Escapada a Menorca

Menorca és una altra història. És el destí preferit per a molts catalans, a l’estiu. Just el que feia jo, de tant en tant, fins que vaig descobrir Mallorca en més d’un sentit. Encara hi tinc amics que segueixen fent el de sempre. Així és que quan l’estada dona prou de si, intento treure el nas per Menorca. A cop de ferry vol dir hora i escaig de trajecte.

No conec gaire bé aquesta illa. La meva experiència és de sol i platja, a menys que tingui la gran sort de topar amb dies ben rúfols. És aleshores que puc gaudir d’alguna excursioneta. Sempre en quatre rodes. Trobo el paisatge molt auster. Crec que és això el que atrau tant els catalans: calma visual, moral i espiritual. Defugim de qualsevol estridència i això és el que t’ofereix Menorca.

Hi hem anat a celebrar l’aniversari d’un bon amic. Ara ja té tres fills. A més d’intentar les rutines de fa molts estius, Menorca em recorda com passa el temps. Tres fills!. Enguany som al mig del no res civilitzat, on s’hi arriba després de resseguir una xarxa de caminois delimitats amb contundència per murs de pedra seca. Són alts. De tant en tant brama un ase afamat. Rere tanta pedra amuntegada hi apunta una mà de preciosos tresors. Així és que convoco dos d’aquests nens per anar a robar figues i raïm. En poca estona aconseguim un botí respectable. L’excitació de tal maldat fa que, a més de l’ase, la nostra cridòria recorri camps amunt i avall. Mai més tornaré a assaltar propietats privades en aquestes condicions. Només a Menorca em podia sortir bé una idea com aquesta. Passi el que passi sempre hi regna la calma.

Per no perdre el costum, també anem a una platja de dimensions reduïdes. Això no és motiu suficient per desanimar els que fan nudisme integral o als que no en fan. Allí mai no s’ha encetat aquest debat moralitzant. Ni s’hi ha practicat aquesta suposada pedagogia tant progre a favor de les bondats d’anar en pilota picada pel món. Mentre no emprenyis, disfressat del que vulguis.

Mai m’ha agradat el nudisme. No pas pel pes de cap creença. Em molesta moltíssim trobar aquesta fina sorra de platja segons a on. En determinada posició pot resultar com la fiblada d’una minúscula piranya. No. Detesto el nudisme. Per aquesta puta incomoditat i per qüestions estrictament estètiques. A vegades hi veig senyores que simplement fan vergonya. Senyores a les quals ja els ha passat l’edat per anar mostrant-se alegrement, en absència de qualsevol tela. O senyores joves i esveltes com gaseles, que no tenen els mínims de decència per lluir un pubis arreglat i que subministri el mateix goig que poden fer-ho, per exemple, llurs pits tersos. No entenc que puguis fer l’esforç per arribar a Menorca, disposada a fer nu integral i que racanejis quatre euros en depilació. Hi ha pubis de senyores tant summament descuidats, que en eixir de l’aigua arrosseguen de tot. A alguna li he vist jo enredat, a més d’algues, un principi de colònia de musclos trenant la primera corda. Jo, vestit i pentinat, em sé la fila que faig. En pilotes podria ferir la sensibilitat. I, malament si no fos així!. Voldria dir que la humanitat no té salvació ni la mereix. Decididament no m’atrau fer nudisme. No es tracta únicament de tenir-la més o menys llarga. Cal exhibir bon gust per damunt del decòrum.

Curs d’estiu apanyat pel bon català
Lliçò novena: Es cul, sa cula

Arribats en aquest punt, se’m fa imprescindible proveir de material entenedor, tant si ets un catalanet que fa nudisme com si ets dels que, com jo, s’ho ha pensat dues vegades. Cal parlar amb propietat, per no dur a un abisme insuperable la relació entre principatins i baleàrics.

Quan hom fa referència a la titola, a Mallorca si ho volem fer educadament n’hem de dir “sa perdiu”. Quan la cosa té dimensions descomunals, aleshores és “el mastegot”. Quan xerres amb criatures el correcte és dir-ne “sa piula”. Si prefereixes el toc vulgar quedes perfectament bé emprant “es pardal”.

En cas de voler-nos referir a les senyores, la cosa educada és dir-ne “sa cotorra”. Més vulgarment pots optar per “sa fufa” o “sa figa”. I quan vulguis ser precís, per referir-te al clítoris, quedes magníficament parlant de “es gallet”. Això no s’ha de confondre mai mai amb l’expressió “cotorrí” o “cotorrí de sucre”, que no té res de matís sexual. Es fa anar per adreçar-te a una criatura amb molt d’amor, però filial. Hi ha qui també fa anar carinyosament amb els petits l’expressió “sa cula”, per referir-se al sexe femení.

Amor de cabra

A Mallorca, a més de llegir l’Avui –pel que s’ha de veure!- o el Diari de Balears que té una molt bona versió digital, cal anar tenint present l’Ultima Hora o el Diario de Mallorca. Aquests darrers, en castellà, tenen una tirada molt superior a la que pot tenir qualsevol editat en català.

Evidentment que la barreja d’esport i patriotisme, en aquest dies de molta calor i jocs olímpics, pot donar sortida al més impensat. Avui, per exemple, a l’Ultima Hora, en la seva portada hi surt una esportista brandant la bandera anglesa. L’autista que ha redactat la notícia l’ha titulat textualment: (Cos de lletra gran) La “chica de oro” (cos petit) inglesa es (cos de lletra altre cop gran) mallorquina. La cosa està permenoritzada a la pàgina 39.

Vehicular les glòries d’una pàtria via esport, el que sigui, em sembla més a prop del franquisme que d’una democràcia oxigenada. Espanya, en aquest sentit, ha donat mostres sobrades de seguir il·lusionadament el model “Cabra de la legió”. En les situacions més delicades, a cop de trompeta, puja i baixa decididament del tamboret. Sempre. No falla mai. La cabra mai perd la compostura i sempre compleix. Sempre. Ara, tret d’això no esperis gaire cosa més. La roja, per exemple, n’és una perfecta mostra d’esperit musculat amb model d’aital cabra. L’excitació que desperta és quadrúpeda; no hi altra explicació raonada possible. A Espanya no li demanis perfil alt. Cop de coça a la pilota que sigui i poca cosa més. Aquest sembla ser el seu lloc al món.

Clar que quan he vist aquella al·lota amb la bandera anglesa i el titular tant patriòticament mallorquí, m’he quedat glaçat. Tant que he decidit anar a cercar el detall de la notícia. Mentre girava pàgina, he arribat a la 19. Hi figura un llampant anunci a pàgina complerta, a color, de l’Agrupació de Cadenes Hoteleres, fundada el 1977. S’hi pot llegir: “La Agrupación de Cadenas Hoteleras de Baleares felicita al mejor embajador de Baleares en el mundo”. Una foto gran i grossa mostra l’embaixador baleàric estenent una bandera espanyola, vestint un xandall trempat amb la mateixa bandera i una medalla d’or dels JJOO. I reblen amb un goig molt sentit la felicitació amb un ¡¡¡ Enhorabuena campeón!!!. Cal ser molt, però que molt baleàric, per trobar una escletxa mallorquina en tot plegat. El mateix passa amb la notícia de la ciclista anglesa. Ella nascuda a Anglaterra, però de pare mallorquí, el senyor Romero. D’aquí s’estableix tot un fil, que només gràcies a les altes temperatures pot fer-te concordar aquesta medalla d’or amb un bocinet de glòria pàtria baleàrica.

Els dos casos porten directament a aquest patriotisme de cabra de la legió. Un Matias Prats qualsevol queda curt quan topes amb aquestes mostres tant xusqueres d’amor d’escopeta nacional. A mi em deixa molt descol·locat, perquè en realitat és una ostentació de provincianisme aclaparant. Aquests atacs de bogeria els podria entendre en algun retomb d’aquells formosos camps castellans que tant meravellosament va descriure Machado. Però a Mallorca???. Si pots, compra el diari. Ja m’ho sabràs dir.

Curs d’estiu apanyat pel bon català
Lliçò vuitena: Jo som

Ser o no ser, aquesta és la qüestió. Però ser el què?. Si volem arribar a ser alguna cosa més del que ara lluïm, el primer del que hauríem de ser capaços és incorporar dins l’estàndard lingüístic qualsevol varietat dialectal. Amb normalitat aclaparadora. Fins que al·lot, doi, coiò, doblers o qualsevol altre forma que avui és pròpia només en un territori concret de parla catalana, anem dats. I més quan la nació reposa sobre tot en la llengua.

Sempre he trobat deliciosa la primera persona del singular del verb ser: el “jo som”, que s’usa a Mallorca -i la resta de les Balears-. És probablement una forma arcaica, que empelta directament del llatí “Ego sum”, que en la pronuncia vulgar segurament seria “som”. Al Principat va acabar derivant al conegut “sóc”. Ara, no m’estanyaria que a un català de Barcelona si li suggereixes emprar amb absoluta normalitat la forma “jo som”, pot suposar-li una crisi epilèptica. Potser començar per aquí és demanar massa.

El dia que puguem fer anar el “jo som” per arreu o tantes altres coses que avui només són d’ús exclusiu a Mallorca, aleshores tenim futur garantit per molt de temps. Aleshores serem de debò, com qualsevol altre llengua. Les arengues patriòtiques amb passió quadrúpeda, no porten enlloc. Més que a la desaparició i al ridícul més espantós. Ser com una puta cabra és francament espantós. O no?.

Teoria dels tres cercles

Si he de fer cas de la teoria que la meva dona em va dir fa temps, anem dats. Ella l’anomenà la teoria dels tres cercles i la té contrastada per més d’un cantó. Aquesta parteix de la base del teu cercle d’amistats, que conforma una primera anella de gent. Cadascun d’aquests personatges té, a la seva vegada, el seu propi cercle i diferent. És el segon cercle. De les amistats que puguin tenir-se en aquest cercle –i que conformaria el tercer- sempre hi ha algú que ja coneix un personatge del primer. És a dir, a Mallorca no pots escapar del tercer cercle. Conclusió: l’univers mallorquí és molt esquifit. Per bé o per malament. Suposo que hi haurà estones de tot.

Aquesta teoria a vegades m’ha fet pensar el grau de degeneració que pot haver, d’un cercle a d’altre. Com ja he dit, Palma és un cas a banda. Vull dir pel que fa a temes de país. Probablement és el fenomen versió mini del que passa entre Barcelona i comarques. A vegades he tingut ocasió de participar en alguna reunió –normalment un àpat- del primer cercle, composat per amistats de la família mallorquina. Jo acostumo a ser la cosa exòtica, per la cosa aquesta de ser català. Això tant pot provocar un amor platònic com una excitació incontrolable.

