dijous, de novembre 30, 2006

Comèdia nadalenca

Comença a haver ferum de Nadal. He de dir que jo en sóc molt de sensible a les ferums. De totes formes, aquesta és una ferum metafòrica, però que també m’afecta. És el tema central de Nadal. Aquell que travessa de dalt a baix i de dins a fora les llars en aquests dies assenyalats: l’excés.

No sé si és d’un temps ençà o bé a mesura que he anat creixent que la meva perspectiva ha anat evolucionant. A mi el Nadal m’acostuma a deprimir, sobre tot per l’actitud tan postissa en que ha acabat degenerant tota la mandanga nadalenca.

Hem agafat una tradició religiosa i li hem buidat el contingut, talment com ho fa el bacteri de la càries amb un queixal. I quan mires l’origen de la celebració amb el resultat dels nostres dies, arribo a sentir vergonya aliena.

Comencem el ritme infernal del despropòsit amb els àpats de Nadal. Encara no he entrat a desembre que ja estic programant els odiosos àpats de Nadal. Tot Déu vol fer un estúpid àpat de germanor per ... commemorar el Nadal?. Quan arribo a meitats de desembre n’estic sobradament fart de fer àpats compromesos de Nadal, amb gent que ni em va ni em ve. Però collons, no s’hi pot faltar perquè és l’àpat de Nadal de la feina, de l’associació, del Grupet, de la colleta, dels antics alumnes, dels circumcidats amb bisturí d’acer galvanitzat amb aliatge 12/10. Moltes d’aquestes fartaneres són infumables, perquè molts volen fer la gran celebració amb un pressupost inviable. Perquè és clar, després s’empalma amb el despropòsit familiar.

El que fem portes en fora, també ho fem portes endins. Val a dir que amb molta més qualitat. La teca s’ho mereix, com a mínim en la meva família. Però aquesta és temible, perquè hi la miopia de confondre amor amb excés en les racions. I, hòstia, com li dius a algú que potser només el veus per Nadal que guardi tres quartes parts del que t’ha preparat amb tan “d’amor”?. Hi ha gent que pensa que els estómacs es donen a partir del quinze de desembre fins passat Reis.

Entre mig hi ha la forma tan dement de fer entendre el Nadal i Reis a les criatures. Criatures que van més que fartes la resta de l’any pel que fa a joguines, regals i altres xantatges emocionals. Nens que no els fa falta de res, absolutament de res i que no han fet massa per merèixer aquesta situació privilegiada. A més d’anar majúsculament farts, s’els genera una expectativa artificial de sorpresa. Em deprimeixen la gran majoria de pares que conec en aquestes dates. El greu és doble, perquè resulta que són bons bons amics meus o potser germans. Són gent que hi tinc una relació molt estreta i sòlida. Però quan veig que aquesta fartanera arriba al punt de que hi ha hagut joguines que s’han trencat abans de ser desembolicades, em pregunto a quin punt de demència hem pogut arribar.

No sóc gens feliç quan arriba el Nadal. Al contrari. M’agradaria poder ser tan directe i tan clar com ho sóc a la resta de l’any. Però hi ha un sisè sentit que també m’encara a la via de l’excés. És el que em dona permís per deprimir-me sense filar prim i el que em convida a fer tota la comèdia que calgui. El Nadal és llarg i fred.

dimecres, de novembre 29, 2006

Endavant les atxes

Escolto en Sisa i just en el moment que canta “la vida és rara i és absurd el món”, faig el clic que em permet veure si tinc correu-e. Efectivament me n’arriba un de nou. Subject: el primer nyap. El llegeixo amb calma. El torno a rellegir i penso que és material per a compartir.

Avui es publiquen al DOGC els nomenaments dels membres de Govern i els Departaments en què s'estructura la Generalitat. En Carod NO ÉS VICEPRESIDENT, com no podia ser d'altra manera, ja que seria un càrrec il·legal, contrari a l'Estatut. En concret, se'l nomena conseller i com tots els consellers és titular d'un Departament. Aquí hi ha la filfa: se'l nomena conseller de la Vicepresidència de la Generalitat de Catalunya, això és, titular del "Departament de la Vicepresidència". Igual com podia ser-ho del de Justícia o Salut, però conseller d'una cosa que no existeix. És sabut que no hi ha vicepresident de la Generalitat. Amb un joc de màgia potagia lingüística, fan veure que com que és titular del Departament de Vicepresidència, "ergo" és vicepresident. Per aquesta mateixa regla de tres podríem afirmar que el conseller de la Presidència –allò que foren en Trias o Triadú- és el president de la Generalitat. O no?.

Això sí, li han fet un nomenament separat de la resta, en un decret a part, per figurar, però la única atribució que el singularitza respecte la resta de consellers (al marge de les competències que tindrà com a titular del Departament de vicepresidència), és la suplència del Montilla en cas d'absència o malaltia.

La persona que m'ha escrit és reputat jurista. Vull dir que la cosa no és cap cabòria fruit de cap humorada. Només un grup selecte de persones al nostre país té per hàbit llegir detingudament i interpretar el DOGC i aquesta n'és una d'elles.

En Sisa, delirant com ell sol, ara canta allò de “endavant, endavant les atxes”... Endavant, doncs.
Dimecres 29 de novembre

El Grup Hayek organitza un debat amb el Sr. Anjaney Borwankar, emprenador i empresari hindú, sobre El paper de l’Índia en l’economia global.

Arran del recents acords comercials i polítics a què han arribat la Xina i l’Índia, des del GH hem cregut oportú debatre el paper de l’Índia en aquest marc de relacions polítiques i econòmiques. Els detalls del sopar són els següents:

Dia: 29 de novembre
Hora: 21.00 hores
Lloc: Restaurant Brasserie Flo (c/ Jonqueres, 11. Barcelona).
Trobareu un mapa de la zona tot clicant aquí.
Preu soci: 30€
Preu no soci: 45€

Per a assistir-hi, cal que ho confirmis a roger@hayekweb.com tan aviat com et sigui possible.
El llibre d’en Tremosa

Avui es presenta el darrer llibre d’en Tremosa: “Estatut, aeroports i ports de peix al cove”.

Per fer la reserva:
Telèfon 934 527 252
correu-e a catalunya@iivee.org

És un acte organitzat per:
L'Institut d’economia i empresa Ignasi Villalonga
Hotel Avenida Palace
Gran Via de les Corts Catalanes, 605-607
08007 Barcelona
20.00 hores

divendres, de novembre 24, 2006

Carta oberta a en David Madí

Benvolgut David,

El primer cop que vaig llegir una carta oberta a un David, fou la que en Roi li va dedicar a en Meca. Era una carta molt tendra i plena de reflexió interior, prenyada d’imatges estiuenques i de tota aquella llisor colorada que pot despendre una làmina d’aigua. Aquella carta era un crit a la conciliació. Una aposta per afrontar reptes en comú, des d’una complicitat fora de dubtes.

Benvolgut David, tenint present que jo no sóc en Roi i tu no ets en Meca, vagi per endavant que qualsevol semblança només és fruit de la casualitat. Estem entesos, doncs.

En realitat, la meva carta oberta a tu, me la provoca una carta teva oberta als patriotes d’ERC, que te la va motivar una altra carta oberta, però aquesta dirigida als patriotes de CiU.

Benvolgut David, jo no vull insistir en com han anat les coses. Però al marge de que la (in) justícia ens hagi abocat en el mig d’un desert, estaria bé començar a reaccionar. En un puto desert hi fa una calor de pebrots. Tanta, que se’ns poden alegrement escalivar.

Benvolgut David, se de fonts molt ben informades que no ets la persona que aparentes. M’han dit aquestes fonts que ets una persona mega-senzilla, respectuosa i summament afable. Tot això li he fet repetir a la meva font, perquè resulta que és d’Unió. I me’n dona la seva paraula i m’assegura que encara que sembli mentida, que és ver com la llum cegadora: aquella que resulta dels feixos solars quan reboten contra la meva cocorota alopècica. M’ho jura i rejura aquesta meva font d’Unió, perquè resulta que era membre del comitè de campanya de la federació. “En Madí no és pas el que sembla. Sorprés oi, nano?”.

Benvolgut David, els resultats de les eleccions ens han tocat la bossa que no sona. Per això, juntament amb un grup de gent, volem fer un balanç crític del que ha passat. Però volem fer-ho avinent a la gent que té responsabilitats a Convergència i Unió. Nosaltres som simpatitzants actius, perquè la disciplina de partit ens ofega. Diem el que honradament pensem i això ho podem fer perquè no tenim cap mena de servitud que ens posi un sostre a aquesta llibertat de pensament. Un liberal com tu hauria d’entendre-ho a la primera.

Benvolgut David, ens hauria d’importar un ou i part de l’altre el que diguin els demés. Simplement perquè CiU té discurs propi. Aquesta és la marca de la casa i és la seva arma més temible. Ara mateix no hi ha cap altre formació que no se surti del seu manual. Podem, doncs, actuar amb idees pròpies i en positiu.

