Acció i reacció
Cada cop que esternuden a Euskadi, ens encostipem a Catalunya. El que passa al País Basc aquí ens ho guaitem amb molt d’afecte. Potser amb una càrrega excessivament subjectiva. Molts fan un transvasament d’aquella realitat cap la nostra prescindint de tot, per tal de fer-la cosina germana. És curiós el que arriba a estirar-nos la política basca.
N’Ibarretxe ha tornat ha forçar la màquina. Desconec l’objecte darrer d’aquesta nova aposta. El seu famós Pla va ser un desastre i no sé veure que ara la situació hagi canviat tan com per creure que serà radicalment diferent. En el resultat, vull dir. No entro en que si té dret o no té dret a fer-ho, si el poble basc s’ho mereix o no s’ho mereix. Parlo de l’obligació dels líders a no estampar-nos contra murs infranquejables, de portar-nos davant de situacions amb risc màxim de fracàs. Parlo de tenir consciència de líder, per la càrrega d’èxit que comporta; un líder té l’obligació de proveir d’èxit.
Cada cop que a Euskadi mouen fitxa n’hi ha un grapat per aquí que els sobta l’efecte papallona. Hi ha una mena d’enamorament cec que desferma altes dosis de ruqueria i una admiració naïf que fa una certa angúnia. Hi ha qui confon fer política amb fer de torero. Que tot és una simple qüestió de pebrots. Hi ha qui fa aquesta lectura del que passa a Euskadi.
Espero que aquest cop el lehendakari l’encerti. Li desitjo el millor, sobre tot en forma d’èxit. Voldrà dir que haurà traçat un camí desconegut, al menys per a mi, que el podríem emprendre nosaltres. Quan va presentar el seu Pla a les Corts espanyoles, em vaig sentir terriblement incòmode. Allò va ser un circ, per a gaudi de l’Espanya canyí. Va ser un dels millors exemples que il·lustren un diàleg de sords i estaria molt bé no forçar-ne el segon capítol.
Temo molt l’efecte dominó a Catalunya. Per dalt i per baix. Per dins i per fora. Espero que valgui la pena haver-lo de suportar. Jo estic més que saturat amb els polítics de via estreta que pul·lulen per aquí. No cal importar-ne de fora.
Li desitjo molta sort al lehendakari, perquè a més d’hipotecar la seva credibilitat davant els seus, està hipotecant el marge de maniobra polític d’Euskadi. Cada cop que hi ha una acció es produeix una reacció, en sentit contrari. I de totes aquestes lleis de la física aplicades a la política, no és el País Basc el que em preocupa, sinó Catalunya.
dissabte, de setembre 29, 2007
divendres, de setembre 28, 2007
És pura taxidèrmia
El que deia ahir: res més que taxidèrmia. Ni més independentisme ni cap altra cosa que no sigui una vulgar afaitada.
Van començar a fer filigranes uns senyors filòlegs amb vocació política, per arribar a conclusions lingüístiques d’allò més sonades: no és el mateix independentisme que nacionalisme. Al voltant d’això es van formular teories pròpies d’una partida renyida de dominó. I el salt mortal sense xarxa fou allò de que no cal ser nacionalista per ser independentista.
A aquest delirium tremens, li segueix corresponsablement això de “que no sóc nacionalista, però sóc profundament catalanista”. Eh, que la cosa seria una simple conyeta, també de partida de dominó, si no fos que és el mateix president de la Generalitat qui fa tals afirmacions i en un ple del Parlament. Poca broma, doncs.
Recordo situacions còmiques de l’època esplendorosa de CiU. La federació feia realment de pal de paller, però no solament al nacionalisme. Hi trobaves de tot sota el seu paraigües. Recordo gent pròxima a la coalició que s’afirmava per automàticament poder-se negar. La cosa més esquizofrènica possible, però meravellosament rentable des del punt de vista nacional. CiU sempre s’ha definit com a nacionalista. Així i tot, havia qui afirmava votar la coalició perquè “jo no sóc nacionalista”. Genial. “Ni tan sols sóc catalanista. Jo sóc un autonomista convençut”. Bé, declaracions semblants són d’un ridícul tal que s’inflama ell tot solet. Ara, això sí: a votar nacionalisme.
La situació actual és d’una orientació semblant a la d’aquests flamants autonomistes. La diferència és que ara som nosaltres els que som en fora de joc. Jugant jugant amb les paraules arribem a justificar situacions que nacionalment ratllen l’impossible. Catalunya deu ser l’únic país europeu, per no dir del món, on el president es declara no nacionalista. Acte seguit i per adobar-ho, afirma ser profundament catalanista. I d’aquí hi ha qui espera que faci el salt cap el separatisme. Els independentistes, a més, malden per fer desaparèixer els nacionalistes. Els catalans, ull viu. Deu ser un altre cas únic, si exceptuem el desgavell semblant dels bascos.
La taxidèrmia ha estat un èxit: independentisme, catalanisme, nacionalisme, nació, país, llibertat, etc., etc. són conceptes rebentats. En el seu dedins no hi queda gaire sencer. Se n’ha fet tal abús, amb tal desvergonyia, que ara mateix són orfes de significat fiable.
La taxidèrmia ha estat lingüística, però ha esfondrat els significats de conceptes de referència. La cosa és tan greu que jo diria que, ara mateix, l’únic que se’n salva és “sobiranisme”. A veure quan trigarem a veure’l saltar pels aires. Si hem arribat fins aquí, res indica que no puguem encara fer-ho pitjor.
El que deia ahir: res més que taxidèrmia. Ni més independentisme ni cap altra cosa que no sigui una vulgar afaitada.
Van començar a fer filigranes uns senyors filòlegs amb vocació política, per arribar a conclusions lingüístiques d’allò més sonades: no és el mateix independentisme que nacionalisme. Al voltant d’això es van formular teories pròpies d’una partida renyida de dominó. I el salt mortal sense xarxa fou allò de que no cal ser nacionalista per ser independentista.
A aquest delirium tremens, li segueix corresponsablement això de “que no sóc nacionalista, però sóc profundament catalanista”. Eh, que la cosa seria una simple conyeta, també de partida de dominó, si no fos que és el mateix president de la Generalitat qui fa tals afirmacions i en un ple del Parlament. Poca broma, doncs.
Recordo situacions còmiques de l’època esplendorosa de CiU. La federació feia realment de pal de paller, però no solament al nacionalisme. Hi trobaves de tot sota el seu paraigües. Recordo gent pròxima a la coalició que s’afirmava per automàticament poder-se negar. La cosa més esquizofrènica possible, però meravellosament rentable des del punt de vista nacional. CiU sempre s’ha definit com a nacionalista. Així i tot, havia qui afirmava votar la coalició perquè “jo no sóc nacionalista”. Genial. “Ni tan sols sóc catalanista. Jo sóc un autonomista convençut”. Bé, declaracions semblants són d’un ridícul tal que s’inflama ell tot solet. Ara, això sí: a votar nacionalisme.
La situació actual és d’una orientació semblant a la d’aquests flamants autonomistes. La diferència és que ara som nosaltres els que som en fora de joc. Jugant jugant amb les paraules arribem a justificar situacions que nacionalment ratllen l’impossible. Catalunya deu ser l’únic país europeu, per no dir del món, on el president es declara no nacionalista. Acte seguit i per adobar-ho, afirma ser profundament catalanista. I d’aquí hi ha qui espera que faci el salt cap el separatisme. Els independentistes, a més, malden per fer desaparèixer els nacionalistes. Els catalans, ull viu. Deu ser un altre cas únic, si exceptuem el desgavell semblant dels bascos.
La taxidèrmia ha estat un èxit: independentisme, catalanisme, nacionalisme, nació, país, llibertat, etc., etc. són conceptes rebentats. En el seu dedins no hi queda gaire sencer. Se n’ha fet tal abús, amb tal desvergonyia, que ara mateix són orfes de significat fiable.
La taxidèrmia ha estat lingüística, però ha esfondrat els significats de conceptes de referència. La cosa és tan greu que jo diria que, ara mateix, l’únic que se’n salva és “sobiranisme”. A veure quan trigarem a veure’l saltar pels aires. Si hem arribat fins aquí, res indica que no puguem encara fer-ho pitjor.
dijous, de setembre 27, 2007
De l’independentisme a la taxidèrmia
Fa dies que sento teories de com fer brollar independentistes allí on només hi ha rocs i sol que espetega la terra erma. Hi ha qui molt messiànicament construeix fabulacions emparentades amb allò del pans i els peixos, però aplicades al camp del nacionalisme català. Tot un gènere nou.
Per arribar al punt de palpar el miracle, ens han proposat un camí veritablement esquerp. O rocambolesc. O com el vulguis qualificar. Tot per arribar a una meta idíl·lica que potser genera més agnòstics que conversos.
Des que la travessia va engegar, a quin punt som arribats?: al principi del desastre, sense masses símptomes de miracle. Cap.
Allò que és tradició en els espanyols, de buidar-te el significat de la paraula, ja ho tenim aquí. Promogut des d’aquí. Avalat solemnement des d’aquí. De la paraula només en queda la closca i el seu contingut anorreat. Però després es manipula, es distorsiona i es llança en contra nostra. Vull dir en contra d’aquells que tenim sobiranes aspiracions.
Quan aquest president de la Generalitat diu que vol una Catalunya lliure, saps que coi està passant exactament?. T’està foten l’abraçada de l’ós. Justament a tu, que el vas encavalcar a la cadira presidencial. T’està foten el teu propi discurs; et roba l’ànima. T’està deixant indefens i sense arguments. T’està anul·lant física i filosòficament. T’està pispant les teves pròpies paraules i les reomple d’un contingut que t’hauria de fer fredar. Talment t’està dissecant, amb l’objectiu de convertir-te en la teva pròpia caricatura.
El miracle, doncs, s’està produint al cantó contrari perquè els nacionalistes essent majoria en aquest país no pintem més que mones. De moment, més que independència només hi ha símptomes de taxidèrmia. Ens estem quedant amb aquella cara tant d’idiota que fa el mussol dissecat que hi ha damunt la tele de la iaia.
Fa dies que sento teories de com fer brollar independentistes allí on només hi ha rocs i sol que espetega la terra erma. Hi ha qui molt messiànicament construeix fabulacions emparentades amb allò del pans i els peixos, però aplicades al camp del nacionalisme català. Tot un gènere nou.
Per arribar al punt de palpar el miracle, ens han proposat un camí veritablement esquerp. O rocambolesc. O com el vulguis qualificar. Tot per arribar a una meta idíl·lica que potser genera més agnòstics que conversos.
Des que la travessia va engegar, a quin punt som arribats?: al principi del desastre, sense masses símptomes de miracle. Cap.
Allò que és tradició en els espanyols, de buidar-te el significat de la paraula, ja ho tenim aquí. Promogut des d’aquí. Avalat solemnement des d’aquí. De la paraula només en queda la closca i el seu contingut anorreat. Però després es manipula, es distorsiona i es llança en contra nostra. Vull dir en contra d’aquells que tenim sobiranes aspiracions.
Quan aquest president de la Generalitat diu que vol una Catalunya lliure, saps que coi està passant exactament?. T’està foten l’abraçada de l’ós. Justament a tu, que el vas encavalcar a la cadira presidencial. T’està foten el teu propi discurs; et roba l’ànima. T’està deixant indefens i sense arguments. T’està anul·lant física i filosòficament. T’està pispant les teves pròpies paraules i les reomple d’un contingut que t’hauria de fer fredar. Talment t’està dissecant, amb l’objectiu de convertir-te en la teva pròpia caricatura.