Sempre hi ha algú que resulta ser molt fatxa. Però molt. De dretes o d’esquerres, però de tant fatxa que és, la ideologia queda perfectament eclipsada. D’aquest cas d’espanyolisme ubicat al primer cercle, algun cop ens ha portat a congregar-nos amb alguna amistat seva, pertanyent al segon cercle. Resultat catastròfic, molt més fatxa. Si el primer, tímidament, t’acaba afartant amb teories de com aquí ben poc la llengua espanyola deixarà d’existir a Barcelona o a Palma, per culpa del nacionalisme intransigent, el segon –amb el qual no hi tinc cap mena de confiança- t’aborda amb proclames de “Pujol lladre”. En aquest punt de conversa, encarada de pet en un atzucac, a mi només m’interessa demanar: això és una teoria només seva o àmpliament compartida pel seu cercle d’amistats?. Aleshores veig que un fatxa atrau a fatxes més fatxes. Fins a graus clars de degeneració. I se m’encén un warning interior: algun d’aquests rematadament fatxes té molts números que sigui amic directe dels meus sogres. Del tercer cercle sempre acabes parant al primer, recorde-m’ho.

Afortunadament ara ja duc el temps suficient com perquè els meus sogres m’adorin, digui el què digui, respongui el què respongui. I també per esperar amb els braços oberts aquest fatxa majúscul que encara no conec i que suposo ben aviat es revelarà. He decidit deixar el posat educat per respondre determinades situacions com em vingui més de gust. I ho faré. Aquesta setmana he conegut un exemple molt desgraciat de fatxenda fatxa. Sosté la teoria de que la Generalitat de Catalunya paga de sota mà l’UIB i és per això que s’hi fan “tantes de coses només en català”. De moment li he dit: i qui li ha explicat aquest “xiste”?. S’ha de tenir molt poca vergonya per sostenir coses com aquesta!... No?. Vaig aprofitar un moment de dubte i el vaig deixar allí, palplantat.

Curs d’estiu apanyat pel bon català
Lliçò setena: Empegueir i malavejar

Passar vergonya és empegueir -o viceversa-. S’usa molt de forma reflexiva. És una expressió desconeguda pels catalans i poc experimentada per l’espanyolisme resident a Mallorca. Cal tenir molt poca vergonya per dir segons què. Tant poca que molt cops he arribat a empegueir-me de debò. Aquesta és una forma que està molt en ús, molt vigent. Ara parlo des del punt de vista estrictament lingüístic. Trobo que és una expressió molt maca. Sento molt que incloure-la en aquest curs d’estiu tant imprescindible, l’hagi malavejat –altre paraula fantàstica que vol dir “procurar”- una història tan sòrdida, com sol ser tot el que toca un fatxa.

Per desgràcia, malavejar se sent poc per Palma. No és així fora ciutat. Quan surts de Palma, a més de deixar enerere certes visions indesitjables del país, la llengua segueix tant floridament bella com sempre. Afortunadament.

Dia de la "Virken" Maria

Ahir fou la Mare de Déu d’agost. L’església del poble on sóc celebrà el seu trentè aniversari. Trobo que és un bon motiu per veure que s’hi fa. La institució de l’Església ha estat sempre una peça clau en els moments més delicats. Sempre ha estat al costat del país. Clar que també hi ha hagut una versió espanyola que va fer els seu agost al costat del franquisme. Però l’Esglèsia catalana sempre ha estat molt sensible amb la nació.

Potser ara s’estila un pensament anticlerical. Amb la mateixa reflexió profunda que pot donar-se amb l’antiamericanisme o l’anticatalanisme. A mi em sembla francament ridícul. Com el debat sobre les arrels cristianes d’Europa, que en alguna ocasió n’he parlat per aquí molt més civilitzadament o en d’altres bandes, encara que sigui de forma troglodita.

El dia que l’Església perdi la partida a casa nostra, estic segur que a Catalunya –o a Mallorca- li començarà a ballar un dels seus pilars més importants. Moltes vegades no sabem el valor de les coses fins que les perdem.

La meva vida religiosa sempre ha estat més aviat escassa. Per no dir nul·la. En canvi, m’agradaria que fos tot el contrari. Tenir una mica de fe o una cultura religiosa més ferma, penso que em faria molt de bé. Els temps en el quals anava a missa, per obligació, queden lluny. Sempre van ser una motiu d’avorriment esclatant. Sempre s’em va fer una muntanya de les grosses intentar treure l’entrellat d’un sermó.

Ahir, doncs, vaig decidir anar a missa de dotze. La primera sensació fou d’alegria, perquè era feta en mallorquí. Vaig pensar: anem bé, molt bé. Un cor d’afeccionats feia unes interpretacions molt boniques. Vaig pensar: carambes, la de galls que havia arribat a sentir jo!. Anem molt bé, doncs. A la fi d’un dels càntics, per obra d’algun d’aquests misteris mai revelats i que s’expliquen només a cop de posar-hi molta fe, el capellà va enfilar en espanyol.

L’oficiant, jove, per acabar-ho d’adobar va llegir de dalt a baix el sermó enfundat en plàstic, com una d’aquelles xuletes però de gran format que caracteritzen en Montilla. No va treure l’ull del paper i no va ser bo per improvisar ni una de les obvietats que oscil·laven entre el dia que era ahir -de la “Virken Maria” que en deia ell- i els trenta anys d’aquella parròquia. La combinació entre totxos i fe cristiana em va semblar d’allò més patètica. I aquest anar botant de l’espanyol al mallorquí, molt ridícul. M’ha semblat un símptoma de renúncia en una de les tasques que també són pròpies a la sagrada institució com és el de ser sensible amb la cultura pròpia d’allí on es mou.

Em va passar que en les estones en que s'oficiava en mallorquí, l’atenció s’em despertava. Però en fer-ho en castellà, tot i l'accent tant mallorquinot, em transportava a l’època en que jo anava a missa regularment. Només se celebraven en castellà molt tancat i on vaig sentir coses tant summament transcendentals com ara el perquè del “acojonamiento de los empresarios”. Temps semblants al del Nodo, vaja. Va ser així que vaig tenir motius per invertir la meva fe en coses potser més terrenals però més racionals.

Curs d’estiu apanyat pel bon català
Lliçò setena: El vil lingüisme

Una de les coses més desquiciants per un català a Mallorca és l’actitud que fan anar els mallorquins amb “sa llengo”. És d’una sobirana deixadesa. I es desquiciant per què sempre sempre sempre passa igual.

Quan t’adreces a un parlant mallorquí amb el teu català del Principat, la resposta és en castellà. Ni el bon dia et respecten. Jo sempre he insistit en que “sé xerrar en mallorquí”. I res. Hi ha un resort molt interioritzat en l’ànima dels mallorquins que tossudament els fa continuar castellanament. És un fenomen que a dia d’avui encara no hi he trobat resposta satisfactòria. M’hi he familiaritzat, que consti. I m’he passat a “l’amo!, perquè putes me xerrau en foraster”?. Aquesta forma de vil lingüisme és de les coses que més m’encenen dels mallorquins, ho confesso. Com això de fer les misses amb aquestes macedònies i tant poc sentides.

Cap a Biniali i Algaida

Per recomanació de’n Jordi Castells, autor del blog Parlant de vins, avui hem enfilat cap a Biniali i després cap Algaida. Primer era qüestió de topar amb l’Obac de Binigrau i després un vi dels de Cal Majoral, que són fets amb producció ecològica.

Binigrau és una bodega petita en un poble encara més petit. Hem pensat que en ser allí mateix demanaríem com arribar al celler. M’he trobat amb la sorpresa que és una delícia de lloc. És una d’aquestes porcions de geografia que només les veus als llibres de fotografia. Cada raconada és com una postal. Una meravella. De les grosses. Després de badar un moment hem demanat a un autòcton pel celler.
-Bones...
-Uep!
-Cerquem la bodega Binigrau.
-Hi heu telefonat?. Ara en Miquel parteix molt prest cap a les vinyes. És temporada de molta feina.
He deduït que la dimensió de l’empresa és minúscula. Ens ha indicat correctament com anar al celler i, efectivament, era tancat. Però no ens ha sabut gens de greu. Ahir, amb n’Aucanada -i per sàbia decisió seva- vaig anar a Selva, a conèixer el celler Divins. Ja vaig fer meva una primera remesa. Per la tarda, amb la família, vaig visitar Macià Batle i la carregada encara fou més copiosa. Anem, doncs, més que servits pel cantó etílic.

Hem tingut la sort de poder guaitar el poble, de forma minuciosa, amb parada i fonda al Bar de la Plaça. No vull resultar cursi, ni semblar lleument tocat per algun símptoma d’idiotesa. Intentar descriure aquest puntet de món és una tasca difícil. Saps un lloc petit, on l’encant de les edificacions amb solera centenària és incombustible, sense cap nyap arquitectònic, cap!, on el segon racó és encara més encisador que el primer?. A mesura que passeges, aquells carreronets imanten els sentits amb una atracció tal que pot arrabassar-te el cor sencer. És un d’una bellesa desbordant. Quina santa meravella!.

Després hem anat cap Algaida, a través d’una carretereta més que secundària i travessant Ses Alqueries. Una altra meravella. De les grosses, també. Un cop aparcat el cotxe a la meva dona se li ha encès una llumeta de desig i ha recordat una professora seva, que la va tenir quan va fer quart de bàsica. Jo en diria antull. En aquella hora ja em veia amb resultat semblant al del celler Binigrau: portes tancades i barrades. Així és que li he suggerit anar al forn del poble, que sempre és un centre neuràlgic, on tant hi pots localitzar una bona coca com qualsevol persona resident allí. I així ha estat i més. Al Forn Can Salem hi hem trobat vins de Can Majoral.

El forner ens ha indicat la forma d’arribar a casa de la mestra, que ha resultat ser parenta del farmacèutic. Una altra dada que fa definitiva la localització de qualsevol persona en llogarrets d’escala semblant. L’amabilitat del foner ha estat màxima quan ell s’ha ofert a fer-nos de guia i ens ha deixat davant mateix de la porta de la senyora. Dit i fet. Hem trucat el timbre de la casa, ha comparegut una senyora amb un aspecte venerable però enèrgic, la meva dona ha estat presa de l’emoció i ha començat a plorar. Un devessall. La senyora esglaiada. Jo callat i no traient l’ull a aquella velleta jovial, per si decidia prémer un botó irremeiablement connectat a alguna alarma. Un cop refeta la meva dona hem encetat una conversa entranyable que ens ha duit cap el jardí. Ella i jo hem patit la mateixa plaga de mosca blanca, però les seves plantes avui fan un goig res comparable a les tomaqueres que vaig haver de sacrificar. M’ha explicat de forma impossible com poder trobar solució a la plaga, en una botiga de Palma. La senyora l’hem enxampat a punt d’anar a remullar-se a la piscina de casa del seu germà –dues portes amunt-. Tot i així no a estalviat temps de conversa. Hem intercanviat telèfons haguts i per haver i l’hem deslliurat de la nostra companyia temporalment. Hem tornat cap al forn, a agrair les gestions. Hem recollit el vi i un bon pot de gelat artesà d’ametlla crua. Us ben asseguro que aquest forn ha estat providencial en més d’un sentit. Tot el material que hi havia exposat feia molt de goig. I el gelat ha resultat ser un pecatot dels magnífics. Hem deixat l’envàs tremolant.

He de dir que ha estat un matí llarg i memorable. Hi ha més d’una Mallorca que avui ens ha assaltat i que guardarem en l’apartat dels bons records per sempre més. Afortunadament.

Curs d’estiu apanyat pel bon català
Lliçò sisena: Te diré coses

L’estiu és un moment idoni per conèixer Mallorca a fons. És per això, que abans d’agafar l’avió cal organitzar alguna activitat per engreixar l’esperit. Considero que a Barcelona cal tornar-hi amb alguna cosa més que la pell torrada. Així és que, amb n’Aucanada, vam decidir celebrar un sopar amb algú molt coneixedor de la terra.

