dijous, de març 13, 2008

Enterrar els fantasmes

Potser algun dia hauríem de parlar dels socialistes. Crec que té el seu interès dedicar una reflexió a aquest resultat esclatant d’èxit a partir del model “Polònia” de fer política. Tant pel seu contingut com la mateixa estètica. Però avui crec que només em centraré amb el gran rendiment que arriben a propiciar els fantasmes en la política. En això, els socialistes, també han esdevingut els mestres.

Aquestes darreres eleccions posen de manifest moltes lectures. Sobre tot el que n’arriba a ser d’efectiu atiar els fantasmes. És una recepta que et permet no haver de justificar cap mancança pròpia, sortir molt inflat i amb actitud agressiva. Els fantasmes han servit per amagar el TGV, rodalies, les apagades, les mentides tipus “aprobaré...”, la gran cultura de l’aigua, l’espoli, la invasió descarada de competències, la submissió socialista a les directrius polítiques espanyoles, ... vols que continuï?. La gestió dels fantasmes és un recurs molt potent. Cal, però, tenir clar amb quin objectiu s’han d’atiar.

Com en tot, hi ha mestres i mestres. Copiar i malament segons el què dels espanyols porta a resultats catastròfics. Just on som avui. Aquesta disputa de l’espai polític nacionalista, quan ha estat l’hora d’atiar el fantasma ens ha dut directament al cul-de-sac. Quan hem entrat en la fase desesperada –i tan espanyola- de brandar el papus ideològic, el paradigma polític a Catalunya s’ha capgirat absolutament.

Quan Esquerra es va proposar créixer a costa del votant de CiU, va començar a cargolar un discurs basat en els fantasmes. Allò de les “mans netes” fou un fantasma. Després va venir allò tenyit de xenofòbia, que acusava els governs de Pujol de distingir entre catalans d’origen i nouvinguts. Un grau més va ser canviar les coordenades nacionals per les ideològiques, sempre amb argumentacions prou fantasmagòriques. Tema a banda foren les argúcies per sostenir les successives versions de Tripi.

A CiU se li poden retreure moltes coses. Vint-i-tres anys de govern poden donar molta munició. Jo que els he recolzat religiosament puc dir que n’estava una mica fart de tenir la sensació de mai arribar a la terra tant promesa. De fet, era ERC qui propugnava un valor afegit a tot el discurs que havia entrat en fase d’esgotament. Però quan em van començar a acusar de xenòfob, de xorisso, d’obsés de dretes, de noi de casa bona, de botifler, de... hòstia, a mi en van tallar el rotllo. Bastir un gran projecte nacional a base de bombar un discurs infectat de tòpics i falsedats, potser funciona bé a Espanya, on la gent és molt més apassionada. Qui pot veure’s reflectit en un discurs semblant, quan mitja Catalunya ha estat responsable de les majories pujolianes?. Hòstia, és el mateix recurs que fa anar en Rajoy, en Guerra o en Bono però per treure’n rendiment a Espanya. Acusar-te directament de fill de puta i esperar el teu vot, a Catalunya, és potser l’extrem més difícil de lograr.

Així ha començat una guerra de guerrilles absurda. La gent del carrer que pensa en clau de país té una visió molt oberta, molt transversal, poc encotillada. No és ni blanc ni negre. Sap que el primer és Catalunya, que pot canviar el vot de cistell si rere el projecte hi ha una visió honesta de país. Voldria la independència?, i tant!. Però sap que fer volar coloms costa poc. Si cal, podem esperar una mica més. A canvi de solvència. L’esquerra o la dreta és un fantasma que no se’l creu cap dels seus atiadors. I més que por, fa angúnia.

El congrés d’ERC hauria de repensar un discurs nou, tot enterrant la temptació de primar els fantasmes. Una aposta clara per l’honestedat pot convertir-se en un revulsiu per a tanta gent que ara sent el pes de la desil·lusió. I pensar que érem tant a prop del somni!.

17 comentaris:

Salvador Grifell ha dit...

On és en Carretero? Tot apunta que el Congrés d'Esquerra serà una qüestió de personalismes, Carod o Puigcercós, i no d'estratègia.

esparver ha dit...

I què esperaves?

Cadascú ve d'on ve i les inèrcies personals són les que són.

A això sumem-li un fenomen esotèric que recorre el país, amb base religiosa, que ens diu que la esquerra (en general) és la llum i la veritat, que es pensa que Cuba és la terra que regalima llet i mel i que pensar només es pot fer en un sentit (si ho fas en una altre creus, no penses)i que la realitat no és la realitat si no que és la imatge que els gurús de la tribu ens donen (tan hi fot que siguin d'IC d'E.. o d'on sigui).

En conclusió, un cop guanyada la batalla de la moral pública ara cal ajuntar-ho tot en la ortodòxia light: el PSC. Els Zelotes ja han fet la feina i es van autodestruint solets.

bacus ha dit...

