La identitat en la classe treballadora mallorquina

Els estius quedarien coixos sense la celebració d’un gran sopar, com a mínim. Una taula llarga, parada a la fresca de la nit, convida a experimentar el plaer de fer vacances. Les coques de trempó, els canalons freds i les ensaïmades d’albercoc haurien d’amorosir aquest estat ociós, que és alegria a les totes. Penseu que també hi raja vi que reposa a la glaçonera. I aigua, pels més valents.

No conec la història de la majoria dels comensals. Segons com, és un avantatge. Hi ha un moment, a Mallorca, en què salta la mateixa espurna en les converses si hi ha pel mig un català. En aquest cas sóc jo qui excita el mallorquinisme. La meva sola i pètria presència fa irradiar uns feixos d’energia, de forma molt semblant al que podia succeir als Teletubbies. Hi ha alguna cosa que posa en marxa el ventiladoret i els Teletubbies comencen a votar i a sentir-se excitadots. Jo desconec el perquè passa això, que consti. Com que em sé el cuento, sempre faig el posat d’estar jugant al Pare Carbasser. No converteixo res definitivament en sí o no, en blanc o negre...

Aquesta generació treballadora mallorquina, que tant ha pencat i prosperat, en realitat s’ha analitzat ben poc. No sé si per manca de temps, de gust o de ganes. Però el fet és que quan parla sobre Mallorca el resultat a mi em sembla un cos amb rotunda descomposició i a ells els retorna una imatge pletòrica.

Quan s’embranquen a discutir sobre “s’identidad”, jo ja tremolo. Ja sé fins i tot com esmorteir la millor de les meves tremolines. I tenir assumit que comença el joc del Pare Carbasser. Molts mallorquins aplegats en aquesta llarga taula coincideixen a pensar que se’ls està llevant la identitat. Així doncs, aguanto la respiració. Jo no veig en cap d’aquests el plomall quatribarrat en el sentit que hom podria esperar si la conversa fos a Catalunya. Abans de dir res simplement espero a veure cap on es decanta desgraciadament la balança. -Perdre la identitat és indiscutiblement una desgràcia absoluta-. I aleshores comença el festival del despropòsit: “ Que amb l’ajuda de l’Obra Cultural Balear ens volem prohibir l’article salat. Que ja ens han fet canviar els noms mallorquins que són de referència per tenir contents als catalans: de Lluch hem passat a Lluc. Que com que la nostra verge també és morena, la voldran llevar i ens imposaran la de Montserrat”...

(Sí que vaig començar a tremolar, quan la conversa va enfilar cap aquí. De riure. Em va recordar aquell dia que en Montilla, a RAC1, es va gairebé ofendre quan en Xavier Bosch va demanar-li “si vostè és de la ceba”. Va pensar en realitat que el que feia el locutor era insultar-lo molt subtilment. Ell que es proclamava “catalanista” irreductible dia sí, dia també, encara era hora que sabés què vol dir “ser de la ceba”. A una determinada generació de mallorquins li passa exactament el mateix que a en Montilla: no tenen ni idea de qui són ni de qui volen ser. Mallorquins irreductibles, això sí).

“Jo pensava que la identitat es perdia quan, per exemple, vas a Palma i entres en una botiga, dius “Bon dia” i la resposta és “Buenos dias”. I la conversa segueix imparablement en castellà. O és que vostè sala molt quan xerra en foraster?”. Els mallorquins, el gran gruix, se sent molt de la seva terra. Però amb aquell amor que mata. En conec ben pocs que pensin en Mallorca, en clau de país i de futur. I no sé si seran capaços de fer-ho ara, que ja no han d’esllomar-se per arribar a final de mes. Però si és aquesta pàtria la que només són capaços d’inculcar a la següent generació, no caldrà fer gaires retrets als catalans. Ni patir més preocupacions per una Mallorca tant al punt de l’inexistència.

La classe treballadora mallorquina

Fins que el ble del turisme no va començar a prendre, a Mallorca les coses sempre havien funcionat de la mateixa forma. El fill espavilat heretava les terres bones, molt aptes pel conreu, i el "tonto" les menys productives. Aquestes en moltes ocasions eren les més properes al mar, on hi havia més rocalla que altra cosa o excés de sal en les capes freàtiques. O eren males de treballar perquè acabaven sobtadament en un espadat. L’arribada primer dels anglesos i després dels alemanys va capgirar totalment la vida de l’illa, com un mitjó. El fill espavilat havia de pencar com una vertadera bèsteia de càrrega per tal d’assegurar la subsistència i el tonto només li calia vendre les seves propietats “improductives”.

Però tonto del tot no ho era aquell qui no vivia directament de la terra. Era, també, treballador i es dedicava a fer feines cosint, repartint, en alguna de les moltes activitats derivades, per exemple, de la transformació de la pell. L’arribada del turisme va donar una gran empenta al calçat i al vestit de pell. Alemnays, anglesos, suecs –i sueques!- compraven material boníssim a preu de saldo. Va haver una indústria al voltant d’Inca que va afavorir un esplet de fortunes. Així que hom podia fer el raconet, s’establia pel seu compte o optava per invertir els estalvis en alguna operació dedicada a la construcció. Era una altra de les activitats que florien i que, també, va donar com a resultat molts quartos a qui la practicava.

En conec bé un d’aquests. Conec la seva història i la que em conta d’altres. Ell en realitat és sastre. Cus molt bé. Se n’enfot sempre de les meves teles. Com que sóc català suposa que hauria d’anar sempre amb camisa i corbata, cosa que només he fet el dia del meu casament. Quan ens veiem, sempre noto les seves repassades. Però no són de portera, sinó herència del seu passat professional. Ja m’hi he acostumat.

Va tenir una època en que ell veia pels porticons de la finestra com tothom feia la seva vida, mentre no aturava ni un moment de cosir. Veia com el sol es ponia, començava la fosca i s’encenien els fanals. No parava de treballar fins que el negre nit no era absolut. Ara ja fa temps que no pensa en la vida que fan els altres. El que va estalviar ho va dedicar a fer una promoció d’habitatges. Em diu que volia fer peces que duressin més d'una temporada. Va començar amb molt mal peu i va haver de seguir guaitant entre els llibrets de la finestra encara més temps. Però l’entrenament que duia al darrere era gran. Amb això i imaginació, se’n va sortir.

Avui no diries que un tipus discret com aquest gaudeixi de tants quartos. Ha canviat de mal de caps, diu. Però ara se’n va a dormir a l’hora que toca. És una persona que vetlla cada cèntim d’euro que té. No per garreperia, sinó perquè sap el que n’arriba a costar guanyar-los. M’interessa molt sentir-lo parlar de la seva història. Aquesta mena de contes dubto molt que sorgeixin en les generacions bressolades per la ma del patriotisme social. Aquest esperit de risc i superació ha volat, malauradament. La Mallorca d’avui, la que arriba a ser fiscalment més maltractada que la pròpia Catalunya, no s’ha fet a cop de paternalisme i universalitzant el que és inuniversalitzable. Aquesta classe treballadora és la que avui trobem més a faltar. Perquè és la que fa progressar efectivament un país.

Eclipsi d'ETA

Si avui és dilluns, avui toca escriure al Blog Gran del Sobiranisme. Aquest és el post.

Bona setmana!

L'ona simpàtica de l'atemptat

Només feia catorze minuts del petardo a Calvià, que jo ja me n’havia assabentat. Uns amics meus, catalans, que eren a dinar amb nosaltres havien de passar la tarda amb uns parents seus allí, molt a prop d’on havia estat l’atemptat. La tieta Paquita va trucar-los quaranta vegades. Estava molt esverada. Molt. Les mesures policials cada cop eren més fortes i les cúes a les carreteres dels voltants eren considerables. L’esmentada tieta, patia per què els seria francament complicat accedir a la zona i poder perpetrar la visita. Els meus amics van un cop l’any a Mallorca i fan una mena de ruta bacallanera familiar. Un tour esgotador. Però, és clar, és que només és un cop l’any que van a Sa Roqueta!. Finalment la tieta Paquita sembla ser que, preveient el pitjor dels col·lapses, va donar-los els telèfons de la Polícia Nacional, el de la Guàrdia Civil -la de Calvià-, el de la polícia local, el de ...
Vaig dir jo: truqueu a la Paquita i dieu-li que hi anireu demà. Només faltaria que us paressin. Vosaltres que dueu l’enganxina del CAT com Déu mana al cotxe i tot un llistat telefònic dels cossos i forces de seguretat de tots els nivells de l’administració, podríeu ser considerats sospitosos de primer ordre.
Es van quedar a la piscina, intentant refer-se de l’esglai al qual els podia haver abocat aquella tieta, la Paquita, sense proposar-s'ho. Un cop secs i pentinats van enfilar cap a Sineu. Allí s’hi fa un dels millors frits de Mallorca, que regat amb un bon vi negre amb molt de cos pot fer ressuscitar els esperits més xocats.

