Itching like grass

Salvem el planeta

Cada dia he de travessar tot l’estudi, per arribar a la meva taula. És un recorregut que em fa creuar ambients. Quatre o cinc. Cadascun amb la seva temperatura. Mai havia vist un ús més demencial dels aparells d’aire condicionat. Per culpa d’aquesta demència, estiu i hivern enganxo galipàndries. No me n’escapo.

Estic parlant amb un lituà. Molta perilla i ulleres de pasta de color negre. Però és un puto cap de me. O cap de xot. Fa més de tres anys que li dic pacientment que faci anar l’aire condicionat amb criteris més racionals. Sortir de casa a l’agost amb màniga curta, ho comprenc. Fer-ho a meitats de desembre ratlla la temeritat. Abric i samarreta de màniga curta. Però no tan curta com la magre i escassa massa encefàlica que deu haver dipositada en el seu crani de xot.

L’habitacle on treballa aquest lituà és un cant al despropòsit. A l’estiu hi fa un fred glacial i a l’hivern, quan el fred s’insinua, hi fa una calor tediosa i consistent. El molt imbècil la suporta perquè va en màniga curta, com el seu cap de me.

Els lituans són gent molt seriosa, molt motivada per superar-se. Molt més que la mitja catalana. Són molt més pencaires i molt més responsables. Però estan tocats, encara, per l’excés de russificació. Això els fa aflorar indefectiblement la vena de cap de xot.

He estat dient-li al llarg de tres anys que faci anar el coi d’aparell d’aire condicionat sense exagerar. Després en sortir al carrer o anar a una altra zona de l’estudi et peles de fred. Tot perquè al senyor li surt de les seves subdesenvolupades pilotes d’anar en màniga curta, com els seus gambals.

Seguint la conversa, mentre em xerra, agafa el comandament de l’aire condicionat. Fa “pip” i l’engega i hi veig 28 graus. El deixa damunt la taula. Aleshores, l’agafo jo, -mentre segueix xerrant- i genero un altre “pip” i l’aparell s’atura. I el lituà, amb el seu capet de me, atura la conversa i fa cara d’interrogant. Tot i el seu cap de xot, la seva mirada recorda a la d’un llobarro de la secció de congelats. Això fa que li dediqui l’enèsima i absurda immerescuda explicació:

-Mira, tros de capoll: n’estic fins el capdamunt de la teva tonteria. Aquí tens el puto comandament a distància. Com que ets tan refotudament ruc, te’l quedes perquè te’l miris. Jo me’n duc les piles. Perquè si fa tres anys que t’ho dic educadament i has demostrat tanta estupidesa, encara faré que et despatxin. Per estúpid. Em diràs que a Lituània no hi fa un fred de tres parells de collons ara mateix. Em diràs que al teu poble hi vas amb màniga curta, com la teva intel·ligència, un dia de desembre. Quan fa fred, et poses roba d’hivern, collons. I si, tot i així, tens fred, només aleshores engegues la calefacció. Hòstia, que n’ets de sapastre!. Després em surts amb les teves putes històries de vegetarià i de la majúscula preocupació per salvar el planeta. Hòstia, un cap de xot com el teu, no és capaç d’entendre que els que treballem aquí també som part d’aquest planeta de merda?. Després de tres putos i maleïts anys encara se t’ha d’explicar que collons t’has de posar per guarnir-te com un adult?. Conec cassos d’extrema imbecil·litat, però la teva és digne d’estudi. Mira, tros de corni, avui aquestes piles a la meva butxaca et salvaran el coll. I faran que el planeta estigui una mica més ben preservat. Els depredadors com tu només sou amants d’un ecologisme suïcida. Però jo t’insisteixo: salvem el planeta, collons. I a més d’esmorzar fulles d’api liquades, hòstia, compra’t una puta muda amb mànigues llargues.

Ell respon secament amb un “gere”, que vol dir “bé”. Després de tres anys, ningú sap el perquè, ha decidit aprendre català. Ben aviat, en aquest planeta, els xots amb ulls de llobarro diran bon dia. No sé si, aleshores, valdrà la pena pensar en la salvació.