Donat que la gent vota PSOE i no PSC, convertir el PSOE en el sindicat-falange o cs2 a catalunya i quedar-se amb el seu votant catalanista.
Per fer una truita és tenen que trencar els ous, unionistes contra separatistes, al final de la via hi ha això. Per molt ben avinguts que estiguin en el purgatori esquerres finalment estarem en trinxeres oposades.

bacus ha dit...

després ja restablirem relacions diplomàtiques amb espanya i la pau a casa, però aquest tràngol el passarem el 99% dels vots mai hi seran.

Rita ha dit...

Absolutament d'acord. Malauradament, però, penso que el congrés d'ERC només el faran servir per veure qui guanya la batalla i tornaran a perdre una altra oportunitat. Tant de bo no sigui així i en treguin profit.

popota ha dit...

Això de qu la dicotomia dreta-esquerra és un fantasma és tan fals com dir que la dicotomia dreta-esquerra és incompatible amb la dicotomia ESP-CAT.

És una espècie de barreja entre el sa apoliticisme de la dictadura i una lectura euforitzant de la caiguda del mur de Berlín que comença a fer aigües.

Salut

xavier ha dit...

Lementablemen els personalismes i la poltrona guanyen al nostre país i no hi ha unitat ni visió

lrds ha dit...

Dessmond,

Mai hem estat a prop del somni i aquest és el nostre problema. La Catalunya d'avui no és la de fa 70 anys i la composició sociològica és la que és, per això caldria trobar la fórmula per penetrar en l'impenetrable i per això l'estratègia d'ERC d'intentar captar el vot dels feus socialistes sonava tan bé. El que no es pot fer és tornar al resistencialisme sinó convèncer molta gent que avui ni tan sols escolta el missatge catalanista, aquest és el repte de debò, un repte dificilíssim però l'únic repte possible.

LRDS.

Anònim ha dit...

Benvolgut amfitrió,

Estic completament d'acord amb lrds (a qui suposo, no conec). Pic i pala...i intel·ligència. Jo no en tinc molta, però veig molta gent que sí. Confio en ells i elles. Jo ja picaré. Tothom serveix per alguna cosa, però no tots per a tot. Cadascú al seu lloc i endavant. Si veure el nostre País lliure, potser és un somni, el que és segur, que veure'l com està és un malsón.

Salut i independència!

L'anònim dlpo

Joan ha dit...

Aquestes eleccions no les ha guanyat el PSC, les ha perdut ERC. La realitat és que els independentistes aquest cop han quedat a casa.

reflexions en català ha dit...

Em quedo amb el final del teu comentari: cal "convèncer molta gent que avui ni tan sols escolta el missatge catalanista, aquest és el repte de debò, un repte dificilíssim però l'únic repte possible".

I tant que sí. En el seu moment, molta gent (fins i tot espanyols de cor) es va sentir atreta per l’aire fresc que suposava Esquerra, sobretot amb les ‘mans netes’, un partit valent i no viciat, i un missatge clar de decidir el nostre futur. Tot allò s’ha anat desmuntant i ara ja no en queda res.

Els socialistes han aconseguit que els seu pobre missatge quallés entre molta gent que gairebé és apolítica.

Un indígena ha dit...

ERC no repensarà res. Aquests dies algú ha sentit el més mínim indici de reflexió per part d'algú d'ERC? Massa entretinguts amb això de la lluita Carod-Puigcercós. Com a mínim haurem d'esperar que passi el famós congrés.

El llegidor pecador ha dit...

"Després va venir allò tenyit de xenofòbia, que acusava els governs de Pujol de distingir entre catalans d’origen i nouvinguts."

.............

Marta Ferrusola admet que li molesta tenir un president "andalús amb el nom en castellà"

Dessmond ha dit...

Salvadr Grifell,
Estaria bé saber què fa en Carretero...

Esparver,
Si, realment Esquerra fa seguidisme de la ideologia més tronera i caducada de la història moderna. Només aguanta a cop de dogma. Per això passa el que passa.

Bacus,
Va haver un moment en que era possible arroplegar més gent al voltant d'un mateix projecte anomenant Catalunya. Jo crec que encara és possible tornar-hi, si no maregem la perdiu.

Rita,
Jo també espero que el congrés sigui per arribar a conclusions més productives del que ara mateix apunta.

Popota,
Dreta-esquerra és rotundament un fantasma. Allí on es poden aplicar a aquestes coses és on hi ha sobirania. A la resta, són juguesques de la Senyoreta Pepis. Allò de voler i no poder.

Xavier,
Jo vull pensar que el tema de la poltrona és secundari. Però és cert que el tema del personalisme s'esta mostrant impresentable.

