Notes pel dia de reflexió
Encara que sembli mentida, més que robar vots, el que li cal a un partit és lograr que els seus vagin a votar. Cert és que hi ha el fenomen de traspàs de vot d’una formació a una altra. Però això són els serrells. No és el nucli dur de la bossa de vots d’un determinat partit.
Enguany els indecisos són molts. Molts. Són aquests els que decantaran el signe cap a un cantó o un altre. Dos o tres escons poden donar un tomb radical al destí polític del país.
Són moltes les teories sobre l’abstenció. Però el que està molt clar és que ara mateix afecta a totes les formacions polítiques. És aquí on s’ha calgut incidir més.
Hi ha un sentiment molt extès, en el sentit d’arribar a la fatal conclusió: “passo de la política”. Això pura i simplement és una fal·làcia. A més de no ser pas cert, és bastant temerari. “Passar” de la política a dia d’avui és impossible. No anar a votar no és sinònim de “passar”. La política comana les nostres vides i ho dic sense ànim de ser alarmista. És així i punt. La política segueix el seu camí imparable, malgrat decideixis no anar a votar: el preu del pa o dels cigrons, el de la benzina, l’educació, la sanitat, les infraestructures, etc., etc., està organitzat a partir del que es desprèn de l’activitat política. Aquesta organitza el nostre sistema de viure, fins que no trobem una alternativa millor. Som animals polítics, vaja. I davant d’aquest fet hem d’actuar en conseqüència, o sia, invertint una quantitat de temps encara que sigui mínima, per no quedar-ne al marge.
És importantissim conrear certes dosis de cultura política, en el camp personal. Això permet veure determinats plantejaments amb la càrrega de realisme necessari per no entrar en cap tremendisme barat. Al cap i a la fi, la política som tots. No únicament els que duen cotxe oficial i xofer. El fet de relacionar-nos uns amb altres genera política. I aquells que arriben al nivell més alt és gràcies a que nosaltres hi hem donat el vist-i-plau. Per bé o per malament. Anant o no a votar.
Bona jornada de reflexió, doncs.
dimarts, d’octubre 31, 2006
dilluns, d’octubre 30, 2006
Notes pel final de campanya
El dvd famós no conté res que no sàpiga el comú dels mortals. Potser el que seria discutible és haver posat al mateix sac a la plana major de la federació, sortint com a convidat estrella el mateix Mas. La mateixa denúncia, feta d’una altra forma no s’hagués vist amb tanta virulència. Virulència bastant infantil, d’altra banda, però que pot afectar negativament en la imatge del candidat convergent.
En Mas ha estat central en aquesta campanya. Al voltant d’ell s’hi ha anat sumant moltíssima gent, gràcies també, a que la campanya va arrencar de forma encoberta molt abans del que era oficial, en forma de pre-campanya. Però també ha focalitzat molts aspectes negatius. Tants, que podria ben ser que, en el cas de que faci un gran resultat com podria ser l’obtenció de 50-52 diputats, la sensació sigui de que és tot el contrari.
Fa dies que ballem entre enquestes. Els experts diuen que les que no es fan amb una mostra mínima de 3 000 persones, poden anar directament al rec. El pressupost per fer un bon estudi és altíssim i ni el mateix CIS l’ha volgut invertir. El que s’entén com a “Catch All” (la gent que dubta i a la qual se li projecta una intenció de vot) és la clau per establir un bon estudi. El nostre sistema és format per cinc partits, lluny del bipartidisme. Això complica les variables i això fa encara més necessari comptar amb una mostra tan gran. Altrament, el marge d’error teòric és tan summament elevat que invalida la seva fiabilitat.
Mas i el seu equip han fet una aposta molt agosarada, gairebé del tot o res. Però sospito que ells si que s’han gastat els quartos en elaborar enquestes amb tots els ets i uts. Han premut l’accelerador i és cert que han marcat un estil diferent –nou- de fer campanyes. Cert que els temps canvien. Però caldrà assolir un mínim de 55-56 diputats perquè la lectura resultant sigui positiva. Tanta marxa que han portat aquests dies ha de tenir alguna explicació, no?.
El dvd famós no conté res que no sàpiga el comú dels mortals. Potser el que seria discutible és haver posat al mateix sac a la plana major de la federació, sortint com a convidat estrella el mateix Mas. La mateixa denúncia, feta d’una altra forma no s’hagués vist amb tanta virulència. Virulència bastant infantil, d’altra banda, però que pot afectar negativament en la imatge del candidat convergent.
En Mas ha estat central en aquesta campanya. Al voltant d’ell s’hi ha anat sumant moltíssima gent, gràcies també, a que la campanya va arrencar de forma encoberta molt abans del que era oficial, en forma de pre-campanya. Però també ha focalitzat molts aspectes negatius. Tants, que podria ben ser que, en el cas de que faci un gran resultat com podria ser l’obtenció de 50-52 diputats, la sensació sigui de que és tot el contrari.
Fa dies que ballem entre enquestes. Els experts diuen que les que no es fan amb una mostra mínima de 3 000 persones, poden anar directament al rec. El pressupost per fer un bon estudi és altíssim i ni el mateix CIS l’ha volgut invertir. El que s’entén com a “Catch All” (la gent que dubta i a la qual se li projecta una intenció de vot) és la clau per establir un bon estudi. El nostre sistema és format per cinc partits, lluny del bipartidisme. Això complica les variables i això fa encara més necessari comptar amb una mostra tan gran. Altrament, el marge d’error teòric és tan summament elevat que invalida la seva fiabilitat.
Mas i el seu equip han fet una aposta molt agosarada, gairebé del tot o res. Però sospito que ells si que s’han gastat els quartos en elaborar enquestes amb tots els ets i uts. Han premut l’accelerador i és cert que han marcat un estil diferent –nou- de fer campanyes. Cert que els temps canvien. Però caldrà assolir un mínim de 55-56 diputats perquè la lectura resultant sigui positiva. Tanta marxa que han portat aquests dies ha de tenir alguna explicació, no?.
diumenge, d’octubre 29, 2006
Un altre "meme"
En Roi Marphille em fa l’honor de passar-me un “meme”, que pel que sembla el va posar en dansa en Rock’n’roll.
He de dir que les genials històries d’en Roi van fer que dediques moltes estones a llegir el seu blog. I a començar a interessar-me per la blogosfera. I a decidir-me a posar en marxa el meu propi blog. Vaig llegir de dalt a baix els seus posts i em va començar a inquietar que no publiqués a diari. Ara sembla que ha tornat a agafar un bon ritme. Clar que, quan el vaig descobrir, era en vols de juliol-agost, quan la producció toca el punt més fluix.
Aquest “meme” tracta de citar el post que he escrit i que més m’ha agradat. Cal justificar-ho, també.
He estat repassant el que he penjat. N’hi ha uns quants que m’agraden. Però potser el que té un aura particular per a mi és el que vaig titular En Trinxet és mort . Era sobre el gos de la meva dona; el dia que va morir.
Mai m’han agradat aquests animals, segurament és culpa dels seus amos. Segueixen sense agradar-me i des que va morir que no hem tornat per Mallorca. No m’imagino com serà una anada cap allí sense l'afecte d’en Trinxet.
Aquest post em va fer veure que, tot i que dic que no m’agraden els gossos, en Trinxet n’era una excepció. Mai el vaig veure com un gos. "És un ca que és molt persona", acostumava a dir ella. Però intel·ligent. Més no se li pot demanar a una bèstia, tingui forma humana o no.
Fa ben poc vaig trobar un petit vídeo que li vaig fer a en Trinxet. Un d’aquells matins tan esplèndids que s’albiren a l’estiu. En Trinxet arrossega una bona dosi de mandra i no està per les meves collonades. Penso que haurà mort definitivament el dia tornem a Mallorca i no puguem sentir els seus lladrucs o les seves veloces peülles, que formaven part del seu entranyable protocol de rebuda. Així és la vida.
I tal com és costum en aquests cassos, passo l’encàrrec de fer aquest “meme” a na Cruella.
En Roi Marphille em fa l’honor de passar-me un “meme”, que pel que sembla el va posar en dansa en Rock’n’roll.
He de dir que les genials històries d’en Roi van fer que dediques moltes estones a llegir el seu blog. I a començar a interessar-me per la blogosfera. I a decidir-me a posar en marxa el meu propi blog. Vaig llegir de dalt a baix els seus posts i em va començar a inquietar que no publiqués a diari. Ara sembla que ha tornat a agafar un bon ritme. Clar que, quan el vaig descobrir, era en vols de juliol-agost, quan la producció toca el punt més fluix.
Aquest “meme” tracta de citar el post que he escrit i que més m’ha agradat. Cal justificar-ho, també.
He estat repassant el que he penjat. N’hi ha uns quants que m’agraden. Però potser el que té un aura particular per a mi és el que vaig titular En Trinxet és mort . Era sobre el gos de la meva dona; el dia que va morir.
Mai m’han agradat aquests animals, segurament és culpa dels seus amos. Segueixen sense agradar-me i des que va morir que no hem tornat per Mallorca. No m’imagino com serà una anada cap allí sense l'afecte d’en Trinxet.
Aquest post em va fer veure que, tot i que dic que no m’agraden els gossos, en Trinxet n’era una excepció. Mai el vaig veure com un gos. "És un ca que és molt persona", acostumava a dir ella. Però intel·ligent. Més no se li pot demanar a una bèstia, tingui forma humana o no.
Fa ben poc vaig trobar un petit vídeo que li vaig fer a en Trinxet. Un d’aquells matins tan esplèndids que s’albiren a l’estiu. En Trinxet arrossega una bona dosi de mandra i no està per les meves collonades. Penso que haurà mort definitivament el dia tornem a Mallorca i no puguem sentir els seus lladrucs o les seves veloces peülles, que formaven part del seu entranyable protocol de rebuda. Així és la vida.
I tal com és costum en aquests cassos, passo l’encàrrec de fer aquest “meme” a na Cruella.
dissabte, d’octubre 28, 2006
Solitud dels rucs
Ahir voltava per Barcelona un periodista de la ràdio nacional lituana. L’home està molt cofoi del seu programa, que té una de les millors audiències. Ens adverteix que no solament de Lituània, sinó de tota l’àrea que significa el Bàltic. Bé, jo m’ho crec i no penso fer res per intentar contrastar la veracitat d’aquesta informació. Se’l veu més inflat que un paó en cel, professionalment parlant.
Ens parla de que ara mateix està fent un programa l’objectiu del qual és descobrir la realitat europea als seus conciutadans. Volta per tota Europa intentant trobar autòctons que vulguin explicar coses del seu país a la seva estimada audiència. Ha de ser amb tó fresc, del carrer. Vol defugir del formalisme. Periodisme directe. Avui ha aterrat a Barcelona per intentar descobrir que coi és això de Catalunya. La immensa majoria lituana –excepte la de Kaunas- només sap què és Espanya. Coneix la ciutat de Barcelona, “aquella ciutat espanyola”.
Fem un dinar, on tenim una bona estona per parlar de coses mil. Si poses en una taula dos lituans i dos catalans, han de ser imbècils rematats com perquè de seguida no es capti la quantitat de paral·lelismes que han tingut uns i altres al llarg de les històries respectives. Els més recents podríem dir que són els règims dictatorials que han hagut de patir, amb una crueltat que bat tot els rècords. Una de feixista i l’altra de marxista. El lituà, per exemple, ens explica les deportacions en massa d’intel·lectuals i de no tan intel·lectuals cap a Sibèria. De amb quina alegria s’empresonava la gent, de la presència en tots els nivells de la vida del KGB. “El mal més gran que ens va fer l’ocupació soviètica és, sobretot, mental”. La russificació trigarà bastant de temps en ser exfoliada. Prou que ho vam veure a la Catweek.
“Vostès, que ténen un país tan meravellós, avançat, modern, etc., etc., etc... perquè no se separen dels espanyols?”. Aquí és on puc certificar que la russificació va fer molt de mal mental. Pel to amb que ho pregunta, només li falta afegir: com es pot ser tan ruc?.
“La diferència entre lituans i catalans diria que és la següent: en el vostre cas, el sistema es va derrumbar sobre si mateix i es va auto-esclafar. Ell solet, quan no va poder més, va petar. En el cas espanyol, el dictador mor en el llit, entre blancs llençols i rius i rius de llàgrimes sentides. Ideològicament el feixisme espanyol va deixar molta descendència, a dreta i esquerra, que ara campa saludablement en la seva nova disfressa democràtica. Vosaltres vau assolir la independència sense fotre un tiro, sense pràcticament cap mort. Nosaltres ni volem fotre cap tiro ni volem veure cap mort, tampoc. No s’ho val. Però el context no ajuda massa.
No oblidis una cosa: el primer parlament al MÓN que va reconèixer Lituània com a nació independent saps quin va ser? El català. El CATALÀ. Aquest context que no ens ajuda fa que els lituans sempre heu cregut que el primer parlament fou l’islandés”.
Cada cop que tracto amb lituans i parlem de política, hi ha el que en podríem dir molt bon rotllo. Però cada cop, també, m’assalta el gran dubte de si en cas de necessitat, en cas que ens decidíssim a deixar de fer el “ruc”, el parlament lituà seria el primer a fer cap gest.
Hi ha una solitud palpable en un cas com el nostre. Fer el ruc és desconèixer aquesta solitud. Catalunya només té els catalans. Els catalans som els únics que podem garantir l’existència i el reconeixement de Catalunya, encara que el món sencer faci l’orni. Sens dubte, ser conscients d’això, és vertaderament no fer el ruc.
Ahir voltava per Barcelona un periodista de la ràdio nacional lituana. L’home està molt cofoi del seu programa, que té una de les millors audiències. Ens adverteix que no solament de Lituània, sinó de tota l’àrea que significa el Bàltic. Bé, jo m’ho crec i no penso fer res per intentar contrastar la veracitat d’aquesta informació. Se’l veu més inflat que un paó en cel, professionalment parlant.
Ens parla de que ara mateix està fent un programa l’objectiu del qual és descobrir la realitat europea als seus conciutadans. Volta per tota Europa intentant trobar autòctons que vulguin explicar coses del seu país a la seva estimada audiència. Ha de ser amb tó fresc, del carrer. Vol defugir del formalisme. Periodisme directe. Avui ha aterrat a Barcelona per intentar descobrir que coi és això de Catalunya. La immensa majoria lituana –excepte la de Kaunas- només sap què és Espanya. Coneix la ciutat de Barcelona, “aquella ciutat espanyola”.
Fem un dinar, on tenim una bona estona per parlar de coses mil. Si poses en una taula dos lituans i dos catalans, han de ser imbècils rematats com perquè de seguida no es capti la quantitat de paral·lelismes que han tingut uns i altres al llarg de les històries respectives. Els més recents podríem dir que són els règims dictatorials que han hagut de patir, amb una crueltat que bat tot els rècords. Una de feixista i l’altra de marxista. El lituà, per exemple, ens explica les deportacions en massa d’intel·lectuals i de no tan intel·lectuals cap a Sibèria. De amb quina alegria s’empresonava la gent, de la presència en tots els nivells de la vida del KGB. “El mal més gran que ens va fer l’ocupació soviètica és, sobretot, mental”. La russificació trigarà bastant de temps en ser exfoliada. Prou que ho vam veure a la Catweek.
“Vostès, que ténen un país tan meravellós, avançat, modern, etc., etc., etc... perquè no se separen dels espanyols?”. Aquí és on puc certificar que la russificació va fer molt de mal mental. Pel to amb que ho pregunta, només li falta afegir: com es pot ser tan ruc?.
“La diferència entre lituans i catalans diria que és la següent: en el vostre cas, el sistema es va derrumbar sobre si mateix i es va auto-esclafar. Ell solet, quan no va poder més, va petar. En el cas espanyol, el dictador mor en el llit, entre blancs llençols i rius i rius de llàgrimes sentides. Ideològicament el feixisme espanyol va deixar molta descendència, a dreta i esquerra, que ara campa saludablement en la seva nova disfressa democràtica. Vosaltres vau assolir la independència sense fotre un tiro, sense pràcticament cap mort. Nosaltres ni volem fotre cap tiro ni volem veure cap mort, tampoc. No s’ho val. Però el context no ajuda massa.
No oblidis una cosa: el primer parlament al MÓN que va reconèixer Lituània com a nació independent saps quin va ser? El català. El CATALÀ. Aquest context que no ens ajuda fa que els lituans sempre heu cregut que el primer parlament fou l’islandés”.
Cada cop que tracto amb lituans i parlem de política, hi ha el que en podríem dir molt bon rotllo. Però cada cop, també, m’assalta el gran dubte de si en cas de necessitat, en cas que ens decidíssim a deixar de fer el “ruc”, el parlament lituà seria el primer a fer cap gest.
