Plataformes i corrents
Ara mateix hi ha un ambient molt enrarit en la societat catalana. Crec que sobre tot és degut a una manca de lideratge. No és cert que els líders siguin prescindibles. No és cert que les fórmules assembleàries puguin substituir els líders. No és cert que sense un líder una altre món és possible. I aquestes afirmacions no admeten comparacions odioses. Hitler fou un líder, com Stalin. No. Si l’únic deduïble és això, no cal que seguim.
En Pujol ha estat un líder. Potser el darrer. Va representar políticament el que a l’ensems succeïa en el microcosmos familiar: l’emancipació era una cosa que es va començar a postergar escandalosament. Podies arribar a la quarantena i estar tranquil·lament depenent de ton pare. En Pujol segurament va exercir massa temps el paper de pare. Quan finalment arriba el cas d’accedir a la independència personal, la temptació primera és la de creure’t que ton pare, que te l’estimes un timbal, és una mena de capoll que no sap fer la “o” amb un canut.
I quan et trobes sol, amb el timó de la teva pròpia vida a les mans t’agafa una sensació de caguera imparable. Amb quaranta anys hauries d’haver més que conjugat la teoria amb la pràctica. Amb quaranta anys, quant surts de la closca, el tros de capoll ets tu.
Per més que ho vestim -o despullem-, Catalunya ha viscut massa temps sota la tutela d’en Pujol. En bona mesura perquè era collonudament còmode. El catalanet mig és tot un bandarra acomodat. I no ho assumeix. Al contrari. Ha cregut, després de 23 anys de veure que les garrofes queien inexorablement, que seguirien caient com si res. Per art de màgia. No hi ha hagut raonament més cretí que defensar: “ara toca el canvi”. I prou.
A més de facturar ton pare, has d’haver assolit la capacitat. Certament tocava. Però el canvi ha de venir acompanyat de competència. Tants anys repantingat al sofà de casa han passat factura. No saps fer una puta “o” amb un canut. Però has d’aguantar el tipus. Ets un adult amb les capacitats justetes; les pròpies d’un púber. Al partit ja t’han vist el llautó. I comencen a brollar els corrents.
Al carrer diuen que ets un capoll. De cap a peus. No hi ha tant de dogma, ni de servitud, ni cretinisme sectari. I brollen les plataformes, que admeten militants, ideòlegs, votants de procedència diversa. Tothom s’aplega sense masses manies al voltant d’una plataforma. L’adhesió a la plataforma creix, perquè difícilment serà satel·litzada, com pot esdevenir-li a un corrent de partit.
Però quan el corrents i les plataformes brollen com ho fan avui, vol dir que el teu paper de Pujol ha fracassat estrepitosament. No passa res. Ves-te’n a prendre pel sac. Molts podem arribar a ser comprensius amb el fet que la quarantena t’hagi agafat amb els pixats al ventre. Ves-te’n a prendre vent i admet que hi ha qui no suporta ser un dat pel sac com tu. O deixa que els corrents i les plataformes t’esclafin per imbècil immadur. Per incapaç de liderar res.
divendres, d’agost 31, 2007
dijous, d’agost 30, 2007
Lo riu és vida
Lo riu és vida i una ració d’escopinyes amb salsa Espinaler acompanyada de vermut, també. Diria que això segon perdurarà en la categoria dels bons records. I allò primer, a mesura que passi el temps, acabarà convertint-se en mala vida.
Cada any, en època estival, hi ha dos temes recurrents: grumers i sequera. Dels grumers se n’ha parlat abastament, com sempre. En canvi, la sequera, només va aparèixer tímidament. Així que es va signar el decret de restriccions, va saltar el primer diferencial. Després van caure quatre gotes que els hi vam subministrar categoria de diluvi. De seguida van petar els ploms de mitja Barcelona. Va continuar la lletania dels trens de rodalíes, va venir la ministra d’incògnit com si aterrés a l’Irak, va venir en Pizarro a miccionar en seu parlamentària, va venir la declaració d’independència amb data al calendari astral i ben aviat vindrà l’operació tornada.
Tantes vingudes ha hagut per explicar, que la del meu amic no ha sortit enlloc. “Vinc de La Baells i l’embassament fa angúnia”. Només has estat a La Baells?. Perquè el panorama hidrològic a Catalunya també pot fer riure –o plorar- bastant.
Varem muntar la de Déu amb allò de que “Lo riu és vida”. Es va aconseguir aturar el Pla Hidrològic però la solució alternativa, implantar una nova cultura de l’aigua, sembla que no ha estat suficient després de tots aquests anys. Suposo perquè tot aquell ciri, a més de suposadament ecològic, va ser una batalla d’esquerres. Lliurada tant a la dreta catalana com l’espanyola. Una gran victòria que recordarem en el temps.
Jo que m’ho mirava atònit per televisió sempre em vaig demanar d’on sortia tanta pasta per confeccionar aquella ma de samarretes, d’escenografia amb els tubs metàl·lics retorçats, de lloguer d’escenaris, d’equips de so, autocars, les pancartes d’encàrrec, les banderes amb l’icona dels tubs –versió blava i blanca-. Tot allò no surt espontàniament si no hi ha una ma generosa -i d’esquerres?- que faci una bestreta.
El collonut de tot plegat és que quan arribi el dia que haguem d’omplir les cisternes del wàter amb Fontvella, encara haurem de tornar aguantar alguna ment preclara -d’esquerres, of course- que gosarà dir que tot això és culpa de la nostra obsessió identitària. No dubto que obtindrem nova micció, de disseny, hertziana i lluny de qualsevol seu parlamentaria. Directament a la cara, per catalans, conservadors i dretanosos. I sospito que serà abundant, perquè ha de poder reomplir puntualment embassament per embassament.
Però bé, a qui coi li preocupa l’aigua?. A un extraviat com ara jo?. Sempre ens queda lo recurs de lo riu!. El que toca és retornar cap a casa esglaonadament. I demà ja serà tot un altre dia.
Lo riu és vida i una ració d’escopinyes amb salsa Espinaler acompanyada de vermut, també. Diria que això segon perdurarà en la categoria dels bons records. I allò primer, a mesura que passi el temps, acabarà convertint-se en mala vida.
Cada any, en època estival, hi ha dos temes recurrents: grumers i sequera. Dels grumers se n’ha parlat abastament, com sempre. En canvi, la sequera, només va aparèixer tímidament. Així que es va signar el decret de restriccions, va saltar el primer diferencial. Després van caure quatre gotes que els hi vam subministrar categoria de diluvi. De seguida van petar els ploms de mitja Barcelona. Va continuar la lletania dels trens de rodalíes, va venir la ministra d’incògnit com si aterrés a l’Irak, va venir en Pizarro a miccionar en seu parlamentària, va venir la declaració d’independència amb data al calendari astral i ben aviat vindrà l’operació tornada.
Tantes vingudes ha hagut per explicar, que la del meu amic no ha sortit enlloc. “Vinc de La Baells i l’embassament fa angúnia”. Només has estat a La Baells?. Perquè el panorama hidrològic a Catalunya també pot fer riure –o plorar- bastant.
Varem muntar la de Déu amb allò de que “Lo riu és vida”. Es va aconseguir aturar el Pla Hidrològic però la solució alternativa, implantar una nova cultura de l’aigua, sembla que no ha estat suficient després de tots aquests anys. Suposo perquè tot aquell ciri, a més de suposadament ecològic, va ser una batalla d’esquerres. Lliurada tant a la dreta catalana com l’espanyola. Una gran victòria que recordarem en el temps.
Jo que m’ho mirava atònit per televisió sempre em vaig demanar d’on sortia tanta pasta per confeccionar aquella ma de samarretes, d’escenografia amb els tubs metàl·lics retorçats, de lloguer d’escenaris, d’equips de so, autocars, les pancartes d’encàrrec, les banderes amb l’icona dels tubs –versió blava i blanca-. Tot allò no surt espontàniament si no hi ha una ma generosa -i d’esquerres?- que faci una bestreta.
El collonut de tot plegat és que quan arribi el dia que haguem d’omplir les cisternes del wàter amb Fontvella, encara haurem de tornar aguantar alguna ment preclara -d’esquerres, of course- que gosarà dir que tot això és culpa de la nostra obsessió identitària. No dubto que obtindrem nova micció, de disseny, hertziana i lluny de qualsevol seu parlamentaria. Directament a la cara, per catalans, conservadors i dretanosos. I sospito que serà abundant, perquè ha de poder reomplir puntualment embassament per embassament.
Però bé, a qui coi li preocupa l’aigua?. A un extraviat com ara jo?. Sempre ens queda lo recurs de lo riu!. El que toca és retornar cap a casa esglaonadament. I demà ja serà tot un altre dia.
dimecres, d’agost 29, 2007
Autodeterminació i romesco
Diumenge l’inefable Carod va fixar pel 2014 la data per convocar un referèndum d’autodeterminació per a Catalunya. En una altra situació, la notícia m’hagués fet botar de la cadira. D’alegria, és clar. Quan un dirigent d’un país, encara que sigui aquest, afirma una cosa semblant, te l’hauries d’escoltar amb trempada atenció.
Però les coses han anat de tal forma en els temps recents, que la notícia dominical em va provocar una certa angúnia. Em va semblar que aquest senyor feia l’enèsim exercici de política mendicant. Pidolava el titular per mirar d’existir en aquesta calor estival que fon al més plantat.
Tenim una llarga llista decebedora, nacionalment parlant. Des de la majúscula frustració col·lectiva que es va covar amb la selecció d’hoquei retratada amb estelada i president de la Generalitat inclosos, fins a la manipulació feixista per tal que els catalans no puguem escoltar Els Segadors. I això només és un plis-plas parlant exclusivament del capítol esportiu.
Però resulta que la família erky va molt avesada a parlar de l’autodeterminació. Amb el mateix pudor que un marroquí t’engalta un pet o un rot mentre menja el cuscús a la gatzoneta. Sobta, però has de respectar-ho pulcrament i seguir endrapant per no quedar com un mal educat.
En el capítol de l’autodeterminació és on recordo haver sentit molta vergonya aliena. El va encetar el company Vendrell un dia de calçotada i estúpidament va arrossegar el tema cap el Parlament. Amb semblant estupidesa s’hi va entrampar la família convergent. Com autèntiques criatures, van acabar tots plegats fotent-se de quatre grapes dins la galleda que es va escenificar al Parlament. Jornada històrica per oblidar.
Només queda demanar-li a en Carod amb quin romesco pensa encarar aquesta calçotada. Hi ha moltes versions, tantes que poden dur-nos a irreparables confusions. Fins i tot, hi ha qui confon el romesco amb el xató. En aquesta mena de deliri, hi ha qui es creu més Arguinyano que l’original. Però al capdavall no és qüestió de tornar a fer el ridícul exactament pel mateix que ja l’hem fet.
Quan sento parlar d’autodeterminacions amb aquesta alegria entenc que en realitat volem discutir del romesco o d’una puta calçotada. De mirar de cridar l’atenció perquè ets en mig d’un desert. En mig d’una cremor d’estiu. Altrament, no m’ho explico. Parlar del 2014 com qui menja cuscús al Marroc em sembla un numeret d’extrema decadència. Sembla que només obrim la boca per fer pets. Amb un bon romesco no et caldria expel·lir-los fora de lloc.
Diumenge l’inefable Carod va fixar pel 2014 la data per convocar un referèndum d’autodeterminació per a Catalunya. En una altra situació, la notícia m’hagués fet botar de la cadira. D’alegria, és clar. Quan un dirigent d’un país, encara que sigui aquest, afirma una cosa semblant, te l’hauries d’escoltar amb trempada atenció.
Però les coses han anat de tal forma en els temps recents, que la notícia dominical em va provocar una certa angúnia. Em va semblar que aquest senyor feia l’enèsim exercici de política mendicant. Pidolava el titular per mirar d’existir en aquesta calor estival que fon al més plantat.
Tenim una llarga llista decebedora, nacionalment parlant. Des de la majúscula frustració col·lectiva que es va covar amb la selecció d’hoquei retratada amb estelada i president de la Generalitat inclosos, fins a la manipulació feixista per tal que els catalans no puguem escoltar Els Segadors. I això només és un plis-plas parlant exclusivament del capítol esportiu.
Però resulta que la família erky va molt avesada a parlar de l’autodeterminació. Amb el mateix pudor que un marroquí t’engalta un pet o un rot mentre menja el cuscús a la gatzoneta. Sobta, però has de respectar-ho pulcrament i seguir endrapant per no quedar com un mal educat.
En el capítol de l’autodeterminació és on recordo haver sentit molta vergonya aliena. El va encetar el company Vendrell un dia de calçotada i estúpidament va arrossegar el tema cap el Parlament. Amb semblant estupidesa s’hi va entrampar la família convergent. Com autèntiques criatures, van acabar tots plegats fotent-se de quatre grapes dins la galleda que es va escenificar al Parlament. Jornada històrica per oblidar.
