divendres, de febrer 29, 2008

Política com a revulsiu

La meva entrada serà breu avui. Just per dir que el sopar va ser molt interessant. Molt. Hi ha coses, com deia aquell, que no te les han d’explicar. Les has de viure. I penso que en Madí, sense filtres, és molt Madí. Un gran revulsiu.

Que un polític intenti defensar l’ofici de la política resulta ser una tasca gairebé impossible. Per inversemblant. És un espectacle que no té cap mena de força si el contemples per televisió, per exemple. Però la cosa canvia radicalment quan hi ha el directe.

Cercaré una estona d’aquest cap de setmana per fer la “crònica”. Avui m’és impossible. Ara, ja avanço que hi haurà nou sopar.

Cal tenir present que dignificar l’ofici de la política és feina, sobre tot, dels que no exercim. D’això que tan ridículament se’n diu “la gent normal”. És molt difícil que aquesta tasca l’ataqui justament algú del ram. No se’l creurà ningú.

I un país sense política no és res més que un vil parc temàtic. No hi ha país civilitzat que pugui aguantar sense una classe política exigent. I aquesta exigència l’hem de trametre nosaltres. Els administrats.

Si volem tenir país, hem de tenir polítics. En aquesta tasca de trencar tòpics tots som fonamentals. I que cadascú l’ataqui com bonament sàpiga. Però que l’ataqui. Anant a votar, primer, i assistint als sopars, després.

dijous, de febrer 28, 2008

Descobertes

Aquesta nit un grupet de gent tindrem l’ocasió de sopar amb en David Madí. Fa dies que està anunciat i amb això no descobreixo res. El que espero sigui la primera descoberta és el fet de poder seure en la mateixa taula sensibilitats molt diferents, amb una preocupació comuna, Catalunya, i que sortim satisfets del sopar.

Aquests dies de campanya veiem com s’arriba a fer un reduccionisme absolutament de tot. Sembla que més enllà del blanc o del negre no hi hagi vida. Que la ciutadania també es mogui per uns impulsos tant summament primaris. I que tota aquesta visió de la política nacionalista, que sembla irreconciliable, sigui part de la realitat més domèstica.

Una de les coses que més em satisfan de la tasca blogaire és la de veure que pots tractar, encara que sigui virtualment, absolutament de tot. No hi ha lloc pels tabús. No hi ha aquesta gàbia plena de fantasmes que qualsevol aparell de partit aprofita per atiar, a veure si esgarrapa quatre vots. Aquí els esquemes prefixats no aguanten un telenotícies. Civilitzadament es pot intercanviar qualsevol opinió, qualsevol punt de vista i vas, també, reorientant les idees pròpies. Hi ha una influència mútua, impagable.

Aquest debat lliure de complexos que va tenint dia a dia és molt saludable portar-lo al “directe”. Poder tractar la situació política d’avui, en viu i amb un convidat com en Madí , sens dubte ha de tenir interès.

No es tracta de fer campanya, ni de redirigir cap vot, ni de fer volar un fantasma nou. No. Avui volem parlar de política, sense filtres, amb algú que hi ha intervingut força en aquests darrers temps al nostre país.

Jo sóc un defensor d’anar sempre a cercar la font. I de trencar clixés i de fer caure tabús. Quant més coneixement ens arribi per via directa, més lliures serem. El poder de la ciutadania rau en tenir informació fiable, de primera mà. Quanta més informació d’aquesta mena pots acumular per tu mateix, ets tu qui decideix si en Madí és o no aquest bandarra, prepotent, distant, suficient, etc.

Quan tu pots arribar a rebre informació d’aquest calibre i etiquetar-la tu mateix experimentes un descans interior, perquè estàs molt segur del que has vist. Decideixes en llibertat, sense cap por transferida.

Poder actuar en llibertat és el gran desastre pel signe dels nostres temps. Per a tots aquests aparells de partit i mitjans afins. Quanta més llibertat gaudeixes, més valor li dones al fet de créixer lliurement. I pot arribar el dia que sense additius ni pors atàviques decideixis que, si aquesta llibertat individualment és collonuda, col·lectivament ha de ser l’hòstia. I aleshores no hi haurà cap tàctica d’aparell, cap fantasma de llençol florit, que pugui coaccionar-te novament.

El sopar d’avui ha de servir, sobre tot, per ser més resistent a les pors transferides. Aquesta hauria de ser la gran descoberta.

dimecres, de febrer 27, 2008

De la Moncloa a Port Aventura

No sé si has tingut ocasió d’escoltar les valoracions del gran debat. No sé si n’hi ha per riure o per plorar. Però aquesta és l’enèsima ocasió perduda per imprimir un segell de qualitat a la política.

Tot és tan summament previsible que arribes a experimentar una sensació de buit a l’estómac. Hores d’ara em veig amb cor de trobar deu candidats per substituir cadascun dels ases que ha aparegut per televisió valorant, criticant o pontificant qualsevol de les absurditats que s’han pogut escoltar.

Substituir aquestes rates de partit és cada dia més fàcil, vist el nivell que arrossega la mitjana política del país. És evident que cal obrir moltes portes de la política, però molt especialment la dels partits. El discurs general posa de manifest la poca sintonia que ara mateix hi ha entre polítics i ciutadans. Cada cop hi ha menys símptomes d’espontaneïtat i fins hi tot el somriure d’un polític resulta falsament interessat.

Tanta mentida és difícil d’amagar. Fa dies que assistim a la construcció d’un decorat de cartró, fet a base d’una arquitectura postissa, amb l’objectiu de bastir gran un plató. Avui només tenim un fals escenari, on una guàrdia pretoriana no deixa que t’hi acostis massa perquè el llautó no ronda tant lluny.

Això és, sobretot, perquè l’aparell d’un partit pesa més que el sentit comú particular de qualsevol polític. Aquest aparell llença l’estratègia que cal acomplir religiosament. El polític, el candidat, a qui realment ret comptes és al partit. No a tu, que és justament el que vol fer semblar tot aquest magnífic postís. L’aspirant, a qui realment tem, és al nucli dur del seu partit.

