dilluns, de juliol 30, 2007

Altres ploms

Llegint La Vanguàrdia veig com s’ha “resolt” el tema de les apagades de llum. A cop de generador. N’hi ha cent cinquanta, escampats per Barcelona. A les pàgines roses, les dedicades a “Vivir en Barcelona”, apareix el cas d’una família que ha hagut d’instal·lar el dormitori al menjador de casa seva. Per culpa del soroll i dels fums que emet la bèstia que ara subministra energia.

Entenc la desesperació de la gent que li han entaforat un invent semblant. En tenen per dies, tot i ser un mal menor. Ara, el que no entenc pas és com es deixen retratar el menjador, el llit, la nena i tota aquesta atmosfera que desprèn el domicili de cutre salsitxaire que tomba. Molta gent és innegable que té un punt d’exhibicionista; més que pudor han perdut vergonya.

A aquesta mostra de periodisme profund li segueix una altra notícia remarcable, amb la missió descarada de fer de contrapès. Explica la crònica que al 2003, als Estats Units 50 milions de persones van quedar a les fosques. Si parlem dels US of A i de 50 milions queda clar que això nostre fa embeja als mateixos americans, aquesta mena de pesta que assota el món.

Treure’t una família semi-xitxarel·la per les circumstàncies i rememorar una desgràcia semblant, multiplicada per mil, al cor del nostre referent cultural més avançat dona el tema per encarpetat. I qui no és consoli que grati.

La realitat s’estreta i passa pel forat més simple, ara que el poder està summament concentrat. Els mitjans de comunicació se’n ressenten, però en el fons és bastant igual. El realment terrible és que en l’intent de convertir-nos en autistes o txitxarel·los del tot, la gent decideix desertar. I quanta més deserció es doni, més continuarà aquesta cursa de la concentració. Fins que ens arribin a saltar els ploms. Però del cap.

dissabte, de juliol 28, 2007

El fil del croissant

Avui m’ha despertat una flaire inequívocament pastissera. La sogra ha enfornat una tongada de croissants, que ahir al vespre ja va deixar a punt. Treballar la massa de croissant requereix una certa perícia, per mor de la mantega. Cal que sempre conservi una determinada temperatura i gruix perquè el resultat sigui en forma d’èxit.

Avui, doncs, he esmorzat croissants. Me n’ha fet un parell de mida plus, que jo no he sabut rebutjar. Els he vist fumejar tímidament i els he endrapat amb aquell punt de calent que torna fonedís el bocí que t’envies coll avall. I el dia, justament, ha començat llustrós i radiant. L’he menjat mentre contemplava una vista de trenta quilòmetres, que en línia recta travessa camps, possessions, boscos de pi, la ciutat de Palma, el castell de Bellver, la mar, mentre una parella de tords ha decidit cardar rabiosament tot aprofitant que ens hem llevat en un matí frescament trempat.

El juliol passat vaig convèncer la sogra perquè fes un curs a Solé Graells, per aprendre a fer pans i certa rebosteria com toca. Cansat de provar i provar les combinacions que proposen diferents receptaris per fer pa amb el Thermomix. Resulta que fer pa és una cosa senzillíssima, però arribar a lograr-ho és tota una altra història.

Fer pa és cansat i entretingut. Cal la seva bona dosi de temps. Està clar que es fa necessari comptar amb l’ajut d’un robot. Un dia, tot mirant el programa cuines, vaig veure que una bona opció podia ser el Thermomix. Conseguir-lo volia dir convèncer la sogra, perquè la meva dona no està per aquesta mena de romansos. Convèncer la sogra vol dir convèncer el sogre, perquè és clavat a la seva adorable filleta.

Decidir fer el pa a casa és producte de l’afartament. Fart de menjar pa amb una desgana indescriptible perquè sembla que ja no se’n pot trobar. Les panificadores i la manca d’exigència s’han carregat el pa. Jo no renuncio de cap de les maneres a cruspir-me un entrapanet, ben sucat de tomàquet i farcit del que sigui. Per a mi això és dels vertaders luxes que pot oferir-me la vida.

Mentre els croissants desapareixien bocí a bocí, pensava que arribar a aquest punt ha significat una lluita de gairebé dos anys. Sembla mentida. No ha estat fàcil, però t’asseguro que ha valgut molt la pena haver estat tan insistent. Ara, si per lograr un croissanet o un pa de pagès o un bon llonguet, la cosa ha estat així de crua, com ha de ser lograr la independència?.

divendres, de juliol 27, 2007

Sort que ens queda en Bush

Jura el paio que no pensa fotre cap mena de brot més que fer bronzo. Aquesta és la missió sagrada que s’ha imposat per a les vacances d’estiu. I crec que ho farà del cert. El paio en qüestió porta la indumentària que vaig dur jo el darrer cop que vaig decidir trepitjar la platja. Em costa molt fer-ho. Sort que només he de creuar el pas soterrani que tinc davant de casa.

