Bon jorn de Ninou!
Fa dies que hi ha una colla que està preparant el cap d’any. El cap d’any on jo hi participo, vull dir. La cosa s’organitza de forma col·lectiva i programada. Cada any els demano el mateix: que passem olímpicament del raïm. A més de ser una absoluta estupidesa, és un costum –patètic- importat. Cada any jo em despenjo educadament amb la mateixa cançoneta. Cada any.
Aquest cop, però, ho he demanat sense embuts: qui és l’imbècil –a més d’espanyolet del tipus mig- que vol fer això del raïm?. Hi ha hagut qui s’ha ofès majúsculament. No em sap excessivament greu, però cert és que el sopar d’avui ha de tenir més de festiu que de contenciós.
Tota aquesta fanfàrria em cansa sobiranament. Em sembla una mica –massa- banal haver de “celebrar” una cosa com és el cap d’any. No entenc perquè coi no podem sopar tranquil·lament, tots dos a casa. Venim més que farts de Mallorca. No necessitem fer àpats extraordinaris de cap mena.
Amb aquesta colla ens hem vist i revist al llarg de l’any. No entenc la necessitat de tornar-ho a fer a dia d’avui. Hem de fer “festa” perquè està escrit al calendari?. Som, com tants d’altres, una colla d’extraviats.
Per rematar-ho, no tots els que haurien de ser-hi vindran. Enguany hi haurà alguna baixa que jo particularment sentiré i molt. M’estic començant a pensar si la següent he de ser jo. Tinc tot un any per endavant, per intentar fer bons propòsits. I maldar per a que se s’acompleixin.
Bé, encara que no ho sembli, desitjo a tothom -i de tot cor- el millor en aquest any que ben aviat posarem en dansa. Espero que superi amb escreix en tot el que ha estat de bo el 2006. Molt bon jorn de Ninou!.
diumenge, de desembre 31, 2006
dissabte, de desembre 30, 2006
A BTV és dia de censura
Avui podem trobar aquesta notícia per varis cantons. Per no cansar, només us en remeto tres:
Vilaweb
El Singular Digital
El Submarí
No vull comentar masses coses. Cadascú és prou grandet per fer la reflexió oportuna. El meu ànim simplement és el de no voler silenciar misèries d'aquesta mena. Seria un escàndol majúscul si, en comptes de la progressia, aquest tic dictatorial hagués sorgit de la "dreta". És la "dreta" que només sap fer aquestes coses. Això és el que diu el manual.
Em limitaré a reproduïr la carta que ha fet arribar n’Emili Manzano (l’ex director del Llull i motor del programa censurat) als mitjans. Sort que ens queda internet!:
La direcció de BTV censura la redifusió del darrer “Saló de lectura”
Amics,
com segurament ja sabeu, la direcció del canal municipal BTV va decidir fa unes setmanes posar fi a l’existència del “Saló de lectura”, el programa literari que vaig fundar el mes d’octubre de 2001 i que vaig dirigir i presentar fins el mes d’abril de 2006, quan m’hi vaig desvincular per poder acceptar l’encàrrec del president Maragall d’encapçalar un altre projecte institucional consagrat a la difusió cultural. El programa va quedar llavors en mans del meu equip, sota la direcció de Marina Espasa, garantint així la continuitat dels criteris de qualitat, rigor i independència que várem voler que definissin el “Saló de lectura” desde les seves primeres emissions.
Vos estalviaré, per evidents, les meves consideracions sobre el tancament del programa i sobre els motius exposats per part de la direcció de la cadena per justificar-lo: el pressumpte “desgast de la fòrmula”. Només recordaré que la dita “fòrmula” no era altra que la lectura atenta dels textos i la conversa civilitzada entre autors i lectors. Si m’adreç a vosaltres en aquests moments és per fer-vos coneixedors un fet gravíssim: la direcció de la cadena ha decidit censurar l’habitual redifusió dels dissabtes del darrer “Saló de lectura”, emés en directe el passat dimecres 27 de desembre, i amb el qual várem acomiadar-nos dels nostres espectadors.
Amb la correcció i la serietat que la caracteritzen, i després d’oferir als espectadors una petita antologia del que han estat aquests cinc anys de vida i feina del “Saló”, la seva directora s’acomiadà fent unes legítimes observacions, com a professional i com a ciutadana, sobre el model de ciutat cap el que les nostres autoritats municipals semblen voler conduir Barcelona i sobre el paper que hauria de tenir una televisió pública com BTV, finançada amb els impostos dels ciutadans. L’expressió d’aquests pensaments, ho torn a dir, feta amb ferma exquisidesa i amb tot el respecte institucional indispensable, és la causa de que el “Saló” no arribi aquest dissabte que ve a un bon gruix dels nostres espectadors, que fa anys ténen per costum veure el programa en format de redifusió.
Properament, i gràcies a la iniciativa espontània d’uns espectadors amics del “Saló”, tendreu a la vostra disposició, via internet, aquest programa de comiat en la seva integritat. De moment, jo vos deman que desde els vostres destacats llocs de generació d’opinió qualificada, volgueu bonament ajudar-nos a donar conéixer aquests fets que, torn a dir, em semblen gravíssims a una societat democràtica i en el marc d’una televisió de servei públic.
Moltes de gràcies… i bona lectura!
Emili Manzano
Avui podem trobar aquesta notícia per varis cantons. Per no cansar, només us en remeto tres:
Vilaweb
El Singular Digital
El Submarí
No vull comentar masses coses. Cadascú és prou grandet per fer la reflexió oportuna. El meu ànim simplement és el de no voler silenciar misèries d'aquesta mena. Seria un escàndol majúscul si, en comptes de la progressia, aquest tic dictatorial hagués sorgit de la "dreta". És la "dreta" que només sap fer aquestes coses. Això és el que diu el manual.
Em limitaré a reproduïr la carta que ha fet arribar n’Emili Manzano (l’ex director del Llull i motor del programa censurat) als mitjans. Sort que ens queda internet!:
La direcció de BTV censura la redifusió del darrer “Saló de lectura”
Amics,
com segurament ja sabeu, la direcció del canal municipal BTV va decidir fa unes setmanes posar fi a l’existència del “Saló de lectura”, el programa literari que vaig fundar el mes d’octubre de 2001 i que vaig dirigir i presentar fins el mes d’abril de 2006, quan m’hi vaig desvincular per poder acceptar l’encàrrec del president Maragall d’encapçalar un altre projecte institucional consagrat a la difusió cultural. El programa va quedar llavors en mans del meu equip, sota la direcció de Marina Espasa, garantint així la continuitat dels criteris de qualitat, rigor i independència que várem voler que definissin el “Saló de lectura” desde les seves primeres emissions.
Vos estalviaré, per evidents, les meves consideracions sobre el tancament del programa i sobre els motius exposats per part de la direcció de la cadena per justificar-lo: el pressumpte “desgast de la fòrmula”. Només recordaré que la dita “fòrmula” no era altra que la lectura atenta dels textos i la conversa civilitzada entre autors i lectors. Si m’adreç a vosaltres en aquests moments és per fer-vos coneixedors un fet gravíssim: la direcció de la cadena ha decidit censurar l’habitual redifusió dels dissabtes del darrer “Saló de lectura”, emés en directe el passat dimecres 27 de desembre, i amb el qual várem acomiadar-nos dels nostres espectadors.
Amb la correcció i la serietat que la caracteritzen, i després d’oferir als espectadors una petita antologia del que han estat aquests cinc anys de vida i feina del “Saló”, la seva directora s’acomiadà fent unes legítimes observacions, com a professional i com a ciutadana, sobre el model de ciutat cap el que les nostres autoritats municipals semblen voler conduir Barcelona i sobre el paper que hauria de tenir una televisió pública com BTV, finançada amb els impostos dels ciutadans. L’expressió d’aquests pensaments, ho torn a dir, feta amb ferma exquisidesa i amb tot el respecte institucional indispensable, és la causa de que el “Saló” no arribi aquest dissabte que ve a un bon gruix dels nostres espectadors, que fa anys ténen per costum veure el programa en format de redifusió.
Properament, i gràcies a la iniciativa espontània d’uns espectadors amics del “Saló”, tendreu a la vostra disposició, via internet, aquest programa de comiat en la seva integritat. De moment, jo vos deman que desde els vostres destacats llocs de generació d’opinió qualificada, volgueu bonament ajudar-nos a donar conéixer aquests fets que, torn a dir, em semblen gravíssims a una societat democràtica i en el marc d’una televisió de servei públic.
Moltes de gràcies… i bona lectura!
Emili Manzano
dijous, de desembre 28, 2006
El gran Mateu Llobera
Ahir vaig plantar-me a casa de’n Mateu Llobera, a Pollença. Feia un dia preciós i m’hi va acompanyar la meva dona. El cert és que tenia unes ganes irrefrenables de conèixer-lo, des que vaig topar amb un quadre seu.
En Mateu Llobera és un home de vuitanta-quatre anys, que diu no gaudir de les forces que havia tingut en altres temps. M’ho ben figuro. Tot i així, a mi des del primer moment em va semblar un home amb una vitalitat extraordinària.
Vam estar xerrant unes dues hores i mitja llargues, a casa seva. Anant d’aquí d’allà. Remenant en el seu estudi. El pintor cercava material que té col·leccionat sobre notícies que parlen d’ell. Les té de tot el món. És una persona que ha treballat com una veritable formigueta. Molta part de la seva obra descriu uns paisatges que ara mateix ja no existeixen a Pollença. O simplement en queden rastres molt lleus.
Ahir feia un dia preciós. Tant com per lograr captar la llum retratada als seus quadres, des dels finestrals de ca seva. Té una vista privilegiada. La vivenda és plena d’escales, perquè s’organitza en diferents nivells. Molt sòbria i molt acollidora, on a més hi pengen obres esplèndides seves. En té alguna de l’any seixanta-cinc.
L’home ens ho vol ensenyar tot i jo li ho agraeixo infinitament. Repassem molta part de la seva vida i ens explica anècdotes que li han passat: “miri, aquest és un senyor –alemany- que té més de cent quadres meus!”. Ens mostra una foto on hi ha una llarga fila de gent en un jardí, on cadascú aguanta un quadre de’n Mateu Llobera. L’estètica d’aquests energúmens és dels 70, però la fatxenderia és ben actual.
La vida del pintor ens passa d’una volada: “sap que n’he arribat a fer de feina!”. M’ho crec. Aquest home només sap fer de pintor, amb una bonhomia que no sembla pròpia d’una persona amb l’ofici d’artista. Va d’aquí d’allà, pujant i baixant escales. La meva dona i jo contemplem el nervi d’aquest senyor. Quina peça!. En un moment donat apareix de la foscúria, amb un marc a les mans: “els vull mostrar una cosa”. Porta una foto en blanc i negre. Apareix ell i la seva dona. “Va morir fa vint anys i encara no m’he refet”. Ho diu amb una passió que emociona. Es desfà en elogis de la seva estimada dona. Ens explica que ella no solament va aguantar estoicament les servituds del seu ofici, sinó que a més l’ajudava molt. Era una persona que tothom l’estimava perquè ella estimava tothom. El Sr. Llobera fa uns esforços inhumans per no vessar les llàgrimes. La meva dona no logra retenir-les, però les dissimula magníficament.
Picasso, per exemple, era un gran bandarra pel que fa a les dones. I tants d’altres artistes. L’emoció tan perdurable del Sr. Llobera mai l’hagués associat a cap geni de l’art. Hi ha un moment en que em quedo en mig de les llàgrimes d’un i les de l’altre. Jo estic acostumat a les de la meva dona, que per adobar-ho, sent debilitat per la gent gran. Però les d’aquest bon home confesso que no me les esperava. Són tan sentides que se’m fa estrany veure un homenet tan delicadament enamorat de la seva dona; després de tan de temps.
Quan som fora, ella és el primer que em fa notar: “se l’havia d’estimar molt la seva dona. Encara avui n’està molt d’enamorat”. És un quasi retret. La tarda ha perdut la seva mica de llum, però no li falta vivor. Els fanalets de les cases, els carrers nets i abillats i les façanes de pedra fan que no em quedi esma per tornar-li cap contesta. És un racó de món bell com pocs. Tot i així jo també faig el meu apunt: si em regalessis una caseta com la seva, en un poble com aquest, la flama del meu amor res l’apagaria.
Vam caminar en silenci i vam guaitar cada pam del recorregut que ens havia dut fins el carrer de les Creus. Vam contemplar l’estat de felicitat en el qual viuen els habitants d’aquell tros de Pollença, siguin els homes, les bèsties o els vegetals. A mesura que descendeixes, la placidesa també va empetitint. Però arribes al bell mig del poble, que quan no és l’estiu, sembla que també hi pots fer una molt bona vida. És justament allí on en Mateu Llobera ha lograt esgarrapar una infinitat de motius pels seus magnífics quadres.
Ahir vaig plantar-me a casa de’n Mateu Llobera, a Pollença. Feia un dia preciós i m’hi va acompanyar la meva dona. El cert és que tenia unes ganes irrefrenables de conèixer-lo, des que vaig topar amb un quadre seu.
En Mateu Llobera és un home de vuitanta-quatre anys, que diu no gaudir de les forces que havia tingut en altres temps. M’ho ben figuro. Tot i així, a mi des del primer moment em va semblar un home amb una vitalitat extraordinària.
Vam estar xerrant unes dues hores i mitja llargues, a casa seva. Anant d’aquí d’allà. Remenant en el seu estudi. El pintor cercava material que té col·leccionat sobre notícies que parlen d’ell. Les té de tot el món. És una persona que ha treballat com una veritable formigueta. Molta part de la seva obra descriu uns paisatges que ara mateix ja no existeixen a Pollença. O simplement en queden rastres molt lleus.
Ahir feia un dia preciós. Tant com per lograr captar la llum retratada als seus quadres, des dels finestrals de ca seva. Té una vista privilegiada. La vivenda és plena d’escales, perquè s’organitza en diferents nivells. Molt sòbria i molt acollidora, on a més hi pengen obres esplèndides seves. En té alguna de l’any seixanta-cinc.