Hi ha una solitud palpable en un cas com el nostre. Fer el ruc és desconèixer aquesta solitud. Catalunya només té els catalans. Els catalans som els únics que podem garantir l’existència i el reconeixement de Catalunya, encara que el món sencer faci l’orni. Sens dubte, ser conscients d’això, és vertaderament no fer el ruc.
dijous, d’octubre 26, 2006
El problema anomenat informació
Tenim un problema, i aquest és diu informació. A mi em sap greu que hores d’ara hi hagi tanta gent que dubta d’anar a votar. No de si ho faré per tal o qual i el dia abans canvio d’opinió, per mor de la jornada de reflexió i voto exactament el contrari que havia dit el primer dia. No. Em sap greu la gran quantitat de gent que hores d’ara té claríssim que no anirà a votar.
Hi ha una gran part de culpa que potser la podríem imputar directament a la classe política. Però n’hi una altra, que jo considero molt superior, que la tenen els mitjans de comunicació sense cap mena de dubte.
La cadena de transmissió que hauria de significar un diari per connectar ciutadania amb representants polítics en aquest cursa electoral, falla estrepitosament. La distància que pots trobar entre el que ha dit un polític i el que després explica un periodista és tan abismal, que és impossible de sospitar. Però la tergiversació és tan summament important que pot donar com a resultat la deserció i la desgana ciutadana.
Penso que en aquesta campanya es diuen coses interessants. Però si les vols escoltar no tens cap altre remei que interessar-te per saber-les de primera mà. Sense cap altre filtre. Ens alimentem a base d’una informació cuinada en una sucursal tipus Mc Donald's: teca ràpida, sense mirar que passarà a la llarga amb l’excés de greixos o de colesterol.
Per això embarco o recomano sobre tot als indecisos a que treguin el nas als actes de campanya. Del partit que sigui. Cal rebre directament l’energia que desprèn la nostra classe política. Altrament, podem pensar que realment el panorama és tan gris i poc encoratjador com el pinta la oficialitat informativa.
I així ho faig jo. Tal i com vaig dir, vaig assistir dimarts passat a un acte d’en Mas. A mi em va agradar. Molt. Va parlar de vàries coses, però sobre tot es va voler adreçar a un tall generacional determinat: el que ara corre entre els 30-45 anys. És el tall que ha de tenir el relleu generacional i que, per lògica, hauria de començar a pensar en liderar el país.
Del seu discurs en destacaria aquestes idees, que són les que a mi particularment em van fer més forat:
-Hem de començar a treure’ns els complexes del damunt, com a catalans. És injustificat la quantitat de cops que arribem a demanar perdó.
-Hem de voler participar compromesament en el relleu generacional. O fem això, que significarà liderar una etapa nova, o no fer-ho vol dir situar-nos a la cua d’un període caduc. La generació que va fer la transició no és un projecte de futur, hores d’ara.
-Hem d’exigir-nos l’excel·lència. L’excel·lència porta a l’èxit. Però, ull viu: l’èxit es produeix si la classe dirigent té al darrera una societat civil que empeny, que segueix el discurs de l’excel·lència. L’èxit no és tal si un d’aquest dos components falla.
-Catalanisme com a motor de transformació de la societat. El catalanisme és molt més que una qüestió identitària. El catalanisme ha estat l’element que ha aportat el progrés dins i fora de Catalunya. Aquest factor cal revisar-lo i tenir-lo molt present per tal que així continuï sent.
-L’esperit emprenedor i el desig d’excel·lència ha de tenir ànima.
M’aturo aquí. No pretenc allargar massa més el post i, finalment, vull adjuntar la crònica d’una “enviada especial” del diari Avui, que també va ser en aquest acte. Conscientment no n’he volgut citar l’autoria. I vosaltres podeu dir-me si tenim o no tenim un problema que es diu informació:
“Sóc un tòpic fet dona: obro l'armari i no sé què posar-me. M'han promès que avui finalment em presentarien l'Artur Mas, i això no passa cada dia. Si tot va bé, el cara a cara es produirà després d'un dinar amb la Generació C@T, formada per gent emprenedora de 30 a 45 anys. En tinc 37 i mig: em trobo ben bé a l'epicentre. Però, desenganyem-nos, m'aparto una mica del perfil ideal, que és el d'individus que van créixer alimentats amb filets. A mi em donaven carn arrebossada, o bistec d'aquell que fa bola.
Una amiga de 40 anys necessitada de certa alegria testosterònica m'hi vol acompanyar, però a última hora es fa enrere: té por que la prenguin per convergent. És una llàstima, perquè els convidats masculins al Palau de Congressos fan cara de ser bons partits. I els preocupa el mateix que a tothom en una boda: que els hagi tocat una bona taula.
Compartint tovalles amb en Mas, hi ha l'empresari Marc Prenafeta, fill d'en Lluís, i un tal Josep Piqué, que es diu com es diu però no en té cap culpa: dirigeix el Parc d'Innovació La Salle. En aquesta taula dels nuvis també hi veig l'escriptor Jordi Cabré, nebot d'en Xavier Trias, que a l'hora del cafè (aigualit) explicarà als assistents que el guru de la Generació C@T és en Jan Laporta. Ja ho sospitava, tot i que a prop meu seu en Jordi Moix, un dels directius blaugranes que van dimitir amb Sandro Rosell.
I l'esperat cara a cara, què? A última hora m'he acomplexat entre tants neocons i he fugit amb la cua entre cames. Demà serà un altre dia (i només en faltaran sis de campanya).”
Tenim un problema, i aquest és diu informació. A mi em sap greu que hores d’ara hi hagi tanta gent que dubta d’anar a votar. No de si ho faré per tal o qual i el dia abans canvio d’opinió, per mor de la jornada de reflexió i voto exactament el contrari que havia dit el primer dia. No. Em sap greu la gran quantitat de gent que hores d’ara té claríssim que no anirà a votar.
Hi ha una gran part de culpa que potser la podríem imputar directament a la classe política. Però n’hi una altra, que jo considero molt superior, que la tenen els mitjans de comunicació sense cap mena de dubte.
La cadena de transmissió que hauria de significar un diari per connectar ciutadania amb representants polítics en aquest cursa electoral, falla estrepitosament. La distància que pots trobar entre el que ha dit un polític i el que després explica un periodista és tan abismal, que és impossible de sospitar. Però la tergiversació és tan summament important que pot donar com a resultat la deserció i la desgana ciutadana.
Penso que en aquesta campanya es diuen coses interessants. Però si les vols escoltar no tens cap altre remei que interessar-te per saber-les de primera mà. Sense cap altre filtre. Ens alimentem a base d’una informació cuinada en una sucursal tipus Mc Donald's: teca ràpida, sense mirar que passarà a la llarga amb l’excés de greixos o de colesterol.
Per això embarco o recomano sobre tot als indecisos a que treguin el nas als actes de campanya. Del partit que sigui. Cal rebre directament l’energia que desprèn la nostra classe política. Altrament, podem pensar que realment el panorama és tan gris i poc encoratjador com el pinta la oficialitat informativa.
I així ho faig jo. Tal i com vaig dir, vaig assistir dimarts passat a un acte d’en Mas. A mi em va agradar. Molt. Va parlar de vàries coses, però sobre tot es va voler adreçar a un tall generacional determinat: el que ara corre entre els 30-45 anys. És el tall que ha de tenir el relleu generacional i que, per lògica, hauria de començar a pensar en liderar el país.
Del seu discurs en destacaria aquestes idees, que són les que a mi particularment em van fer més forat:
-Hem de començar a treure’ns els complexes del damunt, com a catalans. És injustificat la quantitat de cops que arribem a demanar perdó.
-Hem de voler participar compromesament en el relleu generacional. O fem això, que significarà liderar una etapa nova, o no fer-ho vol dir situar-nos a la cua d’un període caduc. La generació que va fer la transició no és un projecte de futur, hores d’ara.
-Hem d’exigir-nos l’excel·lència. L’excel·lència porta a l’èxit. Però, ull viu: l’èxit es produeix si la classe dirigent té al darrera una societat civil que empeny, que segueix el discurs de l’excel·lència. L’èxit no és tal si un d’aquest dos components falla.
-Catalanisme com a motor de transformació de la societat. El catalanisme és molt més que una qüestió identitària. El catalanisme ha estat l’element que ha aportat el progrés dins i fora de Catalunya. Aquest factor cal revisar-lo i tenir-lo molt present per tal que així continuï sent.
-L’esperit emprenedor i el desig d’excel·lència ha de tenir ànima.
M’aturo aquí. No pretenc allargar massa més el post i, finalment, vull adjuntar la crònica d’una “enviada especial” del diari Avui, que també va ser en aquest acte. Conscientment no n’he volgut citar l’autoria. I vosaltres podeu dir-me si tenim o no tenim un problema que es diu informació:
“Sóc un tòpic fet dona: obro l'armari i no sé què posar-me. M'han promès que avui finalment em presentarien l'Artur Mas, i això no passa cada dia. Si tot va bé, el cara a cara es produirà després d'un dinar amb la Generació C@T, formada per gent emprenedora de 30 a 45 anys. En tinc 37 i mig: em trobo ben bé a l'epicentre. Però, desenganyem-nos, m'aparto una mica del perfil ideal, que és el d'individus que van créixer alimentats amb filets. A mi em donaven carn arrebossada, o bistec d'aquell que fa bola.
Una amiga de 40 anys necessitada de certa alegria testosterònica m'hi vol acompanyar, però a última hora es fa enrere: té por que la prenguin per convergent. És una llàstima, perquè els convidats masculins al Palau de Congressos fan cara de ser bons partits. I els preocupa el mateix que a tothom en una boda: que els hagi tocat una bona taula.
Compartint tovalles amb en Mas, hi ha l'empresari Marc Prenafeta, fill d'en Lluís, i un tal Josep Piqué, que es diu com es diu però no en té cap culpa: dirigeix el Parc d'Innovació La Salle. En aquesta taula dels nuvis també hi veig l'escriptor Jordi Cabré, nebot d'en Xavier Trias, que a l'hora del cafè (aigualit) explicarà als assistents que el guru de la Generació C@T és en Jan Laporta. Ja ho sospitava, tot i que a prop meu seu en Jordi Moix, un dels directius blaugranes que van dimitir amb Sandro Rosell.
I l'esperat cara a cara, què? A última hora m'he acomplexat entre tants neocons i he fugit amb la cua entre cames. Demà serà un altre dia (i només en faltaran sis de campanya).”
dimecres, d’octubre 25, 2006
Blogs, polítics i productivitat
Dissabte passat el periodista Manel Cuyàs va escriure un article prou interessant, que a més va fer prou fortuna. Segurament ha estat un dels més llegits en aquests darrers dies, com a mínim en la blogosfera. Certament, s’ho ben mereix.
Però no és aquest periodista l’únic que passeja per aquest món i descobreix sensacions o paràmetres nous en la vida de les persones. Pistes que semblen revolucionàries, que ens faran canviar molts esquemes que abans semblaven immutables, imperibles.
Hi ha molt de teòric ja posat en marxa, que està radiografiant el panorama i aventurant futuribles. Hi ha, també, molt d’expert que encara ha de demostrar que ho és. Hi ha molt de visionari desfermat; molt erudit de “pasta de xurro”.
En aquest deliri de l’excurssionisme bloggaire m’hi situo jo també. Però el que m’assalta no són reflexions tan elevades. No m’interessen massa els tombants dels blogs ni d’aquesta generació emergent. La meva ciència d’internauta dura menys que cap de les amenaces d’en Puigcercós: dos telediaris. Anant molt bé, jo tot just n’aguantaria un i mig.
Què he descobert, doncs, jo en la bloggosfera?:
Un aspecte positiu: és un instrument absolutament transversal. La temàtica dels blogs és finita, però com la vida mateixa. S’hi pot trobar de tot. Però un sector que va en alça, sens dubte és el blog polític. Aquest tipus el tracta abasta, contínua i saberudament en Saül Gordillo.
Me n’he fet un fart de visitar-los. Un fart. I això m’empeny a apuntar una primera traça: en general gaudeixen de l’autisme mateix que poden patir en el món no virtual. Es limiten a fer “cut and paste” amb un desfici superior a la mitjana. No conec cap blogger polític que aporti un plus de novetat. L’ànima del blog segueix essent la versió oficial del partit. Allò de trencador, allò que potser mai diries en un context formal, el blog més que permetre-ho, t’ho demana. Excepte quan ets un esperit amb un carnet polític.
La segona i terrenal traça que m’apunta el fruit dels meus passejos: en quines hores es dediquen a engreixar el blog?. N’hi ha alguns que són absolutament maratonians, que sí, que potser hi ha molt de “cut and paste”, però cony, la feinada va molt més enllà d’això. El manteniment es fa simplement en hores de lleure?
Tercera traça, que potser hauria de ser un subapartat de l’anterior: de les meves rondes per la blogosfera política veig que els autors només ens parlen i, fins i tot il·lustren, les seves inacabables estones dedicades a fer proselitisme. Evidentment en hores de feina. Hi trobo gent amb càrrecs públics fent-la petar per la seva causa partidista en hores que, jo crec (i ho dic molt i molt humilment), haurien de ser dedicades al comú dels mortals. Hi ha un fotimer de batlles, regidors en el govern de les ciutats o a l’oposició... tots fent “bolos”. Em demano si en Tremosa, per exemple, imputa una partida com aquesta quan fa números sobre el cost ocult que tenim posat en dansa en aquest país. País tan blogger, tot ell.
Dissabte passat el periodista Manel Cuyàs va escriure un article prou interessant, que a més va fer prou fortuna. Segurament ha estat un dels més llegits en aquests darrers dies, com a mínim en la blogosfera. Certament, s’ho ben mereix.
Però no és aquest periodista l’únic que passeja per aquest món i descobreix sensacions o paràmetres nous en la vida de les persones. Pistes que semblen revolucionàries, que ens faran canviar molts esquemes que abans semblaven immutables, imperibles.
Hi ha molt de teòric ja posat en marxa, que està radiografiant el panorama i aventurant futuribles. Hi ha, també, molt d’expert que encara ha de demostrar que ho és. Hi ha molt de visionari desfermat; molt erudit de “pasta de xurro”.
En aquest deliri de l’excurssionisme bloggaire m’hi situo jo també. Però el que m’assalta no són reflexions tan elevades. No m’interessen massa els tombants dels blogs ni d’aquesta generació emergent. La meva ciència d’internauta dura menys que cap de les amenaces d’en Puigcercós: dos telediaris. Anant molt bé, jo tot just n’aguantaria un i mig.
Què he descobert, doncs, jo en la bloggosfera?:
Un aspecte positiu: és un instrument absolutament transversal. La temàtica dels blogs és finita, però com la vida mateixa. S’hi pot trobar de tot. Però un sector que va en alça, sens dubte és el blog polític. Aquest tipus el tracta abasta, contínua i saberudament en Saül Gordillo.
Me n’he fet un fart de visitar-los. Un fart. I això m’empeny a apuntar una primera traça: en general gaudeixen de l’autisme mateix que poden patir en el món no virtual. Es limiten a fer “cut and paste” amb un desfici superior a la mitjana. No conec cap blogger polític que aporti un plus de novetat. L’ànima del blog segueix essent la versió oficial del partit. Allò de trencador, allò que potser mai diries en un context formal, el blog més que permetre-ho, t’ho demana. Excepte quan ets un esperit amb un carnet polític.
La segona i terrenal traça que m’apunta el fruit dels meus passejos: en quines hores es dediquen a engreixar el blog?. N’hi ha alguns que són absolutament maratonians, que sí, que potser hi ha molt de “cut and paste”, però cony, la feinada va molt més enllà d’això. El manteniment es fa simplement en hores de lleure?
Tercera traça, que potser hauria de ser un subapartat de l’anterior: de les meves rondes per la blogosfera política veig que els autors només ens parlen i, fins i tot il·lustren, les seves inacabables estones dedicades a fer proselitisme. Evidentment en hores de feina. Hi trobo gent amb càrrecs públics fent-la petar per la seva causa partidista en hores que, jo crec (i ho dic molt i molt humilment), haurien de ser dedicades al comú dels mortals. Hi ha un fotimer de batlles, regidors en el govern de les ciutats o a l’oposició... tots fent “bolos”. Em demano si en Tremosa, per exemple, imputa una partida com aquesta quan fa números sobre el cost ocult que tenim posat en dansa en aquest país. País tan blogger, tot ell.
dimarts, d’octubre 24, 2006
DVD, amb la Catalunya real
Mentre la Catalunya mediàtica s’ha instal·lat en l’escàndol de paper, la Catalunya real s’acosta a les paradetes de CiU per obtenir el DVD, que també regalen. Els que no tenen per costum de llegir cap diari, no s’ho volen perdre. Molts arriben amb la ma a la butxaca, segons em diu un d’aquests militants incombustibles. “Si els hi diguéssim: són tres euros, encara ho trobarien barat; ens els treuen de les mans”.
Tot aquest suposat escàndol l’únic que ha fet és excitar el morbo i si aquest és de franc, el morbo és una autèntica delícia. Escenes paral·leles a les del tortellet dels diumenges. “Ah, ho regaleu?. Me’n pot posar tres? Un és pel meu marit –i per mi, és clar- i un altre és per la meva jove. També en vull donar un a la Pepita, amiga meva de sempre”.
