dimecres, de juliol 30, 2008

Eternal flame

Sempre m’ha meravellat la relació amor-odi entre l’esquerra esquerra catalana i el món dels diners. Són dos pols que s’atrauen. Com més de baixa estopa és la forma amb que es fan els quartos, més s’exciten els esquerranosos. Sobre tot si són els que trobem a la punta de més esquerranositat. Els més comunistes de tots sempre m’han semblat els nous rics vocacionals de la política. Per això funcionen tant bé amb els altres nous rics, els del totxo.

La parella de fet formada pels constructors i la crosta comunistoide a casa nostra és d’allò més còmica, si no fos pel què hi ha de presa de pèl. Són d’aquelles relacions aparentment turbulentes perquè veus que l’un no hauria de casar amb l’altre ni amb rodes. Ara, l’escassa moralitat de llurs principis fa que puguis trobar-los al mateix llit sense masses dificultats. Al primer crit, vaja.

En temps de bonança la promoció immobiliària fa de tren de l’economia. Ja em diràs quin model de país –o d’estat- pot resultar sobre aquesta base econòmica tant estratègica. Quan les coses van bé aquesta esquerra esdevé missing in action. No surt en la foto d’aquest model galdós d’èxit. Llavors li sobrevé tal atac de banyes que proposa solucions quixotesques a cop d’expropiar habitatges. De cara la galeria, és clar. I com tot el que es fa així acaba en fum.

Després de despotricar tant contra aquest model salvatge de prosperitat, arriben els primers cants de vaques magres. Resulta llavors ben grotesc que el primer paquet de mesures del govern vagi encarat a reactivar l’activitat immobiliària. (I la feina que hauria de fer el mateix mercat per posar les coses al seu lloc?). Comença aleshores una primera escena de sofà, on les puntes s’atrauen, encara que sigui amb aquesta poca fortuna.

Però l’escena delirant com poques, la d’ahir. Filosofia outlet aplicada al model d’estat. Tracta de posar en el mercat -amb vernís de cosa pública- l’estoc que ha quedat entrampat per mor d’una caiguda sobtada de les vendes i després de molt d’excés i alegria. Aquí, amb mentalitat del país de les meravelles, hi surt guanyant tothom. Així són les rebaixes.

El sector públic, perquè al no complir ni per aproximació les previsions que promet en campanya i que haurien de frenar els preus a l’alça del sector privat, aprofita l’ocasió per fer requalificacions pertinents. Molt probablement això es reconvertirà en part del còmput corresponent al capítol de magnífiques polítiques socials. Amb la llei del mínim esforç podria ser que finalment arribin totes les vivendes socials anunciades.

El sector privat veurà garantida la seva supervivència empresarial. Quan portes una tongada de caramboles d’un calibre semblant al d’aquests darrers anys, això no és poc. Treure’t del damunt un estoc, encara que l’hagis de donar a preu de cost –tinc ganes de veure-ho, encara!- i que et suposi mantenir el txiringuito, la jugada és de molt molt molt valor. Si pots conservar la pilota acumulada en aquesta llarga època de bonança quan venen maldades, el negoci és rodó.

Quan veus els actors d’aquesta juguesca estàs a punt de creure en els miracles. O d’entendre aquesta relació amor-odi entre uns i altres. Mai saps al final què fa aguantar una parella tan singular. Però és amor. Amor del ver, d’aquell que mai saps per on pot brollar i és el que proporciona sempre aquella guspira que manté la flama ben encesa.

dilluns, de juliol 28, 2008

Per fer-ne difusió

Jo estic a favor de l'energia eòlica. Molt.

Hi ha un cert debat al voltant d'aquesta opció que fa fredar, justament perquè arrenca de la trinxera ecologista. Algun dia n'hauriem de parlar sobre què coi hem d'entendre per aquest ram. Perquè s'en graten masses de tecles en nom d'ecologisme. Però ara no toca parlar d'això. Potser si de trinxeres; les que es refereix n'Elíes en aquest seu post.

Si us plau, fes-ne difusió. Ja hi ha un grup a Facebook, al qual t'hi hauries d'unir sense dubtar gaire. Ja m'ho diràs...

Altra mena de perdó i somiar

Hi ha motius i motius per haver de demanar perdó. En l’acte de confessió s’estableix un un pacte entre el més enllà i la vida terrenal, que acaba amb una quota de penitència i l’obtenció del perdó. Fins el proper pecat.

Així com queda clar i ben establert en la relació entre Déu i el gènere humà, no passa el mateix quan el fet es ventila en termes absolutament mundans. Les persones no tenen massa clar quan cal recórrer a la demanda de perdó o com s’han de purgar els pecats per tal d’assolir-lo.

De pecat n’hi ha a casa nostra. Ara, qui n’hauria d’assumir la penitència corresponent, no. Per això no hi ha qui entomi un mea culpa. Excepte n’Àngel Colom, home de principis cristians i transcendents. Així que va tornar, de seguida va demanar perdó al poble de Catalunya. I la part d’aquest país que jo represento, en exclusiva, ja li ha concedit abastament.