Benvolgut David, a Esquerra hi ha un autisme que només ells s’el poden arreglar. És un problema gran i que només ells saben com resoldre’l. Lògicament, la carta que va aparèixer a l’Avui, i que tot d’una et va excitar, no pot ser més que l’enèsima forma cínica d’insult adreçada tant als dirigents com als seguidors de CiU. El seu autor és, precisament, un autor consumat en missives famosament desafortunades.

Benvolgut David, ull viu. Nosaltres tenim, també, la nostra creu. És l’avís que ens ha tramés la gent nacionalista que ha decidit quedar-se a casa quan tocava anar a votar. És aquesta gent la que marca la nostra agenda. No la que opta pel cinisme, el mensypreu o l’autisme incontrolat. Als primers sabem com podem donar-los resposta. Dediquem-nos en exclusiva a interpretar els sincers desitjos de la gent que va optar per abastenir-se. Deixem la resta a la seva sort.

Benvolgut David, avui soparem al voltant d’un pa amb tomàquet i una estupenda truita de patates i ceba. Hem convidat un convergent de pro. És el segon d’una llarga llista, de la qual probablement tu no te n’escaparàs. Ben avait tindràs el teu merescut bocí de truita. Mentre això no arriba, benvolgut David, perquè no procures aparentar el que realment no ets?. Vols fer el fotut favor de començar a canvia de xip?. És aquest el repte que en endavant has d’afrontar. Igual que el mateix Meca va haver de solcar en mig de la sol·litud marina, tu també lograràs aconseguir finalment arribar a bon port. Mica en mica. Però sabent que com més aviat comencis la travessia, més aviat l’acabaràs.

Cordial i amatentment,

Desmó, bon noi com pocs

dijous, de novembre 23, 2006

Les bones formes

Hi ha un cantó de la política que em molesta enormement. Segurament perquè és la cara visible del Neng de Castefa. La versió lamentable del tunning polític, aplicat a les formes.

Les bones maneres, en qualsevol camp, significa voler actuar a partir d’un compendi de normes no escrites enlloc. A aplicar-les i a respectar-les. Justament això és el seu gran valor o la seva màxima debilitat. Segurament un dels factors que van contribuir a fer consistents aquestes bones maneres, fou el valor que se li atribuí a la paraula donada o al concepte de l’honor.

Durant molt de temps els tractes es segellaven amb una encaixada de mà. El fet que l’alfabetització no fou universal fins fa relativament poc, segurament que va contribuir a fomentar el valor de les bones maneres. Per força. Encara recordo una rajola que havia a l’entrada de la masia dels meus avis. Taxativament hi havia escrit: “advocats i procuradors, a l’infern de dos en dos”.

Les bones maneres obliguen a demostrar un cert gruix personal. Però aquesta mena d’obligació, avui, pot ser una cosa banal. De que coi serveix exhibir bones maneres? Quina rendibilitat, sobre tot immediata, pot donar?.

La classe política hauria de ser conscient del gran valor que una cosa com aquesta té associada. Com a classe de referència social, hauria de sentir l’obligació de practicar-les. No hi ha res que contingui una càrrega de civilitat tan gran. I no cal estendre’s massa en les virtuts de poder governar una societat altament vitaminada pel sentit de la civilitat. Cap llei no pot superar una praxi convençuda de les bones maneres. Cap.

El que li ha passat en Mas, crec que te una pàtina d’això, d’ignorar en el fons el que vol dir actuar d’acord amb les bones maneres. Ho sento per en Mas; segurament que no és cap sorpresa que digui això. Però el meu pesar no acaba aquí, ans el contrari.

Avui llegeixo, amb un punt d’imbecil·litat incrèdula, que la flamant consellera Tura s’ha assabentat per la premsa que no continuarà en el govern. Aquest estil assilvestrat de tunnejar la política hauria de merèixer una certa reprovació.

Quin lideratge polític pot exercir algú que es capaç d’exhibir tal grau d’analfabetisme quant a bones maneres i en el seu estadi –potser- més elemental?. En quina mena de ciutadans ens podem arribar a convertir, si donem per “bones” certes pràctiques, que són tan simptomàtiques d’una certa decrepitud col·lectiva?.

Digues-me ridícul, si vols. Però assegura’t que no siguis un dels que quan surts de casa amb el gos, ara ja li reculls la caca perquè hi ha una llei que t’hi ha obligat. I que ja n’hi ha una altra que et prohibeix defecar a tu mateix en via pública. I que malgrat això, potser en necessitaràs una tercera que et precisi que ni tu ni el teu gos tampoc podeu miccionar en cap carrer per què, a més de resultar clarament insalubre, no diu massa de les teves bones formes.

dimecres, de novembre 22, 2006

“Tunnejar” la política

El “tunning” és un arma de doble fil. D’una banda persegueix una fi molt encomiable: voler personalitzar un objecte –producte?- per tal de treure’l de la seva condició de vulgar rèplica. La industrialització ha fet que una infinitat d’elements entressin en la via de la més absoluta vulgaritat. Fins no fa pas massa, per exemple, el mateix arquitecte arribava a projectar els mobles de la casa que li havien encarregat. Per sistema. Jo diria que el Modernisme és una mostra remarcable de com s’ha d’entendre i perseverar en el camp del “Tunning”.

Però aquest esperit també té el seu cantó més fosc. Potser la imatge més representativa la podem trobar en el sector de l’automòbil i àmpliament parodiada pel Neng de Castefa. No cal que m’estengui massa més en voler plasmar el cantó macabre al qual pot arribar una iniciativa que hauria de ser essencialment lloable.

El Tunning, com a la vida mateixa, té en cada una de les seves versions una llei no escrita que cal saber interpretar. No arriba pel dictat de cap ciència infusa, ni per imposició de mans. Assolir un bon resultat no és precisament fruit de la casualitat.

Topar amb un mestre del tunning és un fet que et regala la fortuna. Però topar-te amb un vulgar tunnejador és el resultat d’obrir la porta de casa i fer un parell de gambades. N’hi ha a patades per les cantonades. El bon tunning porta indefectiblement associat una carrera de sacrificis i rigor, que no tothom està disposat a passar-la. I porta, també, unes quantes obres de facturació impecable que serveixen per veure la direcció en la qual apunta l’oficiant: cap a l’excel·lència o cap a Castefa.

La política catalana ha començat un procés tunnejador. El primer pas consisteix en intentar substituir l’eix nacional per l’ideològic. Aquesta voluntat de substitució la veurem confirmada en aquesta segona legislatura que ben aviat tornarà a protagonitzar el tripartit, al seu tomb, tunnejat ell en l’Entesa.

L’art del “Tunning” a la política només hauria de ser permès als grans genis del país. Podem suportar que un cotxe, un armari, una capsa de galetes o una catedral pugui acabar engreixant els rengles del mal gust . Però una obra de govern mal tunejada és pura i simplement una catàstrofe.

Espero de forma sincera, rotunda i egoista que Catalunya compti en el proper govern amb una fornada de genis. Perquè aquest cop tindran les mans lliures per tunnejar-lo de dalt a baix i la seva obra afectarà directament al dedins d’aquest país. Com així ha de ser.

dimarts, de novembre 21, 2006

En nom de la llibertat

Curiosament descobreixo que poca gent que m’envolta coneix el món dels blogs. Em quedo ben parat de constatar-ho. Conec cassos paradigmàtics, que arriben a extrems que també em deixen parat com la mòmia més mil·lenària.

Però una de les coses que fa temps que em plantejo és la conveniència de donar a conèixer el meu blog a aquesta gent. De fet he de dir que d’entrada jo prefereixo separar la meva vida “virtual” de la “real”. Crec que puc escriure amb molta més llibertat. Del que sigui, fins i tot d’ells mateixos.

Puc dir que ara mateix coneixen l’existència d’aquest blog només cinc persones. Una d’elles de carambola. Voleu creure que tot i així he arribat a rebre sms o correus-e advertint-me de la conveniència de publicar o no tal article?. He de dir que agreixo de debò els comentaris, que consti. Entenc que els meus bons amics es preocupin per mi. Però acte seguit em demano: si amb un univers tan petit de gent trobo que he de començar a filtrar el què dic o deixo de dir, que coi podria passar-me si en dono un mínim de difusió?.

Jo escric de les coses que m’envolten. D’experiències en primera persona. Del que penso –per bé o malament- dels meu amics. O coneguts. Del que em va passar ahir. Del meu context, en definitiva. A mi em dona la sensació que donar-me a conèixer m’ha de limitar bastant. Perquè o fas una cosa dins d’una línia políticament correcta o sempre estàs exposat ha encendre un foc per algun cantó que no te l’esperes. Ah, i sort que no sóc una persona “mediàtica”, ans el contrari. Sort!.

No entenc l’anonimat com la via per gaudir de l’impunitat. Crec que quan tires de la veta de l’impunitat és que els teu recursos són minsos. Però no poder-li dir imbècil a un que ho és manifestament, també quina bona creu!.

Per exemple: deia ahir que el Grup Hayek reflexiona sobre el seu futur. Ara mateix, per la via dels fets, tenen les portes tancades a expressar la seva opinió en els mitjans. Sembla que els vents no bufen a favor de les idees que defensen. En un horitzó feréstec com aquest, no creieu que cal ser una mica –massa- imbècil per no posar en dansa un blog?.