Cap a Mallorca

És dilluns i avui faig la meva contribució al Bloc Gran del Sobiranisme. Pots llegir el post aquí.

Molt bona setmana!

Valorant la crua realitat

La Fundació Catalanista i Demòcrata ha fet un recull d’articles que valoren aquest acord de finançament. El pots trobar aquí.

Deixant de banda el precedent que suposa saltar-se una llei com l’Estatut per part del govern de Catalunya, hi ha detalls que fan realment molt mal d’ulls.

El govern espanyol assegura magníficament que TOTES les comunitats són l’equivalent a 11000 milions d’euros. Quan veig, per exemple, que quan tremola la Caja de Castilla-La Mancha i que en un tres i no res se li posen 9000 milions damunt de la taula per deixar-la estable, em quedo de pasta de moniato. Res d’esperar el 2012!. Patam, els 9000 milions cauen trico-trico a l’instant. Això vol dir el pes i la rellevància que en realitat té un coi de "comunitat autònoma" dins l’esquema de prioritats de l’estat espanyol. Qualsevol, sigui Melilla o sigui Catalunya. De llarg, qualsevol caixa d’estalvis sembla ser més decisiva que aquest nivell d’autogovern que proporciona l’Espanya de les Autonomies. Molta pompa i cop de talante, però quan veus els fets és quan es produeix l’aterratge sobtat. Catalunya ni d’aquí a tres anys gaudirà de la meitat de la consideració que pot tenir, per exemple, la Caja de Castilla-La Mancha.

El país del totxo

Avui ja és dilluns. Toca, per tant, post al Blog Gran del Sobiranisme. És aquest.

Bona setmana!

Aires de campanya

Em vaig jugar la reputació assegurant que ERC no acceptaria de cap de les maneres aquest acord de finançament. Al cap i a la fi, pactar incomplint l’Estatut és més temari. Vull dir més que complint-lo. Hi ha molts números que la cosa no surti pas bé. L’efecte per corregir aquest risc només és virtual. L’únic que s’hi pot fer és vendre que el miracle passarà el 2012, per exemple. Ara, jo creia molt innocentment, que tal i com van les coses, la gent d’Esquerra només necessitava una excusa versemblant per no haver-se d’empassar més ratlles vermelles del compte. Un cop de puny a la taula per mor d’un dubtós acord de finançament els hagués atorgat una credibilitat que ara resta molt tocada. I, per efecte de carambola, agafaven als reagrupats amb el pas canviat.

I no ha estat així la cosa. S’ha esbombat un gran pacte per aquí a tres anys. El curiós del cas és que, així com el mac Andreu de la part catalana ja s’ha penjat unes quantes formoses medalles, a Madrid la ministra que recepciona l’acord no gosa parlar de cap xifra. D’aquí ja pots començar a deduir com pot acabar aquesta història. Ara mateix, per exemple, un dels grans mèrits del pacte és que tothom rebrà per damunt de la mitjana. Miracle, com deia.

Trobo molt simptomàtic, també, la sincronia que hi ha hagut a Esquerra entre l’assumpció d’aquest pacte i el nomenament d’un responsable de campanya electoral.

Sembla que aquí hi ha un llarg guió que està més que escrit de fa dies. Que el dia 15 s’anunciaria l’ok a un finançament, el que sigui, era cosa arxisabuda. Es va respectar, però, les dosis de comèdia –així és com encertadament ho qualificava el mateix Ridao- per donar més cache a l’escenificació política. Ara en Saura ja ens assabenta d’un nou apunt, no gens menor. L’Estatut serà considerat “globalment constitucional”. I posa data a la declaració pública, que oscil·la entre l’agost i el 15 de setembre. Ja podem suposar, doncs, com quedarà de pla allò que sobiranament representa la nostra voluntat popular.

Les incògnites a aïllar són ben poques. Només cal veure exactament per on és que s’ha podat la constitució catalana. En funció d’això vindrà la decisió d’embolcallar-se amb la bandera o no. Però el cert és que cada dia que passa juga en contra del naixement d’un tercer tripartit. Jo començo a sospitar que tindrem eleccions aviat.

El patriotisme social ha estat una afaitada més. El quaranta per cent dels aturats ja han esgotat la prestació de subsidi i la tendència no sembla minvar. El nombre de pobres ha augmentat un trenta per cent en un any. D’altra banda, tot el que és pot comptar com acció política en positiu d’aquest tripartit sempre resulta ser a llarg termini i en dibuix fotorealístic. I, en canvi, les enquestes pròpies per més que s’intentin acolorir amb el Photoshop són prou galdoses.

El temps els juga en contra. La maquinària socialista fa dies que és en campanya. El erkys ja han nomenat director d’orquestra electoral. Veurem com puja el to en els mitjans públics i veurem, també, que els aires de la tardor no seran precisament els que marca El Corte Inglés. Sinó de campanya més o menys descarada. Ara, com a mínim, els queda el ressò d’un gran pacte. Ara que encara ningú sap res de res al respecte.

Visc a Catalunya

Sabut és el què vol dir pactar amb els socialistes o fer-ho amb la dreta, encara que sigui dreta i igualment espanyola. Amb aquests darrers no s’hi poden fer grans pactes d’estat, però allò que diuen ho acompleixen. No et venen amb el sí, quan en realitat volen fer que no. Si es posen de través es queden tant amples!. Això els ha suposat tenir una imatge amb absència total de "talante", que és l’ungüent miraculós amb el qual es pot afaitar i no crear susceptibilitats. Ans el contrari, es dona el cas que en surts content de tal afaitada. Si els socialistes van dir inicialment 1900 milions, serà al voltant d’aquesta xifra el que ens arribarà. Tard o d’hora. Si ells te n’ofereixen 1900, tu ja pots contraofertar-ne 3800. Normalment la resposta hauria rondat els 2000 i escaig. Però exactament s’ha obtingut la glaçadora quantitat de 3855 milions!. Venint del socialisme espanyol això és quasi la grossa. Ara, al tercer any, que vol dir un cop més tirar pilotes fora i convertint l’Estatutet en paper mullat per la part catalana, executada pel Govern de Catalunya. La conclusió de tot plegat és que, quan sigui, podem donar gràcies si els 1900 milions que barrinaven inicialment els socialistes els acabarem engrapant per terres catalanes. Encara és hora que es doni el cas que un erky, per més que tingui cara de Puigcercós, faci passar per l’adreçador cap socialista. Si tenint la clau a la butxaca opten per saltar-se allò que havia de blindar el nou Estatut (i que fou el que va motivar sobretot iniciar el procés de la seva reforma), ja em diràs tu si podem esperar un gran negoci de tota aquesta operació. Ni calers ni Estatut és el que en resultarà...

Això sí, ja tenim apuntalat un tercer tripartit. És a dir, del “Visca Catalunya!” al “Visc a Catalunya”.

Sobre l'acord de finançament

He topat amb un post molt alliçonador sobre aquest acord de finançament, escrit per n'Elisenda Paluzie. Em sembla que val molt la pena llegir-lo. Fins i tot una ment obtusa com la meva creu haver entés el perquè de tot plegat. Clica aquí. I ja m'ho diràs.

El dos-mil-no-sé-quants

Com ja és un costum dels dilluns, aquí pots llegir el nou post publicat al Bloc Gran del Sobiranisme. Molt bona setmana!

El balanç

Algun dia, per ser justos, haurem de fer balanç sobre l’aposta tripartita feta per ERC. I dir sense masses complexos perquè ha estat tant bona. Però tal i com fa la dita d’en Confuci, hem d’afirmar que “això ara no toca”. (O no potser no era en Confuci...)

Tot és harmonia

Ahir un ocellet va refilar. El seu cant traspassà els racons de la nostra geografia, fins arribar a Palau. El seu delicat piulet ha encandilat àdhuc el conseller d’Economia, avui. I demà –vull dir el dia 15- veuràs que ho intentarà amb tu mateix, si bades. Què boniques són les fràgils aus del paradís!. Quan la bandada es posa en marxa, tot és harmonia.

http://www.vilaweb.cat/www/noticia?p_idcmp=3607222

http://www.elsingulardigital.cat/cat/notices/castells_reconeix_per_primer_cop_que_hi_ha_condicions_per_arribar_a_un_acord_en_finan_ament_39619.php

http://politica.e-noticies.cat/castells-obre-la-porta-a-lacord-30974.html

Sopar-debat amb el periodista Vicent Sanchis

Ens plau convocar-te al sopar-debat organitzat per l’Espai Hayek que tindrà lloc el dimecres 15 de juliol a les 21.00 h. El ponent d’aquesta trobada serà el periodista Vicent Sanchis, que ens parlarà sobre “Els Mitjans de Comunicació a Catalunya: present i futur”. Desprès de la seva intervenció s’obrirà un col•loqui amb els assistents.