L’home ens ho vol ensenyar tot i jo li ho agraeixo infinitament. Repassem molta part de la seva vida i ens explica anècdotes que li han passat: “miri, aquest és un senyor –alemany- que té més de cent quadres meus!”. Ens mostra una foto on hi ha una llarga fila de gent en un jardí, on cadascú aguanta un quadre de’n Mateu Llobera. L’estètica d’aquests energúmens és dels 70, però la fatxenderia és ben actual.
La vida del pintor ens passa d’una volada: “sap que n’he arribat a fer de feina!”. M’ho crec. Aquest home només sap fer de pintor, amb una bonhomia que no sembla pròpia d’una persona amb l’ofici d’artista. Va d’aquí d’allà, pujant i baixant escales. La meva dona i jo contemplem el nervi d’aquest senyor. Quina peça!. En un moment donat apareix de la foscúria, amb un marc a les mans: “els vull mostrar una cosa”. Porta una foto en blanc i negre. Apareix ell i la seva dona. “Va morir fa vint anys i encara no m’he refet”. Ho diu amb una passió que emociona. Es desfà en elogis de la seva estimada dona. Ens explica que ella no solament va aguantar estoicament les servituds del seu ofici, sinó que a més l’ajudava molt. Era una persona que tothom l’estimava perquè ella estimava tothom. El Sr. Llobera fa uns esforços inhumans per no vessar les llàgrimes. La meva dona no logra retenir-les, però les dissimula magníficament.
Picasso, per exemple, era un gran bandarra pel que fa a les dones. I tants d’altres artistes. L’emoció tan perdurable del Sr. Llobera mai l’hagués associat a cap geni de l’art. Hi ha un moment en que em quedo en mig de les llàgrimes d’un i les de l’altre. Jo estic acostumat a les de la meva dona, que per adobar-ho, sent debilitat per la gent gran. Però les d’aquest bon home confesso que no me les esperava. Són tan sentides que se’m fa estrany veure un homenet tan delicadament enamorat de la seva dona; després de tan de temps.
Quan som fora, ella és el primer que em fa notar: “se l’havia d’estimar molt la seva dona. Encara avui n’està molt d’enamorat”. És un quasi retret. La tarda ha perdut la seva mica de llum, però no li falta vivor. Els fanalets de les cases, els carrers nets i abillats i les façanes de pedra fan que no em quedi esma per tornar-li cap contesta. És un racó de món bell com pocs. Tot i així jo també faig el meu apunt: si em regalessis una caseta com la seva, en un poble com aquest, la flama del meu amor res l’apagaria.
Vam caminar en silenci i vam guaitar cada pam del recorregut que ens havia dut fins el carrer de les Creus. Vam contemplar l’estat de felicitat en el qual viuen els habitants d’aquell tros de Pollença, siguin els homes, les bèsties o els vegetals. A mesura que descendeixes, la placidesa també va empetitint. Però arribes al bell mig del poble, que quan no és l’estiu, sembla que també hi pots fer una molt bona vida. És justament allí on en Mateu Llobera ha lograt esgarrapar una infinitat de motius pels seus magnífics quadres.
dissabte, de desembre 23, 2006
Gran troballa
Avui és un gran dia. Després d'un parell -català- d'anys, he lograt contactar amb en Mateu Llobera. Aquest és un magnífic pintor, el darrer exponent de l'escola pollencina.
Sóc un fervent admirador de la seva obra, que és simplement magnífica. Vull quedar amb ell i parlar. A mi em sembla un geni, que incomprensiblement passa molt desapercebut.
Quan en el seu dia es va inaugurar Es Baluard, un centre d'art contemporani ubicat en un lloc preciós de Palma, vaig quedar parat que no hi hagués cap referència pictòrica d'aquest artista. En canvi, n'hi ha unes quantes que podrian cerdir-li el seu espai sense que el patrimoni cultural baleàric se'n ressentís; ans el contrari.
Vull parlar amb ell. Els artistes tenen el seu punt estrambòtic, també. Però crec que s'hauria de començar a empènyer per tal que se li faci un homenatge o alguna mena de reconeixement. No entenc com Mallorca pot deixar al calaix de l'oblit un personatge de la talla de'n Mateu Llobera. Aquesta és la impressió que tinc, des que el vaig descobrir. Tant de bo vagi errat.
Avui és un gran dia. Després d'un parell -català- d'anys, he lograt contactar amb en Mateu Llobera. Aquest és un magnífic pintor, el darrer exponent de l'escola pollencina.
Sóc un fervent admirador de la seva obra, que és simplement magnífica. Vull quedar amb ell i parlar. A mi em sembla un geni, que incomprensiblement passa molt desapercebut.
Quan en el seu dia es va inaugurar Es Baluard, un centre d'art contemporani ubicat en un lloc preciós de Palma, vaig quedar parat que no hi hagués cap referència pictòrica d'aquest artista. En canvi, n'hi ha unes quantes que podrian cerdir-li el seu espai sense que el patrimoni cultural baleàric se'n ressentís; ans el contrari.
Vull parlar amb ell. Els artistes tenen el seu punt estrambòtic, també. Però crec que s'hauria de començar a empènyer per tal que se li faci un homenatge o alguna mena de reconeixement. No entenc com Mallorca pot deixar al calaix de l'oblit un personatge de la talla de'n Mateu Llobera. Aquesta és la impressió que tinc, des que el vaig descobrir. Tant de bo vagi errat.
divendres, de desembre 22, 2006
El blogaire invisible:
El Veí de dalt
L’atzar –i potser algú més- ha volgut que El Veí de Dalt resultés ser el meu blogaire invisible. Va ser una molt agradable sorpresa.
Així és que vaig mirar-me amb deteniment el seu blog, a veure quin regal podia oferir-li.
El Veí de Dalt és una persona molt mesurada, poc amant de segons quin tipus d’estridències. De moment. Escriu molt bé i acostuma a fer moltes i bones recomanacions. Música i llibres, sobretot. En particular tinc la impressió que se’n fa un tip, de llegir llibres. Altrement, no escriuria amb tanta propietat. Les seves històries, sobretot la de les seves veïnes, són francament brillants. És innegable que darrera aquest talent hi ha una bona dosi d’esforç que li permet dirigir-lo amb tan encertada intenció.
Vaig arribar a la conclusió que el millor regal que podia fer-li és un ex-libris. Aquest és un objecte que ha tingut èpoques més glorioses d’ús, però ara mateix els amants dels llibres en un moment o altre n’acaben tenint un. Un bon amant dels llibres ha de pensar en tenir el nexe entre ell i l’obra que ha de romandre per sempre més a la seva prestatgeria.
Espero, doncs, que no en tingui un de fet, ja. I si no fos així, aquest el pot utilitzar per quan enquaderni totes les entrades que ha anat generant en el blog. De ben segur que són més que aptes per quedar enquadernades.
L’ex-libris del Veí de dalt el vaig dissenyar a partir de la imatge que il·lustra el seu blog. Entenc que no és una imatge triada a la tum-tum, sinó que ho ha fet premeditadament. Vol representar l’atmosfera que vol despendre aquest blog i, en conseqüència, la mena de persona –una mica, com a mínim- que és ell en realitat.
Vaig treballar a partir de la foto del “seu” terrat. En forma de dibuix em va semblar que podia accentuar aquesta atmosfera, tant amb el traç com amb el color.
Vaig mirar, també, un fotimer d’ex-libris. Hi ha un món apassionant, rere els ex-libris. Com que a mi m’agrada molt el dibuix, m’ho he passat realment bé fent aquest regal pel “meu” blogaire invisible. L’estructura que hi vaig trobar en els que més em van cridar l’atenció és: paraula ex-libris + motiu al·legòric + nom del propietari de l’ex-libris. I aquesta pauta he seguit. Només vull comentar, si l’interessa’t m’ho fa saber, que puc fer-li arribar una versió amb el seu nom de debò.
Finalment, he volgut fer la feina ben feta. No sé l’ús possible que li pot donar, cas que finalment el regal el trobi factible. Per tant n’he fet les versions de color, blanc i negre, en negatiu i la d’escala de grisos, que remeto per correu-e a l'interessat.
Benvolgut Veí de dalt: només em resta desitjar-te, a tu i els teus, un molt Bon Nadal i un molt bon 2007. Que aquest any que ben aviat encetarem superi per bé el 2006 i que et permeti anar penjant noves entrades puntualment per a gaudi dels teus lectors, que cada dia en som més. Molt bones festes!.
El Veí de dalt
L’atzar –i potser algú més- ha volgut que El Veí de Dalt resultés ser el meu blogaire invisible. Va ser una molt agradable sorpresa.
Així és que vaig mirar-me amb deteniment el seu blog, a veure quin regal podia oferir-li.
El Veí de Dalt és una persona molt mesurada, poc amant de segons quin tipus d’estridències. De moment. Escriu molt bé i acostuma a fer moltes i bones recomanacions. Música i llibres, sobretot. En particular tinc la impressió que se’n fa un tip, de llegir llibres. Altrement, no escriuria amb tanta propietat. Les seves històries, sobretot la de les seves veïnes, són francament brillants. És innegable que darrera aquest talent hi ha una bona dosi d’esforç que li permet dirigir-lo amb tan encertada intenció.
Vaig arribar a la conclusió que el millor regal que podia fer-li és un ex-libris. Aquest és un objecte que ha tingut èpoques més glorioses d’ús, però ara mateix els amants dels llibres en un moment o altre n’acaben tenint un. Un bon amant dels llibres ha de pensar en tenir el nexe entre ell i l’obra que ha de romandre per sempre més a la seva prestatgeria.
Espero, doncs, que no en tingui un de fet, ja. I si no fos així, aquest el pot utilitzar per quan enquaderni totes les entrades que ha anat generant en el blog. De ben segur que són més que aptes per quedar enquadernades.
L’ex-libris del Veí de dalt el vaig dissenyar a partir de la imatge que il·lustra el seu blog. Entenc que no és una imatge triada a la tum-tum, sinó que ho ha fet premeditadament. Vol representar l’atmosfera que vol despendre aquest blog i, en conseqüència, la mena de persona –una mica, com a mínim- que és ell en realitat.
Vaig treballar a partir de la foto del “seu” terrat. En forma de dibuix em va semblar que podia accentuar aquesta atmosfera, tant amb el traç com amb el color.
Vaig mirar, també, un fotimer d’ex-libris. Hi ha un món apassionant, rere els ex-libris. Com que a mi m’agrada molt el dibuix, m’ho he passat realment bé fent aquest regal pel “meu” blogaire invisible. L’estructura que hi vaig trobar en els que més em van cridar l’atenció és: paraula ex-libris + motiu al·legòric + nom del propietari de l’ex-libris. I aquesta pauta he seguit. Només vull comentar, si l’interessa’t m’ho fa saber, que puc fer-li arribar una versió amb el seu nom de debò.
Finalment, he volgut fer la feina ben feta. No sé l’ús possible que li pot donar, cas que finalment el regal el trobi factible. Per tant n’he fet les versions de color, blanc i negre, en negatiu i la d’escala de grisos, que remeto per correu-e a l'interessat.
Benvolgut Veí de dalt: només em resta desitjar-te, a tu i els teus, un molt Bon Nadal i un molt bon 2007. Que aquest any que ben aviat encetarem superi per bé el 2006 i que et permeti anar penjant noves entrades puntualment per a gaudi dels teus lectors, que cada dia en som més. Molt bones festes!.
dimecres, de desembre 20, 2006
Barcelona-Reus-Mallorca
La setmana passada vaig ser a Reus. En Marc Arza em va convidar a la presentació del llibre d’en Tremosa, que ell havia organitzat a la Cambra de Comerç d’aquella localitat.
Després de l’acte li seguia un sopar. En Marc es porta entre mans un projecte que, espero, acabi donant els seus fruits. Vol aglutinar un grup de gent que pensi en duur a terme accions locals pensades en clau de país. Simplement admirable.
Al restaurant ens vam trobar amb una gran taula, que un cop tots vam ser asseguts, vaig veure que va quedar petita. Hi va haver congregat un grup de persones summament interessant. Gent d’àmbits diversos, però amb un denominador comú: molta iniciativa pròpia, voluntat de servei i preocupació sincera pel país. Em va agradar, sobre tot, l’afabilitat d’aquesta gent. És l’ambient que sol presidir, per exemple, en un sopar-debat del Grup Hayek.
Tot i no conèixer més que en Tremosa i n’Arza, va ser una trobada que em va resultar familiar. Resulta curiós -i gratificant- veure que hi ha gent per arreu que comparteix el mateix tipus de neguit i que confia en ella mateixa per resoldre els problemes que tenim plantejats. Crec que gent amb aquest patró, Catalunya n’ha d’estar plena. Cal fer una tasca de formigueta, per anar trobant-los. Però si volem fer coses d’un cert gruix, cal que ens posem en contacte. Cal que sapiguem de la nostra existència els uns dels altres. Cal que fem una bona xarxa. Cal que sumem sinèrgies.
Val a dir que el sopar va ser excel·lent. Per a que un àpat sigui òptim, s’han de donar tres condicions: bona teca, bona beguda, bona companyia.
La companyia, ja ho he dit: encantat de trobar i compartir taula amb tots aquests comensals. La beguda –el vi, vaja- molt encertat. I la menja, deliciosa. En particular destacaria uns ous ferrats en un llit de mongeta verda i les postres. Del primer, lamentar que van arribar en forma de pica-pica i calia compartir-ho irremeiablement, per no deixar al descobert el meu cantó troglodita. És una de les coses més dramàtiques que he fet a la vida: compatir un ou ferrat!. Collons, que bó que estava. De les postres no en recordo el nom. És una menja típica de Reus –el Menjar blanc?-: de-li-cio-sa!. Marc, quan puguis, fes-me’n memòria del seu nom, si us plau. Un dia no massa tard vull tornar a tastar-la!.
Em sembla que és demà que marxo cap a Mallorca. Penso que a més de les fartaneres familiars nadalenques, s’ha d’aprofitar el temps. Vaig tenir notícia de la creació del fòrum anomenat Tercer Espai per Mallorca. M’hi he posat en contacte, per tal que m’expliquin de que va aquest projecte. Ja avanço que espero tornar a experimentar la mateixa sensació de satisfacció que a Reus. El tipus de persona i el tall generacional són molt semblants. I la teca allí la tinc més que assegurada, per més d’una banda.
