divendres, de gener 26, 2007

Nota final

He de dir que tanco el blog per raons purament de temps. He rebut correus i trucades lamentant la meva “crisi matrimonial”. No. La meva relació amb el blog si que era com la d’un matrimoni, però en crisi. Donat que no li puc dedicar el temps que necessita, he de tancar-lo abans la cosa no s’em giri en contra. Ara és un bon moment per fer-ho. Tot i així, no descarto en un futur tornar-hi. Però això seria –insisteixo que és condicional- tocant les mateixes dates per les quals va veure la llum: a vols de juny o juliol. Però això ja és parlar de més. Ara, el que si que és cert és que tanco. Perquè no hi puc dedicar temps. Res més que això. Salut!

Aprofito la nota per dir que vull afegir-me a la campanya que ha engegat en Marc Arza:

Campanya: Per un aeroport intercontinental a Barcelona

D'aquí a poques setmanes AENA farà pública la seva decisió sobre la concessió de la nova terminal sud de l'aeroport del Prat. Si bé és evident que per als interessos catalans resulta més atractiva la oferta del grup Star Alliance, que convertiria Barcelona en un centre d'intercanvi amb vols intercontinentals, hi ha la possibilitat que AENA no afavoreixi aquesta opció.

Més enllà del suport que Ajuntament, Cambra de Comerç, Universitat i d'altres institucions, han donat a la oferta del grup Star Alliance, seria bó fer veure a AENA que aquesta qüestió té una transcendència social i política que supera la institucional.

Us demano que us sumeu a l'enviament del correu electrònic que trobareu a continuació. Podeu fer-lo arribar a l'adreça servicios-aeroportuarios@aena.es amb còpia a campanyahub@hotmail.com per tal de poder seguir-ne l'impacte.


Feu-ho correr!
___________________________


Apreciados/as Sres./as. de AENA:

Me dirijo a ustedes para manifestar mi preocupación ante la inminente decisión de AENA sobre la adjudicación de la nueva terminal del aeropuerto de Barcelona.

El Ayuntamiento de Barcelona, las Cámaras de Comercio, las Universidades y la sociedad civil, coinciden en el mayor atractivo y potencial de la oferta presentada por el grupo Star Alliance. Un proyecto que permitiría a Barcelona consolidarse como referencia europea y hub intercontinental. Ante esta posibilidad, la oferta de una compañía de bajo coste como Click Air, no puede considerarse una opción de futuro sino una interferencia en el desarrollo del propio aeropuerto y la economía catalana.

Por todo ello, es justificado el temor a que la necesidades de amortización de la nueva T4 del aeropuerto de Barajas, los intereses de Iberia como antigua compañía de bandera y la inercia centralista del estado, condicionen una decisión que resulta evidente desde los intereses del aeropuerto de Barcelona y la sociedad catalana.

Espero, esperamos, una decisión ajustada a la lógica más allá del modelo unipolar que AENA ha impulsado hasta hoy.

Atentamente,


Nom :

dimecres, de gener 24, 2007

Ulleres de Gucci

Fa dies que he estat donant voltes al fet de tancar el blog. Finalment he decidit fer-ho avui. No és per cap motiu en concret. Però reconec que el factor temps pesa. Tenir un blog en dansa requereix una bona dosi de temps. Sobretot, si vols fer-lo d’una determinada forma. He valorat molt la possibilitat de treure temps al temps i crec que no puc dedicar-li totes les estones que exigeix. He d’invertir el meu temps en d’altres coses i no distreure molt l’atenció d’allò que és realment important per a mi. Arriba un moment que alimentar el blog, si no es pot fer com a un li agradaria, no te massa sentit mantenir-lo en marxa. És més, ara que està en un punt que considero decent, crec que és el millor moment de tancar-lo. Així me’n quedarà un record agradable.

Només cal fer acopi de la força necessària i fer el pas. Saps que has de fer-ho, però vas estirant els dies, amb excuses poc fonamentades.

Suposo ha de ser una cosa molt semblant a separar-te. Quan una relació no funciona, les parts ho saben abastament. Però la mandra, la inèrcia, l’entorn van posposant la decisió. Hi ha un moment bo –o millor- per fer-ho. Però rarament s’hi opta, perquè costa prendre la decisió. Fins que un dia la teva dona arriba a casa amb una d’aquestes horripilants ulleres de Gucci. Cares però repel·lents. T’estranya que s’hagi comprat una merda semblant. El cas és que no ha estat ella, sinó el tipus que se la folla des de fa una temporadeta. Tu no li podies dedicar el temps que ella necessita i sospitosament això no es converteix en un problema. Al menys visible. Fins que un dia t’entra per la porta de casa amb unes ulleres de les més repel·lents. De Gucci. Aleshores has de fer acopi de les forces necessàries per engegar-la a la merda més llunyana. Les ulleres de Gucci t’encenen la llumeta d’un compte enrere inajornable. Tot ha de ser molt civilitzat, sense perdre la compostura. L’has d’engegar a la puta merda sense que hi hagi opció a fer-ho reversible. Unes ulleres d’aquestes són molt més que un senyal. Així és que deixes passar uns dies, l’agafes i civilitzadament li expliques una història amb tocs d’existencialisme i d’ofec personal. Del fill de puta que se la folla, cap paraula. Perquè en realitat la filla de puta és ella, condició que mai reconeixeria a les portes d’un viatge a la merda. En resumides comptes li dius adéu, però guarnint-ho una mica. Si goses fer-ho immediatament, la molt cabrona és capaç de dir-te que cap ullera pot justificar el trencament “del nostre matrimoni”. Sí, ruc per no haver-ho fet molt abans. Però has de repescar el fil de la cordura i plantar-te. Ella es farà l’ofesa, la sorpresa, la víctima, l’abandonada. Però tu ja has fet acopi de les forces necessàries per engegar-la a aquella merda remota. És una cosa que ja havia d’estar feta, de molt abans. No li desitges mals ni penúries. Només vols treure-te-la de la teva vida. Després el temps ho cura tot i et dona la raó. I reparteix felicitat renovada en ambdues parts. Després, de tant en tant, de l’únic que te’n penedeixes és de no haver-la engegat abans a la puta merda, quan vas començar a veure que alguna cosa se sortia del normal. Tots sabem el que és el normal. Quan decidim prescindir-ne, indefectiblement apareixen unes ulleres de Gucci. És el coi de la condició humana: mandrosa de mena. Però no movem el cul fins que apareixen les ulleres.

