dilluns, de juliol 31, 2006

Els Mossos truquen a la porta
-Dedicat a en Karbeis-

L’M i jo hem tingut moltes converses al llarg del temps. Sobre temes ben diversos. Ell defensa amb fermesa el que pensa i si no hi coincideixes, podria dir-se que has begut oli. És un argumentador brillant, implacable i, a més, advocat.

Les converses, doncs, han repassat mil qüestions i també les ben femelludes. Hem intentat reiteradament dibuixar el model de dona ideal, cosa amb la qual mai no ens hem posat d’acord, però no ha estat així amb l’ideal de mare que voldríem per a la nostra descendència. És n’E i només té un defecte: sempre l’hem conegut en parella, de la qual en som bons amics, també.

N’E ha acabat tenint dos fills, que li van costar molt de portar al món. El darrer és un boig, de cames diminutes, que mai para quiet. Sobra dir que les nostres visions anticipades sobre n’E s’han confirmat de llarg: és un espectacle l’amor amb el qual es dedica als seus petits.

Fa cosa d’uns mesos els Mossos van trucar a la seva porta. Algú l’havia denunciat per maltractar el seu fill petit. Feina la seva per demostrar un senyor blau en aquella cama diminuta que havia estat per culpa d’una aterrada, per córrer com un ximple dos dies abans sobre la superfície empedrada d'una plaça.

Vaig sentir indignació i impotència. Li vaig dir que jo era l’anònim denunciant: no veia altra forma de que ella pogués tenir cura dels meus fills, el dia que arribessin.

Em costa de creure que vivim entre autèntics degenerats, addictes a no sé ben bé quina mena de paternalisme tot poderós que ha de resoldre i intercedir impúdicament en les nostres vides perquè pensen que som incapaços de fer-ho correctament nosaltres mateixos. Em costa de creure, també, que hi ha qui ho engreixa tot això per justificar llur ineficiència.

diumenge, de juliol 30, 2006

Cara de pòquer

És la que se’t queda després de contemplar l’escena on un banyista s’incorpora de la seva tovallola recolzant tot el seu pes sobre una mà, que s’enfonya un, dos, tres segons en l’arena. Quan la recupera a la superfície, aquesta mà duu entre els seus dits el que ben podria ser una croqueta deforme de... Nocilla?

dissabte, de juliol 29, 2006

Tendra foscúria

Aquest dies la calor és tan densa que empeny. A mi m’aboca a fer el recorregut al costat de la mar. On comença la platja hi un caminoi estretet i mal fotut, que la seva única virtut és que t’estalvia el deambular per l’arena, a la foscor de la nit.

Cada any, pels vols de juny, aquest mini sender rep les atencions d’un dia i es desbrossa, és reomple, allí on la terra s’ha escolat i, enguany, se li ha plantificat un senyor rètol. Tota aquesta feina sospito que anava en una partida pressupostària del consistori sota un flamant epígraf tipus: Projecte de millora del Passeig marítim.

El cert és que tot i semblar que rondes per Burundi, val molt la pena estirar les cames a canvi de rebre l’alè de la mar o de sentir el seu batec esmorteït. Quedes sedat després de tota la crispació que et proporciona l’assolellada.

El rètol és gran i gros. I ho diu ben clar: a l’arena hi és prohibit que campin els gossos i pel caminoi cal que hi circul•lin degudament fermats. Just a sota d’aquest rètol hi ha situat un paio, que podria ser més a prop de la família dels goril•les que d’una estirp humana. Amb melena "quinqui" i arraulit gesticula i gruny amb la mateixa excitació que un mico davant d’un plàtan.

Resulta que el gos d’aquest subhumà ha miccionat i defectat just allí on el rètol prohibeix de fer-ho. Vol tocar el dos, però la seva mascota s’entreté fent bots i giragonses amb els altres set cans que s’han congregat amb llurs amos a la sorra de la platja. Uns hi caguen més que d’altres, i aquests altres orinen amb un deliri que s’encomana.

Ah, una platja sota la llum de la lluna!: hi ha una postal més evocadora?. Hi ha res més tendre que els secrets d’aquesta foscúria a ran de la mar? Giro cua i altre cop Barcelona queda allí, delimitada per la incandescència de milions de bombetes color taronja pàlid. De tan lluny i fins aquesta platja arriba la remor de les ones i del paper mullat de qualsevol ordenança que decreti civisme.

divendres, de juliol 28, 2006

S.O.S

Estic preparant un escrit sobre les pijes. La paraula pija em revolta i m’agradaria trobar una o vàries paraules equivalents i que facin més goig en català. Us agrairé el vostre ajut o suggeriments per topar amb expressions alternatives. No patiu si la que coneixeu la considereu massa local: és així com potser s’ha de fer per tenir un estàndard més estable pel català.

Gràcies per endavant!
Liceu

No sóc gens amant del Liceu. Sobre tot des que es va cremar. “El Liceu de tots” va ser l’eslògan per crear un moviment sentimental a favor de la reconstrucció per via d’urgència i, sobre tot, que aquesta reconstrucció es fes amb diners bàsicament públics. Sospitava aleshores que el Liceu no seria de tots. I ara puc veure confirmat que el preu de les entrades no és precisament “popular”.

