El meu amic, sandinista hasta la muerte, ja porta dues setmanes per aquí. Com aquell qui res. Ha preparat el seu programa vital de tal forma, que si no fos pel color de la pell tan fumada que té, diria que és ben alemany. Sap què ha de fer a tres mesos vista des de ja fa dies. Sap les hores de treball que té per endavant, les d’estudi, les que ha de dedicar a repartir els encàrrecs que duu des de l’altra punta de món, els amics què ha de visitar sens falta i, fins i tot, els divendres i dissabtes a venir ja tenen un lloc determinat per anar a sopar.
Ahir vam fer un pa amb tomàquet, en un reducte psuquero. Al costat dels Quatre Gats. Vam repassar coneguts seus que potser jo també conec, a través d’ell. N’hi ha un en particular que em meravella. El primer cop que ens vam trobar -potser farà més de vint anys- era una còpia de barriada d’en John Lennon. Molta grenya, ulleretes rodones i molt net. Això darrer ja em va fer mala espina. Tots els aspirants de John Lennon que conec a Gràcia, Barcelona, fan pudor, porten les ungles plenes de quisca i no toquen una dutxa amb la regularitat que seria menester. Amb aquest, sempre que quedàvem, arribava tard. Però ell venia net i polit. És això el que el va delatar. Com si és tractes d’una altra Invasió Subtil. Però en comptes del japonès que reconeix el personatge de Calders hi poses un comunista d’extrema esquerra. Aquella pulcritud no em feia pensar que en realitat podia ser un venedor de sants d’Olot. No. Era l’enèsim cas d’esquerra divina. Potser el més insolentment diví que conec personalment.
El darrer cop que el vaig veure fou amb el meu amic sandinista. Sort d’anar amb ell. No l’hagués reconegut pas. Un tipus trajat, blau fosc, corbata i tall de cabell acabat de sortir de perruqueria. Ni rastre de les grenyes i les ulleres rodones havien tornat lentilles. Era l’estampa viva d’allò que tanta fortuna va fer i que en deien yuppie agressiu. Una mica de panxa i un mal a l’espatlla incipient l’obligava a fer una hora de piscina diari, a casa seva, on a més també hi guarda cavalls. En fi, un ritme de vida que mai l’assoliries a base de vendre imatges de sants, encara que fossin els més miraculosos d’Olot.
Companyero, li vaig dir: esta gente es la que vende la peor versión del sandinismo por aquí. Aquesta mena de predicadors mecànics de les revolucions, de les esquerres, del comunisme, en realitat fan befa dels seus ideals –si és que en podem dir així- i de la gent que els ha patit. Difícilment prediquen amb l’exemple, però és per les seves obres que els coneixeràs. És d’aquesta forma que les invasions poc subtils queden al descobert.
dissabte, de setembre 27, 2008
dimarts, de setembre 23, 2008
El Grup Hayek, a Sabadell
El Grup Hayek està immers en un debat intern, per tal de veure com ha de pintar el seu futur. Ara mateix que cotitza a l’alça ha rebut una interessant opa de la Fundació Catalunya Oberta. Una opa què, jo diria, és irresistible. Totes les coses tenen el seu moment a la vida i cal saber quan aquest arriba.
Mentre desfloren la margalida del destí, la maquinària del Grup no s’atura. Vet aquí que el proper dijous dia 25 de setembre organitza un sopar-debat sobre seguretat, defensa i geoestratègia a càrrec del secretari del Centre d'Estudis Estratègics de Catalunya (CEEC), David Bajona.
S’analitzaran qüestions entorn de la seguretat, el crim organitzat, el fenomen del terrorisme i l'activitat contraterrorista, les polítiques de defensa, els afers militars i els equilibris estratègics des d'una perspectiva catalana. Em sembla que, hores d’ara, poca gent es qüestiona coses d’aquest calibre. Jo ja he fet la corresponent reserva a guillemlaporta(ensaïmada)hayek(punt)cat . No cal que et digui que te’l ben recomano. Fins llavors, doncs.
Data: 25/9/08
Hora: 21.00h
Lloc: Gran Hotel Verdi, Avinguda Francesc Macià 62, Sabadell.
Preu soci: 25 EUR
Preu no soci: 30EUR
Reserves: guillemlaporta(ensaïmada)hayek(punt)cat
Mentre desfloren la margalida del destí, la maquinària del Grup no s’atura. Vet aquí que el proper dijous dia 25 de setembre organitza un sopar-debat sobre seguretat, defensa i geoestratègia a càrrec del secretari del Centre d'Estudis Estratègics de Catalunya (CEEC), David Bajona.
S’analitzaran qüestions entorn de la seguretat, el crim organitzat, el fenomen del terrorisme i l'activitat contraterrorista, les polítiques de defensa, els afers militars i els equilibris estratègics des d'una perspectiva catalana. Em sembla que, hores d’ara, poca gent es qüestiona coses d’aquest calibre. Jo ja he fet la corresponent reserva a guillemlaporta(ensaïmada)hayek(punt)cat . No cal que et digui que te’l ben recomano. Fins llavors, doncs.
Data: 25/9/08
Hora: 21.00h
Lloc: Gran Hotel Verdi, Avinguda Francesc Macià 62, Sabadell.
Preu soci: 25 EUR
Preu no soci: 30EUR
Reserves: guillemlaporta(ensaïmada)hayek(punt)cat
dijous, de setembre 18, 2008
L'important és governar
L’altra cosa rocambolesca que en endavant potser hauria de contemplar en Mas, a més de treure’s el disfraç de diputat, seria revisar el discurs cap a posicions nacionalistes netes i clares. Nacionalisme és vetllar la sobirania i la independència. Posar llum al que tants filòlegs dedicats a fer de polític han deixat gairebé al punt de la inanició.
Probablement fa trenta anys calia tirar de la poètica per a que el credo nacionalista no gaudis de molt rebuig a casa nostra. Prova de que les coses es van fer més que bé fou la consecució d’un govern rere altre. I tothom va entendre el que va voler. Per nacionalisme, vull dir. Probablement, també, la societat d’aleshores era massa diferent a l’actual i aquell punt d’arrencada té poques complicitats amb la que trobem a dia d’avui. En trenta anys caduquen moltes coses, fins i tot la mateixa concepció de la cultura política.
El que avui en Mas considera una cosa inacceptable com és que no pugui formar govern aquell qui té més diputats, no val un pebre. (Cosa que, d’altra banda, jo també comparteixo). Això que fa trenta anys podria ser pecat, avui justament per en Mas hauria de ser una virtut. Però de les grosses. Entre d’altres, vol dir que en aquest recorregut anem perden matisos. I què?. Passa això.
Passa, també, que la societat en aquesta pèrdua de sofisticació sembla que tendeix a demandar blanc o negre. Els programes electorals s’han aprimat fins l’impensable i les declaracions de principis polítics apel·len a raons sentimentaloides més que buides: vota’m a mi, no pels meus mèrits, sinó perquè els altres són pitjors –que és, per exemple, el missatge tant elevat que van fer circular els socialistes en les darreres eleccions i amb prou èxit.
En aquest context tota poètica ha mort. Les segones lectures resulten insuportables per aquest electorat. La poètica i l’ambigüitat poden ser del tot prescindibles a l’hora d’anar a les eleccions. Potser a en Mas li cal un discurs més engrescador i explícit, des del punt de vista nacionalista. Que parli sense embuts de sobirania i de qualsevol mena d’independències. Això podria donar-li numèricament menys resultat. Ara, segur que tibaria de molta gent sepultada en el desencís. Cal tenir molt viu que a la presidència s’hi arriba per moltes vies i no necessàriament des d’una victòria electoral. Bé, i què?.
Probablement fa trenta anys calia tirar de la poètica per a que el credo nacionalista no gaudis de molt rebuig a casa nostra. Prova de que les coses es van fer més que bé fou la consecució d’un govern rere altre. I tothom va entendre el que va voler. Per nacionalisme, vull dir. Probablement, també, la societat d’aleshores era massa diferent a l’actual i aquell punt d’arrencada té poques complicitats amb la que trobem a dia d’avui. En trenta anys caduquen moltes coses, fins i tot la mateixa concepció de la cultura política.
