Serà l'economia

La solidaritat ha estat sempre un exercici voluntari. Arreu. Hom n’estipula lliurement les dosis tant pel que fa a quantitat com a la cadència que hi vol invertir. La solidaritat a cop de garrot és tota una altra història. Vaja, digues-li com vulguis, però no pas solidaritat.

La democràcia només rutlla si hi ha desenvolupat un alt sentit de la solidaritat. De sensibilitat social, del compromís col·lectiu. Per fer rutllar un sistema ben democràtic cal comptar amb un cos polític i social responsable, molt implicat. Molt honest. Molt noblot. Voler assumir els principis democràtics significa haver de suportar una llosa, que no es pot descarregar així que falla l’humor. Aquest és un compromís assumible si s’accepta lliurement i es desenvolupa des de la llibertat.

Llibertat, solidaritat i democràcia són parts vitals per a que funcioni el tot. Un sistema polític, sense tenir aquests valors molt interioritzats pot degenerar fàcilment. Fins extrems incompatibles amb el propi sistema.

Per a fer exercicis de reflexió al voltant d’això podríem mirar cap Extremadura, per exemple. Ara que s’ha posat tant de moda. En aquests darrers anys ha experimentat un gran canvi. Gràcies a la solidaritat, també. Però caldria veure si afecta al dedins o només ha estat una macro operació de façana. A més d’un canvi magnífic del seu aspecte físic, hi ha hagut tota una història de reconversió mental en paral·lel?. Perquè lluir de cotxe nou o de casa grossa, si la paga un altre, és fer simplement el mec. Tot aquest salt qualitatiu si després no se sap com mantenir o eixamplar amb mèrits propis, no serveix de res. Ans el contrari. Malament quan la solidaritat, en comptes de veure-la com un pedaç, es confon amb un motor econòmic.

Em costa molt d’entendre quin sentit de la democràcia pot donar-se en un territori on un de cada quatre habitants depèn directament de l’administració. Això vol dir que el tant per cent de població amb dret a vot perpetuat a una determinada opció és una xifra escandalosament alta. És més d’un 25 per cent!. Només que l’agraït funcionariat faci votar la seva parella, la majoria política està dòcilment assegurada. Com el que pretenia n’Helenio Herrera: guanyar els partits sense baixar de l’autocar.

Si em demanes, a tall d’endevinalla, un país que funcioni amb aquesta mena de ràtios, gosaria aventurar que parlem dels Emirats Àrabs. Algun lloc on el petroli o l’or brolli com la farigola o el romaní, a casa nostra. És un lloc on la producció de riquesa és inusualment alta i els seus habitants, a canvi, volen permetre’s el luxe de tenir criats fins i tot per desitjar el bon dia.

Si en comptes de parlar d’economies llunyanes ens referim a Extremadura, la cosa començar a ballar en més d’un sentit. Perquè ni s’ha entès que és el principi de solidaritat, ni quines regles de joc suporta un sistema democràtic saludable. I no en faig pas responsable als extremenys. Ells ja es van emprenyar quan l’estat espanyol els convertí -a contra cor- en comunitat autònoma. Ni els van donar opció a negar-s’hi!.

Trenta anys són suficients per esdevenir un sistema pervers. Perquè el cas extremeny no és aïllat. Moralment hauria de ser inacceptable. Però econòmicament és insostenible. Sort que encara ens queda l’economia, per redreçar la moral col·lectiva. Vull dir la nostra. Espanya és ben lliure de ser pre-democràtica o políticament analfabeta del tot. Ara, econòmicament ha de demostrar uns mínims de solvència o saber que de més grossos ja han caigut.