dilluns, de març 31, 2008

No hi ha més

Aquest diumenge vaig tenir una llarga i distesa conversa de dinar. No seré gaire original si descobreixo que el tema central de la conversa fou, irremeiablement, el país. El Barça pot classificar-se hores d’ara de tragèdia nacional. Afortunadament. Fa llufa quan menys t’ho esperes. Ara, afortunadament parlem del Barça.

Altra cosa és quan enfiles la conversa presidida per la política catalana. La taula era formada per gent altament preocupada en la deriva que ha entrat Catalunya. Per exemple, hi havia un expert en “medi ambient i energia”. Va apuntar que anem cap a una situació de “ruptura”. I us podeu imaginar la cara que va posar quan li vaig demanar opinió sobre les “captacions temporals en situació d’emergència”?.

Vam xerrar de l’ensenyament i de com l’àmbit acadèmic, sobre tot l’universitari, és veu contínuament interferit pels aparells dels partits. Del mal que s’està gestant a base d’entendre com a normal el model educatiu sotmés a la politiqueria.

Va haver una crítica unànime a la grisor regnant. Al sistema viciat en el qual hem entrat, per tenir un model democràtic rotundament desfasat. Pensat per premiar els partits, les seves patums, i que ignora, per exemple, les llistes obertes. Això ens acaba abocant al simplisme més absolut, del qual en són un magnífic exponent les darreres eleccions. I la distància entre elector i escollit sembla esdevenir abismalment irreversible.

Hi ha un rún-rún latent en la nostra societat que cada cop és més extens. Hi ha un neguit que, a poc que furguis, sorgeix com un guèiser des del més sentit de l’ànima. Tot i la crítica que va brollar constantment durant l’àpat, s’ha de dir que aquest col·lectiu vol promocionar una iniciativa en favor de dignificar la política. Espero que ben aviat en sortirà algun full de ruta. De moment, vaig dir-los el que jo honradament pensava d’en Carretero. No s’ho van haver de meditar gaire per sol·licitar un lloc pel sopar del dia 9.

Tornant cap a casa vaig pensar que, mentre l’aparell erky s’escarrassa en redactar manifestos que només són capaços de signar els militants amb vinculació salarial, els que fan del partit un modus vivendi, en Carretero certament representa una parcel·la oxigenada lluny d’aquesta politiqueria de saló. En aquests moments, a Esquerra, l’única veu que pot liderar una visió d’acord amb el clam que hi ha fora les parets del partit són en Carretero i els seus.

Quan parlem d’ERC es fa necessari saber quin horitzó de país vol representar. Quan veig amb quina alegria es proclama la independència pel 2014, que el debat de l’autodeterminació sorgeix entre calçot i calçot i com es banalitza el sentiment independentista, em quedo garrativat de capa a peus.

Tornant cap a casa vaig pensar: a banda d’en Carretero, a qui més gosaries recomanar a la gent que sí que l’importa el debat polític, el país, pensar en clau de futur?. I no hi ha més, vist el que corre. No hi ha més!.

dissabte, de març 29, 2008

L’alt voltatge de la llibertat

Sempre que ha hagut un avenç científic o tecnològic s’ha guanyat terreny en favor de la llibertat. Aquesta és una de les primeres frases que vaig sentir pronunciar en el Grup Hayek. I em va semblar un clamorós tòpic retòpic. Amb el temps, aquesta idea, ha tornat una de les veritats més difícils de contestar.

Un cas paradigmàtic és internet. És sense dubte un avenç tecnològic que capgirarà rotundament el curs de la humanitat. Molt més, encara. L’escala humana de tot s’ha convertit en relativa. La dimensió del món és customitzable. El centre de tot ets tu. O jo. L’aldea global es passeja alegrement per la pantalla de l’ordinador de qualsevol persona. La ubiqüitat és possible. Pots ser Déu i el diable a la vegada. Se sospita que un disc dur té més capacitat que l’Esperit Sant.

Podria dir-se que el pes de tanta tecnologia aporta dosis semblants de llibertat. Incalculable, perquè encara s’han d’explorar aquests viaranys. Però la intuïció diu que hi ha molt camí per recórrer.

Catalunya bull a la xarxa, mentre que en superfície es mostra anestesiada. Apàtica. Catalunya té embranzida, il·lusió. És valenta cibernèticament mentre que en superfície es conforma amb qualsevol cosa i accepta submisament un desastre rere altre. Allí on hi ha llibertat allí hi ha esperança.

És aquest camp de llibertat que dona marge al teòricament feble. És el cas de Reagrupament.cat, que algun dia s’explicarà a les facultats de ciència política. Avui seria un grupuscle benintencionat, però completament marginal. Avui han pogut travar complicitats de punta a punta del país gràcies a la llibertat que proporciona la tecnologia. Han aguantat les envestides que reben en superfície, perquè ostenten una gran fortalesa a la xarxa. I poden crear uns horitzons molt més llunyans que la pura intendència de partit.

La genialitat del Reagrupament.cat consistirà en saber interpretar el missatge que ara corre per la xarxa. Lliure. Aquesta Catalunya pletòrica, viva, radiant, espera que algú la converteixi en el nou paradigma en superfície. Molt cert és que amb en Carretero, el Reagrupament.cat i l’alt voltatge de llibertat, podria emergir aquesta Catalunya transversal, moderna, d’avantguarda. Això és possible i ho saben els seus il·lusos enterradors.

divendres, de març 28, 2008

Un altre sopar

Aquest dimecres vaig sopar amb na Rut Carandell. És a través d’ella i l’ajut inestimable de n’Elíes que puc/podem organitzar el proper sopar, amb en Joan Carretero.

Na Rut Carandell forma part del cercle més estret de col·laboradors de’n Carretero. Jo no la conec massa, malgrat que hauria d’haver coincidit amb ella en els temps més brillants de la FNEC. Tot i no ser així, sempre he tingut molt bones referències d’ella. Et puc ben assegurar que, en determinats cercles, és pràcticament impossible sentir parlar bé de ningú. Un altre cas semblant a aquest és el d’en Lluís Recoder, actual alcade de Sant Cugat. No he conegut mai ningú que en parli malament. Vull dir, ningú amb dos dits de front.

Això ha fet que sempre hagi tingut ganes de xerrar amb ella. M’interessa saber què pensa perquè, justament en el seu cas, bons amics meus me n’han parlat molt bé. Persones a les que respecto molt i que en el moment que s’han pronunciat ho han fet per pur convenciment, més que per cap mena de compromís.

