dimecres, de juliol 09, 2008

Els vertaders revolucionaris

La revolució és l’assignatura pendent de la democràcia. Ara ja no és revolucionari el personatge d’esquerres. Com a mínim a casa nostra. Si fem cas dels clixés, vull dir. Perquè el concepte dreta i esquerra també sembla fruït d’alguna follia.

La febre revolucionària és aquella que pren quan es produeix una situació d’asfíxia, ja sigui moral o material. O totes dues alhora.

El nostre punt de partida polític arrenca d’una guerra civil i quaranta anys de dictadura. Aquesta situació acabava capgirant el curs del que havia estat fins llavors Catalunya. Fins l’aparició de Franco, Catalunya fou com diu la cançó: la catalana terra.

Amb la dictadura es normalitza la prohibició de la llengua, la història, la cultura. Quaranta anys són un temps més que suficient per a exercir un magnífic mestratge. Allò què significa Catalunya queda relegat a un escenari ornamental, al paper de cosa exòtica. El que va fer el franquisme no és comparable al que van fer els borbons. Vull dir un cop guanyada la guerra. Una cosa és matar persones físiques. Una de ben diferent és anihilar la nació, l’ànima del país, enfonsar els referents mentals i espirituals, a més dels institucionals.

Els revolucionaris, a la Catalunya del segle XXI són aquells que malden per recuperar el país que els han robat. Tant hi fa el dia que va començar l’expoli. Són aquells que no accepten la condició de ser estrangers a casa seva, per imposició ja no de la raó, sinó per mor del garrot, les bombes i la guerra.

Les esquerres, tradicionalment revolucionàries, avui actuen com la fiblada més potent a l’esperit de canvi radical. Són el mosquit tigre de la política. Un exemplar desconegut, que treballa amb contundència i que mica en mica va estenent-se pel territori, anestesiant tot el que el troba per davant.

L’esquerra avui és un dels grans exponents de conservadorisme. Ofereix prebendes a canvi de renúncies. Lleva la capacitat d’iniciativa, de responsabilitat individual i provoca la dependència. Accepta imposicions espanyolistes, que vexen la dignitat nacional, en el nom d’aquest esperit superior i abstracte conegut com "esquerra".

Avui parlar de l’anquilosament d’esquerres no fa ser de dretes. Ho provoca l’esperit revolucionari i progressista que qualsevol individu porta dins. Qualsevol. La capacitat de progressar, el desig de realització és inherent en qualsevol persona. La llibertat és una necessitat comparable a l’aire que respirem. El que passa és que avui la revolució ja no viu a l’esquerra.

L’esquerra ara mateix té grans preocupacions, però d’abast mundial. Manega afers transnacionals i xifres multimilionàries. Li preocupa la humanitat sencera i altres models de globalització. I la vacuna per erradicar la sida. Catalunya és un gra de sorra prefectament prescindible.

Si avui hi ha algun batec de revolució a casa nostra, el provoca el nacionalisme. Perquè Catalunya va ser esclafada per les armes i és amb d’altres armes que la volen mantenir esclafada. El procés d’anorreament nacional que va encetar Franco és actualment assumit per les forces democràtiques tant de dretes com les d’esquerra. Catalunya segueix, després de quaranta anys de dictadura, essent combatuda en tant que fet nacional. I l’únic pensament que ofereix resistència en aquesta batalla no és l’esquerra. Ni la dreta, of course. Ni l’independentisme. Ni, segons com, algun cant sobiranista. Ho és el nacionalisme català.

20 comentaris:

Anònim ha dit...

Benvolgut amfitrió,

Com va dir el president assassinat, "totes les causes justes del món tenen els seus defensors. En canvi, Catalunya només ens té a nosaltres".

Però no crec que la gent de la CUP, per posar un exemple, "manegui afers transnacionals i xifres multimilionàries"

Cal construir, proposar, aglutinar, organitzar-se per descolonitzar-nos. No em sembla massa raonable criticar a dreta i esquerra, per acabar lloant un extrany (per a mi) nacioanlisme pur.

Personalment, no sóc espanyol, estic colonitzat i sóc independentista. I això de nacionalista, doncs no m'ho sento meu.

Resumint, veig una crítica innecessària a la gent que lluita per l'alliberament, des de la seva millor manera d'entendre el món.

Salut i independència!

