Itching like grass

Déu és a Mataró

Dissabte passat vaig començar el dia amb l’esperit sota mínims. Potser no tinc motius per estar de mala lluna, però suposo que és característic en la condició humana el no poder triar l’humor. A vegades hi ha una conjunció de coses que fa que et llevis amb el peu esquerra. És simplement inexplicable. Si t’agrada, bé; sinó et passeges. Sembla irremeiable que el dia te’l menges tal i com s’et presenta o hi cerques l’antídot. El meu remei a aquesta desgràcia és molt casolà i efectiu. Agafo el cotxe i faig cap a Mataró.

Els dissabtes hi ha mercat. La part de la ciutat que es congrega al voltant de la plaça de Cuba es lleva amb un nervi especial. Hi ha aquesta energia vivificadora dels mercats. Hi ha un estenall de matèries primeres acabades d’exposar que irradien goig i vitamines a parts iguales. Els carrers s’estreten, de tanta concurrència i s’hi palpa un calor humà ple d’educació i civilitat com en pocs altres llocs del planeta s’hi pot trobar. Hi ha aquestes senyores velles, elegants, sortides de la perruqueria que van a triar la fruita i la verdura, que després segurament posen a l’olla com només saben fer aquestes generacions que m’han precedit i que fan les delícies el cap de setmana a una família sencera al voltant de la taula. Aquest saber popular tan entranyable plana pels matins a Mataró. El pots arribar a palpar de tanta consistència que tragina. La gent que s’aixeca aviat per proveir-se al mercat sap fer rendir el dia, moral i materialment –bé, segurament és aviat per a la meva generació, esbiaixadament tan analfabeta!-.

Us asseguro que anar a fer el tafaner de bon matí a Mataró al voltant de la plaça de Cuba és un remei infalible. La grisor de qualsevol dia acaba tornant-se en fulgor lluent i pletòric, de tanta energia que irradia. De la mateixa forma que quan el meu mòbil un moment o altre té les piles baixes, he d’endollar-lo, jo faig el mateix exercici anant a Mataró quan el meu esperit fa llufa. El mateix remei a la mateixa malaltia.

Com podeu suposar, dissabte passat el dia va acabar molt i molt bé. Tant és així que vaig avisar la meva mare que avui la duria al mercat.

-Al mercat jo? Sóc massa velleta... i a Mataró? Tira!
-Encara m’ha de durar mig segle més, fins que jo logri ser molt més vell que vostè.

A dos quarts de nou la meva mare ha pujat dòcilment al cotxe, a Barcelona. Acte seguit, hem posat la directa cap a Mataró. El cert és que el dia ha començat pletòric, amb una atmosfera neta i oxigenada. Aquestes pluges fan autèntics miracles, també. Us ben asseguro que anar cap a Barcelona el noranta per cent dels cops és engegar un viatge cap a alguna mena d’infern.

La meva mare va néixer pagesa i morirà pagesa. Ha passat tot el camí parlant de qualsevol cosa en forma de planta que hem trobat. L’aigua ha fet una feina impagable al paisatge, que de bon matí llueix una bona salut i uns colors netíssims i estridents. Hi ha molta mata verda florida que combina amb tons vermells i rosats a les mitgeres. En diu truanes i exclama: "quina preciositat, aquestes truanes!". Parla de la verdor dels pins, que apunten a l’horitzó d’Alella, “que no tenen res a veure amb aquells que vam veure per Mallorca. Res a veure. Jo el veig iguals. Nooo, aquests no fan pinyes. Mira, aquells potser en fan, però la pinya no dona pinyons!”.

La meva mare, ella tan velleta, ha plantat els peus a Mataró a un quart de deu. Les seves dolorides potetes han deambulat d’aquí d’allà, de parada en parada, guaitant fruita i verdura. Tocant els tomàquets, sacsejant els prebots vermells –a vegades dins un pebrot te’n pot sortir un altre-. Hi ha un pagès que assegura que té un gènere de primera. Li dic que té uns tomàquets que comencen a esqueixar-se, que em semblen lletjos com una mala cosa. Hi anem a trobar-lo i el pagès –que diu ser de Dosrius- li mostra els tomàquets: nen, son boníssims, aquests. Nosaltres el fèiem així. Aquest senyor els hi dona massa aigua, per això són a punt de rebentar. L’home precisa que són d’hort i ràpidament s’apressa a cantar-nos les excel·lències de les mongetes. Comença a omplir una bossa i la meva mare li diu: mestre, que la teniu una mica granadeta.... el pagès posa cara de circumstàncies i atura en sec el gest d’omplir la bossa. “Però li asseguro que és bona, bona, i també tinc ous de les meves gallines”.

Els ous van sortir ben bons, tot i que la llegenda que ens va engalipar la setmana passada segurament és falsa: “les gallines corren lliures i mengen moresc per casa”. Ens ha vist la cara de barcelonautes, però avui, amb ma mare aquesta part de la cançó se l’ha estalviat. La meva mare m’ha dit que “els pagesos som una mica gitanos” i s’ha fotut a riure amb ganes. El senyor ho ha fet per sota el nas, l’hem pagat i ens ha desitjat un bon dia.

Després hem mirat més mongetes, que han resultat ser encara més granades. Hem seguit voltant, hem comprat quatre pinyes per dos euros: conxu i aquestes sortiran ben bones!, ha exclamat després d’apreta’ls-hi el cul.

La velleta de la meva mare ha omplert unes quantes bosses de material i ben contenta ha accedit a tornar cap a Barcelona, després de voltar bona part del matí. Jo li recordo:

-Vostè no hauria de fer aquests excessos, amb l’edat que té!.
-Els pagesos som una mica gitanos!

Encara ressona el fart de riure de la meva mare, que reconeix les seves innocents gitanades. Ha passat uns dies ben dolents tota aquesta setmana. Potser ha estat el temps. Aviat enfilarà la vuitantena i està clar que el “temps” l’ha d’afectar. Però ja sabia que per tan de mal no hi ha ungüent millor que anar a Mataró.

Quan en algun lloc del món passen coses com aquestes, l’única explicació cabal és que Déu hi fa de les seves. Aquesta lògica miraculosa no és obra dels homes, sinó d’algú superior que sap entretenir els nostres esperits quan comencen a fer llufa. Ha de ser rematadament gràcies a Déu que encara puguem gaudir dels miracles que es ventilen pels carrers i que jo tinc la sort de trobar-los puntualment els dissabtes per Mataró.