diumenge, de juny 28, 2009

Sopar amb en Carretero

Com passa cada dilluns publico el post, al Bloc Gran del Sobiranisme. En aquesta ocasió parlaré del sopar que vam fer amb en Joan Carretero. És la meva versió.
També es pot llegir la de n'Arnau Oteji, al Cimera i la que es pot trobar al Dies de Fúria, de n'Elies115. Si en coneixes alguna altra, digues-me-la, que també la penjaré. Mercès!.

dijous, de juny 25, 2009

Sopar amb Patricia Gabancho

L’Espai Hayek organitza un sopar que tindrà lloc el dijous 9 de juliol a les 21.00 h., a Barcelona. La ponent d’aquesta trobada serà l’escriptora i periodista Patrícia Gabancho, que parlarà sobre el sistema d’ensenyament i les seves conseqüències de cara als reptes que és plantegen.

Gabancho, ha publicat nombroses llibres sobre temes culturals, històrics i urbanístics. És autora de l’assaig “Crònica de la independència” publicat aquest any. Vinculada amb plataformes i iniciatives de caràcter sobiranista és també col·laboradora habitual en diversos mitjans de premsa i radio. Desprès de la seva intervenció s’obrirà un col·loqui amb els assistents.

Per inscriure’t al sopar només cal que em facis arribar un correu-e. Les places son limitades i s’atorgaran per ordre d’inscripció.

Preu soci: 35 Euros
Preu no soci: 45 Euros

dimecres, de juny 24, 2009

Nosaltres sempre hem estat aquí!





Donem suport a Reagrupament, una aposta de futur que combina la lluita per la independència nacional amb la voluntat de convertir la política catalana en un espai més net, més íntegre, més honest i més pròxim

La convicció cada dia més generalitzada que només amb un estat propi Catalunya podrà sobreviure (culturalment, econòmicament, socialment) contrasta amb la inesperada desaparició del sobiranisme parlamentari. El desig de llibertat nacional no té, avui, representació a les institucions de govern catalanes.

El portal Blocs amb Estrella reneix, doncs, en una situació peculiar: l’entusiasme (el nostre entusiasme), contra el desert (el seu desert). Blocs amb Estrella reneix, però, amb la mateixa intenció amb què va sorgir: convertir-se en una plataforma de suport a la proposta de regeneració política inequívocament sobiranista que representa Reagrupament.

Perquè pensem que Reagrupament és la resposta al cul-de-sac en què els polítics pretesament sobiranistes han posat el país. Una proposta nova, veritablement una altra cosa. Una aposta de futur que combina la lluita per la independència amb la voluntat de convertir la política catalana en un espai més net, més íntegre, més honest i més pròxim.

Reiterem el nostre compromís amb el sobiranisme. I continuem amb la voluntat de no excloure, sense fanatismes, sense prejudicis, sense animadversions radicals. És cert que el catalanisme ens ha decebut algunes vegades, però el camí és prou inhòspit i agrest perquè tots siguem capaços de tornar a encaixar les mans. Blocs amb Estrella no té per objectiu la lluita contra Esquerra, ni contra Convergència, sinó el debat, el diàleg i la crítica constructiva. Volem fer un esforç de convicció. Volem ser un esforç de convicció.

Tenim el dret de creure en les persones, i tenim encara més el deure de tornar-ho a intentar. I aquí som. A favor del país, de la llibertat del país. Donant suport a Reagrupament, a un sobiranisme convençut, insubornable, noble, amb principis. Donant suport, també, a un sobiranisme amb pebrots. Amb els pebrots de no renunciar. De no rendir-se. Tot és tan senzill com mantenir els principis. Només això, ens cal: els nostres principis, i el coratge de mantenir-los.

Nosaltres sempre hem estat aquí: Blocs amb Estrella.

Països Catalans, 24 de juny del 2009

dilluns, de juny 22, 2009

Sóc nacionalista i liberal

Com és costum, els dilluns toca penjar article al Blog Gran del Sobiranisme. Així ho he fet. Molt bona setmana!

dijous, de juny 18, 2009

Solidaritat amb en Montilla

No recordo que en Montilla s’hagi definit mai com a nacionalista català. És més, si en alguna ocasió ha exterioritzat alguna consigna, aquesta ha estat un “Viva Espanya” que li ha sorgit amb tot l’amor a la pàtria que li corre pel dedins. Per compensar-ho també ha espetegat allò de “Visca Catalunya” o alguna altra referència catalanista per tal d’aplacar els humors del bàndol contrari. Ell mai s’ha amagat de quins són els seus referents i de quina és la seva nacionalitat. O la seva bandera. O a qui considera veritable amic.

