divendres, de juliol 31, 2009

L'ona simpàtica de l'atemptat

Només feia catorze minuts del petardo a Calvià, que jo ja me n’havia assabentat. Uns amics meus, catalans, que eren a dinar amb nosaltres havien de passar la tarda amb uns parents seus allí, molt a prop d’on havia estat l’atemptat. La tieta Paquita va trucar-los quaranta vegades. Estava molt esverada. Molt. Les mesures policials cada cop eren més fortes i les cúes a les carreteres dels voltants eren considerables. L’esmentada tieta, patia per què els seria francament complicat accedir a la zona i poder perpetrar la visita. Els meus amics van un cop l’any a Mallorca i fan una mena de ruta bacallanera familiar. Un tour esgotador. Però, és clar, és que només és un cop l’any que van a Sa Roqueta!. Finalment la tieta Paquita sembla ser que, preveient el pitjor dels col·lapses, va donar-los els telèfons de la Polícia Nacional, el de la Guàrdia Civil -la de Calvià-, el de la polícia local, el de ...
Vaig dir jo: truqueu a la Paquita i dieu-li que hi anireu demà. Només faltaria que us paressin. Vosaltres que dueu l’enganxina del CAT com Déu mana al cotxe i tot un llistat telefònic dels cossos i forces de seguretat de tots els nivells de l’administració, podríeu ser considerats sospitosos de primer ordre.
Es van quedar a la piscina, intentant refer-se de l’esglai al qual els podia haver abocat aquella tieta, la Paquita, sense proposar-s'ho. Un cop secs i pentinats van enfilar cap a Sineu. Allí s’hi fa un dels millors frits de Mallorca, que regat amb un bon vi negre amb molt de cos pot fer ressuscitar els esperits més xocats.

dilluns, de juliol 27, 2009

Cap a Mallorca

És dilluns i avui faig la meva contribució al Bloc Gran del Sobiranisme. Pots llegir el post aquí.
Molt bona setmana!

dimarts, de juliol 21, 2009

Valorant la crua realitat

La Fundació Catalanista i Demòcrata ha fet un recull d’articles que valoren aquest acord de finançament. El pots trobar aquí.

Deixant de banda el precedent que suposa saltar-se una llei com l’Estatut per part del govern de Catalunya, hi ha detalls que fan realment molt mal d’ulls.

El govern espanyol assegura magníficament que TOTES les comunitats són l’equivalent a 11000 milions d’euros. Quan veig, per exemple, que quan tremola la Caja de Castilla-La Mancha i que en un tres i no res se li posen 9000 milions damunt de la taula per deixar-la estable, em quedo de pasta de moniato. Res d’esperar el 2012!. Patam, els 9000 milions cauen trico-trico a l’instant. Això vol dir el pes i la rellevància que en realitat té un coi de "comunitat autònoma" dins l’esquema de prioritats de l’estat espanyol. Qualsevol, sigui Melilla o sigui Catalunya. De llarg, qualsevol caixa d’estalvis sembla ser més decisiva que aquest nivell d’autogovern que proporciona l’Espanya de les Autonomies. Molta pompa i cop de talante, però quan veus els fets és quan es produeix l’aterratge sobtat. Catalunya ni d’aquí a tres anys gaudirà de la meitat de la consideració que pot tenir, per exemple, la Caja de Castilla-La Mancha.

dilluns, de juliol 20, 2009

dijous, de juliol 16, 2009

Aires de campanya

Em vaig jugar la reputació assegurant que ERC no acceptaria de cap de les maneres aquest acord de finançament. Al cap i a la fi, pactar incomplint l’Estatut és més temari. Vull dir més que complint-lo. Hi ha molts números que la cosa no surti pas bé. L’efecte per corregir aquest risc només és virtual. L’únic que s’hi pot fer és vendre que el miracle passarà el 2012, per exemple. Ara, jo creia molt innocentment, que tal i com van les coses, la gent d’Esquerra només necessitava una excusa versemblant per no haver-se d’empassar més ratlles vermelles del compte. Un cop de puny a la taula per mor d’un dubtós acord de finançament els hagués atorgat una credibilitat que ara resta molt tocada. I, per efecte de carambola, agafaven als reagrupats amb el pas canviat.