No sóc gens amant del Liceu perquè aquesta entabanada general va fomentar un amor superficial per la música –clàssica- i l’òpera. Ho va posar molt de moda, sí. Però res més. Tinc amics que són vertaders melòmans; pateixen deliri per la música. L’han mamat des que tenen ús de raó i és un autèntic goig poder anar del seu bracet a escoltar un bon concert, que no sempre cal que sigui al Liceu. El Palau, per exemple, a més de gaudir d’una sonoritat òptima, és d’una bellesa excepcional. Tema a banda seria tot el referent a la seva ampliació. El Liceu, en canvi, s’acosta més a un producte almodovarià i poca cosa més és pot dir del seu interès arquitectònic. Tot i que no ho traspua, el Liceu és pura obra –impressionat, això sí- d’enginyeria, que també s’ha sotmès almodovarianament al propòsit d’intentar obtenir la versió “original”. Fou una ocasió d’or per fer neteja, quan va arribar sobtadament tota aquella gran rostida.

Aquests amics que us dic, em fan veure que jo tampoc en sóc gaire amant de la música. I és cert. Hi vaig ben poc al Liceu per vàries raons: la presa de pèl que és el preu d’una entrada o abonament en una zona mínimament digne, la colla d’indocumentats que hi volta hauria de romandre per sempre més a la secció de saldos del Tall Anglès, la antel•lació exagerada a la qual t’has d’exposar per poder veure el que m’interessa, el gran valor que dono al fet de no moure’m de casa.

Ahir en Karbeis va anunciar que a Teià hi aniria en Felip Puig. Us asseguro que em va temptar enormement, més del que ell es pot suposar. En Felip Puig és una persona ben respectable i, a més, tinc aquest defecte: prefereixo sentir un bon polític més que una bona obra d’òpera.

Les entrades les tenia comprades de fa mesos i ella sí que n’està enamorada de la música clàssica. Vaig callar, doncs, i no vaig suggerir-li l’alternativa. Lohengrin no podia competir de cap de les maneres amb res més.

L’obra wagneriana és esplèndida. El geni de la nit fou Wagner. Ara, la posada en escena torna a ser obra d’un d’aquests Almodovars que campen pel món fent experiments amb el pressupost d’altri. Són veritables genis en això darrer: fondre dinerals amb un encert més que discutible, quedar-se tan ample i lograr futures ocasions per tornar-hi. Aquest mèrit si que el sé reconèixer sense embuts. L’opulència injustificada m’encongeix el cor, em fa sentir incòmode i m’eclipsa totalment que se suposa hauria de ser una bona estona.

Sense ànim d’escandalizar ningú, gaudeixo molt més d’aquesta sobrietat que t’ofereix una posada en escena a base d’un micro, un faristol i en Felip Puig. El libreto: Catalunya. Un cos a cos d’aquest calibre al Liceu, per més que sigui “el de tots” no el trobareu mai.

dijous, de juliol 27, 2006

Privilegi

Ahir vam arribat als 39 graus, a mig dia. Al vespre, a quarts de deu, he anat a passejar pel costat de la mar. M’han arribat intermitentment glopades fresques d’oratge. Quedo nou, mentre veig passar algun corredor semi-veloç amb la cara vermella, desencaixada, i algun ciclista amb destí incert.

A l’arena de la platja hi ha una parella, que també està alterada per la temperatura.

Hi ha la remor de les ones i la traça que marquen les faroles enceses que es perden en un punt on la gran Barcelona treu el cap, petit. Tot plegat, un espectacle que logra distreure.

A la terrassa hi tinc plantades tres tipus de menta, farigola, espígol, marduix i alfàbrega italiana -basilisco, vaja. Un cop ben regades, les plantes et perfumen l’existència. Un tall generós de síndria freda i uns quants albercocs madurs, fan la resta. I demà podem tornar a ratllar els 40 graus, que les onades no es cansen.

dimecres, de juliol 26, 2006

En Joan Oliver

Acostumo a seguir a diari les Engrunes d’en Joan Oliver, a l’Avui. Trobo que fa una feina molt semblant a la de fer un blog, amb un ritme i nivells trepidants. I de magnífic resultat. Així és que vaig decidir anar al debat que el Grup Hayek va organitzar, tenint-lo de convidat.

En Joan Oliver està com peix a l’aigua en aquest reducte liberal. No havia preparat cap tema en concret i va venir disposat a xerrar. Ell xerra pels descosits, amb la virtut de tenir una conversa intel•ligent, tot i que en puguis dissentir.

Ahir es va parlar sobre tot de la llibertat de les persones, el moll de l’os de la filosofia liberal. L’economia és un element més residual del que hom pot pensar sobre el liberalisme. Té la seva importància, però el factor que dona sentit al pensament liberal és la llibertat, individual o col•lectiva. La llibertat és el motor que permet assolir la realització dels individus. Sense llibertat, poques coses tenen sentit en aquesta vida.

El discurs políticament correcte va just en direcció contraria. Fa molt temps que els gurus del mal anomenat progressisme propugnen un discurs basat en el dirigisme, en pensar que la gent necessita ser tutelada perquè la iniciativa pròpia és perniciosa. Pensar pot fer massa mal, vaja.

Ahir es va parlar d’urbanisme, de la qualitat de l’ensenyament, de l’esforç que destinem a recerca, de sanitat, de les noves tecnologies, d’Amèrica –of course-, d’ecologisme, de terrorisme i finalment es va fer safareig sobre el Barça. Em va anar de perles que sorgís el tema del futbol. Va ser el moment en que vaig aprofitar per marxar d’una vetllada difícilment superable quant a nivell d’excel•lència.

dimarts, de juliol 25, 2006

Tocar Sostres

En acabar el sopar, algú el va definir com a bluf. Potser sí que n’és una mica de bluf, però és que l’objectiu del sopar era acabar posant el personatge en el terreny dels mortals.