L'anònim de la porta oberta

Dessmond ha dit...

Benvolgut anònim de la porta oberta,
Jo estic lloant un estrany nacionalisme "pur"?. No fotem.
De la mateixa forma que trobo molt respectable que siguis independentista sense sentir-te nacionalista. Ara, rere això també s'hi poden amagar desagradables sorpreses.
El que vinc a dir és que les esquerres ja no són revolucionàries. Qui representa millor l'esperit de la revolució ara són els nacionalistes. Ho tenim tot en contra. Fins i tot les postures suposadament progressistes. No és quüestió de ser pur o impur. És una simple qüestió de ser. El nacionalisme és o no és. La resta només serveix per donar corda a la part contrària.
Tot aquest discurs justament no m'el provoca la CUP en particular. De fet encara ha de demostrar que sap fer política. I ha d'aclarir que entén per independentisme, també.
M'agradaria saber que entens per nacionalista. Crec que s'ha sembrat una gran confusió al respecte. S'ha de dir que l'actual cúpula d'ERC ha ajudat de forma impagable a sembrar la desunió en nom de la santa esquerra.

Anònim ha dit...

Benvolgut amfitrió, abans que res agrair un cop més aquest espai de debat. Estic d'acord en que la lluita per la independència d'una nació és un acte realment revolucionari: no parlem de reforma, parlen de transformació, de canvi radical d'un statu-quo, imprescindible per a la supervivència. Independència o assimilació. Aquest discurs fa més de 30 anys que l'independentisme el fa, ben clar, i amb continuïtat. El nacionalisme, (autoanomenat) no clarifica mai el seu objectiu final. Per por o per paternalisme, en qualsevol cas, no ho fa i per a mi aquest és un gran error. Autonomia, encaix, federació, confederació,...INDEPENDÈNCIA primer. Només hi ha pacte entre iguals, altrament només hi ha concessió. Ergo, primer independència, clar i català.
Si anem 100 anys enrera, em diria separatista.

Salut i independència,

L'adlpo

Josep-Empordà ha dit...

"Aquest discurs fa més de 30 anys que l'independentisme el fa".

N'estas segur?.

Quina edat tens?

Perque...fa 30 anys, el que sentiam, el discurs, era: "llibertat, amnistia I ESTATUT D'AUTONOMIA". Potser no ho recordas perque eras molt jove...o potser, ni tansols eras. I disculpam l'atreviment.

No hi ha nacionalistes que no vulguin la soberania, i la soberania és la mare dels ous de la independencia. No ens deixem confondre per filolegs més interessats en manipular el llenguatge per mor a extranyes "estratègies" que en avançar cap a la sobirania de la nostra Nació.

No es pot ser independentista sense nació, i nacionalista vé, etimològicament, de nació.

I disculpeu per ficar-hi cullarada.

Cordialment.

Anònim ha dit...

Bona tarda Josep, amb permís de l'amfitrió: sóc del 67. El famós "trinomi" es cantava fins i tot al pati de l'escola, sense saber-ne el significat. No recordo però, ni en Pedrolo, ni en Xirinacs, per posar dos exemples, recitar-ho amb entusiasme...
Debat a banda, el meu avi era (alt) empordanès.
En tot cas, no em vull desviar de l'escrit de l'amfitrió: trobo que hi ha crítica innecessària. Trobo que calen propostes. De fet, propostes d'acció. No ho puc resumir més. Per exemple: recolzar econòmicament en Marc Belzunces.

L'adlpo

Andreu ha dit...

Benvolguts,

Amb en Dessmond al 100%, aquesta vegada.

I afegiré que en Felix Cucurull, (que va passar per moltes forces,inclos el Psan, el Psc, i el Bea),, l'insigne historiador i mestre d'Arenys, en els 8 volms de la Panoràmica del nacionalisme català, on ho recull tot, gairebé, des del 1600 fins el 1980, nomes es refereix al nacionalisme (com al titol) i no surt cap força independentista....ja que es un invent forçat d'un filòleg amb molta gana de ser original...per acabar fent la rosca a Montilla.

Tothom ho sabia, i ho sap, que dir-se i ser nacionalista significa, sense cap dubte, voler l'enfortiment al màxim de la pròpia nació i la seva màxima sobirania, ergo, un estat lliure.

