Itching like grass

Entrevista a Marc Prenafeta

2009-11-07T15:22:00.003+01:00

Entrevista a Marc Prenafeta, a RAC1, divendres 6 de novembre de 2009

Justícia, mitjans, Convergència i la nova Inquisició

2009-11-02T01:19:00.002+01:00

Aquesta és la meva contribució al Bloc Gran del Sobiranisme, com cada dilluns. Espero que t'agradi. Ja m'ho diràs. Bona setmana!

Xorissos i xorissos

2009-10-28T13:41:00.002+01:00

Segueixo poc els telenotícies. Però vist el que ha passat en les darreres hores, no he pogut resistir-me a veure què diuen. Es veu que hi ha una onada de corrupció a Catalunya. I el jutge súper star de l’Audiència “Nacional” ha decidit prendre cartes en l’assumpte. Així queda clar qui mana, qui té els cossos i forces de seguretat i com resta, altre cop, el ja tant agònic concepte d’autogovern. He de confessar que tot aquell ramat de guàrdies civils, entrant i sortint de l’ajuntament de Santa Coloma, és un espectacle que fereix la meva sensibilitat. Què se suposa que n'hem de fer amb el Mossos?

Veig, d’altra banda, que el cas Millet ha desaparegut de l’escena. Tota aquella informació que anava sortint en compta gotes, les filtracions interessades d’un sumari sota secret -que era munició per aconseguir allò que sembla impossible d’arribar-hi per vies democràtiques-, tot allò s’ho ha dut una ventada. La vena involucionista d’aquesta gent sembla que no té un sostre a la vista. Ah, i el paper de periodistes i mitjans, a l’alçada del betum.

I vet aquí com han canviat les tornes. La garzonada ha frenat sobtadament les ganes incendiàries de fer servit la justícia com a Cavall de Troia. Tota aquella superioritat moral que exhibeix l’esquerra a base de jugar amb les cartes marcades, ha quedat aturada en sec. Amb una contundència tal que ara fins i tot demanen una treva.

Ahir tots els que no votem socialistes érem tractats de vulgars xorissos, pel màxim responsable del PSC i actual president de la Generalitat. Avui ja proposen amicalment una treva. Potser és que n’han trobat de més grossos. De xorissos, vull dir. De tant com s’han arribat a mirar el melic i d’escampar la mentida no se n’havien adonat que els tenien dins de casa.

Cas perdut

2009-10-27T18:50:00.003+01:00

L’altre dia el majúscul i irreductible compatriota Arnau Oteji advertia al Cimera que en Montilla és un “cervell espanyol envasat al buit”. I això que podria semblar un despropòsit, avui al mateix cervell li ha faltat temps per certificar el seu estat envasat. “Montilla creu que el 'cas Millet' no afectarà electoralment CiU”, diu el titular de l’Agència catalana de notícies. Sembla ser que l’electorat de CiU no és sensible a aquesta mena de coses. Com no li afecta al PP el cas Gürtel. (El cuento de sempre sobre la dreta, quan l'esquerra fa aigües). La disquisició és pròpia d’un objecte envasat al buit i allunyat de la realitat. Considerar xorisso tothom qui no vota socialista és un acte propi d’algu a qui ja no li cal l’envàs al buit perquè té el cervellet entrat en vies de fossilització.

Dones i vídues

2009-10-25T22:11:00.004+01:00

M'he afeccionat al xarop de saüc diluit en aigua. M'hi he quedat ben enganxat. Escolto la mar i els grills a la fosca. Fa una nit esplèndida. Corre l'aire oxigenat, perfumat amb puntes d'herba fresca. Milers i milers de llumetes dibuixen una línia d'horitzó en la llunyania. Fa goig la contemplació dirigida cap el no res. Decideixo escoltar "Take Your Shirt Off", dels T-Pain. Mentre, aprofito per penjar el que ha de ser el proper post que ha d'apareixer aquest dilluns, al Blog Gran del Sobiranisme. Es podrà veure a partir de dos quarts d'una. Com mana la tradició.

Bona setmana!