Em trobo, també, un dels col·laboradors més estrets d’en Mas en un acte. Sempre em saluda efusivament. Quan coincidim sempre ho fa. Sempre. Consti que jo no acostumo a anar aquests tipus d’esdeveniments polítics, tot i que pugui donar la sensació contrària. I sempre penso que li hauré de dir descaradament que no ens coneixem de res. Estic segur que em confon, cony. Evidentment jo sé qui és ell, però com ho pots saber tu. Ell fa el mateix joc que la Senyoreta Romaní, en aquests cassos.
Vaig veure’l assegut a primera línia, a la fila zero. Jo era a la segona fila, al darrere, però del segon pis.
-“Ja t’he vist nano, ja t’he vist allà dalt!”. Aquest plus de familiaritat –el “nano”- em confirma que no té ni punyetera idea de qui sóc.
-Caramb, doncs m’havia semblat que tu estaves ben clapat!. Fas cara de cansat...
Aleshores, com que no sé si amb el seu vertader conegut hi té una relació de molta, molta confiança, procuro encetar un tema neutre, que però que també m’interessi:
-Quantes iaies de Convergència han estripat el carnet?
-Perquè???? –Tensa els ulls que li semblaven fer figa. No sap per on van els “tiros”. Podria ser que hi hagués un foc encès i que el fum no s’hagi vist des de la trona més alta, encara-.
-Pel DVD...
El tio comença a descollonar-se. “No me’n parlis. Teníem els convergents encesos com un misto! Com un misto!. Abans d’encartar-lo!. Vols fer una aposta?. (Li adverteixo que jo només aposto quan sé del cert que guanyo). Vols apostar-te a veure quin serà per primer cop el gadget de campanya de Convergència, després de tants anys, que no en quedarà ni un, però ni un?”. “Quant de temps tinc per poder respondre?”...
Ahir, fins i tot en Trallero a La Vanguardia va fer un article que es podria qualificar de “convergent”, sobre el maleït DVD. En realitat no ho és gens. Simplement és d’una sensatesa demolidora. Afirma que es queda de “pasta de xurro” veient el papanatisme que ha planat en el seu gremi, sobre aquest tema. Amb això queda tot bastant dit i remenat.
Mentre la Catalunya mediàtica s’ha instal·lat en l’escàndol de paper, la Catalunya real s’acosta a les paradetes de CiU per obtenir el DVD, que també regalen. Els que no tenen per costum de llegir cap diari, no s’ho volen perdre. Molts arriben amb la ma a la butxaca, segons em diu un d’aquests militants incombustibles. “Si els hi diguéssim: són tres euros, encara ho trobarien barat; ens els treuen de les mans”.
Tot aquest suposat escàndol l’únic que ha fet és excitar el morbo i si aquest és de franc, el morbo és una autèntica delícia. Escenes paral·leles a les del tortellet dels diumenges. “Ah, ho regaleu?. Me’n pot posar tres? Un és pel meu marit –i per mi, és clar- i un altre és per la meva jove. També en vull donar un a la Pepita, amiga meva de sempre”.
Em trobo, també, un dels col·laboradors més estrets d’en Mas en un acte. Sempre em saluda efusivament. Quan coincidim sempre ho fa. Sempre. Consti que jo no acostumo a anar aquests tipus d’esdeveniments polítics, tot i que pugui donar la sensació contrària. I sempre penso que li hauré de dir descaradament que no ens coneixem de res. Estic segur que em confon, cony. Evidentment jo sé qui és ell, però com ho pots saber tu. Ell fa el mateix joc que la Senyoreta Romaní, en aquests cassos.
Vaig veure’l assegut a primera línia, a la fila zero. Jo era a la segona fila, al darrere, però del segon pis.
-“Ja t’he vist nano, ja t’he vist allà dalt!”. Aquest plus de familiaritat –el “nano”- em confirma que no té ni punyetera idea de qui sóc.
-Caramb, doncs m’havia semblat que tu estaves ben clapat!. Fas cara de cansat...
Aleshores, com que no sé si amb el seu vertader conegut hi té una relació de molta, molta confiança, procuro encetar un tema neutre, que però que també m’interessi:
-Quantes iaies de Convergència han estripat el carnet?
-Perquè???? –Tensa els ulls que li semblaven fer figa. No sap per on van els “tiros”. Podria ser que hi hagués un foc encès i que el fum no s’hagi vist des de la trona més alta, encara-.
-Pel DVD...
El tio comença a descollonar-se. “No me’n parlis. Teníem els convergents encesos com un misto! Com un misto!. Abans d’encartar-lo!. Vols fer una aposta?. (Li adverteixo que jo només aposto quan sé del cert que guanyo). Vols apostar-te a veure quin serà per primer cop el gadget de campanya de Convergència, després de tants anys, que no en quedarà ni un, però ni un?”. “Quant de temps tinc per poder respondre?”...
Ahir, fins i tot en Trallero a La Vanguardia va fer un article que es podria qualificar de “convergent”, sobre el maleït DVD. En realitat no ho és gens. Simplement és d’una sensatesa demolidora. Afirma que es queda de “pasta de xurro” veient el papanatisme que ha planat en el seu gremi, sobre aquest tema. Amb això queda tot bastant dit i remenat.
dilluns, d’octubre 23, 2006
Notes de la campanya
Follades
No tinc clar perquè s’ha retirat la campanya dels joves d’Iniciativa. Gens. He de dir que no m’agrada la forma de fer política d’aquesta classe, perquè en el fons es limita a repicar en el tòpic: esquerra maca, dreta lletja. I d’aquí no en sortim. Cap idea. El buit més feréstec.
Em costa de creure que els no tan joves dirigents de la formació no en sabessin res, i per tant, aquest lema era més que beneït dins la casa. Un cop s’ha pres la decisió de fer les coses amb un determinat segell, cal tenir coratge polític per defensar-ho. A més de trametre’m una imatge de desgavell dins la formació, aquesta decisió m’ha semblat molt poc ecològica, donada la gran quantitat de paper que s’ha malbaratat. M’ha semblat massa reaccionari, tot plegat. I m’ha sorprès, també, la docilitat d’aquesta joventut suposadament tan i tan revolucionària, trencadora i agosarada. Em temo que se’ls han repassat per l’esquerra.
Els socialistes
Vaig veure el debat, sí. He de dir que en Montilla em va fer passar una mala estona. Ho dic sense malícia, ni mala bava, però em va semblar el candidat més fluix. Us asseguro que em feia patir, perquè em transmetia el seu patiment personal. Potser és una persona que està més còmode en una altra esfera de la política i segurament és molt millor polític del que va semblar. Però fins i tot en Saura va estar per davant d’ell.
D’una banda, i encara que sembla mentida, crec que li manca rodatge. D’altra, em fa pensar: que coi està passant al PSC?. Estic segur que tenen persones molt i molt més vàlides en la formació o als mateixos Ciutadans pel Canvi. El número dos –en Castells- és infinitament superior al candidat. Tota aquesta història sobre l’origen d’aquest presidenciable ha estat una vertadera cortina de fum. Ara hem vist el que amagava...
Aquesta campanya socialista em transmet una sensació de solitud enorme. En Montilla està més sol que la una. Hi ha una fredor que em costa de creure que és premeditada. No hi veig per enlloc l’escalf de tot l’engranatge del partit. No sé, però, si és només una percepció errònia meva. Agrairé comentaris al respecte, doncs.
TV3, la millor
Finalment, el seguiment de la campanya. A TV3, quan acaba l’edició del telenotícies, el presentador ens fa saber que el gremi dels periodistes de la casa està molest, i per tant, no signen les cròniques. He de dir que agraeixo la rabieta i molt. El seguiment es fa de forma –aparentment- neutre, en veu en off. I tot plegat aconsegueix tenir un resultat molt professional. Gens embafador ni tendenciós. A la fí, cap judici de valor de collita pròpia. Quan apareix el periodista –l’aprenent de periodista- fent la crònica in situ, la feina resulta bastant fluixa. Compareu-ho amb els telenotícies d’altres cadenes. Us asseguro que no hi ha color.
Només agrairia que no ens tornessin a fer saber que estan emprenyats. No hi ha cap gremi més al món –entenguis Catalunya- que pugui abusar d’un mitjà tan potent i públic com és la televisió per fer saber a la població que s’han enfadat. Si realment fossin tan professionals, ho farien amb una mica més d’imaginació, més respecte i més de tacte. I no abusarien d’aquesta situació tan privilegiada, a la qual cap de nosaltres mai hi podrà accedir encara que tinguem motius tan respectables com els seus per fer-ho.
Follades
No tinc clar perquè s’ha retirat la campanya dels joves d’Iniciativa. Gens. He de dir que no m’agrada la forma de fer política d’aquesta classe, perquè en el fons es limita a repicar en el tòpic: esquerra maca, dreta lletja. I d’aquí no en sortim. Cap idea. El buit més feréstec.
Em costa de creure que els no tan joves dirigents de la formació no en sabessin res, i per tant, aquest lema era més que beneït dins la casa. Un cop s’ha pres la decisió de fer les coses amb un determinat segell, cal tenir coratge polític per defensar-ho. A més de trametre’m una imatge de desgavell dins la formació, aquesta decisió m’ha semblat molt poc ecològica, donada la gran quantitat de paper que s’ha malbaratat. M’ha semblat massa reaccionari, tot plegat. I m’ha sorprès, també, la docilitat d’aquesta joventut suposadament tan i tan revolucionària, trencadora i agosarada. Em temo que se’ls han repassat per l’esquerra.
Els socialistes
Vaig veure el debat, sí. He de dir que en Montilla em va fer passar una mala estona. Ho dic sense malícia, ni mala bava, però em va semblar el candidat més fluix. Us asseguro que em feia patir, perquè em transmetia el seu patiment personal. Potser és una persona que està més còmode en una altra esfera de la política i segurament és molt millor polític del que va semblar. Però fins i tot en Saura va estar per davant d’ell.
D’una banda, i encara que sembla mentida, crec que li manca rodatge. D’altra, em fa pensar: que coi està passant al PSC?. Estic segur que tenen persones molt i molt més vàlides en la formació o als mateixos Ciutadans pel Canvi. El número dos –en Castells- és infinitament superior al candidat. Tota aquesta història sobre l’origen d’aquest presidenciable ha estat una vertadera cortina de fum. Ara hem vist el que amagava...
Aquesta campanya socialista em transmet una sensació de solitud enorme. En Montilla està més sol que la una. Hi ha una fredor que em costa de creure que és premeditada. No hi veig per enlloc l’escalf de tot l’engranatge del partit. No sé, però, si és només una percepció errònia meva. Agrairé comentaris al respecte, doncs.
TV3, la millor
Finalment, el seguiment de la campanya. A TV3, quan acaba l’edició del telenotícies, el presentador ens fa saber que el gremi dels periodistes de la casa està molest, i per tant, no signen les cròniques. He de dir que agraeixo la rabieta i molt. El seguiment es fa de forma –aparentment- neutre, en veu en off. I tot plegat aconsegueix tenir un resultat molt professional. Gens embafador ni tendenciós. A la fí, cap judici de valor de collita pròpia. Quan apareix el periodista –l’aprenent de periodista- fent la crònica in situ, la feina resulta bastant fluixa. Compareu-ho amb els telenotícies d’altres cadenes. Us asseguro que no hi ha color.
Només agrairia que no ens tornessin a fer saber que estan emprenyats. No hi ha cap gremi més al món –entenguis Catalunya- que pugui abusar d’un mitjà tan potent i públic com és la televisió per fer saber a la població que s’han enfadat. Si realment fossin tan professionals, ho farien amb una mica més d’imaginació, més respecte i més de tacte. I no abusarien d’aquesta situació tan privilegiada, a la qual cap de nosaltres mai hi podrà accedir encara que tinguem motius tan respectables com els seus per fer-ho.
diumenge, d’octubre 22, 2006
Meme Songs
La Joana en va posar deures, abans de la seva marxa cap a Itàlia. La prova consisteix en triar un grup de música i respondre les preguntes fetes amb títols de les seves cançons. Quan s’ha fet el qüestionari, cal encomanar-lo a cinc persones. Jo d’aquesta part final deslliuro als qui, de bona fe, aterren al meu blog. Ho deixo com exercici lliure a mercè de l’humor de cadascú.
Banda o grup escollit
The Beatles
Ets home o dona?
I Am the Walrus
Descriu-te
Everybody's Got Something to Hide Except for Me and My Monkey
Què senten les persones sobre tu?
Words of Love
Com descriuries la teva anterior relació sentimental?
You Can't Do That
Descriu la teva actual relació sentimental amb el teu novio/a o pretendent
To Know Her is to Love Her
On voldries ser ara?
Across the Universe
Com ets respecte a l'amor?
Long, Long, Long
Com és la teva vida ara?
Magical Mystery Tour
Què demanaries si tinguessis un sol desig?
Why Don't We Do It in the Road
Ara despedeix-te
Your Feet's Too Big
La Joana en va posar deures, abans de la seva marxa cap a Itàlia. La prova consisteix en triar un grup de música i respondre les preguntes fetes amb títols de les seves cançons. Quan s’ha fet el qüestionari, cal encomanar-lo a cinc persones. Jo d’aquesta part final deslliuro als qui, de bona fe, aterren al meu blog. Ho deixo com exercici lliure a mercè de l’humor de cadascú.
Banda o grup escollit
The Beatles
Ets home o dona?
I Am the Walrus
Descriu-te
Everybody's Got Something to Hide Except for Me and My Monkey
Què senten les persones sobre tu?
Words of Love
Com descriuries la teva anterior relació sentimental?
You Can't Do That
Descriu la teva actual relació sentimental amb el teu novio/a o pretendent
To Know Her is to Love Her
On voldries ser ara?
Across the Universe
Com ets respecte a l'amor?
Long, Long, Long
Com és la teva vida ara?
Magical Mystery Tour
Què demanaries si tinguessis un sol desig?
Why Don't We Do It in the Road
Ara despedeix-te
Your Feet's Too Big
dissabte, d’octubre 21, 2006
La icona
Ahir va ser un dia molt surrealista. A finals del matí vaig assistir a l’acte de campanya del presindenciable Mas. Era el dia on presentava el programa de cultura. Valia la pena saber de primera mà que significa “cultura” per a la gent de CiU. La cultura sempre ha tingut la imatge –irreal, pel que s’ha vist- que era patrimoni exclusiu de les esquerres. Només des de l’esquerra es pot fer alguna cosa en aquest capítol. Tothom que no s’autodefineixi d’esquerres no pot ni citar la paraula, perquè se li suposa una voluntat d’estaquirot o una insensibilitat abassegadora.
En sortir hem topat amb la Núria Feliu i en la topada s’hi ha afegit poc després la Lloll.
Com ja deu saber la Catalunya bloggaire, en Zinc enarbora l’estendard del feliuisme i està fent una feina extraordinària per lograr situar la Núria al capdamunt de les enquestes i proporcionar al país un dirigent que realment ens el mereixem. La Núria és el candidat més boicotejat de Catalunya. Prova d’això és que ahir no va aparèixer en el debat, l’únic debat televisat!. Una cosa tan flagrant com aquesta, ja la denunciava en Zinc, al seu darrer post.
En la conversa improvisada amb la Núria, hi van sortir moltes coses. A un ritme frenètic: la Lloll i ella era com una mena de ping-pong d’alta competició. Però amb uns farts de riure que aquest esport no proporciona mai de la vida. Ara, el que més agradablement em va sorprendre de tot, va ser la dimensió domèstica o personal que li van imprimir a aquesta cosa de la política. O dit d’una altra forma: va ser curiós veure com cinc perfectes desconeguts, a través de la política, es van embrancar en una llarguíssima estona a parlar frenètica i apassionadament. Com si fóssim amics de tota la vida.
La cosa va començar mig en broma, mig emprenyant: Núria, volem un autògraf, va dir la meva dona. La amiga que ens acompanyava es va sumar a la reivindicació. Jo no podia ser menys i li en vaig demanar un que el dediqués al feliuisme.
-Al què????
-Al moviment polític que està en marxa a internet per lograr que tu siguis la propera presidenta de la Generalitat!
-Ai, Mare de Déu, en quin embolic em voleu posar?
-Núria, aquest moviment ja no el pots aturar. Demà et trametré l’adreça del blog.
-Ai Mare de Déu. Envia’m l’adreça, sobre tot.
A la Feliu primer li va agafar una mena de por. No sabia si havia d’escriure realment la dedicatòria a un tal Zinc –com s’escriu això, nen: Z I N C?-; després va veure la conya marinera. “Núria, és que ets una icona”, van apuntar les meves acompanyants. I aixeca la vista del paper on començava a escriure les primeres paraules, amb unes ulleres de sol que resplendien de netes i llustroses i tot aquell cap acabat de sortir de la perruqueria s’encara a la Lloll amb gran solemnitat i afluixa: “Nena, sóc una icona per aquesta gent”. Van venir uns segons de silenci i rialles, rialles i moltes més rialles. Quin personatge tan entranyable aquesta Núria!.