Una solució serien les llistes obertes, amb criteri de proximitat. Que la vocació política la marquis tu, en comptes d’un goril·la de l’aparell. Així, tota aquesta vergonya que hom pot arribar experimentar davant aquest espectacle, només l’arribis a trobar a Port Aventura. És allí que el paradís s’exhibeix de pvc o encartonat i els salts d’aigua els provoca una vulgar canonada. És allí que, per exemple, sentiries dir a la Chacón que el candidat popular és “molt faltón” i encara et faria un mínim de gràcia.

dimarts, de febrer 26, 2008

El debat d'ahir

Pel matí, a Rac1, en Pujol va dir que no es miraria el debat entre en ZP i en RJ. En Pujol va afirmar tal cosa, perquè esta veient com Catalunya desapareix en mig de les disputes absurdes que ens sotmeten els dos grans partits espanyols. Ho veu el president i ho veu qualsevol que aspiri a viure amb una certa normalitat la política del seu país. Sumar-se al neguit del “què passarà” en aquest debat, tal i com van les coses, significa a tornar a viure l’alta política passant completament de Catalunya. Això és una cosa inacceptable per a qualsevol persona mínimament sensible.

Tot i així, vaig decidir treure el nas a la cadena que retransmetia el debat. Com quan entres en una piscina i et capbusses pensant en realitzar una gran gesta: quanta estona seré capaç d’aguantar sota l’aigua?. Després de fer un esforç descomunal, l’estona resultant fa riure i tires cap amunt esperitat perquè la manca d’oxigen et desencaixa completament. Si algú t’ha estat observant, veu com arribes a fer el ridícul més absolut. I se te’n fot a la cara, és clar.

I això és el que va reportar la contemplació d’aquest debat tant anunciat. Totes les sospites, confirmades. Allò fou un diàleg de sords, dedicat a persones que mai han patit de l’orella. De tan pactat com estava tot, en algun moment vaig pensar que els candidats semblaven aquella mena de figures retallades sobre cartró i que amb un fil de pescar algú els fa moure el dit o el braç que mediàticament és més colpidor. És com aquella dentadura postissa que no acaba d’aferrar-se on toca. Ni pots menjar, ni fas cara de persona, ni pots fer entenedor el Déu-vos-guard. No serveix rematadament per res.

Vaig resistir poca estona amb l’espectacle. Me’n fot qui és declarat avui com a teòric guanyador per aquests mitjans cada cop més adoctrinats ideològicament. No ho sabràs mai. El tros que vaig veure va ser tan “renyit” que no gosaria afirmar qui ho va fer pitjor.

Per això entenc que la seva contemplació pugui temptar encara més els que volen votar en blanc. La resposta és la de sempre. Votar en blanc és convertir encara en més transparent Catalunya. És fer-la més petita i més sòrdida. Més ignorada, més vulnerable. Més prescindible. Un vot en blanc no escarmentarà a cap polític. Ans el contrari.

Aquesta indiferència que avui desperta Catalunya vers la política espanyola i que el debat d’ahir en va ser una mostra més, encara pot fer-se més gran si ens deixem endur pels remeis que no són els correctes. Un vot en blanc és molt respectable, sí. Però és tan volàtil com qualsevol de les promeses que en campanya són capaces de fer un i altre candidat. Que no tenen present en cap moment què és Catalunya, més que a l’hora de trepitjar-la. Si us plau: no els ho posis encara més fàcil a aquest parell de galifardeus.

dissabte, de febrer 23, 2008

Pecats i pecats

A mi m’agradaria saber com d’ofesos estan ara aquells que tant es van escandalitzar pel DVD de CiU a les eleccions al Parlament. Perquè allò va ser un exercici de principiants, si hom ho compara amb el material que pul·lula per aquesta ocasió. Allò tan sols fou un producte, un. I ara hi ha, fins i tot, qui converteix en l’eix de la seva campanya la crítica a l’adversari més que lluir un programa propi. Clar que no parlem de la federació nacionalista. I és més clar, encara, que els pecats no són tals en funció del fet, sinó del qui el fa. Hipocresia amb denominació d’origen, vaja.

dimecres, de febrer 20, 2008

Dia d’estrena

El dia que estrenem el TGV, plou. Per moltes bandes. I ha un embús descomunal de trànsit rodat i hi ha, també, més problemes amb els trens de rodalies. Hi ha un interès molt descompensat, a banda i banda, per comprovar si corre o no el TGV de Madrid a Barcelona. Al cantó espanyol, el neguit és zero. Perquè tenen la joguina de fa anys. I a la banda catalana el que hi ha és tota aquella poètica que va impregnar el franquisme durant tan de temps. Servilisme i reverència a l’amo que t’estossina. L’autoritat competent nostra arriba a ser-ne tant de servil, que per més roja que es vulgui tenyir, li aflora aquella ànima que durant tant de temps vivia dins el cos ben blau del franquisme.

Les emissores del règim en van plenes del dia tan gran com és el d’avui. Hi ha tota una cantarella d’excel·lències oficials que abans només les hi veies fer als germans maristes o a monsenyor Escribà. Hi ha tota una claca oficial que no ha sabut donar resposta pròpia d’una situació democràtica. Hi ha la submissió de sempre. Brolla aquella Espanya que només et permet pidolar, amb la connivència dels cacis locals. Hi ha una absència total de l’ànima democràtica, que suposàvem entraria directament d’Europa.

Potser ho ha fet, però només la bossa. El 72% del cost del TGV el finança algun fons europeu. Però tota la caterva política és espanyola i en campanya desvergonyida. Igual que aquella Espanya dels Nodos. Una obra que arriba tard i el sentit de la qual ratlla l’absurd, des del punt de vista català. Tenir el TGV per anar a Madrid és bastant menys interessant que tenir-lo per poder vertebrar un eix mediterrani que connecti amb Europa.

El TGV és una peça més per a consolidar el gran Madrid, símbol de la grandesa d’Espanya. Mentalitat franquista tendra i radiant. Abans i ara. Molt pitjor avui, perquè a més de la democràcia de perfil baix a la qual ens sotmet el sistema espanyol tenim un horitzó a la vista que només ens empeny cap a la misèria material.

Després de tot el tracte rebut, dels anys que fa que aquesta infraestructura hauria de córrer, de veure que el gruix del cost el paga un altre que no es diu Espanya, si existís una autoritat competent a Catalunya, avui no hi hauria d’haver cap somriure oficial ni cap nota d’alegria. Democràticament parlant, no hi ha motiu. I seguim un pendent cap avall, com el que va programar el mateix Franco.

