L’ètica extraviada
No sé si és un clixé que és pot fer extensible, però sempre he trobat que la gent socialista –que conec- és gent que passa bàsicament mitja vida filosofant. Pensant i escrivint i publicant. Fundant revistes, butlletins i pamflets; teoritzant. Creant col•leccions. Editant textos, reescrivint i revisant articles per posar tota aquella teoria ja publicada en sintonia als nous corrents, que en repassen i en ressegueixen el rastre com no ho fa ningú més.
Passa que moltes de les coses que són objecte de tanta filosofia, en realitat, al que en diríem “ciutadà mig” li interessa ben poc. Donar tombs i més tombs a segons que, a molta gent –i aquí també m’hi incloc jo mateix- li importa un cogombre de l’Egido (que són aquells que tenen una mida que triplica el cogombre “normal” i que a l’any se’n recullen tres o fins a quatre collites). Hi ha un moment, en el qual, voler adoctrinar les masses és una feina ben erma. No serveix absolutament de res, perquè encara que costi de creure, també hi ha un nivell mínim de cordura o d’enteniment en aquells que no som socialistes practicants. Simplement és així d’obvi.
Dintre de tot aquest mercadeig filosòfic -suposadament intel•lectual- el pensament socialista s’apropia del llenguatge, convertint-lo en marca de la casa. En exclusiva. Dic això pensant, per exemple, en el cas de l’ètica. És un concepte amb molta màniga ampla, que pot voler dir moltes coses. O no. Que pot donar lloc a moltes interpretacions. O no. Que fa de paraigües en les situacions més sofertes. O no -si són poc ètiques-.
Hi ha hagut moments ben recents de la nostra història política en que l’ètica fou patrimoni absolut socialista. Només cal tenir l’humor de rellegir alguna cosa no massa llunyana, de l’època d’en Felipe Gonzàlez. Si tu eres una persona èticament correcta, no havia dubte que eres un cas de bon socialista. Només des del socialisme de carnet s’hi podia trobar els actes èticament correctes. L’Alfonso Guerra se’n va fer un tip d’intentar patrimonialitzar “la ètica socialista” a base de repetir-ho. És clar que tot va quedar en broma de mal gust quan va aparèixer l’hermanísimo i després l’astracanada del Gal.
Paradoxalment, el Gal va fer un bon favor als èticament correctes que encara no havien sentit la fe del socialisme. El Gal va ajudar a molta gent a sortir de l’armari i a pensar que podies traginar molta ètica i no pertànyer necessàriament a cap de les sucursals del Psoe. I a molts que ho eren, aquesta ètica socialista els va acabar convidant a la deserció el dia d’anar a votar. L’ètica –la socialista- va quedar anul·lada i des que els socialistes la van repudiar, mai més se n’ha sentit parlar. On podria ser hores d’ara l’ètica?
dijous, d’agost 31, 2006
dimecres, d’agost 30, 2006
Ja és setembre
No cal anar molt viu, per saber que ja és setembre. Els calendaris diran el que vulguin, però la realitat s’imposa: és setembre. Ahir encara no ho era, però avui és un fet consumat.
Vaig estrenar blog fa relativament poc, però m’hi vaig començar a dedicar sobre tot els mesos de juliol i agost. És quan hi he gaudit autènticament. Ara se’m fa molt estrany començar la rutina de sempre. En aquests mesos que dic, el correu-e ha entrat en la fase d’encefalograma pla. Només he hagut de ventilar les immundícies que em proporciona l’spam, o bé contestar els missatges que m’ha generat el blog. Porto un parell de mesos de rutina renovada, a la qual em començava a acostumar sense masses dificultats. Fins i tot, en molts aspectes, prefereixo més la vida virtual que la real. Cony, em fa una mandra tremebunda saber que en Pepito o en Menganito ja ha tornat de vacances i m’ho vol explicar tot. Jo només tinc ganes de dir-li: coi, m’importa un ou i part de l’altre el que hagis pogut fer a Badem-Badem. O al carrer Petritxol. Hòstia, si vols alguna cosa, fes-te blogger. Vols saber de mi?, posa’m a la teva llista d’enllaços i de tan en tan hi fas “click”. Per la xarxa he “conegut” gent bastant més interessant que tu i les teves ganes gilipolles d’anar foten el dominguero pel món.
Em comencen a arribar correus-e de feina. D’aquella que no puc eludir, perquè m’hi van els cigrons. Em fa molta, molta mandra ressuscitar segons quina mena de contacte. Però el que més em té capficat és trobar la forma de poder seguir fent el post diari, sense que em representi un destorb al quefer de sempre.
Aquest estiu ho he pogut fer en situacions idíl•liques: a casa, encarat a la mar. Fent sol, fent tempesta, guaitant els vaixells, les banyistes, el tren que ara passa parsimoniós i picant un albercoc o una cirera. Ho he fet des d’un hotel-balneari a Euskadi, on havies d’anar en boles per arreu i tothom content i feliç de veure’t amb barnús -i en boles-. “Però ningú me les pot tocar fins que a l’habitació hi rutlli el Wifi”. Vam canviar tres cops perquè la connexió no apareixia i a la fi ho va haver de solucionar el cable de sempre. Al restaurant, on vaig anar a amb la meva dona per incloure receptari mallorquí, vaig demanar connexió a internet –no vaig dir el perquè-. Sortia de la cuina, amb l’excusa de fer una copeta i donava una ullada a un possible text. No m’imagino com fins ara aturant, si cal, el món per mor del blog.
Ara ja comença a haver un augment de trànsit considerable a les rondes, el telèfon torna a botar amb el nervi de sempre i el correu-e s’omple dels remitents habituals. Això només vol dir una cosa: ja som al setembre, encara que em costi d’acceptar-ho. Ah, i Sant Ramon és per celebrar!.
Em qüestiono: pot haver vida virtual més enllà del setembre, no?
No cal anar molt viu, per saber que ja és setembre. Els calendaris diran el que vulguin, però la realitat s’imposa: és setembre. Ahir encara no ho era, però avui és un fet consumat.
Vaig estrenar blog fa relativament poc, però m’hi vaig començar a dedicar sobre tot els mesos de juliol i agost. És quan hi he gaudit autènticament. Ara se’m fa molt estrany començar la rutina de sempre. En aquests mesos que dic, el correu-e ha entrat en la fase d’encefalograma pla. Només he hagut de ventilar les immundícies que em proporciona l’spam, o bé contestar els missatges que m’ha generat el blog. Porto un parell de mesos de rutina renovada, a la qual em començava a acostumar sense masses dificultats. Fins i tot, en molts aspectes, prefereixo més la vida virtual que la real. Cony, em fa una mandra tremebunda saber que en Pepito o en Menganito ja ha tornat de vacances i m’ho vol explicar tot. Jo només tinc ganes de dir-li: coi, m’importa un ou i part de l’altre el que hagis pogut fer a Badem-Badem. O al carrer Petritxol. Hòstia, si vols alguna cosa, fes-te blogger. Vols saber de mi?, posa’m a la teva llista d’enllaços i de tan en tan hi fas “click”. Per la xarxa he “conegut” gent bastant més interessant que tu i les teves ganes gilipolles d’anar foten el dominguero pel món.
Em comencen a arribar correus-e de feina. D’aquella que no puc eludir, perquè m’hi van els cigrons. Em fa molta, molta mandra ressuscitar segons quina mena de contacte. Però el que més em té capficat és trobar la forma de poder seguir fent el post diari, sense que em representi un destorb al quefer de sempre.
Aquest estiu ho he pogut fer en situacions idíl•liques: a casa, encarat a la mar. Fent sol, fent tempesta, guaitant els vaixells, les banyistes, el tren que ara passa parsimoniós i picant un albercoc o una cirera. Ho he fet des d’un hotel-balneari a Euskadi, on havies d’anar en boles per arreu i tothom content i feliç de veure’t amb barnús -i en boles-. “Però ningú me les pot tocar fins que a l’habitació hi rutlli el Wifi”. Vam canviar tres cops perquè la connexió no apareixia i a la fi ho va haver de solucionar el cable de sempre. Al restaurant, on vaig anar a amb la meva dona per incloure receptari mallorquí, vaig demanar connexió a internet –no vaig dir el perquè-. Sortia de la cuina, amb l’excusa de fer una copeta i donava una ullada a un possible text. No m’imagino com fins ara aturant, si cal, el món per mor del blog.
Ara ja comença a haver un augment de trànsit considerable a les rondes, el telèfon torna a botar amb el nervi de sempre i el correu-e s’omple dels remitents habituals. Això només vol dir una cosa: ja som al setembre, encara que em costi d’acceptar-ho. Ah, i Sant Ramon és per celebrar!.
Em qüestiono: pot haver vida virtual més enllà del setembre, no?
dimarts, d’agost 29, 2006
Allí on hi ha Catalunya
No fa massa vaig ser a Kaunas, en motiu de que s’hi celebrava les primeres jornades de cultura catalana. La Catweek. Pel que sembla, l’ajuntament d’aquella ciutat bàltica en va quedar tan satisfet que les volen repetir, amb un programa ampliat. Demanar costa tan poc!... Hi va participar, entre d’altres, en Vicenç Villatoro.
En Villatoro va fer una conferència magistral sobre literatura catalana i va parlar, també, del Noucentisme. Segurament és a Lituània on s’ha parlat més d’aquest tema, -en aquest any que en teoria hauríem de celebrar el seu centenari, amb tot el bombo i plateret que mereix-. Però el que va realment caure com una bomba, va ser quan va dir que la nacionalitat catalana s’adquiria en el moment de conèixer la llengua. Imagineu-vos un públic no molt nombrós, però summament selecte: rectors i professors d’universitat, escriptors, filòsofs, poetes...(Si no voleu imaginar tant, aneu a http://www.catweek.cat/ . Al calendari adjunt, trieu el dia 26, i l’hora: les 18.00).
“La nostra nacionalitat no la defineix un territori, sinó els seus parlants. Allí on es parla el català, hi ha Catalunya”. Aquestes frases van sacsejar en major o menor mesura a tota aquella gent tant de lletres. Una reacció immediata va ser que allí mateix una poetessa ens convidà l’endemà a casa seva, perquè “si he de lluitar per una causa, necessito entendre-la”. Aquesta bona senyora va quedar trasbalsada; ella és de mena molt vital i suposo que això també hi compta. Vam parlar de moltes coses, de Catalunya i de Lituània. Vides quasi paral•leles.
És curiós com costa a casa nostra de fer entendre una cosa com aquesta: parlar el català et fa català, et converteix en part de Catalunya. Potser perquè hi ha qui aquestes coses les trivialitza, les minimitza. Suposo que tragina un complex indescriptible o bé n’espera aconseguir alguna cosa a canvi.
Ara, deixar bocabadats als lituans que no s’han mogut de Lituània genera una certa agrura, quan des d’allí gires la mirada sobre tot cap a Barcelona. El dia que perdem la llengua haurem perdut el país. La resta serà pura poètica o novel•leta barata. Però això sí: redactada en foraster.
No fa massa vaig ser a Kaunas, en motiu de que s’hi celebrava les primeres jornades de cultura catalana. La Catweek. Pel que sembla, l’ajuntament d’aquella ciutat bàltica en va quedar tan satisfet que les volen repetir, amb un programa ampliat. Demanar costa tan poc!... Hi va participar, entre d’altres, en Vicenç Villatoro.
En Villatoro va fer una conferència magistral sobre literatura catalana i va parlar, també, del Noucentisme. Segurament és a Lituània on s’ha parlat més d’aquest tema, -en aquest any que en teoria hauríem de celebrar el seu centenari, amb tot el bombo i plateret que mereix-. Però el que va realment caure com una bomba, va ser quan va dir que la nacionalitat catalana s’adquiria en el moment de conèixer la llengua. Imagineu-vos un públic no molt nombrós, però summament selecte: rectors i professors d’universitat, escriptors, filòsofs, poetes...(Si no voleu imaginar tant, aneu a http://www.catweek.cat/ . Al calendari adjunt, trieu el dia 26, i l’hora: les 18.00).
“La nostra nacionalitat no la defineix un territori, sinó els seus parlants. Allí on es parla el català, hi ha Catalunya”. Aquestes frases van sacsejar en major o menor mesura a tota aquella gent tant de lletres. Una reacció immediata va ser que allí mateix una poetessa ens convidà l’endemà a casa seva, perquè “si he de lluitar per una causa, necessito entendre-la”. Aquesta bona senyora va quedar trasbalsada; ella és de mena molt vital i suposo que això també hi compta. Vam parlar de moltes coses, de Catalunya i de Lituània. Vides quasi paral•leles.
És curiós com costa a casa nostra de fer entendre una cosa com aquesta: parlar el català et fa català, et converteix en part de Catalunya. Potser perquè hi ha qui aquestes coses les trivialitza, les minimitza. Suposo que tragina un complex indescriptible o bé n’espera aconseguir alguna cosa a canvi.
Ara, deixar bocabadats als lituans que no s’han mogut de Lituània genera una certa agrura, quan des d’allí gires la mirada sobre tot cap a Barcelona. El dia que perdem la llengua haurem perdut el país. La resta serà pura poètica o novel•leta barata. Però això sí: redactada en foraster.
dilluns, d’agost 28, 2006
Futur de Catalunya
La senyora que ens ajuda amb les feines de casa és la Brocheta Valiente. És una noia boliviana, que com moltes ha vingut a provar sort a Catalunya. I penso que aquesta és de les que l’ha ben trobat.
Nosaltres som dues persones a casa i no tenim periquito. De bon matí marxem a pencar a Barcelona i no tornem fins a les tantes de la nit. Dissabtes i diumenges molts cops també els passem completament a fora. Dissabtes segur –perquè penquem-, i diumenges diria que una bona tongada.
El panorama, doncs, que pot trobar aquesta senyora a casa nostra crec que és ben plàcid. Tot i així diu que per poder complir, com a mínim, ha de venir tres cops per setmana. Jo m’ho prenc a conya. Però això sí, ella ve tres cops.
La Brocheta fa poc que ha tingut una nena. Cada dia és més preciosa i més viva. Ben aviat serà més gran que sa mare. Les bolivianes són menudes i morenes. Com era de suposar, la petita ha sortit morena, però imprevisiblement llarga. Li he advertit que deixi la criatura un parell o tres de setmanes sense alimentar-la o no la podrà traginar. O bé que bescanviïn llurs dietes; simplement perquè es compensin. La Brocheta m’acusa sovint de ser un “gran malvado”, per aquests i d’altres consells que ara no confessaré.
En paraules de la Brocheta, “ustedes són mi família en Espanya”.
-Brocheta, sento decebre’t, però a Espanya vostè no hi té família.
-Cómo???
-Si estuviéramos en Espanya con mis parientes i amigos hablaria en espanyol. Pero como nos encontramos en Catalunya, hablamos en catalán. Benvinguda a la família, doncs.
-Es usted un diablo y un gran malvado.
-Si, y usted tenga cuidado. Puede pasar de Brocheta Valiente a Brocheta a l’Ast.
-Como???
-Brocheta, aqui tienes una libretita. LLévala siempre encima. Cada día que vengas, apuntas dos palabras en catalán y muy pronto lo vas a comprender y a hablar. Mucho antes de lo que nunca te hubieras imaginado serás catalana. Pero “a l’ast” lo dejamos para otro día.
Venint tres cops per setmana, la Brocheta té prous deures de llengua. La casa ens queda llustrosa i la Brocheta cada cop que acaba la feina, marxa amb l’Avui sota el braç. Té una hora llarga de trajecte, fins arribar a ca seva. Quina imatge tan bona ha de ser topar amb la Brocheta llegint l’Avui dalt d’un tren de rodalíes!. Triem alguna notícia que pugui durar varis dies i l’ha de llegir i demanar els dubtes que li surtin, abans no s’embranqui amb el lleixiu. Molts cops ho fem via telèfon, per sort. La lectura que ha arribat a fer, per exemple de l’Estatut, és ben macabre. Tan que potser li dedicaré un post a part. Però no hi ha dubte que el futur de Catalunya ja és aquí.
La senyora que ens ajuda amb les feines de casa és la Brocheta Valiente. És una noia boliviana, que com moltes ha vingut a provar sort a Catalunya. I penso que aquesta és de les que l’ha ben trobat.
Nosaltres som dues persones a casa i no tenim periquito. De bon matí marxem a pencar a Barcelona i no tornem fins a les tantes de la nit. Dissabtes i diumenges molts cops també els passem completament a fora. Dissabtes segur –perquè penquem-, i diumenges diria que una bona tongada.
El panorama, doncs, que pot trobar aquesta senyora a casa nostra crec que és ben plàcid. Tot i així diu que per poder complir, com a mínim, ha de venir tres cops per setmana. Jo m’ho prenc a conya. Però això sí, ella ve tres cops.
La Brocheta fa poc que ha tingut una nena. Cada dia és més preciosa i més viva. Ben aviat serà més gran que sa mare. Les bolivianes són menudes i morenes. Com era de suposar, la petita ha sortit morena, però imprevisiblement llarga. Li he advertit que deixi la criatura un parell o tres de setmanes sense alimentar-la o no la podrà traginar. O bé que bescanviïn llurs dietes; simplement perquè es compensin. La Brocheta m’acusa sovint de ser un “gran malvado”, per aquests i d’altres consells que ara no confessaré.
