Massa soroll per tant poc programa

Com cada dilluns un nou post sortirà en el Bloc Gran del Sobiranisme. És aquest, que veurà la llum a partir de dos quarts d'una.

Bon estiu, bona setmana!

Un bon estiu

Demà, a partir de dos quarts d'una serà possible llegir un nou post, al Bloc Gran del Sobiranisme. Bon estiu!

Paraules, no. Fets. (Versió lliure).

Ja es pot llegir el nou post, penjat al Bloc Gran del Sobiranisme. Bon estiu!

Grau independentista

Com cada dilluns, podràs llegir aquest nou post. Serà publicat al Bloc Gran del Sobiranisme, a partir de dos quarts d'una. Molt bona setmana i molt bones vacances d'estiu!

El grau absolut

El grau absolut aviat serà aquí. Estàs avisat i no ho tornaré a repetir.

Sobre la tradició catalana dels braus

El professor Bibiloni ha fet aquest article. Molt recomanable. Fes-ne difusió!

A la meva sort

Avui la meva dona i el meu fillet m’han deixat abandonat a la meva sort, a trenta tres graus que peten al Maresme. M’he plispat una ampolla de cava i una altra de vi rosat amb un punt d’agulla, per aquest ordre. Ara n’acabo de posar una altra a la nevera. Tot i que hi diu Vinho Verde D.O.C. –vi portuguès-, parlo d'un nou rosat. El productor ha tingut el detall d’advertir que “deve beber-se muito frio”. No em puc torbar, doncs. Tinc previst veure “Do the right thing”, de l’Spike Lee. Seria una llàstima que la copeta no tingués el punt de fred que toca.

Independentisme sense complexos

Ja pots llegir el nou post. És al Bloc Gran del Sobiranisme, com cada dilluns. Bona setmana!

Qüestió de txuleria

En un dia frenètic de molt activisme ens van aturar tres, quatre o cinc unitats de la Polícia Nacional. (Era un temps on els mossos només servien per guardar museus i andròmines oficials i rarament hi podies topar pel carrer). Ens van encerclar per tal que el nostre cotxe no tingués opció de sortir escopetejat així que hi hagués una escletxa o una negligència. Ens van fer obrir la part del darrere de l’automòbil, van trobar la nostra artilleria pesada: uns cartells on hi deia alguna cosa com aquesta: “Rotula en català i et posaràs una medalla”. Era una època de febre preolímpica. I un tiparracu, guarnit de Polícia Nacional i amb pistola reglamentaria ens va dir: Y esto de la medalla, que significa? I li ho vam explicar, en una versió bucòlica i mentalment sostenible. Quatre cotxes de la Polícia Nacional, amb les corresponents llums de les sirenes parpellejant a la vegada i l’aquelarre format per tots els seus ocupants, fan molt de respecte. I tant bé els ho vam contar que aquell home curiós i armat, va respondre alleugerit: “A mi ya me parece bien que los pueblos tengan sus cosas y eso...” I va demanar, de bon rotllo: Cuantos sois realmente? I el meu amic, que és més flemàtic que jo, que és d’Unió, que per tant n’ha vist de tots colors, que va treure un puro dels grossos, que va encendre’l amb molta perícia d’una sola xuclada que li va arribar a l’ànima i que un cop va haver tret dels seus pulmons una immensa cortina de fum, li va respondre: “si me permite la txuleria, somos los suficientes”.

I és curiós que em vingui aquesta vivència tot llegint la vicepresidenta Fernandez de la Vega, quan diu que en Montilla i en ZP cercaran les "vies jurídiques" per "canalitzar" el "sentiment identitari i la voluntat d'autogovern" de Catalunya. Un cop ens han encerclat i a cop de pistola, reglamentària, torno a sentir allò amb posat bonrotllista de que “esta bien que los pueblos tengan sus cosas y eso...” Que sembla ser hi ha marge per aconseguir tenir-ho. I una gran majoria que també la tens al damunt per no deixar-te moure ni un dit. Això és Espanya i tot el que pot donar de si la seva versió de la democràcia. Falta veure si a nosaltres encara ens queda txuleria suficient.

L'Escola Millet

Dilluns sortirà aquest nou post. Al Bloc Gran del Sobiranisme. A partir de dos quarts d'una.

Molt bona setmana!

Les putes i el sentiment de nació català

Tot en un mateix sac. La forma com tracta la informació El Público em sembla molt simptomàtica de com veuen les putes i els catalans. Amb tot el talante que vulguis, però tots en el mateix sac. Vet-ho aquí.

Sobre el dia després

Ja es pot llegir el nou post que ha sortit publicat al Bloc Gran del Sobiranisme. Molt bona setmana!

Comença un altre cicle

Jo també hi vaig ser.

Declaració dels expresidents

Declaració dels expresidents de la Generalitat Jordi Pujol i Pasqual Maragall, i del Parlament, Heribert Barrera i Joan Rigol

Sort de la iniciativa privada!