Amb el blog també pots acabar tenint una relació tempestuosa, si no ho vigiles. Al blog també li has de poder parar els peus. Sobretot a temps. Has de saber que quan pots creuar una determinada ratlla, ben podria ser que te la fotés per algun cantó. El blog em demana temps i amor, en uns moments en que no en disposo de gaire. No puc contemporitzar amb aquesta situació; li he de donar una sortida. I només se veure-la en forma de tancament.

No desapareixeré del tot. Tinc un correu-e on se’m pot trobar. Tinc pendents algunes coses, com ara passar la recepta dels canalons de peix o subministrar més informació sobre el viatge a Lituània. Ho faré via correu-e. Aquest darrer post és de tancament, a tots els efectes. Per això no s’hi podran fer comentaris.

Ha estat un trajecte bonic. Avui encara el puc qualificar de bonic i m’el puc mirar amb molt d’afecte. M’hagués agradat saber, per exemple, qui hi ha al Corte Inglés que em segueix a diari. O a Riese, Itàlia. O a Calvià. O a Foth Worth, Texas. Hòstia, m’agradaria molt saber a qui he pogut despertar-li la curiositat. Mai m’hagués pensat que la cosa podia donar per tant. Precisament han estat aquests lectors que destil·laven tanta fidelitat els que m’han fet escriure pràcticament dia rere dia.

A tots els que heu tingut l’humor de passar pel meu blog, us estic molt agraït. Mai sabreu de quanta influència positiva m’heu proveït. El meu agraïment és, doncs, per sempre més.

dimarts, de gener 23, 2007

Immortalitat i canalons

Jo seria capaç de fer moltes coses per un plat de canalons. Per una safata de canalons. Per uns bons canalons.

La meva mare els fa increïblement bons. En sóc addicte. M’entusiasmen. I crec que és per culpa d’ella que tinc debilitat per aquesta menja. Els que fa de carn són una delícia. Però els que fa de peix són insuperables. No hi ha res que se li iguali.

Els canalons tenen el mateix secret que qualsevol altre plat de la nostra cuina tradicional. Assoleixes entrar a l’olimp dels millors després d’haver invertit una quantitat ingent de temps. Amb temps, temps, temps i una mica més de temps assoleixes un segell particular i intransferible.

La meva amiga bleda-fifí de Taradell tenia una àvia que també feia uns canalons memorables. A la plaça del poble hi tenia la fonda. Se’n va fer un tip de fer canalons. Els de la Magdalena foren uns canalons de referència a la comarca.

Evidentment jo he intentat seguir-li el rastre a través de deixebles seus. Malauradament mai vaig arribar a conèixer-la aquesta venerable senyora. Ho he fet per dues vies. La mare de la meva amiga fa uns canalons que m’han recordat els de la meva. Són, també, una cosa exquisida. Tant, que la mare de la meva amiga va quedar astorada de la quantitat de canalons que em vaig arribar a cruspir el darrer cop que em va convidar a dinar. En va fer de carn i d’espinacs. Jo solet vaig endrapar l’equivalent a més d’una safata. La vaig ben advertir: per menys no surto de Barcelona.

L’altre lloc on s’hi pot trobar el fil d’uns grans canalons és a l’hostal Ca la Manyana, de Sant Julià de Vilatorta. Aquest lloc té una virtut rarament vista. Hi ha un menú a base d’un bufet més un segon plat d’una qualitat difícil de superar. Amb el bufet tan extens i deliciós cal esperar no voler fer un segon plat. Aquest inclou els canalons. El límit, doncs, el poses tu.

Una altra opció amb canalons de referència, molt diferent: La Fonda Sala, d’Olost de Lluçanès. Aquest és un lloc excel·lent, que fa bastant de temps que vaig descobrir gràcies a un bon amic. Tancaven els diumenges, “perquè el noi –el cambrer- festeja”. Tot i aquesta mena de raonaments comercials, val a dir que la qualitat gastronòmica del lloc és altíssima.

Dins la cuina de la temporada de tòfona hi figuren uns canalons de faisà. Són dos canalons comptats. Dos, sí. Diumenge els vaig tastar. El camí de tornada a casa fou una mena de tortura. No podia treure’m els canalons del cap. Dos canalons, sí. I jo que per menys d’una safata no surto de casa!.

Ara mateix només tinc una solució per afrontar el futur. La meva mare no em durarà de per vida. Estic practicant el seu diví mestratge. Començo amb els canalons de peix. La pasta comença a tenir un resultat excel·lent. Crec que dintre de no massa la meva adorada mare serà immortal.

dilluns, de gener 22, 2007

L'estiu, a Lituània

Divendres l’Associació catalano-lituana Ct-Lt va celebrar la seva primera assemblea ordinària. Va ser oli en un llum. Hi va haver un ambient molt bo i es van posar les bases per mirar d’assegurar el seu futur.

Han sortit unes quantes idees que els poden tenir entretinguts ben bé fins la propera assemblea. N’hi ha sobre tot una a destacar: l’organització d’un viatge a Lituània aquest estiu. S’ha d’aprofitar els bons contactes amics que l’Associació té oberts per poder conèixer aquell país bàltic amb una mica de profunditat.