El que avui en Mas considera una cosa inacceptable com és que no pugui formar govern aquell qui té més diputats, no val un pebre. (Cosa que, d’altra banda, jo també comparteixo). Això que fa trenta anys podria ser pecat, avui justament per en Mas hauria de ser una virtut. Però de les grosses. Entre d’altres, vol dir que en aquest recorregut anem perden matisos. I què?. Passa això.
Passa, també, que la societat en aquesta pèrdua de sofisticació sembla que tendeix a demandar blanc o negre. Els programes electorals s’han aprimat fins l’impensable i les declaracions de principis polítics apel·len a raons sentimentaloides més que buides: vota’m a mi, no pels meus mèrits, sinó perquè els altres són pitjors –que és, per exemple, el missatge tant elevat que van fer circular els socialistes en les darreres eleccions i amb prou èxit.
En aquest context tota poètica ha mort. Les segones lectures resulten insuportables per aquest electorat. La poètica i l’ambigüitat poden ser del tot prescindibles a l’hora d’anar a les eleccions. Potser a en Mas li cal un discurs més engrescador i explícit, des del punt de vista nacionalista. Que parli sense embuts de sobirania i de qualsevol mena d’independències. Això podria donar-li numèricament menys resultat. Ara, segur que tibaria de molta gent sepultada en el desencís. Cal tenir molt viu que a la presidència s’hi arriba per moltes vies i no necessàriament des d’una victòria electoral. Bé, i què?.
dimecres, de setembre 17, 2008
59 segons
Ahir, mentre mirava els 59 segons, anava pensant què hauria de passar a Catalunya per a que en Mas arribes finalment a ser el president. I les disquisicions porten a situacions rocambolesques. Bé, que jo considero rocambolesques. Avui només en parlaré d'una.
El primer de tot –i molt obvi- és conèixer el país. Això vol dir fer un gran esforç per sortir del cercle cada cop més decebedor en el que ha entrat la nostra política. En Mas –opino humilment- es faria un gran favor a si mateix –i de returc a tots nosaltres- anunciant que deixa l’escó de diputat, la corbata i l’americana, per agafar carretera i manta. En el que queda de legislatura hauria de rematar la feina a cop d’esmorzar, dinar i sopar en qualsevol punt de la geografia catalana exceptuant a casa seva. En realitat, la seva tasca principal hauria de ser la de propagar el seu ideari catalanista. Si això es clou amb un àpat, tant la digestió política com la gastronòmica, resultarien ser una meravella.
En Mas és un home de tracte molt afable, intel·ligent i molt pencaire. La única forma de traslladar a la societat el seu segell personal és a base de fer quilòmetres i moltes tertúlies anònimes. Clar que de tant en tant ha de sortir als mitjans. Però cada cop que ho fa des del faristol del Parlament per criticar, posar en dubte el que ha dit algun beneit, el que irradia és més pesantor moral. Ell solet queda eclipsat, quan en realitat podria estar brillant amb llum pròpia. És impossible vendre cap alenada fresca de res des d’un escenari on només s’hi donen volades de lloca.
En Mas ha de reconstruir un projecte d’il·lusió a partir del cos a cos amb el possible votant. Que encara n’hi molt de suelto per aquests móns de Déu!. Però mai l'arribarà a trobar si només desafia les enquestes. Els números avui són gairebé part del seu miratge.
Em sap molt greu veure de quina forma es balafia un valor com el que representa en Mas. Ara que no hi ha per triar i remenar tant, que és l’hora de les faves comptades, un Mas fent de florero és un luxe imperdonable.
Hi ha un Mas al qual mai ningú li podrà guanyar la partida. És aquell que un dia et truca la porta i et demana si li deixes una estona per poder explicar la seva versió. Aquest Mas resisteix qualsevol intempèrie que ara mateix pot oferir-li un telenotícies qualsevol o aquesta cosa tan nefasta que du per nom Polònia.
L’únic que pot donar més joc i llibertat a en Mas és ell mateix. Si fos conscient de la presó en la qual ara mateix habita, properament guanyaria de carrera. Com cada cop que ha passat que no hi ha cap elecció a la vista i ha decidit programar una conferència. Ha omplert fins la bandera i hem descobert la gran peça política que hi ha rere tanta conyeta, tant de clixé interessat i tant de complex d’inferioritat. Ell, sense cap mena d’interferència, pot fer possible el que avui és rematadament impossible. Només deixa-li 59 segons.
El primer de tot –i molt obvi- és conèixer el país. Això vol dir fer un gran esforç per sortir del cercle cada cop més decebedor en el que ha entrat la nostra política. En Mas –opino humilment- es faria un gran favor a si mateix –i de returc a tots nosaltres- anunciant que deixa l’escó de diputat, la corbata i l’americana, per agafar carretera i manta. En el que queda de legislatura hauria de rematar la feina a cop d’esmorzar, dinar i sopar en qualsevol punt de la geografia catalana exceptuant a casa seva. En realitat, la seva tasca principal hauria de ser la de propagar el seu ideari catalanista. Si això es clou amb un àpat, tant la digestió política com la gastronòmica, resultarien ser una meravella.
En Mas és un home de tracte molt afable, intel·ligent i molt pencaire. La única forma de traslladar a la societat el seu segell personal és a base de fer quilòmetres i moltes tertúlies anònimes. Clar que de tant en tant ha de sortir als mitjans. Però cada cop que ho fa des del faristol del Parlament per criticar, posar en dubte el que ha dit algun beneit, el que irradia és més pesantor moral. Ell solet queda eclipsat, quan en realitat podria estar brillant amb llum pròpia. És impossible vendre cap alenada fresca de res des d’un escenari on només s’hi donen volades de lloca.
En Mas ha de reconstruir un projecte d’il·lusió a partir del cos a cos amb el possible votant. Que encara n’hi molt de suelto per aquests móns de Déu!. Però mai l'arribarà a trobar si només desafia les enquestes. Els números avui són gairebé part del seu miratge.
Em sap molt greu veure de quina forma es balafia un valor com el que representa en Mas. Ara que no hi ha per triar i remenar tant, que és l’hora de les faves comptades, un Mas fent de florero és un luxe imperdonable.
Hi ha un Mas al qual mai ningú li podrà guanyar la partida. És aquell que un dia et truca la porta i et demana si li deixes una estona per poder explicar la seva versió. Aquest Mas resisteix qualsevol intempèrie que ara mateix pot oferir-li un telenotícies qualsevol o aquesta cosa tan nefasta que du per nom Polònia.
L’únic que pot donar més joc i llibertat a en Mas és ell mateix. Si fos conscient de la presó en la qual ara mateix habita, properament guanyaria de carrera. Com cada cop que ha passat que no hi ha cap elecció a la vista i ha decidit programar una conferència. Ha omplert fins la bandera i hem descobert la gran peça política que hi ha rere tanta conyeta, tant de clixé interessat i tant de complex d’inferioritat. Ell, sense cap mena d’interferència, pot fer possible el que avui és rematadament impossible. Només deixa-li 59 segons.
dimarts, de setembre 16, 2008
Sort vertadera
Dintre d'uns moments marxo direcció a l’aeroport de Barcelona. Hi he d’anar a recollir un molt bon amic, nicaragüenc. És un d’aquells sandinistes hasta la muerte. Tot i això, he de dir que em considero afortunat de tenir un amic com ell.
Fa anys que ens coneixem. El primer cop que vaig visitar aquell país centroamericà, ell em va fer de guia. Varem fer molts kilòmetres i només ens vam deixar un bocí concret de Nicaragua perquè, segons ell, el visitaríem quan jo decidís sentar el cap. És un lloc on es veu que s’hi arriba només amb canoa i allí s’hi troben les dones més boniques del país. El paio que hi fa cap s’hi queda de per vida. Vistes les referències, vaig preferir no jugar amb foc. I ara ja és massa tard per intentar-ho.
Ell em va mostrar fins i tot zones on encara hi havia guerra. Els carros, els helicòpters de combat anaven amunt i avall. Les tropes de soldats armades creuaven els carrers amb pas lleuger. Per accedir-hi vam haver de passar una gran tanca formada per filferros infectats de punxes i camuflats amb fullaraca i una fila de camions enormes i soldats –guarnits també amb la mateixa traça- resseguia tota aquella ferralla. No havia estat mai en una zona en guerra i no sabia que aquell dia justament la visitaríem. Ja em va fer mala espina que em vingués a cercar en Jeep i guarnit de militar, amb tot l’estol de medalles penjades. Jo, com sempre, vaig partir amb una samarreta –blanca- de màniga curta, texans i bambes. Ah, i la màquina de fer fotos. Fotia una calor de mil déus, però en canvi vaig sentir una fredor interior que encara la recordo perfectament quan ens vam aturar davant el control. També em va venir al cap allò tan clàssic de la meva mare: així has de sortir de casa??? Així???. Tenia més angúnia que por, si he de ser sincer. Jo era una nota tan discordant en aquell entorn que em sentia molt molt incòmode. I ell es va fotre a riure i va exclamar: companyero, esto es la guerra!.