El miracle, doncs, s’està produint al cantó contrari perquè els nacionalistes essent majoria en aquest país no pintem més que mones. De moment, més que independència només hi ha símptomes de taxidèrmia. Ens estem quedant amb aquella cara tant d’idiota que fa el mussol dissecat que hi ha damunt la tele de la iaia.
dimecres, de setembre 26, 2007
Professió liberal
Quan hom parla de professió liberal, de seguida pensa amb els arquitectes. També hi ha els advocats o economistes, però els arquitectes en són un gran referent d’aquest clixé. Estic segur que aquest tòpic ara mateix seria més difícil d’encunyar. Avui dia és un dels oficis més intervinguts, amb una més que dubtosa fortuna.
Parlo del comú dels arquitectes. No aquesta mena de llúdrigues empolainades que poden aparèixer en un plató de TV. El comú d’aquest personal està condemnat a fer de funcionari o a lliutar contra un cos de funcionaris. Després de molt molt molt gratar és possible que trobis una espurna d’arquitectura en algun despatx. La major part del temps es dedica a acomplir normatives de naturalesa diversa.
Segurament, a mesura que t’allunyes de Barcelona i el seu anell metropolità, hi ha més condicions objectives per poder treballar tenint per objecte el crear una obra d’arquitectura. Barcelona és l’expressió màxima d’intervenció, de fiscalització, de burocratització, d’esclerotització de la professió. Penseu que la cosa està tan regulada, que fins i tot no pots pintar casa teva del color que et surti de la flor. Hi ha una carta cromàtica que defineix el color pel qual només és apte casa teva.
Hi ha normativa que regula la quantitat de vidre o de pedra que ha de tenir una façana. Hi ha una zona concreta a l’Eixample, d’especial protecció, on això és molt rígid. Que vetlla perquè la superfície de pedra prevalgui sobre el vidre. Però segurament te la deus poder saltar amb un bon padrí, quan mires l’edifici que guareix les oficines de la Diputació. El vidre guanya de llarg a la pedra.
Això del vidre i de la pedra és tema menor en l’encotillament al qual està sotmesa l’arquitectura. Generalment, quan existeix molta regulació vol dir que alguna cosa no rutlla correctament. Però interpretar la llei que regula criteris subjectius –l’arquitectura també és un exercici de creació artística- dona peu a situacions que es mouen entre la impunitat i la pura indefensió. Qui coi és vostè per certificar que casa meva farà més goig de color fúcsia si a mi m’agrada més el beige?.
M’agradaria que algun dia podéssiu comparar el paperam administratiu que va ser necessari per poder arribar a construir el Palau de la Música i el de la vivenda unifamiliar més senzilla que s’hagi visat al Col·legi d’Arquitectes. Veureu clarament perquè un arquitecte només pot aspirar a fer d’enginyer. I perquè hem passat del Modernisme a l’arquitectura de parc temàtic en poc menys de cent anys. Una vulgar reforma quintuplica la paperassa administrativa que va necessitar el Palau. I el resultat no és ni de bon tros per incloure’l en cap ruta arquitectònica.
Quan hom parla de professió liberal, de seguida pensa amb els arquitectes. També hi ha els advocats o economistes, però els arquitectes en són un gran referent d’aquest clixé. Estic segur que aquest tòpic ara mateix seria més difícil d’encunyar. Avui dia és un dels oficis més intervinguts, amb una més que dubtosa fortuna.
Parlo del comú dels arquitectes. No aquesta mena de llúdrigues empolainades que poden aparèixer en un plató de TV. El comú d’aquest personal està condemnat a fer de funcionari o a lliutar contra un cos de funcionaris. Després de molt molt molt gratar és possible que trobis una espurna d’arquitectura en algun despatx. La major part del temps es dedica a acomplir normatives de naturalesa diversa.
Segurament, a mesura que t’allunyes de Barcelona i el seu anell metropolità, hi ha més condicions objectives per poder treballar tenint per objecte el crear una obra d’arquitectura. Barcelona és l’expressió màxima d’intervenció, de fiscalització, de burocratització, d’esclerotització de la professió. Penseu que la cosa està tan regulada, que fins i tot no pots pintar casa teva del color que et surti de la flor. Hi ha una carta cromàtica que defineix el color pel qual només és apte casa teva.
Hi ha normativa que regula la quantitat de vidre o de pedra que ha de tenir una façana. Hi ha una zona concreta a l’Eixample, d’especial protecció, on això és molt rígid. Que vetlla perquè la superfície de pedra prevalgui sobre el vidre. Però segurament te la deus poder saltar amb un bon padrí, quan mires l’edifici que guareix les oficines de la Diputació. El vidre guanya de llarg a la pedra.
Això del vidre i de la pedra és tema menor en l’encotillament al qual està sotmesa l’arquitectura. Generalment, quan existeix molta regulació vol dir que alguna cosa no rutlla correctament. Però interpretar la llei que regula criteris subjectius –l’arquitectura també és un exercici de creació artística- dona peu a situacions que es mouen entre la impunitat i la pura indefensió. Qui coi és vostè per certificar que casa meva farà més goig de color fúcsia si a mi m’agrada més el beige?.
M’agradaria que algun dia podéssiu comparar el paperam administratiu que va ser necessari per poder arribar a construir el Palau de la Música i el de la vivenda unifamiliar més senzilla que s’hagi visat al Col·legi d’Arquitectes. Veureu clarament perquè un arquitecte només pot aspirar a fer d’enginyer. I perquè hem passat del Modernisme a l’arquitectura de parc temàtic en poc menys de cent anys. Una vulgar reforma quintuplica la paperassa administrativa que va necessitar el Palau. I el resultat no és ni de bon tros per incloure’l en cap ruta arquitectònica.
dimarts, de setembre 25, 2007
Remodelació del Camp Nou
L’altre dia es va saber que la remodelació del Camp Nou l’emprendrà l’arquitecte Norma Foster. Una decisió com aquesta sempre porta en paral·lel una certa polèmica, en el sentit de pensar que si a Catalunya no hi tenim arquitectes capaços per fer aquesta feina i que acabi en forma d’èxit.
A mi m’és absolutament indiferent la nacionalitat de l’autor. El que de debò em preocupa és l’arquitectura. La quantitat d’arquitectura que pugui contenir el projecte guanyador.
Crec que –i ja ho he dit en alguna altra ocasió- aquest ram pateix una crisi d’identitat seriosa. La frontera entre arquitecte i enginyer cada cop és més difusa. Jo això ho considero greu. És el mateix tipus de gravetat que veig en el cas de la llengua. Perdem pistonada davant dels nassos i la llengua s’aprima de generació en generació.
Que a Catalunya guanyi l’enginyeria en front de l’arquitectura és greu. Molt més greu és que ens caigui una pedra de cent tones al cap, és clar. Perquè la gravetat és evident i la possibilitat de sortir-ne sencer, nul·la. Però que la tendència en el camp de l’arquitectura sigui aquesta, vol dir que nacionalment també ens aprimem.
L’arquitectura és tècnica, sí. Però té una càrrega cultural indiscutida. Fins no fa pas massa. Tenim una arquitectura que ens ha situat en el món, fins no pas massa. Tenim una arquitectura que ens caracteritza, que farceix el patrimoni mundial de la humanitat amb el nostre segell. Quanta més enginyeria tingui l’arquitectura, més que perdrem el component cultural.
Crec que una part del problema és que la gent del gremi no te massa temps per meditar que és de debò l’arquitectura, sobre tot en el moment que s’estudia. El món corre amb molta més velocitat i els canvis en tots els camps es produeixen de tal forma que gairebé no hi ha perspectiva ni temps de digerir-los. Les tècniques constructives canvien, els requeriments arquitectònics canvien, la tecnologia és ja un fet domèstic. Aquesta velocitat del procés fa que un arquitecte amb poca consciència acabi semblant un plagi d’enginyer.
L’altra part del problema el proporciona el client. No oblidem que un arquitecte viu de l’encàrrec. Les grans obres de l’arquitectura les podem gaudir, també, gràcies al client, a qui va fer l’encàrrec. Avui hi ha molta gent amb un gran poder adquisitiu, però amb un cervellet de mosquit. D’això també se’n ressent el país. Salta a la vista.
Que un senyor anomenat Foster faci la remodelació em sembla bé. El que no m’agrada tan és trobar-me que li pesi més la ploma d’enginyer que la d’arquitecte. Són sensibilitats molt diferents, que després posen de manifest el que som col·lectivament. Hi ha racons arquitectònics que han convertit Catalunya en un vulgar parc temàtic.
L’altre dia es va saber que la remodelació del Camp Nou l’emprendrà l’arquitecte Norma Foster. Una decisió com aquesta sempre porta en paral·lel una certa polèmica, en el sentit de pensar que si a Catalunya no hi tenim arquitectes capaços per fer aquesta feina i que acabi en forma d’èxit.
A mi m’és absolutament indiferent la nacionalitat de l’autor. El que de debò em preocupa és l’arquitectura. La quantitat d’arquitectura que pugui contenir el projecte guanyador.
Crec que –i ja ho he dit en alguna altra ocasió- aquest ram pateix una crisi d’identitat seriosa. La frontera entre arquitecte i enginyer cada cop és més difusa. Jo això ho considero greu. És el mateix tipus de gravetat que veig en el cas de la llengua. Perdem pistonada davant dels nassos i la llengua s’aprima de generació en generació.
Que a Catalunya guanyi l’enginyeria en front de l’arquitectura és greu. Molt més greu és que ens caigui una pedra de cent tones al cap, és clar. Perquè la gravetat és evident i la possibilitat de sortir-ne sencer, nul·la. Però que la tendència en el camp de l’arquitectura sigui aquesta, vol dir que nacionalment també ens aprimem.
L’arquitectura és tècnica, sí. Però té una càrrega cultural indiscutida. Fins no fa pas massa. Tenim una arquitectura que ens ha situat en el món, fins no pas massa. Tenim una arquitectura que ens caracteritza, que farceix el patrimoni mundial de la humanitat amb el nostre segell. Quanta més enginyeria tingui l’arquitectura, més que perdrem el component cultural.
Crec que una part del problema és que la gent del gremi no te massa temps per meditar que és de debò l’arquitectura, sobre tot en el moment que s’estudia. El món corre amb molta més velocitat i els canvis en tots els camps es produeixen de tal forma que gairebé no hi ha perspectiva ni temps de digerir-los. Les tècniques constructives canvien, els requeriments arquitectònics canvien, la tecnologia és ja un fet domèstic. Aquesta velocitat del procés fa que un arquitecte amb poca consciència acabi semblant un plagi d’enginyer.
L’altra part del problema el proporciona el client. No oblidem que un arquitecte viu de l’encàrrec. Les grans obres de l’arquitectura les podem gaudir, també, gràcies al client, a qui va fer l’encàrrec. Avui hi ha molta gent amb un gran poder adquisitiu, però amb un cervellet de mosquit. D’això també se’n ressent el país. Salta a la vista.