I no ha estat així la cosa. S’ha esbombat un gran pacte per aquí a tres anys. El curiós del cas és que, així com el mac Andreu de la part catalana ja s’ha penjat unes quantes formoses medalles, a Madrid la ministra que recepciona l’acord no gosa parlar de cap xifra. D’aquí ja pots començar a deduir com pot acabar aquesta història. Ara mateix, per exemple, un dels grans mèrits del pacte és que tothom rebrà per damunt de la mitjana. Miracle, com deia.

Trobo molt simptomàtic, també, la sincronia que hi ha hagut a Esquerra entre l’assumpció d’aquest pacte i el nomenament d’un responsable de campanya electoral.

Sembla que aquí hi ha un llarg guió que està més que escrit de fa dies. Que el dia 15 s’anunciaria l’ok a un finançament, el que sigui, era cosa arxisabuda. Es va respectar, però, les dosis de comèdia –així és com encertadament ho qualificava el mateix Ridao- per donar més cache a l’escenificació política. Ara en Saura ja ens assabenta d’un nou apunt, no gens menor. L’Estatut serà considerat “globalment constitucional”. I posa data a la declaració pública, que oscil·la entre l’agost i el 15 de setembre. Ja podem suposar, doncs, com quedarà de pla allò que sobiranament representa la nostra voluntat popular.

Les incògnites a aïllar són ben poques. Només cal veure exactament per on és que s’ha podat la constitució catalana. En funció d’això vindrà la decisió d’embolcallar-se amb la bandera o no. Però el cert és que cada dia que passa juga en contra del naixement d’un tercer tripartit. Jo començo a sospitar que tindrem eleccions aviat.

El patriotisme social ha estat una afaitada més. El quaranta per cent dels aturats ja han esgotat la prestació de subsidi i la tendència no sembla minvar. El nombre de pobres ha augmentat un trenta per cent en un any. D’altra banda, tot el que és pot comptar com acció política en positiu d’aquest tripartit sempre resulta ser a llarg termini i en dibuix fotorealístic. I, en canvi, les enquestes pròpies per més que s’intentin acolorir amb el Photoshop són prou galdoses.

El temps els juga en contra. La maquinària socialista fa dies que és en campanya. El erkys ja han nomenat director d’orquestra electoral. Veurem com puja el to en els mitjans públics i veurem, també, que els aires de la tardor no seran precisament els que marca El Corte Inglés. Sinó de campanya més o menys descarada. Ara, com a mínim, els queda el ressò d’un gran pacte. Ara que encara ningú sap res de res al respecte.

dimecres, de juliol 15, 2009

Visc a Catalunya

Sabut és el què vol dir pactar amb els socialistes o fer-ho amb la dreta, encara que sigui dreta i igualment espanyola. Amb aquests darrers no s’hi poden fer grans pactes d’estat, però allò que diuen ho acompleixen. No et venen amb el sí, quan en realitat volen fer que no. Si es posen de través es queden tant amples!. Això els ha suposat tenir una imatge amb absència total de "talante", que és l’ungüent miraculós amb el qual es pot afaitar i no crear susceptibilitats. Ans el contrari, es dona el cas que en surts content de tal afaitada. Si els socialistes van dir inicialment 1900 milions, serà al voltant d’aquesta xifra el que ens arribarà. Tard o d’hora. Si ells te n’ofereixen 1900, tu ja pots contraofertar-ne 3800. Normalment la resposta hauria rondat els 2000 i escaig. Però exactament s’ha obtingut la glaçadora quantitat de 3855 milions!. Venint del socialisme espanyol això és quasi la grossa. Ara, al tercer any, que vol dir un cop més tirar pilotes fora i convertint l’Estatutet en paper mullat per la part catalana, executada pel Govern de Catalunya. La conclusió de tot plegat és que, quan sigui, podem donar gràcies si els 1900 milions que barrinaven inicialment els socialistes els acabarem engrapant per terres catalanes. Encara és hora que es doni el cas que un erky, per més que tingui cara de Puigcercós, faci passar per l’adreçador cap socialista. Si tenint la clau a la butxaca opten per saltar-se allò que havia de blindar el nou Estatut (i que fou el que va motivar sobretot iniciar el procés de la seva reforma), ja em diràs tu si podem esperar un gran negoci de tota aquesta operació. Ni calers ni Estatut és el que en resultarà...

