dilluns, de juliol 17, 2006

La meva sort

Jo em creia tocat encara per algun Déu pietós. No ha estat així. Els Déus, com els humans, també et deixen a l’estacada. Ahir i avui hi ha hagut ruta de senderisme. A ple sol de migdia ahir i a primera hora del matí i sant-torne-m’hi a la tarda, avui.

Diumenge, només posar el peu fora del balneari, amb la indumentària de diumenger esportista cerquem un autòcton que ens encarrili correctament el sentit de la marxa. Demanem auxili a un senyor d’aparença venerable, amb el seus anys a l’esquena, petit i amb una mirada desperta. De seguida ens ubica i abans que puguem donar-li les gràcies i engegar la marxa ens diu que Santa Clara –el lloc pel qual hem demanat- és un convent de mongetes –la gent de per aquí s’afarta d’usar els diminutius-, on només hi queden les rates. “Yo soy médico, retirado, y solía visitarlas antes de retirarme”. L’home empalma amb què fou una mena de metge del món i d’aquest anar i venir entre els més necessitats, no sé a on recony va dir, que quan tenia setze anys va conèixer l’actual Sant Pare. A Euskadi la gent és molt catòlica i per tant m’ho vaig empassar sense dir ni mú. “Hace 48 horas que vengo de comer con él. Él y yo solos, sin cardenales de por medio, que siempre espian lo que se dice. Le conocí cuando era un sacerdote muy joven. Ya entonces le llamábamos Bendito, que no Benedicto. He conocido leprosos de todo el mundo y siempre les he dicho: vosotros conoceis la felicidad verdadera –jo vaig pensar: conyo si que te gusta joder a los más necesitados-, he conocido la Madre Teresa de Calcuta, que no era madre ni se llamaba Teresa ni era de Calculta (sino hija de millonarios) y tambien al doctor Alzeimer, que ni él mismo sabia lo que era esta enfermedad. Sabe Vd., joven, cuantas neuronas tenemos? 100 billones! 100 billones! No hay cabeza que entienda tal mentira!" El senyor diminut, es va fent gran a mesura que veu que ens té en escac; no gosem deixar-lo amb la paraula a la boca i no trobem la forma de dir-li adéu siau educadament. “Las neuronas controlan el dolor, cada punto de dolor que tenemos en el cuerpo. Sea donde sea. Si es en el pie, hay un neurona que distribuye el mensaje a traves de la columna y lo manda a la extremidad, pero el dolor está en la neurona”. "Mire buen hombre, vamos a buscar el dolor por estos caminos: a mi andar me fatiga mayúsculamente, o sea que cuando la correspondiente neurona me lanze el aviso de que mis sufridos pies no pueden más, espero que haya otra que lo interprete y lanze el correspondiente mensaje de retirada. Gracias por todo y que tenga un buen dia!"

El senyor amb una gran somriure s’avé a acomiadar-se. Va ser el preludi d’una matí ben fatigat.

7 comentaris:

l'avi ha dit...

Benvolgut Dessmond, em sembla que vostè, en comptes de trobar-se amb un metge, s'ha trobat amb un fantasme sense llençol...Massa paciència en escoltar-lo... Jo, ja l'hagués engegat a les primeres de canvi... És clar que jo tinc més mala llat que vostè

MaRiNa ha dit...

pobre ome, segurament ja li patinava la neurona!

karbeis ha dit...

Ufff, jo sóc el típic que em quedo a aguantar-li tot el rotllo, no fós cas que l'home s'emprenyés o es prenés malament que ens acomiadéssim.
Suposo que és el preu que has de pagar per haver-te passat al bàndol dels "saludables" ;)

Anònim ha dit...

Dessmond! Necessito saber com vols la peli del Kusturica, ara m'hi he posat una estona i cal que sàpiga si la vols per llogar, per comprar per agafar-la en préstec, si la vols amb VOSE o en català nordoccidental.

Ja em diràs el què!

bluf... ha dit...

bluf... és l'usuario anonimo!

Mikel ha dit...

Aquets vascos son l´Ostia , a nosaltres un ens va renyar un cop perque vem comprar un carret de fotos 200 asa i el tio deia que teniem que comprar 400 asa...jjuasjuasjuasjuas

-Donde vas con eso Ostia..., metele un 400 asa joder...

Dessmond ha dit...

Bluf,
La voldria en dvd, si és possible, versió original amb subtítols en català. Espero deleitós!