Només queda demanar-li a en Carod amb quin romesco pensa encarar aquesta calçotada. Hi ha moltes versions, tantes que poden dur-nos a irreparables confusions. Fins i tot, hi ha qui confon el romesco amb el xató. En aquesta mena de deliri, hi ha qui es creu més Arguinyano que l’original. Però al capdavall no és qüestió de tornar a fer el ridícul exactament pel mateix que ja l’hem fet.
Quan sento parlar d’autodeterminacions amb aquesta alegria entenc que en realitat volem discutir del romesco o d’una puta calçotada. De mirar de cridar l’atenció perquè ets en mig d’un desert. En mig d’una cremor d’estiu. Altrament, no m’ho explico. Parlar del 2014 com qui menja cuscús al Marroc em sembla un numeret d’extrema decadència. Sembla que només obrim la boca per fer pets. Amb un bon romesco no et caldria expel·lir-los fora de lloc.
dimarts, d’agost 28, 2007
El Barça: a segona
Fa temps que el Barça hauria de ser a segona. O en algun altre llim. És un dels factors més grans que tenim a casa nostra a l’hora d’eclipsar el país. Aquesta és una idea que arrossego de fa temps. Va començar a generar-me certa virulència quan al balcó de la Plaça Sant Jaume, n’Stoikov, va agafar el president de la Generalitat i el va sacsejar amunt i avall com aquell qui remena un vulgar sac de patates. Després va venir el sapastre de’n Bakero. Des del mateix balcó va llençar els calçotets de’n Joan Gaspar. Són escenes pròpies d’un país en vies de desenvolupament. Com el que vèiem fer a n’Hugo Chávez aquest cap de setmana. Populisme de baixa estopa.
Ahir en Ronaldinho va anar a un jutjat de Gavà per tal d’adoptar la nacionalitat espanyola. La doble nacionalitat, en realitat. Tothom sap, sobre tot la gent culé, que aquest fet té com objectiu el poder incorporar al primer equip més estrangers del que permet la llei. És a dir, allò tan suat del “feta la llei, feta la trampa”. Quan aquest Barça el considerem un dels referents de país vol dir que anem ben dats. Vol dir, per exemple, que ja ni ens podem escandalitzar de cap tripartit.
Quan fas trampa amb la llei, has de ser bastant ruc, ase o guarà per no saber que això podria molt ben ser que se’t tiri en contra. Quan de la llei en fem lectures interessades, tacticisme de vol rasant, la conseqüència immediata és el campi qui pugui. Com a mínim, saltar-se la llei, ja no generarà ni vergonya.
Cal ser un ignorant de marca major per no saber que la importància o el valor d’una llei resideix més en el seu esperit que en cap altre factor. La seva lectura pot donar validesa o nul·litat a aquest llei. Cal que posi cap exemple?. Cal que parlem de l’Estatut?.
Saltar-se la llei tan alegrement i comptar amb el vist-i-plau de la ciutadania només té una lectura l’assumpte. Una lectura aberrant. I quedar com uns perfectes idiotes i a mig civilitzar per mor del futbol em sembla encara més patètic.
Si el barcelonisme ha de subministrar aquesta anestèsia a la societat catalana, més val que es descomposi. Si la gent blaugrana pensa que ha fet el negoci del segle, més val que rumiï amb tornar-se a escolaritzar des de primària, amb independència de l’edat. Tota aquesta gent que sent els colors del Barça i que no se li regira el dedins, es converteix en còmplice tàcit d’una xorissada col·lectiva.
Si ets d’aquests, després no bramis. No estaràs autoritzat moralment per exigir res a ningú. Ni a en Carod, quan et surti amb les hòsties de la pluja fina. Ni a en Montilla, quan et refregui per la teva cara d’ase, ruc o guarà que si ets a les fosques o penjat en alguna via de rodalies és per culpa de la teva identitat nacional. Ni a en Saura, quan despiadadament farda d’antisistema amb la seva txurri, mentre custodien les regnes del país. Ni a en Mas quan t’obsequiï novament amb fotos obscenes fent manetes amb en ZP.
Si avui ets tu qui se’n fot del mort i del qui el vetlla, pensa que un dia també jauràs amb els peus al davant. I abans de ser ben mort sentiràs un calfred d’humiliació o de vergonya. Serà just en el moment d’exhalar el darrer alè. Només sentim allò que hem estat.
Fa temps que el Barça hauria de ser a segona. O en algun altre llim. És un dels factors més grans que tenim a casa nostra a l’hora d’eclipsar el país. Aquesta és una idea que arrossego de fa temps. Va començar a generar-me certa virulència quan al balcó de la Plaça Sant Jaume, n’Stoikov, va agafar el president de la Generalitat i el va sacsejar amunt i avall com aquell qui remena un vulgar sac de patates. Després va venir el sapastre de’n Bakero. Des del mateix balcó va llençar els calçotets de’n Joan Gaspar. Són escenes pròpies d’un país en vies de desenvolupament. Com el que vèiem fer a n’Hugo Chávez aquest cap de setmana. Populisme de baixa estopa.
Ahir en Ronaldinho va anar a un jutjat de Gavà per tal d’adoptar la nacionalitat espanyola. La doble nacionalitat, en realitat. Tothom sap, sobre tot la gent culé, que aquest fet té com objectiu el poder incorporar al primer equip més estrangers del que permet la llei. És a dir, allò tan suat del “feta la llei, feta la trampa”. Quan aquest Barça el considerem un dels referents de país vol dir que anem ben dats. Vol dir, per exemple, que ja ni ens podem escandalitzar de cap tripartit.
Quan fas trampa amb la llei, has de ser bastant ruc, ase o guarà per no saber que això podria molt ben ser que se’t tiri en contra. Quan de la llei en fem lectures interessades, tacticisme de vol rasant, la conseqüència immediata és el campi qui pugui. Com a mínim, saltar-se la llei, ja no generarà ni vergonya.
Cal ser un ignorant de marca major per no saber que la importància o el valor d’una llei resideix més en el seu esperit que en cap altre factor. La seva lectura pot donar validesa o nul·litat a aquest llei. Cal que posi cap exemple?. Cal que parlem de l’Estatut?.
Saltar-se la llei tan alegrement i comptar amb el vist-i-plau de la ciutadania només té una lectura l’assumpte. Una lectura aberrant. I quedar com uns perfectes idiotes i a mig civilitzar per mor del futbol em sembla encara més patètic.
Si el barcelonisme ha de subministrar aquesta anestèsia a la societat catalana, més val que es descomposi. Si la gent blaugrana pensa que ha fet el negoci del segle, més val que rumiï amb tornar-se a escolaritzar des de primària, amb independència de l’edat. Tota aquesta gent que sent els colors del Barça i que no se li regira el dedins, es converteix en còmplice tàcit d’una xorissada col·lectiva.
Si ets d’aquests, després no bramis. No estaràs autoritzat moralment per exigir res a ningú. Ni a en Carod, quan et surti amb les hòsties de la pluja fina. Ni a en Montilla, quan et refregui per la teva cara d’ase, ruc o guarà que si ets a les fosques o penjat en alguna via de rodalies és per culpa de la teva identitat nacional. Ni a en Saura, quan despiadadament farda d’antisistema amb la seva txurri, mentre custodien les regnes del país. Ni a en Mas quan t’obsequiï novament amb fotos obscenes fent manetes amb en ZP.
Si avui ets tu qui se’n fot del mort i del qui el vetlla, pensa que un dia també jauràs amb els peus al davant. I abans de ser ben mort sentiràs un calfred d’humiliació o de vergonya. Serà just en el moment d’exhalar el darrer alè. Només sentim allò que hem estat.
diumenge, d’agost 26, 2007
Molt d’anys
Vam arribar de Mallorca dijous. Vam desfer les maletes i les vam tornar a fer. El meu amic fa anys i em va dir si ens feia el pes anar a Girona. Divendres, dissabte i diumenge. Girona sempre ens fa el pes, tot i que fer i desfer i tornar a fer maletes és una mica emprenyòs. Coi, sopar a Les Cols d’Olot i dues nits a Girona: com no ha de poder fer el pes, una proposta semblant?.
A Les Cols vam entrar-hi a dos quarts de deu. Passades les dues, el gerent va venir amb el ferm propòsit de mostrar-nos el restaurant. Allí hi treballa un exèrcit de gent excel·lentment preparada, molt competent. Cosa increïblement difícil de lograr, en el ram de l’hostaleria. Tota aquella gent tan professional estava fins els collons d’haver d’esperar a que nosaltres ens piqués la mosca de tocar el dos. Així és que fins i tot la mateixa Fina Puigdevall ens va fer de guia per la cuina. L’esplèndida cuina. Un amor de cuina. La setena meravella. Vam obrir calaixos, portelles i vam remenar pels prestatges. L’acer inoxidable és el rei dels materials en aquella cuina. Tan que fa pensar que ets a una morgue. A la nit allò té un aire de tanatori. Amb molt de disseny, però. La senyora Puigdevall amb una conversa amable ens va encarrilar cap a la porta.
A l’endemà vam voltar per Girona. L’Onyar és un remans cristal·lí. Els ànecs, els peixos i les gavines trenquen atzarosament les estones de silenci. En mig de les acolorides façanes hi transcorre pau, pau i més pau. Després d’uns dies de pluja tot aquest escenari ha quedat llampant i purificat. Per dins i per fora. Girona, així, fa molt més el pes.
A la nit només ens atrevim amb un iogurt. No és fàcil poder aconseguir un iogurt de la Pastora d’Oló a Girona. A cal Morisco hi trobem de tot, fins i tot palo però d’Eivissa. I palo Túnel, el de Bunyola. I sobres per fer litines i cremor tàrtar a l’engròs. Però no tenen iogurts. Finalment, hem de fer cap a l’Hipercor i hem d’acontentar-nos amb un iogurt de llet de vaca, bio, amb aloe-vera i gust de llimona amb extracte natural.
A cop de iogurt s’organitza el sopar a l’habitació de l’hotel. La conversa discorre llarga i distesa. L’endemà, amb l’ajut del bufet lliure reprenem el fil de la discussió. Uns ous ferrats amb bacon, una truiteta a les fines herbes, pa amb tomàquet, formatge, embotits, fruites, donen una empenteta nova a la conversa. Sopar només de iogurt et lleva amb gana renovada.
El cap de setmana ha passat fugaç. Però el retindrem per molt de temps. No és fàcil tenir converses per recordar. Camí de tornada ens n’adonem que sense les llargues estones de xerrera el cap de setmana hagués passat sense pena ni glòria. Què se n’ha fet de les llargues estones de conversa?. Abans hi havia el costum ben estès de xerrar al voltant de la taula, d’arremolinar-se al carrer per fer-la petar. Avui té la categoria de gran mèrit saber alimentar una conversa i mantenir la seva tensió viva al llarg d’un cap de setmana sencer.
A un amic com aquest li desitges de tot cor que en faci molts més d’anys. Que els celebri on vulgui, encara que sigui després de venir de fer la volta al món. Qualsevol moment serà perfecte per escometre allò que no ha pogut sortit aquests dies per Girona.
Vam arribar de Mallorca dijous. Vam desfer les maletes i les vam tornar a fer. El meu amic fa anys i em va dir si ens feia el pes anar a Girona. Divendres, dissabte i diumenge. Girona sempre ens fa el pes, tot i que fer i desfer i tornar a fer maletes és una mica emprenyòs. Coi, sopar a Les Cols d’Olot i dues nits a Girona: com no ha de poder fer el pes, una proposta semblant?.
A Les Cols vam entrar-hi a dos quarts de deu. Passades les dues, el gerent va venir amb el ferm propòsit de mostrar-nos el restaurant. Allí hi treballa un exèrcit de gent excel·lentment preparada, molt competent. Cosa increïblement difícil de lograr, en el ram de l’hostaleria. Tota aquella gent tan professional estava fins els collons d’haver d’esperar a que nosaltres ens piqués la mosca de tocar el dos. Així és que fins i tot la mateixa Fina Puigdevall ens va fer de guia per la cuina. L’esplèndida cuina. Un amor de cuina. La setena meravella. Vam obrir calaixos, portelles i vam remenar pels prestatges. L’acer inoxidable és el rei dels materials en aquella cuina. Tan que fa pensar que ets a una morgue. A la nit allò té un aire de tanatori. Amb molt de disseny, però. La senyora Puigdevall amb una conversa amable ens va encarrilar cap a la porta.
A l’endemà vam voltar per Girona. L’Onyar és un remans cristal·lí. Els ànecs, els peixos i les gavines trenquen atzarosament les estones de silenci. En mig de les acolorides façanes hi transcorre pau, pau i més pau. Després d’uns dies de pluja tot aquest escenari ha quedat llampant i purificat. Per dins i per fora. Girona, així, fa molt més el pes.