No sé quina decisió has pres tu respecte de donar a conèixer el teu blog entre les persones que et són properes. A mi em fa molta mandra pensar que he retallar-me cert grau de llibertat. Abans de fer això optaria per dedicar el meu temps a exercir d’imbècil, també, tirant de zapping amb el comandament a distància. Ben imbècil, però feliç.

dilluns, de novembre 20, 2006

Cap on anar?

La resposta immediata: cap a la llibertat. Dissabte va ser dia de profundes reflexions. Enguany el Grup Hayek celebra els deu anys d’existència i sembla un bolet en mig del desert. No som temps precisament alegres per qui se sent liberal.

El Grup Hayek és un col·lectiu que vol ser referent del liberalisme a Catalunya, sobre tot en una franja molt determinada de la nostra societat: 30-45 anys, aproximadament. És el tall generacional que hauria de començar a dur les regnes del país, d’assumir les responsabilitats de forma adulta. Amb totes les conseqüències.

Liberalisme és un terme associat molt –i en sentit negatiu- a una visió exclusivament economicista. I quan es fa, ratlla més el que seria un conte de Dickens. Liberalisme reivindica la llibertat, en tot els camps de la vida.

El liberalisme no propugna cap mena de desigualtat, ni d’enriquiment il·lícit, ni cap d’aquestes històries que s’han d’inventar els mentiders o les ments grises per amagar les limitacions pròpies. Voler la llibertat és voler assumir riscos, ser emprenedor, tenir responsabilitats al damunt i ser-ne molt conscient. El liberalisme accepta la regulació o l’estat, però vol que l’individu tingui garantit un gran marge on pugui desenvolupar-se. Només des de la llibertat pot existir la realització plena.

Dissabte va haver una reunió que va durar pràcticament tot el dia per mirar de pensar cap on ha d’anar el Grup Hayek. Hi ha molta gent que combrega amb uns paràmetres semblants als que planteja aquest col·lectiu. Estan dispersos en el territori i quan arriben a topar amb el grup queden meravellats de no ser els únics que encara pensen en clau liberal. El Grup Hayek esdevé com una mena d’ungüent a qui té com a valor de referència la llibertat. A Catalunya això hauria de ser una cosa fàcilment entenedora. Fins no fa massa l’ànsia de llibertat en aquest país era un valor de primer ordre, que cotitzava a l’alça.

A casa nostra, curiosament, si et defineixes nacionalista vol dir que ets un xenòfob o etnicista. I si, a més, ets liberal mereixes nogensmenys que el càstig públic. Aquesta visió l’explota precisament qui té un desconeixement dels catalans o del catalanisme, que acostumen a ser bàsicament espanyols. I també tota aquesta gent que engreixa l’autoanomenada esquerra, que han hagut de crear-se la marca perquè el producte que volen vendre podria només aspirar a ser marca blanca de qualsevol cosa.

El panorama que tenim al davant no és fàcil. Justament per això caldrà donar vida molt més temps a un instrument com el que vol significar el Grup Hayek. No podem renunciar a la llibertat mentre tinguem el cap al seu lloc.

diumenge, de novembre 19, 2006

Cara de pòquer

Se’m queda la cara de pòquer quan penso en la manera de repartir-se el govern en la qual han entrat les forces que configuren el tripartit.

En els darrers posts que he penjat em lamentava, per exemple, del perfil tan baix amb el qual es pot arribar a sortir de la universitat.

La versió anterior tripartita va eliminar la conselleria dedicada a universitats. Si això arriba a ser una cosa de CiU hagués estat comprensible, perquè aquests representen la insensiblitat i el trogloditisme que no es preocupa per la cultura en general i que creu que com més rucs siguin els ciutadans, millor. D’aquesta forma seran manipulables fàcilment. La cantarella progre la podeu estirar fins on vulgueu, però el cas és que ha estat una genialitat d’esquerres que va ser contestada amb un filet de veu prim prim per tots aquests intel·lectuals –també d’esquerres- que pul·lulen per la universitat.

Ara, vist que aquest filet de veueta va arribar a alguna orella revolucionària, la universitat pot arribar a tenir novament visibilitat en la versió 2.0. del tripartit. Això sí, entre mig de la cartera que portarà turisme, comerç i consum.

Una sortida d’aquesta mena només me la puc explicar en clau partidista. No estic preparat per entendre aquest lligam indestriable entre la universitat o el consum o el turisme.

Sospito que, per variar, la política va per un cantó i el país per un altre. I qui vulgui una formació seriosa, que se la pagui allí on li sembli millor si li arriben els quartos.

divendres, de novembre 17, 2006

Arrels xuetes, ales jueves

Vaig arribar i vaig marxar de Lleida plovent. Calculava que l’escapada donaria per a més. Però quan el temps es posa de través no s’hi pot fer massa. Em va semblar, però, que Lleida és una ciutat en plena expansió. Creix amb una follia semblant a la d’altres ciutats, però té un riu que per allí on passa s’hi arrenglera una de les parts urbanes més interessants. En un dia de sol ha de ser una delícia passejar-hi. Una cosa semblant a Donostia, però tota ella més casolana.

Cap al vespre vaig anar a la presentació del llibre d’en Miquel Segura. Es va alegrar molt de trobar-nos, cosa que no me l’esperava. Com deia en l’anterior post, el vaig conèixer a Mallorca. Vam fer un llarg sopar i la conversa va donar per molt. L’endemà va escriure un article al diari Ultima Hora, que va afalagar-nos molt. D’aleshores crec que ha quedat un molt bon record per ambdues parts, pel que he comprovat.

La presentació del llibre “Arrels xuetes, ales jueves” va servir sobre tot per parlar dels xuetes de Mallorca. Són els descendents de jueus conversos, on queden especialment estigmatitzats catorze o quinze famílies arran d’uns fets que van passar el segle disset. Fets que van ser promoguts per la “santa” Inquisició, amb l’objecte de vetllar la puresa de la sang. En aquesta mena d’iniciatives, s’hi t’hi arreplegaven en podies sortir bastant malparat. Així és que molt subtilment, el tribunal va rebre una llista d’una quinzena de llinatges corresponents a persones que totes elles havien mort poc abans, per culpa d’una altra onada antijueva. Si eren absolutament morts tan els feia si els tornaven a encalçar. Però d’aleshores fins fa escassament vint anys, tothom qui va dur un d’aquests cognoms va ser condemnat al ghetto, per considerar-lo xuetó -descendent de jueus-.

Evidentment, en Miquel Segura n’és de xuetó per les dues cames. L’any 1994 va escriure el llibre “Memòria xueta”. Volia tractar el tema, però no des del punt de vista historiogràfic, que és el punt de vista amb el qual s’havien fets els llibres fins aleshores. Va fer aflorar la realitat de la situació xueta i això li va suposar haver d’anar escortat per la policia una temporada llarga. Va rebre bastantes més amenaces que en Sostres però va provocar que molt xuetes sortissin de l’armari.

Aquest nou llibre és un recull d’escrits molt personals. Són reflexions on intenta reconstruir la seva identitat, molt castigada durant molts –masses- anys.

L’acte va servir per presentar en societat l’associació TARBUT - Amics Lleidatans de la Cultura Hebrea. Curiosament, la presentació fou en espanyol. En Miquel Segura va tenir un gest impagable quan li van donar la paraula: “xerraré el català que feim anar a Mallorca i si qualcú no m’entén, puc xerrar perfectament en català del Principat”. És un gest tan summament delicat com coherent d’algu que coneix el patiment d’haver de lluitar contra mil i una força, que només te per objecte privar-te de la identitat pròpia. Aquesta mena de detalls no haurien d’haver passat tan desapercebuts en un dia com el d’ahir.

dijous, de novembre 16, 2006

Avui, a Lleida

Avui avanço el cap de setmana. Per raons de força major. Aquesta mena de raons jo mai les poso en discussió i les acato diligentment.

L’abril passat vaig conèixer en Miquel Segura, en un sopar que va muntar el Grup Hayek a Mallorca. Va ser una trobada més que interessant, donat que vam parlar abastament de moltes coses que fan referència a les Balears. Mallorca en particular és una gran desconeguda per la gent del Principat. Com sempre, si vols saber alguna cosa del cert, has d’anar a cercar la font. En Miquel Segura, a més de fer de periodista i escriptor, és el secretari general del ressuscitat Institut d’Estudis Baleàrics. És una font molt oportuna, sens dubte.

Ja aleshores ens va anunciar que era a punt de sortir el seu llibre "Arrels xuetes, ales jueves". Els jueus de Mallorca és un tema molt interessant. I colpidor. Amb ell també en vam parlar: gent que fins fa quatre dies vivia en autèntics ghettos. Quatre dies vol dir fa trenta-cinc o quaranta anys enrere. El fet de ser xuetó –jueu convers- et condenava a l’ostracisme. Aquest autor ja havia tret una altre llibre on tracta aquesta matèria: “Memòria xueta”.