Aquest paio i jo ens diferenciem en el fet que ell, a més, duu una nevereta. Xancles, tovallola, pantalonet de bany, samarreta –llardosa-. Barba d’un parell de dies i alguna lleganya que começa a tenir certa solera. Grenyes, també amb el seu punt de llard. I la diferència més gran de totes: jo mai aniria així, ni tinc tres amics per anar guarnits així, dalt d’un avió.

La declaració de principis d’aquest paio l’he escoltat entrant a l’aparell que ens ha de duur a Mallorca. En el finger. El tio no tragina altre equipatge que el que he descrit fa un moment. Per a tot un mes. Me l’he mirat i remirat. Confesso que m’ha sorprès una mentalitat semblant. No tenir altre horitzó més que jeure a la sorra d’una platja, en el termini d’un mes!. Quan voltes la vintena, si no tens unes ganes desmesurades de menjar-te el món, és que vas camí de convertir-te en una deixalla, biodegradable, però deixalla a tots els efectes.

Avui he sentit que en Bush ha imposat unes normes de correcció per voltar dins La Casa Blanca. Un tipus com el que he trobat a l’avió a partir d’ara hi tindrà el pas barrat. Per les xancles, la samarreta, el cony de nevera, l’excés de llard. I per les putes lleganyes. Afortunadament, no li donen opció d’esplaiar-se en el tipus d’aspiracions personals. Millor. En Bush seria capaç de fer-ne una de ben grossa.

He pensat: sort que ens queda en Bush. Sort. Perquè la correcció cada cop està més diluïda en les nostres formes. I hi ha qui confon un símptoma de llibertat conquerida amb una mostra de pura deixadesa. Sort que tenim en Bush, ara que hi ha tants pares enrotllats, que ni gosen dir-li a la seva criatura que es renti la cara abans de sortir de casa.

dijous, de juliol 26, 2007

Olímpicament provincians

El vespre d’ahir es va organitzar una mogudeta, glamurosa, per commemorar el pas dels JJOO per la ciutat de Barcelona. Amb encesa novament del pebeter, pel mateix arquer del 92. Una mica més apolillat, però el mateix. L’home assegura que “aquest cop gaudirà del nou intent perquè no tindrà la pressió que va experimentar la primera vegada”.

Em demano si hi ha altre lloc al món que faci una carcamalada semblant. Sort que la genialitat està tocada per la progressia autòctona. Perquè si aquesta mena de pensades se les arriba empescar els que coneixem vulgarment per dreta –autòctona o aliena- aleshores tindríem el crit al cel. Semblants mostres de provincianisme només se les poden permetre els senyors de l’esquerra. Puntualment cada anys des d’en fa quinze!. I encara hi tornem!. Aquesta és una imbecil·litat pròpia o és una imbecil·litat més estesa?. Hi ha cas semblant a aquest?

Recordo que el 1992 si no s’arriba a muntar tot el sidral dels “Freedom for Catalonia”, haguéssim fet el gran paperet provincià que des de l’ajuntament ens imposaven. Quan van aparèixer les banderes catalanes, l’ajuntament va contraatacar amb la bandera de Barcelona, que lluïa l’estanquera en dos dels seus quadrants. Quina puta vergonya!.

Provinciana és també tota la comèdia al voltant de’n Woody Allen. Tinc ganes de veure la imatge que projectarà Barcelona en la pel·liculeta del director novaiorquès. De moment ha coincidit la seva estada amb l’apagada elèctrica. Tema per millorar el guió ho ha estat; això és innegable. I tinc ganes de saber si, religiosament, any rere any celebrarem com una colla d’imbècils –oficials- l’arribada del director pels carrers de la Barcelona olímpica.

dimecres, de juliol 25, 2007

Resulta increïble

Més de dos dies a les fosques. A mi em resulta increïble que passi una cosa com aquesta a Barcelona. Segurament hi ha una explicació racional. Però arribarà molt passada la crisi. Igual que va passar amb el Carmel. Molta cridòria, per anar fent els titulars de merda als quals ens comencen a acostumar, i poca cosa més.

Una crisi d’aquestes dimensions no és per definició negativa. És una gran oportunitat. Donar-hi una bona resposta pot injectar una gran dosi de confiança a la ciutadania que viu a les fosques fa bastant més temps que aquests dos, tres o quatre dies que ens pugui haver sotmès la companyia elèctrica de torn.

Em resulta increïble la televisió del règim, la teva: el ministre Clos només hi apareix per fer de venedor de fum en el sector de l’aeronàutica. Com sempre, el senyor ministre no baixa dels núvols. Telenotícies migdia, telenotícies nit. Ni una sola paraula dedicada a l’apagada de Barcelona, aquell poblet verbenero on fa temps hi anava per ballar amb el seu amic Carlinhos.

Em resulta increïble l’aparició del conseller Castells. Jo, com afectat pel tema, vaig trucar a la companyia i em van dir que prengués paciència i anant molt bé podria ser que avui tingués restablert el subministrament. En veure el missatge que trametia el conseller, vaig pensar que venia fum: hi haurà llum en la punta més baixa del dia, és a dir, a partir de les 10 de la nit i si els que en tenen no fan dispendi. Tan com dir: si Déu ho vol.