Demà serà un altre dia

2009-10-22T10:46:00.006+02:00

Després de mesos de preparació, ahir ens va fallar el sopar al que la meva dona i jo havíem d’anar. El convidat estava indisposat. Malgrat tot, lluny de lamentar-ho, he de dir que vaig quedar alleugerit. Fa temps -exactament avui fa deu mesos!- que vaig començar una vida entre ermitana i espartana. Forma part del ritual que s’enceta en venir una criatura al món.

Em costa molt renunciar a les estones de qualitat que puc passar amb el meu fill. Unes són pel matí, quan em desperta. Ja fa dies que me’l trobo dempeus, agafat a la barana del llitet, somrient. Les altres arriben per la nit. El moment de fer-lo anar a dormir és un espectacle que aviat canviarà i serà impossible de recuperar.

Tinc amics que m’han fet saber llurs teories. El nen ha d’aprendre a dormir tot sol. Potser sí. I a menjar amb cullera. Però no saben el que es perden. Nosaltres hem optat pel balancí i anar-lo gronxant, damunt nostre. No se sap dormir d’altra forma. És una estona delirantment magnífica. Mentre ell agafa el son, a mi se me’n van tots els mals, el cansament, la mala llet i les ganes de sopar fora.

He de ser molt curós. Ara he arrodonit tant la tècnica que en un pim-pam-pum el nen queda mort. I això m’emprenya. Per tal d’estirar el ritus, l’he d’espavilar fins que no pot més. Aleshores , allí a les fosques, amb els ulls clucs i amb el seu caparronet reposant en el meu pit, ell comença a fer esforços titànics per aixecar un braç. Noto la minúscula maneta que tiquitiquitiqui va pujant. A dures penes palpa l’espatlla fins arribar al coll. Després la papada i puja cap a una galta. S’atura un moment en els llavis. Aquella ma trepadora salta cap el meu nas. Toca toca toca de forma que el seu palmell i tots els ditets poden agafar-me ben bé la punta. I quan decideix que ho té perfectament apamat me’l retorça, amb un gir sec i veloç. Em clava les ungles amb tal maldat que més d’una vegada he acabat amb anant directe cap a la farmaciola. És el senyal que la broma no dona per a més. I demà serà un altre dia.

De cap a peus!

2009-10-20T13:38:00.004+02:00

Els pressupostos de l’estat tiraran endavant. Gràcies al PNB i als canaris. Em meravella la capacitat de’n Zapatero per treure tant de suc a una mateixa llimona. Se suposa que els bascos, un cop han fet de perfectes banyuts, rebran a canvi quantitats ingents de matèries que beneficiaran el seu país.

En el paper també de banyuts, els catalans i molt particularment els que encara tenim l’humor de defensar les bondats de CiU, hem d’estar infinitament agraïts als bascos per tant de sacrifici. Després del que hem hagut d’empassar-nos jo no les tenia totes amb la deriva que podia prendre en Duran. CiU hauria de gastar el “No” sistemàticament per a un partit que no ha fet altra cosa que estafar-nos. L’únic que rebem del talante és la mentida i l’oprobi. I en el cas particular de la gent de CiU això es podria multiplicar a l’enèsima. Sort, sort, n’hem tingut dels bascos, que ens han allunyat de qualsevol temptació. (Sembla increïble poder comprovar que hi ha encara qui pot superar-nos i de molt).

El PNB fa quatre dies que esbombava un Pla Ibarretxe, perquè l’Estat espanyol no complia amb el que pactava políticament. El seu estatut se’ls quedava esquifit. I, ves per on, ara, justament ara que els han clavat la ganivetada de la seva vida, ara recolzaran uns pressupostos a canvi de tornar a pactar quartos i concessions polítiques.

A qui n’hi ha uns quants que no n’aprendran mai. Ni a base de rebre escarments exemplars i humilacions públiques. Qui és el maco que hores d’ara pot creure en la paraula d’en ZP? A qui n’hi ha uns quants què, potser sense saber-ho, no són més que uns perfectes espanyols. De cap a peus.

