari astral i ben aviat vindrà l’operació tornada.

Tantes vingudes ha hagut per explicar, que la del meu amic no ha sortit enlloc. “Vinc de La Baells i l’embassament fa angúnia”. Només has estat a La Baells?. Perquè el panorama hidrològic a Catalunya també pot fer riure –o plorar- bastant.

Varem muntar la de Déu amb allò de que “Lo riu és vida”. Es va aconseguir aturar el Pla Hidrològic però la solució alternativa, implantar una nova cultura de l’aigua, sembla que no ha estat suficient després de tots aquests anys. Suposo perquè tot aquell ciri, a més de suposadament ecològic, va ser una batalla d’esquerres. Lliurada tant a la dreta catalana com l’espanyola. Una gran victòria que recordarem en el temps.

Jo que m’ho mirava atònit per televisió sempre em vaig demanar d’on sortia tanta pasta per confeccionar aquella ma de samarretes, d’escenografia amb els tubs metàl·lics retorçats, de lloguer d’escenaris, d’equips de so, autocars, les pancartes d’encàrrec, les banderes amb l’icona dels tubs –versió blava i blanca-. Tot allò no surt espontàniament si no hi ha una ma generosa -i d’esquerres?- que faci una bestreta.

El collonut de tot plegat és que quan arribi el dia que haguem d’omplir les cisternes del wàter amb Fontvella, encara haurem de tornar aguantar alguna ment preclara -d’esquerres, of course- que gosarà dir que tot això és culpa de la nostra obsessió identitària. No dubto que obtindrem nova micció, de disseny, hertziana i lluny de qualsevol seu parlamentaria. Directament a la cara, per catalans, conservadors i dretanosos. I sospito que serà abundant, perquè ha de poder reomplir puntualment embassament per embassament.

Però bé, a qui coi li preocupa l’aigua?. A un extraviat com ara jo?. Sempre ens queda lo recurs de lo riu!. El que toca és retornar cap a casa esglaonadament. I demà ja serà tot un altre dia.

Autodeterminació i romesco

Diumenge l’inefable Carod va fixar pel 2014 la data per convocar un referèndum d’autodeterminació per a Catalunya. En una altra situació, la notícia m’hagués fet botar de la cadira. D’alegria, és clar. Quan un dirigent d’un país, encara que sigui aquest, afirma una cosa semblant, te l’hauries d’escoltar amb trempada atenció.

Però les coses han anat de tal forma en els temps recents, que la notícia dominical em va provocar una certa angúnia. Em va semblar que aquest senyor feia l’enèsim exercici de política mendicant. Pidolava el titular per mirar d’existir en aquesta calor estival que fon al més plantat.

Tenim una llarga llista decebedora, nacionalment parlant. Des de la majúscula frustració col·lectiva que es va covar amb la selecció d’hoquei retratada amb estelada i president de la Generalitat inclosos, fins a la manipulació feixista per tal que els catalans no puguem escoltar Els Segadors. I això només és un plis-plas parlant exclusivament del capítol esportiu.

Però resulta que la família erky va molt avesada a parlar de l’autodeterminació. Amb el mateix pudor que un marroquí t’engalta un pet o un rot mentre menja el cuscús a la gatzoneta. Sobta, però has de respectar-ho pulcrament i seguir endrapant per no quedar com un mal educat.

En el capítol de l’autodeterminació és on recordo haver sentit molta vergonya aliena. El va encetar el company Vendrell un dia de calçotada i estúpidament va arrossegar el tema cap el Parlament. Amb semblant estupidesa s’hi va entrampar la família convergent. Com autèntiques criatures, van acabar tots plegats fotent-se de quatre grapes dins la galleda que es va escenificar al Parlament. Jornada històrica per oblidar.

Només queda demanar-li a en Carod amb quin romesco pensa encarar aquesta calçotada. Hi ha moltes versions, tantes que poden dur-nos a irreparables confusions. Fins i tot, hi ha qui confon el romesco amb el xató. En aquesta mena de deliri, hi ha qui es creu més Arguinyano que l’original. Però al capdavall no és qüestió de tornar a fer el ridícul exactament pel mateix que ja l’hem fet.

Quan sento parlar d’autodeterminacions amb aquesta alegria entenc que en realitat volem discutir del romesco o d’una puta calçotada. De mirar de cridar l’atenció perquè ets en mig d’un desert. En mig d’una cremor d’estiu. Altrament, no m’ho explico. Parlar del 2014 com qui menja cuscús al Marroc em sembla un numeret d’extrema decadència. Sembla que només obrim la boca per fer pets. Amb un bon romesco no et caldria expel·lir-los fora de lloc.

El Barça: a segona

Fa temps que el Barça hauria de ser a segona. O en algun altre llim. És un dels factors més grans que tenim a casa nostra a l’hora d’eclipsar el país. Aquesta és una idea que arrossego de fa temps. Va començar a generar-me certa virulència quan al balcó de la Plaça Sant Jaume, n’Stoikov, va agafar el president de la Generalitat i el va sacsejar amunt i avall com aquell qui remena un vulgar sac de patates. Després va venir el sapastre de’n Bakero. Des del mateix balcó va llençar els calçotets de’n Joan Gaspar. Són escenes pròpies d’un país en vies de desenvolupament. Com el que vèiem fer a n’Hugo Chávez aquest cap de setmana. Populisme de baixa estopa.

Ahir en Ronaldinho va anar a un jutjat de Gavà per tal d’adoptar la nacionalitat espanyola. La doble nacionalitat, en realitat. Tothom sap, sobre tot la gent culé, que aquest fet té com objectiu el poder incorporar al primer equip més estrangers del que permet la llei. És a dir, allò tan suat del “feta la llei, feta la trampa”. Quan aquest Barça el considerem un dels referents de país vol dir que anem ben dats. Vol dir, per exemple, que ja ni ens podem escandalitzar de cap tripartit.

Quan fas trampa amb la llei, has de ser bastant ruc, ase o guarà per no saber que això podria molt ben ser que se’t tiri en contra. Quan de la llei en fem lectures interessades, tacticisme de vol rasant, la conseqüència immediata és el campi qui pugui. Com a mínim, saltar-se la llei, ja no generarà ni vergonya.

Cal ser un ignorant de marca major per no saber que la importància o el valor d’una llei resideix més en el seu esperit que en cap altre factor. La seva lectura pot donar validesa o nul·litat a aquest llei. Cal que posi cap exemple?. Cal que parlem de l’Estatut?.

Saltar-se la llei tan alegrement i comptar amb el vist-i-plau de la ciutadania només té una lectura l’assumpte. Una lectura aberrant. I quedar com uns perfectes idiotes i a mig civilitzar per mor del futbol em sembla encara més patètic.

Si el barcelonisme ha de subministrar aquesta anestèsia a la societat catalana, més val que es descomposi. Si la gent blaugrana pensa que ha fet el negoci del segle, més val que rumiï amb tornar-se a escolaritzar des de primària, amb independència de l’edat. Tota aquesta gent que sent els colors del Barça i que no se li regira el dedins, es converteix en còmplice tàcit d’una xorissada col·lectiva.

Si ets d’aquests, després no bramis. No estaràs autoritzat moralment per exigir res a ningú. Ni a en Carod, quan et surti amb les hòsties de la pluja fina. Ni a en Montilla, quan et refregui per la teva cara d’ase, ruc o guarà que si ets a les fosques o penjat en alguna via de rodalies és per culpa de la teva identitat nacional. Ni a en Saura, quan despiadadament farda d’antisistema amb la seva txurri, mentre custodien les regnes del país. Ni a en Mas quan t’obsequiï novament amb fotos obscenes fent manetes amb en ZP.

Si avui ets tu qui se’n fot del mort i del qui el vetlla, pensa que un dia també jauràs amb els peus al davant. I abans de ser ben mort sentiràs un calfred d’humiliació o de vergonya. Serà just en el moment d’exhalar el darrer alè. Només sentim allò que hem estat.

Molt d’anys

Vam arribar de Mallorca dijous. Vam desfer les maletes i les vam tornar a fer. El meu amic fa anys i em va dir si ens feia el pes anar a Girona. Divendres, dissabte i diumenge. Girona sempre ens fa el pes, tot i que fer i desfer i tornar a fer maletes és una mica emprenyòs. Coi, sopar a Les Cols d’Olot i dues nits a Girona: com no ha de poder fer el pes, una proposta semblant?.

A Les Cols vam entrar-hi a dos quarts de deu. Passades les dues, el gerent va venir amb el ferm propòsit de mostrar-nos el restaurant. Allí hi treballa un exèrcit de gent excel·lentment preparada, molt competent. Cosa increïblement difícil de lograr, en el ram de l’hostaleria. Tota aquella gent tan professional estava fins els collons d’haver d’esperar a que nosaltres ens piqués la mosca de tocar el dos. Així és que fins i tot la mateixa Fina Puigdevall ens va fer de guia per la cuina. L’esplèndida cuina. Un amor de cuina. La setena meravella. Vam obrir calaixos, portelles i vam remenar pels prestatges. L’acer inoxidable és el rei dels materials en aquella cuina. Tan que fa pensar que ets a una morgue. A la nit allò té un aire de tanatori. Amb molt de disseny, però. La senyora Puigdevall amb una conversa amable ens va encarrilar cap a la porta.

A l’endemà vam voltar per Girona. L’Onyar és un remans cristal·lí. Els ànecs, els peixos i les gavines trenquen atzarosament les estones de silenci. En mig de les acolorides façanes hi transcorre pau, pau i més pau. Després d’uns dies de pluja tot aquest escenari ha quedat llampant i purificat. Per dins i per fora. Girona, així, fa molt més el pes.

A la nit només ens atrevim amb un iogurt. No és fàcil poder aconseguir un iogurt de la Pastora d’Oló a Girona. A cal Morisco hi trobem de tot, fins i tot palo però d’Eivissa. I palo Túnel, el de Bunyola. I sobres per fer litines i cremor tàrtar a l’engròs. Però no tenen iogurts. Finalment, hem de fer cap a l’Hipercor i hem d’acontentar-nos amb un iogurt de llet de vaca, bio, amb aloe-vera i gust de llimona amb extracte natural.

A cop de iogurt s’organitza el sopar a l’habitació de l’hotel. La conversa discorre llarga i distesa. L’endemà, amb l’ajut del bufet lliure reprenem el fil de la discussió. Uns ous ferrats amb bacon, una truiteta a les fines herbes, pa amb tomàquet, formatge, embotits, fruites, donen una empenteta nova a la conversa. Sopar només de iogurt et lleva amb gana renovada.

El cap de setmana ha passat fugaç. Però el retindrem per molt de temps. No és fàcil tenir converses per recordar. Camí de tornada ens n’adonem que sense les llargues estones de xerrera el cap de setmana hagués passat sense pena ni glòria. Què se n’ha fet de les llargues estones de conversa?. Abans hi havia el costum ben estès de xerrar al voltant de la taula, d’arremolinar-se al carrer per fer-la petar. Avui té la categoria de gran mèrit saber alimentar una conversa i mantenir la seva tensió viva al llarg d’un cap de setmana sencer.