Se li va demanar que fes un parlament d’uns 10 minuts, per tal que això donés lloc a un debat/conversa/col•loqui. I va parlar pràcticament el mateix que avui apareix en el seu weblog i que titula “Català!”. Va rematar-ho dient que la culpa de tot el que ens passa no és de Madrid/Espanya, sinó dels mateixos catalans. Hem de començar a ser més estrictes amb nosaltres mateixos.

A partir d’aquí es va engegar un torn de preguntes caòtic, sobre tot tipus de tema: La Vanguardia, el seu problema de tiro curt, la querella d’en Maragall, el pollo Montilla, el seu mètode de creació, la temàtica dels articles, el seu pas per Cròniques Marcianes, de l’Arús i la seva dona, etc. I va marxar sense dir ni adéu. Va ser una cosa ben estranya, desangelada.

El cert és que un personatge com ell probablement és necessari. Però com a personatge i res més. Esperes que passi alguna cosa excepcional i no arriba. Esperes que el personatge se superi. Però és el mateix que apareix en el seus articles. Tan és així que ell va dir que a vegades la realitat i la seva feina d’articulista arriba a un punt malaltís que no se separen. Pot mirar de cardar amb una determinada noia per poder escriure-ho. Quan ja ha aconseguit el material, l’interès per la noia s’esvaeix. Ho va dir preocupat, sentidament. Aquest va ser el plus que va aportar el personatge, el punt de vista no descobert. Tot el demés era sobrerament conegut o previsible.

Jo no sé si la paraula exacte és bluf. Tot i ser molt interessant, hi va haver alguna cosa que va fallar estrepitosament. Però si he de ser rematadament sincer, m’ho esperava.

dilluns, de juliol 24, 2006

Liberalisme a Catalunya

Cal tenir molt d’humor per declarar-se nacionalista, en plena Catalunya “catalanista i d’esquerres”. Ser nacionalista és un cosa superada arreu. A Europa, l’etiqueta nacionalista fa més mal que bé. A Espanya fa tan mal que els nacionalistes espanyols no l’usen el mot sota consigna; a consciència, vaja. I, a Catalunya, la progressia brama que cal superar els discursos identitaris i servar tots els esforços a potenciar el concepte de ciutadania. Ser nacionalista a Catalunya és una cosa prou meritòria.

Però ser liberal és fer un exercici de funambulisme, sense xarxa. Ser liberal és assolir un grau de perversió inconcebible. Ser nacionalista i liberal és demanar l’ostracisme. Les hòsties baixen de tots el cantons possibles.

Malgrat aquesta ingratitud del medi, el Grup Hayek celebra els seus 10 anys d’existència aquest 2006. Sense fer massa soroll ha anat creixent i generant bons debats, organitzant actes de qualitat i provocant iniciatives que de ben segur són bones pel país. Dimarts vinent celebraran l’assemblea general, on haurà un posterior debat amb la presència d’en Joan Oliver, reconegut periodista, reconegut nacionalista i reconegut liberal.

Trobo que té molt de mèrit aguantar el xàfec tan de temps en un horitzó tan inhòspit.
Dilluns

Començar la setmana després d’haver passat unes bones –i merescudes- vacances és un exercici traumàtic. Sort en tinc de l’aire condicionat, però és una experiència per no repetir això de posar-se a treballar. Sort en tinc que aquesta darrera setmana de juliol tothom pensa més en tocar el dos que en pencar i, d’aquesta forma, readaptar-me sembla més suportable. Sort en tinc que el portàtil m’està fent llufa i no s’engega a la primera. Això pot forçar-me a fer vacances no previstes. Sort en tinc que avui és el dia que toca sopar amb bons amics. Sort en tinc d’aquest aspecte tan saludable, que juntament amb les fotos que els vaig avançar per correu-e, tot el que jo pugui dir de les meves fugaces vacances serà del tot creïble. I per adobar-ho, sort en tinc que avui soparem amb en Sostres . Tinc bones ganes de saber que hi ha rere la seva ploma –d’escriure-. Penso que serà, com a mínim, una bona forma de tancar aquest dilluns tan costerut.

dissabte, de juliol 22, 2006

L'hora dels adéus

Avui s’ha acabat la vida monàstica de balneari. M’ha costat marxar, sabent que ho trobaré a faltar. Han estat uns dies collonuts per la regeneració epidèrmica i mental. Feia temps que no desconnectava d’una forma tan literal. L’expressió desconnectar ha estat plena. Ara tot just acabo de desfer maletes, només penso quan puc tornar a organitzar una escapada cap a aquelles contrades.

El País Basc dona per molt. Però aquesta volta per Urduña ha estat una feliç troballa. Queda molt per descobrir en aquesta comarca rematadament única.

Demà em reincorporo. El destí té aquestes males passades: després d’una tongada de glòria en ve una de desgràcia, inexorablement.

Per si demà algú encara té ben obert el seu horitzó de possibilitats esplèndides en aquests dies de relax estival us adjunto l’enllaç web d’aquest paradisíac balneari, per si pot ajudar a noves alternatives: http://www.aisiahoteles.com/index2.php?len=1 i triar l’opció "Aduana". Cal anar-hi amb intenció de desconnectar, peti qui peti. Ah, si finalment us decidiu, demaneu les ofertes per a les parelles! . Espero que ja em direu com us ha anat!

dijous, de juliol 20, 2006

En boles

Aquest lloc és ben curiós. O potser el que de debó és curiós és el fet d’haver d’anar gairebé en boles. En boles i barnús, però aquesta peça de roba és ben bé per dissimular. Suposadament jo faig servir la XL, per la senzilla raó que és la talla que m’escau i perquè és talla única de l’hotel-balneari.