Tinguem molt present els colpistes

2009-10-18T19:38:00.003+02:00

Demà dilluns, a partir de dos quarts d'una de la matinada, ja serà possible llegir aquest article. És el que he fet pel Bloc Gran del Sobiranisme. Bona setmana!

Grip "A" -o no-

2009-10-16T23:37:00.005+02:00

A la sala d’espera de la consulta del pediatre hi ha una cartell que descriu tots els símptomes de la grip “A”. Em penso que els tinc tots. Em sento com si m’hagués passat una piconadora pel damunt i només em faltava topar amb aquesta mena d’informació. De la meva dona també podria dir-se’n el mateix. Li dic que ja sé d’on és que li venen tots els mals.

Quan entrem a la consulta, amb la metgessa només parlem del nen. Prefereixo no tocar el tema de la “A”. Està pansit i fa aquelles ulleres que apareixen quan no has dormit pràcticament tot un cap de setmana i, a més, l’has passat fumant porros i bevent. Clar, un aspecte semblant quan tens entre nou i deu mesos fa vertadera llàstima. Així és que passo de treure el tema de la meva grip.

Ja sabem, a més, que en aquest país l’afecció que hi ha per fer grans les sospites. Les ganes que hi ha per lapidar a qui sigui, amb l’excusa que sigui. La grip “A” és perfecte per enfonsar la reputació del primer que se’t posi pel davant. Aquí els mitjans han ajudat a fer bons els inquisidors de barriada.

Quan la visita la donem per acabada, li demano a la doctora si la grip “A” és un virus que es pot transmetre per internet. Ella respon molt secament: “no”. Bé, aleshores puc confessar tranquil·lament que em sento talment com si tingués la grip “A”. Ara em dedico a sobreviure a base d’infusions de farigola i suc de pinya. No tolero res més. He de prendre de tant en tant un bon tanto d’Aquarius, per les sals que conté. Si així aconsegueixo revifar, no dubto que la humanitat haurà fet un altre gran pas cap endavant.

Encetar el veritable procés

2009-10-11T22:25:00.004+02:00

Aquest dilluns, com no podia ser d'altra forma, serà un dia feiner. (Com a blogaire o no). Aniré a treballar i, per tant, a fer més rica i plena Catalunya.

Com cada dilluns, també, sortirà publicat a dos quarts d'una aquest post al Blog Gran del Sobiranisme. Molt bona setmana!

El que Déu no pot fer

2009-10-09T18:59:00.005+02:00

Ahir va tocar dinar amb el president que va portar a Lituània altre cop a la independència. Important pels lituans això de remarcar “altre cop”. Adverteixo, però, que a mi no m’interessa massa explicar el nostre cas a segons qui. Un cop ho has fet te n’adones que és impossible assolir la comprensió de ningú. És un tema que no s’aguanta per enlloc. Només pots rebre el tractament d’imbècil, si ho penses fredament. Qui és el maco que declarant-se independentista fa entenedor a un observador estranger això que el nacionalisme espanyol presideixi el govern català. Gràcies, precisament, als independentistes. No saps on coi fotre’t. Un cas de vergonya col·lectiva, únic segurament al món més o menys civilitzat.