A un amic com aquest li desitges de tot cor que en faci molts més d’anys. Que els celebri on vulgui, encara que sigui després de venir de fer la volta al món. Qualsevol moment serà perfecte per escometre allò que no ha pogut sortit aquests dies per Girona.

Ets liberal?

Ser liberal te més a veure amb la llibertat que estrictament amb l’economia. Encara que molts creguin el contrari o ni ho sospitin. És més una qüestió domèstica que estrictament pública. És una actitud personal, d’entendre i voler projectar la vida pròpia. És una necessitat vital. Poc té a veure amb cervells erudits que gaudeixin d’un Nobel d’economia. Pots no ser economista, però si liberal. No són únicament els economistes que necessiten la llibertat per poder-se realitzar.

Si creus que ets usufructuari del teu destí, no ets liberal. Si creus ser l’amo de la teva vida, comences a ser liberal. Si penses que tens responsabilitats, sobre tot domèstiques, que mai desapareixen i que amb el teu esforç i voluntat pots garantir cotes superiors de dignitat, aleshores estàs bastant tocat de liberalisme.

Si confons sanitat per salut o ensenyament per educació, vas pel mal camí. La salut només te la pot garantir una divinitat no terrenal i l’educació ton pares. Amb aquesta domesticitat s’albira el liberalisme del bo .

Si no cagues o pixes en via pública per convicció pròpia, encara que estiguis en festa major, en comptes d’un reprimit tens tota la pinta de ser liberal. Si, a més, no ho fas sabent que existeix un servei d’escombriaires les vint-i-quatre hores del dia per mor d’aquesta festa major, aleshores ets ben liberal.

Si creus que ets imprescindible per millorar el teu entorn o per fer progressar el món, ets molt liberal. Si creus que els mèrits de fer les coses ben fetes acabaran per tenir recompensa –material o no-, també. Si sospites que no som tots iguals, però que hem de gaudir dels mateixos drets per poder garantir les mateixes oportunitats a tothom, vas ben encarat cap el liberalisme.

Si creus en tu mateix, per allò que fas o has fet, i no perquè ho hagis heretat o t’ho hagi proporcionat un tercer. Si no et sents créixer quan ets voltat d’enzes és perquè penses bastant liberalment. Si entens que amb la llibertat es garanteix la realització de la condició humana, vas de liberal sòbriament.

Finalment, amb un toc d’obvietat majúscula: si ets català hauries de ser entre bastant i molt liberal. A menys que el dring de les teves cadenes, hores d’ara, et soni a música celestial.

Cap a la Mallorca liberal

Sóc a punt de fumar-me les darreres estones per Mallorca. Ha estat un vist i no vist. Quan veig que no m’ha donat ni temps a desfer tota la maleta vol dir que alguna cosa falla estrepitosament. Ha curtejat aquesta escapada.

Tot i així ahir vam fer un soparillo amb en Miquel Segura, a Port de Pollença. Una vetllada agradabilissima, que s’estirà fins a quart de dues. Sort que l’home l’endemà partia cap a Praga.

A la conversa hi va aparèixer de tot: política catalana, mallorquina, balear, espanyola, en Matas, la Munar, en Pujol, en Mas. En Montilla. En ZP. El PP balear, després de la fuita de’n Matas en direcció qui sap ben bé cap a on...

El cas és que després d’una estona llarga vam arriba a una conclusió que sembla irreversible: muntar un forum de tall liberal a Mallorca. Provocar que el Grup Hayek tingui una presència estable i seriosa a sa roqueta.

Només hi ha una pega: sembla ser que existeix una relació –no escrita- directament proporcional entre pensament liberal i anticatalanisme, a Mallorca. Com més d’això primer, més hi ha d’això segon. Fins el punt que en Matas era el catalanista del PP a les Illes. No m’estranya, doncs, que l’home hagi tocat el dos i no vulgui deixar rastre.

De totes formes això no és motiu suficient per no engegar un projecte com aquest. No crec que haguem d’amagar la catalanitat de res ni de ningú, sigui on sigui. I encara menys davant persones suposadament liberals. O són ments liberals o són simples ments retorçades. Només el temps dirà.

Mallorca

Divendres se’m va acabar l’existència Puigdellívol. Rotundament.
M’he reincorporat a la vida estressant de les vacances. No sé que ho fa enguany que tothom ha decidit anar a Mallorca. Entre els que hem de visitar per compromís familiar més la gent que aterrarà per fer-hi uns dies, m’estic plantejant de canviar el bitllet de tornada. No tinc prous dies per cobrir tantes trobades. I ja no compto el que m’havia proposat de fites personals. Això queda com purament accessori. Ara mateix és un luxe poder estar escrivint aquestes ratlles. No era pas dins el programa!.

Avui espero que arribem a fer un sopar GH. Amb un bon amic estem mirar de tirar endavant la versió del Grup Hayek a Mallorca. Tenim “grans” idees, hem escrit papers i un calendari de possibles actes per a la temporada que, passat l’estiu, encetarem.

Hem convidat a en Miquel Segura. Havia estat -fins fa ben poc- secretari general de l’Institut d’Estudis Baleàrics. Home molt proper a en Matas. Home finíssim. Xueta militant i fuet d’aquesta esquerra mallorquina. Un home que fa molt anys que va a la contra, en moments en els que fer-ho t’hi podies ben jugar l’esquena. O el coll. Se l’ha situat en l’òrbita més pepera de totes, però la seva defensa del català és admirable, per intel·ligent i subtil. A Lleida va encetar la seva intervenció en un acte dient: “puc donar-los a triar dues opcions. Dues. Volen que els xerri en la variant de Mallorca o la del Principat?. Jo no tinc problema en cap de les dues”. Val a dir que els seus predecessor havien fet tots el seu discurs en castellà i sense donar oportunitat a res més, naturalment.

Aquest home coneix el perquè de moltes coses que han passat a les Illes. Políticament parlant, vull dir. Pots compartir o no el seu punt de vista, però té un gran interès saber el que pensa. El mateix fa amb tu. Les hores de conversa amb aquest personatge són inacabables. Parlar de política, de Mallorca, dels xuetes, del món, sempre és un veta que la pots anar estirant fins l’infinit. Vejam, doncs, cap on ens durà una bona conversa.

L’estrella Catalunya

Acte seguit va venir la humiliació. El Sr. Pizarro mereixia, pel cap baix, l’escarni. Amb el tema de l’opa el vam descobrir com un dels valors més sòlids de l’anticatalanitat espanyola. Dilluns es va rifar, va humiliar als polítics de perfil baix que se l’escoltaven i de retruc va aprofitar per fer-nos quedar a tots com veritables imbècils de marca major.

Es va presentar com un tigre mans de l’aparell de l’estat, des de temps immemorials, abans que vostès decidissin treure la pols a aquest parlamentet. Va dir que no sabem la sort que tenim, des que la seva empresa opera exclusivament pel nostre territori. Abans d’això: el caos. Tres companyies, mal gestionades, deficitàries i ni saben l’embolic en el qual es trobaven vostès!. El cas català, altre cop, va ser un cas únic a Espanya!. Ets un desgraciat. Un solemne filibuster, per dir-t’ho finament.

Quatre-centes mil persones a les fosques i aterra a Barcelona amb els fums de qui encara li deus diners. I ses senyories, amb les cares més subnormales que he conegut en rostre humà. Em demano on eren els experts. Ells havien de garantir una mica de llum al problema de la ídem.

Al Parlament era menester plantar cara a l’aparell de l’estat. Simple qüestió de dignitat. Vam comprovar que no són els crits, els gestos, la retòrica, els venedors de fum, la falsa modèstia, la falsa competència, els aprenents de peixatera, qui ens durà a una llibertat segura. Ens cal gent molt més preparada; experta.

Dilluns va aparèixer un bri d’aquell estel que és Catalunya. No pas el que branda en senyera independentista. Un estel llunyà, d’aquells que veiem córrer pel firmament les nits fosques d’atmosfera oxigenada. Diuen els experts que només ens arriba llur rastre, perquè aquell fenomen en realitat fa milers d’anys que es va extingir.

Fins i tot les consumades peixateres d’aquest país saben què, si els experts parlen, podrien datar-nos el temps que fa que no som més que un pur miratge. Que som pols de la nostra pols. Partícules cada cop menys incandescents, que deambulen erràticament en algun univers obscur, emmudit i en magna solitud.

Mentre, en aquesta part de la terra els enzes bramen: morin els experts. Llarga vida als estels!.

“Mossos en acció”

Ara que tinc una estona per fer de Puigdellívol de forma pletòrica, vull mirar d’anar al FNAC. Ara és època de rebaixes, i dintre de les coses amb pvp de saldo trobes dvd’s interessants. Hi ha sèries de televisió!. No entenc qui coi es pot comprar sèries de TV en dvd. A banda de la meva reina des meu coret, és clar. No passa estiu que la senyora no vagi a la cerca del NIP/TUCK d’aquella temporada. Comprovo, astorat, la quantitat de packs que han arribat a fer d’una kk de sèrie com Friends. Enguany, per mor del consell d’en Marc Arza, caldrà veure si ja ha sortit la sèrie "The West Wing". No en tinc ni flowers. Però tampoc coneixia la menja blanca de Reus i va resultar ser una delícia.

Vull veure, també, si ja s’ha recopilat la sèrie “Mossos en acció”. En el primer capítol una colla d’agents se las té amb un xorisso, que després de ferir dos companys i abonyegar dos cotxes patrulla acaba a comissaria emmanillat. No cal que digui que els mossos van comptar amb el meu suport anònim. Al vídeo li manca el so i estalvia les imatges prèvies a comissaria, del xorisso en acció. Amb la qual cosa es perd una càrrega importantíssima d’informació per determinar si els agents realment tusten injustament a aquest xorisso, al que la premsa del moviment va voler fer-nos passar per màrtir de la santa innocència en mans dels cossos i forces de (l’estat?) la Generalitat. Voler fer-te creure que, quan algú semblant arriba emmanillat a comissaria, l’únic que se li pot oferir són classes d’urbanitat és voler fer-te passar per imbècil rematat. Vaig trobar d’una baixesa incalculable haver posat en dansa aquesta pel·lícula, que es va fer amb tota la mala folla del món. I vaig trobar encara més baix que aquest recurs gaudís del vist-i-plau dels més alts responsables de la conselleria d’interior i d’alguna altra també molt progre. En seu parlamentària!.

Com que som a vessar de pluja fina amb la correcció política, la cosa és: els mossos i les mosses. Doncs poc després va aparèixer un segon lliurament, “Mosses en acció”. Altre cop sense so. I les imatges, per més escabroses que me les volessin presentar les vaig trobar d’allò més naïf però igual de fill de puta el mètode de filtrar-les. Igual de fill de puta la finalitat que cercaven. Insisteixo que parlem d’una comissaria. No de la consulta del meu dentista ni de cap podòleg.

El tercer capítol va dels mossos -i les mosses-, tots a una, reclamant els seus drets pels carrers de Barcelona. Un revival del “es triste pedir, però es mas triste robar”. La manifestació també va gaudir del meu suport, encara que només fou moral.

