Conèixer València

Pel mes d’abril el Grup Hayek organitza una sortida al País Valencià. Aquesta mena d’actes estan pensats per conèixer el món real. Al menys és un esforç per mirar d’apropar-nos-hi al màxim. La major part de l’activitat d’aquesta organització oscil·la entre Barcelona i Sant Cugat. Darrerament també s’hi pot comptar Reus o el Camp de Tarragona, com prefereix dir-ne en Marc Arza.

Tots els precedents han estat ben lluïts. Molt bones experiències. Hem conegut gent interessant, que d’altra forma hagués estat difícil de lograr tractar. Penso, per exemple, el cop que vam visitar Andorra. Vam sopar amb el president Marc Forné –l’aleshores president- i vam fer un acte conjunt amb l’actual, parlant de liberalisme. Vam dinar amb la ministra de Finances, van visitar les institucions i vam fer un ruta meravellosa del romànic andorrà. Recordo aquest viatge com una de les vegades que he trencat més clixés i tòpics al voltant d’allò que els catalans cataloguem tan alegrement com a Països Catalans. Que en Marc us expliqui allò de fer-se l’andorrà. Jo ho vaig aprendre directament del president. I vaig quedar acollonit fins a quin extrem pot arribar a donar de sí l’expressió. Hi ha haver molta més teca, és clar. En aquell sopar en Marc Forné venia del Prat, acabat d’aterrar d’un viatge oficial que l’havia portat de la Xina. No us podeu imaginar el gran interès que desperta una relació tant desproporcionada entre Andorra i el monstre xinès.

També hem estat a Mallorca. D’aquesta visita en va sortir un butlletí especial de l’e-GH. Va ser una escapada molt interessant i no en dic gaire més perquè crec que és més profitós anar directe a aquest butlletí que menciono. A mi Mallorca m’agrada molt. Al Grup Hayek hi tenim més d’un soci mallorquí o amb interessos a l’illa, com ara jo. És una relació que volem consolidar. Ja sigui per propagar el liberalisme, ja sigui per atipar-nos d’ensaïmades, robiols o sobrassades genuïnes.

Hem estat a Perpinyà. Fou el primer cop que vam sortir de l’ou. I també va ser una grata experiència, que ens va animar a continuar fent rutes. Aleshores no teníem el butlletí, o sia que tot resta encriptat en el record.

Ara, doncs, toca València. El viatge ja és anunciat al lloc web i, entre d’altres, ens veurem amb n’Eliseu Climent i el conseller d’Economia, el Sr. Gerardo Camps. Et recomano molt ferventment aquesta sortida. Ningú t’intentarà encolomar-te cap bíblia ni garrafa d’oli. L’objectiu és el de conèixer de primera la realitat, la crua. No la que surt en pamflets de catalanisme abrandat, però de paper. M’explico?.

Independència al dente

Els resultats d’aquestes eleccions també caldria revisar-los des del punt de vista de CiU. Clar que la gran espantada s’ha fet molt més gràfica a la banda d’ERC. Però a la federació fa temps que la caiguda és dolça però en picat. Treure’n deu escons no és cap símptoma de salut.

L’Operació Reformista fou un desastre magnífic des d’un punt de vista espanyol. Però fou també un èxit esclatant des d’un punt de vista català. El que aleshores se’n deia Minoria Catalana –hòstia, qui nom més torracollons!- va fer un salt impensable fins arribar als dinou diputats. Di-nou!. D’aleshores ençà la línia que representa la trajectòria d’aquesta formació no ha fet més que anar cap avall.

Aquí tothom pot fer la lectura que més li agradi o convingui. Però el fet és que el balanç no pot fer-se pas en clau positiva, per més que t’hi entestis. I en el cas que aquest diputat que ara balla d’aquí d’allà, acabi a la bossa de CiU la cosa serà exactament la mateixa. Onze diputats amb més de seixanta mil vots perduts han d’encendre les alarmes. M’agradaria sentir alguna veu més que la d’en Recoder. Es fa necessari una severa autocrítica, més que intentar rentar la cara a uns resultats decebedors.

El balanç global, catastròfic. CiU i ERC se’n van directes cap a la zona de la política folklòrica. Uns més de pet que els altres. Però veuràs, altre cop, allò que tenir la paella pel mànec per una formació catalana és exactament el mateix que intentar fer una opa des de Catalunya.

Falta pensar una estratègia que vagi més enllà dels límits d’aquestes dues formacions, si volem continuar fent un cert camí de redreçament nacional. El temps no passa gratuïtament. Els fets se succeeixen cada cop més veloçment. El paradigma de país pot canviar irreversiblement.

A més de CiU i ERC, cal que un determinat votant nacionalista també faci un esforç d’introspecció. A més de fer el figa-flor i lamentar-se per les cantonades, cal que faci una lectura de la crua realitat. Que vegi qui ha crescut espectacularment i qui cau estrepitosament. I que vagi meditant si n’hi ha prou en fer proclames independentistes per tal que la independència es faci efectiva i al dente. Just al punt que la demana. A base d’humorades o de fer volar coloms només hi ha un resultat a la vista. I cada dia fa menys goig.

Cortines de fum

A vegades en Sostres fa uns magnífics posts. Encara que siguin articles, publicats a l’Avui, en Sostres és un blogaire de cap a peus. Un escriptor 2.0. . Avui traça un impecable retrat de l’esquerra a casa nostra, agafant com a metàfora el cas Spitzer. Cal ser molt fi per veure el que hi ha sabut veure rere tot aquest enrenou novaiorkés.

Dijous es va inaugurar una exposició al MACBA. La signen en Nomeda i Gediminas Urbonas, de Lituània. És un recull de projectes i instal·lacions fets del 2000 al 2008. A mi hi ha cert tipus d’art que m’interessa ben poc. Hi ha un concepte d’artista que s’acosta massa al venedor de fum. Al voltant d’ell hi acostuma a rondar una cort de pretensiosos, d’aduladors de la beneiteria, que resten la mar de satisfets atipant-se amb el fum. En canvi, a mi aquest fum m’asfixia.

Hi ha una part concreta de l’exposició, on amb format de vídeo, apareixen diferents testimonis. Parlen de l’època soviètica lituana. Del socialisme. Potser és la part més recomanable. Sobre tot per aquells que tan s’ofenen amb la paraula “feixista” i, en canvi, troben tan maca la disfressa del socialisme. Vesteix massa això de ser socialista a casa nostra.

Més que l’art convertit en objecte de denúncia, el que més m’impressiona són les converses que tinc a l’hora del cocktail. Xerro amb dos lituans, entre vuit i deu anys més joves que jo. M’expliquen coses que ells han viscut en primera persona. I torno a experimentar entre sorpresa i angúnia. Un d’ells comenta que fins que no va tenir vint anys, sempre es va creure que al món només hi havia un tipus de formatge. A Lituània només se’n podia comprar d’una mena i en una quantitat determinada, gràcies al socialisme regnant. En canvi, on hi havia bastant de marge era per comprar una mena d’embotit que popularment se’l coneixia com a “mullat”, perquè sempre era humit. Una mena de chopped, que molta gent –la més pobre- feia servir com a base de la seva dieta.

-No saps el que hem deixat enrere!.
-Vosaltres em sembla que tampoc.

Quan sento aquestes històries se’m queden clavades les seves mirades. Avui t’ho expliquen amb uns somriures amargs. Ella diu que cada cop que sent l’olor de mandarina queda transportada al Nadal de casa seva. Aquest producte era tal luxe que només se’n podien comprar un màxim de dos quilos i només per Nadal. I després de fer quatre o cinc hores de cua, amb un fred que a vegades rondava els vint-i-dos graus sota zero. Coses de la bondat socialista. Per voler fer una mica més de Nadal.

En Sostres se’n fot i refot cruament d’aquesta esquerra. No sé pas que hagués escrit si arriba a escoltar la meitat del que jo vaig arribar a escoltar. Misèria i companyia, en nom del socialisme.

Em deixa parat el veure com frivolitzem a casa nostra amb el terme comunista o socialista. Com frivolitzem, per tant, amb el feixisme. Com frivolitzem amb la cultura, amb el suposat art. No m’explico com podem ser tant autistes per crear una bondat d’esquerres i reverenciar-la. Tenint testimonis tan recents i a tocar. No hi ha res que s’apropi més a la categoria de miracle que ser “comunista i tenir casa amb vistes a Vallvidrera”. Això només és possible si ja et va bé engreixar-te a base de cortines de fum.

Enterrar els fantasmes

Potser algun dia hauríem de parlar dels socialistes. Crec que té el seu interès dedicar una reflexió a aquest resultat esclatant d’èxit a partir del model “Polònia” de fer política. Tant pel seu contingut com la mateixa estètica. Però avui crec que només em centraré amb el gran rendiment que arriben a propiciar els fantasmes en la política. En això, els socialistes, també han esdevingut els mestres.

Aquestes darreres eleccions posen de manifest moltes lectures. Sobre tot el que n’arriba a ser d’efectiu atiar els fantasmes. És una recepta que et permet no haver de justificar cap mancança pròpia, sortir molt inflat i amb actitud agressiva. Els fantasmes han servit per amagar el TGV, rodalies, les apagades, les mentides tipus “aprobaré...”, la gran cultura de l’aigua, l’espoli, la invasió descarada de competències, la submissió socialista a les directrius polítiques espanyoles, ... vols que continuï?. La gestió dels fantasmes és un recurs molt potent. Cal, però, tenir clar amb quin objectiu s’han d’atiar.

Com en tot, hi ha mestres i mestres. Copiar i malament segons el què dels espanyols porta a resultats catastròfics. Just on som avui. Aquesta disputa de l’espai polític nacionalista, quan ha estat l’hora d’atiar el fantasma ens ha dut directament al cul-de-sac. Quan hem entrat en la fase desesperada –i tan espanyola- de brandar el papus ideològic, el paradigma polític a Catalunya s’ha capgirat absolutament.

Quan Esquerra es va proposar créixer a costa del votant de CiU, va començar a cargolar un discurs basat en els fantasmes. Allò de les “mans netes” fou un fantasma. Després va venir allò tenyit de xenofòbia, que acusava els governs de Pujol de distingir entre catalans d’origen i nouvinguts. Un grau més va ser canviar les coordenades nacionals per les ideològiques, sempre amb argumentacions prou fantasmagòriques. Tema a banda foren les argúcies per sostenir les successives versions de Tripi.

A CiU se li poden retreure moltes coses. Vint-i-tres anys de govern poden donar molta munició. Jo que els he recolzat religiosament puc dir que n’estava una mica fart de tenir la sensació de mai arribar a la terra tant promesa. De fet, era ERC qui propugnava un valor afegit a tot el discurs que havia entrat en fase d’esgotament. Però quan em van començar a acusar de xenòfob, de xorisso, d’obsés de dretes, de noi de casa bona, de botifler, de... hòstia, a mi en van tallar el rotllo. Bastir un gran projecte nacional a base de bombar un discurs infectat de tòpics i falsedats, potser funciona bé a Espanya, on la gent és molt més apassionada. Qui pot veure’s reflectit en un discurs semblant, quan mitja Catalunya ha estat responsable de les majories pujolianes?. Hòstia, és el mateix recurs que fa anar en Rajoy, en Guerra o en Bono però per treure’n rendiment a Espanya. Acusar-te directament de fill de puta i esperar el teu vot, a Catalunya, és potser l’extrem més difícil de lograr.

