dimarts, de juny 29, 2010

El millor queda per venir

El fotut del cas és veure qui ha de “liderar” la resposta a la sentència del Tribunal Constitucional. No crec que la cosa hagi d’anar per vies alternatives al canal polític. Però, d’altra banda, veus les llumeneres que avui porten el timó del país i t’agafen tots els maldecaps.

El president del Parlament s’ha convertit en el rei de Twitter i poca cosa més. Mires la seva agenda –jo ara ja fa dies que vaig deixar de fer-ho- i quedes acollonit de la quantitat de política-ficció que és capaç de generar la institució que representa. Només faltava la filla d’en Fidel Castro rondant per aquí! Ara descobreix que la sentència provoca una crisi d’Estat i que “això acabarà sent una fàbrica d’independentistes”. El que no diu és que serà un independentisme de “todo a cien”, enredat en la víscera i que romandrà en el més absolut desconeixement del país. El mateix independentisme que avui pot grallar per Catalunya i demà ho faria igual de sentidament per Múrcia.

El president de la Generalitat sembla que està ben emprenyat. Però em costa desxifrar en què consisteix exactament la seva presumpta sulfuració. Amb una mà s’emprenya i amb l’altra diu que “acatarà”. I remata l’escena afirmant que la seva bandera és “l’autogovern” de Catalunya. Com a bon socialista ell és el rei del transfuguisme lingüístic. Què se suposa hem d’entendre per autogovern venint d’algú que rere un tímid visca Catalunya t’engalta un Viva Espanya? Ell defensa fins el final un autogovern mentre no sigui autogovern. Saben vostès què vol dir “autogovern”, si deixes de banda tota la filologia que resta estèril de contingut en el llenguatge polític?

Clar, amb aquest dos reietons presidint el país em temo que pot passar de tot. Àdhuc que no passi absolutament res i que aquesta sigui l’enèsima calrada. Una de tantes, suposadament gravíssima, però al cap i a la fi una de tantes. Vistes llurs trajectòries i el concepte de país exhibit fins avui, un cop passi el moment roent, podria ser que ens puguem donar per morts i enterrats.

Després ens queda per explotar tota la iniciativa plataformera. Vindrà una manifestació, on el col·lectiu Contrastant certificarà el grau de participació i fins el proper desastre. Això sí, impecablement certificat.

La forma amb la qual el Parlament crea comissions d’investigació –penso en la catalana vergonya que vaig passar amb l’assumpte de les elèctriques; això del tema Millet és una simple brometa de mal gust!- o com debat temes prou mundans tipus esvoranc. La forma amb la qual el govern marca gols en pròpia porta al país, en temes tant poc anecdòtics com ara el finançament. La forma amb la qual han gestionat el seu fort, que en diuen patriotisme social. La forma tant i tant impresentable amb la qual es gestà aquest Estatut... Tot plegat, en el millor dels casos fa pensar el pitjor.

2 comentaris:

Unknown ha dit...

Doncs sí. Això anirà de mal en pitjor. Sí és que es pot estar pitjor...

Dessmond ha dit...

Veí,
Podem entrar en el marxisme més pur i dur. Del Groucho, però. Partint del no res podem assolir les cotes més altes de misèria. I per aquí apunten les coses en la política catalana.