divendres, de novembre 30, 2007

L’endemà

Un acte com el del dia 20-N, era necessari. Potser, tal i com estan les coses, seria convenient fer-ne més sovint d’aquests sermons. Lliures de sospita electoral. Hi ha molta gent que reclama contingut al curs polític. Molta. I dic això pensant estrictament en clau de construir això de la Casa Gran.

Pensant només amb en Mas i el seu interès personal, la cosa és diferent. Crec que està bé que prengui una iniciativa com aquesta, però hi ha algun punt que grinyola. I no rau en si ha dit independència o no, o si ho hauria de dir més fort o més fluix. Parlo de subministrar credibilitat a la seva carrera de polític.

Veient aquest alt grau de demanada en productes semblants, a en Mas li convé donar un cop de puny a la taula. Per arribar a tenir un gran ascendent polític potser hauria de pensar en deixar el seu ascó de diputat. Abandonar el despatx oficial, la moqueta, els uixers, tota la pompa que arriba a amagar l’essència de la política. Sortir al carrer, “fer més cantonada”, com va dir en Pujol.

En Mas necessita fer una feina de formigueta al carrer. Molt més lluny del que pugui significar aquesta manifestació de demà, que al final pot quedar terriblement saturada de polítics. (Espereu a dimarts i veureu com la iniciativa ja sembla totalment sorgida d’algun partit). Justament ell ha de crear-se una imatge més enllà de la estrictament política. Ha de resultar més proper a la gent i, ara mateix, l’uniforme de polític li ho esguerra tot.

Els fonaments de la Casa Gran aguantaran el que calgui a base de pensar en guions no escrits fins ara. Per recautxutar andròmines no cal que hi gastem massa temps. La Casa Gran farcida de politicastres no durarà ni dos telenotícies. Quan Pujol en va bastir la seva versió, n’havia feta molta de cantonada. El seu periple venia de lluny. Nosaltres només vam veure la punta de l’iceberg quan ostentà la condició de president.

Dissabte estic convençut que al carrer hi haurà una gran riuada de gent, que reclama moltes més coses que purament un lema, emprenyada i poc còmode amb el lideratge polític. Què passarà amb el dia després?. Seguirem demanant-nos si cal la Casa Gran?. Segur que la pot fer viable qualsevol sàtrapa amb l’ofici de polític?.

dijous, de novembre 29, 2007

A ells i a nosaltres

Ahir va resultar ser un dia glamurós com pocs. A l’hora de dinar vaig topar amb una d’aquelles truites de patates que poden transportar-te a tocar d’algun llim. A una zona neutra on no hi arriba cap pecat, angúnia ni maldecap. Vivificat com vaig quedar, al reincorporar-me a la feina, el primer que m’arriba via correu-e és la declaració unànime de la junta de l’Associació catalano-lituana, CT-LT, que s’adhereix a la manifestació 1-D. Així es fa saber a socis i amics. Així s’adjuntarà el text a la fi d’aquesta entrada, perquè tu ja figures en el recompte d’amistats, cas que no hagis pagat encara la qüota.

Ahir era, també, el Dia Nacional de Letònia. Cap al tard va ser l’hora de fer oficial l’estrena a Barcelona del seu consolat honorari. Ja us podeu imaginar el panorama. Més Ferrero Rotxé que truita de patates. Però he de reconèixer que si no trobes el fil de les meves truites, més val que no te la juguis en un dia com aquest. Creu-te cegament la Preisler, que hi té la ma trencada.

L’escenari fou el Museu Marítim de les Drassanes. Al recinte del costat, la Sala del Marquès de Comillas, s’hi allotja l’exposició “Bodies”. Entre les ànimes dels exposats i els que encara la conservem, he de dir que el lloc va quedar ben atapeït. El cònsol honorari, el Sr. Xavier Vinyals, va congregar una quantitat de gent molt respectable, ben glamurosa i ben viva, vist com volava el cava i la teca. Suposo que hi havia bona part del cos consular acreditat a Barcelona, si he de fer cas de les xures convidades.

Entre les personalitats polítiques, a més del president del Parlament, el M.H. Sr.Benach, vaig poder reconèixer n’Uriel Bertran. I dins el món blogaire la representació era de màxima qualitat, n’Elies. Encara no sé com collons pots arribar a identificar un blogaire en condicions semblants. Gairebé el canapè s’em queda travessat tota la nit quan ell em va identificar i, és clar, jo a ell. Misteris de la vida.

Va ser un acte molt ben muntat. Penso que la feina de cònsol és molt sacrificada, a menys que representis un país que sigui el més semblant a una potència. A Letònia, el dia que deuen ser molts i es posen tots apretadets i ben junts per a que encabir-hi algú més, no arriben a ser ni la meitat dels catalans. I allí els tens, obrint ambaixades i repartint consolats. Són aquesta mena coses les que em van assaltar mentre contemplava els alts sostres de les Drassanes. Allí tan amunt s’hi amaguen les ànimes dels exposats al costat i els nostres enlairats desitjos de llibertat.

A vegades tinc la sensació de ser un mort en vida. Em sento transparent i català a parts iguales. I respectat només quan som exhibits. Com un “body” qualsevol, vaja. Sort que el dia 1-D faré el recorregut arrossegant la meva carcanada i com jo tot el purgatori en el qual ara mateix s’ha convertit Catalunya. Hem de demostrar que som vius i ben vius. A ells i a nosaltres.


NAUJIENOS

Palaikykime mūsų draugus katalonus kovoje už Apsisprendimo Teisę

Mielai kviečiame visus lietuvius prijaučiančius katalonų tautai ir jų savarankiško vadovavimo siekiui bei apsisprendimo teisei ateiti į š.m. gruodžio 01 dieną rengiamą piketą skirtą pasisakyti prieš infrastuktūrų chaosą Katalonijoje. Eitynės vyks iš Katalonijos aikštės iki França traukinių stoties, pradžia 17.00 val.
Jei norėtumėte prisijungti, parašykite mums jolita(arroba)ct-lt(punt)org ir eisime kartu!

Donem suport als nostres amics catalans en la seva lluita del dret de decidir.

Convidem a tothom que s’estima i vol donar el suport als nostres amics catalans i les seves idees d’autogovern i dret de decidir a venir el dia 01 de desembre a les 17.00 hores a la manifestació en resposta al caos de infraestructures.
Si penseu venir, poseu-nos un e-mail a jolita(arroba)ct-lt(punt)org i aixis quedarem tots junts.

Jolita Blyzyte
Membre de la Junta Ct-Lt

dimecres, de novembre 28, 2007

Arriba el Nadal

Ja s’ha fet l’encesa de llums a molts dels nostres carrers. És com una mena de tret de sortida dels despropòsits. Quan arriba el senyal lumínic sota la crosta del Nadal, malament. Ni fa Nadal, ni corren els bons propòsits i de fe, ben poca.

Ja m’hi he referit en una altra ocasió i segurament m’hi tornaré a referir a aquesta cosa mancada d’ànima en que s’ha convertit la celebració del Nadal. No ho havia fet en els termes d’ara. Però és com una extensió del gran buit que genera un esperit nadalenc tan extraviat.

Quan s’engega tota aquesta parafernàlia, de forma més o menys sincronitzada, s’encenen altre tipus de llumetes. Ho puc dir per experiència pròpia i per històries semblants que m’arriben puntualment cada any en aquestes dates.