En paraules de la Brocheta, “ustedes són mi família en Espanya”.
-Brocheta, sento decebre’t, però a Espanya vostè no hi té família.
-Cómo???
-Si estuviéramos en Espanya con mis parientes i amigos hablaria en espanyol. Pero como nos encontramos en Catalunya, hablamos en catalán. Benvinguda a la família, doncs.
-Es usted un diablo y un gran malvado.
-Si, y usted tenga cuidado. Puede pasar de Brocheta Valiente a Brocheta a l’Ast.
-Como???
-Brocheta, aqui tienes una libretita. LLévala siempre encima. Cada día que vengas, apuntas dos palabras en catalán y muy pronto lo vas a comprender y a hablar. Mucho antes de lo que nunca te hubieras imaginado serás catalana. Pero “a l’ast” lo dejamos para otro día.
Venint tres cops per setmana, la Brocheta té prous deures de llengua. La casa ens queda llustrosa i la Brocheta cada cop que acaba la feina, marxa amb l’Avui sota el braç. Té una hora llarga de trajecte, fins arribar a ca seva. Quina imatge tan bona ha de ser topar amb la Brocheta llegint l’Avui dalt d’un tren de rodalíes!. Triem alguna notícia que pugui durar varis dies i l’ha de llegir i demanar els dubtes que li surtin, abans no s’embranqui amb el lleixiu. Molts cops ho fem via telèfon, per sort. La lectura que ha arribat a fer, per exemple de l’Estatut, és ben macabre. Tan que potser li dedicaré un post a part. Però no hi ha dubte que el futur de Catalunya ja és aquí.
diumenge, d’agost 27, 2006
Cara de pòquer
És la que se’m queda quan penso en les sigles ONG. Tinc entès que vol dir Organització No Governamental. Tinc entès que no n’hi ha cap que no acabi passant el platet a l’administració en un moment o altre de la seva vida. I moltes d’elles ja neixen amb el paquet que els hi ha fet algun dels governs. És més, segurament no hi ha cap govern del “nostre” món que no apadrini una organització no governamental.Espero que la meva informació sigui errònia i agrairé a qui pugui llegir-me, que em corregeixi; que em faci saber d’una ONG que no la subvencioni l’administració. Demano ben poc. Simplement, perquè m’agradaria canviar l’expressió de la cara.
És la que se’m queda quan penso en les sigles ONG. Tinc entès que vol dir Organització No Governamental. Tinc entès que no n’hi ha cap que no acabi passant el platet a l’administració en un moment o altre de la seva vida. I moltes d’elles ja neixen amb el paquet que els hi ha fet algun dels governs. És més, segurament no hi ha cap govern del “nostre” món que no apadrini una organització no governamental.Espero que la meva informació sigui errònia i agrairé a qui pugui llegir-me, que em corregeixi; que em faci saber d’una ONG que no la subvencioni l’administració. Demano ben poc. Simplement, perquè m’agradaria canviar l’expressió de la cara.
dissabte, d’agost 26, 2006
Eco-rampells
Confesso que tinc preocupacions comunes amb en Xoan. I moltes d’altres coses, també. L’atzar fa, per exemple, que en Xoan i jo topem sovint per Gràcia. L’altre dia –de pagès- en Xoan anava cap a casa mentre xerrava pel mòbil. Movia enèrgicament un braç cap amunt i amb l’altre aguantava un portafoli de pell, on de ben segur hi guarda els guions. Vaig pensar: mite’l, no t’estranyi que ve de rodar algun capítol. Són tan de conya les propostes de’n Xoan, que l’arribes a associar abans amb el Polònia dels dijous que amb la mateixa Generalitat.
A vegades, però, crec que tenim rampells comuns, a més de les nostres respectives dones, que són mallorquines. Molt abans que a en Xoan li preocupés el gust del tomàquet, a mi m’emprenyava haver de renunciar al del pa. Les panificadores han anat deixant enrere el forns de tota la vida, i no precisament per a millor. Sortosament, a Gràcia conec el darrer que encara fa les coses amb llenya. A preu d’or, però pa a tots els efectes.
Un Altre Món És Possible des del dia que, mirant el programa de cuina dels migdies, vaig veure que un dels xefs feia pa amb una maquineta. Aquest invent, anomenat Termomix, combina tantes funcions que amb el mínim esforç puc satisfer aquests meus rampells “ecos”. No passa el mateix amb els d’en Xoan, que per això segueix encaparrat amb el tema dels tomàquets: primer portant-ho al seu programa electoral i, després, convertint-ho en reivindicació nacional així que l’autocar del “Festatut” va fer una d’aquestes sortides per recollir suggeriments patris.
Des que el Termomix va aparèixer en el meu horitzó, he deixat per a la història -dels horrors- tot el cúmul d’hores ingrates d’amassar farina, el llevat, la sal, l’aigua... aquest robot m’ha retornat la possibilitat de gaudir amb el pa amb totes les facilitats del món.
Però en tenir una bona eina –que no és el cas de l’Estatut-, passa que aleshores li demanes més. Del pa, he passat als pastissos. Dels pastissos, a la pasta de croquetes i a la dels canalons –la beixamel, també-. Uf, no em deixeu parlar dels sorbets amb fruita natural! És un moment. Sempre els fem l’instant abans de menjar-los. Gelats? És clar que si.
L’etcètera és ben llarg, fins que arribem al tema dels iogurts. Els de Pascual van lograr fer el miracle: ara ja qualsevol pastereta es pot fer passar per iogurt. I no crec ser gratuït si afirmo que un bon iogurt –com a mínim a Barcelona- és ben difícil de trobar, per no dir “impossible”. Així és que vaig confiar novament en el Termomix. La base, però, ha de sortir d’un d’existent. Estic, doncs, en fase de provatures. Els resultats són diversos –i escassos-. El meu rigor “eco” no em permet deixar les coses a mig fer i en aquest calorós agost experimento llarga i plàcidament.
La meva sorpresa ha estat quan, en un d’aquests molts assaigs, em trobo a les mans amb un “Yoghourt” que diu textualment “con Fermentos Propios de Danone”. Les preguntes són tan immediates com alarmants: coneix el poble de Catalunya la lletra petita dels iogurts? Se n’ha adonat en Xoan que els de Danone s’han sumat a tots aquests que també ens la volen fotre de canto?.
Dintre de ben poc haurem de revisar l’Estatut, i no perquè ho digui en Pujol. Cada cop el marge -“marxa” que diria el bo d’en Xoan- de maniobra que tenim els “eco” s’escanya tant que no ens quedarà altra alternativa que posar-nos en peu de guerra.
Confesso que tinc preocupacions comunes amb en Xoan. I moltes d’altres coses, també. L’atzar fa, per exemple, que en Xoan i jo topem sovint per Gràcia. L’altre dia –de pagès- en Xoan anava cap a casa mentre xerrava pel mòbil. Movia enèrgicament un braç cap amunt i amb l’altre aguantava un portafoli de pell, on de ben segur hi guarda els guions. Vaig pensar: mite’l, no t’estranyi que ve de rodar algun capítol. Són tan de conya les propostes de’n Xoan, que l’arribes a associar abans amb el Polònia dels dijous que amb la mateixa Generalitat.
A vegades, però, crec que tenim rampells comuns, a més de les nostres respectives dones, que són mallorquines. Molt abans que a en Xoan li preocupés el gust del tomàquet, a mi m’emprenyava haver de renunciar al del pa. Les panificadores han anat deixant enrere el forns de tota la vida, i no precisament per a millor. Sortosament, a Gràcia conec el darrer que encara fa les coses amb llenya. A preu d’or, però pa a tots els efectes.
Un Altre Món És Possible des del dia que, mirant el programa de cuina dels migdies, vaig veure que un dels xefs feia pa amb una maquineta. Aquest invent, anomenat Termomix, combina tantes funcions que amb el mínim esforç puc satisfer aquests meus rampells “ecos”. No passa el mateix amb els d’en Xoan, que per això segueix encaparrat amb el tema dels tomàquets: primer portant-ho al seu programa electoral i, després, convertint-ho en reivindicació nacional així que l’autocar del “Festatut” va fer una d’aquestes sortides per recollir suggeriments patris.
Des que el Termomix va aparèixer en el meu horitzó, he deixat per a la història -dels horrors- tot el cúmul d’hores ingrates d’amassar farina, el llevat, la sal, l’aigua... aquest robot m’ha retornat la possibilitat de gaudir amb el pa amb totes les facilitats del món.
Però en tenir una bona eina –que no és el cas de l’Estatut-, passa que aleshores li demanes més. Del pa, he passat als pastissos. Dels pastissos, a la pasta de croquetes i a la dels canalons –la beixamel, també-. Uf, no em deixeu parlar dels sorbets amb fruita natural! És un moment. Sempre els fem l’instant abans de menjar-los. Gelats? És clar que si.
L’etcètera és ben llarg, fins que arribem al tema dels iogurts. Els de Pascual van lograr fer el miracle: ara ja qualsevol pastereta es pot fer passar per iogurt. I no crec ser gratuït si afirmo que un bon iogurt –com a mínim a Barcelona- és ben difícil de trobar, per no dir “impossible”. Així és que vaig confiar novament en el Termomix. La base, però, ha de sortir d’un d’existent. Estic, doncs, en fase de provatures. Els resultats són diversos –i escassos-. El meu rigor “eco” no em permet deixar les coses a mig fer i en aquest calorós agost experimento llarga i plàcidament.
La meva sorpresa ha estat quan, en un d’aquests molts assaigs, em trobo a les mans amb un “Yoghourt” que diu textualment “con Fermentos Propios de Danone”. Les preguntes són tan immediates com alarmants: coneix el poble de Catalunya la lletra petita dels iogurts? Se n’ha adonat en Xoan que els de Danone s’han sumat a tots aquests que també ens la volen fotre de canto?.
Dintre de ben poc haurem de revisar l’Estatut, i no perquè ho digui en Pujol. Cada cop el marge -“marxa” que diria el bo d’en Xoan- de maniobra que tenim els “eco” s’escanya tant que no ens quedarà altra alternativa que posar-nos en peu de guerra.
divendres, d’agost 25, 2006
Brad Pits
És l’hora de l’esmorzar. Tota la mar és als nostres peus. L’horitzó és net i definit. Barcelona en miniatura apareix a una punta. Mostra l’Hotel Arts i la Torre Mafre, el supositori d’Agbar i de forma més xata el Maremàgnum, les grues del port, el que suposo hauria de ser la Marina del Port Vell, el World Trade Center i moltes més siluetes que aposta em deixo. El fons de tot plegat ho presideix el gep de Montjuïc. La mar té un color blau intens i es va tornant turquesa a mesura que s’acosta a la poc concorreguda platja.
Abans de fer el primer mos, guaitem una embarcació diminuta. Sembla que faci senyals d’auxili, perquè de forma rítmica envia uns reflexos. Pensem que som els únics que l’avistem, donada la nostra situació privilegiada en les alçàries. Pensar que algú tingui un bon ensurt enmig de només mar pot ben fotre un esmorzar. De seguida veiem que l’embarcació diminuta s’esmuny decididament rumb cap a Barcelona. Ha estat la lenta maniobra en canviar el sentit del trajecte que ens ha obsequiat amb un fals monòleg en fals Morse.
-Tens les tetes més petites.-Vols dir?-Vull dir. Tant de caminar a la vora de la platja i tanta fruita per sopar no em surt a compte. Hi ha una bona ració de les teves tetes que s’esfuma. Hi surto perdent, saps?.
Es fa un silenci. L’esmorzar tan lluminós comença a tenyir-se d’eclipse i Barcelona comença a sucumbir en la fastigosa boira de sempre. M’engrapo barroerament el que són actualment les meves tetes vingudes a menys. I faig un suggeriment ben seriós:-En endavant pots dir-me Brad, Brad Pits. Si això pot ajudar-te a rememorar aquelles molsudes tetes meves d’antuvi...
La darrera cirera vola del plat entre rialles. Apunto que les seves fixacions mamàries de bon matí són clarament lèsbiques, però té el seu punt d’encant. Mica en mica es fa més clar el soroll d’un motor i apareix cobrint el firmament una avioneta –extenuada- arrossegant la pancarta més gran que mai ha presidit la cúpula celeste. No podia anunciar altra cosa que "Marina d’Or" amb les lletres del revés. El dia no pot començar més romàntic i xusquero.
És l’hora de l’esmorzar. Tota la mar és als nostres peus. L’horitzó és net i definit. Barcelona en miniatura apareix a una punta. Mostra l’Hotel Arts i la Torre Mafre, el supositori d’Agbar i de forma més xata el Maremàgnum, les grues del port, el que suposo hauria de ser la Marina del Port Vell, el World Trade Center i moltes més siluetes que aposta em deixo. El fons de tot plegat ho presideix el gep de Montjuïc. La mar té un color blau intens i es va tornant turquesa a mesura que s’acosta a la poc concorreguda platja.
Abans de fer el primer mos, guaitem una embarcació diminuta. Sembla que faci senyals d’auxili, perquè de forma rítmica envia uns reflexos. Pensem que som els únics que l’avistem, donada la nostra situació privilegiada en les alçàries. Pensar que algú tingui un bon ensurt enmig de només mar pot ben fotre un esmorzar. De seguida veiem que l’embarcació diminuta s’esmuny decididament rumb cap a Barcelona. Ha estat la lenta maniobra en canviar el sentit del trajecte que ens ha obsequiat amb un fals monòleg en fals Morse.
-Tens les tetes més petites.-Vols dir?-Vull dir. Tant de caminar a la vora de la platja i tanta fruita per sopar no em surt a compte. Hi ha una bona ració de les teves tetes que s’esfuma. Hi surto perdent, saps?.
Es fa un silenci. L’esmorzar tan lluminós comença a tenyir-se d’eclipse i Barcelona comença a sucumbir en la fastigosa boira de sempre. M’engrapo barroerament el que són actualment les meves tetes vingudes a menys. I faig un suggeriment ben seriós:-En endavant pots dir-me Brad, Brad Pits. Si això pot ajudar-te a rememorar aquelles molsudes tetes meves d’antuvi...
La darrera cirera vola del plat entre rialles. Apunto que les seves fixacions mamàries de bon matí són clarament lèsbiques, però té el seu punt d’encant. Mica en mica es fa més clar el soroll d’un motor i apareix cobrint el firmament una avioneta –extenuada- arrossegant la pancarta més gran que mai ha presidit la cúpula celeste. No podia anunciar altra cosa que "Marina d’Or" amb les lletres del revés. El dia no pot començar més romàntic i xusquero.
dijous, d’agost 24, 2006
Elemental, benvolgut Watson
Na Lucrecia fa tres anys i escaig que és a Catalunya. Ha regularitzat la seva situació i la del seu marit. Amb això ha pogut fer venir dos germans seus, amb les respectives senyores. I aquest estiu li ha arribat la sogra. Tindrà cura de la seva petita, que ara és a punt de fer tres mesos.
Na Yasmina, -una de les cunyades- s’està rumiant això de la tornada cap a casa. Aquí s’hi troba bé, però res pot substituir l’afecte dels seus dos fillets, que ha hagut de deixar a la seva Colòmbia natal. A na Lucrecia li sap greu que la cunyada se n’entorni. Tan que no pot estar-se’n de comentar-ho a la senyora per la qual treballa.
La senyora l’escolta. Troba que hauria de posar-se en el seu lloc, sobre tot ara que ella també és mare. “No olvides que también eres colombiana. Algun dia querrás que Colombia sea un pais próspero, donde la gente tenga su sanidad gratuïta, una educación gratuïta... Colombia necesita también a su gente para que algun dia llegue todo éste bienestar que has encontrado por aquí”.
Si el discurs maternal semblava no fer forat, el “nacionalista” sí que ha tingut el seu efecte. Tot i que na Lucrecia no ha dit ni mú, l’expressió de la cara li ha canviat radicalment. I s’acomiada de la senyora fins la setmana vinent.
Passat els set dies, apareix na Lucrecia contenta com unes castanyoles. El primer que fa és informar a la seva senyora:
-Sabe, que? La Yasmina decidió quedarse.
-A sí?
-Y decidió traer a sus niños a Barcelona.
Si la senyora arriba a fumar pipa, el més oportú hagués estat exclamar: “Elemental, benvolgut Watson. E-le-men-tal!”.
Na Lucrecia fa tres anys i escaig que és a Catalunya. Ha regularitzat la seva situació i la del seu marit. Amb això ha pogut fer venir dos germans seus, amb les respectives senyores. I aquest estiu li ha arribat la sogra. Tindrà cura de la seva petita, que ara és a punt de fer tres mesos.
Na Yasmina, -una de les cunyades- s’està rumiant això de la tornada cap a casa. Aquí s’hi troba bé, però res pot substituir l’afecte dels seus dos fillets, que ha hagut de deixar a la seva Colòmbia natal. A na Lucrecia li sap greu que la cunyada se n’entorni. Tan que no pot estar-se’n de comentar-ho a la senyora per la qual treballa.
La senyora l’escolta. Troba que hauria de posar-se en el seu lloc, sobre tot ara que ella també és mare. “No olvides que también eres colombiana. Algun dia querrás que Colombia sea un pais próspero, donde la gente tenga su sanidad gratuïta, una educación gratuïta... Colombia necesita también a su gente para que algun dia llegue todo éste bienestar que has encontrado por aquí”.
