No solament ERC està de dol

(Publicat, com és ja costum els dilluns, al Bloc Gran del Sobiranisme)

Aquest agost ha estat horrible. Va començar amb el traspàs inesperat del pare d’un molt bon amic meu. Després va venir la mort sobtada del poeta Bartomeu Fiol. Ara és el torn del M.H. Sr. Heribert Barrera i d’en Josep-Joan Rosselló. Confesso sentir-me desolat.

Fa temps que vam posar en marxa el Grup Hayek. L’objectiu marcat era el d’aplegar la gent que tingués per damunt de tot una visió del món en clau liberal, no solament en l’aspecte econòmic. Això ens dugué la sorpresa agradable de congregar molt material humà al voltant nostre que pul•lulava orfe per la vida i que pensava que era el seu un cas únic i aïllat. Però el pelatge dels impulsors ens va dur a convidar el M.H. Sr. Heribert Barrera, en el moment en què se li practicava un linxament miserable des dels mitjans, perquè havia aparegut un llibre on segons deia la progressia i l’espanyolisme del moment –ves per on, un matrimoni que encara funciona de mil meravelles!- que l’home havia fet unes declaracions entre xenòfobes, terroristes i un llarg etc. miserable que només l’espanyolisme i la progressia d’aquest país saben arribar a identificar. La cosa va ser tan sonada, que fins i tot “l’aparell” del seu partit li va fer un buit igualment de miserable. (Ha d’estar molt tocat ideològicament un partit per no saber defensar un personatge com el M.H. Sr. Barrera!). La trobada va ser tan entranyable que en va venir una segona i, després, a iniciativa de l’esmentat Grup vam lograr que la Fundació Catalunya Oberta li dediqués un merescut homenatge lliure de polítics en actiu. (Deixo aquí aquest enllaç de la crònica de l’acte, que pot excitar a més d’un només llegint el titular: http://www.hayek.cat/modules.php?name=news&idnew=101&idissue=31) Vist cap on ha derivat la política en aquest país, estic encara més orgullós d’haver-me embrancat en coses semblants, tot i que això tingués el seu cost pel Grup. Però la gent que se sent nacionalista, ha de respondre desacomplexadament davant l’atac cap una figura com la que és el M.H. Sr. Barrera. Ha de deixar ben clar: aquest home, és dels nostres. Ni prudències, ni ambigüitats. El M.H.Sr. Barrera és dels meus. Amb respecte i reverència, perquè és, a més, un mestre. (A.C.S.)

Ara farà aproximadament un any, vaig escriure aquest post: http://blocgran.cat/?p=2730. Volia compartir amb tothom l’alegria d’haver topat amb un personatge com en Josep-Joan Rosselló. No és cosa fàcil ni habitual, sobretot si parlem de Mallorca. Era militant d'ERC i un periodista en el sentit més ple i que ara rarament hom pot trobar-ne d’aquesta fusta. Això el duia a cercar i vetllar per l’objectivitat i a formular respostes deixant de banda l’opinió personal tot i què, evidentment, també en tenia. Vam compartir una llarga tarda d’estiu l’agost passat i que he recordat repetidament durant tot un any, esperant-ne una de nova. Havíem deixat la porta oberta a una multitud de personatges que ell va suggerir i que jo volia començar posar fil a l’agulla per tal de poder trobar-los. Volia comptar amb ell amb un projecte per fer a Mallorca, de caire eminentment polític. La seva opinió decantaria moltes coses cap una banda o altra. Tenia preparat un llarg guió per aquesta segona trobada mallorquina. Però avui –és diumenge el moment en que escric aquestes ratlles- m’han fet saber el traspàs d’en Josep-Joan. M’he quedat amb una pesantor a l’esperit difícil de descriure. Una tristor infinita. Hòstia, és que no hi ha dret! Quan la setmana passada deia referint-me a ell –molt innocentment- que quedaven més dies que llonganisses, ho deia ben convençudament. Res no em feia pensar en aquest fatal desenllaç. Així és què, Josep-Joan, siguis on siguis queda pendent la trobada. No tinc pressa i espero que en fer-ho pugui donar-te la notícia que finalment vam aconseguir l’objectiu comú, la independència. (A.C.S.)

