dimecres, de maig 27, 2009

Gràcies Laporta!

Avui la cosa és tota una altra. Aquesta és una copa per a celebrar, tot i que el joc del Barça fou millor en aquella ocasió que van disputar la cosa contra el Bilbao.
Avui en Laporta ha fet que, efectivament, la piloteta sigui més que una esfèrica: el català ha estat present, en Montilla ha rebut tracte de cap d’estat i en Puyol, al final, s’ha tret l’anunci del Condis per lluir la senyera.
Visca el Barça i, sobretot, visqui Catalunya!
PS: Els que heu anat a Roma, no prengueu mal. Feu més servei sencerets que a bocins i recordeu que ben aviat hem d'anar a votar.

Si no hi vas, ells campen

dilluns, de maig 25, 2009

dimarts, de maig 19, 2009

Avui, cap a la Sobirania

Avui dimarts 19 de maig, a les 19:00 hores, tindrà lloc a l'Ateneu Barcelonès (carrer Canuda, 6) la presentació de l'Associació Independentista Sobirania i Justícia, impulsada i presidida per l'Agustí Bassols, ex conseller de Justicia del Govern de la Generalitat.

Sobirania i Justícia és una associació amb un únic objectiu: treballar i difondre la idea de la necessitat i la possibilitat de la independència de Catalunya en el marc europeu. És una associació transversal, desvinculada de qualsevol partit polític i sense altre ànim que posar el seu gra de sorra al moviment de defensa de la nostra identitat i dignitat nacional, que creix cada dia.

Si ho creus convenient, fes-ne difusió entre persones a qui creguis que pot interessar. De moment et convido a llegir el seu MANIFEST.

dilluns, de maig 18, 2009

Qüestió de pilotes

Ganes de parlar del Barça, poques. De si és més que un club o un club més, tampoc. Certament, ara està fent una magnifica temporada i, amb Laporta -gràcies a Déu i al soci - a la presidència, el catalanisme militant resta fora de dubtes. Parlar-ne ara, doncs, no toca. Però ni en l'anterior post ni en aquest, no és el Barça qui em genera el text, sinó l'afició. Dintre d'aquest col·lectiu blaugrana, molt particularment el que es declara sobiranista publicament o bé en la intimitat. El Barça és un Sant Cristo tan gros que no ve massa de gust tocar-lo. Entre d'altres coses perquè serviria de ben poc. Sembla que l'important, com sempre, és que la piloteta entri. Sort que ara en comptes d'en Nuñez hi tenim en Laporta. Com a mínim fa més creïble el clàssic "més que un club" altre cop. La darrera pinzellada sobre el tema la deixo en aquest post, al Bloc Gran del Sobiranisme. Avui és dilluns.

dijous, de maig 14, 2009

Guanya el Barça, perd Catalunya

Al·lucino amb el paperet de cortesà que ens inculca el Barça. Quines escenes tant indignes i tant pornogràfiques les que ens obsequia aquesta “victòria”. El Rei, descendent de Felip V, va col·locant banderetes espanyoles al coll de bascos i catalans. I la penya barcelonista crida eufòrica: “campions!”. Sembla que només compti la piloteta. Exactament què coi és que hem guanyat?. Resultar més simpàtics a ulls de ses majestats?.

Hi ha algun blaugrana que sàpiga el què significa un Borbó per a Catalunya?. Si el Barça és més que un club jo sóc poc més que una regadora.

dimecres, de maig 13, 2009

La setmana que ens ve

Per entendre en què consisteix la superioritat moral que tan pregona l’esquerra, suposo que no podem perdre’ns el programa que TV3 ens prepara per a tota la setmana vinent. Es veu que serà de contingut vitamínic pels temps que corren. Sembla que ajudarà a superar aquests vents que bufen de crisi econòmica. L’anunci fa ferum de reality. Hi apareix un sensesostre, pentinat, net i polit i un ex- alcohòlic, amb ulleres de sol. Acaben els seu breu discurs amb allò de “Si nosaltres hem pogut- i som un parell d’esperpents-, tu no en dubtis”. A mi em sembla que això és la punta d’iceberg del tan sonat patriotisme social. La Catalunya positiva que ningú la veu per enlloc, ara cal començar a publicitar-la perquè els temps que venen realment són en forma de més turmenta. Els dispositius per combatre’ls són des d’un punt de vista patriòtic i social im-pe-ca-bles. Vaja, el que tu vulguis, però el quaranta per cent dels aturats ja han exhaurit les seves prestacions. I ara toca allò de repetir mil cops una mentida per tal que acabi resultant una esplèndida veritat.