A la nit només ens atrevim amb un iogurt. No és fàcil poder aconseguir un iogurt de la Pastora d’Oló a Girona. A cal Morisco hi trobem de tot, fins i tot palo però d’Eivissa. I palo Túnel, el de Bunyola. I sobres per fer litines i cremor tàrtar a l’engròs. Però no tenen iogurts. Finalment, hem de fer cap a l’Hipercor i hem d’acontentar-nos amb un iogurt de llet de vaca, bio, amb aloe-vera i gust de llimona amb extracte natural.
A cop de iogurt s’organitza el sopar a l’habitació de l’hotel. La conversa discorre llarga i distesa. L’endemà, amb l’ajut del bufet lliure reprenem el fil de la discussió. Uns ous ferrats amb bacon, una truiteta a les fines herbes, pa amb tomàquet, formatge, embotits, fruites, donen una empenteta nova a la conversa. Sopar només de iogurt et lleva amb gana renovada.
El cap de setmana ha passat fugaç. Però el retindrem per molt de temps. No és fàcil tenir converses per recordar. Camí de tornada ens n’adonem que sense les llargues estones de xerrera el cap de setmana hagués passat sense pena ni glòria. Què se n’ha fet de les llargues estones de conversa?. Abans hi havia el costum ben estès de xerrar al voltant de la taula, d’arremolinar-se al carrer per fer-la petar. Avui té la categoria de gran mèrit saber alimentar una conversa i mantenir la seva tensió viva al llarg d’un cap de setmana sencer.
A un amic com aquest li desitges de tot cor que en faci molts més d’anys. Que els celebri on vulgui, encara que sigui després de venir de fer la volta al món. Qualsevol moment serà perfecte per escometre allò que no ha pogut sortit aquests dies per Girona.
divendres, d’agost 24, 2007
Ets liberal?
Ser liberal te més a veure amb la llibertat que estrictament amb l’economia. Encara que molts creguin el contrari o ni ho sospitin. És més una qüestió domèstica que estrictament pública. És una actitud personal, d’entendre i voler projectar la vida pròpia. És una necessitat vital. Poc té a veure amb cervells erudits que gaudeixin d’un Nobel d’economia. Pots no ser economista, però si liberal. No són únicament els economistes que necessiten la llibertat per poder-se realitzar.
Si creus que ets usufructuari del teu destí, no ets liberal. Si creus ser l’amo de la teva vida, comences a ser liberal. Si penses que tens responsabilitats, sobre tot domèstiques, que mai desapareixen i que amb el teu esforç i voluntat pots garantir cotes superiors de dignitat, aleshores estàs bastant tocat de liberalisme.
Si confons sanitat per salut o ensenyament per educació, vas pel mal camí. La salut només te la pot garantir una divinitat no terrenal i l’educació ton pares. Amb aquesta domesticitat s’albira el liberalisme del bo .
Si no cagues o pixes en via pública per convicció pròpia, encara que estiguis en festa major, en comptes d’un reprimit tens tota la pinta de ser liberal. Si, a més, no ho fas sabent que existeix un servei d’escombriaires les vint-i-quatre hores del dia per mor d’aquesta festa major, aleshores ets ben liberal.
Si creus que ets imprescindible per millorar el teu entorn o per fer progressar el món, ets molt liberal. Si creus que els mèrits de fer les coses ben fetes acabaran per tenir recompensa –material o no-, també. Si sospites que no som tots iguals, però que hem de gaudir dels mateixos drets per poder garantir les mateixes oportunitats a tothom, vas ben encarat cap el liberalisme.
Si creus en tu mateix, per allò que fas o has fet, i no perquè ho hagis heretat o t’ho hagi proporcionat un tercer. Si no et sents créixer quan ets voltat d’enzes és perquè penses bastant liberalment. Si entens que amb la llibertat es garanteix la realització de la condició humana, vas de liberal sòbriament.
Finalment, amb un toc d’obvietat majúscula: si ets català hauries de ser entre bastant i molt liberal. A menys que el dring de les teves cadenes, hores d’ara, et soni a música celestial.
Ser liberal te més a veure amb la llibertat que estrictament amb l’economia. Encara que molts creguin el contrari o ni ho sospitin. És més una qüestió domèstica que estrictament pública. És una actitud personal, d’entendre i voler projectar la vida pròpia. És una necessitat vital. Poc té a veure amb cervells erudits que gaudeixin d’un Nobel d’economia. Pots no ser economista, però si liberal. No són únicament els economistes que necessiten la llibertat per poder-se realitzar.
Si creus que ets usufructuari del teu destí, no ets liberal. Si creus ser l’amo de la teva vida, comences a ser liberal. Si penses que tens responsabilitats, sobre tot domèstiques, que mai desapareixen i que amb el teu esforç i voluntat pots garantir cotes superiors de dignitat, aleshores estàs bastant tocat de liberalisme.
Si confons sanitat per salut o ensenyament per educació, vas pel mal camí. La salut només te la pot garantir una divinitat no terrenal i l’educació ton pares. Amb aquesta domesticitat s’albira el liberalisme del bo .
Si no cagues o pixes en via pública per convicció pròpia, encara que estiguis en festa major, en comptes d’un reprimit tens tota la pinta de ser liberal. Si, a més, no ho fas sabent que existeix un servei d’escombriaires les vint-i-quatre hores del dia per mor d’aquesta festa major, aleshores ets ben liberal.
Si creus que ets imprescindible per millorar el teu entorn o per fer progressar el món, ets molt liberal. Si creus que els mèrits de fer les coses ben fetes acabaran per tenir recompensa –material o no-, també. Si sospites que no som tots iguals, però que hem de gaudir dels mateixos drets per poder garantir les mateixes oportunitats a tothom, vas ben encarat cap el liberalisme.
Si creus en tu mateix, per allò que fas o has fet, i no perquè ho hagis heretat o t’ho hagi proporcionat un tercer. Si no et sents créixer quan ets voltat d’enzes és perquè penses bastant liberalment. Si entens que amb la llibertat es garanteix la realització de la condició humana, vas de liberal sòbriament.
Finalment, amb un toc d’obvietat majúscula: si ets català hauries de ser entre bastant i molt liberal. A menys que el dring de les teves cadenes, hores d’ara, et soni a música celestial.
dimecres, d’agost 22, 2007
Cap a la Mallorca liberal
Sóc a punt de fumar-me les darreres estones per Mallorca. Ha estat un vist i no vist. Quan veig que no m’ha donat ni temps a desfer tota la maleta vol dir que alguna cosa falla estrepitosament. Ha curtejat aquesta escapada.
Tot i així ahir vam fer un soparillo amb en Miquel Segura, a Port de Pollença. Una vetllada agradabilissima, que s’estirà fins a quart de dues. Sort que l’home l’endemà partia cap a Praga.
A la conversa hi va aparèixer de tot: política catalana, mallorquina, balear, espanyola, en Matas, la Munar, en Pujol, en Mas. En Montilla. En ZP. El PP balear, després de la fuita de’n Matas en direcció qui sap ben bé cap a on...
El cas és que després d’una estona llarga vam arriba a una conclusió que sembla irreversible: muntar un forum de tall liberal a Mallorca. Provocar que el Grup Hayek tingui una presència estable i seriosa a sa roqueta.
Només hi ha una pega: sembla ser que existeix una relació –no escrita- directament proporcional entre pensament liberal i anticatalanisme, a Mallorca. Com més d’això primer, més hi ha d’això segon. Fins el punt que en Matas era el catalanista del PP a les Illes. No m’estranya, doncs, que l’home hagi tocat el dos i no vulgui deixar rastre.
De totes formes això no és motiu suficient per no engegar un projecte com aquest. No crec que haguem d’amagar la catalanitat de res ni de ningú, sigui on sigui. I encara menys davant persones suposadament liberals. O són ments liberals o són simples ments retorçades. Només el temps dirà.
Sóc a punt de fumar-me les darreres estones per Mallorca. Ha estat un vist i no vist. Quan veig que no m’ha donat ni temps a desfer tota la maleta vol dir que alguna cosa falla estrepitosament. Ha curtejat aquesta escapada.
Tot i així ahir vam fer un soparillo amb en Miquel Segura, a Port de Pollença. Una vetllada agradabilissima, que s’estirà fins a quart de dues. Sort que l’home l’endemà partia cap a Praga.
A la conversa hi va aparèixer de tot: política catalana, mallorquina, balear, espanyola, en Matas, la Munar, en Pujol, en Mas. En Montilla. En ZP. El PP balear, després de la fuita de’n Matas en direcció qui sap ben bé cap a on...
El cas és que després d’una estona llarga vam arriba a una conclusió que sembla irreversible: muntar un forum de tall liberal a Mallorca. Provocar que el Grup Hayek tingui una presència estable i seriosa a sa roqueta.
Només hi ha una pega: sembla ser que existeix una relació –no escrita- directament proporcional entre pensament liberal i anticatalanisme, a Mallorca. Com més d’això primer, més hi ha d’això segon. Fins el punt que en Matas era el catalanista del PP a les Illes. No m’estranya, doncs, que l’home hagi tocat el dos i no vulgui deixar rastre.
De totes formes això no és motiu suficient per no engegar un projecte com aquest. No crec que haguem d’amagar la catalanitat de res ni de ningú, sigui on sigui. I encara menys davant persones suposadament liberals. O són ments liberals o són simples ments retorçades. Només el temps dirà.
dilluns, d’agost 20, 2007
Mallorca
Divendres se’m va acabar l’existència Puigdellívol. Rotundament.
M’he reincorporat a la vida estressant de les vacances. No sé que ho fa enguany que tothom ha decidit anar a Mallorca. Entre els que hem de visitar per compromís familiar més la gent que aterrarà per fer-hi uns dies, m’estic plantejant de canviar el bitllet de tornada. No tinc prous dies per cobrir tantes trobades. I ja no compto el que m’havia proposat de fites personals. Això queda com purament accessori. Ara mateix és un luxe poder estar escrivint aquestes ratlles. No era pas dins el programa!.
Avui espero que arribem a fer un sopar GH. Amb un bon amic estem mirar de tirar endavant la versió del Grup Hayek a Mallorca. Tenim “grans” idees, hem escrit papers i un calendari de possibles actes per a la temporada que, passat l’estiu, encetarem.
Hem convidat a en Miquel Segura. Havia estat -fins fa ben poc- secretari general de l’Institut d’Estudis Baleàrics. Home molt proper a en Matas. Home finíssim. Xueta militant i fuet d’aquesta esquerra mallorquina. Un home que fa molt anys que va a la contra, en moments en els que fer-ho t’hi podies ben jugar l’esquena. O el coll. Se l’ha situat en l’òrbita més pepera de totes, però la seva defensa del català és admirable, per intel·ligent i subtil. A Lleida va encetar la seva intervenció en un acte dient: “puc donar-los a triar dues opcions. Dues. Volen que els xerri en la variant de Mallorca o la del Principat?. Jo no tinc problema en cap de les dues”. Val a dir que els seus predecessor havien fet tots el seu discurs en castellà i sense donar oportunitat a res més, naturalment.
Aquest home coneix el perquè de moltes coses que han passat a les Illes. Políticament parlant, vull dir. Pots compartir o no el seu punt de vista, però té un gran interès saber el que pensa. El mateix fa amb tu. Les hores de conversa amb aquest personatge són inacabables. Parlar de política, de Mallorca, dels xuetes, del món, sempre és un veta que la pots anar estirant fins l’infinit. Vejam, doncs, cap on ens durà una bona conversa.
Divendres se’m va acabar l’existència Puigdellívol. Rotundament.
M’he reincorporat a la vida estressant de les vacances. No sé que ho fa enguany que tothom ha decidit anar a Mallorca. Entre els que hem de visitar per compromís familiar més la gent que aterrarà per fer-hi uns dies, m’estic plantejant de canviar el bitllet de tornada. No tinc prous dies per cobrir tantes trobades. I ja no compto el que m’havia proposat de fites personals. Això queda com purament accessori. Ara mateix és un luxe poder estar escrivint aquestes ratlles. No era pas dins el programa!.
Avui espero que arribem a fer un sopar GH. Amb un bon amic estem mirar de tirar endavant la versió del Grup Hayek a Mallorca. Tenim “grans” idees, hem escrit papers i un calendari de possibles actes per a la temporada que, passat l’estiu, encetarem.
Hem convidat a en Miquel Segura. Havia estat -fins fa ben poc- secretari general de l’Institut d’Estudis Baleàrics. Home molt proper a en Matas. Home finíssim. Xueta militant i fuet d’aquesta esquerra mallorquina. Un home que fa molt anys que va a la contra, en moments en els que fer-ho t’hi podies ben jugar l’esquena. O el coll. Se l’ha situat en l’òrbita més pepera de totes, però la seva defensa del català és admirable, per intel·ligent i subtil. A Lleida va encetar la seva intervenció en un acte dient: “puc donar-los a triar dues opcions. Dues. Volen que els xerri en la variant de Mallorca o la del Principat?. Jo no tinc problema en cap de les dues”. Val a dir que els seus predecessor havien fet tots el seu discurs en castellà i sense donar oportunitat a res més, naturalment.