Del quart capítol no en se res, més que el publicat en forma de text. Encara és calent. La setmana passada un cotxe s’estimba a l’AP-7, entre Vandellòs i l’Hospitalet de l’Infant. Hi moren dues criatures i els altres tres ocupants, directes a l’hospital. En el cotxe hi anava una família sencera. Hi conduïa el pare. Els mossos fan guàrdia a l’habitació fins que al conductor se li dona d’alta mèdica. És aleshores que l’agafen, l’acusen d’homicidi i se l’emporten davant d’un jutge.

Bé, així com abans em faltava el so, per posar-me de través en la feina dels mossos, aquí em falten les imatges. Ara, només amb el relat dels fets em quedo astorat. No em sé avenir d’aquesta manca d’humanitat que semblen exhibir els mossos que van atendre el cas. El mínim que se’ls hauria d’exigir és que abandonessin el cos policial. Algú que fa ostentació d’aquesta manca d’escrúpols, amb llicència per matar, és un perill públic.

És a dir, que com a pare comets un error, segurament l’error insuperat de la teva vida que és ser el responsable de la mort de dos dels teus fills i el més lúcid que li assalta al capet del mosso és donar una resposta administrativa, com un lloro dels més tontos. No hi ha en aquest país cap llei, ni càstig ni jutge més sever que la pròpia consciència d’aquest pare. Ni res que torni a la vida a aquestes dues criatures. A aquesta persona li cal una resposta plena d’intel·ligència emocional. No aquest autisme de funcionari, aquesta manca de cordura. He sentit ràbia i vergonya a parts iguals en assabentar-me d’aquesta notícia. Ha passat quan Catalunya era en mans del matrimoni Ceaucescu.

Intento clarificar-me amb aquesta sèrie. Comença presentant-nos la policia com autèntics goril·les quan fan la seva feina. Aleshores se li dona corda, en totes les cadenes de ràdio i televisió; autòctones o estrangeres. Internet en va plena. I quan arriba el moment que els goril·les fan la feina de policia, aleshores no hi ha cap micro, cap càmera que filmi ni que esbombi res.

Si Ceaucescu aixequés el cap, no dubto que se sentiria orgullós de Catalunya. I jo, pensant-ho millor, ja aniré pel FNAC el dia que em retrobi amb el bon humor.

Àrea Puigdellívol
Avui firaré pel mercat de Nou Barris. Triar i remenar. Me’n duré la meva mare. Anar a mercat amb la meva mare m’encanta. Quan es deixa me l’emporto al de Mataró, que hi passa de tot.
El sopar amb en Chamb s’ajorna a dia d’avui.
Ahir, per sortir del pas, em vaig arreglar amb tres llesques de pa de pagès torrat: amb botifarra de foie, amb formatge curat i amb sobrassada de Mallorca –autèntica-. Mitja ampolla de Mas Escorpí, un chardonnay del 2006 de Gramona, fresquet. Boníssim. Per tancar, una barreta de Special de Kellogg’s, de règim. Duu xocolata i bocinets de taronja, a més de les bírries cruixents de sempre. Un iogurtet de la pastora d’Oló. Són deliciosos. El rotet i cap a dormir.

Lluís Maria Xirinacs, A.C.S.

Conec el personatge de forma superficial. Conec el que conec gràcies a les notícies puntuals que han anat sortint a la premsa, ràdio o televisió.

Només un cop vaig tenir l’ocasió de topar-me amb ell. Jo tindria aleshores, com a molt, onze anys i fou quan anava a escola al C.N.M. General Primo de Rivera. Pujant les escales del dragó del Parc Güell, a mà esquerra.

El recinte sempre ha estat un lloc de molta peregrinació, plató de TV’s, localització magnífica per rodar anuncis, refugi d’amants, racó d’incivisme, enclavament perfecte per a l’oci i el lleure. Entre els ramats de gentada sempre n’hi veies algú que tenia pinta d’estar tocat lleugerament per la fama. És avui que sé qui és en Luís Aguilé, la Bàrbara Rey, en José Guardiola, en George Harrison, el president Pujol, en Lluís M. Xirinacs. En vuit anys hi passa molta gent pel Parc Güell. Tanta que al final ni te n’adones del grau de concurrència ni de fama que corre per allí.

Un dia cap al tard, esperant la patera amb rodes que ens havia de retornar a casa, va aparèixer un senyor amb barba, acompanyat. I com que sonava d’alguna cosa vam anar a trobar-lo. Jo li vaig demanar un autògraf, que me’l va estampar en una enganxina amb el seu retrat. L’home va quedar feliç de veure que era reconegut a unes edats tan tendres. I jo vaig quedar encantat de topar amb algú que tenia enganxines amb la seva cara i una senyera estelada de fons. Per força havia de ser algú important. Vaig guardar l’enganxina i després em vaig preocupar d’esbrinar el personatge.

Sense tenir un coneixement profund d’ell, m’ha semblat que aquest bon home patia d’un cert decalatge respecte de la Catalunya que volia esperonar. El seu esperit manifestament gandhià es posà en marxa massa aviat. Aquelles assentades al costat de la Model que protagonitzava –i que van tenir el seu ressò, no en dubto- avui haguessin fet furor.

Amb tota aquesta cultura de la Pau que regna, les ganes de festa major i de fer performances contra les guerres –o el motiu que sigui-, de plantar la tenda de campanya a Francesc Macià a la mínima de canto, de tallar la Diagonal o Pau Claris, de tanta causa amb dubtosa bondat, en Xirinacs era avui que havia de plantejar les seves accions. Essent molt conscient del tipus d’espiritualitat que branda per aquí. Res a veure amb la Índia. Aquí, la majoria de fills de Buda, són de pasta de moniato.

Ara s’escampa el rumor de suïcidi. Bé, jo l’he sabut per internet i diumenge el va il·lustrar TV3, amb la solvència que comença a ser marca de la casa. Un suïcidi presentat d’allò més esotèric. El fet, però, és que és ben mort.

Si és cert que s’ha suïcidat -cosa que dubto a la vista dels motius que s’exposen-, penso que l’home ha tornat a patir de decalatge. Aquest esperit seu hindú aquí no l’entenen ni les mosteles. És massa elevat. L’opressió a la qual és sotmesa la pàtria va molt per darrera de l’opressió a la qual avui es veu sotmesa la tonyina.

Crec més possible una catalana mort en aquest darrer cas, que per la nació. I no pel seu alt grau de compromís en la causa. Penso més probable que abans mori un activista als oceans, perquè s’hagi enredat en una d’aquestes pancartotes fermes, revoltades i difícils de compondre en una zòdiac en moviment, en alta mar, amb tots el vents en contra i les ones descomunals de cara, i que tot això provoqui que mori escanyat per una de les vetes indòmites que fàcilment s’enreden amb traïdoria. O que en semblant situació un d’aquest pesquers japonesos foti un cop d’àncora al cap d’un activista, per torracollons.

Plantar la tenda i arriar focs de camp, els que vulguis Lluís M. . Ara, nosaltres el suïcidi nacional el practiquem cada dia una mica, després d’un bon pa amb tomàquet. Nosaltres, ben farts com a truges anem a cercar la mort. Però d’esquenes. De cara només hi anem a trobar la tonyina, el pa i el tomàquet.

Qualsevol que hagi estat la causa de la teva mort, sàpigues que és sentida. Malgrat aquesta Catalunya amb consistència semblant al paper de fumar, sàpigues que som molts els que et trobarem a faltar. (A.C.S.).

Àrea Puigdellívol
Soparet amb en Chamb, al restaurant Qvid, Diagonal amb Bruc.
En Chamb sempre està a l'aguait de la novetat més roent. Poca conya, doncs.

Ramon B. for President!

A mitjans de juliol al Cimera Extraordinària hi apareixia una breu entrada, que feia referència il·lustrada al que més d’un pensava que era una vil llegenda urbana. Quan en Montilla va pel món, porta una “xuleta” per si ha de signar al llibre de visites. Copia d'allí el que hi vol deixar estampat.

Bé, a mi em deixa perplex. Una situació d’aquesta naturalesa em deixa fora de joc. Surt al Polònia i m’ofèn. Però a vegades diuen que la realitat acostuma a superar la ficció. Com és el cas. I no sé si estic ofès, al·lucinat o sento una vergonya aliena desmesurada. Em costa bastant de creure que al Partit dels Socialistes no hagi realment algú més preparat. Us imagineu semblant situació en algun president d’un país europeu, de la nostra òrbita, del nostre món?. Que un president no sàpiga escriure en l’idioma del país que –se suposa- representa és una cosa inconcebible. En la nostra òrbita, en el nostre món vull dir. No en la casa plena d’okupes que tinc davant del despatx.

Crec que els intestins d’un partit són complicats. Però fins a aquest punt, mai no m’ho hagués pensat. Al PSC hi ha gent molt vàlida, jove, que representa saba nova. Idees noves, energia nova, futur.

Proba d’això n’és, per exemple, en Ramon Bassas. També té el seu blog, molt –massa- socialista. Jo acostumo a seguir-li la pista regularment. Estic segur que, tot i no compartir la seva veta ideològica, pesa més el cantó de les seves virtuts polítiques que les criticables. Hi juga molt en el seu favor l’edat. És un personatge més fill d’aquests temps que no pas d’altres més empeltats amb tot el rebombori que fou la transició de la senyoreta Pepis.

Quan arriba l’estiu en Ramon Bassas a diari fa les seves recomanacions. En general les trobo molt encertades. Interessants, sens dubte. El vaig descobrir l’agost passat, que va estar replet de bons suggeriments. Em va agradar especialment la referència a la primera carta encíclica del Sant Pare Benet XVI: Déu és amor (Deus caritas est). La vaig anar a comprar de seguida, la vaig llegir i ha quedat tot aquest any al costat del sofà; a l’estar de casa. Aprofitaré la meva condició de Puigdellívol per tornar-la a mirar. He celebrat molt que enguany torni a repetir aquest sistema d’entrades en el seu blog. Us el recomano, doncs.

En Ramon Bassas és filòsof. Està gairebé dit tot. Lletres pures. Parla, quan no és en campanya, d’art, religió, literatura, filosofia. També de política. De Mataró, on fa de regidor d’urbanisme i a més n’és el primer Secretari del PSC.

Molts cops he pensat perquè sí un tipus com en Montilla i no un tipus com en Ramon?. Potser perquè necessitaria més recolzaments?. Ramon, envia’ns un senyal clar –no cal que sigui explícit, que t’hi jugues la carrera!- i començarem una ferotge campanya per internet: Ramon B. for President!.

Àrea Puigdellívol
Melmelada Wilkin & Sons, Ltd. Ginger and Rum. A sobre de la llesca torrada amb una punta de mantega.
Mitja ampolla de cava Pere Ventura, Brut Nature, Cupatge d’honor. A la fresca, perfumada per les tomaqueres i l’espígol. Remor de fons ambientada pel les ones de la mar.