Aleshores Nicaragua era un país fumejant. A qualsevol racó, el primer que veies en arribar a un poble, era una cortina de fum que s’enlairava i molta canalla que corria guarnida amb quatre parracs. Era un contrast que sobtava. D’una banda, les cases derruïdes, una desolació que feia encongir el cor. I d’altra, les rialles de les criatures, que feien fugir qualsevol mena de mal esperit. És una sensació molt especial.
Un cop vam haver fet molts i molt quilòmetres vaig agafar solemnement el meu amic, sandinista hasta la muerte, i li vaig dir que no guanyarien pas les eleccions. Quan hi ha tanta gana com la que hem vist no hi ha revolució que valgui. Vaig veure el mal que li van fer les meves paraules, però es va guardar molt d’exterioritzar-lo. En alguna altra ocasió vaig repetir el mateix advertiment i sort que fou en presència del meu amic, que anava altre cop engalanat de militar i fet un perfecte paó exhibint totes les seves medalles. Sort. Vaig topar amb un fill de puta rematat de les joventuts sandinistes que una mica més i treu la pistola. Quan dic fill de puta he d’advertir que sóc molt mesurat. Sort que va veure que el meu amic a més de medalles podia dur una metralleta al cotxe. Sí, vaig tenir molta sort.
Vaig aprendre moltes lliçons aquells dies. Hi vaig anar per conèixer la revolució, sense filtres, i vaig tornar donant valor a tantes coses que mai hi havia parat. El luxe autèntic que és un got d’aigua, per exemple. O el saldo que arriba a ser el pensament autoanomenat d’esquerra en aquesta banda de món. Vaig captar millor tot el drama que provoca una guerra. Totes les referències a la que va patir Catalunya i que em quedaven tant lluny i que se’m feien sempre tant pesades, van quedar com a mínim racionalitzades. Vaig posar molt d’ordre mental allí on mai m’ho hagués esperat. I sí, penso que vaig descobrir també la sort.
Fa anys que ens coneixem. El primer cop que vaig visitar aquell país centroamericà, ell em va fer de guia. Varem fer molts kilòmetres i només ens vam deixar un bocí concret de Nicaragua perquè, segons ell, el visitaríem quan jo decidís sentar el cap. És un lloc on es veu que s’hi arriba només amb canoa i allí s’hi troben les dones més boniques del país. El paio que hi fa cap s’hi queda de per vida. Vistes les referències, vaig preferir no jugar amb foc. I ara ja és massa tard per intentar-ho.
Ell em va mostrar fins i tot zones on encara hi havia guerra. Els carros, els helicòpters de combat anaven amunt i avall. Les tropes de soldats armades creuaven els carrers amb pas lleuger. Per accedir-hi vam haver de passar una gran tanca formada per filferros infectats de punxes i camuflats amb fullaraca i una fila de camions enormes i soldats –guarnits també amb la mateixa traça- resseguia tota aquella ferralla. No havia estat mai en una zona en guerra i no sabia que aquell dia justament la visitaríem. Ja em va fer mala espina que em vingués a cercar en Jeep i guarnit de militar, amb tot l’estol de medalles penjades. Jo, com sempre, vaig partir amb una samarreta –blanca- de màniga curta, texans i bambes. Ah, i la màquina de fer fotos. Fotia una calor de mil déus, però en canvi vaig sentir una fredor interior que encara la recordo perfectament quan ens vam aturar davant el control. També em va venir al cap allò tan clàssic de la meva mare: així has de sortir de casa??? Així???. Tenia més angúnia que por, si he de ser sincer. Jo era una nota tan discordant en aquell entorn que em sentia molt molt incòmode. I ell es va fotre a riure i va exclamar: companyero, esto es la guerra!.
Aleshores Nicaragua era un país fumejant. A qualsevol racó, el primer que veies en arribar a un poble, era una cortina de fum que s’enlairava i molta canalla que corria guarnida amb quatre parracs. Era un contrast que sobtava. D’una banda, les cases derruïdes, una desolació que feia encongir el cor. I d’altra, les rialles de les criatures, que feien fugir qualsevol mena de mal esperit. És una sensació molt especial.
Un cop vam haver fet molts i molt quilòmetres vaig agafar solemnement el meu amic, sandinista hasta la muerte, i li vaig dir que no guanyarien pas les eleccions. Quan hi ha tanta gana com la que hem vist no hi ha revolució que valgui. Vaig veure el mal que li van fer les meves paraules, però es va guardar molt d’exterioritzar-lo. En alguna altra ocasió vaig repetir el mateix advertiment i sort que fou en presència del meu amic, que anava altre cop engalanat de militar i fet un perfecte paó exhibint totes les seves medalles. Sort. Vaig topar amb un fill de puta rematat de les joventuts sandinistes que una mica més i treu la pistola. Quan dic fill de puta he d’advertir que sóc molt mesurat. Sort que va veure que el meu amic a més de medalles podia dur una metralleta al cotxe. Sí, vaig tenir molta sort.
Vaig aprendre moltes lliçons aquells dies. Hi vaig anar per conèixer la revolució, sense filtres, i vaig tornar donant valor a tantes coses que mai hi havia parat. El luxe autèntic que és un got d’aigua, per exemple. O el saldo que arriba a ser el pensament autoanomenat d’esquerra en aquesta banda de món. Vaig captar millor tot el drama que provoca una guerra. Totes les referències a la que va patir Catalunya i que em quedaven tant lluny i que se’m feien sempre tant pesades, van quedar com a mínim racionalitzades. Vaig posar molt d’ordre mental allí on mai m’ho hagués esperat. I sí, penso que vaig descobrir també la sort.
dijous, de setembre 11, 2008
Demanar peres a l’om
Convocar una manifestació “Per un estat propi”, justament avui, és tenir una visió política de la situació molt fallera o calçotaire. Rematar la reivindicació amb absència explícita de la classe política només fa que confirmar la sospita.
En el context polític que vivim hauríem de pensar que a l’onze de setembre s’hi ha d'anar amb la feina bastant feta. Si una manifestació és un recurs democràtic d’exercir pressió, ja em diràs tu aquesta mena de fogot amb síndrome post-vacacional el que pot arribar a incomodar. Exactament a qui?: a Espanya?. Només cal veure en què es va convertir l’1-D. Fum, fum, fum. Tindríem un resultat semblant si el lema hagués estat “Volem els donuts sense forat”. Una forma més de tirar aigua a mar.
En l’actual context s’ha de disparar en una sola direcció, que és la del finançament. Tenir la butxaca sense forats és el més semblant a ser sobirà i, si juguem bé les cartes, és l’objectiu més realista que podem assolir en un termini més que breu. (Si realment vols un estat propi, el primer que cal fer és anar a parlar amb l’oncle Sam. I a veure com respón...).
Vist com han anat les coses, aquests sobiranistes -i les personalitats que els avalen- haurien de tenir més clar on cal exercir la pressió. Insisteixo, vist com han anat les coses, a qui se li ha d’advertir amb molta contundència és a la classe política catalana. Avui govern i oposició encara estan desflorant la margalida del finançament, esperant veure per on és que bufarà el vent. Deixar-los fer el mateix paperet que amb la tramitació de l’Estatut és un altre pas que ens porta de pet al precipici. És aquí que cal dirigir la reivindicació i molt contundentment.
El sobiranisme actual ha de decidir entre activar accions més pròpies de la comunitat Hare-Krishna, que sempre acaben ballant-la Rambles avall o fer política sense tenir tants prejudicis. Les cassolades, la lectura de manifestos, el vot en blanc o les manifestacions amb lemes pretensiosos ens duran al no res. Això ho sap qualsevol, encara que no surti a cap llista avaladora.