És l’hora de tancar pressupostos, de fer balanços, de preveure definitivament que pot costar l’any que encara s’ha d’estrenar. I entre tota aquesta dansa de l’euro, apareixen els serrells. Allò que havies dit que et poliries i que per alguna raó encara no ho has fet.

Aquest despropòsit acostuma a ser freqüent en l’àmbit de l’administració pública. Aquesta reacció de fumar-te a corre-cuita les partides pressupostàries, en la gestió privada de les coses, és impensable. El que aquí tranquil·lament es pot vendre com una bondat en pro de l’estalvi, a l’administració pública esdevé una taca a l’expedient. Si no et fumes el que havies promès fumar-te significa que l’any vinent podria passar que rebis menys quartos. No per bon gestor, sinó per incompetent.

Hem convertit el Nadal en un joc pervers de l’ostentació. A les llars s’acostuma a fer el mec, comprant i comprant, com molt raonablement no es faria en cap altra època de l’any. A l’administració pública cal cremar tot el que vas dir que cremaries, per després poder-ho explicar a tort i a dret.

La diferència entre la gestió privada i la pública és que parles de despesa en termes d’inversió o parles d’estalvi. En la gestió pública parles de despesa, d’increment sostingut de la despesa, com a gran valor i procures amagar-ne el resultat efectiu. És el que més s’acosta a l’esperit nadalenc actual. Per això em repugna sentir com s’enarbora la bandera de la despesa, sense massa fonament. I m’escandalitza més quan això es fa amb els diners públics.

Amb els teus diner fes-ne el que vulguis, però amb els de tothom caldria vetllar-los amb molta més cautela. Sobre tot per si mai arriba el moment en que els administrats, del cabreig que traginen, comencen el desembre manifestant-se per mor de tanta incompetència. Hauries de saber què respondre, en comptes de quedar-te amb el posat d’imbècil nadalenc i poca cosa més.

dimarts, de novembre 27, 2007

A Turquia o Birmània

Hi ha determinat tipus d’argumentari que hauria de poder ser castigat. Amb la pena de presó incondicional, per exemple. Hi ha determinades coses que una persona amb l’ofici de polític no li hauria d’estar permès. I si no és capaç de respectar un codi no escrit, se li n’hauria de redactar un. Que contempli fins i tot l’engarjolament.

Som a les portes de celebrar una manifestació on només a una ment pre-clara li pot assaltar certa mena de dubtes a l’hora de decidir si hi anirà o no. Però el normal seria que dintre de la discussió -o d’anar desflorant la margarida- el que es tingui present és la situació que ens toca suportar com a ciutadans de segona, pel simple fet de viure a Catalunya. Res a veure amb el pedigrí. Acabes d’arribar en la darrera patera i també et toca patir com qualsevol altre ciutadà que tingui l’arrelament situat en “n” generacions enrere.

Quan viure a Catalunya es converteix en categoria de tràngol, s’ha de ser un perfecte fill de puta per contemplar la possibilitat de que no aniràs a la manifestació per no fer el joc a la dreta. O simplement vius fora del país i et mires les coses amb aquest toc entre naïf i ben idiota, que sol amarar la visió espanyola que es té dels catalans. Però si ets un ciutadà que fa la vida amb nosaltres, aquí, només pots ser un perfecte fill de puta que mereixes presó incondicional en un centre turc o birmà. Mira que n’arriba a haver de raonaments, però quan llueixes aquest, simplement no tens autoritat per ser un representant de la cosa pública. Està clar que només cerques fer el joc a l’enemic. Del color que sigui.

Recordo una situació semblant quan teníem en dansa aquella cosa del referèndum de l’Estatut. ERC va decidir inclinar-se pel “No”. Entre d’altres, jo vaig defensar el “Sí” i el vaig votar. Mira que n’arriba a haver d’arguments pel “Sí”. Doncs tocat els collons, que hi va haver el fill de puta que acusava a la gent d’ERC de fer el joc a la dreta. Pots exhibir argument semblant, quan ets un membre de la classe política?. Podem permetre que tal abundor de subnormalitat formi part de la classe dirigent del país?. Perquè està ben clar que no cerca el bé comú, ans el contrari.

Des de quan la dreta és el recurs per fer por, per fer o desfer les actituds ciutadanes?. A més de maltractats per Espanya, ens hem de deixar insultar per aquests que se suposa vetllen pels nostres catalans interessos?. Cervells amb aquesta aspror no són acceptats ni per exhibir-los en cap exposició, encara que sigui a canvi de quartos.

Després del que ens toca passar, resulta que el que hem de tenir present és no fer el joc a la dreta. Deu ser ben cert allò que diuen que no hi ha res més semblant a un subnormal de dretes que un subnormal d’esquerres. Cal tenir molt d’estomac per sospirar per les bondats del PP. Però avui ja s’ha de ser un perfecte endarrerit mental per quedar-te tan ample i no protestar enèrgicament. I cal ser un gran fill de puta per intentar la desmobilització a base d’exhibir la foto de’n Rajoy. Cara subnormala com poques, ben cert, i que pot provocar por o pànic. Però cal ser un fill de puta per treure precisament ara el seu retrat. Només pots ser un d’ells, de la dreta o l’esquerra espanyola, que tan satisfeta queda quan ens creuen acorraltats.

Hauria d’estar clarament estipulat que un polític d’aquesta fusta se l’hauria de poder sotmetre a l’escarni públic i després tancar-lo en alguna presó, turca o birmana.

dilluns, de novembre 26, 2007

1 de desembre, en Marc i en Chamb

Hi ha moments en la història dels països que són d’una rellevància crucial, perquè poden significar el tombant del seu curs. Ja sigui cap a l’èxit o bé cap a la tomba. La única excepció registrada és Catalunya, que s’ha acostumat a dirigir el seu de desastre en desastre.

Igual que un windsurfista, quan més grossa, més ferèstega és l’ona més sentit té trobar-se davant d’ella. Allí, damunt la taula comença a poder fer camí, camí, camí, quan en realitat qualsevol ésser amb un mínim de cordura seria sota cobert i al costat d’una bona estufeta. Però és així que ha trobat el seu sentit, el windsurfista. En mig del no res, d’una estranya i refotuda sol·litud, s’emperra a fer camí aprofitant una inèrcia que no és la seva, per poder avançar en aquest coi de món. Tal com porta fent Catalunya els darrers tres-cents anys.

Dissabte hi ha convocada una manifestació. És d’aquella mena de coses a les quals no s’hi pot faltar. No pas perquè cregui que farem virar el curs del nostre destí col·lectiu. No hi ha desastre català que s’arregli a cop de manifestació, però si que pot passar algun altre fet que pugui afectar directament la teva fatalitat individual. Per convertir-la en paradís.

Definitivament, en Marc i en Chamb haurien de dirigir aquest país. Només ells demostren saber com redimir-lo. Ho han escrit. I no hi ha discussió possible. Sens dubte, el proper dissabte hi ha molts motius per anar a la mani, com en els vells temps. En Marc s’ha pres la molèstia de trobar 50 raons. I en Chamb fa un plantejament sensiblement diferent, amb el mateix esperit. S’ha de dir, però, que el paradís segueix essent al Fifty-five. Vols tastar-lo el dia 1 de desembre a les 21.00h?.

diumenge, de novembre 25, 2007

La Casa Gran, tu i jo

El discurs de’n Mas no és pas la Casa Gran. En són, en tot cas, els fonaments o la porta oberta. Si trobes que hi falta res, passa i farceix-la. No l’aterris perquè aleshores ens tocarà dormir al ras. Hi ha qui s’hi ha quedat congelat

El discurs de’n Mas no és un discurs de campanya electoral. No hi va haver cap sigla, cap logo, més que el de la Casa Gran. Només discurs i una porta ben oberta. Si trobes que s’ha de millorar, fes-ho. Però deixem les lamentacions per les derrotes. Aquesta és una batalla que no podem perdre i que no podrem lamentar. No ens en queden tantes de batalles per anar lliurant. Potser és la definitiva.