Fent de Puigdellívol

Recordaràs lector d’aquest blog, agut com ets, què una de les obres més revolucionàries en el camp de la integració que va impulsar el govern Pujol fou la llei de normalització. Del seu articulat recordaràs, molt de mi car lector, l’apartat que fa referència als cognoms. De la seva adaptació fonètica a l’ortografia fabriana, de la inclusió de la “i” entre els dos cognoms i del capítol específic referent a aquests. És a dir, que els Gómez, si així ho decideixen, poden transformar-se en Gibert, els Fernández en Fonollosa, els Valdecasas poden ser els Torredeflot. I els Rodríguez, Puigdellívol.

Feta aquesta prèvia, estimat lector, ara ja puc confessar-te que tinc per endavant una setmana i escaig per fer de Puigdellívol. Avui he acompanyat la meva reina des meu coret a l’aeroport, amb destinació Palma. Sa meva al·lota retorna a ca seva i jo, automàticament, esdevinc un Puigdellívol més. L’he abraçat, li he promès fer tot el que m’ha demanat i li he fet les quatre cosetes que vaig aprendre de seguida de’n Trinxet, el seu canet. Bèstia intel·ligent com poques, es desplacin amb dues o quatre potes a l’ensems. En Trinxet fou la bèstia que més ràpidament es feia estimar de tot Mallorca.

-Quan venguis t’has d’haver llevat dos quilos d’aquesta panxarrota que ara tragines.
-És clar que si, amor meu.
-Em trobaràs a faltar?
-És clar que si, amor meu.
-Faràs bonda?
-És clar que si, amor meu.
-Regaràs ses tomatigueres?
-És clar que si, amor meu.

Quan en Trinxet, ca educat entre moixes, volia alguna cosa de tu et posava el seu caparró damunt la cama. Esbufegava cada cop que un humà li xerrava. I sacsejava la cua. Sempre el mateix esbufec i qualsevol membre de la família quedava “convinçut” de que en Trinxet obeiria. Això el feia automàticament receptor d’un premi: gelat, la galleteta o un bocí de sobrassada d’aquestes que, putes, com s’aferra!.

He deixat es meu cotorrí a un quart de nou al Prat. He comprat aquell contestador automàtic que feia dues setmanes que vaig encarregar. He desviat el telèfon de la feina (sí, de la feina que em lliga a Barcelona) al meu mòbil. I demà, a les deu, començaré la ruta de botigues que tant m’alegren el cos: les montserratines, la xarcuteria de na Maribel, el videoclub de Mataró, la peixateria de’n Carles, L’Espinaler. I dissabte hi ha mercat a la plaça de Cuba, a Mataró. Hi has estat mai al mercat de Mataró?. Tot Puigdellívol estiuenc no s’ho hauria de perdre. Per res del món.

Espero que la meva reina des meu coret no llegeixi aquest post. El retorn al seu clan familiar crec que la ben entretindrà. M’ha trucat trista i encongida. Trista perquè com era d’esperar li han perdut l’equipatge.
-No et preocupis, reina meva des meu coret apolillat. Demà segur que et duran les maletes. Segur.
-Segur?
-És clar que si, amor meu...

Ah!, si els meus càlculs fallen, reina meva des meu coret, i llegeixes el refotut post, i decideixes no esperar a demà o l’altre, a que vinguin els de la companyia aèria amb el teu reial equipatge, sàpigues que puc saber el que pots arribar a polir-te amb la tarja. Per internet ho puc saber tot, tot. I res d’això serà comparable al que, un Puigdellívol com jo, pot arribar a ser capaç quan la seva doneta decideix fer vacances unilateralment.

Per aquesta meva panxarrota hi circularà el bo i millor en cava –molt fresc-, vi –fresc-, botifarres de foie, pasta –fresca, of course-, conill amb cloïses, picantós, pollastres a l’ast, melmelada de raspberri & cassis, raviolis de parmesà i pera, mandonguilles amb pèsols –del maresme-, cuixa d’ànec rostida amb llar...

Un Puigdellívol com jo també pot enredar-se amb pel·lícules de DVD. Amb tantes i tantes coses més, que no tenen lloc per altre amor que el propi. Saps que vull dir, reina meva des meu coret?.

Et pensaves que seria el típic Puigdellívol, apoltronat al sofà, deixant créixer una barba immunda?. Que tot sol només sabria beure cervesa i fer rots secs cada quaranta segons?. Reina que poc coneixes els Puigdellívol!. La llei de normalització va fer meravelles.

T’estim. Fins la setmana vinent, idó. Apa, fins ben prestet... adéu, adéu... Fes bonda tu també. Mos veim.

Estimat lector, quan comences tu a fer de Puigdellívol?. Ens en faràs cinc cèntims?.

Estatut tancat per vacances

Avui s’acompleix el primer any de desplegament de l'Estatut. El president de vacances, el “vice” de vacances. Recordarà l’efemèride tal conseller com en Joan Saura.

No m’imagino que en un dia com el d’avui el president Pujol no volés recordar personalment la data. I en tot cas, el motiu que ho impossibilités, fos el “tancat per vacances”.

Clar, que recordar el nou Estatut que hem lograt i el suport que li va donar la societat catalana, potser sí que el més coherent és mirar d’escampar la boira. Rumiant-ho fredament, potser sí que li escau el rètol tan botiguer de “Tancat per vacances”.

Tabú i coratge

S’ha fet efectiva la dimissió de’n Fernando Puras, com a cap de llista dels socialistes navarresos. La raó de fons ha estat el conflicte d’interessos entre el PSOE i la seva federació de Navarra. És la pura metàfora d’aquesta Espanya eterna.

Aquest Regne d’Espanya és el regne dels eufemismes. O allí on s’han especialitzat en el buidatge dels mots. Autonomia, federalisme, autogovern, nació, nacionalitat, “aprobaré ...” . I ara, a més, la paraula també és tabú.

A Navarra els que prometien el canvi van fer possible la continuïtat. Per pura coherència, el líder de comarques dimiteix. Ho fa de forma pública i en roda de premsa. Cap sorpresa perquè era prou cantat.

En aquest acte davant els mitjans hi ha una cosa que em crida l’atenció. Diria fins i tot que em molesta. És el fet de reduir-lo a la lectura d’un comunicat i on no es poden formular preguntes. Hòstia, i perquè coi no s’et pot fer cap pregunta?. Per no haver-te de trobar en una situació compromesa?. Em pregunto astorat: quina mena de casta política és aquesta?.

Un polític es deu al seu partit, sí. I també a la seva gent. En aquest cas tan extrem, el polític ja ha fet la reverència al partit. De forma pública s’oblida de la gent. D’aquells que en campanya dones el copet a l’esquena per si els pots fer saltar el vot cap a la teva cistella. Després d’haver fet just el contrari del que pregonaves, el mínim que pots fer és donar l’oportunitat de ser escorcollat. És lògic que qui t’ha votat no desitja quedar-se amb més cara de tonto.

Malament, malament. En uns moments on la teva credibilitat personal i política està sota mínims, aquesta és una bona oportunitat per demostrar coratge, d’assolir una sortida més digna, de fer respectar la teva talla humana.

Quan t’amagues rere el tabú, quan et recrees en l’eufemisme, quan no ets capaç de suportar el valor de les teves paraules, noi acull-te a la jubilació avançada. Diuen que una retirada a temps és una victòria. Sí, pel teus votants. Hauries de saber gastar el mateix respecte pel partit que per la teva gent. Un partit no és absolutament res sense la gent. Com tu.

Prou deconstruccions

Hi ha dies en que Catazimbaue demostra el seu esplendor. Després de l’apagada general a la seva capital i part de la seva àrea metropolitana, li segueix el mal funcionament dels trens. Dia si, dia també, hi ha centenars o milers de ciutadans que hi queden atrapats. Com les mosques a la mel.

Fa dies que cueja la qüestió del TGV, la mare de totes les guerres ferroviàries. Avui, la gran velocitat en aquest sector, és en part responsable del col·lapse a la qual ha arribat la xarxa de rodalies. Quan no és una catenària és una altra. Quan no és una que mor de vella, és l’altra que l’han arrabassat els operaris. I així portem mesos. En aquesta teranyina el còmput de gent que hi ha quedat atrapada és estratosfèric.

Aquest cap de setmana, una altra ensarronada general. Pels que es mobilitzen en cotxe. Setanta quilòmetres de cua, generats pel peatge. Se-tan-ta!. Pots imaginar la dimensió d’aquest desastre?. T’hi vas quedar enganxat?. M’agradaria saber com es porta una entrampada semblant. Normalment aquestes coses passaven la nit de la revetlla de Sant Joan. Com a mínim tenies ja la coca i el cava a mà, per consolar-te. Però se-tan-ta quilòmetres, ni a cop de Don Perignon són bons d’empassar. Les autoritats decideixen ordenar que s’alcin les tanques del peatge. I la concessionària, que sap el peu que calça l’autoritat hi accedeix de trascantó: l’aixecada –de camisa- es fa intermitentment. L’endemà, l’autoritat diu que no pensa pagar un duro, un euro, tan hi fa com ho comptem. Que la cosa es fa difícil de calcular i que quan paga un altre és fantàstic tirar de veta. El que és inexplicable és la manca de pla B en una situació com aquesta. D’altra banda, tan previsible. Per tant, la solució també ha estat previsible: acostumar-nos-hi. En Joan Oliver demostra ser bastant més competent que l’esmentada autoritat. Com a mínim hi ha meditat més al respecte.

Avui Catazimbaue ha volgut rememorar l’aniversari del caos que es produí a l’aeroport. La cosa no ha estat com ara fa un any, ni de bon tros, però el matí ha tingut la seva estona pel martiri. Llargues cues als mostradors i equipatges que s’enlairaven mentre els propietaris de les maletes romanien en terra.

Bé, i passa tot això... i passa res?. No. Els ciutadans de Catazimbaue mengen el que sigui. Masteguen taxtes com qui es cruspeix un frankfurt de l’Ikea, els de 0’50 euros. Salsitxes de pòrex, repintades.

Si hi ha aturades de llum n’hi ha prou amb que el responsable de la companyia elèctrica digui que inverteix el doble del que guanya a Catazimbaue. El ciudatà s’empassa el frankfurt. Si hi ha col·lapse a la carretera, la brillant solució és que cal mentalitzar-s’hi. Que vol dir emportar-te un pack sencer de frankfurts si surts en dia que no sigui revetlla. Si el TGV, a més de ni ensumar-lo atura la carraca ferroviària existent, dona gràcies perquè podràs menjar tants frankfurts com vulguis en una estació no esperada. Si el ciutadà queda atrapat a l’aeroport, sap instantàniament que haurà de trobar on menjar-se el frankfurt calent, calent. Engolir, engolir, engolir...

Ara és agost. El president de Catazimbaue ha marxat de vacances, a veure la seva tribu. Fins el dia 28. Però això és anècdota. Perquè quan peta un problema dels grossos, l’home ni piula. Fa senyals de fum i l’amo vertader de la colònia apareix. Ell si que piula i assegura sentir-se orgullós de com van les coses per Catazimbaue.

En aquest país només hi ha un problema: el perill de la indigestió col·lectiva. Menjar tan de frankfurt, tan succedani de frankfurt, no pot ser mai bo. És hora de fer el salt al pa amb tomàquet com Déu mana. Al país que té el millor cuiner del món, és demencial no aspirar, com a mínim, a menjar un pa amb tomàquet com cal. Encara que no sigui deconstruït.