En Miquel Segura, a més de ser xuetó, és un personatge pròxim al PP de les Balears. Però és, també, una persona amb les idees claríssimes pel que fa a la llengua i a la seva unitat. Té una idea molt dura de la realitat insular: l’efecte que ha provoca l’allau de la immigració no és pot menystenir des del punt de vista lingüístic. És una persona molt culta i té una visó intel·ligent del pes imposa aquesta realitat.

Em va agradar tan aquesta persona, que demà aniré a veure la presentació del seu llibre a Catalunya. Justament a Lleida. L’acte tindrà, a més, l’objectiu de presentar en societat TARBUT - Amics Lleidatans de la Cultura Hebrea.

Conec ben poc –per no dir res- la ciutat de Lleida. Aprofitaré l’avinentesa per passar-hi el dia i fer-hi nit. M’encanta poder guaitar un dia de cada dia i veure com funciona el nervi d’una ciutat, sense el pes dels turistes ni d’altres badocs com jo.

Això sí: l’ordinador anirà amb mi. Com sempre.

dimecres, de novembre 15, 2006

Diàlegs d'arquitectura (2)

Fa més de trenta anys que en Coderch s’escandalitzava per la baixa qualitat de l’ensenyament en el camp de l’arquitectura. Pel producte que en resulta, quan s’acaba la vida d’estudiant i es fa el pas cap al món professional.

No sé que és primer, si l’ou o la gallina. No tinc tanta perspectiva per poder ser contundent en un sentit o altre. Però en el declivi de l’arquitectura hi té una gran responsabilitat l’alumnat, que arriba a la universitat amb una mentalitat deliberadament immadura.

Quan es planteja una cosa tan important com un canvi de pla d’estudis, els alumnes han anat a remolc de qualsevol proposta. Sobre tot per aquesta mentalitat de funcionari que sembla que ha impregnat els nivells que fins no fa massa eren els més contestataris de la nostra societat. Si el canvi d’estudis el que proposa és que de set anys passem a quatre o cinc, “on és que he de signar?”. Estudiar s’ha convertit en un pur tràmit.

La fi de l’arquitectura la garanteix un arquitecte amb una formació deficient. Si això li sumem la manca d’ambició professional, que delata una manca d’ambició personal, simplement és qüestió de deixar passar el temps. No cal ni forçar el fenomen.

Cada cop més tot el relacionat amb el món de la construcció ha anat augmentat el nivell tecnològic. En el resultat final d’una obra hi gravita un nombre important de professionals, en camps molt diversos i acadèmicament –se suposa- molt competents. Aquest nivell tecnològic tot just ara desperta. En un futur no massa llunyà experimentarà canvis importantíssims en qualitat i quantitat. És a dir, que l’arquitecte hauria d’entendre que la seva vida professional s’haurà de reconvertir constantment. I això només s’acompleix si t’has format amb aquesta mentalitat.

Fa temps que l’arquitecte, el professional que hauria de defensar l’arquitectura, ha entrat en crisi. Aquest alt grau de qualificació tècnica exerceix una gran pressió des de l’exterior. Però la força que hi ha a l’interior de la professió és d’una consistència bastant dubtosa. Cal realment un arquitecte per projectar la Torre Agbar?. Aquesta obra, per posar un exemple conegut, és un cant a l’enginyeria. Totes les seves capes destil·len enginyeria: des de la concepció de la seva estructura fins les parts més visibles, com ara els tancaments vidrats o el jocs de leds lluminosos que s’encenen per la nit.

On és, doncs, la part arquitectònica d’aquest projecte?.

A Catalunya sempre hem tingut una visió pròpia del que és l’arquitectura. Però com a tot arreu. L’arquitectura ha significat, entre moltes altres coses, un símbol d’identitat que ha anat engreixant el nostre patrimoni cultural.

L’etiqueta “arquitecte”, “arquitectura” és cada cop un concepte que viu de rendes. Però aquestes no són infinites. Cada cop més és un concepte amb una càrrega orientada al pur màrketing que a subministrar-li nova consistència.

Hi ha arquitectes tècnics, hi ha arquitectura tèxtil o arquitectura d’interiors, hi ha arquitectures complexes en el ram de la informàtica. Però els arquitectes, aquells que van subministrar el prestigi a la marca, on coi són hores d’ara? Quan de temps els queda?.

La frontera que delimita l’arquitectura cada cop és més difusa. Qui l’ha de dibuixar i redibuixar amb precisió hauria de ser justament els arquitectes. Però en aquests moments amb prou feines poden explicar-te que coi és l’arquitectura. Allò que ha de formar part de la cultura pròpia i que, alhora, és universal. Allò que té present el context on s’executarà, que pensa en com bufa el vent o el recorregut del sol. Allò que s’imbrica en el paisatge o que respecta les capes del subsòl. Allò que vol formar part del tot harmònicament allí on es projecti, per més que sigui un lloc remot.

dimarts, de novembre 14, 2006

Diàlegs d’arquitectura (1)

Hi ha molts motius per pensar que la fi de l’arquitectura és un fenomen imparable. Masses, potser. Això provoca que la sospita esdevingui irreversible.

Un dels grans arquitectes que han aparegut al nostre país és en Coderch de Sentmenat. Surt de l’Escola d’arquitectura l’any 1940 i mor el 1984. És una persona que es caracteritza pel rigor, com a actitud vital. Quan avui esperes rigor, et pots ben calçar.

A mi sempre m’ha agradat, justament per això, tan el personatge com l’arquitecte. El segell del rigor que ell imprimia a la vida és un dels indicadors que ara mateix abandonen l’arquitectura. És clar, també a casa nostra.

En Coderch el febrer de l’any 80 respon el “Cuestionario II”. Hi ha dues preguntes –i respostes- que em semblen il·lustratives:
-¿Que opina de la enseñanza superior?
Que hay mas tontos –incluidos profesores- por metro cuadrado en la Universidad que en una tarde de sábado en el Corte Inglés.
-¿Como debe ser un buen arquitecto?
Sólo sé como no debe ser.

D’això aviat en farà gairebé trenta anys. Si aleshores en Coderch contesta amb una certa amargor, que ens diria avui?. Les escoles d’arquitectura s’han multiplicat per sis o set i la quantitat d’arquitectes que surten cada any, podem suposar que també. El que relativitza el drama és el fet que El Corte Inglés ha obert tants i voluminosos centres, que el metro quadrat de ruc en una tarda de dissabte ha quedat estable.

L’arquitectura pateix encara el problema d’arrel, que és a l’ensenyament. A la nostra universitat desgraciadament no hi ha pràcticament mestres. Hi ha massa gent que imparteix matèries amb un nivellet que cap institució universitària hauria d’acceptar. Hi ha alumnes que aterren a les aules ben bé ningú sap perquè. Inclosos ells mateixos. El resultat és magre i deixa veure clarament el que no ha hauria de ser un arquitecte.

Els principis i els valors de l’arquitectura ara mateix són al llindar de l’extinció. Probablement això hauria de significar un cert grau de preocupació col·lectiva, perquè renunciar alegrement a l’autoexigència no es fa mai de franc. L’arquitectura retrata, caracteritza una societat. És un camp massa emblemàtic per fer veure que no passa res.

dilluns, de novembre 13, 2006

En Mas no pot ser president

He descobert la birracao, una cervesa de xocolata. M’ajuda a passar aquestes hores tan dures que ens ha tocat viure.

Repasso, cervesa en mà, coses que he escrit i arribo al post que vaig titular Llei no escrita. El vaig desar al blog a finals d’aquest juny passat. Rellegir-lo em fa veure clarament perquè en Mas no governarà aquest país. Hòstia, mira que n’estava de clara la cosa!. Tots aquest dies simplonament emprenyat per no res!. Emprenyat amb ERC, com si aquests fossin responsables del que sobradament jo sabia que no té res a veure amb ells.

En fí... si ara el llegeixes, en quedes assabentat diligentment. En Mas no serà mai president de la Generalitat. Ho tens clar, oi?. Doncs s’ha acabat definitivament tanta tonteria.

Manifestar-se per una causa tan il·lògica com aquesta només posa en evidència que l’ADSL t’ha fet la punyeta i no has llegit la reveladora llei. Potser, també, que hagis decidit fer l’estruç. Descobreix, doncs, la birra perfumada amb xocolata mentre esperes que t’arribi el mindundi que t’ha d’arreglar la connexió a internet. O veu fins que el fetge s’et quedi com el d’una d’oca alimentada quan no pateix rusca i en contra de la seva voluntat.

dissabte, de novembre 11, 2006

Presentació llibre d’en Ramon Tremosa

El proper dia 29 a les 20.00h en Ramon Tremosa presenta el seu darrer llibre, titulat “Estatut, aeroports i ports de peix al cove”. En aquest acte comptarà amb la participació de Salvador Cardús, de Francesc Sanuy i d'Eliseu Climent. Aquest llibre serà a les llibreries dintre de dues setmanes.

Si hi estàs realment interessat, fes la reserva de la teva plaça el més aviat al telèfon 934 527 252 o tramet un correu-e a catalunya@iivee.org . Després no ho podràs arreglar ni amb llàgrimes de cocodrilo.

