Itching like grass

Enterrar els fantasmes

Potser algun dia hauríem de parlar dels socialistes. Crec que té el seu interès dedicar una reflexió a aquest resultat esclatant d’èxit a partir del model “Polònia” de fer política. Tant pel seu contingut com la mateixa estètica. Però avui crec que només em centraré amb el gran rendiment que arriben a propiciar els fantasmes en la política. En això, els socialistes, també han esdevingut els mestres.

Aquestes darreres eleccions posen de manifest moltes lectures. Sobre tot el que n’arriba a ser d’efectiu atiar els fantasmes. És una recepta que et permet no haver de justificar cap mancança pròpia, sortir molt inflat i amb actitud agressiva. Els fantasmes han servit per amagar el TGV, rodalies, les apagades, les mentides tipus “aprobaré...”, la gran cultura de l’aigua, l’espoli, la invasió descarada de competències, la submissió socialista a les directrius polítiques espanyoles, ... vols que continuï?. La gestió dels fantasmes és un recurs molt potent. Cal, però, tenir clar amb quin objectiu s’han d’atiar.

Com en tot, hi ha mestres i mestres. Copiar i malament segons el què dels espanyols porta a resultats catastròfics. Just on som avui. Aquesta disputa de l’espai polític nacionalista, quan ha estat l’hora d’atiar el fantasma ens ha dut directament al cul-de-sac. Quan hem entrat en la fase desesperada –i tan espanyola- de brandar el papus ideològic, el paradigma polític a Catalunya s’ha capgirat absolutament.

Quan Esquerra es va proposar créixer a costa del votant de CiU, va començar a cargolar un discurs basat en els fantasmes. Allò de les “mans netes” fou un fantasma. Després va venir allò tenyit de xenofòbia, que acusava els governs de Pujol de distingir entre catalans d’origen i nouvinguts. Un grau més va ser canviar les coordenades nacionals per les ideològiques, sempre amb argumentacions prou fantasmagòriques. Tema a banda foren les argúcies per sostenir les successives versions de Tripi.

A CiU se li poden retreure moltes coses. Vint-i-tres anys de govern poden donar molta munició. Jo que els he recolzat religiosament puc dir que n’estava una mica fart de tenir la sensació de mai arribar a la terra tant promesa. De fet, era ERC qui propugnava un valor afegit a tot el discurs que havia entrat en fase d’esgotament. Però quan em van començar a acusar de xenòfob, de xorisso, d’obsés de dretes, de noi de casa bona, de botifler, de... hòstia, a mi en van tallar el rotllo. Bastir un gran projecte nacional a base de bombar un discurs infectat de tòpics i falsedats, potser funciona bé a Espanya, on la gent és molt més apassionada. Qui pot veure’s reflectit en un discurs semblant, quan mitja Catalunya ha estat responsable de les majories pujolianes?. Hòstia, és el mateix recurs que fa anar en Rajoy, en Guerra o en Bono però per treure’n rendiment a Espanya. Acusar-te directament de fill de puta i esperar el teu vot, a Catalunya, és potser l’extrem més difícil de lograr.

Així ha començat una guerra de guerrilles absurda. La gent del carrer que pensa en clau de país té una visió molt oberta, molt transversal, poc encotillada. No és ni blanc ni negre. Sap que el primer és Catalunya, que pot canviar el vot de cistell si rere el projecte hi ha una visió honesta de país. Voldria la independència?, i tant!. Però sap que fer volar coloms costa poc. Si cal, podem esperar una mica més. A canvi de solvència. L’esquerra o la dreta és un fantasma que no se’l creu cap dels seus atiadors. I més que por, fa angúnia.

El congrés d’ERC hauria de repensar un discurs nou, tot enterrant la temptació de primar els fantasmes. Una aposta clara per l’honestedat pot convertir-se en un revulsiu per a tanta gent que ara sent el pes de la desil·lusió. I pensar que érem tant a prop del somni!.