dilluns, d’octubre 29, 2007

Societat civil

Fa temps que ens van vendre el concepte “societat civil” com un pack de virtuts que exemplifica el vigor de la societat catalana. Rere aquesta “societat civil” és on s’hi pot trobar el grau de nervi, trempera i lucidesa del país. Hem de suposar, a més, que la d’avui empelta directament amb la de sempre. La que existia abans que el desastre de la guerra franquista esclatés. O fins i tot podem tirar més enerere.

Però aquesta “societat civil” que tan bé han magnificat, sobre tot la classe política, el cert és que a l’hora de la veritat grates i costa molt de trobar-la. A mesura que hem anat tenint administració amb segell propi, el pes d’aquesta societat civil s’ha anat convertint en una cosa simbòlica i escarransida. Diria jo, que ha arribat a convertir-se en l’expressió mínima de si mateixa. A mesura que hem anant engreixant aquesta administració, el grau de compromís social ha baixat en picat. Tot allò que no està subvencionat és mort i enterrat. Un exemple paradigmàtic per a mi va ser l’incendi del Liceu. En cent anys hem passat de fer-nos-el a que ens el facin. I tan amples.

Aquesta dimissió, que a estones es pot amagar sota l’estora de forma més o menys dissimulada, té el seu preu quan es fa de forma sostinguda. Vull dir, que no assumir determinades situacions no surt de franc, per més que ens fem el boig davant els problemes. Esperar que te’ls resolguin vol dir que ets summament afortunat o un perfecte descerebrat. Això és el que ens passa ara mateix com a país: la societat civil ha dimitit, perquè posa el cap sota l’ala així que ensuma el problema.

Tenim els maldecaps que tenim perquè la societat civil no vol tornar a liderar el país de la forma que sempre ho havia fet. Quina mena de catàstrofe ha de venir per començar a reaccionar?. Després de les apagades, la gestió dels aeroports, la manca d’infraestructures, les fortunes que ens gastem fent cues a la carretera, un sistema sanitari deficient, la llibertat més que censurada... Després de tot això i més, que ha de venir perquè algun múscul d’aquesta societat tan civil comenci a sentir la necessitat de fer algun moviment?.

11 comentaris:

jordi.verdura ha dit...

És la societat del benestar la que ha d'expressar el seu malestar?. Som cívics, potser massa!. També observo un certa desconnexió de la gent de comarques vers el que està passant a BCN amb tot el tema d'aves i renfe. Serà perquè molts anys i encara han estat els veïns de segona pel govern de torn?. gene, moncloa... i ara pensen ja s'ho faran?...

esparver ha dit...

jordi.ventura els barcelonins portem anys dormint la mona de la borratxera de les olimpíades, el disseny, la universalitat i el multiculturalisme guai.
Hem estat tant mesells que ens ha semblat perfecte que el born és convertís en el pixador dels estudiants -és un dir- desvaguerats de tota Europa.
I després, a les eleccions municipals, el PSC presenta un candidat convergent i convergéncia un candidat perfectament socialista.
Mentre tots plegats fem apologia del no a la guerra, no a la MAT, l'AVE pel litoral (per on nassos pensen fer-lo passar?) i alguna cosa més que encar em deixo.

Aucanada ha dit...

Em sembla que no ens hauríem de sorprendre de l'actitud de la presunta societat civil. Voluntàriament ha dimitit del seu paper, si es que alguna vegada ho havien tingut clar. Però dimitir no vol dir que s'hagin desentès absolutament de tot. Al meu entendre, a finals del segle XIX i principis del XX, aquesta societat civil, o sigui, la burguesia tenia clar que per fer negocis (ergo per progressar) calia la complicitat voluntaria o involuntària de la societat en general. Avui en dia, si no es donen les condicions bàsiques per muntar un negoci o simplement no es rendible, tanques la paradeta i marxes a l'altra punta del mon, sense cap remordiment. Podras continuar tenint la seu social a l'avinguda diagonal, però la teva producció, els teus mercats i els teus guanys pot ser estan a milers de quilometres...Ah, ja no cal anar a Madrid!

Mikel ha dit...

jo nomes espero que tinguem memoria quan toqui anar a les urnes.
Soc contrari a les manifestacions populars.

espiadimonis ha dit...

La pràctica desaparició de la dita societat civil catalana no ha vingut pas per casualitat, ni de la nit al dia, ni és únicament culpa de si mateixa. El primer govern electe de la generalitat n'és en gran part responsable, al no haver orientat la seva política vers el liberalisme. Les ànsies de poder personal van fer que és matxuqués tot el què es movia en el camp del pensament modern. Les subvencions i càrrecs als panxacontents van fer la resta. Avui dia, amb una societat civil emasculada, no podem fer absolutament res per foragitar aquesta trepa d'inútils i incapaços del govern. La prova la tindrem el dia de les eleccions generals. No hi haurà cap càstig a les urnes pels responsables de tots els desastres que ens han afectat i ens afecten. Han assolat el país i l'han sembrat de sal...