En la seva trajectòria professional com a periodista cal destacar que ha treballat i col•laborat en distintes publicacions i editorials; ha estat redactor i director de la revista "El Temps"; director de la revista "Setze", suplement en català de "Cambio 16"; director del diari "El Observador"; guionista i director de distints programes televisius ("Converses sobre Catalunya", "Pares i fills", "Così Cosà", "Stromboli"...) director del diari AVUI i president del Consell Editorial de la Corporació Catalana de Comunicació .

Actualment és Director de Barça TV i professor de la Facultat de Ciències de la Comunicació de la Universitat Ramon Llull de Barcelona.

Les places son limitades i s’atorgaran per ordre d’inscripció.

Ben cordialment,

Blai Costa, coordinador de l’acte

Inscripcions: bcosta-ensaïmada-graficset-punt-com

Lloc: Gran Hotel Verdi (Avinguda Francesc Macià, 62) Sabadell

Preu soci: 30 Euros

Preu no soci: 35 Euros

Ja tenim finançament!

Una de les prioritats que té un govern d’esquerres és, entre moltes d’altres, el respecte per la flora i fauna d’un país. I s’ha de dir que a Catalunya, gràcies a aquesta sensibilitat extrema que ratlla la poètica, les bandades d’ocells cada cop tenen més presència en el quefer diari.

Ara mateix m’acaba de dir un d’aquests ocellets –que en el seu dia va activar el tripartit- que el finançament ja està tancat. En quina ciència basa la seva afirmació? En el conte de la vella. Ha parlat amb la regidora socialista del poble. Pel dia 15 de juliol té instruccions precises de muntar una paradeta des d’on haurà de repartir a tort i a dret els prospectes –exactament parlem de díptics, però jo no aventuraria informació que després pugui variar. Ho deixo, doncs, en prospecte- que ara mateix ja van cap a la impremta. Aquests papers cantaran les bondats d’unes xifres, que venint d’on venen, han de ser per força –mediàtica- espectaculars.

En fi, benvolgut lector, benaurada lectriu. Com que l’assumpte serà per tirar coets, ja pots degorjar una ampolla de cava abans que ho faci la innocent multitud. Ara mateix. És l’estona ideal per no ennuegar-te. Quan les xifres exactes comencin a ballar pels mitjans la cosa pot ser ja molt diferent.

Acte de botiflerisme

Avui és dilluns. Toca doncs publicar al Bloc Gran del Sobiranisme. És aquest el post.

Molt bona setmana, si ja has començat les vacances. I sinó, també.

Com en Roca

Recordo quan en Puigcercós exercint de diputat a Madrid feia la predicció que ell seria com en Miquel Roca però en bo. Són d’aquelles frases difícils d’oblidar, vist el grau de narcisisme exhibit. Després escoltaves les seves arengues al Congreso i arribaves a sentir vergonya aliena. D’una banda, perquè la combinació resultant entre el que suposa saber llegir d’una sola tirada, correctament, i una dicció de l’espanyol mamada al cor de la Garrotxa feien de tot plegat un espectacle grotesc. Grotesc. D’altra banda, aquest discurs exposat, fins i tot als mateixos socialistes els provocava mal d’orella malgrat les altes dosis de matèria esquerranosa abocades.

Recordo tot això i com va acabar aquest que havia de ser l’home fort dels catalans a Madrid. Els socialistes se’l van rifar públicament quan era a punt de pescar el seu primer clímax. Ja tenia coll avall allò de signar l’Estatutet i en Rubalcaba el va deixar en fals. A l’home fort de Catalunya a Madrid li van fer creure que ZP signaria amb Esquerra, quan d’amagatotis s’estava cuinant l’acord amb CiU. (Per cert, exactament com va fer ell amb la negociació del Pacte del Tinell, mentre feia veure que negociava amb en Mas).

A partir d’això tot va ser bufar i fer ampolles. Un cop va decidir plegar la paradeta a la capital espanyola, aleshores va redirigir el seu sentit d’estat cap el Principat. I aquell personatge que havia d’arreplegar les reverències espanyoles a cabassos es va conformar amb rebre-les directament dels seus compatriotes. I com ja sabeu, tot ha estat un camí de roses. El senyor anuncia les tres ratlles vermelles al govern de Catalunya?. Pam, ja tens la classe política catalana agenollada perquè l’oracle ha parlat. Tothom amb el cap cot i en acte de reverència dirigit cap a l’home fort del país. Tres línies ver-me-lles!.

Sentit d’estat encara per desxifrar. Aquell home de les arengues trufades amb tots els principis indestructibles de la santa mare esquerra ara promou el PP al si del que hauria d’esdevenir el tribunal constitucional català. Tal i com segurament hagués fet en Roca, pare de la constitució espanyola. Exactament igual i de forma que sigui impossible arribar a tenir majories nacionalistes en aquest organisme. En Roca hagués fet exactament igual. Ha-ha-ha.

Sopar amb en Carretero

Com passa cada dilluns publico el post, al Bloc Gran del Sobiranisme. En aquesta ocasió parlaré del sopar que vam fer amb en Joan Carretero. És la meva versió.

També es pot llegir la de n'Arnau Oteji, al Cimera i la que es pot trobar al Dies de Fúria, de n'Elies115. Si en coneixes alguna altra, digues-me-la, que també la penjaré. Mercès!.

Sopar amb Patricia Gabancho

L’Espai Hayek organitza un sopar que tindrà lloc el dijous 9 de juliol a les 21.00 h., a Barcelona. La ponent d’aquesta trobada serà l’escriptora i periodista Patrícia Gabancho, que parlarà sobre el sistema d’ensenyament i les seves conseqüències de cara als reptes que és plantegen.

Gabancho, ha publicat nombroses llibres sobre temes culturals, històrics i urbanístics. És autora de l’assaig “Crònica de la independència” publicat aquest any. Vinculada amb plataformes i iniciatives de caràcter sobiranista és també col·laboradora habitual en diversos mitjans de premsa i radio. Desprès de la seva intervenció s’obrirà un col·loqui amb els assistents.

Per inscriure’t al sopar només cal que em facis arribar un correu-e. Les places son limitades i s’atorgaran per ordre d’inscripció.

Preu soci: 35 Euros
Preu no soci: 45 Euros

Nosaltres sempre hem estat aquí!

Donem suport a Reagrupament, una aposta de futur que combina la lluita per la independència nacional amb la voluntat de convertir la política catalana en un espai més net, més íntegre, més honest i més pròxim

La convicció cada dia més generalitzada que només amb un estat propi Catalunya podrà sobreviure (culturalment, econòmicament, socialment) contrasta amb la inesperada desaparició del sobiranisme parlamentari. El desig de llibertat nacional no té, avui, representació a les institucions de govern catalanes.

El portal Blocs amb Estrella reneix, doncs, en una situació peculiar: l’entusiasme (el nostre entusiasme), contra el desert (el seu desert). Blocs amb Estrella reneix, però, amb la mateixa intenció amb què va sorgir: convertir-se en una plataforma de suport a la proposta de regeneració política inequívocament sobiranista que representa Reagrupament.

Perquè pensem que Reagrupament és la resposta al cul-de-sac en què els polítics pretesament sobiranistes han posat el país. Una proposta nova, veritablement una altra cosa. Una aposta de futur que combina la lluita per la independència amb la voluntat de convertir la política catalana en un espai més net, més íntegre, més honest i més pròxim.

Reiterem el nostre compromís amb el sobiranisme. I continuem amb la voluntat de no excloure, sense fanatismes, sense prejudicis, sense animadversions radicals. És cert que el catalanisme ens ha decebut algunes vegades, però el camí és prou inhòspit i agrest perquè tots siguem capaços de tornar a encaixar les mans. Blocs amb Estrella no té per objectiu la lluita contra Esquerra, ni contra Convergència, sinó el debat, el diàleg i la crítica constructiva. Volem fer un esforç de convicció. Volem ser un esforç de convicció.