És un acte organitzat per:
Institut d’economia i empresa Ignasi Villalonga
Hotel Avenida Palace
Gran Via de les Corts Catalanes, 605-607
08007 Barcelona

El darrer cop que en Tremosa va presentar un llibre seu, va ser una cosa caòtica a la sala d’actes del Col·legi de Periodistes, a la Rambla de Catalunya, BCN. Va haver un over-booking monumental i vaig veure, per exemple, alts càrrec del Foment del Treball o ex-consellers, que s’havien quedat sense poder entrar. Saps que vull dir amb això?.
L’acte segurament valdrà molt la pena. En Tremosa és un bon orador, però és que en Cardús o en Sanuy tampoc es queden curts.

Estàs més que avisat, doncs. La cosa és bastant més senzilla que votar dos cops a ERC per després lamentar-se’n. En aquesta ocasió, si no hi ets a temps de reservar la teva plaça, diré el mateix que en Mas: ja t’he avisat sobradament. No hi haurà llàgrima o lament que faci reversible aquesta nova i amarga situació.

divendres, de novembre 10, 2006

La vida continua

Ahir vaig anar a sopar amb un bon amic. Bon, bon i curiós amic. Ens veiem de tant en tant però sempre és una delícia la trobada. Hi ha cops que fa una mandra de les grosses quedar amb algú perquè el dia ha estat horripilant i ja només tens gana d’arribar a casa.
Amb aquest, però, tens la sospita que actuarà de bàlsam tot i estar ja encarat cap amb el cotxe direcció El Maresme.

Jo sóc una persona lenta de reflexos. Em costa a algú considerar-la com amic. Amic significa assumir una sèrie de les conseqüències no escrites. És a dir, que si no hi ha un mínim de deu anys, no goso parlar d’amistat.

És curiós el que m’ha passat amb aquest personatge. En fa potser vint que ens coneixem. Quan érem més joves ens vam tractar amb molt de respecte. Sobre tot perquè era un amic d’un altre bon amic. Després hem coincidit per tongades de situacions diferents. Ell va ser clau per a que un invent com el que és el Grup Hayek ara, sigui una realitat ben tangible.

És una persona que diu el que pensa. Tan és així que quan obra la boca es fa el silenci. He passat situacions ben incòmodes seient al seu bàndol. Particularment el dia que va opinar sobre en Duran, en mig d’un grupet de gent ciuera –vull dir que havia material convergent i d’Unió-. Però la cosa “hard” fou que un dels components d’aquest grup era el mateix Duran. Aquell dia tothom es va voler fondre i jo, particularment, vaig trobar que era una gran virtut això de ser totalment alopècic. Si n’hagués tingut, la melena d’en Duran s’hagués afuat al complert.

Ell i jo no hem estat mai candidats a ser bons amics. Crec que hi ha fet molt les nostres respectives parelles, que van aparèixer molt tardanament. La meva dona me l’ha fet veure d’una forma bastant diferent de com jo l’he vist sempre i li ho ben agraeixo, perquè ha tingut molta raó. Tenim una cosa en comú: sempre sortim rebotats dels llocs per dir el que bonament creiem. Ell ho fa de forma ben diferent a la meva. Però el fons diria que és calcat.

Ahir vam entrar en un restaurant gallec, que algú li havia aconsellat. Hi vam anar amb les parelles, finalment. La seva dona encara és més temible que ell mateix quan les diu. Però pel cantó innocent.

Va haver un moment que ens vam quedar encallats en unes postres, que anomenaven “leche frita”. Que cony és això?. Li demanem al cambrer –home summament amable- com es fan aquestes postres. Ens explica el detall de l’elaboració, però posem en dubte que sigui cert, perquè el tipus xerra un català de “tota la vida”. “Vol fer el favor de demanar-li a qui ho ha fet, que ha de ser gallec, per que ens ho podem creure?”.

El tio és mig ofèn, per haver posat en dubte la seva paraula. I nosaltres, també, perquè ens sembla que hi ha alguna cosa que no quadra.

-És clar que jo no sóc gallec. I per això no puc saber el “truc” d’aquestes postres?. No fotem. Jo sóc andalús i el se fer millor que la cuinera!

L’últim que ens podíem pensar és que aquell home nascut fora de Catalunya. Ell i nosaltres ens vam fotre a riure. I la dona del meu amic va tancar l’acalorada conversa.

-Vostè segur que faria millor de President que les postres!
-President?
-De la Generalitat! Vigili que encara hi és a temps, però ja n’hi ha un que li pot fotre la cadira!.

dijous, de novembre 09, 2006

Tirant enrere

Aquests desencontres entre nacionalistes crec que, en el fons, són fruit de misèries humanes. Potser sí que a voltes no se li dona el valor que acaben tenint. Tampoc el remei, molts cops, no és tan fàcil de trobar.

El fustigament contra CiU que ara presideix l’ambient, aquest divertiment tan visceral, no ve de fa quatre dies. El que passa és que ara el visualitzem. I de tan visualitzar-lo, s’hi ha sumat molta gent al carro. Gent curta, realment, i gent no tan curteta. En Bru de Sala, per exemple, no diria pas que és un curt de gambals i darrerament ha començat a sembrar el seu hortet amb aquesta llavor anticonvergent. També hi ha qui s’ho explica dient que aquest personatge està conreant amb molt d’amor aquella conselleria de cultura que CiU mai li va oferir. És una darrera versió que connecta amb aquesta misèria –humana- de la que parlo.

El cert és que aquesta mena de tronadura començà a tenir un punt d’influència suficient ja fa el seu temps. Jo el detecto claríssimament en els onzes de setembres. Matí i tarda.

Recordo, que tot d’una, els convergents els vam haver de celebrar en la foscor de la nit, amb aquella atmosfera de catacumba. I la raó no fou perquè som els més nacionalistes que ha parit aquesta pàtria i a les 12 i un minut de la matinada el cor ens batega quatribarradament. No. La raó fou la miserable actitud que els més nacionalistes que nosaltres et rebentaven l’acte. Quan Convergència i Unió feia la seva celebració, es va arribar a tal punt, que es va haver de trobar aquesta “solució”. No hi va haver flaixos, ni declaracions, ni imatges de tota aquesta infàmia. Només el records. I qualsevol que hagi anat pel matí, el moment just i escarransit que dura el depositar una corona de flors al peu del monument a Rafael de Casanova, pot sentir-ne només les beceroles. La part ben light.

Aquest filldeputisme s’ha conreat amb la complicitat d’alguns que havien d’haver-s’hi oposat contundentment. Anessis on anessis, allò que comença amb insults tipus “botiflers”, “els cadells d’en Roca”, va anar pujant de to amb “fills de la gran puta”, “cabrons, morts als cabrons”, deixant de banda les xiulades de campionat quan algú de la Joventut Nacionalista se li acudia fer un parlament a la llum del dia, sigui al Fossar de les Moreres o al Pi de les Tres Branques.

Aquesta mena d’imbècil, hores d’ara i per una lògica de via natural li correspon estar remenant les cireres. És aquesta mena d’imbècil que temps enrere trobaves a la “mani” de la tarda d’un onze de setembre, on tothom llueix la seva enganxina. Pel fet de lluir-la de la JNC se’t plantava al davant una colla –que ara s’han convertit ja en perfectes imbècils- i amb aquest aire tan nostrat dels caramelles et fotien a parir amb alguna cançoneta breu i amb rima forçada. Reacció que, amb uns mínims de salut mental, ni se t’acudirà fer ni als que pensen com tu ni als que ho fan de l’inrevés. A una certa edat, vull dir.

Allò, que aleshores ho veies com una anècdota de mal gust, allò sospito que ha agafat cos i ha arrelat. Allò que no li donaves contesta, potser l’havia d’haver tingut.

Ara, crec que aquesta forma d’actuar, tard o d’hora té unes conseqüències. Sobretot perquè acaben anant en contra de qui ho practica. Acaba espetegant amb la mateixa discreció, però en contra de qui ha tingut la lucidesa de voler actuar així. Què és, curt i ras, exactament el que els acostuma a passar als devots de la imbecil·litat.

dimecres, de novembre 08, 2006

Mas és un xulo i en Carod que és?

La situació que ara ens trobem és molt lamentable. Suposo que hi ha més d’un responsable. Suposo, també, que és fruit d’un llarg procés que afortunadament no coneixem. Com a mínim, jo. Aquest grau de descerebrament segur que amaga alguna d’aquestes misèries tan humanes. Alguna misèria que espero quedi per sempre més inconfessada, perquè jo no la perdonaria. Vingui d’on vingui.

En Mas se li ha dit de tot, principalment al voltant del que és un prototipus perfecte de xulo piscines. Jo no el qualificaré d’aquesta forma, perquè he tingut la sort de tractar amb ell en dues comptades ocasions. Dos sopars amb un total de deu persones, compartint la mateixa taula. I si algun retrat no casa amb en Mas, precisament, és el de ser un xulo. Se li poden criticar moltes coses, és clar. Jo mateix quan he tingut ocasió li he espetat certes opinions que un xulo piscines no m’hagués permès. Fins i tot m’he arribat a penedir d’haver-li dit segons que, pel fet que jo també en el seu moment m’arrenglerava en aquesta línia de pensament tan lúcid.