Complexos de voler trobar diferències entre el qui diu que menja 4 cops a la setmana carn, i el nouvingut de cambrils que diu que cal menjar 3 vegades vedella i 1 cabrit. Ostia, quin invent.

Sobretot, si realment, quan ha pogut cuinar, li ha reglat les graelles a un boc estranger i ell fa l'all sense oli.

La llibertat i el nacionalisme dels pobles oprimits/colonitzats són els factors revolucionaris i de progrés des de fa 20 anys.

Pregunteu-li al Gorbachov,..ha ha ha...o al Milosevic...

Cordialment,
Andreu

Karbeis ha dit...

Completament d'acord.
Vénen temps difícils, doncs puja una generació d'imbècils que Déu n'hi do. I no tot és culpa dels socialistes, que s'ha encarregat d'anul.lar pel capbaix dues generacions senceres: la que vé al darrere no té cap mena d'interès per la política (llevat d'honroses excepcions, és evident).

Hi ha tota una generació que ha crescut sota el paraigua de la democràcia, per qui això de la guerra són rondalles de l'avi a la vora del foc. I sempre les mateixes. Gent que s'ha resignat a ser el que som, i que fins i tot és capaç d'animar la selecció espanyola perquè "és el que hi ha". Al jovent d'avui en dia li manca aquest esperit "revolucionari" que l'hauria de portar a dir "perquè collons he d'acceptar segons quines situacions?". Però hem fomentat una societat on "esforç" és allò que hom fa a l'hora de cagar. I d'alguna manera, tot ens és degut.

És evident que un altre 36 és impossible. La situació no és comparable, i avui en dia tothom hi té massa a perdre (encara que aquest "massa" tingui forma d'Audi A4 i apartament a Calafell).

Només cal veure les reaccions que va suscitar a ca'ls amos la multitudinària manifestació pel dret a decidir: encara riuen. I l'acte a l'IESE? No fotem. Fem passes enrere a pas de gegant.

Roger T. ha dit...

Molt bon post, tens molta raó, i trobo que encara has estat massa benevolent amb els que s'autoanomenen "esquerra" atorgant-los alguna mena de projecte a nivell global.

Karbeis, no puc estar d'acord amb tu en què la manifestació pel dret a decidir va fer riure als espanyols. Tot al contrari, quan ells fa 600, o 300 anys que malden per crear un sentiment nacional unitari a nivell de tot Espanya, que 275000 persones tinguin esma de sortir al carrer per reclamar que ells no hi pertanyen, a la seva nació, és un fracàs del poder castellanoespanyol. Ells van treure-li importància tant com van poder. Però en realitat això els va preocupar molt -a ells. Moltíssim. Com que només 10.000 individus -amb les xifres inflades-, i majoritàriament els feixistes de sempre, sortissin al carrer a Barcelona a celebrar el triomf de la roja. Salutacions.

popota ha dit...

El nacionalisme, que és exactament igual d'artificial que les dretes i les esquerres, ha governat 23 anys. En aquests 23 anys ha demostrat ser exactament igual de revolucionari que l'esquerra que ha governat Espanya en el mateix període.
Tanmateix, estic molt d'acord en el fet que aquest partit comença el 18 de Juliol de 1936.
Tant els nacionalistes a Catalunya com els sociates a la resta d'Espanya han fet exactament el mateix: convertir el fer en sentir, és a dir: no fer res.
Salut,

Noctas ha dit...

Vols dir que abans del Franquisme Catalunya volia ser un pais independent d'Espanya?. Que el franquisme va ofegar la nostra identitat és claríssim però que catalunya volgués la independència abans de la guerra civil ja em sembla més dubtós..saludus

Elies ha dit...

Totalment d'acord, Dessmond. Només hi afegiria la gravíssima lesivitat de les dites "esquerres" d'aquest país en relació a tot el que toquen, començant, evidentment, per l'economia. I acabant amb alguna altra cosa important que ja esmentes al teu article, i és l'anquilació de la iniciativa, la conversió del govern en un sistema de repartidora que obliga a no moure's si se'n vol gaudir. I així arriba la fi.

Josep-Empordà ha dit...

Bé, el que tenim, és un jovent com sempre ha sigut el jovent. Res de nou.

Es pensen que la vida sobre la terra, va arribar amb ells i els hi costa d'entendre que no és així. A més, els agrada pontificar.

