Treure el nas

Portem una temporada, potser ja massa sostinguda, on l’acció política aboca al més gran dels descrèdits de la cosa pública. Potser els mitjans fan de catalitzador del procés, l’acceleren. Potser tracten les coses amb una intenció esbiaixada. Potser. Però el cas és que portem aquesta insuportable temporada, sense gaires signes de canvi a l’horitzó.

Una part de la responsabilitat, sens dubte, la té el govern de Catalunya. És una cosa amorfa i encara ha de demostrar que funciona. A ells i a nosaltres. No fa pas massa podíem llegir que un dels partits en el govern advertia que vigilaria de prop el que fan els altres socis. Ho deien per “marcar perfil”.

Després de tot aquest temps d’haver de conviure amb un cert caos tercermundista, les perspectives no donen cap avís que faci pensar en un canvi de tendència. Hi ha unes eleccions a la vista (coi, sempre som a les portes d’una o altre crida electoral!) i podries pensar que amb els vots pots fer girar el rumb de col·lisió. Però, tampoc.

Quan veus el paper que juga l’oposició, no quedes massa satisfet. Jo entenc per oposició exclusivament el que fa Convergència i Unió. I és tot un paper d’estrassa, que acciona o reacciona segons el rèdit mediàtic.

Entenc que passar de govern a oposició costa. Ho dic sense segones. Trobar l’hàbit de fer les coses ben fetes en una responsabilitat nova, reconec que té el seu grau de dificultat. Però em demano: fins quan l’anirem ballant?. Aquesta fe en el populisme de circumstàncies no és propi de CiU. De debò algú amb vocació de govern pot pretendre indemnitzar la gent afectada pel caos de rodalies?. Com es fa això?.

Puc respectar altre tipus de mesures populistes, com ara fer una crida a la ciutadania –societat civil?- per a manifestar-se. En situació semblant, la gent autoanomenada d’esquerres, progre i amb ulleres de pasta, estaria joiosa d’ocupar el carrer. No entenc perquè han de fer-ho només uns, quan el recurs ara està més que justificat.

Si falla el govern és un desastre. Però que falli l’alternativa, és una catàstrofe. Oportunitats per a que brilli una alternativa amb categoria avui ja hi són. Però exigim solvència, no populisme del barat. Per això ja hi ha Cuba i en Castro, Veneçuela i en Chaves o Espanya i el seu ZP. Nosaltres volem solvència política i veure que Burundi ens queda lluny. No cal que refundar res. Només cal treure el nas del despatx, si us plau.

Societat civil

Fa temps que ens van vendre el concepte “societat civil” com un pack de virtuts que exemplifica el vigor de la societat catalana. Rere aquesta “societat civil” és on s’hi pot trobar el grau de nervi, trempera i lucidesa del país. Hem de suposar, a més, que la d’avui empelta directament amb la de sempre. La que existia abans que el desastre de la guerra franquista esclatés. O fins i tot podem tirar més enerere.

Però aquesta “societat civil” que tan bé han magnificat, sobre tot la classe política, el cert és que a l’hora de la veritat grates i costa molt de trobar-la. A mesura que hem anat tenint administració amb segell propi, el pes d’aquesta societat civil s’ha anat convertint en una cosa simbòlica i escarransida. Diria jo, que ha arribat a convertir-se en l’expressió mínima de si mateixa. A mesura que hem anant engreixant aquesta administració, el grau de compromís social ha baixat en picat. Tot allò que no està subvencionat és mort i enterrat. Un exemple paradigmàtic per a mi va ser l’incendi del Liceu. En cent anys hem passat de fer-nos-el a que ens el facin. I tan amples.

Aquesta dimissió, que a estones es pot amagar sota l’estora de forma més o menys dissimulada, té el seu preu quan es fa de forma sostinguda. Vull dir, que no assumir determinades situacions no surt de franc, per més que ens fem el boig davant els problemes. Esperar que te’ls resolguin vol dir que ets summament afortunat o un perfecte descerebrat. Això és el que ens passa ara mateix com a país: la societat civil ha dimitit, perquè posa el cap sota l’ala així que ensuma el problema.

Tenim els maldecaps que tenim perquè la societat civil no vol tornar a liderar el país de la forma que sempre ho havia fet. Quina mena de catàstrofe ha de venir per començar a reaccionar?. Després de les apagades, la gestió dels aeroports, la manca d’infraestructures, les fortunes que ens gastem fent cues a la carretera, un sistema sanitari deficient, la llibertat més que censurada... Després de tot això i més, que ha de venir perquè algun múscul d’aquesta societat tan civil comenci a sentir la necessitat de fer algun moviment?.

De pel·lícula

Avui és un dia que comença galdós. A les 8 en punt he de ser a la Zona Franca per tal de deixar-hi el cotxe. No puc estirar més la revisió que fa gairebé 1000 km. que ja s’hauria d’haver fet. L’altre cop em van dir, amb 1300 km. d’excés, que “no pasa nada”. O sia, que ara vaig molt bé. En aquesta línia de fer bé les coses, em llevo a quarts de sis. Ja se sap com està el tràfic a determinades hores. Però mai n’arribes a saber el suficient perquè entro al concessionari a les 9.30h. . Com ja sembla un costum en ells em diuen, altre cop: “no pasa nada”.

El periple m’ha servit per fer dialing, per contemplar caos, per escoltar música, per gaudir de la simfonia de colors que provoquen la incandescència dels fanals i els llums dels frens dels milers d’automòbils atrapats. Si trobes el CD adequat i puges el volum, sembla que estiguis participant en qualsevol pel·lícula de Wim Wenders o de’n Coppola. O ets una mica com aquell personatge de n’Allen, que entra a i surt de la pantalla. Formes part d’un guió raríssim.

Aquesta foscor ja més hivernal que una altra cosa, de bon matí, acaba colant-se dins l’ànima. La decoloració amb la qual ens llevem, ho trastoca tot, fins el punt que arriba a semblar producte de laboratori.

Haver de guaitar hores i hores les cues de cotxes, llumets i les seves intermitències, kilòmetres i kilòmetres de murs de formigó, ponts que travessen per damunt, amb més cotxes i llurs lluminàries, camions, busos, excavadores, gent que camina amb més celeritat que els mateixos automòbils, sembla tot plegat propi d’un exercici filmogràfic. Gent que s’impacienta o es torna idiota, dins el seu cotxe, o simplement embogeix fins el punt de decidir circular per les voreres.

I quant més transcorre el temps en aquestes lúgubres cadències, semblant estat d’ànim es trasllada a les ràdios. El mateix ximple, el mateix boig, el mateix idiota o impacient en comptes de canviar les marxes té el seu micròfon, provist d’un pilot vermell, verd, o groc. A tocar algun equalitzador replet de leds que compulsivament pugen i baixen i que amb tanta harmonia arriba a afectar certs graus de cordura.

Després d’infusionar-ho tot, algun efecte ha de tenir. A més de la bogeria, ximpleria, idiotesa ha de provocar algun altre estímul més que el del concessionari: no passa nada. A mi em sembla que sí. Que n’està passant una i de grossa. De pel·lícula, vaja.

Canvi a l’Avui

Sembla que la provisionalitat indefinida en la qual havia entrat en Vicent Sanchís, al capdavant de l’Avui, tocarà ben aviat la seva fi. Sembla ser que des del proper novembre en Xavier Bosch el substituirà.

És una mala notícia, sens dubte. Però no perquè vulgui presentar-ho com a consol, també he de dir que podria haver estat molt pitjor.

Que un diari com l’Avui estigui dirigit per un valencià nacionalista no és cap cosa lleugera. Ha fet molt de bé aquesta combinació. La visió de València que es té al Principat és bastant soca, costumbrista i a estones regada d’una certa estupidesa. El millor que podia passar és que un valencià obri la porta a la valencianitat, a Catalunya. El diari Avui ha comptat amb interessantíssims articles i col·laboracions fetes des de València, que han lograt donar una perspectiva molt més normal i intel·ligent del que és la realitat. Gràcies a la visió valenciana d’en Vicent, hem lograt obtenir un tractament de les coses que passen al País Valencia amb la mateixa naturalitat que les que poden passar al Principat. Això per a mi és d’un valor incalculable. I està demostrada la incapacitat catalana de tractar adequadament tot allò que viu i respira més enllà de Catalunya, encara que sigui part de la mateixa nació. Els catalans som incapaços de veure més que el pur exotisme, quan mirem enllà. Som així de nefastos.

És una mala notícia perquè en Vicent Sanchís és una persona que es declara liberal, també de forma molt natural. Que la direcció d’aquest diari pugui perdre aquest component és una altra tragèdia. La nostra societat està massa orfe de l’autèntic liberalisme. Potser massa saturada del cantó estúpid i fals pels valors que se li atribueixen i que per aquí podríem explicar moltes de les nostres actuals febleses. Només per anar en aquesta contra, en Vicent Sanchís és insubstituïble.

Suposo que passaran més coses amb aquest canvi. Quan balla la cadira del director en ballen unes quantes més. Vull veure, per exemple, quant de temps més aguantarà en Salvador Sostres. Ningú com en Sanchís pot comprendre i suportar un Sostres. Això no és un desig meu, al contrari. Però aquesta possibilitat pot cristal·litzar realment. El mateix Sostres va decidir obrir el seu lloc web, perquè sap que és l’únic reducte des d’on podrà seguir cultivant l’ofici d’escriure sense embuts.

Que en Vicent Sanchís hagi de deixar la direcció de l’Avui no ha de ser, només, una mala notícia. Sempre i quan acabi fent altres coses amb el mateix rerefons que el caracteritza: nacionalment compromeses i des del seu convençut liberalisme. És important que els personatges de referència que té avui aquesta nació no els convertim en micos de fira. Simplement perquè s’estimen el país.

Els papers a Salamanca

Aquest divendres passat s’ha celebrat la Jornada Generacional d’Economia, a ESADEFORUM. Va ser oli en un llum. L’interès de les conferències, altíssim, i he d’afegir que el dinar va estar molt a l’alçada, tot i que es plantegés a peu dret.

Aquesta Jornada va provocar la vinguda del batlle de Kaunas a Barcelona, la pèrdua del seu equipatge i unes quantes estones per poder visitar els racons “top” de la ciutat. A Lituània, Catalunya es coneix poc. Però Barcelona és un punt glamurós de referència. A Kaunas en concret, gràcies a la Catweek, la cosa és bastant diferent. Barcelona segueix essent un referent àlgid però saben que hi ha molta vida més enllà de Barcelona. Tant és així que el batlle va dir: "els lituans sempre hem mirat cap a Escandinàvia. És hora de començar a pensar seriosament a mirar cap a Catalunya. Tot i que geogràficament estiguem separats, emocionalment som molt a tocar".

Amb frases com aquestes venen ganes de tornar a convidar-lo a visitar casa nostra, més sovint. Aprofitant la seva darrera estona per terres catalanes, al mateix aeroport, surt el tema dels papers que tenim per Salamanca. La cosa resulta infinitament més senzilla que fer entendre la situació política del nostre país. (Has intentat fer comprendre a un estranger aquest assumpte?. Si et queixes del que t’arriba a torrar la carcanada Espanya, com coi fas president a un espanyol?. Com pot passar això havent una majoria social que ni amb rodes s’embarcaria en opció semblant?. Com és possible que els més nacionalistes de Catalunya optin per una opció que sucursalitza els interessos del país?). Bé, si coneixes un mètode “amable” per fer-te explicar en quin cony de país vivim, et prego m’el facis saber el més aviat.