El dia 1 de desembre podria ser un magnífic exemple de posada en escena d’aquesta Casa Gran. La que volem guarnir entre tots. El de menys són les vedettes quatribarrades. El més important, com sempre, som tu i jo.

dissabte, de novembre 24, 2007

Malgrat els malgrats

Vinc d’un acte. És divendres nit. Ha estat l’ampliació d’una empresa familiar. Inauguraven la nova seu, el tercer pas d’un negoci que compta ja amb el relleu generacional. A mi m’hi van convidar perquè fa anys que ens coneixem. El que fou el primer tros de negoci va servir en moltes ocasions de suport logístic per poder muntar activitats rocambolesques en el camp de l’agitació política. Cal ser de molt bona pasta per deixar entrar a casa teva uns elements com la patum que érem. S’ha de dir que aquest relleu generacional està igual de tocat del bolet per aquesta causa inabastable que es diu Catalunya.

Aquí no hi podia faltar el professor Dr. Tremosa. És així que el van presentar: Dr. Tremosa. Ell té una moral a prova de bombes. Li vaig fer arribar una notícia referent a l’empresa i de seguida va dir que sí. “Que les empreses puguin fer aquesta mena de trajectòria, és molt important pel país”. En Tremosa on té una fe infinita és en el rerepaís. Aquest estiu, per exemple, va parlar molt de l’Alta Ribargorça, que és d’on venen les seves arrels familiars. Allí el temps transcorre amb pulsions molt diferents a la metropolitana. Xerra amb el de la benzinera, que li presenta aquell veí o li suggereix anar a veure no sé qui. I comença a estirar estirar estirar el fil i queda tan xocat que encara al novembre li dura la febre. El Dr. Tremosa gaudeix tan amb les abelles que el dia que presenta el seu llibre fa venir l’apicultor des de l’Alta Ribagorça. Però el que l’impressiona definitivament és l’empenta, la capacitat emprenedora, les ganes de pencar i la responsabilitat amb la qual es fan determinades feines. I l’amor que té aquesta gent pel país. A en Tremosa el captiva aquest rerepaís.

Així, va parlar del factor irracional. Catalunya es fruit de la irracionalitat. Com s’explica que aquest hagi estat l’únic país que va fer la revolució industrial, malgrat no tenir ni ferro ni carbó?. Com s’explica que, malgrat no haver estat un país de grans latifundis agraris, es va fer el salt cap el món industrial?. “Només des de la irracionalitat, la mateixa que fa funcionar encara empreses com aquesta”. Certament, avui, si algú li fan un plantejament racional del que vol dir ser empresari, no t’hi embarques. Voler fer créixer una empresa és també un impuls molt lloable d’irracionalitat. És una força que empeny, però no saps ben bé on neix.

Va tancar l’acte el pare del clan. L’home va fer un breu discurs emocionat, que va acabar amb un encès “Visca Catalunya!!!”. Vaig comprendre perquè un dia aquella gent va obrir la porta a tants tocats del bolet. L’esperit de lluita -ser empresari- i tenir tan present el país és el que fa que existim, malgrat els malgrats.

divendres, de novembre 23, 2007

Conclusió brevíssima

Quan en Llach retronava amb les seves cançons per aquests móns de Déu, tampoc mai va parlar d’independència. I tots aquests lletraferits, poc o massa geminats, tocats i posats, bé que el van comprendre. O en Llach havia d’haver fet el salt a la política o en Mas al món de la faràndula. Sabríem del cert la malura que patim: o de mal d’oïdes o de tonteria incurable.

dijous, de novembre 22, 2007

Avui la independència ets tu

En Mas no va dir en cap moment la paraula “independència”. Bé, i què?. Cal fer gaire cas dels que la pronuncien a tort i a dret?. Mira que l’he sentit bramar i quan ha estat l’hora de la veritat allí on deia independència ara hi diu Montilla.

Una cosa és el que tu o jo puguem dir, repetir, fins l’extenuació. Una de ben diferent és mormolar segons què guarnit amb la disfressa de polític. Si no pots donar la independència, com aquell que regala un pernil per Nadal, més val que no remenis gaire la parauleta.

La independència no es brama ni es reclama. La independència s’exerceix. La independència la portes al damunt, la comparteixes. La amagues, com un gran poca-solta, o en fas ús a diari. La independència no té forma de cap foto rostida. És bastant més que això. La independència que jo vull no és de paper, ni mullat ni cremat. La independència real és la que funciona individualment, vint-i-quatre hores al dia, tot l’any.

La independència que et puguin prometre avui no arribarà. No somiïs més truites, si us plau. La independència que exerceixes la tens aquí. És el principi, però també el camí que t’ha de dur a la llibertat nacional. La independència no te la subvencionarà cap funcionari amb carona de polític, tal com t’ho pot fer amb la dentadura postissa. La independència te l’has de suar, com tot el que mereix la pena en aquesta vida.

La independència la guanyaran els que siguin liberals, però de cor. La llibertat és només apte pels liberals. No de formació, sinó d’esperit. La llibertat no aterrarà mai en el camp dels funcionaris, dels porucs o dels botiflers. La independència s’ha d’empènyer, s’ha de carretejar i s’ha de vetllar per fer-la arribar a bon port. S’ha de fer tot això sense gaires escarafalls. Com qui tragina el tresor més preuat, sap que pel camí hi pot trobar els lladres.

La independència hauries de ser tu. No el fum de cap venedor ni cap promesa volàtil. La responsabilitat és totalment teva. És així que només pots arribar a comprendre el que va dir en Mas. Les seves paraules no se les endurà cap vent, perquè tenen cos i ànima. Poden bastir una casa gran, que amb les teves aportacions resistirà l’embat d’aquests temps i els venidors. Però no oblidis que la independència avui ets tu. I ningú més. Ara, la llibertat nacional no serà possible si tu no comences a empènyer en la mateixa direcció i sentit que en Mas.

dimecres, de novembre 21, 2007

El pecat del catalanisme

Ahir va ser a la caòtica conferència que va protagonitzar en Mas. Caòtica perquè va superar les expectatives. Certament, va haver una gran assistència. El mateix protagonista va haver de disculpar-se públicament perquè no preveien tal nombre de gent.

No descobriré res si dic que em va agradar, per la mateixa raó que m’agrada en López Tena. Fan un plantejament possibilista del que parlen: molt encertat, real, assolible, per anar pujant graons nacionals.

Es va fer un repàs del que ha estat el catalanisme, des que va sorgir. Es va il·lustrar amb un vídeo, on van desfilar les velles i respectades glòries. Veient la pel·lícula te n’adones que la societat civil en va ser el moll de l’os. El catalanisme fou una bandera comú per a tothom: empresaris, polítics, intel·lectuals, arquitectes, artistes, peixateres. Va recordar el sentit d’aleshores i va dir que ara cal reformular-lo, perquè avui moltes de les coses que s’havia proposat ja estan més que assolides i amb èxit. L’exemple més sentit, modernitzar Espanya, està clarament superat.