Cada dia se’n poder fer anar com a mínim dos, tranquil•lament. El ritme d’activitats que reclamen el suport del barnús és frenètic. Per tant, hi ha una rotació diària d’aquesta tovallola amb mànigues.

Segons el dia, puc assegurar que la XL del meu barnús ha patit molta gana: les mànigues arriben a mig braç i el meu melic sembla que maldi per fer d’espia: pot recordar l’ull que mira pel forat del pany.

Amb aquesta mena de barnús i el tanga d’un sol ús, la sensació és d’anar en boles. Surts d’una empastifada de fang i entres en una dutxa jet. Surts de la dutxa get i entres a fer-te el massatge.

Encarar determinat tipus massatge requereix molt més que la gallardia torera. Necessites haver passat per més d’una dutxa a pressió combinant el fred i la calor, per tal de quedar una mica estabornit. Necessites haver estat embolcallat amb el cos ple de llots i detritus marins i estar impregnat de música relaxant. Perquè, quan en un moment determinat, el massatge arriba a la part interior de la cama i les mans de la massatgista pul•lulen roents, imprevisibles, cal estar-ne molt de relaxat. El cos té la sensibilitat molt més desperta i està absolutament en boles. Una dona ho té més fàcil per fer veure que està relaxada quan en realitat comença a notar un formigueig interior que es posa en marxa.

dimecres, de juliol 19, 2006

Les arrels cristianes d’Europa

Hi ha estones delicioses fora del balneari. Hi ha una colla de llogarrets que es poden explorar a base de caminades entre prats enverdissats, cases de pagès monumentals, ramioles de vent i raconades que només semblaven poder existir en algun altre paradís.Hi ha un fotimer de possibilitats per contemplar anant d’un poble a altre, travessant paisatges amb o sense plantacions, ramats, collites amuntegades i bestioles diminutes que s’esmunyen entre les vores.

Fent camí un moment o altre arriba el repicar de les campanes, que indefectiblement anuncia, també, una hora o altra. Fan els quarts i les hores. I quan arribes a port, sempre hi ha l’església que esguarda. Molts cops hi ha una desproporció clara entre el nucli urbà i la mida d’aquests llocs de culte. Fa pensar que temps enrere aquestes contrades eren entre riques o molt riques. Edificis com aquests no és paguen simplement amb bones racions de pare nostres.

Em revé al cap una discussió tremenda: els fals pudor per reconèixer les arrels cristianes d’Europa. Aquesta mena de postal hom la pot dibuixar de casa nostra i és ben estesa pel vell continent. I és un quasi tabú l’acceptar-ho. Sembla que sigui un acte de conversió.

Aquesta tonteria progre farà bastant de mal. No sé perquè hem d’amagar o sentir vergonya d’una cosa com aquesta. No se’m fa estrany, en veure les energies que s’inverteixen per amagar infantilment una obvietat com aquesta, que Europa iniciï el seu lent i imparable declivi.

dilluns, de juliol 17, 2006

La meva sort

Jo em creia tocat encara per algun Déu pietós. No ha estat així. Els Déus, com els humans, també et deixen a l’estacada. Ahir i avui hi ha hagut ruta de senderisme. A ple sol de migdia ahir i a primera hora del matí i sant-torne-m’hi a la tarda, avui.

Diumenge, només posar el peu fora del balneari, amb la indumentària de diumenger esportista cerquem un autòcton que ens encarrili correctament el sentit de la marxa. Demanem auxili a un senyor d’aparença venerable, amb el seus anys a l’esquena, petit i amb una mirada desperta. De seguida ens ubica i abans que puguem donar-li les gràcies i engegar la marxa ens diu que Santa Clara –el lloc pel qual hem demanat- és un convent de mongetes –la gent de per aquí s’afarta d’usar els diminutius-, on només hi queden les rates. “Yo soy médico, retirado, y solía visitarlas antes de retirarme”. L’home empalma amb què fou una mena de metge del món i d’aquest anar i venir entre els més necessitats, no sé a on recony va dir, que quan tenia setze anys va conèixer l’actual Sant Pare. A Euskadi la gent és molt catòlica i per tant m’ho vaig empassar sense dir ni mú. “Hace 48 horas que vengo de comer con él. Él y yo solos, sin cardenales de por medio, que siempre espian lo que se dice. Le conocí cuando era un sacerdote muy joven. Ya entonces le llamábamos Bendito, que no Benedicto. He conocido leprosos de todo el mundo y siempre les he dicho: vosotros conoceis la felicidad verdadera –jo vaig pensar: conyo si que te gusta joder a los más necesitados-, he conocido la Madre Teresa de Calcuta, que no era madre ni se llamaba Teresa ni era de Calculta (sino hija de millonarios) y tambien al doctor Alzeimer, que ni él mismo sabia lo que era esta enfermedad. Sabe Vd., joven, cuantas neuronas tenemos? 100 billones! 100 billones! No hay cabeza que entienda tal mentira!" El senyor diminut, es va fent gran a mesura que veu que ens té en escac; no gosem deixar-lo amb la paraula a la boca i no trobem la forma de dir-li adéu siau educadament. “Las neuronas controlan el dolor, cada punto de dolor que tenemos en el cuerpo. Sea donde sea. Si es en el pie, hay un neurona que distribuye el mensaje a traves de la columna y lo manda a la extremidad, pero el dolor está en la neurona”. "Mire buen hombre, vamos a buscar el dolor por estos caminos: a mi andar me fatiga mayúsculamente, o sea que cuando la correspondiente neurona me lanze el aviso de que mis sufridos pies no pueden más, espero que haya otra que lo interprete y lanze el correspondiente mensaje de retirada. Gracias por todo y que tenga un buen dia!"