Després la cosa va continuar. L’amiga que li havia de fer de xofer va punxar una roda. Ens vam oferir a acompanyar-la. És la mena de tieta que tot convergent voldria tenir. En haver-la deixat a bon port vam decidir reprogramar l’agenda de sopars. Després d’en Villatoro serà la Feliu. Tant de bo ho accepti.
Ahir va ser un dia molt surrealista. A finals del matí vaig assistir a l’acte de campanya del presindenciable Mas. Era el dia on presentava el programa de cultura. Valia la pena saber de primera mà que significa “cultura” per a la gent de CiU. La cultura sempre ha tingut la imatge –irreal, pel que s’ha vist- que era patrimoni exclusiu de les esquerres. Només des de l’esquerra es pot fer alguna cosa en aquest capítol. Tothom que no s’autodefineixi d’esquerres no pot ni citar la paraula, perquè se li suposa una voluntat d’estaquirot o una insensibilitat abassegadora.
En sortir hem topat amb la Núria Feliu i en la topada s’hi ha afegit poc després la Lloll.
Com ja deu saber la Catalunya bloggaire, en Zinc enarbora l’estendard del feliuisme i està fent una feina extraordinària per lograr situar la Núria al capdamunt de les enquestes i proporcionar al país un dirigent que realment ens el mereixem. La Núria és el candidat més boicotejat de Catalunya. Prova d’això és que ahir no va aparèixer en el debat, l’únic debat televisat!. Una cosa tan flagrant com aquesta, ja la denunciava en Zinc, al seu darrer post.
En la conversa improvisada amb la Núria, hi van sortir moltes coses. A un ritme frenètic: la Lloll i ella era com una mena de ping-pong d’alta competició. Però amb uns farts de riure que aquest esport no proporciona mai de la vida. Ara, el que més agradablement em va sorprendre de tot, va ser la dimensió domèstica o personal que li van imprimir a aquesta cosa de la política. O dit d’una altra forma: va ser curiós veure com cinc perfectes desconeguts, a través de la política, es van embrancar en una llarguíssima estona a parlar frenètica i apassionadament. Com si fóssim amics de tota la vida.
La cosa va començar mig en broma, mig emprenyant: Núria, volem un autògraf, va dir la meva dona. La amiga que ens acompanyava es va sumar a la reivindicació. Jo no podia ser menys i li en vaig demanar un que el dediqués al feliuisme.
-Al què????
-Al moviment polític que està en marxa a internet per lograr que tu siguis la propera presidenta de la Generalitat!
-Ai, Mare de Déu, en quin embolic em voleu posar?
-Núria, aquest moviment ja no el pots aturar. Demà et trametré l’adreça del blog.
-Ai Mare de Déu. Envia’m l’adreça, sobre tot.
A la Feliu primer li va agafar una mena de por. No sabia si havia d’escriure realment la dedicatòria a un tal Zinc –com s’escriu això, nen: Z I N C?-; després va veure la conya marinera. “Núria, és que ets una icona”, van apuntar les meves acompanyants. I aixeca la vista del paper on començava a escriure les primeres paraules, amb unes ulleres de sol que resplendien de netes i llustroses i tot aquell cap acabat de sortir de la perruqueria s’encara a la Lloll amb gran solemnitat i afluixa: “Nena, sóc una icona per aquesta gent”. Van venir uns segons de silenci i rialles, rialles i moltes més rialles. Quin personatge tan entranyable aquesta Núria!.
Després la cosa va continuar. L’amiga que li havia de fer de xofer va punxar una roda. Ens vam oferir a acompanyar-la. És la mena de tieta que tot convergent voldria tenir. En haver-la deixat a bon port vam decidir reprogramar l’agenda de sopars. Després d’en Villatoro serà la Feliu. Tant de bo ho accepti.
dijous, d’octubre 19, 2006
Palles mentals al Grup Hayek
El dia 24 la feina se m’acumularà. Vaig dir que sí a l’acte d’en Mas i també al concert d’en Bruce. Em costava renunciar a cap dels dos. En fi, que en un cantó i altre, espero que les expectatives s’acompleixin.
Posats a fer d’agenda cultural, avui m’ha arribat una altra cosa que pot tenir prou interès. Just l’endemà dia 25, el Grup Hayek organitza un debat amb el Sr. Albert Sáez, periodista i vice-degà de la Facultat de comunicació de la URL. Es veu que el tema apassionant que s’hi vol tractar és: “Aproximació pràctica al liberalisme”. Jo suposo que això és d’aquelles coses fruit del tio que remena –també se’n diu gestionar- el web. Ha de ser ell qui engalti aquests títols tan sobiranament absurds o rematadament gratuïts.
M’imagino la gestió, per lograr entabanar el possible ponent:
-Sr. Sáez, vol venir a parlar del que és “l’Aproximació pràctica al liberalisme?”
-Escolta maco, tu has de ser un d’aquests del 37 per cent, que abans d’esmorzar ja s’ha clavat el primer petardo, no?
Només hi ha una possible disculpa. Si no vaig errat, aquest Sr. Sáez fou durant bastant de temps el sots-director de l’Avui. Únic diari a Catalunya que gosava, de tant en tant, publicar articles d’aquest grup liberal. Amb el canvi de règim, a l’Avui tot va a començar a ballar: si no em falla la memòria, jo no he tornat a veure cap article més de la patum Hayekiana, La Razon i el Comte de Godó són els nous propietaris gràcies a les gestions d’un dels quaranta-set consellers en cap que va tenir ERC i moltes de les plomes habituals del diari van començar a mudar. El mateix director crec que ha hagut de posar-s’hi loctite a la cadira per a que no li fotin. Quan va passar-li el potet al Sr. Sáez possiblement no en quedava ni una gota. Entenc, doncs, que la llufa de títol que duu aquest debat és pura tapadera.
Jo suposo, donat que la concurrència habitual d’aquests debats no s’empassa una palla mental d’aquest calibre, que el tema de debò serà una anàlisi de la política catalana, les incursions al periodisme de segons quin cèlebre economista de Columbia, dels dvd’s que sense mostrar un sol pit o cuixa fereixen puritanes sensibilitats o del ball de bastonets que s’ha repartit per la redacció de l’Avui. Hi ha mil i una matèria molt més temptadora que pagar per escoltar una kk del tipus “l’Aproximació pràctica al liberalisme”. Mare de Déu Senyor. Ha de ser una tapadera, és clar.
Jo us ho recomano molt sentidament. Per això us n’adjunto el correu-e del gerent, per si en voleu –o podeu- fer una reserva: roger@hayekweb.com . Ah, seria bo demar-li també qui és la ment privilegiada que redacta aitals títols pels debats.
El dia 24 la feina se m’acumularà. Vaig dir que sí a l’acte d’en Mas i també al concert d’en Bruce. Em costava renunciar a cap dels dos. En fi, que en un cantó i altre, espero que les expectatives s’acompleixin.
Posats a fer d’agenda cultural, avui m’ha arribat una altra cosa que pot tenir prou interès. Just l’endemà dia 25, el Grup Hayek organitza un debat amb el Sr. Albert Sáez, periodista i vice-degà de la Facultat de comunicació de la URL. Es veu que el tema apassionant que s’hi vol tractar és: “Aproximació pràctica al liberalisme”. Jo suposo que això és d’aquelles coses fruit del tio que remena –també se’n diu gestionar- el web. Ha de ser ell qui engalti aquests títols tan sobiranament absurds o rematadament gratuïts.
M’imagino la gestió, per lograr entabanar el possible ponent:
-Sr. Sáez, vol venir a parlar del que és “l’Aproximació pràctica al liberalisme?”
-Escolta maco, tu has de ser un d’aquests del 37 per cent, que abans d’esmorzar ja s’ha clavat el primer petardo, no?
Només hi ha una possible disculpa. Si no vaig errat, aquest Sr. Sáez fou durant bastant de temps el sots-director de l’Avui. Únic diari a Catalunya que gosava, de tant en tant, publicar articles d’aquest grup liberal. Amb el canvi de règim, a l’Avui tot va a començar a ballar: si no em falla la memòria, jo no he tornat a veure cap article més de la patum Hayekiana, La Razon i el Comte de Godó són els nous propietaris gràcies a les gestions d’un dels quaranta-set consellers en cap que va tenir ERC i moltes de les plomes habituals del diari van començar a mudar. El mateix director crec que ha hagut de posar-s’hi loctite a la cadira per a que no li fotin. Quan va passar-li el potet al Sr. Sáez possiblement no en quedava ni una gota. Entenc, doncs, que la llufa de títol que duu aquest debat és pura tapadera.
Jo suposo, donat que la concurrència habitual d’aquests debats no s’empassa una palla mental d’aquest calibre, que el tema de debò serà una anàlisi de la política catalana, les incursions al periodisme de segons quin cèlebre economista de Columbia, dels dvd’s que sense mostrar un sol pit o cuixa fereixen puritanes sensibilitats o del ball de bastonets que s’ha repartit per la redacció de l’Avui. Hi ha mil i una matèria molt més temptadora que pagar per escoltar una kk del tipus “l’Aproximació pràctica al liberalisme”. Mare de Déu Senyor. Ha de ser una tapadera, és clar.
Jo us ho recomano molt sentidament. Per això us n’adjunto el correu-e del gerent, per si en voleu –o podeu- fer una reserva: roger@hayekweb.com . Ah, seria bo demar-li també qui és la ment privilegiada que redacta aitals títols pels debats.
dimecres, d’octubre 18, 2006
La senyera i en Bruce
Jo aniré al concert del Bruce. Vaig tenir la sort d’aconseguir una entrada pel concert i ara, a més, he topat amb una iniciativa que la trobo del tot deliciosa. Espero que la podrem compartir. Adjunto, doncs, el missatge que em va arribar de l’Exèrcit Català de Pekín. Potser estan tronats, però la seva artilleria és la més necessària.
*************************************
L’Exèrcit Català de Pekín lluita només per les grans causes i es replega en les terres més frondoses i en els paratges sempre més verges.
L’Exèrcit Català de Pekín avança sigil·lós en les planures del nostre cor, solca rius i mars i travessa quantes llacunes siguin necessàries per a la cerca d’adeptes. D’aquells que volen lluitar sense vessar cap sang, però amb manifesta contundència.
L’Exècit Català de Pekín mai cau pres, perquè els esperits sempre romanen lliures. I és la força de la raó, que és la Força.
L’Exèrcit Català de Pekín avança sigil·lós, per desplegar aquesta Força el dia 24 d’octubre. L’Exèrcit Català de Pekin entrarà amb tu al concert de’n Bruce per dur la seva arma de pau: la senyera. Porta la teva senyera i treu-la quan en Bruce, convertit en comandant de l’Exèrcit, entoni la cançó “We shall overcome”, himne de tots els pobles oprimits. Atia-la suaument el temps que duri la peça, però no cridis, no insultis, no facis ni un petit soroll.
Que el món sàpiga què vol l’exèrcit més poderós de la terra. Que el món sàpiga que l’arma més poderosa és la raó. Que el món sàpiga que no hi ha cap llei feta per l’home que aturi aquesta raó. No hi haurà cap pistola, cap paraula, cap humiliació; només l’embat de la senyera farà despertar tantes consciències adormides i foragitar els il·lusos enterradors.
http://xctlpkn.blogspot.com/
Fes córrer aquest missatge, però no el reenviïs. Còpia i enganxa el text tot creant un nou missatge. D’aquesta forma aquesta informació correrà sense que ningú pugui seguir-li la pista. Sobre tot, aquells que cerquen adreces per fer-ne un ús amb l’spam.
*************************************
Jo aniré al concert del Bruce. Vaig tenir la sort d’aconseguir una entrada pel concert i ara, a més, he topat amb una iniciativa que la trobo del tot deliciosa. Espero que la podrem compartir. Adjunto, doncs, el missatge que em va arribar de l’Exèrcit Català de Pekín. Potser estan tronats, però la seva artilleria és la més necessària.
*************************************
L’Exèrcit Català de Pekín lluita només per les grans causes i es replega en les terres més frondoses i en els paratges sempre més verges.
L’Exèrcit Català de Pekín avança sigil·lós en les planures del nostre cor, solca rius i mars i travessa quantes llacunes siguin necessàries per a la cerca d’adeptes. D’aquells que volen lluitar sense vessar cap sang, però amb manifesta contundència.
L’Exècit Català de Pekín mai cau pres, perquè els esperits sempre romanen lliures. I és la força de la raó, que és la Força.
L’Exèrcit Català de Pekín avança sigil·lós, per desplegar aquesta Força el dia 24 d’octubre. L’Exèrcit Català de Pekin entrarà amb tu al concert de’n Bruce per dur la seva arma de pau: la senyera. Porta la teva senyera i treu-la quan en Bruce, convertit en comandant de l’Exèrcit, entoni la cançó “We shall overcome”, himne de tots els pobles oprimits. Atia-la suaument el temps que duri la peça, però no cridis, no insultis, no facis ni un petit soroll.
Que el món sàpiga què vol l’exèrcit més poderós de la terra. Que el món sàpiga que l’arma més poderosa és la raó. Que el món sàpiga que no hi ha cap llei feta per l’home que aturi aquesta raó. No hi haurà cap pistola, cap paraula, cap humiliació; només l’embat de la senyera farà despertar tantes consciències adormides i foragitar els il·lusos enterradors.
http://xctlpkn.blogspot.com/
Fes córrer aquest missatge, però no el reenviïs. Còpia i enganxa el text tot creant un nou missatge. D’aquesta forma aquesta informació correrà sense que ningú pugui seguir-li la pista. Sobre tot, aquells que cerquen adreces per fer-ne un ús amb l’spam.
*************************************
dimarts, d’octubre 17, 2006
Mas: més que un tupè
En Mas és un tipus al qual hi ha el costum de fer befa del seu aspecte físic. Hi ha gent enquadrada en la cultura del “jajaja” –que diria en Duran-, que vol convertir-lo en una mena d’addicte a la laca. O que és un personatge robòtic. Crec que quan t’has d’enfotre d’algu en aquests termes és perquè realment et fa por. A ulls de certa fusta de periodista, mil vegades un inepte declarat que algú amb cara i ulls. Però ai d’aquells que se senten còmodament instal·lats en aquesta mena de befa!.
A mi, per exemple, em molesta molt quan algú se’n fot del Carod o d’en Trias perquè tenen un defecte de parla. Ho trobo d’un miserable difícil de superar. Quan t’engreixes a base d’enfotre’t d’un defecte físic, vol dir que ets un miserable amb denominació d’origen. Quan simplement te n’enfots del físic vol dir que ets un acomplexat, algú que no val més que un duro “sevillano”.
A en Mas potser li manca èpica. I a les darreres eleccions li va anar d’una setmana. Va passar que cada dia de campanya el personatge va anar agafant més volada. Va fe curt, però va assolir un resultat contra pronòstic. I va ser a base d’anar xerrant amb la gent, de tenir l’oportunitat d’explicar-se. En Mas acostuma a convèncer i ho fa als més descreguts, que ho són sobretot aquells que s’han quedat amb el seu posat. Segurament, molts d’aquests que ara critiquen el dvd i ni l’han vist.
El dia 24 s’organitza un acte de campanya: Dinar generació Catalunya. És un acte pensat per a la gent que ha d’assolir les regnes del país. Hauria de ser, per tant, un acte on pesin molt més les idees i els projectes de futur i que trenqui amb el tòpic de que aquest presidenciable només és tupè o laca. Jo el recomano, és clar. Però sobre tot si ets algú que dubta. Crec que val molt la pena treure el nas per la campanya si sempre et mires la política des del sofà. Serà un acte d’un cert gruix i sempre val la pena tenir experiències iniciàtiques positives, que fer-ho amb invents que et poden decebre.
Penso que la política s’ha de tocar, cal viure-la en certes dosis en primera persona, sense cap altre filtre. Ha d’haver un moment que t’has de fer tu la teva pròpia opinió, sense intermediaris. Com que jo tinc un concepte en positiu de la política, aconsello molt sentidament aquest acte. Al marge del que hom pugui decidir votar. Cal que tinguem referents positius dels que ens han de governar. Altrament, ens podem arribar a creure que dirigir un país ho poden fer, fins i tot, les mofetes.
Dinar generació Catalunya, amb Artur Mas
Dimarts, 24 d’octubre de 2006
Av. Diagonal, 661-671
Preu: 30 euros
Per confirmar l’assistència cal trucar al 93 236 31 00, ext. 3469 (Anna Rodríguez) o bé al correu electrònic: generacio@ciu.cat. En aquell moment se us facilitarà el número de compte corrent on fer l’ingrés. Aviseu abans del 20 d’octubre de 2006.