Sabent tot això -perquè és ben públic-, el que ara no s’hi val és fer-li jugar un paper que ell mai ha volgut. Jo faria el mateix. Si alguna ment suficientment arnada em donés l’oportunitat d’escarxofar-me a la Moncloa, ho faria. I tant que sí!. Sense renunciar a cap quota de sobiranisme. Ben al contrari: el primer que posaria en dansa és promoure la iniciativa per separar Catalunya d’Espanya. El que passa és que aquesta mena de situacions rarament es donen. Molt rarament.

Ara hi ha encara qui se sorprèn perquè en Montilla no vol fer un front comú contra els socialistes espanyols. He de dir que compta amb el meu suport i la meva comprensió. És el que faria qualsevol amb un cervell sa. Per quina raó ha d’anar contra els seus i allò que sempre ha defensat?. Jo, altre cop, faria exactament el mateix. Exactament. Si algú es tan ximple de regalar-me la Moncloa, que s’atengui a les conseqüències. Només faltaria, tros de corni!

dimarts, de juny 16, 2009

Informa, que alguna cosa queda

Ahir, tot fent, dialing vaig escoltar la notícia referida a la inauguració de la T1, a l’aeroport de Barcelona. En aquesta tasca de proveir d’informació a l’audiència, el periodista va dir que la infraestructura arribava amb tres anys d’endarreriment i amb el doble de pressupost del que era inicialment previst. I punt.

Clar, quan veus que això hom ho considera “informació” arribes a entendre perfectament la política dels blocs electorals. Perquè, d’entrada, la lectura subliminal –o no tant subliminal- que fas és la de pensar que o bé hi ha molta incompetència o bé hi ha ferotges ganes de robar.

En una obra d’aquesta volada tot és possible, quant a no complir amb la data ni amb el pressupost. Hi poden sorgir imprevistos de grans dimensions que poden justificar una cosa o altra, sense haver de significar forçosament que s’ha obrat malament.

Quan la informació aspira a ser seriosa hauria de subministrar el perquè de l’incompliment dels terminis d’execució o bé denunciar, cas de que hi hagi realment cap irregularitat. Però fer-ho d’aquesta forma, simplement sembrant l’ombra del dubte, per més que esquitxi en ZP o qualsevol altre socialista, em sembla censurable. Perquè al final el ciutadà “normal”, de tantes mitges veritats com arriba a engolir, acaba una mica ximplet i decebut amb la política. El mal que es produeix no és a tal o qual partit en concret, sinó al comú. I aleshores, quan el desànim ja és generalitzat, existeix cap professional de la informació -amb la pell sempre tan fina- que ho pugui redreçar?

És ben bé que amb això dels blocs electorals els polítics van fer curt.

dilluns, de juny 15, 2009

dijous, de juny 11, 2009

25 de juny: sopar amb en Carretero

Hem acabat un període electoral més. Sense massa pena ni glòria, però la qüestió és que ja és assumpte arxivat al bagul de coses executades.

Ara ja tenim via lliure per encarar el que realment interessa: les eleccions al Parlament Català. Malgrat semblar que tot està bastant clar, hi ha determinades coses que poden influir en aquest paisatge.

Una serà la sentència del TC. Pot resultar una vertadera bomba de profunditat que ho sacsegi tot. Pot fer ballar molts fonaments i caldrà veure el que realment queda dempeus. Una altra cosa que tindrà molta empenta –o no- a l’hora de començar aquesta cursa electoral serà el nou sistema de finançament. O pot resultar una gran bombolla d’oxigen per aquest tripartit que sembla estar clínicament mort, o el pot enterrar definitivament.