La idea d’organitzar el viatge sobre tot la provoca el fet de saber que ben aviat s’obrirà un vol directe Barcelona-Vílnius, a un preu molt competitiu.

Lituània és un lloc molt atractiu pels catalans, en més d’un sentit. Però el cert és que, fins i tot, els estius a Catalunya cada cop són més difícils de suportar. Allí hi llueix el sol, el territori és incomparable i bufa un ventet que t’alegra la vida. Ara, el viatge no està pensat per a fer el guiri. Vol combinar l’oci amb l’intent de despertar un interès per Lituània: paisatge, gastronomia i les institucions més importants.

Ens acostumem a fer una idea del que és un país sobretot pel tracte que reps de la seva gent. Comptarem amb la complicitat d’una bona colla de lituans, que aviat començaran a posar-se en marxa. Volen que se’n parli bé de Lituània i que el record que puguem tenir d’ells sigui el millor possible.

Jo estic segur que poder participar en aquesta iniciativa serà un luxe. Molts cops el viatges només tenen en compte la quantitat: fer molt kilòmetres, deixant de forma molt superficial el coneixement d’una realitat nova. No serà aquest cas. N’estic convençut.

Estaré pendent de que es defineixi el programa, que es pot sol·licitar a info(arroba)ct-lt.org. Mentre, hi faré un reserva. Pel que pugui ser. Dintre de quatre dies ja tornarem a tenir l’estiu al damunt.

dijous, de gener 18, 2007

L’escorpí i la granota

Em va sorprendre molt -passat l’1-N- que hi hagués qui s’emprenyava després d’haver votat Esquerra, perquè van fer en Montilla president. Em va sorprendre perquè la cosa estava cantada. I no ho dic pas perquè a pilota passada les coses són fàcil d’encertar-les, no. Ho dic perquè ja havíem tingut el precedent. El primer cop podia aparèixer inversemblant, aquesta possibilitat. Però un segon cop era més que previsible, cas que la matemàtica parlamentària ho permetés. Els emprenyats s’estiren avui del monyo i no saben veure que coi està passant.

Així com l’altra vegada la formació de govern va duur una llarga negociació, aquest cop la cosa va anar en un timing rècord. Aquesta docilitat exhibida, segueix un cop el govern fa dies que corre.

Molts no s’expliquen el cas d’aquesta fulgurant reconversió que ha afectat a la patum erky, que va d’una bel·ligerància insegotable a l’estat de sedació vergonyant. Però m’ho han il·lustrat amb la faula de l’escorpí i la granota, per entendre la reconversió. L’escorpí demana a la granota que el deixi pujar al damunt, per poder creuar el riu i aquesta s’hi mostra reticent, per por de rebre una picada mortal. Un cop hi accedeix i són en plena travessia, a l’escorpí li pot més el rampell de bestia irracional que porta a dins i li clava una estocada. En l’acció tots dos hi surten molt mal parats. El missatge de la faula és que no podem lluitar contra la pròpia naturalesa. Com l’escorpí, ERC, al final no podrà reprimir els seus instints i clavarà la picotada dins el govern.

Quan despertaran aquests instints?. Un cop aclarida la situació en la política espanyola. ERC no dona un duro per en ZP, que el veuen perdedor a les generals. No volen donar cap motiu, cap, a ningú que els vulgui presentar com causants del desastre.

Saben que amb un PP governant a Madrid, tenen la feina assegurada unes quantes legislatures a la vista. De fet és el mateix guió que van fer servir el primer cop: amb un PP a Madrid, plantejarem impossibles i la ballarem com voldrem. Saben que contra el PP hi tenen la jubilació garantida i, a més, les expectatives de créixer electoralment.

El tema és, si com aleshores, el guió s’estronca. La credibilitat d’ERC s’està posant cada dia en dubte i minva de forma gairebé tangible. En molts sentits. En aquest segon govern el tamany d’ERC tendeix a fer-se micro.

Preveure una remuntada mercès al PP diria jo que és una aposta semblant a la que va fer Mas en aquestes darreres eleccions, que s’ho va jugar tot exclusivament a una carta. Va prémer l’accelerador en una cursa sense retorn possible i l’escena final semblava calcada a la de Thelma i Louise.

L’aposta d’ERC és molt forta. Tant de bo se la fotin. Però no per ells, sinó perquè significarà que el PP se l’haurà fotut abans. Sembla cosa d’un passat remot, però l’escenari resultant d’un PP governant a Madrid i un tripartit aquí, és letal pel país. Catalunya desapareix per complert sota la pugna ideològica entre la dreta i l’esquerra. La Catalunya nacional queda sepultada en una confrontació absolutament estèril. I, per adobar-ho, és la forma més efectiva d’arnar-la encarrilant de forma modèlica al calaix de les autonomies domesticades.
El meme de les 5 coses

Dimarts dia 9, sobre les 10.38 en Clint em passa de l’encàrrec de fer un meme. Va de cinc coses que mai hagi dit encara en el blog. L’encàrrec el fa extensiu també a n’0riol i en Mikel.

La primera cosa que he de descobrir és que tinc el costum de tractar de vostè als meus pares. És un costum que no conec en ningú de la meva generació. És més, quan algú ho sap, queda sorprès. No recordo com va quedar instaurat aquest costum a la família. Va sorgir i després, fins i tot els meus germans se’n van desdir. Jo no he volgut canviar. Em sembla bé aquest tracte, encara que sobti. Algun amic, com ara en Josep no s’ho va creure fins que ho va veure. Mai va gosar criticar-me, però amb la cara pagava.

La segona confessió és que una de les persones que més m’he alegrat de conèixer és en Raimon Galí. Per casualitats de la vida va resultar que venia molt sovint a visitar una amiga seva que era, a més, veïna meva. Ell era també amic del meu pare. Recordo que aprofitant l’avinentesa s’havia quedat a sopar a casa. Era un home que tenia conversa per hores, les que fes falta. Les seves preocupacions màximes rodaven al voltant de l’ésser humà i Catalunya.