El passat dijous vam seure a taula amb ell, en el quart sopar que organitza aquest blog. Va ser una xerrada que va discórrer amb molta fluïdesa perquè en Colom convida a la discussió civilitzada. La seva missió de recomposar lligams entre les dues ribes del nacionalisme ha de ser una mena de penitència, que sens dubte li servirà per purgar qualsevol pecat que tingui reconegut o no. La feina que li ve al damunt he de suposar que és titànica.

En Colom va resultar un personatge molt complert. Jo sempre el tenia associat amb una veta marcada excessivament per la rauxa. Pare de “La Crida” i després capità de la nova ERC són dues llambregades que apunten cap aquesta teoria. Però aquests darrers anys, que ha estat vivint al Marroc, l’han transformat en un home totalment nou.

En Colom té una idea de país molt clara, on hi ha computat l’efecte de la immigració. Ell coneix molt bé aquella que ens arriba del món àrab, per exemple. Tot i no ser de ciències, ha fet els seus números que li mostren un resultat descaradament insuficient. Deu anys de parelles lingüístiques suposen l’equivalent al que ens aterra en dos mesos per aquest fenomen. Com es cobreix la resta, que és abrumadorament superior?.

Podem recomposar –o no- el pont nacionalista. Però servirà de ben poc si no hi ha en paral·lel una tasca efectiva per incorporar en els referents de país a tota aquesta immigració, que caldria convertir-la en una magnífica oportunitat positiva per a Catalunya.

Ja hi ha qui també ha fet els seus comptes sobre aquests nouvinguts. Ja hi ha qui està fent inversions quantioses des de fa temps. Ja hi ha qui espera recollir un guany immediat, sense tenir present cap altra cosa que no sigui captar el vot. Aquesta visió política, amb mentalitat d’especulador salvatge, pot resultar nefasta per a Catalunya. També per a Espanya, que consti.

Colom va convidar a la reflexió, sí. Però les intervencions van ser més que lluïdes. Associar Catalunya a un model d’èxit econòmic és el que podria ser la clau d’aquesta integració. Com passa, per exemple, als Estats Units. Si Catalunya no esdevé el somni fet realitat per aquesta gent, mai sentirà la necessitat d’incorporar els valors catalans com a referents propis.

La consecució del somni és, en realitat, un objectiu comú i compartit entre catalans i nouvinguts. En Colom, de moment, el que ha fet és fer-nos baixar del núvol i tocar de peus a terra. Ara no és encara l’hora de somiar, catalans.

Més sobre el sopar
http://malerudeveuret.blogspot.com/2008/07/de-sopars-blocaire-un-nou-colom-amb.html
http://cimeraextra.blogspot.com/2008/07/monsieur-colom.html
http://elies115.blogspot.com/2008/07/aquesta-nit.html
http://emci.blogspot.com/

dimecres, de juliol 23, 2008

Demanar perdó

Estic segur –per dir-ne una a l’atzar- que si un dia, dels 23 anys que en Pujol va governar Catalunya, l’ex-president arriba a proclamar al Parlament que un objectiu primordial seu és haver d’extirpar una crosta, hagués hagut de demanar perdó. I no és que jo pensi que demanar perdó és una cosa desafortunada. Tot el contrari. Ho crec necessari donada la imperfecció de la condició humana. Demanar perdó és una sortida molt digne a una situació que s’hi pot anar a petar per error.

El problema de fons és saber en quines situacions hom ha d’acollir-se a aquesta mena de redempció. No hi ha uns valors comuns que estipulin en quin moment un fet és digne d’exigir disculpa o retractació. Perquè la gravetat no resideix en el fet, sinó en la persona que el protagonitza.

Una de les situacions que he considerat moralment més miserables en la política catalana ha estat determinades formes que es van fer servir per demanar al President Pujol que plegués. Va ser acusat de ser massa vell per ostentar el càrrec. I la forma d’expressar aquesta idea fou bastant més barroera. Dins i fora del Parlament. Reiteradament i per més d’un personatge.

Algú que pot arribar a tenir el rostre de lluir tal argument hauria de ser incapacitat per a la funció o la representació pública. Elevar a la categoria d’insult la vellesa hauria de ser inacceptat socialment. Intentar provocar l’escarni per motiu d’una determinada edat és una mostra d’incivilitat que caldria penar públicament. Una societat que no sent el més mínim respecte per a la seva gent gran és un col·lectiu que va a la deriva alarmantment. Mai mai, però, vaig sentir cap d’aquests professionals que es fereixen amb tanta facilitat, fer cap observació al respecte.

A mi això em sembla d’una gravetat extrema. Que si ho comparo amb segons quins episodis viscuts darrerament els converteixen en minúcia. El problema no és tant de fer notar si un personatge pateix un delirium tremens o de si la seva parla catalana és més o menys florida. El fet cabdal és veure qui diu què, perquè és en funció d’això que haurà de venir o no la demanda pública de perdó.