Fent balanç de l’estiu

(Publicat, com és ja costum els dilluns, al Bloc Gran del Sobiranisme)

Començo a veure-li la cua a l’estiu. El final de les vacances, vull dir. Se m’ha fet curt. Massa i tot. El temps passa volant i la genialitat consisteix en saber treure-li tot el suc, en cada instant. El temps no torna ni es recicla. Ni s’acumula. El temps passa volant i me n’adono de tot el que tenia previst fer i que encara no he pogut ni començar a fer. Sospito que hi ha alguna cosa que falla estrepitosament.

Tal i com apuntava en David Morgades, estem encarant una renovació del blog, que portarà molta feina, però que s’ho ben mereix. Aquest estiu serveix per anar traient punta al projecte. Estem acabant de parlar amb els nous col•laboradors, fent les “pràctiques” de publicació, escoltant opinions crítiques... volem fer un salt qualitatiu necessari i molt ambiciós.

He pogut, també, fer trobades discretes, per mirar d’informar-me sobre el pols polític de Mallorca. Afortunadament, els contactes han estat de primer nivell i és potser això el que em genera més calfreds. La fotografia que m’enduré de Les Balears no és precisament optimista. El mal que genera l’absència d’una força política autòctona a Mallorca és terrible i jo diria que és insostenible. Aquesta absència perllongada en el temps té un cost, que dubto jo sigui reversible. A València el drama està servit. I a Mallorca ara ja s’està cuinant. I els catalans del Principat seguim el curs d’aquests països amb ulls de lluç congelat.

Reconec que per ponderar millor l’opinió em falta trobar-me amb en Josep-Joan Rosselló, col•laborador del blog els diumenges. Malauradament, fa dies que ja em va posar en sobre avís dient-me que la seva salut no passava per un bon moment. De fet aquest estiu ha quedat hostatjat a l’habitació 463 de Son Llàtzer, al departament d’oncologia. Via Facebook vaig veient que s’ha agafat l’estada amb prou humor. Em sabrà greu no haver-lo pogut saludar, però el primer és el primer. Ens queden més dies que llonganisses! L’opinió d’en Rosselló és important per comprendre moltes coses, fets, personatges illencs. Fa un esforç enorme per tal de parlar amb el màxim d’objectivitat, cosa que agraeixo infinitament. Una conversa amb ell pot significar anys de recerca d’informació, si ho fas per compte propi. Des d’aquí li vull desitjar el millor i que no tingui pressa per recuperar-se. El temps que calgui, però ben fet. Nosaltres també l’esperarem.

He pogut quedar altre cop amb el professor Bibiloni, home de referència obligada a Mallorca. Hem parlat de gallines, de figueres. Hem passejat pel camp, en un tros on no hi arriba cap altra ànima que la de les bestioletes en el seu estat més silvestre. He passat una magnífica estona, sense gairebé ni adonar-me’n.

Dissabte vaig parlar abastament de les retallades, amb un català. En sap i molt, perquè és el gerent d’un dels hospitals de referència a Barcelona. Construeix la seva crítica en el sentit que no aprofitem el moment per tal de deixar el país en millors condicions, a base de fer intervencions estratègiques més que de retallada pressupostària literal. Posa exemples que deixen entreveure un extens saber en la matèria. L’únic que lamento és que finalment l’home tingui raó. Estem perdent una gran oportunitat per canviar el rumb de la nostra sanitat. Tancar quiròfans, eliminar llits, acomiadar gent, és ajornar el problema, més que resoldre’l. Això ho arribo a comprendre fins i tot jo. Però en el fons, el seu lament és de més gran abast: es respira en l’ambient una manca de lideratge polític que tomba d’esquena. I aquest, efectivament, és el gran problema.