Si el discurs maternal semblava no fer forat, el “nacionalista” sí que ha tingut el seu efecte. Tot i que na Lucrecia no ha dit ni mú, l’expressió de la cara li ha canviat radicalment. I s’acomiada de la senyora fins la setmana vinent.
Passat els set dies, apareix na Lucrecia contenta com unes castanyoles. El primer que fa és informar a la seva senyora:
-Sabe, que? La Yasmina decidió quedarse.
-A sí?
-Y decidió traer a sus niños a Barcelona.
Si la senyora arriba a fumar pipa, el més oportú hagués estat exclamar: “Elemental, benvolgut Watson. E-le-men-tal!”.
dimecres, d’agost 23, 2006
Immigració, polítics i Catalunya
És un d’aquests dies de mundial de futbol. Un dels dos dies on la selecció espanyola va més que inflada perquè encara fa algun un gol. Un d’aquests moments històrics em toca viure’l assegut circumstancialment en un frankfurt de la Rambla. Teca que he de fer a corre-cuita perquè és, també, dia de Liceu.
La cuina bull en un lloc d’aquests. I bull de feina, de futbol i de gent immigrant llatina comandant la rebotiga. La selecció espanyola va fer un gol i l’alegria d’aquell gol fa suposar que hi ha un bon grapat de gent rere la cuina. A la barra, ens quedem sorpresos. Però fou en el segon gol on es desferma tanta alegria per la sort “pàtria” que el núvol d’equatorians comença a entonar una cridòria de “Espanya, Espanya, Espanya” . L’encarregat, de nacionalitat requeteespanyola, els ha de posar a lloc. I que consti que l’establiment no és precisament un punt neuràlgic de la cosa catalana.
La salsitxa se’m posa de través només d’especular com pot ser possible un arrelament, la integració, d’aquesta gent al país que els acull. Fa dies que se’n parla de la immigració. De la moneda de dues cares que representa.
Sóc dels que pensen que la immigració és una oportunitat clara pel país, sense oblidar el que pot representar de positiu pel qui arriba de fora. El problema el veig en els gestors d’aquesta immigració. En la clau tan descaradament electoralista que se li vol prémer a la gestió d’aquesta gran bossa de vots.
El primer globus sonda arriba amb l’organització de la Feria Latina, versió equivalent a la Feria d’Abril. Perpetuar els ghettos en la nostra societat hi ha qui ho troba rendible, perquè rere aquesta iniciativa hi ha un partit polític. Catalanista i d’esquerres, per suposat. Després un segon globus, de més calatge: atorgar el dret a vot a la immigració extracomunitària.
Aquesta legislatura ha esta duríssima, per a nosaltres. Vull dir per aquells que dipositem el vot a l’urna. No vull estendre’m en el culebrot de l’Estatut que ens ha deixat exhausts. Que ha derivat en una convocatòria electoral i que larvadament continua amb aquest invent que eufemísticament s’anomena “precampanya”. Només fomenta més cansament, tot i que anunciï l’hora dels catalans.
Sembla que ara, a més d’augmentar les quotes d’afiliació a la seguretat social, necessitem la immigració per pujar el tan per cent de participació en unes eleccions. Sembla que els autòctons prefereixen viure del subsidi abans que arromangar-se o quedar-se a casa en comptes d’anar a les urnes. El sistema ho permet. Però més que semblar-ho, el que resulta molt cert, és que una bona part de la classe política demostra tenir una idea de país massa grotesca.
L’Estatut n’ha estat un primer símptoma. I la forma d’afrontar el capital que podria representar la immigració, confirma aquesta visió tan curta, mesquina i barroera d’aquests politics respecte de Catalunya.
És un d’aquests dies de mundial de futbol. Un dels dos dies on la selecció espanyola va més que inflada perquè encara fa algun un gol. Un d’aquests moments històrics em toca viure’l assegut circumstancialment en un frankfurt de la Rambla. Teca que he de fer a corre-cuita perquè és, també, dia de Liceu.
La cuina bull en un lloc d’aquests. I bull de feina, de futbol i de gent immigrant llatina comandant la rebotiga. La selecció espanyola va fer un gol i l’alegria d’aquell gol fa suposar que hi ha un bon grapat de gent rere la cuina. A la barra, ens quedem sorpresos. Però fou en el segon gol on es desferma tanta alegria per la sort “pàtria” que el núvol d’equatorians comença a entonar una cridòria de “Espanya, Espanya, Espanya” . L’encarregat, de nacionalitat requeteespanyola, els ha de posar a lloc. I que consti que l’establiment no és precisament un punt neuràlgic de la cosa catalana.
La salsitxa se’m posa de través només d’especular com pot ser possible un arrelament, la integració, d’aquesta gent al país que els acull. Fa dies que se’n parla de la immigració. De la moneda de dues cares que representa.
Sóc dels que pensen que la immigració és una oportunitat clara pel país, sense oblidar el que pot representar de positiu pel qui arriba de fora. El problema el veig en els gestors d’aquesta immigració. En la clau tan descaradament electoralista que se li vol prémer a la gestió d’aquesta gran bossa de vots.
El primer globus sonda arriba amb l’organització de la Feria Latina, versió equivalent a la Feria d’Abril. Perpetuar els ghettos en la nostra societat hi ha qui ho troba rendible, perquè rere aquesta iniciativa hi ha un partit polític. Catalanista i d’esquerres, per suposat. Després un segon globus, de més calatge: atorgar el dret a vot a la immigració extracomunitària.
Aquesta legislatura ha esta duríssima, per a nosaltres. Vull dir per aquells que dipositem el vot a l’urna. No vull estendre’m en el culebrot de l’Estatut que ens ha deixat exhausts. Que ha derivat en una convocatòria electoral i que larvadament continua amb aquest invent que eufemísticament s’anomena “precampanya”. Només fomenta més cansament, tot i que anunciï l’hora dels catalans.
Sembla que ara, a més d’augmentar les quotes d’afiliació a la seguretat social, necessitem la immigració per pujar el tan per cent de participació en unes eleccions. Sembla que els autòctons prefereixen viure del subsidi abans que arromangar-se o quedar-se a casa en comptes d’anar a les urnes. El sistema ho permet. Però més que semblar-ho, el que resulta molt cert, és que una bona part de la classe política demostra tenir una idea de país massa grotesca.
L’Estatut n’ha estat un primer símptoma. I la forma d’afrontar el capital que podria representar la immigració, confirma aquesta visió tan curta, mesquina i barroera d’aquests politics respecte de Catalunya.
dimarts, d’agost 22, 2006
Sexe a Cuba (III)
Cada dia en Pepe és al trencaones, amb els seus fils de naylon. Diu que pesca i que viu de pescar. En Pepe té cabell i barba blanques. El seu cap s’il•lumina bondadosament amb aquest cabell i barba tan de guru indi, si el sol li queda a l’esquena. Té un aire de santó hindú del Ganges, si no fos per la camisa i els texans tan llardosos. Li trenquen absolutament l’aura divina. Les ones espeteguen furiosament contra les pedres. Hi ha esquitxos -o no-, segons la grandària de l’ona que topa en les roques. Hi corre una mica de vent –o no- i rere d’ell queda tota una bandada d’edificacions. Les més altes són, sobretot, hotels. Aquells cotxes dels anys 40-50 americans deambulen encara miraculosament i les demés construccions aguanten d’esma. Aguanten i ben bé ningú sap perquè.
En Pepe és un tipus que has de conèixer, m’assegura en Carles. En Pepe acostuma a ser just davant el nostre hotel. En Carles i la Carla són una parella que vam conèixer a l’anada –“Bona la teca d’avió, no?”, “Sí. No hi ha res més suïcida que una bona gana”-.En Carles i na Carla van anar a petar a Cuba de rebot, com nosaltres, però amb motius ben diferents. Ells sortien de llurs separacions i volien veure si junts podien recompondre la vida en parella novament. I cony, van haver de fer-ho a Cuba!.
Els vam perdre la pista perquè anàrem a Varadero, que és una mena de reserva sioux. Però l’indi el fan els turistes. Tan fou així que vam marxar cap a l’Habana abans del que ens tocava. Ells ja hi eren de bon començament a la capital, havien fet les seves coneixences i sentien la necessitat de presentar-nos-les. Hòs-ti-a de catalans!. La meva amiga va demanar-me que fos amable i que dediqués una mica d’atenció a en Carles, la Carla i al santon Pepe.
En Pepe els havia explicat coses increïbles que els havia esmaperdut, corsecat i bocabadat. En Pepe podia lograr el que fos –suposo que pagant. El capítol de les tarifes no l’havia abordat, encara-. Vols un cotxe?. Un cotxe. Vols carn o pell de cocodril?. El cocodril sencer. Vols una tia per fer un trio o un trio amb tot de ties per que en perdis el compte? En Pepe t’ho ben cerca i t’ho troba.
Jo em vaig escoltar més les ones que aquell espanyol atrotinat i difícil de seguir que lluïa en Pepe. El cubà em costa molt si hom no fa l’esforç de fer-lo entenedor. Com que va notar el meu pobre interès, en Pepe va fer més incomprensible el seu idioma, cosa que vaig agrair infinitament. Després de la pallissa indesxifrable, vam tocar el dos. Abans, però, en Jordi –una altra coneixença d’aquesta parella catalana- em va dir a l’orella: “vigila, que aquest paio és un fill de puta”.
Jo simplement em delia per passejar pel Malecon. No volia fer veure que era més amic del que realment ho podia ser d’algú amb el qual solament he creuat una trista frase en un avió. A Cuba la gent es torna misteriosament empallegosa. Catalans o cubans. La diferència és que amb els cubans, a més, pots cardar-hi. I no cal ser cap Casanova. Qualsevol imbècil pot fer-s’ho amb una facilitat d’espant. Això sí, a canvi d’algun dòlar. Només cal topar amb el fill de puta correcte.
Pel que sembla, en Pepe va resultar ser el rei d’aquesta mena de fill. Va acabar a la presó. Entre els fils de naylon hi duia caramelets. També per pescar. Fins que tres nens el van reconèixer com el paio que els havia llogat a cinc italians del Friül amb ganes de gresca. Ja s’havien repassat tots els cocodrilots del Malecón i ara volien tastar una mica de cua de cérvol.
Cada dia en Pepe és al trencaones, amb els seus fils de naylon. Diu que pesca i que viu de pescar. En Pepe té cabell i barba blanques. El seu cap s’il•lumina bondadosament amb aquest cabell i barba tan de guru indi, si el sol li queda a l’esquena. Té un aire de santó hindú del Ganges, si no fos per la camisa i els texans tan llardosos. Li trenquen absolutament l’aura divina. Les ones espeteguen furiosament contra les pedres. Hi ha esquitxos -o no-, segons la grandària de l’ona que topa en les roques. Hi corre una mica de vent –o no- i rere d’ell queda tota una bandada d’edificacions. Les més altes són, sobretot, hotels. Aquells cotxes dels anys 40-50 americans deambulen encara miraculosament i les demés construccions aguanten d’esma. Aguanten i ben bé ningú sap perquè.
En Pepe és un tipus que has de conèixer, m’assegura en Carles. En Pepe acostuma a ser just davant el nostre hotel. En Carles i la Carla són una parella que vam conèixer a l’anada –“Bona la teca d’avió, no?”, “Sí. No hi ha res més suïcida que una bona gana”-.En Carles i na Carla van anar a petar a Cuba de rebot, com nosaltres, però amb motius ben diferents. Ells sortien de llurs separacions i volien veure si junts podien recompondre la vida en parella novament. I cony, van haver de fer-ho a Cuba!.
Els vam perdre la pista perquè anàrem a Varadero, que és una mena de reserva sioux. Però l’indi el fan els turistes. Tan fou així que vam marxar cap a l’Habana abans del que ens tocava. Ells ja hi eren de bon començament a la capital, havien fet les seves coneixences i sentien la necessitat de presentar-nos-les. Hòs-ti-a de catalans!. La meva amiga va demanar-me que fos amable i que dediqués una mica d’atenció a en Carles, la Carla i al santon Pepe.
En Pepe els havia explicat coses increïbles que els havia esmaperdut, corsecat i bocabadat. En Pepe podia lograr el que fos –suposo que pagant. El capítol de les tarifes no l’havia abordat, encara-. Vols un cotxe?. Un cotxe. Vols carn o pell de cocodril?. El cocodril sencer. Vols una tia per fer un trio o un trio amb tot de ties per que en perdis el compte? En Pepe t’ho ben cerca i t’ho troba.
Jo em vaig escoltar més les ones que aquell espanyol atrotinat i difícil de seguir que lluïa en Pepe. El cubà em costa molt si hom no fa l’esforç de fer-lo entenedor. Com que va notar el meu pobre interès, en Pepe va fer més incomprensible el seu idioma, cosa que vaig agrair infinitament. Després de la pallissa indesxifrable, vam tocar el dos. Abans, però, en Jordi –una altra coneixença d’aquesta parella catalana- em va dir a l’orella: “vigila, que aquest paio és un fill de puta”.
Jo simplement em delia per passejar pel Malecon. No volia fer veure que era més amic del que realment ho podia ser d’algú amb el qual solament he creuat una trista frase en un avió. A Cuba la gent es torna misteriosament empallegosa. Catalans o cubans. La diferència és que amb els cubans, a més, pots cardar-hi. I no cal ser cap Casanova. Qualsevol imbècil pot fer-s’ho amb una facilitat d’espant. Això sí, a canvi d’algun dòlar. Només cal topar amb el fill de puta correcte.
Pel que sembla, en Pepe va resultar ser el rei d’aquesta mena de fill. Va acabar a la presó. Entre els fils de naylon hi duia caramelets. També per pescar. Fins que tres nens el van reconèixer com el paio que els havia llogat a cinc italians del Friül amb ganes de gresca. Ja s’havien repassat tots els cocodrilots del Malecón i ara volien tastar una mica de cua de cérvol.
dilluns, d’agost 21, 2006
Cap a la presidència del barça
Cometo febleses amb més freqüència del que pensava. Crec que a un impuls semblant el professor Medina el tipifica com a procastinació. He tornat a pitjar el botó de la televisió i l’he encès altre cop per canal que emet TV3, la vostra. Una cara en primer pla –m’ha semblat veure el Dioni- es presentava com a nou aspirant a candidat a la presidència del Barça. Acció i reacció. Si en Dioni pot aspirar a dirigir el barça, en Dessmond –com diria l’Helenio Herrera- ho pot fer sense baixar de l’autocar.
L’aparició d’aquella cara ha estat reveladora. M’ha fet donar el pas definitiu per començar la meva carrera meteòrica al front del club més gran de la galàxia. Des d’aquí faig una crida blaugrana a tot els bloggers amb carnet o sense que em vulguin donar el seu suport. No ens resta massa temps, però podem fer realitat aquest somni.
No vull fer cap reflexió al voltant del que és el barça –que per norma general és pura mentida- i les seves connotacions. De les múltiples lectures, que no podem oblidar quan mirem els colors del club. Són com les cançons d’en Llach, que tenen moltes lectures, també.
Només vull sintetizar el meu programa en tres punts -un de menys i no cal ni redactar-lo-:
Més que un club: un puticlub
El barça és una gran casa de barrets. Tothom entra i surt amb molta alegria. Tan és així que en una nit de glòria, un d’aquest endarrerits mentals que es guanya la vida foten patacades a una pilota, pot agafar el president de la Generalitat i sacsejar-lo com un vil sac de patates, públicament al balcó de la plaça de Sant Jaume. Cap país mínimament normalitzat no permetria escenes d’aquest cabotatge. En cap país del món s’hi llencen els calçotets d’altri des d’aquest balcó. Cap país que es consideri com a tal pot dependre de les humiliacions d’un club de futbol. Cal, doncs, posar aquest esport/club al lloc que realment li pertoca.
Ciutadania blaugrana: la fundació
El barça xucla moltes de les energies vitals que són necessàries per fer rutllar el país. Hom pot creuar Catalunya d’una punta a l’altra per tal de veure un partit al Camp Nou. Una gesta com aquesta no es faria ni per anar a votar l’estatut, o per assistir a una manifestació en el seu favor o per fer una donació de sang. Cal, doncs, potenciar una fundació –o reconvertir l’existent- per tal que la ciutadania blaugrana pugui seguir un tractament amb l’objectiu de tornar a reinsertar socialment aquests valuosos individus.
Més que un lema: Dessmond-teu el Barça
El futbol és una activitat trivial. El món no el mou una piloteta que acaba enredant-se en el fons d’una xarxa, empesa per norma general gràcies a un analfabet. Ho pot fer amb un peu, el cap o alguna altra extremitat, si l’àrbitre no se n’adona. Una activitat com aquesta no pot ser que ocupi portades dels telentícies o dels diaris, perquè al món hi passen coses realment importants i que el futbol les eclipsa. Cal, doncs, trobar el lema que sintetizi la voluntat de salvació col•lectivament que ens urgeix. La idea vertadera que jo vull imprimir en aquest nou barça revolucionat: Teu el barça.