A en Trias li van dedicar perles igual d’execrables, un cop se’l va haver catalogat de “candidat amortitzat”. A més de l’edat, li van tirar en cara patir malaltia. Ho vaig trobar d’una indignitat difícilment superable i em va semblar molt significatiu que els propis companys no posessin a lloc la bèstia amb la qual comparteixen carnet. Ni ells ni aquests que tan presumeixen de professionalitat. Sembla que ser vell o malalt és una cosa detestable.

Segons quin sigui el teu color polític, hauràs de retractar-te i demanar disculpes per això o per obrir la boqueta. Tant hi fa el que diguis. Encara que esdevingui una vulgar broma de mal gust, al costat d’allò que hauria de ser considerat abominable sense masses contemplacions. Els fets no són greus en si mateixos, sinó en funció de qui els protagonitza. Hi ha determinades formes de ser que, a Catalunya, no són possibles.

dimarts, de juliol 22, 2008

La professionalitat dels professionals

Comença a ser ja costum arrelat que, cada cop que hi ha eleccions, els professionals de la casa fan saber la seva disconformitat per haver de preparar la informació en blocs que han estat proposats des de fora. Sense criteri periodístic, vaja. Per això, la seva protesta es tradueix en no signar les informacions que les reines de la carxofa preparen amb tant d’amor. La interferència la creuen de tal magnitud que es fan sobrerament pesats dient i repetint el motiu de tal protesta. Tant que arribes a agrair no veure aquest suposat professional en acció, perquè sembla una tendència consolidada el retransmetre un fet i haver de protagonitzar una beneiteria o altra. Si aquesta és la professionalitat ferida, endavant amb els blocs imposats per criteris estrictament polítics.

Són aquests mateixos professionals que després callen i no tenen cap inconvenient en no poder servir cap imatge de facturació pròpia quan l’objecte d’informació és el PSC. Quan aquest partit entra en campanya o bé realitza un congrés, com fou el cas diumenge, les imatges que il·lustren la notícia amb la deguda professionalitat periodística són les que proporciona el PSOE. Tot cuinat i preparat per servir, com el millor brou de Gallina Blanca.

Són els mateixos casos de pell ultra fina del periodisme que en ser acusats de sectarisme a punt de crosta, la suposada professionalitat ni es dona per al·ludida. No hi ha ni aquell indici de fiblada que faria enervar la tan reivindicada independència –feinera-. Ans el contrari. Així que s’alçà el dit, tots aquests professionals van quedar pasmats intentant veure cap a on apuntava. I tot el ramat ja fa dies que segueix exemplarment la direcció assenyalada.

Són el mateix material periodístic que quan demanen el cap d’un col·lega de professió o company de la mateixa casa, primer ha de guaitar aquell dit. Ha de confirmar si és el que fa i desfà. O és qualsevol altre. És així que una Terribas pot sofrir la persecució. Només quan l’escàndol el manifesta, no la suposada professionalitat de la casa, sinó l’oposició política, és aleshores que se li endinya la patada amunt. Ara, la qüestió és que no emprenyi més.

I és així, amb tot aquest devessall de professionalitat, que n’Antoni Bassas fa les maletes. Com ja les van haver de fer d’altres abans. Resulta xocant veure com determinades coses poden passar amb aquesta impunitat, a plena llum del dia i amb el vist-i-plau d’uns professionals de pell tan fina. No cal ser cap profeta per augurar la fi dels blocs informatius en campanya electoral i comprovar que, a casa nostra, si la llibertat no es decreta, no hi ha professional que la resisteixi.

dilluns, de juliol 21, 2008

Virtuts de viatjar

La publicació de les balances fiscals hauria de comportar, també, fer una viatge de l’economia cap a la filologia i acabar en la més pura filosofia. Les dades que qualsevol documentat ja sabia, ara són oficials i aporten el retrat robot de l’Espanya real. El que avui representa aquest modern estat europeu, si li traiem el bistec que conformen els Països Catalans, mor de gana rossegant els punys.

En el camp de la filologia hauríem d’escatir el que corre pel cap d’ un espanyol quan parla de “solidaritat”. Arreu del món s’entén que és un acte voluntari i per tant a discreció del qui la practica, lliurement. En el terreny de la filosofia es podria determinar l’ètica o la moral que hi ha rere l’obligació de ser solidari, fins i tot en el cas de no poder-ne ser.

Encara en el camp del pensament filosòfic podríem plantejar una darrera qüestió. Que és més important per a un mort de gana: donar-li un lluç o ensenyar-li a pescar?. Després de més de vint-i-cinc anys del cafè per a tothom, Espanya ha fet un salt impensable. Però a més de fer-lo en el que seria estrictament en allò que és la pura façana, cal saber si mentalment ha experimentat cap evolució. Encara que sigui la més bàsica de totes: viu amb allò que et puguis permetre. O esforça’t de valent si vols prosperar.