Això sí, ja tenim apuntalat un tercer tripartit. És a dir, del “Visca Catalunya!” al “Visc a Catalunya”.

dilluns, de juliol 13, 2009

Sobre l'acord de finançament

He topat amb un post molt alliçonador sobre aquest acord de finançament, escrit per n'Elisenda Paluzie. Em sembla que val molt la pena llegir-lo. Fins i tot una ment obtusa com la meva creu haver entés el perquè de tot plegat. Clica aquí. I ja m'ho diràs.

El dos-mil-no-sé-quants

Com ja és un costum dels dilluns, aquí pots llegir el nou post publicat al Bloc Gran del Sobiranisme. Molt bona setmana!

diumenge, de juliol 12, 2009

El balanç

Algun dia, per ser justos, haurem de fer balanç sobre l’aposta tripartita feta per ERC. I dir sense masses complexos perquè ha estat tant bona. Però tal i com fa la dita d’en Confuci, hem d’afirmar que “això ara no toca”. (O no potser no era en Confuci...)

dijous, de juliol 09, 2009

Tot és harmonia

Ahir un ocellet va refilar. El seu cant traspassà els racons de la nostra geografia, fins arribar a Palau. El seu delicat piulet ha encandilat àdhuc el conseller d’Economia, avui. I demà –vull dir el dia 15- veuràs que ho intentarà amb tu mateix, si bades. Què boniques són les fràgils aus del paradís!. Quan la bandada es posa en marxa, tot és harmonia.

http://politica.e-noticies.cat/castells-obre-la-porta-a-lacord-30974.html

Sopar-debat amb el periodista Vicent Sanchis

Ens plau convocar-te al sopar-debat organitzat per l’Espai Hayek que tindrà lloc el dimecres 15 de juliol a les 21.00 h. El ponent d’aquesta trobada serà el periodista Vicent Sanchis, que ens parlarà sobre “Els Mitjans de Comunicació a Catalunya: present i futur”. Desprès de la seva intervenció s’obrirà un col•loqui amb els assistents.

En la seva trajectòria professional com a periodista cal destacar que ha treballat i col•laborat en distintes publicacions i editorials; ha estat redactor i director de la revista "El Temps"; director de la revista "Setze", suplement en català de "Cambio 16"; director del diari "El Observador"; guionista i director de distints programes televisius ("Converses sobre Catalunya", "Pares i fills", "Così Cosà", "Stromboli"...) director del diari AVUI i president del Consell Editorial de la Corporació Catalana de Comunicació .

Actualment és Director de Barça TV i professor de la Facultat de Ciències de la Comunicació de la Universitat Ramon Llull de Barcelona.

Les places son limitades i s’atorgaran per ordre d’inscripció.

Ben cordialment,

Blai Costa, coordinador de l’acte

Inscripcions: bcosta-ensaïmada-graficset-punt-com

Lloc: Gran Hotel Verdi (Avinguda Francesc Macià, 62) Sabadell

Preu soci: 30 Euros

Preu no soci: 35 Euros

dimecres, de juliol 08, 2009

Ja tenim finançament!