Recordo especialment dues coses que va dir “sembla que el gènere humà perd estofa”. “No l’entenc, senyor Galí”. Ara, l’hagués entès perfectament. Que l’ésser humà perd estofa està claríssim. L’altre, referida a la guerra civil espanyola: “els que vam ser a les trinxeres republicanes havíem d’estar pendents tant de les bales que ens venien de cara com les que venien de l’esquena”. Poca gent més he sentit parlar d’aquesta versió de la guerra. Ell i en Solé Sabaté. Tots dos condemnats al silenci.

Tercera primícia mundial: un dia qualsevol, amb cinc amics vam quedar a la terrassa d’un bar que hi havia a la plaça Molina. Allí vam decidir començar a plantejar el que després va acabar sent els Freedom for Catalonia. D’allí va sortir la gran xiulada al rei a l’Estadi Olímpic de Montjuïc el dia de la inauguració. He de dir que el mateix monarca i el temps van contribuir decisivament a l’èxit de l’acció. Jo vaig embarcar molts amics a participar-hi. Gent que acostumava “a passar de la política”. No la oblidaran i per bé l’experiència. Jo tampoc. És una forma de refermar les amistats.

La quarta i cinquena fa referència a coses que em preocupen. Una és el pas del temps, que és inexorable. Em preocupa veure l’ús que en fem. El basem, sobretot, a prioritzar el sentit de l’oci i deixem de cultivar altres aspectes perquè determinades necessitats han quedat superades. M’escandalitza veure com malbaratem el temps. Tant o més que malbaratar l’aigua o qualsevol dels recursos naturals. El temps llençat per la borda és irrecuperable. És un bé escàs, més del que sembla.

Una d’aquestes “necessitats superades” és el menjar. Em refereixo, com a mínim al nostre entorn. El poc valor que donem al menjar m’escandalitza majúsculament. El poc respecte amb el qual un bistec pot anar a les escombraries o un plat de musclos. Sento admiració per aquelles cultures que preparen poc a poc, amb el temps necessari, un àpat. És un homenatge que fan als aliments, a les besties que es sacrifiquen per poder garantir la supervivència. Conec poca gent que beneeixi la taula, que doni gràcies pels aliments que poden menjar. No parlo de religió. Parlo de respecte als esser vius, que molts cops sacrifiquem innecessariament per caprici, per insensibilitat injustificada. La rebotiga d’un restaurant, per exemple, acostuma a ser vergonyant. La de besties que s’han sacrificat per no res. Aquesta insensibilitat la trobo abominable. Matar besties per no res hauria de ser tipificat com a crim contra la humanitat.

Deixo aquí el meme. Tindré el detall de no endossar-li a ningú més que no el vulgui fer de motu propi. Això és com una mena de febre. Jo no vull traspassar el virus. Tot i així si que vull mostrar el meu agraïment a en Clint, per haver-se recordat de mi. Però jo ho deixo aquí.

dimarts, de gener 16, 2007

Revolució dels nous rics?

Després de setze anys, torna el sandinisme i en Daniel Ortega a Nicaragua. Tornen a presidir el país, vull dir. De fet en aquests anys, el sandinisme ha tingut una bona quota de protagonisme en la vida política del país, tot i ocupar la “bancada” de l’oposició.

Els nicaragüencs n’estaven fins el monyo del sandinisme. Havien dut el país a un atzucac. Quan la gent passa gana no hi ha ideologia que ho suporti. El mateix que els va dur el triomf, els va dur al carrer: la gana i la misèria.

Els sandinistes van guanyar el poder a cop de pistola i el van deixar democràticament. Van perdre contra la UNO, una coalició on l’aglutinant era l’antisandinisme. El formaven catorze o quinze partits que anaven des de l’extrema dreta a l’extrema esquerra. És a dir: tothom qui no fos sandinista. Posar d’acord tanta gent ideològicament tan diversa només vol dir que el país està molt cremat. O desesperat. Després van venir altres experiments, fins el darrer, el Partido Liberal Constitucionalista que ben mereixeria un post a banda. Tragicomèdia pura.

En aquests setze anys Nicaragua ha canviat i per bé. Ha canviat, també, el mateix sandinisme. El mateix Ortega.

El primer cop que vaig ser-hi, el país estava literalment arrasat. Encara hi havia guerra al Nord. Hi podies trobar molta gent militaritzada. Tothom que no era militar estava més penjat que un fuet. Com passa arreu, els militars són una casta a banda. Allí gaudien d’uns economats –supermercats- exclusius, on hi trobaves de tot, però la població civil no hi podia accedir. Aleshores encara hi havia en Daniel Ortega presidint el país.

Fa poc hi vaig tornar. El país no el reconeixia. El sandinisme més actiu era –em van dir- el liberal. Sandinisme liberal!. El sector negocis, vaja. El màxim exponent n’era l’alcalde de Managua. Tot i això, vaig anar a una gran superfície comercial, molt gran, al bell mig de la capital. Un pròsper negoci d’en Danielito. Ja voldria un Pryca d’aquests prop de casa!.

La reconversió sandinista al capitalisme ha estat meteòrica. Per dalt i per baix. De fet la incipient burgesia nicaragüenca s’assenta sobre bases sandinistes. Aquests van ser els que van subsistir amb el “Triunfo de la Revolución” i en començar a funcionar dins les coordenades més o menys capitalistes van poder estabilitzar l’estatus. Aquest nou sistema els va donar molt de joc a favor.