El més important, per a mi, és el darrer punt. Constatar que aquesta evolució d’una Espanya tronera cap a una d’aparentment moderna s’ha produït de forma plena. Fa temps que Espanya ha rebut quantitats ingents de diners que li han permès treure brillo. A més d’acceptar els diners d’altri, ha aprés a mantenir el nivell de vida que li comporta gaudir de tota una sèrie de serveis –que cal mantenir-?.

A mi em costa molt de creure en certa mena de miracles. No és freqüent que qui no coneix l’esforç de prosperar sàpiga realment el preu de les coses. Les més elementals, vull dir. No he vist en aquests anys cap senyal d’exigència des d’un govern espanyol cap a la població. Ans el contrari: sempre ha existit un cert deliri de grandesa a base de prometre una vida regalada, sense fer pedagogia o exigir en paral·lel l’esforç que suposa voler viure amb un bon tren de vida.

Més de vint anys hauria de significar una bona sotragada per un esperit com l’espanyol, mental i econòmicament lluny d’Europa. A mi m’assalten aquesta mena de dubtes, perquè a més d’acceptar diners a cabassos Espanya ni s’ha dignat a donar les gràcies. Encara recordo l’episodi tant passat de voltes, quan l’Aznar reclamava que França i Alemanya fessin els deures per convergir amb Europa. Si es pot fer ostentació d’aquest autisme portes en fora, sense gaire vergonya, quina mena de tiranisme es pot practicar portes endins?.

Un mal símptoma l’il·lustra aquesta crisi, que de cap de les maneres el govern espanyol no en vol dir crisi. És un mal símptoma perquè quan les coses no es poden dir pel seu nom és que hi ha un problema de fons. Hi ha una manca de maduresa en un cos social que ja hauria de ser adult fa dies.

Viatjar de l’economia cap a la filologia i la filosofia és necessari per a la part catalana. Ara que Espanya ha de demostrar realment el que és, Catalunya en pot sortir molt mal parada. Quan després de tants anys de no practicar l’esforç s’ha acostumat a viure d’unes rendes que no són seves, quina reacció podem esperar d’Espanya?. Que en comptes de solidaritat finalment decideixi dir-ne espoli?. Si no ho fan ells, ho hem de fer nosaltres. Com a mínim les seves balances ja ens conviden a fer-ho. Ara que, a més, l'aixeta d'Europa s'ha tancat.

dijous, de juliol 17, 2008

Independència: model Copa Amèrica?

A vegades hem discutit en aquesta finestra sobre les bondats de l’esport. Cada cop que jo he mostrat la meva crítica, repulsió i àdhuc repugnància, hi ha qui m’ha saltat a la jugular. Poques gràcies que li sé trobar al món de l’esport, que només em falta topar de tant en tant amb la cirereta que representa la política, en tot aquest pastís.

El conte de les seleccions catalanes és el símbol d’aquesta forma tan cabra d’imaginar un país. De vendre la pell abans de matar l’ós. Jo, que sóc la bèstia més apàtica amb tot el que fa referència a l’esport, vaig sentir-me nacionalment estafat a les totes per aquesta via. No per Espanya, que és una lliçó que la tinc més que apresa. Sinó per l’independentisme oficial, instal·lat al pati dels tarongers.

La selecció catalana de hoquei fou un magnífic exemple de com es poden arribar a fer de malament les coses i quedar més que satisfets. Després d’atiar el sentiment patri, va venir l’estampada contra la paret. Ves, l’independentisme comptava en que Espanya no duria a terme la seva oposició, després d’anunciar-la a tort i a dret. La gent de bona fe, entre la qual em comptava, vam creure que les gestions separatistes s’havien fet deixant les coses lligades i ben relligades; només després d’això és cabal optar per aixecar la llebre. I encendre els ànims a uns i, de rebot, als altres.

La realitat ens va deixar glaçats a la cadira. El projecte d’emancipació nacional orquestrat per l’independentisme va resultar ser una aixecada de camisa. Coi, cal arribar a aquesta mena de fracàs tan infantil per descobrir les espanyoles intencions?. Com es pot ser tan ruc, ase o guarà per prescindir amb aquesta alegria d’això que fa segles que en diem Espanya?. I la resposta, sense advertir cap mena de rubor, fou servida en doble astracanada: jugar a la lliga de nacions sense estat i ingressar al club de seleccions de la Copa Amèrica.

Ahir vaig veure molt de passada què és això d’aquesta copa. Com podràs comprendre, sofert compatriota i a la vegada admirat lector, mai més he tornat a guaitar un sol partit d’aquest esport. Però de passada, molt de passada vaig pescar unes declaracions fetes per un jugador de la selecció catalana, en un telenotícies. L’almogàver deia que havien hagut de pagar a la selecció contrària el transport, les samarretes, les carmanyoles i els litres d’acquarius per tal de no haver de declarar desert el partit. Aquesta és ara la divisió en la qual pul·lula Catalunya i que, a més, hi fa un gran paper!.