I mentre, el temps passa, corre, implacable. Resten, encara, grans coses per fer. No podem aturar-nos ni un moment. Jo començo a veure-li la cua a l’estiu, però m’agradaria més veure com apunta el nas d’una Catalunya sobirana. Començo a impacientar-me quan no veig cap traça del rostre que hauria de fer el país tocat per molta més ambició nacional, perquè també pot voler dir que el temps ja ens ha passat. O no, i que hem de seguir, també, impertorbablement al peu del mateix canó.

Dessmond http://dessmond.blogspot.com

Bartomeu Fiol (A.C.S.) i el meu sentit condol a en Myblueflame

(Publicat, com és ja costum els dilluns, al Bloc Gran del Sobiranisme)

Dilluns passat va morir sobtadament el poeta Bartomeu Fiol. Dijous se celebrà el funeral, a l’església de Santa Creu (al carrer de Sant Llorenç, 4) de Palma. Aquest autor es caracteritza en primer lloc per ser un gran desconegut a casa seva. Després, per la qualitat i el segell de l’obra que ens llega per sempre més.

Vaig tenir la fortuna de conèixer aquest home gràcies a la decidida intervenció d’en Myblueflame (*). Ens vam veure en un parell d’ocasions, a Barcelona. Em va semblar un exemplar fora del circuït per on solen deambular la major part de lletraferits. Més senyor culte que poeta. O, com a mínim, he de dir que encaixa difícilment amb el clixé que jo tinc per ubicar el fonem humà corresponent a poeta.

Va treballar en el sector turístic, va intentar alguna -desastrosa­- aventura empresarial compromesa amb la seva/nostra cultura, va fer de president de l’OCB i la Universitat de les Illes Balears tenia previst investir-lo Doctor Honoris a l’inici del curs vinent. Recomano vivament aquest enllaç per tal de comprendre molt millor el personatge.

Poc abans d’aterrar per Mallorca en Myblueflame em va fer saber que el poeta mallorquí li havia tramés un document excepcional: una carta original d’en J.V. Foix. No cal dir que en Myblueflame estava pletòric. Pel tresor rebut inesperadament, és clar, i perquè això deixava palesa l’estima que hi havia entre tots dos. Jo de seguida vaig pensar: en Fiol sap que li ronda la mort. Hi ha certa mena de gestos que l’esperit només els deixa fer quan comença a preparar l’enlairada definitiva. Ara, m’ho vaig guardar per a mi, per no aigualir la felicitat de l’altre. Des de feia molt i molt temps que pràcticament cada setmana hi havia correspondència voluminosa, entre ells dos. O sia que sospito que havia de ser pràcticament a diari el tracte dispensat via correu electrònic.

Vaig optar per assistir al funeral. Vaig pensar que en MyBlueFlame agrairia tenir el recordatori del comiat. Així és que hi vaig anar amb la meva dona, ben prest, per caçar-ne un parell. Vam arribar que l’església encara no era oberta. Vam voltar i vaig veure un grup reduït de tres personatges que en una terrassa d’un bar carregaven alegrement contra en Damià Pons. Després vam tenir la mala sort que aquests mateixos s’asseguessin just al banc rere nostre, un cop començada la cerimònia. Així que van entrar van començar a parlar prou malament del traspassat. Després li va tocar el rebre a algú altre que no conec i van continuar la cremada amb l’actual president de l’Obra Cultural Balear, al qual van tractar d’analfabet. L’endemà vaig cercar la premsa, perquè aquesta colla de la cultureta va ser repetidament retratada pels fotògrafs. La meva sorpresa fou descobrir que tant ells com el mateix Fiol o l’escarnit Damià Pons tenen en comú que són –eren- col·laboradors del Diari de Balears. És a dir, són bastant més fills de puta del que poden semblar a primera vista.