Em resulta increïble la poca autoritat de les autoritats. La seva manca de coratge polític provoca una manca de previsió. Em va semblar increïble veure fins a quin punt un ministre no és més que un cromo d’una determinada opció política espanyola. O aquest desgovern a casa nostra, presidit per la impotència de les nostres “autoritats”.

Em resulta increïble veure com els polítics desaprofiten aquestes oportunitats d’or per demostrar el que diuen ser. Deixen al descobert llur veritable fusta. I ben aviat els tocarà fer-ho als qui fan l’oposició al govern. Espero no haver-me de tornar incrèdul del tot.

dimarts, de juliol 24, 2007

Vist a l'Avui d'avui

Apagada, model polític i el platet
Alfons Quintà / Advocat i periodista

Malgrat ser prou gros en si mateix, ahir no només hi va haver una monumental apagada a Barcelona. També es va veure que estem en mans d'un sistema polític impresentable i caduc. Tot s'aguanta gràcies al seu immoral sistema de propaganda audiovisual i radiofònica.

Segons dades del Banc Mundial, Barcelona és la ciutat amb l'aire més pol·luït d'Europa. La que té els pitjors serveis ferroviaris de rodalia. És lògic que ara mostri un pèssim servei de subministrament elèctric.

Tots aquests drames, i més que n'hi ha, tenen el comú denominador d'una arrogància cínica per part de la casta política dirigent. Oscil·la entre mentir, mitjançant el sistema de propaganda al·ludit (que ahir va excel·lir en manipular i en callar) i una actitud de "qui dia passa, any empeny". Cal tenir molt de fetge per pretendre (com va fer TV3) que l'apagada afectava només 300.000 persones.

En un país decent s'escriuria un llibre sobre el que succeí ahir. Aquí seria ben rar. Si, per atzar, en sortís un, el cínic aparell públic de destrucció cultural i informativa el faria miques.
Temes com els aeroports, la informació, la cultura i altres, també molt greus, no es poden encarar si no és amb la introducció d'importants dosis d'autogovern institucional, que és ben diferent del territorial. És una evidència cabdal que aquí ni es pot exposar. Certament, podria afectar l'excel·lent relació existent entre les companyies elèctriques i els partits. S'enforteix quan s'acosten unes eleccions i els polítics han de passar el platet, amb finalitat gens santa, ni sana per a la democràcia, ni per a la qualitat de vida, com ja es veu.

dissabte, de juliol 21, 2007

Dictadura blanca

Diuen les cròniques que l’alcade de Barcelona, desobeeix el ple. So what?
Fa temps que vaig deixar de mirar els plens per televisió, perquè els trobava mancats de sentit democràtic. El que mai vaig entendre és que un espectacle semblant no provoqués la mínima vergonya als propis protagonistes. Quina mena de personatge has de ser, que a més de prepotent vulguis fer-ne ostentació pública. Us asseguro que una croniqueta o un tall de vídeo de 15 segons en un telenotícies no reflecteix la bondat macarra d’un ple.

L’alcalde fa de jutge i part. Fa i desfà, com un petit dictadoret acomboiat pels seus virreis, que li garanteixen impunitat absoluta. En Tarradellas hauria d’haver parlat de la dictadura blanca a la qual érem sotmesos, però cercant l’exemple correcte. El govern de Catalunya és infinitament més democràtic que el de la ciutat de Barcelona. En el fons i la forma.

D’aquesta escola neix el bo i florit de les maragallades. Acostumat a remenar les cireres com un nen malcriat, arriba el dia que et fan el regal encara més gros: la clau. La clau del país per tu solet. I comença el ball de despropòsits. A l’ajuntament és la cosa més normal, però al Parlament el tema és sensiblement diferent. La majoria de gent que li reia les gràcies, dins el govern, prové de la mateixa cultureta. Feu comptes i veureu quants alcaldes o ex-alcaldes tenia el govern Maragall. Així es pot entendre, per exemple, per què tot i el que va arriba a passar no va haver ni una sola dimissió. Ni una. Només van tocar el dos del govern aquells que havien regalat la clau. Però això és tema d’un altre post.

D’aquest mateix fil en prové l’actual. Un president que els caps de setmana no accepta preguntes. I que en viatge oficial tira de Low Cost.

A tota aquesta “cultura” municipal cal afegir-li el factor temps. Si la fórmula de governar, de gestionar, és un cosa enquistada de fa no se quan de temps, el que seria excepcional és trobar un estil impecable. Fa una certa gràcia sentir reivindicar el canvi, per higiene política. Sempre que afecti als altres, caldria afegir.

Si tenim present, a més, la peculiar forma de preparar els alcaldes a l’ajuntament de Barcelona, aleshores desobeir el ple s’entén com a segell de la casa. Primer jo, segon jo i després també jo.

divendres, de juliol 20, 2007

Piqué, bolet de granja

Ahir va saber-se la notícia de la dimissió de Piqué, com a president del PP a Catalunya.
L’ex ministre Acebes està fent una visita a terres catalanes per tal de posar-hi –el seu- ordre. El motiu de fons són els mals resultats d’aquesta formació i per redreçar-ho, si cal, munta òrgans de direcció paral·lels a l’oficial.