Sembla increïble que existeixi aquesta societat civil, que encara no s’ha rendit als seus enemics més directes. Aquests són: els que volen inculcar com a model de pensament únic la mentalitat de funcionari gris i els que viuen amb la fixació de liquidar la nació catalana.
La setmana passada vaig ser a Reus. En Marc Arza em va convidar a la presentació del llibre d’en Tremosa, que ell havia organitzat a la Cambra de Comerç d’aquella localitat.
Després de l’acte li seguia un sopar. En Marc es porta entre mans un projecte que, espero, acabi donant els seus fruits. Vol aglutinar un grup de gent que pensi en duur a terme accions locals pensades en clau de país. Simplement admirable.
Al restaurant ens vam trobar amb una gran taula, que un cop tots vam ser asseguts, vaig veure que va quedar petita. Hi va haver congregat un grup de persones summament interessant. Gent d’àmbits diversos, però amb un denominador comú: molta iniciativa pròpia, voluntat de servei i preocupació sincera pel país. Em va agradar, sobre tot, l’afabilitat d’aquesta gent. És l’ambient que sol presidir, per exemple, en un sopar-debat del Grup Hayek.
Tot i no conèixer més que en Tremosa i n’Arza, va ser una trobada que em va resultar familiar. Resulta curiós -i gratificant- veure que hi ha gent per arreu que comparteix el mateix tipus de neguit i que confia en ella mateixa per resoldre els problemes que tenim plantejats. Crec que gent amb aquest patró, Catalunya n’ha d’estar plena. Cal fer una tasca de formigueta, per anar trobant-los. Però si volem fer coses d’un cert gruix, cal que ens posem en contacte. Cal que sapiguem de la nostra existència els uns dels altres. Cal que fem una bona xarxa. Cal que sumem sinèrgies.
Val a dir que el sopar va ser excel·lent. Per a que un àpat sigui òptim, s’han de donar tres condicions: bona teca, bona beguda, bona companyia.
La companyia, ja ho he dit: encantat de trobar i compartir taula amb tots aquests comensals. La beguda –el vi, vaja- molt encertat. I la menja, deliciosa. En particular destacaria uns ous ferrats en un llit de mongeta verda i les postres. Del primer, lamentar que van arribar en forma de pica-pica i calia compartir-ho irremeiablement, per no deixar al descobert el meu cantó troglodita. És una de les coses més dramàtiques que he fet a la vida: compatir un ou ferrat!. Collons, que bó que estava. De les postres no en recordo el nom. És una menja típica de Reus –el Menjar blanc?-: de-li-cio-sa!. Marc, quan puguis, fes-me’n memòria del seu nom, si us plau. Un dia no massa tard vull tornar a tastar-la!.
Em sembla que és demà que marxo cap a Mallorca. Penso que a més de les fartaneres familiars nadalenques, s’ha d’aprofitar el temps. Vaig tenir notícia de la creació del fòrum anomenat Tercer Espai per Mallorca. M’hi he posat en contacte, per tal que m’expliquin de que va aquest projecte. Ja avanço que espero tornar a experimentar la mateixa sensació de satisfacció que a Reus. El tipus de persona i el tall generacional són molt semblants. I la teca allí la tinc més que assegurada, per més d’una banda.
Sembla increïble que existeixi aquesta societat civil, que encara no s’ha rendit als seus enemics més directes. Aquests són: els que volen inculcar com a model de pensament únic la mentalitat de funcionari gris i els que viuen amb la fixació de liquidar la nació catalana.
dilluns, de desembre 18, 2006
Salvem el planeta
Cada dia he de travessar tot l’estudi, per arribar a la meva taula. És un recorregut que em fa creuar ambients. Quatre o cinc. Cadascun amb la seva temperatura. Mai havia vist un ús més demencial dels aparells d’aire condicionat. Per culpa d’aquesta demència, estiu i hivern enganxo galipàndries. No me n’escapo.
Estic parlant amb un lituà. Molta perilla i ulleres de pasta de color negre. Però és un puto cap de me. O cap de xot. Fa més de tres anys que li dic pacientment que faci anar l’aire condicionat amb criteris més racionals. Sortir de casa a l’agost amb màniga curta, ho comprenc. Fer-ho a meitats de desembre ratlla la temeritat. Abric i samarreta de màniga curta. Però no tan curta com la magre i escassa massa encefàlica que deu haver dipositada en el seu crani de xot.
L’habitacle on treballa aquest lituà és un cant al despropòsit. A l’estiu hi fa un fred glacial i a l’hivern, quan el fred s’insinua, hi fa una calor tediosa i consistent. El molt imbècil la suporta perquè va en màniga curta, com el seu cap de me.
Els lituans són gent molt seriosa, molt motivada per superar-se. Molt més que la mitja catalana. Són molt més pencaires i molt més responsables. Però estan tocats, encara, per l’excés de russificació. Això els fa aflorar indefectiblement la vena de cap de xot.
He estat dient-li al llarg de tres anys que faci anar el coi d’aparell d’aire condicionat sense exagerar. Després en sortir al carrer o anar a una altra zona de l’estudi et peles de fred. Tot perquè al senyor li surt de les seves subdesenvolupades pilotes d’anar en màniga curta, com els seus gambals.
Seguint la conversa, mentre em xerra, agafa el comandament de l’aire condicionat. Fa “pip” i l’engega i hi veig 28 graus. El deixa damunt la taula. Aleshores, l’agafo jo, -mentre segueix xerrant- i genero un altre “pip” i l’aparell s’atura. I el lituà, amb el seu capet de me, atura la conversa i fa cara d’interrogant. Tot i el seu cap de xot, la seva mirada recorda a la d’un llobarro de la secció de congelats. Això fa que li dediqui l’enèsima i absurda immerescuda explicació:
-Mira, tros de capoll: n’estic fins el capdamunt de la teva tonteria. Aquí tens el puto comandament a distància. Com que ets tan refotudament ruc, te’l quedes perquè te’l miris. Jo me’n duc les piles. Perquè si fa tres anys que t’ho dic educadament i has demostrat tanta estupidesa, encara faré que et despatxin. Per estúpid. Em diràs que a Lituània no hi fa un fred de tres parells de collons ara mateix. Em diràs que al teu poble hi vas amb màniga curta, com la teva intel·ligència, un dia de desembre. Quan fa fred, et poses roba d’hivern, collons. I si, tot i així, tens fred, només aleshores engegues la calefacció. Hòstia, que n’ets de sapastre!. Després em surts amb les teves putes històries de vegetarià i de la majúscula preocupació per salvar el planeta. Hòstia, un cap de xot com el teu, no és capaç d’entendre que els que treballem aquí també som part d’aquest planeta de merda?. Després de tres putos i maleïts anys encara se t’ha d’explicar que collons t’has de posar per guarnir-te com un adult?. Conec cassos d’extrema imbecil·litat, però la teva és digne d’estudi. Mira, tros de corni, avui aquestes piles a la meva butxaca et salvaran el coll. I faran que el planeta estigui una mica més ben preservat. Els depredadors com tu només sou amants d’un ecologisme suïcida. Però jo t’insisteixo: salvem el planeta, collons. I a més d’esmorzar fulles d’api liquades, hòstia, compra’t una puta muda amb mànigues llargues.
Ell respon secament amb un “gere”, que vol dir “bé”. Després de tres anys, ningú sap el perquè, ha decidit aprendre català. Ben aviat, en aquest planeta, els xots amb ulls de llobarro diran bon dia. No sé si, aleshores, valdrà la pena pensar en la salvació.
Cada dia he de travessar tot l’estudi, per arribar a la meva taula. És un recorregut que em fa creuar ambients. Quatre o cinc. Cadascun amb la seva temperatura. Mai havia vist un ús més demencial dels aparells d’aire condicionat. Per culpa d’aquesta demència, estiu i hivern enganxo galipàndries. No me n’escapo.
Estic parlant amb un lituà. Molta perilla i ulleres de pasta de color negre. Però és un puto cap de me. O cap de xot. Fa més de tres anys que li dic pacientment que faci anar l’aire condicionat amb criteris més racionals. Sortir de casa a l’agost amb màniga curta, ho comprenc. Fer-ho a meitats de desembre ratlla la temeritat. Abric i samarreta de màniga curta. Però no tan curta com la magre i escassa massa encefàlica que deu haver dipositada en el seu crani de xot.
L’habitacle on treballa aquest lituà és un cant al despropòsit. A l’estiu hi fa un fred glacial i a l’hivern, quan el fred s’insinua, hi fa una calor tediosa i consistent. El molt imbècil la suporta perquè va en màniga curta, com el seu cap de me.
Els lituans són gent molt seriosa, molt motivada per superar-se. Molt més que la mitja catalana. Són molt més pencaires i molt més responsables. Però estan tocats, encara, per l’excés de russificació. Això els fa aflorar indefectiblement la vena de cap de xot.
He estat dient-li al llarg de tres anys que faci anar el coi d’aparell d’aire condicionat sense exagerar. Després en sortir al carrer o anar a una altra zona de l’estudi et peles de fred. Tot perquè al senyor li surt de les seves subdesenvolupades pilotes d’anar en màniga curta, com els seus gambals.
Seguint la conversa, mentre em xerra, agafa el comandament de l’aire condicionat. Fa “pip” i l’engega i hi veig 28 graus. El deixa damunt la taula. Aleshores, l’agafo jo, -mentre segueix xerrant- i genero un altre “pip” i l’aparell s’atura. I el lituà, amb el seu capet de me, atura la conversa i fa cara d’interrogant. Tot i el seu cap de xot, la seva mirada recorda a la d’un llobarro de la secció de congelats. Això fa que li dediqui l’enèsima i absurda immerescuda explicació:
-Mira, tros de capoll: n’estic fins el capdamunt de la teva tonteria. Aquí tens el puto comandament a distància. Com que ets tan refotudament ruc, te’l quedes perquè te’l miris. Jo me’n duc les piles. Perquè si fa tres anys que t’ho dic educadament i has demostrat tanta estupidesa, encara faré que et despatxin. Per estúpid. Em diràs que a Lituània no hi fa un fred de tres parells de collons ara mateix. Em diràs que al teu poble hi vas amb màniga curta, com la teva intel·ligència, un dia de desembre. Quan fa fred, et poses roba d’hivern, collons. I si, tot i així, tens fred, només aleshores engegues la calefacció. Hòstia, que n’ets de sapastre!. Després em surts amb les teves putes històries de vegetarià i de la majúscula preocupació per salvar el planeta. Hòstia, un cap de xot com el teu, no és capaç d’entendre que els que treballem aquí també som part d’aquest planeta de merda?. Després de tres putos i maleïts anys encara se t’ha d’explicar que collons t’has de posar per guarnir-te com un adult?. Conec cassos d’extrema imbecil·litat, però la teva és digne d’estudi. Mira, tros de corni, avui aquestes piles a la meva butxaca et salvaran el coll. I faran que el planeta estigui una mica més ben preservat. Els depredadors com tu només sou amants d’un ecologisme suïcida. Però jo t’insisteixo: salvem el planeta, collons. I a més d’esmorzar fulles d’api liquades, hòstia, compra’t una puta muda amb mànigues llargues.
Ell respon secament amb un “gere”, que vol dir “bé”. Després de tres anys, ningú sap el perquè, ha decidit aprendre català. Ben aviat, en aquest planeta, els xots amb ulls de llobarro diran bon dia. No sé si, aleshores, valdrà la pena pensar en la salvació.
diumenge, de desembre 17, 2006
A tenir present
Hi ha unes quantes coses que m’agradaria dir, respecte d’aquests darrers posts:
1) El convidat potser accedeix a venir mitjançant una cadena de mediadors. Això vol dir que ve pensant-se que ha de parlar d’una cosa i en resulta ser una altra.
2) És molt difícil per a mi intentar transmetre el resultat del sopar. He de dir que he rellegit l’entrada, un cop penjada al blog, i no n’estic gaire content. Em sembla esbiaixat. Però també he de confessar que no sé si sóc capaç defer-ho millor.
3) Sobre les respostes vull dir que vaig deixar-ho expressament pel final el tema, per no molestar els allí presents. Que no em puguin dir que els “robo” part del seu temps. Per facilitar la feina, demanaria en el futur, que sigueu molt precisos. No vull assenyalar ningú. Però si doneu una ullada a les preguntes, veureu que hi ha algun redactat maquiavèl·lic. Aleshores, aquesta poca precisió genera un debat de cal collons. I a mi m’obliga a recomposar bonament com puc la resposta, quan jo l’únic que penso que he de fer és aixecar acta de les paraules del convidat.
He de dir que aquesta fórmula va tenir molt bona acollida. Espero que la puguem repetir dintre de no massa. Moltes gràcies, doncs. Sento no poder publicar-ho l’endemà, però és que és més feina de la que em pensava. A veure si mica en mica logrem optimitzar aquest invent...
Hi ha unes quantes coses que m’agradaria dir, respecte d’aquests darrers posts:
1) El convidat potser accedeix a venir mitjançant una cadena de mediadors. Això vol dir que ve pensant-se que ha de parlar d’una cosa i en resulta ser una altra.
2) És molt difícil per a mi intentar transmetre el resultat del sopar. He de dir que he rellegit l’entrada, un cop penjada al blog, i no n’estic gaire content. Em sembla esbiaixat. Però també he de confessar que no sé si sóc capaç defer-ho millor.
3) Sobre les respostes vull dir que vaig deixar-ho expressament pel final el tema, per no molestar els allí presents. Que no em puguin dir que els “robo” part del seu temps. Per facilitar la feina, demanaria en el futur, que sigueu molt precisos. No vull assenyalar ningú. Però si doneu una ullada a les preguntes, veureu que hi ha algun redactat maquiavèl·lic. Aleshores, aquesta poca precisió genera un debat de cal collons. I a mi m’obliga a recomposar bonament com puc la resposta, quan jo l’únic que penso que he de fer és aixecar acta de les paraules del convidat.
He de dir que aquesta fórmula va tenir molt bona acollida. Espero que la puguem repetir dintre de no massa. Moltes gràcies, doncs. Sento no poder publicar-ho l’endemà, però és que és més feina de la que em pensava. A veure si mica en mica logrem optimitzar aquest invent...
dissabte, de desembre 16, 2006
Les respostes
En l'ordre que em van arribar
júlia said...