Tinc ganes de veure com es digerirà tot plegat. Aquell sandinisme que va triomfar a les trinxeres, que es vantava d’haver “armado al pueblo”, que ha fet molts calers quan ha hagut d’exercir per compte propi sense l’aixopluc de l’estat tronera i que ara, en guanyar democràticament, resta enlluernat per un carcamal de mida extra plus com és un Hugo Chavez qualsevol. Això em fa dubtar entre si ha vençut realment la revolució o el mal gust dels nous rics.

dilluns, de gener 15, 2007

L’excitació convergent

Divendres va aparèixer un titular a La Vanguardia, que anunciava aire de revolta dins de Convergència. Tota una pàgina per descriure la magnitud de la tragèdia.

Jo no poso en dubte que al si de Convergència hi hagi més d’un revoltat. Que algú estigui més excitat del compte. Ara, sempre n’hi ha hagut d’aquests. És més, dels que surten retratats n’hi ha qui en el seu dia va aventurar desgràcies irreparables, perquè Convergència s’allunyava de les seves arrels. La forma amb la qual feia la premonició li hagués garantit un gran titular no solament a La Vanguardia. I ves per on, ara piula des del nuclir dur. D’alguna cosa ha de servir tanta excitació.

Notícies d’aquest calibre sempre n’he vist. L'època florida sempre han estat els estius. A El Pais n’han sortit a riuades d’articles de "fons", a dues o tres pàgines quan Convergència era al govern. Tants, que al final vaig deixar de llegir aquest diari. A més de sectari em va semblar terrible la manca d’ètica professional. Recordo, per exemple, els que li van dedicar a en Prenafeta. Durant anys el van perseguir. El País feia l’article i el fiscal Mena obria diligències un cop n’havia acabat la lectura. Quan la cosa va semblar que no prenia, van obtar per posar-hi més benzina i van treure uns articles esbombant les suposades infidelitats del Sr. Prenafeta a la seva dona, amb una fulana que fins i tot li van posar nom. Articles memorables.

Cert que això no s’hi pot comparar. Cert. Però cert és, també, que aleshores CiU governava i per un cantó o altre podia contestar quan apareixia algun escàndol, del tipus que fos. Ara això ja no és així. Si surt un escàndol convergent, te’l menges. Sigui o no cert.

La Vanguardia sempre ha tingut la virtud de saber fer la reverència al poder polític. Al final –inesperat i prematur- de la darrera legislatura, li dedicava unes entrevistes a en Vendrell que eren impensables. Però el curs polític va acabar sobtadament i semblava que CiU podia recuperar la Generalitat. Així és que Déu-n‘hi-do de la canya que van fotre al tripartit. Però, altre cop, la política va ser imprevisible. Què toca fer?. Agafar la feina allí on havia quedat. Rependre el fil que havien deixat amb l’entrevista a en Vendrell, doncs la vida s’havia aturat en aquell punt.

L’escàndol real de Convergència és que després de tants i tants anys no sabessin construir uns mínims de mitjans afins. Qualsevol que es dedica professionalment al tema és el primer que fa i sense gaires manies. Que li diguin, per exemple a n’Aznar. Els sociates la lliçó se la saben des de molt abans.

Ja seria hora, que d’entre tanta excitació cíclica convergent, a més de sentir preocupació pel titular despertés la preocupació pel mitjà sencer.

diumenge, de gener 14, 2007

Nit d’aniversaris

Ahir era nit d’aniversaris. En Chamb celebrava els seus 40 i un amic nostre els seus 30. Vaig anar a aquesta darrera celebració. És un amic que conec de fa anys i me n’he saltat molts d’aniversaris seus. “Quan en faci 30 no em pots fallar”, ha estat una barreja d’advertiment i amenaça que m’ha perseguit tots aquests 365 dies passats.

La cosa es feia en un reservat, al restaurant d’un hotel a la Via Laietana. Un bon munt de gent, repartida en dues taules enormes. A mi em toca on hi abudanda els que van treballar a Planeta Actimedia, una cosa que sempre em va sonar cool. Aquests justament es dedicaven a crear l’arbre de coneixement de la base de continguts. És a dir, feien continguts recuperables per a humans no experts. Més cool, impossible. Filòlegs, traductors, gent molt de lletres lletraferides. Afortunadament, al meu costat hi vaig tenir un tipus francès, que és perruquer.

Amb algun d’aquesta patum ja ens coneixem. El suficient per saber que hi ha uns quants que pensen amb la independència de Catalunya com únic remei dels nostres mals nacionals. Que els convergents som entre tebis i traïdors. Que cal votar coherència, és a dir, esquerra independentista. Bé, el sermonet que he sentit, també, una infinitat de vegades.

Va esdevenir-se l’escena que a mi se’m fa inexplicable, quan has fet tanta ostentació d’una catalanitat a prova de Fairy’s. Vaig ser l’únic que va parlar en català a la meva taula. Bé almenys en l’àrea que vaig abastar. I això que fins i tot el francès del meu costat l’entenia. Aleshores el més cool de tots es despatxava en francès.

Vaig descobrir que el francès fa uns pastissos fantàstics. Vam parlar del Thermomix i ell va defensar una via artesana de la cuina tradicional. Em va semblar un tipus coherent i molt sensible. Així és que vam posar data per fer una jornada pastissera a casa. Se’m fa més digerible tractar amb un perruquer pirrat pels pastissos.

Un perruquer et talla el cabell i a més el pagues per això. Un salvapàtries està disposat a prendre’t el pèl i a afaitar-te encara que no li ho demanis. Hi ha segons quines versions de la independència que són una monumental presa de pèl. Amb els seus defensors confesso que no sé ben bé per on agafar-los. Només aspiro trobar-los de tant en tant i que em facin el post.

dissabte, de gener 13, 2007

Em passa a Vilassar i a Mataró

He parlat en alguna ocasió del comerç que hi ha pel Maresme. De la cosa tan fantàstica que arriba a ser. Atresoren un plus que no es repeteix gaire per enlloc. Bé, enlloc que jo conegui, és clar.