Així ha començat una guerra de guerrilles absurda. La gent del carrer que pensa en clau de país té una visió molt oberta, molt transversal, poc encotillada. No és ni blanc ni negre. Sap que el primer és Catalunya, que pot canviar el vot de cistell si rere el projecte hi ha una visió honesta de país. Voldria la independència?, i tant!. Però sap que fer volar coloms costa poc. Si cal, podem esperar una mica més. A canvi de solvència. L’esquerra o la dreta és un fantasma que no se’l creu cap dels seus atiadors. I més que por, fa angúnia.

El congrés d’ERC hauria de repensar un discurs nou, tot enterrant la temptació de primar els fantasmes. Una aposta clara per l’honestedat pot convertir-se en un revulsiu per a tanta gent que ara sent el pes de la desil·lusió. I pensar que érem tant a prop del somni!.

Una empresa anomenada ERC

Tota empresa, que vulgui ser ambiciosa, ha de tenir una idea del què vol fer a la vida i un mètode que li permeti passar de la teoria a la pràctica. Tenir mètode és tant important com tenir bones idees. Si navegues per alguna pàgina web corporativa veuràs que hi ha alguna pestanya on hi diu alguna cosa tipus “Missió” i “Visió”. És aquí on s’exposa què és l’empresa i cap on vol anar. Un cas interessant és el de Johnson and Johnson. A més de ser un grup empresarial monstruós, es fixen com a fita el fer la vida de les persones més agradable. Incorporen molts codis de responsabilitat social corporativa.

Aquesta manera d’entendre un projecte és el que trobo a faltar en el cas d’Esquerra. Fa quatre dies que havien d’experimentar un creixement espectacular a base de cruspir-se CiU. Després fabricarien independentistes del no res i tot just abans d’ahir -metafòricament parlant-, havia d’arribar una nova onada d’expansió a base d’esgarrapar vots tant a socialistes com a comunistes. Tot aquest magne recorregut en menys d’una legislatura.

Crec que hi ha una manca de definició de projecte. Si vols créixer a costa de CiU, espera’t a esporgar les sigles. Deixar la paraula “esquerra” és una temeritat pel bé d’aquesta empresa. I si realment vols eixamplar el camp d’acció pel cantó esquerranós, cal que en comptes de fer-te fonedís, visualitzis la teva capacitat de lideratge en aquest terreny ideològic. Tasca que havia de ser relativament senzilla quan és gràcies a ERC que hom pot formar un govern d’esquerres. Per adobar-ho, publicitat incansablement sobre la propietat de la clau. El resultat: tall de disgestió.

Aquesta pressa, aquest poti-poti d’estratègia, aquest cremar etapes tant ràpidament, fa que traspuï la feblesa del plantejament. És la manca de projecte, de realisme i probablement l’excessiva tirada a confiar de la improvisació. Hi ha hagut un abús en el “feu-me confiança”. Com a declaració de principis polítics, és ben pobre. Posa al descobert aquesta manca sòlida de projecte, que ha de portar indefectiblement a improvisar. Més que la confiança, el que ha de prevaldre en qualsevol projecte és la solvència.

Una mostra d’improvisació va ser la candidatura de’n Carod a Madrid. Una altra, aquesta dimissió de’n Puigcercós. En cap moment s’ha tingut present que ERC vivia d’un vot que calia consolidar. En termes economicistes es podria dir que els bons resultats s’han degut a simples operacions d’especulació. “Pelotazos” polítics. Enriquiment ràpid, que normalment és molt poc productiu. I al final aquesta mena de bombolla acaba fent figa.

Estaria bé que ERC pensés en gran. Com Johnson and Johnson, que tingui sana ambició empresarial i que incorpori criteris de responsabilitat corporativa. Això no s’ha de confondre amb cap llufa tipus “som com tu”. Si realment sou com jo, us ben asseguro que mai fareu res de bo en el camp de la política. Tenir clara la meva “Missió” i “Visió” em va fer adonar ràpidament de què coi havia de fer amb la meva existència. Que espero sigui bastant més llarga que segons quina mena d’èxits.

Problemes de lectura comprensiva

Ara ve quan comença allò d’interpretar el missatge que “ens han enviat els votants”. Jo no sé si calen gaires floritures mentals quan se’n perden més de 300 000 en un temps rècord. A menys que siguis un d’aquest que l’informe PISA cataloga amb dificultats de lectura comprensiva, la interpretació del que ha passat és bastant clara. Una altra cosa ben diferent és reconèixer l’error de la tàctica emprada, que això si que esdevindria un fet insòlit en el món de la política.

Ahir en Puigcercós va anunciar que abandonava el govern. Amb el posat de’n Marco, quan decideix anar “de los Apeninos a los Andes”. Fa maletes per començar una llarga travessia que ha de garantir-li la subsistència passat el congrés del partit. És una lectura de la situació. Personal i intransferible. Però no queda massa clar si la lectura comprensiva d’aquest nou escenari és la correcta.

Potser rodaran colls. Estic segur que en aquestes maletes, més que calçotets o mitjons de recanvi, podria ser que hi hagués un excés de metall, en forma de ganivet o serra mecànica. Potser en aquest camí hi haurà algun capítol on el protagonista retrobarà velles amistats, que avui es presenten com a desencontres, però meravelles del destí, acaben del bracet. Recorde-m’ho, en Puigcercós marxa per dedicar-se al partit. Però tot el demés continua igual.

Assistirem, doncs, a retrobaments que fa dies que estan més que pactats. Així quan en Marco, després d’un llarg camí topa amb sa mare i l’escena provoca una mar de llàgrimes, tinc seriosos dubtes que passi el mateix quan en Puigcercós s’aferri al coll de n‘Uriel i es fonguin en una abraçada d’amor –polític.

Vol dir que hi ha d’haver tripartit pels segles dels segles, si el congrés no hi posa remei. En Puigcercós deixa el govern per que pensa que el partit s’ha descontrolat. El partit!. A més de dificultats per a la lectura comprensiva hi començo a veure símptomes de dislèxia.

Les declaracions de n’Uriel van en la direcció de repensar les bases del tripartit. D’adequar-les. Una pirueta per dir que cal una mica més de maquillatge perquè a la foto sortim ben lletjos. Però que li encanta la foto d’esquerres. En aquest congrés caldria que l’eix ideològic tornés secundari. La visió de país que il·lumina la travessia de’n Puigcercós i de n’Uriel. La que de moment condueix a Esquerra al desastre i arrossega Catalunya a la mateixa sort.

En Carretero faria bé de començar a treure llustre a les sabates. A fer maletes. Si cal plenes de metall, a vessar. Però és que si no comença una reacció des d’ara mateix, la tragèdia que pot viure aquest partit es convertirà en catàstrofe nacional. D’aquí fins a Puigcerdà. Per molt de temps.

En Carretero faria bé de començar a explicar que sense sobirania un país no pot decidir si vol ser de dretes o d’esquerres. Ni quina direcció poden prendre els avions que s’enlairin de la capital. Ni a celebrar judicis en la llengua pròpia. Ni evitar l’espoli. A menys que parlis d’un altre país. Que també podria ser, vist el grau de lectura comprensiva que gastem per aquí.

En clau de ressaca

Avui encara no he tingut temps de mirar la premsa. Ara, una lectura en diagonal de l’assumpte em referma en el que hem vingut parlant abastament: la inutilitat de votar en blanc. Ahir a la nit havia un bullici al voltant de les xifres. Cap porta-en-veu del votant en blanc a les tertúlies, cap entrevista als diaris avui, cap o poques referències al pes específic que han tingut en aquestes eleccions. És més, tothom es vantava de l’alta participació, quan la realitat segurament serà una altra.

Segona cosa: necessitat d’un espai comú i poc lletraferit del nacionalisme català. Primar l’eix ideològic per davant el nacional comença a demostrar-se empíricament catastròfic. La lectura, per exemple, dels resultats d’ERC no només es poden entendre en clau d’ERC. El desastre transcendeix al que seria exclusivament un fet de partit. Un panorama disgregat i empetitit del nostre nacionalisme afecta al comú denominador d’aquest nacionalisme. Temps al temps.

Les xifres absolutes no ho diuen tot. Ara, la idea era que ERC havia de créixer a costa del PSC i no està gens clar que la teoria s’acompleixi. Jo diria que si alguna cosa passa és just el contrari. El PP ha robat algun diputat al PSC, però aquest li ha fotut molta mà a ERC.

Tercer: el resultat de CiU dibuixa una línia de mínims –o de màxims-. La ceba ja no deixa anar més capes. Que guanyi un diputat no és significatiu de cap tendència, més que la de tocar fons.

Quart: el PSC és un invent difícil de catalogar. Ara, és una màquina política. Poc ideari, poques propostes, poc progrés, poc perfil dels candidats i magnífics resultats. Filosofia McDonalds aplicada al ram de la política. El desembre vaig escriure el post titulat “De Ferran al Nodo”. Quan el diputat socialista va fer aquell advertiment –amenaça?- en seu parlamentària, l’objectiu era el d’arribar al març amb l’eina ben esmolada perquè les seves enquestes feien fredar. I així ha estat. Els mitjans públics s’han posat a disposició de la causa. I espera’t. El següent pas és el d’anular els blocs electorals. Repeteixo: els socialistes són una màquina electoral i saben fer molt bé la feina. Sobre tot si troben la crossa adequada.

Darrer apunt, dedicat als malalts crònics de basquitis. Dues pinzellades per fer un retrat impressionista: la família abertzale propugna l’abstenció, vot en blanc, vot nul. Per primer cop el partit socialista guanya a Euskadi. Segon apunt: el PNB amb els seus sis diputats i algun de canari composen una majoria absoluta amb el PSOE. Veurem qui serà realment decisiu en aquesta legislatura.

Ho deixo aquí. Està clar, però, que la força de Catalunya serà conformant un espai més gran o no serà. Governant la Generalitat. I tenint la mirada cap al món, més que a Espanya.

Tots els matins del món

Segurament avui és dia de pinça al nas. Probablement la majoria que decideixi fer-ho, votarà per eliminació. A l’opció que se li apareix com a mal menor. És cardat haver de fer-ho així. L’ideal seria poder votar en positiu.

Avui el dia que contemplo, mentre escric aquestes ratlles, pinta així. Com mostra la imatge. Acabo de fer-ne la foto.

Però he tingut altra mena de moments. Hi ha dies que han estat ensopits, que no els podria qualificar de pletòrics. Però sí d’una gran bellesa. He fet aquesta tria. Cada dia procuro fer com a mínim una foto. Vull recordar tots els matins del món. Tinc milers de moments captats. Els més grisos passen lànguidament, si cal amb la pinça el nas. Però tinc, també, el convenciment que la terra gira, que no hi ha dos matins iguals i que només és qüestió de parar l'atenció necessària.

Que passis molt bon dia.

En favor de la participació

Pel dia de reflexió. Faig meu l’editorial que avui ha sortit publicat en el darrer número de l’e-GH, el butlletí digital del Grup Hayek. Et suggereixo que t’hi subscriguis. El rebràs puntualment cada cop que se n'editi un de nou. De franc.