Confio que aquestes idees força, agosarades com cap altra, comptaran amb el teu suport. Imprescindible que em facis arribar les teves dades per tal que la meva candidatura, la autènticament responsable, arribi a bon port. Pots fer-ho via el meu correu-e.
Gràcies a la bestreta per la confiança que diposites en mi. Estic segur que, finalment, Catalunya brillarà en el firmament dels països lúcids un cop haguem guanyat aquestes eleccions de pa sucat amb oli. Compta, també, amb una butaca en la propera junta del club i amb tota la rastellera de croasants i entrepanets que a la llotja s’hi acostuma a cruspir, encara que només hi hagi partit de costellada.
Cometo febleses amb més freqüència del que pensava. Crec que a un impuls semblant el professor Medina el tipifica com a procastinació. He tornat a pitjar el botó de la televisió i l’he encès altre cop per canal que emet TV3, la vostra. Una cara en primer pla –m’ha semblat veure el Dioni- es presentava com a nou aspirant a candidat a la presidència del Barça. Acció i reacció. Si en Dioni pot aspirar a dirigir el barça, en Dessmond –com diria l’Helenio Herrera- ho pot fer sense baixar de l’autocar.
L’aparició d’aquella cara ha estat reveladora. M’ha fet donar el pas definitiu per començar la meva carrera meteòrica al front del club més gran de la galàxia. Des d’aquí faig una crida blaugrana a tot els bloggers amb carnet o sense que em vulguin donar el seu suport. No ens resta massa temps, però podem fer realitat aquest somni.
No vull fer cap reflexió al voltant del que és el barça –que per norma general és pura mentida- i les seves connotacions. De les múltiples lectures, que no podem oblidar quan mirem els colors del club. Són com les cançons d’en Llach, que tenen moltes lectures, també.
Només vull sintetizar el meu programa en tres punts -un de menys i no cal ni redactar-lo-:
Més que un club: un puticlub
El barça és una gran casa de barrets. Tothom entra i surt amb molta alegria. Tan és així que en una nit de glòria, un d’aquest endarrerits mentals que es guanya la vida foten patacades a una pilota, pot agafar el president de la Generalitat i sacsejar-lo com un vil sac de patates, públicament al balcó de la plaça de Sant Jaume. Cap país mínimament normalitzat no permetria escenes d’aquest cabotatge. En cap país del món s’hi llencen els calçotets d’altri des d’aquest balcó. Cap país que es consideri com a tal pot dependre de les humiliacions d’un club de futbol. Cal, doncs, posar aquest esport/club al lloc que realment li pertoca.
Ciutadania blaugrana: la fundació
El barça xucla moltes de les energies vitals que són necessàries per fer rutllar el país. Hom pot creuar Catalunya d’una punta a l’altra per tal de veure un partit al Camp Nou. Una gesta com aquesta no es faria ni per anar a votar l’estatut, o per assistir a una manifestació en el seu favor o per fer una donació de sang. Cal, doncs, potenciar una fundació –o reconvertir l’existent- per tal que la ciutadania blaugrana pugui seguir un tractament amb l’objectiu de tornar a reinsertar socialment aquests valuosos individus.
Més que un lema: Dessmond-teu el Barça
El futbol és una activitat trivial. El món no el mou una piloteta que acaba enredant-se en el fons d’una xarxa, empesa per norma general gràcies a un analfabet. Ho pot fer amb un peu, el cap o alguna altra extremitat, si l’àrbitre no se n’adona. Una activitat com aquesta no pot ser que ocupi portades dels telentícies o dels diaris, perquè al món hi passen coses realment importants i que el futbol les eclipsa. Cal, doncs, trobar el lema que sintetizi la voluntat de salvació col•lectivament que ens urgeix. La idea vertadera que jo vull imprimir en aquest nou barça revolucionat: Teu el barça.
Confio que aquestes idees força, agosarades com cap altra, comptaran amb el teu suport. Imprescindible que em facis arribar les teves dades per tal que la meva candidatura, la autènticament responsable, arribi a bon port. Pots fer-ho via el meu correu-e.
Gràcies a la bestreta per la confiança que diposites en mi. Estic segur que, finalment, Catalunya brillarà en el firmament dels països lúcids un cop haguem guanyat aquestes eleccions de pa sucat amb oli. Compta, també, amb una butaca en la propera junta del club i amb tota la rastellera de croasants i entrepanets que a la llotja s’hi acostuma a cruspir, encara que només hi hagi partit de costellada.
diumenge, d’agost 20, 2006
Cara de pòquer
TV3 al País Valencià, un bon acord?
Acció Cultural del País Valencià i el govern de l’Estat –concretament el ministre Montilla- van pactar que TV3 podria continuar arribant al sud gràcies a un canal TDT que el ministeri d’Indústria cediria a l’entitat. L’acord és va establir amb la supervisió dels responsables de l’àrea de la Generalitat. El problema és que la TDT encara només és un propòsit amb data poc clara i que el govern de Madrid ha cedit a La Sexta la freqüència analògica per on arriba TV3 al País Valencià. Una vegada més, TV3 perilla al sud.
Avui, 15 d'agost del 2006.
Bé, només podem sospitar que sí, que “ara és l’hora dels catalans”.
TV3 al País Valencià, un bon acord?
Acció Cultural del País Valencià i el govern de l’Estat –concretament el ministre Montilla- van pactar que TV3 podria continuar arribant al sud gràcies a un canal TDT que el ministeri d’Indústria cediria a l’entitat. L’acord és va establir amb la supervisió dels responsables de l’àrea de la Generalitat. El problema és que la TDT encara només és un propòsit amb data poc clara i que el govern de Madrid ha cedit a La Sexta la freqüència analògica per on arriba TV3 al País Valencià. Una vegada més, TV3 perilla al sud.
Avui, 15 d'agost del 2006.
Bé, només podem sospitar que sí, que “ara és l’hora dels catalans”.
divendres, d’agost 18, 2006
Tumbet és amor
L’estiu dona per molt. Sobre tot per tancar deutes. La resta de l’any t’empenyores fins les orelles de promeses, difícils de tornar o d’acomplir. Sempre es diu allò de “ens hem de veure”. Passen les setmanes i els mesos i li tornes a repetir a la mateixa persona: “ens hem de veure”.
L’estiu s’ha fet per això. Per retornar aquesta mena de deutes pendents. Un d’aquests que més mal em feia era el de quedar amb uns bons amics. Tenen un magnífic restaurant prop de Vic i jo moltes idees, que se suposava que les hi faria saber “així que ens veiem”. Dilluns va haver ultimàtum i va ser memorable, tant que dimarts vaig repetir.
L’últimàtum va consistir en passar el dia rere els fogons. He de dir que jo només tinc idees. Mai he arribat a fer un ou ben ferrat. Em reconec una nul•litat en la matèria i reconec que el meu matrimoni s’aguanta, també, per la cuina. Això que pot semblar tan frívol, no ho és. A través del menjar pots trobar-te amb altes càrregues d’amor. Una taula ben parada és una mostra d’amor. Una truita feta o no amb amor s’hi nota. Un plat de pasta o un tumbet són altes dosis d’amor. La truita que surt d’un envoltori de plàstic i va directe al microones anuncia les primeres banyes. I les sopes Knorr. I una pizza de Can Tarradellas. L’arrós tres delícies Salto, de Frudesa, és crisi irreversible de la parella.
He descobert tan d’afecte en les taules que m’ha arribat parar la meva mare!. Que jo només tingui idees, és responsabilitat de ma mare. Sempre he tingut la taula parada i el plat calent. Sempre. Quan hi penso m’agafa vertigen. Vull dir que si mai jo arribava a casa a les tres de la matinada tenia el plat a taula i una nota amb les instruccions necessàries, perquè tot fos al punt. Si m’havia de llevar a les quatre, a les cinc, a les sis... sempre he tingut l’esmorzar a punt i el cafè fumejant. Això no m’ha faltat mai i és una proba d’amor que ha quedat lacrat en el més dedins de la meva ànima. El meu cor es farà miques un cop jo hagi mort, però aquest record vagarà amb mi en el més enllà.
Aquesta sensació és la que ha de lograr transmetre aquest restaurant. El lloc és més que agradable i la cuina basada en la qualitat del material. L’elaboració ha de ser sense cap sofisticació. Cuina directa i un preu molt i molt competitiu. T’hi has de trobar com a casa. Els plats han de tenir les flaires d’aquest amor.
La col•laboració d’ella és imprescindible. És l’altra part que aguanta el matrimoni. Ja he dit que jo amb prou feines només se pelar patates i segueixo vivint a cos de rei. Ella és la que ha de portar realment el tumbet a la plana de Vic. Quan ho feia a Torino els àngels hi cantaven. A Mallorca els àngels hi van massa plens de tumbet. Avui marxem corrents altre cop cap el restaurant, a confirmar que no s’adormin aquests àngels. I m’enporto la meva mare, per retornar-li una infinitèsima part d’aquest amor que és tan seu.
L’estiu dona per molt. Sobre tot per tancar deutes. La resta de l’any t’empenyores fins les orelles de promeses, difícils de tornar o d’acomplir. Sempre es diu allò de “ens hem de veure”. Passen les setmanes i els mesos i li tornes a repetir a la mateixa persona: “ens hem de veure”.
L’estiu s’ha fet per això. Per retornar aquesta mena de deutes pendents. Un d’aquests que més mal em feia era el de quedar amb uns bons amics. Tenen un magnífic restaurant prop de Vic i jo moltes idees, que se suposava que les hi faria saber “així que ens veiem”. Dilluns va haver ultimàtum i va ser memorable, tant que dimarts vaig repetir.
L’últimàtum va consistir en passar el dia rere els fogons. He de dir que jo només tinc idees. Mai he arribat a fer un ou ben ferrat. Em reconec una nul•litat en la matèria i reconec que el meu matrimoni s’aguanta, també, per la cuina. Això que pot semblar tan frívol, no ho és. A través del menjar pots trobar-te amb altes càrregues d’amor. Una taula ben parada és una mostra d’amor. Una truita feta o no amb amor s’hi nota. Un plat de pasta o un tumbet són altes dosis d’amor. La truita que surt d’un envoltori de plàstic i va directe al microones anuncia les primeres banyes. I les sopes Knorr. I una pizza de Can Tarradellas. L’arrós tres delícies Salto, de Frudesa, és crisi irreversible de la parella.
He descobert tan d’afecte en les taules que m’ha arribat parar la meva mare!. Que jo només tingui idees, és responsabilitat de ma mare. Sempre he tingut la taula parada i el plat calent. Sempre. Quan hi penso m’agafa vertigen. Vull dir que si mai jo arribava a casa a les tres de la matinada tenia el plat a taula i una nota amb les instruccions necessàries, perquè tot fos al punt. Si m’havia de llevar a les quatre, a les cinc, a les sis... sempre he tingut l’esmorzar a punt i el cafè fumejant. Això no m’ha faltat mai i és una proba d’amor que ha quedat lacrat en el més dedins de la meva ànima. El meu cor es farà miques un cop jo hagi mort, però aquest record vagarà amb mi en el més enllà.
Aquesta sensació és la que ha de lograr transmetre aquest restaurant. El lloc és més que agradable i la cuina basada en la qualitat del material. L’elaboració ha de ser sense cap sofisticació. Cuina directa i un preu molt i molt competitiu. T’hi has de trobar com a casa. Els plats han de tenir les flaires d’aquest amor.
La col•laboració d’ella és imprescindible. És l’altra part que aguanta el matrimoni. Ja he dit que jo amb prou feines només se pelar patates i segueixo vivint a cos de rei. Ella és la que ha de portar realment el tumbet a la plana de Vic. Quan ho feia a Torino els àngels hi cantaven. A Mallorca els àngels hi van massa plens de tumbet. Avui marxem corrents altre cop cap el restaurant, a confirmar que no s’adormin aquests àngels. I m’enporto la meva mare, per retornar-li una infinitèsima part d’aquest amor que és tan seu.
dijous, d’agost 17, 2006
Homosexualitat i Cuba
Fa dies que esperem que s’entoni la “Vall del riu vermell” en algun raconet de la paradisíaca Cuba. Arriben notícies en comptagotes. El cor de veus i el director ja tenen els faristols preparats i la batuta és a punt de cridar l’atenció amb el “toc, toc, toc”. Les gàrgares fa dies que també les van fer.
L’espera motiva, mentrestant, que els partidaris o els detractors vagin traient el nas amb les seves proclames. I en Fidel els obsequia amb una aparició quasi reveladora. Sembla l’anunci del seu traspàs. De l’uniforme militar al xandall. És així com el guarniran per entrar al taüt. Al cel s’hi va en xandall. Ho vaig descobrir a “El cielo puede esperar”. Núbols, xancles i xandall. Poc després una altra revelació, d’estadistes: la menjada de iogurt entre Castro i Hugo Chàvez, els dos vestint amb camisa vermella, a l’infermeria del càmping La Ballena Alegre de Castelldefels. Ara no en tinc cap dubte. Una imatge per complaure a els Richals i les Yessis d’aquest món; aquests que envesteixen grumers i que també es guarneixen amb el xandall per a qualsevol ocasió assenyalada -i que no li apareixen en exclusiva a en Karbeis-.
Però em sobten els intel•lectuals. Cada cop menys, que consti. No llur xandall, que també. Sinó certes adhesions al règim. A un règim on, per exemple, els homosexuals van a la presó, directament. Els mateixos intel•lectuals que aquí braman molt, però que a Cuba lluny de piular, hi fan ridículament la reverència.
A Nicaragua l’homosexualitat és tipificada com infermetat. El meu amic sandinista és professor de medicina. Jo mateix he vist –emprenyat- el llibre de docència on està escrit i, per tant, matèria d’examen. Però els gais i lesbianes campen lliures com qualsevol altre, si no la fan grossa. A Cuba, no. Ser homosexual és delicte.
Fa tres dies en Joan Oliver escrivia un comentari en el seu “Engrunes”. Citava un article que apareix en la revista Juventud Rebelde, porta-en-veu de la joventut oficial cubana. L’article és signat per R.M. Elizalde des de Barcelona (Espanya) i que jo, a més, en recomano la seva lectura. Hi veureu algun exemple d’intel•lectual, català, espanyol o portuguès. Per a mi ha significat una nova revelació: els del xandall dubto que a més del Pryca els deixin entrar al cel, a no ser que també sigui el dia que hi arribi una altra marea repleta de grumers.
Fa dies que esperem que s’entoni la “Vall del riu vermell” en algun raconet de la paradisíaca Cuba. Arriben notícies en comptagotes. El cor de veus i el director ja tenen els faristols preparats i la batuta és a punt de cridar l’atenció amb el “toc, toc, toc”. Les gàrgares fa dies que també les van fer.
L’espera motiva, mentrestant, que els partidaris o els detractors vagin traient el nas amb les seves proclames. I en Fidel els obsequia amb una aparició quasi reveladora. Sembla l’anunci del seu traspàs. De l’uniforme militar al xandall. És així com el guarniran per entrar al taüt. Al cel s’hi va en xandall. Ho vaig descobrir a “El cielo puede esperar”. Núbols, xancles i xandall. Poc després una altra revelació, d’estadistes: la menjada de iogurt entre Castro i Hugo Chàvez, els dos vestint amb camisa vermella, a l’infermeria del càmping La Ballena Alegre de Castelldefels. Ara no en tinc cap dubte. Una imatge per complaure a els Richals i les Yessis d’aquest món; aquests que envesteixen grumers i que també es guarneixen amb el xandall per a qualsevol ocasió assenyalada -i que no li apareixen en exclusiva a en Karbeis-.
Però em sobten els intel•lectuals. Cada cop menys, que consti. No llur xandall, que també. Sinó certes adhesions al règim. A un règim on, per exemple, els homosexuals van a la presó, directament. Els mateixos intel•lectuals que aquí braman molt, però que a Cuba lluny de piular, hi fan ridículament la reverència.
A Nicaragua l’homosexualitat és tipificada com infermetat. El meu amic sandinista és professor de medicina. Jo mateix he vist –emprenyat- el llibre de docència on està escrit i, per tant, matèria d’examen. Però els gais i lesbianes campen lliures com qualsevol altre, si no la fan grossa. A Cuba, no. Ser homosexual és delicte.
Fa tres dies en Joan Oliver escrivia un comentari en el seu “Engrunes”. Citava un article que apareix en la revista Juventud Rebelde, porta-en-veu de la joventut oficial cubana. L’article és signat per R.M. Elizalde des de Barcelona (Espanya) i que jo, a més, en recomano la seva lectura. Hi veureu algun exemple d’intel•lectual, català, espanyol o portuguès. Per a mi ha significat una nova revelació: els del xandall dubto que a més del Pryca els deixin entrar al cel, a no ser que també sigui el dia que hi arribi una altra marea repleta de grumers.
dimecres, d’agost 16, 2006
Imbècils i Grumers
L’agost és el caldo –brou- de cultiu òptim per als bucles. De tots aquests els que tenen el brou –caldo?- especialment tediós són els que fan referència a les notícies que any rere any el senyor del telenotícies llegeix i en acabar les desa al congelador. Fins l’agost següent, que minuts abans les passarà pel microones de la redacció –que fa vacances, esclar- i les tornarà a llegir amb lleu somriure de geneta. Periodisme de tetrabrick: obrir, escalfar i llegir. I el que sobri ho pots gastar l’any vinent, afegint-t’hi aigua, encara que sigui la de rentar els mitjons.