Normalment no parlo gens del PP a Catalunya. Crec que com a tal no existeix. És un apèndix del que es mou per la Villa y Corte. Criteri propi, ben poc. I ho dic sense ànim de voler molestar ni militants, votants o simpatitzants. El que ha passat amb la creació d’aquesta gestora paral·lela als òrgans de decisió oficials convida a tornar el carnet i referma les meves sospites.

Però és que el mateix Piqué és un bolet. Va aterrar en aquest partit com independent i fou una persona imposada des de Espanya. I aleshores aquest PP regional i el nou líder van començar una reconversió animada cap al catalanisme. Aquest catalanisme de fireta, de pluja encara més fina, de tocar d’oïdes. Tot més mogut per la conveniència que pel convenciment. Tot supeditat a una tàctica de maquillatge que va decidir el PP espanyolíssim.

Piqué és un personatge que va despertar moltes simpaties a les darreres eleccions. El nivell de grisor era tan palpable que molts haguessin optat per votar-lo. Però sobre tot, perquè és una persona excel·lentment preparada i apte. Només va topar amb un obstacle insalvable: la marca. Piqué, home de reconversions personals fulgurants, navega en un vaixell pirata. Per més arguments lúcids, intel·ligents o apropiats que subministri, sovint la seva faç queda tapada per la bandera negra amb la calavera, que voleia en el seu mastil.

Piqué és una mena de xampinyó de granja. No va sorgir espontàniament, sinó que se’l va provocar en un medi molt hostil per a la seva supervivència. Aquesta mena d’experiments no sempre són reeixits. Caldrà veure si encara són a temps de trasplantar aquest fong, o simplement s’obre la porteta del cubell de les escombraries.

dijous, de juliol 19, 2007

Blog del Grup Hayek

Finalment ahir va aparèixer en número 18 del butlletí digital del Grup Hayek.
A destacar: s’anuncia la posada en marxa del blog. Hi ha una llarga entrevista amb en Saül Gordillo, tòtem de la matèria.

Vejam que donarà de si l’experiència. Hi ha la possibilitat de fer-hi arribar posts. Crec que més d’un i més de dos lectors d’aquest blog ben valdria la pena s’animessin a fer-hi contribucions.

Et recomano que t’hi subscriquis, cas de que el trobis interessant. És de franc i t’assegures que t’arribi automàticament així que veu la llum.

Llarga vida al blog!

dimecres, de juliol 18, 2007

Google totpoderós

De la llarga conversa haguda amb en López Tena, a Reus, també van sortir coses sobre Google i els criteris de cerca. Vaig deduir que fa un cert seguiment del seu llibre per la xarxa. Justament ahir, recordant la conversa, vaig provar al navegador: “Lopez Tena llibre”. No sé si és pel fet que tinc la versió de Windows en català i això pot ser un criteri restrictiu de cerca, però el cas és que Google retornà com a quarta entrada un enllaç a aquest blog. Davant hi apareix una altra d’un blog que tinc vinclat, en Talaiòtic.

Suposo que ha estat això el que ha provocat que ahir rebés un missatge de n’Alfons, on feia la seva llista de suggeriments referents al post anterior, a més de dir que ha llegit els comentaris que s’han fet al voltant del sopar amb ell.

Jo m’he quedat mort. De riure, també. Però mort, perquè volia fer unes entrades referides al seu llibre. L’estic llegint amb molta atenció i crec que la suma d’informació que aporta, més el que s’ha dit en algun sopar-debat del Grup Hayek dona un resultat curiós, nacionalment parlant. Però cony, no l’he acabat. Em falta ja ben poc i voldria tenir feta completament la seva lectura per començar a fer les meves disquisicions.

Si és donés el cas, que l’autor no està d’acord o pensi que la vesso, sempre hi ha el recurs final de poder-ho discutir al sopar, a més de fer cap comentari. Ara, això significa que hauré de mirar-m’hi molt en endavant. Hauré de fer bona lletra per tal que se m’entengui el que vull dir i que no provoqui interpretacions que no cerco. Google no m’ho perdonaria.

dilluns, de juliol 16, 2007

Sobre el sopar

Hi he estat meditant el cap de setmana. Per poder decidir l’opció òptima, crec que hem de tenir en compte:
1) Preu (30 euros aprox).
Si ha de ser més o menys, digueu-ho si us plau. No voldria que el preu fos el determinant. Ara, penseu en el convidat. No podem, tampoc, plantejar un lloc de tapes.
2) Restaurant
Necessitem un local on ens puguin oferir un reservat. Si volem poder tenir un debat amb el convidat això es fa imprescindible. El detall sembla tonto, però us asseguro que el soroll ambiental es pot carregar l’acte.
3) Lloc geogràfic
A mi particularment em va bé qualsevol lloc. La meva preferència és a Barcelona o rodalies, però jo no en faré qüestió si finalment la majoria tria Mollerussa, per exemple. Un acte com aquest, previst amb antelació me’l puc combinar perfectament. Espero que sigui el cas vostre, també.
4) Data aproximada
Jo diria de fer-ho a vols de setembre. Intentem concretar la preferència si és dins la primera o dins la segona quinzena. Necessitem un marge una mica lax per tal que en López Tena li vagi bé. Donem per fet que és entre setmana. No acoto el dia, perquè hem de deixar un marge a l’agenda del convidat.