Hi ha un tercer factor que –de forma ben diferent- pot tenir un bon grau d’influència. Aquest és en Carretero. Certament, les enquestes donen esperances a CiU. Com a mínim vaticinen la fi matemàtica dels tripartits i, sembla, que fins i tot podria donar-se el cas que la formació pugui formar govern tota sola, sense dependre de la incomoditat d’haver de tractar amb tercers. Aquesta mena de miracle sempre passaria a base de tenir l’horitzó molt clar, sense interferències. És tant ajustat que qualsevol vot que arrepleguin tindrà un valor incalculable per poder tornar a governar.

En aquest context, en Carretero –com ja és tradició en l’escola erky- pot arribar a tenir la clau o bona part d’ella. És interessant saber com respira, un cop ha deixat aquesta Esquerra, tant amant dels trios i col·leccionista de caigudes lliures cada cop més en picat. És per això que el proper sopar, el dia 25 de juny, el convidem a ell. Repetim amb el personatge, però la situació personal i política és rabiosament nova.

Si vols ser un dels comensals, reserva ara mateix via correu-e la teva plaça. Així que tingui els detalls concretats, com ara el lloc, l’hora, preu, forma de pagament o qualsevol altra minúcia, ja t’ho faré saber.

dilluns, de juny 08, 2009

Clar avís

De tots els garbuixos mentals que poden arribar a provocar unes eleccions, la que em desperta menys compassió és la que intenta justificar l’abstenció. I molt menys encara el vot nul. Vull dir avui i aquí. Si la discussió fos, per exemple, entre suïssos la cosa seria radicalment diferent.

Hi ha un determinat papanatisme sobiranista encaparrat a no participar, perquè no se sent prou representat. Gasta una independència a flor de pell que arribar a anguniejar. M’agradaria saber de què pensa viure mentre no tingui aquesta independència al sac i ben lligada. Mentrestant, què?: esperem que ens baixi del cel?.

La deserció el primer que fa és deixar via lliure al teu contrari. Com menys li emprenyis, millor. I en segon lloc dona joc immerescut a les capes més pobres, políticament parlant. Les idees de més baixa estofa, les propostes més magres són les que agafen empenta així que el desinterès es posa en marxa.

Aquesta abstenció hauria de ser una avís per a navegants sobiranistes. M’hi jugo el que mai m’hauria de jugar, que d’aquí a les eleccions catalanes es produirà un pressing bestial i encara més degradant en els mitjans de comunicació. Ganes per engegar-ho tot a rodar no en tornaran a mancar. Ara, no optis per abstenir-te. No te n’adones que així els ho poses més fàcil que mai?.

Abstenció

Com cada dilluns, et deixo amb el post penjat al Bloc Gran del Sobiranisme.
Bona i europea setmana!

diumenge, de juny 07, 2009

A votar!

Avui ja està tot dit. Només s'ha d'insistir en no deixar-nos dur per la comoditat i el soleit que avui llueix. Com a mínim pel Maresme. A votar. No per Europa, sino per Catalunya, per nosaltres. Repeteixo: pensant en nosaltres.

divendres, de juny 05, 2009

La nostra clau:Tremosa

Avui la candidata socialista –per anomenar-ho d’alguna forma, és clar, perquè tothom sap que els socialistes tenen candidat amb el centre d’operacions enllà de les nostres fronteres-, avui ens fa notar que ells han fet campanya exclusivament en “clau europea”.

Benvolgut lector, ben amada lectriu, si un francès o un lituà o un alemany digués el mateix, què pensaries?. Lògicament, que escombren cap a casa. Perquè això que en diem Europa és l’harmonització d’una suma d’interessos. I tothom, desitjant el bé comú, no perd mai de vista els bous i les esquelles que pot perdre en aquesta travessia anomenada “construcció europea”. Ningú.

Fer campanya “totalment en clau europea” forma part d’aquella terminologia que, per exemple, decideix substituir “nació” per “nacionalitat”. Filològicament volen dir el mateix, però políticament signifiquen tot el contrari. És el recurs més efectiu per poder dir allò que obertament els electors cabals i de bona fe mai acceptarien.

No cal que m’hi insisteixin gaire els socialistes –i populars- amb això que no van al Parlament Europeu en “clau catalana”. Però ja em direu si, aquest nacionalisme espanyol que porten en el seu ADN, els fa treballar en un càndida “clau europea” que només una Heidi de les muntanyes o el tarambana Pedro de les cabretes podria empasar-se convençudament.