Tenim el dret de creure en les persones, i tenim encara més el deure de tornar-ho a intentar. I aquí som. A favor del país, de la llibertat del país. Donant suport a Reagrupament, a un sobiranisme convençut, insubornable, noble, amb principis. Donant suport, també, a un sobiranisme amb pebrots. Amb els pebrots de no renunciar. De no rendir-se. Tot és tan senzill com mantenir els principis. Només això, ens cal: els nostres principis, i el coratge de mantenir-los.

Nosaltres sempre hem estat aquí: Blocs amb Estrella.

Països Catalans, 24 de juny del 2009

Sóc nacionalista i liberal

Com és costum, els dilluns toca penjar article al Blog Gran del Sobiranisme. Així ho he fet. Molt bona setmana!

Solidaritat amb en Montilla

No recordo que en Montilla s’hagi definit mai com a nacionalista català. És més, si en alguna ocasió ha exterioritzat alguna consigna, aquesta ha estat un “Viva Espanya” que li ha sorgit amb tot l’amor a la pàtria que li corre pel dedins. Per compensar-ho també ha espetegat allò de “Visca Catalunya” o alguna altra referència catalanista per tal d’aplacar els humors del bàndol contrari. Ell mai s’ha amagat de quins són els seus referents i de quina és la seva nacionalitat. O la seva bandera. O a qui considera veritable amic.

Sabent tot això -perquè és ben públic-, el que ara no s’hi val és fer-li jugar un paper que ell mai ha volgut. Jo faria el mateix. Si alguna ment suficientment arnada em donés l’oportunitat d’escarxofar-me a la Moncloa, ho faria. I tant que sí!. Sense renunciar a cap quota de sobiranisme. Ben al contrari: el primer que posaria en dansa és promoure la iniciativa per separar Catalunya d’Espanya. El que passa és que aquesta mena de situacions rarament es donen. Molt rarament.

Ara hi ha encara qui se sorprèn perquè en Montilla no vol fer un front comú contra els socialistes espanyols. He de dir que compta amb el meu suport i la meva comprensió. És el que faria qualsevol amb un cervell sa. Per quina raó ha d’anar contra els seus i allò que sempre ha defensat?. Jo, altre cop, faria exactament el mateix. Exactament. Si algú es tan ximple de regalar-me la Moncloa, que s’atengui a les conseqüències. Només faltaria, tros de corni!

Informa, que alguna cosa queda

Ahir, tot fent, dialing vaig escoltar la notícia referida a la inauguració de la T1, a l’aeroport de Barcelona. En aquesta tasca de proveir d’informació a l’audiència, el periodista va dir que la infraestructura arribava amb tres anys d’endarreriment i amb el doble de pressupost del que era inicialment previst. I punt.

Clar, quan veus que això hom ho considera “informació” arribes a entendre perfectament la política dels blocs electorals. Perquè, d’entrada, la lectura subliminal –o no tant subliminal- que fas és la de pensar que o bé hi ha molta incompetència o bé hi ha ferotges ganes de robar.

En una obra d’aquesta volada tot és possible, quant a no complir amb la data ni amb el pressupost. Hi poden sorgir imprevistos de grans dimensions que poden justificar una cosa o altra, sense haver de significar forçosament que s’ha obrat malament.

Quan la informació aspira a ser seriosa hauria de subministrar el perquè de l’incompliment dels terminis d’execució o bé denunciar, cas de que hi hagi realment cap irregularitat. Però fer-ho d’aquesta forma, simplement sembrant l’ombra del dubte, per més que esquitxi en ZP o qualsevol altre socialista, em sembla censurable. Perquè al final el ciutadà “normal”, de tantes mitges veritats com arriba a engolir, acaba una mica ximplet i decebut amb la política. El mal que es produeix no és a tal o qual partit en concret, sinó al comú. I aleshores, quan el desànim ja és generalitzat, existeix cap professional de la informació -amb la pell sempre tan fina- que ho pugui redreçar?

És ben bé que amb això dels blocs electorals els polítics van fer curt.

Toca parlar amb en Carretero

Aquí hi ha el meu post publicat al Bloc Gran del Sobiranisme. Com cada dilluns.

Bona setamana!

25 de juny: sopar amb en Carretero

Hem acabat un període electoral més. Sense massa pena ni glòria, però la qüestió és que ja és assumpte arxivat al bagul de coses executades.

Ara ja tenim via lliure per encarar el que realment interessa: les eleccions al Parlament Català. Malgrat semblar que tot està bastant clar, hi ha determinades coses que poden influir en aquest paisatge.

Una serà la sentència del TC. Pot resultar una vertadera bomba de profunditat que ho sacsegi tot. Pot fer ballar molts fonaments i caldrà veure el que realment queda dempeus. Una altra cosa que tindrà molta empenta –o no- a l’hora de començar aquesta cursa electoral serà el nou sistema de finançament. O pot resultar una gran bombolla d’oxigen per aquest tripartit que sembla estar clínicament mort, o el pot enterrar definitivament.

Hi ha un tercer factor que –de forma ben diferent- pot tenir un bon grau d’influència. Aquest és en Carretero. Certament, les enquestes donen esperances a CiU. Com a mínim vaticinen la fi matemàtica dels tripartits i, sembla, que fins i tot podria donar-se el cas que la formació pugui formar govern tota sola, sense dependre de la incomoditat d’haver de tractar amb tercers. Aquesta mena de miracle sempre passaria a base de tenir l’horitzó molt clar, sense interferències. És tant ajustat que qualsevol vot que arrepleguin tindrà un valor incalculable per poder tornar a governar.

En aquest context, en Carretero –com ja és tradició en l’escola erky- pot arribar a tenir la clau o bona part d’ella. És interessant saber com respira, un cop ha deixat aquesta Esquerra, tant amant dels trios i col·leccionista de caigudes lliures cada cop més en picat. És per això que el proper sopar, el dia 25 de juny, el convidem a ell. Repetim amb el personatge, però la situació personal i política és rabiosament nova.

Si vols ser un dels comensals, reserva ara mateix via correu-e la teva plaça. Així que tingui els detalls concretats, com ara el lloc, l’hora, preu, forma de pagament o qualsevol altra minúcia, ja t’ho faré saber.

Clar avís

De tots els garbuixos mentals que poden arribar a provocar unes eleccions, la que em desperta menys compassió és la que intenta justificar l’abstenció. I molt menys encara el vot nul. Vull dir avui i aquí. Si la discussió fos, per exemple, entre suïssos la cosa seria radicalment diferent.

Hi ha un determinat papanatisme sobiranista encaparrat a no participar, perquè no se sent prou representat. Gasta una independència a flor de pell que arribar a anguniejar. M’agradaria saber de què pensa viure mentre no tingui aquesta independència al sac i ben lligada. Mentrestant, què?: esperem que ens baixi del cel?.

La deserció el primer que fa és deixar via lliure al teu contrari. Com menys li emprenyis, millor. I en segon lloc dona joc immerescut a les capes més pobres, políticament parlant. Les idees de més baixa estofa, les propostes més magres són les que agafen empenta així que el desinterès es posa en marxa.

Aquesta abstenció hauria de ser una avís per a navegants sobiranistes. M’hi jugo el que mai m’hauria de jugar, que d’aquí a les eleccions catalanes es produirà un pressing bestial i encara més degradant en els mitjans de comunicació. Ganes per engegar-ho tot a rodar no en tornaran a mancar. Ara, no optis per abstenir-te. No te n’adones que així els ho poses més fàcil que mai?.

Abstenció

Com cada dilluns, et deixo amb el post penjat al Bloc Gran del Sobiranisme.

Bona i europea setmana!

A votar!

Avui ja està tot dit. Només s'ha d'insistir en no deixar-nos dur per la comoditat i el soleit que avui llueix. Com a mínim pel Maresme. A votar. No per Europa, sino per Catalunya, per nosaltres. Repeteixo: pensant en nosaltres.

La nostra clau:Tremosa

Avui la candidata socialista –per anomenar-ho d’alguna forma, és clar, perquè tothom sap que els socialistes tenen candidat amb el centre d’operacions enllà de les nostres fronteres-, avui ens fa notar que ells han fet campanya exclusivament en “clau europea”.

Benvolgut lector, ben amada lectriu, si un francès o un lituà o un alemany digués el mateix, què pensaries?. Lògicament, que escombren cap a casa. Perquè això que en diem Europa és l’harmonització d’una suma d’interessos. I tothom, desitjant el bé comú, no perd mai de vista els bous i les esquelles que pot perdre en aquesta travessia anomenada “construcció europea”. Ningú.

Fer campanya “totalment en clau europea” forma part d’aquella terminologia que, per exemple, decideix substituir “nació” per “nacionalitat”. Filològicament volen dir el mateix, però políticament signifiquen tot el contrari. És el recurs més efectiu per poder dir allò que obertament els electors cabals i de bona fe mai acceptarien.