L’home queda sorprès, per l’increïble que és la situació. "Com que no us han retornat tota una documentació que es va arrabassar en una guerra?. No podeu acudir a les instàncies europees, a les internacionals?". "Per fer-hi el què?. El govern espanyol fa molt temps que va decretar el retorn de tot. Si la raó ja ens l’han donada!. No necessitem que ens la tornin a donar!. Ara només queda saber quan es farà efectiva. Ningú sap quan es produirà. I portem molts anys, així!. Hem de demanar els cascos blaus?".

L’exemple de l’artista Carles Fontseré és el retrat d’un escàndol majúscul. Els seus cartells, espoliats, han anat amunt i avall en exposicions organitzades per administracions públiques espanyoles. Esdeveniments que han motivat la venda d’entrades, la publicació -i altre cop venda- dels catàlegs corresponents, la reproducció de les seves obres amb pvp, etc., etc. . Al cartellista, aquest estat espanyol li fa poc més que de macarra. Li roben les obres i hi fan el negoci a costa seva. Democràticament, progrement, feixistament. Els espanyols de tots els colors s’han posat d’acord en aquest punt dels papers.

A l’alcalde la mirada se li garratiba. No surt de la seva sorpresa. Fa un silenci i diu indignat: així que arribi a casa ho explicaré a tothom.

Notes de cap de setmana
Nota 1
Ahir, de bon matí, llegeixo que en Maragall estripa el carnet. Una veritable bomba. És el titular de portada de l’Avui. A l’article es despatxa a gust amb tota la família amiga: amb en ZP, en Montilla, i de la socialistada en general. Deixo aquí la lectura perquè he d’anar corrent cap a l’aeroport. Em quedo amb aquesta part significativa de l’article: “La direcció socialista, davant la nova bomba informativa, va decidir fer pinya i expressar "respecte i afecte" per l'expresident sense entrar en més detalls”.

En tornar, la tele i radio –també amigues- fan referència del seu Alzheimer. Tot l’espectre polític parla afectuosament de la malaltia de’n Maragall, com si ja tinguéssim un mort en vida. Queda ben palès que la direcció del PSC ha fet una bona pinya. Els artificiers amics desactiven meravellosament bé allò que havia de ser tot una senyora càrrega de goma 2 política.
Maragall ben mereix un post.

Nota2
A més de la colla amiga, s’ha de parlar de la marca blanca amiga. La conferència nacional d’Esquerra avala les tesis oficials de la direcció. Acollonants els flaixos que sento a la ràdio sobre la defensa que en fa en Ridao del pensament de l’aparell. Acollonants.

Acollona, també, en Carretero. Les seves esmenes són seguides pel 22 per cent dels parroquians, sempre segons les fonts amigues. Però ell declara que és un terç de la Conferència el que recolça les tesis de Reagrupament.cat .

En Carretero té molta feina a fer. Mai saps si ve o si torna. Mai saps si vol o no dol. En Carretero s’haurà d’arremangar si ha de propiciar un mínim de canvi. El seu tansemenfotisme el pot acabar pagant car. I nosaltres, també.
En Carretero ben mereix un post.

Nota 3
Tots aquests mesos hem anat plens dels corrent crítics, de com suposadament tremolen les cadires oficials. La realitat és tota una altra. L'ERC oficial i tripartita presenta una salut de ferro. Només ha fet una mica de respecte l’andanada presentada per l’Uriel. La seva esmena l’ha recolçat el 43 per cent. L’Uriel fa dies que treballa el seu tema. No es fa el desmenjat i sembla que li ha donat un cert/bon resultat.
ERC ben mereix un post.

Nota 4
En Carod fa una de les seves crides al vent: al partit li cal augmentar la militància. Ha de passar dels 10 mil militants als 30 mil. La cosa fa riure una mica, després de veure el que costa obtenir el carnet. Que li ho demanin a n’Hèctor López Bofill. O a en Josep Pinyol.
Arribar als 30 mil així serà tan possible com assolir la independència amb en Montilla.
A en Carod no sé ben bé quin post dedicar-li.

PS: Avui he contestat els comentaris que tenia pendents dels posts anteriors. He anat de bòlid. Ho sento.

El batlle de Kaunas per Barcelona

Abans d'ahir va arribar l’alcalde de Kaunas a Barcelona. Li van perdre les maletes a l’aeroport. Amb aquestes va començar una conversa sobre la necessitat que tenim de gestionar nosaltres una infraestructura com aquesta. A Kaunas passa exactament el mateix. Volen fer del seu aeroport un element clau per al desenvolupament. Però la gestió els arriba d’algun ministeri allí a la capital, a Vílnius.

Kaunas és la segona ciutat més important de Lituània. Hi viuen al voltant de les 400 000 persones. Poca broma. Hi ha moltes universitats, hi ha empreses grans, és el centre geogràfic del país, és un punt neuràlgic de la logística. Té vocació de capital, allò que no fa pas massa va arribar a ser quan Vílnius quedà com a part de l’estranger per mor d’algun repartiment després d’una guerra. Hi ha massa viu el rastre de capital del país, encara. I són molt nacionalistes.

Els problemes a Kaunas semblen calcats als de Barcelona. La competència Madrid-Barcelona és cosina germana de la de Vílnius-Kaunas. Hi ha sempre molts punts de contacte amb nosaltres, que afloren així que comences a parlar. Amb una arribada accidentada com la seva, la conversa arrenca molt fàcilment, doncs. “La gestió de l’aeroport no trigarem massa a tenir-la nosaltres. Ara, les maletes seguiran perdent-se tan bé com sempre. Benvingut a Barcelona, alcalde”.

Per on arribarà la independència

Trobo que n’Aucanada està mooolt optimista. Només cal llegir els seus comentaris d’ahir. Suposo que està emprenyat perquè llegeix massa sobre el que fan els nostres administradors de la cosa pública. Però sospito que no els tracta directament, per motius professionals, perquè aleshores em temo que botaria de content.

Aquest emprenyo seu em permet treure un gran tema, pel cantó que mai encara havia sortit. Em refereixo al discurs pujolià, tant i tant sorprenent perquè l’home, després de tot el currículum acumulat, incomprensiblement es declara no separatista. M’hi he referit en un parell –mallorquí- d’ocasions. Jo trobo prou sensat el seu argumentari. Està basat en allò que popularment en diem “tocar de peus a terra”.

De totes formes, des que en Pujol va començar a traçar el seu camí, el món ha girat de forma molt sorprenent. Les raons pujolístiques són sobre tot de tipus historiogràfic i polítiques. Però en aquest córrer del món en Pujol no computa, per exemple, la caiguda de la URSS. Jo li he sentit dir: “això de la URSS ens va agafar a tots per sorpresa. Ningú no s’ho esperava”.

Jo celebro enormement aquesta confessió. Penso que és justament en aquesta via, que el magnífic discurs de l’ex president hi té l’escletxa. La seva visió del món no té present un element que cada cop és més decisiu, fins i tot molt més que la mateixa política: l’economia.

L’esfondrament de l’URSS és exclusivament de tipus econòmic. Qui mata la bèstia grossa no és cap batalla, cap guerra, cap invasió subtil. És el súmmum de la pròpia ineficàcia. La URSS es plega sobre si mateixa i fa, per exemple, que quatre penjats com són les repúbliques bàltiques s’autoproclamin independents. Algun dia el mateix Pujol això ho hauria d’explicar. Va haver algun president d’aquests que li va demanar consell. De tan gruixut com fou el cas, creia no gaudir de suficient perspectiva per fer o desfer.

Darrerament el món va desplaçant el seu centre de gravitació econòmic. La Xina, l’Índia i l’Àsia sencera, fan canviar les regles del joc. Europa deambula cofoiament com si tot campés com sempre. Els més consentits d’Europa, els que han crescut a cop de subvenció, són els més mal predisposats a surar en aquest nou món. Aquí Espanya hi té una menció honorífica.

El model de gestió espanyola és un model que en Tremosa ja el qualifica de soviètic, sobretot quan es refereix al tema dels aeroports. Però jo diria que aquest sovietisme es fa extensiu a molts d’altres àmbits de l’acció política. Només cal veure les darreres promeses chacones i zapateres. Tot basat en regalar els quartos.

A aquest model nefast, cal sumar-li la nostra pròpia bogeria. Convergim perfectament amb el model soviètic. El mateix tipus d’ineptitud pot fer possible altre cop l’inesperat: que l’estat col·lapsi. Serà aleshores el moment de fer-nos el lituà i tirar pel dret.

De tota aquesta magnífica història només em queda un dubte. Potser sigui el dubte: en quines condicions els catalans haurem d’afrontar el desastre?. Anem nosaltres ja per endavant de la tragèdia espanyola?.

Canvi de sexe

Ahir es va donar la notícia: els transsexuals podran fer el canvi de sexe a partir de l’any vinent a la sanitat –salut?- pública. De franc.

És una notícia més d’aquest degoteig constant d’informacions que venen a dir-te que ja tens una cosa més regalada. És la versió sofisticada de fer política a cop de peonades. I és una altra notícia on et venen la pell abans de matar l’ós. Darrerament n’hem tingut un fotimer, de les que et volen encolomar “polítiques socials” per a l’any 2018 o més enllà. Les que són acollonants, però d’aplicació immediata, fan llufa gairebé abans de començar, com la llei de dependència: invasió de competències, ningú garanteix poder-la aplicar el segon any, queixes en la tramitació, etc., etc.

He de dir que en aquest cas me n’alegro molt que finalment es puguin fer canvis de sexe sense haver de suposar un dispendi per a qui li faci menester. M’emprenya, però, que la iniciativa es publiciti quan en realitat l’honorable consellera no tingui idea de quan es farà efectiva. Però vull pensar que de tot el fum que s’ha venut, aquest serà convertible en realitat.

Un canvi de sexe no és comparable a gairebé res. No pots confondre que et proposin arreglar-te les tetes o la dentadura amb una reconversió sexual. No poder gaudir d’una definició sexual plena ha de ser un martiri dels grossos. Per això cal que tothom que ho necessiti ho pugui fer de la forma més eficaç possible. Ser transexual, nacionalista (català) i liberal ha de ser la més grossa de les putades que et pot confiar el destí a casa nostra. Existeix tabú major?.

Aquesta mena de qüestions trobo que els liberals n’haurien de fer bandera. Sembla que el liberalisme només hagi de parlar d’economia, de xifres, de números, de mercats globals –o no-. Una part de la culpa que aquest tòpic hagi arrelat ha de ser per l’apatia dels mateixos liberals. Quan parles de canviar de sexe, parles de la llibertat individual. De l’únic monopoli acceptable: poder decidir que coi vols fer amb tu, el teu cos, la teva vida. Amb absoluta llibertat. En aquest cas, si cal, que hi intervingui l’administració. Deu ser de les poques ocasions en que resulta útil, a més de necessària.

L’altre collita

Avui fa un diumenge assoleiat. La mar reposa i de tant en tant corre un fil de vent. És un dia que fa prou goig. A mi m’agrada quedar-me a casa, quan els astres es conjuren d’aquesta forma.

Hem dit als meus pares que vinguin a dinar a casa. Sempre responen que no. Vilassar de Mar queda molt lluny de Barcelona. I com que aquesta cançoneta ja la conec, li he dit a la meva mare que pateixo per les meves tomaqueres. “Estic convençut que ara és el mildiu”.

He tingut una tràgica experiència fent de pagès a l’hort que he improvisat a la terrassa. Vaig haver de sacrificar tot el planter. Aquest agost vaig patir totes les plagues per voler fer de pagès ecològic, per no fer servir res de res químic: mosca blanca, aranya roja, exèrcit d’orugues. I el resultat fou que, a l’agost, vaig decidir tallar el coll a totes les plantes. Rieu-vos del que podeu veure ara al festival de Sitges. Allò si que fou una autèntica massacre.