El primer rampell meu fou repescar un contacte que jo ja havia tingut l’estiu passat. Òrbita PSM. Aquestes gestions es fan amb antelació, perquè la calma mallorquina pot donar disgustos i perquè en època d’estiu tothom fa plans, com és natural. En rebre per contesta “te diré coses”, hom nascut o educat a Catalunya ha de saber que, aleshores, un tracte entra en el forat més negre possible. I quan s’arriba en aquest punt, cal garbellar possibilitats fins i tot en l’òrbita del PP, que d’altra banda enguany ofereix molta munició per conversar.

Quan un mallorquí respon “te diré coses”, cerca’t la vida. On sigui. O espera ben assegut. Estàs avisat i no ho repetiré.

Sóc a Mallorca

Avui he voltat pels mercats que es fan a Llubí, Santa Margalida i Ariany. Ens ha acompanyat un sol ben guapo. De bon matí és el millor moment per treure el nas. A partir de les dotze te’n comences a penedir. De totes formes, si corre una mica d’oratge, qualsevol sortida es converteix en ben agradable.

He fet l’escapada tant aviat, que he decidit berenar a Llubí. Al café Coc. De bon matí hi ha qui ha demanat una ració de llengua amb tàperes, que és un plat molt típic en aquest poble. Encara no en tenien. M’he sentit una mica desgraciat encarregant només un entrepà de formatge i pernil. Salat?, Sí, gràcies. Però aquesta depressió ha volat de seguida. A Palma demanes pernil i posen cara de susto. O de retrete. Prefereixen dir-ne "jamón" o "kamon", cas d’algu un poc mallorquinot. Quan l’home que prenia la nota ha trobat el més normal del món dir-ne pernil, he començat a veure la llum.

Gairebé tot el poble era concentrat a la plaça del mercat. El café, ple. Plats amunt i avall i jo diria que havia més moviment dins el local que a fora, a les parades. M’he adonat que allí hi parlava tothom en català i, per un moment, he tengut la sensació de ser a Mallorca. Fins i tot el tipus que venia els números de l’Once, que ja és difícil trobar-ne un d’autòcton. Guenyo com toca, però mallorquí a les totes.

Curs d’estiu apanyat pel bon català
Lliçò cinquena: Les presses i l’humor mallorquins

Hi ha dues coses difícils de retratar de Mallorca. El sentit de les presses i l’humor. Crec que són coses molt singulars i que mereixerien una D.O. . De pressa em sembla que no n’hi ha. No han sabut mai el que és, fins l’arribada del turisme. El temps ha transcorregut sempre igual, exceptuant els darrers vint/trenta anys. Hi ha poblets que han romàs immutables des de la mateixa edat mitja fins ara. No experimenten la menor pressa de canvi.

A l’home que oferia números de la sort li han demanat: aquest és el bo?. Ell ha pres el numero de les mans a una senyora, se la mirat i remirat a consciència. L’ha examinat amb un deteniment per a mi incomprensible. Passada una bona estona, d’haver-lo repassat microscòpicament, l’ha tornat i amb un posat solemne ha assegurat: aquest serà el bo. Després d’això ha encetat una conversa, també llarga. Però molt. Jo sempre he vist la gent que ven números de l’Once als bars o als restaurants que van esperitats. Fan una guaitada general i gairebé amb la flaire que fa el local saben si val la pena o no treballar-hi la venda de números. Però és allò de vist i no vist. A Llubí, el venedor dels cecs ha quedat embarrancat a la primera taula. Fins que li he fet senyals i he vist clar que havia de demanar el mateix número que aquella senyora. No podia arriscar-me a haver d’encetar tot el ritual de confirmació de la butlleta guanyadora si jo volia visitar més d’un mercat. En aquestes què un home, tot entrant al café, ha ensopegat. Ha reaccionat ràpidament i s’ha estalviat anar de pet a terra. Però ha exclamat uns "Cagums-en-Déu" i uns "Batuadells" que han retronat amb contundència. Tant que la parròquia l’ha quedat mirant. I veient-se així d’observat, s’ha cregut en l’obligació de justificar el seu comportament. Amb un fil de veu ens ha confessat: és que a l’entrar, en comptes de mirar cap al davant, la vista se m’ha anat cap els escots d’aquestes fadrines!. Al sortir, amb molta cura, he mirat de trepitjar fermament els dos graons que porten a l’exterior i he dut la mirada cap on havien de ser congregades aquelles fèmines. La més jove feia dies que havia passat la setantena!. L’humor mallorquí és molt agut. Molt fi. Molt intel·ligent. A vegades, de tant que n’és, mai acabes de saber per on pot brollar-ne un bocí.

Dia del Senyor

Diumenge és dia d’àpat familiar. A la taula hi seuran quatre generacions. Això significa que menjarem ensaïmada extra-size. De tot allò tan bucòlic que havia dit sobre despertar amb la flaire d’aquesta llepolia enfornada, res. Com que hi ha el propòsit de confeccionar el receptari tradicional això ha suposat haver-nos de llevar a les 6.

La feina de recol·lectar aquestes receptes la volem fer en vídeo i fotografia, a més de la part escrita. És un treball que em temo esdevindrà titànic. Seguir cada pas –perquè tots els passos ara ens semblen d’importància cabdal- és una tasca de xinos. De xinos molt mansos. Fotografiar els ingredients, per arribar a la imatge que toca, és molta feina.

Quan no fa aquesta calor, la pasta de l’ensaïmada es prepara la nit abans i es deixa reposar fins l’endemà. Però a l’agost no aguanta. Cal escurçar el temps de fer-la tobar. És per això que cal haver de matinar si a l’hora prevista ha de passar coll avall.

Ja podeu imaginar l’escena: ara una presa de video, on la sogra dona les oportunes explicacions. Tallem. Ara una foto. Ara aquest no ha quedat bé. Repetim. Tallem. Següent presa, seqüència d’ingredients. Continua. (Bé, per aprofitar l’estona donat que el caliportal és el mateix per una ensaïmada que per una coca, hem decidit fer-ne una de verdures). Som a la meitat i porto unes cent-cinquanta fotos comptades. Mare meva!. En quines vacances mallorquines ens hem embarcat!.

Curs d’estiu apanyat pel bon català
Lliçò quarta: Berenar

Pels mallorquins –i penso que també en el cas del menorquins- berenar es fa servir indistintament tant per denominar el primer àpat al matí com el que precedeix al sopar. No en fan distinció. Catalans, no ho heu de confondre amb un alt sentit de la previsió mallorquina així que se’ls obren els ulls.

Avui em temo que a mi no em caldrà distingir-ho pas. Hores d’ara no he fet cap mos i amb la marxa que portem podria ser que fins ben entrada la tarda el berenar no es faci realitat.

Anar a plaça

Avui m’he llevat prest –que vol dir aviat. I aviat, que vol dir ràpid. És una de les formes de començar el dia amb la llengua enredada, entre catalans i mallorquins-. He anat al mercat de l’Olivar, a Palma. És un dels llocs on probablement es percep millor la influència dels canvis o dels temps moderns.

Primer, perquè anar a plaça ja no es pot fer ben de matí, com havia estat costum de sempre. Ara cal esperar a quarts de nou, quan no fa ni vint anys que en aquestes hores la meva sogra –i tantes d’altres!- marxaven d’allí amb el cabàs ple. La població ha deixat de matinar, majoritàriament.

Aquest mercat no fa massa que va patir una reforma de dalt a baix. Ara és un lloc que convida a ser visitat. Cal dir que fa molt goig. Les parades llueixen alegria i bon gènere. Poc de mallorquí escrit, en general. A la banda dedicada a fruites i verdures pots fer anar el català. Allí on es ventila tot el que ve de la mar hi regna el castellà. Molt castellà. També l’alemany, però. Ara hi ha grups d’estrangers –de per arreu- que els fan voltar per les parades de peix, on ja no hi resta un bri de cosa romàntica. Ni de res remotament particular. Hi penja un trossot de tonyina sanguinolenta i decapitada. Allí, colze a colze amb les restes de la bèstia, dues turistes -l’una retrata a l’altre- decideixen fer-s’hi una foto. Quina mena de desig pot despertar un peix esventrat?. Quina mena de tacte, aquestes senyores!. Imagino que donen el mateix valor a la pobre tonyina que a qualsevol del seus fills. Hauries d’haver vist amb quina passió han començat una tanda de fotos amb aquell ser tan estimat. Quin fàstic!. Entre regalims de sang i gel que es fonia lentament, ara et deixo la meva càmera, ara me la deixes tu. I elles dues prou endiumenjades. Vull dir que no et pensis tu què... .

Deixant enrere aquestes dues pardales, he anat circulant entre parades repletes de caixes amb ratjades, gatós, molls, servioles, sípies, gambes i gambots molt vermells, lluços, anfós i molt molt molt més material. Tots ells immòbils i amb els ulls extraviats. M’ha recordat la fila que fem els catalans, justament avui. El govern espanyol decideix incomplir la llei, de forma pública i coneguda i el president de la Generalitat exhibeix una contundència de lluç a la plaça. El govern sencer podria ser qualsevol d’aquests peixos. No és més lluïda en aquestes circumstàncies la cara d’en Saura que la d’una rap completament espellada. Una caixa de sardineta fresca, amb aquells petits cossets que s’han regirat fins el darrer alè, recorda Catalunya acabada de pescar. Erràtica i indefensa. Només queda saber amb quin sofrit ens serviran.

Curs d’estiu apanyat pel bon català
Lliçò tercera: Trempar

Si ahir descobríem l’ús de puta/putes, avui és obligat entrar en matèria amb el verb trempar. Avanço que altre cop serà decepció per a les ments tan calentes com molt catalanes. Però cal dedicar-hi una telegràfica lliçó magistral d’estiu, perquè podem estalviar-nos la sempre molesta sensació de fer el ridícul.

Els catalans sanots acostumen a demanar verdes i fresques amanides, que probablement ja venen de la cuina preparades per endrapar. Però no. Una amanida és una cosa massa personal com per suposar que t’han encertat el punt de sal, oli i vinagre. Davant el dubte de començar a menjar, el més normal és que el cambrer demani: necessita alguna cosa més per trempar?. Mai s’ha de posar cara de pòker ni respondre coses tipus “Sí, n’Elsa Anka i la seva germana bessona. A l’estiu necessito doble racció”. Trempar vol dir simplement amanir. Així de trist.

Si el context és tot un altre i tens la necessitat de demanar coses relatives a la trempera -catalana-, aleshores cal donar joc a la paraula enravenar i derivats. En determinats jocs, de naturalesa delicada, si optes per trempar en comptes d’enravenar, el ridícul altre cop pot ser històric. Per això, perquè Catalunya prosperi correctament en el coneixement de Mallorca, penso que aquesta lliçó és tant eficaç com inprescindible.

La bona cuina

M’he fet grans propòsits, per aquest estiu radicalment mallorquí. Fa temps que veig com es van perdent les coses bones. Aquí, a Mallorca, o al Principat. Suposo que la vida moderna fa extensible aquest fenomen a qualsevol racó de món. Una mostra en seria la cuina. A com es feia tradicionalment.