Els partits tenen un problema, volen agradar tothom i esgarrapar vots de tot arreu. Per això, han de fer concessions i filigranes. Crec que no es pot dir que ciu hagi punxat, després del desgast de tants anys de govern i de canviar de líder, amb un pes pesat com Pujol al darrere. Llevat de iniciativa, tots van punxar, em sembla. Una altra cosa és que precisi més vots i suports, que no arribi a grans majories. De fet, fins ara, ell, i els altres, tenen uns sostres difícils de superar. Recolzar-se en el pp, tal com està ara, potser l'hauria fet punxar més. L'esquerra, ni en vull parlar, crec que vol governar com sigui, vol sortir a la foto. En fi, un panorama lamentable, però no crec que precisament sigui ciu qui tingui la culpa de no governar, encara que Mas és un líder que potser -encara- no connecta amb certs sectors socials més humils, de 'cor' convergent. Titllar encara les opcions de dreta-esquerra està bé per fer partidisme, però no és massa real. NI comparar tres ays de tripartit amb vint-i-tres dels altres.
Com a reflexió: és més difícil ser coherent i alhora arribar a un milió de persones. Hem de començar a pensar en la construcció d’un espai –el catalanisme- que ha de ser hegemònic. Cal començar en canviar de paràmetres.
Marc Arza Nolla said...
Havent perdut "només" 100.000 vots, CiU és el guanyador de les eleccions. Però si es té en compte la trajectòria del tripartit, el paper galdós d'ERC, la deriva absurda del PP espanyol i sobretot el perfil del candidat socialista, el resultat de CiU és molt dolent.
El que m'agradaria transmetre al convergent amb qui sopeu és la sensació que per a molta gent l'ànima "pija" de CiU ha pesat en excés i li ha provocat un rebuig que en molts casos l'ha fet quedar-se a casa.
Amb les eleccions a l'ajuntament de Barcelona i el perfil del candidat Trias hi ha una oportunitat excel.lent per a trencar aquest "feeling".
Ja ens explicaràs,
Marc
Alguns en som més conscients que d’altres. Jo en sóc un d’ells.
Ara, les caricaturitzacions sempre en les faran. A en Pujol se li va dir missaire, botiguer i pare de set fills. Als anys 80 molta gent era això. Això et juga a favor.
Quan se’t caricaturitza com a robot, això se’t tira en contra. La seguretat d’en Mas ha estat gairebé ofensiva.
Jaume Ametller said...
Demana´ls si una estratègia nacional de debó no hauria de voler construir un marc de partits sobiranistes a esquerra i dreta? Aquesta pluralitat l'hem de veure com una possibilitat no com un perill. I això ho dic independenment del que pugui pensar sobre la política de pactes d'ERC.
El dia que siguem independents, sí. Aquest dia jo ja no estaré en la política.
Hem de construir moviments que ens ho permetin. Mentre no siguem lliures, no hem de crear la discussió sobre dreta/esquerra. Quan el substantiu és dreta/esquerra i l’adjectiu és Catalunya, aleshores això és fatal.
Podem mirar el que han fet els moviments nacionalistes al País Valencià, per exemple: en primer terme són d’esquerres i després valencians. Així han acabat.
Clint said...
Jo li preguntaria com és que els que tot i saber al que juguen, que per això s'hi dediquen professionalment, han estat incapaços de liderar una sinergia de país que engresqui tots els nacionalistes, i com encara avui estan fent el paper del guanyador moral, com si això signifiquès res.
A mi no em val que diguin que el tripartit estava pastelejat abans, que ve van saber sortir-se dels camins marcats amb l'aprovació de l'estatut no?
Si sabem fer tant alta política, demostrem-ho a tots els nivells.
El fet diferencial del catalanisme el marca CiU, encara. Altrament hores d’ara seriem Mallorca o València. ERC no és gaire diferent a la Chunta Aragonesista.
Aquí s’hagués pogut fer un pacte nacionalista únic, un cop el PSC diu que prefereix l’oposició a pactar amb nosaltres. Heguessim pogut muntar un fet diferencial molt potent.
Hem d’aspirar a ocupar el terreny que ha quedat erm. La política l’hem de fer en funció d’aquest fet.
Txell said...
Mira jo no hi entenc massa de política, però a CIU els hi fa molt mal aquesta imatge rovellada que porten i el victimisme que esbomben als quatre vents cada vegada que guanyen, però els fumen a l'oposició.
NEcessiten un cap de llista més proper al poble, que realment es preocupi per les persones, necessiten treure's la xacra de la dreta, d'una punyetera vegada i sobretot sobretot... enviar als d'Unió a pastar fang!.
Totalment d’acord.
Es fa molt difícil trencar clixés quan ets sol i t’els posen contínuament.
(Li explico que vas anar a escoltar un míting a Mataró i el “molt” que et va engrescar). M’hagués agradat conèixer-la personalment. Tinc més sex appeal que en Ramon Camp, jejejeje...
garmir said...
Hola:
Dessmond, jo com altres comparteixo que la denominada ànima pija de CIU es directament culpable de no haver tret majoria per governar (via increment abstenció)CIU era amb Pujol un partit Nacional i Social, peró amb Artur Mas, (sé que em renyaràs)es massa liberal en economia, ha perdut teixit social i complicitat amb certs sectos socials. Gràcies.
Sense desligitimar el que diu aquest senyor, m’haurà d’acceptar que el partit que està més ben connectat amb la realitat social és el que ha rebut més vots. Ara, també cal acceptar que s’ha de revsisar algunes coses per anar millor.
En Farlopa, via correu-e diu...
Bones Dessmond tu has demanat que t'enviem 4 ratlles de la nostre opinio, doncs aquí les tens, fes-ne el que creguis oportu.
CIU no a punxat, a punxat la societat i això per a mi be directament ocasionat per culpa la falta d'identitat dels liders politics amb la societat, en especial amb el jovent. La distancia real entre un politic i la gent del carrer es molt exagerada, els politics es vinculen poc amb la societat de carrer i el ciutadà no es sent identificat, i tampoc s'ha fet gran cosa per vincular la societat amb la politica, un cas seria el d'Igualada que el lio que tenen montat amb el futur alcaldable es exagerat i ridícul això fa que et desilusionis. M'allargaria molt més però entenc que tampoc és el que toca. Gaudeix del sopar esperem veure la crònica.
A la teva disposicio
Farlopa
Cert, des de la política s’ha generat molta frustració. Però des de la ciutadanía també s’ha generat molta frustració als polítics. Tenim un nivell d’exigència que ens ha tornat egoistes. Això es fa molt difícil d’administrar.
Mireia said...
No se si arribo tard per la pregunta però bueno, m'agradaria saber fins a quin punt Convergència estaria disposada a avançar cap al sobiranisme, vull dir que entenc que si no es aixís doncs que amb ERC hi ha poques possibilitats de pacte, nusé però a mi per projectes que no incloguin arribar a la sobirania doncs que m'està millor el tripartit que cap altra cosa, que es cert que a Convergència també hi ha gent progressista (per exemple he comprovat que als instis la Carme Laura Gil va deixar molt bon record, com a defensora de l'ensenyament públic i de la integració escolar, i aixòs es progressista), vale, però hi ha un llast carcamal que es diu Unió, i una bona part de Convergència que també Deu n'hi do, bueno que lo que volia dir es que a banda del sobiranisme doncs que no veig la manera perque Convergència s'apropi a ERC, i si no hi ha sobiranisme doncs que no queda res, doncs aixòs Dessmond, que fins a quin punt Convergència està pel sobiranisme.
El que no se li pot demanar a Convergència és allò que no se li demana a ningú més.
Pel que fa a ser progressista, quines diferències hi ha en les polítiques de CiU i PSC –més enllà d‘etiquetes i retòrica-?. Un exemple: la primera regulació de parelles homosexuals a l’estat va ser la catalana, impulsada per una consellera d’Unió.
En l'ordre que em van arribar
júlia said...
Els partits tenen un problema, volen agradar tothom i esgarrapar vots de tot arreu. Per això, han de fer concessions i filigranes. Crec que no es pot dir que ciu hagi punxat, després del desgast de tants anys de govern i de canviar de líder, amb un pes pesat com Pujol al darrere. Llevat de iniciativa, tots van punxar, em sembla. Una altra cosa és que precisi més vots i suports, que no arribi a grans majories. De fet, fins ara, ell, i els altres, tenen uns sostres difícils de superar. Recolzar-se en el pp, tal com està ara, potser l'hauria fet punxar més. L'esquerra, ni en vull parlar, crec que vol governar com sigui, vol sortir a la foto. En fi, un panorama lamentable, però no crec que precisament sigui ciu qui tingui la culpa de no governar, encara que Mas és un líder que potser -encara- no connecta amb certs sectors socials més humils, de 'cor' convergent. Titllar encara les opcions de dreta-esquerra està bé per fer partidisme, però no és massa real. NI comparar tres ays de tripartit amb vint-i-tres dels altres.
Com a reflexió: és més difícil ser coherent i alhora arribar a un milió de persones. Hem de començar a pensar en la construcció d’un espai –el catalanisme- que ha de ser hegemònic. Cal començar en canviar de paràmetres.
Marc Arza Nolla said...
Havent perdut "només" 100.000 vots, CiU és el guanyador de les eleccions. Però si es té en compte la trajectòria del tripartit, el paper galdós d'ERC, la deriva absurda del PP espanyol i sobretot el perfil del candidat socialista, el resultat de CiU és molt dolent.
El que m'agradaria transmetre al convergent amb qui sopeu és la sensació que per a molta gent l'ànima "pija" de CiU ha pesat en excés i li ha provocat un rebuig que en molts casos l'ha fet quedar-se a casa.
Amb les eleccions a l'ajuntament de Barcelona i el perfil del candidat Trias hi ha una oportunitat excel.lent per a trencar aquest "feeling".
Ja ens explicaràs,
Marc
Alguns en som més conscients que d’altres. Jo en sóc un d’ells.
Ara, les caricaturitzacions sempre en les faran. A en Pujol se li va dir missaire, botiguer i pare de set fills. Als anys 80 molta gent era això. Això et juga a favor.
Quan se’t caricaturitza com a robot, això se’t tira en contra. La seguretat d’en Mas ha estat gairebé ofensiva.
Jaume Ametller said...
Demana´ls si una estratègia nacional de debó no hauria de voler construir un marc de partits sobiranistes a esquerra i dreta? Aquesta pluralitat l'hem de veure com una possibilitat no com un perill. I això ho dic independenment del que pugui pensar sobre la política de pactes d'ERC.
El dia que siguem independents, sí. Aquest dia jo ja no estaré en la política.
Hem de construir moviments que ens ho permetin. Mentre no siguem lliures, no hem de crear la discussió sobre dreta/esquerra. Quan el substantiu és dreta/esquerra i l’adjectiu és Catalunya, aleshores això és fatal.
Podem mirar el que han fet els moviments nacionalistes al País Valencià, per exemple: en primer terme són d’esquerres i després valencians. Així han acabat.
Clint said...
Jo li preguntaria com és que els que tot i saber al que juguen, que per això s'hi dediquen professionalment, han estat incapaços de liderar una sinergia de país que engresqui tots els nacionalistes, i com encara avui estan fent el paper del guanyador moral, com si això signifiquès res.
A mi no em val que diguin que el tripartit estava pastelejat abans, que ve van saber sortir-se dels camins marcats amb l'aprovació de l'estatut no?
Si sabem fer tant alta política, demostrem-ho a tots els nivells.
El fet diferencial del catalanisme el marca CiU, encara. Altrament hores d’ara seriem Mallorca o València. ERC no és gaire diferent a la Chunta Aragonesista.
Aquí s’hagués pogut fer un pacte nacionalista únic, un cop el PSC diu que prefereix l’oposició a pactar amb nosaltres. Heguessim pogut muntar un fet diferencial molt potent.
Hem d’aspirar a ocupar el terreny que ha quedat erm. La política l’hem de fer en funció d’aquest fet.
Txell said...
Mira jo no hi entenc massa de política, però a CIU els hi fa molt mal aquesta imatge rovellada que porten i el victimisme que esbomben als quatre vents cada vegada que guanyen, però els fumen a l'oposició.
NEcessiten un cap de llista més proper al poble, que realment es preocupi per les persones, necessiten treure's la xacra de la dreta, d'una punyetera vegada i sobretot sobretot... enviar als d'Unió a pastar fang!.
Totalment d’acord.
Es fa molt difícil trencar clixés quan ets sol i t’els posen contínuament.
(Li explico que vas anar a escoltar un míting a Mataró i el “molt” que et va engrescar). M’hagués agradat conèixer-la personalment. Tinc més sex appeal que en Ramon Camp, jejejeje...
garmir said...
Hola:
Dessmond, jo com altres comparteixo que la denominada ànima pija de CIU es directament culpable de no haver tret majoria per governar (via increment abstenció)CIU era amb Pujol un partit Nacional i Social, peró amb Artur Mas, (sé que em renyaràs)es massa liberal en economia, ha perdut teixit social i complicitat amb certs sectos socials. Gràcies.
Sense desligitimar el que diu aquest senyor, m’haurà d’acceptar que el partit que està més ben connectat amb la realitat social és el que ha rebut més vots. Ara, també cal acceptar que s’ha de revsisar algunes coses per anar millor.
En Farlopa, via correu-e diu...
Bones Dessmond tu has demanat que t'enviem 4 ratlles de la nostre opinio, doncs aquí les tens, fes-ne el que creguis oportu.
CIU no a punxat, a punxat la societat i això per a mi be directament ocasionat per culpa la falta d'identitat dels liders politics amb la societat, en especial amb el jovent. La distancia real entre un politic i la gent del carrer es molt exagerada, els politics es vinculen poc amb la societat de carrer i el ciutadà no es sent identificat, i tampoc s'ha fet gran cosa per vincular la societat amb la politica, un cas seria el d'Igualada que el lio que tenen montat amb el futur alcaldable es exagerat i ridícul això fa que et desilusionis. M'allargaria molt més però entenc que tampoc és el que toca. Gaudeix del sopar esperem veure la crònica.
A la teva disposicio
Farlopa
Cert, des de la política s’ha generat molta frustració. Però des de la ciutadanía també s’ha generat molta frustració als polítics. Tenim un nivell d’exigència que ens ha tornat egoistes. Això es fa molt difícil d’administrar.