Diu el titular de la notícia: “10-J.- Els partits veuen ridícula la polèmica però segueixen sense consens a tres dies de la marxa”. Sembla ser que el problema és d’incompatibilitat entre el lema de la convocatòria i el president de la Generalitat.

Em costa de comprendre aquest afer. Perquè estem parlant d’una iniciativa que promou una entitat privada, d’allò que en diem la societat civil. Per més que sigui Òmnium, per quins set sous el president de la Generalitat ha d’anar a remolc d’una institució privada?

Em costa encara més de comprendre, després de tot el que ha durat aquest culebrot, que el Parlament o el mateix president de la Generalitat no liderin des del minut zero una resposta contundent contra la retallada feta pel TC. Si la sobirania popular catalana no té validesa en un Estat aparentment democràtic, vol dir que el Parlament català -que és el txiringuito on reposa aquesta sobirania- ja pot plegar veles. No pas perquè l’Estatut que d’allí va sortir no té res a veure amb el que van aprovar a Las Cortes, no. Sinó perquè el que allí s’aprova, legisla o dicta, no té cap mena de validesa moral vist en el que s’ha convertit la nostra sobirania popular.

Si resulta que davant d’un fet d’aquesta gravetat qui ha de donar la resposta política en nom del poble de Catalunya és una entitat privada, tot l’honorable que tu vulguis, més al meu favor. Més motius per pensar en que les institucions més altes d’aquest país són un txiringuito més que prescindible. Sembla que funcionin de meravella quan no les necessites absolutament per res.

TOTS A LA MANIFESTACIÓ!

M'arriba aquest missatge, d'una amistat que milita a Convergència. El deixo penjat aquí, perquè el seu contingut no solament interessa a la gent amb carnet.
************************************************************************************

Benvolgut company, benvolguda companya,

La sentència del Tribunal Constitucional ha tocat parts molts substancials de l’Estatut de Catalunya votat pels catalans el 18 de juny de 2006. Ha afectat la seva columna vertebral, el seu nucli dur: la nació, la llengua, el finançament, les competències i el seu blindatge.

Estem davant una actitud clarament contrària al que ha de ser una interpretació flexible i oberta de la Constitució. El pacte constitucional de 1978 ha quedat tocat amb aquesta sentència.

En aquestes circumstàncies és quan els països han de demostrar que tenen caràcter. Si som una nació, i ho som, ara hem de demostrar-ho i exercir com a tal.

És per això, que vull demanar-te la participació en la manifestació convocada per Òmnium Cultural, el proper dissabte 10 juliol a les 6 de la tarda, en defensa de la dignitat del nostre país sota el lema “Som una nació. Nosaltres decidim”.

Ara més que mai, Catalunya ens necessita. Cal que la gent de Convergència sortim al carrer per la nostra dignitat nacional, pels nostres drets i per fer-nos respectar com el que som: una nació amb mil anys d’història que ho vol seguir sent en el futur.

Visca Catalunya!

Artur Mas

Toca treure el nas

Dintre de mitja hora ja es podrà llegir un nou post, el del Bloc Gran del Sobiranisme. Com cada dilluns. Molt bona setmana!

Progressar correctament

Hem anat a veure uns amics. Hem fet un dinaret lleuger i saludable com feia temps que no passava. Hem tastat vi portat directament de l’Alguer. He fullejat algun passatge de “El malson”. Ha fet un bé de Déu de dia. Ha bufat mestral, ponent, garbí... bé, tant se val: ha bufat de valent. He fet una becaina, en companyia de la senyera. M’ha sentat de meravella. La bandera catalana ha voleiat incansablement i la llum del dia s’hi reflectia espurnejant. He fet notar que la intempèrie l’ha castigada i molt. I m’han respost immediatament: tenim encarregada una estelada. El proper cop que vingueu ja la hi trobareu.

Quan la Generalitat és espanyola

Avui he escoltat unes declaracions d’en Montilla, a Catalunya Ràdio. Em fa tèmer que els mals auguris apuntats en el post d’ahir s’acompliran religiosament. La visió que aquest home té de Catalunya és menor. Minúscula. Ja és prou simptomàtic que una persona amb aquest nivell d’ambició nacional arribi a presidir la Generalitat. Suposo, doncs, que vivim hores d’extrema fragilitat. Que som molt més vulnerables del que ens pensem.

Comença a endossar-nos la versió tant i tant gastada que consisteix en anar a petar indefectiblement en el PP, com a reencarnació de l’eix de tots els mals. (Ell que ja va ser el primer a mostrar les ganes de retallar el gran projecte d’Estatut que havia aprovat el Parlament i que després va seure en la banda espanyola de la taula quan les negociacions eren en dansa)

Com si la bona gent socialista -a casa nostra o a Espanya- només n’haguessin cantat les excel·lències d’aquest Estatut. Qui va ser què va parlar del ribot, enfontent-se’n públicament del que venia del Parlament català? El president de la comissió que havia d’estudiar el cas en el congrés espanyol. Un conegut amic nostre socialista. Efectivament el PP va fer molt soroll, tirant en contra fins i tot de la versió encongida. Però ho va fer de cara. Com és costum en ells. I el PSOE, també. Però amb l’estil de sempre, que és amb traïdoria. Qui va posar en dansa al defensor del Pueblo? Qui va donar ordres a l’advocat de l’Estat? Les humiliacions dirigides a Catalunya han estat des d’un punt de vista ideològic transversals i prou equilibrades.