L’interès de debò, doncs, va venir pel fet de compartir la taula, també, amb n’Agustí Bassols. No havia tingut el plaer de xerrar amb ell, abans. Als vuitanta-cinc anys s’embarca a promoure la independència, a raig. Com a home prestigiós en el camp del dret i com a persona d’una certa edat, em genera un respecte fora mida. Solvència demostrada i experiència vital són dues coses que jo venero. És un home que encomana pau i tranquil·litat amb la mirada. En canvi, sembla que ha de tenir el seu geni: “jo sempre he estat independentista! Des dels set anys! Vaig acceptar ser conseller perquè em pensava que en Pujol també n'era d'independentista”. Això darrer ho diu amb una mica d’amargura. Jo li apunto:
-Sr. Bassols, en Pujol és independentista
-Nooo.
-Sí, sí que n'és. El que passa és que encara no ho ha descobert. (Somriu. Agrament, però somriu).
-Si en Pujol se’n declarés, de cop tindríem vint mil independentistes més.
-Mig país ho seria de pet!
-Em trobo molta gent, que després que em sembla els he convençut, em diuen: ho vaig a parlar amb en Pujol. (Fa un silenci i posa cara de voler dir: i aquest m’acaba esguerrant el negoci.) En Pujol és un home molt important per aquest país, però ell vol una Catalunya forta, plena, dins d’una Espanya també forta i plena. Quan ho vaig descobrir em vaig enfadar molt. Gairebé marxo del govern. És un home molt pragmàtic. Molt.
-Aviat es trobarà en terra de ningú. En algun llim difícil d’ubicar. Allí on abans hi podia haver matisos, avui és impossible. Tot el cuento de ser catalanista, però autonomista o nacionalista, però moderat, etc, etc, tot això se n’ha anat a fer punyetes. O ets independentista o no n’ets. Espanya s’ha radicalitzat tant que no permet cap terme mig. Només pots ser a una punta o a l’altra.
-Li diré una cosa: miri que jo sóc molt catòlic, eh?. Però això és una cosa que ni Déu (i assenyala cap amunt amb el dit índex) és capaç d’arreglar-ho. Déu pot trencar Espanya. Però no pas la mentalitat dels espanyols. (Se’m queda mirant fix. Fa un petit silenci i resta immòbil, com si s’hagués convertit en la seva pròpia estàtua de cera). I remata: És l’únic que Déu no pot fer.

Després d’un parell d’horetes, no cal dir que la conversa se’m va fer curta. Vam acomiadar el president lituà i nosaltres varem continuar la tertúlia. Primer amb l’arribada dels cafès i, després, sense ells. Ara ja estic mirant de veure a qui he d’enredar per tal de poder tornar a xerrar amb l'honorable Sr. Bassols. De moment, ja m’he adherit a Sobirania i Justícia, entitat independentista i transversal promoguda per ell mateix.

Què n’hem de fer ara dels Països Catalans?

2009-10-07T19:13:00.002+02:00

Imprescindible la lectura d'aquest magnífic article, escrit per en Joan-Josep Rosselló, periodista mallorquí. És el convidat de la setmana al Blog Gran del Sobiranisme.

Vytautas Landsbergis

2009-10-06T11:47:00.003+02:00

Després de molt temps hem aconseguit portar a Barcelona l’ex president lituà Vytautas Landsbergis. Aquesta fou una idea que sorgí del consol honorari lituà a Barcelona, Sr. Miquel Vila, i que la nostra associació recolzà de seguida.

Es van cercar complicitats en altres associacions i persones i, finalment, ha estat gràcies el Centre d'Estudis de Temes Contemporanis, organisme depenent del Departament de la Vicepresidència de la Generalitat que farà possible la seva vinguda. Serà, però, dins un programa més ampli.

Nosaltres volem convidar-te de forma molt entusiasta al dia 8 d’octubre a les 18:00h, al Museu d’Història de Catalunya (Pl. de Pau Vila, 3 (Palau de Mar), 08003 BARCELONA , Telèfons 93 225 47 00 93 225 47 26 93 225 47 32), on el Sr. Vytautas Landsbergis farà una xerrada.

Associació Catalano-Lituana, Ct-Lt

En el pot petit hi ha la bona confitura

2009-10-04T23:01:00.004+02:00

Demà dilluns sortirà aquest post, penjat al Bloc Gran del Sobiranisme. Demà a les 00:30h. Una pinzellada sobre l'Assemblea constituent de Reagrupament i una altra sobre la visita que farà l'ex president de Lituània, el Sr. Vytautas Landsbergis, aquest dijous a Barcelona. Bona setmana!

Gòtic català

2009-10-01T14:52:00.002+02:00

Una mostra gòtica de Catalunya ho és ben bé el nostre Parlament. No per les pedres que el sustenten, sinó per les ànimes de càntir que hi acull. Gòtic del bo i millor, equiparable a l’exhibit no fa pas tant per na Sonsoles i en Jóse.