Afortunadament no hi va assistir cap autoritat oficial. El que hi ha en l’actual PP Baleàric, començant pel mateix president de “sa comunidad”, són a anys llum del que parla o pensava en Fiol. Talment, com vertaders extraterrestres. Però el realment lamentable és haver de veure la mesquineria amb la qual es mou la nostra “cultureta” per Mallorca. Només amb això, queda clar el fil comú que hi ha amb els catalans principatins. És ben sabut que quan ens ho proposem no hi ha ningú que ens guanyi en filldeputisme patriòtic. Així, fins el dia de la nostra mort.

Dessmond http://dessmond.blogspot.com/

(*) En Myblueflame fou un col·laborador impagable que va participar en l’AbsolutMas. Va assumir l’apartat de cultura que ell mateix va batejar com a “Notes extraviades”. Ens va descobrir material inèdit dels pesos pesants de la nostra literatura. Però allò no fou més que una ridícula punta d’iceberg d’un tresor que abasta rigorosament l’àmbit dels països de parla catalana.

Sempre ens quedarà Banyalbufar

(Publicat, com és ja costum els dilluns, al Bloc Gran del Sobiranisme)

L’estiu aplaca els ànims, en més d’un sentit. Essent per Mallorca, reconec que la vida discorre de forma ben diferent. Sembla més possible. Al ritme d’una gran calorada canta algun insecte, amagat. Ronda el falcó a un grup de coloms i els helicòpters vetllen altres assumptes des del cel. Fins i tot els núvols deambulen, lleugers, amb una esma prou serena.

La setmana passada vaig ser a Banyalbufar. És un llogarret únic, quasi perfecte. El seu paisatge va molt marcat per les grans marjades que fan possible el conreu de la terra en cotes impensables. L’agricultura gaudeix d’unes excel•lents vistes, que llinden amb la mar. Banyalbufar és un enclavament únic, jo diria gairebé perfecte.

Mentre a l’illa la difunta Unió Mallorquina no ressuscitava de les seves cendres, a Banyalbufar han passat de majoria relativa a absoluta. Uns resultats contundents. La resta de forces han quedat entre la marginalitat i la defenestració. Això és, respectivament, el PP i qualsevol intent esquerranós. El que deia, freguen la perfecció.

El seu alcalde és un tipus afable, que no es deixa temptar per les modes. Ni les polítiques. Això ha permès al govern municipal viure segons les seves possibilitats i ara arrenca una nova legislatura sense les penúries econòmiques que fan vessar tantes llàgrimes de cocodril a la majoria de politicastres. Mentre a d’altres llocs –bé, per arreu!- qualsevol alcalde volia sorprendre la ciutadania amb alguna obra faraònica, democràtica, ja sigui en forma de poliesportiu, ludoteca o altra collonada amb vocació de deixar empremta pels segles dels segles, a Banyalbufar no van voler entrar en aquesta mena de disputes.

Aquest sentit del rigor el duu, a més, a elaborar un camallot únic. Una autèntica delícia, que provoca l’admiració més o menys explícita. Més o menys educada: “hòstia, t’ha sortit de puta mare”. Jo ho hagués dit d’una altra forma, potser. Però efectivament és així. També l’home ens obsequia amb un peixet fregit, sàviament executat, porc a la mostassa, bacallà amb samfaina, croquetes de carabassó o pollastre de l’àvia. Un devessall de goig, servit a la fresca, perfumada per abundoses mates d’herbasana i regat amb malvasia autòctona, altres vinets i cava per rematar.

Mentre el sopar discorre animat, treno conversa amb un dels regidors. Pregunto sobre política local i nacional. Procuro no abundar en l’estat en el qual hagi pogut quedar el partit, ara batejat amb el nom de Convergència per les Illes. Demano per les possibles relacions a estendre amb l’altre gran defenestrat de les eleccions, la Lliga Regionalista. L’home arrufa el nas i parla de personalismes insalvables. Una cançó que coneixem a les totes. Però reconec que per aquesta gent els resultats globals els ha afectat ben poc.