Avui els polítics no senten una pressió directa rere el clatell. Ensumen un descontent, el desànim, la inapetència. Però ningú se'n fa responsable directe. Cal, doncs, pensar en organitzar una cosa multudinària, com la de l’1-D. Però al Parc de la Ciutadella, el dia que hi hagi ple i dirigint l’acció cap els polítics catalans. Que tots els diputats sentin el crit que els ha de fer marcar el pas. Són ells que després han d’anar amb tota aquesta força que els pressiona a pactar amb Espanya. És a través de la política, de fer anar els seus ressorts que aconseguirem objectius polítics. Clar que podem demanar la lluna!. I peres a l’om.
Bona Diada Nacional. Malgrat tot, fem el que fem avui, hem de tenir molt present aquells que van resistir heroicament el 1714. Els que van morir i els que van poder sobreviure. Sense el seu esperit avui no seriem aquí. Siguem dignes de la responsabilitat patriòtica que ens van transferir pels segles dels segles. Siguem els nous herois i treballem a consciència per la victòria. Que Catalunya visqui lliure!. Molt bona Diada Nacional!.
En el context polític que vivim hauríem de pensar que a l’onze de setembre s’hi ha d'anar amb la feina bastant feta. Si una manifestació és un recurs democràtic d’exercir pressió, ja em diràs tu aquesta mena de fogot amb síndrome post-vacacional el que pot arribar a incomodar. Exactament a qui?: a Espanya?. Només cal veure en què es va convertir l’1-D. Fum, fum, fum. Tindríem un resultat semblant si el lema hagués estat “Volem els donuts sense forat”. Una forma més de tirar aigua a mar.
En l’actual context s’ha de disparar en una sola direcció, que és la del finançament. Tenir la butxaca sense forats és el més semblant a ser sobirà i, si juguem bé les cartes, és l’objectiu més realista que podem assolir en un termini més que breu. (Si realment vols un estat propi, el primer que cal fer és anar a parlar amb l’oncle Sam. I a veure com respón...).
Vist com han anat les coses, aquests sobiranistes -i les personalitats que els avalen- haurien de tenir més clar on cal exercir la pressió. Insisteixo, vist com han anat les coses, a qui se li ha d’advertir amb molta contundència és a la classe política catalana. Avui govern i oposició encara estan desflorant la margalida del finançament, esperant veure per on és que bufarà el vent. Deixar-los fer el mateix paperet que amb la tramitació de l’Estatut és un altre pas que ens porta de pet al precipici. És aquí que cal dirigir la reivindicació i molt contundentment.
El sobiranisme actual ha de decidir entre activar accions més pròpies de la comunitat Hare-Krishna, que sempre acaben ballant-la Rambles avall o fer política sense tenir tants prejudicis. Les cassolades, la lectura de manifestos, el vot en blanc o les manifestacions amb lemes pretensiosos ens duran al no res. Això ho sap qualsevol, encara que no surti a cap llista avaladora.
Avui els polítics no senten una pressió directa rere el clatell. Ensumen un descontent, el desànim, la inapetència. Però ningú se'n fa responsable directe. Cal, doncs, pensar en organitzar una cosa multudinària, com la de l’1-D. Però al Parc de la Ciutadella, el dia que hi hagi ple i dirigint l’acció cap els polítics catalans. Que tots els diputats sentin el crit que els ha de fer marcar el pas. Són ells que després han d’anar amb tota aquesta força que els pressiona a pactar amb Espanya. És a través de la política, de fer anar els seus ressorts que aconseguirem objectius polítics. Clar que podem demanar la lluna!. I peres a l’om.
Bona Diada Nacional. Malgrat tot, fem el que fem avui, hem de tenir molt present aquells que van resistir heroicament el 1714. Els que van morir i els que van poder sobreviure. Sense el seu esperit avui no seriem aquí. Siguem dignes de la responsabilitat patriòtica que ens van transferir pels segles dels segles. Siguem els nous herois i treballem a consciència per la victòria. Que Catalunya visqui lliure!. Molt bona Diada Nacional!.
dimecres, de setembre 10, 2008
La nostra ineficiència
La ineficiència és la mare de totes les guerres, però de les perdudes. Ahir en parlava de l’espanyola que dona uns resultats magnífics, afortunadament. Però també s’ha d’anar amb compte amb la pròpia, perquè ens pot portar directes a la indigència. No tots els nostres mals són espanyols. En tenim d’estrictament catalans.
Cada cop que s’acosta l’onze de setembre hi ha motiu per a la reflexió pàtria. Es programen manifestacions i, un cop la brigada d’escombriaires ha tret del paisatge el darrer flyer abrandat, la vida segueix exactament com sempre.
Ara són els “sobiranistes al marge de partits” els que convoquen. Rere aquesta crida hi ha una llista de personalitats que donen suport a la manifestació “Per un estat propi”. En el terreny esportiu seria el més semblant al que fa la selecció catalana: partits de costellada. Comencem a estar massa avesats a fer propostes polítiques també de costellada amb personalitats de “tot a cent”.
Em costa molt de creure que la direcció d’un país es pot gestionar per generació espontània. Tenim els polítics amagats a l’armari, perquè no fereixin la sensibilitat i l’espai que els tocaria liderar en un onze de setembre com el present, el substituïm per una caterva de sobiranistes. Això sí, avalada per una colla de personalitats.
Sort de la ineficiència espanyola, repeteixo. Sort!. Amb aquests plantejaments tan sòmines, la sobirania trigarà dies a caure’ns del cel. Si els països són resultat dels mèrits propis, no dubto que el nostre trigarà a quallar. Perquè cada cop ens fa menys angúnia donar per bo allò que no corre ni amb rodes.
Sense un lideratge polític fort no hi ha resultats en aquest camp. I en un escenari, roent com l’actual, els partits –els nacionalistes, com a mínim- haurien d’haver fet una crida contundent per encarar el finançament, per exemple. Tenir tot un poble al darrera els atorgaria una força molt diferent de la que els pot subministrar l’armariet en el qual, com a sapastres, nosaltres mateixos els volem entaforar. Cada cota de llibertat s’ha de treballar i s’ha de guanyar. És un procés lent. Esgotador, poc amable. El que tu vulguis i una mica més. I ha de tenir els líders que pertoca.
Que calli el conseller Castells i que parli en Joel Joan. Això segur segur que ens portarà directes a un nou capítol d’una “Porca misèria”.
Cada cop que s’acosta l’onze de setembre hi ha motiu per a la reflexió pàtria. Es programen manifestacions i, un cop la brigada d’escombriaires ha tret del paisatge el darrer flyer abrandat, la vida segueix exactament com sempre.
Ara són els “sobiranistes al marge de partits” els que convoquen. Rere aquesta crida hi ha una llista de personalitats que donen suport a la manifestació “Per un estat propi”. En el terreny esportiu seria el més semblant al que fa la selecció catalana: partits de costellada. Comencem a estar massa avesats a fer propostes polítiques també de costellada amb personalitats de “tot a cent”.
Em costa molt de creure que la direcció d’un país es pot gestionar per generació espontània. Tenim els polítics amagats a l’armari, perquè no fereixin la sensibilitat i l’espai que els tocaria liderar en un onze de setembre com el present, el substituïm per una caterva de sobiranistes. Això sí, avalada per una colla de personalitats.
Sort de la ineficiència espanyola, repeteixo. Sort!. Amb aquests plantejaments tan sòmines, la sobirania trigarà dies a caure’ns del cel. Si els països són resultat dels mèrits propis, no dubto que el nostre trigarà a quallar. Perquè cada cop ens fa menys angúnia donar per bo allò que no corre ni amb rodes.
Sense un lideratge polític fort no hi ha resultats en aquest camp. I en un escenari, roent com l’actual, els partits –els nacionalistes, com a mínim- haurien d’haver fet una crida contundent per encarar el finançament, per exemple. Tenir tot un poble al darrera els atorgaria una força molt diferent de la que els pot subministrar l’armariet en el qual, com a sapastres, nosaltres mateixos els volem entaforar. Cada cota de llibertat s’ha de treballar i s’ha de guanyar. És un procés lent. Esgotador, poc amable. El que tu vulguis i una mica més. I ha de tenir els líders que pertoca.
Que calli el conseller Castells i que parli en Joel Joan. Això segur segur que ens portarà directes a un nou capítol d’una “Porca misèria”.
dimarts, de setembre 09, 2008
La infeficiència espanyola
Farà, potser, més de trenta anys que vaig anar per primer cop al que molts en diem – innocentment?- la Catalunya Nord. Un senyor va informar al meu pare que allí només parlaven català la gent molt gran i els esnobs, que són quatre penjats. A mi aquesta conversa m’ha revingut molt cops. Sempre ha anat ressuscitant de forma intermitent, des que la vaig escoltar.