En Mas és un tipus al qual hi ha el costum de fer befa del seu aspecte físic. Hi ha gent enquadrada en la cultura del “jajaja” –que diria en Duran-, que vol convertir-lo en una mena d’addicte a la laca. O que és un personatge robòtic. Crec que quan t’has d’enfotre d’algu en aquests termes és perquè realment et fa por. A ulls de certa fusta de periodista, mil vegades un inepte declarat que algú amb cara i ulls. Però ai d’aquells que se senten còmodament instal·lats en aquesta mena de befa!.
A mi, per exemple, em molesta molt quan algú se’n fot del Carod o d’en Trias perquè tenen un defecte de parla. Ho trobo d’un miserable difícil de superar. Quan t’engreixes a base d’enfotre’t d’un defecte físic, vol dir que ets un miserable amb denominació d’origen. Quan simplement te n’enfots del físic vol dir que ets un acomplexat, algú que no val més que un duro “sevillano”.
A en Mas potser li manca èpica. I a les darreres eleccions li va anar d’una setmana. Va passar que cada dia de campanya el personatge va anar agafant més volada. Va fe curt, però va assolir un resultat contra pronòstic. I va ser a base d’anar xerrant amb la gent, de tenir l’oportunitat d’explicar-se. En Mas acostuma a convèncer i ho fa als més descreguts, que ho són sobretot aquells que s’han quedat amb el seu posat. Segurament, molts d’aquests que ara critiquen el dvd i ni l’han vist.
El dia 24 s’organitza un acte de campanya: Dinar generació Catalunya. És un acte pensat per a la gent que ha d’assolir les regnes del país. Hauria de ser, per tant, un acte on pesin molt més les idees i els projectes de futur i que trenqui amb el tòpic de que aquest presidenciable només és tupè o laca. Jo el recomano, és clar. Però sobre tot si ets algú que dubta. Crec que val molt la pena treure el nas per la campanya si sempre et mires la política des del sofà. Serà un acte d’un cert gruix i sempre val la pena tenir experiències iniciàtiques positives, que fer-ho amb invents que et poden decebre.
Penso que la política s’ha de tocar, cal viure-la en certes dosis en primera persona, sense cap altre filtre. Ha d’haver un moment que t’has de fer tu la teva pròpia opinió, sense intermediaris. Com que jo tinc un concepte en positiu de la política, aconsello molt sentidament aquest acte. Al marge del que hom pugui decidir votar. Cal que tinguem referents positius dels que ens han de governar. Altrament, ens podem arribar a creure que dirigir un país ho poden fer, fins i tot, les mofetes.
Dinar generació Catalunya, amb Artur Mas
Dimarts, 24 d’octubre de 2006
Av. Diagonal, 661-671
Preu: 30 euros
Per confirmar l’assistència cal trucar al 93 236 31 00, ext. 3469 (Anna Rodríguez) o bé al correu electrònic: generacio@ciu.cat. En aquell moment se us facilitarà el número de compte corrent on fer l’ingrés. Aviseu abans del 20 d’octubre de 2006.
dilluns, d’octubre 16, 2006
EL DVD de CiU
Divendres em van trucar, per si volia anar a veure la pre-estrena de la pel·lícula, que CiU ha distribuït en alguns mitjans aquest cap de setmana.
El cert és que haver d’anar a Barcelona per un motiu com aquest ho trobo injustificat. A les quatre! Agafa el “portante”, encara amb les postres que no han baixat del tot i entra a un cine. M’hi jugo a que m’hi hagués clapat.
Per adobar-ho, dissabte, en una jornada de costellada -i molt convergent- vaig sentir uns comentaris en contra d’aquesta pel·lícula que em van acollonir: “se’ns pot tirar en contra”, “era innecessària”, versions alternatives del tan nostrat “ara no toca”. Només ha faltat que a la portada de l’Avui de diumenge hi figurés una notícia on suposadament s’informa que el tema no va amb els d’Unió, segons diu en Duran. Amb tot aquest panorama així de morbós, he arribat a creure que l’havia vessada refusant la invitació. Una bomba d’aquest calibre l’has de viure a primera línia. Segones versions sempre són material de rebaixes.
I ahir, havent dinat, vaig fer el passi particular a casa. Van transcórrer els cinquanta-dos minuts de suposat “alt voltatge” i vaig pensar que vaig fer bé de no anar esperitat cap a Barcelona. I vaig pensar, també, que els meus amics són uns penjats de marca major. I que avui dilluns, en petit, sortirà el desmentit de la notícia de’n Duran.
La pel·lícula te un “target” molt i molt definit: els desencantats que en el seu dia van fer experiments amb gasosa i van votar ERC, per tal de radicalitzar el discurs d’un govern que donaven per suposat que seria nacionalista. Aquesta gent ara deambula amb la seva ànima per algun llimb, sense pena ni glòria. La legislatura en general i l’espectacle de l’Estatut en particular, els va abocar directament a fer gran l’abstenció en el referèndum. És, per tant, una pel·lícula no apte per a tot els públics. A qui tingui les coses clares hores d’ara, la pel·lícula li pot fer mal d’orelles. Tampoc sé massa el perquè: no hi ha res que no coneguem, no aporta cap dada nova, cap revelació extraordinària. Vol sobretot furgar en la consciència d’aquells que, essent persones preocupades pel país, se senten temptats pel passotisme. I si tu no ets un d’ells, no cal que t’emprenyis, perquè no te massa sentit.
Divendres em van trucar, per si volia anar a veure la pre-estrena de la pel·lícula, que CiU ha distribuït en alguns mitjans aquest cap de setmana.
El cert és que haver d’anar a Barcelona per un motiu com aquest ho trobo injustificat. A les quatre! Agafa el “portante”, encara amb les postres que no han baixat del tot i entra a un cine. M’hi jugo a que m’hi hagués clapat.
Per adobar-ho, dissabte, en una jornada de costellada -i molt convergent- vaig sentir uns comentaris en contra d’aquesta pel·lícula que em van acollonir: “se’ns pot tirar en contra”, “era innecessària”, versions alternatives del tan nostrat “ara no toca”. Només ha faltat que a la portada de l’Avui de diumenge hi figurés una notícia on suposadament s’informa que el tema no va amb els d’Unió, segons diu en Duran. Amb tot aquest panorama així de morbós, he arribat a creure que l’havia vessada refusant la invitació. Una bomba d’aquest calibre l’has de viure a primera línia. Segones versions sempre són material de rebaixes.
I ahir, havent dinat, vaig fer el passi particular a casa. Van transcórrer els cinquanta-dos minuts de suposat “alt voltatge” i vaig pensar que vaig fer bé de no anar esperitat cap a Barcelona. I vaig pensar, també, que els meus amics són uns penjats de marca major. I que avui dilluns, en petit, sortirà el desmentit de la notícia de’n Duran.
La pel·lícula te un “target” molt i molt definit: els desencantats que en el seu dia van fer experiments amb gasosa i van votar ERC, per tal de radicalitzar el discurs d’un govern que donaven per suposat que seria nacionalista. Aquesta gent ara deambula amb la seva ànima per algun llimb, sense pena ni glòria. La legislatura en general i l’espectacle de l’Estatut en particular, els va abocar directament a fer gran l’abstenció en el referèndum. És, per tant, una pel·lícula no apte per a tot els públics. A qui tingui les coses clares hores d’ara, la pel·lícula li pot fer mal d’orelles. Tampoc sé massa el perquè: no hi ha res que no coneguem, no aporta cap dada nova, cap revelació extraordinària. Vol sobretot furgar en la consciència d’aquells que, essent persones preocupades pel país, se senten temptats pel passotisme. I si tu no ets un d’ells, no cal que t’emprenyis, perquè no te massa sentit.
diumenge, d’octubre 15, 2006
Cara de pòquer
Els mossos m’aturen, perquè porto un llum del davant fos. Jo sabia que en fallava un del darrera, o sia que ara ja en són dos. M’adverteixen molt educadament que l’he de canviar i segueixo el meu camí. En entrar al garatge se’n fon un tercer, també del davant. La situació, doncs, es fa insostenible. Com a mínim de nit. L’endemà decideixo demanar hora per a que em canviïn urgentment les bombetes foses. Els del concessionari em volen donar hora per dintre de cinc dies. Quina colla d’impresentables!. "Escolti, que no puc anar en cotxe quan es fosc i jo el necessito a diari!. Vinc avui no se’n parli més. Cony, que són tres bombetes i està claríssim quines són. I sinó, ja li ho diré jo".
Arribo, m’identifico i em diuen que m’esperi una hora a l'habitació del costat. Estic de sort, perquè em fan un favor. Quan l’estona prevista és a punt d’acabar, exactament dos minuts i mig abans, entra l’encarregat i em diu que ja me n’han canviat dues, de bombetes. “Les del davant”. “Ara mateix ens posem a fer la del darrera, o sia que amb vint-i-cinc/trenta minuts, vostè podrà marxar”.
Se’m queda una cara de pòquer superlativa. El promig per desenroscar i tornar a roscar una bombeta és de mitja hora, el dia que decideixen fer-te un favor i tirar per la via d’urgència. Després, si voleu, parlem de deslocalitzacions. Perquè cal ser un absolut ximple per no cercar nova tropa, tot i que sigui a l’altra punta de món.
Els mossos m’aturen, perquè porto un llum del davant fos. Jo sabia que en fallava un del darrera, o sia que ara ja en són dos. M’adverteixen molt educadament que l’he de canviar i segueixo el meu camí. En entrar al garatge se’n fon un tercer, també del davant. La situació, doncs, es fa insostenible. Com a mínim de nit. L’endemà decideixo demanar hora per a que em canviïn urgentment les bombetes foses. Els del concessionari em volen donar hora per dintre de cinc dies. Quina colla d’impresentables!. "Escolti, que no puc anar en cotxe quan es fosc i jo el necessito a diari!. Vinc avui no se’n parli més. Cony, que són tres bombetes i està claríssim quines són. I sinó, ja li ho diré jo".
Arribo, m’identifico i em diuen que m’esperi una hora a l'habitació del costat. Estic de sort, perquè em fan un favor. Quan l’estona prevista és a punt d’acabar, exactament dos minuts i mig abans, entra l’encarregat i em diu que ja me n’han canviat dues, de bombetes. “Les del davant”. “Ara mateix ens posem a fer la del darrera, o sia que amb vint-i-cinc/trenta minuts, vostè podrà marxar”.
Se’m queda una cara de pòquer superlativa. El promig per desenroscar i tornar a roscar una bombeta és de mitja hora, el dia que decideixen fer-te un favor i tirar per la via d’urgència. Després, si voleu, parlem de deslocalitzacions. Perquè cal ser un absolut ximple per no cercar nova tropa, tot i que sigui a l’altra punta de món.
dissabte, d’octubre 14, 2006
Finalment
Avui he quedat amb uns amics, per fer una jornada diumengera (?). Entenguis barbacoa –Mare de Déu Senyor!- i alguna cosa més. A quines situacions tan despietades m’aboca la vida!.
A aquesta mena d’actes els americans en diuen socialitzar. Jo no en sóc pas massa amant d’aquestes coses. Però precisament avui no puc fallar-hi. Sóc el padrí d’una de les criatures que per allí correran. Com podeu suposar és la més maca i intel·ligent; no cal que us ho digui. I espero poder fer-li lliurament de la mona que des de meitats de l’abril passat tinc damunt la nevera de casa. No goso ni obrir-la. No sé si més que una mona ja serà mico. Però si no la dono avui, no tindrà massa sentit voler continuar en el paper de padrí responsable. Després la canalla puja com puja i en fem responsable a la societat, tota ella tan permissiva.
Avui he quedat amb uns amics, per fer una jornada diumengera (?). Entenguis barbacoa –Mare de Déu Senyor!- i alguna cosa més. A quines situacions tan despietades m’aboca la vida!.
A aquesta mena d’actes els americans en diuen socialitzar. Jo no en sóc pas massa amant d’aquestes coses. Però precisament avui no puc fallar-hi. Sóc el padrí d’una de les criatures que per allí correran. Com podeu suposar és la més maca i intel·ligent; no cal que us ho digui. I espero poder fer-li lliurament de la mona que des de meitats de l’abril passat tinc damunt la nevera de casa. No goso ni obrir-la. No sé si més que una mona ja serà mico. Però si no la dono avui, no tindrà massa sentit voler continuar en el paper de padrí responsable. Després la canalla puja com puja i en fem responsable a la societat, tota ella tan permissiva.
divendres, d’octubre 13, 2006
Regne de la imbecil·litat
Els dies com ahir comencen de matinada. Tot és foscúria: la mar i el cel són indivisibles per mor del seu color negre. Aquesta foscúria els hi subministra la condició siamesa. Però aleshores comença, primer, una tempesta de llamps i després arriba la pluja.
No he estat mai un bon caçador de llamps. Ni de bolets. Ni caçador de res. Però intentar pescar un llamp amb la càmera de retratar, fa segregar una adrenalina semblant a la que provoca el fer picar un peix a l’ham. Segurament crea una addicció a algun tipus d’imbecil·litat només humana.
Pescar en canya he trobat que és una afecció summament imbècil. A vegades hem anat a sopar a la platja, amb copes de vidre i nevereta portàtil amb cava, estovalles i espelmes. Plats suficients per fer el primer i un segon. Anar a sopar a la vora del mar és un luxe, sempre i quan respectis el ritual. Un cop has preparat la intendència, aleshores enfiles el camí cap a la fina sorra. En el nostre cas vol dir agafar els trastets i creuar subterràniament la nacional II, aquesta carretera que desgracia tan magníficament la costa del Maresme.
Un cop allí, ja pot fer o haver fet calor, que a la vora de la mar tots els mals es guareixen. Encara que només parlem d’humor. La brisa, la remor de les ones i una copeta de cava et fan sentir en un paratge incalculat, perquè allí no hi arriba cap malura. Només la imbecil·litat dels pescadors de canya. Gentussa, la que s’arreplega de nit a la platja, amb una bossa del Sorli Discau rebotida de llaunes de cervesa i amb la ràdio encesa. Són aquesta mateixa mena de gent que tranquil·lament pots trobar asseguda en un banc que guaita directament la superfície circular d’una rotonda de tràfic. És aquesta gent que queda absorta per no res i que quan la canya tiba, els provoca deliri i passió. És només això el que els aboca a esguerrar una nit plàcida a la vora del mar, a la llum de la lluna i del polsim dels estels.
Doncs quan, com ahir, van començar espetegar els llamps vaig pensar en que jo també podia quedar imbuït de la imbecil·litat de pescador de canya. Però m’hi vaig llençar, sense importar-me el més mínim que pugui pensar aquella part de la humanitat que aparentment sembla cabal. Vaig gastar al voltant de tres-centes imatges, que deixant-ne cinc o sis a banda, tota la resta certificava la foscor que fa indivisible el cel de la mar.
Després va venir la pluja, va venir un cel emboirat que va obligar a passar el dia a casa. Va venir un dinar frugal mentre contemplàvem les ones ben rabioses d’escuma i, cap al tard, una gran teranyina esqueixada feta de núvol es va anar transformant pletòricament d’un roig encès, mentre el dia s’acabava de fondre. Les hores van anar girant l’escala cromàtica de daurats, platejats, de feixos de llums esmerilades i filtres de colors difícils de trobar regularment. Però cap, cap imatge, pot ser tan summament electritzant com la llum que resulta de l’espetegada d’un llamp. El paisatge retalla les siluetes, amb colors ombrívols. El paisatge absorbeix una atmosfera lúgubre i irreal que provoca un desig de voler-ne més i més. Penses que la propera vegada, en comptes de cinc o sis n’assoliràs una vintena d’imatges. Però quedes sotmès al ritme que marca el temps inclement. I quedes, també, encarat per creuar la porta gran d’una nova, recollida i obscura forma d’imbecil·litat humana.
Els dies com ahir comencen de matinada. Tot és foscúria: la mar i el cel són indivisibles per mor del seu color negre. Aquesta foscúria els hi subministra la condició siamesa. Però aleshores comença, primer, una tempesta de llamps i després arriba la pluja.
No he estat mai un bon caçador de llamps. Ni de bolets. Ni caçador de res. Però intentar pescar un llamp amb la càmera de retratar, fa segregar una adrenalina semblant a la que provoca el fer picar un peix a l’ham. Segurament crea una addicció a algun tipus d’imbecil·litat només humana.
Pescar en canya he trobat que és una afecció summament imbècil. A vegades hem anat a sopar a la platja, amb copes de vidre i nevereta portàtil amb cava, estovalles i espelmes. Plats suficients per fer el primer i un segon. Anar a sopar a la vora del mar és un luxe, sempre i quan respectis el ritual. Un cop has preparat la intendència, aleshores enfiles el camí cap a la fina sorra. En el nostre cas vol dir agafar els trastets i creuar subterràniament la nacional II, aquesta carretera que desgracia tan magníficament la costa del Maresme.
