dijous, de gener 29, 2009

Sobiranament cafres

A en Tremosa l’amor no s’hi posa. Tota aquella poètica que jo creia que un candidat com ell podia despertar veig que també genera altra mena de passió. De moment ha arrossegat a molta cabreta suelta i molt sobirana. Però poca poètica. He llegit coses francament decebedores al respecte. Políticament parlant, vull dir. Com més lletraferit i més sadoll de si mateix és l’autor, la cosa s’infla més esperpènticament.

Em sembla especialment significatiu l’escrit d’en Sostres, que tants deixebles de via estreta ha engegat per la catosfera. Aquí el mestre blogaire mereix especial atenció perquè les seves paraules beuen de la mateixa font que l’inspira tanta crítica severa. Potser més pel que no diu que pel que deixa escrit. Intentar destruir un personatge com en Tremosa, des d’una ploma tan catalaníssima, és fer el joc –i de franc- a l’enemic. Un convergent com ell, arribat el cas, hauria de saber fer anar millor els silencis patriòtics als quals tants i tants cops va haver de recórrer en Pujol al llarg de la seva vida presidencial.

A mi el que em sembla nacional i sobiranament ridícul és la via per la qual hom agafa l’enravenada. Vull dir en Sostres i el qui no és en Sostres. Aquesta és l’ABC. És a dir, que en Tremosa ja pot escriure, ja pot fer apostolat per arreu, que mai serà suficient car pot alegrement patir condemna per allò que hagi publicat un mitjà de referència com ara l’ABC. En Sostres –i tantes altres caricatures que han derivat d’ell- pateixen sobtadament d’una amnèsia i obliden que fou en Tremosa qui va posar sobre la taula un tema com ara el dèficit fiscal. Ningú d’aquests que parlen amb tanta suficiència, tant il·luminadament, tant pagats de si mateixos i tant encantats d’haver-se conegut, no han fet ni una nanomicromilèssima de servei al país del que ha pogut fer el professor Tremosa amb un sol dels seus llibres.

Aquesta forma d’agafar tant ràpidament l’escopeta, d’exaltar-se com les cabretes, això és el què ha permès avui un i dos tripartits, com a mínim. Gràcies al sobiranisme tocat d’alguna ventada encara per desxifrar avui, fem el ridícul com feia temps que no passava. Perquè amb aquest posat tant suposadament íntegre i radical anem caçant les mosques a canonades. Ara fem el joc a l’ABC i oblidem el ridícul que vam fer només fa quatre dies, donant corda a El Mundo. El President del Parlament va quedar encongit i tacat per un suposat delicte de 9000 euros de merda. País de cafres!.

En Tremosa és ben lliure de dir el que sobiranament vulgui dir a l’ABC. Hi ha bastant més de recorregut que una puta entrevista en ell. Què potser ho haurem d’explicar?. Diu en Sostres que hauria de demanar perdó, per haver fet el joc a Esquerra. Algú li va demanar a ell cosa semblant pel fet de tenir una joventut rabiosament sociata quan va voler fer el pas cap a Convergència?. És que tots aquells que de bona fe van triar Esquerra en un determinat moment i els van afaitar sense gaire pietat, a més, s’hauran de disculpar?.

El que més terrible m’ha semblat d’aquest article en particular és el que no hi ha d'escrit. Hi ha tota una cort al voltant del mestre, molt convergent i radical en la intimitat, que de tant en tant apareix retratat en els seus articles. De ben segur han fet part de la feina bruta. Són, a més, amics –o saludats- del mateix Tremosa, de fa temps. Són la viva estampa d’aquesta Catalunya que es demostra vertiginosament incapaç. I, en el fons, el que més tírria els fa d’en Tremosa és que ells no van tenir els sants collons de dir públicament el que feien d’amagatotis: votar Esquerra, però això sí, després es van sumar al carro dels escandalitzats.

dimarts, de gener 13, 2009

El candidat Tremosa

Aquesta podria ser una bona història per a una d’aquelles cançons amb missatge. Hi ha moltes lectures possibles entre les línies d’aquesta tria. Sempre que llegeixis en clau catalana, és clar. El candidat Tremosa aportarà dosis de poètica mai vistes en campanya. Des d’en Llach que no haurem gaudit de res semblant pel Principat.

Suposo que és per la seva faceta de docent que en Tremosa aconsegueix fer comprensible al “ciutadà normal” una matèria tan aspra com és l’economia aplicada al cas de Catalunya. Produeix satisfacció immensa quan escoltes algú parlar de temes elevats i tenir la certesa que l’has entès. És un goig dels grossos. Imagina’t ara si això pot passar tractant-se de política europea.

Aquests dies també n’ha passat una altra de grossa. La dimissió de n’Emili Valdero, molt bon amic de’n Tremosa. En un determinat moment el primer va tenir una influència gran a l’hora de tibar el professor Tremosa cap a l’òrbita d’Esquerra. I ara, un i altre, campen ves a saber tu exactament per on.

