Amor de cabra

A Mallorca, a més de llegir l’Avui –pel que s’ha de veure!- o el Diari de Balears que té una molt bona versió digital, cal anar tenint present l’Ultima Hora o el Diario de Mallorca. Aquests darrers, en castellà, tenen una tirada molt superior a la que pot tenir qualsevol editat en català.

Evidentment que la barreja d’esport i patriotisme, en aquest dies de molta calor i jocs olímpics, pot donar sortida al més impensat. Avui, per exemple, a l’Ultima Hora, en la seva portada hi surt una esportista brandant la bandera anglesa. L’autista que ha redactat la notícia l’ha titulat textualment: (Cos de lletra gran) La “chica de oro” (cos petit) inglesa es (cos de lletra altre cop gran) mallorquina. La cosa està permenoritzada a la pàgina 39.

Vehicular les glòries d’una pàtria via esport, el que sigui, em sembla més a prop del franquisme que d’una democràcia oxigenada. Espanya, en aquest sentit, ha donat mostres sobrades de seguir il·lusionadament el model “Cabra de la legió”. En les situacions més delicades, a cop de trompeta, puja i baixa decididament del tamboret. Sempre. No falla mai. La cabra mai perd la compostura i sempre compleix. Sempre. Ara, tret d’això no esperis gaire cosa més. La roja, per exemple, n’és una perfecta mostra d’esperit musculat amb model d’aital cabra. L’excitació que desperta és quadrúpeda; no hi altra explicació raonada possible. A Espanya no li demanis perfil alt. Cop de coça a la pilota que sigui i poca cosa més. Aquest sembla ser el seu lloc al món.

Clar que quan he vist aquella al·lota amb la bandera anglesa i el titular tant patriòticament mallorquí, m’he quedat glaçat. Tant que he decidit anar a cercar el detall de la notícia. Mentre girava pàgina, he arribat a la 19. Hi figura un llampant anunci a pàgina complerta, a color, de l’Agrupació de Cadenes Hoteleres, fundada el 1977. S’hi pot llegir: “La Agrupación de Cadenas Hoteleras de Baleares felicita al mejor embajador de Baleares en el mundo”. Una foto gran i grossa mostra l’embaixador baleàric estenent una bandera espanyola, vestint un xandall trempat amb la mateixa bandera i una medalla d’or dels JJOO. I reblen amb un goig molt sentit la felicitació amb un ¡¡¡ Enhorabuena campeón!!!. Cal ser molt, però que molt baleàric, per trobar una escletxa mallorquina en tot plegat. El mateix passa amb la notícia de la ciclista anglesa. Ella nascuda a Anglaterra, però de pare mallorquí, el senyor Romero. D’aquí s’estableix tot un fil, que només gràcies a les altes temperatures pot fer-te concordar aquesta medalla d’or amb un bocinet de glòria pàtria baleàrica.

Els dos casos porten directament a aquest patriotisme de cabra de la legió. Un Matias Prats qualsevol queda curt quan topes amb aquestes mostres tant xusqueres d’amor d’escopeta nacional. A mi em deixa molt descol·locat, perquè en realitat és una ostentació de provincianisme aclaparant. Aquests atacs de bogeria els podria entendre en algun retomb d’aquells formosos camps castellans que tant meravellosament va descriure Machado. Però a Mallorca???. Si pots, compra el diari. Ja m’ho sabràs dir.

Curs d’estiu apanyat pel bon català
Lliçò vuitena: Jo som

Ser o no ser, aquesta és la qüestió. Però ser el què?. Si volem arribar a ser alguna cosa més del que ara lluïm, el primer del que hauríem de ser capaços és incorporar dins l’estàndard lingüístic qualsevol varietat dialectal. Amb normalitat aclaparadora. Fins que al·lot, doi, coiò, doblers o qualsevol altre forma que avui és pròpia només en un territori concret de parla catalana, anem dats. I més quan la nació reposa sobre tot en la llengua.

Sempre he trobat deliciosa la primera persona del singular del verb ser: el “jo som”, que s’usa a Mallorca -i la resta de les Balears-. És probablement una forma arcaica, que empelta directament del llatí “Ego sum”, que en la pronuncia vulgar segurament seria “som”. Al Principat va acabar derivant al conegut “sóc”. Ara, no m’estanyaria que a un català de Barcelona si li suggereixes emprar amb absoluta normalitat la forma “jo som”, pot suposar-li una crisi epilèptica. Potser començar per aquí és demanar massa.

El dia que puguem fer anar el “jo som” per arreu o tantes altres coses que avui només són d’ús exclusiu a Mallorca, aleshores tenim futur garantit per molt de temps. Aleshores serem de debò, com qualsevol altre llengua. Les arengues patriòtiques amb passió quadrúpeda, no porten enlloc. Més que a la desaparició i al ridícul més espantós. Ser com una puta cabra és francament espantós. O no?.