En Carod a mi em queda una mica més lluny. Conec gent molt propera a ell que me n’ha cantat les “excel·lències”. Jo només he tractat amb l’altre Carod, el germà. Tothom és molt criticable, és clar, però l’únic que puc dir és que n’Apel·les és un bon element. Molt bon element. Qualsevol que hagi passat per una situació semblant probablement es pot fer una pregunta inevitable: EmCagoEnTotReDéuTotPoderós, perquè collons no es poden posar d’acord uns i altres?. La resposta que m’assalta és que hi ha alguna miserable qüestió de tipus personal que té un pes ridícul pel comú dels mortals. No hi trobo altra explicació raonada.

En tots aquests fugaços moviments negociadors vaig creure –inútilment- que en Mas, si calia, arribaria oferir-li la presidència a en Carod. Per molt que dolgui, ho havia d’haver fet. Durant un temps podíem empeltar la via Arzalluz de fer política, com a mal menor. Ser un actor principal, però fora del govern.

En el colmo de l’inexplicable hi trobo en Carod, en Josep-Lluís. Si en Mas, malgrat tenir el major nombre d’escons se’l pot enviar a fer la ma, perquè collons en Carod no reclama la presidència per a ells?. L’amic Saura va espetar-nos a tots els televidents, amb el seu somriure fariseu, que per ser president només cal tenir un diputat. Només és qüestió de que t’ho muntis bé! Això és el que ens va descobrir aquest personatge!.

Hòstia, Carod, perquè t’has venut tan baix? Perquè ho has fet tan ràpid?. En Montilla no és precisament un valor en alça i tu, Carod, segueixes tenint la mateixa clau de sempre! Perquè collons ho fas això?

Em pots dir, doncs, que collons ets tu, Carod?

dimarts, de novembre 07, 2006

El meu sonotone

Avui en Mas ha comparegut en una entrevista a la ràdio. Per variar, m’ha agradat. Però m’ha agradat si em quedo amb el contingut. La forma –que a mi no em molesta en absolut- estic segur que ajudarà a engreixar les velles cançonetes de sempre: és un ressentit, un prepotent, un...

M’he quedat, sobre tot, amb el que ha dit de la trobada amb en Carod: li havia fet una oferta igual a la del partit socialista, però amb la diferència que amb CiU seria conseller en cap. Igualar la oferta significa tenir un terç de les conselleries, no la meitat.

Això em fa suposar encara més –a risc d’equivocar-me estrepitosament- que en Carod va inflar els números per cotitzar-se a l’alça, en les negociacions amb els seus col·legues del front d’esquerres. Puigcercós inclòs. D’aquesta forma ell apareix en el panorama dins d’alguna de les vicepresidències que cal inventar-se per no matar el personatge. Si hi ha de ser, que sigui mansament.

Evidentment ara ens movem en el terreny de la rumorologia. Tot cal definir-ho, encara. O com a mínim fer-ho veure, perquè la realitat jo no sé qui la coneix del cert. En totes aquestes negociacions l’únic que podem palpar els interessats en el tema, però que som “mers” ciutadans, és una espessa bromera que quan logres creuar-la t’apareix tot molt diferent del que les siluetes apuntaven.

La figura de la vicepresidència, entre d’altres, és una cosa ben espanyola. En el cas català -suposo que s’entén que és el nostre- funcionem amb Consellers en Cap o Consellers Primers. Així ho recull l’Estatut i així espero que continuï. A Espanya un vicepresident no té cap mena de feina. Cap ni una. Només aquella que directament li delega el President. Sabeu, doncs, quin missatge està donant el Sr. Montilla a la colla pessigolla republicana?:”Compliré la meva paraula, Carod. Tindràs sonotone i muntures de franc. Les ulleres te les donaré graduades perquè només puguis veure’m de prop i el sonotone amb comandament a distància, que el guardaré al meu calaix”.

Montilla concep un executi molt espanyol, d’ànima i d’estructura. Ha deixat molt clar que vol autoritat indiscutible, que és el que li pertoca i que exigiria qualsevol presidenciable. El més increïble de tot és que compti amb el vist-i-plau dels “ideals” republicans. Això que també forma part de les normes no escrites, després té una traducció pràctica. És un símptoma que dona a entendre com pot acabar funcionant el tripartit 2.0. .

I tot això ho dic sense cap mena d’ànim de res. No desitjo que ningú prengui mal en aquesta nova etapa. Ara, si que desitjo de tot cor que per respecte a la llei i les institucions catalanes, les figures que tenim contemplades i definides siguin les que es posin en dansa. Si sóc crític, per exemple, amb la sortida de Carod a Perpinyà és justament en aquest punt. Si la classe política pot fer la picaresca amb les nostres lleis, perquè coi jo les he de complir? Perquè tenen les pistoles o els garrots?.

De moment jo faré com sempre. Si cal miraré les darreres ofertes. No em preocupa aparentar si tinc pinta de progre, de modernet o de iaia autista. Prefereixo pagar-me les ulleres i començaré a fer un raconet pel sonotone. Només faltaria que un altre em digui quan puc escoltar o deixar de fer-ho.

dilluns, de novembre 06, 2006

L’Esguerra Republicana de Catalunya

Ahir vam conèixer oficialment el que molts ja sospitàvem de fa bastant temps. És més, si un no havia fet la lectura de motu propi, hi ha qui l’havia cantat i tornat a cantar fins el cansament. Quan això passa per segon cop, no es pot adduir ignorància.

Jo sóc molt respectuós amb que cadascú faci el millor des del propi interès. Ho fem tots particularment i fer justament l’inrevés seria pura i simplement un exercici d’imbecilitat superlativa. Vetllar pels propis interessos és una cosa que no se li pot tirar encara a ningú, si encara funciones amb dos dits d’enteniment.

El que passa és que hi ha formes i formes, a l’hora de defensar aquests interessos. Com a votant de CiU puc entendre que la plana major republicana digui clara i obertament que per interessos X, a ERC li convé anar del bracet de qui sigui, en aquest cas del PSC o d’ICV. Crec que aquest és un plantejament que com a màxim pot donar per a cert tipus d’especulacions en el sentit de que tothom en el seu fur intern pot pensar que és encertat o no. Que s’en sortiran o que no. En un país on tot és qüestionat sistemàticament, això no pot ser menys.

Però em sembla molt discutible justificar les decisions pròpies a base d’empastifar-ho tot. Primer, el que fa això, és posar en evidència la poca catadura moral i una intel·ligència emocional molt magre. S’elabora un discurs pensat en destruir l’adversari polític, però cal ser molt llosc per no veure que certes acusacions transcendeixen el que és estrictament el camp de joc de la política. Cert tipus d’afirmacions fetes des d’una trona de senyor polític poden espetegar amb una rabiosa mala hòstia –gratuita- en el més dedins de qui les pugui estar escoltant. Això pura i simplement provoca una fractura social.

La legislatura passada va arrencar amb la fórmula de tripartit, prou coneguda. El paper d’Esquerra va ser aleshores molt criticat, sobre tot per qui va tenir l’ocasió per poder-ho fer. Aquests acostumen a ser els comentaristes, els articulistes, que tenen un espai més o menys públic i d’un cert abast. O els seus col·legues d’ofici. Però la gent que “som com tu”, només va poder fer una cosa: esperar a que arribessin les elecccions.

Quan Esquerra Republicana de Catalunya va justificar la seva opció ben respectable d’optar per fer un govern d’esquerres, les seves veus es van tirar per un pendent bastant miserable. Van dir coses del tipus que el que havia passat fins aleshores era la discriminació de la població en funció del seu origen, que tenir un cognom català o no era motiu de censura, que els convergents eran uns xorissos de mena...

A mi que ningú m’ho ha explicat, que ho he sentit per via directa, l’únic que puc afirmar és que em vaig sentir literalment insultat i molt. Jo no he recolzat ni recolzaré cap opció com la que van pintar, per la senzilla raó que topa directament contra els meus principis més elementals. Les majories absolutes -o no- dels diferents governs Pujol es van aguantar per alguna cosa més noble que aquesta mena d’immundícia que va retratar la plana major republicana. Això només s’explica en el cas que els centenars i milers de votants fossim tan xorissos i sectaris com aquesta suposada formació política.

El que si vaig començar a notar és que alguna cosa començava a esguerrar-se. La dimensió és difícil de definir-la, però el mal és evident. Perdre una quarta part dels vots en tres anys escassos és un símptoma evident.

Només espero que aquest cop els dirigents republicans facin el que els sembli més convenient i lícit. Perquè tornar-nos a insultar de la forma tan miserable com ho van fer aleshores, només farà que l’esguerra republicana de Catalunya sigui una opció sense gaire retorn.

diumenge, de novembre 05, 2006

Més sobre la clatellada

Ahir l’Avui va publicar un article de n’Emili Valdero, titulat “Marcant paquet”. Ell és articulista de la secció d’economia i és, també, un home d’ERC de l’ala dura. Entenc per “ala dura” aquells que diuen que tot el que fa el partit està entre bé i molt bé i bandegen tranquil·lament allò que sempre havien defensat personalment.