Un cop allí, ja pot fer o haver fet calor, que a la vora de la mar tots els mals es guareixen. Encara que només parlem d’humor. La brisa, la remor de les ones i una copeta de cava et fan sentir en un paratge incalculat, perquè allí no hi arriba cap malura. Només la imbecil·litat dels pescadors de canya. Gentussa, la que s’arreplega de nit a la platja, amb una bossa del Sorli Discau rebotida de llaunes de cervesa i amb la ràdio encesa. Són aquesta mateixa mena de gent que tranquil·lament pots trobar asseguda en un banc que guaita directament la superfície circular d’una rotonda de tràfic. És aquesta gent que queda absorta per no res i que quan la canya tiba, els provoca deliri i passió. És només això el que els aboca a esguerrar una nit plàcida a la vora del mar, a la llum de la lluna i del polsim dels estels.
Doncs quan, com ahir, van començar espetegar els llamps vaig pensar en que jo també podia quedar imbuït de la imbecil·litat de pescador de canya. Però m’hi vaig llençar, sense importar-me el més mínim que pugui pensar aquella part de la humanitat que aparentment sembla cabal. Vaig gastar al voltant de tres-centes imatges, que deixant-ne cinc o sis a banda, tota la resta certificava la foscor que fa indivisible el cel de la mar.
Després va venir la pluja, va venir un cel emboirat que va obligar a passar el dia a casa. Va venir un dinar frugal mentre contemplàvem les ones ben rabioses d’escuma i, cap al tard, una gran teranyina esqueixada feta de núvol es va anar transformant pletòricament d’un roig encès, mentre el dia s’acabava de fondre. Les hores van anar girant l’escala cromàtica de daurats, platejats, de feixos de llums esmerilades i filtres de colors difícils de trobar regularment. Però cap, cap imatge, pot ser tan summament electritzant com la llum que resulta de l’espetegada d’un llamp. El paisatge retalla les siluetes, amb colors ombrívols. El paisatge absorbeix una atmosfera lúgubre i irreal que provoca un desig de voler-ne més i més. Penses que la propera vegada, en comptes de cinc o sis n’assoliràs una vintena d’imatges. Però quedes sotmès al ritme que marca el temps inclement. I quedes, també, encarat per creuar la porta gran d’una nova, recollida i obscura forma d’imbecil·litat humana.
dijous, d’octubre 12, 2006
Relleu generacional
Un dia com el d’avui és dia feiner. No cal donar-hi massa tombs. Ho és per un holandès?. Perquè hauria ser diferent per a nosaltres?. Pels catalans, una data com la d’avui ha de ser transparent i li hauríem de contestar xiulant.
L’any passat ho vam exemplificar amb l’organització de la Jornada Generacional d’Economia. Ja ha passat un any d’això. La idea sorgí fa molt de temps al si del Grup Hayek, on una de les principals preocupacions és la de visualitzar que el país està més que preparat per a que es produeixi un relleu generacional. Donada l’ambició de la proposta, es va compartir la iniciativa amb l’Associació Catalana de Professionals i l’Espai Vicens Vives. Fou una sort i una bona experiència poder comptar amb ells.
És cert que només ens apareixen les mòmies que l’imaginari de la transició un dia va posar en dansa. Hi ha massa gent que encara ostenta un protagonisme que ja no li correspon. El seu discurs és rematadament obsolet. Però ocupen càrrecs i llocs que fan d’aturador de les energies renovades que està covant el país. Hi ha tota una generació de nous talents que ocupen càrrecs de responsabilitat en grans empreses, amb idees brillants i amb una gran capacitat d’execució.
Ja seria hora que molta d’aquesta gent que fa dies que roda, faci com el president Pujol. Que es retiri a feines no tan visibles i deixi fer. Al cap i a la fi, una cosa com la transició ha estat oficialment modèlica. Però només oficialment. Hi ha motius, sobre tot generacionals, per pensar que fou una operació semi-bastarda, geperuda i vulgar, vulgar. (Aconsello, per exemple, la lectura del Llibre “Els assassins de Franco, d’en Francesc-Marc Àlvaro).
Aquesta Jornada va tenir una gran assistència i el nivell de les ponències va exhibir un interès indiscutible. Va visualitzar que Catalunya gaudeix de talent, d’energia i ambició renovades, com en el millor dels seus temps. Catalunya necessita avui donar joc a tot aquest potencial.
Tenim un país molt més avançat que la majoria de les propostes que ara mateix ens vol fer creure una determinada classe política, tant i tant vulgaritzada. Ho sabem nosaltres i ara, simplement, cal que se n’assabentin els demés. I precisament, avui, és un dia perfecte per esbombar-ho!.
Un dia com el d’avui és dia feiner. No cal donar-hi massa tombs. Ho és per un holandès?. Perquè hauria ser diferent per a nosaltres?. Pels catalans, una data com la d’avui ha de ser transparent i li hauríem de contestar xiulant.
L’any passat ho vam exemplificar amb l’organització de la Jornada Generacional d’Economia. Ja ha passat un any d’això. La idea sorgí fa molt de temps al si del Grup Hayek, on una de les principals preocupacions és la de visualitzar que el país està més que preparat per a que es produeixi un relleu generacional. Donada l’ambició de la proposta, es va compartir la iniciativa amb l’Associació Catalana de Professionals i l’Espai Vicens Vives. Fou una sort i una bona experiència poder comptar amb ells.
És cert que només ens apareixen les mòmies que l’imaginari de la transició un dia va posar en dansa. Hi ha massa gent que encara ostenta un protagonisme que ja no li correspon. El seu discurs és rematadament obsolet. Però ocupen càrrecs i llocs que fan d’aturador de les energies renovades que està covant el país. Hi ha tota una generació de nous talents que ocupen càrrecs de responsabilitat en grans empreses, amb idees brillants i amb una gran capacitat d’execució.
Ja seria hora que molta d’aquesta gent que fa dies que roda, faci com el president Pujol. Que es retiri a feines no tan visibles i deixi fer. Al cap i a la fi, una cosa com la transició ha estat oficialment modèlica. Però només oficialment. Hi ha motius, sobre tot generacionals, per pensar que fou una operació semi-bastarda, geperuda i vulgar, vulgar. (Aconsello, per exemple, la lectura del Llibre “Els assassins de Franco, d’en Francesc-Marc Àlvaro).
Aquesta Jornada va tenir una gran assistència i el nivell de les ponències va exhibir un interès indiscutible. Va visualitzar que Catalunya gaudeix de talent, d’energia i ambició renovades, com en el millor dels seus temps. Catalunya necessita avui donar joc a tot aquest potencial.
Tenim un país molt més avançat que la majoria de les propostes que ara mateix ens vol fer creure una determinada classe política, tant i tant vulgaritzada. Ho sabem nosaltres i ara, simplement, cal que se n’assabentin els demés. I precisament, avui, és un dia perfecte per esbombar-ho!.
dimecres, d’octubre 11, 2006
Amistats perilloses
Dilluns tocava dinar amb el meu amic erky, el de les discussions maratonianes. Amb ració doble: el meu amic em volia presentar un altre de la seva casta.
El dinar va acabar a les sis. A quarts de cinc ens van convidar a abandonar el menjador i anar cap a la zona de bar.
Parlem del món, del què –creiem- pot fer-lo cruixir. Parlem també de Catalunya, del discurs esquerranós dominant, de les eleccions al Parlament. En el meu fur intern penso que aquest parell no han sortit de l’armari. Pel que em diuen, són liberals, sionistes, pro-americans i favorables a un pacte amb CiU. Parlem, doncs, del que han fet Esquerra i Convergència –i Unió- en els darrers temps, per mirar d’avançar-nos cap on aniran els possibles pactes del dia després. La seva perspectiva és del tot incompatible amb la versió oficial del partit. Aquest parell, em refermo, és impossible que hagin sortit de l’armari!.
Sembla mentida però aquí hi ha algú que ha fet les coses bastant mal fetes, comento. Per a mi, la diferència amb les darreres eleccions, és que ara mateix en Mas comença la cursa inflat com un paó amb tota la ploma estesa, exultant. Algú li ha aplanat el terreny més escabrós: la sociovergència. Els pactes amb Esquerra es poden fer sempre que es vulgui, o no. Però sobre tot, ara el problema el té ERC com a partit. Segons per on es decanti, pot patir unes tensions que no les aguantarà. El “cinturó roig” erky té la pell molt fina, perquè no suporta la gent com vosaltres, la que pactaria tranquil·lament amb Convergència. Però tal i com estan les coses, a més, ara vosaltres tindreu seriosos problemes si finalment ERC es decanta per fer president Montilla. En Maragall ja fou un vertader disgust, però per empassar-se en Montilla cal tenir a més d’un aparell digestiu especial, un barram flexible com el d’una anaconda. I jo us veig amb la boqueta de pinyò.
En Mas espanta perquè porta massa laca. Però en Carod fa por als propis militants. No m’ho diuen ells; la conclusió és de collita pròpia. Mai m’ha passat això amb CiU, de dir si els “jefes” tiran per a qui o per allí, ja m’han vist prou. En aquest sentit puc anar bastant més tranquil per la vida que un militant d’ERC. Mai va ser un problema pels convergents o per la gent d’Unió, ser amic d’un erky. Al contrari, sempre hi va haver un punt d’admiració per la forma tan directa que feien segons quina mena de plantejaments. Però ara mateix, a ERC, si proclames cert tipus de referents, d’amistats, pots esdevenir altament perillós.
Ben aviat caldrà triar. Serà caixa o faixa. I aquí és on realment es veurà quines són, de forma gairebé definitiva, les amistats realment perilloses. Un tipus d’entesa o altra farà que l’abisme nacionalista és consolidi irremeiablement o bé que la ferida comenci a cicatritzar amb molta més facilitat de la que hom li suposa.
Dilluns tocava dinar amb el meu amic erky, el de les discussions maratonianes. Amb ració doble: el meu amic em volia presentar un altre de la seva casta.
El dinar va acabar a les sis. A quarts de cinc ens van convidar a abandonar el menjador i anar cap a la zona de bar.
Parlem del món, del què –creiem- pot fer-lo cruixir. Parlem també de Catalunya, del discurs esquerranós dominant, de les eleccions al Parlament. En el meu fur intern penso que aquest parell no han sortit de l’armari. Pel que em diuen, són liberals, sionistes, pro-americans i favorables a un pacte amb CiU. Parlem, doncs, del que han fet Esquerra i Convergència –i Unió- en els darrers temps, per mirar d’avançar-nos cap on aniran els possibles pactes del dia després. La seva perspectiva és del tot incompatible amb la versió oficial del partit. Aquest parell, em refermo, és impossible que hagin sortit de l’armari!.
Sembla mentida però aquí hi ha algú que ha fet les coses bastant mal fetes, comento. Per a mi, la diferència amb les darreres eleccions, és que ara mateix en Mas comença la cursa inflat com un paó amb tota la ploma estesa, exultant. Algú li ha aplanat el terreny més escabrós: la sociovergència. Els pactes amb Esquerra es poden fer sempre que es vulgui, o no. Però sobre tot, ara el problema el té ERC com a partit. Segons per on es decanti, pot patir unes tensions que no les aguantarà. El “cinturó roig” erky té la pell molt fina, perquè no suporta la gent com vosaltres, la que pactaria tranquil·lament amb Convergència. Però tal i com estan les coses, a més, ara vosaltres tindreu seriosos problemes si finalment ERC es decanta per fer president Montilla. En Maragall ja fou un vertader disgust, però per empassar-se en Montilla cal tenir a més d’un aparell digestiu especial, un barram flexible com el d’una anaconda. I jo us veig amb la boqueta de pinyò.
En Mas espanta perquè porta massa laca. Però en Carod fa por als propis militants. No m’ho diuen ells; la conclusió és de collita pròpia. Mai m’ha passat això amb CiU, de dir si els “jefes” tiran per a qui o per allí, ja m’han vist prou. En aquest sentit puc anar bastant més tranquil per la vida que un militant d’ERC. Mai va ser un problema pels convergents o per la gent d’Unió, ser amic d’un erky. Al contrari, sempre hi va haver un punt d’admiració per la forma tan directa que feien segons quina mena de plantejaments. Però ara mateix, a ERC, si proclames cert tipus de referents, d’amistats, pots esdevenir altament perillós.
Ben aviat caldrà triar. Serà caixa o faixa. I aquí és on realment es veurà quines són, de forma gairebé definitiva, les amistats realment perilloses. Un tipus d’entesa o altra farà que l’abisme nacionalista és consolidi irremeiablement o bé que la ferida comenci a cicatritzar amb molta més facilitat de la que hom li suposa.
dimarts, d’octubre 10, 2006
Tsunamis que venen
Ahir tornava cap a casa, amb la ràdio encesa. Anunciaven la descoberta d’un material semblant al metall, però d’una flexibilitat que aquest element no posseeix. Citaven, per exemplificar el grau de la descoberta, que amb aquest nou material es podrien fabricar teclats d’ordinador enrotllables. La combinació de lleugeresa i flexibilitat, donaria com a resultat una nova generació de productes absolutament diferents.
Fa temps que he sentit parlar de les revolucions que s’albiren. Les coses que faran canviar al món –el nostres, és clar-. I sobre tot es concentraven en dos tipus: les autopistes de la informació i la descoberta de nous materials.
Especialment, aquests darrers representaran el canvi de moltes coses. En el termini de quinze o vint anys segurament el món començarà imparablement a ser el que, de moment, només hem vist a la pantalla gran en alguna pel·lícula classificada de ciència ficció.
El que és més bèstia de tot, és que les revolucions tecnològiques són tan intuïdes que gairebé ja són conegudes. Només cal descobrir-les. Se sap el tipus de material necessari per a tal o qual tipus de sector i només cal fer la descoberta. És a dir, que ara mateix, hi ha exercits de gent que treballen com a “xinos” en laboratoris de recerca, en camps molts diversos de la nostra activitat humana (industrial, alimentació, farmacèutica, etc., etc.) per lograr arribar a fer les fórmules magistrals d’aquesta generació de nous materials.
Els anomenats “grans conductors” seran d’una influència brutal. BRUTAL. Tenen un fotimer d’aplicacions i les més palpables per al comú dels mortals serà en el sector de la construcció. Els grans conductors faran possibles les cases del futur. Aquestes merdetes lleugeres, però de formes avantguardistes i aerodinàmiques, seran els habitacles del demà. Milloraran el rendiment energètic, de forma que per calefactar o refrigerar una merdeta d’aquestes, gairebé no es consumirà energia. Condicionarà absolutament tot el sistema d’instal·lacions que avui hi ha en un casa i no cal dir que la domòtica –tecnologia que fa que una casa esdevingui intel·ligent- serà molt més abastable i eficaç.
Això farà, per exemple, que edificacions que avui ens les mirem com autèntiques aberracions arquitectòniques, pel seu alt índex cutreril, dintre de cinquanta o cent anys, haurà humans que en pagaran fortunes per poder reviure l’experiència de ser “autèntic”.
Hi ha tota una revolució sorda que és a punt d’explosionar per damunt dels nostres caps. Espero que ho podrem pair –no ens queda altre remei-. Perquè serà una reacció en cadena amb efectes més devastadors que un tsunami. I sort d’aquest tsunami!
Ahir tornava cap a casa, amb la ràdio encesa. Anunciaven la descoberta d’un material semblant al metall, però d’una flexibilitat que aquest element no posseeix. Citaven, per exemplificar el grau de la descoberta, que amb aquest nou material es podrien fabricar teclats d’ordinador enrotllables. La combinació de lleugeresa i flexibilitat, donaria com a resultat una nova generació de productes absolutament diferents.
Fa temps que he sentit parlar de les revolucions que s’albiren. Les coses que faran canviar al món –el nostres, és clar-. I sobre tot es concentraven en dos tipus: les autopistes de la informació i la descoberta de nous materials.
Especialment, aquests darrers representaran el canvi de moltes coses. En el termini de quinze o vint anys segurament el món començarà imparablement a ser el que, de moment, només hem vist a la pantalla gran en alguna pel·lícula classificada de ciència ficció.
El que és més bèstia de tot, és que les revolucions tecnològiques són tan intuïdes que gairebé ja són conegudes. Només cal descobrir-les. Se sap el tipus de material necessari per a tal o qual tipus de sector i només cal fer la descoberta. És a dir, que ara mateix, hi ha exercits de gent que treballen com a “xinos” en laboratoris de recerca, en camps molts diversos de la nostra activitat humana (industrial, alimentació, farmacèutica, etc., etc.) per lograr arribar a fer les fórmules magistrals d’aquesta generació de nous materials.
Els anomenats “grans conductors” seran d’una influència brutal. BRUTAL. Tenen un fotimer d’aplicacions i les més palpables per al comú dels mortals serà en el sector de la construcció. Els grans conductors faran possibles les cases del futur. Aquestes merdetes lleugeres, però de formes avantguardistes i aerodinàmiques, seran els habitacles del demà. Milloraran el rendiment energètic, de forma que per calefactar o refrigerar una merdeta d’aquestes, gairebé no es consumirà energia. Condicionarà absolutament tot el sistema d’instal·lacions que avui hi ha en un casa i no cal dir que la domòtica –tecnologia que fa que una casa esdevingui intel·ligent- serà molt més abastable i eficaç.