Lliçons elementals de política

Tots som molt catalans, però sempre mirem de reüll la política espanyola. La majoria de vegades no sé perquè cullons ho fem, però és així. Catalans, sí, però a veure que passa per Espanya. Les conclusions que solen treure els que així ho fan, catalans ben catalans, acostumen a ser autèntiques pardalades.

Cony, doncs mirem la política espanyola. Aquests que tan se la miren i remiren, aquests catalanets de pessebre vivent, de barretina de caganer, espero que hagin entès d’una punyetera vegada la lliçó elemental de política que ens ha portat la casa mare del PSOE, la seva delegació simbòlica a les terres navarreses i l’UPN.

Enèsima versió d’allò antes roja que rota. Per Espanya, si cal, el PSOE dona l’empenteta al PP. Els temes d’estat es ventilen seriosament. El que pugui pensar la tropa cumba de Navarra és un tema menor. Si els adults de la política diuen cap a aquí, doncs cap a aquí. I tira sense remugar!. Aquest és el federalisme que gasta el PSOE i aquesta l’autonomia dels seus federats. Per parlar del futur govern de Navarra, els companys navarresos han agafat la motxilla i cap a Madrid. Ni ho han pogut decidir a casa seva!. El govern de Navarra, dòcilment, es ventila a Madrid. Sort que aquests també tenien la clau.

No sé quina postal ha d’aparèixer al firmament català per a que s’entenguin les coses més elementals. Quina catàstrofe explícita, quina trompada de marca major ens hem de fotre per tal que aquests catalans que diuen ser tan catalans, comencin a veure algun punt de llum, ara que ja funcionem encara que sigui amb generadors.

Regalar el govern, a canvi de què?. De la gran Espanya?. Tractar amb el PSOE és donar carta blanca al centralisme. És tallar, retallar, fins a mutilar el país. És despertar-te un dia amb un puny i una rosa tatuada al clatell i lluir un somriure dels més idiotes que pot expressar el gènere humà.

La lliçó elemental: quan tinguis la clau fes-la servir. Si no ho fas tu, hi ha qui ho farà per tu. I t’hauràs de menjar amb patates la teva pròpia estupidesa. Tu i els teus. Pels segles dels segles.

Conversions marianes

Que deu haver en la trona de ministre que fa que quan hi plantes el cul, el que abans ho veies negre ara és d’un blanc immaculat?. En Clos, per exemple, l’hivern del 2001, quan exercia d’alcalde es va emprenyar com una mona per una situació de molt menor abast. Va exigir una inversió major a la companyia elèctrica per a la xarxa de Barcelona.
Avui, amb el cacau que s’ha muntat, l’ínclit personatge reconvertit a ministre, declara en la seva compareixença que "mezclar el déficit de inversiones en Catalunya con el déficit de inversiones en electricidad no es hacer pedagogía política". Començo a dubtar si ara el problema real de fons és la pedagogia o la manca d’inversions.

És un clàssic contemplar aquesta mena de conversions marianes, quan la màxima preocupació personal és la carrera política més que la pedagogia o les inversions. Els socialistes en aquest sentit ratllen l’escàndol. Quan es discutia l’Estatut a Madrid mai sabies en quin cantó de la taula seien; si al cantó nostre o al cantó espanyol. I aquí ens ho vam menjar tan alegrement.

No cal abundar amb els paperets del Sr. Piqué. Ministre inflat i llustrós que després va voler abanderar el catalanisme assenyat. La seva dimissió al final ha estat per qüestions personals. No pas perquè, com a “bon” catalanista, en algun moment se sentís incòmode pel tracte que Catalunya rebia dels seus companys de partit. Entre d’altres, és clar. Al final ho deixa córrer perquè li han malmès la seva imatge i la dels seus col·laboradors.

Clar que ser català i fer el paperet quan milites en un partit d’obediència espanyola és la cosa més previsible del món. És inevitable. Si vols una carrera d’èxits, amb els espanyols, no queda més remei que fer el paper d’espanyol espanyolíssim.

Aviat, dins el panorama de les conversions marianes, hi haurà la novetat en aquest firmament. Segons com vagin les coses, podria ben ser que un ministre català provingui d’un partit catalanista i d’àmbit nacional estrictament català. És a dir, sense les servituds que sociates i peperus arrosseguen d’entrada quan ensumen la trona ministerial.

Que passaria en un cas semblant al de Clos?. Un nacionalista català, per més ministre que sigui, podrà aguantar la seva catalanitat?. O caurà pel pendent de la pedagogia política?. Per diverses raons, jo sóc un defensor de que un nacionalista català, repeteixo, català, ha de ser al govern d’Espanya. Ara, exercint de català fins a les darreres conseqüències. Perquè en cas contrari, el mal pot ser infinitament superior al que es faria un sociata o un peperu.

Els catalans som tan animals –rucs, bàsicament- que mai li perdonaríem a un nacionalista català el que tan panxament li perdonem a un nacionalista espanyol.

Altres ploms

Llegint La Vanguàrdia veig com s’ha “resolt” el tema de les apagades de llum. A cop de generador. N’hi ha cent cinquanta, escampats per Barcelona. A les pàgines roses, les dedicades a “Vivir en Barcelona”, apareix el cas d’una família que ha hagut d’instal·lar el dormitori al menjador de casa seva. Per culpa del soroll i dels fums que emet la bèstia que ara subministra energia.

Entenc la desesperació de la gent que li han entaforat un invent semblant. En tenen per dies, tot i ser un mal menor. Ara, el que no entenc pas és com es deixen retratar el menjador, el llit, la nena i tota aquesta atmosfera que desprèn el domicili de cutre salsitxaire que tomba. Molta gent és innegable que té un punt d’exhibicionista; més que pudor han perdut vergonya.

A aquesta mostra de periodisme profund li segueix una altra notícia remarcable, amb la missió descarada de fer de contrapès. Explica la crònica que al 2003, als Estats Units 50 milions de persones van quedar a les fosques. Si parlem dels US of A i de 50 milions queda clar que això nostre fa embeja als mateixos americans, aquesta mena de pesta que assota el món.

Treure’t una família semi-xitxarel·la per les circumstàncies i rememorar una desgràcia semblant, multiplicada per mil, al cor del nostre referent cultural més avançat dona el tema per encarpetat. I qui no és consoli que grati.

La realitat s’estreta i passa pel forat més simple, ara que el poder està summament concentrat. Els mitjans de comunicació se’n ressenten, però en el fons és bastant igual. El realment terrible és que en l’intent de convertir-nos en autistes o txitxarel·los del tot, la gent decideix desertar. I quanta més deserció es doni, més continuarà aquesta cursa de la concentració. Fins que ens arribin a saltar els ploms. Però del cap.

El fil del croissant

Avui m’ha despertat una flaire inequívocament pastissera. La sogra ha enfornat una tongada de croissants, que ahir al vespre ja va deixar a punt. Treballar la massa de croissant requereix una certa perícia, per mor de la mantega. Cal que sempre conservi una determinada temperatura i gruix perquè el resultat sigui en forma d’èxit.

Avui, doncs, he esmorzat croissants. Me n’ha fet un parell de mida plus, que jo no he sabut rebutjar. Els he vist fumejar tímidament i els he endrapat amb aquell punt de calent que torna fonedís el bocí que t’envies coll avall. I el dia, justament, ha començat llustrós i radiant. L’he menjat mentre contemplava una vista de trenta quilòmetres, que en línia recta travessa camps, possessions, boscos de pi, la ciutat de Palma, el castell de Bellver, la mar, mentre una parella de tords ha decidit cardar rabiosament tot aprofitant que ens hem llevat en un matí frescament trempat.

El juliol passat vaig convèncer la sogra perquè fes un curs a Solé Graells, per aprendre a fer pans i certa rebosteria com toca. Cansat de provar i provar les combinacions que proposen diferents receptaris per fer pa amb el Thermomix. Resulta que fer pa és una cosa senzillíssima, però arribar a lograr-ho és tota una altra història.

Fer pa és cansat i entretingut. Cal la seva bona dosi de temps. Està clar que es fa necessari comptar amb l’ajut d’un robot. Un dia, tot mirant el programa cuines, vaig veure que una bona opció podia ser el Thermomix. Conseguir-lo volia dir convèncer la sogra, perquè la meva dona no està per aquesta mena de romansos. Convèncer la sogra vol dir convèncer el sogre, perquè és clavat a la seva adorable filleta.

Decidir fer el pa a casa és producte de l’afartament. Fart de menjar pa amb una desgana indescriptible perquè sembla que ja no se’n pot trobar. Les panificadores i la manca d’exigència s’han carregat el pa. Jo no renuncio de cap de les maneres a cruspir-me un entrapanet, ben sucat de tomàquet i farcit del que sigui. Per a mi això és dels vertaders luxes que pot oferir-me la vida.

Mentre els croissants desapareixien bocí a bocí, pensava que arribar a aquest punt ha significat una lluita de gairebé dos anys. Sembla mentida. No ha estat fàcil, però t’asseguro que ha valgut molt la pena haver estat tan insistent. Ara, si per lograr un croissanet o un pa de pagès o un bon llonguet, la cosa ha estat així de crua, com ha de ser lograr la independència?.

Sort que ens queda en Bush

Jura el paio que no pensa fotre cap mena de brot més que fer bronzo. Aquesta és la missió sagrada que s’ha imposat per a les vacances d’estiu. I crec que ho farà del cert. El paio en qüestió porta la indumentària que vaig dur jo el darrer cop que vaig decidir trepitjar la platja. Em costa molt fer-ho. Sort que només he de creuar el pas soterrani que tinc davant de casa.

Aquest paio i jo ens diferenciem en el fet que ell, a més, duu una nevereta. Xancles, tovallola, pantalonet de bany, samarreta –llardosa-. Barba d’un parell de dies i alguna lleganya que começa a tenir certa solera. Grenyes, també amb el seu punt de llard. I la diferència més gran de totes: jo mai aniria així, ni tinc tres amics per anar guarnits així, dalt d’un avió.

La declaració de principis d’aquest paio l’he escoltat entrant a l’aparell que ens ha de duur a Mallorca. En el finger. El tio no tragina altre equipatge que el que he descrit fa un moment. Per a tot un mes. Me l’he mirat i remirat. Confesso que m’ha sorprès una mentalitat semblant. No tenir altre horitzó més que jeure a la sorra d’una platja, en el termini d’un mes!. Quan voltes la vintena, si no tens unes ganes desmesurades de menjar-te el món, és que vas camí de convertir-te en una deixalla, biodegradable, però deixalla a tots els efectes.

Avui he sentit que en Bush ha imposat unes normes de correcció per voltar dins La Casa Blanca. Un tipus com el que he trobat a l’avió a partir d’ara hi tindrà el pas barrat. Per les xancles, la samarreta, el cony de nevera, l’excés de llard. I per les putes lleganyes. Afortunadament, no li donen opció d’esplaiar-se en el tipus d’aspiracions personals. Millor. En Bush seria capaç de fer-ne una de ben grossa.