De què ens ha de servir tant de fervor separatista?. Quina mena de cosa tenen al cap els gestors de la bramada independència?. Hi ha alguna cosa més que un rampell d’infantilisme anacrònic?. M’arriba a fer por demanar que hi ha rere la sagrada paraula.

Jo he arribat a un punt inimaginable. Mai a la vida m’hagués pensat que la visió de la independència l’arribés justament a ensorrar l’oficialitat independentista. Aquest sentiment que el creia interiorment travat i sòlid com una roca ara trontolla. I no per culpa d’Espanya, que encara l’engreixa magníficament!.

“Independència” ha d’anar acompanyat d’un projecte clar i solvent. Altrament, les calrades per més independentistes que siguin, que les aguanti un altre. Parlar-ne poc i treballar-hi a diari, com deia aquell. Tot el demés: patetisme quatribarrat. “Independència”, ella tot sola, paraula tant venerada: poca cosa més que un trist espanta-ocells.

dimecres, de juliol 16, 2008

Congrés de CDC i riure per no plorar

Ja he llegit diversos apunts, sobre el congrés de CDC. He de dir que em sobta bastant, per no dir molt o massa, les conclusions que se’n desprenen. Sembla com si l’objectiu d’aquesta celebració fos la d’ampliar el lèxic i incorporar la paraula independència per amunt i per avall. Com si això fos el realment substancial.

S’oblida que Convergència és aquell bolet que havia de desaparèixer així que no gestionés poder. Era una d’aquestes previsions àmpliament assumides. Des de l’esquerra botiflera, a la radicalment nacionalista. Des de les opcions més ecoinsuportables a les dretanoses més o menys testimonials. Tothom feia els seus comptes de la lletera veient quina herència de vots li plouria així que als convergents els toqués seure en la trona de l’oposició.

Lluny de confirmar-se tota aquesta teoria sobre la descomposició de CDC, el congrés ha projectat una imatge de partit sòlid i solvent. Els que hi van voler/poder assistir van observar com a mínim, que si allò és l’estat de la putrefacció política, com hauria de ser quan governaven legislatura rere legislatura.

Hores d’ara el tema no és tant si volem o no la independència. És tenir clar si aspirem a una Catalunya catalana o no. Tot el demés és fer-se un embolic dels grossos, per a goig de l’Espanya imperial. Per que a mi m’ho han d’explicar molt ben explicat: d’aquí s’infereix que el PSC és tan summament independentista que fins i tot se li ha de regalar la presidència de la Generalitat?. Perquè supera en escreix la dosi convergent?.

Tanta vehemència filològica fa riure, per no plorar. En Llach –i perdona que em repeteixi-, per exemple, mira si en fa d’anys que escriu cançons monotema, sense posar per enlloc la paraula independència. I és ben clar quin és el seu horitzó nacional. Potser hauria d’escriure les ponències convergents...

En Felip Puig va sentenciar que sobre la independència s’en parla poc a Convergència, s’hi pensa cada dia i s’hi treballa. Vaja, la versió extended de l’arxiconegut “anar per feina”.

Aquest darrer congrés no ha estat un treball que potser seria més propi de l’IEC, quant a revisió del seu diccionari. No. Aquí tocava demostrar què és CDC com a partit. Si realment li queden dos telenotícies, si és un organisme en descomposició així que no remena les cireres, si realment agafarà totes les malures que tant d’opinador li pronostica. I la impressió és que tots aquests visionaris, de moment, hauran de pentinar el gat. Perquè la desbandada no s’ha produït i qui ha demostrat tocar fons és aquesta formació. I no pas miserablement.

Aquells que no s’expliquen perquè no bull l’olla de la independència a CDC, que abans intentin explicar-nos perquè avui els partits que tenen una tendència a l’alça a Catalunya –no pas a Majadahonda!- són els partits d’obediència espanyola. Aquests mateixos que s’han quedat clavats en el pinyó fix de la independència ja m’hauran d’explicar del tot aquesta insistència, quan en les properes eleccions catalanes al Parlament no sumi una majoria nacionalista. Haure de riure altre cop, per no plorar?.

dissabte, de juliol 12, 2008

Potser si que retorna la il·lusió

Farà un parell d’anys que vam sopar amb en David Madí. Un grup d’amics volíem fer arribar el nostre neguit crític –i convergent- a la direcció de CDC. Vam fer anar aquesta fórmula amb destacats homes del partit. Va incloure, fins i tot, el mateix president Pujol.

Recordo que amb en Madí, després de fer una llarga repassada, vam proposar-li com a eina per escurçar distàncies amb l’electorat, una clara aposta pels blogs. Ell va mostrar-se’n escèptic.

