Itching like grass

Liceu

No sóc gens amant del Liceu. Sobre tot des que es va cremar. “El Liceu de tots” va ser l’eslògan per crear un moviment sentimental a favor de la reconstrucció per via d’urgència i, sobre tot, que aquesta reconstrucció es fes amb diners bàsicament públics. Sospitava aleshores que el Liceu no seria de tots. I ara puc veure confirmat que el preu de les entrades no és precisament “popular”.

No sóc gens amant del Liceu perquè aquesta entabanada general va fomentar un amor superficial per la música –clàssica- i l’òpera. Ho va posar molt de moda, sí. Però res més. Tinc amics que són vertaders melòmans; pateixen deliri per la música. L’han mamat des que tenen ús de raó i és un autèntic goig poder anar del seu bracet a escoltar un bon concert, que no sempre cal que sigui al Liceu. El Palau, per exemple, a més de gaudir d’una sonoritat òptima, és d’una bellesa excepcional. Tema a banda seria tot el referent a la seva ampliació. El Liceu, en canvi, s’acosta més a un producte almodovarià i poca cosa més és pot dir del seu interès arquitectònic. Tot i que no ho traspua, el Liceu és pura obra –impressionat, això sí- d’enginyeria, que també s’ha sotmès almodovarianament al propòsit d’intentar obtenir la versió “original”. Fou una ocasió d’or per fer neteja, quan va arribar sobtadament tota aquella gran rostida.

Aquests amics que us dic, em fan veure que jo tampoc en sóc gaire amant de la música. I és cert. Hi vaig ben poc al Liceu per vàries raons: la presa de pèl que és el preu d’una entrada o abonament en una zona mínimament digne, la colla d’indocumentats que hi volta hauria de romandre per sempre més a la secció de saldos del Tall Anglès, la antel•lació exagerada a la qual t’has d’exposar per poder veure el que m’interessa, el gran valor que dono al fet de no moure’m de casa.

Ahir en Karbeis va anunciar que a Teià hi aniria en Felip Puig. Us asseguro que em va temptar enormement, més del que ell es pot suposar. En Felip Puig és una persona ben respectable i, a més, tinc aquest defecte: prefereixo sentir un bon polític més que una bona obra d’òpera.

Les entrades les tenia comprades de fa mesos i ella sí que n’està enamorada de la música clàssica. Vaig callar, doncs, i no vaig suggerir-li l’alternativa. Lohengrin no podia competir de cap de les maneres amb res més.

L’obra wagneriana és esplèndida. El geni de la nit fou Wagner. Ara, la posada en escena torna a ser obra d’un d’aquests Almodovars que campen pel món fent experiments amb el pressupost d’altri. Són veritables genis en això darrer: fondre dinerals amb un encert més que discutible, quedar-se tan ample i lograr futures ocasions per tornar-hi. Aquest mèrit si que el sé reconèixer sense embuts. L’opulència injustificada m’encongeix el cor, em fa sentir incòmode i m’eclipsa totalment que se suposa hauria de ser una bona estona.

Sense ànim d’escandalizar ningú, gaudeixo molt més d’aquesta sobrietat que t’ofereix una posada en escena a base d’un micro, un faristol i en Felip Puig. El libreto: Catalunya. Un cos a cos d’aquest calibre al Liceu, per més que sigui “el de tots” no el trobareu mai.