He pensat: sort que ens queda en Bush. Sort. Perquè la correcció cada cop està més diluïda en les nostres formes. I hi ha qui confon un símptoma de llibertat conquerida amb una mostra de pura deixadesa. Sort que tenim en Bush, ara que hi ha tants pares enrotllats, que ni gosen dir-li a la seva criatura que es renti la cara abans de sortir de casa.

Olímpicament provincians

El vespre d’ahir es va organitzar una mogudeta, glamurosa, per commemorar el pas dels JJOO per la ciutat de Barcelona. Amb encesa novament del pebeter, pel mateix arquer del 92. Una mica més apolillat, però el mateix. L’home assegura que “aquest cop gaudirà del nou intent perquè no tindrà la pressió que va experimentar la primera vegada”.

Em demano si hi ha altre lloc al món que faci una carcamalada semblant. Sort que la genialitat està tocada per la progressia autòctona. Perquè si aquesta mena de pensades se les arriba empescar els que coneixem vulgarment per dreta –autòctona o aliena- aleshores tindríem el crit al cel. Semblants mostres de provincianisme només se les poden permetre els senyors de l’esquerra. Puntualment cada anys des d’en fa quinze!. I encara hi tornem!. Aquesta és una imbecil·litat pròpia o és una imbecil·litat més estesa?. Hi ha cas semblant a aquest?

Recordo que el 1992 si no s’arriba a muntar tot el sidral dels “Freedom for Catalonia”, haguéssim fet el gran paperet provincià que des de l’ajuntament ens imposaven. Quan van aparèixer les banderes catalanes, l’ajuntament va contraatacar amb la bandera de Barcelona, que lluïa l’estanquera en dos dels seus quadrants. Quina puta vergonya!.

Provinciana és també tota la comèdia al voltant de’n Woody Allen. Tinc ganes de veure la imatge que projectarà Barcelona en la pel·liculeta del director novaiorquès. De moment ha coincidit la seva estada amb l’apagada elèctrica. Tema per millorar el guió ho ha estat; això és innegable. I tinc ganes de saber si, religiosament, any rere any celebrarem com una colla d’imbècils –oficials- l’arribada del director pels carrers de la Barcelona olímpica.

Resulta increïble

Més de dos dies a les fosques. A mi em resulta increïble que passi una cosa com aquesta a Barcelona. Segurament hi ha una explicació racional. Però arribarà molt passada la crisi. Igual que va passar amb el Carmel. Molta cridòria, per anar fent els titulars de merda als quals ens comencen a acostumar, i poca cosa més.

Una crisi d’aquestes dimensions no és per definició negativa. És una gran oportunitat. Donar-hi una bona resposta pot injectar una gran dosi de confiança a la ciutadania que viu a les fosques fa bastant més temps que aquests dos, tres o quatre dies que ens pugui haver sotmès la companyia elèctrica de torn.

Em resulta increïble la televisió del règim, la teva: el ministre Clos només hi apareix per fer de venedor de fum en el sector de l’aeronàutica. Com sempre, el senyor ministre no baixa dels núvols. Telenotícies migdia, telenotícies nit. Ni una sola paraula dedicada a l’apagada de Barcelona, aquell poblet verbenero on fa temps hi anava per ballar amb el seu amic Carlinhos.

Em resulta increïble l’aparició del conseller Castells. Jo, com afectat pel tema, vaig trucar a la companyia i em van dir que prengués paciència i anant molt bé podria ser que avui tingués restablert el subministrament. En veure el missatge que trametia el conseller, vaig pensar que venia fum: hi haurà llum en la punta més baixa del dia, és a dir, a partir de les 10 de la nit i si els que en tenen no fan dispendi. Tan com dir: si Déu ho vol.

Em resulta increïble la poca autoritat de les autoritats. La seva manca de coratge polític provoca una manca de previsió. Em va semblar increïble veure fins a quin punt un ministre no és més que un cromo d’una determinada opció política espanyola. O aquest desgovern a casa nostra, presidit per la impotència de les nostres “autoritats”.

Em resulta increïble veure com els polítics desaprofiten aquestes oportunitats d’or per demostrar el que diuen ser. Deixen al descobert llur veritable fusta. I ben aviat els tocarà fer-ho als qui fan l’oposició al govern. Espero no haver-me de tornar incrèdul del tot.

Vist a l'Avui d'avui

Apagada, model polític i el platet
Alfons Quintà / Advocat i periodista

Malgrat ser prou gros en si mateix, ahir no només hi va haver una monumental apagada a Barcelona. També es va veure que estem en mans d'un sistema polític impresentable i caduc. Tot s'aguanta gràcies al seu immoral sistema de propaganda audiovisual i radiofònica.

Segons dades del Banc Mundial, Barcelona és la ciutat amb l'aire més pol·luït d'Europa. La que té els pitjors serveis ferroviaris de rodalia. És lògic que ara mostri un pèssim servei de subministrament elèctric.

Tots aquests drames, i més que n'hi ha, tenen el comú denominador d'una arrogància cínica per part de la casta política dirigent. Oscil·la entre mentir, mitjançant el sistema de propaganda al·ludit (que ahir va excel·lir en manipular i en callar) i una actitud de "qui dia passa, any empeny". Cal tenir molt de fetge per pretendre (com va fer TV3) que l'apagada afectava només 300.000 persones.

En un país decent s'escriuria un llibre sobre el que succeí ahir. Aquí seria ben rar. Si, per atzar, en sortís un, el cínic aparell públic de destrucció cultural i informativa el faria miques.
Temes com els aeroports, la informació, la cultura i altres, també molt greus, no es poden encarar si no és amb la introducció d'importants dosis d'autogovern institucional, que és ben diferent del territorial. És una evidència cabdal que aquí ni es pot exposar. Certament, podria afectar l'excel·lent relació existent entre les companyies elèctriques i els partits. S'enforteix quan s'acosten unes eleccions i els polítics han de passar el platet, amb finalitat gens santa, ni sana per a la democràcia, ni per a la qualitat de vida, com ja es veu.

Dictadura blanca

Diuen les cròniques que l’alcade de Barcelona, desobeeix el ple. So what?
Fa temps que vaig deixar de mirar els plens per televisió, perquè els trobava mancats de sentit democràtic. El que mai vaig entendre és que un espectacle semblant no provoqués la mínima vergonya als propis protagonistes. Quina mena de personatge has de ser, que a més de prepotent vulguis fer-ne ostentació pública. Us asseguro que una croniqueta o un tall de vídeo de 15 segons en un telenotícies no reflecteix la bondat macarra d’un ple.

L’alcalde fa de jutge i part. Fa i desfà, com un petit dictadoret acomboiat pels seus virreis, que li garanteixen impunitat absoluta. En Tarradellas hauria d’haver parlat de la dictadura blanca a la qual érem sotmesos, però cercant l’exemple correcte. El govern de Catalunya és infinitament més democràtic que el de la ciutat de Barcelona. En el fons i la forma.

D’aquesta escola neix el bo i florit de les maragallades. Acostumat a remenar les cireres com un nen malcriat, arriba el dia que et fan el regal encara més gros: la clau. La clau del país per tu solet. I comença el ball de despropòsits. A l’ajuntament és la cosa més normal, però al Parlament el tema és sensiblement diferent. La majoria de gent que li reia les gràcies, dins el govern, prové de la mateixa cultureta. Feu comptes i veureu quants alcaldes o ex-alcaldes tenia el govern Maragall. Així es pot entendre, per exemple, per què tot i el que va arriba a passar no va haver ni una sola dimissió. Ni una. Només van tocar el dos del govern aquells que havien regalat la clau. Però això és tema d’un altre post.

D’aquest mateix fil en prové l’actual. Un president que els caps de setmana no accepta preguntes. I que en viatge oficial tira de Low Cost.

A tota aquesta “cultura” municipal cal afegir-li el factor temps. Si la fórmula de governar, de gestionar, és un cosa enquistada de fa no se quan de temps, el que seria excepcional és trobar un estil impecable. Fa una certa gràcia sentir reivindicar el canvi, per higiene política. Sempre que afecti als altres, caldria afegir.

Si tenim present, a més, la peculiar forma de preparar els alcaldes a l’ajuntament de Barcelona, aleshores desobeir el ple s’entén com a segell de la casa. Primer jo, segon jo i després també jo.

Piqué, bolet de granja

Ahir va saber-se la notícia de la dimissió de Piqué, com a president del PP a Catalunya.
L’ex ministre Acebes està fent una visita a terres catalanes per tal de posar-hi –el seu- ordre. El motiu de fons són els mals resultats d’aquesta formació i per redreçar-ho, si cal, munta òrgans de direcció paral·lels a l’oficial.

Normalment no parlo gens del PP a Catalunya. Crec que com a tal no existeix. És un apèndix del que es mou per la Villa y Corte. Criteri propi, ben poc. I ho dic sense ànim de voler molestar ni militants, votants o simpatitzants. El que ha passat amb la creació d’aquesta gestora paral·lela als òrgans de decisió oficials convida a tornar el carnet i referma les meves sospites.

Però és que el mateix Piqué és un bolet. Va aterrar en aquest partit com independent i fou una persona imposada des de Espanya. I aleshores aquest PP regional i el nou líder van començar una reconversió animada cap al catalanisme. Aquest catalanisme de fireta, de pluja encara més fina, de tocar d’oïdes. Tot més mogut per la conveniència que pel convenciment. Tot supeditat a una tàctica de maquillatge que va decidir el PP espanyolíssim.

Piqué és un personatge que va despertar moltes simpaties a les darreres eleccions. El nivell de grisor era tan palpable que molts haguessin optat per votar-lo. Però sobre tot, perquè és una persona excel·lentment preparada i apte. Només va topar amb un obstacle insalvable: la marca. Piqué, home de reconversions personals fulgurants, navega en un vaixell pirata. Per més arguments lúcids, intel·ligents o apropiats que subministri, sovint la seva faç queda tapada per la bandera negra amb la calavera, que voleia en el seu mastil.

Piqué és una mena de xampinyó de granja. No va sorgir espontàniament, sinó que se’l va provocar en un medi molt hostil per a la seva supervivència. Aquesta mena d’experiments no sempre són reeixits. Caldrà veure si encara són a temps de trasplantar aquest fong, o simplement s’obre la porteta del cubell de les escombraries.

Blog del Grup Hayek

Finalment ahir va aparèixer en número 18 del butlletí digital del Grup Hayek.
A destacar: s’anuncia la posada en marxa del blog. Hi ha una llarga entrevista amb en Saül Gordillo, tòtem de la matèria.

Vejam que donarà de si l’experiència. Hi ha la possibilitat de fer-hi arribar posts. Crec que més d’un i més de dos lectors d’aquest blog ben valdria la pena s’animessin a fer-hi contribucions.

Et recomano que t’hi subscriquis, cas de que el trobis interessant. És de franc i t’assegures que t’arribi automàticament així que veu la llum.

Llarga vida al blog!