El senyor amb una gran somriure s’avé a acomiadar-se. Va ser el preludi d’una matí ben fatigat.

dissabte, de juliol 15, 2006

Xocolata, no, detritus

Avui comença una carrera meteòrica cap a l’esveltesa. El metge, però, s’ha presentat mitja hora llarga més tard del previst. Ella i jo amb cara de beneits i guarnits amb el barnús oficial. Semblàvem els actors de la darrera funció diària del Bagdad. Mig en boles i impàvids davant les mirades dels que transiten per recepció. Hem reaccionat com autèntics professionals.

El metge tancredo ens fa una revisió –de pacotilla-. Troba quatre quilos que la meva bàscula no preveia i sospita que el meu cor no es precisament d’esportista. I jo li contesto que els meus michelins em sembla que tampoc en són.

Aclarim el programa i l’empastifada de xocolata desfeta la reserva únicament pel darrer dia. En canvi ens recepta emmerdar-nos a base de detritus orgànic, marí. Tal com ho ha dit, ha vist de seguida la meva cara amb alguna ganyota clarament de fàstic -i sí, tal com ho ha dit he sentit principi de fàstic-. Així que s’ha desfet en elogis justificant el detritus regenerador, marí, revitalitzant, vivificador. “En fi, si vostè ho diu, està clar que no hi ha més remei”.

Hem accedit a dues cabines, una per hom, aïllades amb una cortina. En mig de cadascuna, hi ha una mena de llitera folrada amb un plàstic blanc. Una noia ens dona una bosseta menuda i marxa. Sento un esclat de rialles a l’altra banda. Ella vol saber si ja m’he guarnit amb el tanga de paper blau marí, que si fa alguna funció, la fa molt lleument. Em mostro amb gallardia torera, faig una volta de 180 graus sobre mi i, d’una banda, les rialles pugen de to i, d’altra, el tanga em cau als peus. És un gran consol per mi saber que jo encara estic molt per sota del camal estàndard de la veritable obesitat.

Acabat el meu numeret, entren dues noies amb un bol d’un líquid espès, calentet, de color verd, i ajagut a la llitera m’empastifen de detritus. No hi ha dubte que és marí. Un cop només resten cap i peus, m’emboliquen amb el plàstic blanc i s’engega una d’aquestes músiques relaxants on hi ha des de soroll de pardals, ones de mar, torbs i el grinyol d’algun instrument que em resulta impossible de citar.

Després d’això toca la primera dutxa. La ferum de sardina caducada és considerable, però ara ja no podem fer marxa enrere. Ella m’ho fa notar amb veu amenaçadora, lluint encara el mant verd detrític.

S’ha posat a ploure i no hi haurà nova discussió, ara per la ració de senderisme. Sembla que no tots els Déus m’han deixat a la meva sort.

divendres, de juliol 14, 2006

Apunt ràpid

N’Ignasi m’imagina sibarita, però ja veurem en que consiteix el sibaritisme en aquest cas. Ell lloc està infectat de pela-canyes, tot i que se suposa que les gasten amb quatre estrelles. He vist massa gent de la que rondava l’altre dia pel Tall Anglès, foll de rebaixes. Dubto si han arribat aquí via atrapalo.com o lastminute.ídem. Tinc una prematura sensació de presa de pèl.

A partir del primer pis, la clientela va guarnida amb el barnús oficial del balneari. Tota la planta te una flaire pròpia de gimnàs Dyr –ho sé perquè un dia hi vaig anar a demanar informació; no vaig passar d’aquí-.

L’edifici, del segle XVIII, és l’antiga duana que controlava els ingressos de mercaders i mercaderies entre el port de Bilbao i Castella. S’ha de dir que la reconversió s’ha fet amb gust i que els materials i les solucions constructives són molt afinades. Ho ha fet algú sensible, si senyor.

És situada al bell mig d’un poble agradable, menut i ben conservat. La nit fa de ben estar per la plaça. Hi ha petites rotllanes de gent que la fan petar molt civilitzadament. Tot plegat traspua harmonia a la llums dels fanals.

El servei és diligent i obtús a parts iguales. Del Wifi promès, res de res. Cal cercar-lo a la tun-tun, fent provatures en diferents habitacions de diferents plantes. Hi ha una noia que sembla més eixerida que la resta. Fa una aposta en ferm i assegura que a l’habitació 217 hi va haver un hoste que es va connectar sense problemes l’altre dia. A la 217 no s’hi pot viure: la fortor de tabac és tan summament insuportable que directament demanem l’alternativa al Wifi i ens donen el corresponent cable. Demano què cal configurar i ens responen que “nada, el IPC lo detecta automàticament”. Muts i a la gàbia.

Demà a dos quarts d’onze tenim hora amb un metge. Ens ha de receptar la teràpia i dieta més adequades i jo només espero que no ens prohibeixi la xocolata.

dijous, de juliol 13, 2006

Tall Anglès (2 de 2)

Abans d’ahir tenia el cap sobiranament embotit. Està més que clar que necessito unes vacances. Feia temps que no en sentia de tal necessitat. Així és que vaig posar cara transcendent i vaig anunciar al despatx que marxava a fer “unes gestions al centre” –de Barcelona-.

Vaig anar a petar a la Plaça de Catalunya. Manades de gent. Feia temps que no voltava sense tenir un objectiu concret i definit. Vaig poder tenir una actitud contemplativa i em va fer l’efecte de passejar entre ramats de nyus, de bisonts, de zebres amb aparença humana. Milers de bestioles acabades de torrar, de carns rogenques i d’indumentàries d’allò més estrafolàries.