Mireia said...
No se si arribo tard per la pregunta però bueno, m'agradaria saber fins a quin punt Convergència estaria disposada a avançar cap al sobiranisme, vull dir que entenc que si no es aixís doncs que amb ERC hi ha poques possibilitats de pacte, nusé però a mi per projectes que no incloguin arribar a la sobirania doncs que m'està millor el tripartit que cap altra cosa, que es cert que a Convergència també hi ha gent progressista (per exemple he comprovat que als instis la Carme Laura Gil va deixar molt bon record, com a defensora de l'ensenyament públic i de la integració escolar, i aixòs es progressista), vale, però hi ha un llast carcamal que es diu Unió, i una bona part de Convergència que també Deu n'hi do, bueno que lo que volia dir es que a banda del sobiranisme doncs que no veig la manera perque Convergència s'apropi a ERC, i si no hi ha sobiranisme doncs que no queda res, doncs aixòs Dessmond, que fins a quin punt Convergència està pel sobiranisme.
El que no se li pot demanar a Convergència és allò que no se li demana a ningú més.
Pel que fa a ser progressista, quines diferències hi ha en les polítiques de CiU i PSC –més enllà d‘etiquetes i retòrica-?. Un exemple: la primera regulació de parelles homosexuals a l’estat va ser la catalana, impulsada per una consellera d’Unió.
divendres, de desembre 15, 2006
“Nen-no-t’hi-emboliquis”
En Quico Homs ho pronuncia d’una tirada: “Nen-no-t’hi-emboliquis”. Ho amaneix amb una gesticulació espasmòdica. El resultat us asseguro que fa riure i molt. Llàstima que el “Nen-no-t’hi-emboliquis” d’en Quico Homs serveix per parodiar un estat anímic nostrat, que pot ser quasi patològic. És una mena de resposta immediata, molt transversal, perquè abasta camps molt diversos i que ha fet molt de forat en l’imaginari col·lectiu català. De fa temps. Amb massa facilitat que la podem trobar.
En fa un recompte improvisat:
-Nen, que dius que vols fer política?
-Nen, que dius que vols muntar una empresa?
-Nen, que dius que vols....etc?
Fins i tot, el timbaler del Bruc, abans de sortir de casa s’ho va haver de sentir: “Nen-no–t’hi-emboliquis!”. Ell va tirar endavant, però coi,... el tio estava fent feina pels espanyols. Però bé aquesta és una altra història.
Vam convidar a aquest personatge perquè aquesta decepció que portem entaforada hi té molta part de responsabilitat tot el procés de reforma estatutari. N’ha estat un dels protagonistes, i per tant, es fa imprescindible –i és un luxe- poder discutir amb ell. També per aquesta ocasió, en Quico Homs creu que hi ha presidit l’inesgotable “Nen-no-t’hi-emboliquis!”. Tothom veia que l’Estatut anterior no acabava de funcionar, però endegar una reforma significava haver de superar un “Nen-no-t’hi-emboliquis” majúscul, que prenia aparences diferents segons la direcció política a la que decidissis mirar. Ara, tothom tothom, en un moment o altre, ha estat tocat de “Nen-no-t’hi-emboliquis”. Això va portar el resultat que tots vam veure en el referèndum.
En les files convergents, en les més oficials de totes, sempre se n’ha cantat les excel·lències de la pel·lícula estatutària. En canvi vaig voler posar el primer contrapès: al marge de l’encert –o no- en la negociació i d’haver superat excel·lentment una situació que era clarament hostil a CiU, pel fet de ser a l’oposició, el preu que s’ha pagat per la fotofinish Mas-ZP encara l’arrosseguem. Hi ha hagut moltíssima gent nacionalista que això la va decidir (en el referèndum i a les eleccions) a no moure el cul de la cadira.
El parer d’Homs és que no ha afectat negativament, al contrari. L’alta abstenció es deu segurament a diversos fenòmens: un de conjuntural, que es reflecteix a tota Europa. Això li dona peu a fer una anàlisi de varis països, com ara França, Holanda o Alemanya. Els passa tres quarts del mateix que a nosaltres. I un altre d’estructural, és a dir, els referents de la nostra societat no són els mateixos que fa vint anys. La societat ha canviat. Bla, bla, bla.
Fins fa relativament poc, quan a un polític li deien per exemple: com justifica que la taxa d’atur sigui del 16 per cent?. Aleshores, veies que el cap del paio treia fum per intentar explicar perquè el tan per cent de l’atur era aquell i no pas menor. Fins que va arribar una altra mena de “Nen-no-t’hi-emboliquis” i el miracle fet resposta fou: és normal, a Europa encara en trobaríem de taxes més altes. Fer anar Europa com a biombo on s’amaguen totes les nostres misèries, és un recurs que m’encén.
Així és que vaig insistir, amb una segona endanada tocada de demagògia: una participació tan baixa i de forma repetida, no pot justificar-se pel que passi a Alemanya. Em vols fer creure que la gent aquí va pensar: a veure que collons han fet els holandesos, que ho faré jo? No fotem. El que desmobilitza a la ciutadania és la sensació de presa de pèl.
En Mas ens fa vibrar, pujant el llistó de forma inesperada al Parlament. Però quan agafa el pont aeri, i es retrata amb el rei del talante, allò et deixa garrativat a la cadira. “Mira Quico, collons, sou conscients de la imatge tan pornogràfica que va protagonitzar CiU la nit electoral del referèndum?. Una majoria abrumadora de gent que passa olímpicament de votar en un tema no menor; que ho fa en blanc o negativament, i la plana major de la coalició no se li acut altra cosa que brindar amb cava! Insultant. Increïble. Després tu ves remenant Holanda, França o Alemanya. Si no cal anar a mirar enlloc més que a casa, per saber que passa.
Vam gosar tocar amb més o menys fortuna el tema de “l’ànima pija convergent” o del posat estirat d’en Mas. Les nostres opinions no van fer forat, per aquest cantó.
En Quico ens va fer un advertiment. Cada cop que hi ha una acció, trobem la reacció. Va fer-ne un repàs d’això. El 23-F és una reacció a un moment molt actiu de Catalunya i el País Basc. Una reacció lletja, perquè és militar, però que poc després amb la Loapa s’intenta fer el mateix amb una estètica més democràtica. Sortosament fracassen una i altra. Però això no la converteix en tema tancat. Ell augura una reacció, al tema de l’Estatut, amb una reforma constitucional. No hi trigarem massa a veure-ho. L’excusa pot ser l’adaptació de la monarquia als temps “moderns”. I s’aprofitarà per tancar tots els temes que l’actual Constitució ara deixa oberts. I si cal, s’encabirà en el cos constitucional la mateixa Loapa, per tal que cap tribunal la pugui declarar nul·la.
Cal que superem certes visions de país. Mantenir la divisió ens pot deixar a tots fora de les institucions. Hi ha unes quantes veus que donen per tancat el procés autonòmic i,com que els nacionalistes ja han quedat satisfets amb les seves demandes, ja no cal que vinguin a emprenyar a les Corts. Es pot arribar a reformular el sistema electoral espanyol de forma que els nacionalistes esdevinguin extraparlamentaris o gairebé. En Quico Homs tem una reacció contundent, des del punt de vista constitucional. I la resposta que segur que no podem donar és la de “Nen-no-t’hi-emboliquis”.
En Quico Homs ho pronuncia d’una tirada: “Nen-no-t’hi-emboliquis”. Ho amaneix amb una gesticulació espasmòdica. El resultat us asseguro que fa riure i molt. Llàstima que el “Nen-no-t’hi-emboliquis” d’en Quico Homs serveix per parodiar un estat anímic nostrat, que pot ser quasi patològic. És una mena de resposta immediata, molt transversal, perquè abasta camps molt diversos i que ha fet molt de forat en l’imaginari col·lectiu català. De fa temps. Amb massa facilitat que la podem trobar.
En fa un recompte improvisat:
-Nen, que dius que vols fer política?
-Nen, que dius que vols muntar una empresa?
-Nen, que dius que vols....etc?
Fins i tot, el timbaler del Bruc, abans de sortir de casa s’ho va haver de sentir: “Nen-no–t’hi-emboliquis!”. Ell va tirar endavant, però coi,... el tio estava fent feina pels espanyols. Però bé aquesta és una altra història.
Vam convidar a aquest personatge perquè aquesta decepció que portem entaforada hi té molta part de responsabilitat tot el procés de reforma estatutari. N’ha estat un dels protagonistes, i per tant, es fa imprescindible –i és un luxe- poder discutir amb ell. També per aquesta ocasió, en Quico Homs creu que hi ha presidit l’inesgotable “Nen-no-t’hi-emboliquis!”. Tothom veia que l’Estatut anterior no acabava de funcionar, però endegar una reforma significava haver de superar un “Nen-no-t’hi-emboliquis” majúscul, que prenia aparences diferents segons la direcció política a la que decidissis mirar. Ara, tothom tothom, en un moment o altre, ha estat tocat de “Nen-no-t’hi-emboliquis”. Això va portar el resultat que tots vam veure en el referèndum.
En les files convergents, en les més oficials de totes, sempre se n’ha cantat les excel·lències de la pel·lícula estatutària. En canvi vaig voler posar el primer contrapès: al marge de l’encert –o no- en la negociació i d’haver superat excel·lentment una situació que era clarament hostil a CiU, pel fet de ser a l’oposició, el preu que s’ha pagat per la fotofinish Mas-ZP encara l’arrosseguem. Hi ha hagut moltíssima gent nacionalista que això la va decidir (en el referèndum i a les eleccions) a no moure el cul de la cadira.
El parer d’Homs és que no ha afectat negativament, al contrari. L’alta abstenció es deu segurament a diversos fenòmens: un de conjuntural, que es reflecteix a tota Europa. Això li dona peu a fer una anàlisi de varis països, com ara França, Holanda o Alemanya. Els passa tres quarts del mateix que a nosaltres. I un altre d’estructural, és a dir, els referents de la nostra societat no són els mateixos que fa vint anys. La societat ha canviat. Bla, bla, bla.
Fins fa relativament poc, quan a un polític li deien per exemple: com justifica que la taxa d’atur sigui del 16 per cent?. Aleshores, veies que el cap del paio treia fum per intentar explicar perquè el tan per cent de l’atur era aquell i no pas menor. Fins que va arribar una altra mena de “Nen-no-t’hi-emboliquis” i el miracle fet resposta fou: és normal, a Europa encara en trobaríem de taxes més altes. Fer anar Europa com a biombo on s’amaguen totes les nostres misèries, és un recurs que m’encén.
Així és que vaig insistir, amb una segona endanada tocada de demagògia: una participació tan baixa i de forma repetida, no pot justificar-se pel que passi a Alemanya. Em vols fer creure que la gent aquí va pensar: a veure que collons han fet els holandesos, que ho faré jo? No fotem. El que desmobilitza a la ciutadania és la sensació de presa de pèl.
En Mas ens fa vibrar, pujant el llistó de forma inesperada al Parlament. Però quan agafa el pont aeri, i es retrata amb el rei del talante, allò et deixa garrativat a la cadira. “Mira Quico, collons, sou conscients de la imatge tan pornogràfica que va protagonitzar CiU la nit electoral del referèndum?. Una majoria abrumadora de gent que passa olímpicament de votar en un tema no menor; que ho fa en blanc o negativament, i la plana major de la coalició no se li acut altra cosa que brindar amb cava! Insultant. Increïble. Després tu ves remenant Holanda, França o Alemanya. Si no cal anar a mirar enlloc més que a casa, per saber que passa.
Vam gosar tocar amb més o menys fortuna el tema de “l’ànima pija convergent” o del posat estirat d’en Mas. Les nostres opinions no van fer forat, per aquest cantó.
En Quico ens va fer un advertiment. Cada cop que hi ha una acció, trobem la reacció. Va fer-ne un repàs d’això. El 23-F és una reacció a un moment molt actiu de Catalunya i el País Basc. Una reacció lletja, perquè és militar, però que poc després amb la Loapa s’intenta fer el mateix amb una estètica més democràtica. Sortosament fracassen una i altra. Però això no la converteix en tema tancat. Ell augura una reacció, al tema de l’Estatut, amb una reforma constitucional. No hi trigarem massa a veure-ho. L’excusa pot ser l’adaptació de la monarquia als temps “moderns”. I s’aprofitarà per tancar tots els temes que l’actual Constitució ara deixa oberts. I si cal, s’encabirà en el cos constitucional la mateixa Loapa, per tal que cap tribunal la pugui declarar nul·la.
Cal que superem certes visions de país. Mantenir la divisió ens pot deixar a tots fora de les institucions. Hi ha unes quantes veus que donen per tancat el procés autonòmic i,com que els nacionalistes ja han quedat satisfets amb les seves demandes, ja no cal que vinguin a emprenyar a les Corts. Es pot arribar a reformular el sistema electoral espanyol de forma que els nacionalistes esdevinguin extraparlamentaris o gairebé. En Quico Homs tem una reacció contundent, des del punt de vista constitucional. I la resposta que segur que no podem donar és la de “Nen-no-t’hi-emboliquis”.
dimecres, de desembre 13, 2006
Disculpeu les molèsties
Ahir va ser un sopar maratonià format per deu comensals. Hi va haver estones de tot. Pel cos a cos. Brillants i no tan brillants.Vaig llegir els vostres comentaris al convidat, en Quico Homs, i en tinc les respostes. De tot plegat espero fer-ne aviat una entrada. Els meus càlculs eren de redactar-la immediatament a l’arribar a casa. Però es que va durar tant, que m’hi vaig plantar a quarts de quatre!.
Avui he d’apagar uns quants focs abans no pugui començar escriure. Tinc el dia complicat. La tarda, a més, se’m farà prematurament curta. Vull acabar fent cap a Reus, a la presentació del llibre d’en Tremosa. Ho ha organitzat en Marc Arza, un personatge també molt inquiet i preocupat pel país. Confesso que hi vaig més per conèixer-lo a ell que no pas per sentir al professor Tremosa.
Ens vam “trobar” per la xarxa. Hem intercanviat correus-e i crec que val la pena treure temps per poder-hi xerrar. Després de l’acte, soparem. Espero que el Sr. Arza, a més de patriota sàpiga triar el restaurant. Altrament, ja m’ha vist prou per Reus.