És francament tètric contemplar en què consisteix un “debat”. Tot està escrit i, òbviament, pre-fixat i arxi-conegut. No hi ha marge per a l’espontaneïtat o l’honestedat política. Les intervencions fan vertadera llàstima perquè s’acosten més al que seria un concert en play-back que una actuació on realment el ciutadà “normal” pugui identificar un bri de lideratge polític que permeti alleugerir el pes de totes les tensions que mortifiquen la vida moderna, marcada per tant desconcert i crisi.

El govern de Catalunya ofereix una imatge de família Adams que tomba, amb un president que necessita llegir fins i tot el “Bon dia”. Tot ho porta escrit o pre-fixat. I allò que no surt al guió no rep símptomes d’atenció o de rèplica. L’home transmet una manca de credibilitat per liderar el país tan rotunda, que fins i tot els seus consellers en fan la conyeta via sms del que n’arriba a ser de pesat aquest home quan té el micròfon en dansa. Exactament: “toston”. I un altre dels diputats que suporta –entén-ho com millor et sembli- el govern contesta que és poc sensible amb la gent que pateix dificultats.

L’espectacle ofert pel Parlament és bastant rònec. Ni els predicadors del patriotisme social creuen en el producte que ofereixen. I aquí hi té una bona part de responsabilitat, insisteixo, la manca de lideratge que ofereix el govern català i molt particularment el seu president. Fins i tot, a la hora d’intervenir els grups polítics, quan ha estat el torn del partit socialista, el seu porta-en-veu ha fet una prèvia a la intervenció que tenia preparada. S'ha a dedicat a replicar intervencions anteriors que en realitat li correspondria haver-ho fet el mateix president o algú altre del govern. Però ja no ve d’aquí. Qualsevol ajut per difuminar el semblant gòtic de l’obra de govern sempre és benvingut.

Aquí només ens falta l’Obama i senyora, per passar definitivament a la posteritat. Gòtic com el nostre no se’n troba per gaires llocs més. I si no s’afanyen els americans, aviat ni tindran ocasió per retratar-lo. Cau a miques.

El cas Millet

2009-09-29T10:09:00.005+02:00

L’actuació de’n Millet ha ereccionat moltes ments. De tots colors ideològics, però amb una confluència total. El cas ha servit d’excusa per carregar contra la burgesia catalana i la societat civil. M’ha sobtat veure tota la teoria que ha desfermat tant des de la dreta com de l’esquerra, sobre els cent cognoms que conformen aquest club exclusiu de prohoms burgesos. La virulència amb la qual es practica tanta crítica em portar a creure que aquest el país és un camp minat de complexos molt difícils de curar.

Aquesta Catalunya actual, que aspira a universalitzar tot allò que se li planti pel davant, devota del Low Cost i àvida d’Ikea és impossible que arribi generar mai un llegat semblant al que va deixar-nos els avantpassats d’aquests cent –o dos-cents- cognoms, que avui són denigrats amb tanta facilitat.

El cas Millet ha servit per fer aflorar el complex d’analfabet que avui passegen tant arrapat els nou rics que ha generat la catalana terra. I ha posat en la mateixa trinxera la Catalunya esquerranosa, amb el complex insuperat de forastera i eterna aspirant a nou rica. Avui fa el mec tirant de Mangos o de Zara, però si hi hagués l’oportunitat faria el senyor a Furest o a Santaeulària. No solament la burgesia a casa nostra estira més el braç que la màniga. Ai, si la tarja de crèdit parlés!

Això és el que també ha fet en Millet, sense voler. Posar a primera línia una guerra de guerrilles que diu ben poc en favor de molta Catalunya. Perquè de tant servida que va ha extraviat la vergonya, la sensibilitat, la civilitat i no perd ocasió per fer el ridícul de forma esclatant. Aquesta Catalunya de la xerrameca fàcil i delirant, que encarrega informes fins i tot per saber com ha de seure a la tassa del wàter, està rematadament incapacitada per deixar en herència a les generacions futures res semblant al Palau, per exemple. Encara que sigui amb els números vermells d’un roig roent. Impossible.