En tornar de Mallorca, vaig decidir començar el cicle altre cop. Potser haurà estat un decisió massa tardana. El cas és que –com en tinc ben poc de pagès- em sembla que aquestes tomaqueres no peten rodó. Ja han sortit els primers tomàquets, però tots és concentren en dues o tres plantes. La resta no solament no donen cap indici en forma de fruit, sinó que trobo la planta feble.

La meva mare revifa quan li parles de vegetals. Ella soleta entabanarà el meu pare i sa gemana. Crec que per la via del tomàquet puc estirar fins on vulgui a ma mare. Em sembla increïble. Però la vida dona aquestes garrotades. Pinto menys que un tomàquet de ramallet.

No sé que passarà avui amb determinades plantes. Jo crec que ma mare les sentenciarà. De fet n’hi vaig passar tot un planter que no li ha arribat a donar ni una miserable flor i ahir les va sacrificar. Amb les meves potser farà el mateix. La diferència és que m’hauran portat els meus pares de tant “lluny”!. És una forma de veure’n els fruits. Encara que la fi sigui tan taxativa.

El melic: a Frankfurt

Hem portat una veritable eternitat parlant de la Fira de Frankfurt. Li hem atorgat la categoria de remei miraculós o de fita imprescindible per guarir tots els mals del nostre món. El recorregut que ha portat la gestació de l’event fins parir-lo, simplement m’ha arribat a carregar. Hi el precedent mongòlic que ha estat la Fira de Guadalajara. Una mena de bolet que va aparèixer del no res, així que vam tenir tripartit. I vam esmorzar, dinar i sopar amb el collons d’una fira que fins aleshores cap mitjà li havia dedicat un sol minut. Anant bé, fins aleshores, només la coneixien els entesos.

Tot aquell soroll em va fer l’efecte que només estava pensat per a la televidència, fenomen que consisteix en fer-te creure que tots els mals es curen si hi poses molta fe del teu cantó. No hi ha cap bruixot, ni has de prendre cap infusió d’herbetes. Simplement has de sintonitzar el canal de televisió oportú. I per aquesta via t’hi apareix allò que fins i tot costa de veure en somnis.

Això de Frankfurt es veu que és un d’èxit aclaparador. I en veritat ho deu ser perquè només hi veus que la gent parla en català. Pel que surt a la tele, diria que s’ha fet el miracle. Discursos que arrenquen aplaudiments, com el de’n Monzó. Una cosa mai vista. Els polítics passegen amunt i avall -per una fira!- i tot d’una arrepleguen un micròfon i foten el seu discurset allí mateix. En català.

Quan finalment logres veure un alemany, el director de tal fira poso pel cas, tot el miracle de la catalanitat s’esvaeix. Obre la boca i diu les mateixes txuminades que pot dir-te en Rajoy o en Bono o un perfecte analfabet. Després de tots els esforços dedicats, morals i materials!. Tota aquesta gesticulació dels nostres queda en no res.

Temo que aquesta fira només servirà per aclarir si ets un pària o no. Hi ha mitja Catalunya convidada a remenar la cua per Frankfurt. Si tu ho pots fer de franc, encara que sigui amb Vueling, vol dir que ets d’una casta diferent a jo. Els meus tot això s’ho miren des de casa, avorrits de la vida. Som els pàries i encara ens volen fer passar bou per bèstia grossa. Al cap d’avall és una fira. La més important del seu gremi. Però, coi, mira-t’ho com vulguis: és una fira!. Poc a veure amb la fi dels nostres mals.

Ascensor avall

Després de dinar el pitjor que pugui passar és que aparegui una pesantor. A l’estómac o quan agafes l’ascensor, per fer el trajecte cap avall. Visc entre pesats i halitosics. Esperar a que s’obri la porta automàtica deu ser el més semblant a estar guaitant que del bombo giratori en surti la boleta amb el número que t’ha de portar la sort o la desgràcia. Aquest cop l’ascensor duu un ocupant: Bingo, la nena!. Deu no vulgui que l’ascensor quedi aturat imprevistament.
-M’ha dit ta mare que et cases. L’enhorabona!.
-Sí, per l’Església. Ho fem per la llista de noces. Si no hi ha casori no hi ha pis, ni rentadora, ni sofàs, ni llit, ni tota la pesca... a més les fotos queden millor amb el vestit blanc.
-Vestida de blanc blanc?. Blanc trencat?.
(Sempre he pensat que la puta histèrica ha fet molt el que li ha sortit de la poma. Sempre ha anat a l’últim crit de roba i modelets, de moto, de cotxe. Ha tingut una bona col·lecció d’amics. “Nòvio és una paraula massa forta”. Són per fer manteniment, deia també ella. Sempre l’he vist que té la decència de sortir de casa més o menys maquillada i amanida amb algun bon perfum. Sempre m’ha fet l’efecte de que en sa vida no ha fotut mai brot. Però sembla que rentar-se no li fa pas mandra. Sempre he trobat que feia el seu punt de goig, tot i que ben lluny és quan realment està radiant.)
-Estrenar casa em fa molt de pal.
-No ho diria, sembles feliç.
-Quan tot ho tens nou, has de vigilar que res no se’t faci malbé. Has de tenir cura de saber on són totes les garanties dels catxarros. Les cases avui són plenes de catxarros, que ajuden molt, però és un pal. Al final els papers es perden.
-En realitat, si t’ho muntes bé, només has de tenir cura d’un sol catxarro.
(La puta histèrica ha pescat la indirecta. Per atzar de la vida conec de refilo el seu ase espatllat. Mentre que a ella li dono l’enhorabona, a ell, si me’l trobés altre cop, només podria fer que donar-li el pésam. Serà del cert un mort en vida).
-Quin catxarro???.
-La maquineta de fer diners.
-Tens raó, els diners ho són tot. Fins i tot molt més que l’amor vertader.
És de les poques vegades que he sentit que el trajecte en ascensor no sigui més llarg. Deixar en aquest punt la conversa m’ha dolgut. M’hagués agradat saber el final de la seva teoria. A la puta histèrica se li han anat encenent els ulls, a mesura que ordenava les idees dins el seu caparronet. Li ha queda una expressió de persona cabal, que no fa pas per a ella. S’ha transformat de tal forma que em sembla que el seu matrimoni serà dels que aguantarà el pas dels anys, encara que siguin difícils de pair. L’enhorabona, mala puta.

Ascensor amunt

Vaig a dinar a casa. Sóc esperant l’ascensor. Quan s’obre la porta, automàticament, entra amb mi una senyora major. Sembla contenta. No ho puc dir del cert, perquè la fauna que habita en el meu edifici és difícil d’interpretar.
Quan arrenca cap amunt, arrenca també una d’aquelles converses prescindibles.
-La nena sens casa...
-La nena de vostès?. L’enhorabona.
(La nena de la senyora és una mena de fera. Ben maquillada arriba a fer goig. I calladeta sembla persona. Però és una puta histèrica. Un cop vaig quedar atrapat amb ella i tres persones més en l’ascensor. Després de molt emprenyar, vaig haver de dir-li que si tenia calor, que s’aguantés. Que si patia claustrofòbia, que s’aguantés; que jo també en tenia. Que aquests atacs els curo quan engego una hòstia. Una bona hòstia em rebaixa l’excitació i em proporciona confiança. Els veïns em van mirar de reüll, però alleugerits perquè estava molt clar qui era la puta histèrica. Era impossible, doncs, que una hòstia pogués sortir en la direcció incorrecta. Probablement, si l’escena s’arriba a produir sense cap veí pel mig, li hagués dit “o calles o et remeno les tetes”. És una puta histèrica i sempre m’he quedat amb el dubte de saber si tenia més del primer que del segon. Era un dia d’estiu, feia calor i aquell maleït ascensor estrenava il·luminació al·lògena. No recordo com en vam sortir, però sé que va ser sense més violència que la verbal.)
-Per l'Església. Però des que tenia catorze anys que no en trepitja cap.
-A ella li deu fer il·lusió anar vestida de blanc radiant, tot i que el color hauria de ser ...
-Coneix l’afortunat?
-Son pare, sens dubte.
Sort que el trajecte és breu. La veïna té una mirada de felicitat que és perd en un punt a l'infinit d’alguna galàxia que sembla habitar l’ascensor. Aquesta conversa si dura dos pisos més podia haver acabat com el rosari de l’aurora.

En Toni Roig

Divendres el Canal 33, a quarts de deu, va fer un reportatge en homenatge a en Toni Roig. Va morir sobtadament el passat 30 de setembre. Després de fer un concert –em penso a Lloseta- es va trobar malament, va anar a l’hospital i d’allí no en va sortir.

En Toni Roig fou l’ànima del grup Al-Mayurca. Un grup de música tradicional mallorquina, que des de l’any 1994 ha fet una tasca de formigueta, admirable, a favor de la cultura i la llengua del país. Un d’aquells personatges al qual restarem sempre en deute les persones compromeses amb la nació dels catalans.

Aquest músic diu moltes coses significatives. La principal: la preocupació per posar al dia el que en diem música popular. Des de la Plaça del Rei, a Barcelona, comenta amb certa sorpresa que “aquí, els mallorquins surten de sota les pedres”. I diu que a més de mallorquins, cada cop que Al-Mayurca actúa a Catalunya, també comença a haver-hi molts principatins. I apunta gairebé demanant perdó: els boleros són uns ritmes populars a Mallorca, però no s’ha d’oblidar que també un dia ho van ser al Principat. Caldria recuperar aquesta tradició aquí ( referint-se a Catalunya).

M’ha crida’t l’atenció que aquest bon home digui aquestes coses disculpant-se. A Catalunya necessitem molta més influència de Mallorca. Molta més que la del bolero i el ball de bot. Mallorca ens pot aportar saba nova. Una visió més catalana de veure’ns. Rebent més influència mallorquina podem anar molt millor, no solament des del punt de vista cultural. I farem el que és principal: donar el toc de normalitat al que ara ratlla la estupidesa. Quan sortim del Principat i sentim parlar català ho trobem d’allò més exòtic. Això simplement és patètic i massa simptomàtic de com arribem a sentir-nos estranys aquells que conformem una mateixa unitat cultural.

Que en Toni Roig hagi mort significa que el punt de normalitat desitjable entre els països de parla catalana costarà una mica més de lograr. Però gràcies a la seva tasca creadora, incansable, impagable, deixa un camí traçat. I tota la herència en forma de CD’s o DVD’s. Espero, que malgrat el seu traspàs, Al-Mayurca continuï. És el millor homenatge que se li pot fer a aquest gran artista i encara més gran patriota.

Rumb de col·lisió

Deia al post de divendres que portem rumb de col·lisió. Hi ha qui li va semblar exagerat, que a més ho accepto. Ara, l’article de dissabte em reafirma en el que dic perquè és massa simptomàtic. Com ho és, també, aquest d’avui signat per na Pilar Rahola a l’Avui.
Nacionalment portem rumb de col·lisió. I consti que m’agradaria fer ostentació de tot el contrari.

Vels, teles o altres bagatel·les

Hi ha una escola a Girona que té un reglament intern on, entre d’altres coses, diu que no pot haver diferencies entre els seus alumnes per motius de raça, sexe o religió. En aplicació de l’esmentat reglament la direcció del centre va decidir no permetre-hi l’accés a una nena de vuit anys, per dur el vel islàmic. Passada la setmana, el Departament d’Educació va signar una resolució que desautoritza el reglament escolar i la nena ja pot assistir a les classes amb el vel posat.

Aquesta situació ha derivat cap a un debat on sobretot es posa de manifest amb quins ulls d’analfabet es tracten les qüestions de fons a casa nostra. Amb quina mena de facilitat s’opta per un cert populisme barrejat amb la frivolitat.