Aquest home coneix el perquè de moltes coses que han passat a les Illes. Políticament parlant, vull dir. Pots compartir o no el seu punt de vista, però té un gran interès saber el que pensa. El mateix fa amb tu. Les hores de conversa amb aquest personatge són inacabables. Parlar de política, de Mallorca, dels xuetes, del món, sempre és un veta que la pots anar estirant fins l’infinit. Vejam, doncs, cap on ens durà una bona conversa.
dimecres, d’agost 15, 2007
L’estrella Catalunya
Acte seguit va venir la humiliació. El Sr. Pizarro mereixia, pel cap baix, l’escarni. Amb el tema de l’opa el vam descobrir com un dels valors més sòlids de l’anticatalanitat espanyola. Dilluns es va rifar, va humiliar als polítics de perfil baix que se l’escoltaven i de retruc va aprofitar per fer-nos quedar a tots com veritables imbècils de marca major.
Es va presentar com un tigre mans de l’aparell de l’estat, des de temps immemorials, abans que vostès decidissin treure la pols a aquest parlamentet. Va dir que no sabem la sort que tenim, des que la seva empresa opera exclusivament pel nostre territori. Abans d’això: el caos. Tres companyies, mal gestionades, deficitàries i ni saben l’embolic en el qual es trobaven vostès!. El cas català, altre cop, va ser un cas únic a Espanya!. Ets un desgraciat. Un solemne filibuster, per dir-t’ho finament.
Quatre-centes mil persones a les fosques i aterra a Barcelona amb els fums de qui encara li deus diners. I ses senyories, amb les cares més subnormales que he conegut en rostre humà. Em demano on eren els experts. Ells havien de garantir una mica de llum al problema de la ídem.
Al Parlament era menester plantar cara a l’aparell de l’estat. Simple qüestió de dignitat. Vam comprovar que no són els crits, els gestos, la retòrica, els venedors de fum, la falsa modèstia, la falsa competència, els aprenents de peixatera, qui ens durà a una llibertat segura. Ens cal gent molt més preparada; experta.
Dilluns va aparèixer un bri d’aquell estel que és Catalunya. No pas el que branda en senyera independentista. Un estel llunyà, d’aquells que veiem córrer pel firmament les nits fosques d’atmosfera oxigenada. Diuen els experts que només ens arriba llur rastre, perquè aquell fenomen en realitat fa milers d’anys que es va extingir.
Fins i tot les consumades peixateres d’aquest país saben què, si els experts parlen, podrien datar-nos el temps que fa que no som més que un pur miratge. Que som pols de la nostra pols. Partícules cada cop menys incandescents, que deambulen erràticament en algun univers obscur, emmudit i en magna solitud.
Mentre, en aquesta part de la terra els enzes bramen: morin els experts. Llarga vida als estels!.
Acte seguit va venir la humiliació. El Sr. Pizarro mereixia, pel cap baix, l’escarni. Amb el tema de l’opa el vam descobrir com un dels valors més sòlids de l’anticatalanitat espanyola. Dilluns es va rifar, va humiliar als polítics de perfil baix que se l’escoltaven i de retruc va aprofitar per fer-nos quedar a tots com veritables imbècils de marca major.
Es va presentar com un tigre mans de l’aparell de l’estat, des de temps immemorials, abans que vostès decidissin treure la pols a aquest parlamentet. Va dir que no sabem la sort que tenim, des que la seva empresa opera exclusivament pel nostre territori. Abans d’això: el caos. Tres companyies, mal gestionades, deficitàries i ni saben l’embolic en el qual es trobaven vostès!. El cas català, altre cop, va ser un cas únic a Espanya!. Ets un desgraciat. Un solemne filibuster, per dir-t’ho finament.
Quatre-centes mil persones a les fosques i aterra a Barcelona amb els fums de qui encara li deus diners. I ses senyories, amb les cares més subnormales que he conegut en rostre humà. Em demano on eren els experts. Ells havien de garantir una mica de llum al problema de la ídem.
Al Parlament era menester plantar cara a l’aparell de l’estat. Simple qüestió de dignitat. Vam comprovar que no són els crits, els gestos, la retòrica, els venedors de fum, la falsa modèstia, la falsa competència, els aprenents de peixatera, qui ens durà a una llibertat segura. Ens cal gent molt més preparada; experta.
Dilluns va aparèixer un bri d’aquell estel que és Catalunya. No pas el que branda en senyera independentista. Un estel llunyà, d’aquells que veiem córrer pel firmament les nits fosques d’atmosfera oxigenada. Diuen els experts que només ens arriba llur rastre, perquè aquell fenomen en realitat fa milers d’anys que es va extingir.
Fins i tot les consumades peixateres d’aquest país saben què, si els experts parlen, podrien datar-nos el temps que fa que no som més que un pur miratge. Que som pols de la nostra pols. Partícules cada cop menys incandescents, que deambulen erràticament en algun univers obscur, emmudit i en magna solitud.
Mentre, en aquesta part de la terra els enzes bramen: morin els experts. Llarga vida als estels!.
dimarts, d’agost 14, 2007
“Mossos en acció”
Ara que tinc una estona per fer de Puigdellívol de forma pletòrica, vull mirar d’anar al FNAC. Ara és època de rebaixes, i dintre de les coses amb pvp de saldo trobes dvd’s interessants. Hi ha sèries de televisió!. No entenc qui coi es pot comprar sèries de TV en dvd. A banda de la meva reina des meu coret, és clar. No passa estiu que la senyora no vagi a la cerca del NIP/TUCK d’aquella temporada. Comprovo, astorat, la quantitat de packs que han arribat a fer d’una kk de sèrie com Friends. Enguany, per mor del consell d’en Marc Arza, caldrà veure si ja ha sortit la sèrie "The West Wing". No en tinc ni flowers. Però tampoc coneixia la menja blanca de Reus i va resultar ser una delícia.
Vull veure, també, si ja s’ha recopilat la sèrie “Mossos en acció”. En el primer capítol una colla d’agents se las té amb un xorisso, que després de ferir dos companys i abonyegar dos cotxes patrulla acaba a comissaria emmanillat. No cal que digui que els mossos van comptar amb el meu suport anònim. Al vídeo li manca el so i estalvia les imatges prèvies a comissaria, del xorisso en acció. Amb la qual cosa es perd una càrrega importantíssima d’informació per determinar si els agents realment tusten injustament a aquest xorisso, al que la premsa del moviment va voler fer-nos passar per màrtir de la santa innocència en mans dels cossos i forces de (l’estat?) la Generalitat. Voler fer-te creure que, quan algú semblant arriba emmanillat a comissaria, l’únic que se li pot oferir són classes d’urbanitat és voler fer-te passar per imbècil rematat. Vaig trobar d’una baixesa incalculable haver posat en dansa aquesta pel·lícula, que es va fer amb tota la mala folla del món. I vaig trobar encara més baix que aquest recurs gaudís del vist-i-plau dels més alts responsables de la conselleria d’interior i d’alguna altra també molt progre. En seu parlamentària!.
Com que som a vessar de pluja fina amb la correcció política, la cosa és: els mossos i les mosses. Doncs poc després va aparèixer un segon lliurament, “Mosses en acció”. Altre cop sense so. I les imatges, per més escabroses que me les volessin presentar les vaig trobar d’allò més naïf però igual de fill de puta el mètode de filtrar-les. Igual de fill de puta la finalitat que cercaven. Insisteixo que parlem d’una comissaria. No de la consulta del meu dentista ni de cap podòleg.
El tercer capítol va dels mossos -i les mosses-, tots a una, reclamant els seus drets pels carrers de Barcelona. Un revival del “es triste pedir, però es mas triste robar”. La manifestació també va gaudir del meu suport, encara que només fou moral.
Del quart capítol no en se res, més que el publicat en forma de text. Encara és calent. La setmana passada un cotxe s’estimba a l’AP-7, entre Vandellòs i l’Hospitalet de l’Infant. Hi moren dues criatures i els altres tres ocupants, directes a l’hospital. En el cotxe hi anava una família sencera. Hi conduïa el pare. Els mossos fan guàrdia a l’habitació fins que al conductor se li dona d’alta mèdica. És aleshores que l’agafen, l’acusen d’homicidi i se l’emporten davant d’un jutge.
Bé, així com abans em faltava el so, per posar-me de través en la feina dels mossos, aquí em falten les imatges. Ara, només amb el relat dels fets em quedo astorat. No em sé avenir d’aquesta manca d’humanitat que semblen exhibir els mossos que van atendre el cas. El mínim que se’ls hauria d’exigir és que abandonessin el cos policial. Algú que fa ostentació d’aquesta manca d’escrúpols, amb llicència per matar, és un perill públic.
És a dir, que com a pare comets un error, segurament l’error insuperat de la teva vida que és ser el responsable de la mort de dos dels teus fills i el més lúcid que li assalta al capet del mosso és donar una resposta administrativa, com un lloro dels més tontos. No hi ha en aquest país cap llei, ni càstig ni jutge més sever que la pròpia consciència d’aquest pare. Ni res que torni a la vida a aquestes dues criatures. A aquesta persona li cal una resposta plena d’intel·ligència emocional. No aquest autisme de funcionari, aquesta manca de cordura. He sentit ràbia i vergonya a parts iguals en assabentar-me d’aquesta notícia. Ha passat quan Catalunya era en mans del matrimoni Ceaucescu.
Intento clarificar-me amb aquesta sèrie. Comença presentant-nos la policia com autèntics goril·les quan fan la seva feina. Aleshores se li dona corda, en totes les cadenes de ràdio i televisió; autòctones o estrangeres. Internet en va plena. I quan arriba el moment que els goril·les fan la feina de policia, aleshores no hi ha cap micro, cap càmera que filmi ni que esbombi res.
Si Ceaucescu aixequés el cap, no dubto que se sentiria orgullós de Catalunya. I jo, pensant-ho millor, ja aniré pel FNAC el dia que em retrobi amb el bon humor.
Àrea Puigdellívol
Avui firaré pel mercat de Nou Barris. Triar i remenar. Me’n duré la meva mare. Anar a mercat amb la meva mare m’encanta. Quan es deixa me l’emporto al de Mataró, que hi passa de tot.
El sopar amb en Chamb s’ajorna a dia d’avui.
Ahir, per sortir del pas, em vaig arreglar amb tres llesques de pa de pagès torrat: amb botifarra de foie, amb formatge curat i amb sobrassada de Mallorca –autèntica-. Mitja ampolla de Mas Escorpí, un chardonnay del 2006 de Gramona, fresquet. Boníssim. Per tancar, una barreta de Special de Kellogg’s, de règim. Duu xocolata i bocinets de taronja, a més de les bírries cruixents de sempre. Un iogurtet de la pastora d’Oló. Són deliciosos. El rotet i cap a dormir.
Ara que tinc una estona per fer de Puigdellívol de forma pletòrica, vull mirar d’anar al FNAC. Ara és època de rebaixes, i dintre de les coses amb pvp de saldo trobes dvd’s interessants. Hi ha sèries de televisió!. No entenc qui coi es pot comprar sèries de TV en dvd. A banda de la meva reina des meu coret, és clar. No passa estiu que la senyora no vagi a la cerca del NIP/TUCK d’aquella temporada. Comprovo, astorat, la quantitat de packs que han arribat a fer d’una kk de sèrie com Friends. Enguany, per mor del consell d’en Marc Arza, caldrà veure si ja ha sortit la sèrie "The West Wing". No en tinc ni flowers. Però tampoc coneixia la menja blanca de Reus i va resultar ser una delícia.
Vull veure, també, si ja s’ha recopilat la sèrie “Mossos en acció”. En el primer capítol una colla d’agents se las té amb un xorisso, que després de ferir dos companys i abonyegar dos cotxes patrulla acaba a comissaria emmanillat. No cal que digui que els mossos van comptar amb el meu suport anònim. Al vídeo li manca el so i estalvia les imatges prèvies a comissaria, del xorisso en acció. Amb la qual cosa es perd una càrrega importantíssima d’informació per determinar si els agents realment tusten injustament a aquest xorisso, al que la premsa del moviment va voler fer-nos passar per màrtir de la santa innocència en mans dels cossos i forces de (l’estat?) la Generalitat. Voler fer-te creure que, quan algú semblant arriba emmanillat a comissaria, l’únic que se li pot oferir són classes d’urbanitat és voler fer-te passar per imbècil rematat. Vaig trobar d’una baixesa incalculable haver posat en dansa aquesta pel·lícula, que es va fer amb tota la mala folla del món. I vaig trobar encara més baix que aquest recurs gaudís del vist-i-plau dels més alts responsables de la conselleria d’interior i d’alguna altra també molt progre. En seu parlamentària!.
Com que som a vessar de pluja fina amb la correcció política, la cosa és: els mossos i les mosses. Doncs poc després va aparèixer un segon lliurament, “Mosses en acció”. Altre cop sense so. I les imatges, per més escabroses que me les volessin presentar les vaig trobar d’allò més naïf però igual de fill de puta el mètode de filtrar-les. Igual de fill de puta la finalitat que cercaven. Insisteixo que parlem d’una comissaria. No de la consulta del meu dentista ni de cap podòleg.