Cal votar CiU?

Dimarts era sobre ERC. Avui és sobre CiU que vull parlar. M’interessen aquells que fan política en clau catalana. I certament, PP o ZP els sento tan a prop com l’Obama.

La primera cosa que sospito del resultat electoral és que CiU aguantarà millor l’estrebada. Hi ha indicis que apunten en aquesta direcció. Però és ben clar que fins el dia després això no es podrà comprovar.

Al final els fets han trencat tots els tòpics de la crosta d’esquerres. Aquella tant dogmàtica que quan, per exemple, els americans decideixen votar Bush, la seva lectura política els fa dir que el poble americà no és prou madur. Demostren un sentit tant fi del nas polític que només pots veure-hi semblança amb la vaca cega topant de cap, amb molta menys poètica.

El votant de CiU és bastant més radical. Vull dir que la federació la pots anar pelant com una ceba i sembla que totes les capes que havien de saltar ja ho han fet. Hi ha un coixí de vots que probablement no es mourà. Això no vol dir que el resultat serà com per tirar coets. Ni parlar-ne d’això. Misèria i companyia, també. Però podria ser que la cosa es pugui vestir més fàcilment que el cas d’ERC.

El votant de CiU té les idees bastant més clares. Cosa dels 23 anys de fer travessies pel desert. Això curteix com una mala cosa. Liderar una opció nacionalista a Catalunya només es pot fer si al capdavant hi ha líders de primer nivell. Podem perdre’ns amb l’estètica, amb el debat epidèrmic, de si tu ets més nacionalista que jo. A qui cony li importa el pes relatiu del nacionalisme?. Compara en Miquel Roca amb en Tardà. O Pujol amb... amb qui collons vols comparar?.

Convergència i Unió ha travat un discurs polític que pots compartir -o no- fil per randa. Pots dissentir en el detall. Però que si el valores globalment no dona peu per a segons quina mena d’estirabot. No, no hi apareix la paraula independència. No. Però deixant de banda aquest pecat, si el teu referent és en clau de país, pots trobar-hi sempre un fil en comú amb els seus plantejaments. I no ho diu el meu sectarisme. Les majories relatives o absolutes no són fruit de cap excés amb el romesco.

El vot a CiU està més estabilitzat. Ha reculat fins tocar fons. No té cap temptació pendular. Ara, és cert que la pinça PP-PSOE aquest cop serà molt forta. Com el cas d’ERC, CiU la patirà de valent.

Jo votaré CiU. (En realitat avui hauria d’estar fent-ho per ERC). Em considero nacionalista. És en la perspectiva d’aquests darrers anys que molts fantasmes s’han fet miques. Vist el que n’arriba a ser de crua la realitat, sospiro per un altre Miquel Roca. Per la feina feta i per què mai va fer volar coloms. Si avui jo penso en clau nacionalista/catalanista/sobiranista és gràcies a un projecte que ha resistit unes envestides tremendes, que apuntala els seus fonaments en el més dedins del país. No és fruit de cap calrada. Ni s’esmicola per cap eròtica de poder. Ni troba sobrer la feina de voler una Catalunya catalana. Primer la nació, després el que vulguis.

Votaré CiU per això. És bastant més que tal o qual persona. I dintre de les contradiccions que la federació m’han generat, el que és bàsic segueix intacte. Jo també voldria la lluna. Però està clar que el coet per arribar-hi encara és per composar.

PS: Molt recomanable el raonament de’n Joan, que posa en dubte el perquè CiU no ha de ser a les Balears. És un exercici de realisme, que en el fons està molt relacionat amb aquest meu.

El darrer exèrcit de Catalunya

Al marge de la lectura –interessada- que puguin fer cadascun dels mitjans, el que sembla a grans trets és que el PSC (Espanya) guanya a l’alça a Catalunya. El PP (Espanya) és un valor que anirà cap amunt, també. I CiU i ERC, tot el contrari.

Em sembla que aquest panorama ha de fer pensar, en comptes de fer volar tants coloms. Aquest desfici pel vot en blanc o l’abstenció en nom de la higiene política frega el suïcidi. Hi ha una relació directa entre empetitir l’espai nacionalista català i eixamplar l’espanyol. Hi ha una relació directa entre desentendre’s del que hom té sota la pròpia responsabilitat i acumular més maldecaps. Això és l’immediat: anar a votar, tenint present com són les coses ara mateix i no com voldríem que fossin. És vital deixar de fer volar coloms.

No tant immediat, però amb un horitzó proper, cal que la gent amb carnet comenci a pensar en clau de país. O que es tregui la màscara. El nacionalisme català ha passat de ser hegemònic a testimonial. A ser part d’un paisatge on se li atorga un paperet folklòric. CiU va patir una miopia política per no saber preparar el relleu. No va començar establir ponts, per si mai arribava un cas d’extrema necessitat. I ERC ha demostrat tanta o més miopia. Aquí quan dic ERC em refereixo només a determinades persones de la direcció.

Aquests han conduit el partit cap a les escorrialles polítiques, a l’escarni, a la migradesa. A l’enfrontament entre nacionalistes. Han arrossegat al país sencer. Determinades decisions han anat molt més enllà de la clau interna, per instal·lar-se en un delirium tremens difícil d’interpretar. Com es pot criticar i enfotre’s del PSC mentre li atorgues tan de poder que fins i tot arriba a asfixiar-te?.

Auguro temps molts difícils. La nostra és una situació de clara feblesa davant molts –per no dir la gran majoria- de reptes que tenim plantejats a Catalunya, per la quantitat de coloms que hem arribat a fer volar. Potser sí que en Pujol torna a tenir raó quan exclama que els blogaires “són el darrer exèrcit de Catalunya”. El que corre per la xarxa va molt per endavant del món real, interessat i tan migradet. La transversalitat blogaire aporta un valor afegit de país gairebé impossible de somiar fora d’aquest circuït. La xarxa permet engabiar bastants més coloms. Serà que aquest exèrcit s’haurà de plantejar fer incursions més enllà d’internet?.

Notes del dia

>L’edició d’ahir de El Mundo es fa ressò del sopar a sang freda. La notícia apareix a la pàgina 21, amb el suggerent títol: "La noche que Madí ceno con 32 blogueros". Vull deixar clar que jo no he dit res més del que he penjat al blog, ni que en Madí hagi filtrat cap cosa. La informació surt fruit del treball de camp fet pel periodista, a base de surfejar per la xarxa. En Karbeis i en Josep Sort són, també estrelles de la notícia. I jo afegiria, encara que anònimament, en Jordi Verdura. La meva aspiració, en absolut, és la de cercar cap mena de notorietat. Si que ho és la de continuar fent coses que temptin tant als lectors del blog com als convidats als sopars.

>Ahir un altre sopar, organitzat per en Marc Arza. Cap a Reus hi falta gent. Tema: el turisme a casa nostra, amb n’Emili Valdero, Secretari de Comerç i Turisme. Interessant conèixer realitats diferents a la purament barcelonina. En Valdero, gestor de la cosa pública que imprimeix un segell particular. Fruit del tall generacional de nova fornada. Un enfant terrible d’ERC. Idees clares i poca poesia, també. Temps no gaire enrere formava part d’aquest espai comú que va significar la FNEC, on el podies trobar colze amb colze amb gent com ara en David Madí. T’imagines l’escena?. La FNEC avui és una realitat morta. Tot el que va provocar, també. A l’hora del whisky ho corroboro.

>Na Trina em fa arribar una informació, que n’Eduard Batlle feia dies que apuntava. Gràcies, Trina!. Una molt bona notícia:








Els Premis Blocs Catalunya ja tenen logotip

Els Premis Blocs Catalunya estrenen des d'avui el seu logotip, que serà l'emblema visual dels guardons que es lliuraran el dia 10 d’octubre a l'Auditori de Girona. La creació del logotip ha anat a càrrec de l’agència creativa La Perruquera Publicitat de Girona.

La intenció del logotip és representar la imatge de Catalunya que es desprèn d'una pantalla plana, que està oberta i que, per tant, simbolitza l’expansió de continguts amb una llengua catalana sense barreres, mundial, que és l'objectiu d'aquests premis.


Els creadors de la imatge han jugat amb la senzillesa, Catalunya i els blocs, amb la finalitat que en properes edicions el logotip ja no necessiti el text i la imatge sola ja simbolitzi les distincions.El proper repte de l'Associació Stic.cat, que organitza els premis, és estrenar la pàgina la pàgina web http://www.stic.cat/ , en la qual els blocaires podran rebre informació dels premis i registrar-se en les diferents categories.

Hòsties a Esquerra?

Anem cap a la recta final d’una de les campanyes més deplorables que recordo. Catalunya ha estat una mena de MIA (Missing In Action) o POW (Prissioner Of War). El vocabulari militar americà li dona un toc més “txic” a la desgràcia. Ara, parlem d’una cosa o l’altra. D’una Catalunya autènticament transparent, prescindible i fonedissa.

En aquest empeny per convertir-nos en matèria volàtil hi ha molta gent avesada. Els que ho fan per salvar Catalunya o els que volen tot el contrari. Uns preconitzen el vot el blanc i els altres els debats a dos. I en mig hi resulta una mena de forat negre.

En aquesta recta final hi pot haver de tot. Poc de bo. Però amb una visió totalment marxista del cas –grouxomarxisme, per ser més exacte- puc afirmar que encara podem assolir cotes més altes de misèria.

He tingut ocasió de rebre uns quants inputs, aquests darrers dies. Gent bastant implicada en això de fer campanya. El més bèstia de tot, en forma d’indecisió: rondant el 30%. En altres ocasions diries que tot és encara molt obert, però avui goso a dir que tot és molt tancat. Al marge del que pugui passar a Espanya, penso que podem afirmar que per aquí plourà hòsties.

Posats a fer de visionari, em permeto fer l’exercici només en el cas d’Esquerra. Un post tampoc dona per a gaire més.

Per on li poden venir les hòsties a Esquerra?. Al meu entendre per dues bandes. Una en forma de davallada, que aquesta ja la pots donar per fixa i l’altra amb la pèrdua de grup parlamentari.

A les darreres autonòmiques ERC no va tenir un retrocés gràfic. Afeccionats com som tu i jo, potser no vam apreciar els seus resultats catastròfics. Només van perdre un diputat tot i no comptar amb un de cada quatre votants que els havia d’haver “fet confiança”. Ara, la nostra lectura no hauria de ser igual de sòmines com la que van fer els professionals del tema amb carnet erky. I si, torne-m’hi que no ha estat res. Tripartit 2. A les municipals no hi va haver geni per amagar tant de llautó. Fins i tot jo sóc capaç de veure la joia que desperta ERC i que sobretot la CUP pot certificar. I torne-m’hi. El paó amb ploma d’esquerres desplega tota la seva artilleria de festeig per acabar fent més manetes igual de tripartites. És a dir, a consolidar la tendència a la baixa.

