dimarts, juliol 31, 2012

Estiu 2012

Jo torno a ser a Mallorca. No obria el blog des de l'estiu passat? En Jaume Català m'ha recordat que encara  el tinc. A veure si aquest recés dona per tornar a posar-lo en dansa.
De moment, bon viatge Jaume i família! I sobretot: bona tornada, tot i que no sigui immediata.

diumenge, novembre 13, 2011

Votaré CiU

(Publicat, com és ja costum els dilluns, al Bloc Gran del Sobiranisme)
Votaré CiU. Vaig veure molt en diagonal el debat dels candidats a TV3 i feia molts anys que un acte d’aquestes característiques no em cansava tant. Hem arribat, certament, a un final de cicle. S’ha acabat més d’un bròquil i els realment indignats no som aquesta cosa borda que només té per nord plantar la tenda de campanya i convertir la indignació en un numeret.
Aquesta legislatura que ens prepara Espanya serà definitiva. El neo-franquisme –ara el de dretes-presidirà el govern, amb una majoria prou folgada. Catalunya serà, doncs, poc més que la mosca collonera del sistema.
Tenim quatre anys per endavant molt durs, però també molt alliçonadors. Si d’aquest xàfec no sabem treure conclusions que vagin més enllà de la politiqueta de partit, podem plegar. Portem molt de temps fent l’ase, des d’un punt de vista polític.
Els recanvis produïts en les direccions de les formacions hauria de servir per començar a percebre una nova forma d’executar la política, més d’acord amb els temps que corren. En aquest sentit potser Unió n’és l’excepció, una estranya excepció.
Veure que al PP la Camacho no solament representa el de sempre, però en una versió més barroera, és una mal símptoma. Veure que el PSC s’enfonsa perquè ni el votant socialista pot suportar més impostura, és un mal símptoma. Veure aquesta cosa anomenada Iniciativa, més propera a una comunitat de veïns que a una altra cosa, fa venir arcades. Sort que no se’ls creu ni el més ase i pinten el que pinten.
Després ens queda aïllar la incògnita que plana damunt Esquerra, un cop han consumat la renovació. A mi em deixa una mica descol•locat aquest desfici per denunciar les dietes en taxis de ses senyories. O la sobrera insistència per viatjar en classe turista. Em va semblar d’un ridiculisme difícil de superar i ahir diumenge el candidat hi insistia en un míting a Arenys de Mar. Aquest debat fonamentat en la xocolata del lloro em sembla impropi d’algú, que a més, aspira a dur-nos la independència. Amb una visió tan estreta del món, del nostre món, dubto molt que fem realitat cap somni per aquesta via.
Finalment, hi ha Unió. O potser hauria de dir CiU? Sincerament, no ho sé pas. Només lamento la debilitat a la qual ara mateix està immersa la coalició. El context és molt dur. La victòria que ara mateix gestiona és enverinada. Cal començar a estendre ponts amb altres formacions. Dependre del PP a Catalunya és el principi de la fi.
Per encarar aquests quatre anys, que seran decisius per a nosaltres, cal començar a replantejar la relació Catalunya-Espanya amb una visió radicalment diferent a la vista fins el moment. Hi ha cert argumentari que ja ha entrat en via morta. S’ha acabat el possibilisme exhibit durant tant de temps. Espanya ja no té cap mena de complex a l’hora de mostrar-nos les urpes, ja siguin de dretes o d’esquerres. Estem més que avisats, no ens volen veure ni en pintura. S’ha acabat això d’una Catalunya catalana.
Votaré CiU, tot i que confesso que em costarà però el paisatge és desolador ara mateix. No ho faré amb masses alegries, sinó per eliminació. Considero que en Duran és un magnífic polític, el millor a Espanya. A Catalunya ens cal algú que aposti per les tesis separatistes. Sense portar-les al punt del ridícul. Amb la desvergonya i el mateix convenciment que ara mateix gasta qualsevol altre polític, defensant el seu nacionalisme espanyolista. Espero que aquests quatre anys seran una magnífica ocasió per obrir els ulls i veure, entre d’altres coses, que no he fet el préssec. Jo i tots nosaltres, és clar.

dilluns, novembre 07, 2011

El socialisme, com exemple

(Publicat, com és ja costum els dilluns, al Bloc Gran del Sobiranisme)




Tinc una mica la sensació que aquesta campanya passarà sense pena ni glòria. No sé, per exemple, com la poden viure a les Balears ara que una majoria insofrible popular sembla que s’ho ha d’endur tot pel davant –i pel darrera. Però a Catalunya veig que la cosa esta passant amb un to de sordina que tomba d’esquenes. No veig cap mena de passió per enlloc. Ans el contrari. L’única cuca política que belluga fa més pena que altra cosa. La desmobilització és una mal estès.

El socialisme espanyol –això és, també, el PSC- ha estat un dels fracassos més descomunals que ha proporcionat la democràcia espanyola. Ha exhaurit la credibilitat en poc menys de trenta anys d’arrossegar i repetir fins l’extenuació la mateixa mentida, haver promocionat els trepes -encara que indocumentats- i haver foragitat qualsevol bri de clarividència. Només hi queda resistint la grisor absoluta, aquella mena de rata que de ben segur s’ofegaria a les primeres de canvi fora de la vida política.