El tercer capítol va dels mossos -i les mosses-, tots a una, reclamant els seus drets pels carrers de Barcelona. Un revival del “es triste pedir, però es mas triste robar”. La manifestació també va gaudir del meu suport, encara que només fou moral.
Del quart capítol no en se res, més que el publicat en forma de text. Encara és calent. La setmana passada un cotxe s’estimba a l’AP-7, entre Vandellòs i l’Hospitalet de l’Infant. Hi moren dues criatures i els altres tres ocupants, directes a l’hospital. En el cotxe hi anava una família sencera. Hi conduïa el pare. Els mossos fan guàrdia a l’habitació fins que al conductor se li dona d’alta mèdica. És aleshores que l’agafen, l’acusen d’homicidi i se l’emporten davant d’un jutge.
Bé, així com abans em faltava el so, per posar-me de través en la feina dels mossos, aquí em falten les imatges. Ara, només amb el relat dels fets em quedo astorat. No em sé avenir d’aquesta manca d’humanitat que semblen exhibir els mossos que van atendre el cas. El mínim que se’ls hauria d’exigir és que abandonessin el cos policial. Algú que fa ostentació d’aquesta manca d’escrúpols, amb llicència per matar, és un perill públic.
És a dir, que com a pare comets un error, segurament l’error insuperat de la teva vida que és ser el responsable de la mort de dos dels teus fills i el més lúcid que li assalta al capet del mosso és donar una resposta administrativa, com un lloro dels més tontos. No hi ha en aquest país cap llei, ni càstig ni jutge més sever que la pròpia consciència d’aquest pare. Ni res que torni a la vida a aquestes dues criatures. A aquesta persona li cal una resposta plena d’intel·ligència emocional. No aquest autisme de funcionari, aquesta manca de cordura. He sentit ràbia i vergonya a parts iguals en assabentar-me d’aquesta notícia. Ha passat quan Catalunya era en mans del matrimoni Ceaucescu.
Intento clarificar-me amb aquesta sèrie. Comença presentant-nos la policia com autèntics goril·les quan fan la seva feina. Aleshores se li dona corda, en totes les cadenes de ràdio i televisió; autòctones o estrangeres. Internet en va plena. I quan arriba el moment que els goril·les fan la feina de policia, aleshores no hi ha cap micro, cap càmera que filmi ni que esbombi res.
Si Ceaucescu aixequés el cap, no dubto que se sentiria orgullós de Catalunya. I jo, pensant-ho millor, ja aniré pel FNAC el dia que em retrobi amb el bon humor.
Àrea Puigdellívol
Avui firaré pel mercat de Nou Barris. Triar i remenar. Me’n duré la meva mare. Anar a mercat amb la meva mare m’encanta. Quan es deixa me l’emporto al de Mataró, que hi passa de tot.
El sopar amb en Chamb s’ajorna a dia d’avui.
Ahir, per sortir del pas, em vaig arreglar amb tres llesques de pa de pagès torrat: amb botifarra de foie, amb formatge curat i amb sobrassada de Mallorca –autèntica-. Mitja ampolla de Mas Escorpí, un chardonnay del 2006 de Gramona, fresquet. Boníssim. Per tancar, una barreta de Special de Kellogg’s, de règim. Duu xocolata i bocinets de taronja, a més de les bírries cruixents de sempre. Un iogurtet de la pastora d’Oló. Són deliciosos. El rotet i cap a dormir.
dilluns, d’agost 13, 2007
Lluís Maria Xirinacs, A.C.S.
Conec el personatge de forma superficial. Conec el que conec gràcies a les notícies puntuals que han anat sortint a la premsa, ràdio o televisió.
Només un cop vaig tenir l’ocasió de topar-me amb ell. Jo tindria aleshores, com a molt, onze anys i fou quan anava a escola al C.N.M. General Primo de Rivera. Pujant les escales del dragó del Parc Güell, a mà esquerra.
El recinte sempre ha estat un lloc de molta peregrinació, plató de TV’s, localització magnífica per rodar anuncis, refugi d’amants, racó d’incivisme, enclavament perfecte per a l’oci i el lleure. Entre els ramats de gentada sempre n’hi veies algú que tenia pinta d’estar tocat lleugerament per la fama. És avui que sé qui és en Luís Aguilé, la Bàrbara Rey, en José Guardiola, en George Harrison, el president Pujol, en Lluís M. Xirinacs. En vuit anys hi passa molta gent pel Parc Güell. Tanta que al final ni te n’adones del grau de concurrència ni de fama que corre per allí.
Un dia cap al tard, esperant la patera amb rodes que ens havia de retornar a casa, va aparèixer un senyor amb barba, acompanyat. I com que sonava d’alguna cosa vam anar a trobar-lo. Jo li vaig demanar un autògraf, que me’l va estampar en una enganxina amb el seu retrat. L’home va quedar feliç de veure que era reconegut a unes edats tan tendres. I jo vaig quedar encantat de topar amb algú que tenia enganxines amb la seva cara i una senyera estelada de fons. Per força havia de ser algú important. Vaig guardar l’enganxina i després em vaig preocupar d’esbrinar el personatge.
Sense tenir un coneixement profund d’ell, m’ha semblat que aquest bon home patia d’un cert decalatge respecte de la Catalunya que volia esperonar. El seu esperit manifestament gandhià es posà en marxa massa aviat. Aquelles assentades al costat de la Model que protagonitzava –i que van tenir el seu ressò, no en dubto- avui haguessin fet furor.
Amb tota aquesta cultura de la Pau que regna, les ganes de festa major i de fer performances contra les guerres –o el motiu que sigui-, de plantar la tenda de campanya a Francesc Macià a la mínima de canto, de tallar la Diagonal o Pau Claris, de tanta causa amb dubtosa bondat, en Xirinacs era avui que havia de plantejar les seves accions. Essent molt conscient del tipus d’espiritualitat que branda per aquí. Res a veure amb la Índia. Aquí, la majoria de fills de Buda, són de pasta de moniato.
Ara s’escampa el rumor de suïcidi. Bé, jo l’he sabut per internet i diumenge el va il·lustrar TV3, amb la solvència que comença a ser marca de la casa. Un suïcidi presentat d’allò més esotèric. El fet, però, és que és ben mort.
Si és cert que s’ha suïcidat -cosa que dubto a la vista dels motius que s’exposen-, penso que l’home ha tornat a patir de decalatge. Aquest esperit seu hindú aquí no l’entenen ni les mosteles. És massa elevat. L’opressió a la qual és sotmesa la pàtria va molt per darrera de l’opressió a la qual avui es veu sotmesa la tonyina.
Crec més possible una catalana mort en aquest darrer cas, que per la nació. I no pel seu alt grau de compromís en la causa. Penso més probable que abans mori un activista als oceans, perquè s’hagi enredat en una d’aquestes pancartotes fermes, revoltades i difícils de compondre en una zòdiac en moviment, en alta mar, amb tots el vents en contra i les ones descomunals de cara, i que tot això provoqui que mori escanyat per una de les vetes indòmites que fàcilment s’enreden amb traïdoria. O que en semblant situació un d’aquest pesquers japonesos foti un cop d’àncora al cap d’un activista, per torracollons.
Plantar la tenda i arriar focs de camp, els que vulguis Lluís M. . Ara, nosaltres el suïcidi nacional el practiquem cada dia una mica, després d’un bon pa amb tomàquet. Nosaltres, ben farts com a truges anem a cercar la mort. Però d’esquenes. De cara només hi anem a trobar la tonyina, el pa i el tomàquet.
Qualsevol que hagi estat la causa de la teva mort, sàpigues que és sentida. Malgrat aquesta Catalunya amb consistència semblant al paper de fumar, sàpigues que som molts els que et trobarem a faltar. (A.C.S.).
Àrea Puigdellívol
Soparet amb en Chamb, al restaurant Qvid, Diagonal amb Bruc.
En Chamb sempre està a l'aguait de la novetat més roent. Poca conya, doncs.
Conec el personatge de forma superficial. Conec el que conec gràcies a les notícies puntuals que han anat sortint a la premsa, ràdio o televisió.
Només un cop vaig tenir l’ocasió de topar-me amb ell. Jo tindria aleshores, com a molt, onze anys i fou quan anava a escola al C.N.M. General Primo de Rivera. Pujant les escales del dragó del Parc Güell, a mà esquerra.
El recinte sempre ha estat un lloc de molta peregrinació, plató de TV’s, localització magnífica per rodar anuncis, refugi d’amants, racó d’incivisme, enclavament perfecte per a l’oci i el lleure. Entre els ramats de gentada sempre n’hi veies algú que tenia pinta d’estar tocat lleugerament per la fama. És avui que sé qui és en Luís Aguilé, la Bàrbara Rey, en José Guardiola, en George Harrison, el president Pujol, en Lluís M. Xirinacs. En vuit anys hi passa molta gent pel Parc Güell. Tanta que al final ni te n’adones del grau de concurrència ni de fama que corre per allí.
Un dia cap al tard, esperant la patera amb rodes que ens havia de retornar a casa, va aparèixer un senyor amb barba, acompanyat. I com que sonava d’alguna cosa vam anar a trobar-lo. Jo li vaig demanar un autògraf, que me’l va estampar en una enganxina amb el seu retrat. L’home va quedar feliç de veure que era reconegut a unes edats tan tendres. I jo vaig quedar encantat de topar amb algú que tenia enganxines amb la seva cara i una senyera estelada de fons. Per força havia de ser algú important. Vaig guardar l’enganxina i després em vaig preocupar d’esbrinar el personatge.
Sense tenir un coneixement profund d’ell, m’ha semblat que aquest bon home patia d’un cert decalatge respecte de la Catalunya que volia esperonar. El seu esperit manifestament gandhià es posà en marxa massa aviat. Aquelles assentades al costat de la Model que protagonitzava –i que van tenir el seu ressò, no en dubto- avui haguessin fet furor.
Amb tota aquesta cultura de la Pau que regna, les ganes de festa major i de fer performances contra les guerres –o el motiu que sigui-, de plantar la tenda de campanya a Francesc Macià a la mínima de canto, de tallar la Diagonal o Pau Claris, de tanta causa amb dubtosa bondat, en Xirinacs era avui que havia de plantejar les seves accions. Essent molt conscient del tipus d’espiritualitat que branda per aquí. Res a veure amb la Índia. Aquí, la majoria de fills de Buda, són de pasta de moniato.
Ara s’escampa el rumor de suïcidi. Bé, jo l’he sabut per internet i diumenge el va il·lustrar TV3, amb la solvència que comença a ser marca de la casa. Un suïcidi presentat d’allò més esotèric. El fet, però, és que és ben mort.
Si és cert que s’ha suïcidat -cosa que dubto a la vista dels motius que s’exposen-, penso que l’home ha tornat a patir de decalatge. Aquest esperit seu hindú aquí no l’entenen ni les mosteles. És massa elevat. L’opressió a la qual és sotmesa la pàtria va molt per darrera de l’opressió a la qual avui es veu sotmesa la tonyina.
Crec més possible una catalana mort en aquest darrer cas, que per la nació. I no pel seu alt grau de compromís en la causa. Penso més probable que abans mori un activista als oceans, perquè s’hagi enredat en una d’aquestes pancartotes fermes, revoltades i difícils de compondre en una zòdiac en moviment, en alta mar, amb tots el vents en contra i les ones descomunals de cara, i que tot això provoqui que mori escanyat per una de les vetes indòmites que fàcilment s’enreden amb traïdoria. O que en semblant situació un d’aquest pesquers japonesos foti un cop d’àncora al cap d’un activista, per torracollons.
Plantar la tenda i arriar focs de camp, els que vulguis Lluís M. . Ara, nosaltres el suïcidi nacional el practiquem cada dia una mica, després d’un bon pa amb tomàquet. Nosaltres, ben farts com a truges anem a cercar la mort. Però d’esquenes. De cara només hi anem a trobar la tonyina, el pa i el tomàquet.
Qualsevol que hagi estat la causa de la teva mort, sàpigues que és sentida. Malgrat aquesta Catalunya amb consistència semblant al paper de fumar, sàpigues que som molts els que et trobarem a faltar. (A.C.S.).
Àrea Puigdellívol
Soparet amb en Chamb, al restaurant Qvid, Diagonal amb Bruc.
En Chamb sempre està a l'aguait de la novetat més roent. Poca conya, doncs.
dissabte, d’agost 11, 2007
Ramon B. for President!
A mitjans de juliol al Cimera Extraordinària hi apareixia una breu entrada, que feia referència il·lustrada al que més d’un pensava que era una vil llegenda urbana. Quan en Montilla va pel món, porta una “xuleta” per si ha de signar al llibre de visites. Copia d'allí el que hi vol deixar estampat.
