dilluns, de juliol 21, 2008

Virtuts de viatjar

La publicació de les balances fiscals hauria de comportar, també, fer una viatge de l’economia cap a la filologia i acabar en la més pura filosofia. Les dades que qualsevol documentat ja sabia, ara són oficials i aporten el retrat robot de l’Espanya real. El que avui representa aquest modern estat europeu, si li traiem el bistec que conformen els Països Catalans, mor de gana rossegant els punys.

En el camp de la filologia hauríem d’escatir el que corre pel cap d’ un espanyol quan parla de “solidaritat”. Arreu del món s’entén que és un acte voluntari i per tant a discreció del qui la practica, lliurement. En el terreny de la filosofia es podria determinar l’ètica o la moral que hi ha rere l’obligació de ser solidari, fins i tot en el cas de no poder-ne ser.

Encara en el camp del pensament filosòfic podríem plantejar una darrera qüestió. Que és més important per a un mort de gana: donar-li un lluç o ensenyar-li a pescar?. Després de més de vint-i-cinc anys del cafè per a tothom, Espanya ha fet un salt impensable. Però a més de fer-lo en el que seria estrictament en allò que és la pura façana, cal saber si mentalment ha experimentat cap evolució. Encara que sigui la més bàsica de totes: viu amb allò que et puguis permetre. O esforça’t de valent si vols prosperar.

El més important, per a mi, és el darrer punt. Constatar que aquesta evolució d’una Espanya tronera cap a una d’aparentment moderna s’ha produït de forma plena. Fa temps que Espanya ha rebut quantitats ingents de diners que li han permès treure brillo. A més d’acceptar els diners d’altri, ha aprés a mantenir el nivell de vida que li comporta gaudir de tota una sèrie de serveis –que cal mantenir-?.

A mi em costa molt de creure en certa mena de miracles. No és freqüent que qui no coneix l’esforç de prosperar sàpiga realment el preu de les coses. Les més elementals, vull dir. No he vist en aquests anys cap senyal d’exigència des d’un govern espanyol cap a la població. Ans el contrari: sempre ha existit un cert deliri de grandesa a base de prometre una vida regalada, sense fer pedagogia o exigir en paral·lel l’esforç que suposa voler viure amb un bon tren de vida.

Més de vint anys hauria de significar una bona sotragada per un esperit com l’espanyol, mental i econòmicament lluny d’Europa. A mi m’assalten aquesta mena de dubtes, perquè a més d’acceptar diners a cabassos Espanya ni s’ha dignat a donar les gràcies. Encara recordo l’episodi tant passat de voltes, quan l’Aznar reclamava que França i Alemanya fessin els deures per convergir amb Europa. Si es pot fer ostentació d’aquest autisme portes en fora, sense gaire vergonya, quina mena de tiranisme es pot practicar portes endins?.

Un mal símptoma l’il·lustra aquesta crisi, que de cap de les maneres el govern espanyol no en vol dir crisi. És un mal símptoma perquè quan les coses no es poden dir pel seu nom és que hi ha un problema de fons. Hi ha una manca de maduresa en un cos social que ja hauria de ser adult fa dies.

Viatjar de l’economia cap a la filologia i la filosofia és necessari per a la part catalana. Ara que Espanya ha de demostrar realment el que és, Catalunya en pot sortir molt mal parada. Quan després de tants anys de no practicar l’esforç s’ha acostumat a viure d’unes rendes que no són seves, quina reacció podem esperar d’Espanya?. Que en comptes de solidaritat finalment decideixi dir-ne espoli?. Si no ho fan ells, ho hem de fer nosaltres. Com a mínim les seves balances ja ens conviden a fer-ho. Ara que, a més, l'aixeta d'Europa s'ha tancat.

8 comentaris:

marc ha dit...

Aquestes regions que han viscut de la mamella, ¿estan preparades per deixar de viure de subvencions? Han arribat a un nivell de vida òptim, però ¿estan a punt per ser emprenedores?, per deixar de ser dependents?

No ho sé pas.

marc ha dit...

Una dada: una quarta part dels treballadors extremenys depèn direcatment de les arque públiques.

Com vols que siguin emprenedors, aquesta gent?

Karbeis ha dit...

Amic Dessmó,

Crec que si han decidit fer públiques les balances és perquè n'estan convençuts (o millor encara: se n'han adonat) que ens han desactivat del tot. Has vist algún sociata (llevat d'en Castells, que aquest és allà però encara no ho he entès ben bé) posant el crit al cel després de conèixer les balances? Si tenim gent al nostre país que encara les justifica (Ferrans i companyia).

És trist, però per culpa del síndrom d'Estocolm estem deixant de ser. L'altre dia pensava una cosa: tu imagina't que vas a qualsevol empresa (posa per cas el McDonald's, per dir-ne alguna) i no els surt dels collons atendre't en català. Els dius que t'hi atenguin, i et contesten que una merda. Si els amenaces d'escriure una carta a "La Vanguardia" -per citar alguna acció- i aixecar polseguera... crec que es fotarien a riure.

Ha arribat un moment en que els atacs al nostre idioma, siguin del tipus que siguin, els veiem normals. Ja ningú s'immuta per casos clamorosos. Ens semblen fins i tot normal. I el que em sembla pitjor: els acceptem amb resignació. Els catalans es veu que som així.

rA ha dit...

toques moltes cordes en aquest article...

sobre el que anomenem "solidaritat" jo no opino, nomes senyalo que el mateix comentari que fas amb les balances fiscals es pot fer amb l'impost sobre la renda.

afegeixo tambe: es interessant parlar tambe d'on les transferencies han ajudat (Rioja per exemple) per deixar clar que les transferencies han de tenir una data de caducitat, no poden ser obertes.

Dessmond ha dit...

Marc,
El tema és aquest: serveix d'alguna cosa la "solidaritat" quan es limita exclusivament a abocar recursos sense tenir en compte res més?. Abocar recursos és una cosa que pot fer-se indefinidament?. Pot crear vicis pitjors, com el de matar totalment qualsevol intent de tenir iniciativa pròpia?.

Karbeis,
Espero que no tinguis raó, amb el que apuntes. Que ens veuen tan acabats que ja gosen dir i fer qualsevol cosa sense por. Ja no a la vergonya pròpia, sinó a la nostra capacitat de reacció.

RA,
Veig que m'h quedat curt, doncs. Penso que tens molta raó en això que apuntes: cal publicitar el que s'ha significat aquestes transferències de diner i que cal posar-hi un termini. Clar, que el més còmode ha de ser seguir rebent, encara que no en tinguis una necessitat urgent.

Papitu ha dit...

Hi ha una data de caducitat insalvable que és diu 2014 i no serà pas perquè Catalunya esdevingui independent, i ca! El que caduquen són els fons europeus. Ja veuràs quin fart de riure.

Dessmond ha dit...

Papitu,
Espanya o fa un canvi radical de mentalitat o esdevindrà una zona decadent. En aquests moments parar la ma serveix de ben poc si no va acompanyat d'una pedagogia de l'esforç. Els primers que notarem aquest dèficit serem nosaltres, que haurem de seguir fent les aportacions perquè la gana no l'hauran perdut.

Papitu ha dit...

Quan deia quin fart de riure volia ser irònic, perquè evidentment els diners qued deixaran de venir d'Europa els haurem de posar nosaltres, si més no una part considerable.