La darrera vegada que vam coincidir va quedar reflectit en aquest post, a principis del juliol passat. Aleshores vaig dir que ella em semblava una persona intel·ligent. Què em motiva tornar-ho a fer notar?. Dimecres va estar xerrant sobre el projecte que vol bastir Reagrupament.cat . M’agrada molt quan es pot parlar dels projectes en positiu, quan trobes algú que creu molt en el projecte propi, quan hi inverteix tantes ganes i determinació. Em va agradar, encara més, que tingui una visió crítica del partit on milita. Però sobre tot que aquesta crítica no està argumentada en cap falta de respecte cap a ningú que corri en opcions diferents a la que representa Rcat. Aquest respecte a l’adversari, que no es trenca encara que la impunitat li ho permeti, només el gasten comptades persones. Una d’elles que jo conec és na Rut. Això fa que, tot i trobar-me fora d’ERC, em vingui molt de gust participar, conèixer, de primera mà per on pensa anar en Joan Carretero i el Reagrupament.cat . Està clar que hi ha un interès comú que es diu Catalunya i que cal anar a cercar-lo sempre. Allí on sigui. Només en comptades ocasions se sap gestionar amb subtilesa i intel·ligència.

Et recomano, doncs, que t’apuntis a aquest sopar del dia 9. Podràs adreçar-te sense filtres de cap mena a na Rut i en Carretero. No crec que tinguis gaires ocasions més de fer-ho, abans del congrés d’ERC. D’aquí al juny tots dos tenen una agenda que treu fum. El que hi ha en joc és bastant més que el destí d’un partit. Molt em temo que ens hi va el futur del país. Sort, però, que hi ha un Reagrupament.cat amb moltes opcions de donar la volta a l’actual situació de desconcert.

dimecres, de març 26, 2008

En Josep Benet, A.C.S.

La mort de’n Josep Benet representa una d’aquelles tragèdies incommensurables. Ben a poc a poc en aquest país s’estan apagant els millors raigs de llum. No solament tota una forma d’entendre el país s’està extingint, sinó una forma de vida.

En Josep Benet representa la plenitud de la persona. No hi ha lloc per a les mitges tintes. Un mateix referent, un abnegat sentit de país, un compromís inesgotable, un pencaire infinit. Ja una altra forma d’entendre la vida.

En Benet tenia un sentit de la transcendència que avui és infreqüent. Tota aquesta gent que va haver de suportar el pes del franquisme, la sol·litud de la travessia i poder lliurar el testimoni amb una absoluta dignitat a les següents generacions, són un tresor que avui molts ja ni en sospitem el seu valor. Només aquest –avui ja infreqüent- sentit de la transcendència permet resistir situacions semblants.

En Pujol diu que en Benet “marxa amb la motxilla ben plena”. No se m’hagués acudit una imatge semblant. Però certament, com a fenomen humà, el seu cas és d’una gran densitat. Pocs són els ulls que sabran realment el que ahir va perdre Catalunya. Així, de cop.

Més sobre en Benet:
Joan Safont
Chamb, el broker

diumenge, de març 23, 2008

Conseller Top-manta

Hi ha qui prefereix portar unes arracades de Tous, encara que siguin falses. Tant hi fa que l’osset sembli un estruç o que siguin lletjor i poca més. La qüestió és lluir unes arracades de Tous. O un polo de Lacoste encara que en el somriure del cocodril hi hagi més càries que dentadura. La qüestió és lluir un suposat polo de Lacoste. És trist que no podent pagar un Lacoste o una relíquia de Tous s’opti per acabar en els braços de la vulgar pirateria. Per pura vanitat. O beneiteria. Haver de sentir-te ben estufat per mor de les marques és molt trist. Com diu avui en Sostres, “fer l’hortera és barat de preu i car de dignitat a tot arreu igual”.

Fins i tot un indocumentat com jo pot arribar a comprendre que no és el mateix ser conseller de la Vicepresidència que ser vicepresident. Per la mateixa regla de tres que qui fou conseller de la Presidència, en Trias, mai va confondre el seu càrrec amb el de president de la Generalitat. Ni que un hipotètic conseller de la Regència sigui cap rei. Penso que el tupinet més obtús pot fer-se càrrec de l’assumpte. Però no: el flamant conseller de la Vicepresidència encara ho ha descobrir.

Tinc un amic jurista al qual li arriben invitacions oficials, signades pel vicepresident. Diu que això seria motiu de presó. Per usurpació. Qualsevol que no sigui metge, per exemple, no pot ostentar de ser-ho. Pot acabar a la presó. Suposo que exagera. O no.

Ara tenim en Montilla de vacances. I en Carod s’ha tornat a inflar. Un altre gol. Diuen que és perquè substitueix el president del país. Això és el que ens fan creure. Aquesta és una potestat –la de substituir el president de la Generalitat- què, segons l’Estatut, només pot exercir-la el conseller en Cap o qui determini la llei.

Com que en Carod no és cap flamant conseller en Cap, ni s’hi ha legislat al respecte, s’ha hagut de tirar del top-manta. Per un país que legisla les prohibicions de transvasaments d’aigua i se les salta a base de fer “captacions temporals en situació d’emergència”, el top-manta és un recurs que gaudeix d’una saludable solvència també en les altes cotes de la nostra política.

Però el que sí pot fer un president de la Generalitat és delegar funcions. I és per aquesta via que obra el miracle. S’opta per tirar de veta en la potestat que té el president per delegar funcions i convertir al conseller de la Vicepresidència en virtual substitut seu. Aquesta és l’argúcia que s’ha fet servir perquè avui el conseller de la Vicepresidència pugui substituir el president de la Generalitat: delegar la funció de la suplència, que suposadament es troba entre les que té el president.

Ara bé: la suplència del president de la Generalitat no és, per raons òbvies, una funció del president de la Generalitat,. Per aquesta lògica tan particular, en cas de malaltia, en Montilla es podria reemplaçar a sí mateix, com el surrealista actant principal d’un conte de Monzó. Aquesta interpretació el que fa és convertir el sistema en la mateixa caricatura que l’ós de Tous o el cocodril de Lacoste de top-manta.

Tenim un conseller de la Vicepresidència que exerceix de vicepresident, i si cal de president. Més content que un gínjol. Com aquell qui acaba de trobar una ganga de top-manta.

Només desitjo que el país no segueixi aquest model. Catalunya és bastant més que una façana feta de filfa. És molt més que aquesta oficialitat tan infantil i lamentable. És bastant més que aquesta lògica regnant, més a prop de la presa de pèl que de l’alta política. Més a prop del model top-manta que el d’una realitat històrica i política que fa més de mil anys que s’arrossega.

dimarts, de març 18, 2008

Conèixer València

Pel mes d’abril el Grup Hayek organitza una sortida al País Valencià. Aquesta mena d’actes estan pensats per conèixer el món real. Al menys és un esforç per mirar d’apropar-nos-hi al màxim. La major part de l’activitat d’aquesta organització oscil·la entre Barcelona i Sant Cugat. Darrerament també s’hi pot comptar Reus o el Camp de Tarragona, com prefereix dir-ne en Marc Arza.