Ahir vaig tornar a recordar aquest sopar, en veure en David Madí moderant la taula que obria el Congrés de CDC, què tractava de la Política 2.0. i els blogs i que s’havia convidat principalment a blogaires. Ell particularment va tenir molt d’interès en que la parròquia fos blogger cent per cent i s’hi van donar totes les facilitats per accedir.

Ahir em vaig sentir particularment feliç de veure que aquella nau grossa i anquilosada en que s’havia arribat a convertir Convergència mostrava símptomes irrefutables d’una magnífica capacitat de reacció. No és gens fàcil arribar al que vam veure ahir. Amb tan poc de temps, que un tema determinat com són els blogs passi d’un estadi de certa incredulitat a ser protagonista quasi central justament en un congrés de partit, té un mèrit majúscul. Ostentar aquesta capacitat de reacció és un símptoma de molta solvència.

Jo sincerament dubto que el nostre sopar fos decisiu en aquest canvi de mentalitat. A Convergència hi ha prou material blogaire (en Roc Fernandez, en Rubèn Novoa o en Carles Puigdemont, per citar alguns exemples sense voler ser rigorós ni sistemàtic) que ha fet una magnífica feina en aquesta direcció. El que em genera una gran confiança és el comprovar aquesta capacitat d’assumir el signe dels temps, de ser tan permeable a determinats senyals.

Espero que aquesta forma tan fina de parar l’orella es faci extensiva al projecte de la Casa Gran. A mi particularment m’interessa molt més que la regeneració democràtica, que en absolut considero tema menor. En absolut. Però això d’intentar depurar la política és una idea àmpliament compartida. Aixecar una Casa Gran del Catalanisme, en canvi, és tota una empresa que genera encara molts dubtes allí on les coses caldria tenir-les més que clares.

El món blogaire certament aporta un gran valor afegit, que cal explicitar. Aquest col·lectiu no és tant servil ni miserable com ho és la versió oficial del que passa avui en la família nacionalista. Ahir vaig compartir taula en el debat sobre política 2.0. amb militants d’ERC. Al congrés de CDC!. És també, gràcies a aquesta mentalitat 2.0., que després vam acabar sopant –paella- amb la Rut Carandell. Però això forma part d’una altra història.

Convergència s’ha proposat retornar l’il·lusió. He de dir que jo vaig abandonar el Palau de Congressos encantat de la vida. Veig símptomes de que hi ha un terreny abonat. Tenim la llavor, que cal mimar. Hi ha les condicions per encarar grans reptes de país sota comandament nacionalista, en el sentit més ampli. Hi ha la voluntat de propiciar-ho. Hi ha un desig compartit de que així sigui. I el que és més important: la capacitat de reacció és real. Tan descomunal com aquesta Casa que ara mateix només podem començar a veure’n els fonaments. Penso que és així que es construeixen els grans projectes. Amb aquesta il·lusió.

divendres, de juliol 11, 2008

La singular tarda d'avui

Avui serà una tarda d’un 2.0. pujat de to. Primer trauré el nas al congrés de CDC. Hi ha una taula rodona on es parlarà de política 2.0. i blogs. Hi participaràn Saül Gordillo, Carles Puigdemont, Carme-Laura Gil i Marc Vidal. Crec que pot ser més que interessant.

Després vindrà un sopar amb paella, del qual n’és molt responsable n’Elies. Repeteixo: pa-e-lla-per-so-par. I aquí s’ha de decidir el futur de B*. Dia històric, doncs.

Pel que fa al congres de CDC, em sembla que hi ha dues grans fites que s’haurien d’abordar. La primera, encarar definitivament la famosa història de la Casa Gran. Cada dia que passa aquest invent es demostra més necessari. Però ha de saltar més enllà de les fronteres convergents. El repte, doncs, serà saber fer-lo quallar. Cal molt de tacte i decisió per abordar aquest tema. Ara, no fer-ho és la pitjor de les opcions. En aquest moments, la dispersió nacionalista ens està convertint en un país rematadament vulnerable. I els temps que vénen no es poden afrontar en aquestes condicions. Vull dir per sortir-ne amb èxit.

L’altre repte és el de generar il·lusió vers la política. L’altre gran drama és la desafecció ciutadana vers el sistema. Cal donar-hi resposta intel·ligent, perquè el problema és de dimensions considerables i encara pot engreixar-se. La solució, per exemple, no és la de trobar un perfum. No es tracta d’evocar res. Anem més sobrats de poètica que d’altra cosa. Ha d’haver una reflexió profunda que porti a propostes concretes i que després, si el periodisme ho permet, pugui fer-se arribar a la ciutadania.

El programa sembla voler abordar aquestes dues qüestions a fons. Per a mi això ja és un bon símptoma. A mi em preocupa bastant menys si a Convergència pronuncien la paraula independència. Al cap de vall el que compten són els fets. I jo començo a estar una mica –massa- saturat de segons quina mena de parauleria quan contemplo esgarrifat els fets. La independència ni es reclama, ni s’espera que arribi per art d’encanteri. S’exerceix. Tot el demés és folklore.

