dimecres, d’abril 14, 2010

En tal dia com avui

En tal dia com el d’avui en Macià proclamà la República Catalana “com estat integrant de la federació ibèrica”. Aquesta fita ha deixat llarga estela. Molts somien –somiem- en tornar-hi per a fer-ho irreversible.

En tal dia com avui, quan era jove i militant de la JNC i amb alguna responsabilitat en el col·lectiu de la República Independent de Gràcia, vaig fer la proposta als meus companys de celebrar-ho com toca: assistint al sopar que la gent d’Esquerra Republicana de Catalunya tenia per costum organitzar. Eren temps venerables d’ERC.

Gairebé ens va ocupar un any preparar l’efemèride. La cosa havia d’anar de la següent forma: primer calia vendre exitosament a un grup reduït la idea i en segon lloc fer una opa amistosa a la resta del col·lectiu. En cas que la gent no hi volgués assistir, que no fos culpa del preu del sopar. Així és que tot un any el vam dedicar treballar per aconseguir el pressupost suficient per anar de franc a la celebració. No cal dir que va ser una de les decisions polítiques que més quòrum i entusiasme van despertar en tota la meva vida activa dins la JNC. Ens vam espolsar la mandra i vam arribar a fer el calaix suficient.

El complicat de l’assumpte era “justificar” la despesa portes endins i disfressar la nostra assistència en bloc a un acte que el suposàvem multitudinari, organitzat per una altra formació política. Amb el tema dels calers prefereixo no estendre-m’hi massa, fins que a en Garzón no l’hagin rebregat una mica més. Però sí que puc dir que quan vam tenir els diners a la butxaca, vam anar –un amic i jo- a la seu d’ERC que hi havia al Passeig de Gràcia, davant la Pedrera, a comprar els tickets del sopar. En volíem una trentena, així de pet. Una senyora i un senyor bastant més grans que nosaltres ens van atendre, amb sorpresa. Era la època en què la mitja d’edat republicana es disparava cap els núvols. Crec que feia temps que no els arribava una patum tant grossa de material tant tendre, així d’una atacada. Vaig veure, doncs, que podia posar condicions: "volem ser a primera fila, per veure n’Heribert Barrera, sense interferències". (Després del que ens va costar recollir els diners, només faltaria que una columna en el restaurant o una distància infinita ens esguerrés tot aquell esforç! La cosa podia acabar amb una moció de censura o al comité de disciplina!) Vaig aclarir que érem tants perquè formàvem una companyia de teatre amateur, a Manresa.

Va arribar el dia i, efectivament, ens van col·locar en una llarga taula davant de tot, fregant la presidencial. Vèiem passar aquells militants de tota la vida, que els havia tocat seure a ca una puta. Lluny, molt lluny. I segur que es demanàvem qui coi érem nosaltres! Per acabar-ho d’arreglar n’Hortalà va passar a saludar en Tremosa, que aleshores era alumne seu. Però de seguida va corre a ocupar el seu lloc. ERC vivia uns moments on les cadires ballaven i la direcció semblava apostar per un cert relleu. En aquesta fase sísmica dins el partit, l’home sabia com n’era d’important ocupar un lloc destacat a la seva taula. La foto de la jornada feia goig a les totes.

Sempre hem recordat aquest episodi ben de gust. Per a nosaltres era alliberador poder unir discurs polític amb proclames separatistes. A Convergència no es feien aquesta mena de coses, si no era en alguna remota intimitat. Ens ho varem passar molt bé. Molt.

D’aleshores ençà no hem avançat massa. No estic segur que avui ningú a la JNC se li passi pel cap fer una aposta semblant i haver-la de suar tot un any. Avui Esquerra ha perdut dues sigles de tal forma que al mateix Macià el farien tornar al forat i de pet. No hem avançat, però tampoc ens hem aturat. Això és encara tant cert com la probabilitat de que arribarà el dia en que Catalunya pugui viure plenament lliure. Visqui Catalunya Lliure!

3 comentaris:

Unknown ha dit...

És clar! Tota la culpa la té la llagosta que van servir: l'allioli estava passat!

marta ha dit...

Quan va ser aquest sopar? Tan car era asssistir-hi? Potser no he acabat d'entendre-ho

Dessmond ha dit...

Marta,
Per als nostres pressupostos, era un caprici que no tothom es podia permetre. Era car. No el volia pagar. Aquí m'hi vaig incloure jo.