Tots els precedents han estat ben lluïts. Molt bones experiències. Hem conegut gent interessant, que d’altra forma hagués estat difícil de lograr tractar. Penso, per exemple, el cop que vam visitar Andorra. Vam sopar amb el president Marc Forné –l’aleshores president- i vam fer un acte conjunt amb l’actual, parlant de liberalisme. Vam dinar amb la ministra de Finances, van visitar les institucions i vam fer un ruta meravellosa del romànic andorrà. Recordo aquest viatge com una de les vegades que he trencat més clixés i tòpics al voltant d’allò que els catalans cataloguem tan alegrement com a Països Catalans. Que en Marc us expliqui allò de fer-se l’andorrà. Jo ho vaig aprendre directament del president. I vaig quedar acollonit fins a quin extrem pot arribar a donar de sí l’expressió. Hi ha haver molta més teca, és clar. En aquell sopar en Marc Forné venia del Prat, acabat d’aterrar d’un viatge oficial que l’havia portat de la Xina. No us podeu imaginar el gran interès que desperta una relació tant desproporcionada entre Andorra i el monstre xinès.

També hem estat a Mallorca. D’aquesta visita en va sortir un butlletí especial de l’e-GH. Va ser una escapada molt interessant i no en dic gaire més perquè crec que és més profitós anar directe a aquest butlletí que menciono. A mi Mallorca m’agrada molt. Al Grup Hayek hi tenim més d’un soci mallorquí o amb interessos a l’illa, com ara jo. És una relació que volem consolidar. Ja sigui per propagar el liberalisme, ja sigui per atipar-nos d’ensaïmades, robiols o sobrassades genuïnes.

Hem estat a Perpinyà. Fou el primer cop que vam sortir de l’ou. I també va ser una grata experiència, que ens va animar a continuar fent rutes. Aleshores no teníem el butlletí, o sia que tot resta encriptat en el record.

Ara, doncs, toca València. El viatge ja és anunciat al lloc web i, entre d’altres, ens veurem amb n’Eliseu Climent i el conseller d’Economia, el Sr. Gerardo Camps. Et recomano molt ferventment aquesta sortida. Ningú t’intentarà encolomar-te cap bíblia ni garrafa d’oli. L’objectiu és el de conèixer de primera la realitat, la crua. No la que surt en pamflets de catalanisme abrandat, però de paper. M’explico?.

dilluns, de març 17, 2008

Independència al dente

Els resultats d’aquestes eleccions també caldria revisar-los des del punt de vista de CiU. Clar que la gran espantada s’ha fet molt més gràfica a la banda d’ERC. Però a la federació fa temps que la caiguda és dolça però en picat. Treure’n deu escons no és cap símptoma de salut.

L’Operació Reformista fou un desastre magnífic des d’un punt de vista espanyol. Però fou també un èxit esclatant des d’un punt de vista català. El que aleshores se’n deia Minoria Catalana –hòstia, qui nom més torracollons!- va fer un salt impensable fins arribar als dinou diputats. Di-nou!. D’aleshores ençà la línia que representa la trajectòria d’aquesta formació no ha fet més que anar cap avall.

Aquí tothom pot fer la lectura que més li agradi o convingui. Però el fet és que el balanç no pot fer-se pas en clau positiva, per més que t’hi entestis. I en el cas que aquest diputat que ara balla d’aquí d’allà, acabi a la bossa de CiU la cosa serà exactament la mateixa. Onze diputats amb més de seixanta mil vots perduts han d’encendre les alarmes. M’agradaria sentir alguna veu més que la d’en Recoder. Es fa necessari una severa autocrítica, més que intentar rentar la cara a uns resultats decebedors.

El balanç global, catastròfic. CiU i ERC se’n van directes cap a la zona de la política folklòrica. Uns més de pet que els altres. Però veuràs, altre cop, allò que tenir la paella pel mànec per una formació catalana és exactament el mateix que intentar fer una opa des de Catalunya.

Falta pensar una estratègia que vagi més enllà dels límits d’aquestes dues formacions, si volem continuar fent un cert camí de redreçament nacional. El temps no passa gratuïtament. Els fets se succeeixen cada cop més veloçment. El paradigma de país pot canviar irreversiblement.

A més de CiU i ERC, cal que un determinat votant nacionalista també faci un esforç d’introspecció. A més de fer el figa-flor i lamentar-se per les cantonades, cal que faci una lectura de la crua realitat. Que vegi qui ha crescut espectacularment i qui cau estrepitosament. I que vagi meditant si n’hi ha prou en fer proclames independentistes per tal que la independència es faci efectiva i al dente. Just al punt que la demana. A base d’humorades o de fer volar coloms només hi ha un resultat a la vista. I cada dia fa menys goig.

dissabte, de març 15, 2008

Cortines de fum

A vegades en Sostres fa uns magnífics posts. Encara que siguin articles, publicats a l’Avui, en Sostres és un blogaire de cap a peus. Un escriptor 2.0. . Avui traça un impecable retrat de l’esquerra a casa nostra, agafant com a metàfora el cas Spitzer. Cal ser molt fi per veure el que hi ha sabut veure rere tot aquest enrenou novaiorkés.

Dijous es va inaugurar una exposició al MACBA. La signen en Nomeda i Gediminas Urbonas, de Lituània. És un recull de projectes i instal·lacions fets del 2000 al 2008. A mi hi ha cert tipus d’art que m’interessa ben poc. Hi ha un concepte d’artista que s’acosta massa al venedor de fum. Al voltant d’ell hi acostuma a rondar una cort de pretensiosos, d’aduladors de la beneiteria, que resten la mar de satisfets atipant-se amb el fum. En canvi, a mi aquest fum m’asfixia.

Hi ha una part concreta de l’exposició, on amb format de vídeo, apareixen diferents testimonis. Parlen de l’època soviètica lituana. Del socialisme. Potser és la part més recomanable. Sobre tot per aquells que tan s’ofenen amb la paraula “feixista” i, en canvi, troben tan maca la disfressa del socialisme. Vesteix massa això de ser socialista a casa nostra.

Més que l’art convertit en objecte de denúncia, el que més m’impressiona són les converses que tinc a l’hora del cocktail. Xerro amb dos lituans, entre vuit i deu anys més joves que jo. M’expliquen coses que ells han viscut en primera persona. I torno a experimentar entre sorpresa i angúnia. Un d’ells comenta que fins que no va tenir vint anys, sempre es va creure que al món només hi havia un tipus de formatge. A Lituània només se’n podia comprar d’una mena i en una quantitat determinada, gràcies al socialisme regnant. En canvi, on hi havia bastant de marge era per comprar una mena d’embotit que popularment se’l coneixia com a “mullat”, perquè sempre era humit. Una mena de chopped, que molta gent –la més pobre- feia servir com a base de la seva dieta.

-No saps el que hem deixat enrere!.
-Vosaltres em sembla que tampoc.