He de dir que hi he posat ben poc els peus a la Catalunya Nord. Sempre escopetejadament, sense temps per parar gaire l’orella. Fins la setmana passada. Per culpa del síndrome de les vacances i per les ganes per descobrir raconets que em van deixar enceses tantes anades per Mallorca i que ja vaig explicar en el seu moment.
Feia temps que volia conèixer Cotlliure i la zona que suposadament forma part de la Costa Vermella: Argeles, Banyuls, Cervera, Port-Vendres, Portbou. Una col·lecció de lloc petits que els vas trobant en una magnífica carretera que va recorrent la costa. El trajecte és únic, això sí.
A Banyuls m’interessava més conèixer les vinyes. S’hi fa un vi més aviat dolç que té molta nomenada i que jo he tasta poc per no dir gens. En un lloc en mig d’un bosc hi ha el Museu de n’Arístides Maillol. I des d’allí, des del museu mateix, arrenca una carretereta minúscula que va enfilant-se cap amunt amunt amunt. El paisatge és monotemàtic, amb el verd dels pàmpols. Hi vas trobant vinya en pendents més que endimoniats i en els llocs més impossibles de treballar. Hi ha hectàrees de conreu que només es poden fer manualment i amb una paciència de beat. Vaig quedar astorat. Hi ha vinyes que gairebé són en plans verticals, que donen directament al precipici. El cep neix entre betes de llicorella. Suposo que el patiment de la planta ha de donar un raïm excel·lent. Hi ha moltes plantes que són centenàries. És un espectacle únic el que vam trobar.
Deixant les vinyes, tot el demés fou molt decebedor. Cotlliure, per exemple, és un llogarret turístic fins l’insult. Hi ha la bandereta catalana per arreu, en mil formes. Però sempre pensada per atraure una venda. La bandereta quadribarrada és per posar l’accent en el souvenir, res més. No hi queda un bri de catalanitat. Ni en els llocs que diuen oferir cuina catalana saben fer-te un pa amb tomàquet. Literal. Vaig quedar tan emprenyat que en una vinateria, a Port-Vendres, vaig demanar perquè ningú no parla català. La resposta, en un magnífic espanyol, fou: per culpa de la immigració. La industria del turisme al Pays Catalan és tan prometedora, que ha portat francesos de per arreu. I els autòctons, aquells que en podien saber parlar –els esnobs, vaja-, han quedat definitivament enterrats.
Vaig quedar fart de tanta gent com hi havia, àvida de consumir sense saber exactament el què. Senyera amunt, senyera avall. Ara, cap rastre de catalanitat. A vegades penso que no sabem la sort que hem tingut de quedar a la part espanyola. Aquesta anormalitat de ser una nació sense estat que segueix bategant tres-cents anys després de ser conquerida, això només podia passar en una administració com l’espanyola. És el colmo de la ineficiència que permet fenòmens com el nostre. Gràcies a Déu.
He de dir que hi he posat ben poc els peus a la Catalunya Nord. Sempre escopetejadament, sense temps per parar gaire l’orella. Fins la setmana passada. Per culpa del síndrome de les vacances i per les ganes per descobrir raconets que em van deixar enceses tantes anades per Mallorca i que ja vaig explicar en el seu moment.
Feia temps que volia conèixer Cotlliure i la zona que suposadament forma part de la Costa Vermella: Argeles, Banyuls, Cervera, Port-Vendres, Portbou. Una col·lecció de lloc petits que els vas trobant en una magnífica carretera que va recorrent la costa. El trajecte és únic, això sí.
A Banyuls m’interessava més conèixer les vinyes. S’hi fa un vi més aviat dolç que té molta nomenada i que jo he tasta poc per no dir gens. En un lloc en mig d’un bosc hi ha el Museu de n’Arístides Maillol. I des d’allí, des del museu mateix, arrenca una carretereta minúscula que va enfilant-se cap amunt amunt amunt. El paisatge és monotemàtic, amb el verd dels pàmpols. Hi vas trobant vinya en pendents més que endimoniats i en els llocs més impossibles de treballar. Hi ha hectàrees de conreu que només es poden fer manualment i amb una paciència de beat. Vaig quedar astorat. Hi ha vinyes que gairebé són en plans verticals, que donen directament al precipici. El cep neix entre betes de llicorella. Suposo que el patiment de la planta ha de donar un raïm excel·lent. Hi ha moltes plantes que són centenàries. És un espectacle únic el que vam trobar.
Deixant les vinyes, tot el demés fou molt decebedor. Cotlliure, per exemple, és un llogarret turístic fins l’insult. Hi ha la bandereta catalana per arreu, en mil formes. Però sempre pensada per atraure una venda. La bandereta quadribarrada és per posar l’accent en el souvenir, res més. No hi queda un bri de catalanitat. Ni en els llocs que diuen oferir cuina catalana saben fer-te un pa amb tomàquet. Literal. Vaig quedar tan emprenyat que en una vinateria, a Port-Vendres, vaig demanar perquè ningú no parla català. La resposta, en un magnífic espanyol, fou: per culpa de la immigració. La industria del turisme al Pays Catalan és tan prometedora, que ha portat francesos de per arreu. I els autòctons, aquells que en podien saber parlar –els esnobs, vaja-, han quedat definitivament enterrats.
Vaig quedar fart de tanta gent com hi havia, àvida de consumir sense saber exactament el què. Senyera amunt, senyera avall. Ara, cap rastre de catalanitat. A vegades penso que no sabem la sort que hem tingut de quedar a la part espanyola. Aquesta anormalitat de ser una nació sense estat que segueix bategant tres-cents anys després de ser conquerida, això només podia passar en una administració com l’espanyola. És el colmo de la ineficiència que permet fenòmens com el nostre. Gràcies a Déu.
dissabte, de setembre 06, 2008
Anar per feina
Avui he anat a fer una donació de sang. M’han fet emplenar un qüestionari que comença per demanar les dades personals. Telèfons i correu-e inclòs. Un cop quedes ben retratat de dalt a baix, com aquell qui res, els del Banc de sang volen que els respongui coses com ara si en els darrers sis mesos he cardat amb diverses parelles, si he acceptat mai diners a canvi de mantenir relacions sexuals o si he anat de putes. Encara que això darrer compta amb un redactat políticament més correcte, que pot també fer referència a putus i transexuals. A vostè li ho explicaré, senyora.
Aquest formulari amb segell prou multi-culti em sembla d’una inutilitat semblant a la que vaig trobar quan vaig haver de contestar-ne un de bastant sapastre per poder viatjar als Estats Units. Em demanaven si jo era comunista, tenia simpaties comunistes i des de quan patia aital trastorn. Jo suposo, cas de ser-ne, que l’últim que faria és confessar-ho vist que podia ser motiu per convidar-me a no moure’m de casa.
Quan m’han fet estirar per anar-me a punxar he demanat fins a quin punt se’n fien del que pugi contestar la gent. Ep, no parlo de mi!, sinó que penso en un amic que també li agradaria donar sang, eh?!... o d’aquell senyor d’allí que fa cara de ser correcte i bona persona, però vagi vostè a saber, senyora.
-Si us plau, ara calli una estona que li hem de pispar gairebé mig litre de sang. No pensi en res i no es posi nerviós. No pateixi que vostè no prendrà mal. Té preferència per a que li punxi un braç o un altre?.
-No, cap preferència.
En acabar m’han donat unes xancles negres, de mercadillo. Precintades dins d'un plàstic que garanteix l’asèpsia. I el passi-ho bé. Molt sec, però també molt polit. Tant, que m'ha semblat que aquesta gent fa molt bona feina si no és la d'enquestar. Espero que això no et desanimi a ser tu el proper donant.
Aquest formulari amb segell prou multi-culti em sembla d’una inutilitat semblant a la que vaig trobar quan vaig haver de contestar-ne un de bastant sapastre per poder viatjar als Estats Units. Em demanaven si jo era comunista, tenia simpaties comunistes i des de quan patia aital trastorn. Jo suposo, cas de ser-ne, que l’últim que faria és confessar-ho vist que podia ser motiu per convidar-me a no moure’m de casa.