Avui no tenim cap indici de que aquest TGV sigui una eina que ens permeti afrontar els reptes d’un món global, de l’obertura a nous mercats, de poder competir en igualtat de condicions en aquest context mundial tant canviant. El TGV no ensuma res de tot això. Es repeteix el de sempre: tard i malament. I pobre de tu que no facis la reverència, perquè podria ser que passades les eleccions, ni això.

Avui som d’estrena, sí. D’una mena de franquisme posat al dia. Tenyit de demòcrata. Però efectiu com sempre, amb l’objectiu de sempre i amb el servilisme de sempre. Avui estrenem més misèria que cap altra cosa.

dimarts, de febrer 19, 2008

Prohibició d’ús dels aeroports catalans

Avui el Cercle d’Estudis Sobiranistes ha presentat aquest document, conjuntament amb l’ACP. Et recomano que li donis un cop d’ull o bé te’l descarreguis. Ja m’ho diràs.
Mal d'orelles

Quan en Macias afirma què, si CiU resulta ser una força decisiva a Espanya, pot haver conseqüències al govern català, realment què vol dir?.

Primer que és confirma aquella sospita que ja hem tractat en algun altre moment, tota ella tan caïnita. Els convergents que no volen votar CiU si no és amb xarop d’estopa. Els catalans en general estan molt cremats, però la cremor convergent és molt més profunda. Han hagut d’empassar-se l’impensable i més per arribar a la condició de testimonial, en el millor dels casos.

Tothom treu el Sant Cristo gros quan suporta una gran sequera. El PP té els bisbes i en ZP els intel·lectuals. I CiU ha fet el mateix. Esperonar els seus, amb una medicina què ningú sap ben bé a qui acabarà revinclant realment.

El cert és que fa molt mal d’orelles aquest plantejament. A la gent bonifàcia i altruista, que és la que normalment no apareix enlloc. La que no té opció a expressar-se i que anònimament actua de bona fe. I després hi ha tota aquesta caterva d’energúmens, pàtriament tan ofesos. Els fa mal d’orelles simplement perquè toca.

Jo també he de dir que no m’agrada. I punt. Sí, tinc la meva quota de mal d’orelles. Però si us plau, no accepto discursets moralitzants sobre qui sucursalitza Catalunya. Sobre aquesta por tenyida de no sé ben bé quina calamitat. Hi trobo un puntet passat de massa fariseu. O és que avui Catalunya no és una sobirana sucursal?.

Ara el problema calent no és de fer el lletraferit, ni de tocat o posat. L’assumpte que crema és la deserció dels propis. S’amaguen sota les pedres. I sembla que no fou ahir quan Convergència va fer els comptes de la lletera i li van sortir, talment, com a la pròpia lletera. És això el que em fa més mal d’orelles.

dilluns, de febrer 18, 2008

Tensió informativa

És així com vivim a casa nostra tot el que s’esdevé al món: amb la tensió que marca el curs de la història. El calor del moment no és una cosa menyspreable, des del punt de vista informatiu. Per això, com reiteren els principis marcats per en Matías Prats Jr., cal posar tota la carn a la graella.

Els dies de grans gestes fins i tot els informatius experimenten una recomposició dels seus horaris. Aquesta graella de programació pateix sacsejades, per tal de poder servir-te, a tu, el precís instant i en directe els fets que mouen el món.

I és així que el dia en que el gran Alonso ha de fer la seva cursa de cotxes en patates, que la transmissió en directe passa per damunt d’un telenotícies. Aquest país de crosteta de la Senyoreta Pepis fins i tot hi aboca el seu conseller en cap, que és capaç de tirar-se hores i hores jugant a l’escalèxtric televisat.

I el dia que a Europa s’anuncia la proclamació d’un nou estat independent, a la nostra i vella Europa, des de la solemnitat del seu Parlament, no hi ha directe, ni cap home d’estat, ni valoracions en calent que acompanyi la importància del moment.

És un diumenge, és clar. I el reporter desplaçat ens assabenta que hi fa molt fred, que es llençaran focs d’artifici un cop s’hagi fet la proclama sobiranista. Que hi ha molta gent al carrer i que els veïns no accepten aquesta secessió. I en comptes de foc d’encenalls, el que pot passar és que hi hagi un ball de bastó. Una lectura profunda, atinada, del que s'esdevé.

La tensió informativa de TV3 és l’entrevista a en Cruyff o a les proeses del nostre Alonso. Que un país arribi a la seva independència és una cosa que te la poden servir enllaunada. Com gairebé tot el que es mou i que podria fer-te pensar més del compte. Llavors, aquest material, directe a congelar. I els polítics, els grans estadistes que dona aquesta terra, no els veurem fins la propera cursa del Gran Premi de nosequé.

diumenge, de febrer 17, 2008

Kosovo

Avui, si Déu i els americans volen, Kosovo esdevindrà país independent. A tot estirar, dilluns. I aquí tindrem els que botaran d’alegria, els escèptics i els que s’ho miraran de través. Com el govern espanyol.

Jo sóc dels que gasten un bri d’alegria i un bon bri d’escepticisme. Això de Kosovo em sembla directament empeltat amb la insofrible basquitis que corre per casa nostra. Temo aquests que fan un “cut and paste” del qualsevol cosa i te la plantifiquen com a model. Sense mirar el context de les situacions.

Crec que el cas de Kosovo pot donar per més d’un post i que en hem de mirar la lletra petita de l’assumpte, més que purament la foto. I hem de canviar tant de xip per arribar al mateix port que els kosovars, que el primer de tot és aconseguir la foto de’n Putin i el president de la Generalitat asseguts en el mateix sofà, posant els peus damunt la taula. Passant molt dels americans, què aquesta imatge només la fan amb els espanyols. I que corri per tot el món.

Tenim prou xip per resistir-ho?.

dissabte, de febrer 16, 2008

Passat i present

Mai foren millors els temps passats. Aquesta és una dita que jo me la crec de cap a peus, exceptuant la part corresponent al rei en Jaume. Ara, tot i aquest convenciment ple que tinc del seu significat, en aquest dia de sol, de mar calmada, de sentir el refilar del ocells, d’aquesta alegria que impregna el matí a la platja de Vilassar, em demano que hagués passat avui si en mig del cacau que havia muntat en aquella vaga que cito al post anterior, un representant del Sindicat d’Estudiantes afirma davant de tot un conseller, taxativa i repetidament “que a la companyera le hang metio loz déo” els mossos. No sé quin efecte podria causar, per exemple, en un conseller com ara en Saura.

