Itching like grass

Cap a la tassa del wàter

Jo fa temps que sento un gran escepticisme en front d’una vaga i més concretament al món de l’ensenyament. Em va tocar viure de primera mà aquella gran vaga a meitats dels 80 que va encendre el Sindicato de Estudiantes per tot Espanya i que també va prendre finalment a Catalunya. Allò va ser una gran comèdia, que no va servir absolutament per a res. Més que per veure la rebotiga d’allò que en diem política. Va ser, però, una lliçó magistral.

Jo formava part de la direcció del BEN (Bloc d’Estudiants Nacionalistes), la pedrera de la FNEC. Érem l’organització més gran que existia a Catalunya, tan en xifres absolutes com amb implantació en el territori. Tot el demés que pul·lulava per l’ensenyament secundari, res de res. I essent de llarg els més grans, em feia un gran respecte dir que érem realment representatius. La secundària és un món massa extens per a la tasca d’una associació o sindicat d’estudiants. A menys que hi hagi molta trampa. Parlem de grans magnituds, inabastables per a un plantejament amateur. Estudiar i pretendre resoldre els problemes de TOTS els alumnes és materialment impossible.

Va haver mani, va haver declaracions dels representats de les corresponents organitzacions i va haver un seguiment altíssim d’aquella vaga, que va durar al voltant de dos mesos. Això si, la decisió de fer vaga en els instituts després tenia una traducció dubtosa al carrer, vista la quantitat de gent que finalment anava rere les pancartes. Va haver taula negociadora, què un cop reunida i dissolta els mitjans esperaven ferventment les primeres declaracions. Els periodistes t’agafaven i et feien fer declaracions a la unitat mòbil. Tothom volia la primícia. Aquella pluja de flaixos, de micròfons, de glòria passatgera, a més d’un el va ben emborratxar.

Evidentment mai va sortir la veritat. El què realment és ventilava, vull dir. Al menys jo no en vaig ser capaç d’esbombar-ho. Després de tant de temps, en la recta final, haguéssim armat un foc nou d’encenalls. La penúltima reunió, la que precedia la signatura dels acords és van negociar grans temes. Recordo especialment el paper del Sindicato de Estudiantes, el que va engegar tot aquell gran desgavell.

L’escena era la següent: una gran sala, al pis de dalt de tot, al Departament d’Ensenyament. Una gran taula, la negociadora, on hi havia tres representants per sindicats d’estudiants i tota la plana major del Departament. Aleshores, la Carme Laura Gil era la directora general i en Joan Guitart el conseller de torn.

Es dona per oberta la reunió i pren la paraula el representant del Sindicato, d’inspiració marxista i ple de grenyes. Fa referència a unes detencions hagudes en una manifestació que havia tingut lloc poc abans. I més o menys va espetar: antes de nada kiero decí que a la companyera le hang metio loz déo. Amb un accent molt marcat, el conseller demana amb veu alta dirigint-se a tothom: què vol dir això de “que-le-han-metido-los-dedos-a-una-companyera”????. Poh que lom mosso le han metio loz déo, a la companyera queang detenio. I el conseller torna a fer-se la mateixa pregunta i veient que ningú fa el gest d’aclarir res, la hi adreça al camàlic que seia al seu costat. I a cau d’orella perfectament sentim: què-què-què vol dir això “de los dedos”, “de la companyera” i els mossos?. El camàlic li xiuxiuejà alguna cosa, que resultà ser la versió correcta. El conseller va retornar-nos una mirada, amb l’expressió de cara que va fer memorable el gag de “la empanadilla de leche”, del Millán. Jo no em vaig veure la meva, però recordo perfectament que em volia fondre.

La intervenció d’aquell sapastre continuà: privilegio todoh, tramporte en la linea de ezo. Libroh gratih. Era el discurs d’una ment preclara. Encara avui no he estat capaç de desxifrar el missatge. Jo en vaig prendre nota. I el conseller, veient la fusta del seu interlocutor ho va fer veure, segur que no valia la pena el què estava dient aquell sapastre. Fins que, el representant dels estudiants (?) va afegir: pueh como Catalunya no tiene eherzito i no podemoh mandá er dineroh que cuéta un eherzito a fine beneficoh, pueh reivindicamoh que se rebahe el suerdo der cunseyé. I el cunseyé, empès per unes al·lusions tan directes, va aixecar el cap del paper on ves a saber que coi apuntava. Ens va mirar a tots, de bat a bat, amb un aire d’estruç esglaiat i va exclamar molt segur: home, si al final el que tracta tot això és de rebaixar-me el sou, potser seré jo qui comenci una vaga.

I en aquest gran nivell de discussió, les obvietats més òbvies en forma de millores de tots colors van ser escrites, signades i immortalitzades. Mai ningú en va fer cap seguiment i es van ventilar quasi un parell de mesos com aquell qui es cruspeix un twister. I tal com va venir, va marxar. Com aquell tros de borrissol que emprenya per algun racó de casa i acaba a la tassa del wàter.