Va fer una composició de lloc del que ell entén per catalanisme. No cal estendre-m’hi, perquè es pot suposar que està basat en l’estima per damunt de tot a Catalunya. Poseu-hi la salsa que creieu més convenient, que hi lligarà perfectament.

Dedicà un parèntesi a parlar del que podria passar si l’Estatut ens els retoquen novament i va fer la proposta de conformar un govern de concentració, amb tots els partits que van votar-lo a favor. Tant com demanar peres a l’om.

Avui, Catalunya, té reptes molt importants, derivats sobretot de la globalització i la nova immigració. Aquests són elements vitals a l’hora de repensar el catalanisme. I va fer una llista que penjava d’aquest fet. Va parlar de l’èxit. Va tornar a pensar en el pecat de l’èxit i en atiar l’esperit emprenedor de cadascun dels catalans per arribar a bon port. Va gosar dir que calia donar protagonisme a la societat civil i a la iniciativa individual. I va cometre el pecat més gran de tot: Catalunya ha de funcionar amb una estructura administrativa forta i eficient, però en la mínima expressió per tal que no esmorteeixi aquesta iniciativa individual. Algun element socialdemòcrata –a Convergència n’hi ha un fotimer- se li va garratibar l’expressió. Això és sens dubte l’ombra més fosca que amaga els principis liberals.

Va parlar molt del dret a decidir, com a dret irrenunciable. Però en va fer una proposta més particularista d’exercir-lo. Més sovint i per temes més concrets. Va dir: s’ha acabat intentar fer-se el simpàtic amb Espanya. S’ha acabat”.

El gran pecat, per a mi, va ser el no haver fet aquest acte més consensuat. Una iniciativa com aquesta ha d’anar més enllà de Convergència. Hi ha de sortir retratada la plana major dels que pensen en clau nacionalista. Altrament, som al punt on ens hem encallat de fa dies. Ara, sembla que aquest és un projecte comú que hauria de quallar en els propers anys. A veure si en endavant anem canviant la pura tàctica per prioritzar Catalunya. Aquesta hauria de ser la premissa de la refundació, en comptes d'esdevenir-ne el gran pecat.

dimarts, de novembre 20, 2007

Perquè no som en campanya

Avui n’Artur Mas farà l’acte pensat per refundar el catalanisme. No sé si la paraula exacta o la que més m’agrada és precisament la de "refundar". En tot cas em sembla bé aquesta preocupació al voltant del nacionalisme. És evident que ara mateix hi ha alguna cosa que no acaba de rutllar. El nacionalisme és majoritari a Catalunya i paradoxalment pinta ben poc.

A mi em ve molt de gust anar escoltar a en Mas. És un dels pocs polítics en actiu que té coses a dir. Representa una generació que poc té a veure amb aquella que va formar-se a la clandestinitat i que presumeix de tenir un –magre- passat antifranquista. En Mas no va fer cap batalleta contra el dictador, i què?.

Sospito que el problema de’n Mas té a veure amb la permissivitat de la qual parlava ahir, a més de la caricatura fàcil que en pugui fer “Polònia”. En Mas representa una generació que hauria de tenir la feina feta i la vida més que encarrilada. En Mas representa l’èxit i és d’èxit que va tractar tot el seu discurs en la darrera campanya electoral. La permissivitat mai porta cap èxit, encara que te’l vulguin subvencionar.

Curiosament en Mas va tenir un problema en el votant de la cinquantena. En Mas podria ser que representés l’èxit que ells no han sabut tocar. Als cinquanta o triomfes o t’amargues. I al tanto: triomfar vol dir simplement trobar la teva mitja taronja, tenir una vida emocionalment estable, sentir una plenitud interior, més que de butxaques. En Mas projectava justament aquesta mena d’èxit. El cas és que els “cinquantons” no el van votar.

El gran error de’n Mas és deixar-se arrossegar pels calendaris. Hauria de prodigar actes com els d’avui, amb independència de si ja som en campanya o no. En Mas té moltes coses a dir i la gent té necessitat de sentir discursos coherents, més que de circumstàncies. L’arma de’n Pujol fou aquesta: cada dia tenia un motiu per trobar o convocar gent.

No cal arribar a l’extrem de ser a diari. Però un sermonet, de tant en tant, li acceptaríem. Trobo molt a faltar tot allò que va anunciar en campanya. Sobre tot el que feia referència a aquest tall generacional nou. Aquella mirada posada en el futur de Catalunya, més que en una certa nostàlgia que acaba resultant tan tronera. Aquí la feina dels mitjans és letal. Justament per això, cal que en Mas en faci un i quaranta d’actes com els d’avui. Afortunadament no som en campanya.

dilluns, de novembre 19, 2007

Passi el que passi

Un dels majors símptomes de feblesa que mostra la societat –civil, o no- catalana es veu clarament reflectit en l’àmbit de l’ensenyament. Aquest és un terreny on caldria no fer-hi masses bromes. No s’hi pot gastar ni un bri de frivolitat i, en canvi, fa bastant de temps que se li ha assignat un paper més que secundari.

Tenim un problema més que evident d’incapacitat de formar elits intel·lectuals. Aquesta gent amb una formació excel·lent és la que ha de marcar el pas al conjunt del país. Les elits intel·lectuals, més que necessàries, són imprescindibles per a qualsevol societat que vulgui jugar a la primera divisió. Sempre ha estat així. Però és ara que sembla que ens vingui de nou.

El grau d’exigència al nostre ensenyament, sobre tot al superior, fa riure. Hi ha una permissivitat tan generalitzada que arriba a difuminar la mateixa consciència i condició d’estudiant universitari. S’hi arriba més per eliminació que per vocació i el resultat és pobre. Sense una elit intel·lectual com la que generava l’ensenyament a la Catalunya de la primera meitat del segle passat, avui no existiríem.

Amb la quantitat de centres universitaris que tenim escampats pel territori i el temps que fa que rutllen a ple rendiment, es podria pensar que aquí els savis els produïm com els xurros. La realitat és tota una altra de ben diferent. Si Franco arriba a aparèixer cronològicament quaranta anys més tard, ens hagués escombrat definitivament. Amb gran facilitat. Un cos social analfabet és molt més vulnerable a aquestes envestides i bastant incapaç d’enfrontar-se als reptes més domèstics.

Els problemes plantejats al nostre ensenyament sembla que se’ls hi dona una resposta de gràcia política més que pedagògica. D’altra banda no és d’estranyar. El mateix conseller se li coneix un perfil brillant com a home d’aparell de partit, més que com a pedagog.

Si ens arribem a creure que amb quatre assignatures suspeses pots passar de curs, anem dats. El principi de la fi és tenir el convenciment de que, passi el que passi, mai passa res. Si t’esforces, passes de curs. I sinó, també. Aquest és un valor que comença a tenir massa força. Fent oficial aquests principis, es pot arribar a la universitat amb un nivell acadèmic pèssim. Clar, que sempre el problema se li pot aplicar una nova mesura de gràcia política correctora: baixar el nivell d’exigència universitari.

Sense una fàbrica que produeixi elits intel·lectuals potents, estem literalment acabats. Els indicis que tenim apunten en sentit contrari. La nostra societat s’allunya cada cop més dels criteris de l’exigència per abraçar el miratge de la permissivitat. Aquesta fal·làcia, de retruc, ens aboca directament a una mediocritat que se’ns farà difícil de treure’ns del damunt.