Hi ha vegades que simplement me n’hi vaig cap a una determinada botiga. No perquè tingui necessitat de res en concret. Simplement em passa que em ve molt de gust anar-hi. És un impuls semblant a quan em ve molt de gust menjar una bona truita de patates. Probablement només vull fer-la petar. Potser de la conversa en surt alguna cosa per comprar. Mai m’ha passat el mateix en el cas d’una gran superfície, que també n’hi ha i moltes per la comarca.

Hi ha dies i hores òptimes, per treure-li el rendiment a aquests establiments. El cap de setmana és un bon moment. Avui és un gran dia per anar a les “montserratines”, a la peixeteria –on, a més de ser tan exagerats com toca, són molt bona gent-, o als queviures.

Per motius diferents, també és un bon dia per anar a la botiga de venda i lloguer de dvd’s que hi ha a Mataró. Hi he estat un fotimer de cops, però mai m’he fixat en el nom. És tan comercial com ara Sorli Discau. M’agrada la botiga i el paio que la duu. Un cinèfil dels bons. Té un catàleg impressionant al cap. Tot el que li demanes primer ho processa de memòria i després ho consulta a l’ordinador, només per confirmar-t’ho. No falla mai.

El darrer cop m’en vaig dur “Jungle fever” i “Do the right thing”, de l’Spike Lee. “One from the heart”, d’en Francis Ford Coppola, pel·lícula que el va dur al fracàs. Remasteritzada, i amb una banda sonora bestial d’en Tom Waits. Jo la trobo preciosa, encara. “Match Point” i “Melinda i Melinda”, d’en Woody Allen. La primera és fantàstica, la segona un rave. També vaig agafar una cosa estrambòtica mexicana, on hi apareixen entre d’altres el mateix Woody Allen o na Sharon Stone:”Picking up the pieces”, traduït a l’espanyol com “Cachitos picantes”. Pel·lícula d’un tal Alfonso Arau que va bé per pasar la digestió d’un dissabte després de dinar.

Quan tenia el repertori gairebé triat li vaig demanar a l’home del videoclub si coneixia una pel·lícula de n’Alain Tanner, que transcorre per Lisboa. Va dubtar uns pocs segons i va posar expressió fatídica: “En la ciudad blanca”!, és del 1985. La tinc reservada. M’acaba d’arribar perquè me la va demanar un altre senyor, que ve expressament de Barcelona!. Torna a dubtar i dubtar per dir:
-Miri, la hi dono a vostè. Ja parlaré amb aquest client
-Si ha d’haver tragèdia, deixi-ho. No voldria trencar l’esperit nadalenc.

Li vaig agrair molt el gest. Fa temps que li agraeixo el seu bon saber cinematogràfic. He trobat un fons de pel·lícules que no l’he vist enlloc més. És impagable poder parlar amb una persona tan assabentada. El que és important en aquesta botiga, per variar, és la qualitat més que la quantitat.

Em passa que no he vist tots els dvd’s, encara. Em passa que tinc el rebost ben assortit. No sé el perquè, però simplement ara em ve molt de gust treure el nas a les "montserratines", a la peixateria, als queviures o anar a la botiga dels dvd’s.

divendres, de gener 12, 2007

Manar a Madrid

Fa uns dies que planen pel panorama les insinuacions d’en Duran sobre la conveniència o no d’intentar ser presents al govern espanyol. La cosa s’ha fet més intensa, sobre tot, des que va fer un extens article a El Pais.

Abans de seguir, dues precisions. La primera: jo em declaro persona que sento un gran respecte i admiració per aquest polític. Segona: no he llegit l’article. Per tant, el que diré és de collita pròpia; no estic influenciat en absolut pel Sr. Duran. És, potser, una reflexió que fa dies –anys, gosaria dir- que la porto al damunt.

Hi ha una mena de sentiment generalitzat en el cantó nacionalista que pensa molt en desenvolupar un discurs basat en la reivindicació. Reivindicar està molt bé, segurament és necessari i en molts moments es fa imprescindible En el context de la política d’aquests darrers trenta anys, la reivindicació ha estat una constant.

La política ha anat seguint diverses etapes i, a més, hi ha hagut una rotació de persones. En aquest periple també fa dies que ha aflorat, de forma empírica, una llei: una cosa és reivindicar davant un interlocutor objectiu, digues-li Brusel·les per exemple. O una de ben diferent –i molt improductiva- és fer-ho a un de mega subjectiu, digues-li Espanya. Aquest darrer fa el mateix efecte que parlar-li a un tros de soca.

A mi em costa molt entendre aquells que reivindiquen la independència de Catalunya. M’afarten bastant, vaja. Perquè la independència l’hem d’exercir. I punt. Exercir-la amb normalitat i convertir-la en un fet domèstic. No en una puta reivindicació que només la pot esgarrapar algú que habiti en el setè cel d'en Sisa. Exercint domèsticament la independència, impliques el teu entorn i per tant no ets tu solet l’independentista. Empàticament logres tenir un primer grapat de catalans sobirans.

Però també hi ha la cosa de les formes, que només les avala la política. Treure del nivell domèstic a l’institucional aquesta sobirania, també és necessari. Podrem fer la conyeta que vulguem, però si avui tenim el domini .cat és perquè va haver algú a Madrid fent de ministre que hi va donar el corresponent vist-i-plau. Aquest domini representa un nivell mil·lèsim de sobirania. No per això li hem de fer fàstics. Hagués estat millor, que a més de lograr això, en Montilla hagués fet prosperar l’Opa de Gas Natural. Una empresa d’aquest tamany, també la necessitem per ser més normals en el món.

Aquesta mena de coses només s’assoleixen, vist com van els espanyols, a base d’ocupar alguna trona del seu govern. El pujolisme és una tradició que reclama una exigència brutal. És una trajectòria que ja ha fet diverses combinatòries amb resultats diversos. És una opció que ja ha ajudat a aïllar diverses incògnites. És un plantejament que ha exhibit un rigor com cap altre.