D’aquestes notícies de tetrabrick, mai, mai, mai en fallen les que fan referència als grumers i la verema de Raïmat, que per les mateixes raons de sempre avança un mes la collita. Raimat ben mereix un post a banda.
Un grumer és allò que aquest presentador en diu “madussa”, amb la seva impecable dicció xava. Cada any, exèrcits de grumers apareixen a les nostres costes i provoquen pànic col•lectiu en kilòmetres i més kilòmetres de platja.
És una bestiola, el grumer, d’una bellesa difícil de superar, que en el seu hàbitat llueix tota l’elegància que li subministra la coloració variant, els traços fràgils de les extremitats, la seva gelatinosa transparència, els fils d’electricitat estàtica que desprèn segons en quins moments. És una petita meravella de la creació que aflora on hi ha aigües calentes i ho fa en grans manades quan els seus depredadors han estat exterminats per altres depredadors, que són justament els mateixos que senten pànic pels grumers.
Cada any surt el tall de dotze segons anunciant l’arribada de seixanta milions de grumers a les nostres costes –simplement perquè la mediterrània es tropicalitza-. Un primer pla de cinc segons de la cama inflada del fill de l’imbècil amb els brams de la criatura -“veu en off”-. Finalment, el cunyat de l’imbècil, l’imbècil mateix i el cosinet del fill de l’imbècil apareixen burxant en l’arena com a descerebrats un parell de grumers. Dues senyores en forma de bocoi s’ho miren i, mentre, per un espai de quinze segons més, la veu ja imbecil•litzada del presentador alerta de la perillositat d’aitals bèsties. L’endemà la platja és a vessar.
Any rere any espero que aquesta notícia hagi caducat. Que les restes putrefactes d’aquest llardós tetrabrick s’hagin escampat abans d’arribar al congelador. Anar a la platja no és cap necessitat, és pur lleure. I si abans que tu hi han arribat els grumers, agafes els trastets i te’n vas l’Aquaparc, no sigui cas que el presentador del telenotícies es torni persona i t’ho digui clar i a la cara: vostè és un rematat IM-BÈ-CIL!
L’agost és el caldo –brou- de cultiu òptim per als bucles. De tots aquests els que tenen el brou –caldo?- especialment tediós són els que fan referència a les notícies que any rere any el senyor del telenotícies llegeix i en acabar les desa al congelador. Fins l’agost següent, que minuts abans les passarà pel microones de la redacció –que fa vacances, esclar- i les tornarà a llegir amb lleu somriure de geneta. Periodisme de tetrabrick: obrir, escalfar i llegir. I el que sobri ho pots gastar l’any vinent, afegint-t’hi aigua, encara que sigui la de rentar els mitjons.
D’aquestes notícies de tetrabrick, mai, mai, mai en fallen les que fan referència als grumers i la verema de Raïmat, que per les mateixes raons de sempre avança un mes la collita. Raimat ben mereix un post a banda.
Un grumer és allò que aquest presentador en diu “madussa”, amb la seva impecable dicció xava. Cada any, exèrcits de grumers apareixen a les nostres costes i provoquen pànic col•lectiu en kilòmetres i més kilòmetres de platja.
És una bestiola, el grumer, d’una bellesa difícil de superar, que en el seu hàbitat llueix tota l’elegància que li subministra la coloració variant, els traços fràgils de les extremitats, la seva gelatinosa transparència, els fils d’electricitat estàtica que desprèn segons en quins moments. És una petita meravella de la creació que aflora on hi ha aigües calentes i ho fa en grans manades quan els seus depredadors han estat exterminats per altres depredadors, que són justament els mateixos que senten pànic pels grumers.
Cada any surt el tall de dotze segons anunciant l’arribada de seixanta milions de grumers a les nostres costes –simplement perquè la mediterrània es tropicalitza-. Un primer pla de cinc segons de la cama inflada del fill de l’imbècil amb els brams de la criatura -“veu en off”-. Finalment, el cunyat de l’imbècil, l’imbècil mateix i el cosinet del fill de l’imbècil apareixen burxant en l’arena com a descerebrats un parell de grumers. Dues senyores en forma de bocoi s’ho miren i, mentre, per un espai de quinze segons més, la veu ja imbecil•litzada del presentador alerta de la perillositat d’aitals bèsties. L’endemà la platja és a vessar.
Any rere any espero que aquesta notícia hagi caducat. Que les restes putrefactes d’aquest llardós tetrabrick s’hagin escampat abans d’arribar al congelador. Anar a la platja no és cap necessitat, és pur lleure. I si abans que tu hi han arribat els grumers, agafes els trastets i te’n vas l’Aquaparc, no sigui cas que el presentador del telenotícies es torni persona i t’ho digui clar i a la cara: vostè és un rematat IM-BÈ-CIL!
dimarts, d’agost 15, 2006
Cara de pòquer
És la que se’m queda quan veig que enguany és el centenari del Noucentisme. Que som en ple agost i que el vent no piula ni per pietat meva ni per anunciar a cada raconada d’aquest país que també hem gaudit de temps llustrosos, de remuntades col•lectives meritòries i esplèndides, de les quals en som hereus.
Avui només sembla que visquem d’aquelles rendes i faci vergonya acceptar-ho. Em fa mal aquest silenci, sabent que en Maragall té un empelt directe amb aquells temps. Em pregunto en mig del desert: què coi pot voler dir “catalanista i d’esquerres”?
PS1: Amb 23 anys d’eclipsi pujolero m’havia cregut allò de que l’esquerra era l’opció “sensible” a la cultura.
PS2:Una cosa com el Fòrum he d’entendre que és cultura?. Anar en una carrua, dalt d’un escenari amb samarreta groga i remenar el carpó, entenc que és mostra de cultura popular? Em quedo amb cara de pòquer, sí. I de repòquer.
És la que se’m queda quan veig que enguany és el centenari del Noucentisme. Que som en ple agost i que el vent no piula ni per pietat meva ni per anunciar a cada raconada d’aquest país que també hem gaudit de temps llustrosos, de remuntades col•lectives meritòries i esplèndides, de les quals en som hereus.
Avui només sembla que visquem d’aquelles rendes i faci vergonya acceptar-ho. Em fa mal aquest silenci, sabent que en Maragall té un empelt directe amb aquells temps. Em pregunto en mig del desert: què coi pot voler dir “catalanista i d’esquerres”?
PS1: Amb 23 anys d’eclipsi pujolero m’havia cregut allò de que l’esquerra era l’opció “sensible” a la cultura.
PS2:Una cosa com el Fòrum he d’entendre que és cultura?. Anar en una carrua, dalt d’un escenari amb samarreta groga i remenar el carpó, entenc que és mostra de cultura popular? Em quedo amb cara de pòquer, sí. I de repòquer.
dilluns, d’agost 14, 2006
Sexe a Cuba (II)
Hem coincidit a Barcelona el comunista, el sandinista i un servidor de vostès, el convergent. En vàries ocasions. Una taula més transversal que aquesta no crec que es pari en gaires ocasions més per cap restaurant de la ciutat.
Però també arriba el moment en que el sandinista no sap qui és més comunista: si ell mateix, el convergent o el qui en paga religiosament una quota anyal per ser-ne. I el convergent no sap que coi fa un sandinista de soca-rel amb un comunista d’unes conviccions tals, que ens més d’una i de dues ocasions, jo mateix el passo per l’esquerra sense haver de prémer gaire l’accelerador. I el comunista que, de liberal no en té un pèl –ara ja llueix un tall impecable de perruquer- s’espanta al coincidir amb segons quines idees del convergent, mentre el sandinista s’espanta encara més de tal espant.
Tot plegat no seria reeditable si no fos pel vi i per Cuba. Sobre tot Cuba actua com ungüent miraculós. Ells van conèixer una Cuba pletòrica i jo més decadent. Ells la pinten pletòrica, però jo ho poso en dubte, esclar. Tot aquell brillo sortia del subsidi soviètic. Si els programes i bondats del socialisme que preconitza Fidel haguessin tingut en algun moment algun aura d’èxit, avui no hauria aquesta Cuba tan summament tronera.
Aquell curs que van fer dins el ram de la sanitat els va marcar. Al comunista perquè molt em temo que va descobrir un despertar sexual que mai hagués pogut topar en aquesta Barcelona tan olímpica tota ella. Cardar, a Cuba, és una mena d’esport al qual en Samaranch mai en permetria la creació de cap comité olímpic tot i ser-ne mereixedors. Com en el cas català, però amb raons sensiblement diferents.
Al sandinista li va obrir la porta al món. Era el primer cop que podia establir contacte amb algú no nicaragüenc. Es va trobar amb comunistes i socialistes de nacionalitat mexicana, argentina, colombiana, espanyola o catalana. En el seu cervell s’hi va fondre més d’un plom ideològic. Va començar a madurar i després vindria l’esclat final, amb la derrota del Frente Sandinista a les urnes. Un bona hòstia que allà, a Cuba, no es podia ni ensumar encara.
Al principi l’estada va ser molt dura, segons explica el comunista català. Lluny de casa i aquell règim –militar- el tenia molt pesarós. Incomunicació absoluta i un ambient radicalment diferent al de Barcelona. La joventut suposo que també compta a l'hora de racionar-te un tipus d’humor o altre. Tant era així que un company de classe li va fer una oferta que mai més ningú l’ha igualat.
-Compa, te veo tan jodido que mañana le digo a mi hermana que no te suelte ni de noche ni de dia.
El remei va ser tan miraculós com instantani. I el brollador de teoria psico-religiós-sexual encara avui no ha deixat de rajar. Encara hi ha un fil d’enyor per la revolució, però sospito que és només per la sexual.
Hem coincidit a Barcelona el comunista, el sandinista i un servidor de vostès, el convergent. En vàries ocasions. Una taula més transversal que aquesta no crec que es pari en gaires ocasions més per cap restaurant de la ciutat.
Però també arriba el moment en que el sandinista no sap qui és més comunista: si ell mateix, el convergent o el qui en paga religiosament una quota anyal per ser-ne. I el convergent no sap que coi fa un sandinista de soca-rel amb un comunista d’unes conviccions tals, que ens més d’una i de dues ocasions, jo mateix el passo per l’esquerra sense haver de prémer gaire l’accelerador. I el comunista que, de liberal no en té un pèl –ara ja llueix un tall impecable de perruquer- s’espanta al coincidir amb segons quines idees del convergent, mentre el sandinista s’espanta encara més de tal espant.
Tot plegat no seria reeditable si no fos pel vi i per Cuba. Sobre tot Cuba actua com ungüent miraculós. Ells van conèixer una Cuba pletòrica i jo més decadent. Ells la pinten pletòrica, però jo ho poso en dubte, esclar. Tot aquell brillo sortia del subsidi soviètic. Si els programes i bondats del socialisme que preconitza Fidel haguessin tingut en algun moment algun aura d’èxit, avui no hauria aquesta Cuba tan summament tronera.
Aquell curs que van fer dins el ram de la sanitat els va marcar. Al comunista perquè molt em temo que va descobrir un despertar sexual que mai hagués pogut topar en aquesta Barcelona tan olímpica tota ella. Cardar, a Cuba, és una mena d’esport al qual en Samaranch mai en permetria la creació de cap comité olímpic tot i ser-ne mereixedors. Com en el cas català, però amb raons sensiblement diferents.
Al sandinista li va obrir la porta al món. Era el primer cop que podia establir contacte amb algú no nicaragüenc. Es va trobar amb comunistes i socialistes de nacionalitat mexicana, argentina, colombiana, espanyola o catalana. En el seu cervell s’hi va fondre més d’un plom ideològic. Va començar a madurar i després vindria l’esclat final, amb la derrota del Frente Sandinista a les urnes. Un bona hòstia que allà, a Cuba, no es podia ni ensumar encara.
Al principi l’estada va ser molt dura, segons explica el comunista català. Lluny de casa i aquell règim –militar- el tenia molt pesarós. Incomunicació absoluta i un ambient radicalment diferent al de Barcelona. La joventut suposo que també compta a l'hora de racionar-te un tipus d’humor o altre. Tant era així que un company de classe li va fer una oferta que mai més ningú l’ha igualat.
-Compa, te veo tan jodido que mañana le digo a mi hermana que no te suelte ni de noche ni de dia.
El remei va ser tan miraculós com instantani. I el brollador de teoria psico-religiós-sexual encara avui no ha deixat de rajar. Encara hi ha un fil d’enyor per la revolució, però sospito que és només per la sexual.
diumenge, d’agost 13, 2006
Cara de pòquer
En un moment de feblesa se m’acut engegar l’aparell de televisió. A TV3 hi fan un programa anomenat Villaguerrilla. Programa d’humor. Per a ments pre-clares. Vol ser humor molt nostrat. Conviden a en Pere Tàpies i en Tomeu Penya; els foten plegats en un llit de matrimoni, amb una guitarra per hom. Una situació sense solta ni volta. Sí, programa d’humor. A l’hora d’acomiadar al cantant mallorquí, el clímax humorístic. Els actors del Teatre de Guerrilla diuen que no entenen a en Tomeu. Ho diuen i ho repeteixen. Sembla ser que l’intel•lecte d’aquesta tropa interpreta que el que parlen a Mallorca és un idioma indesxifrable: “no se l’entén de res”. Programa d’humor, que em deixa amb cara majúscula de pòquer. Hi ha algú tan mentalment delicat que hagi cregut que això que fa aquesta colla es pugui considerar humor? Penso, també, en la cara que poden haver posat els abnegats televidents que reben el senyal a les Balears. Un bon fotimer de gràcia la que irradia aquesta TV3!. Definitivament, la vostra. Colla d'Im-bè-cils.
En un moment de feblesa se m’acut engegar l’aparell de televisió. A TV3 hi fan un programa anomenat Villaguerrilla. Programa d’humor. Per a ments pre-clares. Vol ser humor molt nostrat. Conviden a en Pere Tàpies i en Tomeu Penya; els foten plegats en un llit de matrimoni, amb una guitarra per hom. Una situació sense solta ni volta. Sí, programa d’humor. A l’hora d’acomiadar al cantant mallorquí, el clímax humorístic. Els actors del Teatre de Guerrilla diuen que no entenen a en Tomeu. Ho diuen i ho repeteixen. Sembla ser que l’intel•lecte d’aquesta tropa interpreta que el que parlen a Mallorca és un idioma indesxifrable: “no se l’entén de res”. Programa d’humor, que em deixa amb cara majúscula de pòquer. Hi ha algú tan mentalment delicat que hagi cregut que això que fa aquesta colla es pugui considerar humor? Penso, també, en la cara que poden haver posat els abnegats televidents que reben el senyal a les Balears. Un bon fotimer de gràcia la que irradia aquesta TV3!. Definitivament, la vostra. Colla d'Im-bè-cils.
dissabte, d’agost 12, 2006
Sexe a Cuba (I)
Ja en fa uns quants dies d’això. En Fidel i el seu règim gaudien d’una salut de poltre gràcies a la ma protectora de l’URSS. Aleshores Cuba mantenia una gran veneració per aquí, a finals dels 80.
Vaig quedar a xerrar en un bar de Gràcia amb un paio, d’esquerres a matar, comunista de carnet i psicòleg acabat d’estrenar. Amb les seves grenyes, les olleres de John Lennon i una densa barba de rigor. Tot el necessari per amanir correctament el posat d’aquesta perla preocupada pel comportament humà. Amb aquest m’uneix una amistat comuna: un personatge que el considero un gran amic meu tot i ser sandinista. Però a aquest darrer li tinc un gran respecte i admiració, perquè en comptes de fotre discursos ideològics, l’home va deixar els seus estudis universitaris, es va arromangar i se’n va anar a la muntanya agafant fort la metralleta. Poques palles mentals i guaitar que la cartutxera tingués sempre ben a prop la capsa dels recanvis.
Més que el castrisme, el socialisme, el comunisme o alguna altra santa collonada d’aquestes amb segell revolucionari, m’ha interessat de veres el sandinisme. Comences idealitzant-lo, et bombardeja la premsa afí d’aquí –i la d’allà, esclar- i si vols saber del cert la veritat, fas maletes i cap a Nicaragua. La veritat, com no pot ser d’altra forma, té un preu i és, a més, personal i intransferible. El que puguin veure els teus ulls, que no t’ho expliquin els dels altres. Si vols saber que s’hi menja a l’Hispania, per més que t’ho expliqui en Sostres, ves-hi, cony. No serà mai el mateix.
Tenint, doncs, en comú el sandinisme, aquell jove comunista s’havia brindat a fer de “correu”. Ell tornava d’un curs llarg a Cuba, on també hi participava el meu amic nica. És allí que el va conèixer i em portava un paquet d’ell. Vam parlar extensament de Cuba, tema que va quedar endreçat al meu congelador polític per més endavant.
El psicòleg va descobrir moltes meravelles per terres cubanes i algun fenomen que l’havia insuflat un renovat vigor teòric. Ple d’erudició va endinsar-se en els viaranys de la religió i comportament sexual. Te n’adones de seguida que aquella font de coneixement té color –torrefacte-, i que la nota de tast de llurs mugrons podia ser envellutat i barreja de roure americà amb eucaliptus. Textura de gominola ferma.