Amb això vull dir que tindré un dia complicat i que el sopar d’ahir és mereix una redacció detinguda. No vull dir extensa, sino meditada. Hi ha tants posts que se’n podrien treure, que he de lograr mirar de condensar-ho bé per no resultar ser un vulgar “pallisses”.
Disculpeu-me, si us plau, si no enfilo el ritme que seria el desitjat. Fins aviat, doncs.
PS: Vull anar a Reus, també, per tenir més material per a la “cua de sortida”.
Ahir va ser un sopar maratonià format per deu comensals. Hi va haver estones de tot. Pel cos a cos. Brillants i no tan brillants.Vaig llegir els vostres comentaris al convidat, en Quico Homs, i en tinc les respostes. De tot plegat espero fer-ne aviat una entrada. Els meus càlculs eren de redactar-la immediatament a l’arribar a casa. Però es que va durar tant, que m’hi vaig plantar a quarts de quatre!.
Avui he d’apagar uns quants focs abans no pugui començar escriure. Tinc el dia complicat. La tarda, a més, se’m farà prematurament curta. Vull acabar fent cap a Reus, a la presentació del llibre d’en Tremosa. Ho ha organitzat en Marc Arza, un personatge també molt inquiet i preocupat pel país. Confesso que hi vaig més per conèixer-lo a ell que no pas per sentir al professor Tremosa.
Ens vam “trobar” per la xarxa. Hem intercanviat correus-e i crec que val la pena treure temps per poder-hi xerrar. Després de l’acte, soparem. Espero que el Sr. Arza, a més de patriota sàpiga triar el restaurant. Altrament, ja m’ha vist prou per Reus.
Amb això vull dir que tindré un dia complicat i que el sopar d’ahir és mereix una redacció detinguda. No vull dir extensa, sino meditada. Hi ha tants posts que se’n podrien treure, que he de lograr mirar de condensar-ho bé per no resultar ser un vulgar “pallisses”.
Disculpeu-me, si us plau, si no enfilo el ritme que seria el desitjat. Fins aviat, doncs.
PS: Vull anar a Reus, també, per tenir més material per a la “cua de sortida”.
dimarts, de desembre 12, 2006
Anar per feina
Com ja he comentat algun altre cop, el resultat de les eleccions van ser per a molts prou decebedors. Per motius diferents i que estan bastant al marge de si governa o no en Mas.
Malgrat tot, CiU ha de fer una autocrítica a fons. Ha de ser capaç de poder generar una crítica constructiva, si realment es creuen allò de “dur Catalunya en el cor”. Aquesta mena de pas ha de venir de dins i des de fora. Això és el que fa dies pensem una tropa filoconvergent, des que es va veure clar que tindríem tripartit 2.0.
Per això hem començat a fer una sèrie de contactes amb destacats dirigents de Convergència i d’Unió. Volem exposar-los amb claredat meridiana la nostra visió des de la trinxera. Des de la llibertat que t’atorga el fet de no tenir carnet. La nostra opinió és molt plural i sense servituds de partit. No és en absolut interessada. Volem donar la nostra opinió sobre el perquè les coses han anat així: en Mas és un gran tipus, però escalfarà la butaca de l’oposició. Volem donar el nostre punt de vista sobre l’alt índex d’abstenció. Volem opinar sobre la foto-finish Mas-ZP. Volem polsar l’ànim crític de la oficialitat, de primera ma; sense intermediaris.
Avui farem una nova trobada en forma de sopar amb un dels diputats que va ser a primera línia en la banda de CiU, en tot el procés de reforma de l’Estatut. El referèndum va suposar el primer avís per a navegants. Alguna cosa es va fer malament quan aquest Estatut no va despertar l’adhesió entusiasta del poble. Molta –massa- gent es va quedar a casa quan se la reclamava a opinar sobre un tema cabdal de país.
No puc obrir cap torn d’invitacions. És un sopar privat, en un domicili particular. Però si vols, pots fer-me arribar la teva opinió al meu correu-e (dssmnd-arroba-hotmail.com): què creus que ha fet punxar CiU?, alguna reflexió que trobis convenient, alguna cosa que t’ha quedat entravessada al pap. Em comprometo a transmetre-la directament en un moment o altre d’aquest sopar. Li atorgaré la mateixa atenció que la que pugui tenir qualsevol altre de “cos present”. Sàpigues que quatre ratlles pot ser suficient. Sé que els qui llegiu aquest blog sou persones prou cabals i estic convençut que la teva aportació pot ser, també, material interessant. Gràcies a la bestreta, doncs.
Com ja he comentat algun altre cop, el resultat de les eleccions van ser per a molts prou decebedors. Per motius diferents i que estan bastant al marge de si governa o no en Mas.
Malgrat tot, CiU ha de fer una autocrítica a fons. Ha de ser capaç de poder generar una crítica constructiva, si realment es creuen allò de “dur Catalunya en el cor”. Aquesta mena de pas ha de venir de dins i des de fora. Això és el que fa dies pensem una tropa filoconvergent, des que es va veure clar que tindríem tripartit 2.0.
Per això hem començat a fer una sèrie de contactes amb destacats dirigents de Convergència i d’Unió. Volem exposar-los amb claredat meridiana la nostra visió des de la trinxera. Des de la llibertat que t’atorga el fet de no tenir carnet. La nostra opinió és molt plural i sense servituds de partit. No és en absolut interessada. Volem donar la nostra opinió sobre el perquè les coses han anat així: en Mas és un gran tipus, però escalfarà la butaca de l’oposició. Volem donar el nostre punt de vista sobre l’alt índex d’abstenció. Volem opinar sobre la foto-finish Mas-ZP. Volem polsar l’ànim crític de la oficialitat, de primera ma; sense intermediaris.
Avui farem una nova trobada en forma de sopar amb un dels diputats que va ser a primera línia en la banda de CiU, en tot el procés de reforma de l’Estatut. El referèndum va suposar el primer avís per a navegants. Alguna cosa es va fer malament quan aquest Estatut no va despertar l’adhesió entusiasta del poble. Molta –massa- gent es va quedar a casa quan se la reclamava a opinar sobre un tema cabdal de país.
No puc obrir cap torn d’invitacions. És un sopar privat, en un domicili particular. Però si vols, pots fer-me arribar la teva opinió al meu correu-e (dssmnd-arroba-hotmail.com): què creus que ha fet punxar CiU?, alguna reflexió que trobis convenient, alguna cosa que t’ha quedat entravessada al pap. Em comprometo a transmetre-la directament en un moment o altre d’aquest sopar. Li atorgaré la mateixa atenció que la que pugui tenir qualsevol altre de “cos present”. Sàpigues que quatre ratlles pot ser suficient. Sé que els qui llegiu aquest blog sou persones prou cabals i estic convençut que la teva aportació pot ser, també, material interessant. Gràcies a la bestreta, doncs.
dilluns, de desembre 11, 2006
El llibre d’en Tremosa
Presentació a Reus
El llibre: Estatut, aeroports i ports de peix al cove
Autor: Ramon Tremosa
Lloc: Cambra de Comerç de Reus (C/Boule, 2)
Data: dimecres 13 de desembre (20:00 hores)
El proper dimecres 13 de desembre a les vuit del vespre (20:00), el professor Tremosa (www.ramontremosa.com) presentarà el seu últim llibre, Estatut, aeroports i ports de peix al cove, a la Cambra de Comerç de Reus (C/Boule 2).
De la contracoberta:
Aquest llibre pretén explicar que podem esperar del model de finançament del nou Estatut de Catalunya, fent balanç del text que va sortir redactat de la Moncloa. El llibre també denuncia el model centralitzat d'aeroports a l'estat espanyol, evidenciat arran del col·lapse de l'aeroport del Prat del 28 de juliol de 2006, alhora que fa balanç de l'autonomia parcial de gestió dels ports concedida el 1996. Tot mirant de fer entenedor al públic no especialitzat els diferents conceptes acadèmics utilitzats, aquest llibre tanca la trilogia de l'autor dedicada al finançament de la Generalitat de Catalunya, oberta l'any 2004 amb el llibre L'espoli fiscal (on es denunciava el dèficit fiscal català) i completada el gener de 2006 amb el llibre Estatut de Catalunya, veritats contra mentides (on es feia balanç del finançament aprovat en l'Estatut del Parlament de Catalunya, aprovat el 30 de setembre de 2005).
Per a més informació, pots dirigir-te a en Marc Arza.
Presentació a Reus
El llibre: Estatut, aeroports i ports de peix al cove
Autor: Ramon Tremosa
Lloc: Cambra de Comerç de Reus (C/Boule, 2)
Data: dimecres 13 de desembre (20:00 hores)
El proper dimecres 13 de desembre a les vuit del vespre (20:00), el professor Tremosa (www.ramontremosa.com) presentarà el seu últim llibre, Estatut, aeroports i ports de peix al cove, a la Cambra de Comerç de Reus (C/Boule 2).
De la contracoberta:
Aquest llibre pretén explicar que podem esperar del model de finançament del nou Estatut de Catalunya, fent balanç del text que va sortir redactat de la Moncloa. El llibre també denuncia el model centralitzat d'aeroports a l'estat espanyol, evidenciat arran del col·lapse de l'aeroport del Prat del 28 de juliol de 2006, alhora que fa balanç de l'autonomia parcial de gestió dels ports concedida el 1996. Tot mirant de fer entenedor al públic no especialitzat els diferents conceptes acadèmics utilitzats, aquest llibre tanca la trilogia de l'autor dedicada al finançament de la Generalitat de Catalunya, oberta l'any 2004 amb el llibre L'espoli fiscal (on es denunciava el dèficit fiscal català) i completada el gener de 2006 amb el llibre Estatut de Catalunya, veritats contra mentides (on es feia balanç del finançament aprovat en l'Estatut del Parlament de Catalunya, aprovat el 30 de setembre de 2005).
Per a més informació, pots dirigir-te a en Marc Arza.
diumenge, de desembre 10, 2006
Adorables malparits
Han acabat raonablement bé les vacances entre els amics i la seva prole. Amb els nens, bé. Amb algun pare podia haver anat millor. Més de vint anys d’amistat són el millor antídot per superar moments d’estupidesa inigualable. Estupidesa amb denominació d’origen, vaja. Però també és cert que quan coneixes algú de fa tan temps, el que seria realment estrany és que aquesta estupidesa hagués quedat sense sortir. És el peatge que pagues pel fet de conviure en una casa de xiurucaire agroturista. En el fons, doncs, tot raonablement correcte i sobre el previst.
La gran sorpresa -i per bé- fou el collons d’excursioneta en bici. La Via Verda de la Terra Alta. Heu de saber que si en Dessmond s’embarca a cavalcar sobre dues rodes és que el tema no te cap mena d’al·licient per a un amant autèntic del cop de pedal. Tot feia baixada. Un paisatge d’una preciositat indescriptible, pletòric, amb uns colors radiants i llustrosos perquè el dia abans havia plogut. Una meravella autèntica; tot un goig, de debò. He d’estar molt agraït a n’Ilia Gràcia, per insistir tant i tant. Altrament, m’hagués perdut una ruta difícil d’igualar quant a bellesa. Penso que Déu n’hi dó, també, amb la meva estupidesa!. Molt recomanable, absolutament. El millor de tot: al final del trajecte et recullen per retornar-te còmodament al punt de sortida. És a dir, que tot el que has anat baixant simplement per inèrcia pròpia, no ho has de recuperar suant la gota grossa.
Una de les petites –vuit anys justos-, se n’en fot de mi: “Dessmond, si per anar amb bicicleta vas tan elegant, amb la camisa ben planxadeta, com deuries anar el dia del teu casament?”. “D’una cosa en pots estar segura: mai a la vida m’he posat una merda de samarreta com la que portes tu. Quan surts de casa, ja sigui per casar-te o per fer el pela-canyes dalt d’una bicicleta, has de procurar fer-ho amb prou dignitat. Sempre cal anar planxat”. “Dessmond, però no et fa vergonya anar amb una camisa tan elegant per anar en bicicleta?”. “Reina, em sembla que qui no gasta massa vergonya ets tu. I no ho dic justament per si t’has mirat gaire al mirall”.
Una bicicletada dona per molt. Descobreixes la mala hòstia que té la canalla. A vegades és difícil arribar a superar-la, tot i que m’ho vaig proposar fermament. Em demano, doncs, com podria arribar a ser un marrec d’aquests si hagués tingut el privilegi de presenciar un moment àlgid d’estupidesa adulta.
Són també, a més de malparits, adorables. Aquesta petita torracollons, un cop vam ser a casa, va pujar tres graons de l’escala que duia al pis de dalt. Quan el seu nas i el meu van quedar a la mateixa alçada, amb les seves manetes em agafar la cara i va pressionar-me les galtes. S’em va quedar mirant fixament, amb posat molt més que seriós:
-Dessmond, a que esperes a tenir filles?
-Perquè collons vols ara que tingui filles?
-Vaaaaa Dessmond!. És que vull fer amistats noves!.
-Conforma’t amb el que tens, que no és poc.
-Vaaaaa Dessmond, quan en tindràs??!!
-No t’ho penso dir!.
Em vaig descollonar de riure. L’últim que m’esperava era una reivindicació d’aquesta mena i tan sentida. Ella va marxar escales amunt, mig emprenyada mig rient perquè jo també ho feia. Ara, la contesta no la va satisfer en absolut.
Han acabat raonablement bé les vacances entre els amics i la seva prole. Amb els nens, bé. Amb algun pare podia haver anat millor. Més de vint anys d’amistat són el millor antídot per superar moments d’estupidesa inigualable. Estupidesa amb denominació d’origen, vaja. Però també és cert que quan coneixes algú de fa tan temps, el que seria realment estrany és que aquesta estupidesa hagués quedat sense sortir. És el peatge que pagues pel fet de conviure en una casa de xiurucaire agroturista. En el fons, doncs, tot raonablement correcte i sobre el previst.