En fi, que si la paella m’ho permet, prometo crònica d’aquesta singular tarda. I mentre, que el d’allà dalt hi faci més que nosaltres.

dimecres, de juliol 09, 2008

Els vertaders revolucionaris

La revolució és l’assignatura pendent de la democràcia. Ara ja no és revolucionari el personatge d’esquerres. Com a mínim a casa nostra. Si fem cas dels clixés, vull dir. Perquè el concepte dreta i esquerra també sembla fruït d’alguna follia.

La febre revolucionària és aquella que pren quan es produeix una situació d’asfíxia, ja sigui moral o material. O totes dues alhora.

El nostre punt de partida polític arrenca d’una guerra civil i quaranta anys de dictadura. Aquesta situació acabava capgirant el curs del que havia estat fins llavors Catalunya. Fins l’aparició de Franco, Catalunya fou com diu la cançó: la catalana terra.

Amb la dictadura es normalitza la prohibició de la llengua, la història, la cultura. Quaranta anys són un temps més que suficient per a exercir un magnífic mestratge. Allò què significa Catalunya queda relegat a un escenari ornamental, al paper de cosa exòtica. El que va fer el franquisme no és comparable al que van fer els borbons. Vull dir un cop guanyada la guerra. Una cosa és matar persones físiques. Una de ben diferent és anihilar la nació, l’ànima del país, enfonsar els referents mentals i espirituals, a més dels institucionals.

Els revolucionaris, a la Catalunya del segle XXI són aquells que malden per recuperar el país que els han robat. Tant hi fa el dia que va començar l’expoli. Són aquells que no accepten la condició de ser estrangers a casa seva, per imposició ja no de la raó, sinó per mor del garrot, les bombes i la guerra.

Les esquerres, tradicionalment revolucionàries, avui actuen com la fiblada més potent a l’esperit de canvi radical. Són el mosquit tigre de la política. Un exemplar desconegut, que treballa amb contundència i que mica en mica va estenent-se pel territori, anestesiant tot el que el troba per davant.

L’esquerra avui és un dels grans exponents de conservadorisme. Ofereix prebendes a canvi de renúncies. Lleva la capacitat d’iniciativa, de responsabilitat individual i provoca la dependència. Accepta imposicions espanyolistes, que vexen la dignitat nacional, en el nom d’aquest esperit superior i abstracte conegut com "esquerra".

Avui parlar de l’anquilosament d’esquerres no fa ser de dretes. Ho provoca l’esperit revolucionari i progressista que qualsevol individu porta dins. Qualsevol. La capacitat de progressar, el desig de realització és inherent en qualsevol persona. La llibertat és una necessitat comparable a l’aire que respirem. El que passa és que avui la revolució ja no viu a l’esquerra.

L’esquerra ara mateix té grans preocupacions, però d’abast mundial. Manega afers transnacionals i xifres multimilionàries. Li preocupa la humanitat sencera i altres models de globalització. I la vacuna per erradicar la sida. Catalunya és un gra de sorra prefectament prescindible.

Si avui hi ha algun batec de revolució a casa nostra, el provoca el nacionalisme. Perquè Catalunya va ser esclafada per les armes i és amb d’altres armes que la volen mantenir esclafada. El procés d’anorreament nacional que va encetar Franco és actualment assumit per les forces democràtiques tant de dretes com les d’esquerra. Catalunya segueix, després de quaranta anys de dictadura, essent combatuda en tant que fet nacional. I l’únic pensament que ofereix resistència en aquesta batalla no és l’esquerra. Ni la dreta, of course. Ni l’independentisme. Ni, segons com, algun cant sobiranista. Ho és el nacionalisme català.

dijous, de juliol 03, 2008

http://www.diguemno.cat/

Tinc amics molt intel·ligents. El que no entenc és com poden ser tan summament barcelonistes o no comprendre les meves teories de perquè el Barça hauria d’anar a segona per motius estrictament patriòtics.

Ahir vaig tenir una discussió amb un d’ells, que no ve a tomb reproduir ara i aquí. Però jo, que sóc persona disciplinada i amic dels meus amics, us faig avinent el missatge que em vaig comprometre a donar difusió. Una cosa és certa: són gent com cal. Potser no tenen ni punyetera idea de futbol. Només cal veure les panxes que traginen. Però sobre Catalunya hi han meditat molt, hi han dedicat moltes hores –i bastants calers-. Només per això els faré confiança. Jo de futbol no en sé, ni pretenc saber-ne després de comprovar reiteradament l’avorriment que genera. Però Catalunya segueix essent una prioritat irrenunciable.

Doncs sigui pel bé d’aquest país que cal que coneguis aquesta carta, sobre tot si ets soci del Barça:

Si bé en Laporta en alguns moments no ha estat a l’alçada, també és cert que la seva junta ens va tornar la il·lusió i el sentit de pertinença, ens va dur dues lligues i una copa d’Europa, amb una gestió econòmica seriosa que ha sanejat l’entitat i l’ha dut a primera línia mundial.

