divendres, d’octubre 05, 2007

Víctimes i botxins

Hi ha situacions que simplement són autèntics impossibles. I no cal ser una llumenera per arribar a segons quina mena de conclusió. Catalunya fa massa temps que s’engreixa artificialment de suposats èxits. D'una mena de triomfs amb consistència de miratge. Això simplement vol dir que les coses són bastant diferents a les que realment ens volen fer creure. Vol dir, per tant, que portem rumb de col·lisió.

La darrera notícia, referent a l’adjudicació de la T-Sud de l’aeroport del Prat, n’és un exemple paradigmàtic. Després de molta mobilització ciutadana, dels agents més representatius de la societat catalana, de factòtums econòmics inclosos i tongada de bolos pels mitjans de comunicació per part dels experts, arribem allí on precisament dèiem que no volíem arribar. Aquests experts se n’han queixat de l’opció presa per Aena, entenguis el govern amic espanyol.

El resultat és el de consolidar l’aeroport de Barcelona com el tinglado més fabulós pel món dedicat a la cosa del Low Cost. L’adjudicació farà les delícies a Clickair i a Vueling, que bona falta els feia “a little help from my friends”. És tan surrealista com massa casual que tot un president de la Generalitat faci els seus viatges oficials anant amb una d’aquestes companyies i tornant amb l’altra. Massa casual i massa significatiu.

Experts i empresaris demanen un aeroport que sigui autènticament intercontinental. Curiosament el grup aèri que oferia més vols d’aquest calibre no optarà pas a aquesta terminal. És a dir, que consolidem El Prat com aeroport subsidiari del de Barajas. Consolidem l’estratègia d’anar encongint la importància i el pes de Catalunya.

Mitjans de comunicació afins i govern català estan encantats amb la notícia. Tant d'encantament porten que ja exiteix un lloc web que publicita el miratge fabulós en el qual s’ha convertit l'aeroport barceloní. La màquina de l’engreix artificial ja rutlla.

Portem rumb de col·lisió. Amb el vist-i-plau nostre. Potser és aquest el tret diferencial del que ha passat en aquests darrers tres-cents anys. Fem de víctimes i de botxins de la nostra pròpia existència. I sembla ser que ens agrada.

7 comentaris:

espiadimonis ha dit...

Sembla ser que quan hi ha poder o diner per repartir, hi ha gent que es vendria la seva mare per tal de tocar-ne. Amb la llei electoral que patim, el percentatge de poca-vergonyes sense escrúpols que es dediquen a la política al nostre país és més alt del normal, així doncs, ja tenim l'explicació de l'impunitat amb què actuen els politicastres, emparats per una premsa i uns pretesos intel·lectuals servils, que mengen de la mà dels polítics. Així s'explica la seva mansuetud.

Unknown ha dit...

Un autèntic cas d'estudi sociòlogic el del masoquisme català.

Papitu ha dit...

Vols dir que no exageres? Anem de cul amb algunes i coses (especialment en infrastructures) però d'aquí a parlar de rumb de col·lisió...

reflexions en català ha dit...

On són els empresaris que es van 'mobililzar' pel Prat'

Dessmond ha dit...

espiadimonis,
La política s'ha convertit en el problema número 1 de Catalunya. Sense líderatge polític estem clínicament morts.

veí de dalt,
No ho hagués dit millor. Sempre sabeu resumir com ningú el post, veí.

Papitu,
M'agradaria exagerar.
Els experts diuen que en quinze anys podem trobar-nos en el lloc que avui ocupa Extremadura. Guillem López o en Ramon Tremosa alerten del cas, per exemple. La cosa és tan bèstia que sembla impossible. Això és el que entenc per rumb de col·lisió.

reflexions en català,
Espero que reaccionin ells, perquè són el darrer bri d'esperança. Sobre tot vista la miserable reacció polítca.

reflexions en català ha dit...

Dessmond, aquest silenci comença a ser exasperant. La reacció dels polítics ha sigut realment penosa. No hi ha dret.

Dessmond ha dit...

reflexions en català,
Ha arribat un punt que la majoria dels polítics si no existissin, ni ho notariem.