Crec que en aquest article, en Valdero traspua el que pensa l’oficialitat del seu partit. Però trobo que coincideix amb el que vol expressar la senyora MPC. Aquesta –pel que diu ella- és societat civil, pura i dura. L’articulista representa el militant, més que enquadrat, nacionalista. Ella opta per no anar a votar, tot i que en Mas el creu el més preparat. L’altre, nacionalista encès, militant independentista des que té ús de raó, antiespanyolista furibund, que hores d’ara ni es planteja si el govern del “seu” país l’ocupa en Mas o en Montilla.

És en el sac de l’estètica on hem d’anar a furgar. Allí hi trobarem el més surrealista del llit on sembla que comença a jeure Catalunya. Aquesta forma d’actuar, a cop d’impuls, sens dubte que ha de tenir la seva traducció. Però això ja serà un altre tema.

dissabte, de novembre 04, 2006

La clatellada convergent

Ahir va aparèixer al web d’en Sostres un comentari signat per una tal M.P.C. Tot i que jo no hi estic d’acord amb el que s’exposa, penso que reflexa molt bé per on ha punxat l’opció d’en Mas. No estic d’acord amb el raonament de no anar a votar en Mas per qüestions socials o d’estètica pija. Amb bones paraules aquesta lectora ve a dir que s’ha cregut més el Mas del Polònia que el Mas de CiU. Dedueixo, doncs, que no va anar a cap dels seus mítings.

Però les seves raons crec que són àmpliament compartides per aquesta gran bossa abstencionista que també va afectar a CiU, que és nacionalista però que hi ha alguna cosa que la frena prou com per no anar a votar.

Avui el mateix Sostres li contesta públicament, però amb un to més que desafortunat. Quan algú es pren la molèstia de redactar un escrit com aquest, el mínim que pots fer és agrair-li molt el temps que t’ha dedicat. Respondre-li a base de l’insult em sembla l’opció més baixa i desafortunada. Espero que la patum de CiU gasti una mica més d’intel·ligència quan hagi de valorar la clatellada.

Vull insistir en una cosa: no comparteixo en absolut els arguments, però crec áquests han estat àmpliament compartits pels nacionalistes que no van aparèixer per les urnes el dia D.

Aquest és l’escrit:

"Sostres, m'adreço a tu no com una lectora que t'escriu una carta oberta sinó com algú que voldria compartir amb tu algunes reflexions, al marge de si et semblen encertades o no. No seré complaent; no ho he estat mai si no m'ha semblat just. Si no ho publiques, tant me fa.

Suposo que deus saber que força lectors que aboquem aquí les nostres opinions signem amb pseudònim i que, alguns, tenim alguna projecció pública. Éts lliure d'especular sobre si això és hipocresia, distància, covardia, prudència o ganes de tocar el que no sona. Escrius bé; de vegades tens tota la raó, sovint ets d'una cruesa inhumana, ocasionalment arribes a fregar la poesia, amb freqüència caus en la carrincloneria i de tard en tard m'indignes amb una xaroneria delirant.

El dia de les eleccions et va equivocar, i molt. En tens tot el dret, naturalment. I també tens dret a ignorar que molta més gent del que suposes et llegim -aquí i a l'Avui- no només per admiració o per morbosa curiositat sinó per polsar l'ànima d'un segment de la població de la qual tu, t'agradi o no, n'ets exponent i portaveu : el dels joves, rics, brillants, frívols nois de l'alta burgesia barcelonina. No cauré en la descortesia de contar-te la meva vida. Només vull que sàpigues que, gràcies a Déu, tinc el privilegi de pertànyer a una família cohesionada, ben situada i respectada pels seus mèrits, capaç d'estimar-se i d'estimar Catalunya; que només he hagut de passar penúries quan m'he enfrontat al que em semblava manifestament injust, assumint amb tranquil·litat la presó en l'època franquista, i que els meus avis van perdre una guerra, van passar per camps de concentració i per la presó i van haver de patir la humiliació de la derrota, la repressió i la pobresa sense rendir-se. Jo, i molts membres de la meva família, hem votat moltes vegades Convergència, i li hem donat suport públicament quan tu eres un vailet i la teva família feia canapès -deliciosos- i no es mullava públicament, com no ho ha fet mai. Parlo de quan Convergència era el partit de la gent que estimava Catalunya, el partit d'aquell Pujol que havien empresonat i que va aconseguir que alguns agosarats pintessin damunt els murs de mitja Catalunya (amb brotxa i pintura, abans que s'inventessin els esprais) "Pujol llibertat". Votàvem Convergència quan era un garbuix benintencionat de liberals, socialdemòcrates, cristians i carbonaris entestats en salvar una pàtria que havia sobreviscut miraculosament a l'ignomínia del franquisme, a l'ofec dels hereus de l'ombra més fosca que havia parit la història. Votàvem una Convergència menestral, inquieta, generosa, culta, laica, nostra, nostra!! Després van venir les majories i el poder; els encerts i els errors... I els errors, i els errors. I vam votar Esquerra.

L'any 2003 Esquerra no es va equivocar per donar pas a un canvi. Però les marrades de part dels seus aliats i la seva inexperiència ben aviat van mostrar-nos a tots, com sol passar, que l'infern és empedrat de bones intencions. Per això tanta gent que els va votar, aquesta vegada se n'ha estat. Però per què no han votat CiU en massa? No és pas, com alguns ens han volgut fer creure, perquè Artur Mas hagi estat prepotent. Mas s'ha mostrat segur, solvent, preparat, disposat a l'esgrima que calgués sense pors ni concessions. No és per la fotografia amb Zapatero; la majoria entenem que va ser Mas qui va forçar un Estatut de màxims, el llindar veritable de l'heretat, de la memòria i del futur, i que només ell podia pactar un intemezzo en aquest joc extenuant de conquestes lentes, de lluites persistents que garanteixin -més enllà del desgavell i la mesquinesa d'uns partits catalans que negociaven dividits, a traïció de tots contra tots-, porcions de sobirania irrenunciable. Aleshores, si no l'hem percebut com un líder prepotent, ni com un traïdor, si creiem que és un home preparat, segur, solvent, modern, ¿per què no l'hem votat en massa?

T'has fet aquesta pregunta en aquests termes? Se t'ha acudit alguna raó que vagi més enllà de l'insult o del plany? De debò creus que tota Catalunya està malalta? No, senyor Sostres. Catalunya té molts problemes, potser hi ha molta gent malalta, però sobretot hi ha gent dolguda, trista, amoïnada, claudicant, traïda, decebuda, desesperada, insultada. Jo volia votar CiU perquè creia que no podíem permetre'ns un altre tripartit esbojarrat i estèril ni un president mediocre imposat des de Madrid. El trionfalisme d'alguns sectors afins a CiU els darrers dies de la campanya, amb un llenguatge d'obert menyspreu cap als votants d'Esquerra i les classes treballadores -catalanes!- van aconseguir frenar el meu entusiasme : "55 diputats", "62 diputats", "els escombrarem", "desapareixeran del mapa", "s'empassaran la MAT", "l'estat del benestar és insostenible", "el teatre és cosa de sociates i de barbuts", "Puig Antich era un pistoler", i més, i vinga, i tomba, i fot-li!

Pobre Artur Mas! Tant me fot que li diguin Arturu en la intimitat o que pertanyi a una família benestant o que els darrers dies del franquisme l'enxampessin estudiant. Però quan votes, no només li concedeixes la teva confiança a un home, sinó a tot un partit. La vigília del dia 1 de novembre, quan per pura tradició no podem evitar el record dolorós de la gent estimada que malauradament ja no ens acompanya, vaig començar a trontollar. "I si els dones la majoria absoluta? I si demà a la nit t'has d'empassar frases insultants i somriures exultants de gent que no té res a veure amb tu, amb el que tu creus que és Catalunya, amb la teva lluita de tants anys? I si et trobes que has votat la gent que tractava el teu avi com una puta merda?" I et vaig imaginar a tu, i al Prenafeta i al Madí i a l'Oriol Pujol... I vaig pensar que no teníeu res a veure amb aquella Convergència del Pujol heroic fotent-se en una presó franquista, ni amb els milers d'homes i dones que es van jugar les seves humils feines, la condemna insuportable de les murmuracions dels seus pobles miserables, o els anatemes de mossens ridículs, suats, venuts; de tanta gent que va fer ni que fos un gest humil de rebel·lió per convidar els qui els envoltaven a sentir-se orgullosos de ser catalans. No estic parlant de la prehistòria. Molts ho hem viscut i molts que encara no havien nascut ho senten com una ferida i se saben orgullosos de tenir aprop gent modesta i generosa que va fer el que va poder, per poc que fos.