Que un senyor anomenat Foster faci la remodelació em sembla bé. El que no m’agrada tan és trobar-me que li pesi més la ploma d’enginyer que la d’arquitecte. Són sensibilitats molt diferents, que després posen de manifest el que som col·lectivament. Hi ha racons arquitectònics que han convertit Catalunya en un vulgar parc temàtic.
dilluns, de setembre 24, 2007
Mals símptomes
Portem uns dies enredats amb el violador de la Vall d’Hebron. L’home és a punt de sortir de la presó, perquè ja ha acomplert la seva condemna. Era de més de tres-cents anys. No sé com s’ho ha fet, però sembla cert allò de que el temps passa volant.
La notícia la recullen els mitjans de tots els colors i de tots els formats. A mi particularment em sobta el tractament que li dedicava ahir el diari Avui. Ho dic perquè una notícia, entre els ingredients de la qual hi ha un violador per redreçar, te l’has d’anar a mirar en algun lloc solvent.
La meva sorpresa és que justament a l’Avui el tractament és acollonant. Sort que el mateix dia hi podem trobar un article de’n Vicent Sanchís, que empelta més intel·ligentment el tema. El diari ens dedica una portada amb la notícia tractada amb un estil més propi del El Mundo que una altra cosa: els sistema té una eficàcia superior a la mitjana mundial. M U N D I A L. Només algú molt implicat directament amb aquest sistema pot redactar una notícia amb tant d’autisme i mentalitat de funcionari rònec.
M’agradaria veure amb quins collons l’autor és capaç d’explicar a una de les quaranta víctimes d’aquest violador –i que els “experts” diuen que segueix tan obsés com sempre-, que la seva tranquil·litat la poden confiar en la mitja mundial. I a que el resultats són superiors a les teràpies impartides als lladres. Em sobta aquest grau de connivència amb el sistema. Em sobta que venint de l’Avui, el tractament hagi estat de portada i intentar pintar floretes a un quadre que fa més por que goig.
Fa dies que l’Avui ha començat una nova deriva. Però la creia més acotada. Hi ha certes notícies, certes informacions, que te les serveixen ben amanides, com ja fa la premsa del règim. M’agradaria equivocar-me, però recomano llegir-lo atentament. Imprescindible seguir la línia dels editorials. Temps al temps i veurem en paper el que ja va passar a la televisió i ràdio de casa nostra: mitjans espanyolitzats, però en català.
M’hi jugo que el viratge s’anirà fent més intens a mesura que comenci a flairar-se un fil decididament electoral. La taca s’estendrà de la secció “societat” cap a d’altres més significatives com són “política”, “opinió” o “diàleg”. Si us plau, digues que m’equivoco.
Portem uns dies enredats amb el violador de la Vall d’Hebron. L’home és a punt de sortir de la presó, perquè ja ha acomplert la seva condemna. Era de més de tres-cents anys. No sé com s’ho ha fet, però sembla cert allò de que el temps passa volant.
La notícia la recullen els mitjans de tots els colors i de tots els formats. A mi particularment em sobta el tractament que li dedicava ahir el diari Avui. Ho dic perquè una notícia, entre els ingredients de la qual hi ha un violador per redreçar, te l’has d’anar a mirar en algun lloc solvent.
La meva sorpresa és que justament a l’Avui el tractament és acollonant. Sort que el mateix dia hi podem trobar un article de’n Vicent Sanchís, que empelta més intel·ligentment el tema. El diari ens dedica una portada amb la notícia tractada amb un estil més propi del El Mundo que una altra cosa: els sistema té una eficàcia superior a la mitjana mundial. M U N D I A L. Només algú molt implicat directament amb aquest sistema pot redactar una notícia amb tant d’autisme i mentalitat de funcionari rònec.
M’agradaria veure amb quins collons l’autor és capaç d’explicar a una de les quaranta víctimes d’aquest violador –i que els “experts” diuen que segueix tan obsés com sempre-, que la seva tranquil·litat la poden confiar en la mitja mundial. I a que el resultats són superiors a les teràpies impartides als lladres. Em sobta aquest grau de connivència amb el sistema. Em sobta que venint de l’Avui, el tractament hagi estat de portada i intentar pintar floretes a un quadre que fa més por que goig.
Fa dies que l’Avui ha començat una nova deriva. Però la creia més acotada. Hi ha certes notícies, certes informacions, que te les serveixen ben amanides, com ja fa la premsa del règim. M’agradaria equivocar-me, però recomano llegir-lo atentament. Imprescindible seguir la línia dels editorials. Temps al temps i veurem en paper el que ja va passar a la televisió i ràdio de casa nostra: mitjans espanyolitzats, però en català.
M’hi jugo que el viratge s’anirà fent més intens a mesura que comenci a flairar-se un fil decididament electoral. La taca s’estendrà de la secció “societat” cap a d’altres més significatives com són “política”, “opinió” o “diàleg”. Si us plau, digues que m’equivoco.
diumenge, de setembre 23, 2007
Crèdits del sopar
Chamb, amic de’n Chamb, Papitu, Farlopa, amic de’n Farlopa, Joana, amiga de na Joana, Josep Sort, Ddriver, amic de’n Ddriver, Xavier Mir, Jordi (l’anònim), Lídia Pelejà, Maiol Sanaüja, Joan Safont, Odalric, Sílvia Martínez, l’Avi, Jaume, Víctor, Anna, Joan, Jolita, Miquel i Cruella.
Agraïments
Molt especialment a n’Alfons López Tena, per acceptar la invitació.
A tota la patum, per haver-lo fet possible.
En particular a en Papitu, que des del primer moment va oferir la seva col·laboració.
A na Cruella que va fer un paper impecable amb la intendència.
A l’Espai Sargantana, per què l’àpat resultà deliciós.
Chamb, amic de’n Chamb, Papitu, Farlopa, amic de’n Farlopa, Joana, amiga de na Joana, Josep Sort, Ddriver, amic de’n Ddriver, Xavier Mir, Jordi (l’anònim), Lídia Pelejà, Maiol Sanaüja, Joan Safont, Odalric, Sílvia Martínez, l’Avi, Jaume, Víctor, Anna, Joan, Jolita, Miquel i Cruella.
Agraïments
Molt especialment a n’Alfons López Tena, per acceptar la invitació.
A tota la patum, per haver-lo fet possible.
En particular a en Papitu, que des del primer moment va oferir la seva col·laboració.
A na Cruella que va fer un paper impecable amb la intendència.
A l’Espai Sargantana, per què l’àpat resultà deliciós.
divendres, de setembre 21, 2007
Customitzar Europa
Com era previsible, la gravetat del sopar es va desplaçar del llibre cap al Cercle d’Estudis Sobiranistes. Es fa patent que en López Tena ara mateix té una missió vital a complir: atorgar solvència a un projecte com és aquest Cercle. Farcir-lo de contingut, dotar-lo de credibilitat. És el primer intent, en molts anys, d’imprimir al sobiranisme d’una pàtina de rigor i seriositat. De voler fer-li traspassar la frontera cap “als del la corbata i l’americana”. Fins avui semblava una matèria reservada a peluts i “altermundistes”.
El missatge del convidat és molt clar. Des que el catalanisme comença a agafar cos, l’estratègia ha estat la d’intentar redimir els pecats inherents al fet de ser catalans a base de la col·laboració. Aquesta opció no ha estat exempta de sacrificis, de renúncies, de contradiccions. No ha estat res més que una pluja fina de decepcions, perquè no hem aconseguit ser partícips en la part que vol proveir solucions als problemes d’Espanya. Ans el contrari: no hem lograt més que ser considerats part del problema. La lectura de la qüestió és immediata: esdevinguem part del problema, doncs. I en aquesta pauta s’ha posat a treballar l’autor de “Catalunya sota Espanya”.
Europa és la realitat en la qual ens movem. No fa pas massa que han ballat algunes de les seves fronteres polítiques i d’altres comencen a tenir rampells semblants: Bèlgica, Escòcia. Sembla que aquests moviments dins d’Europa no seran els darrers i cal establir ponts amb tots ells.
És molt presumible que als americans ja els vagi bé. Quanta més disgregació, menys competència. Quanta més voluntat de la ciutadania per voler customitzar el mapa d’Europa, millor. I per Àsia, això del continent europeu ni existeix, més que en cròniques minúscules dedicades a successos. Per tant hi ha una conjuntura de via lliure.
Intel·ligent l’observació que em feu un dels assistents. És important el tema del llenguatge a l’hora de promoure iniciatives d’aquesta naturalesa. A Bèlgica no es parla d’independència, que és un concepte amb una càrrega molt agressiva. S’ha optat per dir-ne “divorci”, que és un eufemisme socialment més acceptat. El significat és el mateix, però.
Potser si que en endavant hauríem de dir-ne quelcom proper a “Costumitzem Europa”, en comptes de cridar independència, separació o trencament. Tot això provoca histèria i rebuig innecessaris. Customitzar és un anglicisme que significa “personalitzar, fer a mida”. Té un aura de cosa internacional, moderneta, àdhuc global. En absolut genera una imatge de problema endèmic i casolà.
A més de l’actitud positiva en aquesta tasca titànica que ens proposa n’Alfons, serà importantissim cuidar la forma. Es tracta, com sempre, d’anar sumant. Sense parar. I més ara, que ho fem assumint que som part del problema.
Com era previsible, la gravetat del sopar es va desplaçar del llibre cap al Cercle d’Estudis Sobiranistes. Es fa patent que en López Tena ara mateix té una missió vital a complir: atorgar solvència a un projecte com és aquest Cercle. Farcir-lo de contingut, dotar-lo de credibilitat. És el primer intent, en molts anys, d’imprimir al sobiranisme d’una pàtina de rigor i seriositat. De voler fer-li traspassar la frontera cap “als del la corbata i l’americana”. Fins avui semblava una matèria reservada a peluts i “altermundistes”.
El missatge del convidat és molt clar. Des que el catalanisme comença a agafar cos, l’estratègia ha estat la d’intentar redimir els pecats inherents al fet de ser catalans a base de la col·laboració. Aquesta opció no ha estat exempta de sacrificis, de renúncies, de contradiccions. No ha estat res més que una pluja fina de decepcions, perquè no hem aconseguit ser partícips en la part que vol proveir solucions als problemes d’Espanya. Ans el contrari: no hem lograt més que ser considerats part del problema. La lectura de la qüestió és immediata: esdevinguem part del problema, doncs. I en aquesta pauta s’ha posat a treballar l’autor de “Catalunya sota Espanya”.
Europa és la realitat en la qual ens movem. No fa pas massa que han ballat algunes de les seves fronteres polítiques i d’altres comencen a tenir rampells semblants: Bèlgica, Escòcia. Sembla que aquests moviments dins d’Europa no seran els darrers i cal establir ponts amb tots ells.
És molt presumible que als americans ja els vagi bé. Quanta més disgregació, menys competència. Quanta més voluntat de la ciutadania per voler customitzar el mapa d’Europa, millor. I per Àsia, això del continent europeu ni existeix, més que en cròniques minúscules dedicades a successos. Per tant hi ha una conjuntura de via lliure.
Intel·ligent l’observació que em feu un dels assistents. És important el tema del llenguatge a l’hora de promoure iniciatives d’aquesta naturalesa. A Bèlgica no es parla d’independència, que és un concepte amb una càrrega molt agressiva. S’ha optat per dir-ne “divorci”, que és un eufemisme socialment més acceptat. El significat és el mateix, però.
Potser si que en endavant hauríem de dir-ne quelcom proper a “Costumitzem Europa”, en comptes de cridar independència, separació o trencament. Tot això provoca histèria i rebuig innecessaris. Customitzar és un anglicisme que significa “personalitzar, fer a mida”. Té un aura de cosa internacional, moderneta, àdhuc global. En absolut genera una imatge de problema endèmic i casolà.