Quan sento aquestes històries se’m queden clavades les seves mirades. Avui t’ho expliquen amb uns somriures amargs. Ella diu que cada cop que sent l’olor de mandarina queda transportada al Nadal de casa seva. Aquest producte era tal luxe que només se’n podien comprar un màxim de dos quilos i només per Nadal. I després de fer quatre o cinc hores de cua, amb un fred que a vegades rondava els vint-i-dos graus sota zero. Coses de la bondat socialista. Per voler fer una mica més de Nadal.

En Sostres se’n fot i refot cruament d’aquesta esquerra. No sé pas que hagués escrit si arriba a escoltar la meitat del que jo vaig arribar a escoltar. Misèria i companyia, en nom del socialisme.

Em deixa parat el veure com frivolitzem a casa nostra amb el terme comunista o socialista. Com frivolitzem, per tant, amb el feixisme. Com frivolitzem amb la cultura, amb el suposat art. No m’explico com podem ser tant autistes per crear una bondat d’esquerres i reverenciar-la. Tenint testimonis tan recents i a tocar. No hi ha res que s’apropi més a la categoria de miracle que ser “comunista i tenir casa amb vistes a Vallvidrera”. Això només és possible si ja et va bé engreixar-te a base de cortines de fum.

dijous, de març 13, 2008

Enterrar els fantasmes

Potser algun dia hauríem de parlar dels socialistes. Crec que té el seu interès dedicar una reflexió a aquest resultat esclatant d’èxit a partir del model “Polònia” de fer política. Tant pel seu contingut com la mateixa estètica. Però avui crec que només em centraré amb el gran rendiment que arriben a propiciar els fantasmes en la política. En això, els socialistes, també han esdevingut els mestres.

Aquestes darreres eleccions posen de manifest moltes lectures. Sobre tot el que n’arriba a ser d’efectiu atiar els fantasmes. És una recepta que et permet no haver de justificar cap mancança pròpia, sortir molt inflat i amb actitud agressiva. Els fantasmes han servit per amagar el TGV, rodalies, les apagades, les mentides tipus “aprobaré...”, la gran cultura de l’aigua, l’espoli, la invasió descarada de competències, la submissió socialista a les directrius polítiques espanyoles, ... vols que continuï?. La gestió dels fantasmes és un recurs molt potent. Cal, però, tenir clar amb quin objectiu s’han d’atiar.

Com en tot, hi ha mestres i mestres. Copiar i malament segons el què dels espanyols porta a resultats catastròfics. Just on som avui. Aquesta disputa de l’espai polític nacionalista, quan ha estat l’hora d’atiar el fantasma ens ha dut directament al cul-de-sac. Quan hem entrat en la fase desesperada –i tan espanyola- de brandar el papus ideològic, el paradigma polític a Catalunya s’ha capgirat absolutament.

Quan Esquerra es va proposar créixer a costa del votant de CiU, va començar a cargolar un discurs basat en els fantasmes. Allò de les “mans netes” fou un fantasma. Després va venir allò tenyit de xenofòbia, que acusava els governs de Pujol de distingir entre catalans d’origen i nouvinguts. Un grau més va ser canviar les coordenades nacionals per les ideològiques, sempre amb argumentacions prou fantasmagòriques. Tema a banda foren les argúcies per sostenir les successives versions de Tripi.

A CiU se li poden retreure moltes coses. Vint-i-tres anys de govern poden donar molta munició. Jo que els he recolzat religiosament puc dir que n’estava una mica fart de tenir la sensació de mai arribar a la terra tant promesa. De fet, era ERC qui propugnava un valor afegit a tot el discurs que havia entrat en fase d’esgotament. Però quan em van començar a acusar de xenòfob, de xorisso, d’obsés de dretes, de noi de casa bona, de botifler, de... hòstia, a mi en van tallar el rotllo. Bastir un gran projecte nacional a base de bombar un discurs infectat de tòpics i falsedats, potser funciona bé a Espanya, on la gent és molt més apassionada. Qui pot veure’s reflectit en un discurs semblant, quan mitja Catalunya ha estat responsable de les majories pujolianes?. Hòstia, és el mateix recurs que fa anar en Rajoy, en Guerra o en Bono però per treure’n rendiment a Espanya. Acusar-te directament de fill de puta i esperar el teu vot, a Catalunya, és potser l’extrem més difícil de lograr.

Així ha començat una guerra de guerrilles absurda. La gent del carrer que pensa en clau de país té una visió molt oberta, molt transversal, poc encotillada. No és ni blanc ni negre. Sap que el primer és Catalunya, que pot canviar el vot de cistell si rere el projecte hi ha una visió honesta de país. Voldria la independència?, i tant!. Però sap que fer volar coloms costa poc. Si cal, podem esperar una mica més. A canvi de solvència. L’esquerra o la dreta és un fantasma que no se’l creu cap dels seus atiadors. I més que por, fa angúnia.

El congrés d’ERC hauria de repensar un discurs nou, tot enterrant la temptació de primar els fantasmes. Una aposta clara per l’honestedat pot convertir-se en un revulsiu per a tanta gent que ara sent el pes de la desil·lusió. I pensar que érem tant a prop del somni!.

dimecres, de març 12, 2008

Una empresa anomenada ERC

Tota empresa, que vulgui ser ambiciosa, ha de tenir una idea del què vol fer a la vida i un mètode que li permeti passar de la teoria a la pràctica. Tenir mètode és tant important com tenir bones idees. Si navegues per alguna pàgina web corporativa veuràs que hi ha alguna pestanya on hi diu alguna cosa tipus “Missió” i “Visió”. És aquí on s’exposa què és l’empresa i cap on vol anar. Un cas interessant és el de Johnson and Johnson. A més de ser un grup empresarial monstruós, es fixen com a fita el fer la vida de les persones més agradable. Incorporen molts codis de responsabilitat social corporativa.

Aquesta manera d’entendre un projecte és el que trobo a faltar en el cas d’Esquerra. Fa quatre dies que havien d’experimentar un creixement espectacular a base de cruspir-se CiU. Després fabricarien independentistes del no res i tot just abans d’ahir -metafòricament parlant-, havia d’arribar una nova onada d’expansió a base d’esgarrapar vots tant a socialistes com a comunistes. Tot aquest magne recorregut en menys d’una legislatura.

Crec que hi ha una manca de definició de projecte. Si vols créixer a costa de CiU, espera’t a esporgar les sigles. Deixar la paraula “esquerra” és una temeritat pel bé d’aquesta empresa. I si realment vols eixamplar el camp d’acció pel cantó esquerranós, cal que en comptes de fer-te fonedís, visualitzis la teva capacitat de lideratge en aquest terreny ideològic. Tasca que havia de ser relativament senzilla quan és gràcies a ERC que hom pot formar un govern d’esquerres. Per adobar-ho, publicitat incansablement sobre la propietat de la clau. El resultat: tall de disgestió.