D'independentisme, a Catalunya, el primer que en va començar a parlar desacomplexadament i amb una certa estratègia, fou en Colom.

Avants, a efectes pràctics, res. Els catalans republicans del 36 (entre els que hi havia el meu pare)veneraban la senyera...i la tricolor republicana....ecspanyola, tant ecspanyola com la "rojigualda" d'ara.

Eran catalanistes? SI!!...i com articulaban aquest catalanisme?, bé, n'hi havia de federalistes (majoritariament), d'autonomistes, de confederalistes (els més concienciats) però independentistes?...no.

La resistencia antifranquista, era independentista?...NO!

La guerra civil i la dictadura, representaren un cop molt dur pel catalanisme, que encara no era, majoritariament, independentista, i en Pujol, feu una feina de reconstrucció nacional inmensa.

Ara el jovent, el critica i l'acusa de tibiesa. Bé, hi ha una dita que diu que ningú apren dels errors dels demés i que la vida cal viure-la, però, avants de parlar així de'n Pujol i de CiU, seria convenient informar-se de en quin estat es va trobar la Nació catalana, i que se sàpiga que sense la titànica feina feta, ara, ningú en parlaria d'independencia.

I, tal i com van les coses, l'independentisme, el nacionalisme, digas-li com vulguis perque no penso entrar en el joc dels filòlegs botiflers, s'assemblen terriblement a la petita i mitjana empresa catalana, en la que el pare crea la empresa amb il.lusió i els fills se la puleixen en quatre dies. I no em refereixo a partits en concret sino al catalanisme en general.

És que trobar-se la feina més dura, feta, és molt còmode, i criticar, és molt més fàcil que treballar i construïr.

Cordialment.

marc ha dit...

I tant que sí, Dessmond, els revolucionaris són els que lluiten per recuperar el país, però també es pot dir des de l’altre cantó (coses del llenguatge): la centralitat política no és el que encarna els que es fan dir de centres, sinó els que tu anomenes revolucionaris. La centralitat és ser lliures, és poder decidir el teu futur, és dir ‘prou’ a l’espoli fiscal i a l’intent d’anihilació de la nostra cultura. Tot el que no sigui això és radicalisme en el sentit que s’entén ara; en canvi, amb el significat primigeni, radicalisme és anar a l’arrel, és la centralitat política, el sentit comú, la revolució.

Quin rotllo!

Els conceptes dreta i esquerra existeixen, però només són això, conceptes. És el que dius: els que es fan dir d’esquerres són conservadors, immobilistes, tant o més reaccionaris que els altres.

El nacionalisme, per mi, s’ha acabat. Es va tancar amb Jordi Pujol, que va liderar una etapa de reconstrucció nacional molt important i força reeixida, tenint en compte que sortíem d’una dictadura. Espanya s’ha modernitzat, ja no ens poden enviar es tancs i la reconstrucció nacional no és possible sense tenir un estat. No podem reconstruir el país sense estat. Han passat trenta anys i el món ha canviat molt. El catalanisme-nacionalisme ha perdut el nord perquè no s’atreveix a encarar-lo; només hi ha un nord i es diu ‘independència’.

Karbeis ha dit...

Roger T., t'ho dic des del punt de vista d'un resident a Madrit (que no vol dir "madrileny" i, ni molt menys, espanyol.
De la "super-mega manifestació" (jo hi vaig venir, només faltaria! I fèia posar la pell de gallina!) a Madrit amb prou feines se'n van assabentar un 10% dels habitants. Mentre Telemadrit es passa el dia bombardejant amb la "opressió" i la "persecució" de l'idioma espanyol, de l'acte de l'IESE amb prou feines en van fer esment. I de la manifestació gairebé tampoc.
Els mitjans espanyols, quin cas en van fer?

Si realment els hagués tocat tant "la fibra" com tu dius, la reacció lògica a una cosa així és, com a mínim, de compareixença del president en roda de premsa per diu "molt bé molt bé, negociarem". Has vist alguna reacció "oficial" per part del govern espanyol? Has vist alguna mena de nerviosisme? La gent "del carrer", de la manifestació amb prou feines se'n va assabentar. I els qui ténen el poder, tot i assabentar-se'n, no li van donar la major importància. "Otra vez los catalanes con sus cosas". I qui dia passa, any empeny.