Tot i així, repeteixo: mai foren millor els temps passats. Res hi ha que superi aquesta brisa compassada per la remor de la mar del dia d’avui. Aquest soleiet que només escalfa dolçament. I res és més optimista i energètic que les discussions que escolto entre el fullam dels arbres. A saber quins tractes estan ventilant ara mateix els pardals i les merles. Però segur que no els passa pel cap ni fer vaga i, encara menys, reivindicar segons què.

divendres, de febrer 15, 2008

Cap a la tassa del wàter

Jo fa temps que sento un gran escepticisme en front d’una vaga i més concretament al món de l’ensenyament. Em va tocar viure de primera mà aquella gran vaga a meitats dels 80 que va encendre el Sindicato de Estudiantes per tot Espanya i que també va prendre finalment a Catalunya. Allò va ser una gran comèdia, que no va servir absolutament per a res. Més que per veure la rebotiga d’allò que en diem política. Va ser, però, una lliçó magistral.

Jo formava part de la direcció del BEN (Bloc d’Estudiants Nacionalistes), la pedrera de la FNEC. Érem l’organització més gran que existia a Catalunya, tan en xifres absolutes com amb implantació en el territori. Tot el demés que pul·lulava per l’ensenyament secundari, res de res. I essent de llarg els més grans, em feia un gran respecte dir que érem realment representatius. La secundària és un món massa extens per a la tasca d’una associació o sindicat d’estudiants. A menys que hi hagi molta trampa. Parlem de grans magnituds, inabastables per a un plantejament amateur. Estudiar i pretendre resoldre els problemes de TOTS els alumnes és materialment impossible.

Va haver mani, va haver declaracions dels representats de les corresponents organitzacions i va haver un seguiment altíssim d’aquella vaga, que va durar al voltant de dos mesos. Això si, la decisió de fer vaga en els instituts després tenia una traducció dubtosa al carrer, vista la quantitat de gent que finalment anava rere les pancartes. Va haver taula negociadora, què un cop reunida i dissolta els mitjans esperaven ferventment les primeres declaracions. Els periodistes t’agafaven i et feien fer declaracions a la unitat mòbil. Tothom volia la primícia. Aquella pluja de flaixos, de micròfons, de glòria passatgera, a més d’un el va ben emborratxar.

Evidentment mai va sortir la veritat. El què realment és ventilava, vull dir. Al menys jo no en vaig ser capaç d’esbombar-ho. Després de tant de temps, en la recta final, haguéssim armat un foc nou d’encenalls. La penúltima reunió, la que precedia la signatura dels acords és van negociar grans temes. Recordo especialment el paper del Sindicato de Estudiantes, el que va engegar tot aquell gran desgavell.

L’escena era la següent: una gran sala, al pis de dalt de tot, al Departament d’Ensenyament. Una gran taula, la negociadora, on hi havia tres representants per sindicats d’estudiants i tota la plana major del Departament. Aleshores, la Carme Laura Gil era la directora general i en Joan Guitart el conseller de torn.

Es dona per oberta la reunió i pren la paraula el representant del Sindicato, d’inspiració marxista i ple de grenyes. Fa referència a unes detencions hagudes en una manifestació que havia tingut lloc poc abans. I més o menys va espetar: antes de nada kiero decí que a la companyera le hang metio loz déo. Amb un accent molt marcat, el conseller demana amb veu alta dirigint-se a tothom: què vol dir això de “que-le-han-metido-los-dedos-a-una-companyera”????. Poh que lom mosso le han metio loz déo, a la companyera queang detenio. I el conseller torna a fer-se la mateixa pregunta i veient que ningú fa el gest d’aclarir res, la hi adreça al camàlic que seia al seu costat. I a cau d’orella perfectament sentim: què-què-què vol dir això “de los dedos”, “de la companyera” i els mossos?. El camàlic li xiuxiuejà alguna cosa, que resultà ser la versió correcta. El conseller va retornar-nos una mirada, amb l’expressió de cara que va fer memorable el gag de “la empanadilla de leche”, del Millán. Jo no em vaig veure la meva, però recordo perfectament que em volia fondre.

La intervenció d’aquell sapastre continuà: privilegio todoh, tramporte en la linea de ezo. Libroh gratih. Era el discurs d’una ment preclara. Encara avui no he estat capaç de desxifrar el missatge. Jo en vaig prendre nota. I el conseller, veient la fusta del seu interlocutor ho va fer veure, segur que no valia la pena el què estava dient aquell sapastre. Fins que, el representant dels estudiants (?) va afegir: pueh como Catalunya no tiene eherzito i no podemoh mandá er dineroh que cuéta un eherzito a fine beneficoh, pueh reivindicamoh que se rebahe el suerdo der cunseyé. I el cunseyé, empès per unes al·lusions tan directes, va aixecar el cap del paper on ves a saber que coi apuntava. Ens va mirar a tots, de bat a bat, amb un aire d’estruç esglaiat i va exclamar molt segur: home, si al final el que tracta tot això és de rebaixar-me el sou, potser seré jo qui comenci una vaga.

I en aquest gran nivell de discussió, les obvietats més òbvies en forma de millores de tots colors van ser escrites, signades i immortalitzades. Mai ningú en va fer cap seguiment i es van ventilar quasi un parell de mesos com aquell qui es cruspeix un twister. I tal com va venir, va marxar. Com aquell tros de borrissol que emprenya per algun racó de casa i acaba a la tassa del wàter.

dijous, de febrer 14, 2008

Jornada de vaga

Avui és dia de vaga a l’Ensenyament. Això em fa rumiar en dos sentits. Sempre he pensat que el dret de vaga hauria de ser un recurs extrem i que, en el cas d’aquest ram, seria on començaria a aplicar-se el model japonès. El model responsable d’entendre una vaga. Sempre he cregut -de la forma més sòmines- que l’Ensenyament és la part més important en la formació, en la manera d’entendre la vida, el que marca definitivament a l’individu. A la seva capacitat de ser i el que ha de garantir la seva prosperitat, moral o material. L’Ensenyament és el pilar bàsic que fa aguantar tot el nostre sistema social. Allí és on comencen a configurar-se els models i les pautes de funcionament. Tot el que falli en aquest estadi, s’arrossega impertorbablement fins a la fi. L’etapa de la vida que correspon als anys d’Ensenyament són determinants. Primer, individualment i, després, col·lectivament.