L’embat d’aquests ramats, en combinació amb la xafogor d’aquests dies, va fer que m’oblidés de passar una tarda de passeig al ras. Em va revenir allò del “Tall Anglès” i m’hi vaig entaforar.

El canvi de temperatura em va fer reviscolar. Vaig fer el ronso pels mils de metres quadrats que hi ha repartits en no sé quantes plantes i vaig deambular entre muntanyes de gènere birriós. Déu meu! Quina cosa tan infame! Tones i tones d’escombraries en forma de polos, jerseis, jaquetes, pantalons, roba interior, tovalloles, mitjons, banyadors, xancletes amb el gran reclam de tenir els preus rebaixats. No sé quina mena de pervertit pot deixar-se temptar per quelcom tan poc temptador. Parlar de la qualitat seria capítol a part.

Aquest deambular místic es va convertir en revelador: definitivament necessito vacances. Fa molt temps que dic –amb més o menys conya- que hauria d’anar a un balneari. Ho trobo cosa de iaios, però aquest cop, ara que tenia l’aire condicionat del Tall Anglés fent-me costat, vaig decidir fer el nyu i prendre la mena de decisió retorçada que només en aquest temple es pot prendre.

Vaig agafar el telèfon i la vaig trucar. Ella s’apunta a un bombardeig, però no és imbècil. Així que li vaig haver de daurar la píndola com només se fer jo –que tampoc sóc tan imbècil- en el sentit de que sé que ho necessita com l’aire que respira i la il•lusió que li farà, que aquesta calor no se la mereix i que ja podia cercar un lloc on, a més, de banys amb aigua de vichy –catalán (?)- t’empastifin amb xocolata per revifar-te els porus -això de la xocolata em va ben salvar-. “Ah, i que hi hagi Wi-fi!”.

Vaig seguir la ronda per aquest gran abocador controlat –camuflat- que hi ha a la Plaça de Catalunya. Sembla pensat per alguna ment cultivada a l’antiga Europa de l’est, de l’establishment, amb la sort que al Tall Anglès li treuen la pols més sovint.

Després d’una bona estona ella em va informar que havia trobat un lloc que et poden deixar com una mona de pasqua, que fan tractament dietètics i rutes de senderisme. És al País Basc; sortim demà divendres.

Vaig comprar-me les xancles allí mateix i me’n duré la tovallola amb l’estelada que regalava l’Avui, per si compartim la piscina amb algun espanyol. Sóc molt dolent donant conversa i crec que m’ajudarà a trencar el gel amb algun client. L’ordinador, també, anirà amb mi. Ella no sap que el senderisme el farà sola, sola.

dimecres, de juliol 12, 2006

Tall Anglès (1 de 2)

Divendres em van convidar a la inauguració d’una terrassa. Vull dir que una amiga que s’havia comprat un pis coquetó, va deixar pel bon temps fer un sopar a la terrassa. Potser és el punt fort de la casa: és molt gran. I no s’hi podia faltar perquè seria una estrena “Chillout”. Vaig ser taxatiu: el que m’estàs dient és que no saps ni fer un pa amb tomàquet, reina? Ens vols encolomar la típica teca d’afarta-pobres a base de cheetos, olivetes, croquetes findus i tall de pizza recalentada? Que no tenies gat?

El cert és que vam menjar molt bé. Molt agradable la nit de Sabadell al ras, en un racó situat enmig de la transició d’un barri de tota la vida que marxa cap a la modernor. Té una panoràmica molt ampla de la barriada –és un àtic- i és molt fàcil deduir el que està passant. És una nit fresca i neta. Els carrers són inusualment silenciosos i de tant en tant arriba una conversa fugaç entre veïns.

Però Sabadell creix imparable. L’arquitectura d’habitatges ja fa frontera amb aquella que amaga un passat industrial, ja siguin velles naus o vivendes unifamiliars obreres.

Malgrat el brogir propi del creixement, a Sabadell la gent parla molt bé el català -encara. Cada dia menys, dic jo, només cal escoltar-te!. I em replica: Els que ho som de tota la vida –em fa notar-, sens dubte i sobre tot la gent una mica més gran, són tan normalitzadament catalans, que diuen que se’n van al Tall Anglès quan van als grans magatzems. I no ho fan per cap mena de militància activa, sino que ho troben del més normal optar per traduïr el nom original. I jo que la remato: talment com tu, donya-Chillout-de-tota-la-vida.

dimarts, de juliol 11, 2006

Triomfalisme

Mai m’ha agradat el triomfalisme. I l’excés de triomfalisme, encara menys. Aquesta actitud és de les coses que més censuraria als socialistes. De tan triomfalisme que gasten, acaben fen poc creïble la causa per la qual lluitan.

En Maragall és un crack en aquesta matèria. Recordo una nit electoral on ell brincava autoproclamant guanyadors els seus, mentre que la resta del món sabia que era Pujol qui repetia la presidència. Allò va ser el clímax d’aquest triomfalisme postís que dic. Abans ja eren conegudes les compareixences en aquest tipus de nit de’n Raimon Obiols, triomfant, triomfant, quan tots sabíem que ni per equivocació seria president. Però aquest triomfalisme, aquest vendre la pell abans de matar l’ós, es fa extensible en molts altres aspectes i moments.

Avui he decidit remirar el blog de’n Maragall .Té un escrit del 16 de maig, on vol agafar un to de complicitat amb el possible lector i confessa que escriu tot havent sortit d’una reunió de Govern. Parla amb un triomfalisme execssiu–que ressona novament a cartró pedra-, sobre que significarà pels catalans aquest nou Estatut, quan assegura “Ara només tinc una idea al cap: el poble de Catalunya està a punt d’aprovar la millor llei fonamental que ha tingut mai.”.