El dia de les eleccions jo havia d'agafar un tren i tirar-me dues hores de viatge per votar i dues hores més per tornar al lloc on ara resideixo. Abans vaig entrar a Internet : l'Avui, La Vanguardia... i la teva web. Com era d'esperar et pasaves un quilo de prepotència i anunciaves la teca que et clavaries al Drolma. El dia abans ja ens havies regalat la teva visió sobrada de la jornada que ens esperava, sempre entre àpats pantagruèlics i felices anades i tornades amb amics de famílies "comme il faut", la gent que està per damunt del bé i del mal, de la "gentola" que fitxa al taller, de la pobra púrria que fa que Catalunya bategui a totes hores i que tant t'indigna que tingui un mes de vacances. A les 13h del dia 1 algú va deixar-te un missatge dient-te que no et vantessis de la teva riquesa, que la gent que vota CiU majoritàriament ho fa per patriotisme, no perque siguin uns privilegiats, com tu; que molts les passen magres i que malgrat saber que votin a qui votin tots els finals de mes passaran angoixes, votarien CiU. Però tu, a les 14h. ens informaves del teu triomfal dinar al Drolma a base de tòfones blanques i llagosta i pontificaves si tal menjar lligava o no amb tal altre. I saps què vaig pensar? Que agafi el tren sa mare! Que els voti aquesta púrria que no sap el que és el respecte ni la humilitat ni la solidaritat entre catalans. No penso votar el tripartit, però ni boja no votaré aquesta gent que ens insulta tant com els conqueridors, perquè el meu país, la meva gent també ha estat trepitjada per aquesta classe de sociòpates que es fan un tip de riure de la gent que es vesteix amb el que pot, que quan té quatre duros i vol fer feliços als seus els convida a un restaurant barat, que mai no podrà viatjar a Nova York ni dinar al Bulli, que l'únic mal que fa és llevar-se cada matí a les set i treballar deu hores per viure i dur algun fill al món, català, que segur que se sentirà més orgullós dels seus pares i del seu país que els fills que tu no tens. Ho sento, Artur Mas, però mentre estiguis envoltat de gent tan mesquina no et votaré.

I tu, Salvador, sàpigues que, així com un paleta ha de patir tota la seva vida amb la visió d'un nyap que va construir de jove encara que tothom hagi oblidat qui va bastir aquell edifici, un escriptor es troba, ho vulgui o no, amb els seus escrits tota la vida. Que per anys que visqui, si ha estat injust, com a injust serà recordat; que si ha fet mal, algú li ho retreurà; que el menyspreu i l'insult no s'evaporen; que per sort sempre hi ha algú, encara que sigui el retardat del poble, que l'assenyalarà. Ara et rellisca, però algun dia el que vas escriure fa vint anys et farà molt, molt més mal del que tu vas voler fer."

divendres, de novembre 03, 2006

Tan amples i contents

La política genera unes postals curioses. Des que Pujol va deixar de ser el cap visible, a Catalunya, la política ens ha deixat un panorama difícil de predir. Difícil de llegir. Fins i tot m’atreviria a dir que hi ha entrat una nova lògica i per això es fa més difícil de poder entendre.

La darrera legislatura va començar malament des del punt de vista d’aquestes formes que et permetien llegir a partir de normes no escrites: el President del Parlament va cridar com a darrer a consultes al líder de CiU, que havia estat el grup amb més parlamentaris. És a dir, va fer exactament l’inrevés del que tocava. Tots van quedar tan amples i contents. A mi això em va semblar un molt mal símptoma de funcionament. Després va venir, per exemple, la croada contra les corbates, que fou una de les conquestes més importants del segle XXI en el camp de la política fins la culminació simbòlica de certs lemes de campanya com ara “som com tu”.

Entre les corbates i el “som com tu”, hi ha una bona rastellera de coses que han anat passant i que haguessin hagut de tenir una resposta molt clara. Primer en el moment que se succeeixen i després a les urnes. Només cal repassar determinats moments ben galdosos com ara el numeret de la corona d’espines, l’esvoranc carmelita, el tema de les adopcions, la crisi de l’aeroport de Barcelona, etc., etc., i no cito el tema de Perpinyà, per no ferir les sensibilitats que ara no toquen.

Crec que hi ha una nova lògica en dansa que és permissiva amb aquestes coses a canvi de res. O de ben poc. Algunes són tan importants que, com a mínim, s’havia d’haver acusat clarament a les urnes.

Per a mi, la més esperpèntica o la més flagrant ha estat la d’en Saura. En qualsevol lloc seriós del món, aquest personatge hores d’ara hauria d’estar fent cua a l’oficina de l’atur del barri de Gràcia. Aquest personatge ha estat al front del Departament de Relacions Institucionals i Participació, no ho hauríem d’oblidar.

Ha esta necessària la creació d’una conselleria específica per a la participació ciutadana per tal de registrar les abstencions mai vistes en el nostre sistema. Amb el procés de l’Estatut, en Saura ja va començar a apuntar com un autèntic artífex d’aquest fenomen. Tota la comèdia amb el Bus del Festatut va culminar amb una de les participacions més baixes que s’han registrat al nostre país. I el tema no era precisament menor. O de motu propi o el seny d’un president de la Generalitat havien d’haver-lo convidat a deixar el càrrec.

Ben lluny d’això, el seu rostre apareixia en la nit de recomptes, pletòric de joia i felicitat. I tota l’atmosfera al seu voltant resultava la pròpia d’un valor en alça i sòlid. Just en els precisos moments on tornàvem a viure una de les jornades més fluixes de participació ciutadana.

Sospito i em refermo que ha entrat una lògica diferent per interpretar la política. Sospito que no és, molt saludable, quan pot arribar a donar-se paradoxes d’aquest calibre. No sé si estem malalts, com assenyalava en Sostres ahir. Però hi ha algun resort que va molt fluix quan poden colar-nos gols com aquests. Sobre tot quan tothom sembla haver-se quedat ben ample i content.

dijous, de novembre 02, 2006

Des de d’ultratomba

Ahir no vaig poder anar al Majestic. Em sap molt de greu. Vaig arribar a Barcelona i un contratemps a casa d’una amiga m’ho va impedir. Així i tot, el meu estat no em permetia fer masses alegries en aquelles hores. Estic més fotut del que em pensava.

Vaig quedar garrativat en veure els primer sondejos. I em vaig encartonar definitivament quan els resultats van quedar com tots ja coneixem.

Primera lectura: En ZP tornarà a sortir pel balcó del Palau de la Generalitat, surti la combinació que surti.

Segona lectura: Si algú vol començar a fer els tràmits per exilar-se a Andorra, que ho faci des d’avui mateix. Andorra és molt complicada, des del punt de vista dels papers. I això que és dels pocs governs d’Europa on hi manen els liberals.

Tercera lectura: Haurem de veure primer qui sortirà de president del Parlament. Això pot donar més pistes de que passarà amb el president de la Generalitat.

Quarta lectura: Tot ha quedat molt obert. La diferència amb el 2003 és que ara, quan CiU truqui a la porta del PSOE, la porta s’obrirà. A veure si cau alguna cosa més que "talante".
Al marge dels meus desitjos personals, se’m fa molt difícil veure un govern de CiU amb Esquerra. I se’m fa, també, molt difícil visualitzar un govern tripartir amb el PSOE més feble i una Esquerra crescuda.

Cinquena lectura: L’entrada dels Ciutadans és l’altra notícia inesperada i lamentable. Una formació com aquesta l’únic que farà és empobrir encara més la vida política catalana. El seu populisme lerrouxista no aportarà cap element engrescador, ans el contrari. Talment com els dos diputats del Partido Andalucista, de la primera legislatura.

Sisena lectura: Molt em temo que al final ha passat que CiU no ha mobilitzat prou els seus electors. La marxa de la campanya feia preveure un altre resultat. Ho diuen des de fora i des de dins. Alguna cosa ha fet punxar. El resultat és bó, però les espectatives -realistes- eren encara millors.

Ara plouen teories bastant barates sobre el dvd, per explicar els resultats convergents. Crec que el problema gros està en l’alt grau d’abstenció, provocat per un llarg període electoral que arranca de forma poc lluïda amb tota la mandanga de l’Estatut. La foto ZP-Mas ha fet molt més mal que aquest dvd de la senyoreta Pepis.

Finalment, crec que cal ser optimista. Estem patint la ressaca del buit que ha deixat una persona com en Pujol. Crec sincerament que hi ha gent preparada i vàlida per tirar endavant el país i això ara s’està covant. Si tan m’arribo a equivocar, sempre em queda la sortida digna cap a Andorra.

dimecres, de novembre 01, 2006

Tancat per defunció

O quasi. Tinc una grip, virus, constipat, alguna cosa que no em fa precisament el bé en cap de les seves múltiples i remotes formes. Estic K.O. . Amb el cap embotit i l’energia vital sota mínims.
Em reservo les poques piles que tinc per anar al Majestic, a volts de les vuit.
Si he de morir, que sigui santament i amb el cos ple d’alegria.

Sort que ja vaig votar per correu. Avui no hagués pogut fer les dues coses. Només tinc les reserves comptades per anar al Majestic. Allí ens hi veurem, doncs.

PS: Per poder-nos reconèixer, podem posar-nos al braç l’insígnia de l’Exèrcit Català de Pekín.