No cal que m’hi insisteixin gaire els socialistes –i populars- amb això que no van al Parlament Europeu en “clau catalana”. Però ja em direu si, aquest nacionalisme espanyol que porten en el seu ADN, els fa treballar en un càndida “clau europea” que només una Heidi de les muntanyes o el tarambana Pedro de les cabretes podria empasar-se convençudament.

Anar a Europa en “clau europea” és treballar amb cor i ànima per Espanya. Com faria qualsevol altre que tingui opció a plantar el pandero en una de les formoses butaques destinades a ses senyories. Un alemany, un francès o un lituà hi va afer exactament el mateix. Per què nosaltres hauríem d’entestar-nos a ser diferents?.

Quan els socialistes es posen a treballar fan molta feina. Molta. Ah, i sempre en “clau europea”. Sempre. Sempre. Mira cap a aquest bocí d’Europa anomenat Eukadi. Ells –i elles- sempre fan molta feina. Fins i tot amb la dreta aznariana que públicament tant satanitzen. Mooolta feina, fan!. I de tant treballar i de tant lluir la "clau europea”, fins i tot a Catalunya, es fa difícil intentar treballar amb cap altre. Només falta que els hi regalem la nostra, babau!.

No hi donaré masses tombs. Pensant en el bé d’Europa, en aquesta part concreta que és Catalunya, votaré Tremosa. Tot el demés és tirar aigua a mar.

Tots els camins porten a en Tremosa

Aquesta cursa electoral té dos plantejaments clars i nítids. Un de tall espanyol i l’altre és català i mentalment molt més ambiciós del que qualsevol altre projecte catalanista ho ha estat fins ara. Insisteixo a mantenir la teoria que això es degut, sobretot, a una qüestió generacional. El polítics que ja remenaven la cua en la clandestinitat avui són incapaços d’oferir res amb valor afegit a la societat a la qual s’adrecen. Com algun d’ells molt despectivament ha dit en alguna ocasió referint-se a tercers, jo ara també puc manllevar-li la mateixa sentència: “estan més que amortitzats”. I els que no havien de fer aquestes filigranes, sinó que vivien feliçment i amb tant bona sintonia sota l’ombra del franquisme, a aquest.... el mateix. Estan amortitzats del tot.

Mentre Espanya te dificultats per trobar recanvis, a Catalunya s’ha fet el relleu polític cap a les noves generacions de forma esplèndida. Podem dir amb una gran tranquil·litat que hi ha fornades de nous polítics que ben poden gestionar el futur d’aquest país. Això, certament, és un valor a tenir molt en consideració.

Els dos candidats catalans a mi em semblen solvents. Són dos professors d’universitat en exercici i exemple del que hauria de significar la classe política: un reducte només apte pels qui demostrin ser els millors. Fer funcionar un país no és únicament una qüestió de voluntat, sinó que cal tenir capacitat demostrada per a fer-ho. A més de saber llegir i escriure, és clar. La classe política és (hauria de ser) el top of the top social, donat que d’ella irradien les maneres que té una determinada societat. Malament, malament, quan en una nació els polítics no gaudeixen d'un bon gruix. (Parlo, sempre, de l’interior més que del perímetre abdominal).

Ara bé, tot i creient que en Junqueras és un molt bon element, té una servitud difícil d’obviar. Per més que la campanya s’hagi fonamentat en el prestigi de la seva persona, ell representa unes sigles que no són les de qualsevol. És més, penso que se li han convertit en un llast insuportable si la política te la prens en clau catalanista. Tot el que pugui construir de crítica merescuda a l’adversari, molt particularment la dedicada a la banda esquerra, fa un mal d’orelles terrible. O directament provoca la riota.

Els catalans catalanistes enguany hem estat de molta sort. Tenim on triar i remenar, cosa que no pot dir-ho tothom. I, davant la lògica del dubte, tenim també la forma contundent d’aïllar qualsevol incògnita. El resultat sempre porta al mateix: votar confiadament a en Tremosa.

La diferència generacional

En Tremosa representa una altra cosa, que també és vital: el signe dels temps. El candidat de CiU posa de manifest la renovació als partits, l’alenada d’aire fresc. Ell implica una altra forma d’entendre la política, gens sotmesa. El contrari del que li passa a segons quina mena de mercenari, de polític professional. Generacionalment és un personatge molt més capaç de copsar la realitat que alguna de les mòmies erràtiques que exhibeixen les dues grans famílies polítiques espanyoles.

No fa massa vaig visitar el blog d’en Raimon Obiols. Vaig tenir la sensació d’entrar al túnel del temps. L’home fotia aquell mateix discurs de fa cinquanta anys i que segurament devia enravenar a més d’un i més de dos, quan els sermons els engaltava en la foscor de les catacumbes antifranquistes. Suposo que a la llum d’una espelma aquesta energia antifeixista semblava la cosa més trencadora del món. Fins que ha cremat tota la cera i aleshores cap casa, altre cop. I l’endemà, tornem-hi. Un dia i altre i altre i altre... així fins que el dictador –feixista- mor enllitat, sumit en una son profunda. És llavors que pot treure el cap a l’exterior i escampar la bona nova de l’esquerra als quatre vents. Suposo que ja sabeu com va acabar la cosa: vist l’èxit rotund, a fer maletes i cap al cor d’Europa. (Consti que no està gens malament, com a projecte de jubilació).

Doncs l’home, n’Obiols, ara estava encaparrat amb la Margaret Thatcher!. Havia descobert que ella i el dimoni són ànimes bessones i volia advertir al món. A quin coi de català l’importa la Thatcher avui?. Qui se n’enrecorda?. Em va sobtar molt això de dispensar tanta vehemència per a un discurs tant caducat.

Tota la vida democràtica fent de cortesà a un cantó o un altre al final et fa perdre el fil de la realitat. Per acabar d’arreglar-ho -i després de satanitzar la dreta en versió europea-, populars i socialistes estan ben d’acord en afirmar que al Parlament Europeu no s’hi va a ventilar cap assumpte en clau catalana. El cert és que és d’agrair tanta franquesa, d’entrada. Facilita molt la tria final.

Per això el cas d’en Tremosa és diferent. Ni és víctima del seu passat polític, ni s’ha arrossegat a qualsevol preu per les moquetes oficials. Té una visió revisada i posada molt més al dia del que són els interessos de Catalunya. Ho diu sense cap tipus de complex que sí pots veure a la gent que desfila en la llista socialista. N’Obiols o na Badia, quan parlen de Catalunya o simplement la neguen o ho fan fluixet i arronsant les espatlles. No es destensen fins que tenen clar que no els caurà un calbot. Això sí, no oblidem que representen la branca catalanista dels socialistes a Catalunya, en el seu particular exili daurat.

Tremosa és el color, mentre n’Obiols, na Badia o n’Alejo pensen en blanc i negre. El candidat de CiU cerca com fer rica i plena la nació, mentre els altres la neguen i la sotmeten a interessos de més "volada". Allí on Tremosa hi veu Catalunya els professionals hi planten, a cop d’estaca, Espanya. I això és, també, per culpa del llast generacional. Mentre els altres encara tenen assumit feliçment la seva espanyolitat, en Tremosa no té cap hipoteca mental que l’obligui a res en vers la mare pàtria. És fill d’aquests temps, on podem pensar amb total llibertat allò que faria qualsevol altre que no arrossegués un insuperable complex d’esclau i una resistència numantina a no voler deixar pas a les noves generacions. Tal i com fan els conservadors, siguin espanyols de dretes o d’esquerres.

Més miratges, no gràcies

La fàbrica de miratges que regenta l’esquerra no s’atura ni en temps de crisi. Ben mirat, potser és en aquests períodes quan decideix fomentar l’augment de producció per tal de fer minvar la sensació de reculada.

A més de les juguesques que ens proporcionen, per exemple amb l’esquer de les llistes, en Tremosa ha fet bé de recordar determinades coses que són tant conegudes com òbvies. És tal la maquinària mediàtica i la capacitat que tenen per distorsionar la realitat que a vegades sembla que tot ha succeït de forma contrària.

La tant bramada Catalunya social la va posar en marxa els successius governs que va presidir en Pujol, durant vint-i-tres anys. I sembla que ha estat amb el tripartit i amb aquest fill boterut que anomenen patriotisme social, que el tema hagi començat a donar les seves primeres passes.

Tremosa fa bé de trencar clixés d’aquesta mena. Rere la pompa de determinades “polítiques” exhibides des de l’orgull autoanomenat d’esquerres només hi ha fum. No hi ha novetat ni cap plus de solvència. No s’hi intueix cap valor afegit. Ans el contrari, només hi ha clara voluntat de viure de rendes.

