Itching like grass

Visita al temple

Un diumenge pot arrencar cardat cardat. Quan trobes que t’han fotut el diari dins de casa teva, a la porteria, t’encens com un misto. Fins i tot renegues. Després enfiles cap el poble a comprar novament el diari impunement birlat. Entre que fa un sol esplèndid, que la mar està radiant i que no hi ha una ànima pels carrers assolelladets, trobes que el dia realment és magnífic.

Aquesta atmosfera d’abundor positiva arriba a empènyer. Tornant cap a casa, ara ja amb l’exemplar de l’Avui, em ve de pas una mena de santuari que cura tots els mals. A base d’excel·lents botifarres de foie, per exemple. Us ben asseguro que no hi ha masses llocs a Catalunya que treballin com ho fan aquesta gent, les montserratines. Carns Montserrat és un temple on normalment les dones de la família són cara el públic mentre els homes remenen la cuina. Són d’una professionalitat fora de mida. Són molt bona gent.

Són, també, gairebé les dues però noto una misteriosa força que m’empeny a aturar-m’hi. Segueixo sense trobar una ànima pels carrers i puc deixar el cotxe just al davant. El carrer és molt estret, d’aquella antiga trama quan allí només hi havia pescadors. Aparcar-hi és el primer símptoma redemptor d’aquest mal humor. Tampoc hi ha ningú a la botiga.

Les montserratines fan menjar per endur, que té una particularitat: a l’Hispània no els superen. Molts cops els he dit que haurien de posar un restaurant. Tenen tot un receptari de cuina tradicional impressionant i gasten un gènere de primera. És una cosa inigualable, us ho ben asseguro. A Barcelona no hi res que se li pugui comparar, ni el mateix Semon.

La montserratina jove em diu que avui han fet bombes, “vols probar-ne una?”. Té el color i la forma d’un bunyol de bacallà. El tasto i em dona com a resultat: patata fregida, ceba, foie, una mica de pebre i... em rendeixo: carbassó. Una cosa senzilleta, per picar i ben gustosa. Després xerrem una mica més, perquè ja fa dies que han guarnit una part de la botiga per encarar el Nadal. Agafo quatre coses i un pollastre a l’ast amb botifarres i surto de la botiga amb l’ànim renovat.

Hi ha tan poca gent circulant que m’arriba clarament la remor de les ones i una brisa marina agradabilíssima. El soll espurneja viu sobre la mar. Em sobta veure com he passat de la indignació indescriptible a un estat de joia gairebé estúpid. No hi ha res que vivifiqui tan com un assalt de feliticitat, encara que sigui a base de bombes de patata i conversa. Les visites als temples oxigenen els esperits. Els fills de puta s’esfumen tot d’una.