Poso en dubte que els propers avenços polítics per a Catalunya els logrem simplement reivindicant-los o pidolant-los. Tenir la raó no compta per a res en aquest territori anomenat Espanya. De moment el “talante” que ens arriba del govern amic és el de la retallada sistemàtica. I aquest serà l’horitzó a la vista durant molt de temps, si Espanya no es trastoca.

No m’agrada gens el que diré, però arribo a la conclusió de que Espanya només ens sortirà a compte el dia que l’administri un català i, a més, nacionalista.

dijous, de gener 11, 2007

Institucionalitzar la Brunete

Una de les marques de la casa que va exhibir l’anterior tripartit va ser la de espanyolitzar la política catalana. El desafortunat episodi de’n Carod, marxant cap a Perpinyà tingué el mateix efecte devastador que el d’una presa quan col·lapsa. S’emporta sense miraments tot el que troba pel seu pas.

Sobretot des d’aquell episodi, la política catalana va entrar en fase d’eclipse. Les brunetes mediàtiques van posar-nos sobre la taula el tema basc fins a uns extrems que, en realitat, a nosaltres ens importen un parell de cogombres. La política basca ens la vam haver de menjar com si fos la nostra. Sort que després va engegar una altra cosa, encara més estúpida: el numeret de l’Estatut. A base de matar-nos d’avorriment, l’inacabable procés va poder protagonitzar agònicament la centralitat política.

Encetem el nou curs polític, amb un estatutet per estrenar. Però la treva etarra es trenca. Sorprenentment, en Montilla i en Saura apareixen fent una declaració institucional. Més a prop d’un sketch de Polònia que de cap altra cosa. Però el cert és que tornem a eclipsar aquesta cosa que cada vegada apareix més encongida i que hauria de ser la nostra política.

Trobo desmesurat el protagonisme que li donem al terrorisme a casa nostra. No ho entenc a menys que el tripartit decideixi posar en segon terme el que hauria de ser la política catalana.

En Montilla s’en va a Madrid a parlar de l’Estatut i les brunetes només informen de’n Rubalcaba. I la notícia és rebla amb un recolzament del mateix Montilla a la política del govern espanyol, que passava per allí suposadament per altres motius.

S’ha acabat el debat identitari. Ja ens van avisar. Però del que no era conscient és del grau de submissió al qual estem avesats a entrar, sense cap mena de pudor. No era conscient, tampoc, de que la gent d’esquerra podia sentir-se tan summament còmode davant un panorama tan poc engrescador i tan poc ambiciós, nacionalment parlant.

dimecres, de gener 10, 2007

Moure el món

Llegeixo a l’Avui: “Zapatero i Montilla van formalitzar ahir un primer impuls per al desenvolupament efectiu del nou Estatut que va entrar en vigor ara fa cinc mesos, i abans d’acabar el març s'hauran constituït les tres comissions bilaterals que estableix el nou text”.

Si no faig malament els comptes, el 18 de març farà nou mesos. Nou mesos per començar a desembolicar la capsa que guarda l’Estatut. Nou mesos per començar a pensar a veure per on s’ha d’agafar. Passat el març, cas de que s’acompleixin aquestes optimistes previsions, serà el moment d’estudiar per on és que es pot agafar el juguet. Que no vol dir posar-lo en marxa.

En nou mesos al món real han passat un fotimer de coses, també molt reals totes elles. Justament, el signe dels nostres temps és en bona mesura la velocitat. La capacitat de prendre decisions amb agilitat fa que moltes empreses assegurin el seu futur. L’agilitat marca la diferència, et posiciona amb avantatge. Tenim un món que bull tan ràpidament que es fa imprescindible saber respondre immediatament.

Un món paral·lel és el polític. Ben tip de discursos i de retòrica, de gestos.

Penso quina mena de país en realitat som, que podem trigar nou mesos a treure’ns les lleganyes de sobre. Sembla talment que siguem el melic del món, cosa que goso desmentir de forma rotunda i absoluta. Sembla molt més probable, en canvi, que faci el faci la nostra classe política, al món li importa ben poc.

Qui vol seguir el mateix ritme que fa anar el món, hores d’ara ja ho està fent. Malgrat tots els malgrats i l’encartonament d’aquesta classe política. El ritme és frenètic i no cal cap disposició oficial que ho anunciï. Sempre hi ha qui sap que les coses estan anant així. Són precisament els que fan moure el nostre món.

dilluns, de gener 08, 2007

L’excés

Com cada any en aquestes dates, és tradició fer un munt de bons propòsits per tal d’esmenar totes les cafrades que hem protagonitzat l’any anterior.

Jo també me n’he fet un munt de bons propòsits. Intentaré que siguin assumibles. Estic mirant de començar bé l’any i de començar aquesta revolució personal, que hauria de ser inparable.

Noto que tanta festa i tant d’excés m’ha deixat tocat. En primer lloc, físicament. Tinc al voltant de vint quilos que hauria de llevar-me del damunt. Aquest procés d’acumulació val a dir que no ha estat exclusivament en aquest dies de germanor nadalenca. Ha estat una feina lenta, sorda però segura que va començar bastant abans.

Aquest sobrepès físic crec que arriba a afectar-me psíquicament. No per la banda estètica, que no em preocupa en absolut. Mai ni ara. Sinó pel que fa a l’humor. Trobo que estic de més mala llet. Sé que hi ha motius objectius per estar-ne, és clar. Però no tot el que passa en aquesta vida en té una responsabilitat directa el tripartit.

Una certa visió negativa del món el provoca l’excés. Hi penso posar-m‘hi de valent perquè, fins i tot, noto que em costa trobar el moment per redactar els posts. Feia dies que no m’era tant feixuc com ara treure una nova entrada. Temps en tinc. Temes, també.