Ho deixo aquí. Podeu respondre via comentaris a les respostes 1,2,3, i 4 o bé al meu correu electrònic (dssmnd-garrofa-hotmail.com) .Podeu afegir alguna altra variable, si la creieu important.

Queda, doncs, posat en marxa de forma irreversible aquest soparillo.

PS: En aquesta llista ja he intentat recollir les primeres opinios rebudes.

divendres, de juliol 13, 2007

Ha dit que sí

Ahir vaig sortir de Reus passades les quatre de la matinada. En Marc, en Lopez Tena i jo vam acabar xerrant al carrer. Aquelles hores no hi ha res que resti en dansa. Més que l'anecdotari del convidat. He de reconèxier que tot plegat tenia la seva poètica. Una mica -massa- surrealista, però el tema no te l'acabes. En Lopez Tena és inesgotable. Inesgotable.

Entre d'altres coses li vaig plantejar el sopar amb els blogaires. Em va dir que sí, que "encantat".

Ara la pilota és al nostre cantó. Feu-ho com vulgueu, però comencem a posar-hi dia. Val molt la pena!. Crec que l'experiència pot ser també surreal, però bona, bona.

dimecres, de juliol 11, 2007

Sopar amb López Tena

Demà farem un sopar amb en López Tena. Darrerament només faig que sopar amb en López Tena. No sembla possible. Ho farem a Reus, gràcies a l’amic Marc Arza.

El que pensa aquest vocal del Consejo General del Poder Judicial -el vocal català-, és matèria imprescindible per aquells que ens interessa mínimament el país. El seu llibre “Catalunya sota Espanya. L’opressió nacional en democràcia" no pot quedar sense conèixer o sense llegir. Ell és un personatge instruït en el rigor. Parlem de tot un senyor notari; massa jove per tenir pinta de notari. El que diu no esta fet a cop d’humorades. Són reflexions molt meditades, argumentades i compten amb una base sòlida d’exposició.

El més collonut de tot és ell mateix: valencià, d’ascendència andalusa. Defensor del nostre fet nacional amb una clarividència admirable. Lluny del tòpic i del retòpic en el qual semblem encallats. A molts anys llum de les bestieses que sustenten l’independentisme mediàtic. Lluny d’aquesta mena de cartró pedra d’entendre el país. Lluny de pensar que Catalunya és un parc temàtic.

Crec que val molt la pena conèixer el personatge, tan si t’has llegit o no el llibre. És una màquina de parlar de coses interessants. Coneix molt bé la vida d’allí on s’administra el poder. I no toca mai d’oïdes. És un luxe poder compartir taula amb aquest element.

Casualment he anat a dos sopars amb ell. Per tant, demà serà el tercer. És a dir, faig les recomanacions amb coneixiement de causa. Si algú s’ho vol pensar això de Reus, que m’ho digui aviat. Però una altra opció podria ser organitzar una sopar passat l’estiu amb els lectors del blog. Se m’acaba d’ocurrir. Que me’n dieu?. Si hi ha quòrum demà mateix plantejo l’oferta.

dilluns, de juliol 09, 2007

Generalitat Low Cost

Fa un parell d’entrades que vaig dedicar-la a les “Low Cost” i la malfiança que em creen. Com allò dels duros a quatre pessetes. No perquè jo sigui un potentat i no em vingui d’aquí. No. Jo la pela –l’euro- me’l miro molt, perquè em costa també molt de guanyar. La malfiança me la genera el fet de creure que les coses, els serveis, tenen un preu que no és provocat precisament pel pur caprici. Quan dintre d’un mateix servei hi ha una diferència tan abismal de cost, vol dir que el “mateix” servei només ho és en aparença. I això, és clar, té conseqüències com ara que és molt més fàcil que et quedis més penjat que un fuet amb Clickair que amb Ibèria, per exemple. I aquí els de Martes i Trece podrien dir molt pertinentment allò de: “Es lo mismo, pero no es igual”.

Avui em trobo amb la notícia que el president de la Generalitat farà el seu primer viatge oficial a Portugal en una companyia de baix cost. No cal que digui que ho trobo al·lucinant. No perquè pensi que en Montilla no pot viatjar en una Low Cost, sinó que qui no ho pot fer és el president de la Generalitat. L’anterior govern ja va deixar prou clar que entén per un viatge oficial de costellada. Tots vam poder veure les imatges de’n Carod i en Castells fotent-se la corona d’espines, com qui es plantifica un barret mexicà. I de retratista, el senyor president de la Generalitat.

Ara, aquest nou president anant pel món amb tarifes xiruqueres em sembla entre despropòsit i populista. Despropòsit perquè ja he dit que les Low Cost no em semblen fiables. Si el president vol transmetre la idea de bon gestor ho pot fer d’una forma molt simple: en la obra de govern, no amb la xocolata del lloro. El gest de viatjar en Low Cost està fet de cara la galeria. D’aquesta galeria que pot arribar-se a creure que amb un euro pots anar de Turí a Barcelona i que els demés son rematadament imbècils quan decideixen fer-ho per dos-cents cinquanta.