Lrds,
D'acord en que la societat ha patit una transformació bestial. Però jo el que no sé veure com es pot aplicar allò dels pans i els peixos. Cal ser un mesíes de debó. Jo no crec en miracles, ni en cops de sort, que és el que s'ha propugnat darrerament. I massa gent s'ha cregut l'engatussada. Potser anirem més lent del que seria desitjable. Però si no és transformant aquesta realitat adversa, serà allò del pa per avui, fam per demà. O és que amb CiU només els votaven els catalans de "tota la vida"?.

Benvolgut anònim dlpo,
Jo no sé veure altra fòrmula que la del Pic i pala + intel·ligència. I ser molt honest i coneixedor de la realitat en la qual ens trobem. Fer volar coloms costa massa poc i té un preu.

Joan,
Sí. Independentistes i nacionalistes. Han quedat a casa. Un bon desastre.

Reflexions en català,
El PSC ha fet ús de l'anti-política, que és una acció molt molt molt racional. Ha apelat a la viscera, en el pla més superficial. Ha donat un gran resultat. Però a base d'això tampoc és construeix un projecte sòlid. Vull dir que el guany socialista el crec bastant puntual.

Indígena,
Jo desitjo que aflori el seny, a ERC. Això de'n Puigcercós em sembla lamentable. Arrossegarà a tothom.

Llegidor pecador,
Sé què vols dir, però realment t'ho creus com argument per sostenir que els darrers 23 anys aquí va haver un govern xenòfob?. De debó que cal que se t'expliqui aquest punt?. O ets d'aquests que s'enfonsarà amb el carnet a la boca?. Jo mai vaig anar a votar pensant que ho feia per la Sra. Ferrusola.
També va ser n'Heribert Barrera titllat de xenòfob, amb el vist-i-plau del seu propi partit.
És molt cert aquest problema amb les dificultats de lectura comprensiva que hi ha a Catalunya. A més de miopía política.

popota ha dit...

Dessmond:

Si dreta-esquerra és un debat-fantasma sense sobirania, es pot parlar de conseller d'interior anti-sistema?

La meva resposta és que no, i que la tasca del conseller Saura és exactament la mateixa que la de la consellera Tura, i la tasca de la Consellera Tura la mateixa que la dels seus predecessors. Sense cap diferència rellevant.

És a dir: estic ben d'acord amb tu quan dius que l'accés a la sobirania permetria eixamplar els marges d'actuació en la dicotomia esquerra-dreta. Tanmateix, la situació actual permet, per bé que modestament, actuar seguint aquests eixos. O més ben dit, permetria.

Perquè, exactament igual que amb la dictomia Catalunya-Espanya, la dicotomia dreta-esquerra cau en l'àmbit de la política de fantasmes, que vol dir que en comptes de política real el personal vota la seva tribu -sigui catalana, d'esquerres o catòlica- perquè sí. És a dir, es substitueixen els arguments pels sentiments, el fer pel sentir i les actuacions polítiques per gesticulacions esloganitzades.

I això és el que hi ha, amb uns principals beneficiaris que -parlo de tot el període, i del que volen continuar- són, per ordre, el PSOE (amb el PSC), el PP i els nacionalistes conservadors.

Salut

Dessmond ha dit...

Popota,
Penso que tenim visions diferents de la política. Cosa ben respectable en ambdós casos, que consti.
Per a mi el prioritari és lograr tenir poder polític real. No teòric, ni volàtil. Real, el que vulgarment es coneix com tenir sobirania. Tot el demés és broma. Amb el conseller anti-sistema (una mostra esclatant de que no tenim poder real), la seva predecessora i tots els que li han vingut abans s'han fet un fart de fer volar coloms. D'anar construint un decorat, on només compta la façana. La Generalitat, des d'un punt de vista polític, fa riure o fa plorar. El que més t'estimis.
El terme dreta/esquerra, en aquest context, encara és més fictici. Deixant de banda el que tradicionalment volen significar. Hauríem de vuere si és que són, també, conceptes a revisar. Però des d'un punt de vista efectiu, sense tenir capacitat política, em sembla que és fer més grossa aquesta façana. "Poca" cosa més que fomentar una divisió social que perpetua la nostra feblesa davant la reivindicació cap a la sobirania.

popota ha dit...

Dessmond:

Jo no és que respecti la teva visió de la política: la trobo bona, ben argumentada i coherent. Però en discrepo.

Per exemple, a mí també em sembla que el debat sobre la sobirania és ara per ara més important que el debat entre dreta i esquerra. El que passa és que si tu i jo debatim el que estem debatim es deu únicament a que en aquest minut del partit a CDC no interessa el debat de la sobirania. El que vull dir és que si en un moment donat surten López Tenas i similars i van a jugar el partit, aleshores sí que podrem deixar de banda altres coses i apuntar-nos a l'equip.

Mentre això no sigui així, no hi ha cap motiu per vindicar espais de col·laboració ni per apel·lar a fictícies divisions socials que no només no afebleixen la reivindicació sobiranista sinó que l'enforteixen pel senzill motiu de que deixar la bandera de l'esquerra al nacionalisme espanyol seria una niciesa impresentable.