El patriotisme social l’únic que ha facilitat és la invasió de competències de la Generalitat. I, per adobar-ho, no s’ha demostrat tant eficaç com ens l’havien promès. La llei de dependència, per exemple, n’és el paradigma. Certament, ha eclipsat el que pugui fer la sanitat catalana de remarcable. Però ni els seus valedors saben com es podrà aplicar de forma sostinguda en el temps, donada la manca de recursos que hi ha per suportar aquest devessall de sensibilitat social. Això sí, hem tingut titulars per donar i per vendre al respecte.

A Europa sembla que també el paisatge es divideix entre bons i dolents. En Tremosa demostra que hi ha vida més enllà d’aquest miratge. Que tota la versió oficial que vol imposar-nos la divina esquerra o la conservadora dreta, al capdavall representen el mateix. Defensen els mateixos interessos. I si cal jeuen plegats, quan la causa comuna els ho demana. Espanya ben es mereix aquest tipus de sacrifici.

Tremosa té una visió europea en català. Així com un dia CiU fou pionera en el camp de la sensibilitat social, avui el candidat posa l’accent en el terreny de la logística i les infraestructures. Aquests seran els puntals estratègics que han de garantir un bon nivell de vida per a Catalunya, en els propers anys. Hauria de ser, certament, el centre de la discussió.

Ara “només” li cal rebre la força dels vots per poder-la aplicar. Ell és tan progre, sostenible, socialment compromès i sobradament preparat com per fer una excel·lent feina. Passa -com passa en els que són bons de debò- que no ho va escampant amb aquesta manca de pudor, com fan d’altres i que els veus anar prou justet justet.

No cal inventar històries truculentes per guanyar l’escó al Parlament Europeu. Si la prioritat és Catalunya i tens l’aval de bones idees, aleshores no s’han de fer malabarismes ni haver de recórrer al miratge personal o polític per veure si hom pot enredar la santa innocència que encara sembla exisitir en aquest país tant infectat de xerraires.

Maneres i maneres

El candidat Tremosa és el candidat. Mentre no en passi una de ben grossa serà així. Quan contemples el panorama que ofereixen aquestes eleccions al Parlament Europeu, tanta desolació encara t’hi empeny amb més força.

La pre-campanya va començar molt aviat i amb un vigor poc vist. El va proporcionar els nomenaments del mateix Tremosa i en Junqueras, com a candidats. Va semblar que la campanya tindria un interès fora del comú. Vam tornar a recuperar -per uns moments- el debat al voltant de l’eix nacional i vam ser molts els que vam pensar que tornàvem a moure’ns dins d’una certa normalitat. Fins que va arribar la campanya oficial.

Hores d’ara la gran preocupació la genera el percentatge referent a l’abstenció. Hom sospita que serà alt. Així que els partits espanyols van entrar en combat no han fet altra cosa que provocar això: tot el que no em voti, que no voti.

En particular, la campanya socialista és antològica. El Cimera, com sempre, apunta molt bé. Només amb el tema de les llistes n’hi ha per deixar-ho estar. La Sra. Badia corre pels mitjans autoproclamant-se cap de llista. Bé, no cal donar-hi masses tombs. Agafa la papereta que els mateixos socialistes ens han fet arribar. El que allí s’hi certifica és que no és la número u. I que potser vulneren la mateixa Llei Orgànica del Règim Electoral General (LOREG). I que probablement el que fan amb aquesta picaresca ratlla, fins i tot, la inconstitucionalitat pel fet que no votaràs el que diu la papereta. La llista és descaradament incompleta!. Hi ha alguna cosa en aquest assumpte dels socialistes que no casa.

Només això, anar brandant el número u, quan saps positivament que l’arxiconeguda Maleni va per davant teu, convida a engegar-ho tot a rodar. Amb quin humor pots implicar-te en una campanya semblant, on veus que un dels grans t’està prenent el pèl tot el que dona de si?.

En aquest nivell no hi trobaràs en Tremosa. El seu objectiu no és el d’anar afaitant a ningú, a plena llum del dia i de forma pública. Em demano perquè no denuncia un fet tant flagrant com aquest de les llistes?. Serà que mediàticament ho tindria tot en contra?.

L’efecte del nacionalisme excloent

Com cada dilluns, el meu post al Bloc Gran del Sobiranisme.

Gràcies Laporta!

Avui la cosa és tota una altra. Aquesta és una copa per a celebrar, tot i que el joc del Barça fou millor en aquella ocasió que van disputar la cosa contra el Bilbao.
Avui en Laporta ha fet que, efectivament, la piloteta sigui més que una esfèrica: el català ha estat present, en Montilla ha rebut tracte de cap d’estat i en Puyol, al final, s’ha tret l’anunci del Condis per lluir la senyera.
Visca el Barça i, sobretot, visqui Catalunya!

PS: Els que heu anat a Roma, no prengueu mal. Feu més servei sencerets que a bocins i recordeu que ben aviat hem d'anar a votar.

Si no hi vas, ells campen

Eixarcolar

Avui és dilluns. Ja pots veure l'article publicat al Bloc Gran del Sobiranisme.

Bona setmana!

Avui, cap a la Sobirania

Avui dimarts 19 de maig, a les 19:00 hores, tindrà lloc a l'Ateneu Barcelonès (carrer Canuda, 6) la presentació de l'Associació Independentista Sobirania i Justícia, impulsada i presidida per l'Agustí Bassols, ex conseller de Justicia del Govern de la Generalitat.

Sobirania i Justícia és una associació amb un únic objectiu: treballar i difondre la idea de la necessitat i la possibilitat de la independència de Catalunya en el marc europeu. És una associació transversal, desvinculada de qualsevol partit polític i sense altre ànim que posar el seu gra de sorra al moviment de defensa de la nostra identitat i dignitat nacional, que creix cada dia.

Si ho creus convenient, fes-ne difusió entre persones a qui creguis que pot interessar. De moment et convido a llegir el seu MANIFEST.

Qüestió de pilotes

Ganes de parlar del Barça, poques. De si és més que un club o un club més, tampoc. Certament, ara està fent una magnifica temporada i, amb Laporta -gràcies a Déu i al soci - a la presidència, el catalanisme militant resta fora de dubtes. Parlar-ne ara, doncs, no toca. Però ni en l'anterior post ni en aquest, no és el Barça qui em genera el text, sinó l'afició. Dintre d'aquest col·lectiu blaugrana, molt particularment el que es declara sobiranista publicament o bé en la intimitat. El Barça és un Sant Cristo tan gros que no ve massa de gust tocar-lo. Entre d'altres coses perquè serviria de ben poc. Sembla que l'important, com sempre, és que la piloteta entri. Sort que ara en comptes d'en Nuñez hi tenim en Laporta. Com a mínim fa més creïble el clàssic "més que un club" altre cop. La darrera pinzellada sobre el tema la deixo en aquest post, al Bloc Gran del Sobiranisme. Avui és dilluns.

Guanya el Barça, perd Catalunya

Al·lucino amb el paperet de cortesà que ens inculca el Barça. Quines escenes tant indignes i tant pornogràfiques les que ens obsequia aquesta “victòria”. El Rei, descendent de Felip V, va col·locant banderetes espanyoles al coll de bascos i catalans. I la penya barcelonista crida eufòrica: “campions!”. Sembla que només compti la piloteta. Exactament què coi és que hem guanyat?. Resultar més simpàtics a ulls de ses majestats?.

Hi ha algun blaugrana que sàpiga el què significa un Borbó per a Catalunya?. Si el Barça és més que un club jo sóc poc més que una regadora.

La setmana que ens ve

Per entendre en què consisteix la superioritat moral que tan pregona l’esquerra, suposo que no podem perdre’ns el programa que TV3 ens prepara per a tota la setmana vinent. Es veu que serà de contingut vitamínic pels temps que corren. Sembla que ajudarà a superar aquests vents que bufen de crisi econòmica. L’anunci fa ferum de reality. Hi apareix un sensesostre, pentinat, net i polit i un ex- alcohòlic, amb ulleres de sol. Acaben els seu breu discurs amb allò de “Si nosaltres hem pogut- i som un parell d’esperpents-, tu no en dubtis”. A mi em sembla que això és la punta d’iceberg del tan sonat patriotisme social. La Catalunya positiva que ningú la veu per enlloc, ara cal començar a publicitar-la perquè els temps que venen realment són en forma de més turmenta. Els dispositius per combatre’ls són des d’un punt de vista patriòtic i social im-pe-ca-bles. Vaja, el que tu vulguis, però el quaranta per cent dels aturats ja han exhaurit les seves prestacions. I ara toca allò de repetir mil cops una mentida per tal que acabi resultant una esplèndida veritat.