Quan m’han fet estirar per anar-me a punxar he demanat fins a quin punt se’n fien del que pugi contestar la gent. Ep, no parlo de mi!, sinó que penso en un amic que també li agradaria donar sang, eh?!... o d’aquell senyor d’allí que fa cara de ser correcte i bona persona, però vagi vostè a saber, senyora.
-Si us plau, ara calli una estona que li hem de pispar gairebé mig litre de sang. No pensi en res i no es posi nerviós. No pateixi que vostè no prendrà mal. Té preferència per a que li punxi un braç o un altre?.
-No, cap preferència.
En acabar m’han donat unes xancles negres, de mercadillo. Precintades dins d'un plàstic que garanteix l’asèpsia. I el passi-ho bé. Molt sec, però també molt polit. Tant, que m'ha semblat que aquesta gent fa molt bona feina si no és la d'enquestar. Espero que això no et desanimi a ser tu el proper donant.
dijous, de setembre 04, 2008
Idees pelegrines
La política molts cops duu cap a una mena de cul-de-sac. O no. O potser sí. O coi, no ho sé. A vegades sents dir tals coses que em demano: i aquest, a més, cobra per lluir aquest grau d’il·luminació?.
Per exemple, el procés de reforma de l’Estatut va donar peu a un fotimer de pensades escombraria. Se’n van arribar a dir de tots colors, com si el món no hagués avançat en els darrers cent o cent cinquanta anys. Veies una d’aquestes espanyoles i il·lustríssimes senyories exclamant la mateixa ximpleria que podia haver-se dit fa no sé quan de temps enrere. Quan la vida era més obscura i qualsevol por arrelava amb facilitat perquè l’humanitat, comparant-la amb el que és avui, era immensament subdesenvolupada. I pensava, quines idees que corren encara!.
O l’Aznar. Irradiava tanta joia amb els peus damunt la taula que compartia amb el mandatari més poderós d’aquest món i probablement de la galàxia!. Poca conya quan comparteixes aquesta mena de moble!. Ara, veies que la taula era tremendament desequilibrada. Voler posar Espanya en la mateix sac de les grans potències mundials, com ara Anglaterra o els U S of A, a base de fer l’espavilat en comptes de suar la cansalada, donava fins i tot un punt d’angúnia. Espanya o fa un esforç mental titànic o per més que vulgui somiar no deixa de ser un dels vulgars PIGS, com va recordar dilluns passat el Financial Times. Quines idees les del Sr. Aznar!.
I així podria estar donant corda fins l’any vinent. Hi ha sortides que, de tant absurdes com són, et deixen amb la mateixa cara d’astorament que fa un lluç bullit. Quan aquestes t’arriben del Regne d’Espanya ja les trobes fins i tot normal, perquè sembla que allò és una immensa fàbrica de somiar truites que mai descansa.
Però és clar, quan la cosa té una catalana facturació, la sorpresa m’aglapeix. En general Catalunya sempre ha tocat més de peus a terra. Ha calgut tenir un discurs més precís, basat en la cruesa del realisme i d’acceptar que tot és possible mentre no es demostri el contrari. Això ens ha fet arribar al segle XXI, quan en realitat ja fa unes centúries que hauríem d’haver desaparegut del mapa, seguint la lògica del que és la normalitat.
És pensant així que em van sobtar majúsculament les paraules d’en Josep Maria Pelegrí, flamant secretari general d’Unió. En ple síndrome post-vacacional declara que “Unió no governarà amb ERC si intenta imposar el seu projecte independentista”. Mira que hi ha motius honorables per decidir seguir escalfant l’escó a l’oposició!. Ara, aquesta exhibició de beateria política és que no sé com descriure-la. Em sembla del mateix carpetovetònic que fins ara el creia només propi de les Espanyes més fosques o més quixotesques. Pensades com aquestes només s’haurien d’avocar en l’intimitat més rotunda. O pensar en no tornar a governar. Després que ERC ha ballat el tiru-liru amb la branca més espanyola del PSC, li regala la clau, signa tots els xecs en blanc que li demanen, l’única por comprensible és compartir una calçotada amb ells.
És que no hi ha ningú més a Unió capaç d’entendre el mal polític que pot fer exhibir semblants idees pelegrines?. És que no veieu, amics –i amigues- d’Unió, que aquesta obsessió tan poc meditada per Espanya pot donar com a resultat fer el mateix tipus de ridícul que avui fan ells?. És que és Unió un partit sense vocació de govern?.
Per exemple, el procés de reforma de l’Estatut va donar peu a un fotimer de pensades escombraria. Se’n van arribar a dir de tots colors, com si el món no hagués avançat en els darrers cent o cent cinquanta anys. Veies una d’aquestes espanyoles i il·lustríssimes senyories exclamant la mateixa ximpleria que podia haver-se dit fa no sé quan de temps enrere. Quan la vida era més obscura i qualsevol por arrelava amb facilitat perquè l’humanitat, comparant-la amb el que és avui, era immensament subdesenvolupada. I pensava, quines idees que corren encara!.
O l’Aznar. Irradiava tanta joia amb els peus damunt la taula que compartia amb el mandatari més poderós d’aquest món i probablement de la galàxia!. Poca conya quan comparteixes aquesta mena de moble!. Ara, veies que la taula era tremendament desequilibrada. Voler posar Espanya en la mateix sac de les grans potències mundials, com ara Anglaterra o els U S of A, a base de fer l’espavilat en comptes de suar la cansalada, donava fins i tot un punt d’angúnia. Espanya o fa un esforç mental titànic o per més que vulgui somiar no deixa de ser un dels vulgars PIGS, com va recordar dilluns passat el Financial Times. Quines idees les del Sr. Aznar!.
I així podria estar donant corda fins l’any vinent. Hi ha sortides que, de tant absurdes com són, et deixen amb la mateixa cara d’astorament que fa un lluç bullit. Quan aquestes t’arriben del Regne d’Espanya ja les trobes fins i tot normal, perquè sembla que allò és una immensa fàbrica de somiar truites que mai descansa.
Però és clar, quan la cosa té una catalana facturació, la sorpresa m’aglapeix. En general Catalunya sempre ha tocat més de peus a terra. Ha calgut tenir un discurs més precís, basat en la cruesa del realisme i d’acceptar que tot és possible mentre no es demostri el contrari. Això ens ha fet arribar al segle XXI, quan en realitat ja fa unes centúries que hauríem d’haver desaparegut del mapa, seguint la lògica del que és la normalitat.
És pensant així que em van sobtar majúsculament les paraules d’en Josep Maria Pelegrí, flamant secretari general d’Unió. En ple síndrome post-vacacional declara que “Unió no governarà amb ERC si intenta imposar el seu projecte independentista”. Mira que hi ha motius honorables per decidir seguir escalfant l’escó a l’oposició!. Ara, aquesta exhibició de beateria política és que no sé com descriure-la. Em sembla del mateix carpetovetònic que fins ara el creia només propi de les Espanyes més fosques o més quixotesques. Pensades com aquestes només s’haurien d’avocar en l’intimitat més rotunda. O pensar en no tornar a governar. Després que ERC ha ballat el tiru-liru amb la branca més espanyola del PSC, li regala la clau, signa tots els xecs en blanc que li demanen, l’única por comprensible és compartir una calçotada amb ells.
És que no hi ha ningú més a Unió capaç d’entendre el mal polític que pot fer exhibir semblants idees pelegrines?. És que no veieu, amics –i amigues- d’Unió, que aquesta obsessió tan poc meditada per Espanya pot donar com a resultat fer el mateix tipus de ridícul que avui fan ells?. És que és Unió un partit sense vocació de govern?.
dimarts, de setembre 02, 2008
La gran crisi (i II)
De responsables d’haver provocat aquesta situació n’hi ha a les dues bandes. Els que ofereixen els duros a quatre pessetes i els que els agafen. Sabent que hi ha trampa, és clar. Tothom sap la part de fals que hi ha, per exemple, en el fet de passar de curs amb quatre assignatures penjades. Hi ha, doncs, el que ofereix el tracte i el que l’accepta. Les dues parts són bastants responsables de provocar una crisi de magnitud incalculable.
En aquest món irreversiblement global la subsistència la garanteix una gran capacitat per competir. Ser competent i incrementar generacionalment el coneixement d’un país esdevindran condicions fonamentals per mantenir la línia de flotació col·lectiva. El més ruc de tots, fins i tot aquest tros de corni, ho sap. Altre cosa és que s’hi avingui.