Com més baix acceptem el nivell del nostre ensenyament, més recorregut hi haurà pels engalipadors, els farsants i la incapacitat col·lectiva. Rascaràs i de societat –civil, o no- només trobaràs un mussol o un llobarro. Bestioles que sempre fan el mateix posat encara que plogui, troni, llueixi el sol o passi el que passi.

dissabte, de novembre 17, 2007

Indicis de mort clínica

Ahir al Parlament s’hi va celebrar una votació de la senyoreta Pepis. Una d’aquelles iniciatives parlamentàries pensades exclusivament en clau mediàtica i de cara la galeria. Una mostra més de la política escombraria a la qual s’hi ha decidit entrar per la porta gran.

La destitució d’una ministra espanyola no és competència nostra. Com no ho seria la de cap altre ministre del món. Potser existeix un cas a part, que caldria consultar a algun jurista solvent. Seria Andorra. Però tot i així tinc els meus seriosos dubtes, perquè s’hauria de fer de tapat, amb el poder del bisbe de La Seu que ratlla un cinquanta per cent escadusser.

Em sap greu la política espectacle, el fum. Per adobar-ho, arribar a la votació d’aquesta sessió ha deixat amb el cul enlaire a les marques blanques del psoe català, erc i icv. S’han hagut de repensar el vot en funció de tercers, com si no tinguessin criteri propi.

El president de la Generalitat absent i l’oposició s’ha afegit a la comèdia ràdio-televisada.

Tot plegat fa encongir el cor. Quan la demagògia agafa valor de pretesa solvència, vol dir que som molt avall. Que els nostres representants arribin a ser tan cràpules, vol dir que sempre podem anar més avall.

El problema de Renfe és un problema d’abast incalculable. Ho saben prou bé els que el viuen directament i els que ens el mirem des de la barrera. Però aquest és UN dels problemes que ens cremen. En endavant s’aniran encenent com una traca de València, perquè davant tals problemes, políticament, s’hi ha respost xiulant. Societat civil i classe política.

Pregaria a qui sigui -llenço el meu lament al ciberespai- que en comptes de prendre’ns per perfectes imbècils, aquest polítics encarin els problemes amb eines reals de solució. Nosaltres sabem que, com a mínim, existeix una clau que en moments semblants als presents ja s’hauria d’haver fet brandar. De conjunt, totes les forces polítiques plegades.

La situació és tan summament greu que una actuació com la d’ahir al Parlament català fa pensar en que som un cos clínicament mort. La porta-en-veu del govern espanyol va reblar el dia: vostès tenen un parlament autònom i nosaltres un de sobirà. Així és que sobiranament farem el que ens surti de sa fufa. (Això darrer és la traducció baleàrica de la seva mirada).

Insiteixo: si a dia d’avui no hi ha més imaginació política que el pur teatre, anem preparant la nostra esquela. El nostre cervell encara batega, però fa més pena que goig. Clínicament, la situació fa pensar que serà un cas irreversible.

divendres, de novembre 16, 2007

Mort de Catalunya

Fa uns dies vaig parlar sobre el que honradament penso que és la societat civil avui. Per sorpresa meva, va provocar diferents reaccions en blogaires que, a més, els tinc de referència: en Toni Ibàñez, en Roc Armenter (1i2), n’Elíes... .

Fa dies, també, que donem tombs sobre la independència, sobirania, digues-li com et sembli. I he de dir que jo ara la crec del tot possible. Catalunya pot ser perfectament un estat sobirà dins aquesta Europa atrotinada. El meu convenciment es basa, sobretot, arran de fer el LTT (López Tena Tour).

Des que vam fer el sopar blogaire amb ell, he tingut oportunitat de tornar-lo a sentir. No cal que digui que els seus argument són sòlids. Inamovibles. Contundents. Travats. És tal la solvència del seu raonament que pots arribar a palpar la independència. Quan un personatge com ell s’embarca en aquesta història del Cercle d’Estudis Sobiranistes no és per fruit de cap calrada. Aquesta causa justament era orfe de gent com ell per tal d’imprimir el segell de garantia que fins ara li havia mancat.

Però a mi –he d’insistir- el que em preocupa és el dia després. Catalunya ha estat esplèndida quan ha tingut menys “aparell d’estat”. El país del noucentisme fou, clar i ras, el Dream Team liderat pels polítics i intel·lectuals de l’època. Aquella Catalunya fou rica i plena. I la Mancomunitat ens la vam pagar nosaltres. Repeteixo: la Mancomunitat ens la vam haver de pagar nosaltres i va funcionar tant que encara n’hem viscut de rendes. El seu model ha estat vigent fins avui.

Així que vam recuperar la Generalitat, el monstre de l’aparell d’estat l’hem fet oficial i més que assumit. Les quotes de renúncia individual i col·lectiva han anat directament proporcionals a l’engreix d’aquesta administració. Com més gran i grossa s’ha fet, més esquifida s’ha tornat la iniciativa particular, individual i col·lectiva. Com més proper hem sentit el braç de la Generalitat, més quotes de civilitat hem anat perdent. I el més sorprenent de tot és que ens hem quedat tan amples.

Malgrat la grisor d’aquest hortizó, avui encara ens queda una minoria selecta, com pot ser el mateix López Tena. Ens fa somiar les millors truites i estic segur que a la fi els hi arribarem a clavar dentellada. Però veient el grau de renúncia nacional al qual som capaços d’assumir, l’endemà de tenir un estat, pot venir la catàstrofe definitiva.

Si amb aquesta cosa de fireta que representa la Generalitat la societat catalana s’ha desinflat vergonyosament, sembla que un aparell d’estat amb tots els ets i uts ens ha de dur a la tomba. Nosaltres solets cavant la nostra pròpia tomba.

És molt fàcil exclamar-se dels mals que venen de fora. De “la culpa de Madrid”, per exemple. Però nosaltres hem renunciat impúdicament al desig d’excel·lència, a voler administrar la parcel·la de responsabilitat individual més elemental, a la sana ambició de la feina ben feta, a voler ser, a qualsevol mena de sacrifici per ridícul que sigui.

Hem arribat a ser tant anímicament dèbils que no podrem ni digerir els nostres propis somnis.

dimecres, de novembre 14, 2007

Quina independència?

Fa temps que hi ha encès el debat sobiranista, independentista, digues-li com coi vulguis. És allò que sembla que ha de resoldre de pet tots els mals que ara ens estenallen. La independència és un tema fins no fa gaire tabú i que ara ha sortit de l’armari amb molta empenta. Potser en excés.

No cal que digui que jo em considero nacionalista. Això simplement vol dir que també en sóc d’independentista. Hi ha qui ha estudiat filologia i encara se li han de dir aquestes coses.

L’independentisme per a mi pateix d’un cert raquitisme, perquè en el fons gasta un grau excessiu de frivolitat. Sobre tot, darrerament. Mentre el nacionalisme, avui, és un pensament revolucionari, l’independentisme ha tornat conservador, recalcitrantment conservador. I la cosa pot arribar a sorneguera quan resulta ser la marca de partits o individus amb el cor suposadament a l’esquerra.

El nacionalisme fa bandera del “reconstruir Catalunya”. Això vol dir tornar a bastir la nació amb tots els ets i uts. Això vol dir haver-te d’arremangar en viaranys ni tant lluïts, ni tan còmodes, ni tan agraïts. Això vol dir treballar per donar la volta a la truita, haver de fer un esforç titànic per capgirar una situació ara clarament adversa. Això és entomar una idea amb un segell totalment revolucionari. Fer la revolució és vèncer el poder establert; voler treure’t la llosa que vol esclafar-te. Individual o col·lectivament.