La gran sorpresa -i per bé- fou el collons d’excursioneta en bici. La Via Verda de la Terra Alta. Heu de saber que si en Dessmond s’embarca a cavalcar sobre dues rodes és que el tema no te cap mena d’al·licient per a un amant autèntic del cop de pedal. Tot feia baixada. Un paisatge d’una preciositat indescriptible, pletòric, amb uns colors radiants i llustrosos perquè el dia abans havia plogut. Una meravella autèntica; tot un goig, de debò. He d’estar molt agraït a n’Ilia Gràcia, per insistir tant i tant. Altrament, m’hagués perdut una ruta difícil d’igualar quant a bellesa. Penso que Déu n’hi dó, també, amb la meva estupidesa!. Molt recomanable, absolutament. El millor de tot: al final del trajecte et recullen per retornar-te còmodament al punt de sortida. És a dir, que tot el que has anat baixant simplement per inèrcia pròpia, no ho has de recuperar suant la gota grossa.
Una de les petites –vuit anys justos-, se n’en fot de mi: “Dessmond, si per anar amb bicicleta vas tan elegant, amb la camisa ben planxadeta, com deuries anar el dia del teu casament?”. “D’una cosa en pots estar segura: mai a la vida m’he posat una merda de samarreta com la que portes tu. Quan surts de casa, ja sigui per casar-te o per fer el pela-canyes dalt d’una bicicleta, has de procurar fer-ho amb prou dignitat. Sempre cal anar planxat”. “Dessmond, però no et fa vergonya anar amb una camisa tan elegant per anar en bicicleta?”. “Reina, em sembla que qui no gasta massa vergonya ets tu. I no ho dic justament per si t’has mirat gaire al mirall”.
Una bicicletada dona per molt. Descobreixes la mala hòstia que té la canalla. A vegades és difícil arribar a superar-la, tot i que m’ho vaig proposar fermament. Em demano, doncs, com podria arribar a ser un marrec d’aquests si hagués tingut el privilegi de presenciar un moment àlgid d’estupidesa adulta.
Són també, a més de malparits, adorables. Aquesta petita torracollons, un cop vam ser a casa, va pujar tres graons de l’escala que duia al pis de dalt. Quan el seu nas i el meu van quedar a la mateixa alçada, amb les seves manetes em agafar la cara i va pressionar-me les galtes. S’em va quedar mirant fixament, amb posat molt més que seriós:
-Dessmond, a que esperes a tenir filles?
-Perquè collons vols ara que tingui filles?
-Vaaaaa Dessmond!. És que vull fer amistats noves!.
-Conforma’t amb el que tens, que no és poc.
-Vaaaaa Dessmond, quan en tindràs??!!
-No t’ho penso dir!.
Em vaig descollonar de riure. L’últim que m’esperava era una reivindicació d’aquesta mena i tan sentida. Ella va marxar escales amunt, mig emprenyada mig rient perquè jo també ho feia. Ara, la contesta no la va satisfer en absolut.
dimecres, de desembre 06, 2006
Tocar el dos
Dintre d’unes hores agafarem carretera i manta, cap a les terres de l’Ebre. Si he de ser sincer encara no sé exactament on vaig. Sospito amb qui, però exactament no ho sé del tot. En Tremosa diu que un moment o altre s’hi afegirà. Les darreres vacances d’aquesta mena les vam passar a casa seva. Fou poc abans del referèndum. Vam tenir una discussió prou pujada de to. El coi d’en Tremosa tot ho valora en funció del dèficit fiscal del nassos. Em va saber greu –una mica, només- haver-li de dur la contrària justament a qui t’està posant el plat a taula. Aquest cop serà diferent, però. Ell s’ha postulat clarament per l’esquerrovergència. Crec fins i tot que la parauleta es seva. És un gran consol –al menys per a mi- saber, com a mínim, del que no discutiré en aquest collons de pont.
De moment em concentraré a lluitar aferrissadament per no haver de passar la humiliació de pujar a cap bicicleta. Els meus amics són uns xirucaires de molt cuidado. Podrien passar per deixebles avançats d’en Saura. En la intimitat tenen eco-rampells. Aquí incloc la meva estimada Ília Gràcia, que em llegeix i que m’he afartat de dir-li que és una comunista extraviada. Només us diré que tots farem cap a una casa d’aquestes d’agroturisme. Vida comunitària. Ho compartirem tot, fins i tot les criatures. Tres dies i després tots cap a casa.
Aquest trasbals majúscul a la meva rutina, sospito que significarà haver d’aturar el blog. Fins diumenge. Jo m’enduré l’ordinador, per si puc fer algun post. Però com que ja he dit que els meus amics són tan xirucaires, estic segur que no han tingut el detall de posar com a prioritari el comptar amb la connexió a internet, a l’hora de llogar aquest coi de casa.
Per si es confirma el meu aïllament, vull desitjar-vos unes bones vacances als que les pogueu fer. I als altres, també. Heu de recordar en moments com aquests que treballar honora a l’home. Fins ben aviat!.
Dintre d’unes hores agafarem carretera i manta, cap a les terres de l’Ebre. Si he de ser sincer encara no sé exactament on vaig. Sospito amb qui, però exactament no ho sé del tot. En Tremosa diu que un moment o altre s’hi afegirà. Les darreres vacances d’aquesta mena les vam passar a casa seva. Fou poc abans del referèndum. Vam tenir una discussió prou pujada de to. El coi d’en Tremosa tot ho valora en funció del dèficit fiscal del nassos. Em va saber greu –una mica, només- haver-li de dur la contrària justament a qui t’està posant el plat a taula. Aquest cop serà diferent, però. Ell s’ha postulat clarament per l’esquerrovergència. Crec fins i tot que la parauleta es seva. És un gran consol –al menys per a mi- saber, com a mínim, del que no discutiré en aquest collons de pont.
De moment em concentraré a lluitar aferrissadament per no haver de passar la humiliació de pujar a cap bicicleta. Els meus amics són uns xirucaires de molt cuidado. Podrien passar per deixebles avançats d’en Saura. En la intimitat tenen eco-rampells. Aquí incloc la meva estimada Ília Gràcia, que em llegeix i que m’he afartat de dir-li que és una comunista extraviada. Només us diré que tots farem cap a una casa d’aquestes d’agroturisme. Vida comunitària. Ho compartirem tot, fins i tot les criatures. Tres dies i després tots cap a casa.
Aquest trasbals majúscul a la meva rutina, sospito que significarà haver d’aturar el blog. Fins diumenge. Jo m’enduré l’ordinador, per si puc fer algun post. Però com que ja he dit que els meus amics són tan xirucaires, estic segur que no han tingut el detall de posar com a prioritari el comptar amb la connexió a internet, a l’hora de llogar aquest coi de casa.
Per si es confirma el meu aïllament, vull desitjar-vos unes bones vacances als que les pogueu fer. I als altres, també. Heu de recordar en moments com aquests que treballar honora a l’home. Fins ben aviat!.
dimarts, de desembre 05, 2006
Visita al temple
Un diumenge pot arrencar cardat cardat. Quan trobes que t’han fotut el diari dins de casa teva, a la porteria, t’encens com un misto. Fins i tot renegues. Després enfiles cap el poble a comprar novament el diari impunement birlat. Entre que fa un sol esplèndid, que la mar està radiant i que no hi ha una ànima pels carrers assolelladets, trobes que el dia realment és magnífic.
Aquesta atmosfera d’abundor positiva arriba a empènyer. Tornant cap a casa, ara ja amb l’exemplar de l’Avui, em ve de pas una mena de santuari que cura tots els mals. A base d’excel·lents botifarres de foie, per exemple. Us ben asseguro que no hi ha masses llocs a Catalunya que treballin com ho fan aquesta gent, les montserratines. Carns Montserrat és un temple on normalment les dones de la família són cara el públic mentre els homes remenen la cuina. Són d’una professionalitat fora de mida. Són molt bona gent.
Són, també, gairebé les dues però noto una misteriosa força que m’empeny a aturar-m’hi. Segueixo sense trobar una ànima pels carrers i puc deixar el cotxe just al davant. El carrer és molt estret, d’aquella antiga trama quan allí només hi havia pescadors. Aparcar-hi és el primer símptoma redemptor d’aquest mal humor. Tampoc hi ha ningú a la botiga.
Les montserratines fan menjar per endur, que té una particularitat: a l’Hispània no els superen. Molts cops els he dit que haurien de posar un restaurant. Tenen tot un receptari de cuina tradicional impressionant i gasten un gènere de primera. És una cosa inigualable, us ho ben asseguro. A Barcelona no hi res que se li pugui comparar, ni el mateix Semon.
La montserratina jove em diu que avui han fet bombes, “vols probar-ne una?”. Té el color i la forma d’un bunyol de bacallà. El tasto i em dona com a resultat: patata fregida, ceba, foie, una mica de pebre i... em rendeixo: carbassó. Una cosa senzilleta, per picar i ben gustosa. Després xerrem una mica més, perquè ja fa dies que han guarnit una part de la botiga per encarar el Nadal. Agafo quatre coses i un pollastre a l’ast amb botifarres i surto de la botiga amb l’ànim renovat.
Hi ha tan poca gent circulant que m’arriba clarament la remor de les ones i una brisa marina agradabilíssima. El soll espurneja viu sobre la mar. Em sobta veure com he passat de la indignació indescriptible a un estat de joia gairebé estúpid. No hi ha res que vivifiqui tan com un assalt de feliticitat, encara que sigui a base de bombes de patata i conversa. Les visites als temples oxigenen els esperits. Els fills de puta s’esfumen tot d’una.
Un diumenge pot arrencar cardat cardat. Quan trobes que t’han fotut el diari dins de casa teva, a la porteria, t’encens com un misto. Fins i tot renegues. Després enfiles cap el poble a comprar novament el diari impunement birlat. Entre que fa un sol esplèndid, que la mar està radiant i que no hi ha una ànima pels carrers assolelladets, trobes que el dia realment és magnífic.
Aquesta atmosfera d’abundor positiva arriba a empènyer. Tornant cap a casa, ara ja amb l’exemplar de l’Avui, em ve de pas una mena de santuari que cura tots els mals. A base d’excel·lents botifarres de foie, per exemple. Us ben asseguro que no hi ha masses llocs a Catalunya que treballin com ho fan aquesta gent, les montserratines. Carns Montserrat és un temple on normalment les dones de la família són cara el públic mentre els homes remenen la cuina. Són d’una professionalitat fora de mida. Són molt bona gent.
Són, també, gairebé les dues però noto una misteriosa força que m’empeny a aturar-m’hi. Segueixo sense trobar una ànima pels carrers i puc deixar el cotxe just al davant. El carrer és molt estret, d’aquella antiga trama quan allí només hi havia pescadors. Aparcar-hi és el primer símptoma redemptor d’aquest mal humor. Tampoc hi ha ningú a la botiga.
Les montserratines fan menjar per endur, que té una particularitat: a l’Hispània no els superen. Molts cops els he dit que haurien de posar un restaurant. Tenen tot un receptari de cuina tradicional impressionant i gasten un gènere de primera. És una cosa inigualable, us ho ben asseguro. A Barcelona no hi res que se li pugui comparar, ni el mateix Semon.
La montserratina jove em diu que avui han fet bombes, “vols probar-ne una?”. Té el color i la forma d’un bunyol de bacallà. El tasto i em dona com a resultat: patata fregida, ceba, foie, una mica de pebre i... em rendeixo: carbassó. Una cosa senzilleta, per picar i ben gustosa. Després xerrem una mica més, perquè ja fa dies que han guarnit una part de la botiga per encarar el Nadal. Agafo quatre coses i un pollastre a l’ast amb botifarres i surto de la botiga amb l’ànim renovat.
Hi ha tan poca gent circulant que m’arriba clarament la remor de les ones i una brisa marina agradabilíssima. El soll espurneja viu sobre la mar. Em sobta veure com he passat de la indignació indescriptible a un estat de joia gairebé estúpid. No hi ha res que vivifiqui tan com un assalt de feliticitat, encara que sigui a base de bombes de patata i conversa. Les visites als temples oxigenen els esperits. Els fills de puta s’esfumen tot d’una.
dilluns, de desembre 04, 2006
Fill de puta
Fill de puta ha triomfat com a insult. Qui gosi dir el contrari és que no ha pogut suportar el signe dels temps.
De sempre he trobat que és un insult miserable. Com qualsevol altre que agafi alguna expressió xenòfoba o homòfoba. O com aquests insults construïts a partir d’un defecte físic o de parla. L’insult és una parcel·la de la nostra vida, que conreada amb una determinada finor, demostraríem que som propietaris d’una certa intel·ligència.
Fill de puta trobo que és un insult molt desgraciat. Suposo que ha de ser –en bastants dels cassos- molt cardat tenir la mare amb l’únic ofici conegut de puta. Molt. I que d’aquí hagi transcendit cap a una de les formes d’insult més esteses, confirma que ha de ser socialment una situació refotudament cardada. Personalment horrible, però socialment duríssima. És, per tant, un insult que em crea remordiments de consciència cada cop que em rebé, ja sigui en forma de pensament o paraula.
Puntualment l’utilitzo cada diumenge. Hi ha un grandíssim fill de puta que viu a la meva escala. El fill de la puta més vexada i desgraciat allí on els hagi. Com a subscriptor de l’Avui he de suportar que de forma aleatòria aquest diari arribi a les meves mans. Tot gràcies a l’esmentat fill de puta que sempre que pot me’l birla. Però el diumenge mai falla. Aquest fill infinit d’una bagassa subhumana m’obliga a haver-lo de tornar a pagar si el vull llegir. És tan sovint que l’Avui desapareix sense explicació, que començo a pensar que el fill de puta té més d’un germà.
Dit això, prometo esmerçar esforços per tal d’eradicar del meu vocabulari tal insult, repeteixo, ben miserable. Les putes sempre han comptat amb la meva solidaritat i, lògicament, qualsevol dels seus descendent, també.
Fill de puta ha triomfat com a insult. Qui gosi dir el contrari és que no ha pogut suportar el signe dels temps.
De sempre he trobat que és un insult miserable. Com qualsevol altre que agafi alguna expressió xenòfoba o homòfoba. O com aquests insults construïts a partir d’un defecte físic o de parla. L’insult és una parcel·la de la nostra vida, que conreada amb una determinada finor, demostraríem que som propietaris d’una certa intel·ligència.