Bé, a mi em deixa perplex. Una situació d’aquesta naturalesa em deixa fora de joc. Surt al Polònia i m’ofèn. Però a vegades diuen que la realitat acostuma a superar la ficció. Com és el cas. I no sé si estic ofès, al·lucinat o sento una vergonya aliena desmesurada. Em costa bastant de creure que al Partit dels Socialistes no hagi realment algú més preparat. Us imagineu semblant situació en algun president d’un país europeu, de la nostra òrbita, del nostre món?. Que un president no sàpiga escriure en l’idioma del país que –se suposa- representa és una cosa inconcebible. En la nostra òrbita, en el nostre món vull dir. No en la casa plena d’okupes que tinc davant del despatx.
Crec que els intestins d’un partit són complicats. Però fins a aquest punt, mai no m’ho hagués pensat. Al PSC hi ha gent molt vàlida, jove, que representa saba nova. Idees noves, energia nova, futur.
Proba d’això n’és, per exemple, en Ramon Bassas. També té el seu blog, molt –massa- socialista. Jo acostumo a seguir-li la pista regularment. Estic segur que, tot i no compartir la seva veta ideològica, pesa més el cantó de les seves virtuts polítiques que les criticables. Hi juga molt en el seu favor l’edat. És un personatge més fill d’aquests temps que no pas d’altres més empeltats amb tot el rebombori que fou la transició de la senyoreta Pepis.
Quan arriba l’estiu en Ramon Bassas a diari fa les seves recomanacions. En general les trobo molt encertades. Interessants, sens dubte. El vaig descobrir l’agost passat, que va estar replet de bons suggeriments. Em va agradar especialment la referència a la primera carta encíclica del Sant Pare Benet XVI: Déu és amor (Deus caritas est). La vaig anar a comprar de seguida, la vaig llegir i ha quedat tot aquest any al costat del sofà; a l’estar de casa. Aprofitaré la meva condició de Puigdellívol per tornar-la a mirar. He celebrat molt que enguany torni a repetir aquest sistema d’entrades en el seu blog. Us el recomano, doncs.
En Ramon Bassas és filòsof. Està gairebé dit tot. Lletres pures. Parla, quan no és en campanya, d’art, religió, literatura, filosofia. També de política. De Mataró, on fa de regidor d’urbanisme i a més n’és el primer Secretari del PSC.
Molts cops he pensat perquè sí un tipus com en Montilla i no un tipus com en Ramon?. Potser perquè necessitaria més recolzaments?. Ramon, envia’ns un senyal clar –no cal que sigui explícit, que t’hi jugues la carrera!- i començarem una ferotge campanya per internet: Ramon B. for President!.
Àrea Puigdellívol
Melmelada Wilkin & Sons, Ltd. Ginger and Rum. A sobre de la llesca torrada amb una punta de mantega.
Mitja ampolla de cava Pere Ventura, Brut Nature, Cupatge d’honor. A la fresca, perfumada per les tomaqueres i l’espígol. Remor de fons ambientada pel les ones de la mar.
A mitjans de juliol al Cimera Extraordinària hi apareixia una breu entrada, que feia referència il·lustrada al que més d’un pensava que era una vil llegenda urbana. Quan en Montilla va pel món, porta una “xuleta” per si ha de signar al llibre de visites. Copia d'allí el que hi vol deixar estampat.
Bé, a mi em deixa perplex. Una situació d’aquesta naturalesa em deixa fora de joc. Surt al Polònia i m’ofèn. Però a vegades diuen que la realitat acostuma a superar la ficció. Com és el cas. I no sé si estic ofès, al·lucinat o sento una vergonya aliena desmesurada. Em costa bastant de creure que al Partit dels Socialistes no hagi realment algú més preparat. Us imagineu semblant situació en algun president d’un país europeu, de la nostra òrbita, del nostre món?. Que un president no sàpiga escriure en l’idioma del país que –se suposa- representa és una cosa inconcebible. En la nostra òrbita, en el nostre món vull dir. No en la casa plena d’okupes que tinc davant del despatx.
Crec que els intestins d’un partit són complicats. Però fins a aquest punt, mai no m’ho hagués pensat. Al PSC hi ha gent molt vàlida, jove, que representa saba nova. Idees noves, energia nova, futur.
Proba d’això n’és, per exemple, en Ramon Bassas. També té el seu blog, molt –massa- socialista. Jo acostumo a seguir-li la pista regularment. Estic segur que, tot i no compartir la seva veta ideològica, pesa més el cantó de les seves virtuts polítiques que les criticables. Hi juga molt en el seu favor l’edat. És un personatge més fill d’aquests temps que no pas d’altres més empeltats amb tot el rebombori que fou la transició de la senyoreta Pepis.
Quan arriba l’estiu en Ramon Bassas a diari fa les seves recomanacions. En general les trobo molt encertades. Interessants, sens dubte. El vaig descobrir l’agost passat, que va estar replet de bons suggeriments. Em va agradar especialment la referència a la primera carta encíclica del Sant Pare Benet XVI: Déu és amor (Deus caritas est). La vaig anar a comprar de seguida, la vaig llegir i ha quedat tot aquest any al costat del sofà; a l’estar de casa. Aprofitaré la meva condició de Puigdellívol per tornar-la a mirar. He celebrat molt que enguany torni a repetir aquest sistema d’entrades en el seu blog. Us el recomano, doncs.
En Ramon Bassas és filòsof. Està gairebé dit tot. Lletres pures. Parla, quan no és en campanya, d’art, religió, literatura, filosofia. També de política. De Mataró, on fa de regidor d’urbanisme i a més n’és el primer Secretari del PSC.
Molts cops he pensat perquè sí un tipus com en Montilla i no un tipus com en Ramon?. Potser perquè necessitaria més recolzaments?. Ramon, envia’ns un senyal clar –no cal que sigui explícit, que t’hi jugues la carrera!- i començarem una ferotge campanya per internet: Ramon B. for President!.
Àrea Puigdellívol
Melmelada Wilkin & Sons, Ltd. Ginger and Rum. A sobre de la llesca torrada amb una punta de mantega.
Mitja ampolla de cava Pere Ventura, Brut Nature, Cupatge d’honor. A la fresca, perfumada per les tomaqueres i l’espígol. Remor de fons ambientada pel les ones de la mar.
divendres, d’agost 10, 2007
Fent de Puigdellívol
Recordaràs lector d’aquest blog, agut com ets, què una de les obres més revolucionàries en el camp de la integració que va impulsar el govern Pujol fou la llei de normalització. Del seu articulat recordaràs, molt de mi car lector, l’apartat que fa referència als cognoms. De la seva adaptació fonètica a l’ortografia fabriana, de la inclusió de la “i” entre els dos cognoms i del capítol específic referent a aquests. És a dir, que els Gómez, si així ho decideixen, poden transformar-se en Gibert, els Fernández en Fonollosa, els Valdecasas poden ser els Torredeflot. I els Rodríguez, Puigdellívol.
Feta aquesta prèvia, estimat lector, ara ja puc confessar-te que tinc per endavant una setmana i escaig per fer de Puigdellívol. Avui he acompanyat la meva reina des meu coret a l’aeroport, amb destinació Palma. Sa meva al·lota retorna a ca seva i jo, automàticament, esdevinc un Puigdellívol més. L’he abraçat, li he promès fer tot el que m’ha demanat i li he fet les quatre cosetes que vaig aprendre de seguida de’n Trinxet, el seu canet. Bèstia intel·ligent com poques, es desplacin amb dues o quatre potes a l’ensems. En Trinxet fou la bèstia que més ràpidament es feia estimar de tot Mallorca.
-Quan venguis t’has d’haver llevat dos quilos d’aquesta panxarrota que ara tragines.
-És clar que si, amor meu.
-Em trobaràs a faltar?
-És clar que si, amor meu.
-Faràs bonda?
-És clar que si, amor meu.
-Regaràs ses tomatigueres?
-És clar que si, amor meu.
Quan en Trinxet, ca educat entre moixes, volia alguna cosa de tu et posava el seu caparró damunt la cama. Esbufegava cada cop que un humà li xerrava. I sacsejava la cua. Sempre el mateix esbufec i qualsevol membre de la família quedava “convinçut” de que en Trinxet obeiria. Això el feia automàticament receptor d’un premi: gelat, la galleteta o un bocí de sobrassada d’aquestes que, putes, com s’aferra!.
He deixat es meu cotorrí a un quart de nou al Prat. He comprat aquell contestador automàtic que feia dues setmanes que vaig encarregar. He desviat el telèfon de la feina (sí, de la feina que em lliga a Barcelona) al meu mòbil. I demà, a les deu, començaré la ruta de botigues que tant m’alegren el cos: les montserratines, la xarcuteria de na Maribel, el videoclub de Mataró, la peixateria de’n Carles, L’Espinaler. I dissabte hi ha mercat a la plaça de Cuba, a Mataró. Hi has estat mai al mercat de Mataró?. Tot Puigdellívol estiuenc no s’ho hauria de perdre. Per res del món.
Espero que la meva reina des meu coret no llegeixi aquest post. El retorn al seu clan familiar crec que la ben entretindrà. M’ha trucat trista i encongida. Trista perquè com era d’esperar li han perdut l’equipatge.
-No et preocupis, reina meva des meu coret apolillat. Demà segur que et duran les maletes. Segur.
-Segur?
-És clar que si, amor meu...
Ah!, si els meus càlculs fallen, reina meva des meu coret, i llegeixes el refotut post, i decideixes no esperar a demà o l’altre, a que vinguin els de la companyia aèria amb el teu reial equipatge, sàpigues que puc saber el que pots arribar a polir-te amb la tarja. Per internet ho puc saber tot, tot. I res d’això serà comparable al que, un Puigdellívol com jo, pot arribar a ser capaç quan la seva doneta decideix fer vacances unilateralment.
Per aquesta meva panxarrota hi circularà el bo i millor en cava –molt fresc-, vi –fresc-, botifarres de foie, pasta –fresca, of course-, conill amb cloïses, picantós, pollastres a l’ast, melmelada de raspberri & cassis, raviolis de parmesà i pera, mandonguilles amb pèsols –del maresme-, cuixa d’ànec rostida amb llar...
Un Puigdellívol com jo també pot enredar-se amb pel·lícules de DVD. Amb tantes i tantes coses més, que no tenen lloc per altre amor que el propi. Saps que vull dir, reina meva des meu coret?.
Et pensaves que seria el típic Puigdellívol, apoltronat al sofà, deixant créixer una barba immunda?. Que tot sol només sabria beure cervesa i fer rots secs cada quaranta segons?. Reina que poc coneixes els Puigdellívol!. La llei de normalització va fer meravelles.
T’estim. Fins la setmana vinent, idó. Apa, fins ben prestet... adéu, adéu... Fes bonda tu també. Mos veim.
Estimat lector, quan comences tu a fer de Puigdellívol?. Ens en faràs cinc cèntims?.
Recordaràs lector d’aquest blog, agut com ets, què una de les obres més revolucionàries en el camp de la integració que va impulsar el govern Pujol fou la llei de normalització. Del seu articulat recordaràs, molt de mi car lector, l’apartat que fa referència als cognoms. De la seva adaptació fonètica a l’ortografia fabriana, de la inclusió de la “i” entre els dos cognoms i del capítol específic referent a aquests. És a dir, que els Gómez, si així ho decideixen, poden transformar-se en Gibert, els Fernández en Fonollosa, els Valdecasas poden ser els Torredeflot. I els Rodríguez, Puigdellívol.
Feta aquesta prèvia, estimat lector, ara ja puc confessar-te que tinc per endavant una setmana i escaig per fer de Puigdellívol. Avui he acompanyat la meva reina des meu coret a l’aeroport, amb destinació Palma. Sa meva al·lota retorna a ca seva i jo, automàticament, esdevinc un Puigdellívol més. L’he abraçat, li he promès fer tot el que m’ha demanat i li he fet les quatre cosetes que vaig aprendre de seguida de’n Trinxet, el seu canet. Bèstia intel·ligent com poques, es desplacin amb dues o quatre potes a l’ensems. En Trinxet fou la bèstia que més ràpidament es feia estimar de tot Mallorca.
-Quan venguis t’has d’haver llevat dos quilos d’aquesta panxarrota que ara tragines.
-És clar que si, amor meu.
-Em trobaràs a faltar?
-És clar que si, amor meu.
-Faràs bonda?
-És clar que si, amor meu.
-Regaràs ses tomatigueres?
-És clar que si, amor meu.
Quan en Trinxet, ca educat entre moixes, volia alguna cosa de tu et posava el seu caparró damunt la cama. Esbufegava cada cop que un humà li xerrava. I sacsejava la cua. Sempre el mateix esbufec i qualsevol membre de la família quedava “convinçut” de que en Trinxet obeiria. Això el feia automàticament receptor d’un premi: gelat, la galleteta o un bocí de sobrassada d’aquestes que, putes, com s’aferra!.