L’independentisme s’ha embrancat pel camí del mig. Sense encomanar-se ni a Déu ni a sa Mare. Ha decidit tirar pel dret, encara que això signifiqui renunciar a la voluntat de ser. L’independentisme ha esdevingut la casa gran dels independentistes. Sense avisar que això, des d’un punt de vista nacional, pot arribar a no voler dir absolutament res. Quan sento que el cal és “fabricar independentistes sense haver de passar pel nacionalisme”, penso que aquests la feina ja la tenen feta. Només cal que agafin les maletes i se’n vagin a Xile. País independent i sense cap rastre de nacionalisme català. O a Andorra, que fa un dring potser més familiar. Hi ha opcions baratíssimes i immediates per poder assaborir una cosa idèntica a una Catalunya inexistent però ben sobirana.

Em demano quin és el port d’arribada d’aquest independentisme tan manta, tan summament nihilista, tan pur i virginal i amb les mans tan recatadament netes. Vull saber-ho abans no ens tornin a obsequiar amb una estafa encara més cruel i definitiva. I ho vull saber ara, perquè jo, nacionalista com sóc, m’estic prenent molt seriosament el tema de la independència.

dimarts, de novembre 13, 2007

Nou llibre de'n Tremosa

Dedicaré l’entrada a fer difusió de l’acte que avui se celebrarà per presentar el darrer llibre de’n Ramon Tremosa, titulat "Catalunya serà logística o no serà".

És un acte obert a tothom.
Lloc: Aula Magna de la Facultat d'Econòmiques de la UB (Avinguda Diagonal, 690)
Hora: 20.00 hores

Hi participaran Pedro Nueno, professor de l'IESE, i Germà Bel, catedràtic de Política Econòmica de la UB. No cal que digui que serà de gran interès.

Del seu llibre, en Tremosa fa notar:
“La primera part del llibre fa una valoració de la realitat i del potencial de la logística a Catalunya, en un context global d’integració econòmica creixent i en un context català de deslocalització industrial més intensa que en altres països i regions veïnes. També es presenta una comparació entre Catalunya i Flandes, atès que aquesta darrera és considerada la primera regió logística europea. El model de globalització de Flandes, en la qual pels ports i pels aeroports hi ha anat entrant la prosperitat, és un model a seguir per Catalunya.

La segona part del llibre revisa la situació de les infraestructures de transport a Catalunya, explicant les limitacions dels actuals models de gestió centralitzats avui encara vigents a l’Espanya autonòmica. El dinamisme sorprenent dels aeroports catalans dels darrers anys, malgrat la gestió centralitzada d’AENA que vol sucursalitzar-los a Barajas, s’analitza en termes de topada entre l’estat i el mercat. També s'analitza l’èxit turístic i comercial dels ports catalans, especialment per la creixent importància del turisme de creuers, que és confrontat amb la manca de connexió ferroviària de mercaderies amb Europa i el model radial de l’AVE: aquest model és criticat pel seu alt cost, per la seva mínima aportació a la productivitat i per la conversió de totes les ciutats de l’Estat espanyol en barris de Madrid.”

Aquest és un tema de molta actualitat ara mateix. I de capital importància, per poder seguir pensant en clau de país de primera. Estic segur que avui tindrem l’ocasió per fer provisions d’arguments. La major virtut –per a mi- de’n Tremosa és que fa entendores les coses que són material d’experts. Sempre t’arriba a convèncer perquè tens clar del que has discutit. I, cony, saber del que parles sempre és un grau.

Allí ens hi veurem, doncs. Fins llavors!

dilluns, de novembre 12, 2007

Gentades

Com ja vaig comentar fa dos posts, la presentació del llibre de’n Jordi Graupera sobre en Xavier Sala i Martín és una magnífica ocasió per trobar-te gent o descobrir-ne de nova. Aquesta mena d’efecte també passa als enterraments. Però la cosa és més depriment.

En un acte d’aquests hi ha d'haver tota una estratègia. No per sentir el que s’hi diu, que està més que sabut abans de començar. Sinó per acabar pescant aquest material humà sense haver de moure un dit.

La meva guia d’èxit consta de:
Recomanació primera: arribar tard. Vint minuts. Apurar més ratlla la temeritat, perquè pot passar que ni puguis accedir a la sala.

Recomanació segona: donat que no trobaràs lloc per seure, mai decideixis ocupar l’espai de cap passadís per mirar de ser ben a prop de l’escenari. Mai. L’òptim és ubicar la zona dels canapès, però sobre tot el bar. T’has de plantar allí. La situació perfecta és aquesta.

Quan els oficiants donen per acabat l’acte, comença una riuada de gent que passa pel teu costat. Saludes l’un, l’altre, despistes i també et tombés d’esquena quan albires segons qui. Et fas ben visible al pesat que et convida al puto acte, però de lluny. La tècnica podria resumir-se en “veure i ser vist”. No la oblideu mai a la vida. Aquest principi us pot capgirar el rumb del futur.

Fent aquests “driblings” que va arribar en David Madí. Ha escrit el llibre “Democràcia a sang freda”. El presentarà ben aviat. Ell és un tipus que res té a veure amb el que apunten les cròniques. Li vaig dir que llegiria el seu llibre i que si s’avindria a fer un sopar per parlar-ne. Va constestar afirmativament, però que s’ha de mirar l’agenda. “En tot cas, aquest mes impossible”. Collonut, vaig pensar. La meva agenda és totalment diferent, però no accepta més històries immediates. Avui, per exemple, hi torna a figurar un sopar amb en López Tena!.

Dissabte vaig comprar el llibre de’n Madí. He començat a llegir-lo. Primera impressió: molt ben escrit. Molt. M’ha sorprès gratament. No puc jutjar gaire cosa més. De moment el que s’hi diu m’interessa força. És un llibre que enganxa, pel contingut i per tal com està relatat.

Benvolgut lector, et demano a tu: creus que val la pena emprenyar a en Madí, per tal de concretar-hi un sopar?.

(Mai m'hagués pensat que un acte com el de dijous pogués portar tanta cua de gent).

dissabte, de novembre 10, 2007

A fondre ploms

Avui toca fer turisme cultural. Bé, activista. Hi ha per Barcelona un equip de la televisió nacional lituana. Volen conèxier la realitat de Catalunya. Hi ha res millor que mostrar-los Gaudi?. Sí.

Tenim moltes coses per ensenyar. El passeig de Gràcia és una delícia. És una joia que hem de saber lluir. La casa Batlló frec a frec amb la casa Ametller. Puig i Cadafalch o Domènec i Muntaner han de poder competir amb n’Antoni Gaudí. Les joies que hi ha a Can Bagués, han de poder competir amb l’arquitectura tan acollonant que tenim. A Bagués hi ténen un fons arxivístic que tomba d’esquena. No fa molts anys van fer-se amb tot el que havia estat dels Masriera. Bagues són als baixos de la casa Ametller. Hi ha concentració superior de cultura catalana, d’èlit, per metre quadrat en gaires llocs més?.

Avui pot ser el dia perfecte per fer fondre els ploms de la televisió lituana. Catalunya no és la puta paella ni la sangria de tetrabrick. Ni els flarbalants, ni el tra-ca-trà. Catalunya té la seva bomba atòmica, que també cal fer servir. Tampoc és la barretina ni la botifarra amb seques. Catalunya és a la primera de les divisions del món, malgrat el politraumatisme que forma l’alta velocitat o les apagades, els esvorancs, la justícia de pandereta, l’espoli sostingut, l’aeroport de la senyoreta Pepis. Malgrat tot volem ser i ho hem d’explicar a qui ens ho demani. I a qui no, també.