Enguany ERC no compta amb aquella mena de viagra electoral que fou n’Aznar. Va ser el carismàtic Carod o la creuada pepera contra Catalunya la que va enravenar l’electorat de tal forma que es van aconseguir vuit diputats?. En aquesta campanya ERC ni compta amb un Carod pletòric, ni un Aznar desbocat, ni amb unes ganes ciutadanes de fer més cabrioles en nom de la independència. És a dir, misèria i companyia. I pot, a més, perdre la condició de grup parlamentari. Avui és una situació que ostenta gràcies a la discrecionalitat amb la qual Espanya interpreta la llei. La conjuntura de fa quatre anys ha canviat radicalment, respecte a la d’ara mateix.

Amb els resultats actuals, ERC, podria perfectament perdre grup parlamentari. Simplement aplicant la llei, que posa com a condició treure el 15 per cent dels vots d’allí on es presenta. Si a Catalunya això no passa ni somiant la truita més grossa, ara només cal pensar en València, per exemple. I dubto molt que els resultats quedin clavats a la situació present.

En qualsevol cas, mala notícia per a Catalunya. La debilitat d’ERC serà només un benefici en clau interna de partit. En Carretero o n’Uriel Beltran seran els únics beneficiaris, perquè els aplana el camí. Ah, i Espanya. Cada diputat que voli d’ERC, a Las Cortes hi aterrarà un substitut espanyol ben espanyolíssim. Mentalitat política amb model Aena. I Catalunya més encongida.

Vol i dol

Aquesta setmana és la darrera. I definitiva. Diumenge, a votar –o no. Rebrotarà aquesta ànima tan tortuosa com catalana. La que vol i dol. La que ha quedat enclastada en els vapors de l’estètica, tan mariscaliana. La que gesticula, però que al final no s’arromanga. La que vol, però dol. La que pensa sobreviure a cop de miracle i que els nens venen de Paris. En TGV. La que crida que cal fer alguna cosa, no?. Enèrgicament, si cal. És la que vol i dol.

La que gestiona la independència molt abans de tenir-la. La que estira el braç més que la màniga. La que fa un retrat robot del bonic que n’arriba a ser la vida en plena llibertat. La que queda embadalida contemplant les juguesques que fan les orenetes al cel, amunt i avall. De tan com arriben a commoure-la convida en tal espectacle el seu periquito, engabiat, perquè ell també en gaudeixi. Sí, la que còmicament vol i dol.

La que es mira la vida amb ulls d’astronauta, des d’una perpètua llunyania. La que no tracta res si la distància no és quilomètrica. La que ja li està bé si la lletra petita s’arriba a confondre amb una taca, de tinta, encara que la història tracti del seu devenir. La que llegeix en diagonal les disposicions d’una vida rica i plena. La que vol i dol.

La que no creu que l’ordre dels factors pot afectar el resultat. La que orquestra enginyeria i matemàtica astral per a fer quadrar els comptes. La que es plany per les cantonades. La que creu que els altres són la causa de tot. La que no pensa que tot pot tenir remei. La que vol i dol.

Aquesta setmana serà el clímax de les ànimes que carburen a cop de calçot i romesco. Entre rot i rot faran enlairar alguna amenaça de tall sobiranista. Àdhuc un “visca Catalunya”. Que no arribarà a les orelles d’Espanya, com ja és tradició centenària. Perquè hom vol i dol. Com qualsevol altra pedra.

Sopar amb en Madí

Organitzar un sopar a base de macedònia comporta una bona dosi de risc. I en aquest cas, la macedònia era creuada. Organitzar un sopar tuperware convergent no té cap mena d’interès. Ni per en Madí, ni per a mi mateix. Per això la primera condició és la de fer coincidir més d’una sensibilitat al voltant de la taula. Primera macedònia, doncs.

En segon lloc, desconec la disponibilitat del convidat, que en moments de campanya ha de ser més que reduïda. Aquests sopars porten cua; porten a d’altres ocasions en altres formats. Per exemple, el de’n López Tena ha acabat essent el LT Tour-Canta Guitarra Agarena. Per tant, em vaig veure obligat a complicar la macedònia a base d’incloure assistència no blogaire, provinent de la darrera fornada del Programa Vicens Vives que organitza Esade, sobre lideratge.

El resultat va ser molt bo. Molt. Quan hi ha el punt en que oblides ser l’organitzador de l’acte, vol dir que la cosa funciona simplement molt bé.

En Madí no s'està per collonades ni per certa mena de floritures. No està per fer poesia, com ell mateix diu i repeteix. És molt directe i no acostuma a respondre amb embuts. Això fa anar pujant el to, convida a escorcollar-lo encara més.

Tot i que algú va fer confessions públiques del seu amor cap a Convergència, la cosa no anava d’això. La conversa va discórrer sobre la política, tenint com a referent Catalunya instal·lada en el que ell anomena “dolça decadència”. No va ser en absolut un acte de campanya.

Des de la seva òptica liberal i sobiranista planteja temes sense masses eufemismes: sistema electoral, reconeixement i incentivació del funcionariat, immigració, retribució per exercir la política, el paper dels mitjans, la qualitat democràtica, el paperot de la societat civil. Demana, però, que moltes d’aquestes coses s’han de reivindicar des de fora de la classe política, perquè altrament podria fàcilment confondre’s amb una mena de vulgar corporativisme.

El valor de poder tractar amb un polític com en Madí per a mi rau en el tall generacional que representa. En Madí aporta i defensa idees pròpies d’avui, en sintonia amb aquests temps i està lliure de tot aquest mite que vol simbolitzar la lluita antifranquista. Franco es mort i l’antifranquisme, també. Les coordenades del país s’han capgirat totalment, sobre tot perquè ho ha fet el món. En Madí representa el vigor per afrontar reptes de futur, més que sospirar per les glòries passades. És un camí molt lliure de servituds.

Després de l’exposició feta, basada en el seu llibre “Democràcia a sang freda”, va arribar un torn obert de preguntes. Es va fer curt, però fou intens. Va deixar una gran sensació. Pots combregar o no amb el que diu. Però en tot cas no deixa indiferent. Et desfà aquest nus de l’estomac que provoca aquest panorama presidit per tanta grisor política a casa nostra.

A mi em va semblar que el missatge, a més de contundent, fou positiu. Hi ha motius sòlids d’esperança, malgrat que des d’un punt de vista polític l’escenari sigui tant i tant obert. Sobretot, però, cal ser conscients que la pilota sempre és a la nostra teulada.

Finalment, no em vull estendre massa més. Penso que és molt més interessant el que puguin dir –si ho acaben fent, és clar- els altres blogaires. Ja he dit que la meva visió del sopar és molt bona. En Madí també va sortir encantat de la vetllada, fins el punt de fer suggeriments indiscutiblement temptadors pel futur. Queden sobre la taula, doncs.

Agraeixo al món blogaire que va participar al sopar. Va ser un plaer retrobar amics blogaires i descobrir-ne de nous. Gràcies doncs a:

En Josep Sort, n‘Ester Clos, en Jordi Verdura, en Karbeis, en Mikel, na Trini Milan, n’Elies, en Joliu, en Roi Marphille, en Chamb, el veí de dalt, en Joan Safont i en David Baret.

També vull trametre al meu agraïment a la gent d’Esade, esperant que algun dia decideixin engreixar la catosfera.

Molt agraït a en David Madí, que a més de polític, és un home casat i pare de família.

Política com a revulsiu

La meva entrada serà breu avui. Just per dir que el sopar va ser molt interessant. Molt. Hi ha coses, com deia aquell, que no te les han d’explicar. Les has de viure. I penso que en Madí, sense filtres, és molt Madí. Un gran revulsiu.

Que un polític intenti defensar l’ofici de la política resulta ser una tasca gairebé impossible. Per inversemblant. És un espectacle que no té cap mena de força si el contemples per televisió, per exemple. Però la cosa canvia radicalment quan hi ha el directe.

Cercaré una estona d’aquest cap de setmana per fer la “crònica”. Avui m’és impossible. Ara, ja avanço que hi haurà nou sopar.

Cal tenir present que dignificar l’ofici de la política és feina, sobre tot, dels que no exercim. D’això que tan ridículament se’n diu “la gent normal”. És molt difícil que aquesta tasca l’ataqui justament algú del ram. No se’l creurà ningú.

I un país sense política no és res més que un vil parc temàtic. No hi ha país civilitzat que pugui aguantar sense una classe política exigent. I aquesta exigència l’hem de trametre nosaltres. Els administrats.

Si volem tenir país, hem de tenir polítics. En aquesta tasca de trencar tòpics tots som fonamentals. I que cadascú l’ataqui com bonament sàpiga. Però que l’ataqui. Anant a votar, primer, i assistint als sopars, després.

Descobertes

Aquesta nit un grupet de gent tindrem l’ocasió de sopar amb en David Madí. Fa dies que està anunciat i amb això no descobreixo res. El que espero sigui la primera descoberta és el fet de poder seure en la mateixa taula sensibilitats molt diferents, amb una preocupació comuna, Catalunya, i que sortim satisfets del sopar.

Aquests dies de campanya veiem com s’arriba a fer un reduccionisme absolutament de tot. Sembla que més enllà del blanc o del negre no hi hagi vida. Que la ciutadania també es mogui per uns impulsos tant summament primaris. I que tota aquesta visió de la política nacionalista, que sembla irreconciliable, sigui part de la realitat més domèstica.

Una de les coses que més em satisfan de la tasca blogaire és la de veure que pots tractar, encara que sigui virtualment, absolutament de tot. No hi ha lloc pels tabús. No hi ha aquesta gàbia plena de fantasmes que qualsevol aparell de partit aprofita per atiar, a veure si esgarrapa quatre vots. Aquí els esquemes prefixats no aguanten un telenotícies. Civilitzadament es pot intercanviar qualsevol opinió, qualsevol punt de vista i vas, també, reorientant les idees pròpies. Hi ha una influència mútua, impagable.

Aquest debat lliure de complexos que va tenint dia a dia és molt saludable portar-lo al “directe”. Poder tractar la situació política d’avui, en viu i amb un convidat com en Madí , sens dubte ha de tenir interès.

No es tracta de fer campanya, ni de redirigir cap vot, ni de fer volar un fantasma nou. No. Avui volem parlar de política, sense filtres, amb algú que hi ha intervingut força en aquests darrers temps al nostre país.

Jo sóc un defensor d’anar sempre a cercar la font. I de trencar clixés i de fer caure tabús. Quant més coneixement ens arribi per via directa, més lliures serem. El poder de la ciutadania rau en tenir informació fiable, de primera mà. Quanta més informació d’aquesta mena pots acumular per tu mateix, ets tu qui decideix si en Madí és o no aquest bandarra, prepotent, distant, suficient, etc.

Quan tu pots arribar a rebre informació d’aquest calibre i etiquetar-la tu mateix experimentes un descans interior, perquè estàs molt segur del que has vist. Decideixes en llibertat, sense cap por transferida.

Poder actuar en llibertat és el gran desastre pel signe dels nostres temps. Per a tots aquests aparells de partit i mitjans afins. Quanta més llibertat gaudeixes, més valor li dones al fet de créixer lliurement. I pot arribar el dia que sense additius ni pors atàviques decideixis que, si aquesta llibertat individualment és collonuda, col·lectivament ha de ser l’hòstia. I aleshores no hi haurà cap tàctica d’aparell, cap fantasma de llençol florit, que pugui coaccionar-te novament.