Anar a Europa en “clau europea” és treballar amb cor i ànima per Espanya. Com faria qualsevol altre que tingui opció a plantar el pandero en una de les formoses butaques destinades a ses senyories. Un alemany, un francès o un lituà hi va afer exactament el mateix. Per què nosaltres hauríem d’entestar-nos a ser diferents?.

Quan els socialistes es posen a treballar fan molta feina. Molta. Ah, i sempre en “clau europea”. Sempre. Sempre. Mira cap a aquest bocí d’Europa anomenat Eukadi. Ells –i elles- sempre fan molta feina. Fins i tot amb la dreta aznariana que públicament tant satanitzen. Mooolta feina, fan!. I de tant treballar i de tant lluir la "clau europea”, fins i tot a Catalunya, es fa difícil intentar treballar amb cap altre. Només falta que els hi regalem la nostra, babau!.

No hi donaré masses tombs. Pensant en el bé d’Europa, en aquesta part concreta que és Catalunya, votaré Tremosa. Tot el demés és tirar aigua a mar.

dijous, de juny 04, 2009

Tots els camins porten a en Tremosa

Aquesta cursa electoral té dos plantejaments clars i nítids. Un de tall espanyol i l’altre és català i mentalment molt més ambiciós del que qualsevol altre projecte catalanista ho ha estat fins ara. Insisteixo a mantenir la teoria que això es degut, sobretot, a una qüestió generacional. El polítics que ja remenaven la cua en la clandestinitat avui són incapaços d’oferir res amb valor afegit a la societat a la qual s’adrecen. Com algun d’ells molt despectivament ha dit en alguna ocasió referint-se a tercers, jo ara també puc manllevar-li la mateixa sentència: “estan més que amortitzats”. I els que no havien de fer aquestes filigranes, sinó que vivien feliçment i amb tant bona sintonia sota l’ombra del franquisme, a aquest.... el mateix. Estan amortitzats del tot.

Mentre Espanya te dificultats per trobar recanvis, a Catalunya s’ha fet el relleu polític cap a les noves generacions de forma esplèndida. Podem dir amb una gran tranquil·litat que hi ha fornades de nous polítics que ben poden gestionar el futur d’aquest país. Això, certament, és un valor a tenir molt en consideració.

Els dos candidats catalans a mi em semblen solvents. Són dos professors d’universitat en exercici i exemple del que hauria de significar la classe política: un reducte només apte pels qui demostrin ser els millors. Fer funcionar un país no és únicament una qüestió de voluntat, sinó que cal tenir capacitat demostrada per a fer-ho. A més de saber llegir i escriure, és clar. La classe política és (hauria de ser) el top of the top social, donat que d’ella irradien les maneres que té una determinada societat. Malament, malament, quan en una nació els polítics no gaudeixen d'un bon gruix. (Parlo, sempre, de l’interior més que del perímetre abdominal).

Ara bé, tot i creient que en Junqueras és un molt bon element, té una servitud difícil d’obviar. Per més que la campanya s’hagi fonamentat en el prestigi de la seva persona, ell representa unes sigles que no són les de qualsevol. És més, penso que se li han convertit en un llast insuportable si la política te la prens en clau catalanista. Tot el que pugui construir de crítica merescuda a l’adversari, molt particularment la dedicada a la banda esquerra, fa un mal d’orelles terrible. O directament provoca la riota.

Els catalans catalanistes enguany hem estat de molta sort. Tenim on triar i remenar, cosa que no pot dir-ho tothom. I, davant la lògica del dubte, tenim també la forma contundent d’aïllar qualsevol incògnita. El resultat sempre porta al mateix: votar confiadament a en Tremosa.

dimecres, de juny 03, 2009

La diferència generacional

En Tremosa representa una altra cosa, que també és vital: el signe dels temps. El candidat de CiU posa de manifest la renovació als partits, l’alenada d’aire fresc. Ell implica una altra forma d’entendre la política, gens sotmesa. El contrari del que li passa a segons quina mena de mercenari, de polític professional. Generacionalment és un personatge molt més capaç de copsar la realitat que alguna de les mòmies erràtiques que exhibeixen les dues grans famílies polítiques espanyoles.