Ja va ser sonada la utilització barroera de la gent més dèbil per part de l’esquerra moralment tant superior. No fa tant va haver un intent repugnant de reality a Barcelona TV. Van retransmetre en directe una rifa de pisos de promoció municipal. Prèviament van advertir que als que no sortissin agraciats que aguantessin les llàgrimes i les males cares, que podien espatllar la retransmissió. Quina barra!. I tal i com va anar no va haver una segona edició.

Tinc la sospita que ara se’ns acosta tele-escombraria de la bona. Sempre m’ha sobtat que els grans èxits televisius en aquesta matèria, curiosament són facturació de gent progre i tant d’esquerra moralitzant. Penso amb en Sardà i el seu circ a Tele 5. Allò va ser memorable. O el Caiga Quien Caiga, del Gran Wayoming. O l’Operación Triunfo. Són cassos que a l’atzar ara em venen al cap, sense voler ser rigorós ni precís.

Darrerament a TV3 les audiències s’apuntalen a cop d’esport. Després de tanta amenaça, aquesta és la crosta que encandila al pensament oficial d’esquerres. El mateix que denunciava que el franquisme utilitzava el futbol per alienar al poble!. Que ràpid n’han aprés!. TV3 ja fa dies que celebra, amb un segell molt espanyol de vendre la pell abans de matar l’ós, la copa del rei!. Quin mal d’ulls que arriba a fer aquest barcelonisme populista vomitat des de la televisió pública!.

Però tot aquest estil tan baix de generar artificialment optimisme i patriotisme socialment tant sensible, sospito que pot quedar abastament superat. Tal i com s’anuncia aquest programa que ha de resoldre els mals econòmics de la població, podria ben ser que féssim història altre cop. Tinc ganes de veure la mena de moralina que intentaran insuflar-nos, via el relat exemplar de quatre que hauran engalipat per tractar l’economia com si Catalunya fos un parvulari. I tinc, sobretot, moltes ganes que la realitat destrossi aquest post.

L’eix del mal

Com cada dilluns, aquest és l'article que he publicat al Bloc Gran del Sobiranisme.

El mirall basc

Ja tenim lehendakari del partit socialista. Com a casa nostra. De tota manera cal gratar una mica més abans d'assegurar segons què. Les comparacions de “cut and paste” acostumen a quedar molt coixes. Perquè, tot i que en superfície la cosa és exactament la mateixa, el fons és de radicalitat contrària.

Mentre a Euskadi hi ha un pacte lògic del nacionalisme espanyolista per arribar a la presidència del país, a Catalunya és el mateix nacionalisme català qui lliurement imposa l’aspirant d'obediència espanyola -i socialista. Sí, el nacionalisme més nacionalista, aquell troba regionalistes als que no bramen com ell.

A Euskadi queda ben clar quin és l’objectiu de qualsevol nacionalisme: prescindir d’aquestes petiteses a les que condueix la discussió dreta-esquerra, perquè poden malmetre els interessos nacionals. Mentre, a Catalunya, nació amb una sobirania encara per demostrar, l’esquerra ideològica arriba a pesar tant que eclipsa l’interès general.

A Catalunya el nacionalisme pateix problemes tant elementals de concepció que fa pensar en el que n’arriba a quedar de lluny l’objectiu final. Això si és que no el converteix en quelcom impossible.

Doctor, no sé què em passa

Aquest és el post dels dilluns, que publico al Bloc Gran del Sobiranisme.
Bona setmana!.

Solidaritat amb la classe treballadora

Feia temps que l'1 de Maig no se celebrava en ambient generalitzat de crisi. I que cal llençar càrregues de solidaritat cap als treballadors -i treballadores.

Ara que el món corre tant de pressa, que s’han de replantejar tantes coses, que ens hem de posar al dia constantment per mirar de no quedar enrere, que hem d’assumir el canvi a tots els àmbits, que les crisis són globals, que l’economia mana tant, que qualsevol pot veure-s’hi afectat, que han calgut tantes reconversions mentals damunt els models tradicionals, ara no seria hora de començar a repartir les mostres de solidaritat també cap els empresaris?. O cap els autònoms?. Vull dir que exceptuant funcionaris i banquers, tota la resta de la humanitat exerceix de treballador al ras per tirar endavant.

En un país com el nostre, on hi ha tanta petita i mitjana empresa, caldria tenir una visió més del segle XXI del Dia del Treball. El petit empresari o l’autònom són uns perfectes pencaires. Mereixen rebre el mateix tipus de solidaritat que qualsevol altre treballador. O treballadora.

El treball s’ha replantejat també amb el pas del temps. A Catalunya les fronteres dibuixades pel classisme social en molts –potser masses- casos han quedat difuminades fins el punt que es pot dir que treballador –o treballadora- és aquell que treballa. I quan hom arriba al punt de no tenir feina ajuda bastant a revifar la moral el rebre mostres de solidaritat.

La meva solidaritat, doncs, per a tot els treballadors. Sense excepcions.

No perdre la fe

Tinc l’impressió que comencem a ser davant un principi de tsunami nacionalista. Hi ha indicis per (mal?)pensar així. Suposo que estarem d’acord de fa dies en que allò que passa a ERC no són coses relatives a la seva estricta intendència. En el sentit que sigui, acaben repercutint directament al país. Bàsicament allí on fa més mal, com pot ser en la moral col·lectiva. Hi ha part d’aquest pastís de les responsabilitats que és atribuïble al conjunt de la classe política. Però hi ha un bocí molt concret, el que afecta al paquet format pels nacionalistes, en què l’activitat d’Esquerra pesa com una llosa. Insisteixo: ja sigui per a bé, ja sigui per a malament.

Després d’una calma potscongressual aparent, tornen a venir les aigües remogudes. Aquest degoteig de dimissions ara en Renyer, ara en Carretero, fa pensar que la cosa no tingui una lectura final estrictament erky. Sinó que acabi tenint l’efecte de bola de neu. O bé te la pots mirar com va rodolant i agafant més dimensió o bé si bades massa se’t pot endur per endavant. I ara la piloteta no fa pas gota de por.

Segurament els dies que tenim a venir seran decisius. Decisius per a què?. Per a començar a poder destriar el gra de la palla. Quan en Renyer ofereix “tot els seu suport a Carretero”, encara a ERC, i acte seguit anuncia la renuncia a seguir militant la cosa sembla una brometa de mal gust.

Quan pràcticament l’endemà d’això és el mateix Carretero qui agafa els trastets, és fora d’ERC que ha de rebre tal suport?. Són, aleshores, fundades les sospites de la cúpula erky que interpretaven les paraules del doctor com la voluntat de formar un nou partit?.

Suposo que ben aviat podem posar els interrogants a lloc. De moment, però, confesso que em generen una certa intranquil·litat. El panorama nacionalista comença a bellugar-se altre cop. Vist del que som capaços, és una majúscula incògnita preveure cap on es decantarà el joc. Si a favor de la causa o bé serà l’enèsim gol en pròpia porta.

De moment, l’únic que puc fer és felicitar a en Tremosa. Que un militant d’un partit se senti tan amenaçat fins el punt d’haver de tocar el dos no convida precisament a “fer-li confiança”. Però el tema de fons no és aquest. La cosa rau en veure com es pot digerir més oferta electoral en un mercat que, tot i experimentar un cert creixement, ara mateix és bastant al límit. En un moment on seria bo gaudir d’una certa concentració –quines coses arriba a dir un liberal com jo!- de cara a poder girar la truita política del país, sembla que els tiros no apunten justament per aquí.

No trigarem gaire a veure cap a on es decantarà la balança. I si podrem seguir badant o bé començar a córrer, no fos cas que la pilota de tant grossa que s’ha fet acabi sortint de mare. És qüestió -per enèsim cop- de no perdre la fe quan, d’entrada, tot ho tenim ja tant perdut.

Ara és la teva hora, segador

Plega en Renyer, plega en Carretero. Mai mai com ara n’Uriel ho havia tingut tan bé per demostrar que és ara l’alternativa. Endavant, doncs. Ell, que quan va aparèixer l’article del doctor de seguida va córrer a fer costat al devessall de demagògia engegada per la cúpula del partit, ara té barra lliure per demostrar qui és realment. Ara és la teva hora, segador. Vejam com és que esmoles l’eina.

Treball de base

Article publicat al Bloc Gran del Sobiranisme.

