Virtuts de viatjar

La publicació de les balances fiscals hauria de comportar, també, fer una viatge de l’economia cap a la filologia i acabar en la més pura filosofia. Les dades que qualsevol documentat ja sabia, ara són oficials i aporten el retrat robot de l’Espanya real. El que avui representa aquest modern estat europeu, si li traiem el bistec que conformen els Països Catalans, mor de gana rossegant els punys.

En el camp de la filologia hauríem d’escatir el que corre pel cap d’ un espanyol quan parla de “solidaritat”. Arreu del món s’entén que és un acte voluntari i per tant a discreció del qui la practica, lliurement. En el terreny de la filosofia es podria determinar l’ètica o la moral que hi ha rere l’obligació de ser solidari, fins i tot en el cas de no poder-ne ser.

Encara en el camp del pensament filosòfic podríem plantejar una darrera qüestió. Que és més important per a un mort de gana: donar-li un lluç o ensenyar-li a pescar?. Després de més de vint-i-cinc anys del cafè per a tothom, Espanya ha fet un salt impensable. Però a més de fer-lo en el que seria estrictament en allò que és la pura façana, cal saber si mentalment ha experimentat cap evolució. Encara que sigui la més bàsica de totes: viu amb allò que et puguis permetre. O esforça’t de valent si vols prosperar.

El més important, per a mi, és el darrer punt. Constatar que aquesta evolució d’una Espanya tronera cap a una d’aparentment moderna s’ha produït de forma plena. Fa temps que Espanya ha rebut quantitats ingents de diners que li han permès treure brillo. A més d’acceptar els diners d’altri, ha aprés a mantenir el nivell de vida que li comporta gaudir de tota una sèrie de serveis –que cal mantenir-?.

A mi em costa molt de creure en certa mena de miracles. No és freqüent que qui no coneix l’esforç de prosperar sàpiga realment el preu de les coses. Les més elementals, vull dir. No he vist en aquests anys cap senyal d’exigència des d’un govern espanyol cap a la població. Ans el contrari: sempre ha existit un cert deliri de grandesa a base de prometre una vida regalada, sense fer pedagogia o exigir en paral·lel l’esforç que suposa voler viure amb un bon tren de vida.

Més de vint anys hauria de significar una bona sotragada per un esperit com l’espanyol, mental i econòmicament lluny d’Europa. A mi m’assalten aquesta mena de dubtes, perquè a més d’acceptar diners a cabassos Espanya ni s’ha dignat a donar les gràcies. Encara recordo l’episodi tant passat de voltes, quan l’Aznar reclamava que França i Alemanya fessin els deures per convergir amb Europa. Si es pot fer ostentació d’aquest autisme portes en fora, sense gaire vergonya, quina mena de tiranisme es pot practicar portes endins?.

Un mal símptoma l’il·lustra aquesta crisi, que de cap de les maneres el govern espanyol no en vol dir crisi. És un mal símptoma perquè quan les coses no es poden dir pel seu nom és que hi ha un problema de fons. Hi ha una manca de maduresa en un cos social que ja hauria de ser adult fa dies.

Viatjar de l’economia cap a la filologia i la filosofia és necessari per a la part catalana. Ara que Espanya ha de demostrar realment el que és, Catalunya en pot sortir molt mal parada. Quan després de tants anys de no practicar l’esforç s’ha acostumat a viure d’unes rendes que no són seves, quina reacció podem esperar d’Espanya?. Que en comptes de solidaritat finalment decideixi dir-ne espoli?. Si no ho fan ells, ho hem de fer nosaltres. Com a mínim les seves balances ja ens conviden a fer-ho. Ara que, a més, l'aixeta d'Europa s'ha tancat.