Per no incórrer en cap engany, aquesta notícia l’hauria hagut d’anunciar el duet Martes i Trece. Realment, en cas d’un imprevist, tindràs el mateix tracte tu –David- que el president de la Generalitat?. Hi ha algú tan beneit que s’ho empassi?. “Es lo mismo, però no es igual”. Clar que no.

Creieu es poden donar raons a la part portuguesa com ara dir que has cancel·lat un acte oficial perquè portes trenta-dues hores enganxat a l’aeroport? I que els de Clickair no et donen cap mena d’explicació?. Un govern, un president de la Generalitat pot anar pel món de forma semblant?. Aquí simplement hi ha alguna cosa que no quadra, per més que el teu model sigui la Gran Múrcia.

Les imatges –i el meu post, no s’ha d’oblidar- del meu amic David indignat en el Telenotícies Migdia van fer el seu impacte. Ell i les seves precioses criatures, atrapats en el silenci administratiu de Clickair han estat letals. Tant, que ara que comença l’estiu turístic i la consegüent follia als aeroports, cal donar un bon cop de mà a la companyia amiga. És en aquest sentit que entenc el flaix presidencial, encara que la tornada es vesteixi de Vueling. Aquest caos en el qual es va veure implicada la companyia no els fa massa bé. I si es repeteix el caos de l’any passat al Prat, la cosa pot ser mortal per a la marca voladora espanyola de “tot a un euro”.

dissabte, de juliol 07, 2007

Esplendor

Hi ha dies com el d’avui que es presenten esplèndids. La mar és tranquila i transparent, sembla una bassa. Des d’aquí puc veure’n el fons. Segons quin sigui provoca un to de blau o un altre. Així que quan decideixes fer una bona repassada, que gairebé tiri fins la protuberància de Montjuïc vas guaitant tota una ma de filaments blaus, només trencada pels socs blancs que deixen les veloces i minúscules embarcacions. Cada cop n’hi ha més d’aquests trastos flotants. Des d’aquí pots fer el badoc fins gairebé arribar a l’infinit. I avui és tan lleu la línia de l’horitzó que segurament parlo de les coses sense saber que en realitat estic descrivint l’infinit.

Una dia esplèndid com el d’avui molta gent agafa el cotxe i es marca com gran propòsit el de fer d’steak, de filetot, substituint la planxa de ferro per la platja. Jo odio profundament la sorra de la platja i les aglomeracions. Cosa que amb un dia esplèndid com el d’avui aquestes dues coses conflueixen repugnantment bé.

La repugnància amb denominació d’origen de les platges de Vilassar s’aconsegueix per dues vies. Una la incívica: a la sorra hi pots trobar de tot, per més que cada dia – o nit- hi hagi un servei de neteja. La segona, ecològica: aquesta puta merda de sorra és afegida. No és aquella delícia de granulació pròpia d’una platja. Aquella que un dia hi fou també a la de Vilassar. Aquella fineta, que de la mateixa forma que s’aferra entre els dits dels peus, marxa en haver-se evaporat la humitat de l’aigua. Aquella que fa anys que va esfumar-se d'aquí.

Més d’un i dos aiguats han fet desaparèixer la platja. Les platges. La construcció del port de Mataró impossibilita la regeneració natural del territori. I la desertització dels cervells en fa la resta. El Ministerio del Medio Ambiente ha abocat tones d’una sorra que ve de no sé quin cony de cantera, per fer-me creure que és el mateix un ou que una castanya. No sé qui és el responsable d’aquesta aberració, si l’autoritat espanyola, la vilassarenca o el poble que tan mongòlicament reivindica la seva platja.

Quan un dia llueix esplèndidament com el d’avui, les aigües retornen a la vista una blavor caribenya. Vol dir que sota d’aquest color envejable tota la riquesa marina se n’ha anat a fer punyetes: mol·luscos de mil varietats, popets, cortines d’algues, desnivells rocallosos, crancs hermitans, erissons, bandades de peixos encara més colorats i espurnejants... . Tot això i molt més que em deixo perquè no ho sé explicar, ha marxat. Ha mort. Ha quedat soterrat per les tones i tones de sorra que s’ha anat afegint cada cop que algun caparronet demencialment ecològic ha decidit que calia “reparar els danys” de les platges de Vilassar.

Ens hem tornat tan summament imbècils, que només ens preocupa la façana del problema. El que hi ha més enllà mai arribarà a donar-nos un maldecap. El que realment té valor és aparentar.

Cada cop que contemplo l’esplendor d’un dia com el d’avui, que la mar esbufega tan de blau, no m’arriba a consolar ni la copeta miraculosa de cava, fresc, que converteix les resignacions humanes en estat de glòria.

dimecres, de juliol 04, 2007

Els duros a quatre pessetes

Tal i com deia el prospecte de l’època, visc en un complex residencial. Amb portera i piscina. Davant la mar. El complex el formen vuit edificis, alts. A estones penso que sóc en el primer intent de Marina d’Or en terres catalanes. Tot i tenir piscina, i per tant, un bon tros per poder socialitzar, després de trenta anys les amistats que hi he fet són comptades. En Josep és una d’elles. I el mateix podria dir dels seus germans. Després hi ha en David.