Això farà, per exemple, que edificacions que avui ens les mirem com autèntiques aberracions arquitectòniques, pel seu alt índex cutreril, dintre de cinquanta o cent anys, haurà humans que en pagaran fortunes per poder reviure l’experiència de ser “autèntic”.
Hi ha tota una revolució sorda que és a punt d’explosionar per damunt dels nostres caps. Espero que ho podrem pair –no ens queda altre remei-. Perquè serà una reacció en cadena amb efectes més devastadors que un tsunami. I sort d’aquest tsunami!
dissabte, d’octubre 07, 2006
De Mallorca
Avui han aterrat de Mallorca els meus estimats sogres. Quan ells són per aquí, totes les rutines queden trasbalsades. És normal. A vegades penso que si arriba a ser la situació a l’inrevés, que jo ho hagués hagut de deixar-ho tot i anar a viure a sa roqueta, no sé si ho haguéssim suportat. Vull dir que no sé si haguéssim hagut d’anar cadascú pel seu cantó.
Recordo els primers anys, cada cop que ens acomiadàvem a l’aeroport. Era un veritable drama. Jo tenia una sensació de lladre, d’algu que s’emporta per la via de la força el seu més preuat tresor. Allò era un autèntic drama amb bany de llàgrimes. Abraçades amb el pare i abraçades amb la mare. I moltes llàgrimes pel mig.
Ara la cosa ja comença a ser més suportable. Al manco per a mi. Si raja alguna llàgrima, ja no m’afecta. Sé que és part del ritual.
Però ara he de gaudir. Els meus sogres no me’ls mereixo. Sé que m’aprecien molt i a mi em ve molt de gust trobar-los, sigui aquí o a Mallorca. Ara, doncs, toca gaudir de la visita. Els plors encara són ben lluny. Vindran, segur. Però encara són prou lluny per comencçar a sentir un mínim de neguit.
Avui han aterrat de Mallorca els meus estimats sogres. Quan ells són per aquí, totes les rutines queden trasbalsades. És normal. A vegades penso que si arriba a ser la situació a l’inrevés, que jo ho hagués hagut de deixar-ho tot i anar a viure a sa roqueta, no sé si ho haguéssim suportat. Vull dir que no sé si haguéssim hagut d’anar cadascú pel seu cantó.
Recordo els primers anys, cada cop que ens acomiadàvem a l’aeroport. Era un veritable drama. Jo tenia una sensació de lladre, d’algu que s’emporta per la via de la força el seu més preuat tresor. Allò era un autèntic drama amb bany de llàgrimes. Abraçades amb el pare i abraçades amb la mare. I moltes llàgrimes pel mig.
Ara la cosa ja comença a ser més suportable. Al manco per a mi. Si raja alguna llàgrima, ja no m’afecta. Sé que és part del ritual.
Però ara he de gaudir. Els meus sogres no me’ls mereixo. Sé que m’aprecien molt i a mi em ve molt de gust trobar-los, sigui aquí o a Mallorca. Ara, doncs, toca gaudir de la visita. Els plors encara són ben lluny. Vindran, segur. Però encara són prou lluny per comencçar a sentir un mínim de neguit.
divendres, d’octubre 06, 2006
Odis d’arrel comuna
Sopar amb en Vicenç Villatoro és una d’aquelles sorts que no toca cada dia. El que més em meravella d’aquesta persona és la seva inacabable afabilitat. I em meravella, també, el fet que sigui un personatge tan accessible. És un home que s’apunta a un bombardeig.
Ahir vam fer un sopar d’amics, a casa d’un particular, on a més hi vam colar el Sr.Villatoro. La cosa és així de simplonament casolana. Però fou una vetllada per recordar.
Hi va sortir de tot. Abastament, les eleccions catalanes. El tripartit. El tripartit disseccionat. CiU i la consegüent dissecció. ERC i les famílies internes, també foren disseccionades. El PSC, des del congrés del 94 amb foto fixa dels obiolistes, maragallistes i montillistes. Vam parlar d’uns quants trotskistes, però tot i així, ICV van ser els absents de la conversa. Petites dosis inevitables de PP-Piqué i PP-Rajoy. El Barça i com han volat els drets televisius de TV3 cap a Mediapro. En Joan Laporta. El dia després, tema molt obert. Els jueus i els xuetons de Mallorca. Els jueus i Israel. El sionisme.
En Villatoro té la virtut de donar contingut a moltes de les coses que potser et ronden de forma intuïtiva. Te les fa palpables amb un esforç d’abstracció monstruós. Mentre parla, traça quatre esboços a l’aire com si dibuixes no sé què i, “ta-txan”!, allí les tens. Allí t’apareix nítidament l’explicació de l’anticatalanisme i l’antisemitisme: “és la reacció en contra la modernitat”. És un odi d’arrel comuna.
Catalans i jueus són una colla de botiguers, que han basat el seu èxit en la meritocràcia. No encaixen en els vells esquemes d’una societat pautada per la sang, que s’estructura per la gràcia de Déu. Uns i altres la destaroten per complert: amb esforç i diners pots passar de l’estament més baix a una ascensió cap al cim més alt. “És la lluita entre els guerrers i els mercaders”. Aquesta animadversió existent a Espanya vers catalans i jueus té aquesta matriu comuna, i en Villatoro te l’explica en el temps de cruspir-te una cuixa de conill amb cloïsses. Crec que, a més, pot fer-se extensiu a l’antiamericanisme militant i estúpid, que també amara tantes raconades del nostre món. Els americans han fet de la meritocràcia la seva religió. Pecat més gros no pot existir, a ulls de tant funcionari de fet o vocacional.
Ens aixequem de la taula a quarts de dues, ben llargs. Encara dona per fer-la petar a peu dret. En Villatoro, que venia escopetejat de Vilafranca del Penedès, s’acomiada de tothom amb un somriure que torna a xuflar amabilitat pels quatre cantons. I posa la directa cap a Terrassa, que demà serà un altre dia.
Sopar amb en Vicenç Villatoro és una d’aquelles sorts que no toca cada dia. El que més em meravella d’aquesta persona és la seva inacabable afabilitat. I em meravella, també, el fet que sigui un personatge tan accessible. És un home que s’apunta a un bombardeig.
Ahir vam fer un sopar d’amics, a casa d’un particular, on a més hi vam colar el Sr.Villatoro. La cosa és així de simplonament casolana. Però fou una vetllada per recordar.
Hi va sortir de tot. Abastament, les eleccions catalanes. El tripartit. El tripartit disseccionat. CiU i la consegüent dissecció. ERC i les famílies internes, també foren disseccionades. El PSC, des del congrés del 94 amb foto fixa dels obiolistes, maragallistes i montillistes. Vam parlar d’uns quants trotskistes, però tot i així, ICV van ser els absents de la conversa. Petites dosis inevitables de PP-Piqué i PP-Rajoy. El Barça i com han volat els drets televisius de TV3 cap a Mediapro. En Joan Laporta. El dia després, tema molt obert. Els jueus i els xuetons de Mallorca. Els jueus i Israel. El sionisme.
En Villatoro té la virtut de donar contingut a moltes de les coses que potser et ronden de forma intuïtiva. Te les fa palpables amb un esforç d’abstracció monstruós. Mentre parla, traça quatre esboços a l’aire com si dibuixes no sé què i, “ta-txan”!, allí les tens. Allí t’apareix nítidament l’explicació de l’anticatalanisme i l’antisemitisme: “és la reacció en contra la modernitat”. És un odi d’arrel comuna.
Catalans i jueus són una colla de botiguers, que han basat el seu èxit en la meritocràcia. No encaixen en els vells esquemes d’una societat pautada per la sang, que s’estructura per la gràcia de Déu. Uns i altres la destaroten per complert: amb esforç i diners pots passar de l’estament més baix a una ascensió cap al cim més alt. “És la lluita entre els guerrers i els mercaders”. Aquesta animadversió existent a Espanya vers catalans i jueus té aquesta matriu comuna, i en Villatoro te l’explica en el temps de cruspir-te una cuixa de conill amb cloïsses. Crec que, a més, pot fer-se extensiu a l’antiamericanisme militant i estúpid, que també amara tantes raconades del nostre món. Els americans han fet de la meritocràcia la seva religió. Pecat més gros no pot existir, a ulls de tant funcionari de fet o vocacional.
Ens aixequem de la taula a quarts de dues, ben llargs. Encara dona per fer-la petar a peu dret. En Villatoro, que venia escopetejat de Vilafranca del Penedès, s’acomiada de tothom amb un somriure que torna a xuflar amabilitat pels quatre cantons. I posa la directa cap a Terrassa, que demà serà un altre dia.
dijous, d’octubre 05, 2006
Aixecar-te la camisa
Fa dies que he deixat d’escandalitzar-me del que n’arriba a ser de dolenta la qualitat d’un telenotícies. A TV3, és clar, que és la que hauria de ser el meu referent natural. Què a segons quines televisions facin segons què, m’és absolutament igual. Però a TV3 no. I la preocupació se m’ha esfumat per aquella vella teoria de “mort el gos, morta la ràbia”. No l’engego.
Tot i així, hi ha algun migdia –com ahir- que pot ser que la pugui veure donat que faig l’àpat a casa dels meus pares (qualitat de vida, vaja). Aleshores torno a escandalitzar-me de forma més sedada per mor d’uns canalonets casolans farcits amb gambes, mare de lluç, julivert i puntes de bacallà. Ben gratinats.
Quan ve el moment que et passen la notícia del plató al lloc dels fets, la cosa fa figa com mai havia vist abans. Els corresponsals de TV3 que deambulen en l’àmbit del Principat són gent contractada a una ETT. Podrien vendre perfectament perfums pirates o tupewares. Però se’ls veu que la feina de periodista els hi ve gran i grossa. La notícia no té cap mena d’interès, el tractament de la suposada notícia encara menys i la forma d’expressar-se és apta només per a les partides de dominó en qualsevol casino de poble o barriada.
És a dir, quan acabes l’estona que has dedicat a intentar saber que passa el món tens la sensació que t’han aixecat la camisa.
La professionalitat d’aquests personatges –aquí ara hi incloc tothom, corresponsals o no- toca sostre quan et serveixen una notícia “bomba”, que ha sortit d’INTERNET!: a en ZP li birlen la poltrona. Cal esperar un parell de segons –si voleu sis segons, perque no m’acuseu d’exagerat- per veure que és una conya marinera. Però ells t’ho plantifiquen, com es veu que també han fet en la majoria de televisions de l’estat. I t’ho vesteixen de notícia. I confesso que em sento entre estafat i ofès. Estafat, perquè aquests tril·lers treballen en una estructura professional. Ofès, perquè m’estan tractant directament d’imbècil. Cal ser un imbècil dels grans per empassar-se aquell vídeo creient que has menjat notícia.
Però vet aquí que ara –aquí torna a veure’s la solvència d’aquests professionals- s’han emprenyat, al descobrir que la notícia no és notícia. Em demano si a l’ETT els van advertir que calia saber contrastar una notícia, a més de tenir coneixements lleugers de navegació per internet. Resulta que la pel·liculeta on apareix el robatori de la cadira d’en ZP és un spot, llençat per l’agència BBDO. S’han indignat els mitjans, perquè els han utilitzat. Els han aixecat la camisa. Tothom ha pogut veure, que sota de la camisa no hi ha absolutament res. És el que, d’altra banda, ja sabíem.
Fa dies que he deixat d’escandalitzar-me del que n’arriba a ser de dolenta la qualitat d’un telenotícies. A TV3, és clar, que és la que hauria de ser el meu referent natural. Què a segons quines televisions facin segons què, m’és absolutament igual. Però a TV3 no. I la preocupació se m’ha esfumat per aquella vella teoria de “mort el gos, morta la ràbia”. No l’engego.
Tot i així, hi ha algun migdia –com ahir- que pot ser que la pugui veure donat que faig l’àpat a casa dels meus pares (qualitat de vida, vaja). Aleshores torno a escandalitzar-me de forma més sedada per mor d’uns canalonets casolans farcits amb gambes, mare de lluç, julivert i puntes de bacallà. Ben gratinats.
Quan ve el moment que et passen la notícia del plató al lloc dels fets, la cosa fa figa com mai havia vist abans. Els corresponsals de TV3 que deambulen en l’àmbit del Principat són gent contractada a una ETT. Podrien vendre perfectament perfums pirates o tupewares. Però se’ls veu que la feina de periodista els hi ve gran i grossa. La notícia no té cap mena d’interès, el tractament de la suposada notícia encara menys i la forma d’expressar-se és apta només per a les partides de dominó en qualsevol casino de poble o barriada.
És a dir, quan acabes l’estona que has dedicat a intentar saber que passa el món tens la sensació que t’han aixecat la camisa.
La professionalitat d’aquests personatges –aquí ara hi incloc tothom, corresponsals o no- toca sostre quan et serveixen una notícia “bomba”, que ha sortit d’INTERNET!: a en ZP li birlen la poltrona. Cal esperar un parell de segons –si voleu sis segons, perque no m’acuseu d’exagerat- per veure que és una conya marinera. Però ells t’ho plantifiquen, com es veu que també han fet en la majoria de televisions de l’estat. I t’ho vesteixen de notícia. I confesso que em sento entre estafat i ofès. Estafat, perquè aquests tril·lers treballen en una estructura professional. Ofès, perquè m’estan tractant directament d’imbècil. Cal ser un imbècil dels grans per empassar-se aquell vídeo creient que has menjat notícia.
Però vet aquí que ara –aquí torna a veure’s la solvència d’aquests professionals- s’han emprenyat, al descobrir que la notícia no és notícia. Em demano si a l’ETT els van advertir que calia saber contrastar una notícia, a més de tenir coneixements lleugers de navegació per internet. Resulta que la pel·liculeta on apareix el robatori de la cadira d’en ZP és un spot, llençat per l’agència BBDO. S’han indignat els mitjans, perquè els han utilitzat. Els han aixecat la camisa. Tothom ha pogut veure, que sota de la camisa no hi ha absolutament res. És el que, d’altra banda, ja sabíem.
dimecres, d’octubre 04, 2006
Les campanyes electorals
Avui he anat a omplir el formulari a l’estafeta de correus, per tal de poder exercir el dret a vot. Jo estic empadronat a Barcelona, però visc com un semi Déu al Maresme. Fa dies, que penso seriosament en retornar, però em fa una mandra majúscula.
Un cop ho he tingut enllestit, m’ha agafat la temptació de tornar a fer el ronso pels carrers. Però he desistit. Ja vaig dir ahir que cal vèncer la temptació o pots caure en una addicció encara per catalogar.
Caminant cap a la feina, pensava que jo –i penso que com jo, moltissima gent- ja tinc més que decidit el meu vot. Tinc presa la decisió teòricament abans de que comenci la campanya. Just quan ahir o abans d’ahir en Madí i en Zaragoza s’estiraven infantilment el monyo per veure si hi ha debat o no entre els seus respectius candidats. O just quan avui a en Montilla li surt la Espanya que porta a dins i demana fer un debat en castellà per a una cadena d’àmbit estatal.
Aquest ambient tan summament raquític des del punt de vista mental, em fa pressuposar:
1) Dubto seriosament que l’abstenció es mobilitzi a la baixa si no s’albira una mica més d’intel·ligència en l’horitzó.
2) Dubto seriosament, també, que vist en el que s’està convertint una campanya electoral, potser podem concloure que són del tot prescindibles.
En realitat, la feina d’un polític o d’una formació política no s’improvisa –planifica?- en quinze dies de campanya. És el dia a dia entre períodes electorals que es va conformant el gruix d’un programa, d’una manera de fer i d’actuar.
Hi ha un dispendi tan gros de diners i d’energies, que en absolut queda justificat embrancar-los en el pur tacticisme. Al cap i a la fi, la ciutadania passa olímpicament del vol ras al qual ens vol imbuir la classe política. Em puc fer l’autista davant d’aquest fet, sí. Però jo pensaria en abolir les campanyes electorals, vist el grau d’irresponsabilitat en el qual s’han convertit. Senzillament no ens ho podem permetre.
Avui he anat a omplir el formulari a l’estafeta de correus, per tal de poder exercir el dret a vot. Jo estic empadronat a Barcelona, però visc com un semi Déu al Maresme. Fa dies, que penso seriosament en retornar, però em fa una mandra majúscula.
Un cop ho he tingut enllestit, m’ha agafat la temptació de tornar a fer el ronso pels carrers. Però he desistit. Ja vaig dir ahir que cal vèncer la temptació o pots caure en una addicció encara per catalogar.
Caminant cap a la feina, pensava que jo –i penso que com jo, moltissima gent- ja tinc més que decidit el meu vot. Tinc presa la decisió teòricament abans de que comenci la campanya. Just quan ahir o abans d’ahir en Madí i en Zaragoza s’estiraven infantilment el monyo per veure si hi ha debat o no entre els seus respectius candidats. O just quan avui a en Montilla li surt la Espanya que porta a dins i demana fer un debat en castellà per a una cadena d’àmbit estatal.