He deixat es meu cotorrí a un quart de nou al Prat. He comprat aquell contestador automàtic que feia dues setmanes que vaig encarregar. He desviat el telèfon de la feina (sí, de la feina que em lliga a Barcelona) al meu mòbil. I demà, a les deu, començaré la ruta de botigues que tant m’alegren el cos: les montserratines, la xarcuteria de na Maribel, el videoclub de Mataró, la peixateria de’n Carles, L’Espinaler. I dissabte hi ha mercat a la plaça de Cuba, a Mataró. Hi has estat mai al mercat de Mataró?. Tot Puigdellívol estiuenc no s’ho hauria de perdre. Per res del món.
Espero que la meva reina des meu coret no llegeixi aquest post. El retorn al seu clan familiar crec que la ben entretindrà. M’ha trucat trista i encongida. Trista perquè com era d’esperar li han perdut l’equipatge.
-No et preocupis, reina meva des meu coret apolillat. Demà segur que et duran les maletes. Segur.
-Segur?
-És clar que si, amor meu...
Ah!, si els meus càlculs fallen, reina meva des meu coret, i llegeixes el refotut post, i decideixes no esperar a demà o l’altre, a que vinguin els de la companyia aèria amb el teu reial equipatge, sàpigues que puc saber el que pots arribar a polir-te amb la tarja. Per internet ho puc saber tot, tot. I res d’això serà comparable al que, un Puigdellívol com jo, pot arribar a ser capaç quan la seva doneta decideix fer vacances unilateralment.
Per aquesta meva panxarrota hi circularà el bo i millor en cava –molt fresc-, vi –fresc-, botifarres de foie, pasta –fresca, of course-, conill amb cloïses, picantós, pollastres a l’ast, melmelada de raspberri & cassis, raviolis de parmesà i pera, mandonguilles amb pèsols –del maresme-, cuixa d’ànec rostida amb llar...
Un Puigdellívol com jo també pot enredar-se amb pel·lícules de DVD. Amb tantes i tantes coses més, que no tenen lloc per altre amor que el propi. Saps que vull dir, reina meva des meu coret?.
Et pensaves que seria el típic Puigdellívol, apoltronat al sofà, deixant créixer una barba immunda?. Que tot sol només sabria beure cervesa i fer rots secs cada quaranta segons?. Reina que poc coneixes els Puigdellívol!. La llei de normalització va fer meravelles.
T’estim. Fins la setmana vinent, idó. Apa, fins ben prestet... adéu, adéu... Fes bonda tu també. Mos veim.
Estimat lector, quan comences tu a fer de Puigdellívol?. Ens en faràs cinc cèntims?.
dijous, d’agost 09, 2007
Estatut tancat per vacances
Avui s’acompleix el primer any de desplegament de l'Estatut. El president de vacances, el “vice” de vacances. Recordarà l’efemèride tal conseller com en Joan Saura.
No m’imagino que en un dia com el d’avui el president Pujol no volés recordar personalment la data. I en tot cas, el motiu que ho impossibilités, fos el “tancat per vacances”.
Clar, que recordar el nou Estatut que hem lograt i el suport que li va donar la societat catalana, potser sí que el més coherent és mirar d’escampar la boira. Rumiant-ho fredament, potser sí que li escau el rètol tan botiguer de “Tancat per vacances”.
Avui s’acompleix el primer any de desplegament de l'Estatut. El president de vacances, el “vice” de vacances. Recordarà l’efemèride tal conseller com en Joan Saura.
No m’imagino que en un dia com el d’avui el president Pujol no volés recordar personalment la data. I en tot cas, el motiu que ho impossibilités, fos el “tancat per vacances”.
Clar, que recordar el nou Estatut que hem lograt i el suport que li va donar la societat catalana, potser sí que el més coherent és mirar d’escampar la boira. Rumiant-ho fredament, potser sí que li escau el rètol tan botiguer de “Tancat per vacances”.
dimecres, d’agost 08, 2007
Tabú i coratge
S’ha fet efectiva la dimissió de’n Fernando Puras, com a cap de llista dels socialistes navarresos. La raó de fons ha estat el conflicte d’interessos entre el PSOE i la seva federació de Navarra. És la pura metàfora d’aquesta Espanya eterna.
Aquest Regne d’Espanya és el regne dels eufemismes. O allí on s’han especialitzat en el buidatge dels mots. Autonomia, federalisme, autogovern, nació, nacionalitat, “aprobaré ...” . I ara, a més, la paraula també és tabú.
A Navarra els que prometien el canvi van fer possible la continuïtat. Per pura coherència, el líder de comarques dimiteix. Ho fa de forma pública i en roda de premsa. Cap sorpresa perquè era prou cantat.
En aquest acte davant els mitjans hi ha una cosa que em crida l’atenció. Diria fins i tot que em molesta. És el fet de reduir-lo a la lectura d’un comunicat i on no es poden formular preguntes. Hòstia, i perquè coi no s’et pot fer cap pregunta?. Per no haver-te de trobar en una situació compromesa?. Em pregunto astorat: quina mena de casta política és aquesta?.
Un polític es deu al seu partit, sí. I també a la seva gent. En aquest cas tan extrem, el polític ja ha fet la reverència al partit. De forma pública s’oblida de la gent. D’aquells que en campanya dones el copet a l’esquena per si els pots fer saltar el vot cap a la teva cistella. Després d’haver fet just el contrari del que pregonaves, el mínim que pots fer és donar l’oportunitat de ser escorcollat. És lògic que qui t’ha votat no desitja quedar-se amb més cara de tonto.
Malament, malament. En uns moments on la teva credibilitat personal i política està sota mínims, aquesta és una bona oportunitat per demostrar coratge, d’assolir una sortida més digna, de fer respectar la teva talla humana.
Quan t’amagues rere el tabú, quan et recrees en l’eufemisme, quan no ets capaç de suportar el valor de les teves paraules, noi acull-te a la jubilació avançada. Diuen que una retirada a temps és una victòria. Sí, pel teus votants. Hauries de saber gastar el mateix respecte pel partit que per la teva gent. Un partit no és absolutament res sense la gent. Com tu.
S’ha fet efectiva la dimissió de’n Fernando Puras, com a cap de llista dels socialistes navarresos. La raó de fons ha estat el conflicte d’interessos entre el PSOE i la seva federació de Navarra. És la pura metàfora d’aquesta Espanya eterna.
Aquest Regne d’Espanya és el regne dels eufemismes. O allí on s’han especialitzat en el buidatge dels mots. Autonomia, federalisme, autogovern, nació, nacionalitat, “aprobaré ...” . I ara, a més, la paraula també és tabú.
A Navarra els que prometien el canvi van fer possible la continuïtat. Per pura coherència, el líder de comarques dimiteix. Ho fa de forma pública i en roda de premsa. Cap sorpresa perquè era prou cantat.
En aquest acte davant els mitjans hi ha una cosa que em crida l’atenció. Diria fins i tot que em molesta. És el fet de reduir-lo a la lectura d’un comunicat i on no es poden formular preguntes. Hòstia, i perquè coi no s’et pot fer cap pregunta?. Per no haver-te de trobar en una situació compromesa?. Em pregunto astorat: quina mena de casta política és aquesta?.
Un polític es deu al seu partit, sí. I també a la seva gent. En aquest cas tan extrem, el polític ja ha fet la reverència al partit. De forma pública s’oblida de la gent. D’aquells que en campanya dones el copet a l’esquena per si els pots fer saltar el vot cap a la teva cistella. Després d’haver fet just el contrari del que pregonaves, el mínim que pots fer és donar l’oportunitat de ser escorcollat. És lògic que qui t’ha votat no desitja quedar-se amb més cara de tonto.
Malament, malament. En uns moments on la teva credibilitat personal i política està sota mínims, aquesta és una bona oportunitat per demostrar coratge, d’assolir una sortida més digna, de fer respectar la teva talla humana.
Quan t’amagues rere el tabú, quan et recrees en l’eufemisme, quan no ets capaç de suportar el valor de les teves paraules, noi acull-te a la jubilació avançada. Diuen que una retirada a temps és una victòria. Sí, pel teus votants. Hauries de saber gastar el mateix respecte pel partit que per la teva gent. Un partit no és absolutament res sense la gent. Com tu.
dilluns, d’agost 06, 2007
Prou deconstruccions
Hi ha dies en que Catazimbaue demostra el seu esplendor. Després de l’apagada general a la seva capital i part de la seva àrea metropolitana, li segueix el mal funcionament dels trens. Dia si, dia també, hi ha centenars o milers de ciutadans que hi queden atrapats. Com les mosques a la mel.
Fa dies que cueja la qüestió del TGV, la mare de totes les guerres ferroviàries. Avui, la gran velocitat en aquest sector, és en part responsable del col·lapse a la qual ha arribat la xarxa de rodalies. Quan no és una catenària és una altra. Quan no és una que mor de vella, és l’altra que l’han arrabassat els operaris. I així portem mesos. En aquesta teranyina el còmput de gent que hi ha quedat atrapada és estratosfèric.
Aquest cap de setmana, una altra ensarronada general. Pels que es mobilitzen en cotxe. Setanta quilòmetres de cua, generats pel peatge. Se-tan-ta!. Pots imaginar la dimensió d’aquest desastre?. T’hi vas quedar enganxat?. M’agradaria saber com es porta una entrampada semblant. Normalment aquestes coses passaven la nit de la revetlla de Sant Joan. Com a mínim tenies ja la coca i el cava a mà, per consolar-te. Però se-tan-ta quilòmetres, ni a cop de Don Perignon són bons d’empassar. Les autoritats decideixen ordenar que s’alcin les tanques del peatge. I la concessionària, que sap el peu que calça l’autoritat hi accedeix de trascantó: l’aixecada –de camisa- es fa intermitentment. L’endemà, l’autoritat diu que no pensa pagar un duro, un euro, tan hi fa com ho comptem. Que la cosa es fa difícil de calcular i que quan paga un altre és fantàstic tirar de veta. El que és inexplicable és la manca de pla B en una situació com aquesta. D’altra banda, tan previsible. Per tant, la solució també ha estat previsible: acostumar-nos-hi. En Joan Oliver demostra ser bastant més competent que l’esmentada autoritat. Com a mínim hi ha meditat més al respecte.
Avui Catazimbaue ha volgut rememorar l’aniversari del caos que es produí a l’aeroport. La cosa no ha estat com ara fa un any, ni de bon tros, però el matí ha tingut la seva estona pel martiri. Llargues cues als mostradors i equipatges que s’enlairaven mentre els propietaris de les maletes romanien en terra.
Bé, i passa tot això... i passa res?. No. Els ciutadans de Catazimbaue mengen el que sigui. Masteguen taxtes com qui es cruspeix un frankfurt de l’Ikea, els de 0’50 euros. Salsitxes de pòrex, repintades.
Si hi ha aturades de llum n’hi ha prou amb que el responsable de la companyia elèctrica digui que inverteix el doble del que guanya a Catazimbaue. El ciudatà s’empassa el frankfurt. Si hi ha col·lapse a la carretera, la brillant solució és que cal mentalitzar-s’hi. Que vol dir emportar-te un pack sencer de frankfurts si surts en dia que no sigui revetlla. Si el TGV, a més de ni ensumar-lo atura la carraca ferroviària existent, dona gràcies perquè podràs menjar tants frankfurts com vulguis en una estació no esperada. Si el ciutadà queda atrapat a l’aeroport, sap instantàniament que haurà de trobar on menjar-se el frankfurt calent, calent. Engolir, engolir, engolir...
Ara és agost. El president de Catazimbaue ha marxat de vacances, a veure la seva tribu. Fins el dia 28. Però això és anècdota. Perquè quan peta un problema dels grossos, l’home ni piula. Fa senyals de fum i l’amo vertader de la colònia apareix. Ell si que piula i assegura sentir-se orgullós de com van les coses per Catazimbaue.
En aquest país només hi ha un problema: el perill de la indigestió col·lectiva. Menjar tan de frankfurt, tan succedani de frankfurt, no pot ser mai bo. És hora de fer el salt al pa amb tomàquet com Déu mana. Al país que té el millor cuiner del món, és demencial no aspirar, com a mínim, a menjar un pa amb tomàquet com cal. Encara que no sigui deconstruït.
Hi ha dies en que Catazimbaue demostra el seu esplendor. Després de l’apagada general a la seva capital i part de la seva àrea metropolitana, li segueix el mal funcionament dels trens. Dia si, dia també, hi ha centenars o milers de ciutadans que hi queden atrapats. Com les mosques a la mel.
Fa dies que cueja la qüestió del TGV, la mare de totes les guerres ferroviàries. Avui, la gran velocitat en aquest sector, és en part responsable del col·lapse a la qual ha arribat la xarxa de rodalies. Quan no és una catenària és una altra. Quan no és una que mor de vella, és l’altra que l’han arrabassat els operaris. I així portem mesos. En aquesta teranyina el còmput de gent que hi ha quedat atrapada és estratosfèric.