Fill de puta trobo que és un insult molt desgraciat. Suposo que ha de ser –en bastants dels cassos- molt cardat tenir la mare amb l’únic ofici conegut de puta. Molt. I que d’aquí hagi transcendit cap a una de les formes d’insult més esteses, confirma que ha de ser socialment una situació refotudament cardada. Personalment horrible, però socialment duríssima. És, per tant, un insult que em crea remordiments de consciència cada cop que em rebé, ja sigui en forma de pensament o paraula.
Puntualment l’utilitzo cada diumenge. Hi ha un grandíssim fill de puta que viu a la meva escala. El fill de la puta més vexada i desgraciat allí on els hagi. Com a subscriptor de l’Avui he de suportar que de forma aleatòria aquest diari arribi a les meves mans. Tot gràcies a l’esmentat fill de puta que sempre que pot me’l birla. Però el diumenge mai falla. Aquest fill infinit d’una bagassa subhumana m’obliga a haver-lo de tornar a pagar si el vull llegir. És tan sovint que l’Avui desapareix sense explicació, que començo a pensar que el fill de puta té més d’un germà.
Dit això, prometo esmerçar esforços per tal d’eradicar del meu vocabulari tal insult, repeteixo, ben miserable. Les putes sempre han comptat amb la meva solidaritat i, lògicament, qualsevol dels seus descendent, també.
diumenge, de desembre 03, 2006
Canalons Imminents
L’activitat humana pot ser totalment despresa o no. Aquest post és un exemple d’això darrer. Jo sóc capaç de moltes coses per tres motius.
Primer, per una safata de canalons. Ahir mateix vaig haver d’anar des del Maresme fins l’Alt Penedès, aguantar fins quarts de tres de la matinada per tornar cap a casa amb un botí de canalons de marisc i peix. El cuiner és de solvència demostrada. Us garanteixo que s’ho ben mereix. Em va comentar, com aquell que no diu res, que aquest cop “he substituït la beixamel per una “veloute” del mateix peix, per reforçar el gust del canaló”.
Segon, per un bon ou ferrat. Per increïble que sembli hi ha comptades persones al món que saben ferrar els ous.
Tercer, una bona truita de patates. Tinc el punt de mira posat en una recepta esmentada per na JBauer. És una manera de fer la truita, amb un sentidet de pebre, que només la pot fer algú indubtablement sensible. En realitat tinc posat el punt de mira en la truita.
Però el post d’avui és per lograr una safateta dels canalons que prepara la mare d’en Toni Ibàñez. Dintre de la llista de mèrits que faré per lograr-la és la de promocionar-li el llibre que tot just acaba de publicar i que demà en fa la presentació a Barcelona.
Preneu nota, doncs, que hi esteu tots convidats:
Presentació del llibre “L’Oracle Imminent” –very hot mails-. Premi de literatura eròtica de la Vall d’Albaida.
Dilluns dia 4 de desembre de 2006
Llibreria Catalònia, Barcelona
A les 19.30h.
Més informació a: http://entrellum.blogspot.com/ i http://www.freewebs.com/tonibanez/oracleimminent.htm
Espero, Toni, que hagis entès el meu missatge. Demà allí ens hi trobarem.
L’activitat humana pot ser totalment despresa o no. Aquest post és un exemple d’això darrer. Jo sóc capaç de moltes coses per tres motius.
Primer, per una safata de canalons. Ahir mateix vaig haver d’anar des del Maresme fins l’Alt Penedès, aguantar fins quarts de tres de la matinada per tornar cap a casa amb un botí de canalons de marisc i peix. El cuiner és de solvència demostrada. Us garanteixo que s’ho ben mereix. Em va comentar, com aquell que no diu res, que aquest cop “he substituït la beixamel per una “veloute” del mateix peix, per reforçar el gust del canaló”.
Segon, per un bon ou ferrat. Per increïble que sembli hi ha comptades persones al món que saben ferrar els ous.
Tercer, una bona truita de patates. Tinc el punt de mira posat en una recepta esmentada per na JBauer. És una manera de fer la truita, amb un sentidet de pebre, que només la pot fer algú indubtablement sensible. En realitat tinc posat el punt de mira en la truita.
Però el post d’avui és per lograr una safateta dels canalons que prepara la mare d’en Toni Ibàñez. Dintre de la llista de mèrits que faré per lograr-la és la de promocionar-li el llibre que tot just acaba de publicar i que demà en fa la presentació a Barcelona.
Preneu nota, doncs, que hi esteu tots convidats:
Presentació del llibre “L’Oracle Imminent” –very hot mails-. Premi de literatura eròtica de la Vall d’Albaida.
Dilluns dia 4 de desembre de 2006
Llibreria Catalònia, Barcelona
A les 19.30h.
Més informació a: http://entrellum.blogspot.com/ i http://www.freewebs.com/tonibanez/oracleimminent.htm
Espero, Toni, que hagis entès el meu missatge. Demà allí ens hi trobarem.
Primer dinar de Nadal
La Brocheta Valiente ve a dinar, amb tota la seva família. Exactament no se pas quants serem, perquè cada mes que passa n’arriba un altre de Bolívia. La Brocheta està ben contenta. Ens aprecia molt i realment jo ho noto. Ella diu que “som la seva famíla a Espanya” i nosaltres amb molt de gust hi hem accedit, però només la part que fa referència al vincle familiar.
No fa gaire que vam tenir la primera enganxada. Seriosa per a ella, ridícula per a mi. La Brocheta no contextualitza els comentaris: caldria planxar això o fer més a fons allò. Ella no entén que quan parles així significa que es farà quan vindrà bé. Aleshores, a més de tota la feina que ella ha de fer aquell dia, també hi encabeix el que hem comentat. El resultat és catastròfic. Amb les presses per arribar a tot arreu hi deixa el rastre d’una tragèdia: objectes trencats, mobles ratllats i la meva inevitable emprenyada majúscula. Estic tip de dir-li una cosa elemental: fes la feina que vulguis, però la que facis, fes-la impecablement bé.
Avui serà un bon dia per trametre-li aquest missatge davant tot el seu clan. A veure si algun d’ells li sap traduir correctament el meu esquema mental, perquè jo ho he deixat per impossible.
Avui serà un bon dia, també, per mentalitzar a tota la família que el català és cosa de tots. Els vincles familiars obliguen per les dues bandes, clarament. La mare de la Brocheta Valiente és un senyora que li va just xerrar en espanyol. Sempre ho ha fet en quèchua i ara només li faltava aterrar a Catalunya!.
Fa un sol radiant i explosiu. La mar espurneja plàcidament i jo tinc ganes que comenci la festa.
La Brocheta Valiente ve a dinar, amb tota la seva família. Exactament no se pas quants serem, perquè cada mes que passa n’arriba un altre de Bolívia. La Brocheta està ben contenta. Ens aprecia molt i realment jo ho noto. Ella diu que “som la seva famíla a Espanya” i nosaltres amb molt de gust hi hem accedit, però només la part que fa referència al vincle familiar.
No fa gaire que vam tenir la primera enganxada. Seriosa per a ella, ridícula per a mi. La Brocheta no contextualitza els comentaris: caldria planxar això o fer més a fons allò. Ella no entén que quan parles així significa que es farà quan vindrà bé. Aleshores, a més de tota la feina que ella ha de fer aquell dia, també hi encabeix el que hem comentat. El resultat és catastròfic. Amb les presses per arribar a tot arreu hi deixa el rastre d’una tragèdia: objectes trencats, mobles ratllats i la meva inevitable emprenyada majúscula. Estic tip de dir-li una cosa elemental: fes la feina que vulguis, però la que facis, fes-la impecablement bé.
Avui serà un bon dia per trametre-li aquest missatge davant tot el seu clan. A veure si algun d’ells li sap traduir correctament el meu esquema mental, perquè jo ho he deixat per impossible.
Avui serà un bon dia, també, per mentalitzar a tota la família que el català és cosa de tots. Els vincles familiars obliguen per les dues bandes, clarament. La mare de la Brocheta Valiente és un senyora que li va just xerrar en espanyol. Sempre ho ha fet en quèchua i ara només li faltava aterrar a Catalunya!.
Fa un sol radiant i explosiu. La mar espurneja plàcidament i jo tinc ganes que comenci la festa.
divendres, de desembre 01, 2006
Amenaces
Dintre del pack nadalenc hi ha un capítol de les amenaces. Ara és el moment àlgid. Ara és quan hem de concretar que coi hem de fer pel famós pont/aqüeducte de la setmana vinent.
Penseu que el primer rumor del que havia de ser el moll de l’ós d’aquests dies em va arribar a finals de juliol. Si algú em va llegir aleshores, vaig tenir la feblesa de fer una escapada al País Basc, a un balneari. Entre banys d’algues, menjars continguts i excursions insofribles travessant paratges ignots i munts de llicorella, em va arribar el primer eco d’una proposta indigne per a mi: fer una ruta en bicicleta dels collons per les terres de l’Ebre.
Aquest juliol va anar d’un tris que no hi deixés la pell. En set dies vaig arribar a fer l’equivalent a vint anys –meus- d’exercici físic. Ho juro. I tal com juro això vaig rejurar que mai més m’embrancaria a una presa de pèl semblant. El que havia de ser una cosa relaxada en realitat fou una de les creus més grosses que ha hagut de suportar la meva carcanada.
Doncs bé: en plena excursió aleshores, ja va sonar el mòbil amb el “cuento” de la bicicleta. Deia na M a la meva estimada –a estones- dona que fins i tot en Desmó pot fer la ruta en bicicleta: tot allò és molt pla. Ah, na M, a més de ser molt bona –boníssima amiga-, és de les comptades persones que saben que tinc en dansa aquest blog.
Ganes les meves, sabeu?. Quan tinc una estona de lleure la vull per fer el que em vingui de gust. No tinc aquest esperit esportiu ni el vull desenvolupar. La meva caixa toràcica és encara de bebè immaculat. So what?. Quatre dies que puc tenir més o menys de calma txitxa els he d’invertir per quedar esbraonat?.
El pla resulta que consisteix a fer la volta a Catalunya en dues rodes. Una cosa que hauria de fer en Saura i la seva Mayol en comptes de jo. En la cursa hi participem tres parelles i les corresponents proles. El cert és que amb els darrers és on hi trobo l’incentiu. Jo no tinc descendència i no visc en primera persona tot el sacrifici que comporta haver d’educar en la correcció un nano. Però he de dir que tampoc tinc masses manies per trencar qualsevol d’aquestes normes que un pare assenyat mai faria i que converteix en regla d’or. Sempre que fem excursions jo em quedo amb els petits que van al davant o al darrere. Sempre. Així els puc fer la proposta següent: si em dieu un acudit amb moltes paraulotes, jo us n’explicaré una altre que en tingui de pitjors. Entesos?. És un dels exercicis més descollonants que conec. Us el recomano, de debò.
Enguany, a més, estic disposat a pujar el nivell. Estic mentalitzat fins i tot a clavar-los aquella hòstia que un bon pare d’avui encara no ha engaltat mai al seu cadell. Ara ho pacten tot, s’ho parlen i ho mediten. Mai arriba la hòstia que tants cops plana en l’ambient i que mai acaba de fer la maniobra de descens des dels llims. No ens hem d’enganyar, amb quatre dies de convivència hi ha moments de tot: per fer el bandarra i riure molt i moments de pedagogia encara que sigui un xic forçada.
Dintre del pack nadalenc hi ha un capítol de les amenaces. Ara és el moment àlgid. Ara és quan hem de concretar que coi hem de fer pel famós pont/aqüeducte de la setmana vinent.
Penseu que el primer rumor del que havia de ser el moll de l’ós d’aquests dies em va arribar a finals de juliol. Si algú em va llegir aleshores, vaig tenir la feblesa de fer una escapada al País Basc, a un balneari. Entre banys d’algues, menjars continguts i excursions insofribles travessant paratges ignots i munts de llicorella, em va arribar el primer eco d’una proposta indigne per a mi: fer una ruta en bicicleta dels collons per les terres de l’Ebre.
Aquest juliol va anar d’un tris que no hi deixés la pell. En set dies vaig arribar a fer l’equivalent a vint anys –meus- d’exercici físic. Ho juro. I tal com juro això vaig rejurar que mai més m’embrancaria a una presa de pèl semblant. El que havia de ser una cosa relaxada en realitat fou una de les creus més grosses que ha hagut de suportar la meva carcanada.
Doncs bé: en plena excursió aleshores, ja va sonar el mòbil amb el “cuento” de la bicicleta. Deia na M a la meva estimada –a estones- dona que fins i tot en Desmó pot fer la ruta en bicicleta: tot allò és molt pla. Ah, na M, a més de ser molt bona –boníssima amiga-, és de les comptades persones que saben que tinc en dansa aquest blog.
Ganes les meves, sabeu?. Quan tinc una estona de lleure la vull per fer el que em vingui de gust. No tinc aquest esperit esportiu ni el vull desenvolupar. La meva caixa toràcica és encara de bebè immaculat. So what?. Quatre dies que puc tenir més o menys de calma txitxa els he d’invertir per quedar esbraonat?.
El pla resulta que consisteix a fer la volta a Catalunya en dues rodes. Una cosa que hauria de fer en Saura i la seva Mayol en comptes de jo. En la cursa hi participem tres parelles i les corresponents proles. El cert és que amb els darrers és on hi trobo l’incentiu. Jo no tinc descendència i no visc en primera persona tot el sacrifici que comporta haver d’educar en la correcció un nano. Però he de dir que tampoc tinc masses manies per trencar qualsevol d’aquestes normes que un pare assenyat mai faria i que converteix en regla d’or. Sempre que fem excursions jo em quedo amb els petits que van al davant o al darrere. Sempre. Així els puc fer la proposta següent: si em dieu un acudit amb moltes paraulotes, jo us n’explicaré una altre que en tingui de pitjors. Entesos?. És un dels exercicis més descollonants que conec. Us el recomano, de debò.
Enguany, a més, estic disposat a pujar el nivell. Estic mentalitzat fins i tot a clavar-los aquella hòstia que un bon pare d’avui encara no ha engaltat mai al seu cadell. Ara ho pacten tot, s’ho parlen i ho mediten. Mai arriba la hòstia que tants cops plana en l’ambient i que mai acaba de fer la maniobra de descens des dels llims. No ens hem d’enganyar, amb quatre dies de convivència hi ha moments de tot: per fer el bandarra i riure molt i moments de pedagogia encara que sigui un xic forçada.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)