Si parlo a grosso modo, m’ha semblat que els habitants d’aquest conjunt residencial estan tocats excessivament pels fums de grandesa. Podria dir-se que el grau d’analfabetisme és proporcional al tipus de cotxe. És a dir, que el veí més mal educat segur que és el que condueix el “Mercedes”. Hi ha una barreja de nous rics per civilitzar i pàries, pàries de debó, amb fums de marquès. I en categoria a part queden en Josep i família i en David. Deixant de banda aquests dos cassos no he lograt congeniar amb ningú més.

Molts cops he pensat al voltant de les companyies Low Cost. És allò més a prop dels duros a quatre pessetes que una altra cosa. Ryan Air, per exemple, ofereix preus tan competitius perquè la ciutat on hi té destinació subvenciona el preu del bitllet. És a dir, que al final, d’una forma o altra, algú paga aquests duros a quatre pessetes encara que no t’hagis proposat agafar cap avió.

Les Low Cost ratllen el miracle. Mai me les he mirat amb simpatia. Hi ha alguna cosa que simplement no em quadra. El darrer cop que vaig ser a Turí podies tornar per un euro a Barcelona. Vaig preferir pagar un bitllet no subvencionat. I si em perden la maleta? I si hi ha un endarreriment? A canvi d’un euro a qui cony puc demanar explicacions?. És allò d’anar al McDonnals amb els fums de ser a l’Hispania. És una imatge que no quadra per més que t’hi esforcis, oi?.

Treballo, estalvio i quan m’ho puc permetre, viatjo. Procuro agafar el preu més competitiu i només opto pel descaradament barat per anar a Mallorca. Només per trajecte curtet, preu rebentat. Tan barat que pot incloure que el fill de puta que t’atén, gosa a tirar-li els trastos telefònicament a la teva dona perquè el mòbil és una de les dades que li subministres –"por si hay un imprevisto". Assumeixes que, quan vols duros a quatre pessetes, t’has d’empassar els ossos durs de rossegar.

Ahir Clickair -vola intel·ligent- retornava a casa els darrers 90 pàries que per 50 euros volien anar i tornar d’Amsterdam. Una grua va topar amb l’aparell que els havia de traslladar cap a Barcelona. No dubto que és una solemne tocada de nassos, però quina ment pot confiar les seves vacances per 50 euros?. Doncs sí, i mereix ser notícia a TV3, la vostra.

Al vídeo hi apareix en David, amb els seus preciosos fills. Està indignat perquè ningú de la companyia l’ha trucat per donar-li explicacions. Però David, que no veus que trucan-te al mòbil la companyia ja hi perd quartos en aquest negoci? Que no saps què passa amb els duros a quatre pessetes? Has estat tan ruc com jo de donar cap telèfon???. David, hòstia, no fotis que després de tots aquests anys ara a tu també se t’han pujat els fums!?. Tota una vida entre pàries i ara em surts amb aquestes?. Ei, quan tornis, en parlem. Anem a la piscina, repleta multimilionaris que compren els banyadors als “xinos” i t’explico això de les Low Cost. I tu m’ensenyes a fer criatures; cony això si que ho has fet refotudament bé... jajaja, quin fart de riure m’he fet! Ei, ara no t’emprenyis amb mi, eh, eh, eh?

dimarts, de juliol 03, 2007

Igual que Colòmbia

Ahir, després de l’Assemblea del Grup Hayek, va venir un debat on els convidats foren en Ramon Tremosa i en Carles Gasòliba. S’hi va sumar en López Tena, la guinda.

El motiu del debat fou "Present i futur de les infraestructures a Catalunya". En Tremosa aportà el punt de vista molt català, en Gasóliba l’europeu i espanyol. En López Tena, la guinda.

En Tremosa llueix un cert optimisme perquè creu que des de l’acte a IESE alguna cosa ha començat a moure’s i que considera irreversible. La societat civil, per primer cop en més de vint anys, ha anat per endavant dels polítics. Ho ha fet de forma molt explícita i ha comptat amb representants molt significatius. Això, combinat amb el “model soviètic” de gestió aeroportuària, el duu a pensar que el camí està traçat i és qüestió de perseverar per veure’ns uns resultats. A més, el model aeroportuari espanyol és inviable des d’un punt de vista econòmic.

En Carles Gasóliba, que ha viscut mitja vida entre funcionaris i alts funcionaris, diu que no podem obviar la potent maquinària d’estat que hi ha a Espanya. Cal conèixer-la a fons per poder pensar en clau realment positiva. Hi ha tot un entramat funcionarial, on Aena n’és una part, que no atén al que molts podem entendre com a criteris objectius de racionalitat. A més de ser un bon tècnic, cal ser un gran estadista per fer bellugar les posicions d’aquest exèrcit de funcionaris. Posa exemples entre il·lustratius i macabres. Parla de França, d’Hernán Cortés, de Churchill, dels Kennedy –en John i Bob-. Fins i tot Colom quan torna a Espanya acaba a la presó. És una lluita dels que volen fer moure l’aparell de l’estat. Aquest estat espanyol, avui, és potentíssim.