Anònim ha dit...

El mite de la societat civil, per a reviure, demana, entre altres coses, llistes obertes i representants directes per districtes.

Benvolgut Dessmond

Això de la societat civil, després de la transició, és com el "ieti". Tothom en parla i no se la troba, si no va acompanyada de subvencions.
A Catalunya la societat civil ha quedat reduida a les molt petites associacions, sense articulació superior. Unes patronals dirigies per assalariats, una cambra de comerç que defensa el proteccionisme i les quotes obligatòries, uns sindicats de parafuncionaris de per vida,...
Particularment, crec que la única organitzacio civil eficient no es gaire civil, i es el benemèrit Secretariat de l'Escola Cristiana Catalana, que ha salvaguardat, mitjançant el concert, una certa escola lliure de valors cristians.

Els primers anys democràtics, bona part de la gent que treballava a associacions va passar a l'administració o als partits i no hi va haver-hi relleu.

Als països saxons, i als esacandinaus, on els diputats son elegits directament al seu districtee, són molt més curosos amb les associacions i els interesos col.lectius dels seus electors d'un districte concret. I vehiculen la resolució dels problemes de cada dia. I això fa que la gent vegi que, associada, té possibilitats d'incidir de debó en decisions concretes de l'administració.

El cercle valuós, que diria en Jan. El quadrat màgic. LListes obertes.

I moltes coses, a partir de la responsabilitat concreta dels electes davant electors concretes, començarien a endreçar-se.

Ara, amb llistes tancades, es questió de fer "conspiracions" o "contactes" amb gent dels aparells dels partits i/o de l'administració, de manera fosca i moltes vegades corrupta, per a aconseguir decisions favorables a grups d'interès privat.

Amb llistes obertes, els diputats del Maresme, de l'Empordà, haguessin pogut amagar-se davant les requalificacions de terrenys per als "totxistes"?

Benvolgut Dessmond,
has obert un tema molt important, però, com tot, la política hi es present. Es la grandesa, i massa vegades en els països no saxons la misèria, de la política partidista tancada.

Però no hem de defallir. Algun dia, majoritàriament, ho veurem clar i canviarem el rumb.

Si no ho fem, el vaixell fa aigues.

Bona nit,

Jordi

Cèsar Llamborda ha dit...

Una abraçada i gràcies pel comentari al blog de la Jaka... venint de tu és tot un plaer, doncs tens un blog espatarrantment xulo i amb contingut.

Salutacions dosmilsetzeres!

Dessmond ha dit...

jordi.verdura,
Segurament hi ha molta part en el fet que tenim l'immediat cobert. No pensem mai en clau de futur.
Comarques, sort en tenim de comarques. Altrament, Catalunya no seria Catalunya. Ara, només cal que canviem la llei electoral.

esparver,
La cosa s'ha complicat de tal forma que ens creiem l'impossible. Per això ha fet tanta fortuna la cultura del NO. A Barcelona i a on sigui.

aucanada,
Cert. La Catalunya emprenedora, la que s'arromanga, segueix funcionant tant bé com sempre. Ara, si cal ho fa a la Xina.

mikel,
I jo només espero que algú vagi a les urnes.

espiadimonis,
Crec que tens massa raó. Si d'algun tipus d'espanyolisme es pot acusar als governs de Pujol va ser en el fet de construïr una administració excessivament gran. Això ens ha espanyolitzat de debó. Ens ha girat l'ànima del revés.

Jordi,
Jo personalment no defalleixo, perquè sempre m'he mogut en un entorn summament compromés. Ara, no crec formar part d'aquest paradigma. És això el que em preocupa, perquè nosaltres no podem perdre ni una sola batalla. I ara penso que ho estem fent.

cèsar llambord,
Salutacions i l'enhorabona pel teu any d'existència. Un bon blog per conèixer Tarragona des dels racons poc oficials.

tonibanez ha dit...

He provat de respondre amb aquesta refelxió: El mite de la societat civil

rA ha dit...

Em va agradar molt aquest article i he comentat ampliament el tema al meu blog (amb una mica d'endarreriment, pero ves)

Dessmond ha dit...

Tonibanez,
Vaig veure el teu post i celebro que hagi provocat una reflexió com la que has postejat. Gràcies.

Ra,
Estic content que t'hagi agradat. El tema no caduca, per tant no hi fa res que el comentis ara. Agraït per les referències.