El valor del temps ha canviat radicalment. Les noves presses i aquesta forma d’entendre el lleure fa que la cuina vagi essent un dels aspectes culturals que pateix una erosió més forta. Aquí sí que caldria guaitar cap al País Basc. Aquí si que seria molt sensat patir de basquitis, caramb!. Un país que és conscient de la importància de fer una cuina elaborada, amb amor, és un país que resistirà molts embats. Catalans o mallorquins molt em temo que no li atorguen el valor que mereix.

No estic parlant de Ferrans Adriàs ni de Juans Maris Arzaks. És tota una altra història. Això ja seria parlar d’un sector econòmic nou, amb prou futur. Jo em refereixo el fet de congregar una família sencera al voltant d’una taula, o els veïnats, en motiu d’elaborar una menja. Penso, per exemple, en la matança del porc. Allò era, a més d’una qüestió de subsistència pura i dura, un motiu per socialitzar. Aquestes feines duraven hores i allí es ventilaven converses que servien per saber l’un de l’altre o simplement per contar acudits. Per compartir coneixement i lleure.

La matança del porc ha patit una gran transformació. Ja ni en moltes cases que venen de pagès es practica. És una activitat molt dura. Com és fer el penes amb una raqueta de tennis sota el sol de migdia. A Mallorca em van dir que cal tenir una mica de febre –anar tocat pel geni d’algun licor amb gradació- per poder pastar la massa que després en sortirà la sobrassada. A Catalunya ho desconec, tot i que encara he enganxat alguna matança en la masia dels meus avis. I això que era al Penedès, allí on per anar ben tocat hi trobes totes les facilitats del món.

La generació de la meva sogra ja no fa ensaïmades casolanes. La generació de la meva dona no sap fer ni panandes, ni robiols i amb prou feines sabria fer un crespell malgirbat. Em sap greu veure que, per exemple, aquesta mena de coneixement no es transmet entre padrins i nets. Als nens els encanta potinejar, sentir-se grans cuiners. És important obsequiar-los amb una puta Play Station. Però també amb una bona ensaïmada. Els farà més savis i civilitzats. Cal saber fer-los resistents al pes de la seva cultura.

Hi ha moltes coses que, malgrat tot les voldria veure perdurar. M’he dut una càmera de fotos i una altra de video. He mentalitzat la família sencera del valor que pot tenir fer un receptari propi, amb els plats de tota la vida. Que sigui l’herència que puguem deixar als que vindran. Saber menjar és dels luxes que passen per davant dels nassos i que amb prou feines li donem el valor que correspon. Una bona teca és el que ens empelta amb la mateixa eternitat.

Curs d’estiu apanyat pel bon català
Lliçò segona: Puta/Putes

Un dels aspectes que més poden interessar als catalans són els lingüístics. Hi ha coses de tipus més psicològic que també cal saber dels mallorquins. Com ara el llenguatge trenat a base de silencis. N’Aucanada ahir molt encertadament ho apuntava. Però avui encetaré el que en anglès podrien ser els false friends. Però entre el dialecte de Mallorca i del Principat.

La paraula “puta” a Catalunya té un sentit molt quinqui o barroer i sempre molt concret. La única excepció que conec que no és pejorativa i que a Mallorca també funciona és per significar astut, perillós o traïdor. “És molt puta aquest”.

Cal fer especial referència a “ser a ca una puta”, que la innocència catalaneta pot atribuïr el significat que no és. És una resposta molt possible quan cerques monuments. Aquell que vols visitar sempre és a “ca una puta”, que vol dir “molt lluny”. Posar cara de sorpresa per una bestiesa com aquesta pot suposar que el parlant mallorquí passi directament al castellà i ja mai més recuperis la conversa monolingüe. Tu ja podràs seguir en català, que l’hauràs vessada per sempre més.

No sé si és pel fet que visc a Barcelona i que el català cada dia que passa s’aprima una mica més, però el cert és que a Mallorca el terme “puta” es fa anar molt més col·loquialment i no necessàriament per insultar. A els mallorquins els sobta la nostra forma d’emprar el terme “fotre”. “Fotre el camp” els podria escandalitzar tant com el “ca una puta” a nosaltres.

Si t’enxampes els dits en una porta d’uns urinaris a un restaurant, substitueix l’expressió “la puta d’oros!” per un sec i enèrgic “Putes!”. És així de simple poder esdevenir mallorquinot de moltes generacions a ulls de tercers. Molt més que fer qualsevol intent amb l’article salat. Optar per un “sa puta!” seria es colmo de la subnormalitat.

Tocant el dos

Agafar un avió l’agost és un acte molt dur. Anar a Mallorca s’ha convertit en una cosa prou vulgar. Fer-ho amb temptacions low cost ha d’ésser insolentment vulgar. Nosaltres ho hem fet mirant preu. Només faltaria!. Encara que a la fi no ha estat amb una companyia d’aquestes que rebenten preus o que porten el segell “low”, no hem trobat imports menors per altres cantons. I és clar, hem hagut de conviure amb el mal gust.

L’espectacle trobat a l’aeroport –de Barcelona- esdevé el bressol del lletgisme. Viatjar aquest mes significa haver d’anar amb xancles per arreu. Amb la tovallola penjant del coll. Em sorprèn que Zara, en comptes de Riera, hi tingui botiga. Però tal i com m’assalta aquesta sorpresa, mirant amunt i avall, la incògnita queda ben aïllada de seguida. La població flotant que acabarà escarxofant-se amb posat i formes encara més silvestres a Lloret o S’Arenal, ara mateix fa trànsit per l’aeroport. La nostra connexió al món!. Aquest és el valor “afegit” que tenim per poder gaudir d’un aeroport vocacionalment low.

Famílies senceres amb un posat més a prop d’estendre la tovallola que d’embarcar. Em demano quines gales es reserven aquestes feres quan decideixen anar de debò a la platja. Què han de pensar de mi, que jo combato el sol amb camisa de màniga llarga. I sort d’això. Quan hem posat els peus a terra, Mallorca ens ha rebut amb unes bafarades calentes d’allò més intestines. De tant tant endins irradia calor aquesta terra, que ja no em sorprendria descobrir que l’infern arrenca a les Balears.

En aquest panorama tan abrasiu, penso que em decantaré per obsequiar-te amb posts més estiuencs, menys transcendentals. Ara, tot i així no em deixaré arrossegar tant com per convertir el blog en una mena de “Salsa Rosa” o “Què m’en dius”. No penso guarnir amb xancles aquest espai. Ans el contrari, dedicaré un bocinet –encara que sigui amb regularitat dubtosa- als bons modus. Regalaré lliçons –magistrals- amb l’objectiu de proporcionar als catalans l’educació de mínims per tal que Mallorca no segueixi essent aquesta despampanant desconeguda.

Curs d’estiu apanyat pel bon català
Lliçò primera: Ses Illes
Una altra forma de lletgisme molt clàssic practicat pel catalans és fer anar amb excés l’article salat i confessar sobtadament a un baleàric l’amor per en Tomeu Penya. Aquestes dues coses conformen el pack més freqüent que tenim per fer el ridícul, pensant que és una magnífica estratègia de començar una bona relació catalano-mallorquina. Un dia rumiaré si cal dedicar una lliçò exclusiva a l’article salat per intentar fer més petit aquest grau de ridícul dels meus compatriotes principatins. De moment vull advertir que no hi ha res més patètic per part catalana que fer anar l’expressió “Ses Illes”. Hi ha la temptació estesa, en sentir xerrar algú, el demanar: vostè és de Ses Illes, oi?. No hi ha cap baleàric que accepti aquesta denominació. Només ho fan veure, per educació. Els baleàrics són o bé de Mallorca, o de Menorca, o d’Eivissa o de Formentera. Aquests darrers poden acceptar la denominació Pitiüses, però aquí s’acaba el bròquil. És com si a tu et pregunten: Ets de Barcelona-Tarragona-Lleida-Girona?. Per educació ni pregaries al teu interlocutor saber quin dia pensa posar fi a aquesta forma quasi perversa de fer el ridícul. Ah, dir-ne Les Illes seria el correcte pel cas principatí. Però amb article salat o sense, millor que cerqueu altres formes d’aproximació. No costa res i demostra molta més sensibilitat per part nostra.

Cap a Mallorca

Avui toca fer maletes. Demà marxem cap a Mallorca. Vint-i-dos dies!. Ahir vaig anar a treballar encara. Vaig comprovar el bé que s’hi arriba a estar a la feina el mes d’agost. Avui poca cosa faré de profit. He quedat amb en Marc per la tarda i després em penso que declaro oficialment encetades les meves vacances.

En realitat anar a Mallorca –sigui estiu o no- sempre té aquest toc d’ociós. Hom l’associa amb soleiet, platges, agafar l’avió... .Jo m’emporto l’ordinardor. Tinc uns grans propòsits, que com sempre en aquestes dates mai acostumo a acomplir. Afortunadament. Una cosa és la teoria i una altra de més radical és la realitat.

De totes formes el que mai falla és que d’una forma o altre s’acaba aprofitant molt el temps. Jo espero no posar els peus en cap platja. Odio aquest ritual. Sí que val molt la pena voltar per l’interior –com apuntava ahir en Josep-Empordà- i conèixer gent. Accepto propostes de lectors illencs així com sobrassades casolanes. Podem organitzar-nos via correu-e.

El millor de tot, però, és un despertar amb la flaire d’ensaïmada enfornada. La meva sogra probablement és de les poques mallorquines que en fa. És un costum que jo he animat a no perdre’l. Seria una veritable tragèdia. Ara mateix ella ja té un ampli repertori. Entre les seves ensaïmades, coques i tipus de pans, els estius a Mallorca fan veure la vida més possible.

Enguany m’agradaria visitar algun celler, també. Com a mínim el de Macià Batle. Arquitectònicament em temo que és un rave. No sé si ja ho he comentat en alguna altra ocasió, però el que és realment interessant de tastar és el seu rosat. Fresquet és una autèntica joia que casa amb molts dels plats estiuencs. A Mallorca s’hi fan molt bons vins. Per exemple, a Felanitx a més dels patés de porc s’hi troba l’Ànima Negra. Ha resultat ser un gran vi. Voldria dedicar alguna estona a descobrir si hi ha algun cava que mereixi.

Hi ha tot un capítol a banda referit a les festes majors. En general aquesta mena de coses les trobo odioses. Han tornat un exercici barroer i maleducat. Jo, que sóc de Gràcia, puc parlar amb molt coneixement de causa. Festa major és sinònim de brutor, de vòmit i de regalims i farums irritants. A Mallorca, però, encara hi ha pobles i poblets on s’hi fa festa com sempre, de forma endreçada. Ara, no crec que resisteixi per molt de temps més un bri semblant de civilitat.

Quan menys m’ho esperi ja tornaré a ser per Barcelona. El temps passa volant. Espero, benvolgut lector, que un bon mos o un raig de vinet et faci sentir les delícies aquest estiu. Una bona caminada, estones per guaitar. Una conversa animada. Amb això és més que suficient per passar unes bones vacances. Espero que les ben gaudeixis. Bones vacances i, sobretot, bona tornada.