El sopar d’avui ha de servir, sobre tot, per ser més resistent a les pors transferides. Aquesta hauria de ser la gran descoberta.

De la Moncloa a Port Aventura

No sé si has tingut ocasió d’escoltar les valoracions del gran debat. No sé si n’hi ha per riure o per plorar. Però aquesta és l’enèsima ocasió perduda per imprimir un segell de qualitat a la política.

Tot és tan summament previsible que arribes a experimentar una sensació de buit a l’estómac. Hores d’ara em veig amb cor de trobar deu candidats per substituir cadascun dels ases que ha aparegut per televisió valorant, criticant o pontificant qualsevol de les absurditats que s’han pogut escoltar.

Substituir aquestes rates de partit és cada dia més fàcil, vist el nivell que arrossega la mitjana política del país. És evident que cal obrir moltes portes de la política, però molt especialment la dels partits. El discurs general posa de manifest la poca sintonia que ara mateix hi ha entre polítics i ciutadans. Cada cop hi ha menys símptomes d’espontaneïtat i fins hi tot el somriure d’un polític resulta falsament interessat.

Tanta mentida és difícil d’amagar. Fa dies que assistim a la construcció d’un decorat de cartró, fet a base d’una arquitectura postissa, amb l’objectiu de bastir gran un plató. Avui només tenim un fals escenari, on una guàrdia pretoriana no deixa que t’hi acostis massa perquè el llautó no ronda tant lluny.

Això és, sobretot, perquè l’aparell d’un partit pesa més que el sentit comú particular de qualsevol polític. Aquest aparell llença l’estratègia que cal acomplir religiosament. El polític, el candidat, a qui realment ret comptes és al partit. No a tu, que és justament el que vol fer semblar tot aquest magnífic postís. L’aspirant, a qui realment tem, és al nucli dur del seu partit.

Una solució serien les llistes obertes, amb criteri de proximitat. Que la vocació política la marquis tu, en comptes d’un goril·la de l’aparell. Així, tota aquesta vergonya que hom pot arribar experimentar davant aquest espectacle, només l’arribis a trobar a Port Aventura. És allí que el paradís s’exhibeix de pvc o encartonat i els salts d’aigua els provoca una vulgar canonada. És allí que, per exemple, sentiries dir a la Chacón que el candidat popular és “molt faltón” i encara et faria un mínim de gràcia.

El debat d'ahir

Pel matí, a Rac1, en Pujol va dir que no es miraria el debat entre en ZP i en RJ. En Pujol va afirmar tal cosa, perquè esta veient com Catalunya desapareix en mig de les disputes absurdes que ens sotmeten els dos grans partits espanyols. Ho veu el president i ho veu qualsevol que aspiri a viure amb una certa normalitat la política del seu país. Sumar-se al neguit del “què passarà” en aquest debat, tal i com van les coses, significa a tornar a viure l’alta política passant completament de Catalunya. Això és una cosa inacceptable per a qualsevol persona mínimament sensible.

Tot i així, vaig decidir treure el nas a la cadena que retransmetia el debat. Com quan entres en una piscina i et capbusses pensant en realitzar una gran gesta: quanta estona seré capaç d’aguantar sota l’aigua?. Després de fer un esforç descomunal, l’estona resultant fa riure i tires cap amunt esperitat perquè la manca d’oxigen et desencaixa completament. Si algú t’ha estat observant, veu com arribes a fer el ridícul més absolut. I se te’n fot a la cara, és clar.

I això és el que va reportar la contemplació d’aquest debat tant anunciat. Totes les sospites, confirmades. Allò fou un diàleg de sords, dedicat a persones que mai han patit de l’orella. De tan pactat com estava tot, en algun moment vaig pensar que els candidats semblaven aquella mena de figures retallades sobre cartró i que amb un fil de pescar algú els fa moure el dit o el braç que mediàticament és més colpidor. És com aquella dentadura postissa que no acaba d’aferrar-se on toca. Ni pots menjar, ni fas cara de persona, ni pots fer entenedor el Déu-vos-guard. No serveix rematadament per res.

Vaig resistir poca estona amb l’espectacle. Me’n fot qui és declarat avui com a teòric guanyador per aquests mitjans cada cop més adoctrinats ideològicament. No ho sabràs mai. El tros que vaig veure va ser tan “renyit” que no gosaria afirmar qui ho va fer pitjor.

Per això entenc que la seva contemplació pugui temptar encara més els que volen votar en blanc. La resposta és la de sempre. Votar en blanc és convertir encara en més transparent Catalunya. És fer-la més petita i més sòrdida. Més ignorada, més vulnerable. Més prescindible. Un vot en blanc no escarmentarà a cap polític. Ans el contrari.

Aquesta indiferència que avui desperta Catalunya vers la política espanyola i que el debat d’ahir en va ser una mostra més, encara pot fer-se més gran si ens deixem endur pels remeis que no són els correctes. Un vot en blanc és molt respectable, sí. Però és tan volàtil com qualsevol de les promeses que en campanya són capaces de fer un i altre candidat. Que no tenen present en cap moment què és Catalunya, més que a l’hora de trepitjar-la. Si us plau: no els ho posis encara més fàcil a aquest parell de galifardeus.

Pecats i pecats

A mi m’agradaria saber com d’ofesos estan ara aquells que tant es van escandalitzar pel DVD de CiU a les eleccions al Parlament. Perquè allò va ser un exercici de principiants, si hom ho compara amb el material que pul·lula per aquesta ocasió. Allò tan sols fou un producte, un. I ara hi ha, fins i tot, qui converteix en l’eix de la seva campanya la crítica a l’adversari més que lluir un programa propi. Clar que no parlem de la federació nacionalista. I és més clar, encara, que els pecats no són tals en funció del fet, sinó del qui el fa. Hipocresia amb denominació d’origen, vaja.

Dia d’estrena

El dia que estrenem el TGV, plou. Per moltes bandes. I ha un embús descomunal de trànsit rodat i hi ha, també, més problemes amb els trens de rodalies. Hi ha un interès molt descompensat, a banda i banda, per comprovar si corre o no el TGV de Madrid a Barcelona. Al cantó espanyol, el neguit és zero. Perquè tenen la joguina de fa anys. I a la banda catalana el que hi ha és tota aquella poètica que va impregnar el franquisme durant tan de temps. Servilisme i reverència a l’amo que t’estossina. L’autoritat competent nostra arriba a ser-ne tant de servil, que per més roja que es vulgui tenyir, li aflora aquella ànima que durant tant de temps vivia dins el cos ben blau del franquisme.

Les emissores del règim en van plenes del dia tan gran com és el d’avui. Hi ha tota una cantarella d’excel·lències oficials que abans només les hi veies fer als germans maristes o a monsenyor Escribà. Hi ha tota una claca oficial que no ha sabut donar resposta pròpia d’una situació democràtica. Hi ha la submissió de sempre. Brolla aquella Espanya que només et permet pidolar, amb la connivència dels cacis locals. Hi ha una absència total de l’ànima democràtica, que suposàvem entraria directament d’Europa.

Potser ho ha fet, però només la bossa. El 72% del cost del TGV el finança algun fons europeu. Però tota la caterva política és espanyola i en campanya desvergonyida. Igual que aquella Espanya dels Nodos. Una obra que arriba tard i el sentit de la qual ratlla l’absurd, des del punt de vista català. Tenir el TGV per anar a Madrid és bastant menys interessant que tenir-lo per poder vertebrar un eix mediterrani que connecti amb Europa.

El TGV és una peça més per a consolidar el gran Madrid, símbol de la grandesa d’Espanya. Mentalitat franquista tendra i radiant. Abans i ara. Molt pitjor avui, perquè a més de la democràcia de perfil baix a la qual ens sotmet el sistema espanyol tenim un horitzó a la vista que només ens empeny cap a la misèria material.

Després de tot el tracte rebut, dels anys que fa que aquesta infraestructura hauria de córrer, de veure que el gruix del cost el paga un altre que no es diu Espanya, si existís una autoritat competent a Catalunya, avui no hi hauria d’haver cap somriure oficial ni cap nota d’alegria. Democràticament parlant, no hi ha motiu. I seguim un pendent cap avall, com el que va programar el mateix Franco.

Avui no tenim cap indici de que aquest TGV sigui una eina que ens permeti afrontar els reptes d’un món global, de l’obertura a nous mercats, de poder competir en igualtat de condicions en aquest context mundial tant canviant. El TGV no ensuma res de tot això. Es repeteix el de sempre: tard i malament. I pobre de tu que no facis la reverència, perquè podria ser que passades les eleccions, ni això.

Avui som d’estrena, sí. D’una mena de franquisme posat al dia. Tenyit de demòcrata. Però efectiu com sempre, amb l’objectiu de sempre i amb el servilisme de sempre. Avui estrenem més misèria que cap altra cosa.

Prohibició d’ús dels aeroports catalans

Avui el Cercle d’Estudis Sobiranistes ha presentat aquest document, conjuntament amb l’ACP. Et recomano que li donis un cop d’ull o bé te’l descarreguis. Ja m’ho diràs.

Mal d'orelles

Quan en Macias afirma què, si CiU resulta ser una força decisiva a Espanya, pot haver conseqüències al govern català, realment què vol dir?.

Primer que és confirma aquella sospita que ja hem tractat en algun altre moment, tota ella tan caïnita. Els convergents que no volen votar CiU si no és amb xarop d’estopa. Els catalans en general estan molt cremats, però la cremor convergent és molt més profunda. Han hagut d’empassar-se l’impensable i més per arribar a la condició de testimonial, en el millor dels casos.

Tothom treu el Sant Cristo gros quan suporta una gran sequera. El PP té els bisbes i en ZP els intel·lectuals. I CiU ha fet el mateix. Esperonar els seus, amb una medicina què ningú sap ben bé a qui acabarà revinclant realment.

El cert és que fa molt mal d’orelles aquest plantejament. A la gent bonifàcia i altruista, que és la que normalment no apareix enlloc. La que no té opció a expressar-se i que anònimament actua de bona fe. I després hi ha tota aquesta caterva d’energúmens, pàtriament tan ofesos. Els fa mal d’orelles simplement perquè toca.

Jo també he de dir que no m’agrada. I punt. Sí, tinc la meva quota de mal d’orelles. Però si us plau, no accepto discursets moralitzants sobre qui sucursalitza Catalunya. Sobre aquesta por tenyida de no sé ben bé quina calamitat. Hi trobo un puntet passat de massa fariseu. O és que avui Catalunya no és una sobirana sucursal?.

Ara el problema calent no és de fer el lletraferit, ni de tocat o posat. L’assumpte que crema és la deserció dels propis. S’amaguen sota les pedres. I sembla que no fou ahir quan Convergència va fer els comptes de la lletera i li van sortir, talment, com a la pròpia lletera. És això el que em fa més mal d’orelles.

Tensió informativa

És així com vivim a casa nostra tot el que s’esdevé al món: amb la tensió que marca el curs de la història. El calor del moment no és una cosa menyspreable, des del punt de vista informatiu. Per això, com reiteren els principis marcats per en Matías Prats Jr., cal posar tota la carn a la graella.

