dimarts, d’agost 19, 2008

Amor de cabra

A Mallorca, a més de llegir l’Avui –pel que s’ha de veure!- o el Diari de Balears que té una molt bona versió digital, cal anar tenint present l’Ultima Hora o el Diario de Mallorca. Aquests darrers, en castellà, tenen una tirada molt superior a la que pot tenir qualsevol editat en català.

Evidentment que la barreja d’esport i patriotisme, en aquest dies de molta calor i jocs olímpics, pot donar sortida al més impensat. Avui, per exemple, a l’Ultima Hora, en la seva portada hi surt una esportista brandant la bandera anglesa. L’autista que ha redactat la notícia l’ha titulat textualment: (Cos de lletra gran) La “chica de oro” (cos petit) inglesa es (cos de lletra altre cop gran) mallorquina. La cosa està permenoritzada a la pàgina 39.

Vehicular les glòries d’una pàtria via esport, el que sigui, em sembla més a prop del franquisme que d’una democràcia oxigenada. Espanya, en aquest sentit, ha donat mostres sobrades de seguir il·lusionadament el model “Cabra de la legió”. En les situacions més delicades, a cop de trompeta, puja i baixa decididament del tamboret. Sempre. No falla mai. La cabra mai perd la compostura i sempre compleix. Sempre. Ara, tret d’això no esperis gaire cosa més. La roja, per exemple, n’és una perfecta mostra d’esperit musculat amb model d’aital cabra. L’excitació que desperta és quadrúpeda; no hi altra explicació raonada possible. A Espanya no li demanis perfil alt. Cop de coça a la pilota que sigui i poca cosa més. Aquest sembla ser el seu lloc al món.

Clar que quan he vist aquella al·lota amb la bandera anglesa i el titular tant patriòticament mallorquí, m’he quedat glaçat. Tant que he decidit anar a cercar el detall de la notícia. Mentre girava pàgina, he arribat a la 19. Hi figura un llampant anunci a pàgina complerta, a color, de l’Agrupació de Cadenes Hoteleres, fundada el 1977. S’hi pot llegir: “La Agrupación de Cadenas Hoteleras de Baleares felicita al mejor embajador de Baleares en el mundo”. Una foto gran i grossa mostra l’embaixador baleàric estenent una bandera espanyola, vestint un xandall trempat amb la mateixa bandera i una medalla d’or dels JJOO. I reblen amb un goig molt sentit la felicitació amb un ¡¡¡ Enhorabuena campeón!!!. Cal ser molt, però que molt baleàric, per trobar una escletxa mallorquina en tot plegat. El mateix passa amb la notícia de la ciclista anglesa. Ella nascuda a Anglaterra, però de pare mallorquí, el senyor Romero. D’aquí s’estableix tot un fil, que només gràcies a les altes temperatures pot fer-te concordar aquesta medalla d’or amb un bocinet de glòria pàtria baleàrica.

Els dos casos porten directament a aquest patriotisme de cabra de la legió. Un Matias Prats qualsevol queda curt quan topes amb aquestes mostres tant xusqueres d’amor d’escopeta nacional. A mi em deixa molt descol·locat, perquè en realitat és una ostentació de provincianisme aclaparant. Aquests atacs de bogeria els podria entendre en algun retomb d’aquells formosos camps castellans que tant meravellosament va descriure Machado. Però a Mallorca???. Si pots, compra el diari. Ja m’ho sabràs dir.

Curs d’estiu apanyat pel bon català
Lliçò vuitena:
Jo som

Ser o no ser, aquesta és la qüestió. Però ser el què?. Si volem arribar a ser alguna cosa més del que ara lluïm, el primer del que hauríem de ser capaços és incorporar dins l’estàndard lingüístic qualsevol varietat dialectal. Amb normalitat aclaparadora. Fins que al·lot, doi, coiò, doblers o qualsevol altre forma que avui és pròpia només en un territori concret de parla catalana, anem dats. I més quan la nació reposa sobre tot en la llengua.

Sempre he trobat deliciosa la primera persona del singular del verb ser: el “jo som”, que s’usa a Mallorca -i la resta de les Balears-. És probablement una forma arcaica, que empelta directament del llatí “Ego sum”, que en la pronuncia vulgar segurament seria “som”. Al Principat va acabar derivant al conegut “sóc”. Ara, no m’estanyaria que a un català de Barcelona si li suggereixes emprar amb absoluta normalitat la forma “jo som”, pot suposar-li una crisi epilèptica. Potser començar per aquí és demanar massa.

El dia que puguem fer anar el “jo som” per arreu o tantes altres coses que avui només són d’ús exclusiu a Mallorca, aleshores tenim futur garantit per molt de temps. Aleshores serem de debò, com qualsevol altre llengua. Les arengues patriòtiques amb passió quadrúpeda, no porten enlloc. Més que a la desaparició i al ridícul més espantós. Ser com una puta cabra és francament espantós. O no?.

7 comentaris:

Josep-Empordà ha dit...

Em declaro fervent partidari de que es prohibeixin els jocs olimpics.