Ah, donat que m’emporto l’ordinador, entre els meus ferms propòsits hi ha el de seguir escrivint. Així sabràs com em va per Mallorca.

Serà l'economia

La solidaritat ha estat sempre un exercici voluntari. Arreu. Hom n’estipula lliurement les dosis tant pel que fa a quantitat com a la cadència que hi vol invertir. La solidaritat a cop de garrot és tota una altra història. Vaja, digues-li com vulguis, però no pas solidaritat.

La democràcia només rutlla si hi ha desenvolupat un alt sentit de la solidaritat. De sensibilitat social, del compromís col·lectiu. Per fer rutllar un sistema ben democràtic cal comptar amb un cos polític i social responsable, molt implicat. Molt honest. Molt noblot. Voler assumir els principis democràtics significa haver de suportar una llosa, que no es pot descarregar així que falla l’humor. Aquest és un compromís assumible si s’accepta lliurement i es desenvolupa des de la llibertat.

Llibertat, solidaritat i democràcia són parts vitals per a que funcioni el tot. Un sistema polític, sense tenir aquests valors molt interioritzats pot degenerar fàcilment. Fins extrems incompatibles amb el propi sistema.

Per a fer exercicis de reflexió al voltant d’això podríem mirar cap Extremadura, per exemple. Ara que s’ha posat tant de moda. En aquests darrers anys ha experimentat un gran canvi. Gràcies a la solidaritat, també. Però caldria veure si afecta al dedins o només ha estat una macro operació de façana. A més d’un canvi magnífic del seu aspecte físic, hi ha hagut tota una història de reconversió mental en paral·lel?. Perquè lluir de cotxe nou o de casa grossa, si la paga un altre, és fer simplement el mec. Tot aquest salt qualitatiu si després no se sap com mantenir o eixamplar amb mèrits propis, no serveix de res. Ans el contrari. Malament quan la solidaritat, en comptes de veure-la com un pedaç, es confon amb un motor econòmic.

Em costa molt d’entendre quin sentit de la democràcia pot donar-se en un territori on un de cada quatre habitants depèn directament de l’administració. Això vol dir que el tant per cent de població amb dret a vot perpetuat a una determinada opció és una xifra escandalosament alta. És més d’un 25 per cent!. Només que l’agraït funcionariat faci votar la seva parella, la majoria política està dòcilment assegurada. Com el que pretenia n’Helenio Herrera: guanyar els partits sense baixar de l’autocar.

Si em demanes, a tall d’endevinalla, un país que funcioni amb aquesta mena de ràtios, gosaria aventurar que parlem dels Emirats Àrabs. Algun lloc on el petroli o l’or brolli com la farigola o el romaní, a casa nostra. És un lloc on la producció de riquesa és inusualment alta i els seus habitants, a canvi, volen permetre’s el luxe de tenir criats fins i tot per desitjar el bon dia.

Si en comptes de parlar d’economies llunyanes ens referim a Extremadura, la cosa començar a ballar en més d’un sentit. Perquè ni s’ha entès que és el principi de solidaritat, ni quines regles de joc suporta un sistema democràtic saludable. I no en faig pas responsable als extremenys. Ells ja es van emprenyar quan l’estat espanyol els convertí -a contra cor- en comunitat autònoma. Ni els van donar opció a negar-s’hi!.

Trenta anys són suficients per esdevenir un sistema pervers. Perquè el cas extremeny no és aïllat. Moralment hauria de ser inacceptable. Però econòmicament és insostenible. Sort que encara ens queda l’economia, per redreçar la moral col·lectiva. Vull dir la nostra. Espanya és ben lliure de ser pre-democràtica o políticament analfabeta del tot. Ara, econòmicament ha de demostrar uns mínims de solvència o saber que de més grossos ja han caigut.

Qüestió de balances

Darrerament és molt fàcil topar amb mostres de baratisme polític. Amb la col·laboració impagable del baratisme mediàtic. Les declaracions a RAC1 d’en Felip Puig en són un cas o l’escena al Parlament amb n’Oriol Pujol i en Joan Ferran, l’home de les crostes, un altre. Són episodis que s’inflen s’inflen s’inflen per no res. Així el magnífic discurs que podia obsequiar-nos el president passa totalment desapercebut, en un segon pla. Per citar un exemple. Sota tanta cridòria, on no hi ha absolutament res, al final passem pàgina a cop de demanar perdó i el realment calent resta a l’aigüera.

Ara ens trobem davant una nova mostra, amb la conya marinera que va muntar el regidor d’Iniciativa de Torredembarra. Ell i les seves nocions de Photoshop –marca registrada- van donar com a resultat la imatge que avui il·lustra el post. La va penjar al seu blog, amb un breu escrit que ja ha estat retirat i substituït per una petició de perdó pública, com ja és prou habitual.

A mi aquest cas en particular em deixa garrativat. Perquè demostra fins a quin punt ha canviat el què s’hauria d’entendre per “informació” i com queda absolutament "out" el què hauria de ser realment important. El ressò que ha tingut el post del Sr. Suñé és descomunal, deixant de banda el tipus de passions que també ha desfermat i què ha estat purament per qüestions estètiques.

La imatge em sembla una de tantes, dels milions que n’arriben a circular per internet. En tot cas, el que és criticable és la manca de sentit de la composició o el mal ús que arriba fer de la tipografia Verdana, condensant-la o estirant-la ves a saber tu perquè. Però la idea de fons em sembla molt d’acord amb el tipus moment polític que ara mateix vivim. Ha donat gràficament en el moll de l’os de la discussió que hi ha al voltant del finançament.

Em sobta aquesta mena de concessió que es fa als talibans del baratisme, d’aquells que són capaços de rebaixar la llibertat d’expressió fins a nivells inacceptables. I lluny de poder veure casos que propugnin la defensa valenta d’aquesta llibertat –perquè en el fons el que està en joc és la llibertat individual-, trobem que l’ajuntament de Torredembarra en pes demana perdó al poble d’Extremadura. I a l’altra punta, la Junta d’Extremadura terriblement ofesa.

M’agradaria saber si tant els regidors –batlle inclòs- de Torredembarra o el president de la junta extremenya saben què coi és un blog personal. Perquè em fa l’efecte que tota aquesta corda que li donen a l’assumpte és un indici preocupant d’analfabetisme cibernètic. Les declaracions “institucionals” em farien sentir encara més vergonya aliena, si algun d’aquests politicastres fos representant directe meu. Demostren abastament no ser aptes per a la feina que se suposa haurien de fer. O és que simplement es dediquen a pentinar el gat?.

Si per cada perla de mal gust que Espanya dedica als catalans ens haguessin d’obsequiar amb un perdó semblant, avui podríem circular per aquest regne veí com uns veritables tsars. Al nostre pas ens haurien de fer reverències a tort i a dret, i encara així no sé si lograrien purgar totes les culpes en el que resta de segle. Fins i tot també aquestes balances estan escandalosament descompensades.

Eternal flame

Sempre m’ha meravellat la relació amor-odi entre l’esquerra esquerra catalana i el món dels diners. Són dos pols que s’atrauen. Com més de baixa estopa és la forma amb que es fan els quartos, més s’exciten els esquerranosos. Sobre tot si són els que trobem a la punta de més esquerranositat. Els més comunistes de tots sempre m’han semblat els nous rics vocacionals de la política. Per això funcionen tant bé amb els altres nous rics, els del totxo.

La parella de fet formada pels constructors i la crosta comunistoide a casa nostra és d’allò més còmica, si no fos pel què hi ha de presa de pèl. Són d’aquelles relacions aparentment turbulentes perquè veus que l’un no hauria de casar amb l’altre ni amb rodes. Ara, l’escassa moralitat de llurs principis fa que puguis trobar-los al mateix llit sense masses dificultats. Al primer crit, vaja.

En temps de bonança la promoció immobiliària fa de tren de l’economia. Ja em diràs quin model de país –o d’estat- pot resultar sobre aquesta base econòmica tant estratègica. Quan les coses van bé aquesta esquerra esdevé missing in action. No surt en la foto d’aquest model galdós d’èxit. Llavors li sobrevé tal atac de banyes que proposa solucions quixotesques a cop d’expropiar habitatges. De cara la galeria, és clar. I com tot el que es fa així acaba en fum.

Després de despotricar tant contra aquest model salvatge de prosperitat, arriben els primers cants de vaques magres. Resulta llavors ben grotesc que el primer paquet de mesures del govern vagi encarat a reactivar l’activitat immobiliària. (I la feina que hauria de fer el mateix mercat per posar les coses al seu lloc?). Comença aleshores una primera escena de sofà, on les puntes s’atrauen, encara que sigui amb aquesta poca fortuna.

Però l’escena delirant com poques, la d’ahir. Filosofia outlet aplicada al model d’estat. Tracta de posar en el mercat -amb vernís de cosa pública- l’estoc que ha quedat entrampat per mor d’una caiguda sobtada de les vendes i després de molt d’excés i alegria. Aquí, amb mentalitat del país de les meravelles, hi surt guanyant tothom. Així són les rebaixes.

El sector públic, perquè al no complir ni per aproximació les previsions que promet en campanya i que haurien de frenar els preus a l’alça del sector privat, aprofita l’ocasió per fer requalificacions pertinents. Molt probablement això es reconvertirà en part del còmput corresponent al capítol de magnífiques polítiques socials. Amb la llei del mínim esforç podria ser que finalment arribin totes les vivendes socials anunciades.

El sector privat veurà garantida la seva supervivència empresarial. Quan portes una tongada de caramboles d’un calibre semblant al d’aquests darrers anys, això no és poc. Treure’t del damunt un estoc, encara que l’hagis de donar a preu de cost –tinc ganes de veure-ho, encara!- i que et suposi mantenir el txiringuito, la jugada és de molt molt molt valor. Si pots conservar la pilota acumulada en aquesta llarga època de bonança quan venen maldades, el negoci és rodó.

Quan veus els actors d’aquesta juguesca estàs a punt de creure en els miracles. O d’entendre aquesta relació amor-odi entre uns i altres. Mai saps al final què fa aguantar una parella tan singular. Però és amor. Amor del ver, d’aquell que mai saps per on pot brollar i és el que proporciona sempre aquella guspira que manté la flama ben encesa.

Per fer-ne difusió

Jo estic a favor de l'energia eòlica. Molt.

Hi ha un cert debat al voltant d'aquesta opció que fa fredar, justament perquè arrenca de la trinxera ecologista. Algun dia n'hauriem de parlar sobre què coi hem d'entendre per aquest ram. Perquè s'en graten masses de tecles en nom d'ecologisme. Però ara no toca parlar d'això. Potser si de trinxeres; les que es refereix n'Elíes en aquest seu post.

Si us plau, fes-ne difusió. Ja hi ha un grup a Facebook, al qual t'hi hauries d'unir sense dubtar gaire. Ja m'ho diràs...

Altra mena de perdó i somiar

Hi ha motius i motius per haver de demanar perdó. En l’acte de confessió s’estableix un un pacte entre el més enllà i la vida terrenal, que acaba amb una quota de penitència i l’obtenció del perdó. Fins el proper pecat.

Així com queda clar i ben establert en la relació entre Déu i el gènere humà, no passa el mateix quan el fet es ventila en termes absolutament mundans. Les persones no tenen massa clar quan cal recórrer a la demanda de perdó o com s’han de purgar els pecats per tal d’assolir-lo.