Quan arriba una vaga, del sector que sigui, hi ha la foto de la “mani”, del que parla en nom dels que fan la “mani” i després la “taula negociadora”. I tots cap a casa. Se n’ha fet tal abús del dret a vaga que no crec equivocar-me quan dic que avui ja no serveix per fer reversible cap situació. Simplement per esgarrapar les escorrialles.

En aquest cas m’ha sobtat veure, dels que parlen en nom dels vaguistes, que la gran preocupació seva és que la gestió d’un centre públic pugui ser privada. Segurament hi ha més corda per estirar. Però per poc que sàpigues de comunicació, no pots afartar a l’audiència amb qüestions detallistes, saberudes i extenses. Has d’agafar una idea i repetir-la com un lloro de gàbia, per què acabi fent forat. Has de ser sintètic com una mala cosa, a l’hora de llençar un missatge a les masses. I pam: quin fantasma pot fer més por que la paraula “privat, privada”?.

Em sembla especialment significatiu que els ensenyants optin per aquesta tria. Pel que té de poc pedagògic, justament. Demonitzar el terme privat em sembla ridícul, infantil. I l’accepto davant de segons qui, perquè segurament serà un actor al qual li professo poc o gens de respecte. Que els ensenyants agafin aquest tòpic propi d’analfabets com a bandera, em sap greu perquè vol dir que ha començat el joc del Pare Carbasser. El que en realitat provoca una mesura extrema com és una vaga no es pot confessar obertament.

Vaig creure, molt innocentment, que efectivament vindria una vaga. En saber que pel Sr. Conseller era factible passar de curs amb quatre suspensos. Això és una bomba pel sistema. Radioactiva. Que el nivell d’exigència a l’ensenyament sigui zero o tendent a zero hauria d’escandalitzar i revoltar als ensenyants. Als pares i als mateixos alumnes. Però sobre tot als ensenyants.

S’ha arribat tant a atiar l’estupidesa, la superficialitat, que ara en som presoners. Quan els ensenyants pugen al mateix carro que el d’un vulgar agitador, malament. Ara, no vull ni pensar el cristo gros que s’hagués pogut muntar si l’autor de tal proposta hagués estat un govern de CiU. Perquè aleshores la mesura seria de dretes!. I per aquí si que no hi podem passar!.

dimecres, de febrer 13, 2008

Si us plau, truca a en Francesc Cabana

Hi ha una teoria què, aviat, ja podrà prendre forma de llei. A l’horitzó d'unes eleccions, sobre tot espanyoles, els catalans hem de pensar en anar amb la pinça al nas. Del tuf que arriben a fer les propostes. Sobretot les que ens vénen en globus –com diria n’Arzalluz-.

A què respon aquest desfici sobtat del PP i PSOE per promocionar el coneixement de la llengua catalana fora dels països on aquesta parla s’ha intentat esquarterar, però els hi és pròpia?. A motius fastigosament electorals. Perquè quan passi aquest bullir de promeses destinat a afaitar vots als ingenus de soca-rel, vindrà l’altra cara de la moneda, la cara genuïna d’uns i altres que postula la fi de l’immersió lingüística a Catalunya. No a Andalusia o Madrid, no. A Catalunya.

El cas de Madrid és calcat a l’andalús. És el mateix tipus d’ham: intentar arreplegar vots perquè la cosa balla d’un o dos diputats. Després de fer l’estrebada anticatalana que funciona tan bé a l’Espanya castelllana, cal dedicar alguna dosi que no mati l’Espanya connectada amb Catalunya. Sigui dins o fora.

El cas de Madrid és el realment greu, el sagnant. No perquè l’andanada surti del PP. No. Això és fruit de la conjuntura. La gravetat del cas el provoca tan el PSOE com el PP de torn. Amb talante, amb tot el bonrotllisme del món. Amb tot el que tu vulguis i més, i tot el contrari.

Què fa avui que a Madrid hi hagi una població catalana que ratlla ja els 300 mil habitants?. Gairebé el mateix que tinguem japonesos a Catalunya. Però que amb una xifra molt menor, fa anys que hi ha una escola japonesa, és clar. La causa la provoca una immigració de perfil alt. Una fuita de gent encorbatada, enclenxinada, molt preparada i competent que no poden exercir aquí. No perquè Catalunya no els ofereixi oportunitats. En absolut. És la política espanyola que juga brut en el terreny econòmic. Això provoca un tipus de deslocalitzacions a casa nostra, que curiosament totes totes totes van a petar al mateix punt geogràfic.

L’any 2002 va aparèixer un dels llibres més escandalosos que va passar sense fer soroll: 25 ANYS DE LLIBERTAT, AUTONOMIA I CENTRALISME. UNA VISIÓ ECONÒMICA 1976-2000, de’n Francesc Cabana. El Grup Hayek va convidar-lo aleshores, per parlar-ne. Recordo dues coses que l’autor va apuntar: La democràcia espanyola, des del punt de vista català, ens dona una imatge preocupant. De passar a tenir pràcticament el cent per cent de les multinacionals espanyoles amb seu social a Catalunya, avui només en queda una. La segona fou que, malgrat totes les coses gruixudes que el llibre relata, ningú mai el va trucar ni tan sols per manifestar una emprenyada o un desacord. Aquest silenci és sospitós de suportar veritats poc agradables. I al 2008 aquesta tendència només ha fet que consolidar-se. La heroïcitat és que seguim comptant amb la mateixa multinacional pelada, però la tendència fa que ni recordem una Catalunya econòmicament capdavantera. Ans el contrari. El nostre lideratge, no solament econòmic, és un conte de fades cada cop més assumit dins i fora del país.

I aleshores és quan gralla l’espanyolisme de torn, oferint la que no serà la darrera galeta folklorista. L’enèsima presa de pèl per poder seguir aixecant la camisa als rucs dels catalans, que cada dia més fan mèrits per acabar en qualsevol zoològic.