El més terrible de tot és que el mateix president de la Generalitat intenta obviar el conflicte d’encaix que hi ha entre Catalunya i Espanya, mirant de raonar les coses en termes –infantils- de dreta/esquerra: la dreta, dolenta. L’esquerra, un bé de Déu. I sempre que els paràmetres ideològics van per damunt dels nacionals, Catalunya perd per golejada. Ho sap aquest president, que ha arribat a cotes tant altes gràcies a ventar aquest espantall, que suposa la discussió política en clau absolutament espanyola. Per això gosa fins i tot parlar d’autogovern, perquè en aquesta discussió Catalunya hi resta morta i enterrada.

El millor queda per venir

El fotut del cas és veure qui ha de “liderar” la resposta a la sentència del Tribunal Constitucional. No crec que la cosa hagi d’anar per vies alternatives al canal polític. Però, d’altra banda, veus les llumeneres que avui porten el timó del país i t’agafen tots els maldecaps.

El president del Parlament s’ha convertit en el rei de Twitter i poca cosa més. Mires la seva agenda –jo ara ja fa dies que vaig deixar de fer-ho- i quedes acollonit de la quantitat de política-ficció que és capaç de generar la institució que representa. Només faltava la filla d’en Fidel Castro rondant per aquí! Ara descobreix que la sentència provoca una crisi d’Estat i que “això acabarà sent una fàbrica d’independentistes”. El que no diu és que serà un independentisme de “todo a cien”, enredat en la víscera i que romandrà en el més absolut desconeixement del país. El mateix independentisme que avui pot grallar per Catalunya i demà ho faria igual de sentidament per Múrcia.

El president de la Generalitat sembla que està ben emprenyat. Però em costa desxifrar en què consisteix exactament la seva presumpta sulfuració. Amb una mà s’emprenya i amb l’altra diu que “acatarà”. I remata l’escena afirmant que la seva bandera és “l’autogovern” de Catalunya. Com a bon socialista ell és el rei del transfuguisme lingüístic. Què se suposa hem d’entendre per autogovern venint d’algú que rere un tímid visca Catalunya t’engalta un Viva Espanya? Ell defensa fins el final un autogovern mentre no sigui autogovern. Saben vostès què vol dir “autogovern”, si deixes de banda tota la filologia que resta estèril de contingut en el llenguatge polític?

Clar, amb aquest dos reietons presidint el país em temo que pot passar de tot. Àdhuc que no passi absolutament res i que aquesta sigui l’enèsima calrada. Una de tantes, suposadament gravíssima, però al cap i a la fi una de tantes. Vistes llurs trajectòries i el concepte de país exhibit fins avui, un cop passi el moment roent, podria ser que ens puguem donar per morts i enterrats.

Després ens queda per explotar tota la iniciativa plataformera. Vindrà una manifestació, on el col·lectiu Contrastant certificarà el grau de participació i fins el proper desastre. Això sí, impecablement certificat.

La forma amb la qual el Parlament crea comissions d’investigació –penso en la catalana vergonya que vaig passar amb l’assumpte de les elèctriques; això del tema Millet és una simple brometa de mal gust!- o com debat temes prou mundans tipus esvoranc. La forma amb la qual el govern marca gols en pròpia porta al país, en temes tant poc anecdòtics com ara el finançament. La forma amb la qual han gestionat el seu fort, que en diuen patriotisme social. La forma tant i tant impresentable amb la qual es gestà aquest Estatut... Tot plegat, en el millor dels casos fa pensar el pitjor.

Excel·lència, si us plau

Demà, a partir de dos quarts d'una, serà possible llegir una nova entrada. Al Bloc Gran del Sobiranisme, com cada dilluns. Bona setmana!

Bastir un model polític de futur

Ja és pot llegir aquest nou post: "Bastir un model polític de futur". Com cada dilluns, al Bloc Gran del Sobiranisme. Molt bona setmana!

Ara que fem dos anys

Ja pots llegir el nou post. Com cada dillns, és el que surt publicat al Bloc Gran del Sobiranisme. Molt bona setmana!

La cosa demencial del Barça

Estic una mica –massa- saturat d'aquesta cosa electoral que ha de passar a can Barça. Aquest excés de veneració per la piloteta és més que discutible. I, tractant-se d’un equip de futbol (que fins que no va arribar en Laporta no ha estat més que un club en els nostres dies), l'assumpte és encara més greu. Hi ha d’haver molt de ruc escampat, quan l’efervescència arriba per aquest cantó.