Per rematar-ho bé se’ns hi sumarà en Tremosa. No cal que digui de què parlarà. Avui hi ha uns ploms que petaran.

divendres, de novembre 09, 2007

Paradís al Fifty Five

Ahir fou la presentació del llibre “Converses amb Xavier Sala i Martín”, a Barcelona. En aquesta mena d’actes no s’hi pot faltar. És una ocasió única per trobar-te gent que fa temps o bé que no hi parles o bé que encara és per descobrir. En Sala i Martín els acaba atraient com les mosques a la mel.

La sala habilitada a l’Hotel Majestic era ben atapeïda. Fins i tot hi vaig veure aquella noia que va irrompre a l’escena pública després de passar pel frenopàtic d’Operación Triunfo, amb el nom “artísitc” de Bet. Impensable trobar un personatge de pelatge semblant en un acte de la Fundació Catalunya Oberta.

A més d’això, l’interès fou alt perquè era la magnífica ocasió per conèixer millor els amics de’n Chamb: n’Adolf i en Victorià. Però hi va haver generosa propina. Vaig poder retrobar na Lídia Pelejà i descobrir un altre blogaire de referència més que obligada: en Ferran Caballero, que també se’l pot pescar a la finestra de’n Salvador Sostres.

D’allí acte vam anar directes al Fifty Five, que va ser una de les millors troballes en fa molt i molt de temps. La colla de’n Chamb fa, també, temps que són al top of the top de la seva selecta clientela. I no és d’estranyar. Comparteixen dèries comunes amb els propietaris, com ara l’òpera o el saber conversar.

Ahir va ser un dia per a recordar. Una descoberta com aquesta no la fas sovint: un menjar que és una delícia absoluta i trenar llargues xerrades que van d’un cantó a un altre, encaixant, encaixant. Hi ha poca gent capaç de fer casar tantes coses a la vegada.

Al final va quedar únicament la nostra taula. Van marxar els clients, van marxar els cambrers. Va marxar fins i tot el mateix Chamb!. I els propietaris van venir a seure amb nosaltres. Allò va ser una nova via de conversa, que simplement em meravellà. Va tornar a passar més temps i s’hi va afegir un amic de la casa, també restaurador, que va entrar en veure llum des del carrer. Vam parlar dels polítics que passen pels respectius establiments. De dretes i d’esquerres. Com ells.

Aquella estona d’ahir va resultar tan gratament sorprenent com el regal que li va fer per l’aniversari dels quaranta en Victorià a n’Aldolf: la Maria de la Mar Bonet, de cos present. Són d’aquelles coses, que per més que passi el temps queden gravades. És ben bé com topar amb un bocí de paradís. No saps ni com és ni on s’amaga. Però quan t’apareix, el reconeixes de seguida.

dijous, de novembre 08, 2007

Hiperconnectivitat

Entre els anys 1989 i el 1994 es realitzà el projecte anomenat “estació de tren de l’aeroport de Lyon-Satolas”. No cal dir que parlem d’alta velocitat. En Santiago Calatrava en fou l’autor, cosa d’altra banda, prou evident.

El projecte, aleshores, es va presentar com un exponent clar de la “Hiperconnectivitat”. És a dir, la pensada d’ubicar una estació en aquell tros de França obeeix a plantejaments estratègics de gran abast. Els usuaris potencials d’aquest TGV són tant de Paris com de Marsella. Gairebé d’una punta o altra del país, que van a petar cap a un corredor que cobreix un eix mediterrani. Lyon, doncs, es converteix en un centre neuràlgic de la comunicació. Ara ja hi ha un projecte per connectar aquesta ciutat amb Torino, a través d’un túnel que hauria de passar per la Vall de Susa. El resultat final és una línia ferroviària Kiev-Lisboa.

A mi el que em meravella de tot plegat és que a abans dels 90 es parlés d’Hiperconnectivitat. De convertir un punt determinat de la geografia en compatible amb qualsevol mena de transport. Que aquell punt registri tal quantitat de trànsits, que pugui ratllar la incandescència. Que arribar a pensar en aquesta clau vol dir assumir els reptes que te plantejats una societat moderna: respostes, respostes, respostes, damunt un escenari on la capacitat de reacció exigeix gairebé la immediatesa.

Quan veig tot aquest panorama, si miro cap a França -i temps enrere!-, només puc veure efectivament que Catalunya està perdent més d’un tren i més de dues altes velocitats. Està clar que anar encara amb l’espardenya ens fa perdre posicions avui i demà. El gran dubte és intuir quan començarà a haver un canvi de tendència. Necessitem urgentment engegar la Hiperconnectivitat a casa nostra. Primer, la mental. I després la ferroviària. Tenim un món que gira amb una velocitat d’infart i nosaltres, avui, anem en bus per autopistes col·lapsades, on el projecte de gran abast ara mateix és el d’aconseguir habilitar un carril provisional per aquest transport.

Perdem pistona cada minut que passa. La Hiperconnectivitat és una cosa que ni apareix en l’imaginari espanyol. Però nosaltres, a Catalunya, hauríem de començar a triar: Hiperconnectivitat o Espanya. Són conceptes incompatibles i un dels dos ens matarà. I no cal una velocitat de TGV per veure de seguida quin és que ho farà.

dimarts, de novembre 06, 2007

Mà al foc

En Medir Plandolit sempre cobreix alguna història d’interès social, a tocar pel Marroc. Sempre treu a la llum algun esdeveniment amb segell oenagé que va per lliure, en hora punta als telenotícies de “la teva”.

Ahir, però, va fer la seva aparició des de Rabat. Ben enclenxinat, amb corbata i guarnit dins un traje. En Medir no semblava el Medir de sempre. Ara forma part de l’estol de reporters que cobreix l’estada dels reis a Ceuta i Melilla. Tots, tots, tots els que parlen de la notícia fan aparició televisiva en forma igual de pulcre.

Hi ha una mena de goig resident en aquests periodistes que els fa amplament patètics. Com patètica és, també, la ment pre-clara que vol fer-nos empassar dia si, dia també, aquest coi de viatge del monarca espanyol a l’Àfrica. Aquesta mena de creuada, de reconquesta, d’exhibicionisme patri és més propi del blanc i negre que de ben segur faria escórrer a en Matias Prats pare si pogués alçar la testa novament.

El desplegament de metres i metres d’estanquera a les ciutats africanes de Ceuta i Melilla retransmeses per la televisió catalana és una provocació. De les barroeres. Per això vam parir TV3?. Tantes batalles guanyades per aconseguir una televisió nacional, al servei de l’Espanya més tronera?. Hem de suportar tant d’espanyolisme del ranci encara que sigui català?. Quina mena de continguts nacionals ens vol entaforar aquesta televisió?.