Ara que aquesta Catalunya tan rica i plena de retòrica s’embranca en discussions sobre el patrimoni intangible, ara podríem arribar a terribles conclusions. Després dels pressupostos que s’arriben a invertir per formar la ciutadania, ja em diràs sinó és un principi d’estafa als que vindran –intangible, això sí- el fet de no llegar res que no sigui una llufa, una buina o qualsevol altre caca encara avui difícil de catalogar.

Hi són, però no es veuen

2009-09-27T21:46:00.002+02:00

Com cada dilluns, demà sortirà publicat el darrer post, aquest, al Bloc Gran del Sobiranisme. A partir de dos quarts d'una. Molt bona setmana!

De vol massa rasant

2009-09-24T21:17:00.002+02:00

Ja som en campanya. Més que ho anirem veient. Sempre hi ha el qui ho està més que els altres. Cas del PP, que ja ha nomenat candidat a la presidència de la Generalitat. El pes d’aquesta responsabilitat ha caigut en la persona de n’Alícia Sanchez Camacho.

Sort que aquesta noia és gironina. No imagino el que podia haver sortit si els seus pares arriben a triar l’àrea metropolitana, com a paradís de la seva jubilació. Són espanyols i a la vista de com els ha sortit la nena, suposo que espanyolíssims.

En el mateix discurs d’acceptació/proclamació de la seva candidatura ha manifestat que “no permetrà que el català sigui la llengua vehicular a l'escola”. És curiós que una pensada d’aquesta mena la tingui precisament una persona nascuda aquí i que a casa fa anar l’espanyol. És justament la llengua l’element més integrador per a un foraster. El desconeixement del català per a molta gent significa el principi de condemna al ghetto. Ella ho hauria de saber més que ningú i, per tant, exhibir una mica més d’intel·ligència.

Si avui la Sanchez Camacho s’entesta a fer el paperot d’extraterrestre no és per culpa del que ha trobat a Catalunya, ni d’un destí que li ha jugat males passades. És per què vol fer carrera política pel cantó més rastrer. Amb aquesta persona Catalunya ja ha fet tot el que hi havia de fer. Però hi ha casos que no tenen remei ni després de ser recautxutats.

Les nostres pors

2009-09-20T20:21:00.004+02:00

Demà dilluns sortirà l'article que penjo al Bloc Gran del Sobiranisme. És aquest i el podràs veure a partir de dos quarts d'una de la matinada. Bona setmana!

Desesperats de la vida

2009-09-17T18:23:00.003+02:00

En aquests darrers dies hi ha hagut motius per escalfar-se el terrat més del normal. Això d’Arenys podria haver fer molt de bé. O molt de mal. Segons com es miri o, sobretot, segons com es gestioni.

No considero que en aquesta localitat del Maresme hi hagi cap principi de res. Ans el contrari. Ens ho hauríem de mirar amb una mica més de deteniment, abans de començar una d’aquestes febrades patriòtiques que darrerament només les provocaven el fart de calçots. Convoca referèndums a Barcelona i la seva àrea metropolitana, maco. A veure si ens tornem a clavar un gol en pròpia porta.

I amb aquest pim pam pum sobiranista i el conseqüent excés d’eufòria, entra en escena en Laporta. Quin pais! Per a mi el que seria normal és anar a sospirar rere la porta d’alguna universitat o d’alguna empresa de referència. Vull dir per anar a la cerca de recanvis polítics. Mai entraria en els meus plans posar en el punt de mira cap element vinculat amb el futbol. Al capdavall no és més que una activitat tercermundista, per més que m’ho intentin vestir d’alguna altra forma.

Ho sé: en Gil i Gil va triomfar, sí. Però deixem aquest model de funcionament a Espanya, que allí senta de meravella. Un país no és ben be el mateix que anar rere una piloteta. I si entra, entra. I sinó, crisi institucional al canto. Col·loquem al futbol al seu lloc i no cacem més mosques a canonades. No estem -encara- tant desesperats!

Gestionar la seva por

2009-09-13T21:39:00.003+02:00

Demà dilluns, a partir de dos quarts d'una de la matinada, sortirà publicat aquest post. Serà al Bloc Gran del Sobiranisme, com ja és tradició en aquest dia de la setmana.