Aquesta pressa, aquest poti-poti d’estratègia, aquest cremar etapes tant ràpidament, fa que traspuï la feblesa del plantejament. És la manca de projecte, de realisme i probablement l’excessiva tirada a confiar de la improvisació. Hi ha hagut un abús en el “feu-me confiança”. Com a declaració de principis polítics, és ben pobre. Posa al descobert aquesta manca sòlida de projecte, que ha de portar indefectiblement a improvisar. Més que la confiança, el que ha de prevaldre en qualsevol projecte és la solvència.

Una mostra d’improvisació va ser la candidatura de’n Carod a Madrid. Una altra, aquesta dimissió de’n Puigcercós. En cap moment s’ha tingut present que ERC vivia d’un vot que calia consolidar. En termes economicistes es podria dir que els bons resultats s’han degut a simples operacions d’especulació. “Pelotazos” polítics. Enriquiment ràpid, que normalment és molt poc productiu. I al final aquesta mena de bombolla acaba fent figa.

Estaria bé que ERC pensés en gran. Com Johnson and Johnson, que tingui sana ambició empresarial i que incorpori criteris de responsabilitat corporativa. Això no s’ha de confondre amb cap llufa tipus “som com tu”. Si realment sou com jo, us ben asseguro que mai fareu res de bo en el camp de la política. Tenir clara la meva “Missió” i “Visió” em va fer adonar ràpidament de què coi havia de fer amb la meva existència. Que espero sigui bastant més llarga que segons quina mena d’èxits.

dimarts, de març 11, 2008

Problemes de lectura comprensiva

Ara ve quan comença allò d’interpretar el missatge que “ens han enviat els votants”. Jo no sé si calen gaires floritures mentals quan se’n perden més de 300 000 en un temps rècord. A menys que siguis un d’aquest que l’informe PISA cataloga amb dificultats de lectura comprensiva, la interpretació del que ha passat és bastant clara. Una altra cosa ben diferent és reconèixer l’error de la tàctica emprada, que això si que esdevindria un fet insòlit en el món de la política.

Ahir en Puigcercós va anunciar que abandonava el govern. Amb el posat de’n Marco, quan decideix anar “de los Apeninos a los Andes”. Fa maletes per començar una llarga travessia que ha de garantir-li la subsistència passat el congrés del partit. És una lectura de la situació. Personal i intransferible. Però no queda massa clar si la lectura comprensiva d’aquest nou escenari és la correcta.

Potser rodaran colls. Estic segur que en aquestes maletes, més que calçotets o mitjons de recanvi, podria ser que hi hagués un excés de metall, en forma de ganivet o serra mecànica. Potser en aquest camí hi haurà algun capítol on el protagonista retrobarà velles amistats, que avui es presenten com a desencontres, però meravelles del destí, acaben del bracet. Recorde-m’ho, en Puigcercós marxa per dedicar-se al partit. Però tot el demés continua igual.

Assistirem, doncs, a retrobaments que fa dies que estan més que pactats. Així quan en Marco, després d’un llarg camí topa amb sa mare i l’escena provoca una mar de llàgrimes, tinc seriosos dubtes que passi el mateix quan en Puigcercós s’aferri al coll de n‘Uriel i es fonguin en una abraçada d’amor –polític.

Vol dir que hi ha d’haver tripartit pels segles dels segles, si el congrés no hi posa remei. En Puigcercós deixa el govern per que pensa que el partit s’ha descontrolat. El partit!. A més de dificultats per a la lectura comprensiva hi començo a veure símptomes de dislèxia.

Les declaracions de n’Uriel van en la direcció de repensar les bases del tripartit. D’adequar-les. Una pirueta per dir que cal una mica més de maquillatge perquè a la foto sortim ben lletjos. Però que li encanta la foto d’esquerres. En aquest congrés caldria que l’eix ideològic tornés secundari. La visió de país que il·lumina la travessia de’n Puigcercós i de n’Uriel. La que de moment condueix a Esquerra al desastre i arrossega Catalunya a la mateixa sort.

En Carretero faria bé de començar a treure llustre a les sabates. A fer maletes. Si cal plenes de metall, a vessar. Però és que si no comença una reacció des d’ara mateix, la tragèdia que pot viure aquest partit es convertirà en catàstrofe nacional. D’aquí fins a Puigcerdà. Per molt de temps.

En Carretero faria bé de començar a explicar que sense sobirania un país no pot decidir si vol ser de dretes o d’esquerres. Ni quina direcció poden prendre els avions que s’enlairin de la capital. Ni a celebrar judicis en la llengua pròpia. Ni evitar l’espoli. A menys que parlis d’un altre país. Que també podria ser, vist el grau de lectura comprensiva que gastem per aquí.

dilluns, de març 10, 2008

En clau de ressaca

Avui encara no he tingut temps de mirar la premsa. Ara, una lectura en diagonal de l’assumpte em referma en el que hem vingut parlant abastament: la inutilitat de votar en blanc. Ahir a la nit havia un bullici al voltant de les xifres. Cap porta-en-veu del votant en blanc a les tertúlies, cap entrevista als diaris avui, cap o poques referències al pes específic que han tingut en aquestes eleccions. És més, tothom es vantava de l’alta participació, quan la realitat segurament serà una altra.

Segona cosa: necessitat d’un espai comú i poc lletraferit del nacionalisme català. Primar l’eix ideològic per davant el nacional comença a demostrar-se empíricament catastròfic. La lectura, per exemple, dels resultats d’ERC no només es poden entendre en clau d’ERC. El desastre transcendeix al que seria exclusivament un fet de partit. Un panorama disgregat i empetitit del nostre nacionalisme afecta al comú denominador d’aquest nacionalisme. Temps al temps.

Les xifres absolutes no ho diuen tot. Ara, la idea era que ERC havia de créixer a costa del PSC i no està gens clar que la teoria s’acompleixi. Jo diria que si alguna cosa passa és just el contrari. El PP ha robat algun diputat al PSC, però aquest li ha fotut molta mà a ERC.

Tercer: el resultat de CiU dibuixa una línia de mínims –o de màxims-. La ceba ja no deixa anar més capes. Que guanyi un diputat no és significatiu de cap tendència, més que la de tocar fons.

Quart: el PSC és un invent difícil de catalogar. Ara, és una màquina política. Poc ideari, poques propostes, poc progrés, poc perfil dels candidats i magnífics resultats. Filosofia McDonalds aplicada al ram de la política. El desembre vaig escriure el post titulat “De Ferran al Nodo”. Quan el diputat socialista va fer aquell advertiment –amenaça?- en seu parlamentària, l’objectiu era el d’arribar al març amb l’eina ben esmolada perquè les seves enquestes feien fredar. I així ha estat. Els mitjans públics s’han posat a disposició de la causa. I espera’t. El següent pas és el d’anular els blocs electorals. Repeteixo: els socialistes són una màquina electoral i saben fer molt bé la feina. Sobre tot si troben la crossa adequada.