Ja va ser sonada la utilització barroera de la gent més dèbil per part de l’esquerra moralment tant superior. No fa tant va haver un intent repugnant de reality a Barcelona TV. Van retransmetre en directe una rifa de pisos de promoció municipal. Prèviament van advertir que als que no sortissin agraciats que aguantessin les llàgrimes i les males cares, que podien espatllar la retransmissió. Quina barra!. I tal i com va anar no va haver una segona edició.

Tinc la sospita que ara se’ns acosta tele-escombraria de la bona. Sempre m’ha sobtat que els grans èxits televisius en aquesta matèria, curiosament són facturació de gent progre i tant d’esquerra moralitzant. Penso amb en Sardà i el seu circ a Tele 5. Allò va ser memorable. O el Caiga Quien Caiga, del Gran Wayoming. O l’Operación Triunfo. Són cassos que a l’atzar ara em venen al cap, sense voler ser rigorós ni precís.

Darrerament a TV3 les audiències s’apuntalen a cop d’esport. Després de tanta amenaça, aquesta és la crosta que encandila al pensament oficial d’esquerres. El mateix que denunciava que el franquisme utilitzava el futbol per alienar al poble!. Que ràpid n’han aprés!. TV3 ja fa dies que celebra, amb un segell molt espanyol de vendre la pell abans de matar l’ós, la copa del rei!. Quin mal d’ulls que arriba a fer aquest barcelonisme populista vomitat des de la televisió pública!.

Però tot aquest estil tan baix de generar artificialment optimisme i patriotisme socialment tant sensible, sospito que pot quedar abastament superat. Tal i com s’anuncia aquest programa que ha de resoldre els mals econòmics de la població, podria ben ser que féssim història altre cop. Tinc ganes de veure la mena de moralina que intentaran insuflar-nos, via el relat exemplar de quatre que hauran engalipat per tractar l’economia com si Catalunya fos un parvulari. I tinc, sobretot, moltes ganes que la realitat destrossi aquest post.

dilluns, de maig 11, 2009

dijous, de maig 07, 2009

El mirall basc

Ja tenim lehendakari del partit socialista. Com a casa nostra. De tota manera cal gratar una mica més abans d'assegurar segons què. Les comparacions de “cut and paste” acostumen a quedar molt coixes. Perquè, tot i que en superfície la cosa és exactament la mateixa, el fons és de radicalitat contrària.

Mentre a Euskadi hi ha un pacte lògic del nacionalisme espanyolista per arribar a la presidència del país, a Catalunya és el mateix nacionalisme català qui lliurement imposa l’aspirant d'obediència espanyola -i socialista. Sí, el nacionalisme més nacionalista, aquell troba regionalistes als que no bramen com ell.

A Euskadi queda ben clar quin és l’objectiu de qualsevol nacionalisme: prescindir d’aquestes petiteses a les que condueix la discussió dreta-esquerra, perquè poden malmetre els interessos nacionals. Mentre, a Catalunya, nació amb una sobirania encara per demostrar, l’esquerra ideològica arriba a pesar tant que eclipsa l’interès general.

A Catalunya el nacionalisme pateix problemes tant elementals de concepció que fa pensar en el que n’arriba a quedar de lluny l’objectiu final. Això si és que no el converteix en quelcom impossible.

dilluns, de maig 04, 2009

divendres, de maig 01, 2009

Solidaritat amb la classe treballadora

Feia temps que l'1 de Maig no se celebrava en ambient generalitzat de crisi. I que cal llençar càrregues de solidaritat cap als treballadors -i treballadores.

Ara que el món corre tant de pressa, que s’han de replantejar tantes coses, que ens hem de posar al dia constantment per mirar de no quedar enrere, que hem d’assumir el canvi a tots els àmbits, que les crisis són globals, que l’economia mana tant, que qualsevol pot veure-s’hi afectat, que han calgut tantes reconversions mentals damunt els models tradicionals, ara no seria hora de començar a repartir les mostres de solidaritat també cap els empresaris?. O cap els autònoms?. Vull dir que exceptuant funcionaris i banquers, tota la resta de la humanitat exerceix de treballador al ras per tirar endavant.

En un país com el nostre, on hi ha tanta petita i mitjana empresa, caldria tenir una visió més del segle XXI del Dia del Treball. El petit empresari o l’autònom són uns perfectes pencaires. Mereixen rebre el mateix tipus de solidaritat que qualsevol altre treballador. O treballadora.

El treball s’ha replantejat també amb el pas del temps. A Catalunya les fronteres dibuixades pel classisme social en molts –potser masses- casos han quedat difuminades fins el punt que es pot dir que treballador –o treballadora- és aquell que treballa. I quan hom arriba al punt de no tenir feina ajuda bastant a revifar la moral el rebre mostres de solidaritat.

La meva solidaritat, doncs, per a tot els treballadors. Sense excepcions.