Tenim un país tossudament anticlerical, que gairebé traspassa el límit de l’estupidesa. Un país on campa el blanc o negre i s’ignora la riquesa pugui aportar el matís. No és un casual aquesta facilitat per veure-ho tot d’esquerres o de dretes, quan la majoria passa olímpicament d’uns i altres.

A la estupidesa anticlerical que ens subministrem nosaltres solets, ens quedem en la més absoluta evidència quan importem religions. Les tractem amb uns ulls encara més grossos d’ase. I el que fa és fer aflorar la frivolitat amb la qual hem tractat fins avui el tema de la immigració. Aquella broma dels “papeles para todos” n’és molt responsable d’aquesta ruqueria present. Ningú ha volgut o ha pogut atacar el problema de fons. La misèria moral de la politiqueria progre ha tapat qualsevol altre discurs que no sigui el seu. I a mesura que la cosa ha anat desbordant-se, s’hi ha anat posant algun pedaç.

Hi ha hagut qui, amb to de savi, ha volgut maquillar la seva ruqueria reduint la qüestió a un tema purament estètic. Un vel no és estètica. Ni cap posat contestatari. El problema sorgeix quan hom no hi sap veure més que això. Perquè no permet abordar un tema complex, on el vel és només un símptoma, un simple indici.

La història ha acabat ratllant el cantó més paradoxal: ha d’acceptar aquest centre diferències per motius de raça, sexe o religió?. Cada dia que passa el problema es va fent més gros. Sobretot pel que fa a les races i religions, perquè en la nostra espècie els sexes semblen bastant acotats. Però tant aquesta multiculturalitat summament estúpida com aquest sentiment analfabetament antireligiós fan que encarem autèntics problemes amb un caparró d’estruç. No parlem de modes. Parlem de religió, per més que alguns ulls no hi sàpiguen veure més que teles o altres bagatel·les.

Víctimes i botxins

Hi ha situacions que simplement són autèntics impossibles. I no cal ser una llumenera per arribar a segons quina mena de conclusió. Catalunya fa massa temps que s’engreixa artificialment de suposats èxits. D'una mena de triomfs amb consistència de miratge. Això simplement vol dir que les coses són bastant diferents a les que realment ens volen fer creure. Vol dir, per tant, que portem rumb de col·lisió.

La darrera notícia, referent a l’adjudicació de la T-Sud de l’aeroport del Prat, n’és un exemple paradigmàtic. Després de molta mobilització ciutadana, dels agents més representatius de la societat catalana, de factòtums econòmics inclosos i tongada de bolos pels mitjans de comunicació per part dels experts, arribem allí on precisament dèiem que no volíem arribar. Aquests experts se n’han queixat de l’opció presa per Aena, entenguis el govern amic espanyol.

El resultat és el de consolidar l’aeroport de Barcelona com el tinglado més fabulós pel món dedicat a la cosa del Low Cost. L’adjudicació farà les delícies a Clickair i a Vueling, que bona falta els feia “a little help from my friends”. És tan surrealista com massa casual que tot un president de la Generalitat faci els seus viatges oficials anant amb una d’aquestes companyies i tornant amb l’altra. Massa casual i massa significatiu.

Experts i empresaris demanen un aeroport que sigui autènticament intercontinental. Curiosament el grup aèri que oferia més vols d’aquest calibre no optarà pas a aquesta terminal. És a dir, que consolidem El Prat com aeroport subsidiari del de Barajas. Consolidem l’estratègia d’anar encongint la importància i el pes de Catalunya.

Mitjans de comunicació afins i govern català estan encantats amb la notícia. Tant d'encantament porten que ja exiteix un lloc web que publicita el miratge fabulós en el qual s’ha convertit l'aeroport barceloní. La màquina de l’engreix artificial ja rutlla.

Portem rumb de col·lisió. Amb el vist-i-plau nostre. Potser és aquest el tret diferencial del que ha passat en aquests darrers tres-cents anys. Fem de víctimes i de botxins de la nostra pròpia existència. I sembla ser que ens agrada.

Jornada Generacional d'Economia

El proper 19 d’octubre se celebrarà la Segona Jornada Generacional d’Economia, a l’Espai ESADEFORUM de Barcelona. Aquesta jornada que fa dies que ja és publicita per alguna banda, té un aforament limitat. Vull fer notar aquest detall, així d’entrada, perquè després de dies i dies per inscriure-s’hi, i hi ha qui dirà coses del tipus “si ho arribo a saber!”.

Aquesta és una iniciativa que va sorgir fa un parell d’anys al sí del Grup Hayek. De seguida vam veure que si volíem aspirar a fer una cosa de molta volada, calia comptar amb més gent que ajudés a fer una proposta el màxim de transversal. Així s’hi sumaren al projecte l’Espai Vicens Vives i l’Associació Catalana de Professionals. Aquest tercet d’entitats, que va fer-ne una molt bona primera edició, enguany es proposa repetir l’experiència.

S’analitzarà i debatrà al voltant dels diversos nivells de lideratge: individual, col·lectiu i de país. Tema singularment necessari pels dies que ens toca viure. Recomano, doncs, visitar el lloc web i mirar amb cert deteniment el programa. I demanar els dubtes que calgui i formular la corresponent inscripció.

Entre les persones que obriran l’acte podem trobar els consellers d’economia català i baleàric, així com el director general d’Esade. Suposo i desitjo que ben aviat sortirà el llistat de ponents definitius, però ja avanço que són de primer nivell. Afortunadament, els convidats són gent lligada al món empresarial, més que a l’administració pura i dura, on exerceixen càrrecs de màxima responsabilitat. Tenen en comú el perfil d’edat: rondar entre els 30 i 45 anys. És a dir, la generació “jove” que ha de pilotar aquest país de forma exitosa.

Fa molt temps, potser massa, que hi ha un ambient general tocat per la grisor. En el lideratge del país, sobre tot. Aquesta iniciativa pretén visualitzar que tenim material humà necessari per segui avançat tan excel·lentment com sempre. Potser comença a ser hora que una determinada generació, massa encartonada, deixi pas al talent encara que vingui de nivells més joves. Aquesta gent existeix en múltiples camps, però el relleu generacional mai ha estat fàcil de fer. Ara cal començar a plantejar-ho amb molta prudència. No és un procés immediat. Potser si deixem aquesta feina per més endavant, aleshores no valdrà la pena.

Na Brocheta i en Hayek

He vist en alguna ocasió que la dona de fer feines acaba sent una font de material literari. Per exemple, en Truman Capote va farcir algun dels seus comptes a base de passar el dia amb la seva “queli”. L’acompanyava a les diferents cases que la senyora havia de posar ordre i llustre i ell aprofitava per prendre les seves notes.

Una “queli” pot donar per molt. Ho va certificar el gran Capote i ho certifico jo, l’humil Dessmond. La que ve a casa meva, per massa i tot. En alguna ocasió ja n’he parlat de na Brocheta Valiente (1,2, 3). No acostumem a coincidir, perquè hauria de ser en horari feiner. Però algun cop si que ho he volgut forçar. En totes les coses hi ha un moment que has de poder saltar-te la virtualitat o la via telefònica. Sinó, malament.

Trobo na Brocheta molt il·lusionada. L’any vinent sembla ser que cauran els pans del cel. En ZP va prometre que el tema de l’escola quedaria resolt. El tema de la vivenda, la sanitat, el ... . L’any vinent serà un any magnífic. “No hay otro país mejor que Espanya”.

Brocheta, saps qui resoldrà de debò aquests problemes?. Tu. Si fas la feina ben feta, si cerques l’excel·lència, si ets responsable, si ets seriosa i no t’escoltes massa la televisió. Si treballes bé de feina no te’n faltarà; sempre tindràs una manera o altra de tirar endavant. Si esperes que els problemes te’ls resolgui alguna mena de Déu amb cara de Zapatero, vas arreglada.

No oblidis una cosa: ara començaràs a entendre el que és ser català. Des del punt de vista polític estàs completament catalanitzada. Rebràs tots els copets del món a l’esquena. Sobre tot ara que s’albiren les eleccions espanyoles. Copets a l’esquena i somriures que t’encadilaran. I veuràs que després de les raspallades més sentides que mai t’hagin dedicat, de tot plegat no en queda absolutament res.

Na Brocheta fa un silenci. Està processant tot el que li he dit, que no és altra cosa que els fonaments del liberalisme. Per la cara que posa, penso que passades les properes eleccions espanyoles ja podrem parlar obertament de’n Hayek. El ritme amb el qual se succeeixen les coses provoquen aquesta mena de situacions impensables.

No vol dir no

Un Alderdi Eguna és un espectacle digne de ser viscut. Com a mínim un cop a la vida. És un espectacle i una lliçó de cultura política. L’Alderdi Eguna és el dia del Partit Nacionalista Basc. Allí s’hi congreguen peneuvistes de per arreu i també hi treuen el nas líders de formacions polítiques d’altres països. L’Alderdi Eguna és una mena d’exercici on es posa de manifest la salut del PNB.

Milers de persones afins al partit pul·lulen per una campa, que queda a vessar en tal dia. És un formigueig constant d’anar i venir de moltíssima gent. El sol, la terra, la gent irradia un devessall d’energia positiva que tomba d’esquena. Quan arriba el moment dels parlaments tot aquell frenesí s’aletarga. Aquella gentada clava la mirada en direcció al faristol de l’orador i el ritme que batega damunt aquella extensió de terreny el marquen els parlaments. Passes d’un bullici improvisat a un retombar amb director d’orquestra.

I mentre l’adrenalina puja, els ànims s’encenen i el cor batega amb una pulsió més sincopada, en alguna altra banda s’esdevé el mateix, però en sentit contrari. La cosa és més enclaustrada, sota el cobert d’un auditori entre fosc i tenebrós, però l’objectiu és desactivar per complert tota aquella energia que s’acumula a Euskadi.

El president del govern espanyol ja ha llençat el seu missatge, amb més dosis del seu "talante": si al lehendakari ja el vaig desactivar un cop, hi puc tornar. En ZP ha advertit deseguida, que amb la mateixa tranquil·litat i serenor que el caracteritza, deixarà en no res les aspiracions del lehendakari o basques.

Jo no vull entrar en una dinàmica estèril. No poso a jutjar el dret que tenen els pobles a decidir el que els sembli decidir. Amb això ja quedem entesos. El que de debò m’interessa saber és com passem de la puta teoria al cas pràctic i que doni fruits en forma d’èxit.

Jo només crec en una mena de fogots, que fins i tot vindrien molt de gust apaivagar a la mateixa campa. Però rodolar com un adolescent en mig de tal sarau em talla absolutament el rotllo. Com m’el talla el sòmines estelat que li cau la bava amb el discurs del lehendakari i que la tarda abans talla, també, sobtadament una conversa amb l’Arzalluz per advertir-li que la gent de Convergència i Unió són una colla de traïdors, de regionalistes i que els hauria d’expulsar d’Euskadi.

No es poden llençar a l’aire determinades calrades. Ni pel 2014, si darrere no ho apuntala l’èxit. A la campa d’Altube, temps enrere, vaig haver-me d’aguantar en català autèntiques barbaritats. Fins el punt de sentir vergonya aliena i veure que tota aquella teoria era per justificar un estat de coses que ens porten Ferraz a la presidència de Catalunya.

Em fan por les paraules del lehendakari. Ho deia en el post anterior. Aquí tenim un cert enamorament estúpid de la política basca, que difícilment és comparable a la nostra. I la majoria dels que pateixen calors sobtades són d’una conseqüència més que discutible. Ferraz ja ha dit que NO. I a Euskadi i a la plaça Sant Jaume, NO significa NO. Fins que no es demostri el contrari.