Amb 300 mil catalans a Madrid, fa temps que ja hi hauria d’existir la universitat catalana més gran fora de Catalunya. Només algú que et té un menyspreu consolidat, atàvic, pot fer-te una promesa electoral semblant, quan primer t’ha convidat a la indigència. I encara hi ha qui s’ho rumia. Si anar a votar o no. Pensa en els 25 anys propers. Així de simple. O truca a en Francesc Cabana.

dimarts, de febrer 12, 2008

A prova de bombes

Recordo de la meva feliç època d’estudiant que els més tarambanes de la classe sempre orquestraven teories increïbles per arribar a tocar un aprovat sense moure un dit. Una versió extraviada de la llei del mínim esforç. Intentar l'aprovat amb totes les garanties que podia oferir-te una “xuleta”. Feta a corre cuita, és clar. En el darrer moment. I també era clar que de l’únic que servia era per postrar-te en la misèria. Els que tiraven de veta amb aquest recurs mai van fer res d’especialment bo o digne de ser recordat. A l’extrem de tot això hi havia els qui s’ho jugaven tot als quatre gargots mal girbats que s’estampaven al palmell de la mà. Aquests sempre vaig creure que es guanyarien la vida apostant a la ruleta russa. Intentar encabir el temari d’un examen dins la mà és una de les pèrdues de temps més absurdes que conec. Clar que, aleshores, un dia sí i l'altre també, sortia per televisió la persona que t’escrivia els Evangelis segons Sant Joan en una llentilla i allò era tractat amb una admiració desaforada per part del presentador: un Evangelio en una lenteja!. Increible!. Cuente, cuente... i aquella personeta explicava molt ufana la seva proesa. Els dies i les nits que havia invertit, els sacrificis que ell i la dona havien hagut de patir per poder arribar a bon port. La de coses que havien hagut d’empenyorar per poder aconseguir el material per executar-ho. I sí. És realment increïble com se’n pot arribar a ser de poca cosa. Ja ho has explicat, torna-te’n cap a casa. Amb la cara d’idiota de sempre. El més bèstia de tot és que a la setmana següent apareixia el que havia estampat El cantar del Mio Cid en un gra d’arròs. I així anaven fent. Fins que aquesta mena d’exemples, tan publicitats, podien arribar a exercir alguna mena d’influència en els més vulnerables. A veure qui inventava la sapastrada més grossa. I tal com va venir aquesta febrada, va marxar. De cop i volta no se n’ha sentit parlar més d’aquesta mena d’estupidesa, encara que les “xuletes” sempre han gaudit d’una vigència a prova de bombes.

Fins que l’altre dia va irrompre una barreja dels dos fenòmens, altre cop a la televisió: el creuament del ruc de la classe avesat a fer “xueletes” del darrer moment, amb el paranormal que opta per fer redactats en un llegum o en el fons d’un didal. El programa de la Terribas va ser l’escenari on es va oficiar tal descobriment. I a diferència del que era habitual en aquests casos, el sentit d’admiració ni va fer el favor d’aparèixer. La puta de la Terribas, mentre es descollonava, va demanar al convidat que mostrés el palmell de la mà a l’audiència. I aquest va reaccionar igual que si l’haguessin pescat copiant. Curiós. Però ridícul. I la Terribas, plena d’incontinència, amb el seu fart de riure.

A la setmana següent, torne-m’hi. Mateix programa, mateix ridícul. Mateix fart de riure de la presentadora, amb lleus tocs de sorpresa. No pel que podia tenir d’heroïcitat intentar plasmar un programa electoral al palmell de la mà. No. Sorpresa per la ruqueria que pots arribar a exhibir pensant que "La nit al dia" és una mena d’examen i que tu intentis copiar de reüll, davant les càmeres que estan retratant sense embuts la més solemne de les incompetències.

Ruc de mi. Sempre vaig pensar que jugar-s’ho tot a una miserable “xuleta”, feta a corre cuita, al tot o res, era el més semblant a voler viure a base de guanyar apostes fetes a la ruleta russa. I no. També pots optar per fer de conseller o de ministre. Sempre que siguis immune al sentit del ridícul.

dilluns, de febrer 11, 2008

L’avortament: “Sí” o “No”?

Forçosament ha de planar molta mala gana quan sents parlar de política. Sembla que des de la cosa més mundana fins empaitar el sexe dels àngels acabi tenint un tractament deformadament interessat. S’acaba convertint el que sigui en miserable, frívol, banal. Per les altes dosis de gremialisme ideològic.

Una mostra llampant de tanta misèria moral ho és el debat al voltant de l’avortament. Uns per atiar el foc, a veure si poden fer entrar en calor la seva hivernada parròquia. I els altres per fer-ne una conquesta de no sé ben bé què. Mai he pensat que sigui moralment admissible penjar una etiqueta ideològica a aquest debat. Perquè la considero una discussió de tipus interior, individual, profunda. Res a veure amb aquestes palles mentals de “dretes” o “d’esquerres”. Les persones, les normals, tenim bastant més de fons interior que aquest vulgar reduccionisme. Vaja, infinitament lluny d’aquesta mena d’espectacle pornogràfic amb el qual s’ha convertit. I que ressuscita puntualment quan hi ha flaires de campanya electoral.

Una decisió d’aquest calibre no crec que hagi ser mediatitzada per ningú. En cap sentit. Sempre he considerat que el debat de l’avortament té bastant més volada com per intentar reduir-lo a un “Sí” o “No”. És una opció que furga directament a la consciència, que mereix reflexions molt meditades, més serenes i que no és la tria fàcil que simplement balla entre aquest miserable “Sí” o “No”.

La considero una decisió de tipus personal i intransferible. Cap ideologia pot apropiar-se de la llibertat que necessita l’individu per fer o desfer davant la possibilitat d’avortar. Qui és vostè per gosar imposar el seu criteri en una decisió íntima meva?. Un desgraciat. Això és el que pura i rasament és vostè. Un cas perfecte de fill de puta.

Respectar la llibertat de les persones és el que realment està en joc. Furtar de mica en mica les cotes de llibertat és el que converteix la politiqueria en un producte a l’alça. Quanta més llibertat disposa una societat, més vulnerables són els polítics analfabets. El sistema té millors formes per drenar tota les deixalles, materials o humanes.