Espero que tant la Diada Nacional com el dia d'avui a Arenys de Munt t'hagin proveït moments àlgids de satisfacció.

11 de setembre

2009-09-11T09:32:00.002+02:00

Catalunya triomfant, tornarà a ser rica i plena...
Molt bona Diada!

Crítiques a la política econòmica

2009-09-09T18:20:00.002+02:00

L’atac que ara té en Castells cap a la política econòmica d’en ZP és un atac en defensa pròpia. D’allò més naïf, però. Ell representa un dels darrers cops de cua del maragallisme oficial. Sabia –ho sap el més ase- que el resultat de les seves negociacions per la qüestió del finançament van acabar amb un bon calbot montillesc i passant per l’adreçador. Després de mostrar una vel·leïtat -més o menys sentida- el van haver de posar a lloc. El nyap que ens farà menjar aquest home serà antològic, perquè ni acompleix les expectatives que va crear ni amb aquest Estatut que ja fa dies que tremola. El conseller Castells s’ha jugat el prestigi intentant vendre, tant a la Sra. Paquita del Mercat de l’Abaceria com al col·lectiu d’economistes -i a tothom que se li posa pel davant-, que les seves gestions van ser tant lluïdes. L’endemà de rebre el calbot no havia ningú a Madrid que sabes el que l’honorable conseller havia anat a signar, ni gosaven aventurar cap de les xifres que l’home anava esbombant en forma de triomf per Catalunya. En resumides comptes, una manera de fer el ridícul tant privada com públicament. I ara sembla que s’hi vol tornar, perquè el seu honor ha quedat remenat i massa tocat. Però els seus companys ja han corregut a desmarcar-se. Davant d’un faristol i la bandera catalana han declarat solemnement haver quedat sorpresos amb les declaracions del seu conseller. (Aquí s'albira un principi de nou calbot, que motivarà en Castells haver de precisar ben aviat les seves paraules).

En Castells sap que la presa de pèl de l’acord de finançament no aguantarà dos telenotícies. Se l’ha hagut de menjar i ara ha de començar a cercar noves vies per distraure efectivament l’atenció que ara se li podria dedicar. En fi, com un calamar: tira tinta i comença a córrer. Fins la propera trastada.

Ja fa vint anys!

2009-09-08T13:05:00.006+02:00

A tres quarts de vuit m’ha arribat un missatge de text, via mòbil: “Avui fa 20 anys de la inauguració de l’estadi. FREEDOM FOR CATALUNYA!”. Al seu autor el vaig fer anar rere les columnes que hi ha al començament de l’Avinguda Ma. Cristina i li vaig dir: Et baixes els pantalons i t’hi col·loques unes quantes lletres. Són les que després t’hauràs de tornar a treure, un cop salvats els controls policials. Ajuntant-les amb les d’altres voluntaris com tu farem una pancarta que ha de donar la volta al món.
Al paio el que li preocupava de debò era que, un cop dins l’estadi, algun reporter gràfic el pesqués amb els pantalons avall. I que fos aquella imatge la que recorregués el planeta. (Als catalans sempre ens ha perdut l’estètica!). El meu amic cada any m’ha recordat la baixada de pantalons en lloc públic. Jo li havia promès una entrada, sí. Però es va haver de baixar els pantalons!. Quan em va presentar la seva dona el primer que va fer fou delatar-me: Aquest va ser el que em va fer despilotar a Montijuïc! I quan la meva dona aparegué en escena, tres quarts del mateix. Ara té dues precioses criatures. Són encara petitones. Però així que sàpiguen dir “bon dia”, son pare em tornarà a assenyalar davant d’elles. I jo aleshores faré córrer la seva foto, amb els calçotets avall. En vint anys el Photoshop ha arribat al punt de fer vertaders miracles. No tant com per aconseguir la independència, però sí per poder deixar-me ben descansat.

Ser o no ser

2009-09-07T00:25:00.002+02:00

Avui és dilluns. Aquí pots llegir el post que he penjat al Bloc Gran del Sobiranisme.

Suposo que pot ferir una sensibilitat o altra, sempre que no siguis liberal. Bona setmana!