Darrer apunt, dedicat als malalts crònics de basquitis. Dues pinzellades per fer un retrat impressionista: la família abertzale propugna l’abstenció, vot en blanc, vot nul. Per primer cop el partit socialista guanya a Euskadi. Segon apunt: el PNB amb els seus sis diputats i algun de canari composen una majoria absoluta amb el PSOE. Veurem qui serà realment decisiu en aquesta legislatura.

Ho deixo aquí. Està clar, però, que la força de Catalunya serà conformant un espai més gran o no serà. Governant la Generalitat. I tenint la mirada cap al món, més que a Espanya.

diumenge, de març 09, 2008

Tots els matins del món

Segurament avui és dia de pinça al nas. Probablement la majoria que decideixi fer-ho, votarà per eliminació. A l’opció que se li apareix com a mal menor. És cardat haver de fer-ho així. L’ideal seria poder votar en positiu.

Avui el dia que contemplo, mentre escric aquestes ratlles, pinta així. Com mostra la imatge. Acabo de fer-ne la foto.
Però he tingut altra mena de moments. Hi ha dies que han estat ensopits, que no els podria qualificar de pletòrics. Però sí d’una gran bellesa. He fet aquesta tria. Cada dia procuro fer com a mínim una foto. Vull recordar tots els matins del món. Tinc milers de moments captats. Els més grisos passen lànguidament, si cal amb la pinça el nas. Però tinc, també, el convenciment que la terra gira, que no hi ha dos matins iguals i que només és qüestió de parar l'atenció necessària.

Que passis molt bon dia.



divendres, de març 07, 2008

En favor de la participació

Pel dia de reflexió. Faig meu l’editorial que avui ha sortit publicat en el darrer número de l’e-GH, el butlletí digital del Grup Hayek. Et suggereixo que t’hi subscriguis. El rebràs puntualment cada cop que se n'editi un de nou. De franc.
Cal votar CiU?

Dimarts era sobre ERC. Avui és sobre CiU que vull parlar. M’interessen aquells que fan política en clau catalana. I certament, PP o ZP els sento tan a prop com l’Obama.

La primera cosa que sospito del resultat electoral és que CiU aguantarà millor l’estrebada. Hi ha indicis que apunten en aquesta direcció. Però és ben clar que fins el dia després això no es podrà comprovar.

Al final els fets han trencat tots els tòpics de la crosta d’esquerres. Aquella tant dogmàtica que quan, per exemple, els americans decideixen votar Bush, la seva lectura política els fa dir que el poble americà no és prou madur. Demostren un sentit tant fi del nas polític que només pots veure-hi semblança amb la vaca cega topant de cap, amb molta menys poètica.

El votant de CiU és bastant més radical. Vull dir que la federació la pots anar pelant com una ceba i sembla que totes les capes que havien de saltar ja ho han fet. Hi ha un coixí de vots que probablement no es mourà. Això no vol dir que el resultat serà com per tirar coets. Ni parlar-ne d’això. Misèria i companyia, també. Però podria ser que la cosa es pugui vestir més fàcilment que el cas d’ERC.

El votant de CiU té les idees bastant més clares. Cosa dels 23 anys de fer travessies pel desert. Això curteix com una mala cosa. Liderar una opció nacionalista a Catalunya només es pot fer si al capdavant hi ha líders de primer nivell. Podem perdre’ns amb l’estètica, amb el debat epidèrmic, de si tu ets més nacionalista que jo. A qui cony li importa el pes relatiu del nacionalisme?. Compara en Miquel Roca amb en Tardà. O Pujol amb... amb qui collons vols comparar?.

Convergència i Unió ha travat un discurs polític que pots compartir -o no- fil per randa. Pots dissentir en el detall. Però que si el valores globalment no dona peu per a segons quina mena d’estirabot. No, no hi apareix la paraula independència. No. Però deixant de banda aquest pecat, si el teu referent és en clau de país, pots trobar-hi sempre un fil en comú amb els seus plantejaments. I no ho diu el meu sectarisme. Les majories relatives o absolutes no són fruit de cap excés amb el romesco.

El vot a CiU està més estabilitzat. Ha reculat fins tocar fons. No té cap temptació pendular. Ara, és cert que la pinça PP-PSOE aquest cop serà molt forta. Com el cas d’ERC, CiU la patirà de valent.

Jo votaré CiU. (En realitat avui hauria d’estar fent-ho per ERC). Em considero nacionalista. És en la perspectiva d’aquests darrers anys que molts fantasmes s’han fet miques. Vist el que n’arriba a ser de crua la realitat, sospiro per un altre Miquel Roca. Per la feina feta i per què mai va fer volar coloms. Si avui jo penso en clau nacionalista/catalanista/sobiranista és gràcies a un projecte que ha resistit unes envestides tremendes, que apuntala els seus fonaments en el més dedins del país. No és fruit de cap calrada. Ni s’esmicola per cap eròtica de poder. Ni troba sobrer la feina de voler una Catalunya catalana. Primer la nació, després el que vulguis.

Votaré CiU per això. És bastant més que tal o qual persona. I dintre de les contradiccions que la federació m’han generat, el que és bàsic segueix intacte. Jo també voldria la lluna. Però està clar que el coet per arribar-hi encara és per composar.

PS: Molt recomanable el raonament de’n Joan, que posa en dubte el perquè CiU no ha de ser a les Balears. És un exercici de realisme, que en el fons està molt relacionat amb aquest meu.

dijous, de març 06, 2008

El darrer exèrcit de Catalunya

Al marge de la lectura –interessada- que puguin fer cadascun dels mitjans, el que sembla a grans trets és que el PSC (Espanya) guanya a l’alça a Catalunya. El PP (Espanya) és un valor que anirà cap amunt, també. I CiU i ERC, tot el contrari.

Em sembla que aquest panorama ha de fer pensar, en comptes de fer volar tants coloms. Aquest desfici pel vot en blanc o l’abstenció en nom de la higiene política frega el suïcidi. Hi ha una relació directa entre empetitir l’espai nacionalista català i eixamplar l’espanyol. Hi ha una relació directa entre desentendre’s del que hom té sota la pròpia responsabilitat i acumular més maldecaps. Això és l’immediat: anar a votar, tenint present com són les coses ara mateix i no com voldríem que fossin. És vital deixar de fer volar coloms.

No tant immediat, però amb un horitzó proper, cal que la gent amb carnet comenci a pensar en clau de país. O que es tregui la màscara. El nacionalisme català ha passat de ser hegemònic a testimonial. A ser part d’un paisatge on se li atorga un paperet folklòric. CiU va patir una miopia política per no saber preparar el relleu. No va començar establir ponts, per si mai arribava un cas d’extrema necessitat. I ERC ha demostrat tanta o més miopia. Aquí quan dic ERC em refereixo només a determinades persones de la direcció.