Aquest debat té més a veure amb la necessitat que hi ha de poder rebre informació, de gaudir d’una bona formació, d’assumir responsabilitats individuals sense interferències, o de creure efectivament que el més important en una societat són els ciutadans lliures. Però potser és demanar molt a qui només sap fer reduccions de la vida en forma de “Sí” o de “No”. Cap a la “dreta” o cap a “l’esquerra”.

diumenge, de febrer 10, 2008

La Balanguera fila

L’advertiment sobre la crosta de TV3 ha estat oli en un llum. Digueu-me el contrari si ara mateix la informació en “pre-campanya” no marxa fina com la seda. Cada dia ens raja puntualment de la crosta socialista un o altre miracle: la feina en forma d’èxit que ens apropa dia a dia l’arribada de l’AVE a Barcelona (TGV és una denominació que ja ni surt al llibre d’estil del règim), la meravella del sistema sanitari que tenim sobre tot pel que fa als serveis d’urgència, la poca transcendència que significa gaudir d’uns pantans amb més teranyines que aigua, i un llarg etcètera que just abans del que, en altre temps hagués estat considerat una amenaça, ara ha resultat ser un bàlsam per aquest horitzó tan negre que s’albirava just abans d’aquest avís per a navegants.

A mi em meravella el fàcil de fer que ho tenen alguns. De convertir la brutor, la decadència, en una quasi joia dels Masriera. En una autèntica filigrana de l’impossible, que no saps ni com coi pot arribar-se a aguantar, però hòstia, te la trobes ben estampada als nassos. Un telenotícies de TV3 és un enfilall brodat amb miratges i músiques celestials, que resistiran amb totes les penes i glòries d’aquest món fins el dia després. Però i tant que resistiran!. Mentre hi hagi una crosta amb la ma tan explícitament alçada, els professionals de la informació faran feina amb la mateixa abnegació que respira La Balanguera. Fila, fila i filarà tot esperant l’arribada de temps més propicis.

Amb el mateix esperit de Balanguera, pacient lector et recomano fer un cop d’ull al que han dit, per exemple, en Joliu, en Joan Arnera o n’Elies. També filen, filen i filaran. Saben que la soca més s’enfila com més endins pot arrelar. I que per sort, als blogs, qualsevol crosta és dura de pelar.

dijous, de febrer 07, 2008

Una merda d’euro al dia

Els quatre-cents euros de’n ZP són l’acte de caritat més mal entesa que conec des de fa molt temps. Per què no és altra cosa que un acte de vil caritat. Si vols una mica –massa- rude, precipitat, desvergonyit. Però caritat molt mal entesa.

L’home declara que es tracta de "estimular la economía y ayudar a las familias con rentas más bajas". I fa la proposta amb caire universal. Per aquells que necessiten la propineta i per aquells que no. I ai de qui realment la necessiti per tirar endavant!. Entre d’altres coses, aquest acte de caritat significa obtenir mensualment 33’33 euros més, el dia que te’ls descomptin. Vol dir que la teva vida té la capacitat de consumir un euro més cada dia. A qui li vingui d’un euro per poder trampejar amb la seva ja puta vida, quatre-cents euros més, en realitat el deixen exactament allí on era. Un majúscul absurd: ni s’arregla cap necessitat, ni té cap sentit regalar-ho a qui no ho necessiti. Però això sí, és una forma impecable de llençar milions de diners per la finestra. Simplement perquè grates una butxaca que no és la teva.

Són d’aquella mena de polítiques socials que prenen el model cacic andalús. Veient com els senyoritos feien desfilar dòcilment a aquells qui els treballaven la terra, només brandant el sobre amb els calerons, les ments progres van ingeniar la peonada. Talment com aquells grans cacics. Un sistema eficaç que permetia obtenir vots sense haver d’atacar el problema en la seva arrel. Sempre jugant amb la misèria d’altri. Generant falses expectatives. Generant, és clar, connivències subvencionades públicament.

Hi ha molts que per fortuna no els ve d’aquesta merda d’euro al dia, que seria viable si anés tocat d’aquell miracle multiplicador de pans i peixos. Però hi ha molta gent que si. Penso, per exemple, en les vídues. Aquest estat macarra, en la seva versió que desvergonyidament anomenen seguretat social, contempla unes quanties mínimes que foten riure. O foten plorar, quan veus que poden oscil·lar entre els 356’20, 393’02 o 494’50 euros al mes. Pobre d’aquell desgraciat que hagi d’esperar d’aquesta seguretat social per poder tirar endavant. I és justament aquesta mena d’infeliç criatura que quatre-cents euros de merda li poden semblar glòria divina.

Això és fer política amb mentalitat de peonada. De jugar amb la debilitat del més dèbil. De propagar una falsa universalització dels serveis socials als realment dèbils. I quan els has fet caure de quatre grapes, quan depenen d’aquests serveis que qualsevol institució dedicada abnegadament a la caritat ja presta sense fer cap escarafall, aleshores brandes quatre-cents euros davant els seus nassos. Quatre-cents euros significa un euro diari, desgraciat!. La rata més rata de nosaltres seguirà essent igual de rata com sempre. S’ha de ser un magnífic desgraciat per fer una proposta semblant. I s’ha de ser tant o més desgraciat per avenir-s’hi.

dimecres, de febrer 06, 2008

Sobre l’abstenció ( i 4)
La fórmula màgica

Les tres potes que aguanten, segons el meu humil entendre, el pes de l’abstenció, són el ciutadà, el polític i els mitjans. Dedicaré doncs remeis per a cadascuna de les parts, sabent que són tots ells peces del mateix engranatge.

Pel ciutadà
El grau de desconeixement que té sobre la realitat política és injustificat. Però el que és inacceptable és la deserció. Si aquest personatge gira la mirada només vint anys enrere veurà clarament que la societat ha avançat. De forma rotunda. Aquesta millora no aflora per generació espontània. Reclama la implicació de tothom, per tal de poder garantir el progrés. D’aquest progrés en gaudeixen fins i tot els políticament “passotes”.

La teràpia a seguir amb la ciutadania pot anar des de convertir en obligatori el fet d’anar a votar, combinar les noves tecnologies per facilitar-ho al màxim, o proposar incentius de tipus populista com ara fer les votacions en dia feiner. Però en el darrer extrem contemplaria l’obligatorietat.