El paper de l’estat ha creuat masses límits, de forma impúdica. Ha convidat a delegar responsabilitats individuals a tercers. El mateix estat es converteix en dipositari d’una sèrie de competències personals que són intransferibles si hom desitja assolir un determinat nivell de solvència. Altres intents ja van demostrar abastament el fracàs de reservar determinats rols a l’estat quan haurien d’haver-ho estat exclusivament pels individus.
En aquesta mena de farsa es produeix el joc més pervers de tots. Perquè en nom d’una suposada sensibilitat social, el que s’ofereix al més desfavorit és la possibilitat d’accedir a un sistema educatiu farcit de temptadores dreceres. El que es fa amb això és matar qualsevol oportunitat de promoció real. Per variar, els únics que poden aconseguir l’antídot per combatre aquest socialisme de via estreta són els econòmicament ben servits. Pagant sempre pots trobar una opció que pugui proveir-te de la formació necessària. Aquí o a qualsevol punta del món.
Carregar-se l’oportunitat d’una bona formació és destrossar el futur, en més d’una generació. És una catàstrofe. En nom d’una suposada universalització de l’ensenyament el que s’està fent és convertir-lo en infinitament elitista. Perquè cal tenir un bon compte corrent i optar per anar més enllà de les fronteres catalanes, espanyoles o europees. Amb un model semblant de formació al d’avui Europa, Espanya o Catalunya tindran seriosos problemes per afrontar el futur. La societat que ara mateix genera és summament vulnerable a qualsevol intent de sobreviure, perquè la manca de preparació és la cosa més semblant a tenir la sida. No et mata, però et deixa sense cap mena de defensa. És un vulgar constipat el que pot costar-te la vida. Clar, si ets dels que no pots comprar la vacuna per aïllar el virus. Així de cru.
En aquest món irreversiblement global la subsistència la garanteix una gran capacitat per competir. Ser competent i incrementar generacionalment el coneixement d’un país esdevindran condicions fonamentals per mantenir la línia de flotació col·lectiva. El més ruc de tots, fins i tot aquest tros de corni, ho sap. Altre cosa és que s’hi avingui.
El paper de l’estat ha creuat masses límits, de forma impúdica. Ha convidat a delegar responsabilitats individuals a tercers. El mateix estat es converteix en dipositari d’una sèrie de competències personals que són intransferibles si hom desitja assolir un determinat nivell de solvència. Altres intents ja van demostrar abastament el fracàs de reservar determinats rols a l’estat quan haurien d’haver-ho estat exclusivament pels individus.
En aquesta mena de farsa es produeix el joc més pervers de tots. Perquè en nom d’una suposada sensibilitat social, el que s’ofereix al més desfavorit és la possibilitat d’accedir a un sistema educatiu farcit de temptadores dreceres. El que es fa amb això és matar qualsevol oportunitat de promoció real. Per variar, els únics que poden aconseguir l’antídot per combatre aquest socialisme de via estreta són els econòmicament ben servits. Pagant sempre pots trobar una opció que pugui proveir-te de la formació necessària. Aquí o a qualsevol punta del món.
Carregar-se l’oportunitat d’una bona formació és destrossar el futur, en més d’una generació. És una catàstrofe. En nom d’una suposada universalització de l’ensenyament el que s’està fent és convertir-lo en infinitament elitista. Perquè cal tenir un bon compte corrent i optar per anar més enllà de les fronteres catalanes, espanyoles o europees. Amb un model semblant de formació al d’avui Europa, Espanya o Catalunya tindran seriosos problemes per afrontar el futur. La societat que ara mateix genera és summament vulnerable a qualsevol intent de sobreviure, perquè la manca de preparació és la cosa més semblant a tenir la sida. No et mata, però et deixa sense cap mena de defensa. És un vulgar constipat el que pot costar-te la vida. Clar, si ets dels que no pots comprar la vacuna per aïllar el virus. Així de cru.
La gran crisi (I)
Em sobta que encara no l’haguem identificat, perquè fa temps que va prenent forma. Per això ha de ser la gran crisi. Va fent mica en mica i acabarà tenint aquella empenta que s’ho endu tot per endavant.
Quan va començar la bombolla tecnològica, fins i tot el més ruc va preveure que allò no podia acabar bé. Després va seguir la febrada del totxo. Aleshores aquell tant ruc ja era un expert en bombolles i pronosticava que també la cosa petaria. Era qüestió de temps.
Per fer-ho graciós tenim un símbol de referència que és el guarà i tenim un sistema educatiu que en provoca grans fornades. És per aquí que ha de venir-nos la mare de totes les catàstrofes.
Ara que toca la tornada a l’escola, em revé l’ombra del que serà una gran crisi. Sens dubte. Molts ensumen el què passa quan determinats valors s’engreixen artificialment. Està clar per on és que vindrà l’explosió de tal bombolla i no serà de cap valor estrictament econòmic. La gran crisi resultarà moral més que material.
Ja fa prou que l’educació a casa nostra reposa sobre uns fonaments que es van aprimant amb el temps. Convertim en heroïcitat coses tan poc heroiques com pot ser superar l’examen de selectivitat, quan en realitat mai ha fet de filtre de res. Acceptem donar el mateix valor al fet d’estudiar o de fer-ho veure. Passar de curs amb quatre suspesos és això, convertir en caricatura el sistema. O segons ja està anunciat, el famós tractat de Bolonya farà desaparèixer els exàmens per primar els treballets a classe, a l’hora de tenir un mètode d’avaluació.
És així que es va fent més grossa la bombolla educativa. És tant artificiosa la formació que se subministra a la població, que el més elemental del món trontolla. El paper d’un mestre o el rigor educatiu s’ha convertit en anecdòtic, gràcies a una formació ja analfabeta dels que avui exerceixen com a pares. Posar en qüestió la seva autoritat és un principi de suïcidi col·lectiu. És així que arribem al punt que un president de govern no pugui dir-ne crisi econòmica sinó que ha de recórrer a l’estratègia del Pare Carbasser. Per no alarmar la població, aquells rucs que les veuen venir totes!. És així que es pot donar el cas que un president del govern no sàpiga escriure quatre ratlles seguides amb absoluta correcció i no fereixi cap sensibilitat. És així, rebaixant tant el nivell de formació de la ciutadania que la converteixes en allò més vulnerable, més poruga i més dependent. És així que no cal construir cap discurs mínimament travat ni cal complir la paraula donada i fer de la picaresca el llibre de referència en la vida política. És així que es pot donar el cas que una de cada tres persones sigui funcionària. Aprimant el màxim la capacitat de raciocini pots arribar a qualsevol extrem més extrem de la misèria humana. Però inflant tant el valor d’un sistema o especulant sense crear realment la riquesa corresponent, és quan arriba una crisi forta. Quan els valors que regeixen el món sencer per garantir la prosperitat i la suficiència són arraconats d’aquesta forma, aleshores anem directes al precipici. És així que es va consolidant una gran crisi, la pitjor de totes.
Quan va començar la bombolla tecnològica, fins i tot el més ruc va preveure que allò no podia acabar bé. Després va seguir la febrada del totxo. Aleshores aquell tant ruc ja era un expert en bombolles i pronosticava que també la cosa petaria. Era qüestió de temps.
Per fer-ho graciós tenim un símbol de referència que és el guarà i tenim un sistema educatiu que en provoca grans fornades. És per aquí que ha de venir-nos la mare de totes les catàstrofes.
Ara que toca la tornada a l’escola, em revé l’ombra del que serà una gran crisi. Sens dubte. Molts ensumen el què passa quan determinats valors s’engreixen artificialment. Està clar per on és que vindrà l’explosió de tal bombolla i no serà de cap valor estrictament econòmic. La gran crisi resultarà moral més que material.
Ja fa prou que l’educació a casa nostra reposa sobre uns fonaments que es van aprimant amb el temps. Convertim en heroïcitat coses tan poc heroiques com pot ser superar l’examen de selectivitat, quan en realitat mai ha fet de filtre de res. Acceptem donar el mateix valor al fet d’estudiar o de fer-ho veure. Passar de curs amb quatre suspesos és això, convertir en caricatura el sistema. O segons ja està anunciat, el famós tractat de Bolonya farà desaparèixer els exàmens per primar els treballets a classe, a l’hora de tenir un mètode d’avaluació.