A més de l’actitud positiva en aquesta tasca titànica que ens proposa n’Alfons, serà importantissim cuidar la forma. Es tracta, com sempre, d’anar sumant. Sense parar. I més ara, que ho fem assumint que som part del problema.
dijous, de setembre 20, 2007
El sopar d'avui
Avui toca sopar. Després de tan de temps, toca sopar. Va ser el mateix Alfons que va proposar la segona setmana de setembre, “perquè hi haurà novetats més sucoses”. I certament que així ha estat. Com a promotor del “Cecle d’Estudis Sobiranistes”, juntament amb n'Hèctor López Bofill, s’ha de dir que ara mateix han aconseguit ser a l’ull de l’huracà. Entenc, doncs, que aquest sopar se li obre una perspectiva nova i molt temptadora.
M’ha sorprès especialment la procedència dels comensals. Des del punt de vista territorial, vull dir. Hi ha tal varietat, que trobo que fa molt goig. Estic acostumat a fer trobades semblants, però no sortim de l’àmbit purament barcelonauta. Si res no falla, vindrà gent d’Amer, Arenys, Mataró, Girona, Igualada. I de Barcelona, és clar.
Suposo que li he d’estar molt agraït al mitjà. Per dues raons. La primera perquè permet arribar allí on mai m’hagués pogut imaginar. Internet travessa el territori –diria que el món sencer- amb una facilitat de vertigen. Això permet entrar en contacte amb molta gent i abastar parers diferents al voltant d’un tema.
La segona, ha possibilitat la trobada entre persones que políticament no som precisament iguals. En els temps que corren per aquest país, això per a mi és d’un valor incalculable. Avui seurem a la mateixa taula gent que ni pensem, ni votem el mateix. Jo estic cansat de fer coses semblants amb gent tallada pel mateix patró polític. Per a mi aquest sopar és de “valor afegit”. És summament interessant conèixer opinions diferents, de forma serena però rotunda. Dedueixo que un blog obre moltes portes a aquesta mena de civilitat.
Darrerament només apareixen notícies alertant del perill que significa internet. Quan en realitat és l’anècdota. Les possibilitats del mitjà són il·limitades, per tal de poder créixer qualitativament com a persones. Il·limitades.
També se sumen les notícies que rematen la versió del desencontre polític. El sopar d’avui crec que trencarà aquesta versió oficial de les coses. La política que es fa als cims no té a veure amb el que es remena a ran de carrer. El país pot ser la prioritat en opcions diferents. I no cal que sigui noticiable, com serà el cas. Això és el que hauria de regir la normalitat de la política a casa nostra: saber escoltar respectuosament el que pensa l’altre. Sense que ningú se senti incòmode.
Només per això ha valgut la pena haver pensat en fer un sopar. Ens veiem llavors. Bon profit a tothom!.
Avui toca sopar. Després de tan de temps, toca sopar. Va ser el mateix Alfons que va proposar la segona setmana de setembre, “perquè hi haurà novetats més sucoses”. I certament que així ha estat. Com a promotor del “Cecle d’Estudis Sobiranistes”, juntament amb n'Hèctor López Bofill, s’ha de dir que ara mateix han aconseguit ser a l’ull de l’huracà. Entenc, doncs, que aquest sopar se li obre una perspectiva nova i molt temptadora.
M’ha sorprès especialment la procedència dels comensals. Des del punt de vista territorial, vull dir. Hi ha tal varietat, que trobo que fa molt goig. Estic acostumat a fer trobades semblants, però no sortim de l’àmbit purament barcelonauta. Si res no falla, vindrà gent d’Amer, Arenys, Mataró, Girona, Igualada. I de Barcelona, és clar.
Suposo que li he d’estar molt agraït al mitjà. Per dues raons. La primera perquè permet arribar allí on mai m’hagués pogut imaginar. Internet travessa el territori –diria que el món sencer- amb una facilitat de vertigen. Això permet entrar en contacte amb molta gent i abastar parers diferents al voltant d’un tema.
La segona, ha possibilitat la trobada entre persones que políticament no som precisament iguals. En els temps que corren per aquest país, això per a mi és d’un valor incalculable. Avui seurem a la mateixa taula gent que ni pensem, ni votem el mateix. Jo estic cansat de fer coses semblants amb gent tallada pel mateix patró polític. Per a mi aquest sopar és de “valor afegit”. És summament interessant conèixer opinions diferents, de forma serena però rotunda. Dedueixo que un blog obre moltes portes a aquesta mena de civilitat.
Darrerament només apareixen notícies alertant del perill que significa internet. Quan en realitat és l’anècdota. Les possibilitats del mitjà són il·limitades, per tal de poder créixer qualitativament com a persones. Il·limitades.
També se sumen les notícies que rematen la versió del desencontre polític. El sopar d’avui crec que trencarà aquesta versió oficial de les coses. La política que es fa als cims no té a veure amb el que es remena a ran de carrer. El país pot ser la prioritat en opcions diferents. I no cal que sigui noticiable, com serà el cas. Això és el que hauria de regir la normalitat de la política a casa nostra: saber escoltar respectuosament el que pensa l’altre. Sense que ningú se senti incòmode.
Només per això ha valgut la pena haver pensat en fer un sopar. Ens veiem llavors. Bon profit a tothom!.
dimecres, de setembre 19, 2007
Espanya escanya
Un dels capítols del llibre de n’Alfons López Tena tracta de xifres. El paràgraf final és contundent, perquè visualitza la trajectòria en la qual és immersa l’economia catalana: l’any 1930 Catalunya representa el quaranta per cent del PIB espanyol. El 2005 aquest PIB s’ha convertit en el divuit amb nou. És a dir, a menys de la meitat.
D’altra banda, fa temps que sentim a diversos autors alertar que en quinze o vint anys Catalunya podria convertir-se en el que avui és i representa Extremadura. Des d’un punt de vista econòmic, és clar. Això és tan gruixut que el missatge no acaba de fer forat.
De totes formes també passa que Catalunya està canviant de paradigma, perquè el món també canvia. Que Espanya escanya és un fet demostrat. Però que molts ja estan contents escanyats és un altre fet que ja es demostrarà.
Hi ha un cert discurs perillós a casa nostra, que ha decidit renunciar a dir les coses pel seu nom. És més fàcil prometre sonotones que cantar les quaranta, a qui sigui. Aquesta classe política ha optat pel barra lliure, que la casa és gran, sota la closca de les “polítiques socials”. Espanya i Catalunya són pioneres socialment parlant perquè a la resta de món sembla ser que només hi ha sapastres.
La Catalunya social eclipsa la Catalunya real. Això no vol dir que que aquesta darrera no existeixi. Segueix fent com sempre, però fa poc soroll. El bombo i el plateret és per a les polítiques socials i els venedors de fum. Allà se les componguin. La Catalunya real segueix fent com sempre, però a l’altra punta de món.
Ja no som als anys 30. Avui el cinquanta per cent de l’economia catalana la trobem fora d’Espanya. S’ha internacionalitzat. Que volen fer-te boicot al cava?. El “pum” el farem a Moscou. O a la Xina. Que boicotegin el que vulguin i que regalin sonotones. Si fem el “pum” a Rússia, ningú quedarà accidentalment sord per aquí.
El problema gruixut serà quan arribi aquest moment en el qual Catalunya tingui un pes equivalent a l’extremeny. Això és un pla dirigit i acceptat des del centre de poder espanyol que gaudeix de certa connivència a casa nostra. Espanya escanya mentre a Catalunya gaudim d’uns serveis tercermundistes, unes infraestructures de país subdesenvolupat i un espoli fiscal sostingut. I amb la ment més devotament rociera possible, així que en ZP aterra a Catalunya, el màxim que fem és cridar: “Jóse, no nos falles!”. Com si els mals d’aquests país s’arreglin a cop de saetes. O regalant sonotones.
Un dels capítols del llibre de n’Alfons López Tena tracta de xifres. El paràgraf final és contundent, perquè visualitza la trajectòria en la qual és immersa l’economia catalana: l’any 1930 Catalunya representa el quaranta per cent del PIB espanyol. El 2005 aquest PIB s’ha convertit en el divuit amb nou. És a dir, a menys de la meitat.
D’altra banda, fa temps que sentim a diversos autors alertar que en quinze o vint anys Catalunya podria convertir-se en el que avui és i representa Extremadura. Des d’un punt de vista econòmic, és clar. Això és tan gruixut que el missatge no acaba de fer forat.
De totes formes també passa que Catalunya està canviant de paradigma, perquè el món també canvia. Que Espanya escanya és un fet demostrat. Però que molts ja estan contents escanyats és un altre fet que ja es demostrarà.
Hi ha un cert discurs perillós a casa nostra, que ha decidit renunciar a dir les coses pel seu nom. És més fàcil prometre sonotones que cantar les quaranta, a qui sigui. Aquesta classe política ha optat pel barra lliure, que la casa és gran, sota la closca de les “polítiques socials”. Espanya i Catalunya són pioneres socialment parlant perquè a la resta de món sembla ser que només hi ha sapastres.
La Catalunya social eclipsa la Catalunya real. Això no vol dir que que aquesta darrera no existeixi. Segueix fent com sempre, però fa poc soroll. El bombo i el plateret és per a les polítiques socials i els venedors de fum. Allà se les componguin. La Catalunya real segueix fent com sempre, però a l’altra punta de món.
Ja no som als anys 30. Avui el cinquanta per cent de l’economia catalana la trobem fora d’Espanya. S’ha internacionalitzat. Que volen fer-te boicot al cava?. El “pum” el farem a Moscou. O a la Xina. Que boicotegin el que vulguin i que regalin sonotones. Si fem el “pum” a Rússia, ningú quedarà accidentalment sord per aquí.
El problema gruixut serà quan arribi aquest moment en el qual Catalunya tingui un pes equivalent a l’extremeny. Això és un pla dirigit i acceptat des del centre de poder espanyol que gaudeix de certa connivència a casa nostra. Espanya escanya mentre a Catalunya gaudim d’uns serveis tercermundistes, unes infraestructures de país subdesenvolupat i un espoli fiscal sostingut. I amb la ment més devotament rociera possible, així que en ZP aterra a Catalunya, el màxim que fem és cridar: “Jóse, no nos falles!”. Com si els mals d’aquests país s’arreglin a cop de saetes. O regalant sonotones.
dimarts, de setembre 18, 2007
Catalunya sota Espanya
Aquesta setmana toca parlar del llibre de’n López Tena. Som a uns dies vista del sopar i ve de gust avançar alguna de les coses que almenys jo penso al respecte.
Per a mi ha estat reveladora aquesta publicació. Val a dir que és un exercici magne de concentració d’informació. Això fa que puguis tenir visió de conjunt de moltes de les coses que avui planen en la nostra política immediata, en contínua fricció amb l’espanyola. He de dir que li estic immensament agraït al seu autor, perquè m’ha aportat llum en més d’un sentit.
He pogut comprendre, per exemple, aquesta histèria espanyola respecte de Catalunya. Aquesta por fins el ridícul, tots aquest numerets que vam veure i vam sentir amb l’excusa del debat estatutari, però que tenen una arrel més fonda. Que va més enllà d’un fet puntual. Com més nacionalista és un espanyol, més viu resulta aquest histerisme.