Acció i reacció

Cada cop que esternuden a Euskadi, ens encostipem a Catalunya. El que passa al País Basc aquí ens ho guaitem amb molt d’afecte. Potser amb una càrrega excessivament subjectiva. Molts fan un transvasament d’aquella realitat cap la nostra prescindint de tot, per tal de fer-la cosina germana. És curiós el que arriba a estirar-nos la política basca.

N’Ibarretxe ha tornat ha forçar la màquina. Desconec l’objecte darrer d’aquesta nova aposta. El seu famós Pla va ser un desastre i no sé veure que ara la situació hagi canviat tan com per creure que serà radicalment diferent. En el resultat, vull dir. No entro en que si té dret o no té dret a fer-ho, si el poble basc s’ho mereix o no s’ho mereix. Parlo de l’obligació dels líders a no estampar-nos contra murs infranquejables, de portar-nos davant de situacions amb risc màxim de fracàs. Parlo de tenir consciència de líder, per la càrrega d’èxit que comporta; un líder té l’obligació de proveir d’èxit.

Cada cop que a Euskadi mouen fitxa n’hi ha un grapat per aquí que els sobta l’efecte papallona. Hi ha una mena d’enamorament cec que desferma altes dosis de ruqueria i una admiració naïf que fa una certa angúnia. Hi ha qui confon fer política amb fer de torero. Que tot és una simple qüestió de pebrots. Hi ha qui fa aquesta lectura del que passa a Euskadi.

Espero que aquest cop el lehendakari l’encerti. Li desitjo el millor, sobre tot en forma d’èxit. Voldrà dir que haurà traçat un camí desconegut, al menys per a mi, que el podríem emprendre nosaltres. Quan va presentar el seu Pla a les Corts espanyoles, em vaig sentir terriblement incòmode. Allò va ser un circ, per a gaudi de l’Espanya canyí. Va ser un dels millors exemples que il·lustren un diàleg de sords i estaria molt bé no forçar-ne el segon capítol.

Temo molt l’efecte dominó a Catalunya. Per dalt i per baix. Per dins i per fora. Espero que valgui la pena haver-lo de suportar. Jo estic més que saturat amb els polítics de via estreta que pul·lulen per aquí. No cal importar-ne de fora.

Li desitjo molta sort al lehendakari, perquè a més d’hipotecar la seva credibilitat davant els seus, està hipotecant el marge de maniobra polític d’Euskadi. Cada cop que hi ha una acció es produeix una reacció, en sentit contrari. I de totes aquestes lleis de la física aplicades a la política, no és el País Basc el que em preocupa, sinó Catalunya.

És pura taxidèrmia

El que deia ahir: res més que taxidèrmia. Ni més independentisme ni cap altra cosa que no sigui una vulgar afaitada.

Van començar a fer filigranes uns senyors filòlegs amb vocació política, per arribar a conclusions lingüístiques d’allò més sonades: no és el mateix independentisme que nacionalisme. Al voltant d’això es van formular teories pròpies d’una partida renyida de dominó. I el salt mortal sense xarxa fou allò de que no cal ser nacionalista per ser independentista.

A aquest delirium tremens, li segueix corresponsablement això de “que no sóc nacionalista, però sóc profundament catalanista”. Eh, que la cosa seria una simple conyeta, també de partida de dominó, si no fos que és el mateix president de la Generalitat qui fa tals afirmacions i en un ple del Parlament. Poca broma, doncs.

Recordo situacions còmiques de l’època esplendorosa de CiU. La federació feia realment de pal de paller, però no solament al nacionalisme. Hi trobaves de tot sota el seu paraigües. Recordo gent pròxima a la coalició que s’afirmava per automàticament poder-se negar. La cosa més esquizofrènica possible, però meravellosament rentable des del punt de vista nacional. CiU sempre s’ha definit com a nacionalista. Així i tot, havia qui afirmava votar la coalició perquè “jo no sóc nacionalista”. Genial. “Ni tan sols sóc catalanista. Jo sóc un autonomista convençut”. Bé, declaracions semblants són d’un ridícul tal que s’inflama ell tot solet. Ara, això sí: a votar nacionalisme.

La situació actual és d’una orientació semblant a la d’aquests flamants autonomistes. La diferència és que ara som nosaltres els que som en fora de joc. Jugant jugant amb les paraules arribem a justificar situacions que nacionalment ratllen l’impossible. Catalunya deu ser l’únic país europeu, per no dir del món, on el president es declara no nacionalista. Acte seguit i per adobar-ho, afirma ser profundament catalanista. I d’aquí hi ha qui espera que faci el salt cap el separatisme. Els independentistes, a més, malden per fer desaparèixer els nacionalistes. Els catalans, ull viu. Deu ser un altre cas únic, si exceptuem el desgavell semblant dels bascos.

La taxidèrmia ha estat un èxit: independentisme, catalanisme, nacionalisme, nació, país, llibertat, etc., etc. són conceptes rebentats. En el seu dedins no hi queda gaire sencer. Se n’ha fet tal abús, amb tal desvergonyia, que ara mateix són orfes de significat fiable.

La taxidèrmia ha estat lingüística, però ha esfondrat els significats de conceptes de referència. La cosa és tan greu que jo diria que, ara mateix, l’únic que se’n salva és “sobiranisme”. A veure quan trigarem a veure’l saltar pels aires. Si hem arribat fins aquí, res indica que no puguem encara fer-ho pitjor.

De l’independentisme a la taxidèrmia

Fa dies que sento teories de com fer brollar independentistes allí on només hi ha rocs i sol que espetega la terra erma. Hi ha qui molt messiànicament construeix fabulacions emparentades amb allò del pans i els peixos, però aplicades al camp del nacionalisme català. Tot un gènere nou.

Per arribar al punt de palpar el miracle, ens han proposat un camí veritablement esquerp. O rocambolesc. O com el vulguis qualificar. Tot per arribar a una meta idíl·lica que potser genera més agnòstics que conversos.

Des que la travessia va engegar, a quin punt som arribats?: al principi del desastre, sense masses símptomes de miracle. Cap.

Allò que és tradició en els espanyols, de buidar-te el significat de la paraula, ja ho tenim aquí. Promogut des d’aquí. Avalat solemnement des d’aquí. De la paraula només en queda la closca i el seu contingut anorreat. Però després es manipula, es distorsiona i es llança en contra nostra. Vull dir en contra d’aquells que tenim sobiranes aspiracions.

Quan aquest president de la Generalitat diu que vol una Catalunya lliure, saps que coi està passant exactament?. T’està foten l’abraçada de l’ós. Justament a tu, que el vas encavalcar a la cadira presidencial. T’està foten el teu propi discurs; et roba l’ànima. T’està deixant indefens i sense arguments. T’està anul·lant física i filosòficament. T’està pispant les teves pròpies paraules i les reomple d’un contingut que t’hauria de fer fredar. Talment t’està dissecant, amb l’objectiu de convertir-te en la teva pròpia caricatura.

El miracle, doncs, s’està produint al cantó contrari perquè els nacionalistes essent majoria en aquest país no pintem més que mones. De moment, més que independència només hi ha símptomes de taxidèrmia. Ens estem quedant amb aquella cara tant d’idiota que fa el mussol dissecat que hi ha damunt la tele de la iaia.

Professió liberal

Quan hom parla de professió liberal, de seguida pensa amb els arquitectes. També hi ha els advocats o economistes, però els arquitectes en són un gran referent d’aquest clixé. Estic segur que aquest tòpic ara mateix seria més difícil d’encunyar. Avui dia és un dels oficis més intervinguts, amb una més que dubtosa fortuna.

Parlo del comú dels arquitectes. No aquesta mena de llúdrigues empolainades que poden aparèixer en un plató de TV. El comú d’aquest personal està condemnat a fer de funcionari o a lliutar contra un cos de funcionaris. Després de molt molt molt gratar és possible que trobis una espurna d’arquitectura en algun despatx. La major part del temps es dedica a acomplir normatives de naturalesa diversa.

Segurament, a mesura que t’allunyes de Barcelona i el seu anell metropolità, hi ha més condicions objectives per poder treballar tenint per objecte el crear una obra d’arquitectura. Barcelona és l’expressió màxima d’intervenció, de fiscalització, de burocratització, d’esclerotització de la professió. Penseu que la cosa està tan regulada, que fins i tot no pots pintar casa teva del color que et surti de la flor. Hi ha una carta cromàtica que defineix el color pel qual només és apte casa teva.

Hi ha normativa que regula la quantitat de vidre o de pedra que ha de tenir una façana. Hi ha una zona concreta a l’Eixample, d’especial protecció, on això és molt rígid. Que vetlla perquè la superfície de pedra prevalgui sobre el vidre. Però segurament te la deus poder saltar amb un bon padrí, quan mires l’edifici que guareix les oficines de la Diputació. El vidre guanya de llarg a la pedra.

Això del vidre i de la pedra és tema menor en l’encotillament al qual està sotmesa l’arquitectura. Generalment, quan existeix molta regulació vol dir que alguna cosa no rutlla correctament. Però interpretar la llei que regula criteris subjectius –l’arquitectura també és un exercici de creació artística- dona peu a situacions que es mouen entre la impunitat i la pura indefensió. Qui coi és vostè per certificar que casa meva farà més goig de color fúcsia si a mi m’agrada més el beige?.

M’agradaria que algun dia podéssiu comparar el paperam administratiu que va ser necessari per poder arribar a construir el Palau de la Música i el de la vivenda unifamiliar més senzilla que s’hagi visat al Col·legi d’Arquitectes. Veureu clarament perquè un arquitecte només pot aspirar a fer d’enginyer. I perquè hem passat del Modernisme a l’arquitectura de parc temàtic en poc menys de cent anys. Una vulgar reforma quintuplica la paperassa administrativa que va necessitar el Palau. I el resultat no és ni de bon tros per incloure’l en cap ruta arquitectònica.

Remodelació del Camp Nou

L’altre dia es va saber que la remodelació del Camp Nou l’emprendrà l’arquitecte Norma Foster. Una decisió com aquesta sempre porta en paral·lel una certa polèmica, en el sentit de pensar que si a Catalunya no hi tenim arquitectes capaços per fer aquesta feina i que acabi en forma d’èxit.

A mi m’és absolutament indiferent la nacionalitat de l’autor. El que de debò em preocupa és l’arquitectura. La quantitat d’arquitectura que pugui contenir el projecte guanyador.

Crec que –i ja ho he dit en alguna altra ocasió- aquest ram pateix una crisi d’identitat seriosa. La frontera entre arquitecte i enginyer cada cop és més difusa. Jo això ho considero greu. És el mateix tipus de gravetat que veig en el cas de la llengua. Perdem pistonada davant dels nassos i la llengua s’aprima de generació en generació.

Que a Catalunya guanyi l’enginyeria en front de l’arquitectura és greu. Molt més greu és que ens caigui una pedra de cent tones al cap, és clar. Perquè la gravetat és evident i la possibilitat de sortir-ne sencer, nul·la. Però que la tendència en el camp de l’arquitectura sigui aquesta, vol dir que nacionalment també ens aprimem.

L’arquitectura és tècnica, sí. Però té una càrrega cultural indiscutida. Fins no fa pas massa. Tenim una arquitectura que ens ha situat en el món, fins no pas massa. Tenim una arquitectura que ens caracteritza, que farceix el patrimoni mundial de la humanitat amb el nostre segell. Quanta més enginyeria tingui l’arquitectura, més que perdrem el component cultural.

Crec que una part del problema és que la gent del gremi no te massa temps per meditar que és de debò l’arquitectura, sobre tot en el moment que s’estudia. El món corre amb molta més velocitat i els canvis en tots els camps es produeixen de tal forma que gairebé no hi ha perspectiva ni temps de digerir-los. Les tècniques constructives canvien, els requeriments arquitectònics canvien, la tecnologia és ja un fet domèstic. Aquesta velocitat del procés fa que un arquitecte amb poca consciència acabi semblant un plagi d’enginyer.