No sé quina Catalunya té en aquest cap quan diu que mai hem tingut una llei com aquesta, però el segur és que Catalunya ha gaudit de situacions polítiques molt millors que la que ens pinta de forma tan absoluta. I a pilota passada, aquest triomfalisme encara fa més mal d’orelles, perquè va fer trempar molt poc a la ciutadania. Per això dic que el trobo tan de cartró pedra. Simplement perquè és poc creïble.

dilluns, de juliol 10, 2006

Quan tot és possible

Vaig anar a l’Hispània amb un bon amic i ella. Aquest restaurant és un lloc molt recomanable. Potser el preu de les coses és el que frena freqüentar-lo més, però el nivell de la cuina sempre és molt regular, saps que sempre l’encertes. La cuina fa les seves delícies i el lloc fa de ben estar. Allí les converses són fluides i agradables i pots encetar qualsevol tema, sabent, també, que no provocarà cap revolta.

Al Maresme s’hi viu molt bé. Hi ha una qualitat de vida altíssima i un dels indicadors en són els serveis. Hi ha un tipus de comerç que a Barcelona te’l trobes en comptades ocasions. Són d’un excel•lència difícil de superar.

Passa el mateix amb els restaurants. A més de l’Hispània, hi pots trobar les estrelles Michelin: l’Esguard, o el Sant Pau. Però jo prefereixo l’Hispània, de llarg. Estic fart de la deconstrucció, el disseny i la santa collonada gastronòmica.

En Joan Saura va garantir que governant “les esquerres” els tomàquets tindrien gust de tomàquet. Després de tres anys justets de governació, l’única opció que tenim els catalans per tastar tomàquets com Déu mana és la de passar per l’Hispània. És una cuina casolana, la de sempre. Feta amb una perícia exemplar, sense intentar aquests exercicis de suposada modernor que ara s’estilen amb tan poca fortuna en el terreny gastronòmic. No és per casualitat que al segon torn hi hagi llista d’espera.

Quan se surt de l’Hispània, la vida es veu amb colors renovats. I tot és molt més possible.

dissabte, de juliol 08, 2006

Demà, Hispània

Continúa el bon dia. Demà anirem a l’Hispània. Després d’intentar-ho repetidament, sembla que demà serà possible. Només espero no topar amb l’inefable Sostres, que trenca el seu propi mite així que te’l trobes fent el papallona pel menjador d’aquest establiment. És una situació ben desafortunada.

En Sostres provoca admiració i rebuig a part iguales i en les mateixes persones. Sembla que insufli la seva pròpia inseguretat a l’humor dels que el segueixen amb més o menys regularitat.

Hem organitzat -per més endavant- un sopar amb en Sostres. Espero que trenquem molts fantasmes. Una cosa és que hom vagi formant-se una idea de’n Sostres, des la solitud. Una de ben diferent és que aquesta idea coincideixi amb la realitat. Hem fet una timba, les opcions són prou obertes. El meu gran dubte és si guanyarà el mateix Sostres.
Fi de l’arquitectura

Avui he tingut un despertar plenament feliç. Del llit he anat directament a la taula, per fullejar el llibre "Las casas de Frank Lloyd Wright", de l’editorial GG. És un llibre molt recomanable. Gràcies a ser editat a la Xina, el preu és molt bó: 38 euros. És un llibre que no escatima en fotografies de les cases que aquest mestre de l’arquitectura moderna va anar realitzant al llarg de la seva vida.

El concepte d’arquitecte és total: controla tots els detalls del projecte, ja siguin arquitectònics, el disseny industrial -mobiliari i lluminària- o el paisatgisme. Un arquitecte que amb el pas del temps adquireix unes dosis d’ofici difícils de trobar avui, per molts -masses- motius. El principal: el client.

La genialitat es manifesta pels mèrits propis de l'arquitecte i sobre tot pel la categoria humana del client. Potser és més fàcil d’entendre si dic que un client pot desgraciar un geni de l'arquitectura. Les regles joc són molt simples: l'arquitectura és una activitat que és realitza a partir de l'encàrrec. I és aquí que el client agafa, comprensiblement, molt i molt protagonisme.

Malgrat el temps passat, aquestes cases estan impecables. Han estat mimades pels seus propietaris. En el seu dia el client va provocar una obra d'art en el camp de l'arquitectura i ha sabut transmetre aquest esperit a les generacions que l'han seguit. Efectivament aquests clients eren d'una categoria única. Una sort haver topat amb ells.

Actualment hi ha molts motius –masses- per pensar que és ben difícil que torni ha succeir una cosa com aquesta. La fi de l’arquitectura fa molt temps que està anunciada.

dijous, de juliol 06, 2006

El vil lingüisme (III)
Nacionalista, jo?

Les passades eleccions al Parlament van donar els resultats que tots sabem i va fer govern el front d’esquerres, contra pronòstic de molts que havien optat per votar ERC.

L’acord que va culminar amb la signatura del Pacte del Tinell, va anar precedida de la corresponent polèmica. I els líders d’ERC van tenir la desafortunada iniciativa de justificar patèticament la seva opció, que és ben lícita com qualsevol altra. Vam sentir moltes sapastrades, del tipus que la política del govern Pujol va intentar classificar els catalans segons cognom i origen i només això ja justificava l’opció del tripartit. També va haver allò de les “mans netes”, d’imprimir humanitat a la Generalitat, i tot un regitzell d’arguments entre gratuïts i infantiloides. Amb el fàcil que era dir ho hem fet perquè hem volgut!.

