Itching like grass

“Nen-no-t’hi-emboliquis”

En Quico Homs ho pronuncia d’una tirada: “Nen-no-t’hi-emboliquis”. Ho amaneix amb una gesticulació espasmòdica. El resultat us asseguro que fa riure i molt. Llàstima que el “Nen-no-t’hi-emboliquis” d’en Quico Homs serveix per parodiar un estat anímic nostrat, que pot ser quasi patològic. És una mena de resposta immediata, molt transversal, perquè abasta camps molt diversos i que ha fet molt de forat en l’imaginari col·lectiu català. De fa temps. Amb massa facilitat que la podem trobar.

En fa un recompte improvisat:
-Nen, que dius que vols fer política?
-Nen, que dius que vols muntar una empresa?
-Nen, que dius que vols....etc?
Fins i tot, el timbaler del Bruc, abans de sortir de casa s’ho va haver de sentir: “Nen-no–t’hi-emboliquis!”. Ell va tirar endavant, però coi,... el tio estava fent feina pels espanyols. Però bé aquesta és una altra història.

Vam convidar a aquest personatge perquè aquesta decepció que portem entaforada hi té molta part de responsabilitat tot el procés de reforma estatutari. N’ha estat un dels protagonistes, i per tant, es fa imprescindible –i és un luxe- poder discutir amb ell. També per aquesta ocasió, en Quico Homs creu que hi ha presidit l’inesgotable “Nen-no-t’hi-emboliquis!”. Tothom veia que l’Estatut anterior no acabava de funcionar, però endegar una reforma significava haver de superar un “Nen-no-t’hi-emboliquis” majúscul, que prenia aparences diferents segons la direcció política a la que decidissis mirar. Ara, tothom tothom, en un moment o altre, ha estat tocat de “Nen-no-t’hi-emboliquis”. Això va portar el resultat que tots vam veure en el referèndum.

En les files convergents, en les més oficials de totes, sempre se n’ha cantat les excel·lències de la pel·lícula estatutària. En canvi vaig voler posar el primer contrapès: al marge de l’encert –o no- en la negociació i d’haver superat excel·lentment una situació que era clarament hostil a CiU, pel fet de ser a l’oposició, el preu que s’ha pagat per la fotofinish Mas-ZP encara l’arrosseguem. Hi ha hagut moltíssima gent nacionalista que això la va decidir (en el referèndum i a les eleccions) a no moure el cul de la cadira.

El parer d’Homs és que no ha afectat negativament, al contrari. L’alta abstenció es deu segurament a diversos fenòmens: un de conjuntural, que es reflecteix a tota Europa. Això li dona peu a fer una anàlisi de varis països, com ara França, Holanda o Alemanya. Els passa tres quarts del mateix que a nosaltres. I un altre d’estructural, és a dir, els referents de la nostra societat no són els mateixos que fa vint anys. La societat ha canviat. Bla, bla, bla.

Fins fa relativament poc, quan a un polític li deien per exemple: com justifica que la taxa d’atur sigui del 16 per cent?. Aleshores, veies que el cap del paio treia fum per intentar explicar perquè el tan per cent de l’atur era aquell i no pas menor. Fins que va arribar una altra mena de “Nen-no-t’hi-emboliquis” i el miracle fet resposta fou: és normal, a Europa encara en trobaríem de taxes més altes. Fer anar Europa com a biombo on s’amaguen totes les nostres misèries, és un recurs que m’encén.

Així és que vaig insistir, amb una segona endanada tocada de demagògia: una participació tan baixa i de forma repetida, no pot justificar-se pel que passi a Alemanya. Em vols fer creure que la gent aquí va pensar: a veure que collons han fet els holandesos, que ho faré jo? No fotem. El que desmobilitza a la ciutadania és la sensació de presa de pèl.

En Mas ens fa vibrar, pujant el llistó de forma inesperada al Parlament. Però quan agafa el pont aeri, i es retrata amb el rei del talante, allò et deixa garrativat a la cadira. “Mira Quico, collons, sou conscients de la imatge tan pornogràfica que va protagonitzar CiU la nit electoral del referèndum?. Una majoria abrumadora de gent que passa olímpicament de votar en un tema no menor; que ho fa en blanc o negativament, i la plana major de la coalició no se li acut altra cosa que brindar amb cava! Insultant. Increïble. Després tu ves remenant Holanda, França o Alemanya. Si no cal anar a mirar enlloc més que a casa, per saber que passa.

Vam gosar tocar amb més o menys fortuna el tema de “l’ànima pija convergent” o del posat estirat d’en Mas. Les nostres opinions no van fer forat, per aquest cantó.

En Quico ens va fer un advertiment. Cada cop que hi ha una acció, trobem la reacció. Va fer-ne un repàs d’això. El 23-F és una reacció a un moment molt actiu de Catalunya i el País Basc. Una reacció lletja, perquè és militar, però que poc després amb la Loapa s’intenta fer el mateix amb una estètica més democràtica. Sortosament fracassen una i altra. Però això no la converteix en tema tancat. Ell augura una reacció, al tema de l’Estatut, amb una reforma constitucional. No hi trigarem massa a veure-ho. L’excusa pot ser l’adaptació de la monarquia als temps “moderns”. I s’aprofitarà per tancar tots els temes que l’actual Constitució ara deixa oberts. I si cal, s’encabirà en el cos constitucional la mateixa Loapa, per tal que cap tribunal la pugui declarar nul·la.

Cal que superem certes visions de país. Mantenir la divisió ens pot deixar a tots fora de les institucions. Hi ha unes quantes veus que donen per tancat el procés autonòmic i,com que els nacionalistes ja han quedat satisfets amb les seves demandes, ja no cal que vinguin a emprenyar a les Corts. Es pot arribar a reformular el sistema electoral espanyol de forma que els nacionalistes esdevinguin extraparlamentaris o gairebé. En Quico Homs tem una reacció contundent, des del punt de vista constitucional. I la resposta que segur que no podem donar és la de “Nen-no-t’hi-emboliquis”.