Aquests han conduit el partit cap a les escorrialles polítiques, a l’escarni, a la migradesa. A l’enfrontament entre nacionalistes. Han arrossegat al país sencer. Determinades decisions han anat molt més enllà de la clau interna, per instal·lar-se en un delirium tremens difícil d’interpretar. Com es pot criticar i enfotre’s del PSC mentre li atorgues tan de poder que fins i tot arriba a asfixiar-te?.

Auguro temps molts difícils. La nostra és una situació de clara feblesa davant molts –per no dir la gran majoria- de reptes que tenim plantejats a Catalunya, per la quantitat de coloms que hem arribat a fer volar. Potser sí que en Pujol torna a tenir raó quan exclama que els blogaires “són el darrer exèrcit de Catalunya”. El que corre per la xarxa va molt per endavant del món real, interessat i tan migradet. La transversalitat blogaire aporta un valor afegit de país gairebé impossible de somiar fora d’aquest circuït. La xarxa permet engabiar bastants més coloms. Serà que aquest exèrcit s’haurà de plantejar fer incursions més enllà d’internet?.

dimecres, de març 05, 2008

Notes del dia

>L’edició d’ahir de El Mundo es fa ressò del sopar a sang freda. La notícia apareix a la pàgina 21, amb el suggerent títol: "La noche que Madí ceno con 32 blogueros". Vull deixar clar que jo no he dit res més del que he penjat al blog, ni que en Madí hagi filtrat cap cosa. La informació surt fruit del treball de camp fet pel periodista, a base de surfejar per la xarxa. En Karbeis i en Josep Sort són, també estrelles de la notícia. I jo afegiria, encara que anònimament, en Jordi Verdura. La meva aspiració, en absolut, és la de cercar cap mena de notorietat. Si que ho és la de continuar fent coses que temptin tant als lectors del blog com als convidats als sopars.

>Ahir un altre sopar, organitzat per en Marc Arza. Cap a Reus hi falta gent. Tema: el turisme a casa nostra, amb n’Emili Valdero, Secretari de Comerç i Turisme. Interessant conèixer realitats diferents a la purament barcelonina. En Valdero, gestor de la cosa pública que imprimeix un segell particular. Fruit del tall generacional de nova fornada. Un enfant terrible d’ERC. Idees clares i poca poesia, també. Temps no gaire enrere formava part d’aquest espai comú que va significar la FNEC, on el podies trobar colze amb colze amb gent com ara en David Madí. T’imagines l’escena?. La FNEC avui és una realitat morta. Tot el que va provocar, també. A l’hora del whisky ho corroboro.

>Na Trina em fa arribar una informació, que n’Eduard Batlle feia dies que apuntava. Gràcies, Trina!. Una molt bona notícia:








Els Premis Blocs Catalunya ja tenen logotip

Els Premis Blocs Catalunya estrenen des d'avui el seu logotip, que serà l'emblema visual dels guardons que es lliuraran el dia 10 d’octubre a l'Auditori de Girona. La creació del logotip ha anat a càrrec de l’agència creativa La Perruquera Publicitat de Girona.

La intenció del logotip és representar la imatge de Catalunya que es desprèn d'una pantalla plana, que està oberta i que, per tant, simbolitza l’expansió de continguts amb una llengua catalana sense barreres, mundial, que és l'objectiu d'aquests premis.


Els creadors de la imatge han jugat amb la senzillesa, Catalunya i els blocs, amb la finalitat que en properes edicions el logotip ja no necessiti el text i la imatge sola ja simbolitzi les distincions.El proper repte de l'Associació Stic.cat, que organitza els premis, és estrenar la pàgina la pàgina web http://www.stic.cat/ , en la qual els blocaires podran rebre informació dels premis i registrar-se en les diferents categories.

dimarts, de març 04, 2008

Hòsties a Esquerra?

Anem cap a la recta final d’una de les campanyes més deplorables que recordo. Catalunya ha estat una mena de MIA (Missing In Action) o POW (Prissioner Of War). El vocabulari militar americà li dona un toc més “txic” a la desgràcia. Ara, parlem d’una cosa o l’altra. D’una Catalunya autènticament transparent, prescindible i fonedissa.

En aquest empeny per convertir-nos en matèria volàtil hi ha molta gent avesada. Els que ho fan per salvar Catalunya o els que volen tot el contrari. Uns preconitzen el vot el blanc i els altres els debats a dos. I en mig hi resulta una mena de forat negre.

En aquesta recta final hi pot haver de tot. Poc de bo. Però amb una visió totalment marxista del cas –grouxomarxisme, per ser més exacte- puc afirmar que encara podem assolir cotes més altes de misèria.

He tingut ocasió de rebre uns quants inputs, aquests darrers dies. Gent bastant implicada en això de fer campanya. El més bèstia de tot, en forma d’indecisió: rondant el 30%. En altres ocasions diries que tot és encara molt obert, però avui goso a dir que tot és molt tancat. Al marge del que pugui passar a Espanya, penso que podem afirmar que per aquí plourà hòsties.

Posats a fer de visionari, em permeto fer l’exercici només en el cas d’Esquerra. Un post tampoc dona per a gaire més.

Per on li poden venir les hòsties a Esquerra?. Al meu entendre per dues bandes. Una en forma de davallada, que aquesta ja la pots donar per fixa i l’altra amb la pèrdua de grup parlamentari.

A les darreres autonòmiques ERC no va tenir un retrocés gràfic. Afeccionats com som tu i jo, potser no vam apreciar els seus resultats catastròfics. Només van perdre un diputat tot i no comptar amb un de cada quatre votants que els havia d’haver “fet confiança”. Ara, la nostra lectura no hauria de ser igual de sòmines com la que van fer els professionals del tema amb carnet erky. I si, torne-m’hi que no ha estat res. Tripartit 2. A les municipals no hi va haver geni per amagar tant de llautó. Fins i tot jo sóc capaç de veure la joia que desperta ERC i que sobretot la CUP pot certificar. I torne-m’hi. El paó amb ploma d’esquerres desplega tota la seva artilleria de festeig per acabar fent més manetes igual de tripartites. És a dir, a consolidar la tendència a la baixa.

Enguany ERC no compta amb aquella mena de viagra electoral que fou n’Aznar. Va ser el carismàtic Carod o la creuada pepera contra Catalunya la que va enravenar l’electorat de tal forma que es van aconseguir vuit diputats?. En aquesta campanya ERC ni compta amb un Carod pletòric, ni un Aznar desbocat, ni amb unes ganes ciutadanes de fer més cabrioles en nom de la independència. És a dir, misèria i companyia. I pot, a més, perdre la condició de grup parlamentari. Avui és una situació que ostenta gràcies a la discrecionalitat amb la qual Espanya interpreta la llei. La conjuntura de fa quatre anys ha canviat radicalment, respecte a la d’ara mateix.