Crec, també, que la base de tot plegat és el desconeixement, per activa i per passiva. Aquí el paper en el camp de l’ensenyament té el seu pes. En la fase de formació de l’individu caldria preveure alguna matèria que tracti específicament el nostre sistema polític. Això s’hauria de combinar amb pràctiques dins els partits i institucions. És important trencar certs mites i certs tabús. Fins i tot acceptaria una afiliació política temporal obligatòria. És important creuar la porta dels partits. Pels ciutadans i pels mateixos partits. Res a veure, però, amb la ridícula assignatura de ciutadania progre ni la de constitucionalisme carca.

La classe política
El descrèdit d’aquesta classe és la que provoca el col·lapse del sistema. És tracta, doncs, de reservar, mantenir, la seva bona reputació per la via dels fets. Anar en contra d’això hauria de ser socialment reprovable i penalment castigat. Qualsevol intent de substituir la política per la picaresca hauria de tenir conseqüències. Rigor i política han d’esdevenir conceptes indestriables.

En aquesta professió només s’hi hauria de poder exercir després de tenir un recorregut solvent al món privat. Al món real, vaja. Trencar la gran mentida de que tothom és apte per a fer de polític. És molt descoratjador veure com determinades nul·litats fan de representants nostres. És del tot imprescindible exigir uns mínims per poder-hi accedir. Aquesta és una norma no escrita que només els més rucs de tots han gosat trencar. Potser hauria d’haver una carrera, un curs d’orientació. Fa fredar veure en quines condicions s’accedeix avui al món de la política. Per contra, cal proveir d’un sou digne a la professió de polític. És l’única forma de foragitar els carcamals. Si vols tenir gent competent, cal oferir sous competents.

Els partits
Els dedicaria una llista d’idees basada en el que suggereix el Grup Hayek:
-Increment del finançament públic dels partits
-Control judicial de la democràcia interna dels partits
-Incentivar les aportacions privades individuals als partits
-Reforçar la independència de l’òrgan fiscalitzador dels partits
-Garantir la transparència del finançament que reben les fundacions dels partits
-Prohibició de candidatures que rebin donacions d'empreses públiques o privades que mantinguin relacions amb l'Administració.
Aquest còctel, ben sacsejat, hauria de suposar entre d’altres conseqüències, sancions per a quan els executius incompleixin mandats del Parlaments o les promeses que es van abocar per arribar a guanyar el poder.

Caldria fer un capítol a banda, amb el tema de la justícia. I potser lligar-lo amb el dels mitjans de comunicació. Sense una justícia eficaç el sistema trontolla. Tothom pot quedar al descobert. Suprimir l’Audiencia Nacional seria un primer pas. Reforçar la figura de l’emparament davant el CGPJ quan un jutge se senti pressionat políticament, un altre. Dotar de més mitjans el servei d’inspecció del CGPJ i atorgar-li la màxima independència. Fer factible la despolitització del CGPJ, canviant els procediments d’elecció dels seus membres.

Els professionals del periodisme haurien vetllar abans que ninguna altra instància per a garantir el subministre d’informació tendent a ser objectiva. Caldria fer una revisió del codi deontològic i aplicar-lo. Cas que la iniciativa no sorgís del propi gremi, caldria que la justícia pogués substituir eficaçment tal mancança. Fer una carrera política costa molt. Enfonsar-la, gens.

dimarts, de febrer 05, 2008

Esperit Sant

He estat uns dies amb una connexió fumuda. O rematadament morta, per ser precís. M’he queixat a telefònica, és clar. I estic convençut que l’Esperit Sant hi ha fet més que qualsevol dels experts en ADSL que he tractat. Vaig poder penjar de forma surrealista el text del Llibre dels Fets. No volia perdre’m aquesta commemoració dels 800 anys del naixement del Rei en Jaume. Però ha estat la darrera cosa que he pogut fer amb els mínims de cordura que li suposa a la tasca blogaire. Espero que demà continuï la normalitat i pugui lliurar la darrera entrada al voltant de l’abstenció. Esperit Sant, siguis on siguis –de farra per arreu?-, recorda posar-te el despertador demà al matí. Gràcies a la bestreta.

dissabte, de febrer 02, 2008




800 anys del Rei en Jaume

58. E feyta aquesta oracio uench nos un pensament, que aixi con era acordat per los nobles barons e per aquels qui sabien de mar, que arribassem a Polença: e nosque demanassem en aquela galea on nos anauem si hauia negun hom qui fos estat en Maylorques ni en la yla. E quan aquesta paraula haguem demanada respos nos en Bñ·G· Gayran, comit de la galea, que ell hauia. estat en la terra. E demanamli, quinys ports hauia de prop de la Ciutat de part en ues Cathalunya? E dix nos que aqui hauia ·I· puig luny de la Ciutat ·III· legues per terra, e per mar ·XX· miles, e aquel puig hauia nom la Dragonera, e nos tenia ab la terra ferma de Maylorques, e que hi hauia ·I· pou daygua dolç: e quan el hi fo una uegada los seus mariners ne tragueren aygua. E prop de la terra hauia ·I· puget que nos tenia ab la terra que hauia nom Pantaleu e hauia de la terra tro a aquel puget ·I· gran tret de balesta. E nos dixem li: Donchs perque demanam nos altre loch en que arribem sino en aquel, pus ayga dolç hi hauem? e que haiam bon port en que poran refrescar los -96- caualsa pesar dels sarrahins, e aqui uenra tot nostre estol, e aqui porem fer bon ardit a qual part nos uuylarn. E dixemlos que faessen uela ab lo uent de Proença, e ab aquel uent quey porien entrar. E faem uela, e dixem a la galea que dixes a les naus que faessen uela, que nos erem aquels que hauiem feyta uela, e quens seguissen tots al port de la Palomera, e faeren sempre tots uela can a nos la ueeren fer. E uejats la uirtut de Deu, cal es, que ab aquel uent que nos anauem a Maylorques no poguerem pendre a Polença aixi con era empres, e ço que cuydauem quens fos contrari nos aiuda, que aquels lenys que eren auols dorçes tornaren tots ab aquel uent a la Palomera on nos erem, que anch leny ni barcha no si perde nin fali negu. E entram lo primer diuenres de Setembre al port de la Palomera, e entro al dissapte a la nuyt haguem tots nostres lenys cobrats.