N’Alfons López Tena explica que del 1812 al 1898, Espanya perd vint-i-tres països. I nou més des del 1898. Us imagineu la magnitud de la tragèdia?. Aquest fet roman calent en l’ànima de l’Espanya nacionalista. Un estat que fa quatre dies era una potència mundial, ara mateix queda reduïda a un punt concentradíssim de la geografia. Passar del tot a gairebé al res, no es digereix tan fàcilment. I en fa quatre dies d’aquest aterratge forçós.
Si aquells que pensen en clau de Països Catalans, tinguessin les seves referències històriques al 1800, la cosa seria ben diferent. La percepció no seria ni tan laxa ni tan difusa. Determinades explicacions d’avui serien sobreres. I la distància espiritual que ara mateix hi ha no seria, ni de bon, tros abismal.
La realitat que foren els Països Castellans permet encara sentir els seus ecos. Segur que hi ha històries en moltes llars espanyoles on apareix el record d’un avi que ha anat i vingut d’aquesta gloriosa pàtria d’ultramar. El record és molt recent. Conserva una gran intensitat. Suficient com per deformar qualsevol plantejament que pugui sorgir dins del que ha quedat reduït avui aquesta Espanya i que no entronqui amb les seves essències. Sobretot quan està fet des d’una ànima forastera, com és la catalana. Que té una forma i manera d’entendre el món radicalment diferent, tant que ni la seva parla no li és comuna.
Aquesta visió nostra de percebre la vida resulta estranya. Radicalment diferent. Comporta una càrrega de por insuperable, per que el desastre encara retruny. Quan la por persisteix comunament provoca la histèria.
Aquesta setmana toca parlar del llibre de’n López Tena. Som a uns dies vista del sopar i ve de gust avançar alguna de les coses que almenys jo penso al respecte.
Per a mi ha estat reveladora aquesta publicació. Val a dir que és un exercici magne de concentració d’informació. Això fa que puguis tenir visió de conjunt de moltes de les coses que avui planen en la nostra política immediata, en contínua fricció amb l’espanyola. He de dir que li estic immensament agraït al seu autor, perquè m’ha aportat llum en més d’un sentit.
He pogut comprendre, per exemple, aquesta histèria espanyola respecte de Catalunya. Aquesta por fins el ridícul, tots aquest numerets que vam veure i vam sentir amb l’excusa del debat estatutari, però que tenen una arrel més fonda. Que va més enllà d’un fet puntual. Com més nacionalista és un espanyol, més viu resulta aquest histerisme.
N’Alfons López Tena explica que del 1812 al 1898, Espanya perd vint-i-tres països. I nou més des del 1898. Us imagineu la magnitud de la tragèdia?. Aquest fet roman calent en l’ànima de l’Espanya nacionalista. Un estat que fa quatre dies era una potència mundial, ara mateix queda reduïda a un punt concentradíssim de la geografia. Passar del tot a gairebé al res, no es digereix tan fàcilment. I en fa quatre dies d’aquest aterratge forçós.
Si aquells que pensen en clau de Països Catalans, tinguessin les seves referències històriques al 1800, la cosa seria ben diferent. La percepció no seria ni tan laxa ni tan difusa. Determinades explicacions d’avui serien sobreres. I la distància espiritual que ara mateix hi ha no seria, ni de bon, tros abismal.
La realitat que foren els Països Castellans permet encara sentir els seus ecos. Segur que hi ha històries en moltes llars espanyoles on apareix el record d’un avi que ha anat i vingut d’aquesta gloriosa pàtria d’ultramar. El record és molt recent. Conserva una gran intensitat. Suficient com per deformar qualsevol plantejament que pugui sorgir dins del que ha quedat reduït avui aquesta Espanya i que no entronqui amb les seves essències. Sobretot quan està fet des d’una ànima forastera, com és la catalana. Que té una forma i manera d’entendre el món radicalment diferent, tant que ni la seva parla no li és comuna.
Aquesta visió nostra de percebre la vida resulta estranya. Radicalment diferent. Comporta una càrrega de por insuperable, per que el desastre encara retruny. Quan la por persisteix comunament provoca la histèria.
dilluns, de setembre 17, 2007
De mudances a Unió
Dijous em vaig trobar uns bons amics. D’Unió. Varem xerrar una estona i després em van dir que el partit està de mudances. “No fem conya, eh?”. “No, no, hem canviat la seu del partit, la vols veure?”. Ara s'els pot trobar al carrer Nàpols, 35. Han centralitzat tota una sèrie de serveis, amb la qual cosa, a més d’optimitzar el temps han arribat a un estalvi de diners que supera el quaranta per cent del que gastaven fins ara. Una magnífica jugada.
Vam estar passejant detingudament per tots els pisos. Vam travessar totes les portes. Hi ha encara un fotimer de caixes que s’han d’obrir i certament hi ha una olor de nou que em fa embeja. A mi m’agrada molt l’olor de nou. Aquesta imatge de partit reclòs i caspós s’ha esvaït amb aquest canvi. Us ben asseguro que vam obrir tots els despatxos. Fins i tot vam anar al de’n Duran, on encara hi pul·lulen els interioristes. Hi ha una bandera catalana magnífica. Aquestes senyeres setinades i lluents m’agraden molt més que l’olor de nou. I he de dir que en vam trobar unes quantes repartides en altres despatxos. Els pesos pesants del partit tenen la seva senyera presidint llur reducte. L’espai que es destinarà a biblioteca ara és una suma de caixes per terra i les prestatgeries són buides. Només hi ha un llibre tret d’alguna d’aquestes caixes, que es titula “Catalunya”. I no crec que sigui pas casualitat.
Quan veig el que està passant per la finestra mediàtica em quedo parat. Em sembla grotesc tota aquesta discussió sobre la casa comuna del catalanisme. No crec que ningú hagi de donar cap lliçó a la gent d’Unió, que són patriotes com el que més.
Començo a creure que hi ha una lectura de tipus més personal. De vol bastant més rasant. D’aquesta mena de política que porta, per exemple, a en Carod fer Montilla president. Aquest tipus d’actuar em fa molta més por, perquè ens deixa a tots absolutament amb el cul enlaire. Lluny d’anar brunzents entrem en una paràlisi col·lectiva. T’imagines l’espectacle de l’Estatut amb un gall més al galliner?.
Està ben clar que a Unió són de mudances. No sé fins on pot arribar això de fer o desfer caixes, de canviar d'aires. Ara, no en dubtis: quan més fragmentat sigui el panorama polític, més et tocarà fotre’t de fàstic.
Dijous em vaig trobar uns bons amics. D’Unió. Varem xerrar una estona i després em van dir que el partit està de mudances. “No fem conya, eh?”. “No, no, hem canviat la seu del partit, la vols veure?”. Ara s'els pot trobar al carrer Nàpols, 35. Han centralitzat tota una sèrie de serveis, amb la qual cosa, a més d’optimitzar el temps han arribat a un estalvi de diners que supera el quaranta per cent del que gastaven fins ara. Una magnífica jugada.
Vam estar passejant detingudament per tots els pisos. Vam travessar totes les portes. Hi ha encara un fotimer de caixes que s’han d’obrir i certament hi ha una olor de nou que em fa embeja. A mi m’agrada molt l’olor de nou. Aquesta imatge de partit reclòs i caspós s’ha esvaït amb aquest canvi. Us ben asseguro que vam obrir tots els despatxos. Fins i tot vam anar al de’n Duran, on encara hi pul·lulen els interioristes. Hi ha una bandera catalana magnífica. Aquestes senyeres setinades i lluents m’agraden molt més que l’olor de nou. I he de dir que en vam trobar unes quantes repartides en altres despatxos. Els pesos pesants del partit tenen la seva senyera presidint llur reducte. L’espai que es destinarà a biblioteca ara és una suma de caixes per terra i les prestatgeries són buides. Només hi ha un llibre tret d’alguna d’aquestes caixes, que es titula “Catalunya”. I no crec que sigui pas casualitat.
Quan veig el que està passant per la finestra mediàtica em quedo parat. Em sembla grotesc tota aquesta discussió sobre la casa comuna del catalanisme. No crec que ningú hagi de donar cap lliçó a la gent d’Unió, que són patriotes com el que més.
Començo a creure que hi ha una lectura de tipus més personal. De vol bastant més rasant. D’aquesta mena de política que porta, per exemple, a en Carod fer Montilla president. Aquest tipus d’actuar em fa molta més por, perquè ens deixa a tots absolutament amb el cul enlaire. Lluny d’anar brunzents entrem en una paràlisi col·lectiva. T’imagines l’espectacle de l’Estatut amb un gall més al galliner?.
Està ben clar que a Unió són de mudances. No sé fins on pot arribar això de fer o desfer caixes, de canviar d'aires. Ara, no en dubtis: quan més fragmentat sigui el panorama polític, més et tocarà fotre’t de fàstic.
dissabte, de setembre 15, 2007
Refundar el què?
Després de llegir aquest post hi ha qui pugui pensar que m’hagi tocat un cop d’aire o que he estat exposat a un excés de sol. O que sigui el fruit d’una mala digestió o d’un moment de debilitat. O el principi d’un alzheimer que pugui afectar a les neurones que regeixen la cosa política del cervell. Ara, res de res de tot això.
Darrerament corre certa musiqueta celestial al voltant del catalanisme. Una versió gira al voltant de voler “refundar la casa comuna” i n’hi ha una altra que només fa galls, intentant cantar l’ària del “desfederem-nos”.
Sobre el primer, considero que l’intent és tardà, però necessari. Cal ser bastant il·lús per creure que CiU podia governar il·limitadament Catalunya. S’havia d’haver previst que algun dia es necessitarien recolzaments per poder seguir governant. El nacionalisme havia d’haver sabut trobar una fórmula nova per seguir dirigint el país. Avui, encara que sigui tard i una mica traumàtic, cal fer passos més enllà de la lògica de partit.
Paral·lelament a aquest gest tan cabal, sorgeix amb una força semblant el numeret que comença a ser entre etern i patètic: la continuïtat de CiU, bramada des de dins i des de fora. Bona part de la mala llet la capitalitza en Duran, és clar. Dins i fora de CiU, també.
La veritat és que mai he entès l’animadversió convergent cap a la gent d’Unió. Convergents i unionistes són semblants, per no dir calcats. De missaires n’hi ha a banda i banda de la federació. De liberals, de socialdemòcrates, de nacionalistes. De més o menys centrats i de conservadors. Les putades no són més greus pel fet que les facin uns o altres. Les putades tenen gravetat per si soles. I evidentment que hi ha putades en la vida matrimonial dels partits polítics.
Són moments de passar el rasclet. De sumar. De reforçar el cantó nacionalista allí on hi hagi nacionalisme. De projectar una imatge impecable del catalanisme. Els desencontres que hi ha a CiU no perjudiquen exclusivament a la federació. Són una mena de regal dels déus a l’espanyolisme que campa a casa nostra. El desgavell que transmet CiU a la ciutadania només fa que engreixar l’absentisme polític i augurar un resultat magre. Duran ha tornat a emetre un avís per a navegants. Navegants convergents. Jo el considero greu.
Ratlla el sarcasme aquesta preocupació per la casa comuna. Quan ni saps que coi fer en el teu propi piset, amb quina autoritat pretens refundar cap altre edifici?. És un autèntic sarcasme, precisament ara que comença a esclatar la bombolla immobiliària.
Després de llegir aquest post hi ha qui pugui pensar que m’hagi tocat un cop d’aire o que he estat exposat a un excés de sol. O que sigui el fruit d’una mala digestió o d’un moment de debilitat. O el principi d’un alzheimer que pugui afectar a les neurones que regeixen la cosa política del cervell. Ara, res de res de tot això.
