Tocar Sostres
En acabar el sopar, algú el va definir com a bluf. Potser sí que n’és una mica de bluf, però és que l’objectiu del sopar era acabar posant el personatge en el terreny dels mortals.
Se li va demanar que fes un parlament d’uns 10 minuts, per tal que això donés lloc a un debat/conversa/col•loqui. I va parlar pràcticament el mateix que avui apareix en el seu weblog i que titula “Català!”. Va rematar-ho dient que la culpa de tot el que ens passa no és de Madrid/Espanya, sinó dels mateixos catalans. Hem de començar a ser més estrictes amb nosaltres mateixos.
A partir d’aquí es va engegar un torn de preguntes caòtic, sobre tot tipus de tema: La Vanguardia, el seu problema de tiro curt, la querella d’en Maragall, el pollo Montilla, el seu mètode de creació, la temàtica dels articles, el seu pas per Cròniques Marcianes, de l’Arús i la seva dona, etc. I va marxar sense dir ni adéu. Va ser una cosa ben estranya, desangelada.
El cert és que un personatge com ell probablement és necessari. Però com a personatge i res més. Esperes que passi alguna cosa excepcional i no arriba. Esperes que el personatge se superi. Però és el mateix que apareix en el seus articles. Tan és així que ell va dir que a vegades la realitat i la seva feina d’articulista arriba a un punt malaltís que no se separen. Pot mirar de cardar amb una determinada noia per poder escriure-ho. Quan ja ha aconseguit el material, l’interès per la noia s’esvaeix. Ho va dir preocupat, sentidament. Aquest va ser el plus que va aportar el personatge, el punt de vista no descobert. Tot el demés era sobrerament conegut o previsible.
Jo no sé si la paraula exacte és bluf. Tot i ser molt interessant, hi va haver alguna cosa que va fallar estrepitosament. Però si he de ser rematadament sincer, m’ho esperava.
12 comentaris:
pel que expliques jo crec que sí que la paraula és bluf, qui ho havia de dir eh!
Benvolgut Dessmond, quan un coneix a un fantasme, al final s'adona que sota el llençol no hi res.
Celebro que a partir d'ara, per a vostè, en Salvador, sigui simplement un altre mortal que s'arrossega pel món de la comunicació com tants. Si no fos pels calers de la seva avia, li asseguro que seria un perfecte desconegut, que hores d'ara no escriuria.
l'enfant terrible de l'Avui, no hi ha res més en el pot de confitura.
Ha construit un personatge (encara que digui que no) i el ven, no hi ha més secret.
A mi m'agrada molt l'estil d'en Sostres. I em sap greu detectar-li aquest punt d'amargor, d'infelicitat. D'intel.ligència desaprofitada.
En fi, és una experiència enriquidora poder sopar amb un Sostres, encara que et sembli que no va anar tot lo bé que podia anar.
Per cert, dius que se'n va anar sense dir ni adéu. Va pagar la seva part, almenys?
I ja posats: com va venir/marxar si no té cotxe? Va, explica home, explica.
També conec aquesta sensació de decensís envers una persona coneguda admirada: als 17 anys, mentre feia de cangur, "perseguia" al meu escriptor de camises desbotonades pels carrers de Palma. Ara, la meva opinió és ben diferent. Bluf? No sé, potser Puaj!
Avi,
Penso que té bona part de raò. No vull treure els mèrits propis que ell mateix pugui tenir. Però més que dels calers de l'avia, s'ha lucrat dels contactes familiars.
Juli,
Partint de la base que tothom és criticable, crec que un tipus com en Sostres és necessari, per molts motius. Li en dono dos, per no ser feixuc:
-Va en contra del discurs oficial, discurs que és bastant infantil i molts cops ben discutible
-posa a proba als lectors i a la societat a la qual es dirigeix, perquè la burxa per on ningú gosa fer-ho.
Karbeis,
Va ser una experiència enriquidora, sens dubte. Jo sóc molt crític per costum, començant per mi mateix. És el meu principal defecte. Però crec que això no treu que va ser una vetllada interessant.
Hi ha coses que van fallar i que potser no eran totes atribuïbles al mateix Sostres.
No va pagar perquè l'havíam convidat. Va ser un àpat en un domicili particular. El va dur un d'aquests que surt als seus articles que se'n va de farra amb ell per Paris. Un bandarra simpàtic com ell, vaja.
Frannia,
Jo esperava molt del sopar, potser massa. Quan esperes tant, segurament la cosa punxa indefectiblement.
Però en d'altres ocasions, he trobat que el personatge trenca motllos. Aquí és on em sembla que hi ha un autèntic personatge.
De totes formes, la resta de la gent -sobre tots els més malament predisposats- van sortir ben contents.
Normalment, quan hom cerca tant no troba.
i hi estic d'acord, dessmond, el llegeixo cada dia. M'hi emprenyo i a voltes l'aplkaudeixo. Però no deixa de ser mun personatge i això no ter perquè ser dolent!
Si et segueix agradant el sostres articulista dons quedat amb aixo , no necesites per res al sostres persona ;-)
Una part molt important, estic d'acord amb Sostres, del que ens passa és culpa dels catalans i no pas d'Espanya. I en aquesta part important hi ha el fet que ens caigui la bava llegint-lo, per exemple. Els provocadors i els 'enfants terribles' sempre tenen públic, poden acabar dient qualsevol disbarat. Pla era una mica així, però tenia al darrera una genialitat i una obra sòlida, Sostres no.
Publica un comentari a l'entrada