Em sembla molt interessant la reflexió de "noctar". I és que tal com explica en Josep Empodrà, aqui es venerava la "tricolor". Que no per no ser "rojigualda" era menys ecspanyola. No oblidem que en Companys va ser "ministro", i fins i tot m'atreviria a dir que "a mucha honra". Veig més hereu de la tradició el federalisme que del que parla en Maragall, que no pas el nacionalisme estandaritzat.

Jo sóc sobiranista/independentista/nacionalista/catalanista perquè considero que el meu país és Catalunya, la meva cultura és la catalana, i no em sento gens espanyol. És més, viure a Madrit m'ha ajudat a convèncer-me que aquesta gent no ténen res a veure amb nosaltres. I quan dic res, vull dir res (culturalment i de manera de fer, vull dir). Però al marge de que això sigui el que jo considero, no crec que els meus "homòlegs" de 70 o 80 anys enrere dubto molt que aspiréssin a tenir un estat sobirà, que és al que aspiro jo, per exemple.

Anònim ha dit...

Benvogut amfirió i d'altres assistents. La meva intenció inicial no era un debat lingüístic. Només volia dir que em semblava innecessari criticar els diferents actors de la batalla, d'un mateix bàndol: marxistes, socialdemòcrates, democristians, liberals, conservadors. D'entre tots aquests, i d'altres que em deixo, n'hi ha -s'ho diuen- de jacobins, federalistes, autonomistes, confederalistes i independentistes (a mi, nacioanlistes o sobiranistes, em seblen matisos acrobàtics). Entenc i considero imprescindible la crítica de model social entre ells, però trobo trista la crítica per la manera de cercar l'alliberament nacional. I qui diu obertament que és independentista, em sembla, que ja ho diu tot. Pel que fa a la història, contra el dictador hi havia el FNC, i a principis de segle, els que es deien clarament SEPARATISTES, mot que m'agrada molt.

Salut i independència!

SOLIDARITAT MARC BELZUNCES

L'ADLPO

Josep-Empordà ha dit...

Benvolgut ADLPO,

Ningú es deia "separatista"...en tot cas t'ho deian, i no es referien a independentistes, no, sino a qualsevol que tingués una mínima conciencia catalanista.

Estas cometent molts d'errors d'apreciació, de ben segur, deguts a que parles de coses que t'han explicat. Jo et parlo de coses que he viscut.

O et penses que les COPEs, Mundos etc. han nascut per generació espontanea?. Sàpigues que aquests, comparats amb lo que els que tenim una certa edat hem conegut, son autèntiques germanetes de la cartiai.

Referent al FNC, mal m'está dir-te que era no res, i mal m'está dir-tho quant un dels fundadors, fou el meu pare.

Cordialment.

joliu ha dit...

Molt bé Dessmond. Diguem les coses pel seu nom.
Estimem la nació. Som nacionalistes.

Anònim ha dit...

Benvolgut Josep,

Els clubs separatistes, que van aportar diners per organitzar Prats de Molló, es deien literalment així.
I rellegint Cucurull (l'ha citat n'Andreu) empra abastament aquest terme.

I en tot cas, els qui lluitaren el 1714 no s'auto-anomenaven ni independentistes, ni nacionalistes, ni catalanistes, ni...

Salut i independència!

L'ADLPO

Josep-Empordà ha dit...

Totalment d'acord amb lo del 1714.

És curiós que hi ha una teoría segons la qual, el fet de que existeixi un enemic comú, és un factor de cohesió, en canvi, aquí, a Catalunya, succeeix el contrari. Tenim perfectament identificat l'enemic i van uns i els i lliuran la Nació sencera a canvi de res...o en tot cas, a canvi de misèria...o encara que fos a canvi de tot, la Nació, no es lliura a l'enemic, perque fer aixó, a tot el mon mundial té un nom..

Cordialment

Anònim ha dit...

Benvolgut Josep,

Amb el permís de l'amfitrió, a "the wind that that shakes the barley", de Ken Loach, ja o diuen: és molt facil posar-se d'acord sobre contra qué estem, però és molt fotut acordar qué volem. Palestins ara, jueus abans, irlandesos, etc, sempre s'han burlat de les seves disidències i escisions d'escisions, etc...(La vida de Brian) Em temo -encara que no m'agradi- que sigui comú entre derrotats...i només no es barallen entre ells els pobles estingits.

Salut i independència!

L'ADLPO