Google totpoderós

De la llarga conversa haguda amb en López Tena, a Reus, també van sortir coses sobre Google i els criteris de cerca. Vaig deduir que fa un cert seguiment del seu llibre per la xarxa. Justament ahir, recordant la conversa, vaig provar al navegador: “Lopez Tena llibre”. No sé si és pel fet que tinc la versió de Windows en català i això pot ser un criteri restrictiu de cerca, però el cas és que Google retornà com a quarta entrada un enllaç a aquest blog. Davant hi apareix una altra d’un blog que tinc vinclat, en Talaiòtic.

Suposo que ha estat això el que ha provocat que ahir rebés un missatge de n’Alfons, on feia la seva llista de suggeriments referents al post anterior, a més de dir que ha llegit els comentaris que s’han fet al voltant del sopar amb ell.

Jo m’he quedat mort. De riure, també. Però mort, perquè volia fer unes entrades referides al seu llibre. L’estic llegint amb molta atenció i crec que la suma d’informació que aporta, més el que s’ha dit en algun sopar-debat del Grup Hayek dona un resultat curiós, nacionalment parlant. Però cony, no l’he acabat. Em falta ja ben poc i voldria tenir feta completament la seva lectura per començar a fer les meves disquisicions.

Si és donés el cas, que l’autor no està d’acord o pensi que la vesso, sempre hi ha el recurs final de poder-ho discutir al sopar, a més de fer cap comentari. Ara, això significa que hauré de mirar-m’hi molt en endavant. Hauré de fer bona lletra per tal que se m’entengui el que vull dir i que no provoqui interpretacions que no cerco. Google no m’ho perdonaria.

Sobre el sopar

Hi he estat meditant el cap de setmana. Per poder decidir l’opció òptima, crec que hem de tenir en compte:
1) Preu (30 euros aprox).
Si ha de ser més o menys, digueu-ho si us plau. No voldria que el preu fos el determinant. Ara, penseu en el convidat. No podem, tampoc, plantejar un lloc de tapes.
2) Restaurant
Necessitem un local on ens puguin oferir un reservat. Si volem poder tenir un debat amb el convidat això es fa imprescindible. El detall sembla tonto, però us asseguro que el soroll ambiental es pot carregar l’acte.
3) Lloc geogràfic
A mi particularment em va bé qualsevol lloc. La meva preferència és a Barcelona o rodalies, però jo no en faré qüestió si finalment la majoria tria Mollerussa, per exemple. Un acte com aquest, previst amb antelació me’l puc combinar perfectament. Espero que sigui el cas vostre, també.
4) Data aproximada
Jo diria de fer-ho a vols de setembre. Intentem concretar la preferència si és dins la primera o dins la segona quinzena. Necessitem un marge una mica lax per tal que en López Tena li vagi bé. Donem per fet que és entre setmana. No acoto el dia, perquè hem de deixar un marge a l’agenda del convidat.

Ho deixo aquí. Podeu respondre via comentaris a les respostes 1,2,3, i 4 o bé al meu correu electrònic (dssmnd-garrofa-hotmail.com) .Podeu afegir alguna altra variable, si la creieu important.

Queda, doncs, posat en marxa de forma irreversible aquest soparillo.

PS: En aquesta llista ja he intentat recollir les primeres opinios rebudes.

Ha dit que sí

Ahir vaig sortir de Reus passades les quatre de la matinada. En Marc, en Lopez Tena i jo vam acabar xerrant al carrer. Aquelles hores no hi ha res que resti en dansa. Més que l'anecdotari del convidat. He de reconèxier que tot plegat tenia la seva poètica. Una mica -massa- surrealista, però el tema no te l'acabes. En Lopez Tena és inesgotable. Inesgotable.

Entre d'altres coses li vaig plantejar el sopar amb els blogaires. Em va dir que sí, que "encantat".

Ara la pilota és al nostre cantó. Feu-ho com vulgueu, però comencem a posar-hi dia. Val molt la pena!. Crec que l'experiència pot ser també surreal, però bona, bona.

Sopar amb López Tena

Demà farem un sopar amb en López Tena. Darrerament només faig que sopar amb en López Tena. No sembla possible. Ho farem a Reus, gràcies a l’amic Marc Arza.

El que pensa aquest vocal del Consejo General del Poder Judicial -el vocal català-, és matèria imprescindible per aquells que ens interessa mínimament el país. El seu llibre “Catalunya sota Espanya. L’opressió nacional en democràcia" no pot quedar sense conèixer o sense llegir. Ell és un personatge instruït en el rigor. Parlem de tot un senyor notari; massa jove per tenir pinta de notari. El que diu no esta fet a cop d’humorades. Són reflexions molt meditades, argumentades i compten amb una base sòlida d’exposició.

El més collonut de tot és ell mateix: valencià, d’ascendència andalusa. Defensor del nostre fet nacional amb una clarividència admirable. Lluny del tòpic i del retòpic en el qual semblem encallats. A molts anys llum de les bestieses que sustenten l’independentisme mediàtic. Lluny d’aquesta mena de cartró pedra d’entendre el país. Lluny de pensar que Catalunya és un parc temàtic.

Crec que val molt la pena conèixer el personatge, tan si t’has llegit o no el llibre. És una màquina de parlar de coses interessants. Coneix molt bé la vida d’allí on s’administra el poder. I no toca mai d’oïdes. És un luxe poder compartir taula amb aquest element.

Casualment he anat a dos sopars amb ell. Per tant, demà serà el tercer. És a dir, faig les recomanacions amb coneixiement de causa. Si algú s’ho vol pensar això de Reus, que m’ho digui aviat. Però una altra opció podria ser organitzar una sopar passat l’estiu amb els lectors del blog. Se m’acaba d’ocurrir. Que me’n dieu?. Si hi ha quòrum demà mateix plantejo l’oferta.

Generalitat Low Cost

Fa un parell d’entrades que vaig dedicar-la a les “Low Cost” i la malfiança que em creen. Com allò dels duros a quatre pessetes. No perquè jo sigui un potentat i no em vingui d’aquí. No. Jo la pela –l’euro- me’l miro molt, perquè em costa també molt de guanyar. La malfiança me la genera el fet de creure que les coses, els serveis, tenen un preu que no és provocat precisament pel pur caprici. Quan dintre d’un mateix servei hi ha una diferència tan abismal de cost, vol dir que el “mateix” servei només ho és en aparença. I això, és clar, té conseqüències com ara que és molt més fàcil que et quedis més penjat que un fuet amb Clickair que amb Ibèria, per exemple. I aquí els de Martes i Trece podrien dir molt pertinentment allò de: “Es lo mismo, pero no es igual”.

Avui em trobo amb la notícia que el president de la Generalitat farà el seu primer viatge oficial a Portugal en una companyia de baix cost. No cal que digui que ho trobo al·lucinant. No perquè pensi que en Montilla no pot viatjar en una Low Cost, sinó que qui no ho pot fer és el president de la Generalitat. L’anterior govern ja va deixar prou clar que entén per un viatge oficial de costellada. Tots vam poder veure les imatges de’n Carod i en Castells fotent-se la corona d’espines, com qui es plantifica un barret mexicà. I de retratista, el senyor president de la Generalitat.

Ara, aquest nou president anant pel món amb tarifes xiruqueres em sembla entre despropòsit i populista. Despropòsit perquè ja he dit que les Low Cost no em semblen fiables. Si el president vol transmetre la idea de bon gestor ho pot fer d’una forma molt simple: en la obra de govern, no amb la xocolata del lloro. El gest de viatjar en Low Cost està fet de cara la galeria. D’aquesta galeria que pot arribar-se a creure que amb un euro pots anar de Turí a Barcelona i que els demés son rematadament imbècils quan decideixen fer-ho per dos-cents cinquanta.

Per no incórrer en cap engany, aquesta notícia l’hauria hagut d’anunciar el duet Martes i Trece. Realment, en cas d’un imprevist, tindràs el mateix tracte tu –David- que el president de la Generalitat?. Hi ha algú tan beneit que s’ho empassi?. “Es lo mismo, però no es igual”. Clar que no.

Creieu es poden donar raons a la part portuguesa com ara dir que has cancel·lat un acte oficial perquè portes trenta-dues hores enganxat a l’aeroport? I que els de Clickair no et donen cap mena d’explicació?. Un govern, un president de la Generalitat pot anar pel món de forma semblant?. Aquí simplement hi ha alguna cosa que no quadra, per més que el teu model sigui la Gran Múrcia.

Les imatges –i el meu post, no s’ha d’oblidar- del meu amic David indignat en el Telenotícies Migdia van fer el seu impacte. Ell i les seves precioses criatures, atrapats en el silenci administratiu de Clickair han estat letals. Tant, que ara que comença l’estiu turístic i la consegüent follia als aeroports, cal donar un bon cop de mà a la companyia amiga. És en aquest sentit que entenc el flaix presidencial, encara que la tornada es vesteixi de Vueling. Aquest caos en el qual es va veure implicada la companyia no els fa massa bé. I si es repeteix el caos de l’any passat al Prat, la cosa pot ser mortal per a la marca voladora espanyola de “tot a un euro”.

Esplendor

Hi ha dies com el d’avui que es presenten esplèndids. La mar és tranquila i transparent, sembla una bassa. Des d’aquí puc veure’n el fons. Segons quin sigui provoca un to de blau o un altre. Així que quan decideixes fer una bona repassada, que gairebé tiri fins la protuberància de Montjuïc vas guaitant tota una ma de filaments blaus, només trencada pels socs blancs que deixen les veloces i minúscules embarcacions. Cada cop n’hi ha més d’aquests trastos flotants. Des d’aquí pots fer el badoc fins gairebé arribar a l’infinit. I avui és tan lleu la línia de l’horitzó que segurament parlo de les coses sense saber que en realitat estic descrivint l’infinit.

Una dia esplèndid com el d’avui molta gent agafa el cotxe i es marca com gran propòsit el de fer d’steak, de filetot, substituint la planxa de ferro per la platja. Jo odio profundament la sorra de la platja i les aglomeracions. Cosa que amb un dia esplèndid com el d’avui aquestes dues coses conflueixen repugnantment bé.

La repugnància amb denominació d’origen de les platges de Vilassar s’aconsegueix per dues vies. Una la incívica: a la sorra hi pots trobar de tot, per més que cada dia – o nit- hi hagi un servei de neteja. La segona, ecològica: aquesta puta merda de sorra és afegida. No és aquella delícia de granulació pròpia d’una platja. Aquella que un dia hi fou també a la de Vilassar. Aquella fineta, que de la mateixa forma que s’aferra entre els dits dels peus, marxa en haver-se evaporat la humitat de l’aigua. Aquella que fa anys que va esfumar-se d'aquí.

Més d’un i dos aiguats han fet desaparèixer la platja. Les platges. La construcció del port de Mataró impossibilita la regeneració natural del territori. I la desertització dels cervells en fa la resta. El Ministerio del Medio Ambiente ha abocat tones d’una sorra que ve de no sé quin cony de cantera, per fer-me creure que és el mateix un ou que una castanya. No sé qui és el responsable d’aquesta aberració, si l’autoritat espanyola, la vilassarenca o el poble que tan mongòlicament reivindica la seva platja.