És així que es va fent més grossa la bombolla educativa. És tant artificiosa la formació que se subministra a la població, que el més elemental del món trontolla. El paper d’un mestre o el rigor educatiu s’ha convertit en anecdòtic, gràcies a una formació ja analfabeta dels que avui exerceixen com a pares. Posar en qüestió la seva autoritat és un principi de suïcidi col·lectiu. És així que arribem al punt que un president de govern no pugui dir-ne crisi econòmica sinó que ha de recórrer a l’estratègia del Pare Carbasser. Per no alarmar la població, aquells rucs que les veuen venir totes!. És així que es pot donar el cas que un president del govern no sàpiga escriure quatre ratlles seguides amb absoluta correcció i no fereixi cap sensibilitat. És així, rebaixant tant el nivell de formació de la ciutadania que la converteixes en allò més vulnerable, més poruga i més dependent. És així que no cal construir cap discurs mínimament travat ni cal complir la paraula donada i fer de la picaresca el llibre de referència en la vida política. És així que es pot donar el cas que una de cada tres persones sigui funcionària. Aprimant el màxim la capacitat de raciocini pots arribar a qualsevol extrem més extrem de la misèria humana. Però inflant tant el valor d’un sistema o especulant sense crear realment la riquesa corresponent, és quan arriba una crisi forta. Quan els valors que regeixen el món sencer per garantir la prosperitat i la suficiència són arraconats d’aquesta forma, aleshores anem directes al precipici. És així que es va consolidant una gran crisi, la pitjor de totes.
dilluns, de setembre 01, 2008
Jo també el faig...
Dins una nova etapa de renovació, El Singular Digital a partir d’avui incorpora noves plomes i apartats nous. En endavant podrem llegir articles de gent tant solvent com en Francesc-Marc Àlvaro, Vicent Sanchis, Marçal Sintes, Ramon Rovira o Ferran Sàez, per citar-ne uns quants.
L’interessant d’aquesta reconversió és que ha donat lloc a un apartat anomenat “Blocs Singulars”. Aquí s’hi podrà llegir els reverenciats Cimerencs Extraordinaris, el bon amic Josep Sort, el saberut Marc Arza, o l’inventor de “Catosfera”, entre d’altres. Ah, i aquest blog, l’Itching like grass. Tot un goig per a mi i tota una nova responsabilitat.
Recomano molt treure el nas en aquesta nova versió de El Singular Digital. Estic conveçut que acabarà essent un mitjà català de referència. Vaja, el mitjà. Hi trobarem una visió pròpia i molt intel·ligent d’entendre el món. Tot gràcies a la sacsejada que hi ha aportat el seu director, n’Antoni Aira. Estàs, doncs, més que avisat.
L’interessant d’aquesta reconversió és que ha donat lloc a un apartat anomenat “Blocs Singulars”. Aquí s’hi podrà llegir els reverenciats Cimerencs Extraordinaris, el bon amic Josep Sort, el saberut Marc Arza, o l’inventor de “Catosfera”, entre d’altres. Ah, i aquest blog, l’Itching like grass. Tot un goig per a mi i tota una nova responsabilitat.
Recomano molt treure el nas en aquesta nova versió de El Singular Digital. Estic conveçut que acabarà essent un mitjà català de referència. Vaja, el mitjà. Hi trobarem una visió pròpia i molt intel·ligent d’entendre el món. Tot gràcies a la sacsejada que hi ha aportat el seu director, n’Antoni Aira. Estàs, doncs, més que avisat.
Previsible, imprevisible
A primers de setembre hi ha una mena de rutina que mai falla. Dintre de dues setmanes plourà. Cada cop que comença el curs escolar plou. També passa que no hi ha embussos a Barcelona. Hi ha aquest esperit resistencialista de qui té canalla. Molts aguantaran fora de la ciutat fins que hagin pogut recol·locar la prole. El trànsit al matí és encara suportable.
En el terreny de l’imprevisible hi ha, per exemple, en Sostres. Quan parla de talent i bellesa literària es refereix a El Mundo. Si vols abeurar en el bo i millor de la llengua castellana, sembla ser que has de llegir aquest diari. Jo ho he fet, que consti. I no hi he sabut trobar massa talent en l’entrevista perpetrada al President Pujol. (O a la de n’Aznar). El que ha estat molt previsible és que en Pujol s’hagi de confessar per enèsim cop contrari a les tesis separatistes. I el que també era de preveure és que amb aquestes declaracions ningú queda tranquil. Ni els nacionalistes espanyols ni els catalans.
Els espanyols queden neguitosos, perquè no saben de què parla el President. Justament pels engreixats amb aquest talent i la bellesa que proporciona El Mundo, en Pujol és esdevé un perfecte alienígena. Confessant-se espanyol, no el reconeixen com a tal ni a cop de sabata. L’estat que sempre ha tingut al cap el President necessita, encara, d’un descodificador que el faci comprensible a Espanya. I aquest no és, ni de bon tros, El Mundo.
El que és previsible -o no- és l’efecte que provoca una persona de la fusta com en Pujol a casa nostra. L’entrevista va enravenar altre cop al sector més independentista, perquè hi veu una declaració d’espanyolisme sense embuts. Però d’espanyolisme a tots els efectes!. I aquí és quan ve l’imprevisible. Quan resulta que el president Pujol, després de tants anys donar la mateixa murga, l’únic que hi veus en el seu pensament és espanyolisme, vol dir que has llegit potser en excés El Mundo. Que tens un gruix nacional com el del paper de fumar. I aleshores el que resulta impossible de creure i de preveure és que un independentista com tu ens portarà davant de cap mena d’independència. Per més que t’hi esforcis.
No tot està perdut, però. Ara que hi ets a temps, aprofita la gran reconversió que ha fet El Singular Digital. Avui comença un projecte molt ambiciós, que com diu el seu director, n’Antoni Aira, “reclama espolsar-se el rumor, el sensacionalisme i el color groc”. Aquesta voluntat no la trobaràs en gaires bandes més. Segurament serà per aquí que podràs topar amb dosis de talent, de bellesa, de refinament o civilitat. I no ser tant previsible.
En el terreny de l’imprevisible hi ha, per exemple, en Sostres. Quan parla de talent i bellesa literària es refereix a El Mundo. Si vols abeurar en el bo i millor de la llengua castellana, sembla ser que has de llegir aquest diari. Jo ho he fet, que consti. I no hi he sabut trobar massa talent en l’entrevista perpetrada al President Pujol. (O a la de n’Aznar). El que ha estat molt previsible és que en Pujol s’hagi de confessar per enèsim cop contrari a les tesis separatistes. I el que també era de preveure és que amb aquestes declaracions ningú queda tranquil. Ni els nacionalistes espanyols ni els catalans.
Els espanyols queden neguitosos, perquè no saben de què parla el President. Justament pels engreixats amb aquest talent i la bellesa que proporciona El Mundo, en Pujol és esdevé un perfecte alienígena. Confessant-se espanyol, no el reconeixen com a tal ni a cop de sabata. L’estat que sempre ha tingut al cap el President necessita, encara, d’un descodificador que el faci comprensible a Espanya. I aquest no és, ni de bon tros, El Mundo.
El que és previsible -o no- és l’efecte que provoca una persona de la fusta com en Pujol a casa nostra. L’entrevista va enravenar altre cop al sector més independentista, perquè hi veu una declaració d’espanyolisme sense embuts. Però d’espanyolisme a tots els efectes!. I aquí és quan ve l’imprevisible. Quan resulta que el president Pujol, després de tants anys donar la mateixa murga, l’únic que hi veus en el seu pensament és espanyolisme, vol dir que has llegit potser en excés El Mundo. Que tens un gruix nacional com el del paper de fumar. I aleshores el que resulta impossible de creure i de preveure és que un independentista com tu ens portarà davant de cap mena d’independència. Per més que t’hi esforcis.
No tot està perdut, però. Ara que hi ets a temps, aprofita la gran reconversió que ha fet El Singular Digital. Avui comença un projecte molt ambiciós, que com diu el seu director, n’Antoni Aira, “reclama espolsar-se el rumor, el sensacionalisme i el color groc”. Aquesta voluntat no la trobaràs en gaires bandes més. Segurament serà per aquí que podràs topar amb dosis de talent, de bellesa, de refinament o civilitat. I no ser tant previsible.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)