Els dies de grans gestes fins i tot els informatius experimenten una recomposició dels seus horaris. Aquesta graella de programació pateix sacsejades, per tal de poder servir-te, a tu, el precís instant i en directe els fets que mouen el món.

I és així que el dia en que el gran Alonso ha de fer la seva cursa de cotxes en patates, que la transmissió en directe passa per damunt d’un telenotícies. Aquest país de crosteta de la Senyoreta Pepis fins i tot hi aboca el seu conseller en cap, que és capaç de tirar-se hores i hores jugant a l’escalèxtric televisat.

I el dia que a Europa s’anuncia la proclamació d’un nou estat independent, a la nostra i vella Europa, des de la solemnitat del seu Parlament, no hi ha directe, ni cap home d’estat, ni valoracions en calent que acompanyi la importància del moment.

És un diumenge, és clar. I el reporter desplaçat ens assabenta que hi fa molt fred, que es llençaran focs d’artifici un cop s’hagi fet la proclama sobiranista. Que hi ha molta gent al carrer i que els veïns no accepten aquesta secessió. I en comptes de foc d’encenalls, el que pot passar és que hi hagi un ball de bastó. Una lectura profunda, atinada, del que s'esdevé.

La tensió informativa de TV3 és l’entrevista a en Cruyff o a les proeses del nostre Alonso. Que un país arribi a la seva independència és una cosa que te la poden servir enllaunada. Com gairebé tot el que es mou i que podria fer-te pensar més del compte. Llavors, aquest material, directe a congelar. I els polítics, els grans estadistes que dona aquesta terra, no els veurem fins la propera cursa del Gran Premi de nosequé.

Kosovo

Avui, si Déu i els americans volen, Kosovo esdevindrà país independent. A tot estirar, dilluns. I aquí tindrem els que botaran d’alegria, els escèptics i els que s’ho miraran de través. Com el govern espanyol.

Jo sóc dels que gasten un bri d’alegria i un bon bri d’escepticisme. Això de Kosovo em sembla directament empeltat amb la insofrible basquitis que corre per casa nostra. Temo aquests que fan un “cut and paste” del qualsevol cosa i te la plantifiquen com a model. Sense mirar el context de les situacions.

Crec que el cas de Kosovo pot donar per més d’un post i que en hem de mirar la lletra petita de l’assumpte, més que purament la foto. I hem de canviar tant de xip per arribar al mateix port que els kosovars, que el primer de tot és aconseguir la foto de’n Putin i el president de la Generalitat asseguts en el mateix sofà, posant els peus damunt la taula. Passant molt dels americans, què aquesta imatge només la fan amb els espanyols. I que corri per tot el món.

Tenim prou xip per resistir-ho?.

Passat i present

Mai foren millors els temps passats. Aquesta és una dita que jo me la crec de cap a peus, exceptuant la part corresponent al rei en Jaume. Ara, tot i aquest convenciment ple que tinc del seu significat, en aquest dia de sol, de mar calmada, de sentir el refilar del ocells, d’aquesta alegria que impregna el matí a la platja de Vilassar, em demano que hagués passat avui si en mig del cacau que havia muntat en aquella vaga que cito al post anterior, un representant del Sindicat d’Estudiantes afirma davant de tot un conseller, taxativa i repetidament “que a la companyera le hang metio loz déo” els mossos. No sé quin efecte podria causar, per exemple, en un conseller com ara en Saura.

Tot i així, repeteixo: mai foren millor els temps passats. Res hi ha que superi aquesta brisa compassada per la remor de la mar del dia d’avui. Aquest soleiet que només escalfa dolçament. I res és més optimista i energètic que les discussions que escolto entre el fullam dels arbres. A saber quins tractes estan ventilant ara mateix els pardals i les merles. Però segur que no els passa pel cap ni fer vaga i, encara menys, reivindicar segons què.

Cap a la tassa del wàter

Jo fa temps que sento un gran escepticisme en front d’una vaga i més concretament al món de l’ensenyament. Em va tocar viure de primera mà aquella gran vaga a meitats dels 80 que va encendre el Sindicato de Estudiantes per tot Espanya i que també va prendre finalment a Catalunya. Allò va ser una gran comèdia, que no va servir absolutament per a res. Més que per veure la rebotiga d’allò que en diem política. Va ser, però, una lliçó magistral.

Jo formava part de la direcció del BEN (Bloc d’Estudiants Nacionalistes), la pedrera de la FNEC. Érem l’organització més gran que existia a Catalunya, tan en xifres absolutes com amb implantació en el territori. Tot el demés que pul·lulava per l’ensenyament secundari, res de res. I essent de llarg els més grans, em feia un gran respecte dir que érem realment representatius. La secundària és un món massa extens per a la tasca d’una associació o sindicat d’estudiants. A menys que hi hagi molta trampa. Parlem de grans magnituds, inabastables per a un plantejament amateur. Estudiar i pretendre resoldre els problemes de TOTS els alumnes és materialment impossible.

Va haver mani, va haver declaracions dels representats de les corresponents organitzacions i va haver un seguiment altíssim d’aquella vaga, que va durar al voltant de dos mesos. Això si, la decisió de fer vaga en els instituts després tenia una traducció dubtosa al carrer, vista la quantitat de gent que finalment anava rere les pancartes. Va haver taula negociadora, què un cop reunida i dissolta els mitjans esperaven ferventment les primeres declaracions. Els periodistes t’agafaven i et feien fer declaracions a la unitat mòbil. Tothom volia la primícia. Aquella pluja de flaixos, de micròfons, de glòria passatgera, a més d’un el va ben emborratxar.

Evidentment mai va sortir la veritat. El què realment és ventilava, vull dir. Al menys jo no en vaig ser capaç d’esbombar-ho. Després de tant de temps, en la recta final, haguéssim armat un foc nou d’encenalls. La penúltima reunió, la que precedia la signatura dels acords és van negociar grans temes. Recordo especialment el paper del Sindicato de Estudiantes, el que va engegar tot aquell gran desgavell.

L’escena era la següent: una gran sala, al pis de dalt de tot, al Departament d’Ensenyament. Una gran taula, la negociadora, on hi havia tres representants per sindicats d’estudiants i tota la plana major del Departament. Aleshores, la Carme Laura Gil era la directora general i en Joan Guitart el conseller de torn.

Es dona per oberta la reunió i pren la paraula el representant del Sindicato, d’inspiració marxista i ple de grenyes. Fa referència a unes detencions hagudes en una manifestació que havia tingut lloc poc abans. I més o menys va espetar: antes de nada kiero decí que a la companyera le hang metio loz déo. Amb un accent molt marcat, el conseller demana amb veu alta dirigint-se a tothom: què vol dir això de “que-le-han-metido-los-dedos-a-una-companyera”????. Poh que lom mosso le han metio loz déo, a la companyera queang detenio. I el conseller torna a fer-se la mateixa pregunta i veient que ningú fa el gest d’aclarir res, la hi adreça al camàlic que seia al seu costat. I a cau d’orella perfectament sentim: què-què-què vol dir això “de los dedos”, “de la companyera” i els mossos?. El camàlic li xiuxiuejà alguna cosa, que resultà ser la versió correcta. El conseller va retornar-nos una mirada, amb l’expressió de cara que va fer memorable el gag de “la empanadilla de leche”, del Millán. Jo no em vaig veure la meva, però recordo perfectament que em volia fondre.

La intervenció d’aquell sapastre continuà: privilegio todoh, tramporte en la linea de ezo. Libroh gratih. Era el discurs d’una ment preclara. Encara avui no he estat capaç de desxifrar el missatge. Jo en vaig prendre nota. I el conseller, veient la fusta del seu interlocutor ho va fer veure, segur que no valia la pena el què estava dient aquell sapastre. Fins que, el representant dels estudiants (?) va afegir: pueh como Catalunya no tiene eherzito i no podemoh mandá er dineroh que cuéta un eherzito a fine beneficoh, pueh reivindicamoh que se rebahe el suerdo der cunseyé. I el cunseyé, empès per unes al·lusions tan directes, va aixecar el cap del paper on ves a saber que coi apuntava. Ens va mirar a tots, de bat a bat, amb un aire d’estruç esglaiat i va exclamar molt segur: home, si al final el que tracta tot això és de rebaixar-me el sou, potser seré jo qui comenci una vaga.

I en aquest gran nivell de discussió, les obvietats més òbvies en forma de millores de tots colors van ser escrites, signades i immortalitzades. Mai ningú en va fer cap seguiment i es van ventilar quasi un parell de mesos com aquell qui es cruspeix un twister. I tal com va venir, va marxar. Com aquell tros de borrissol que emprenya per algun racó de casa i acaba a la tassa del wàter.

Jornada de vaga

Avui és dia de vaga a l’Ensenyament. Això em fa rumiar en dos sentits. Sempre he pensat que el dret de vaga hauria de ser un recurs extrem i que, en el cas d’aquest ram, seria on començaria a aplicar-se el model japonès. El model responsable d’entendre una vaga. Sempre he cregut -de la forma més sòmines- que l’Ensenyament és la part més important en la formació, en la manera d’entendre la vida, el que marca definitivament a l’individu. A la seva capacitat de ser i el que ha de garantir la seva prosperitat, moral o material. L’Ensenyament és el pilar bàsic que fa aguantar tot el nostre sistema social. Allí és on comencen a configurar-se els models i les pautes de funcionament. Tot el que falli en aquest estadi, s’arrossega impertorbablement fins a la fi. L’etapa de la vida que correspon als anys d’Ensenyament són determinants. Primer, individualment i, després, col·lectivament.

Quan arriba una vaga, del sector que sigui, hi ha la foto de la “mani”, del que parla en nom dels que fan la “mani” i després la “taula negociadora”. I tots cap a casa. Se n’ha fet tal abús del dret a vaga que no crec equivocar-me quan dic que avui ja no serveix per fer reversible cap situació. Simplement per esgarrapar les escorrialles.

En aquest cas m’ha sobtat veure, dels que parlen en nom dels vaguistes, que la gran preocupació seva és que la gestió d’un centre públic pugui ser privada. Segurament hi ha més corda per estirar. Però per poc que sàpigues de comunicació, no pots afartar a l’audiència amb qüestions detallistes, saberudes i extenses. Has d’agafar una idea i repetir-la com un lloro de gàbia, per què acabi fent forat. Has de ser sintètic com una mala cosa, a l’hora de llençar un missatge a les masses. I pam: quin fantasma pot fer més por que la paraula “privat, privada”?.

Em sembla especialment significatiu que els ensenyants optin per aquesta tria. Pel que té de poc pedagògic, justament. Demonitzar el terme privat em sembla ridícul, infantil. I l’accepto davant de segons qui, perquè segurament serà un actor al qual li professo poc o gens de respecte. Que els ensenyants agafin aquest tòpic propi d’analfabets com a bandera, em sap greu perquè vol dir que ha començat el joc del Pare Carbasser. El que en realitat provoca una mesura extrema com és una vaga no es pot confessar obertament.

Vaig creure, molt innocentment, que efectivament vindria una vaga. En saber que pel Sr. Conseller era factible passar de curs amb quatre suspensos. Això és una bomba pel sistema. Radioactiva. Que el nivell d’exigència a l’ensenyament sigui zero o tendent a zero hauria d’escandalitzar i revoltar als ensenyants. Als pares i als mateixos alumnes. Però sobre tot als ensenyants.