Darrerament corre certa musiqueta celestial al voltant del catalanisme. Una versió gira al voltant de voler “refundar la casa comuna” i n’hi ha una altra que només fa galls, intentant cantar l’ària del “desfederem-nos”.
Sobre el primer, considero que l’intent és tardà, però necessari. Cal ser bastant il·lús per creure que CiU podia governar il·limitadament Catalunya. S’havia d’haver previst que algun dia es necessitarien recolzaments per poder seguir governant. El nacionalisme havia d’haver sabut trobar una fórmula nova per seguir dirigint el país. Avui, encara que sigui tard i una mica traumàtic, cal fer passos més enllà de la lògica de partit.
Paral·lelament a aquest gest tan cabal, sorgeix amb una força semblant el numeret que comença a ser entre etern i patètic: la continuïtat de CiU, bramada des de dins i des de fora. Bona part de la mala llet la capitalitza en Duran, és clar. Dins i fora de CiU, també.
La veritat és que mai he entès l’animadversió convergent cap a la gent d’Unió. Convergents i unionistes són semblants, per no dir calcats. De missaires n’hi ha a banda i banda de la federació. De liberals, de socialdemòcrates, de nacionalistes. De més o menys centrats i de conservadors. Les putades no són més greus pel fet que les facin uns o altres. Les putades tenen gravetat per si soles. I evidentment que hi ha putades en la vida matrimonial dels partits polítics.
Són moments de passar el rasclet. De sumar. De reforçar el cantó nacionalista allí on hi hagi nacionalisme. De projectar una imatge impecable del catalanisme. Els desencontres que hi ha a CiU no perjudiquen exclusivament a la federació. Són una mena de regal dels déus a l’espanyolisme que campa a casa nostra. El desgavell que transmet CiU a la ciutadania només fa que engreixar l’absentisme polític i augurar un resultat magre. Duran ha tornat a emetre un avís per a navegants. Navegants convergents. Jo el considero greu.
Ratlla el sarcasme aquesta preocupació per la casa comuna. Quan ni saps que coi fer en el teu propi piset, amb quina autoritat pretens refundar cap altre edifici?. És un autèntic sarcasme, precisament ara que comença a esclatar la bombolla immobiliària.
dijous, de setembre 13, 2007
Un dia normal
Avui ha estat una mena de petit gran dia.
Hem acompanyat una comitiva del 2n. Congrés de joves lituans europeus al Parlament de Catalunya. Aquest és un organisme creat pel govern lituà amb la finalitat de recordar al jovent que s’està formant fora del seu país que torni cap a casa. Que tot el bon saber que han adquirit l’apliquin en benefici de Lituània.
L’Associació Catalano-Lituana, CT-LT, va prendre el compromís d’organitzar aquest esdeveniment enguany. La visió que vam voler projectar des del primer moment és que som un país seriós. Que tenim institucions, autogovern, que tenim una cultura mil·lenària, que tenim un passat apebrotant com ells, que les hem passat magres –com ells- i que no renunciem a res des del punt de vista polític. Tot això asseguts a la sala quatre del Parlament de Catalunya; no al bar de la cantonada. En aquella sala, guarnida amb fusta, amb una taula correguda que volta tota la cambra i que cada seient té un micròfon que s’apaga o s’encén, amb una qualitat de so excel·lent. Encara que t’ho proposis és impossible perdre cap detall.
La nostra associació vol que el català sigui la llengua vehicular dels associats, siguin lituans o siguin... el que siguin. El català i l’anglès han estat les llengües emprades avui.
La part catalana ha sortit inflada de goig. És infinitament més gratificant explicar el que som a una patum lituana que a una d’espanyola. Les coses es poden dir pel seu nom i s’entenen. Els lituans van patir els russos soviètics. Una gran escola que allisa les històries més retorçades.
Per un moment he tingut la sensació de pertànyer al país normalitzat que somio dia si, dia també. I la veritat és que si no ens perdem per les tonteries, podem ser més normals del que ens pensem. La cosa depèn més de nosaltres que de tercers. Només cal que ens ho creguem mínimament. Només cal que t’ho comencis a creure.
Avui ha estat una mena de petit gran dia.
Hem acompanyat una comitiva del 2n. Congrés de joves lituans europeus al Parlament de Catalunya. Aquest és un organisme creat pel govern lituà amb la finalitat de recordar al jovent que s’està formant fora del seu país que torni cap a casa. Que tot el bon saber que han adquirit l’apliquin en benefici de Lituània.
L’Associació Catalano-Lituana, CT-LT, va prendre el compromís d’organitzar aquest esdeveniment enguany. La visió que vam voler projectar des del primer moment és que som un país seriós. Que tenim institucions, autogovern, que tenim una cultura mil·lenària, que tenim un passat apebrotant com ells, que les hem passat magres –com ells- i que no renunciem a res des del punt de vista polític. Tot això asseguts a la sala quatre del Parlament de Catalunya; no al bar de la cantonada. En aquella sala, guarnida amb fusta, amb una taula correguda que volta tota la cambra i que cada seient té un micròfon que s’apaga o s’encén, amb una qualitat de so excel·lent. Encara que t’ho proposis és impossible perdre cap detall.
La nostra associació vol que el català sigui la llengua vehicular dels associats, siguin lituans o siguin... el que siguin. El català i l’anglès han estat les llengües emprades avui.
La part catalana ha sortit inflada de goig. És infinitament més gratificant explicar el que som a una patum lituana que a una d’espanyola. Les coses es poden dir pel seu nom i s’entenen. Els lituans van patir els russos soviètics. Una gran escola que allisa les històries més retorçades.
Per un moment he tingut la sensació de pertànyer al país normalitzat que somio dia si, dia també. I la veritat és que si no ens perdem per les tonteries, podem ser més normals del que ens pensem. La cosa depèn més de nosaltres que de tercers. Només cal que ens ho creguem mínimament. Només cal que t’ho comencis a creure.
dimecres, de setembre 12, 2007
Amanides de tetes, cul i “pito”
L’espigada Janet Jackson, l’any 2004, tenia el seu numeret a la final de la lliga de futbol americà. Compartia escena amb en Justin Timberlake, nano que va aprofitar l’espectacle per deixar una mama de la Janet a l’aire. Allò va motivar un escàndol –mare de Dèu!- i la CBS va decidir des d’aleshores retransmetre les actuacions en “directe” amb un cert decalatge. Això permet els tècnics censurar qualsevol altra teta que decideixi irrompre en escena sense el permís del guionista.
A casa nostra hi ha situacions televisives també remarcables. No tenim Super Bowl, però celebrem la Diada de via estreta. Això no deixa marge per a cap pit o cul explícits, però constatem que existeix una eròtica de l’onze de setembre.
Enguany la Televisió de Catalunya, la vostra, no ha retransmès les ofrenes florals. Quan el president d’aquesta nació feia la seva, TV3 ha considerat que “Doraemon” tenia un interès superior. Per primer cop ni la televisió ni les ràdios nacionals d’aquest país han decidit no retransmetre en directe el que passava davant el monument de Rafael de Casanova.
Ha estat una versió pujada del decalatge que vol imprimir la cadena americana, que és de trenta-cinc minuts. S’ha amanit la notícia, perquè en directe era impossible de fer-ho. Riu-te’n d’unes tetes desbocades. El que feia por als que es van escandalitzar amb la CBS i la seva temptació manipuladora, ara han pogut quedar-se garrativats amb el que marxa per casa nostra.
Les xiulades que calia eliminar s’han fet desaparèixer. Les que calia mantenir, simplement s’han potenciat. Així, quan el paio de la clau s’encarava cap a l’estàtua de l’heroi patri, s’ha deixat l’estona suficient per a que tots ens assabentem que li han dedicat una bona bronca. I quan li ha tocat el torn a la comitiva del PP, la xiulada ha estat l’estrella noticiable. Hem sentit xiulets amb la virulència que ni el mateix directe ens hagués deixat sentir. No hagut cap més escarni.
Tot això s’ha pogut veure a l’edició de la nit. Una amanida digna del mateix Arguiñano, però servida en safata al Telenotícies.
Sort que Esquerra va justificar el segon tripi, entre d’altres coses, perquè controlaria la corpo: televisió i radio nacionals. Sort, doncs, que remenen les cireres a TV3, la seva. Sort. Cal ser una de les parts més anestesiades d’aquest país per consentir que et magregin de forma semblant en hora de gran audiència. Ahir algun soci de numerets governamentals va anar més enllà de la teta i els va deixar completament en pilota picada: tetes, cul i “pito”. La llàstima és que quan més s’hi queden ells, més ens hi quedem tots nosaltres. No anem pas bé.
L’espigada Janet Jackson, l’any 2004, tenia el seu numeret a la final de la lliga de futbol americà. Compartia escena amb en Justin Timberlake, nano que va aprofitar l’espectacle per deixar una mama de la Janet a l’aire. Allò va motivar un escàndol –mare de Dèu!- i la CBS va decidir des d’aleshores retransmetre les actuacions en “directe” amb un cert decalatge. Això permet els tècnics censurar qualsevol altra teta que decideixi irrompre en escena sense el permís del guionista.
A casa nostra hi ha situacions televisives també remarcables. No tenim Super Bowl, però celebrem la Diada de via estreta. Això no deixa marge per a cap pit o cul explícits, però constatem que existeix una eròtica de l’onze de setembre.
Enguany la Televisió de Catalunya, la vostra, no ha retransmès les ofrenes florals. Quan el president d’aquesta nació feia la seva, TV3 ha considerat que “Doraemon” tenia un interès superior. Per primer cop ni la televisió ni les ràdios nacionals d’aquest país han decidit no retransmetre en directe el que passava davant el monument de Rafael de Casanova.
Ha estat una versió pujada del decalatge que vol imprimir la cadena americana, que és de trenta-cinc minuts. S’ha amanit la notícia, perquè en directe era impossible de fer-ho. Riu-te’n d’unes tetes desbocades. El que feia por als que es van escandalitzar amb la CBS i la seva temptació manipuladora, ara han pogut quedar-se garrativats amb el que marxa per casa nostra.
Les xiulades que calia eliminar s’han fet desaparèixer. Les que calia mantenir, simplement s’han potenciat. Així, quan el paio de la clau s’encarava cap a l’estàtua de l’heroi patri, s’ha deixat l’estona suficient per a que tots ens assabentem que li han dedicat una bona bronca. I quan li ha tocat el torn a la comitiva del PP, la xiulada ha estat l’estrella noticiable. Hem sentit xiulets amb la virulència que ni el mateix directe ens hagués deixat sentir. No hagut cap més escarni.
Tot això s’ha pogut veure a l’edició de la nit. Una amanida digna del mateix Arguiñano, però servida en safata al Telenotícies.
Sort que Esquerra va justificar el segon tripi, entre d’altres coses, perquè controlaria la corpo: televisió i radio nacionals. Sort, doncs, que remenen les cireres a TV3, la seva. Sort. Cal ser una de les parts més anestesiades d’aquest país per consentir que et magregin de forma semblant en hora de gran audiència. Ahir algun soci de numerets governamentals va anar més enllà de la teta i els va deixar completament en pilota picada: tetes, cul i “pito”. La llàstima és que quan més s’hi queden ells, més ens hi quedem tots nosaltres. No anem pas bé.
dilluns, de setembre 10, 2007
11S
Des que tinc ús de raó he celebrat sempre la Diada. La cosa ha anat des de fer el pack complert de matí i tarda, fins a començar-la a quarts d’una de la matinada.
