Itching like grass

Adorables malparits

Han acabat raonablement bé les vacances entre els amics i la seva prole. Amb els nens, bé. Amb algun pare podia haver anat millor. Més de vint anys d’amistat són el millor antídot per superar moments d’estupidesa inigualable. Estupidesa amb denominació d’origen, vaja. Però també és cert que quan coneixes algú de fa tan temps, el que seria realment estrany és que aquesta estupidesa hagués quedat sense sortir. És el peatge que pagues pel fet de conviure en una casa de xiurucaire agroturista. En el fons, doncs, tot raonablement correcte i sobre el previst.

La gran sorpresa -i per bé- fou el collons d’excursioneta en bici. La Via Verda de la Terra Alta. Heu de saber que si en Dessmond s’embarca a cavalcar sobre dues rodes és que el tema no te cap mena d’al·licient per a un amant autèntic del cop de pedal. Tot feia baixada. Un paisatge d’una preciositat indescriptible, pletòric, amb uns colors radiants i llustrosos perquè el dia abans havia plogut. Una meravella autèntica; tot un goig, de debò. He d’estar molt agraït a n’Ilia Gràcia, per insistir tant i tant. Altrament, m’hagués perdut una ruta difícil d’igualar quant a bellesa. Penso que Déu n’hi dó, també, amb la meva estupidesa!. Molt recomanable, absolutament. El millor de tot: al final del trajecte et recullen per retornar-te còmodament al punt de sortida. És a dir, que tot el que has anat baixant simplement per inèrcia pròpia, no ho has de recuperar suant la gota grossa.

Una de les petites –vuit anys justos-, se n’en fot de mi: “Dessmond, si per anar amb bicicleta vas tan elegant, amb la camisa ben planxadeta, com deuries anar el dia del teu casament?”. “D’una cosa en pots estar segura: mai a la vida m’he posat una merda de samarreta com la que portes tu. Quan surts de casa, ja sigui per casar-te o per fer el pela-canyes dalt d’una bicicleta, has de procurar fer-ho amb prou dignitat. Sempre cal anar planxat”. “Dessmond, però no et fa vergonya anar amb una camisa tan elegant per anar en bicicleta?”. “Reina, em sembla que qui no gasta massa vergonya ets tu. I no ho dic justament per si t’has mirat gaire al mirall”.

Una bicicletada dona per molt. Descobreixes la mala hòstia que té la canalla. A vegades és difícil arribar a superar-la, tot i que m’ho vaig proposar fermament. Em demano, doncs, com podria arribar a ser un marrec d’aquests si hagués tingut el privilegi de presenciar un moment àlgid d’estupidesa adulta.

Són també, a més de malparits, adorables. Aquesta petita torracollons, un cop vam ser a casa, va pujar tres graons de l’escala que duia al pis de dalt. Quan el seu nas i el meu van quedar a la mateixa alçada, amb les seves manetes em agafar la cara i va pressionar-me les galtes. S’em va quedar mirant fixament, amb posat molt més que seriós:

-Dessmond, a que esperes a tenir filles?
-Perquè collons vols ara que tingui filles?
-Vaaaaa Dessmond!. És que vull fer amistats noves!.
-Conforma’t amb el que tens, que no és poc.
-Vaaaaa Dessmond, quan en tindràs??!!
-No t’ho penso dir!.
Em vaig descollonar de riure. L’últim que m’esperava era una reivindicació d’aquesta mena i tan sentida. Ella va marxar escales amunt, mig emprenyada mig rient perquè jo també ho feia. Ara, la contesta no la va satisfer en absolut.