És un clamorós despropòsit aquesta campanya. S’ha sobredimensionat l’interès del cas i hi ha un excés de proclames insubstancials en la rastallera de candidats a la presidència. He arribat a sentir bestieses d’autèntic professional. El Barça que deixa en Laporta és el més gran i és, per tant, un bon referent de país. El –poc- que veig en campanya és deplorable. Promeses electorals de fireta i el cantó més fosc que hom pot exhibir quan aspira a un càrrec amb dimensió pública. Una campanya que fa sentir vergonya aliena, que és just el contrari del que el Barça em provocava fins fa ben poc.

Deixant de banda el joc brut i les propostes escombraria que he tingut la desgràcia de llegir o escoltar, només em faltava sentir en el capítols d’excessos l’acusació que se li fa a en Laporta. Pel que sembla el president del Barça, aquella entitat que hauria de ser “més que un club”, no pot tenir interès per la política. Aquesta declaració de principis em sembla fonamental per seguir creient la mena de llast que pot arribar a ser aquesta entitat privada per a Catalunya. El Barça esdevé un autèntic perill quan al capdavant hi pot aterrar gent que només pensa exclusivament en una piloteta. Aquesta mena d’analfabetisme volgut i autoimposat és una de les mostres més esclatants de vergonya nacional.

Ja en tenim prous d’animals a casa nostra, obsessionats amb deixar el país anestesiat. Només ens faltava ara el Barça participant en aquesta cursa!

Les guerres de debó

Ja està llest el proper post, que sortirà publicat a dos quarts d'una al Blog Gran del Sobiranisme. És aquest. Espero que t'agradi. Bona setmana!

Carta a en Duran i Lleida

Dilluns sortirà publicat aquest nou post, al Bloc Gran del Sobiranisme. Espero que t'agradi. Molt bona setmana!

Ah, Barcelona!

Com que demà serà festiu, he optat per dibuixar en comptes d'escriure. És això el que es podrà veure a partir de dos quarts d'una. Bona Pasqua i bona setmana!

Víctimes del propi miratge

Demà de bon matí sortirà publicat aquest nou post. Serà al Bloc Gran del Sobiranisme, com cada dilluns. Bona setmana!

Maleïda mosca txavista

Demà dilluns, a partir de dos quarts d'una ja serà possible llegir aquest post. Serà publicat al Bloc Gran del Sobiranisme.

Bona setmana!

Xenofòbia i xenofòbia

A partir de dos quarts d'una veurà la llum el proper post. Serà al Bloc Gran del Sobiranisme, com ja és un costum arrelat els dilluns.

Bona setmana!

Votar i ferir la sensibilitat

Demà, de bon matí, serà possible llegir aquesta nova entrada al Bloc Gran del Sobiranisme.

Bona setmana!

Eleccions a la Cambra de Comerç de Barcelona

Et suggereixo que t'uneixis a aquest Grup: http://www.facebook.com/group.php?gid=112874842080177#!/group.php?gid=112874842080177&v=info

En clau de futur proper

Ja és publicat aquest nou post. Com cada dilluns, això passa al Bloc Gran del Sobiranisme.

Bona setmana!

En tal dia com avui

En tal dia com el d’avui en Macià proclamà la República Catalana “com estat integrant de la federació ibèrica”. Aquesta fita ha deixat llarga estela. Molts somien –somiem- en tornar-hi per a fer-ho irreversible.

En tal dia com avui, quan era jove i militant de la JNC i amb alguna responsabilitat en el col·lectiu de la República Independent de Gràcia, vaig fer la proposta als meus companys de celebrar-ho com toca: assistint al sopar que la gent d’Esquerra Republicana de Catalunya tenia per costum organitzar. Eren temps venerables d’ERC.

Gairebé ens va ocupar un any preparar l’efemèride. La cosa havia d’anar de la següent forma: primer calia vendre exitosament a un grup reduït la idea i en segon lloc fer una opa amistosa a la resta del col·lectiu. En cas que la gent no hi volgués assistir, que no fos culpa del preu del sopar. Així és que tot un any el vam dedicar treballar per aconseguir el pressupost suficient per anar de franc a la celebració. No cal dir que va ser una de les decisions polítiques que més quòrum i entusiasme van despertar en tota la meva vida activa dins la JNC. Ens vam espolsar la mandra i vam arribar a fer el calaix suficient.

El complicat de l’assumpte era “justificar” la despesa portes endins i disfressar la nostra assistència en bloc a un acte que el suposàvem multitudinari, organitzat per una altra formació política. Amb el tema dels calers prefereixo no estendre-m’hi massa, fins que a en Garzón no l’hagin rebregat una mica més. Però sí que puc dir que quan vam tenir els diners a la butxaca, vam anar –un amic i jo- a la seu d’ERC que hi havia al Passeig de Gràcia, davant la Pedrera, a comprar els tickets del sopar. En volíem una trentena, així de pet. Una senyora i un senyor bastant més grans que nosaltres ens van atendre, amb sorpresa. Era la època en què la mitja d’edat republicana es disparava cap els núvols. Crec que feia temps que no els arribava una patum tant grossa de material tant tendre, així d’una atacada. Vaig veure, doncs, que podia posar condicions: "volem ser a primera fila, per veure n’Heribert Barrera, sense interferències". (Després del que ens va costar recollir els diners, només faltaria que una columna en el restaurant o una distància infinita ens esguerrés tot aquell esforç! La cosa podia acabar amb una moció de censura o al comité de disciplina!) Vaig aclarir que érem tants perquè formàvem una companyia de teatre amateur, a Manresa.