Sempre he celebrat la Diada amb el cor una mica encongit. L’onze de setembre hauria de ser un dia de referència pels catalans que pensen en clau nacional. No aquesta mena d’aiguabarreig, on hi entra de tot: des del tipus que et vol encolomar una estora fins aquell col·lectiu que vol treure’s del damunt les horribles enganxines que no sap fer circular la resta de l’any. La Diada te més la voluntat de ser una mena d’abocador amb la tapa quatribarrada que cap altra cosa.
Entre aquesta mena de fira de saldos, en Salvador Allende, la solidaritat amb el poble saharaui, les torres bessones novaiorkeses i la sum-sum-corda, l’onze de setembre esdevé la més punyent de les caricatures de la nació catalana. Ningú sap ben bé on collons para. No cal dir gaires coses més si el dia acaba amb containers cremats, cops de porra i quatre eixelebrats emmanillats. Tant hi fa que ja ens facin aquesta la feina els mossos.
Pel cantó institucional, ara, les Diades gaudeixen de rang màxim. Volen adreçar-nos un missatge de normalitat. Tota la pompa amb els canapès del rei de les deconstruccions per visualitzar que Catalunya és una gran esferificació. Desfigurada una mica més cada dia que passa i tota aquesta peonada política fent el merda per a goig i alegria de la premsa del cor. Per a ningú més.
La Diada fou una derrota que no hauríem d’oblidar. A menys que haguem decidit reconvertir-nos en la Gran Múrcia. En tal dia com demà només puc sentir vergonya. La nostra classe dirigent inocula poca cosa més que anestesia política i ho convertim en festa. Espanya, si s’ho arriba a proposar, no ho hagués fet millor.
La Diada fou una derrota acompanyada de massacre. Tant hi fa el temps que ha passat d’aleshores ençà. Tant-hi-fa!. Gràcies a anar ben dopats en tenim prou per arribar a fer el ruc damunt de catifes vellutades i molt oficials. En el record resta que vam perdre les institucions. Encara no les hem recuperat. No ho hem d’oblidar això. Avui, després de tenir la clau, a l’únic que tenim accés és a cotxe oficial i dret a celebrar el que no som. Res més.
Les Diades haurien de ser un dia de reflexió. Amb o sense pompa. Hauria de ser el dia de fer balanç. De poder veure la foto del país en aquell determinat moment. De decidir si l’enfonsem definitivament o, si per el contrari, aspirem a fer-lo créixer. A voler tenir full de ruta.
Afortunadament no sóc l’únic que n’està fart de les Diades de fireta, amb canapès i somriures de hiena, raspallades oficials i poti-poti multicultural. Hem de donar contingut a un dia com l’onze de setembre, per no seguir sentint certa vergonya pròpia i aliena.
Tenim un any per endavant. Sense presses. N’hem parlat amb en Marc Arza i hem començat a engrescar determinada gent. Torno a dir: tenim un any per endavant i ganes de fer la pilota més grossa. Molt bona Diada aquest 2007!.
PS: Molt recomanable l’entrada de’n David Boronat.
Des que tinc ús de raó he celebrat sempre la Diada. La cosa ha anat des de fer el pack complert de matí i tarda, fins a començar-la a quarts d’una de la matinada.
Sempre he celebrat la Diada amb el cor una mica encongit. L’onze de setembre hauria de ser un dia de referència pels catalans que pensen en clau nacional. No aquesta mena d’aiguabarreig, on hi entra de tot: des del tipus que et vol encolomar una estora fins aquell col·lectiu que vol treure’s del damunt les horribles enganxines que no sap fer circular la resta de l’any. La Diada te més la voluntat de ser una mena d’abocador amb la tapa quatribarrada que cap altra cosa.
Entre aquesta mena de fira de saldos, en Salvador Allende, la solidaritat amb el poble saharaui, les torres bessones novaiorkeses i la sum-sum-corda, l’onze de setembre esdevé la més punyent de les caricatures de la nació catalana. Ningú sap ben bé on collons para. No cal dir gaires coses més si el dia acaba amb containers cremats, cops de porra i quatre eixelebrats emmanillats. Tant hi fa que ja ens facin aquesta la feina els mossos.
Pel cantó institucional, ara, les Diades gaudeixen de rang màxim. Volen adreçar-nos un missatge de normalitat. Tota la pompa amb els canapès del rei de les deconstruccions per visualitzar que Catalunya és una gran esferificació. Desfigurada una mica més cada dia que passa i tota aquesta peonada política fent el merda per a goig i alegria de la premsa del cor. Per a ningú més.
La Diada fou una derrota que no hauríem d’oblidar. A menys que haguem decidit reconvertir-nos en la Gran Múrcia. En tal dia com demà només puc sentir vergonya. La nostra classe dirigent inocula poca cosa més que anestesia política i ho convertim en festa. Espanya, si s’ho arriba a proposar, no ho hagués fet millor.
La Diada fou una derrota acompanyada de massacre. Tant hi fa el temps que ha passat d’aleshores ençà. Tant-hi-fa!. Gràcies a anar ben dopats en tenim prou per arribar a fer el ruc damunt de catifes vellutades i molt oficials. En el record resta que vam perdre les institucions. Encara no les hem recuperat. No ho hem d’oblidar això. Avui, després de tenir la clau, a l’únic que tenim accés és a cotxe oficial i dret a celebrar el que no som. Res més.
Les Diades haurien de ser un dia de reflexió. Amb o sense pompa. Hauria de ser el dia de fer balanç. De poder veure la foto del país en aquell determinat moment. De decidir si l’enfonsem definitivament o, si per el contrari, aspirem a fer-lo créixer. A voler tenir full de ruta.
Afortunadament no sóc l’únic que n’està fart de les Diades de fireta, amb canapès i somriures de hiena, raspallades oficials i poti-poti multicultural. Hem de donar contingut a un dia com l’onze de setembre, per no seguir sentint certa vergonya pròpia i aliena.
Tenim un any per endavant. Sense presses. N’hem parlat amb en Marc Arza i hem començat a engrescar determinada gent. Torno a dir: tenim un any per endavant i ganes de fer la pilota més grossa. Molt bona Diada aquest 2007!.
PS: Molt recomanable l’entrada de’n David Boronat.
divendres, de setembre 07, 2007
Bé escàs
Ara que puc, agafaré el pont. L’estiraré tot el que doni de si. Vull veure si sóc capaç de planificar-me a uns cinc anys vista, com a mínim.
Aquesta temporada que encetem és plena de projectes. De molta feina a la vista. Feina molts cops no significa cap mena de rendibilitat, que consti. Per tant, cal ser molt curós a l’hora de planificar el temps; per no perdre bous i esquelles.
Serà el primer cop que no celebraré un 11S. Se’m farà molt estrany i fins i tot tindré molt mala consciència. Enguany no he fet vacances pràcticament, que és l’estona de l’any que dedico a pensar que coi faré de forma futura. I no tinc a la vista cap tros de calendari de dos, tres o quatre dies que em permeti fer aquesta mena d’immersió.
A mi el temps cada cop em passa de forma més ràpida. Sento la seva estela. Sento que de forma impertorbable res pot aturar-lo. O senzillament alentir-lo. Si tanmateix la seva empenta sempre m’arrossega, no vull que sigui de qualsevol manera.
A vegades parlem de la frondositat d’un paisatge o de l’aigua. Ens hi referim com a “bé escàs” i no hi ha res més fonedís que el temps. Tots patim o patirem la seva escassetat. Jo ja n’estic mancat ara mateix. Necessito dies de quaranta-cinc hores i els anys de nou-cents dies. No sé pas... Potser en situació semblant, aleshores l’únic que faria és relaxar-me i malbaratar-ne més sossegadament.
Si aquests dies sóc capaç de destriar el gra de la palla, haurà valgut la pena oblidar aquest 11S. Aquesta part petita de nació que represento jo haurà posat els fonaments per resistir possibles malures. Aquells que intenten esborrar-nos deliberadament del mapa ho tindran una mica més cardat.
I aquells que vulguin seguir, pacientment, la tasca d’anar refent aquesta pàtria tan malmesa, sense cap altra presa que la de voler-la autènticament gran i més lliure, sense cridòria, sàpiguen que sempre em trobaran; perquè sabré d’on pescar el temps que calgui. No pas per fer cap foc d’encenalls. El meu temps només vull ocupar-lo a gestionar sobirania, particular o col·lectiva. Un altre bé tan escàs!.
Ara que puc, agafaré el pont. L’estiraré tot el que doni de si. Vull veure si sóc capaç de planificar-me a uns cinc anys vista, com a mínim.
Aquesta temporada que encetem és plena de projectes. De molta feina a la vista. Feina molts cops no significa cap mena de rendibilitat, que consti. Per tant, cal ser molt curós a l’hora de planificar el temps; per no perdre bous i esquelles.
Serà el primer cop que no celebraré un 11S. Se’m farà molt estrany i fins i tot tindré molt mala consciència. Enguany no he fet vacances pràcticament, que és l’estona de l’any que dedico a pensar que coi faré de forma futura. I no tinc a la vista cap tros de calendari de dos, tres o quatre dies que em permeti fer aquesta mena d’immersió.
A mi el temps cada cop em passa de forma més ràpida. Sento la seva estela. Sento que de forma impertorbable res pot aturar-lo. O senzillament alentir-lo. Si tanmateix la seva empenta sempre m’arrossega, no vull que sigui de qualsevol manera.
A vegades parlem de la frondositat d’un paisatge o de l’aigua. Ens hi referim com a “bé escàs” i no hi ha res més fonedís que el temps. Tots patim o patirem la seva escassetat. Jo ja n’estic mancat ara mateix. Necessito dies de quaranta-cinc hores i els anys de nou-cents dies. No sé pas... Potser en situació semblant, aleshores l’únic que faria és relaxar-me i malbaratar-ne més sossegadament.
Si aquests dies sóc capaç de destriar el gra de la palla, haurà valgut la pena oblidar aquest 11S. Aquesta part petita de nació que represento jo haurà posat els fonaments per resistir possibles malures. Aquells que intenten esborrar-nos deliberadament del mapa ho tindran una mica més cardat.
I aquells que vulguin seguir, pacientment, la tasca d’anar refent aquesta pàtria tan malmesa, sense cap altra presa que la de voler-la autènticament gran i més lliure, sense cridòria, sàpiguen que sempre em trobaran; perquè sabré d’on pescar el temps que calgui. No pas per fer cap foc d’encenalls. El meu temps només vull ocupar-lo a gestionar sobirania, particular o col·lectiva. Un altre bé tan escàs!.
dimarts, de setembre 04, 2007
Somni veritable de la Independència
A finals d’agost va aparèixer una entrevista a en Pujol, on per enèsim cop manifesta que “En termes personals, he de dir que jo no he advocat per la independència ni ho faig ara, tot i que és possible que avui hi hagi més catalans independentistes que fa uns anys.”
Hi ha hagut una carrua de gent que se li ha tirat al damunt. S’han escandalitzat de que hores d’ara aquest home no enfili per la veta independentista. A mi fa temps que em va deixar d’escandalitzar el tema. Primer m’emprenyava molt que un personatge com ell i un partit com Convergència no és definissin clarament en aquest sentit. Després he de reconèixer que els fets li donen abastament la raó. Sí, els fets.