Aquest ambient tan summament raquític des del punt de vista mental, em fa pressuposar:
1) Dubto seriosament que l’abstenció es mobilitzi a la baixa si no s’albira una mica més d’intel·ligència en l’horitzó.
2) Dubto seriosament, també, que vist en el que s’està convertint una campanya electoral, potser podem concloure que són del tot prescindibles.
En realitat, la feina d’un polític o d’una formació política no s’improvisa –planifica?- en quinze dies de campanya. És el dia a dia entre períodes electorals que es va conformant el gruix d’un programa, d’una manera de fer i d’actuar.
Hi ha un dispendi tan gros de diners i d’energies, que en absolut queda justificat embrancar-los en el pur tacticisme. Al cap i a la fi, la ciutadania passa olímpicament del vol ras al qual ens vol imbuir la classe política. Em puc fer l’autista davant d’aquest fet, sí. Però jo pensaria en abolir les campanyes electorals, vist el grau d’irresponsabilitat en el qual s’han convertit. Senzillament no ens ho podem permetre.
dimarts, d’octubre 03, 2006
Davant el Colmado Quílez
Hi ha cops que m’agrada deixar passar el temps. Sense fer res en concret, simplement deambular. Crec que és un luxe descobrir un plaer com aquest. És un autèntic perill si t’hi aficiones. Però si ho fas de tant en tant, és molt saludable. Sinó recordo malament ja n’he parlat en alguna altra ocasió, quan vaig anar al Tall Anglès.
M’agrada veure molt els aparadors. Transmeten, sens dubte, el segell de cada casa. En els aparadors s’hi poden fer moltes lectures. Per exemple, si volto pel centre de Barcelona, intento fer-m‘ho venir bé per anar a petar a l’aparador del Colmado Quílez. A vegades em ve més de gust anar a veure La Pedrera o la Casa de les Punxes. Però també cal mirar de tant en tant el Colmado Quilez. Hi ha molt de missatge subliminal entaforat. La forma com han composat tota aquella mini-escenografia destil·la molt més que el vulgar impuls d’intentar encolomar-te una llauna de tonyina o de bonítol, d’espàrrecs o una pota dissecada del millor jabujo. Hi ha sempre material de primera dins aquell establiment, o sia que si vas afamat, pots anar directe a l’interior que sempre en sortiràs content.
Hi ha alguna ment sensible que, per exemple, tria els tons de la mercaderia a exhibir. Fa una composició prou harmònica amb tota una sèrie d’objectes que no s’han concebut precisament per formar cap part orquestrada d’una obra d’art. Hi ha la majoria dels cops un cant al minimalisme.
Hòstia, jo recordo les lloances que rebia en Michael Nyman. Aquest personatge va començar fent bandes sonores amb el director Peter Greenaway. L’any 1982 un i altre van fer un treball memorable a “The Draughtsman's Contract”, que la recomano de totes, totes. Després d’això i amb temps i una canya en Nyman va anar pujant com l’escuma fins que es va convertir en el pare del puto minimalisme dut a les bandes sonores. L’any 1988 tornen a fer feina junts a “Drowing by numbers” i allí ja comença albirar la ploma minimal del compositor. Ara, en Nyman, quan va cavalcar en el minimalisme talment com una divinitat, va ser venent discs i fent concerts a base de tocar un “La” en el seu puto piano durant trenta-set minuts. Després d’això un dels seus ditets anava –magistralment- a la tecla del “La sostingut” tres cops, i tres cops més per tocar –interpretar- un “Si bemoll”. Això el duia a recuperar el primer “La”, que repetia novament per espai de trenta-set minuts més, tancava la tapa del piano, aixecava el cul de la cadira, s’inclinava reverencialment al públic –snob- de Barcelona que li llençava una sonada ovació i una quantitat gens menyspreable de “bravos”. (No vull ni pensar un bis d’aquest personatge, que tranquil·lament podia significar una nova tongada de “La’s”).
I això és el que em suggereix l’aparador del Colmado Quilez, tot ell endreçat, fent repeticions d’una llauna bàsicament groga -de tonyina-, combinant intencionadament amb alguna d’espàrrecs o de cloïsses: una composició impecable d’art entre pop i minimal. No veig el perquè una obra com aquesta no mereixi els mateixos aplaudiments que un pedant i puto concert d’en Nyman. De debó que no ho entenc, a més de considerar-ho una monumental injustícia.
Quan m’estic encenent, un dit sincopadament repica en el meu omòplat. Em giro i no, no és el capoll de’n Nyman.
-Me podria dar una moneda de dos euros?
Molt gilipollament començo a furgar i veig que no porto ni una moneda al damunt. Per sort me n’adono, també, que estic fent el gilipolles. I el paio sembla que m'ho vol fer notar:
-No me quieres dar nada porque soy àrabe, verdad? Eres un poco racista.
-Bueno, hay dos cosas indiscutibles: que no tengo ni una moneda y que tu, àrabe o no, eres un jeta con tarifa plana.
- Eres otro racista. Por eso te molesta que haya tantos àrabes en Barcelona.
-No. (I li assenyalo l’aparador). Me parece patetico que, delante de todo esto, lo único que se te ocurra sea dar la lata.
Hi ha cops que m’agrada deixar passar el temps. Sense fer res en concret, simplement deambular. Crec que és un luxe descobrir un plaer com aquest. És un autèntic perill si t’hi aficiones. Però si ho fas de tant en tant, és molt saludable. Sinó recordo malament ja n’he parlat en alguna altra ocasió, quan vaig anar al Tall Anglès.
M’agrada veure molt els aparadors. Transmeten, sens dubte, el segell de cada casa. En els aparadors s’hi poden fer moltes lectures. Per exemple, si volto pel centre de Barcelona, intento fer-m‘ho venir bé per anar a petar a l’aparador del Colmado Quílez. A vegades em ve més de gust anar a veure La Pedrera o la Casa de les Punxes. Però també cal mirar de tant en tant el Colmado Quilez. Hi ha molt de missatge subliminal entaforat. La forma com han composat tota aquella mini-escenografia destil·la molt més que el vulgar impuls d’intentar encolomar-te una llauna de tonyina o de bonítol, d’espàrrecs o una pota dissecada del millor jabujo. Hi ha sempre material de primera dins aquell establiment, o sia que si vas afamat, pots anar directe a l’interior que sempre en sortiràs content.
Hi ha alguna ment sensible que, per exemple, tria els tons de la mercaderia a exhibir. Fa una composició prou harmònica amb tota una sèrie d’objectes que no s’han concebut precisament per formar cap part orquestrada d’una obra d’art. Hi ha la majoria dels cops un cant al minimalisme.
Hòstia, jo recordo les lloances que rebia en Michael Nyman. Aquest personatge va començar fent bandes sonores amb el director Peter Greenaway. L’any 1982 un i altre van fer un treball memorable a “The Draughtsman's Contract”, que la recomano de totes, totes. Després d’això i amb temps i una canya en Nyman va anar pujant com l’escuma fins que es va convertir en el pare del puto minimalisme dut a les bandes sonores. L’any 1988 tornen a fer feina junts a “Drowing by numbers” i allí ja comença albirar la ploma minimal del compositor. Ara, en Nyman, quan va cavalcar en el minimalisme talment com una divinitat, va ser venent discs i fent concerts a base de tocar un “La” en el seu puto piano durant trenta-set minuts. Després d’això un dels seus ditets anava –magistralment- a la tecla del “La sostingut” tres cops, i tres cops més per tocar –interpretar- un “Si bemoll”. Això el duia a recuperar el primer “La”, que repetia novament per espai de trenta-set minuts més, tancava la tapa del piano, aixecava el cul de la cadira, s’inclinava reverencialment al públic –snob- de Barcelona que li llençava una sonada ovació i una quantitat gens menyspreable de “bravos”. (No vull ni pensar un bis d’aquest personatge, que tranquil·lament podia significar una nova tongada de “La’s”).
I això és el que em suggereix l’aparador del Colmado Quilez, tot ell endreçat, fent repeticions d’una llauna bàsicament groga -de tonyina-, combinant intencionadament amb alguna d’espàrrecs o de cloïsses: una composició impecable d’art entre pop i minimal. No veig el perquè una obra com aquesta no mereixi els mateixos aplaudiments que un pedant i puto concert d’en Nyman. De debó que no ho entenc, a més de considerar-ho una monumental injustícia.
Quan m’estic encenent, un dit sincopadament repica en el meu omòplat. Em giro i no, no és el capoll de’n Nyman.
-Me podria dar una moneda de dos euros?
Molt gilipollament començo a furgar i veig que no porto ni una moneda al damunt. Per sort me n’adono, també, que estic fent el gilipolles. I el paio sembla que m'ho vol fer notar:
-No me quieres dar nada porque soy àrabe, verdad? Eres un poco racista.
-Bueno, hay dos cosas indiscutibles: que no tengo ni una moneda y que tu, àrabe o no, eres un jeta con tarifa plana.
- Eres otro racista. Por eso te molesta que haya tantos àrabes en Barcelona.
-No. (I li assenyalo l’aparador). Me parece patetico que, delante de todo esto, lo único que se te ocurra sea dar la lata.
dilluns, d’octubre 02, 2006
Fent diàling
Aquest cap de setmana no he obert ni un sol cop la televisió. És un bon símptoma, perquè resulta que no m’he mogut de casa. Començo a pensar que és un objecte més que prescindible, tot i que fomenti usos particularment encomiables com ara la lectura.
Llegir el diari té la pega d’anar desfasat unes vint-i-quatre hores respecte de la notícia. No pot suplir la immediatesa, que és el que durant molt de temps m’ha fet estar “enganxat” a la televisió. Però d’un temps ençà, aquest valor afegit que té la notícia televisada la trobo absolutament prescindible, vist el cúmul de material disfressat d’informació, quan en realitat no és més que pura anècdota.
Estem baixant a nivells dantescs. No sé per on caldrà cercar la informació de debò, però el que és cert és que no corre pels canal que fins ara havíem entens com a mitjans de comunicació. S’ha fet norma el publicitar l’anècdota, la collonadeta, amb l’agravant que aquest costum fa forat i marca tendència.
Avui anant cap a la feina, he engegat la ràdio. M’ha servit per posar-me al dia. I he confirmat que el material noticiable és absoluta beneiteria, que implica perversament periodistes i polítics. Han estat aquests darrers els que s’han dedicat a fer mítings, amb un contingut que em fa sentir vergonya aliena. A vegades no saps si Polònia s’emet en sessió contínua, tot i que les programacions no t’ho confessin. Són els periodistes que se’n fan ressò d'aquesta misèria i per mor d’això, el polític es creu obligat a enfilar el camí de la ruqueria, per tal d’assegurar-se una quota de notícia.
He començat a fer dialing. Anava de RAC1 a Catalunya Ràdio. Ha hagut un moment sobiranament frustrant: a la primera, unes iaies parlaven de la situació vergonyant de les vídues en aquest país. (He pensat que s’ha que de ser molt hipòcrita per anar muntant xiringuitos per salvar el Congo Belga, com si a casa nostra no hi hagués causes solidàries per resoldre). I a Catalunya Ràdio en Madí i Zaragoza protagonitzaven un debat només apte per a ments trastocades. Es fa indispensable patir una pèrdua abundosa de matèria gris per poder aguantar-los. Semblaven dos extraterrestres donat l’interès que els centrava la conversa, tan gremial i només pensant en clau dels seus respectius partits. La realitat corre molt en paral·lel a aquesta classe política.
Fent dialing m’he quedat amb el dubte: és aquest periodisme tan banal el que obliga a que els nostres polítics hagin de baixar a un terreny tan miserable, on aparèixen com a subhumans o són els mateixos polítics que no tenen prou fons i només proporcionen material informatiu tan abominable?.
Aquest cap de setmana no he obert ni un sol cop la televisió. És un bon símptoma, perquè resulta que no m’he mogut de casa. Començo a pensar que és un objecte més que prescindible, tot i que fomenti usos particularment encomiables com ara la lectura.
Llegir el diari té la pega d’anar desfasat unes vint-i-quatre hores respecte de la notícia. No pot suplir la immediatesa, que és el que durant molt de temps m’ha fet estar “enganxat” a la televisió. Però d’un temps ençà, aquest valor afegit que té la notícia televisada la trobo absolutament prescindible, vist el cúmul de material disfressat d’informació, quan en realitat no és més que pura anècdota.
Estem baixant a nivells dantescs. No sé per on caldrà cercar la informació de debò, però el que és cert és que no corre pels canal que fins ara havíem entens com a mitjans de comunicació. S’ha fet norma el publicitar l’anècdota, la collonadeta, amb l’agravant que aquest costum fa forat i marca tendència.
Avui anant cap a la feina, he engegat la ràdio. M’ha servit per posar-me al dia. I he confirmat que el material noticiable és absoluta beneiteria, que implica perversament periodistes i polítics. Han estat aquests darrers els que s’han dedicat a fer mítings, amb un contingut que em fa sentir vergonya aliena. A vegades no saps si Polònia s’emet en sessió contínua, tot i que les programacions no t’ho confessin. Són els periodistes que se’n fan ressò d'aquesta misèria i per mor d’això, el polític es creu obligat a enfilar el camí de la ruqueria, per tal d’assegurar-se una quota de notícia.
He començat a fer dialing. Anava de RAC1 a Catalunya Ràdio. Ha hagut un moment sobiranament frustrant: a la primera, unes iaies parlaven de la situació vergonyant de les vídues en aquest país. (He pensat que s’ha que de ser molt hipòcrita per anar muntant xiringuitos per salvar el Congo Belga, com si a casa nostra no hi hagués causes solidàries per resoldre). I a Catalunya Ràdio en Madí i Zaragoza protagonitzaven un debat només apte per a ments trastocades. Es fa indispensable patir una pèrdua abundosa de matèria gris per poder aguantar-los. Semblaven dos extraterrestres donat l’interès que els centrava la conversa, tan gremial i només pensant en clau dels seus respectius partits. La realitat corre molt en paral·lel a aquesta classe política.
Fent dialing m’he quedat amb el dubte: és aquest periodisme tan banal el que obliga a que els nostres polítics hagin de baixar a un terreny tan miserable, on aparèixen com a subhumans o són els mateixos polítics que no tenen prou fons i només proporcionen material informatiu tan abominable?.
diumenge, d’octubre 01, 2006
Cara de pòquer
La Christine ha vingut a donar classes d’anglès. És una d’aquestes “jipirilis”que va donant voltes, gràcies a un papà que esquitxa sempre que s’acosta la sequera. Ha viscut en mig món, fent coses que qualsevol altre podria fer també, però quedaria perpètuament ancorat. Simplement perquè són d’allò més improductiu i donen justet per anar malvivint. Està encantada amb la ciutat –només faltaria, BCN és tan glamurosa!-. M’explica que son pare és un dels fabricants de xocolata més importants d’Anglaterra. Al cap de no res me n’adono que en realitat vol dir que és el més important d’Anglaterra i un dels més importants del món.
Amb la samarretota que duu i els texans merdosos –causal, en diu ella- me n’adono, també, que al rei dels M&M’s la seva nena li resulta ser la xocolata del lloro. Quan és a punt d’explicar una història d’intringulis familiars, treu un cigarret i de seguida se li atansa un paio del bar on som. Encenedor en mà i li fa l’oferiment:
-foc?
Ella em mira de reüll i em diu ben fluix que els catalans som molt més directes del que mai hagués pensat. I simplement li aclareixo:
-Reina, no ha dit "fuck", però no vagis gaire lluny. Aquest no trigarà gaire en proposar-t’ho.
La Christine ha vingut a donar classes d’anglès. És una d’aquestes “jipirilis”que va donant voltes, gràcies a un papà que esquitxa sempre que s’acosta la sequera. Ha viscut en mig món, fent coses que qualsevol altre podria fer també, però quedaria perpètuament ancorat. Simplement perquè són d’allò més improductiu i donen justet per anar malvivint. Està encantada amb la ciutat –només faltaria, BCN és tan glamurosa!-. M’explica que son pare és un dels fabricants de xocolata més importants d’Anglaterra. Al cap de no res me n’adono que en realitat vol dir que és el més important d’Anglaterra i un dels més importants del món.
Amb la samarretota que duu i els texans merdosos –causal, en diu ella- me n’adono, també, que al rei dels M&M’s la seva nena li resulta ser la xocolata del lloro. Quan és a punt d’explicar una història d’intringulis familiars, treu un cigarret i de seguida se li atansa un paio del bar on som. Encenedor en mà i li fa l’oferiment:
-foc?
Ella em mira de reüll i em diu ben fluix que els catalans som molt més directes del que mai hagués pensat. I simplement li aclareixo:
-Reina, no ha dit "fuck", però no vagis gaire lluny. Aquest no trigarà gaire en proposar-t’ho.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)