Va arribar el dia i, efectivament, ens van col·locar en una llarga taula davant de tot, fregant la presidencial. Vèiem passar aquells militants de tota la vida, que els havia tocat seure a ca una puta. Lluny, molt lluny. I segur que es demanàvem qui coi érem nosaltres! Per acabar-ho d’arreglar n’Hortalà va passar a saludar en Tremosa, que aleshores era alumne seu. Però de seguida va corre a ocupar el seu lloc. ERC vivia uns moments on les cadires ballaven i la direcció semblava apostar per un cert relleu. En aquesta fase sísmica dins el partit, l’home sabia com n’era d’important ocupar un lloc destacat a la seva taula. La foto de la jornada feia goig a les totes.

Sempre hem recordat aquest episodi ben de gust. Per a nosaltres era alliberador poder unir discurs polític amb proclames separatistes. A Convergència no es feien aquesta mena de coses, si no era en alguna remota intimitat. Ens ho varem passar molt bé. Molt.

D’aleshores ençà no hem avançat massa. No estic segur que avui ningú a la JNC se li passi pel cap fer una aposta semblant i haver-la de suar tot un any. Avui Esquerra ha perdut dues sigles de tal forma que al mateix Macià el farien tornar al forat i de pet. No hem avançat, però tampoc ens hem aturat. Això és encara tant cert com la probabilitat de que arribarà el dia en que Catalunya pugui viure plenament lliure. Visqui Catalunya Lliure!

Cap al centre del no res

Com tots el dilluns, a partir de dos quarts d'una, serà possible llegir aquest nou post. Com ja és costum als dilluns, surt publicat al Blog Gran del Sobiranisme.

Bona setmana!

Catalunya derrota altre cop Espanya

Demà a dos quarts d'una ja podràs llegir aquest nou post. Sortirà publicat al Bloc Gran del Sobiranisme. Espero que hagis tingut una bona Pasqua! Molt bona setmana!

A Catalunya com a Nicaragua

Ja pots llegir aquest nou post, publicat al Blog Gran del Sobiranisme.

Molt bona setmana!

Of course

Sembla ser que la marxa de n'Albert Sáez per anar a fer de director adjunt al Periodico només la defensa el PSC. Àdhuc li donen les "gràcies per tot". Contents han d'estar amb ell que el recol·loquen a casa seva i l'obsequien amb una habitació amb vistes. Com no l'haurien de defensar!!!???

Lluitar qualsevol pam de llibertat

Demà dilluns es podrà llegir aquest post. És el que he fet pel Bloc Gran del Sobiranisme. Bona setmana!

Treballar en nous filons

Llegeixo de bon matí una literatura que potser no hauria de tocar fins passat el mig dia. Em refereixo a una entrevista a El Singular Digital que li fan al senyor Miralles, diputat i coordinador general d'EUiA. Explica –i defensa- moltes coses que, efectivament, li ajudaran a mimar el seu hortet. A mi potser m’escandalitzen. Però ell podrà conrear aquest nínxol de mercat que de forma impertèrrita segueix recolzant l’opció que defensa i, tot i ser minoritària a Catalunya, li garanteix tenir presència en redols polítics que mai hagués sospitat. Vull dir, ni ell ni jo. S’acompleix, doncs, allò tan conegut de la feina ben feta. Reconec que saben trempar molt bé tot aquest receptari verd de forma que arriben a fer les delícies a tots i totes les bledes que pul·lulen pel país. I ja no diguem el clímax que poden provocar a tot quisqui que decideix penjar directament d’una branca de la formació.

Diu el flamant conreador general d’EUiA: “Quan vam discutir el primer acord d’Entesa em vaig quedar en minoria defensant que les conselleries haurien de ser barreja. Les forces de govern haurien d’estar més presents a tots els departaments. La pluralitat comporta conviure i, per tant, no podem parlar de la conselleria del meu partit, sinó de la conselleria del govern.”

Sobta comprovar en algú tant antisistema com ell que ser al govern de la Generalitat ho entengui com una oportunitat de negoci bastant única. Mirar de fer crèixer el radi d’acció funcionarial fins l'equivalent al total de la institució, suposa augmentar exponencialment la capacitat de gestionar persones afins i dotar-les d’experiències que mai es donarien a base de complir amb el receptari propi. El més semblant a la versió verda i esquerranosa del que fa La Caixa amb les seves beques, vaja: posar a l’abast horitzons impossibles.