S’ha arribat tant a atiar l’estupidesa, la superficialitat, que ara en som presoners. Quan els ensenyants pugen al mateix carro que el d’un vulgar agitador, malament. Ara, no vull ni pensar el cristo gros que s’hagués pogut muntar si l’autor de tal proposta hagués estat un govern de CiU. Perquè aleshores la mesura seria de dretes!. I per aquí si que no hi podem passar!.

Si us plau, truca a en Francesc Cabana

Hi ha una teoria què, aviat, ja podrà prendre forma de llei. A l’horitzó d'unes eleccions, sobre tot espanyoles, els catalans hem de pensar en anar amb la pinça al nas. Del tuf que arriben a fer les propostes. Sobretot les que ens vénen en globus –com diria n’Arzalluz-.

A què respon aquest desfici sobtat del PP i PSOE per promocionar el coneixement de la llengua catalana fora dels països on aquesta parla s’ha intentat esquarterar, però els hi és pròpia?. A motius fastigosament electorals. Perquè quan passi aquest bullir de promeses destinat a afaitar vots als ingenus de soca-rel, vindrà l’altra cara de la moneda, la cara genuïna d’uns i altres que postula la fi de l’immersió lingüística a Catalunya. No a Andalusia o Madrid, no. A Catalunya.

El cas de Madrid és calcat a l’andalús. És el mateix tipus d’ham: intentar arreplegar vots perquè la cosa balla d’un o dos diputats. Després de fer l’estrebada anticatalana que funciona tan bé a l’Espanya castelllana, cal dedicar alguna dosi que no mati l’Espanya connectada amb Catalunya. Sigui dins o fora.

El cas de Madrid és el realment greu, el sagnant. No perquè l’andanada surti del PP. No. Això és fruit de la conjuntura. La gravetat del cas el provoca tan el PSOE com el PP de torn. Amb talante, amb tot el bonrotllisme del món. Amb tot el que tu vulguis i més, i tot el contrari.

Què fa avui que a Madrid hi hagi una població catalana que ratlla ja els 300 mil habitants?. Gairebé el mateix que tinguem japonesos a Catalunya. Però que amb una xifra molt menor, fa anys que hi ha una escola japonesa, és clar. La causa la provoca una immigració de perfil alt. Una fuita de gent encorbatada, enclenxinada, molt preparada i competent que no poden exercir aquí. No perquè Catalunya no els ofereixi oportunitats. En absolut. És la política espanyola que juga brut en el terreny econòmic. Això provoca un tipus de deslocalitzacions a casa nostra, que curiosament totes totes totes van a petar al mateix punt geogràfic.

L’any 2002 va aparèixer un dels llibres més escandalosos que va passar sense fer soroll: 25 ANYS DE LLIBERTAT, AUTONOMIA I CENTRALISME. UNA VISIÓ ECONÒMICA 1976-2000, de’n Francesc Cabana. El Grup Hayek va convidar-lo aleshores, per parlar-ne. Recordo dues coses que l’autor va apuntar: La democràcia espanyola, des del punt de vista català, ens dona una imatge preocupant. De passar a tenir pràcticament el cent per cent de les multinacionals espanyoles amb seu social a Catalunya, avui només en queda una. La segona fou que, malgrat totes les coses gruixudes que el llibre relata, ningú mai el va trucar ni tan sols per manifestar una emprenyada o un desacord. Aquest silenci és sospitós de suportar veritats poc agradables. I al 2008 aquesta tendència només ha fet que consolidar-se. La heroïcitat és que seguim comptant amb la mateixa multinacional pelada, però la tendència fa que ni recordem una Catalunya econòmicament capdavantera. Ans el contrari. El nostre lideratge, no solament econòmic, és un conte de fades cada cop més assumit dins i fora del país.

I aleshores és quan gralla l’espanyolisme de torn, oferint la que no serà la darrera galeta folklorista. L’enèsima presa de pèl per poder seguir aixecant la camisa als rucs dels catalans, que cada dia més fan mèrits per acabar en qualsevol zoològic.

Amb 300 mil catalans a Madrid, fa temps que ja hi hauria d’existir la universitat catalana més gran fora de Catalunya. Només algú que et té un menyspreu consolidat, atàvic, pot fer-te una promesa electoral semblant, quan primer t’ha convidat a la indigència. I encara hi ha qui s’ho rumia. Si anar a votar o no. Pensa en els 25 anys propers. Així de simple. O truca a en Francesc Cabana.

A prova de bombes

Recordo de la meva feliç època d’estudiant que els més tarambanes de la classe sempre orquestraven teories increïbles per arribar a tocar un aprovat sense moure un dit. Una versió extraviada de la llei del mínim esforç. Intentar l'aprovat amb totes les garanties que podia oferir-te una “xuleta”. Feta a corre cuita, és clar. En el darrer moment. I també era clar que de l’únic que servia era per postrar-te en la misèria. Els que tiraven de veta amb aquest recurs mai van fer res d’especialment bo o digne de ser recordat. A l’extrem de tot això hi havia els qui s’ho jugaven tot als quatre gargots mal girbats que s’estampaven al palmell de la mà. Aquests sempre vaig creure que es guanyarien la vida apostant a la ruleta russa. Intentar encabir el temari d’un examen dins la mà és una de les pèrdues de temps més absurdes que conec. Clar que, aleshores, un dia sí i l'altre també, sortia per televisió la persona que t’escrivia els Evangelis segons Sant Joan en una llentilla i allò era tractat amb una admiració desaforada per part del presentador: un Evangelio en una lenteja!. Increible!. Cuente, cuente... i aquella personeta explicava molt ufana la seva proesa. Els dies i les nits que havia invertit, els sacrificis que ell i la dona havien hagut de patir per poder arribar a bon port. La de coses que havien hagut d’empenyorar per poder aconseguir el material per executar-ho. I sí. És realment increïble com se’n pot arribar a ser de poca cosa. Ja ho has explicat, torna-te’n cap a casa. Amb la cara d’idiota de sempre. El més bèstia de tot és que a la setmana següent apareixia el que havia estampat El cantar del Mio Cid en un gra d’arròs. I així anaven fent. Fins que aquesta mena d’exemples, tan publicitats, podien arribar a exercir alguna mena d’influència en els més vulnerables. A veure qui inventava la sapastrada més grossa. I tal com va venir aquesta febrada, va marxar. De cop i volta no se n’ha sentit parlar més d’aquesta mena d’estupidesa, encara que les “xuletes” sempre han gaudit d’una vigència a prova de bombes.

Fins que l’altre dia va irrompre una barreja dels dos fenòmens, altre cop a la televisió: el creuament del ruc de la classe avesat a fer “xueletes” del darrer moment, amb el paranormal que opta per fer redactats en un llegum o en el fons d’un didal. El programa de la Terribas va ser l’escenari on es va oficiar tal descobriment. I a diferència del que era habitual en aquests casos, el sentit d’admiració ni va fer el favor d’aparèixer. La puta de la Terribas, mentre es descollonava, va demanar al convidat que mostrés el palmell de la mà a l’audiència. I aquest va reaccionar igual que si l’haguessin pescat copiant. Curiós. Però ridícul. I la Terribas, plena d’incontinència, amb el seu fart de riure.

A la setmana següent, torne-m’hi. Mateix programa, mateix ridícul. Mateix fart de riure de la presentadora, amb lleus tocs de sorpresa. No pel que podia tenir d’heroïcitat intentar plasmar un programa electoral al palmell de la mà. No. Sorpresa per la ruqueria que pots arribar a exhibir pensant que "La nit al dia" és una mena d’examen i que tu intentis copiar de reüll, davant les càmeres que estan retratant sense embuts la més solemne de les incompetències.

Ruc de mi. Sempre vaig pensar que jugar-s’ho tot a una miserable “xuleta”, feta a corre cuita, al tot o res, era el més semblant a voler viure a base de guanyar apostes fetes a la ruleta russa. I no. També pots optar per fer de conseller o de ministre. Sempre que siguis immune al sentit del ridícul.

L’avortament: “Sí” o “No”?

Forçosament ha de planar molta mala gana quan sents parlar de política. Sembla que des de la cosa més mundana fins empaitar el sexe dels àngels acabi tenint un tractament deformadament interessat. S’acaba convertint el que sigui en miserable, frívol, banal. Per les altes dosis de gremialisme ideològic.

Una mostra llampant de tanta misèria moral ho és el debat al voltant de l’avortament. Uns per atiar el foc, a veure si poden fer entrar en calor la seva hivernada parròquia. I els altres per fer-ne una conquesta de no sé ben bé què. Mai he pensat que sigui moralment admissible penjar una etiqueta ideològica a aquest debat. Perquè la considero una discussió de tipus interior, individual, profunda. Res a veure amb aquestes palles mentals de “dretes” o “d’esquerres”. Les persones, les normals, tenim bastant més de fons interior que aquest vulgar reduccionisme. Vaja, infinitament lluny d’aquesta mena d’espectacle pornogràfic amb el qual s’ha convertit. I que ressuscita puntualment quan hi ha flaires de campanya electoral.

Una decisió d’aquest calibre no crec que hagi ser mediatitzada per ningú. En cap sentit. Sempre he considerat que el debat de l’avortament té bastant més volada com per intentar reduir-lo a un “Sí” o “No”. És una opció que furga directament a la consciència, que mereix reflexions molt meditades, més serenes i que no és la tria fàcil que simplement balla entre aquest miserable “Sí” o “No”.

La considero una decisió de tipus personal i intransferible. Cap ideologia pot apropiar-se de la llibertat que necessita l’individu per fer o desfer davant la possibilitat d’avortar. Qui és vostè per gosar imposar el seu criteri en una decisió íntima meva?. Un desgraciat. Això és el que pura i rasament és vostè. Un cas perfecte de fill de puta.

Respectar la llibertat de les persones és el que realment està en joc. Furtar de mica en mica les cotes de llibertat és el que converteix la politiqueria en un producte a l’alça. Quanta més llibertat disposa una societat, més vulnerables són els polítics analfabets. El sistema té millors formes per drenar tota les deixalles, materials o humanes.

Aquest debat té més a veure amb la necessitat que hi ha de poder rebre informació, de gaudir d’una bona formació, d’assumir responsabilitats individuals sense interferències, o de creure efectivament que el més important en una societat són els ciutadans lliures. Però potser és demanar molt a qui només sap fer reduccions de la vida en forma de “Sí” o de “No”. Cap a la “dreta” o cap a “l’esquerra”.

La Balanguera fila

L’advertiment sobre la crosta de TV3 ha estat oli en un llum. Digueu-me el contrari si ara mateix la informació en “pre-campanya” no marxa fina com la seda. Cada dia ens raja puntualment de la crosta socialista un o altre miracle: la feina en forma d’èxit que ens apropa dia a dia l’arribada de l’AVE a Barcelona (TGV és una denominació que ja ni surt al llibre d’estil del règim), la meravella del sistema sanitari que tenim sobre tot pel que fa als serveis d’urgència, la poca transcendència que significa gaudir d’uns pantans amb més teranyines que aigua, i un llarg etcètera que just abans del que, en altre temps hagués estat considerat una amenaça, ara ha resultat ser un bàlsam per aquest horitzó tan negre que s’albirava just abans d’aquest avís per a navegants.