Fent zàping he vist que la notícia té enravenats a tota la casta del periodisme espanyol. Normal. Una de les TV’s, fins i tot, ha arribat a fer un exercici d’objectivitat. S’ha fet ressò de les manifestacions contràries a la reial i espanyola visita en aquest cul de món. A l’altra banda de la frontera hi havia un grapat de gent, escenificant una enèrgica protesta i brandant banderetes marroquines. S’ha fet un zoom, hem vist aquestes persones enervades i una veu en off ens ha apuntat amb altes dosis d’intel·ligència: aquest grupet que crida tant encès a l’altra banda, així que els reis girin cua, deixaran estar tots els trastos que ara baten i amb l’únic que rumiaran és la forma de com saltar la frontera amb èxit per poder venir a Espanya. Posaries la mà al foc que no ha estat “la teva”?

dilluns, de novembre 05, 2007

Tros pels delators

A ma mare i a sa germana se’ls van disparar els records, en aquesta anada cap el cementiri el dia de Tots Sants. A mesura que passàvem per un coll de la carretera, per un pla, prop d’alguna masia, brollava una historia del seu passat. Quan érem arran de la vinya de Can Nadal van tirar molt enrere, fins arribar als temps de la guerra civil. Els rojos els van confiscar aquella vinya. La van arrasar i la van convertir en el camp d’aviació. Van enviar al meu avi al front.

Un cop acabada la guerra, va resultar que el meu avi va tornar des del bàndol contrari. No va saber mai que collons va fer a una banda i a l’altra. Com tanta i tanta gent, es va veure arrossegat per una follia de la qual ell no se’n sentia partícip. El van fer presoner uns i altres i quan va tornar tot ell era una infecció. Estava tan desfigurat que no el van reconèixer. Va portar amb ell unes dolències que li farien companyia fins la fi dels seus dies. No el van deixar entrar a casa durant un bon temps, per por del possible contagi.

Un cop acabada la guerra la feina va ser seva per poder recuperar la vinya. I a partir d’haver-ho aconseguit a aquell tros de terra li van caler més de tres anys per poder començar a plantar-hi un cep. Van menester tres anys per descompactar les capes del terreny, per tal que les arrels dels ceps podessin desenvolupar-se fins la fondària correcta. Tres anys i després començar el cicle de la planta, a partir dels corresponents empelts.

Quan parlem de la guerra només apareixen les dretes i les esquerres. Vencedors i vençuts. Molts dels qui van ser en un cantó o a l’altre mai els van demanar si hi combregaven. Fins fa ben poc que no he sentit parlar de la “gran majoria afranquista”, per referir-se a aquells que es miraven la partida des de la barrera. Aquesta gran majoria que va ser arrossegada, menystinguda i silenciada. Aquesta gran majoria que de ben segur no sortirà reivindicada enlloc més que en el llibre de’n Francesc-Marc Àlvaro, “Els assassins de Franco”.

És irritant veure com aquest reduccionisme torna a funcionar avui. Dretes i esquerres. Res més a l’horitzó de l’oficialitat. I una gran majoria silenciada altre cop. A Catalunya hem caigut de quatre grapes, com ja ho va fer Espanya. Anar a cercar els referents polítics nefastos per abandonar la prioritat de la reconstrucció nacional és avui, com ahir, un mal negoci assegurat.

Acaba de sortir el llibre “Delators”. Són històries personals de la repressió franquista a Catalunya, escrit pel periodista Enric Canals. L’autor diu: “el delator ho era, en moltes ocasions, per revenja o per mantenir una posició o relació amb les autoritats franquistes. Per exemple, en el cas de la depuració de funcionaris, molts delataven companys de feina i mitjançant aquesta pràctica ells podien mantenir el seu lloc de treball”.

Quan sento la meva mare i la seva germana rememorant les seves experiències, crec que en realitat no cal anar tant lluny. D’aleshores no hem avançat pas gaire. I res fa pensar que avui els delators se’ls hagi endut la història o el pas del temps. Allí on hi ha bàndols, allí hi haurà tros pels delators.

dissabte, de novembre 03, 2007

Per sort

Sembla que des de Tots Sants els dies només fan que anar a més. Avui fa sol d’estiu. Hi ha qui ha tingut l’humor d’entrar a l’aigua i hi ha barques que solquen damunt les ones. És el que puc veure en aquest moment de recés. Tinc una feina que he de lliurar sens falta dilluns. És a dir, tinc feina.

La gent que treballa al despatx va demanar poder fer el pont. Tothom s’ha fet el seu pla. Amb aquests dies així de radiants ha de ser com encertar la grossa. Només cal que puguis treure una estona el nas per algun cantó.

Dilluns, quan ens hi tornem a posar i a fer dialing anant cap al despatx, segur que tornarem a sentir les coses de sempre tipus: “tots som iguals”. Està clar que no és exactament així. Per sort. Ah, i no passa absolutament res per reconèixer-ho.

divendres, de novembre 02, 2007

Ahir

El dia d’ahir va ser una joia. No recordo en molt de temps haver gaudit tan pletòricament dels elements. La llum, els colors dels paisatge, la temperatura. Feia, a més, molts anys que no celebrava el dia de Tots Sants. Va ser al cementiri de Santa Maria de Bellver, al l’Alt Penedès.

És un lloc d’una bellesa difícil de contagiar només amb paraules. S’hi arriba després de recórrer una infinitat d’extensions de paisatges plens de vinya. Escrupolosament conreats. A mesura que t’hi acostes apareix alguna filera d’oliveres ben ufanes i tant velles com la pudor. Seguidament, a banda i banda, el camí el delimita tot un estol de plataners, amb un fullam que ja torna groc en aquestes dates i s’encén quan s’hi reflexa la llum. Ahir hi havia una atmosfera tan neta que la vista podia travessar quilòmetres sense cap mena de topall. Cada figura, per lluny que fos, tenia la seva silueta perfectament retallada i una coloració fràgil. Us ben asseguro que no deu haver indret millor que aquest per ser mort i enterrat.

El dia de Tots Sants s’hi congrega la gent de tota la barriada. Una barriada constituïda per masos. Res a veure amb el que seria l’estructura d’un nucli urbà. La gent se saluda, es retroben familiars, es fan les ofrenes florals, es netegen les làpides, et recorden la contribució pel manteniment del nínxol. Hi ha un formigueig de persones, sobre tot major, que aporta un escalf harmònic amb aquest bé de dia que fa.

El lloc és de mides reduïdes. M’hi quedaria molta més estona escoltant les converses. Tothom és coneix, se saluda, s’abraça o es petoneja prou efusivament. Els que després volen anar a missa van una mica més escopetejats. És un redol de la Catalunya catalana. Aquí no hi ha cap militància nacional, perquè nacionalment estan més que normalitzats. La gent està naturalment empeltada en aquesta terra, s’hi senten part d’ella per una simple qüestió de supervivència. Viuen de la terra, del fruit d’aquesta terra. De treballar-la, és clar. Em diu en Ton: ja en tinc 91! I cada dia vaig a vigilar l’hort. El conec des que tinc ús de raó. Abans, quan parlava amb ell, havia de guaitar-lo cap amunt. Ara ho faig cap avall.

No sé quina mena de desastre pot arribar a arrasar tot aquest bé de Déu. En el seu dia la fil·loxera, la guerra civil, ho van sacsejar tot. Embats que finalment es van superar amb el remei de sempre. Però Catalunya està canviant tant, és tan evident la seva fragilitat, que puc arribar-me a creure que en aquest punt concret de la nostra geografia sempre hi romandrà algun tipus de bellesa. Passi el que passi. Ho veig tan clar que li dic a la meva mare i a la seva germana que cercarem un lloc aquí, per sempre més. No penso incinerar-me, com fa anys que em suggereixen. Ni a elles tampoc. Ni a la meva dona. És amb ella que anem a demanar informació sobre els nínxols. Ens diuen que tot ja està “agafat”. Que haurien de fer-ne de nous, però això depèn del mossèn. No penso perdre la fe, doncs.