El progressisme no ha tingut masses manies a l’hora de fer manetes amb qualsevol tipus d’art obscè o la impostura. Tampoc ha gastat massa vergonya per fer-ho més o menys descarat i públic. Tot el que dictava el manual del bon esquerranós, se n’ha anat d’una ventada. El gran públic, de sobte, s’ha trobat contemplant la rebotiga d’una gran comèdia. Que coi és això del socialisme? La bomba atòmica en el camp de les afaitades.

Si us agrada el bon hardcore, us recomano ullar un trosset qualsevol del vídeo -documental, en diu la tropa de campanya... quina barra!-: “Carme Chacon: retrat d’una candidata”. (No cal dir que de l’Antologia de la desvergonya és igualment recomanable el del candidat Montilla) El rampell em va agafar de sobte, així que llegir unes chacones declaracions, on advertia els pobres mortals:"Vivim en un gran teatre, uns quants diem la veritat, i uns altres l’amaguen".

I, és clar, la presentació de l’aital candidata és memorable. Només en els dos primers minuts de “documental” –ha ha ha- ja topem amb les primeres cabrioles que fa la senyora ministra per ajustar el seu perfil al del bon practicant d’esquerres: “Vivíem a Les Corts, però el meu barri a Barcelona és el barri de Sants”. Les Corts no dona la talla per anar a rascar el vot de l’esquerranós de manual. Cal un llogarret de referència amb un segell més popular. Sants li senta de meravella a sa excel·lència. Hi ha, també, la justificació de perquè ningú no li ha vist el pèl en quatre anys per Catalunya –ni per Sants!-, tira d’avis a l’hora de reforçar el seu esperit irreductiblement d’esquerres -amb molt poca vergonya, per cert-. La mare confessa que ja li deia temps ha, que el més difícil en aquesta vida és “ser dona i d’esquerres”. Certament, contemplant-la a ella mateixa, a la seva nena ministrona i l’amiga de Les Corts que farceix la tertúlia, resulta tot un repte creure, com a mínim, el mantra de les esquerres. La Chacon i el tòpic, impossible. I ho he deixat aquí, perquè és evident que la senyora viu en un gran gran teatre.

Mireu si la cosa està perduda, que els socialistes van per Espanya ressuscitant dues velles glòries, dues faraones, que en el seu moment ja ni es van poder suportar mútuament: els camarades Gonzalez i Guerra. Dos dels consumidors més àvids de la insídia, de l’honestedat més que justeta, la barroeria, la fatxenderia i l’anticatalanisme. Dos magnífics exponents de l’Espanya de Puerto Hurraco. Aquest material, que no és apte per a cap mena de reciclatge, és el que ha de fer rebrotar la fe en l’esquerra “nacional”. (Probablement, és gràcies a aquesta mena de púrria que sobrevivim als nostres il·lusos enterradors)

No és el PP que el ha fet una guerra més bruta o acopi de més mèrits. No. Qui ha enfonsat el socialisme ha estat el mateix PSOE. Aquesta és la gran lliçó vital, de la qual el nacionalisme/independentisme n’hauria de prendre bona nota. Tanta insolvència, tard o d’hora, passa factura.

dilluns, octubre 31, 2011

dilluns, octubre 24, 2011

Topar amb el de sempre: Espanya

(Publicat, com és ja costum els dilluns, al Bloc Gran del Sobiranisme)

“Corredors” per a tots
Ningú no m’ha de convèncer de la importància que té l’economia en les nostre vides. Tot el que sigui invertir esforços en garantir un futur econòmicament més viable ho trobo altament recomanable. No sóc cap descregut en aquesta matèria, ans el contrari. Tinc en l’economia posada tota la meva fe. De moment, és l’únic factor que esfondra imperis i que redibuixa fronteres en els mapes polítics.

Entenc, doncs, el cúmul d’energies abocades en això del “corredor mediterrani”. Certament, hauria de significar una infraestructura de primer ordre per al nostres país -i rodalies. És un eix on l’economia ha d’experimentar una revifada notable. El dia que sigui una realitat, és clar. I aquí és on rau el problema.

Una Espanya que frega el model grec de gestió de la cosa pública és qui té la darrera paraula en aquest festival de “corredors” –i “dos huevos duros”- que ha muntat de cara Europa. Es veu d’una hora lluny l’enèsima presa de pèl espanyola que s’està gestant, mentre la nostra classe política fa com si acabéssim de sortir de l’ou. Tanta celebració perquè el traçat del “corredor” mediterrani ja figura en algun dossier funcionarial europeu, és francament excessiva. Sabem que és Espanya qui ha de prendre les decisions finals. En l’Europa dels Estats -la dels grisos funcionaris-, Catalunya té ben poc a celebrar. Sinó, temps al temps.