Com si el drama hagi estat aquest: arribar al govern i trobar una Generalitat orfe de funcionaris... d’això sí que n’hauria de parlar vostè, Sr. Miralles, en comptes de veure si el premi d'aquesta rifa encara l’hem de fer més gros!. Però és clar, el que pensa la majoria queda radicalment fora d'un determinat nínxol de mercat.

La crua realitat com a miratge

Diumenge La Vanguadia publicava una enquesta sobre la intenció de vot en unes eleccions al Parlament. Després d’una setmaneta presidida per la neu, podria ser que torni a glaçar en el cor d’algun personatge tripartit.

És sorprenent el que se’n pot arribar a ser d’incompetent, quan tenint tota la piconadora mediàtica del teu cantó, l’únic que assoleixes com a resposta és una jubilació a la bestreta. És clar que parlem d’una enquesta de La Vanguardia. Però és que les oficials apunten –més o menys- cap una mateixa direcció.

El negoci rodó, sens dubte, el fa Esquerra. Sempre segons la informació que ofereix aquesta font, la patacada més forta se l’arria Esquerra. Sí, els mateixos que van omplir portades –La Vanguardia inclosa- amb escenes d’una certa obscenitat política quan van decidir refregar-nos pels nassos una clau que mai més aquests mateixos nassos tornarien a ensumar en cap moment de cap legislatura. Ans el contrari. Tot el que hem pogut anar veient resta lluny, molt lluny de qualsevol clau.

El que podria resultar més sorprenent, però, és el cas dels comunistes reconvertits. Tot i el xàfec rere xàfec polític en el qual viuen instal·lats i la crua intempèrie amb la qual els han obsequiat els socis de govern, sembla ser que aguanten estoicament el que sigui. Hom podria pensar que es tracta d’un fenomen de la política. Però no podem perdre de vista que és una formació residual, acotadíssima, que tenia tant poc per perdre que fins i tot no podia perdre res. I així sembla que és.

Els socialistes pugen. Lleugerament, però ho fan. Ara, tenint present que han ostentat la presidència en dues legislatures aquest augment d’escons és una enganyifa. L’únic del que han estat capaços és de pispar en la bossa d’electors d’algun dels companys de coalició. Poca cosa més. Misèria i companyia, doncs. I amb tota fanfàrria mediatica a favor i un govern amic a Madrid. Misèria i companyia, efectivament.

Amb les coses així és fa difícil canviar de rumb hores d’ara. Per més que avui un suposat “interès informatiu” faci menester l’aparició sobtada -i en hora de màxima audiència- el president de la Generalitat en la televisió del règim. En la recta final de la legislatura és impossible bastir aquell miratge que hom ha estat impossible de recrear en quatre anys i escaig. O d’intentar vendre per enèsim cop allò que no ha estat aquesta “crisi” de la neu.

Símptomes de recta final

Com cada dilluns, el post de dilluns es podrà llegir a partir de dos quarts d'una. És aquest. El que sortirà al Bloc Gran del Sobiranisme.

Bona setmana!

Massa a la desesperada

Cal remuntar-se al 2001, per tornar atiar el més que discutible argument del “i tu pitjor”. Com si reiterar en el –ara ja- clàssic “la culpa és de CiU” servís per fer més suportable la manca de capacitat mostrada per l’actual govern de Catalunya.

Cal també ostentar una petitesa moral i política fora del comú per arribar a plantar-se davant del faristol del Parlament i només ser bo per adreçar semblant missatge a la població:

"S’ha reaccionat amb molta més solvència que el 2001, per exemple. Afortunadament, les coses han canviat molt des del 2001: avui, el President de la Generalitat ha anat personalment a la seu d’Endesa per interessar-se pel restabliment del servei elèctric; el 2001, el que era conseller en cap, Artur Mas, gastava llum a la pista de ball d’una discoteca"

L’autor –o autora- ha de ser molt conscient que el seu determinat estil de fer política ha tocat fons i que ja ha exhaurit tota la munició de la qual disposava. Quan ja no et queden bales per reposar l’únic que pots fer és mirar d’estampar la pistola al cap enemic, per veure si com a mínim el pots estabornir o obri-li un bon trau. Deixar-lo ben tocat com sigui amb l'objectiu de sobreviure, vaja. Però és que ni la pistola saben llençar aquesta gent. De tant prop com veuen i senten que és el perill, són víctimes de la desesperació.

El ciutadà "normal" davant l'imprevist

En tota situació excepcional, com pot ser la d’una nevada com la viscuda, hi ha una versió múltiple del papanatisme. Tenim els polítics que es cobreixen de glòria gestionant l’imprevist com perfectes amateurs, apareixen els polítics barruts que s’espolsen les puces amb més pocavergonya que gràcia, o brollen les valoracions polítiques que ratllen la indigència mental. Però hi ha un capítol a banda que mereix ser dedicat al ciutadà “normal”. Que sembla ser és tot aquell bestiar que d’una forma o altra no exerceix directament l’ofici de polític.

