dimecres, de juliol 23, 2008

Demanar perdó

Estic segur –per dir-ne una a l’atzar- que si un dia, dels 23 anys que en Pujol va governar Catalunya, l’ex-president arriba a proclamar al Parlament que un objectiu primordial seu és haver d’extirpar una crosta, hagués hagut de demanar perdó. I no és que jo pensi que demanar perdó és una cosa desafortunada. Tot el contrari. Ho crec necessari donada la imperfecció de la condició humana. Demanar perdó és una sortida molt digne a una situació que s’hi pot anar a petar per error.

El problema de fons és saber en quines situacions hom ha d’acollir-se a aquesta mena de redempció. No hi ha uns valors comuns que estipulin en quin moment un fet és digne d’exigir disculpa o retractació. Perquè la gravetat no resideix en el fet, sinó en la persona que el protagonitza.

Una de les situacions que he considerat moralment més miserables en la política catalana ha estat determinades formes que es van fer servir per demanar al President Pujol que plegués. Va ser acusat de ser massa vell per ostentar el càrrec. I la forma d’expressar aquesta idea fou bastant més barroera. Dins i fora del Parlament. Reiteradament i per més d’un personatge.

Algú que pot arribar a tenir el rostre de lluir tal argument hauria de ser incapacitat per a la funció o la representació pública. Elevar a la categoria d’insult la vellesa hauria de ser inacceptat socialment. Intentar provocar l’escarni per motiu d’una determinada edat és una mostra d’incivilitat que caldria penar públicament. Una societat que no sent el més mínim respecte per a la seva gent gran és un col·lectiu que va a la deriva alarmantment. Mai mai, però, vaig sentir cap d’aquests professionals que es fereixen amb tanta facilitat, fer cap observació al respecte.

A mi això em sembla d’una gravetat extrema. Que si ho comparo amb segons quins episodis viscuts darrerament els converteixen en minúcia. El problema no és tant de fer notar si un personatge pateix un delirium tremens o de si la seva parla catalana és més o menys florida. El fet cabdal és veure qui diu què, perquè és en funció d’això que haurà de venir o no la demanda pública de perdó.

A en Trias li van dedicar perles igual d’execrables, un cop se’l va haver catalogat de “candidat amortitzat”. A més de l’edat, li van tirar en cara patir malaltia. Ho vaig trobar d’una indignitat difícilment superable i em va semblar molt significatiu que els propis companys no posessin a lloc la bèstia amb la qual comparteixen carnet. Ni ells ni aquests que tan presumeixen de professionalitat. Sembla que ser vell o malalt és una cosa detestable.

Segons quin sigui el teu color polític, hauràs de retractar-te i demanar disculpes per això o per obrir la boqueta. Tant hi fa el que diguis. Encara que esdevingui una vulgar broma de mal gust, al costat d’allò que hauria de ser considerat abominable sense masses contemplacions. Els fets no són greus en si mateixos, sinó en funció de qui els protagonitza. Hi ha determinades formes de ser que, a Catalunya, no són possibles.

8 comentaris:

Josep-Empordà ha dit...

A Catalunya, la indignitat té un nom, i com diu l'imne del Barça, el sap tothom.... o no!, encara n'hi ha masses que ho ignoren.

El nom de la indignitat es diu "periodisme catalá" (salvant honroses però poques excepcions)

Perque...de no ser així, el pscPSOE no es permetria la impunitat que es permet.

Molt criticar el periodisme espanyol, però els hi donen mil voltes als d'aquí.

Anònim ha dit...

El que passa és que sou uns innocents. En Trias havia d'exhibir la seva malaltia, real o suposada, i presumir-ne i n'hauria tret grans rèdits electorals com han fet els sociates amb la Manuela.

Aucanada ha dit...

Dess,
Estic molt cansat (oiat, deim a sa roqueta) de sentir allò de l'oasi català, el bon rollito, de que aquí hi ha fair-play, que les coses les fem molt diferents d'allà a Madrit...
Però una cosa he après: allà van de cara, saps que venen a per tu i ho diuen fort i clar, mentre que aquí la indignitat del periodista català (josep-empordrà dixit) arriva a uns nivells de descredit i servilisme...

Ara bé, aqu

reflexions en català ha dit...

Ei, Dessmond, que hi ha gent que se sent culpable de ser catalana.

Tinguem-ho en compte i respectem-los, hehe.

L'Espelt ha dit...

Dessmond, les últimes frases del teu post ho resumeixen tot. No importa el fet, és a dir, si és cert o no, justificat o no, raonable o no, lògic o no. Només importa la direcció d'aquest. Som culpables i obligats a la disculpa, només per ser nosaltres. Sols ells gaudeixen d'impunitat.
Ser un poble ocupat, oprimit vol dir això.
L'opressor, l'invasor, te dret a tot. Ell fa la llei, marca les normes, la moral i campa amb total impunitat i llibertat.
En llenguatge modern, en diuen Democràcia.
L'oprimit, l'autòcton, perd tots els drets, havent de demanar perdó per qualsevol manifestació de normalitat, per existir, per respirar, per pensar.
Fets tant insòlits com el que denuncies sols s'expliquen per això.
Fa masses anys, masses, que la situació és aquesta.
Els autòctons (molts) han començat a perdre el nord.
La gent cerca la seguretat per naturalesa.
I no és segur ser conseqüent amb un mateix i denunciar la veritat amb normalitat. Som un poble ocupat, i actuar amb llibertat no és segur.
Tant cru i tant real com això.
Potser algun dia (proper) tindrem el valor de seguir les paraules del poeta:
"(...) De res a poc, i sempre amb vent de cara, quin llarg camí d'angoixes i de silencis. I som on som, més val saber-ho i dir-ho, i assentar els peus en terra i proclamar-nos hereus d'un temps de dubtes i renúncies, en que els sorolls ofeguen les paraules i amb molts miralls mig estrafem la vida. De res no ens val l'enyor o la complanta, ni el toc de displicent malenconia que ens posem per jersei o per corbata quan sortim al carrer. Tenim a penes el que tenim i prou: l'espai d'història concreta que ens pertoca, i un minúscul territori per viure-la. Posem-nos dempeus altra vegada i que se senti la veu de tots solemnement i clara. Cridem qui som i que tothom ho escolti. I en acabat, que cadascú es vesteixi com bonament li plagui, i via fora!, que tot està per fer i tot és possible. (...)"

Salut companys!!!

Josep-Empordà ha dit...

Vajam...fem memòria,

Recordeu com han arribat els del pscPSOE a quasi totes les institucions de Catalunya, Generalitat inclosa malgrat haver sigut humiliats a les urnes amb els pitjors resultats de la història?

reflexions en català ha dit...

Dessmond, has llegit l'article del Tremosa a l'Avui?

M'ha sembla molt oportú, enmig d'aquesta eufòria que em sembla que hi ha a can CDC.

Josep-Empordà ha dit...

En Tremosa encara té mala conciencia per haver donat suport a ERC. I no és l'ùnic.