L’altra part del problema el proporciona el client. No oblidem que un arquitecte viu de l’encàrrec. Les grans obres de l’arquitectura les podem gaudir, també, gràcies al client, a qui va fer l’encàrrec. Avui hi ha molta gent amb un gran poder adquisitiu, però amb un cervellet de mosquit. D’això també se’n ressent el país. Salta a la vista.

Que un senyor anomenat Foster faci la remodelació em sembla bé. El que no m’agrada tan és trobar-me que li pesi més la ploma d’enginyer que la d’arquitecte. Són sensibilitats molt diferents, que després posen de manifest el que som col·lectivament. Hi ha racons arquitectònics que han convertit Catalunya en un vulgar parc temàtic.

Mals símptomes

Portem uns dies enredats amb el violador de la Vall d’Hebron. L’home és a punt de sortir de la presó, perquè ja ha acomplert la seva condemna. Era de més de tres-cents anys. No sé com s’ho ha fet, però sembla cert allò de que el temps passa volant.

La notícia la recullen els mitjans de tots els colors i de tots els formats. A mi particularment em sobta el tractament que li dedicava ahir el diari Avui. Ho dic perquè una notícia, entre els ingredients de la qual hi ha un violador per redreçar, te l’has d’anar a mirar en algun lloc solvent.

La meva sorpresa és que justament a l’Avui el tractament és acollonant. Sort que el mateix dia hi podem trobar un article de’n Vicent Sanchís, que empelta més intel·ligentment el tema. El diari ens dedica una portada amb la notícia tractada amb un estil més propi del El Mundo que una altra cosa: els sistema té una eficàcia superior a la mitjana mundial. M U N D I A L. Només algú molt implicat directament amb aquest sistema pot redactar una notícia amb tant d’autisme i mentalitat de funcionari rònec.

M’agradaria veure amb quins collons l’autor és capaç d’explicar a una de les quaranta víctimes d’aquest violador –i que els “experts” diuen que segueix tan obsés com sempre-, que la seva tranquil·litat la poden confiar en la mitja mundial. I a que el resultats són superiors a les teràpies impartides als lladres. Em sobta aquest grau de connivència amb el sistema. Em sobta que venint de l’Avui, el tractament hagi estat de portada i intentar pintar floretes a un quadre que fa més por que goig.

Fa dies que l’Avui ha començat una nova deriva. Però la creia més acotada. Hi ha certes notícies, certes informacions, que te les serveixen ben amanides, com ja fa la premsa del règim. M’agradaria equivocar-me, però recomano llegir-lo atentament. Imprescindible seguir la línia dels editorials. Temps al temps i veurem en paper el que ja va passar a la televisió i ràdio de casa nostra: mitjans espanyolitzats, però en català.

M’hi jugo que el viratge s’anirà fent més intens a mesura que comenci a flairar-se un fil decididament electoral. La taca s’estendrà de la secció “societat” cap a d’altres més significatives com són “política”, “opinió” o “diàleg”. Si us plau, digues que m’equivoco.

Crèdits del sopar

Chamb, amic de’n Chamb, Papitu, Farlopa, amic de’n Farlopa, Joana, amiga de na Joana, Josep Sort, Ddriver, amic de’n Ddriver, Xavier Mir, Jordi (l’anònim), Lídia Pelejà, Maiol Sanaüja, Joan Safont, Odalric, Sílvia Martínez, l’Avi, Jaume, Víctor, Anna, Joan, Jolita, Miquel i Cruella.

Agraïments
Molt especialment a n’Alfons López Tena, per acceptar la invitació.
A tota la patum, per haver-lo fet possible.
En particular a en Papitu, que des del primer moment va oferir la seva col·laboració.
A na Cruella que va fer un paper impecable amb la intendència.
A l’Espai Sargantana, per què l’àpat resultà deliciós.

Customitzar Europa

Com era previsible, la gravetat del sopar es va desplaçar del llibre cap al Cercle d’Estudis Sobiranistes. Es fa patent que en López Tena ara mateix té una missió vital a complir: atorgar solvència a un projecte com és aquest Cercle. Farcir-lo de contingut, dotar-lo de credibilitat. És el primer intent, en molts anys, d’imprimir al sobiranisme d’una pàtina de rigor i seriositat. De voler fer-li traspassar la frontera cap “als del la corbata i l’americana”. Fins avui semblava una matèria reservada a peluts i “altermundistes”.

El missatge del convidat és molt clar. Des que el catalanisme comença a agafar cos, l’estratègia ha estat la d’intentar redimir els pecats inherents al fet de ser catalans a base de la col·laboració. Aquesta opció no ha estat exempta de sacrificis, de renúncies, de contradiccions. No ha estat res més que una pluja fina de decepcions, perquè no hem aconseguit ser partícips en la part que vol proveir solucions als problemes d’Espanya. Ans el contrari: no hem lograt més que ser considerats part del problema. La lectura de la qüestió és immediata: esdevinguem part del problema, doncs. I en aquesta pauta s’ha posat a treballar l’autor de “Catalunya sota Espanya”.

Europa és la realitat en la qual ens movem. No fa pas massa que han ballat algunes de les seves fronteres polítiques i d’altres comencen a tenir rampells semblants: Bèlgica, Escòcia. Sembla que aquests moviments dins d’Europa no seran els darrers i cal establir ponts amb tots ells.

És molt presumible que als americans ja els vagi bé. Quanta més disgregació, menys competència. Quanta més voluntat de la ciutadania per voler customitzar el mapa d’Europa, millor. I per Àsia, això del continent europeu ni existeix, més que en cròniques minúscules dedicades a successos. Per tant hi ha una conjuntura de via lliure.

Intel·ligent l’observació que em feu un dels assistents. És important el tema del llenguatge a l’hora de promoure iniciatives d’aquesta naturalesa. A Bèlgica no es parla d’independència, que és un concepte amb una càrrega molt agressiva. S’ha optat per dir-ne “divorci”, que és un eufemisme socialment més acceptat. El significat és el mateix, però.

Potser si que en endavant hauríem de dir-ne quelcom proper a “Costumitzem Europa”, en comptes de cridar independència, separació o trencament. Tot això provoca histèria i rebuig innecessaris. Customitzar és un anglicisme que significa “personalitzar, fer a mida”. Té un aura de cosa internacional, moderneta, àdhuc global. En absolut genera una imatge de problema endèmic i casolà.

A més de l’actitud positiva en aquesta tasca titànica que ens proposa n’Alfons, serà importantissim cuidar la forma. Es tracta, com sempre, d’anar sumant. Sense parar. I més ara, que ho fem assumint que som part del problema.

El sopar d'avui

Avui toca sopar. Després de tan de temps, toca sopar. Va ser el mateix Alfons que va proposar la segona setmana de setembre, “perquè hi haurà novetats més sucoses”. I certament que així ha estat. Com a promotor del “Cecle d’Estudis Sobiranistes”, juntament amb n'Hèctor López Bofill, s’ha de dir que ara mateix han aconseguit ser a l’ull de l’huracà. Entenc, doncs, que aquest sopar se li obre una perspectiva nova i molt temptadora.

M’ha sorprès especialment la procedència dels comensals. Des del punt de vista territorial, vull dir. Hi ha tal varietat, que trobo que fa molt goig. Estic acostumat a fer trobades semblants, però no sortim de l’àmbit purament barcelonauta. Si res no falla, vindrà gent d’Amer, Arenys, Mataró, Girona, Igualada. I de Barcelona, és clar.

Suposo que li he d’estar molt agraït al mitjà. Per dues raons. La primera perquè permet arribar allí on mai m’hagués pogut imaginar. Internet travessa el territori –diria que el món sencer- amb una facilitat de vertigen. Això permet entrar en contacte amb molta gent i abastar parers diferents al voltant d’un tema.

La segona, ha possibilitat la trobada entre persones que políticament no som precisament iguals. En els temps que corren per aquest país, això per a mi és d’un valor incalculable. Avui seurem a la mateixa taula gent que ni pensem, ni votem el mateix. Jo estic cansat de fer coses semblants amb gent tallada pel mateix patró polític. Per a mi aquest sopar és de “valor afegit”. És summament interessant conèixer opinions diferents, de forma serena però rotunda. Dedueixo que un blog obre moltes portes a aquesta mena de civilitat.

Darrerament només apareixen notícies alertant del perill que significa internet. Quan en realitat és l’anècdota. Les possibilitats del mitjà són il·limitades, per tal de poder créixer qualitativament com a persones. Il·limitades.

També se sumen les notícies que rematen la versió del desencontre polític. El sopar d’avui crec que trencarà aquesta versió oficial de les coses. La política que es fa als cims no té a veure amb el que es remena a ran de carrer. El país pot ser la prioritat en opcions diferents. I no cal que sigui noticiable, com serà el cas. Això és el que hauria de regir la normalitat de la política a casa nostra: saber escoltar respectuosament el que pensa l’altre. Sense que ningú se senti incòmode.

Només per això ha valgut la pena haver pensat en fer un sopar. Ens veiem llavors. Bon profit a tothom!.

Espanya escanya

Un dels capítols del llibre de n’Alfons López Tena tracta de xifres. El paràgraf final és contundent, perquè visualitza la trajectòria en la qual és immersa l’economia catalana: l’any 1930 Catalunya representa el quaranta per cent del PIB espanyol. El 2005 aquest PIB s’ha convertit en el divuit amb nou. És a dir, a menys de la meitat.

D’altra banda, fa temps que sentim a diversos autors alertar que en quinze o vint anys Catalunya podria convertir-se en el que avui és i representa Extremadura. Des d’un punt de vista econòmic, és clar. Això és tan gruixut que el missatge no acaba de fer forat.

De totes formes també passa que Catalunya està canviant de paradigma, perquè el món també canvia. Que Espanya escanya és un fet demostrat. Però que molts ja estan contents escanyats és un altre fet que ja es demostrarà.

Hi ha un cert discurs perillós a casa nostra, que ha decidit renunciar a dir les coses pel seu nom. És més fàcil prometre sonotones que cantar les quaranta, a qui sigui. Aquesta classe política ha optat pel barra lliure, que la casa és gran, sota la closca de les “polítiques socials”. Espanya i Catalunya són pioneres socialment parlant perquè a la resta de món sembla ser que només hi ha sapastres.

La Catalunya social eclipsa la Catalunya real. Això no vol dir que que aquesta darrera no existeixi. Segueix fent com sempre, però fa poc soroll. El bombo i el plateret és per a les polítiques socials i els venedors de fum. Allà se les componguin. La Catalunya real segueix fent com sempre, però a l’altra punta de món.

Ja no som als anys 30. Avui el cinquanta per cent de l’economia catalana la trobem fora d’Espanya. S’ha internacionalitzat. Que volen fer-te boicot al cava?. El “pum” el farem a Moscou. O a la Xina. Que boicotegin el que vulguin i que regalin sonotones. Si fem el “pum” a Rússia, ningú quedarà accidentalment sord per aquí.

El problema gruixut serà quan arribi aquest moment en el qual Catalunya tingui un pes equivalent a l’extremeny. Això és un pla dirigit i acceptat des del centre de poder espanyol que gaudeix de certa connivència a casa nostra. Espanya escanya mentre a Catalunya gaudim d’uns serveis tercermundistes, unes infraestructures de país subdesenvolupat i un espoli fiscal sostingut. I amb la ment més devotament rociera possible, així que en ZP aterra a Catalunya, el màxim que fem és cridar: “Jóse, no nos falles!”. Com si els mals d’aquests país s’arreglin a cop de saetes. O regalant sonotones.