“La religió castiga el sexe, el cataloga de pecaminós. En Castro ha fet desaparèixer la religió de l’illa. Conseqüència directa d’això: la gent no experimenta cap mena de trauma alhora de cardar. I cardar ho fan els cubans –i les cubanes, que diria l’Ibarretxe i els eco-eco-políticament correctes-. En situacions que mai t’esperaries. De la manera més natural. De la mateixa forma que no penses en Déu quan et pica una orella, que fas si et pica la titola o la poma?: doncs simplement, grates. I grata és, també, la companyia”.
Teoria brillant, que un cop exposada allí mateix, va esmicolar-se. El sandinisme mai va prohibir cap religió així que va fer-se amb les regnes del país. Va haver alguna tibantor amb l’església catòlica, això si.
-I diries tu que a Nicaragua la gent passa gana... sexual?
-De cap de les maneres! Com diu el nostre amic nica, allò és terra de volcans!.
Ja en fa uns quants dies d’això. En Fidel i el seu règim gaudien d’una salut de poltre gràcies a la ma protectora de l’URSS. Aleshores Cuba mantenia una gran veneració per aquí, a finals dels 80.
Vaig quedar a xerrar en un bar de Gràcia amb un paio, d’esquerres a matar, comunista de carnet i psicòleg acabat d’estrenar. Amb les seves grenyes, les olleres de John Lennon i una densa barba de rigor. Tot el necessari per amanir correctament el posat d’aquesta perla preocupada pel comportament humà. Amb aquest m’uneix una amistat comuna: un personatge que el considero un gran amic meu tot i ser sandinista. Però a aquest darrer li tinc un gran respecte i admiració, perquè en comptes de fotre discursos ideològics, l’home va deixar els seus estudis universitaris, es va arromangar i se’n va anar a la muntanya agafant fort la metralleta. Poques palles mentals i guaitar que la cartutxera tingués sempre ben a prop la capsa dels recanvis.
Més que el castrisme, el socialisme, el comunisme o alguna altra santa collonada d’aquestes amb segell revolucionari, m’ha interessat de veres el sandinisme. Comences idealitzant-lo, et bombardeja la premsa afí d’aquí –i la d’allà, esclar- i si vols saber del cert la veritat, fas maletes i cap a Nicaragua. La veritat, com no pot ser d’altra forma, té un preu i és, a més, personal i intransferible. El que puguin veure els teus ulls, que no t’ho expliquin els dels altres. Si vols saber que s’hi menja a l’Hispania, per més que t’ho expliqui en Sostres, ves-hi, cony. No serà mai el mateix.
Tenint, doncs, en comú el sandinisme, aquell jove comunista s’havia brindat a fer de “correu”. Ell tornava d’un curs llarg a Cuba, on també hi participava el meu amic nica. És allí que el va conèixer i em portava un paquet d’ell. Vam parlar extensament de Cuba, tema que va quedar endreçat al meu congelador polític per més endavant.
El psicòleg va descobrir moltes meravelles per terres cubanes i algun fenomen que l’havia insuflat un renovat vigor teòric. Ple d’erudició va endinsar-se en els viaranys de la religió i comportament sexual. Te n’adones de seguida que aquella font de coneixement té color –torrefacte-, i que la nota de tast de llurs mugrons podia ser envellutat i barreja de roure americà amb eucaliptus. Textura de gominola ferma.
“La religió castiga el sexe, el cataloga de pecaminós. En Castro ha fet desaparèixer la religió de l’illa. Conseqüència directa d’això: la gent no experimenta cap mena de trauma alhora de cardar. I cardar ho fan els cubans –i les cubanes, que diria l’Ibarretxe i els eco-eco-políticament correctes-. En situacions que mai t’esperaries. De la manera més natural. De la mateixa forma que no penses en Déu quan et pica una orella, que fas si et pica la titola o la poma?: doncs simplement, grates. I grata és, també, la companyia”.
Teoria brillant, que un cop exposada allí mateix, va esmicolar-se. El sandinisme mai va prohibir cap religió així que va fer-se amb les regnes del país. Va haver alguna tibantor amb l’església catòlica, això si.
-I diries tu que a Nicaragua la gent passa gana... sexual?
-De cap de les maneres! Com diu el nostre amic nica, allò és terra de volcans!.
divendres, d’agost 11, 2006
Si us plau
M’ha sobtat sempre la breu frase: “Cuba Libre”. Tan repetida i tan gastada. Cosina germana del Nicaragua libre, que lluïen tots els cotxes en les seves matrícules per Managua. L’embeja formal em menjava viu, al veure-ho. Però embeja formal, perquè en el fons de la qüestió, en ambdós cassos, la llibertat va ser una paraula desterrada en aquests països. Molt pitjor a Cuba, sens dubte, que encara han de resistir sense ella.
M’agradaria saber que inspira Cuba, quan encara hi ha algú que crida “Fidel, ponte bueno!”. Suposo que una frase d’aquestes la provoca la més pura ignorància. Una persona cabal no es despenja per aquest cantó, per més mala llet que pugui arribar a tenir. Idealitzar aquell paradís és condemnar directament els seus habitants. És jugar amb foc, perquè sempre hi ha el pas següent: voler el règim cubà per a casa teva.
Cuba és irrepetible. És aquella calor, l’embat de les ones a l’Havana o la mar plàcida de Varadero. Aigües netes. Illes encantadores. Un doll de bellesa, sí. És aquest rom bailongo, són les mulates fibrades com gaseles, és el Son i la Trova. El temps discorre inexorable, però molt i molt atapeït. En una setmana a Cuba pots viure un cúmul de situacions equivalent al que podries atresorar en mig any a Barcelona o a cap altre coi de lloc en el món. Vols guanyar el Pulitzer? Ves-te’n a l’Havana. Aquesta ciutat és un laboratori on s’hi donen les situacions més increïbles per a l’existència humana. Cada dia és una prova de foc nova per aquesta existència, tan vexada. Retrata-la en algun llibre, que farà goig i tot. Un migdia, el trenc d’alba, un cap d’any a Cuba és pura novel•la; mai podries haver imaginat com et poden discórrer del cert. El que et passí allí, no et passarà en lloc. T’ho certifico.
Qualsevol turista té més drets i llibertat que un cubà. El castrisme mima els dòlars; el súmmum de les paradoxes. Poques humiliacions poden resultar més aclaparadores. Sigues cubà i crida el que puguis, amb totes les teves forces. Però si ets català, respecta la dignitat de la gent que viu per sobreviure ben justet a Cuba, quan vulguis bramar. O simplement calla, si us plau.
M’ha sobtat sempre la breu frase: “Cuba Libre”. Tan repetida i tan gastada. Cosina germana del Nicaragua libre, que lluïen tots els cotxes en les seves matrícules per Managua. L’embeja formal em menjava viu, al veure-ho. Però embeja formal, perquè en el fons de la qüestió, en ambdós cassos, la llibertat va ser una paraula desterrada en aquests països. Molt pitjor a Cuba, sens dubte, que encara han de resistir sense ella.
M’agradaria saber que inspira Cuba, quan encara hi ha algú que crida “Fidel, ponte bueno!”. Suposo que una frase d’aquestes la provoca la més pura ignorància. Una persona cabal no es despenja per aquest cantó, per més mala llet que pugui arribar a tenir. Idealitzar aquell paradís és condemnar directament els seus habitants. És jugar amb foc, perquè sempre hi ha el pas següent: voler el règim cubà per a casa teva.
Cuba és irrepetible. És aquella calor, l’embat de les ones a l’Havana o la mar plàcida de Varadero. Aigües netes. Illes encantadores. Un doll de bellesa, sí. És aquest rom bailongo, són les mulates fibrades com gaseles, és el Son i la Trova. El temps discorre inexorable, però molt i molt atapeït. En una setmana a Cuba pots viure un cúmul de situacions equivalent al que podries atresorar en mig any a Barcelona o a cap altre coi de lloc en el món. Vols guanyar el Pulitzer? Ves-te’n a l’Havana. Aquesta ciutat és un laboratori on s’hi donen les situacions més increïbles per a l’existència humana. Cada dia és una prova de foc nova per aquesta existència, tan vexada. Retrata-la en algun llibre, que farà goig i tot. Un migdia, el trenc d’alba, un cap d’any a Cuba és pura novel•la; mai podries haver imaginat com et poden discórrer del cert. El que et passí allí, no et passarà en lloc. T’ho certifico.
Qualsevol turista té més drets i llibertat que un cubà. El castrisme mima els dòlars; el súmmum de les paradoxes. Poques humiliacions poden resultar més aclaparadores. Sigues cubà i crida el que puguis, amb totes les teves forces. Però si ets català, respecta la dignitat de la gent que viu per sobreviure ben justet a Cuba, quan vulguis bramar. O simplement calla, si us plau.
dijous, d’agost 10, 2006
Fragilitat i Estatut
Avui ja hauria de ser un dia de joia. Ahir va començar la vigència del nou Estatut. Tot hauria de ser així de bonic si la vida discorris amb aquesta asèpsia. Amb aquesta facilitat naïf.
Jo vaig votar Sí a aquest Estatut. Amb una agrura indescriptible, amb una manca de convicció gairebé absoluta. Vaig votar que Sí per eliminació. Quan has de votar per eliminació és que fa dies que saps que s’han acabat les cartes als Reis d’Orient. El que més m’escandalitza és que tota aquesta legislatura ha patit la servitud de que va plantejar-se en clau anti PP. D’anar contra el PP, quan se suposava que hauria de continuar governant amb en Rajoy al capdavant.
En el pacte del Tinell no tothom tenia el mateix grau de convicció en aquest punt de reformar l’Estatut. Després s’ha dit el que ha convingut. Però no tots els socis estaven per la tasca. Fer-ho contra el PP va fer superar l’escull, encara que fos a contracor. Aquesta manera d’encarar un tema cabdal com una reforma estatutària, fa que resti instal•lat en una fragilitat majúscula.
El guió, senyors, va quedar girat d’un dia per l’altre. Les mentides del PP van capgirar una situació més que cantada. I a partir d’aquí, aquesta fragilitat va ser palpable. Un primer símptoma que ho visualitzà foren les injustificades i maratonianes discussions dels diferents esborranys. En mig d’una legislatura d’opereta, de la qual vaig sentir vergonya aliena en més d’una ocasió. No cal donar més tombs fent referència a determinats moments estel•lars.
La forma de com es va arribar a la foto del 30 de setembre, torna a reblar el clau de la fragilitat: CiU, pletòrica. Maragall, contingudament pletòric. Les altres cares del PSC eren llargues com un dia sense pa. La resta de cares ni van aparèixer; un quadre fantasmagòric. Però s’havia arribat a la carta als Reis d’Orient. Jo estava content, sí. Però molt escèptic. Mai me’n vaig sortir de fer cartes als Reis.
Després va venir més dosis del mateix espectacle lamentable. Negociar a quatre bandes l’Estatut a Madrid, amb episodis tan vergonyants com els protagonitzats per prohoms del PSC –d’entre ells en Castells, n’Iceta o en Montilla-, que seien a la part espanyola de la taula. La que va passar el ribot.
La negociació a quatre bandes va ser insultant. El pacte ZP-Mas, un gerro d’aigua freda. I els resultats assolits, la rúbrica de l’insult. La plasmació d’aquesta fragilitat. Fragilitat que encara és capaç de donar un salt mortal sense xarxa amb la sortida per la porta de servei d’ERC: crisi de govern i convocatòria d’eleccions avançades. Es pot demanar més fragilitat?
Conseqüentment, l’esclat de joia davant l’oportunitat d’anar a votar l’Estatut va tenir la mateixa força d’un pet de mosca. Va ser la visualització d’una frustració col•lectiva. Per més que uns brindessin amb cava barroerament i els altres saltessin d’alegria més que forçada.
En Maragall, dins d’aquesta provisionalitat vol posar en marxa el nou Estatut. Tot plegat molt lícit, però destil•la una sensació d’artifici que tomba. Deia ahir que “és un Estatut valent, que permet que Catalunya pugui fer el que vulgui”, ara tot just que s’ha entrat al constitucional. Aquesta manera de fer, amb triomfalisme de màrketing, em fa créixer l’escepticisme que deia, en comptes d’apaivagar-lo.
Sembla talment que en Maragall hagi fet la carta als Reis, quan diu coses com ara que “Catalunya és el territori d'Europa que s’assembla més a un Estat sense ser-ho”. Té tota la raó: Catalunya és un país d’opereta, de broma domèstica, amb una classe política que no la voldria ni regalada el mateix Flotats per a cap dels seus espectacles.
Fa dies que no percebia una Catalunya tan contradictòria, erràtica i poc solvent. L’apliació de l’Estatut espero que no en sigui l’evidència. Aquesta fragilitat tan palpable ens pot destrossar qualsevol projecte. Fins i tot un Estatut de nova trinca.
Avui ja hauria de ser un dia de joia. Ahir va començar la vigència del nou Estatut. Tot hauria de ser així de bonic si la vida discorris amb aquesta asèpsia. Amb aquesta facilitat naïf.
Jo vaig votar Sí a aquest Estatut. Amb una agrura indescriptible, amb una manca de convicció gairebé absoluta. Vaig votar que Sí per eliminació. Quan has de votar per eliminació és que fa dies que saps que s’han acabat les cartes als Reis d’Orient. El que més m’escandalitza és que tota aquesta legislatura ha patit la servitud de que va plantejar-se en clau anti PP. D’anar contra el PP, quan se suposava que hauria de continuar governant amb en Rajoy al capdavant.
En el pacte del Tinell no tothom tenia el mateix grau de convicció en aquest punt de reformar l’Estatut. Després s’ha dit el que ha convingut. Però no tots els socis estaven per la tasca. Fer-ho contra el PP va fer superar l’escull, encara que fos a contracor. Aquesta manera d’encarar un tema cabdal com una reforma estatutària, fa que resti instal•lat en una fragilitat majúscula.
El guió, senyors, va quedar girat d’un dia per l’altre. Les mentides del PP van capgirar una situació més que cantada. I a partir d’aquí, aquesta fragilitat va ser palpable. Un primer símptoma que ho visualitzà foren les injustificades i maratonianes discussions dels diferents esborranys. En mig d’una legislatura d’opereta, de la qual vaig sentir vergonya aliena en més d’una ocasió. No cal donar més tombs fent referència a determinats moments estel•lars.
La forma de com es va arribar a la foto del 30 de setembre, torna a reblar el clau de la fragilitat: CiU, pletòrica. Maragall, contingudament pletòric. Les altres cares del PSC eren llargues com un dia sense pa. La resta de cares ni van aparèixer; un quadre fantasmagòric. Però s’havia arribat a la carta als Reis d’Orient. Jo estava content, sí. Però molt escèptic. Mai me’n vaig sortir de fer cartes als Reis.
Després va venir més dosis del mateix espectacle lamentable. Negociar a quatre bandes l’Estatut a Madrid, amb episodis tan vergonyants com els protagonitzats per prohoms del PSC –d’entre ells en Castells, n’Iceta o en Montilla-, que seien a la part espanyola de la taula. La que va passar el ribot.
La negociació a quatre bandes va ser insultant. El pacte ZP-Mas, un gerro d’aigua freda. I els resultats assolits, la rúbrica de l’insult. La plasmació d’aquesta fragilitat. Fragilitat que encara és capaç de donar un salt mortal sense xarxa amb la sortida per la porta de servei d’ERC: crisi de govern i convocatòria d’eleccions avançades. Es pot demanar més fragilitat?
Conseqüentment, l’esclat de joia davant l’oportunitat d’anar a votar l’Estatut va tenir la mateixa força d’un pet de mosca. Va ser la visualització d’una frustració col•lectiva. Per més que uns brindessin amb cava barroerament i els altres saltessin d’alegria més que forçada.
En Maragall, dins d’aquesta provisionalitat vol posar en marxa el nou Estatut. Tot plegat molt lícit, però destil•la una sensació d’artifici que tomba. Deia ahir que “és un Estatut valent, que permet que Catalunya pugui fer el que vulgui”, ara tot just que s’ha entrat al constitucional. Aquesta manera de fer, amb triomfalisme de màrketing, em fa créixer l’escepticisme que deia, en comptes d’apaivagar-lo.
Sembla talment que en Maragall hagi fet la carta als Reis, quan diu coses com ara que “Catalunya és el territori d'Europa que s’assembla més a un Estat sense ser-ho”. Té tota la raó: Catalunya és un país d’opereta, de broma domèstica, amb una classe política que no la voldria ni regalada el mateix Flotats per a cap dels seus espectacles.
Fa dies que no percebia una Catalunya tan contradictòria, erràtica i poc solvent. L’apliació de l’Estatut espero que no en sigui l’evidència. Aquesta fragilitat tan palpable ens pot destrossar qualsevol projecte. Fins i tot un Estatut de nova trinca.
dimecres, d’agost 09, 2006
Alarma social
Fa temps que ronda per casa. Que ho comenta el veí del tercer. Que la senyora del forn de pa se n’exclama i la peixatera del Carmel l’ha arribat a personificar.