Quan un dia llueix esplèndidament com el d’avui, les aigües retornen a la vista una blavor caribenya. Vol dir que sota d’aquest color envejable tota la riquesa marina se n’ha anat a fer punyetes: mol·luscos de mil varietats, popets, cortines d’algues, desnivells rocallosos, crancs hermitans, erissons, bandades de peixos encara més colorats i espurnejants... . Tot això i molt més que em deixo perquè no ho sé explicar, ha marxat. Ha mort. Ha quedat soterrat per les tones i tones de sorra que s’ha anat afegint cada cop que algun caparronet demencialment ecològic ha decidit que calia “reparar els danys” de les platges de Vilassar.

Ens hem tornat tan summament imbècils, que només ens preocupa la façana del problema. El que hi ha més enllà mai arribarà a donar-nos un maldecap. El que realment té valor és aparentar.

Cada cop que contemplo l’esplendor d’un dia com el d’avui, que la mar esbufega tan de blau, no m’arriba a consolar ni la copeta miraculosa de cava, fresc, que converteix les resignacions humanes en estat de glòria.

Els duros a quatre pessetes

Tal i com deia el prospecte de l’època, visc en un complex residencial. Amb portera i piscina. Davant la mar. El complex el formen vuit edificis, alts. A estones penso que sóc en el primer intent de Marina d’Or en terres catalanes. Tot i tenir piscina, i per tant, un bon tros per poder socialitzar, després de trenta anys les amistats que hi he fet són comptades. En Josep és una d’elles. I el mateix podria dir dels seus germans. Després hi ha en David.

Si parlo a grosso modo, m’ha semblat que els habitants d’aquest conjunt residencial estan tocats excessivament pels fums de grandesa. Podria dir-se que el grau d’analfabetisme és proporcional al tipus de cotxe. És a dir, que el veí més mal educat segur que és el que condueix el “Mercedes”. Hi ha una barreja de nous rics per civilitzar i pàries, pàries de debó, amb fums de marquès. I en categoria a part queden en Josep i família i en David. Deixant de banda aquests dos cassos no he lograt congeniar amb ningú més.

Molts cops he pensat al voltant de les companyies Low Cost. És allò més a prop dels duros a quatre pessetes que una altra cosa. Ryan Air, per exemple, ofereix preus tan competitius perquè la ciutat on hi té destinació subvenciona el preu del bitllet. És a dir, que al final, d’una forma o altra, algú paga aquests duros a quatre pessetes encara que no t’hagis proposat agafar cap avió.

Les Low Cost ratllen el miracle. Mai me les he mirat amb simpatia. Hi ha alguna cosa que simplement no em quadra. El darrer cop que vaig ser a Turí podies tornar per un euro a Barcelona. Vaig preferir pagar un bitllet no subvencionat. I si em perden la maleta? I si hi ha un endarreriment? A canvi d’un euro a qui cony puc demanar explicacions?. És allò d’anar al McDonnals amb els fums de ser a l’Hispania. És una imatge que no quadra per més que t’hi esforcis, oi?.

Treballo, estalvio i quan m’ho puc permetre, viatjo. Procuro agafar el preu més competitiu i només opto pel descaradament barat per anar a Mallorca. Només per trajecte curtet, preu rebentat. Tan barat que pot incloure que el fill de puta que t’atén, gosa a tirar-li els trastos telefònicament a la teva dona perquè el mòbil és una de les dades que li subministres –"por si hay un imprevisto". Assumeixes que, quan vols duros a quatre pessetes, t’has d’empassar els ossos durs de rossegar.

Ahir Clickair -vola intel·ligent- retornava a casa els darrers 90 pàries que per 50 euros volien anar i tornar d’Amsterdam. Una grua va topar amb l’aparell que els havia de traslladar cap a Barcelona. No dubto que és una solemne tocada de nassos, però quina ment pot confiar les seves vacances per 50 euros?. Doncs sí, i mereix ser notícia a TV3, la vostra.

Al vídeo hi apareix en David, amb els seus preciosos fills. Està indignat perquè ningú de la companyia l’ha trucat per donar-li explicacions. Però David, que no veus que trucan-te al mòbil la companyia ja hi perd quartos en aquest negoci? Que no saps què passa amb els duros a quatre pessetes? Has estat tan ruc com jo de donar cap telèfon???. David, hòstia, no fotis que després de tots aquests anys ara a tu també se t’han pujat els fums!?. Tota una vida entre pàries i ara em surts amb aquestes?. Ei, quan tornis, en parlem. Anem a la piscina, repleta multimilionaris que compren els banyadors als “xinos” i t’explico això de les Low Cost. I tu m’ensenyes a fer criatures; cony això si que ho has fet refotudament bé... jajaja, quin fart de riure m’he fet! Ei, ara no t’emprenyis amb mi, eh, eh, eh?

Igual que Colòmbia

Ahir, després de l’Assemblea del Grup Hayek, va venir un debat on els convidats foren en Ramon Tremosa i en Carles Gasòliba. S’hi va sumar en López Tena, la guinda.

El motiu del debat fou "Present i futur de les infraestructures a Catalunya". En Tremosa aportà el punt de vista molt català, en Gasóliba l’europeu i espanyol. En López Tena, la guinda.

En Tremosa llueix un cert optimisme perquè creu que des de l’acte a IESE alguna cosa ha començat a moure’s i que considera irreversible. La societat civil, per primer cop en més de vint anys, ha anat per endavant dels polítics. Ho ha fet de forma molt explícita i ha comptat amb representants molt significatius. Això, combinat amb el “model soviètic” de gestió aeroportuària, el duu a pensar que el camí està traçat i és qüestió de perseverar per veure’ns uns resultats. A més, el model aeroportuari espanyol és inviable des d’un punt de vista econòmic.

En Carles Gasóliba, que ha viscut mitja vida entre funcionaris i alts funcionaris, diu que no podem obviar la potent maquinària d’estat que hi ha a Espanya. Cal conèixer-la a fons per poder pensar en clau realment positiva. Hi ha tot un entramat funcionarial, on Aena n’és una part, que no atén al que molts podem entendre com a criteris objectius de racionalitat. A més de ser un bon tècnic, cal ser un gran estadista per fer bellugar les posicions d’aquest exèrcit de funcionaris. Posa exemples entre il·lustratius i macabres. Parla de França, d’Hernán Cortés, de Churchill, dels Kennedy –en John i Bob-. Fins i tot Colom quan torna a Espanya acaba a la presó. És una lluita dels que volen fer moure l’aparell de l’estat. Aquest estat espanyol, avui, és potentíssim.

López Tena tanca el debat. Fa de cirereta. No una qualsevol. Ha escrit fa poc el llibre “Catalunya sota Espanya. L’opressió nacional en democràcia". És, a més, el vocal català del Consell General del Poder Judicial. És un punt de vista amb un ascendent gran. Coneix des de dins l’aparell de l’Estat, des d’un observatori privilegiat. Les seves raons tenen uns fonaments sòlids i plens de rigor. El seu llibre és una llosa. Sorneguerament creu que els arguments exposats en la vetllada donaran abans la raó a l’escèptic Gasóliba que al tècnic Tremosa. A vegades sembla que això no és altra cosa que Colòmbia.

Carretero i el Reagrupament.cat

No fa pas massa que la Fundació Catalunya Oberta va organitzar una trobada amb en Carretero. Aquesta fundació organitza sessions per parlar amb gent del país, que pel que sigui, té una quota de protagonisme. Gent de pelatge divers. Crec que és una forma intel·ligent de funcionar: si vols saber realment què passa, ves directe a la font.

En Carretero feu una llarga exposició. Va tractar de molt àmbits, però sobre tot, el seu parlament abordà la situació política i anímica de Catalunya. Va fer un plantejament que, a mi particularment, em va satisfer. Feia bastants dies que no escoltava tals coses sense que estiguin amanides d’una demagògia quasi barroera. Va parlar de sanitat –ell n’és un coneixedor molt sòlid d’aquesta realitat-, d’ensenyament, d’immigració, de meritocràcia, d’independència, de política, d’ambició nacional. Va ser un parlament, al qual va seguir un torn de preguntes. I, en conjunt, la meva sorpresa fou pel cantó positiu. Puc discutir el detall, el matís, però coincideixo amb el fons del seu discurs, amb el plantejament en abstracte de la situació.

Quan va acabar l’acte, a peu de carrer na Rut Carandell es va acomiadar d’ell, que s’entornava cap a Puigcerdà. El meu amic erky i jo vam improvisar una llarga xerrada allí mateix, amb ella. No exagero si dic que la cosa es va allargar més d’una hora. Dos contra un.

Els vaig ser franc i educat a parts iguales: si en Carretero fa aquest discurs fora d’aquesta catacumba me’l miraré amb molt de respecte. Però surto amb la mosca al nas, sospitant que avui ens ha dit justament el què volíem sentir. Sabia perfectament al públic al qual s’adreçava. Tot seguit vaig fer una carregada –insisteixo, amb molta educació- contra la gent d’ERC, que en determinats moments van callar com a morts quan destacats dirigents, per justificar el primer tripartit, van decidir apadrinar autèntiques falsedats. Falsedats del tipus que amb CiU no s’hi podien ni acostar perquè durant 23 anys s’havien dedicat a discriminar a favor dels catalans d’origen. El tripartit es pot justificar amb mentides menys miserables i a CiU se la pot enfonsar, però amb una mica més d’intel·ligència.

El cert és que vam fer aflorar molts fantasmes, molts d’aquest que ara semblen regnar entre la gent de CiU i la gent d’ERC. Vam discutir francament i em va agradar la Rut perquè és una persona que escolta. El que sigui. Saber escoltar només ho fan les persones intel·ligents i de bona pasta. En acabar li vaig dir: amb que es pot ajudar en aquesta causa?. Des de fora, però. I va dir: quan en parlis, fes-ho per bé.

Avui he llegit el discurs de’n Carretero, que va posar en solfa en la presentació del Reagrupament.cat de dissabte. He quedat sorprès de que conté pràcticament el mateix que va dir en petit comitè. I he de dir que em sento summament alleugerit i molt content. Alleugerit perquè insiteixo que jo comparteixo la visió de la gran majoria de coses que preconitza, però que sembla que només les pugui dir en veu baixa o en mig del desert. Penseu que avui, a Catalunya, definir-te com nacionalista i liberal és la cosa més autènticament antisistema i, per tant, a combatre. I si a més ho fas des de la trinxera de CiU, això ja ratlla el suïcidi. Dedueixo, doncs, que certs combats només els alimenta la demagògia de baixa estopa.

I quedo content, molt content, de veure algú amb vocació política que té per noma ser coherent. Que si pensa blanc, defensa blanc allí on agrada i, també, on pot ben ser que no agradi tant. La coherència, l’ascendent moral que necessita la nostra política pot tenir com a referent en Carretero. Tan hi fa des de quin carnet és practiqui. Quan això passa s’ha de fer saber i proclamar amb goig.

Avui no parlo bé d’en Carretero com a conseqüència de l’agradable conversa haguda amb la Rut Carandell i l’amic erky. No. Ho faig perquè simplement em ve molt de gust. I són aquesta mena de coses optimistes les que han de sortir sobre tot en aquest blog ressuscitat.