No fa massa vaig visitar el blog d’en Raimon Obiols. Vaig tenir la sensació d’entrar al túnel del temps. L’home fotia aquell mateix discurs de fa cinquanta anys i que segurament devia enravenar a més d’un i més de dos, quan els sermons els engaltava en la foscor de les catacumbes antifranquistes. Suposo que a la llum d’una espelma aquesta energia antifeixista semblava la cosa més trencadora del món. Fins que ha cremat tota la cera i aleshores cap casa, altre cop. I l’endemà, tornem-hi. Un dia i altre i altre i altre... així fins que el dictador –feixista- mor enllitat, sumit en una son profunda. És llavors que pot treure el cap a l’exterior i escampar la bona nova de l’esquerra als quatre vents. Suposo que ja sabeu com va acabar la cosa: vist l’èxit rotund, a fer maletes i cap al cor d’Europa. (Consti que no està gens malament, com a projecte de jubilació).

Doncs l’home, n’Obiols, ara estava encaparrat amb la Margaret Thatcher!. Havia descobert que ella i el dimoni són ànimes bessones i volia advertir al món. A quin coi de català l’importa la Thatcher avui?. Qui se n’enrecorda?. Em va sobtar molt això de dispensar tanta vehemència per a un discurs tant caducat.

Tota la vida democràtica fent de cortesà a un cantó o un altre al final et fa perdre el fil de la realitat. Per acabar d’arreglar-ho -i després de satanitzar la dreta en versió europea-, populars i socialistes estan ben d’acord en afirmar que al Parlament Europeu no s’hi va a ventilar cap assumpte en clau catalana. El cert és que és d’agrair tanta franquesa, d’entrada. Facilita molt la tria final.

Per això el cas d’en Tremosa és diferent. Ni és víctima del seu passat polític, ni s’ha arrossegat a qualsevol preu per les moquetes oficials. Té una visió revisada i posada molt més al dia del que són els interessos de Catalunya. Ho diu sense cap tipus de complex que sí pots veure a la gent que desfila en la llista socialista. N’Obiols o na Badia, quan parlen de Catalunya o simplement la neguen o ho fan fluixet i arronsant les espatlles. No es destensen fins que tenen clar que no els caurà un calbot. Això sí, no oblidem que representen la branca catalanista dels socialistes a Catalunya, en el seu particular exili daurat.

Tremosa és el color, mentre n’Obiols, na Badia o n’Alejo pensen en blanc i negre. El candidat de CiU cerca com fer rica i plena la nació, mentre els altres la neguen i la sotmeten a interessos de més "volada". Allí on Tremosa hi veu Catalunya els professionals hi planten, a cop d’estaca, Espanya. I això és, també, per culpa del llast generacional. Mentre els altres encara tenen assumit feliçment la seva espanyolitat, en Tremosa no té cap hipoteca mental que l’obligui a res en vers la mare pàtria. És fill d’aquests temps, on podem pensar amb total llibertat allò que faria qualsevol altre que no arrossegués un insuperable complex d’esclau i una resistència numantina a no voler deixar pas a les noves generacions. Tal i com fan els conservadors, siguin espanyols de dretes o d’esquerres.

dimarts, de juny 02, 2009

Més miratges, no gràcies

La fàbrica de miratges que regenta l’esquerra no s’atura ni en temps de crisi. Ben mirat, potser és en aquests períodes quan decideix fomentar l’augment de producció per tal de fer minvar la sensació de reculada.

A més de les juguesques que ens proporcionen, per exemple amb l’esquer de les llistes, en Tremosa ha fet bé de recordar determinades coses que són tant conegudes com òbvies. És tal la maquinària mediàtica i la capacitat que tenen per distorsionar la realitat que a vegades sembla que tot ha succeït de forma contrària.

La tant bramada Catalunya social la va posar en marxa els successius governs que va presidir en Pujol, durant vint-i-tres anys. I sembla que ha estat amb el tripartit i amb aquest fill boterut que anomenen patriotisme social, que el tema hagi començat a donar les seves primeres passes.

Tremosa fa bé de trencar clixés d’aquesta mena. Rere la pompa de determinades “polítiques” exhibides des de l’orgull autoanomenat d’esquerres només hi ha fum. No hi ha novetat ni cap plus de solvència. No s’hi intueix cap valor afegit. Ans el contrari, només hi ha clara voluntat de viure de rendes.