Potser el cas que més difusió ha tingut és aquest darrer, el de la peixatera. Arran de tota la desgràcia –en aquest cas no va ser temeritat!- del Carmel, la senyora peixatera va interrogar-se molt vehement ella, sacsejant el ganivet esmolat i sanguinolent de la seva ma dreta: “Como es posible que se haya utilizado el método austríaco para hacer el metro en el Carmelo”?. Aquesta pregunta que diaris, ràdios i televisions ens la van presentar així d’òbvia, sembla a la vegada, que aquesta part de la humanitat que es dedica a fer el metro per Barcelona, ni se li hagi passat pel cap altra opció que aquesta. No em refereixo justament als bidells de la Generalitat, a cap dels centenars de secretàries o dels milers de funcionaris que cada dia marquen religiosament la seva tarja al rellotge de fitxar. No. Els enginyers, els tècnics, els topògrafs, els gerents, la direcció d’obra –amb els seus enginyers i els seus tècnis- o la UTE que executa l’obra –també amb els seus enginyers i més tècnics i caps d’obra especialistes- tots ells la vessen, al meu modest entendre, per no haver-se passat pel mercat municipal a comprar unes cloïsses fresques i aprofitar la visita per enunciar a la peixatera la pregunta òbvia de sempre que vas a fer un túnel: “Conchi, que te parece si le metemos método austríaco al Carmelo?”.
No fer això va tenir conseqüències per tot conegudes: alarma social.
Fins i tot va haver-se de formar una comissió parlamentaria, on va desfilar tothom i s’hi van exhibir numerets molt pensats per a la galeria.
L’alarma social és un animal que apareix i es transforma, en formes i situacions inesperades. Hi ha qui el sap domesticar més que d’altres. És per això que l’alarma social se la pot veure embolicada en assumptes de naturalesa dispersa:
>El consum de cànnabis i heroïna. Se n’ha disparat el seu consum perquè no genera alarma social.
>Iberia es repensa abandonar el Prat, donat que pot generar alarma social i econòmica.
>El bullying i les pallisses que els menors enregistren amb el seu mòbil han fet créixer l’alarma social.
>Conjuntament, Francisco Camps, i els sindicats de FGV es van comprometre a analitzar les causes de l’accident, amb "rigor i transparència". Per no crear alarma social.
>Caldrà felicitar els responsables dels Mossos d'Esquadra i els més de 300 agents que han resolt un cas que ha suscitat una gran alarma social, si se’n confirma l’autoria de Remedios Sánchez en la mort de quatre avies.
>Les afirmacions dels peperos són tan desmesurades en tot el que fa referència al procés de pau –a Euskadi-, que no susciten alarma social perquè l'opinió pública sembla haver-se immunitzat després de tres anys d'insults continus i catastrofisme desbocat.
>Pel que fa als robatoris a diferents xalets, amb violència inclosa, l'intendent Joaquim Bayarri afirma que "Ja s'estaven preparant dispositius des de l'any passat en zones problemàtiques", però davant l'augment de denúncies i l'alarma social que s'havia creat, es va considerar convenient fer un salt qualitatiu.
Senzillament: l’alarma social és la hòstia. Voldria saber qui la mesura i qui és bo per interpretar-la. Sobre tot perquè hem arribat a l’extrem que els jutges decideixen la presó d’un presumpte inculpat o retirar la llibertat a algu que havia de ser excarcerat per mor d’aquest monstre, encara tan per definir.
Quan de temps haurem de patir l’alarma social? És realment alguna cosa més que permet als media fer de voltors amb totes les de la llei?.
Fa temps que ronda per casa. Que ho comenta el veí del tercer. Que la senyora del forn de pa se n’exclama i la peixatera del Carmel l’ha arribat a personificar.
Potser el cas que més difusió ha tingut és aquest darrer, el de la peixatera. Arran de tota la desgràcia –en aquest cas no va ser temeritat!- del Carmel, la senyora peixatera va interrogar-se molt vehement ella, sacsejant el ganivet esmolat i sanguinolent de la seva ma dreta: “Como es posible que se haya utilizado el método austríaco para hacer el metro en el Carmelo”?. Aquesta pregunta que diaris, ràdios i televisions ens la van presentar així d’òbvia, sembla a la vegada, que aquesta part de la humanitat que es dedica a fer el metro per Barcelona, ni se li hagi passat pel cap altra opció que aquesta. No em refereixo justament als bidells de la Generalitat, a cap dels centenars de secretàries o dels milers de funcionaris que cada dia marquen religiosament la seva tarja al rellotge de fitxar. No. Els enginyers, els tècnics, els topògrafs, els gerents, la direcció d’obra –amb els seus enginyers i els seus tècnis- o la UTE que executa l’obra –també amb els seus enginyers i més tècnics i caps d’obra especialistes- tots ells la vessen, al meu modest entendre, per no haver-se passat pel mercat municipal a comprar unes cloïsses fresques i aprofitar la visita per enunciar a la peixatera la pregunta òbvia de sempre que vas a fer un túnel: “Conchi, que te parece si le metemos método austríaco al Carmelo?”.
No fer això va tenir conseqüències per tot conegudes: alarma social.
Fins i tot va haver-se de formar una comissió parlamentaria, on va desfilar tothom i s’hi van exhibir numerets molt pensats per a la galeria.
L’alarma social és un animal que apareix i es transforma, en formes i situacions inesperades. Hi ha qui el sap domesticar més que d’altres. És per això que l’alarma social se la pot veure embolicada en assumptes de naturalesa dispersa:
>El consum de cànnabis i heroïna. Se n’ha disparat el seu consum perquè no genera alarma social.
>Iberia es repensa abandonar el Prat, donat que pot generar alarma social i econòmica.
>El bullying i les pallisses que els menors enregistren amb el seu mòbil han fet créixer l’alarma social.
>Conjuntament, Francisco Camps, i els sindicats de FGV es van comprometre a analitzar les causes de l’accident, amb "rigor i transparència". Per no crear alarma social.
>Caldrà felicitar els responsables dels Mossos d'Esquadra i els més de 300 agents que han resolt un cas que ha suscitat una gran alarma social, si se’n confirma l’autoria de Remedios Sánchez en la mort de quatre avies.
>Les afirmacions dels peperos són tan desmesurades en tot el que fa referència al procés de pau –a Euskadi-, que no susciten alarma social perquè l'opinió pública sembla haver-se immunitzat després de tres anys d'insults continus i catastrofisme desbocat.
>Pel que fa als robatoris a diferents xalets, amb violència inclosa, l'intendent Joaquim Bayarri afirma que "Ja s'estaven preparant dispositius des de l'any passat en zones problemàtiques", però davant l'augment de denúncies i l'alarma social que s'havia creat, es va considerar convenient fer un salt qualitatiu.
Senzillament: l’alarma social és la hòstia. Voldria saber qui la mesura i qui és bo per interpretar-la. Sobre tot perquè hem arribat a l’extrem que els jutges decideixen la presó d’un presumpte inculpat o retirar la llibertat a algu que havia de ser excarcerat per mor d’aquest monstre, encara tan per definir.
Quan de temps haurem de patir l’alarma social? És realment alguna cosa més que permet als media fer de voltors amb totes les de la llei?.
dimarts, d’agost 08, 2006
El meme dels desitjos
En Zinc em posa deures, aquest agost.
Jo sóc molt dolent resolent tests. Però veient que no fer-ho podria suposar-me l’ostracisme o determinades ires –jajajaja-, he decidit asseure’m davant l’ordinador i començar aquesta prova avaluadora. No he cercat ser massa original, sinó naturalot. Això sempre pot ferir sensibilitats, ho sé. Però les sensibilitats cibernètiques sempre tenen un punt d’autista que permeten superar coses pitjors.
Les tres coses que faries si fossis milionari:
1.- Compraria 3 escons de diputat a cada partit amb representació al Parlament, per lograr assolir politiques tranversals.
2.- Compraria 7 escons de diputat al Congreso de cadascuna de les formacions, per tal d’endegar un debat “assumit” en tots els partits sobre el federalisme, que ens porti de cap a la confederació.
3.- Augmentaria astronòmicament el sou del President de la Generalitat, a canvi que li puguem exigir responsabilitats civils i penals.
Les tres coses que diries en veu alta si sabéssis que ningú et recriminarà o contradiurà:
1.- Si no ets d’esquerres no passa absolutament res. Ans el contrari.
2.- Ser d’esquerres és un paravent cada cop més trasparent. Com el paper de fumar.
3.- Si realment ets d’esquerres ves-te’n a comprar un pis a l’Habana i gaudeix-lo. Jo te’l pago. Sóc milionari, recordes?.
Les tres coses que canviaries de la teva vida, de tu mateix:
1.- Voldria ser més metòdic
2.- Voldria ser més càustic
3.- Voldria ser menys agnòstic
Les tres coses que canviaries del teu voltant:
1.- Trauria la nacional II de la costa catalana.
2.- Construiria l’AVE, Barcelona-Perpinyà-Montpeller.
3.- Faria el transvasament del Roina abans no es quedem secs; amb lo riu inclós.
Les tres coses que voldries que et passessin abans de morir:
1.- Veure la independència de Catalunya
2.- Veure la independencia dels Països Catalans
3.- Veure l’ús social de la llengua catalana normalitzat als PPCC
Finalment, espero que la cadena continui mitjançant els bloggers Minimal, Vilapou, Ddriver, Bet, Bellosoli, Juli i Mireia -espero que el tancament temporal del blog permeti fer alguna excepció, senyoreta erky!-.
En Zinc em posa deures, aquest agost.
Jo sóc molt dolent resolent tests. Però veient que no fer-ho podria suposar-me l’ostracisme o determinades ires –jajajaja-, he decidit asseure’m davant l’ordinador i començar aquesta prova avaluadora. No he cercat ser massa original, sinó naturalot. Això sempre pot ferir sensibilitats, ho sé. Però les sensibilitats cibernètiques sempre tenen un punt d’autista que permeten superar coses pitjors.
Les tres coses que faries si fossis milionari:
1.- Compraria 3 escons de diputat a cada partit amb representació al Parlament, per lograr assolir politiques tranversals.
2.- Compraria 7 escons de diputat al Congreso de cadascuna de les formacions, per tal d’endegar un debat “assumit” en tots els partits sobre el federalisme, que ens porti de cap a la confederació.
3.- Augmentaria astronòmicament el sou del President de la Generalitat, a canvi que li puguem exigir responsabilitats civils i penals.
Les tres coses que diries en veu alta si sabéssis que ningú et recriminarà o contradiurà:
1.- Si no ets d’esquerres no passa absolutament res. Ans el contrari.
2.- Ser d’esquerres és un paravent cada cop més trasparent. Com el paper de fumar.
3.- Si realment ets d’esquerres ves-te’n a comprar un pis a l’Habana i gaudeix-lo. Jo te’l pago. Sóc milionari, recordes?.
Les tres coses que canviaries de la teva vida, de tu mateix:
1.- Voldria ser més metòdic
2.- Voldria ser més càustic
3.- Voldria ser menys agnòstic
Les tres coses que canviaries del teu voltant:
1.- Trauria la nacional II de la costa catalana.
2.- Construiria l’AVE, Barcelona-Perpinyà-Montpeller.
3.- Faria el transvasament del Roina abans no es quedem secs; amb lo riu inclós.
Les tres coses que voldries que et passessin abans de morir:
1.- Veure la independència de Catalunya
2.- Veure la independencia dels Països Catalans
3.- Veure l’ús social de la llengua catalana normalitzat als PPCC
Finalment, espero que la cadena continui mitjançant els bloggers Minimal, Vilapou, Ddriver, Bet, Bellosoli, Juli i Mireia -espero que el tancament temporal del blog permeti fer alguna excepció, senyoreta erky!-.
dilluns, d’agost 07, 2006
Accidents i temeritats
Aquest dies ha aparegut la lamentable notícia de la mort de cinc treballadors. Un mur de contenció els ha vingut al damunt. Desgràcia lamentable, sense dubte. La reacció del sindicats és mimètica, arxi-coneguda i repicant el tòpic de que cal més inversió per frenar la sinistralitat, més inspeccions, més...
Desconec el detall d’aquest accident en concret, però em fa pensar un parell –català- de coses.
Primer: no conec cap empresa promotora, cap responsable d’obra, cap tècnic que no vagi amb mil ulls quan entra en una obra. Això no ho motiva simplement l’estrica normativa que fa referència al compliment de diferents mesures de seguretat al treball, que potser també. Un accident en el ram de la construcció por tenir conseqüències desastroses. Ho sap el més imbècil.
Segon: el que no he vist mai en forma de titular és la cara B d’aquest problema: la temeritat de molts –per no dir la majoria- dels treballadors de la construcció. Sobre tot la dels que vulgarment coneixem com paletes –picapedrers-. Aquesta temeritat arriba a uns extrems tan rematadament demencials, d’una xuleria tan fora de lloc, que si no fos perquè ho he vist amb els meus ulls no m’ho creuria.
Som en una estructura de 10 forjats i ens aturem a la que fa vuit. Vuit pisos representa una alçària més que respectable. El forat de l’escala –forma rectangular- el creua dos taulons de fusta per la part més estreta. Cada tauló fa un pam d’ample, per entendre’ns. Els taulons no són pas fixats ni en terra, ni tan sols l’un amb l’altre. En aquestes apareix un operari –paleta- amb la carretilla plena de maons i sacs de ciment, s’enfila als taulons –que comencen a tremolar pel pes de tot plegat- i creua el forat que dona al buit. Els que contemplem l’escena –i que tenim els peus sobre ferm-, l’estómac se’ns regira de vertigen.
-Perdoni, vostè és casat?
-Si, por?
-Vostè te fills?
-Si, dos, por?
-Vostè ha vist el que acaba de fer?
-El camino más corto! Con dos co-jo-nes!
La xarxa de seguretat –obligatòria- hi és, per desembolicar. “Pero esta!”, ens fa notar. Demanem que l’empresa despatxi a aquest energumen, que també tenia el seu casc i no el duia posat. El gerent de la colla ens esboça el panorama: a més d’haver-lo d’indemnitzar, el substituirà algú gairebé calcat a ell. I ell mateix, l’endemà serà treballant a l’obra del costat.
La mort d’aquest energumen no te cap mena de valor més que per la seva dona i fills?. La té, també, pel promotor, els tècnics i el cap d’obra que poden anar a la presó per haver no evitat “el fàcilment evitable”, que és posar un policia a la imbecil•litat del paleta.
Els accidents sempre es poden produir en les obres. No hi ha res ni ningú que els pugui eliminar per complert. L’home comet errors, no és pas infalible i s’ha d’assumir aquesta limitació. Ara, la temeritat del marit l’hauria de poder castigar, com a mínim, la mateixa dona o els fills.
Aquest dies ha aparegut la lamentable notícia de la mort de cinc treballadors. Un mur de contenció els ha vingut al damunt. Desgràcia lamentable, sense dubte. La reacció del sindicats és mimètica, arxi-coneguda i repicant el tòpic de que cal més inversió per frenar la sinistralitat, més inspeccions, més...
Desconec el detall d’aquest accident en concret, però em fa pensar un parell –català- de coses.
Primer: no conec cap empresa promotora, cap responsable d’obra, cap tècnic que no vagi amb mil ulls quan entra en una obra. Això no ho motiva simplement l’estrica normativa que fa referència al compliment de diferents mesures de seguretat al treball, que potser també. Un accident en el ram de la construcció por tenir conseqüències desastroses. Ho sap el més imbècil.
Segon: el que no he vist mai en forma de titular és la cara B d’aquest problema: la temeritat de molts –per no dir la majoria- dels treballadors de la construcció. Sobre tot la dels que vulgarment coneixem com paletes –picapedrers-. Aquesta temeritat arriba a uns extrems tan rematadament demencials, d’una xuleria tan fora de lloc, que si no fos perquè ho he vist amb els meus ulls no m’ho creuria.
Som en una estructura de 10 forjats i ens aturem a la que fa vuit. Vuit pisos representa una alçària més que respectable. El forat de l’escala –forma rectangular- el creua dos taulons de fusta per la part més estreta. Cada tauló fa un pam d’ample, per entendre’ns. Els taulons no són pas fixats ni en terra, ni tan sols l’un amb l’altre. En aquestes apareix un operari –paleta- amb la carretilla plena de maons i sacs de ciment, s’enfila als taulons –que comencen a tremolar pel pes de tot plegat- i creua el forat que dona al buit. Els que contemplem l’escena –i que tenim els peus sobre ferm-, l’estómac se’ns regira de vertigen.
-Perdoni, vostè és casat?
-Si, por?
-Vostè te fills?
-Si, dos, por?
-Vostè ha vist el que acaba de fer?
-El camino más corto! Con dos co-jo-nes!
La xarxa de seguretat –obligatòria- hi és, per desembolicar. “Pero esta!”, ens fa notar. Demanem que l’empresa despatxi a aquest energumen, que també tenia el seu casc i no el duia posat. El gerent de la colla ens esboça el panorama: a més d’haver-lo d’indemnitzar, el substituirà algú gairebé calcat a ell. I ell mateix, l’endemà serà treballant a l’obra del costat.
La mort d’aquest energumen no te cap mena de valor més que per la seva dona i fills?. La té, també, pel promotor, els tècnics i el cap d’obra que poden anar a la presó per haver no evitat “el fàcilment evitable”, que és posar un policia a la imbecil•litat del paleta.