Aquest cap de setmana, una altra ensarronada general. Pels que es mobilitzen en cotxe. Setanta quilòmetres de cua, generats pel peatge. Se-tan-ta!. Pots imaginar la dimensió d’aquest desastre?. T’hi vas quedar enganxat?. M’agradaria saber com es porta una entrampada semblant. Normalment aquestes coses passaven la nit de la revetlla de Sant Joan. Com a mínim tenies ja la coca i el cava a mà, per consolar-te. Però se-tan-ta quilòmetres, ni a cop de Don Perignon són bons d’empassar. Les autoritats decideixen ordenar que s’alcin les tanques del peatge. I la concessionària, que sap el peu que calça l’autoritat hi accedeix de trascantó: l’aixecada –de camisa- es fa intermitentment. L’endemà, l’autoritat diu que no pensa pagar un duro, un euro, tan hi fa com ho comptem. Que la cosa es fa difícil de calcular i que quan paga un altre és fantàstic tirar de veta. El que és inexplicable és la manca de pla B en una situació com aquesta. D’altra banda, tan previsible. Per tant, la solució també ha estat previsible: acostumar-nos-hi. En Joan Oliver demostra ser bastant més competent que l’esmentada autoritat. Com a mínim hi ha meditat més al respecte.
Avui Catazimbaue ha volgut rememorar l’aniversari del caos que es produí a l’aeroport. La cosa no ha estat com ara fa un any, ni de bon tros, però el matí ha tingut la seva estona pel martiri. Llargues cues als mostradors i equipatges que s’enlairaven mentre els propietaris de les maletes romanien en terra.
Bé, i passa tot això... i passa res?. No. Els ciutadans de Catazimbaue mengen el que sigui. Masteguen taxtes com qui es cruspeix un frankfurt de l’Ikea, els de 0’50 euros. Salsitxes de pòrex, repintades.
Si hi ha aturades de llum n’hi ha prou amb que el responsable de la companyia elèctrica digui que inverteix el doble del que guanya a Catazimbaue. El ciudatà s’empassa el frankfurt. Si hi ha col·lapse a la carretera, la brillant solució és que cal mentalitzar-s’hi. Que vol dir emportar-te un pack sencer de frankfurts si surts en dia que no sigui revetlla. Si el TGV, a més de ni ensumar-lo atura la carraca ferroviària existent, dona gràcies perquè podràs menjar tants frankfurts com vulguis en una estació no esperada. Si el ciutadà queda atrapat a l’aeroport, sap instantàniament que haurà de trobar on menjar-se el frankfurt calent, calent. Engolir, engolir, engolir...
Ara és agost. El president de Catazimbaue ha marxat de vacances, a veure la seva tribu. Fins el dia 28. Però això és anècdota. Perquè quan peta un problema dels grossos, l’home ni piula. Fa senyals de fum i l’amo vertader de la colònia apareix. Ell si que piula i assegura sentir-se orgullós de com van les coses per Catazimbaue.
En aquest país només hi ha un problema: el perill de la indigestió col·lectiva. Menjar tan de frankfurt, tan succedani de frankfurt, no pot ser mai bo. És hora de fer el salt al pa amb tomàquet com Déu mana. Al país que té el millor cuiner del món, és demencial no aspirar, com a mínim, a menjar un pa amb tomàquet com cal. Encara que no sigui deconstruït.
divendres, d’agost 03, 2007
Lliçons elementals de política
Tots som molt catalans, però sempre mirem de reüll la política espanyola. La majoria de vegades no sé perquè cullons ho fem, però és així. Catalans, sí, però a veure que passa per Espanya. Les conclusions que solen treure els que així ho fan, catalans ben catalans, acostumen a ser autèntiques pardalades.
Cony, doncs mirem la política espanyola. Aquests que tan se la miren i remiren, aquests catalanets de pessebre vivent, de barretina de caganer, espero que hagin entès d’una punyetera vegada la lliçó elemental de política que ens ha portat la casa mare del PSOE, la seva delegació simbòlica a les terres navarreses i l’UPN.
Enèsima versió d’allò antes roja que rota. Per Espanya, si cal, el PSOE dona l’empenteta al PP. Els temes d’estat es ventilen seriosament. El que pugui pensar la tropa cumba de Navarra és un tema menor. Si els adults de la política diuen cap a aquí, doncs cap a aquí. I tira sense remugar!. Aquest és el federalisme que gasta el PSOE i aquesta l’autonomia dels seus federats. Per parlar del futur govern de Navarra, els companys navarresos han agafat la motxilla i cap a Madrid. Ni ho han pogut decidir a casa seva!. El govern de Navarra, dòcilment, es ventila a Madrid. Sort que aquests també tenien la clau.
No sé quina postal ha d’aparèixer al firmament català per a que s’entenguin les coses més elementals. Quina catàstrofe explícita, quina trompada de marca major ens hem de fotre per tal que aquests catalans que diuen ser tan catalans, comencin a veure algun punt de llum, ara que ja funcionem encara que sigui amb generadors.
Regalar el govern, a canvi de què?. De la gran Espanya?. Tractar amb el PSOE és donar carta blanca al centralisme. És tallar, retallar, fins a mutilar el país. És despertar-te un dia amb un puny i una rosa tatuada al clatell i lluir un somriure dels més idiotes que pot expressar el gènere humà.
La lliçó elemental: quan tinguis la clau fes-la servir. Si no ho fas tu, hi ha qui ho farà per tu. I t’hauràs de menjar amb patates la teva pròpia estupidesa. Tu i els teus. Pels segles dels segles.
Tots som molt catalans, però sempre mirem de reüll la política espanyola. La majoria de vegades no sé perquè cullons ho fem, però és així. Catalans, sí, però a veure que passa per Espanya. Les conclusions que solen treure els que així ho fan, catalans ben catalans, acostumen a ser autèntiques pardalades.
Cony, doncs mirem la política espanyola. Aquests que tan se la miren i remiren, aquests catalanets de pessebre vivent, de barretina de caganer, espero que hagin entès d’una punyetera vegada la lliçó elemental de política que ens ha portat la casa mare del PSOE, la seva delegació simbòlica a les terres navarreses i l’UPN.
Enèsima versió d’allò antes roja que rota. Per Espanya, si cal, el PSOE dona l’empenteta al PP. Els temes d’estat es ventilen seriosament. El que pugui pensar la tropa cumba de Navarra és un tema menor. Si els adults de la política diuen cap a aquí, doncs cap a aquí. I tira sense remugar!. Aquest és el federalisme que gasta el PSOE i aquesta l’autonomia dels seus federats. Per parlar del futur govern de Navarra, els companys navarresos han agafat la motxilla i cap a Madrid. Ni ho han pogut decidir a casa seva!. El govern de Navarra, dòcilment, es ventila a Madrid. Sort que aquests també tenien la clau.
No sé quina postal ha d’aparèixer al firmament català per a que s’entenguin les coses més elementals. Quina catàstrofe explícita, quina trompada de marca major ens hem de fotre per tal que aquests catalans que diuen ser tan catalans, comencin a veure algun punt de llum, ara que ja funcionem encara que sigui amb generadors.
Regalar el govern, a canvi de què?. De la gran Espanya?. Tractar amb el PSOE és donar carta blanca al centralisme. És tallar, retallar, fins a mutilar el país. És despertar-te un dia amb un puny i una rosa tatuada al clatell i lluir un somriure dels més idiotes que pot expressar el gènere humà.
La lliçó elemental: quan tinguis la clau fes-la servir. Si no ho fas tu, hi ha qui ho farà per tu. I t’hauràs de menjar amb patates la teva pròpia estupidesa. Tu i els teus. Pels segles dels segles.
dimecres, d’agost 01, 2007
Conversions marianes
Que deu haver en la trona de ministre que fa que quan hi plantes el cul, el que abans ho veies negre ara és d’un blanc immaculat?. En Clos, per exemple, l’hivern del 2001, quan exercia d’alcalde es va emprenyar com una mona per una situació de molt menor abast. Va exigir una inversió major a la companyia elèctrica per a la xarxa de Barcelona.
Avui, amb el cacau que s’ha muntat, l’ínclit personatge reconvertit a ministre, declara en la seva compareixença que "mezclar el déficit de inversiones en Catalunya con el déficit de inversiones en electricidad no es hacer pedagogía política". Començo a dubtar si ara el problema real de fons és la pedagogia o la manca d’inversions.
És un clàssic contemplar aquesta mena de conversions marianes, quan la màxima preocupació personal és la carrera política més que la pedagogia o les inversions. Els socialistes en aquest sentit ratllen l’escàndol. Quan es discutia l’Estatut a Madrid mai sabies en quin cantó de la taula seien; si al cantó nostre o al cantó espanyol. I aquí ens ho vam menjar tan alegrement.
No cal abundar amb els paperets del Sr. Piqué. Ministre inflat i llustrós que després va voler abanderar el catalanisme assenyat. La seva dimissió al final ha estat per qüestions personals. No pas perquè, com a “bon” catalanista, en algun moment se sentís incòmode pel tracte que Catalunya rebia dels seus companys de partit. Entre d’altres, és clar. Al final ho deixa córrer perquè li han malmès la seva imatge i la dels seus col·laboradors.
Clar que ser català i fer el paperet quan milites en un partit d’obediència espanyola és la cosa més previsible del món. És inevitable. Si vols una carrera d’èxits, amb els espanyols, no queda més remei que fer el paper d’espanyol espanyolíssim.
Aviat, dins el panorama de les conversions marianes, hi haurà la novetat en aquest firmament. Segons com vagin les coses, podria ben ser que un ministre català provingui d’un partit catalanista i d’àmbit nacional estrictament català. És a dir, sense les servituds que sociates i peperus arrosseguen d’entrada quan ensumen la trona ministerial.
Que passaria en un cas semblant al de Clos?. Un nacionalista català, per més ministre que sigui, podrà aguantar la seva catalanitat?. O caurà pel pendent de la pedagogia política?. Per diverses raons, jo sóc un defensor de que un nacionalista català, repeteixo, català, ha de ser al govern d’Espanya. Ara, exercint de català fins a les darreres conseqüències. Perquè en cas contrari, el mal pot ser infinitament superior al que es faria un sociata o un peperu.
Els catalans som tan animals –rucs, bàsicament- que mai li perdonaríem a un nacionalista català el que tan panxament li perdonem a un nacionalista espanyol.
Que deu haver en la trona de ministre que fa que quan hi plantes el cul, el que abans ho veies negre ara és d’un blanc immaculat?. En Clos, per exemple, l’hivern del 2001, quan exercia d’alcalde es va emprenyar com una mona per una situació de molt menor abast. Va exigir una inversió major a la companyia elèctrica per a la xarxa de Barcelona.
Avui, amb el cacau que s’ha muntat, l’ínclit personatge reconvertit a ministre, declara en la seva compareixença que "mezclar el déficit de inversiones en Catalunya con el déficit de inversiones en electricidad no es hacer pedagogía política". Començo a dubtar si ara el problema real de fons és la pedagogia o la manca d’inversions.
És un clàssic contemplar aquesta mena de conversions marianes, quan la màxima preocupació personal és la carrera política més que la pedagogia o les inversions. Els socialistes en aquest sentit ratllen l’escàndol. Quan es discutia l’Estatut a Madrid mai sabies en quin cantó de la taula seien; si al cantó nostre o al cantó espanyol. I aquí ens ho vam menjar tan alegrement.
No cal abundar amb els paperets del Sr. Piqué. Ministre inflat i llustrós que després va voler abanderar el catalanisme assenyat. La seva dimissió al final ha estat per qüestions personals. No pas perquè, com a “bon” catalanista, en algun moment se sentís incòmode pel tracte que Catalunya rebia dels seus companys de partit. Entre d’altres, és clar. Al final ho deixa córrer perquè li han malmès la seva imatge i la dels seus col·laboradors.
Clar que ser català i fer el paperet quan milites en un partit d’obediència espanyola és la cosa més previsible del món. És inevitable. Si vols una carrera d’èxits, amb els espanyols, no queda més remei que fer el paper d’espanyol espanyolíssim.
Aviat, dins el panorama de les conversions marianes, hi haurà la novetat en aquest firmament. Segons com vagin les coses, podria ben ser que un ministre català provingui d’un partit catalanista i d’àmbit nacional estrictament català. És a dir, sense les servituds que sociates i peperus arrosseguen d’entrada quan ensumen la trona ministerial.
Que passaria en un cas semblant al de Clos?. Un nacionalista català, per més ministre que sigui, podrà aguantar la seva catalanitat?. O caurà pel pendent de la pedagogia política?. Per diverses raons, jo sóc un defensor de que un nacionalista català, repeteixo, català, ha de ser al govern d’Espanya. Ara, exercint de català fins a les darreres conseqüències. Perquè en cas contrari, el mal pot ser infinitament superior al que es faria un sociata o un peperu.
Els catalans som tan animals –rucs, bàsicament- que mai li perdonaríem a un nacionalista català el que tan panxament li perdonem a un nacionalista espanyol.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)