Aquestes festes m’han ben destarotat el ritme. I els excessos es paguen.

divendres, de gener 05, 2007

Catalans, ETA i "talante"

Jo no vul ser més llest que ningú. Vagi això per endavant. I a més, sé que les coses mirades des de la distància són el que no semblen.

Aquest procés de pau per aconseguir la jubilació d’ETA me l’he mirat amb bastant de desconfiança. Jo el desitjo absolutament, que això també quedi ben clar. La via d’ETA fa dies que hauria de ser en via morta.

Però gestionar un tema com aquest només amb “talante” em sembla una mica –massa- optimista. Una cosa és la imbecil·litat gairebé crònica catalana, que això si que es pot torejar simplement amb talant. Una de ben diferent és voler fer el mateix amb els terroristes etarres.

Que el procés de l’Estatut seria una solemne decepció col·lectiva estava cantat, veient com anava cadascú pel seu cantó. En Rubalcaba estic segur que mai s’hagués cregut que la part catalana li posaria les coses tan patèticament regalades. Mai vaig pensar que es podia fer res de seriós anant cada força catalana pel seu cantó. I per adobar-ho, una d’elles, a Madrid, seia a la banda espanyola. Quina estafa tan majúscula!.

Als catalans els pots prometre l’oro i el moro. Pots enredar-los públicament i davant dels seus nassos. I els catalans, imbècils on n’hi hagi, encara t’ho paguen fen corregudes per veure qui és el primer que es retrata amb el dispensador de talant.

Una cosa és que topis amb uns imbècils. I la jugada et surti rodona. I una altra de ben diferent és pensar-se que tothom pica cegament a l’ham del talant. A sant de què?.

Amb el mateix escepticisme que em vaig mirar les negociacions estatutàries a Madrid, amb el mateix o encara més, he cregut que la cosa amb els etarres no podia acabar a bon port.

Els descerebrats d’ETA diuen deixar les armes per tal d’engegar un procés de negociació política a Euskadi, on entre d’altres coses s’hi ha de contemplar el dret a l’autodeterminació. I la resposta espanyola, amb una sobredosi de talant és: Ok. Punt i seguit: de negociació política res de res. I això de l’autodeterminació, ni somiar-ho.

En aquesta mena de pseudodiàleg s’em feia impossible veure un final a aquest tema. Insisteixo, la quadratura del cercle només és possible amb els catalans. Ningú més s’avindria a aquesta mena d’afaitades. I quan les intentes fer a uns xorissos només te n’en sortiràs en el cas que ho siguis més que ells. Altrament, necessites alguna cosa més que talant per intentar vendre duros a quatre pessetes.

dijous, de gener 04, 2007

La mort de’n Saddam

Fa ben poc hem tingut l’ocasió de veure imatges del video on apareix Saddam a punt de ser penjat. Parla amb el seu botxí, sobre si ha de cobrir-se o no el rostre. Finalment només acorden que li posaran un drap al voltant del coll . El botxí li ho aconsella. En Saddam escolta els seus arguments –l’entès és el botxí- i en Saddam accedeix. En Saddam té el posat que de qui fa una conversa més. Segur que en Saddam n’ha tingut de converses de tots colors, de més o menys greus. Però hòstia, aquesta tracta de com han de ser els darrers darrers moments de la seva pròpia vida. Emmanillat i en un escenari que ben podria haver estat un galliner, en comptes d’un recinte per executar ningú. Encara menys per a caps d’estat destronats. És una forma molt miserable d’escenificar tota aquesta comèdia, que havia de ser mundialment exemplar.

No vull entrar en la figura de Saddam. No la conec més que pel que han subministrat els mitjans. O sia: no la conec de res. Ara ja és tard per intentar anar a la font. Potser sí que és un assassí, però és que aquí als assassins se’ls dona màxima cobertura i acta de diputat, si cal. Se’ls riu les gràcies i se’ls fa la reverència. Tant als franquistes com els comunistes.

M’ha semblat admirable l’actitud de’n Saddam. Sí. Quan era engabiat, va plantar cara fins el final. No podia esperar menys d’ell en els seus darrers moments. Aquests han estat d’absoluta serenitat. Ben sabedor que la mort forma part de la vida, no ha fet escarafalls.

De tot el show que ha estat el gran embull de la guerra d’Irak, em quedo amb aquest capítol. Amb una certa admiració. Prescindint absolutament de qui és realment el personatge, perquè ja he dit que el desconec. A més, no em vull embrancar en judicis paral·lels i gratuïts.

En una societat com la nostra, on la mort és un tema tabú, el vídeo d’aquests moments previs a l’execució del dictador iraquià tenen un valor incalculable. Tenen el valor de mostrar una persona amb la integritat necessària per afrontar dignament el pas cap a la mort. Hi ha molts moments en la vida que necessitem aquesta integritat. Però en el darrer instant, també l’hauríem de reivindicar i, vingut el cas, exercir. És la més repel·lent de les covardies la que fa amagar la mort en la nostra societat.

Jo no sóc amant de les sorpreses de cap tipus. Sempre he desitjat saber el dia -i hora, a poder ser- de la meva mort. Podria, així, discriminar en funció d’aquest factor en tots els moments de la vida. Suposo que podria optimitzar el meu temps. Suposo que, amb l’antel·lació deguda, podria fer acopi de la serenitat necessària. La mort és una cosa molt seriosa per a mi, perquè amb la meva mort s’acabarà el món. Sempre m’ha fet respecte no estar a l’alçada, quan m’arribi. Espero tenir un coratge semblant al que ha exhibit en Saddam. Això és l’únic que se del cert d’aquest personatge. Segurament, és l’únic que realment m’interessa.

PS: Podeu veure una gravació més llarga aquí. Potser no és tan afortunada, però em referma el que penso.