A Banyalbufar, si les coses han canviat, han estat per a bé. Ni rastre de desànim, ni humor encongit ni cap altra cosa que pugui atemptar contra la seva línia de flotació. L’energia que desprèn Banyalbufar xucla qualsevol contratemps. Pels carrers em faig un fart de trobar la bandera il•luminada pels darrers raigs de sol de la tarda. Confesso que em commou i el dedins torna pessigolleig. Tota aquesta bellesa, tot aquest paisatge i la quatribarrada escampada solemnement per arreu em porta a pensar que Banyalbufar és únic, el més semblant a la perfecció.

Dessmond http://dessmond.blogspot.com/

Ja som a Mallorca!

(Publicat, com és ja costum els dilluns, al Bloc Gran del Sobiranisme)

Avui és primer d’agost. Per a molts significa l’inici de les vacances d’estiu. No és el meu cas. Jo ja fa uns dies que les vaig encetar.

M’he instal•lat a Mallorca i fins ahir que no ha parat de ploure o fer aquella mena de vent que no és freqüent de trobar en aquestes dates. Jo adoro aquesta inclemència. Dono gràcies al forat de la capa d’ozó, al canvi climàtic, desesperadament al que sigui, per tal de veure si la cosa estira un poc més. La calor de l’estiu m’enterra en vida.

He arribat i m’he trobat damunt la taula el llibre “La cuina de Mallorca. Receptes de cuina tradicional mediterrània”, d’en Jaume Fàbrega i editat per El Gall Editor. És una magna obra, que fa les delícies tant a qui li agrada endrapar com a qui simplement vol conèixer millor la nació.

Publicada el 2007 i en faig referència justament ara perquè fa ben poc en vaig parlar amb el seu autor. És aquella mena de persones que de seguida veus que és un fenomen irrepetible. Un cúmul de saviesa i una màquina de fer feina. Un home enciclopèdic, poc retòric i, encara menys, correctament polític. Una troballa de les grosses, vaja.

En la presentació del magnífic receptari hi trobem bocins que ens parlen de coses diverses com ara “El páis i el paisatge”, “El medi”, “Apunts d’història”, “Una cuina nacional”, “Vins i licors”, etc. etc. Tots col•locats amb tal fortuna que permeten obtenir una visió del conjunt molt necessària. Reteniu el nom de Jaume Fàbrega. Nosaltres mirarem de retenir-lo ben aviat pel Bloc Gran del Sobiranisme.

L’arribada a Mallorca m’ha proporcionat més descobertes. Ahir en Roger Mas va oferir un concert a Artà, gràcies a la iniciativa de l’Obra Cultural Balear. És un autor que he començat a escoltar fa relativament poc. A mi la cançó catalana no m’acaba de fer el pes. Hi ha ben poc material que em produeixi satisfacció. Fins que em van fer escoltar “I la pluja es va assecar”, en una versió que l’acompanyen en Pau Riba i el gran Jaume Sisa: the top of the top.

Ara mateix no hi ha res més gran en el firmament musical català que aquest personatge. Una cosa és escoltar-lo en CD i una de ben diferent és fer el pas al directe. Hi ha bandes nostrades -i molt aclamades- que punxen estrepitosament al fer aquest salt. No és el cas d’ell. Forma una banda amb tres músics que permeten deixar la versió d’estudi en el bagul dels records, sense trobar-la a faltar. El directe és tan bo o millor que la peça enregistrada.

En Roger Mas ens proposa mossèn Cinto Verdaguer, Francesc Pujols, retorn a la mística i argumenta amb intel•ligència el perquè de tot plegat. Un vertader goig haver anat a l’altra punta de l’illa –i tornar!- per descobrir aquest homo de la Segarra.

Tot, tot això, i encara no m’arriba cap rastre d’en Bauzà. Ara és el moment per a desitjar-vos un molt bon estiu!

Dessmond http://dessmond.blogspot.com/