Catalunya sota Espanya

Aquesta setmana toca parlar del llibre de’n López Tena. Som a uns dies vista del sopar i ve de gust avançar alguna de les coses que almenys jo penso al respecte.

Per a mi ha estat reveladora aquesta publicació. Val a dir que és un exercici magne de concentració d’informació. Això fa que puguis tenir visió de conjunt de moltes de les coses que avui planen en la nostra política immediata, en contínua fricció amb l’espanyola. He de dir que li estic immensament agraït al seu autor, perquè m’ha aportat llum en més d’un sentit.

He pogut comprendre, per exemple, aquesta histèria espanyola respecte de Catalunya. Aquesta por fins el ridícul, tots aquest numerets que vam veure i vam sentir amb l’excusa del debat estatutari, però que tenen una arrel més fonda. Que va més enllà d’un fet puntual. Com més nacionalista és un espanyol, més viu resulta aquest histerisme.

N’Alfons López Tena explica que del 1812 al 1898, Espanya perd vint-i-tres països. I nou més des del 1898. Us imagineu la magnitud de la tragèdia?. Aquest fet roman calent en l’ànima de l’Espanya nacionalista. Un estat que fa quatre dies era una potència mundial, ara mateix queda reduïda a un punt concentradíssim de la geografia. Passar del tot a gairebé al res, no es digereix tan fàcilment. I en fa quatre dies d’aquest aterratge forçós.

Si aquells que pensen en clau de Països Catalans, tinguessin les seves referències històriques al 1800, la cosa seria ben diferent. La percepció no seria ni tan laxa ni tan difusa. Determinades explicacions d’avui serien sobreres. I la distància espiritual que ara mateix hi ha no seria, ni de bon, tros abismal.

La realitat que foren els Països Castellans permet encara sentir els seus ecos. Segur que hi ha històries en moltes llars espanyoles on apareix el record d’un avi que ha anat i vingut d’aquesta gloriosa pàtria d’ultramar. El record és molt recent. Conserva una gran intensitat. Suficient com per deformar qualsevol plantejament que pugui sorgir dins del que ha quedat reduït avui aquesta Espanya i que no entronqui amb les seves essències. Sobretot quan està fet des d’una ànima forastera, com és la catalana. Que té una forma i manera d’entendre el món radicalment diferent, tant que ni la seva parla no li és comuna.

Aquesta visió nostra de percebre la vida resulta estranya. Radicalment diferent. Comporta una càrrega de por insuperable, per que el desastre encara retruny. Quan la por persisteix comunament provoca la histèria.

De mudances a Unió

Dijous em vaig trobar uns bons amics. D’Unió. Varem xerrar una estona i després em van dir que el partit està de mudances. “No fem conya, eh?”. “No, no, hem canviat la seu del partit, la vols veure?”. Ara s'els pot trobar al carrer Nàpols, 35. Han centralitzat tota una sèrie de serveis, amb la qual cosa, a més d’optimitzar el temps han arribat a un estalvi de diners que supera el quaranta per cent del que gastaven fins ara. Una magnífica jugada.

Vam estar passejant detingudament per tots els pisos. Vam travessar totes les portes. Hi ha encara un fotimer de caixes que s’han d’obrir i certament hi ha una olor de nou que em fa embeja. A mi m’agrada molt l’olor de nou. Aquesta imatge de partit reclòs i caspós s’ha esvaït amb aquest canvi. Us ben asseguro que vam obrir tots els despatxos. Fins i tot vam anar al de’n Duran, on encara hi pul·lulen els interioristes. Hi ha una bandera catalana magnífica. Aquestes senyeres setinades i lluents m’agraden molt més que l’olor de nou. I he de dir que en vam trobar unes quantes repartides en altres despatxos. Els pesos pesants del partit tenen la seva senyera presidint llur reducte. L’espai que es destinarà a biblioteca ara és una suma de caixes per terra i les prestatgeries són buides. Només hi ha un llibre tret d’alguna d’aquestes caixes, que es titula “Catalunya”. I no crec que sigui pas casualitat.

Quan veig el que està passant per la finestra mediàtica em quedo parat. Em sembla grotesc tota aquesta discussió sobre la casa comuna del catalanisme. No crec que ningú hagi de donar cap lliçó a la gent d’Unió, que són patriotes com el que més.

Començo a creure que hi ha una lectura de tipus més personal. De vol bastant més rasant. D’aquesta mena de política que porta, per exemple, a en Carod fer Montilla president. Aquest tipus d’actuar em fa molta més por, perquè ens deixa a tots absolutament amb el cul enlaire. Lluny d’anar brunzents entrem en una paràlisi col·lectiva. T’imagines l’espectacle de l’Estatut amb un gall més al galliner?.

Està ben clar que a Unió són de mudances. No sé fins on pot arribar això de fer o desfer caixes, de canviar d'aires. Ara, no en dubtis: quan més fragmentat sigui el panorama polític, més et tocarà fotre’t de fàstic.

Refundar el què?

Després de llegir aquest post hi ha qui pugui pensar que m’hagi tocat un cop d’aire o que he estat exposat a un excés de sol. O que sigui el fruit d’una mala digestió o d’un moment de debilitat. O el principi d’un alzheimer que pugui afectar a les neurones que regeixen la cosa política del cervell. Ara, res de res de tot això.

Darrerament corre certa musiqueta celestial al voltant del catalanisme. Una versió gira al voltant de voler “refundar la casa comuna” i n’hi ha una altra que només fa galls, intentant cantar l’ària del “desfederem-nos”.

Sobre el primer, considero que l’intent és tardà, però necessari. Cal ser bastant il·lús per creure que CiU podia governar il·limitadament Catalunya. S’havia d’haver previst que algun dia es necessitarien recolzaments per poder seguir governant. El nacionalisme havia d’haver sabut trobar una fórmula nova per seguir dirigint el país. Avui, encara que sigui tard i una mica traumàtic, cal fer passos més enllà de la lògica de partit.

Paral·lelament a aquest gest tan cabal, sorgeix amb una força semblant el numeret que comença a ser entre etern i patètic: la continuïtat de CiU, bramada des de dins i des de fora. Bona part de la mala llet la capitalitza en Duran, és clar. Dins i fora de CiU, també.

La veritat és que mai he entès l’animadversió convergent cap a la gent d’Unió. Convergents i unionistes són semblants, per no dir calcats. De missaires n’hi ha a banda i banda de la federació. De liberals, de socialdemòcrates, de nacionalistes. De més o menys centrats i de conservadors. Les putades no són més greus pel fet que les facin uns o altres. Les putades tenen gravetat per si soles. I evidentment que hi ha putades en la vida matrimonial dels partits polítics.

Són moments de passar el rasclet. De sumar. De reforçar el cantó nacionalista allí on hi hagi nacionalisme. De projectar una imatge impecable del catalanisme. Els desencontres que hi ha a CiU no perjudiquen exclusivament a la federació. Són una mena de regal dels déus a l’espanyolisme que campa a casa nostra. El desgavell que transmet CiU a la ciutadania només fa que engreixar l’absentisme polític i augurar un resultat magre. Duran ha tornat a emetre un avís per a navegants. Navegants convergents. Jo el considero greu.

Ratlla el sarcasme aquesta preocupació per la casa comuna. Quan ni saps que coi fer en el teu propi piset, amb quina autoritat pretens refundar cap altre edifici?. És un autèntic sarcasme, precisament ara que comença a esclatar la bombolla immobiliària.

Un dia normal

Avui ha estat una mena de petit gran dia.
Hem acompanyat una comitiva del 2n. Congrés de joves lituans europeus al Parlament de Catalunya. Aquest és un organisme creat pel govern lituà amb la finalitat de recordar al jovent que s’està formant fora del seu país que torni cap a casa. Que tot el bon saber que han adquirit l’apliquin en benefici de Lituània.

L’Associació Catalano-Lituana, CT-LT, va prendre el compromís d’organitzar aquest esdeveniment enguany. La visió que vam voler projectar des del primer moment és que som un país seriós. Que tenim institucions, autogovern, que tenim una cultura mil·lenària, que tenim un passat apebrotant com ells, que les hem passat magres –com ells- i que no renunciem a res des del punt de vista polític. Tot això asseguts a la sala quatre del Parlament de Catalunya; no al bar de la cantonada. En aquella sala, guarnida amb fusta, amb una taula correguda que volta tota la cambra i que cada seient té un micròfon que s’apaga o s’encén, amb una qualitat de so excel·lent. Encara que t’ho proposis és impossible perdre cap detall.

La nostra associació vol que el català sigui la llengua vehicular dels associats, siguin lituans o siguin... el que siguin. El català i l’anglès han estat les llengües emprades avui.

La part catalana ha sortit inflada de goig. És infinitament més gratificant explicar el que som a una patum lituana que a una d’espanyola. Les coses es poden dir pel seu nom i s’entenen. Els lituans van patir els russos soviètics. Una gran escola que allisa les històries més retorçades.

Per un moment he tingut la sensació de pertànyer al país normalitzat que somio dia si, dia també. I la veritat és que si no ens perdem per les tonteries, podem ser més normals del que ens pensem. La cosa depèn més de nosaltres que de tercers. Només cal que ens ho creguem mínimament. Només cal que t’ho comencis a creure.

Amanides de tetes, cul i “pito”

L’espigada Janet Jackson, l’any 2004, tenia el seu numeret a la final de la lliga de futbol americà. Compartia escena amb en Justin Timberlake, nano que va aprofitar l’espectacle per deixar una mama de la Janet a l’aire. Allò va motivar un escàndol –mare de Dèu!- i la CBS va decidir des d’aleshores retransmetre les actuacions en “directe” amb un cert decalatge. Això permet els tècnics censurar qualsevol altra teta que decideixi irrompre en escena sense el permís del guionista.

A casa nostra hi ha situacions televisives també remarcables. No tenim Super Bowl, però celebrem la Diada de via estreta. Això no deixa marge per a cap pit o cul explícits, però constatem que existeix una eròtica de l’onze de setembre.

Enguany la Televisió de Catalunya, la vostra, no ha retransmès les ofrenes florals. Quan el president d’aquesta nació feia la seva, TV3 ha considerat que “Doraemon” tenia un interès superior. Per primer cop ni la televisió ni les ràdios nacionals d’aquest país han decidit no retransmetre en directe el que passava davant el monument de Rafael de Casanova.

Ha estat una versió pujada del decalatge que vol imprimir la cadena americana, que és de trenta-cinc minuts. S’ha amanit la notícia, perquè en directe era impossible de fer-ho. Riu-te’n d’unes tetes desbocades. El que feia por als que es van escandalitzar amb la CBS i la seva temptació manipuladora, ara han pogut quedar-se garrativats amb el que marxa per casa nostra.

Les xiulades que calia eliminar s’han fet desaparèixer. Les que calia mantenir, simplement s’han potenciat. Així, quan el paio de la clau s’encarava cap a l’estàtua de l’heroi patri, s’ha deixat l’estona suficient per a que tots ens assabentem que li han dedicat una bona bronca. I quan li ha tocat el torn a la comitiva del PP, la xiulada ha estat l’estrella noticiable. Hem sentit xiulets amb la virulència que ni el mateix directe ens hagués deixat sentir. No hagut cap més escarni.

Tot això s’ha pogut veure a l’edició de la nit. Una amanida digna del mateix Arguiñano, però servida en safata al Telenotícies.