A mi em meravella el fàcil de fer que ho tenen alguns. De convertir la brutor, la decadència, en una quasi joia dels Masriera. En una autèntica filigrana de l’impossible, que no saps ni com coi pot arribar-se a aguantar, però hòstia, te la trobes ben estampada als nassos. Un telenotícies de TV3 és un enfilall brodat amb miratges i músiques celestials, que resistiran amb totes les penes i glòries d’aquest món fins el dia després. Però i tant que resistiran!. Mentre hi hagi una crosta amb la ma tan explícitament alçada, els professionals de la informació faran feina amb la mateixa abnegació que respira La Balanguera. Fila, fila i filarà tot esperant l’arribada de temps més propicis.

Amb el mateix esperit de Balanguera, pacient lector et recomano fer un cop d’ull al que han dit, per exemple, en Joliu, en Joan Arnera o n’Elies. També filen, filen i filaran. Saben que la soca més s’enfila com més endins pot arrelar. I que per sort, als blogs, qualsevol crosta és dura de pelar.

Una merda d’euro al dia

Els quatre-cents euros de’n ZP són l’acte de caritat més mal entesa que conec des de fa molt temps. Per què no és altra cosa que un acte de vil caritat. Si vols una mica –massa- rude, precipitat, desvergonyit. Però caritat molt mal entesa.

L’home declara que es tracta de "estimular la economía y ayudar a las familias con rentas más bajas". I fa la proposta amb caire universal. Per aquells que necessiten la propineta i per aquells que no. I ai de qui realment la necessiti per tirar endavant!. Entre d’altres coses, aquest acte de caritat significa obtenir mensualment 33’33 euros més, el dia que te’ls descomptin. Vol dir que la teva vida té la capacitat de consumir un euro més cada dia. A qui li vingui d’un euro per poder trampejar amb la seva ja puta vida, quatre-cents euros més, en realitat el deixen exactament allí on era. Un majúscul absurd: ni s’arregla cap necessitat, ni té cap sentit regalar-ho a qui no ho necessiti. Però això sí, és una forma impecable de llençar milions de diners per la finestra. Simplement perquè grates una butxaca que no és la teva.

Són d’aquella mena de polítiques socials que prenen el model cacic andalús. Veient com els senyoritos feien desfilar dòcilment a aquells qui els treballaven la terra, només brandant el sobre amb els calerons, les ments progres van ingeniar la peonada. Talment com aquells grans cacics. Un sistema eficaç que permetia obtenir vots sense haver d’atacar el problema en la seva arrel. Sempre jugant amb la misèria d’altri. Generant falses expectatives. Generant, és clar, connivències subvencionades públicament.

Hi ha molts que per fortuna no els ve d’aquesta merda d’euro al dia, que seria viable si anés tocat d’aquell miracle multiplicador de pans i peixos. Però hi ha molta gent que si. Penso, per exemple, en les vídues. Aquest estat macarra, en la seva versió que desvergonyidament anomenen seguretat social, contempla unes quanties mínimes que foten riure. O foten plorar, quan veus que poden oscil·lar entre els 356’20, 393’02 o 494’50 euros al mes. Pobre d’aquell desgraciat que hagi d’esperar d’aquesta seguretat social per poder tirar endavant. I és justament aquesta mena d’infeliç criatura que quatre-cents euros de merda li poden semblar glòria divina.

Això és fer política amb mentalitat de peonada. De jugar amb la debilitat del més dèbil. De propagar una falsa universalització dels serveis socials als realment dèbils. I quan els has fet caure de quatre grapes, quan depenen d’aquests serveis que qualsevol institució dedicada abnegadament a la caritat ja presta sense fer cap escarafall, aleshores brandes quatre-cents euros davant els seus nassos. Quatre-cents euros significa un euro diari, desgraciat!. La rata més rata de nosaltres seguirà essent igual de rata com sempre. S’ha de ser un magnífic desgraciat per fer una proposta semblant. I s’ha de ser tant o més desgraciat per avenir-s’hi.

Sobre l’abstenció ( i 4)
La fórmula màgica

Les tres potes que aguanten, segons el meu humil entendre, el pes de l’abstenció, són el ciutadà, el polític i els mitjans. Dedicaré doncs remeis per a cadascuna de les parts, sabent que són tots ells peces del mateix engranatge.

Pel ciutadà
El grau de desconeixement que té sobre la realitat política és injustificat. Però el que és inacceptable és la deserció. Si aquest personatge gira la mirada només vint anys enrere veurà clarament que la societat ha avançat. De forma rotunda. Aquesta millora no aflora per generació espontània. Reclama la implicació de tothom, per tal de poder garantir el progrés. D’aquest progrés en gaudeixen fins i tot els políticament “passotes”.

La teràpia a seguir amb la ciutadania pot anar des de convertir en obligatori el fet d’anar a votar, combinar les noves tecnologies per facilitar-ho al màxim, o proposar incentius de tipus populista com ara fer les votacions en dia feiner. Però en el darrer extrem contemplaria l’obligatorietat.

Crec, també, que la base de tot plegat és el desconeixement, per activa i per passiva. Aquí el paper en el camp de l’ensenyament té el seu pes. En la fase de formació de l’individu caldria preveure alguna matèria que tracti específicament el nostre sistema polític. Això s’hauria de combinar amb pràctiques dins els partits i institucions. És important trencar certs mites i certs tabús. Fins i tot acceptaria una afiliació política temporal obligatòria. És important creuar la porta dels partits. Pels ciutadans i pels mateixos partits. Res a veure, però, amb la ridícula assignatura de ciutadania progre ni la de constitucionalisme carca.

La classe política
El descrèdit d’aquesta classe és la que provoca el col·lapse del sistema. És tracta, doncs, de reservar, mantenir, la seva bona reputació per la via dels fets. Anar en contra d’això hauria de ser socialment reprovable i penalment castigat. Qualsevol intent de substituir la política per la picaresca hauria de tenir conseqüències. Rigor i política han d’esdevenir conceptes indestriables.

En aquesta professió només s’hi hauria de poder exercir després de tenir un recorregut solvent al món privat. Al món real, vaja. Trencar la gran mentida de que tothom és apte per a fer de polític. És molt descoratjador veure com determinades nul·litats fan de representants nostres. És del tot imprescindible exigir uns mínims per poder-hi accedir. Aquesta és una norma no escrita que només els més rucs de tots han gosat trencar. Potser hauria d’haver una carrera, un curs d’orientació. Fa fredar veure en quines condicions s’accedeix avui al món de la política. Per contra, cal proveir d’un sou digne a la professió de polític. És l’única forma de foragitar els carcamals. Si vols tenir gent competent, cal oferir sous competents.

Els partits
Els dedicaria una llista d’idees basada en el que suggereix el Grup Hayek:
-Increment del finançament públic dels partits
-Control judicial de la democràcia interna dels partits
-Incentivar les aportacions privades individuals als partits
-Reforçar la independència de l’òrgan fiscalitzador dels partits
-Garantir la transparència del finançament que reben les fundacions dels partits
-Prohibició de candidatures que rebin donacions d'empreses públiques o privades que mantinguin relacions amb l'Administració.
Aquest còctel, ben sacsejat, hauria de suposar entre d’altres conseqüències, sancions per a quan els executius incompleixin mandats del Parlaments o les promeses que es van abocar per arribar a guanyar el poder.

Caldria fer un capítol a banda, amb el tema de la justícia. I potser lligar-lo amb el dels mitjans de comunicació. Sense una justícia eficaç el sistema trontolla. Tothom pot quedar al descobert. Suprimir l’Audiencia Nacional seria un primer pas. Reforçar la figura de l’emparament davant el CGPJ quan un jutge se senti pressionat políticament, un altre. Dotar de més mitjans el servei d’inspecció del CGPJ i atorgar-li la màxima independència. Fer factible la despolitització del CGPJ, canviant els procediments d’elecció dels seus membres.

Els professionals del periodisme haurien vetllar abans que ninguna altra instància per a garantir el subministre d’informació tendent a ser objectiva. Caldria fer una revisió del codi deontològic i aplicar-lo. Cas que la iniciativa no sorgís del propi gremi, caldria que la justícia pogués substituir eficaçment tal mancança. Fer una carrera política costa molt. Enfonsar-la, gens.

Esperit Sant

He estat uns dies amb una connexió fumuda. O rematadament morta, per ser precís. M’he queixat a telefònica, és clar. I estic convençut que l’Esperit Sant hi ha fet més que qualsevol dels experts en ADSL que he tractat. Vaig poder penjar de forma surrealista el text del Llibre dels Fets. No volia perdre’m aquesta commemoració dels 800 anys del naixement del Rei en Jaume. Però ha estat la darrera cosa que he pogut fer amb els mínims de cordura que li suposa a la tasca blogaire. Espero que demà continuï la normalitat i pugui lliurar la darrera entrada al voltant de l’abstenció. Esperit Sant, siguis on siguis –de farra per arreu?-, recorda posar-te el despertador demà al matí. Gràcies a la bestreta.

800 anys del Rei en Jaume

58. E feyta aquesta oracio uench nos un pensament, que aixi con era acordat per los nobles barons e per aquels qui sabien de mar, que arribassem a Polença: e nosque demanassem en aquela galea on nos anauem si hauia negun hom qui fos estat en Maylorques ni en la yla. E quan aquesta paraula haguem demanada respos nos en Bñ·G· Gayran, comit de la galea, que ell hauia. estat en la terra. E demanamli, quinys ports hauia de prop de la Ciutat de part en ues Cathalunya? E dix nos que aqui hauia ·I· puig luny de la Ciutat ·III· legues per terra, e per mar ·XX· miles, e aquel puig hauia nom la Dragonera, e nos tenia ab la terra ferma de Maylorques, e que hi hauia ·I· pou daygua dolç: e quan el hi fo una uegada los seus mariners ne tragueren aygua. E prop de la terra hauia ·I· puget que nos tenia ab la terra que hauia nom Pantaleu e hauia de la terra tro a aquel puget ·I· gran tret de balesta. E nos dixem li: Donchs perque demanam nos altre loch en que arribem sino en aquel, pus ayga dolç hi hauem? e que haiam bon port en que poran refrescar los -96- caualsa pesar dels sarrahins, e aqui uenra tot nostre estol, e aqui porem fer bon ardit a qual part nos uuylarn. E dixemlos que faessen uela ab lo uent de Proença, e ab aquel uent quey porien entrar. E faem uela, e dixem a la galea que dixes a les naus que faessen uela, que nos erem aquels que hauiem feyta uela, e quens seguissen tots al port de la Palomera, e faeren sempre tots uela can a nos la ueeren fer. E uejats la uirtut de Deu, cal es, que ab aquel uent que nos anauem a Maylorques no poguerem pendre a Polença aixi con era empres, e ço que cuydauem quens fos contrari nos aiuda, que aquels lenys que eren auols dorçes tornaren tots ab aquel uent a la Palomera on nos erem, que anch leny ni barcha no si perde nin fali negu. E entram lo primer diuenres de Setembre al port de la Palomera, e entro al dissapte a la nuyt haguem tots nostres lenys cobrats.