El patriotisme social l’únic que ha facilitat és la invasió de competències de la Generalitat. I, per adobar-ho, no s’ha demostrat tant eficaç com ens l’havien promès. La llei de dependència, per exemple, n’és el paradigma. Certament, ha eclipsat el que pugui fer la sanitat catalana de remarcable. Però ni els seus valedors saben com es podrà aplicar de forma sostinguda en el temps, donada la manca de recursos que hi ha per suportar aquest devessall de sensibilitat social. Això sí, hem tingut titulars per donar i per vendre al respecte.

A Europa sembla que també el paisatge es divideix entre bons i dolents. En Tremosa demostra que hi ha vida més enllà d’aquest miratge. Que tota la versió oficial que vol imposar-nos la divina esquerra o la conservadora dreta, al capdavall representen el mateix. Defensen els mateixos interessos. I si cal jeuen plegats, quan la causa comuna els ho demana. Espanya ben es mereix aquest tipus de sacrifici.

Tremosa té una visió europea en català. Així com un dia CiU fou pionera en el camp de la sensibilitat social, avui el candidat posa l’accent en el terreny de la logística i les infraestructures. Aquests seran els puntals estratègics que han de garantir un bon nivell de vida per a Catalunya, en els propers anys. Hauria de ser, certament, el centre de la discussió.

Ara “només” li cal rebre la força dels vots per poder-la aplicar. Ell és tan progre, sostenible, socialment compromès i sobradament preparat com per fer una excel·lent feina. Passa -com passa en els que són bons de debò- que no ho va escampant amb aquesta manca de pudor, com fan d’altres i que els veus anar prou justet justet.

No cal inventar històries truculentes per guanyar l’escó al Parlament Europeu. Si la prioritat és Catalunya i tens l’aval de bones idees, aleshores no s’han de fer malabarismes ni haver de recórrer al miratge personal o polític per veure si hom pot enredar la santa innocència que encara sembla exisitir en aquest país tant infectat de xerraires.

dilluns, de juny 01, 2009

Maneres i maneres

El candidat Tremosa és el candidat. Mentre no en passi una de ben grossa serà així. Quan contemples el panorama que ofereixen aquestes eleccions al Parlament Europeu, tanta desolació encara t’hi empeny amb més força.

La pre-campanya va començar molt aviat i amb un vigor poc vist. El va proporcionar els nomenaments del mateix Tremosa i en Junqueras, com a candidats. Va semblar que la campanya tindria un interès fora del comú. Vam tornar a recuperar -per uns moments- el debat al voltant de l’eix nacional i vam ser molts els que vam pensar que tornàvem a moure’ns dins d’una certa normalitat. Fins que va arribar la campanya oficial.

Hores d’ara la gran preocupació la genera el percentatge referent a l’abstenció. Hom sospita que serà alt. Així que els partits espanyols van entrar en combat no han fet altra cosa que provocar això: tot el que no em voti, que no voti.

En particular, la campanya socialista és antològica. El Cimera, com sempre, apunta molt bé. Només amb el tema de les llistes n’hi ha per deixar-ho estar. La Sra. Badia corre pels mitjans autoproclamant-se cap de llista. Bé, no cal donar-hi masses tombs. Agafa la papereta que els mateixos socialistes ens han fet arribar. El que allí s’hi certifica és que no és la número u. I que potser vulneren la mateixa Llei Orgànica del Règim Electoral General (LOREG). I que probablement el que fan amb aquesta picaresca ratlla, fins i tot, la inconstitucionalitat pel fet que no votaràs el que diu la papereta. La llista és descaradament incompleta!. Hi ha alguna cosa en aquest assumpte dels socialistes que no casa.

Només això, anar brandant el número u, quan saps positivament que l’arxiconeguda Maleni va per davant teu, convida a engegar-ho tot a rodar. Amb quin humor pots implicar-te en una campanya semblant, on veus que un dels grans t’està prenent el pèl tot el que dona de si?.

En aquest nivell no hi trobaràs en Tremosa. El seu objectiu no és el d’anar afaitant a ningú, a plena llum del dia i de forma pública. Em demano perquè no denuncia un fet tant flagrant com aquest de les llistes?. Serà que mediàticament ho tindria tot en contra?.

L’efecte del nacionalisme excloent

Com cada dilluns, el meu post al Bloc Gran del Sobiranisme.