López Tena tanca el debat. Fa de cirereta. No una qualsevol. Ha escrit fa poc el llibre “Catalunya sota Espanya. L’opressió nacional en democràcia". És, a més, el vocal català del Consell General del Poder Judicial. És un punt de vista amb un ascendent gran. Coneix des de dins l’aparell de l’Estat, des d’un observatori privilegiat. Les seves raons tenen uns fonaments sòlids i plens de rigor. El seu llibre és una llosa. Sorneguerament creu que els arguments exposats en la vetllada donaran abans la raó a l’escèptic Gasóliba que al tècnic Tremosa. A vegades sembla que això no és altra cosa que Colòmbia.

dilluns, de juliol 02, 2007

Carretero i el Reagrupament.cat

No fa pas massa que la Fundació Catalunya Oberta va organitzar una trobada amb en Carretero. Aquesta fundació organitza sessions per parlar amb gent del país, que pel que sigui, té una quota de protagonisme. Gent de pelatge divers. Crec que és una forma intel·ligent de funcionar: si vols saber realment què passa, ves directe a la font.

En Carretero feu una llarga exposició. Va tractar de molt àmbits, però sobre tot, el seu parlament abordà la situació política i anímica de Catalunya. Va fer un plantejament que, a mi particularment, em va satisfer. Feia bastants dies que no escoltava tals coses sense que estiguin amanides d’una demagògia quasi barroera. Va parlar de sanitat –ell n’és un coneixedor molt sòlid d’aquesta realitat-, d’ensenyament, d’immigració, de meritocràcia, d’independència, de política, d’ambició nacional. Va ser un parlament, al qual va seguir un torn de preguntes. I, en conjunt, la meva sorpresa fou pel cantó positiu. Puc discutir el detall, el matís, però coincideixo amb el fons del seu discurs, amb el plantejament en abstracte de la situació.

Quan va acabar l’acte, a peu de carrer na Rut Carandell es va acomiadar d’ell, que s’entornava cap a Puigcerdà. El meu amic erky i jo vam improvisar una llarga xerrada allí mateix, amb ella. No exagero si dic que la cosa es va allargar més d’una hora. Dos contra un.

Els vaig ser franc i educat a parts iguales: si en Carretero fa aquest discurs fora d’aquesta catacumba me’l miraré amb molt de respecte. Però surto amb la mosca al nas, sospitant que avui ens ha dit justament el què volíem sentir. Sabia perfectament al públic al qual s’adreçava. Tot seguit vaig fer una carregada –insisteixo, amb molta educació- contra la gent d’ERC, que en determinats moments van callar com a morts quan destacats dirigents, per justificar el primer tripartit, van decidir apadrinar autèntiques falsedats. Falsedats del tipus que amb CiU no s’hi podien ni acostar perquè durant 23 anys s’havien dedicat a discriminar a favor dels catalans d’origen. El tripartit es pot justificar amb mentides menys miserables i a CiU se la pot enfonsar, però amb una mica més d’intel·ligència.

El cert és que vam fer aflorar molts fantasmes, molts d’aquest que ara semblen regnar entre la gent de CiU i la gent d’ERC. Vam discutir francament i em va agradar la Rut perquè és una persona que escolta. El que sigui. Saber escoltar només ho fan les persones intel·ligents i de bona pasta. En acabar li vaig dir: amb que es pot ajudar en aquesta causa?. Des de fora, però. I va dir: quan en parlis, fes-ho per bé.

Avui he llegit el discurs de’n Carretero, que va posar en solfa en la presentació del Reagrupament.cat de dissabte. He quedat sorprès de que conté pràcticament el mateix que va dir en petit comitè. I he de dir que em sento summament alleugerit i molt content. Alleugerit perquè insiteixo que jo comparteixo la visió de la gran majoria de coses que preconitza, però que sembla que només les pugui dir en veu baixa o en mig del desert. Penseu que avui, a Catalunya, definir-te com nacionalista i liberal és la cosa més autènticament antisistema i, per tant, a combatre. I si a més ho fas des de la trinxera de CiU, això ja ratlla el suïcidi. Dedueixo, doncs, que certs combats només els alimenta la demagògia de baixa estopa.

I quedo content, molt content, de veure algú amb vocació política que té per noma ser coherent. Que si pensa blanc, defensa blanc allí on agrada i, també, on pot ben ser que no agradi tant. La coherència, l’ascendent moral que necessita la nostra política pot tenir com a referent en Carretero. Tan hi fa des de quin carnet és practiqui. Quan això passa s’ha de fer saber i proclamar amb goig.

Avui no parlo bé d’en Carretero com a conseqüència de l’agradable conversa haguda amb la Rut Carandell i l’amic erky. No. Ho faig perquè simplement em ve molt de gust. I són aquesta mena de coses optimistes les que han de sortir sobre tot en aquest blog ressuscitat.