Pujol no ha volgut ser mai el polític del pim-pam-pum. Arrossega una trajectòria que arrenca molt i molt més enllà que la pura transició, basada en la pràctica, però sobretot en la formació. FOR-MA-CIÓ. Paraula obviada, però imprescindible per entendre segons què.
Quan Pujol gasta un convenciment rotund en declarar-se no separatista, ja la tenim armada. A mi m’agradaria trobar-ne un, en aquesta caca de país, que fos capaç de donar lliçons a algú amb la trajectòria de’n Pujol. Ho dic sentidament, perquè una merla blanca d’aquest calibre la necessitem més que mai precisament ara.
I penso així tenint present que jo em considero separatista. L’únic que em fa dubtar justament és el convenciment pujolístic, tan contrari al tema. No tinc cap mena de recança en confessar que el meu nivell intel·lectual segurament és bastant inferior al de l’ex president de la Generalitat. Això, només això, em fa pensar que potser la vesso. Però sincerament espero que l’errat sigui ell. Que aquest home no és infalible, com jo. Però sobre tot –repeteixo- espero que l’errat sigui ell.
A mi em molesta molt la cridòria. La pompa lingüística. La vehemència, la gesticulació i la manca d’un projecte realista. Tot el que he sentit, però sobre tot, el que he vist en els darrers anys en el camp de l’independentisme m’aboquen a ser el deixeble avançat del pensament pujolià. Tinc la demostració empírica que l’independentisme personifica justament el contrari del que el meu fur intern entén per independentisme. El cabal de les ximpleries ha desbordat el pitjor dels escenaris que podia suposar als partidaris de la independència de Catalunya.
La separació no l’assolirem mai si ens limitem al posat. Radical, però només posat per fer-te la foto. Si no hi ha un projecte bastant més sòlid i coherent, parlem del que vulguis. Però deixem estar Catalunya.
En un país on el to moderat li atribuïm a en Pujol, els independentistes haurien de ser la bomba de neutrons de l’alliberament nacional. Per una simple regla de tres. El resultat, però, ha estat en forma de broma de mal gust. Així és que no li demanis responsabilitats al tebi. Demana-les a qui et va prometre l’or i t’ha engalipat llautó. Emprenya’t en la direcció correcta i deixa que els moderats segueixin sent així de radicals. Aleshores podria ben ser que tornis a veure el somni de la independència com una fita abastable. Digui el que digui el mateix Pujol.
A finals d’agost va aparèixer una entrevista a en Pujol, on per enèsim cop manifesta que “En termes personals, he de dir que jo no he advocat per la independència ni ho faig ara, tot i que és possible que avui hi hagi més catalans independentistes que fa uns anys.”
Hi ha hagut una carrua de gent que se li ha tirat al damunt. S’han escandalitzat de que hores d’ara aquest home no enfili per la veta independentista. A mi fa temps que em va deixar d’escandalitzar el tema. Primer m’emprenyava molt que un personatge com ell i un partit com Convergència no és definissin clarament en aquest sentit. Després he de reconèixer que els fets li donen abastament la raó. Sí, els fets.
Pujol no ha volgut ser mai el polític del pim-pam-pum. Arrossega una trajectòria que arrenca molt i molt més enllà que la pura transició, basada en la pràctica, però sobretot en la formació. FOR-MA-CIÓ. Paraula obviada, però imprescindible per entendre segons què.
Quan Pujol gasta un convenciment rotund en declarar-se no separatista, ja la tenim armada. A mi m’agradaria trobar-ne un, en aquesta caca de país, que fos capaç de donar lliçons a algú amb la trajectòria de’n Pujol. Ho dic sentidament, perquè una merla blanca d’aquest calibre la necessitem més que mai precisament ara.
I penso així tenint present que jo em considero separatista. L’únic que em fa dubtar justament és el convenciment pujolístic, tan contrari al tema. No tinc cap mena de recança en confessar que el meu nivell intel·lectual segurament és bastant inferior al de l’ex president de la Generalitat. Això, només això, em fa pensar que potser la vesso. Però sincerament espero que l’errat sigui ell. Que aquest home no és infalible, com jo. Però sobre tot –repeteixo- espero que l’errat sigui ell.
A mi em molesta molt la cridòria. La pompa lingüística. La vehemència, la gesticulació i la manca d’un projecte realista. Tot el que he sentit, però sobre tot, el que he vist en els darrers anys en el camp de l’independentisme m’aboquen a ser el deixeble avançat del pensament pujolià. Tinc la demostració empírica que l’independentisme personifica justament el contrari del que el meu fur intern entén per independentisme. El cabal de les ximpleries ha desbordat el pitjor dels escenaris que podia suposar als partidaris de la independència de Catalunya.
La separació no l’assolirem mai si ens limitem al posat. Radical, però només posat per fer-te la foto. Si no hi ha un projecte bastant més sòlid i coherent, parlem del que vulguis. Però deixem estar Catalunya.
En un país on el to moderat li atribuïm a en Pujol, els independentistes haurien de ser la bomba de neutrons de l’alliberament nacional. Per una simple regla de tres. El resultat, però, ha estat en forma de broma de mal gust. Així és que no li demanis responsabilitats al tebi. Demana-les a qui et va prometre l’or i t’ha engalipat llautó. Emprenya’t en la direcció correcta i deixa que els moderats segueixin sent així de radicals. Aleshores podria ben ser que tornis a veure el somni de la independència com una fita abastable. Digui el que digui el mateix Pujol.
dilluns, de setembre 03, 2007
Per tastar la felicitat
He fet un cap de setmana molt alliberador i molt ecològic. No pas per mor de cap consigna tramesa pel Sant Pare. Per ganes i perquè em van convidar a anar cap Areny de Noguera, municipi de la Ribagorça. En algun llibre li encolomen quatre-cents habitants.
No vull estendre’m en el fet que és una paratge natural, preciós i bondadosament acollidor. Hi ha tal esplet de natura, que la visió sempre compta amb una muntanya, un pom de flors, un muret de pedra seca o un camp de blat o de gira-sols. És una mena d’indret verge on totes les bestioles –les de dues o quatre potes- grimpen empesos per alguna de les moltes partícules que produeixen fiblades vivificants.
Malgrat tota aquella abundor natural, a mi em van interessar especialment els horts. Afortunadament els habitants d’Areny són hospitalaris a més no poder. Pots entrar i sortir de les cases si gastes els mínims d’educació. Vaig tastar un tomàquet d’aquells que ens va prometre en Saura així que les seves natges palpessin trona honorable. I no vaig parar fins trobar el fil d’on havia sortit. Això va fer que pogués conèixer més d’un hort particular.
No hi ha res més fàcil que lograr tenir un tomàquet a la taula de casa. Consti que parlo del tomàquet en sentit metafòric. Només cal tenir els calers suficients. S’ha arribat a confondre moltes coses des que en el moll de l’os de la nostra existència el concepte esforç ha estat reubicat.
Subsistència i esforç ha estat de sempre una relació siamesa. Si no prepares la terra, preveus un planter, sembres i cuides l’hort segur que no subsisteixes. Des de temps immemorial. Si no volies rossegar-te els punys calia emprar una disciplina implacable, a diari. Un hort, la font de la subsistència, no sura a cop d’humorades. Cal vetllar-lo a diari. No quan et sobta la il·lusió del més idiota. No. L’hort té, a més, el seu cicle. No admet dreceres.
A mesura que ens hem anat convertint en una societat més "avançada" hem perdut de vista el concepte elemental de que sense esforç no pots subsistir. Hem anat matant certa lògica natural. Hem perdut un mestratge que s’adquiria de forma directa dins el redol familiar. A Areny mateix hi he trobat que els horts ja només són assumpte de les generacions més grans.
La cosa té el seu punt de gravetat, perquè ja arriba a ser un quasi tabú. Donem més importància a la motivació que a l’esforç per assolir qualsevol objectiu. De sempre la lliçó de l’èxit ha estat prenyada d’obstinació, d’esforç, de regularitat. Quan grates en la motivació veus que ni el mateix Saura ha tingut els sants collons de proveïr-te d’aquells fantàstics tomàquets que tan alegrement prometia en campanya, que faria les delícies del més necessitat.
Quan esperes rebre la felicitat per la via de la subvenció, has begut oli. Si vols tastar-la, esforça-t’hi i segur que n’obtindràs el teu bocí. Ara, no hi ha res tan alliçonador –i motivador- que passar una bona gana. Encara que només sigui tomaquera.
He fet un cap de setmana molt alliberador i molt ecològic. No pas per mor de cap consigna tramesa pel Sant Pare. Per ganes i perquè em van convidar a anar cap Areny de Noguera, municipi de la Ribagorça. En algun llibre li encolomen quatre-cents habitants.
No vull estendre’m en el fet que és una paratge natural, preciós i bondadosament acollidor. Hi ha tal esplet de natura, que la visió sempre compta amb una muntanya, un pom de flors, un muret de pedra seca o un camp de blat o de gira-sols. És una mena d’indret verge on totes les bestioles –les de dues o quatre potes- grimpen empesos per alguna de les moltes partícules que produeixen fiblades vivificants.
Malgrat tota aquella abundor natural, a mi em van interessar especialment els horts. Afortunadament els habitants d’Areny són hospitalaris a més no poder. Pots entrar i sortir de les cases si gastes els mínims d’educació. Vaig tastar un tomàquet d’aquells que ens va prometre en Saura així que les seves natges palpessin trona honorable. I no vaig parar fins trobar el fil d’on havia sortit. Això va fer que pogués conèixer més d’un hort particular.
No hi ha res més fàcil que lograr tenir un tomàquet a la taula de casa. Consti que parlo del tomàquet en sentit metafòric. Només cal tenir els calers suficients. S’ha arribat a confondre moltes coses des que en el moll de l’os de la nostra existència el concepte esforç ha estat reubicat.
Subsistència i esforç ha estat de sempre una relació siamesa. Si no prepares la terra, preveus un planter, sembres i cuides l’hort segur que no subsisteixes. Des de temps immemorial. Si no volies rossegar-te els punys calia emprar una disciplina implacable, a diari. Un hort, la font de la subsistència, no sura a cop d’humorades. Cal vetllar-lo a diari. No quan et sobta la il·lusió del més idiota. No. L’hort té, a més, el seu cicle. No admet dreceres.
A mesura que ens hem anat convertint en una societat més "avançada" hem perdut de vista el concepte elemental de que sense esforç no pots subsistir. Hem anat matant certa lògica natural. Hem perdut un mestratge que s’adquiria de forma directa dins el redol familiar. A Areny mateix hi he trobat que els horts ja només són assumpte de les generacions més grans.
La cosa té el seu punt de gravetat, perquè ja arriba a ser un quasi tabú. Donem més importància a la motivació que a l’esforç per assolir qualsevol objectiu. De sempre la lliçó de l’èxit ha estat prenyada d’obstinació, d’esforç, de regularitat. Quan grates en la motivació veus que ni el mateix Saura ha tingut els sants collons de proveïr-te d’aquells fantàstics tomàquets que tan alegrement prometia en campanya, que faria les delícies del més necessitat.
Quan esperes rebre la felicitat per la via de la subvenció, has begut oli. Si vols tastar-la, esforça-t’hi i segur que n’obtindràs el teu bocí. Ara, no hi ha res tan alliçonador –i motivador- que passar una bona gana. Encara que només sigui tomaquera.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)