Això no vol dir que no pugui arribar a assolir les mateixes cotes rupestres. Quan plou, quan trona o quan neva, sempre hi ha un o altre que la bufa de través. Aquest dia era freqüent trobar el conductor que unilateralment decidia aturar la seva cursa en el punt mateix allí on era. Sense apartar el seu vehicle del carril de circulació, sense posar cap tipus d’avís ja sigui el triangle de marres o els quatre intermitents. Res de res, i a començar una espera de perfecte imbècil amb el pretext que “s’ha posat a nevar”. Això va provocar caos difícil de gestionar. Cues i males llets certament difícils de gestionar. Quan topes amb ciutadans on veus que la seva “normalitat” és d’aquest calibre et recorre una fredor per dins que no la provoca pas la intempèrie, sinó comprovar fins a quin punt hom ha extraviat la capacitat de reacció mínimament intel·ligent davant un imprevist que en absolut és catastròfic. Hi ha molta ciutadania “normal” que n’espera tant de l’administració, que arribarà el dia en que li exigirà que li treguin els mocs del nas.

Tota la vida que ha nevat, un moment o altre. Però és des que hi ha tanta administració disposada a fer tant pel ciutadà “normal”, que aquest ha començat una cursa imparable cap a una atrofia mental difícil de convertir-la en reversible.

La nevada del 2001 ja va mostrar uns primers indicis alarmants, a la vista de segons quina mena de comportament havia aflorat. Però després, fins arribar avui, hem tingut altres moments àlgids on ha rebrotat vertadera estupidesa humana amb tota la seva força. Cas del Carmel, per exemple. No és d’estranyar, doncs, que encara puguem assolir noves cotes de “normalitat” ciutadana altament preocupant.

Assumpte arxivat

Hereu, alcalde que defensa unilateralment -i per sorpresa- una candidatura de Barcelona pels JJOO d’un hivern o altre, s’ha tret les puces del damunt atiant el tros de funcionari incontenible que li surt tant de dins. Diu que l’ajuntament ha tingut una resposta correcta davant la previsió feta. És el llenguatge administratiu del “vuelva Vd. manyana”. I puntualitza què:

1)La previsió era només de ventada exagerada. Barcelona, doncs, estava preparada per rebre qualsevol tipus d’embat amb els braços ben oberts i sense necessitat de despentinar-se.
2) La previsió -que va resultar ser un absolut fracàs- va ser feta per una altra administració. Això és, la Generalitat de Catalunya i molt concretament el departament d’Interior.

I així és que ha donat per contestat amb una pulcritud administrativa el perquè de tot plegat i tant plegat i assenyalat el sentit cap on havia de caure el pes de tota l’atenció mediàtica.

Rere el desglaç

Després d’enllustrar una conselleria a base de tot el Feng Shui amb el qual un polític pot fer ostentació, ve l’hora d’actuar. Un cop pagades –entre tots- les condicions per irradiar bones vibracions arriba el moment de fer política. I és aquí quan queda al ras tot el farciment que intenta aixoplugar la retòrica “eco”. Són els professionals del “bio”, de l’ecologisme, de les performances en hores de servei i de tanta i tanta retòrica buida de contingut el que resta al descobert quan toca fer front a l’adversitat, encara que sigui de tipus natural. I acaba aflorant la vertadera dimensió d’aquests profetes sostenibles, així que no han gestionat cap més pancarta des de l’oposició. Tot aquest concepte “verd” esdevé un recurs efectiu del pur màrketing, destinant a conrear un nínxol de mercat molt concret. Només tirant d’aquesta veta assoleixen una subsistència política, altrament impossible.

Quan arriba l’hora d’enretirar les cortines de fum, per comprovar què hi ha rere el posat inversemblant de “Laura Ingalls” en aquesta colla que va quedar infantilment atrapada a “La casa de la pradera”, aleshores ve la sorpresa. Perquè tota aquest compendi de fabulació (in)sostenible sembla que hauria de quedar enrere, un cop toca fer política. Però no, hi ha la poca vergonya de sempre, suficient com per seguir la comèdia un cop ha començat la festa. Per exemple, que el director general de protecció civil quedi entrampat en un tren, és una broma de molt mal gust. Per més que siguis devot de no sé pas quina sostenibilitat en concret.

Ahir sentir en Boada era entre patètic i indignant. Els sopars de duro que oferia a la població escandalitzaven fins i tot a la periodista que dirigia el programa especial a TV3. S’ha de dir, també, que ella, com a bona professional, no va perdre en cap moment el posat seriós mentre oferia les declaracions en directe del pobre Boada i acte seguit les destrossava. Amb les dosis més altes de talante, és clar. Era exactament patètic escoltar les xifres de màquines llevaneus que hom havia de suposar eren treballant per la geografia catalana. Segons les fonts oficials la cosa va començar amb vuitanta. A mesura que va passar el temps i es va incrementar la mala llet ciutadana, el número gairebé és va doblar màgicament: cent cinquanta, amb un impagable apunt d’aquest il·lustre membre al servei de Catalunya, al dir que treballaven “a tot trap”. Van ser també còmiques les disquisicions sobre l’estoc de quilos de sal que el govern tenia a la seva disposició. Tot era un devessall de tirar pilotes fora.