Canviar de discurs o canviar de psicòleg
Deia ahir en Nicolas Sarkozy, en aparició conjunta amb la cancellera alemanya Angela Merkel, que Espanya ja no és a la primera línia de la crisi. Això és gràcies als enormes esforços que ha fet el govern d’en ZP i a l’alt sentit de responsabilitat mostrat per l’oposició, encarnada pel Sr. Rajoy. Reflecteixo sempre el parer del mandatari francès, que consti.

En aquesta percepció de l’assumpte, CiU queda missing en combat. Probablement és la formació que ha evitat fer descarrilar l’euro, perquè salvar Espanya en determinats moments volia dir això precisament. I la medalla se l’endu en Rajoy, que per arribar a la Moncloa hagués fet saltar la moneda europea i el que fes falta!

Aquesta és l’Europa dels Estats, un club on no hi té cabuda res que no sigui carcanada estatal. En Duran ja pot anar presumint d’europeisme, d’alt sentit d’Estat, d’anar de sacrifici en sacrifici per apuntalar Espanya. Obtindrà com a resposta el buit més cruel que li pot obsequiar la política.

Som davant d’un moment històric, que reclama un tombant en el discurs. Després de trenta anys d’experiència ja no es pot exhibir la vella cançoneta de ser “decisius a Madrid”. Ha d’haver algun missatge nou, renovat, i molt en sintonia als nous temps.

La política catalana a Espanya mostra un resultat desolador. Han fracassat estrepitosament els socialistes –recordeu la darrera presa de pèl monumental que fou allò del “gobierno amigo”?-, són un fracàs –o estafa- encara més espectacular els escolanets del PP que corren per aquí i és una història condemnada a l’abisme intentar alguna versió més degenerada del “peix al cove”. O apuntem més amunt, benvolgut Duran, o anem directes al psicòleg a veure què aconsella un professional de cara a marcar paquet realment.

dilluns, octubre 17, 2011

dilluns, octubre 10, 2011

Espanya porta les de guanyar

(Publicat, com és ja costum els dilluns, al Bloc Gran del Sobiranisme)

La política catalana corre el perill d’acabar resultant poc més que una oferta a exhibir dins el repertori de Port Aventura. Molt de soroll, molt de foc d’encenalls, molta comèdia i a l’hora de la veritat grates una mica i només hi trobes cartró pedra.


Hi ha escenes, com aquesta de les pagues extres dels funcionaris, que són ben bé d’òpera bufa. O aquella altra, consistent en retallar la dels membres del govern. Tot això ens situa en una divisió nacional insultantment “low cost”. Certament, la crisi fa estralls. Ara s’ho endu tot per endavant. Però no és motiu suficient com per donar corda a un estil “xavista” a la catalana. Retallem sous o replantegem el sistema? Senyories, vostès mateixos.

En aquest marc insofriblement de política-fireta ha estat notícia el retrobament entre la colla reagrupada i la nova (?) ERC. I com era més que previsible, SI encara no ha vist la llum.

Hem assistit, també, a escenes nogensmenys espelusnants. Hem descobert un Duran i Lleida tocant els bongos. Sabíem que tocava moltes altres tecles, però això de la percussió ha estat una troballa. Clar què, en campanya, qualsevol numeret esdevé factible.

La que s’acosta està més que decidida. Com ja és costum, des que Espanya va reintroduir formalment el sistema democràtic en els afers de la política. Però cada cop que n’arriba una de nova, Catalunya està una mica més defenestrada. Això és en part culpa d’aquest sistema, on les majories espanyolistes tenen sempre les de guanyar -i tota la resta només pot exercir el paper de florero-.

Però no hem d’oblidar tampoc l’ínfim sentit d’estat que han mostrat les forces catalanes, a l’hora de plantejar propostes que condueixin a reforçar el tremp del país. L’actual feblesa política nostra és en bona mesura provocada per una actuació entesa en clau de partit i, per tant, en benefici estrictament d’Espanya i el seu espanyolisme.

En comptes de promoure coalicions de vol rasant, potser seria hora de pensar en propostes bastant més transversals. Faria bastant més de goig descobrir que els nostres polítics, a més de tocar-se els bongos, comencen a treballar per construir espais de trobada molt més amples i en clau radicalment catalana.

No serveix de res, absolutament de res, ser el polític més ben valorat d’Espanya o refer els ponts amb una grapada d’ex camarades de partit. Davant l’ofensiva anticatalana que impepinablement vindrà després del ball electoral, el que s’hauria de trobar l’espanyolisme -de dretes en sintonia amb el d’esquerres- és amb una Catalunya reforçada portes endins.

Tots aquest numerets de política ficció ens els acabarem menjant amb patates. No s’hi valdrà ja tornar a expel•lir els retrets de sempre. Cada cop que venen eleccions espanyoles les encarem amb una posició de debilitat més gran. I ho serà més un cop hi hagi nou govern, perquè allò que som incapaços de fer a Catalunya, l’espanyolisme ho té claríssim. Gràcies a tanta frivolitat política no ens quedarà ni l’aigua.