El professor Tremosa és un home de fortes conviccions. En allò que creu s’hi dedica amb cos i ànima. I peti qui peti. Això és una gran virtut per a qui vol ser independent a la vida i espero que segueixi sent-ho per a l’home que ara entra per la porta gran de la política. Espero que una cosa tan banal com és la disciplina de partit no acabi emprenyant la feina de l’ara professor independent. Ull viu en aquest punt.

Dins del sac de la poètica, no puc deixar de pensar en això de la Casa Gran. El fitxatge d’en Tremosa també és una magnífica metàfora per descriure aquest projecte tant mesquinament fustigat. La celebració és de doble sentit. Per un cantó perquè des de Convergència resulta que es fa més feina que brama. Per una altre, si un personatge com en Tremosa es troba a gust en aquest terreny, que cadascú en faci la lectura que vulgui -o sàpiga-. Però és allò tant gastat del “Paraules, no. Fets.”. En aquest cas jo diria que poques paraules. I si alguna declaració voldria escoltar és la d’en Duran. A veure com ho digereix.

Estic refotudament content per la notícia. D’un dia per un altre hem passat del gris absolut al devessall de color. Una campanya electoral europea podria ser una cosa encara més dura d’empassar que les eleccions espanyoles. Jo, que aleshores vaig demanar el vot per en Duran molt convençudament, imagineu-vos què puc arribar a fer per una opció com la que representa en Tremosa. Gràcies, Ramon. O potser hauria de dir...: gràcies, Artur!?.

dissabte, de gener 03, 2009

Un país de merda

Ara que Israel torna a ser al bell mig d’un cap de fibló, em permeto recomanar-vos aquest joc. Tracta d’intentar mostrar una altra cara, més enllà del país de merda al qual els nostres media l’han convertit. S’hi pot trobar informació curiosa.

No vull entrar a jutjar la guerra. Sempre hi ha morts injustes. En tots els bàndols. Segurament, però, la majoria de baixes pertany al cantó més gran, que és en totes les guerres: la majoria silenciosa.

Per a mi Israel és un país a mirar amb respecte. És bastant més que una guerra contra palestins. Hauria de ser un exemple per a nosaltres, els que encara ens sentim catalans. Per la feina ben feta, per tenir claríssim un full de ruta nacional. Han fet brollar extensos camps de cultiu en mig del desert. Inverteixen esforços en desenvolupament i recerca tecnològica punta. Tenen un servei d’espionatge i defensa admirable. Són gent preparadíssima, cosa que per aquí ho considerem altament vulgar. En fi, que quan sento parlar tant d’un país de merda no sé ben bé cap on mirar.

PS: recomano la lectura d'aquest post, aparegut a Dies de Fúria i d'aquest altre, de'n Ferran Caballero.

dijous, de gener 01, 2009

Encetant l'any 2009

A mi em toca fer un torn que arrenca a quarts d’onze de la nit i pot acabar a quarts de cinc de la matinada. És l’estona en que la criatura està més animada. Era així que es comportava quan era a la panxa de sa mare i, de moment, així continua. La resta del dia dorm com una soca i només explota com una bomba de rellotgeria si el biberó no arriba puntualment cada tres hores.

Tinc bones estones per treballar i per fer meditació en aquestes hores. Es difícil d’explicar la felicitat que irradia una criatura simplement veient-la dormir o esbossant un somriure encara que tingui els ulls ben aclucats. He quedat sorprès de que puguin passar fenòmens com aquest. Em sembla que ja començo a endinsar-me en la ruta dels perfectes idiotes, la que enfilen els pares acabats d’estrenar.

També, en aquests moments intempestius, aprofito per veure què passa al món. No he pogut tornar a obrir la televisió o simplement comprar el diari, des què va nèixer. Així és que aprofito per surfejar en la immensitat que ofereix internet. Llegeixo blogs i diaris digitals. I veig que la cosa no pinta massa bé. Vull dir per aquesta andròmina que anomenem Catalunya. Cada dia més erràtica i assetjada per terra, mar i aire. Igual que una altra vaca cega maragalliana, va fotent testarrades per les cantonades. La resistència a l’interior fa llufa o decideix passar-se al bàndol contrari.

Després de gaudir com un perfecte papanates amb les ganyotes que em proporciona la meva criatura penso quina faula hauré d’inventar per explicar-li les catalanes bondats. Què m’hauré d’empescar perquè, malgrat aquesta pressió exterior i interior que rebem i que no genera cap estímul de resposta per combatre-la, pugui fer-li aflorar una bona flama d’orgull patriòtic. Quin sopar de duro li hauré d’engaltar perquè al final decideixi dedicar la vida sencera a plantar cara als nostres il·lusos enterradors i a tot botifler que se li posi per davant.

Contemplar un nounat és tota una experiència. Unes estones són de placidesa i beneiteria insuperables i, d’altres, són refotudament agres. En qualsevol cas, desitjo que el 2009 ens porti idees renovades i suficient humor per poder seguir aguantant l’embat, vingui d’on vingui. Que aquest any superi per bé el que ara mateix acabem de deixar. I ja ens ho anirem explicant.