Feina al Bloc Gran del Sobiranisme

M’han convidat a col·laborar els dilluns al Bloc(g) Gran del Sobiranisme. Això m’obligarà a exercir una mica més de blogaire. El meu ritme ha baixat molt, des que tinc hereu. Abans gaudia d’unes estones lliures que ara gairebé ni recordo. He perdut una llibertat per fer o desfer que mai havia valorat tant com ara. Ep, a canvi d’una recompensa difícil de descriure. La meva criatura és una benedicció de Déu. Dels quatre mesos de vida que ara té, en fa més de dos que dorm deu hores d’una tirada. Puc, doncs, estar ben content. Però coi, així que obre un ull exigeix tant i tant que fins i tot he de cedir-li el teclat per a que calli una estona.

Malgrat tot tinc sort de com hem pogut muntar la logística. Cada dia el dipositem a casa els avis. Allí la meva mare i sa germana fan tots els papers de l’auca. (Bé, els que faig jo inexcusablement els caps de setmana). D’aquestes estades, amb ell, hores d’ara ja es pot afirmar que el nen és superdotat. Sempre segons la versió d’aquest duo d’àvies.

La meva tieta ha estat mestra d’escola. Ha vist des del primer moment que aquesta criatura té una capacitat de parar atenció fora del comú. Li parles i ell escolta molt fixament. I fa com si volgués contestar-te. (A vegades tant obstinadament, hi posa tanta energia, que els esgarips acaben en vomitada).

Ara ella ja porta dos mesos llargs ensenyant-li tota la fonètica catalana. Cada dia, cada dia i el “Ralet ralet, pica dineret”. Diu que la “g” i la “e neutra” –quan no hi ha vòmit- tenen tot el que han de tenir. Jo, que quan era al ventre de la mare li cantava Els Segadors, ara li he demanat que comenci a ensenyar-li la lletra.

Però en fi, allò que trobo d’excepcional en aquest nen és que als quatre mesos, quan acceptem roba o li en comprem, sempre hem de mirar que siguin les talles que oscil·len entre els nou i dotze mesos. I excepcional és, també, aquesta capacitat que té per anul·lar-me. Aquestes quatre ratlles, que abans podien fer-se d’una tirada, ara ha calgut sis parades tècniques. Talment com la feina que s’ha de dispensar al sobiranisme: poc a poc, no perdre el nord i mirar d’arribar a bon port.

Sopar amb n'Oriol Junqueras

Feia temps que volia conèixer n’Oriol Junqueras. En tenia vàries referències d’ell. Totes de ben positives. Quan hi ha algú que s’embranca a fer política i la gent en parla bé, cal anar a cercar-lo. És un fenomen que tampoc abunda gaire i això s’ha de poder gaudir un moment o altre a la vida. Un cas semblant, per exemple, és en Recoder. I ja no en conec masses més.

Per a mi ja fou tot un símptoma el fet que acceptés fer de convidat. Ja em diràs el benefici directe que pot reportar-li a un candidat polític, immers en plena pre-campanya, un acte de masses com és un soparet d’en Dessmond!. Des d’una postura legítimament egoista no veig n’Oriol finalment com arriba a fer els seus comptes.

El misteri queda al descobert quan fa la presentació: “allí on em conviden, hi vaig. Procuro anar-hi. Sempre”. A mi aquesta filosofia de vida em sembla radical a les totes. Perquè aquestes frases que són d’una construcció ben simple, tenen una dificultat d’execució infinita. Has de creure molt en el país i en la seva gent per anar repartint aquesta mena de tarja de presentació.

A partir d’aquí ja s’expliquen moltes coses. El seus discurs, des d’un punt de vista nacional, és francament generós. Aquesta voluntat de no fer un lleig a ningú i procurar ser a tot arreu, també té una traducció política. És així que va exposant un discurs parabòlic, de gran abast i convençut en l’àmbit catalanista. Gràcies a la seva “deformació professional”, fa notar que la història d’un país és prou llarga “com per a que ens desesperem en un moment concret”. És una forma de veure-ho, és clar. Per rematar-ho opina que “en la vigília de la victòria haurem de tenir la ma estesa”.

És un candidat molt preparat. Pot fer abstracció quan fa referència a Europa o pot entrar en un detall de microscopi electrònic, quan les polítiques europees afecten a Catalunya. Sens dubte això és una garantia pels seus electors, perquè en la política hi pots trobar de tot. De tot. Però el que no passarà és que aquest home resulti ser un bluf.

En Junqueras col·lecciona una altra bondat: per mor del seu tall generacional no pateix cap de les hipoteques que encara aclaparen a determinats polítics de casa nostra, que van començar a rodar amb la transició. En Junqueras es declara independentista, raonadament i sense cap mena de complex. No li fa por defensar-la on sigui i ho fa d’una forma infinitament més afortunada del que ens té acostumats l’independetisme clàssic així que comença la temporada del calçot. Ell ha contribuït, potser sense saber-ho, a tornar a posar en el debat públic l’eix nacional per damunt de l’ideològic. Cosa molt d’agrair, certament. I impensable en unes eleccions que per norma general passen sense pena ni glòria.

Aquest personatge té una llarga carrera política per endavant. No sé l’aztar cap on el pot empènyer ni el temps que pot aguantar essent en Junqueras, més que el candidat d’Esquerra a les europees. Del que estic convençut és que mentre tingui la llibertat de ser ell mateix, té corda per a molt de temps. Molta.

Agraeixo sentidament a en Mikel les gestions necessàries que va fer per poder comptar amb en Junqueres. Suposo que el fet de pertànyer al clan de Sant Vicenç dels Horts ha facilitat la tasca. Però no vull treure cap mèrit a una feina tant ben feta.

Tornar o marxar?

Encara sóc per Mallorca. Hi ha algun raig de sol estantís i poca cosa més. Val a dir que el paisatge fa goig. L’aigua d’aquests darrers dies ha deixat un panorama a vessar de colors, quan aquest sol agònic permet fer un cop d’ull general.

A Valldemosa, direcció Banyalbufar, hi ha vetes d’aigua per arreu. La carretera sembla tenir un parentiu llunyà amb les fonts ufanes. Han brotat herbes d’un verd fresc i intens i molt ferotge. Flors grogues i blaves trempen la verdor. Ametllers i oliveres s’escampen en mig d’aquesta catifa que rarament es pot veure en cap altra època de l’any. L’atmòsfera s’ha oxigenat de tal forma que pot arribar a ser perillosament saludable per a uns pulmons contaminats com els meus. Sort, sort, que ben aviat tornaré a ser a Barcelona.

Arribaré just per assistir al sopar amb n’Oriol Junqueras. Tot l’ensopiment, les panades i els rubiols que m’ha dispensat la rutina mallorquina en poc temps quedarà arxivada al bagul dels records. Cada cop que torno cap a Barcelona no puc evitar que el cor s’encongeixi una mica. Mallorca és una mena de paradís somiat pels catalans. Però el realment fomut no és quan balla per la imaginació, sinó haver-lo d’abandonar. No he estat el primer ni serè el darrer que sent aquesta mena de pessigolles. I seguirà sent així, mentre resti encara un bocí de vent que faci brandar les quatre barres a banda i banda de la mar.

Hora de canviar el xip

Ara que en Tremosa s’en va cap a la London School of Economics, un cop ha trobat pis i escola pels nens i intenta donar d’alta una connexió a internet, ara aquesta prestigiosa institució l’obsequia, gairebé en el seu primer dia de classe, amb una enquesta sobre les eleccions europees. Abans de donar-los el bon dia que els anglesos li responen: tres diputats per a ERC.

En Tremosa comença a desflorar científicament els números que poden portar a tal prestigiosa institució a publicar uns resultats semblants. Parla de projeccions de censos que potser la Unió Europea no ha actualitzat, de determinades demarcacions–aquesta lentitud dels grans complexos funcionarials és irritant!- ens els darrers no-sé-quants-anys i aleshores podria ser que ponderant una derivada o un logaritme neperià, només aleshores, pam!, sense voler, els resultats hagin estat aquests.

Mentre va fent aquesta mena d’especulacions el professor Tremosa, penso: Ramon, ara que hi ets, perquè no cerques en el cens d’alumnes matriculats en els darrers cinc anys. No amb la sana intenció de fer estadístiques ni projeccions. No!. Segur que hi pots trobar més d’una ma negra, catalanista i d’esquerres, que hi va fer esplèndida carrera i que pot haver ajudat a salpebrar els números. Mare meva, que et penses, que es moquen amb mitja màniga, aquests?.

Ramon, amb molt d’afecte: comença a funcionar en clau política més que l’acadèmica. Fins que no deixis l’escó a Brussel·les i tornis a la Universitat.