Amb els resultats actuals, ERC, podria perfectament perdre grup parlamentari. Simplement aplicant la llei, que posa com a condició treure el 15 per cent dels vots d’allí on es presenta. Si a Catalunya això no passa ni somiant la truita més grossa, ara només cal pensar en València, per exemple. I dubto molt que els resultats quedin clavats a la situació present.

En qualsevol cas, mala notícia per a Catalunya. La debilitat d’ERC serà només un benefici en clau interna de partit. En Carretero o n’Uriel Beltran seran els únics beneficiaris, perquè els aplana el camí. Ah, i Espanya. Cada diputat que voli d’ERC, a Las Cortes hi aterrarà un substitut espanyol ben espanyolíssim. Mentalitat política amb model Aena. I Catalunya més encongida.

dilluns, de març 03, 2008

Vol i dol

Aquesta setmana és la darrera. I definitiva. Diumenge, a votar –o no. Rebrotarà aquesta ànima tan tortuosa com catalana. La que vol i dol. La que ha quedat enclastada en els vapors de l’estètica, tan mariscaliana. La que gesticula, però que al final no s’arromanga. La que vol, però dol. La que pensa sobreviure a cop de miracle i que els nens venen de Paris. En TGV. La que crida que cal fer alguna cosa, no?. Enèrgicament, si cal. És la que vol i dol.

La que gestiona la independència molt abans de tenir-la. La que estira el braç més que la màniga. La que fa un retrat robot del bonic que n’arriba a ser la vida en plena llibertat. La que queda embadalida contemplant les juguesques que fan les orenetes al cel, amunt i avall. De tan com arriben a commoure-la convida en tal espectacle el seu periquito, engabiat, perquè ell també en gaudeixi. Sí, la que còmicament vol i dol.

La que es mira la vida amb ulls d’astronauta, des d’una perpètua llunyania. La que no tracta res si la distància no és quilomètrica. La que ja li està bé si la lletra petita s’arriba a confondre amb una taca, de tinta, encara que la història tracti del seu devenir. La que llegeix en diagonal les disposicions d’una vida rica i plena. La que vol i dol.

La que no creu que l’ordre dels factors pot afectar el resultat. La que orquestra enginyeria i matemàtica astral per a fer quadrar els comptes. La que es plany per les cantonades. La que creu que els altres són la causa de tot. La que no pensa que tot pot tenir remei. La que vol i dol.

Aquesta setmana serà el clímax de les ànimes que carburen a cop de calçot i romesco. Entre rot i rot faran enlairar alguna amenaça de tall sobiranista. Àdhuc un “visca Catalunya”. Que no arribarà a les orelles d’Espanya, com ja és tradició centenària. Perquè hom vol i dol. Com qualsevol altra pedra.

diumenge, de març 02, 2008

Sopar amb en Madí

Organitzar un sopar a base de macedònia comporta una bona dosi de risc. I en aquest cas, la macedònia era creuada. Organitzar un sopar tuperware convergent no té cap mena d’interès. Ni per en Madí, ni per a mi mateix. Per això la primera condició és la de fer coincidir més d’una sensibilitat al voltant de la taula. Primera macedònia, doncs.

En segon lloc, desconec la disponibilitat del convidat, que en moments de campanya ha de ser més que reduïda. Aquests sopars porten cua; porten a d’altres ocasions en altres formats. Per exemple, el de’n López Tena ha acabat essent el LT Tour-Canta Guitarra Agarena. Per tant, em vaig veure obligat a complicar la macedònia a base d’incloure assistència no blogaire, provinent de la darrera fornada del Programa Vicens Vives que organitza Esade, sobre lideratge.

El resultat va ser molt bo. Molt. Quan hi ha el punt en que oblides ser l’organitzador de l’acte, vol dir que la cosa funciona simplement molt bé.

En Madí no s'està per collonades ni per certa mena de floritures. No està per fer poesia, com ell mateix diu i repeteix. És molt directe i no acostuma a respondre amb embuts. Això fa anar pujant el to, convida a escorcollar-lo encara més.

Tot i que algú va fer confessions públiques del seu amor cap a Convergència, la cosa no anava d’això. La conversa va discórrer sobre la política, tenint com a referent Catalunya instal·lada en el que ell anomena “dolça decadència”. No va ser en absolut un acte de campanya.

Des de la seva òptica liberal i sobiranista planteja temes sense masses eufemismes: sistema electoral, reconeixement i incentivació del funcionariat, immigració, retribució per exercir la política, el paper dels mitjans, la qualitat democràtica, el paperot de la societat civil. Demana, però, que moltes d’aquestes coses s’han de reivindicar des de fora de la classe política, perquè altrament podria fàcilment confondre’s amb una mena de vulgar corporativisme.

El valor de poder tractar amb un polític com en Madí per a mi rau en el tall generacional que representa. En Madí aporta i defensa idees pròpies d’avui, en sintonia amb aquests temps i està lliure de tot aquest mite que vol simbolitzar la lluita antifranquista. Franco es mort i l’antifranquisme, també. Les coordenades del país s’han capgirat totalment, sobre tot perquè ho ha fet el món. En Madí representa el vigor per afrontar reptes de futur, més que sospirar per les glòries passades. És un camí molt lliure de servituds.

Després de l’exposició feta, basada en el seu llibre “Democràcia a sang freda”, va arribar un torn obert de preguntes. Es va fer curt, però fou intens. Va deixar una gran sensació. Pots combregar o no amb el que diu. Però en tot cas no deixa indiferent. Et desfà aquest nus de l’estomac que provoca aquest panorama presidit per tanta grisor política a casa nostra.

A mi em va semblar que el missatge, a més de contundent, fou positiu. Hi ha motius sòlids d’esperança, malgrat que des d’un punt de vista polític l’escenari sigui tant i tant obert. Sobretot, però, cal ser conscients que la pilota sempre és a la nostra teulada.

Finalment, no em vull estendre massa més. Penso que és molt més interessant el que puguin dir –si ho acaben fent, és clar- els altres blogaires. Ja he dit que la meva visió del sopar és molt bona. En Madí també va sortir encantat de la vetllada, fins el punt de fer suggeriments indiscutiblement temptadors pel futur. Queden sobre la taula, doncs.

Agraeixo al món blogaire que va participar al sopar. Va ser un plaer retrobar amics blogaires i descobrir-ne de nous. Gràcies doncs a:

En Josep Sort, n‘Ester Clos, en Jordi Verdura, en Karbeis, en Mikel, na Trini Milan, n’Elies, en Joliu, en Roi Marphille, en Chamb, el veí de dalt, en Joan Safont i en David Baret.

També vull trametre al meu agraïment a la gent d’Esade, esperant que algun dia decideixin engreixar la catosfera.

Molt agraït a en David Madí, que a més de polític, és un home casat i pare de família.