De pecat n’hi ha a casa nostra. Ara, qui n’hauria d’assumir la penitència corresponent, no. Per això no hi ha qui entomi un mea culpa. Excepte n’Àngel Colom, home de principis cristians i transcendents. Així que va tornar, de seguida va demanar perdó al poble de Catalunya. I la part d’aquest país que jo represento, en exclusiva, ja li ha concedit abastament.

El passat dijous vam seure a taula amb ell, en el quart sopar que organitza aquest blog. Va ser una xerrada que va discórrer amb molta fluïdesa perquè en Colom convida a la discussió civilitzada. La seva missió de recomposar lligams entre les dues ribes del nacionalisme ha de ser una mena de penitència, que sens dubte li servirà per purgar qualsevol pecat que tingui reconegut o no. La feina que li ve al damunt he de suposar que és titànica.

En Colom va resultar un personatge molt complert. Jo sempre el tenia associat amb una veta marcada excessivament per la rauxa. Pare de “La Crida” i després capità de la nova ERC són dues llambregades que apunten cap aquesta teoria. Però aquests darrers anys, que ha estat vivint al Marroc, l’han transformat en un home totalment nou.

En Colom té una idea de país molt clara, on hi ha computat l’efecte de la immigració. Ell coneix molt bé aquella que ens arriba del món àrab, per exemple. Tot i no ser de ciències, ha fet els seus números que li mostren un resultat descaradament insuficient. Deu anys de parelles lingüístiques suposen l’equivalent al que ens aterra en dos mesos per aquest fenomen. Com es cobreix la resta, que és abrumadorament superior?.

Podem recomposar –o no- el pont nacionalista. Però servirà de ben poc si no hi ha en paral·lel una tasca efectiva per incorporar en els referents de país a tota aquesta immigració, que caldria convertir-la en una magnífica oportunitat positiva per a Catalunya.

Ja hi ha qui també ha fet els seus comptes sobre aquests nouvinguts. Ja hi ha qui està fent inversions quantioses des de fa temps. Ja hi ha qui espera recollir un guany immediat, sense tenir present cap altra cosa que no sigui captar el vot. Aquesta visió política, amb mentalitat d’especulador salvatge, pot resultar nefasta per a Catalunya. També per a Espanya, que consti.

Colom va convidar a la reflexió, sí. Però les intervencions van ser més que lluïdes. Associar Catalunya a un model d’èxit econòmic és el que podria ser la clau d’aquesta integració. Com passa, per exemple, als Estats Units. Si Catalunya no esdevé el somni fet realitat per aquesta gent, mai sentirà la necessitat d’incorporar els valors catalans com a referents propis.

La consecució del somni és, en realitat, un objectiu comú i compartit entre catalans i nouvinguts. En Colom, de moment, el que ha fet és fer-nos baixar del núvol i tocar de peus a terra. Ara no és encara l’hora de somiar, catalans.

Més sobre el sopar
http://malerudeveuret.blogspot.com/2008/07/de-sopars-blocaire-un-nou-colom-amb.html
http://cimeraextra.blogspot.com/2008/07/monsieur-colom.html
http://elies115.blogspot.com/2008/07/aquesta-nit.html
http://emci.blogspot.com/

Demanar perdó

Estic segur –per dir-ne una a l’atzar- que si un dia, dels 23 anys que en Pujol va governar Catalunya, l’ex-president arriba a proclamar al Parlament que un objectiu primordial seu és haver d’extirpar una crosta, hagués hagut de demanar perdó. I no és que jo pensi que demanar perdó és una cosa desafortunada. Tot el contrari. Ho crec necessari donada la imperfecció de la condició humana. Demanar perdó és una sortida molt digne a una situació que s’hi pot anar a petar per error.

El problema de fons és saber en quines situacions hom ha d’acollir-se a aquesta mena de redempció. No hi ha uns valors comuns que estipulin en quin moment un fet és digne d’exigir disculpa o retractació. Perquè la gravetat no resideix en el fet, sinó en la persona que el protagonitza.

Una de les situacions que he considerat moralment més miserables en la política catalana ha estat determinades formes que es van fer servir per demanar al President Pujol que plegués. Va ser acusat de ser massa vell per ostentar el càrrec. I la forma d’expressar aquesta idea fou bastant més barroera. Dins i fora del Parlament. Reiteradament i per més d’un personatge.

Algú que pot arribar a tenir el rostre de lluir tal argument hauria de ser incapacitat per a la funció o la representació pública. Elevar a la categoria d’insult la vellesa hauria de ser inacceptat socialment. Intentar provocar l’escarni per motiu d’una determinada edat és una mostra d’incivilitat que caldria penar públicament. Una societat que no sent el més mínim respecte per a la seva gent gran és un col·lectiu que va a la deriva alarmantment. Mai mai, però, vaig sentir cap d’aquests professionals que es fereixen amb tanta facilitat, fer cap observació al respecte.

A mi això em sembla d’una gravetat extrema. Que si ho comparo amb segons quins episodis viscuts darrerament els converteixen en minúcia. El problema no és tant de fer notar si un personatge pateix un delirium tremens o de si la seva parla catalana és més o menys florida. El fet cabdal és veure qui diu què, perquè és en funció d’això que haurà de venir o no la demanda pública de perdó.

A en Trias li van dedicar perles igual d’execrables, un cop se’l va haver catalogat de “candidat amortitzat”. A més de l’edat, li van tirar en cara patir malaltia. Ho vaig trobar d’una indignitat difícilment superable i em va semblar molt significatiu que els propis companys no posessin a lloc la bèstia amb la qual comparteixen carnet. Ni ells ni aquests que tan presumeixen de professionalitat. Sembla que ser vell o malalt és una cosa detestable.

Segons quin sigui el teu color polític, hauràs de retractar-te i demanar disculpes per això o per obrir la boqueta. Tant hi fa el que diguis. Encara que esdevingui una vulgar broma de mal gust, al costat d’allò que hauria de ser considerat abominable sense masses contemplacions. Els fets no són greus en si mateixos, sinó en funció de qui els protagonitza. Hi ha determinades formes de ser que, a Catalunya, no són possibles.

La professionalitat dels professionals

Comença a ser ja costum arrelat que, cada cop que hi ha eleccions, els professionals de la casa fan saber la seva disconformitat per haver de preparar la informació en blocs que han estat proposats des de fora. Sense criteri periodístic, vaja. Per això, la seva protesta es tradueix en no signar les informacions que les reines de la carxofa preparen amb tant d’amor. La interferència la creuen de tal magnitud que es fan sobrerament pesats dient i repetint el motiu de tal protesta. Tant que arribes a agrair no veure aquest suposat professional en acció, perquè sembla una tendència consolidada el retransmetre un fet i haver de protagonitzar una beneiteria o altra. Si aquesta és la professionalitat ferida, endavant amb els blocs imposats per criteris estrictament polítics.

Són aquests mateixos professionals que després callen i no tenen cap inconvenient en no poder servir cap imatge de facturació pròpia quan l’objecte d’informació és el PSC. Quan aquest partit entra en campanya o bé realitza un congrés, com fou el cas diumenge, les imatges que il·lustren la notícia amb la deguda professionalitat periodística són les que proporciona el PSOE. Tot cuinat i preparat per servir, com el millor brou de Gallina Blanca.

Són els mateixos casos de pell ultra fina del periodisme que en ser acusats de sectarisme a punt de crosta, la suposada professionalitat ni es dona per al·ludida. No hi ha ni aquell indici de fiblada que faria enervar la tan reivindicada independència –feinera-. Ans el contrari. Així que s’alçà el dit, tots aquests professionals van quedar pasmats intentant veure cap a on apuntava. I tot el ramat ja fa dies que segueix exemplarment la direcció assenyalada.

Són el mateix material periodístic que quan demanen el cap d’un col·lega de professió o company de la mateixa casa, primer ha de guaitar aquell dit. Ha de confirmar si és el que fa i desfà. O és qualsevol altre. És així que una Terribas pot sofrir la persecució. Només quan l’escàndol el manifesta, no la suposada professionalitat de la casa, sinó l’oposició política, és aleshores que se li endinya la patada amunt. Ara, la qüestió és que no emprenyi més.

I és així, amb tot aquest devessall de professionalitat, que n’Antoni Bassas fa les maletes. Com ja les van haver de fer d’altres abans. Resulta xocant veure com determinades coses poden passar amb aquesta impunitat, a plena llum del dia i amb el vist-i-plau d’uns professionals de pell tan fina. No cal ser cap profeta per augurar la fi dels blocs informatius en campanya electoral i comprovar que, a casa nostra, si la llibertat no es decreta, no hi ha professional que la resisteixi.

Virtuts de viatjar

La publicació de les balances fiscals hauria de comportar, també, fer una viatge de l’economia cap a la filologia i acabar en la més pura filosofia. Les dades que qualsevol documentat ja sabia, ara són oficials i aporten el retrat robot de l’Espanya real. El que avui representa aquest modern estat europeu, si li traiem el bistec que conformen els Països Catalans, mor de gana rossegant els punys.

En el camp de la filologia hauríem d’escatir el que corre pel cap d’ un espanyol quan parla de “solidaritat”. Arreu del món s’entén que és un acte voluntari i per tant a discreció del qui la practica, lliurement. En el terreny de la filosofia es podria determinar l’ètica o la moral que hi ha rere l’obligació de ser solidari, fins i tot en el cas de no poder-ne ser.

Encara en el camp del pensament filosòfic podríem plantejar una darrera qüestió. Que és més important per a un mort de gana: donar-li un lluç o ensenyar-li a pescar?. Després de més de vint-i-cinc anys del cafè per a tothom, Espanya ha fet un salt impensable. Però a més de fer-lo en el que seria estrictament en allò que és la pura façana, cal saber si mentalment ha experimentat cap evolució. Encara que sigui la més bàsica de totes: viu amb allò que et puguis permetre. O esforça’t de valent si vols prosperar.

El més important, per a mi, és el darrer punt. Constatar que aquesta evolució d’una Espanya tronera cap a una d’aparentment moderna s’ha produït de forma plena. Fa temps que Espanya ha rebut quantitats ingents de diners que li han permès treure brillo. A més d’acceptar els diners d’altri, ha aprés a mantenir el nivell de vida que li comporta gaudir de tota una sèrie de serveis –que cal mantenir-?.

A mi em costa molt de creure en certa mena de miracles. No és freqüent que qui no coneix l’esforç de prosperar sàpiga realment el preu de les coses. Les més elementals, vull dir. No he vist en aquests anys cap senyal d’exigència des d’un govern espanyol cap a la població. Ans el contrari: sempre ha existit un cert deliri de grandesa a base de prometre una vida regalada, sense fer pedagogia o exigir en paral·lel l’esforç que suposa voler viure amb un bon tren de vida.

Més de vint anys hauria de significar una bona sotragada per un esperit com l’espanyol, mental i econòmicament lluny d’Europa. A mi m’assalten aquesta mena de dubtes, perquè a més d’acceptar diners a cabassos Espanya ni s’ha dignat a donar les gràcies. Encara recordo l’episodi tant passat de voltes, quan l’Aznar reclamava que França i Alemanya fessin els deures per convergir amb Europa. Si es pot fer ostentació d’aquest autisme portes en fora, sense gaire vergonya, quina mena de tiranisme es pot practicar portes endins?.