De tot aquest argumentari lamentable, em va sorprendre particularment el dedicat a marcar distàncies amb CiU pel fet que aquesta formació és nacionalista i ERC, en canvi, és independentista. Em va sobtar perquè ERC és una formació farcida a vessar de filòlegs i professors d’institut. Els hi suposava una mica més de seriositat alhora de fer anar la llengua. Em sembla una autèntica temeritat voler disgregar l'eix nacional per simplement potenciar l'ideològic.

Queden lluny les cabrioles, per exemple, de’n Miquel Roca per definir-se catalanista en algun article de La Vanguardia quan programava l’Operació Reformista. Això provocava la consegüent rèplica d’un d’aquests notaris que hi ha per Barcelona, basant la contesta a aquell article en que l’autenticament assenyat és considerar-se autonomista en comptes de catalanista, amb tot un argumentari demencial, també.

Voler posar graus als termes catalanista, nacionalista o independentista em sembla un dels exemples més vils del lingüisme. Pot haver algun matís diferent, però el moll de l’os és el mateix. Quan algú s’entesta en marcar i remarcar l’abisme entre aquests conceptes és perquè amaga alguna misèria. I fins no fa massa, aquesta feina semblava ser exclusiva dels espanyols.

De catalanista/nacionalista/independentista senzillament se n’és o no se n’és. Tot el demés és molt de vil lingüisme.

Què hi diu al diccionari català-valencià-balear (http://dcvb.iecat.net)?

NACIONALISME m. Devoció a la pròpia nació, a la seva unitat, a la seva independència; partit o conjunt de persones que senten i defensen aquesta devoció; cast. nacionalismo.

dimarts, de juliol 04, 2006

El vil lingüisme (II)
Montilla, xarnego?

El bo d’en Duran i Lleida en el seu dia va referir-se a la “cultura del ja-ja-ja”. En el firmament mediàtic català teníem aleshores, entre d’altres, a l’arxi-conegut Sr. Andreu Buenafuente. Certament aquest personatge lidera gran part d’aquesta cultura, que es caracteritza per la seva alta rendibilitat: amb els mínims recursos, facturar quantitats astronòmiques.

Buenafuente, en els seus arxi-coneguts monòlegs va insistir repetidament en la seva condició de xarnego. El primer cop hom pot suposar que és degut a un error, emprar el concepte tal com ho feia; potser pel mateix fet d’estar improvisant. Però davant la insistència és ben clar que en Buenafuente –nascut a Reus-, que és bastant més intel•ligent que xarnego, està cercant alguna cosa. Entenc jo que és treure rendiment a la seva suposada condició xarnega, a base de fer-se la víctima simpàtica.

El tema del xarnego torna agafar força amb en Montilla. El ministre Sevilla fa una prèvia i tothom hi cau de peus: perquè un xarnego no pot fer de president de la Generalitat? Per començar en Montilla no és cap xarnego. És un senyor que no ha nascut a Catalunya i no és cap nacionalista català. Això no el fa xarnego; així de simple. Seria xarnego quan no s’hagués volgut adaptar a la cultura que l’acull, la catalana. I això en Montilla ho ha fet i no ha de demostrar res.

Aquest cap de setmana, el bo d’en Duran i Lleida també s’ha proclamat xarnego als quatre vents. Però si és difícil de creure en el cas d’en Buenafuente o d’en Montilla, en el cas d’en Duran la cosa encara és més patètica, per més que qui s’hi entesti sigui ell mateix.

El vil lingüisme de la paraula xarnego resideix en que uns utilitzen la paraula per treure’n rendiments, a base d’acusar falsament o a base de fer-se’n la víctima. I els altres que no tenen ni punyetera idea de què vol dir xarnego i aleshores ratllen el ridícul.

Què hi diu al diccionari català-valencià-balear (http://dcvb.iecat.net)?
Persona de llenguatge castellà resident a Catalunya i no adaptada lingüísticament al nostre país.

dilluns, de juliol 03, 2006

El vil lingüisme (I)
Introducció

Els grecs de tan en tan havien de redefinir els mots, perquè les paraules feien referència a conceptes, més que a coses concretes. I els conceptes, amb el pas del temps, de les modes, de determinades influències poden canviar radicalment el significat. La comunicació podia ser confusa en determinats moments i, per tant, calia redefinir els mots.

D’aquells grecs d’aleshores fins nosaltres, aquest problema segueix perdurant. Tot i que el significat de les coses sigui un, avui ens trobem en que l’ús que se li vol donar molts cops pugui ser absolutament contrari, deliberadament distorsionat malgrat existir un significat més que estipulat.

En aquest deliri ens trobem, sobre tot, en que la classe política actua amb una desvergonya modèlica. L’ús que ha donat a determinats mots, a justificar determinades actituds o opcions han estat exercicis de moral ben raquítica. I el més gruixut de tot plegat és que tampoc han provocat una reacció clara, contundent.

A base d’insistir i d’insistir, acabem interioritzant paraules –i conceptes- que qualsevol persona mínimament alfabetitzada sap que allò simplement no és així o totalment el contrari. Però aquesta insistència acaba subministrant una pàtina de veritat de la qual tothom hi acaba participant.

El dubte que genera és gros. Hi ha mentides que no enganyen ningú. Però en molts cassos no sembla que la cosa sigui així. Hi ha molts moments en que la falsedat, de tant i tant que se’ns repeteix, té tots els números d’esdevenir una gran veritat. I en aquesta tasca hi hem trobat de tot, fins i tot filòlegs.

Miraré de parlar en vàries dosis de posts dels conceptes/paraules que més m’han cridat l’atenció. Del mal us que he vist que se’n fa i que la reacció no hagi estat precisament una voluntat d’esmena.