Avui el repertori ha continuat. Incansable i patètic, vull dir. En Boada, poc content amb els paperets d’ahir, avui ha enlairat el recital fins extrems –ara sí- insostenibles a la credibilitat: els equips han rescatat el 99% de la gent que els ha sol·licitat.
Sí, a en Boada li toca molt fer el paperina. I no estalvia en numerets. On eren, però, en Saura o en Montilla? Queden misteriosament atrapats per les circumstàncies, fins que no arriba el desglaç. És aleshores que podem veure les seves peülles de mamut i de com n’arriba a ser d’anacrònica –per no dir esotèrica- la seva relació amb la gent.

Fer passar gana al nacionalisme

Demà, a partir de dos quarts d'una, ja es podrà llegir un nou post. Sortirà publicat, com cada dilluns, al Bloc Gran del Sobiranisme.

Bona setmana!

Noves des de Xile

El meu amic, després d'una llarga espera, ha donat senyals de vida. Afortunadament. Tot i ser un correu personal, espero que no s'emprenyarà si el comparteixo amb l'audiència. D'altra banda, no crec que hores d'ara tingui massa temps per veure de què va el nou post en aquest blog. I és això el que diu:

Després de mes de 24 hores sense llum i 36 sense connexió a Internet a causa dels danys del terratrèmol, per fi em puc connectar. Moltes gràcies als que haveu trucat a mi o la meva família o enviat e-mails preocupats per com estàvem.

Ja sabreu tots les conseqüències i danys del terratrèmol a Xile, malgrat que encara no està del tot dimensionat el mal que ha fet, tan a nivell de la quantitat de morts com de danys a la infraestructura. Encara hi hal moltissims desapareguts.

La nostra regió (Araucanía) ha estat una de les afectades pel terratrèmol, i si bé ni de molt lluny els danys han estat els de les regions veïnes, a la nostra ciutat (Villarrica d'uns 45.000 habitants) la catedral ha estat molt afectada amb moltes esquerdes, un supermercat s'ha enfonsat i unes cinc cases a sectors populars també amb 3 morts, un d'ells una nena de només 4 mesos al caure-li al damunt una part de casa seva a causa del despreniment del terreny.

A casa nostra, (encara amb olor a nova ja que fa només 4 mesos que estem aquí), ha aguantat molt bé el cop, només amb algunes coses que s'han caigut i trencat però res greu.

Si bé, ja m'havia tocar viure molts "temblors" a Copiapó, zona molt més sísmica que el Sud de Xile (es considera temblor un moviment de terra de menor intensitat que un terratrèmol), cap d'ells havia estat de la intensitat del d'ara.

A nosaltres ens va agafar a una cabanya de la muntanya a 50 Qm. de Villarrica, on el moviment de la cabanya era tal que no podíem baixar del segon pis entre mig de soroll de trencadisses de vidres i altres. Finalment vam poder sortir de la cabanya i des de fora veure com es movia la casa i la terra sota els nostres peus. Quan teòricament va passar tot vaig entrar a la cabanya i si bé no teníem danys a l'estructura, van caure moltes coses entre articles decoratius, quadres i estanteries amb llibres i altres (al segon pis totes les coses de les parets i estants eren a terra). Ens vam posar a recollir entremig de repliques constants que ens obligaven a sortir novament de la cabanya. Van esser més de 3 hores després del terratrèmol de moviment continuat de la terra (amb molta menys intensitat afortudament).

Com que estàvem molt aïllats vam tractar de comunicar-nos amb familiars a altres regions per entendre la magnitud de la tragèdia i on havia estat l'epicentre (com ja sabreu Xile es una país amb una gran historia sísmica, i per lo tant amb bastant coneixement sobre el mateix, malgrat que feia 50 anys que no hi havia cap d'aquesta magnitud). Finalment vam saber que l'epicentre havia estat a prop de Concepció (a uns 300 Qm. d'on vivim), però que a Santiago també havia estat molt fort el terratrèmol. Encara no se saben els danys finals pero a Santiago hi han moltissims edificis amb danys de consideració. Afortunadament tots els nostres amics i familars estàn bé.

Tots els que vivim a Xile sabem que de tant en tant ens toca algun desastre natural a causa de la geografia on vivim (terratrèmols, erupcions volcàniques, temporals o altres), però mai estàs suficientment preparat i conscient per viure'l tant de prop. Sens dubte ara tocara una gran feina de reconstrucció al país, principalment vivendes e infraestructura vial.

Una abraçada,

R

Independentisme i informació

Demà podrà ser llegit aquest nou post. A partir de dos quarts d'una, com cada dilluns.

Bona setmana!