Un mal símptoma l’il·lustra aquesta crisi, que de cap de les maneres el govern espanyol no en vol dir crisi. És un mal símptoma perquè quan les coses no es poden dir pel seu nom és que hi ha un problema de fons. Hi ha una manca de maduresa en un cos social que ja hauria de ser adult fa dies.

Viatjar de l’economia cap a la filologia i la filosofia és necessari per a la part catalana. Ara que Espanya ha de demostrar realment el que és, Catalunya en pot sortir molt mal parada. Quan després de tants anys de no practicar l’esforç s’ha acostumat a viure d’unes rendes que no són seves, quina reacció podem esperar d’Espanya?. Que en comptes de solidaritat finalment decideixi dir-ne espoli?. Si no ho fan ells, ho hem de fer nosaltres. Com a mínim les seves balances ja ens conviden a fer-ho. Ara que, a més, l'aixeta d'Europa s'ha tancat.

Independència: model Copa Amèrica?

A vegades hem discutit en aquesta finestra sobre les bondats de l’esport. Cada cop que jo he mostrat la meva crítica, repulsió i àdhuc repugnància, hi ha qui m’ha saltat a la jugular. Poques gràcies que li sé trobar al món de l’esport, que només em falta topar de tant en tant amb la cirereta que representa la política, en tot aquest pastís.

El conte de les seleccions catalanes és el símbol d’aquesta forma tan cabra d’imaginar un país. De vendre la pell abans de matar l’ós. Jo, que sóc la bèstia més apàtica amb tot el que fa referència a l’esport, vaig sentir-me nacionalment estafat a les totes per aquesta via. No per Espanya, que és una lliçó que la tinc més que apresa. Sinó per l’independentisme oficial, instal·lat al pati dels tarongers.

La selecció catalana de hoquei fou un magnífic exemple de com es poden arribar a fer de malament les coses i quedar més que satisfets. Després d’atiar el sentiment patri, va venir l’estampada contra la paret. Ves, l’independentisme comptava en que Espanya no duria a terme la seva oposició, després d’anunciar-la a tort i a dret. La gent de bona fe, entre la qual em comptava, vam creure que les gestions separatistes s’havien fet deixant les coses lligades i ben relligades; només després d’això és cabal optar per aixecar la llebre. I encendre els ànims a uns i, de rebot, als altres.

La realitat ens va deixar glaçats a la cadira. El projecte d’emancipació nacional orquestrat per l’independentisme va resultar ser una aixecada de camisa. Coi, cal arribar a aquesta mena de fracàs tan infantil per descobrir les espanyoles intencions?. Com es pot ser tan ruc, ase o guarà per prescindir amb aquesta alegria d’això que fa segles que en diem Espanya?. I la resposta, sense advertir cap mena de rubor, fou servida en doble astracanada: jugar a la lliga de nacions sense estat i ingressar al club de seleccions de la Copa Amèrica.

Ahir vaig veure molt de passada què és això d’aquesta copa. Com podràs comprendre, sofert compatriota i a la vegada admirat lector, mai més he tornat a guaitar un sol partit d’aquest esport. Però de passada, molt de passada vaig pescar unes declaracions fetes per un jugador de la selecció catalana, en un telenotícies. L’almogàver deia que havien hagut de pagar a la selecció contrària el transport, les samarretes, les carmanyoles i els litres d’acquarius per tal de no haver de declarar desert el partit. Aquesta és ara la divisió en la qual pul·lula Catalunya i que, a més, hi fa un gran paper!.

De què ens ha de servir tant de fervor separatista?. Quina mena de cosa tenen al cap els gestors de la bramada independència?. Hi ha alguna cosa més que un rampell d’infantilisme anacrònic?. M’arriba a fer por demanar que hi ha rere la sagrada paraula.

Jo he arribat a un punt inimaginable. Mai a la vida m’hagués pensat que la visió de la independència l’arribés justament a ensorrar l’oficialitat independentista. Aquest sentiment que el creia interiorment travat i sòlid com una roca ara trontolla. I no per culpa d’Espanya, que encara l’engreixa magníficament!.

“Independència” ha d’anar acompanyat d’un projecte clar i solvent. Altrament, les calrades per més independentistes que siguin, que les aguanti un altre. Parlar-ne poc i treballar-hi a diari, com deia aquell. Tot el demés: patetisme quatribarrat. “Independència”, ella tot sola, paraula tant venerada: poca cosa més que un trist espanta-ocells.

Congrés de CDC i riure per no plorar

Ja he llegit diversos apunts, sobre el congrés de CDC. He de dir que em sobta bastant, per no dir molt o massa, les conclusions que se’n desprenen. Sembla com si l’objectiu d’aquesta celebració fos la d’ampliar el lèxic i incorporar la paraula independència per amunt i per avall. Com si això fos el realment substancial.

S’oblida que Convergència és aquell bolet que havia de desaparèixer així que no gestionés poder. Era una d’aquestes previsions àmpliament assumides. Des de l’esquerra botiflera, a la radicalment nacionalista. Des de les opcions més ecoinsuportables a les dretanoses més o menys testimonials. Tothom feia els seus comptes de la lletera veient quina herència de vots li plouria així que als convergents els toqués seure en la trona de l’oposició.

Lluny de confirmar-se tota aquesta teoria sobre la descomposició de CDC, el congrés ha projectat una imatge de partit sòlid i solvent. Els que hi van voler/poder assistir van observar com a mínim, que si allò és l’estat de la putrefacció política, com hauria de ser quan governaven legislatura rere legislatura.

Hores d’ara el tema no és tant si volem o no la independència. És tenir clar si aspirem a una Catalunya catalana o no. Tot el demés és fer-se un embolic dels grossos, per a goig de l’Espanya imperial. Per que a mi m’ho han d’explicar molt ben explicat: d’aquí s’infereix que el PSC és tan summament independentista que fins i tot se li ha de regalar la presidència de la Generalitat?. Perquè supera en escreix la dosi convergent?.

Tanta vehemència filològica fa riure, per no plorar. En Llach –i perdona que em repeteixi-, per exemple, mira si en fa d’anys que escriu cançons monotema, sense posar per enlloc la paraula independència. I és ben clar quin és el seu horitzó nacional. Potser hauria d’escriure les ponències convergents...

En Felip Puig va sentenciar que sobre la independència s’en parla poc a Convergència, s’hi pensa cada dia i s’hi treballa. Vaja, la versió extended de l’arxiconegut “anar per feina”.

Aquest darrer congrés no ha estat un treball que potser seria més propi de l’IEC, quant a revisió del seu diccionari. No. Aquí tocava demostrar què és CDC com a partit. Si realment li queden dos telenotícies, si és un organisme en descomposició així que no remena les cireres, si realment agafarà totes les malures que tant d’opinador li pronostica. I la impressió és que tots aquests visionaris, de moment, hauran de pentinar el gat. Perquè la desbandada no s’ha produït i qui ha demostrat tocar fons és aquesta formació. I no pas miserablement.

Aquells que no s’expliquen perquè no bull l’olla de la independència a CDC, que abans intentin explicar-nos perquè avui els partits que tenen una tendència a l’alça a Catalunya –no pas a Majadahonda!- són els partits d’obediència espanyola. Aquests mateixos que s’han quedat clavats en el pinyó fix de la independència ja m’hauran d’explicar del tot aquesta insistència, quan en les properes eleccions catalanes al Parlament no sumi una majoria nacionalista. Haure de riure altre cop, per no plorar?.

Potser si que retorna la il·lusió

Farà un parell d’anys que vam sopar amb en David Madí. Un grup d’amics volíem fer arribar el nostre neguit crític –i convergent- a la direcció de CDC. Vam fer anar aquesta fórmula amb destacats homes del partit. Va incloure, fins i tot, el mateix president Pujol.

Recordo que amb en Madí, després de fer una llarga repassada, vam proposar-li com a eina per escurçar distàncies amb l’electorat, una clara aposta pels blogs. Ell va mostrar-se’n escèptic.

Ahir vaig tornar a recordar aquest sopar, en veure en David Madí moderant la taula que obria el Congrés de CDC, què tractava de la Política 2.0. i els blogs i que s’havia convidat principalment a blogaires. Ell particularment va tenir molt d’interès en que la parròquia fos blogger cent per cent i s’hi van donar totes les facilitats per accedir.

Ahir em vaig sentir particularment feliç de veure que aquella nau grossa i anquilosada en que s’havia arribat a convertir Convergència mostrava símptomes irrefutables d’una magnífica capacitat de reacció. No és gens fàcil arribar al que vam veure ahir. Amb tan poc de temps, que un tema determinat com són els blogs passi d’un estadi de certa incredulitat a ser protagonista quasi central justament en un congrés de partit, té un mèrit majúscul. Ostentar aquesta capacitat de reacció és un símptoma de molta solvència.

Jo sincerament dubto que el nostre sopar fos decisiu en aquest canvi de mentalitat. A Convergència hi ha prou material blogaire (en Roc Fernandez, en Rubèn Novoa o en Carles Puigdemont, per citar alguns exemples sense voler ser rigorós ni sistemàtic) que ha fet una magnífica feina en aquesta direcció. El que em genera una gran confiança és el comprovar aquesta capacitat d’assumir el signe dels temps, de ser tan permeable a determinats senyals.

Espero que aquesta forma tan fina de parar l’orella es faci extensiva al projecte de la Casa Gran. A mi particularment m’interessa molt més que la regeneració democràtica, que en absolut considero tema menor. En absolut. Però això d’intentar depurar la política és una idea àmpliament compartida. Aixecar una Casa Gran del Catalanisme, en canvi, és tota una empresa que genera encara molts dubtes allí on les coses caldria tenir-les més que clares.

El món blogaire certament aporta un gran valor afegit, que cal explicitar. Aquest col·lectiu no és tant servil ni miserable com ho és la versió oficial del que passa avui en la família nacionalista. Ahir vaig compartir taula en el debat sobre política 2.0. amb militants d’ERC. Al congrés de CDC!. És també, gràcies a aquesta mentalitat 2.0., que després vam acabar sopant –paella- amb la Rut Carandell. Però això forma part d’una altra història.

Convergència s’ha proposat retornar l’il·lusió. He de dir que jo vaig abandonar el Palau de Congressos encantat de la vida. Veig símptomes de que hi ha un terreny abonat. Tenim la llavor, que cal mimar. Hi ha les condicions per encarar grans reptes de país sota comandament nacionalista, en el sentit més ampli. Hi ha la voluntat de propiciar-ho. Hi ha un desig compartit de que així sigui. I el que és més important: la capacitat de reacció és real. Tan descomunal com aquesta Casa que ara mateix només podem començar a veure’n els fonaments. Penso que és així que es construeixen els grans projectes. Amb aquesta il·lusió.

La singular tarda d'avui

Avui serà una tarda d’un 2.0. pujat de to. Primer trauré el nas al congrés de CDC. Hi ha una taula rodona on es parlarà de política 2.0. i blogs. Hi participaràn Saül Gordillo, Carles Puigdemont, Carme-Laura Gil i Marc Vidal. Crec que pot ser més que interessant.