Sort que Esquerra va justificar el segon tripi, entre d’altres coses, perquè controlaria la corpo: televisió i radio nacionals. Sort, doncs, que remenen les cireres a TV3, la seva. Sort. Cal ser una de les parts més anestesiades d’aquest país per consentir que et magregin de forma semblant en hora de gran audiència. Ahir algun soci de numerets governamentals va anar més enllà de la teta i els va deixar completament en pilota picada: tetes, cul i “pito”. La llàstima és que quan més s’hi queden ells, més ens hi quedem tots nosaltres. No anem pas bé.

11S

Des que tinc ús de raó he celebrat sempre la Diada. La cosa ha anat des de fer el pack complert de matí i tarda, fins a començar-la a quarts d’una de la matinada.

Sempre he celebrat la Diada amb el cor una mica encongit. L’onze de setembre hauria de ser un dia de referència pels catalans que pensen en clau nacional. No aquesta mena d’aiguabarreig, on hi entra de tot: des del tipus que et vol encolomar una estora fins aquell col·lectiu que vol treure’s del damunt les horribles enganxines que no sap fer circular la resta de l’any. La Diada te més la voluntat de ser una mena d’abocador amb la tapa quatribarrada que cap altra cosa.

Entre aquesta mena de fira de saldos, en Salvador Allende, la solidaritat amb el poble saharaui, les torres bessones novaiorkeses i la sum-sum-corda, l’onze de setembre esdevé la més punyent de les caricatures de la nació catalana. Ningú sap ben bé on collons para. No cal dir gaires coses més si el dia acaba amb containers cremats, cops de porra i quatre eixelebrats emmanillats. Tant hi fa que ja ens facin aquesta la feina els mossos.

Pel cantó institucional, ara, les Diades gaudeixen de rang màxim. Volen adreçar-nos un missatge de normalitat. Tota la pompa amb els canapès del rei de les deconstruccions per visualitzar que Catalunya és una gran esferificació. Desfigurada una mica més cada dia que passa i tota aquesta peonada política fent el merda per a goig i alegria de la premsa del cor. Per a ningú més.

La Diada fou una derrota que no hauríem d’oblidar. A menys que haguem decidit reconvertir-nos en la Gran Múrcia. En tal dia com demà només puc sentir vergonya. La nostra classe dirigent inocula poca cosa més que anestesia política i ho convertim en festa. Espanya, si s’ho arriba a proposar, no ho hagués fet millor.

La Diada fou una derrota acompanyada de massacre. Tant hi fa el temps que ha passat d’aleshores ençà. Tant-hi-fa!. Gràcies a anar ben dopats en tenim prou per arribar a fer el ruc damunt de catifes vellutades i molt oficials. En el record resta que vam perdre les institucions. Encara no les hem recuperat. No ho hem d’oblidar això. Avui, després de tenir la clau, a l’únic que tenim accés és a cotxe oficial i dret a celebrar el que no som. Res més.

Les Diades haurien de ser un dia de reflexió. Amb o sense pompa. Hauria de ser el dia de fer balanç. De poder veure la foto del país en aquell determinat moment. De decidir si l’enfonsem definitivament o, si per el contrari, aspirem a fer-lo créixer. A voler tenir full de ruta.

Afortunadament no sóc l’únic que n’està fart de les Diades de fireta, amb canapès i somriures de hiena, raspallades oficials i poti-poti multicultural. Hem de donar contingut a un dia com l’onze de setembre, per no seguir sentint certa vergonya pròpia i aliena.

Tenim un any per endavant. Sense presses. N’hem parlat amb en Marc Arza i hem començat a engrescar determinada gent. Torno a dir: tenim un any per endavant i ganes de fer la pilota més grossa. Molt bona Diada aquest 2007!.

PS: Molt recomanable l’entrada de’n David Boronat.

Bé escàs

Ara que puc, agafaré el pont. L’estiraré tot el que doni de si. Vull veure si sóc capaç de planificar-me a uns cinc anys vista, com a mínim.

Aquesta temporada que encetem és plena de projectes. De molta feina a la vista. Feina molts cops no significa cap mena de rendibilitat, que consti. Per tant, cal ser molt curós a l’hora de planificar el temps; per no perdre bous i esquelles.

Serà el primer cop que no celebraré un 11S. Se’m farà molt estrany i fins i tot tindré molt mala consciència. Enguany no he fet vacances pràcticament, que és l’estona de l’any que dedico a pensar que coi faré de forma futura. I no tinc a la vista cap tros de calendari de dos, tres o quatre dies que em permeti fer aquesta mena d’immersió.

A mi el temps cada cop em passa de forma més ràpida. Sento la seva estela. Sento que de forma impertorbable res pot aturar-lo. O senzillament alentir-lo. Si tanmateix la seva empenta sempre m’arrossega, no vull que sigui de qualsevol manera.

A vegades parlem de la frondositat d’un paisatge o de l’aigua. Ens hi referim com a “bé escàs” i no hi ha res més fonedís que el temps. Tots patim o patirem la seva escassetat. Jo ja n’estic mancat ara mateix. Necessito dies de quaranta-cinc hores i els anys de nou-cents dies. No sé pas... Potser en situació semblant, aleshores l’únic que faria és relaxar-me i malbaratar-ne més sossegadament.

Si aquests dies sóc capaç de destriar el gra de la palla, haurà valgut la pena oblidar aquest 11S. Aquesta part petita de nació que represento jo haurà posat els fonaments per resistir possibles malures. Aquells que intenten esborrar-nos deliberadament del mapa ho tindran una mica més cardat.

I aquells que vulguin seguir, pacientment, la tasca d’anar refent aquesta pàtria tan malmesa, sense cap altra presa que la de voler-la autènticament gran i més lliure, sense cridòria, sàpiguen que sempre em trobaran; perquè sabré d’on pescar el temps que calgui. No pas per fer cap foc d’encenalls. El meu temps només vull ocupar-lo a gestionar sobirania, particular o col·lectiva. Un altre bé tan escàs!.

Somni veritable de la Independència

A finals d’agost va aparèixer una entrevista a en Pujol, on per enèsim cop manifesta que “En termes personals, he de dir que jo no he advocat per la independència ni ho faig ara, tot i que és possible que avui hi hagi més catalans independentistes que fa uns anys.”

Hi ha hagut una carrua de gent que se li ha tirat al damunt. S’han escandalitzat de que hores d’ara aquest home no enfili per la veta independentista. A mi fa temps que em va deixar d’escandalitzar el tema. Primer m’emprenyava molt que un personatge com ell i un partit com Convergència no és definissin clarament en aquest sentit. Després he de reconèixer que els fets li donen abastament la raó. Sí, els fets.

Pujol no ha volgut ser mai el polític del pim-pam-pum. Arrossega una trajectòria que arrenca molt i molt més enllà que la pura transició, basada en la pràctica, però sobretot en la formació. FOR-MA-CIÓ. Paraula obviada, però imprescindible per entendre segons què.

Quan Pujol gasta un convenciment rotund en declarar-se no separatista, ja la tenim armada. A mi m’agradaria trobar-ne un, en aquesta caca de país, que fos capaç de donar lliçons a algú amb la trajectòria de’n Pujol. Ho dic sentidament, perquè una merla blanca d’aquest calibre la necessitem més que mai precisament ara.

I penso així tenint present que jo em considero separatista. L’únic que em fa dubtar justament és el convenciment pujolístic, tan contrari al tema. No tinc cap mena de recança en confessar que el meu nivell intel·lectual segurament és bastant inferior al de l’ex president de la Generalitat. Això, només això, em fa pensar que potser la vesso. Però sincerament espero que l’errat sigui ell. Que aquest home no és infalible, com jo. Però sobre tot –repeteixo- espero que l’errat sigui ell.

A mi em molesta molt la cridòria. La pompa lingüística. La vehemència, la gesticulació i la manca d’un projecte realista. Tot el que he sentit, però sobre tot, el que he vist en els darrers anys en el camp de l’independentisme m’aboquen a ser el deixeble avançat del pensament pujolià. Tinc la demostració empírica que l’independentisme personifica justament el contrari del que el meu fur intern entén per independentisme. El cabal de les ximpleries ha desbordat el pitjor dels escenaris que podia suposar als partidaris de la independència de Catalunya.

La separació no l’assolirem mai si ens limitem al posat. Radical, però només posat per fer-te la foto. Si no hi ha un projecte bastant més sòlid i coherent, parlem del que vulguis. Però deixem estar Catalunya.

En un país on el to moderat li atribuïm a en Pujol, els independentistes haurien de ser la bomba de neutrons de l’alliberament nacional. Per una simple regla de tres. El resultat, però, ha estat en forma de broma de mal gust. Així és que no li demanis responsabilitats al tebi. Demana-les a qui et va prometre l’or i t’ha engalipat llautó. Emprenya’t en la direcció correcta i deixa que els moderats segueixin sent així de radicals. Aleshores podria ben ser que tornis a veure el somni de la independència com una fita abastable. Digui el que digui el mateix Pujol.

Per tastar la felicitat

He fet un cap de setmana molt alliberador i molt ecològic. No pas per mor de cap consigna tramesa pel Sant Pare. Per ganes i perquè em van convidar a anar cap Areny de Noguera, municipi de la Ribagorça. En algun llibre li encolomen quatre-cents habitants.

No vull estendre’m en el fet que és una paratge natural, preciós i bondadosament acollidor. Hi ha tal esplet de natura, que la visió sempre compta amb una muntanya, un pom de flors, un muret de pedra seca o un camp de blat o de gira-sols. És una mena d’indret verge on totes les bestioles –les de dues o quatre potes- grimpen empesos per alguna de les moltes partícules que produeixen fiblades vivificants.

Malgrat tota aquella abundor natural, a mi em van interessar especialment els horts. Afortunadament els habitants d’Areny són hospitalaris a més no poder. Pots entrar i sortir de les cases si gastes els mínims d’educació. Vaig tastar un tomàquet d’aquells que ens va prometre en Saura així que les seves natges palpessin trona honorable. I no vaig parar fins trobar el fil d’on havia sortit. Això va fer que pogués conèixer més d’un hort particular.

No hi ha res més fàcil que lograr tenir un tomàquet a la taula de casa. Consti que parlo del tomàquet en sentit metafòric. Només cal tenir els calers suficients. S’ha arribat a confondre moltes coses des que en el moll de l’os de la nostra existència el concepte esforç ha estat reubicat.

Subsistència i esforç ha estat de sempre una relació siamesa. Si no prepares la terra, preveus un planter, sembres i cuides l’hort segur que no subsisteixes. Des de temps immemorial. Si no volies rossegar-te els punys calia emprar una disciplina implacable, a diari. Un hort, la font de la subsistència, no sura a cop d’humorades. Cal vetllar-lo a diari. No quan et sobta la il·lusió del més idiota. No. L’hort té, a més, el seu cicle. No admet dreceres.

A mesura que ens hem anat convertint en una societat més "avançada" hem perdut de vista el concepte elemental de que sense esforç no pots subsistir. Hem anat matant certa lògica natural. Hem perdut un mestratge que s’adquiria de forma directa dins el redol familiar. A Areny mateix hi he trobat que els horts ja només són assumpte de les generacions més grans.

La cosa té el seu punt de gravetat, perquè ja arriba a ser un quasi tabú. Donem més importància a la motivació que a l’esforç per assolir qualsevol objectiu. De sempre la lliçó de l’èxit ha estat prenyada d’obstinació, d’esforç, de regularitat. Quan grates en la motivació veus que ni el mateix Saura ha tingut els sants collons de proveïr-te d’aquells fantàstics tomàquets que tan alegrement prometia en campanya, que faria les delícies del més necessitat.

Quan esperes rebre la felicitat per la via de la subvenció, has begut oli. Si vols tastar-la, esforça-t’hi i segur que n’obtindràs el teu bocí. Ara, no hi ha res tan alliçonador –i motivador- que passar una bona gana. Encara que només sigui tomaquera.