Els dos últims anys de sequera de títols no justifiquen el linxament que aquesta junta està rebent, i hom té la sospita que la catalanitat desacomplexada del president li està passant factura. Hi haurà una moció de censura cada vegada que els resultats no acompanyin?.

Els signants volem que fracassi la moció de censura pel bé del club. Perquè el club no entri en un desgavell continu. En menys de dos anys hi haurà eleccions i que cadascú voti el que li sembli millor, però ara deixem que la junta catalanista de Jan Laporta acabi la seva feina.

Pel bon govern del barça vota no a la moció de censura.

SOCIS UNITS- DIGUEM NO

Jordi Barnadas / Joan Capdevila / Ramon Riera / Francesc Simon

P.S. i si vols fer pública amb nosaltres aquesta posició, et convidem a fer-ho a la web: www.diguemno.cat

dimecres, de juliol 02, 2008

Jo aposto per B*

Ahir vaig fer-te una consulta directa, amable lector. Vaig descarregar sobre la teva consciència el destí de B*. Encara que només sigui en part.

Com vaig dir-te, dins el col·lectiu que va apadrinar la idea –i com és norma en tota agrupació formada per gent catalana- hi ha dispersió d’opinions al respecte. De si matar la bèstia o no.

Jo sóc partidari de mantenir-la. Crec que amb l’excusa de participar en la santa causa de RCat va sorgir un producte molt interessant. Van posar-se en xarxa gent que, d’altra forma, potser mai haguessin col·laborat en la mateixa trinxera. Jo personalment li veig més virtuts que defectes, a l’hora de promocionar l’ideari catalanista. En la gradació que sigui, però indubtablement catalanista.

Segurament li caldrà un lífting. Hauríem d’explicar el canvi de rumb i la seva obertura cap a d’altres causes, que en definitiva només ha de ser una: Catalunya. Però em sembla que val molt la pena intentar-ho. És, d’altra banda, una de les gràcies que ofereix la tecnologia batejada com a 2.0. . Permet connectar gent amb interessos comuns. Perquè el catalanisme, nacionalisme, sobiranisme, independentisme, no ho hauria d’aprofitar?.

S’acosten temps poc fàcils. Hi ha núvols de turmenta que apunten en més d’una direcció. Hi ha doncs, motius sobrats per seguir comptant amb aquest portal. A veure com anirà l’arrossada, sobre tot si serem capaços de digerir-la.

Gràcies per la teva contribució. Crec que ajudarà a decantar la balança. Et mantindré puntualment informat. Salut!.

dimarts, de juliol 01, 2008

Consulta B*

Celebrat el congrés d’ERC, sembla que els Blocs amb Estrella han de tancar la barraca. Aquest invent fou ideat per a donar un cop de mà a l’opció representada per RCat. El vam formar inicialment un grup de gent diversa, que després es va anar eixamplant i creixent. El denominador comú fou una visió transversal d’entendre el nacionalisme. Prioritzar el país més que l’eix ideològic; aquesta era la recepta.

Després que ERC ha tancat tot el seu procés renovador, té sentit continuar aquesta empresa?. Com a bons catalans que som, ja han sorgit dues visions. Una que apunta al tancament i punt. Una altra que en propugna la continuïtat. Que cal seguir la iniciativa donat que hi ha moltes excuses que encaixen perfectament en aquesta visió àmplia de país.

Perquè no parlar del congrés de CDC? O de la seva relació amb Unió?. Perquè no parlar de la moció de censura a can Barça?. Perquè no començar a tractar la més que segura retallada de l’Estatut, passat l’estiu?. Perquè no ventilar tantes i tantes coses, a partir de tenir un espai comú, de mínims, que manifesti clarament que el catalanisme, nacionalisme, sobiranisme, independentisme apunta en la mateixa direcció?. Blocs amb Estrella podria ser aquest espai?.

Aquestes disquisicions les haurem de resoldre aviat. Hi ha qui vol matar el tema aquí i hi ha qui ho veu com un projecte amb més futur. He de dir que el debat ha estat sempre molt educat i endreçat i tothom ha defensat la seva postura amb correcció absoluta.

Abans no tanquem el tema definitivament –hi ha qui vol fer-ho al voltant d’una paella i hi ha qui troba l’arròs massa llefiscós-, voldria saber la teva opinió, abnegat lector d’aquest blog. Creus que hi ha motius suficients per mantenir un espai virtual catalanista, amb la sana voluntat de voler ser un referent sòlid per a les idees nacionalistes, més enllà de partits polítics?. O creus que els B* ja han acomplert la seva missió?.

Mentre espero el dia D, a veure si matem el portal o no -a cop de paella..., o no-, agrairé el teu punt de vista. Per no influir-te en aquest debat permet-te’m que no em defineixi, fins el proper post. Voldria sentir arguments fets des de l’objectivitat màxima. Gràcies a la bestreta!.