Una de les prioritats que té un govern d’esquerres és, entre moltes d’altres, el respecte per la flora i fauna d’un país. I s’ha de dir que a Catalunya, gràcies a aquesta sensibilitat extrema que ratlla la poètica, les bandades d’ocells cada cop tenen més presència en el quefer diari.

Ara mateix m’acaba de dir un d’aquests ocellets –que en el seu dia va activar el tripartit- que el finançament ja està tancat. En quina ciència basa la seva afirmació? En el conte de la vella. Ha parlat amb la regidora socialista del poble. Pel dia 15 de juliol té instruccions precises de muntar una paradeta des d’on haurà de repartir a tort i a dret els prospectes –exactament parlem de díptics, però jo no aventuraria informació que després pugui variar. Ho deixo, doncs, en prospecte- que ara mateix ja van cap a la impremta. Aquests papers cantaran les bondats d’unes xifres, que venint d’on venen, han de ser per força –mediàtica- espectaculars.

En fi, benvolgut lector, benaurada lectriu. Com que l’assumpte serà per tirar coets, ja pots degorjar una ampolla de cava abans que ho faci la innocent multitud. Ara mateix. És l’estona ideal per no ennuegar-te. Quan les xifres exactes comencin a ballar pels mitjans la cosa pot ser ja molt diferent.

dilluns, de juliol 06, 2009

Acte de botiflerisme

Avui és dilluns. Toca doncs publicar al Bloc Gran del Sobiranisme. És aquest el post.
Molt bona setmana, si ja has començat les vacances. I sinó, també.

diumenge, de juliol 05, 2009

Com en Roca

Recordo quan en Puigcercós exercint de diputat a Madrid feia la predicció que ell seria com en Miquel Roca però en bo. Són d’aquelles frases difícils d’oblidar, vist el grau de narcisisme exhibit. Després escoltaves les seves arengues al Congreso i arribaves a sentir vergonya aliena. D’una banda, perquè la combinació resultant entre el que suposa saber llegir d’una sola tirada, correctament, i una dicció de l’espanyol mamada al cor de la Garrotxa feien de tot plegat un espectacle grotesc. Grotesc. D’altra banda, aquest discurs exposat, fins i tot als mateixos socialistes els provocava mal d’orella malgrat les altes dosis de matèria esquerranosa abocades.

Recordo tot això i com va acabar aquest que havia de ser l’home fort dels catalans a Madrid. Els socialistes se’l van rifar públicament quan era a punt de pescar el seu primer clímax. Ja tenia coll avall allò de signar l’Estatutet i en Rubalcaba el va deixar en fals. A l’home fort de Catalunya a Madrid li van fer creure que ZP signaria amb Esquerra, quan d’amagatotis s’estava cuinant l’acord amb CiU. (Per cert, exactament com va fer ell amb la negociació del Pacte del Tinell, mentre feia veure que negociava amb en Mas).

A partir d’això tot va ser bufar i fer ampolles. Un cop va decidir plegar la paradeta a la capital espanyola, aleshores va redirigir el seu sentit d’estat cap el Principat. I aquell personatge que havia d’arreplegar les reverències espanyoles a cabassos es va conformar amb rebre-les directament dels seus compatriotes. I com ja sabeu, tot ha estat un camí de roses. El senyor anuncia les tres ratlles vermelles al govern de Catalunya?. Pam, ja tens la classe política catalana agenollada perquè l’oracle ha parlat. Tothom amb el cap cot i en acte de reverència dirigit cap a l’home fort del país. Tres línies ver-me-lles!.

Sentit d’estat encara per desxifrar. Aquell home de les arengues trufades amb tots els principis indestructibles de la santa mare esquerra ara promou el PP al si del que hauria d’esdevenir el tribunal constitucional català. Tal i com segurament hagués fet en Roca, pare de la constitució espanyola. Exactament igual i de forma que sigui impossible arribar a tenir majories nacionalistes en aquest organisme. En Roca hagués fet exactament igual. Ha-ha-ha.