Ha arribat un punt en que la perverssió de l' "esperit olimpic" és tal que en contes d'uns jocs esportius semblen uns "justes" medievals en les que, per comptes de "cavallers amb armadures" i participen pretessos esportistes amb l'ùnic objectiu de defensar l' "esperit" de les nacions a les que pertanyen, per neixement, o per "compra", com ja comença a ser habitual.

Sorpren veure a "atletes" russos, ukraïnesos o cubans defensant banderes alienes qual mercenaris de la "Blackwater".

A les olimpiades, només s'hi va a defensar el nacionalisme de qui paga, que no té res a veure amb l'esport.

intel·lectual punk ha dit...

Discrepe amb l'empordanès. Ja posats, que es privatitze del tot. Que en comptes de lluir banderes nacional-estatals, exhibisquen logos comercials.

Pepsi-Cola, Nokia, Nike, Winston, El Càrtel de Medellin... futures grans potències esportives.

Josep-Empordà ha dit...

Val! També!

Andreu ha dit...

Benvolgut Dess,

En primer lloc, fer palesa la meva sorpresa positiva en veure que a Mallorca es vuen 2 canals en catala produits a les Illes.

Despres recodarvos que fou el nostre catal[a universal ,lo marques de samaranch, qui va professionalitzar al maxim els JJOO trencant amb la tradicio mantinguda fins A.Brundage. En Samaranch es marques, per decisio borbonica, com en Tarradellas, pero algun titol de corea del sud deu tenir tambe.....Pero amb els nordamericans va topar i es va salvar pels pocs pels que li quedaven.

No hem de menystenir la importancia del esport professional i dels grans aconteixements esportius, per la seva incidencia directa i indirecta.I com mes va creixent.
Ens agradi o no ens agradi,aquest gegantisme de l-esport, no es el mateix disposar de 4 atletes i nadadores guanyadores a nivell mundial que cap. I arreu. A tot arreu. En graus diferents de papanatisme, pero existents a tot arreu. I no inventarem l-ascetisme esportiu de masses.

Per cert, en Carod, en Niubo i Anna pruna van dir fa mesos que anirien a Pequin a donar suport i escalf als esportistes catalans que hi son. El mes calent a a l-aiguera. No tinc noticia de que hi hagin anat. I es un lloc on caldria ser/hi, com a catalans gestors de l-esport catala. Molt mes que a Macao. Pero no hi van.

Per que...No ho se. Nova decepcio. A veure> en la web del COC es detallen tots els esportistes catalans que han aconseguit medalles a tots els JJOO, i ho trobo positiu, ates que el COC preten representar, amb exclusivitat, els esportistes catalans davant el COI. Des de que el 1991 en Josep Miro i Ardevol, president del COC aleshores, va presentar la sol.licitud de reconeixement no hem tingut resposta formal. I cal seguir insistint. I cal ser/hi presents.

I si algun dia som independents i tenim el COC reconegut, tots, totes, les esportistes catalanes amb nivell i condicions, reconeguts, pensin el que pensin, se sentin espanyols o marroquins, han de ser protegits i rebre suport del COC. No tenim esportistes, a nivell esportiu, botiflers. En tindrem, potser, quan el nostre COC estigui reconegut i algu no vulgui participar per Catalunya. Mentre, nomes tenen una possibilitat de competir. Com feiens els lituans bsquetbolistes....amb la samarreta de la URSS, que oprimia el seu pais. Quin remei. Doncs per aci, el mateix, crec.

La passio malaltisa pel Barca, a Catalunya, 'es tamb'e un fet , un fenomen molt rar, molt especial.I molta gent de fora no l-enten. Pero existeix. I tant. I cal tenir/ho en compte, en els termes de normalitat democratica.

Doncs, en general, tot l-esport professional de masses tamb'e t'e una incidencia a l-autoestima col.lectiva, en l-afermament identitari, i en la moral col.lectiva. No hi estarem d acord, pero el mon va aixi, ens agradi mes o no ens agradi.

I cal ser hi.

Cordialment
Andreu

Un indígena ha dit...

Que "no tenim esportistes, a nivell esportiu, botiflers"? Al Barça n'hi ha un bon grapat.

Andreu ha dit...

Benvolgut ,

Tenim el mateix percentatge d esportistes botiflers, que de periodistes botiflers, de blogers botiflers, de remitents de posts (com jo), tambe botiflers, de mossos d-esquadra botiflers, de directors d escoles publiques i privadaes botiflers i de capellans botiflers.

Jo volia insistir, al marge de la meva personal opinio, que com a futbolistes professionals i amants dels diners, o juguen partits internacionals amb la seleccio espanyola o es queden a casa. Seran botiflers el dia que puguin o hagin de decidir si juguen amb la seleccio catalana o amb l espanyola una eurocopa o un mundial.

Salutacions cordials,
Andreu

Anònim ha dit...

He trobat un escrit a la Vanguardia, a la secció de blog dels lectors que val la pena llegir. Es titula "Territorialidad de la lengua" (o lenguas, ara no me'n recordo). Us el recomano perquè exposa molt bé el cas i desenmascara del tot la demagògia neo-falangista que tanta volada ha près´darrerament.

Respecte al muntatge olímpic, sel·leccions i federacions nacionals... poques coses em fan més fàstic. 100% manipul·lació política i enxufats a dojo (les "wannabe" sel·leccions catalanes també)