Després vindrà un sopar amb paella, del qual n’és molt responsable n’Elies. Repeteixo: pa-e-lla-per-so-par. I aquí s’ha de decidir el futur de B*. Dia històric, doncs.

Pel que fa al congres de CDC, em sembla que hi ha dues grans fites que s’haurien d’abordar. La primera, encarar definitivament la famosa història de la Casa Gran. Cada dia que passa aquest invent es demostra més necessari. Però ha de saltar més enllà de les fronteres convergents. El repte, doncs, serà saber fer-lo quallar. Cal molt de tacte i decisió per abordar aquest tema. Ara, no fer-ho és la pitjor de les opcions. En aquest moments, la dispersió nacionalista ens està convertint en un país rematadament vulnerable. I els temps que vénen no es poden afrontar en aquestes condicions. Vull dir per sortir-ne amb èxit.

L’altre repte és el de generar il·lusió vers la política. L’altre gran drama és la desafecció ciutadana vers el sistema. Cal donar-hi resposta intel·ligent, perquè el problema és de dimensions considerables i encara pot engreixar-se. La solució, per exemple, no és la de trobar un perfum. No es tracta d’evocar res. Anem més sobrats de poètica que d’altra cosa. Ha d’haver una reflexió profunda que porti a propostes concretes i que després, si el periodisme ho permet, pugui fer-se arribar a la ciutadania.

El programa sembla voler abordar aquestes dues qüestions a fons. Per a mi això ja és un bon símptoma. A mi em preocupa bastant menys si a Convergència pronuncien la paraula independència. Al cap de vall el que compten són els fets. I jo començo a estar una mica –massa- saturat de segons quina mena de parauleria quan contemplo esgarrifat els fets. La independència ni es reclama, ni s’espera que arribi per art d’encanteri. S’exerceix. Tot el demés és folklore.

En fi, que si la paella m’ho permet, prometo crònica d’aquesta singular tarda. I mentre, que el d’allà dalt hi faci més que nosaltres.

Els vertaders revolucionaris

La revolució és l’assignatura pendent de la democràcia. Ara ja no és revolucionari el personatge d’esquerres. Com a mínim a casa nostra. Si fem cas dels clixés, vull dir. Perquè el concepte dreta i esquerra també sembla fruït d’alguna follia.

La febre revolucionària és aquella que pren quan es produeix una situació d’asfíxia, ja sigui moral o material. O totes dues alhora.

El nostre punt de partida polític arrenca d’una guerra civil i quaranta anys de dictadura. Aquesta situació acabava capgirant el curs del que havia estat fins llavors Catalunya. Fins l’aparició de Franco, Catalunya fou com diu la cançó: la catalana terra.

Amb la dictadura es normalitza la prohibició de la llengua, la història, la cultura. Quaranta anys són un temps més que suficient per a exercir un magnífic mestratge. Allò què significa Catalunya queda relegat a un escenari ornamental, al paper de cosa exòtica. El que va fer el franquisme no és comparable al que van fer els borbons. Vull dir un cop guanyada la guerra. Una cosa és matar persones físiques. Una de ben diferent és anihilar la nació, l’ànima del país, enfonsar els referents mentals i espirituals, a més dels institucionals.

Els revolucionaris, a la Catalunya del segle XXI són aquells que malden per recuperar el país que els han robat. Tant hi fa el dia que va començar l’expoli. Són aquells que no accepten la condició de ser estrangers a casa seva, per imposició ja no de la raó, sinó per mor del garrot, les bombes i la guerra.

Les esquerres, tradicionalment revolucionàries, avui actuen com la fiblada més potent a l’esperit de canvi radical. Són el mosquit tigre de la política. Un exemplar desconegut, que treballa amb contundència i que mica en mica va estenent-se pel territori, anestesiant tot el que el troba per davant.

L’esquerra avui és un dels grans exponents de conservadorisme. Ofereix prebendes a canvi de renúncies. Lleva la capacitat d’iniciativa, de responsabilitat individual i provoca la dependència. Accepta imposicions espanyolistes, que vexen la dignitat nacional, en el nom d’aquest esperit superior i abstracte conegut com "esquerra".

Avui parlar de l’anquilosament d’esquerres no fa ser de dretes. Ho provoca l’esperit revolucionari i progressista que qualsevol individu porta dins. Qualsevol. La capacitat de progressar, el desig de realització és inherent en qualsevol persona. La llibertat és una necessitat comparable a l’aire que respirem. El que passa és que avui la revolució ja no viu a l’esquerra.

L’esquerra ara mateix té grans preocupacions, però d’abast mundial. Manega afers transnacionals i xifres multimilionàries. Li preocupa la humanitat sencera i altres models de globalització. I la vacuna per erradicar la sida. Catalunya és un gra de sorra prefectament prescindible.

Si avui hi ha algun batec de revolució a casa nostra, el provoca el nacionalisme. Perquè Catalunya va ser esclafada per les armes i és amb d’altres armes que la volen mantenir esclafada. El procés d’anorreament nacional que va encetar Franco és actualment assumit per les forces democràtiques tant de dretes com les d’esquerra. Catalunya segueix, després de quaranta anys de dictadura, essent combatuda en tant que fet nacional. I l’únic pensament que ofereix resistència en aquesta batalla no és l’esquerra. Ni la dreta, of course. Ni l’independentisme. Ni, segons com, algun cant sobiranista. Ho és el nacionalisme català.

http://www.diguemno.cat/

Tinc amics molt intel·ligents. El que no entenc és com poden ser tan summament barcelonistes o no comprendre les meves teories de perquè el Barça hauria d’anar a segona per motius estrictament patriòtics.

Ahir vaig tenir una discussió amb un d’ells, que no ve a tomb reproduir ara i aquí. Però jo, que sóc persona disciplinada i amic dels meus amics, us faig avinent el missatge que em vaig comprometre a donar difusió. Una cosa és certa: són gent com cal. Potser no tenen ni punyetera idea de futbol. Només cal veure les panxes que traginen. Però sobre Catalunya hi han meditat molt, hi han dedicat moltes hores –i bastants calers-. Només per això els faré confiança. Jo de futbol no en sé, ni pretenc saber-ne després de comprovar reiteradament l’avorriment que genera. Però Catalunya segueix essent una prioritat irrenunciable.

Doncs sigui pel bé d’aquest país que cal que coneguis aquesta carta, sobre tot si ets soci del Barça:

“Si bé en Laporta en alguns moments no ha estat a l’alçada, també és cert que la seva junta ens va tornar la il·lusió i el sentit de pertinença, ens va dur dues lligues i una copa d’Europa, amb una gestió econòmica seriosa que ha sanejat l’entitat i l’ha dut a primera línia mundial.

Els dos últims anys de sequera de títols no justifiquen el linxament que aquesta junta està rebent, i hom té la sospita que la catalanitat desacomplexada del president li està passant factura. Hi haurà una moció de censura cada vegada que els resultats no acompanyin?.

Els signants volem que fracassi la moció de censura pel bé del club. Perquè el club no entri en un desgavell continu. En menys de dos anys hi haurà eleccions i que cadascú voti el que li sembli millor, però ara deixem que la junta catalanista de Jan Laporta acabi la seva feina.

Pel bon govern del barça vota no a la moció de censura.

SOCIS UNITS- DIGUEM NO

Jordi Barnadas / Joan Capdevila / Ramon Riera / Francesc Simon

P.S. i si vols fer pública amb nosaltres aquesta posició, et convidem a fer-ho a la web: www.diguemno.cat”

Jo aposto per B*

Ahir vaig fer-te una consulta directa, amable lector. Vaig descarregar sobre la teva consciència el destí de B*. Encara que només sigui en part.

Com vaig dir-te, dins el col·lectiu que va apadrinar la idea –i com és norma en tota agrupació formada per gent catalana- hi ha dispersió d’opinions al respecte. De si matar la bèstia o no.

Jo sóc partidari de mantenir-la. Crec que amb l’excusa de participar en la santa causa de RCat va sorgir un producte molt interessant. Van posar-se en xarxa gent que, d’altra forma, potser mai haguessin col·laborat en la mateixa trinxera. Jo personalment li veig més virtuts que defectes, a l’hora de promocionar l’ideari catalanista. En la gradació que sigui, però indubtablement catalanista.

Segurament li caldrà un lífting. Hauríem d’explicar el canvi de rumb i la seva obertura cap a d’altres causes, que en definitiva només ha de ser una: Catalunya. Però em sembla que val molt la pena intentar-ho. És, d’altra banda, una de les gràcies que ofereix la tecnologia batejada com a 2.0. . Permet connectar gent amb interessos comuns. Perquè el catalanisme, nacionalisme, sobiranisme, independentisme, no ho hauria d’aprofitar?.

S’acosten temps poc fàcils. Hi ha núvols de turmenta que apunten en més d’una direcció. Hi ha doncs, motius sobrats per seguir comptant amb aquest portal. A veure com anirà l’arrossada, sobre tot si serem capaços de digerir-la.

Gràcies per la teva contribució. Crec que ajudarà a decantar la balança. Et mantindré puntualment informat. Salut!.

Consulta B*

Celebrat el congrés d’ERC, sembla que els Blocs amb Estrella han de tancar la barraca. Aquest invent fou ideat per a donar un cop de mà a l’opció representada per RCat. El vam formar inicialment un grup de gent diversa, que després es va anar eixamplant i creixent. El denominador comú fou una visió transversal d’entendre el nacionalisme. Prioritzar el país més que l’eix ideològic; aquesta era la recepta.

Després que ERC ha tancat tot el seu procés renovador, té sentit continuar aquesta empresa?. Com a bons catalans que som, ja han sorgit dues visions. Una que apunta al tancament i punt. Una altra que en propugna la continuïtat. Que cal seguir la iniciativa donat que hi ha moltes excuses que encaixen perfectament en aquesta visió àmplia de país.

Perquè no parlar del congrés de CDC? O de la seva relació amb Unió?. Perquè no parlar de la moció de censura a can Barça?. Perquè no començar a tractar la més que segura retallada de l’Estatut, passat l’estiu?. Perquè no ventilar tantes i tantes coses, a partir de tenir un espai comú, de mínims, que manifesti clarament que el catalanisme, nacionalisme, sobiranisme, independentisme apunta en la mateixa direcció?. Blocs amb Estrella podria ser aquest espai?.

Aquestes disquisicions les haurem de resoldre aviat. Hi ha qui vol matar el tema aquí i hi ha qui ho veu com un projecte amb més futur. He de dir que el debat ha estat sempre molt educat i endreçat i tothom ha defensat la seva postura amb correcció absoluta.

Abans no tanquem el tema definitivament –hi ha qui vol fer-ho al voltant d’una paella i hi ha qui troba l’arròs massa llefiscós-, voldria saber la teva opinió, abnegat lector d’aquest blog. Creus que hi ha motius suficients per mantenir un espai virtual catalanista, amb la sana voluntat de voler ser un referent sòlid per a les idees nacionalistes, més enllà de partits polítics?. O creus que els B* ja han acomplert la seva missió?.

Mentre espero el dia D, a veure si matem el portal o no -a cop de paella..., o no-, agrairé el teu punt de vista. Per no influir-te en aquest debat permet-te’m que no em defineixi, fins el proper post. Voldria sentir arguments fets des de l’objectivitat màxima. Gràcies a la bestreta!.