Els accidents sempre es poden produir en les obres. No hi ha res ni ningú que els pugui eliminar per complert. L’home comet errors, no és pas infalible i s’ha d’assumir aquesta limitació. Ara, la temeritat del marit l’hauria de poder castigar, com a mínim, la mateixa dona o els fills.
diumenge, d’agost 06, 2006
Cara de pòquer
És la que va posar aquella senyora que fa de puta al carrer, desmanegada i marcida, "yonki" com ella sola, despentinada, malgirbada, repintada i escrostonada i tornada a pintar, un poc coixa, tudada del tot, a la qual vaig aguantar la mirada uns segons; menys del que va durar la fugaç conversa.
-Te vienes conmigo?
-On vols que anem?
-¿¿¿¿????. A dónde??? A divertirnos un ratito!
-Bé, depèn del que em paguis.
És la que va posar aquella senyora que fa de puta al carrer, desmanegada i marcida, "yonki" com ella sola, despentinada, malgirbada, repintada i escrostonada i tornada a pintar, un poc coixa, tudada del tot, a la qual vaig aguantar la mirada uns segons; menys del que va durar la fugaç conversa.
-Te vienes conmigo?
-On vols que anem?
-¿¿¿¿????. A dónde??? A divertirnos un ratito!
-Bé, depèn del que em paguis.
dissabte, d’agost 05, 2006
Molta pela
Vic algú la va qualificar com la capital de la Catalunya catalana. Fa dies d’això perquè avui trobar aquesta Catalunya fins i tot a Vic és ben complicat. Jo en sóc un enamorat de Vic, és una ciutat amb una vitalitat enorme, amb una mesura molt humana per viure-hi –exceptuant els dies de boira-, és una ciutat que gaudeix de tots els avantatges de la modernor –fins i tot de la mal entesa. És un centre que bitllo-bitllo irradia aquesta energia i dinamisme a tota la comarca. El creixement d’Osona és fulgurant, pensat i projectat ordenadament pels propers 30 anys. Sense tan soroll de trompetes com una Barcelona olímpica, per exemple, i amb la mateixa eficàcia. Capital i comarca fan goig. I no em deixeu començar a escriure sobre la xarxa bàsica de restaurants clamorosos que tota societat del benestar necessita per viure amb uns mínims de dignitat merescuda.
A Vic hi ha molta pela. Rere el posat de pagès hi ha un multimilionari. Només els va faltar que la darrera rifa de Nadal la grossa anés a petar a Vic, al bell mig de la preciosa plaça on hi ha, també, el seu ajuntament. Fa ja uns quants dies, m’explicava una altra bleda-fifí –amb posat de pagès- fragments de conversa a la perruqueria: “ a mi només me n’han tocat 30”. –Els comptes moltes encara els fan en pessetes- . “Nena, si a mi no me n’arriben a tocar més de cinquanta, em deprimeixo. I em veus amb cara d’agafar cap depressió? Doncs no cal que t’expliqui res més”. Els milions de pessetes anaven de trenta en a munt, en ascendència impertorbable. Fins que es va fer una mena de silenci, molt a propòsit per donar punt i final al tema i la nena que porta els cafès a les clientes, els hi talla les ungles dels peu –les llima, si cal- i pinta les de les mans i els hi passa el raspall final, amb un fil de veu tremolós va sentenciar: “ai, senyores, si els dic el que m’ha tocat a mi, potser mai més no em diran ni el bon dia”.
S’ha de dir que tota aquesta lluentor també s’ha fet a base de pencar molt. A Vic pagesos i empresaris penques com a mules, abnegadament, cosa que no es pot dir de les generacions que pugen. D’aquest benestar, que s’ha lograt amb tant d’esforç, només se’n transmet per herència la part material. I els hereus això ho ensumen abans d’hora. La passió per l’Àlex Clivillé – que és de Seva-, n’ha fet la resta.
Vic algú la va qualificar com la capital de la Catalunya catalana. Fa dies d’això perquè avui trobar aquesta Catalunya fins i tot a Vic és ben complicat. Jo en sóc un enamorat de Vic, és una ciutat amb una vitalitat enorme, amb una mesura molt humana per viure-hi –exceptuant els dies de boira-, és una ciutat que gaudeix de tots els avantatges de la modernor –fins i tot de la mal entesa. És un centre que bitllo-bitllo irradia aquesta energia i dinamisme a tota la comarca. El creixement d’Osona és fulgurant, pensat i projectat ordenadament pels propers 30 anys. Sense tan soroll de trompetes com una Barcelona olímpica, per exemple, i amb la mateixa eficàcia. Capital i comarca fan goig. I no em deixeu començar a escriure sobre la xarxa bàsica de restaurants clamorosos que tota societat del benestar necessita per viure amb uns mínims de dignitat merescuda.
A Vic hi ha molta pela. Rere el posat de pagès hi ha un multimilionari. Només els va faltar que la darrera rifa de Nadal la grossa anés a petar a Vic, al bell mig de la preciosa plaça on hi ha, també, el seu ajuntament. Fa ja uns quants dies, m’explicava una altra bleda-fifí –amb posat de pagès- fragments de conversa a la perruqueria: “ a mi només me n’han tocat 30”. –Els comptes moltes encara els fan en pessetes- . “Nena, si a mi no me n’arriben a tocar més de cinquanta, em deprimeixo. I em veus amb cara d’agafar cap depressió? Doncs no cal que t’expliqui res més”. Els milions de pessetes anaven de trenta en a munt, en ascendència impertorbable. Fins que es va fer una mena de silenci, molt a propòsit per donar punt i final al tema i la nena que porta els cafès a les clientes, els hi talla les ungles dels peu –les llima, si cal- i pinta les de les mans i els hi passa el raspall final, amb un fil de veu tremolós va sentenciar: “ai, senyores, si els dic el que m’ha tocat a mi, potser mai més no em diran ni el bon dia”.
S’ha de dir que tota aquesta lluentor també s’ha fet a base de pencar molt. A Vic pagesos i empresaris penques com a mules, abnegadament, cosa que no es pot dir de les generacions que pugen. D’aquest benestar, que s’ha lograt amb tant d’esforç, només se’n transmet per herència la part material. I els hereus això ho ensumen abans d’hora. La passió per l’Àlex Clivillé – que és de Seva-, n’ha fet la resta.
divendres, d’agost 04, 2006
Bledes-fifí(*) de Vic
(*)Equivalent del mot "pija"
Això que en diem bleda-fifí és un material que no te maldat. És generós –potser, perquè en aquestes condicions se’n pot ser- i sempre te’n pots refiar. Això si que no té preu. De tota manera, la generositat vertadera, en qualsevol camp, és font de satisfacció. En el que és de naturalesa... diguem-ne prosaica i en el que no ho és tan.
El món de la bleda-fifí és, primer, fascinant i després previsible. Són abnegadament fidels als seus principis i a les seves amistats, que tot i no dir-ho, acaban tractant-les com una extensió de la pròpia família. Coneixes una bleda-fifí, poc després coneixeràs la seva família al complert. El concepte de família, com podeu suposar, a Vic encara és el model tradicional, on d’una tirada pots coincidir amb vàries generacions: una senyora gran encara pot conèixer el seus besnéts. El marit d’aquesta senyora s’atura en una tongada menys.
Una bleda-fifí et porta a una altra. És un llei imparable. I una veritat incontestable. Però si d’entre el regne de les bledes-fifí vigatanes he de triar entre una que sigui sociata o una convergent, no hi ha lloc pel dubte: sempre la convergent.
La bleda-fifí convergent és molt nacionalista –segurament el seu encant més explosiu-. La bleda-fifí sociata exaspera. És bona persona, és generosa igual, però té algun cargol que li balla. Naturalment, té més quartos que la convergent i ha triscat una bona part de la seva vida per Barcelona, Europa i Amèrica. I quant finalment retorna d’aquest trajecte parabòlic que dona la volta al món en més d’un sentit, se li encén la llum: “A Vic m’asfixia el provincianisme. La persecució que s’hi fa als que no parlen català no te nom. TOOOT ha de ser en català!. M’agafen ganes de plantar-ho TOOOT i anar a viure a Madrid, on la gent no te aquesta mena de problemes. La culpa d’això és d’en Pujol i Convergència!”. La bleda-fifí convergent esclata en rialles, abraça la sociata desconsolada i li fa un sonor petonàs a la galta.
L’escena la trobo deliciosa. Només desitjo que no arribi el dia en que Felip Puig reaccioni de forma igual amb en Pepe Zaragoza. Aquell dia els catalans tindrem la vida tan refotudament resolta, que només haurem de front a la mort, al morir –d’èxit.
(*)Equivalent del mot "pija"
Això que en diem bleda-fifí és un material que no te maldat. És generós –potser, perquè en aquestes condicions se’n pot ser- i sempre te’n pots refiar. Això si que no té preu. De tota manera, la generositat vertadera, en qualsevol camp, és font de satisfacció. En el que és de naturalesa... diguem-ne prosaica i en el que no ho és tan.
El món de la bleda-fifí és, primer, fascinant i després previsible. Són abnegadament fidels als seus principis i a les seves amistats, que tot i no dir-ho, acaban tractant-les com una extensió de la pròpia família. Coneixes una bleda-fifí, poc després coneixeràs la seva família al complert. El concepte de família, com podeu suposar, a Vic encara és el model tradicional, on d’una tirada pots coincidir amb vàries generacions: una senyora gran encara pot conèixer el seus besnéts. El marit d’aquesta senyora s’atura en una tongada menys.
Una bleda-fifí et porta a una altra. És un llei imparable. I una veritat incontestable. Però si d’entre el regne de les bledes-fifí vigatanes he de triar entre una que sigui sociata o una convergent, no hi ha lloc pel dubte: sempre la convergent.
La bleda-fifí convergent és molt nacionalista –segurament el seu encant més explosiu-. La bleda-fifí sociata exaspera. És bona persona, és generosa igual, però té algun cargol que li balla. Naturalment, té més quartos que la convergent i ha triscat una bona part de la seva vida per Barcelona, Europa i Amèrica. I quant finalment retorna d’aquest trajecte parabòlic que dona la volta al món en més d’un sentit, se li encén la llum: “A Vic m’asfixia el provincianisme. La persecució que s’hi fa als que no parlen català no te nom. TOOOT ha de ser en català!. M’agafen ganes de plantar-ho TOOOT i anar a viure a Madrid, on la gent no te aquesta mena de problemes. La culpa d’això és d’en Pujol i Convergència!”. La bleda-fifí convergent esclata en rialles, abraça la sociata desconsolada i li fa un sonor petonàs a la galta.
L’escena la trobo deliciosa. Només desitjo que no arribi el dia en que Felip Puig reaccioni de forma igual amb en Pepe Zaragoza. Aquell dia els catalans tindrem la vida tan refotudament resolta, que només haurem de front a la mort, al morir –d’èxit.
dijous, d’agost 03, 2006
“Fluido glacial”
Passejant vora la mar se’m refresca l’enteniment. Passejar a les fosques dona per la meditació i recordar. I no saps perquè, em revé un flaix del sopar amb en Sostres.
Hi va haver una escena que em va fer sentir incòmode, amb aquell efecte que feia el “fluido glacial”. El solíem vessar a la cadira del mestre quan era més fill de puta del que tocava. Quan veies que primer l’assetjava la calor i després li venien els tremolors de fred, senties una recompensa plena. Tota la classe se sentia alleugerida contemplant el fill de puta que no podia parar quiet amb el cul, que arribava aixecar-se per refregar-lo contra la paret, pensant-se que ho feia de forma dissimulada. El “fluido glacial” va ser en moltes ocasions la nostra arma per posar a lloc els mestres-abusa-nanos. Quan tens vuit o nou anys i un mestre fill de puta al davant, el “fluido glacial” és una mena de garantia per aconseguir la treva. I ara he tornat a sentir-lo, com si me l’haguessin vessat a mi.
En Sostres donava arguments elementals per defensar que en Montilla no és català. I no basa el seu argumentari pel fet de no haver nascut a Catalunya, no. Les raons són pensades, però en el temps que ens toca viure, pots agafar-te fàcilment a dir que en Sostres no és més que un xenòfob. I jo un altre per reproduir-les. Sé que l’ombra de SOS-Racisme és llarga i s’amaga també en les cantonades de la blogosfera.
A la sala hi havia dues andaluses. I, mentre, en Sostres afirmant que en Montilla no és català, sino andalús i tota una rastellera de motius per apuntalar la tesi. Vaig sentir que el "fluido" corria –uf!- i vaig mirar de reüll les formoses andaluses –una d’elles tornava diumenge cap a casa- i vaig quedar encuriosit per quin cantó es podien prendre aquelles paraules. Les vaig veure ben alegres i ben salades.
Hi havia també una bleda-fifi, de Vic. La vigatana va a començar a mostrar el seu desacord i a bramar “i tant que n’és de català! Qui t’has pensat que ets, tu!”. La noia va quedar planxada en un tres i no res. L’endemà encara m’emprenyava pel mòbil amb la mateixa cançó. Jo li vaig insistir en allò que ja li havien insistit: per exemple, que una persona que du vint anys llargs a Catalunya i té un coneixement tan deficitari de l’idioma dona la sensació de que no té un interès especial en integrar-se. “És pot ser ben espanyol i viure a Catalunya, sense problemes, tot i que a Vic no us ho imagineu”.
-Ah, reina: i a més de ser espanyol, saps que és en Montilla?
-Què?
-el proper president de la Generalitat!
-escolta, prou de bromes!
Passejant vora la mar se’m refresca l’enteniment. Passejar a les fosques dona per la meditació i recordar. I no saps perquè, em revé un flaix del sopar amb en Sostres.
Hi va haver una escena que em va fer sentir incòmode, amb aquell efecte que feia el “fluido glacial”. El solíem vessar a la cadira del mestre quan era més fill de puta del que tocava. Quan veies que primer l’assetjava la calor i després li venien els tremolors de fred, senties una recompensa plena. Tota la classe se sentia alleugerida contemplant el fill de puta que no podia parar quiet amb el cul, que arribava aixecar-se per refregar-lo contra la paret, pensant-se que ho feia de forma dissimulada. El “fluido glacial” va ser en moltes ocasions la nostra arma per posar a lloc els mestres-abusa-nanos. Quan tens vuit o nou anys i un mestre fill de puta al davant, el “fluido glacial” és una mena de garantia per aconseguir la treva. I ara he tornat a sentir-lo, com si me l’haguessin vessat a mi.
En Sostres donava arguments elementals per defensar que en Montilla no és català. I no basa el seu argumentari pel fet de no haver nascut a Catalunya, no. Les raons són pensades, però en el temps que ens toca viure, pots agafar-te fàcilment a dir que en Sostres no és més que un xenòfob. I jo un altre per reproduir-les. Sé que l’ombra de SOS-Racisme és llarga i s’amaga també en les cantonades de la blogosfera.
A la sala hi havia dues andaluses. I, mentre, en Sostres afirmant que en Montilla no és català, sino andalús i tota una rastellera de motius per apuntalar la tesi. Vaig sentir que el "fluido" corria –uf!- i vaig mirar de reüll les formoses andaluses –una d’elles tornava diumenge cap a casa- i vaig quedar encuriosit per quin cantó es podien prendre aquelles paraules. Les vaig veure ben alegres i ben salades.
Hi havia també una bleda-fifi, de Vic. La vigatana va a començar a mostrar el seu desacord i a bramar “i tant que n’és de català! Qui t’has pensat que ets, tu!”. La noia va quedar planxada en un tres i no res. L’endemà encara m’emprenyava pel mòbil amb la mateixa cançó. Jo li vaig insistir en allò que ja li havien insistit: per exemple, que una persona que du vint anys llargs a Catalunya i té un coneixement tan deficitari de l’idioma dona la sensació de que no té un interès especial en integrar-se. “És pot ser ben espanyol i viure a Catalunya, sense problemes, tot i que a Vic no us ho imagineu”.
-Ah, reina: i a més de ser espanyol, saps que és en Montilla?
-Què?
-el proper president de la Generalitat!
-escolta, prou de bromes!
dimecres, d’agost 02, 2006
La nebodeta
D’aquests nins que un dia necessitarien tastar una bona ventada, se n’emporta la palma na Laura. Els estius són l’excusa per a que tota la diàspora familiar es retrobi a la casa de Mallorca. Hi ha sol, bona teca, platja o piscina i no fer res.
En fa dos que el germà de la cunyada, com cada any va aterrar de Madrid, on hi treballa tot l’any. Va venir acompanyat d’una mulata semblant a un armari de dos cossos. E n n n o r r r m e mu-la-ta!. La noticia de seguida és convertí en l’estrella del nostre safareig. En arribar-me a mi, vaig demanar: i els pares que hi diuen? Sembla que els pares no diuen res, han perdut el remug. Tothom la va conèixer abans d’haver-la vist.
La devoció –potser- als pares va fer que la multiculturalitat durés un tres i no res. Així és que l’any passat, directament de la capital espanyola, el germà de la cunyada va tornar a venir i acompanyat. Aquest cop amb una noia blanca, natural de Madrid.
Na Laureta tenia el dia tort i es va dedicar a parlar-me en castellà, pensant que em faria rabiar. Jo li responia que no entenia “que putes” em deia i la deixava amb la paraula a la boca. Aleshores s’adreçava a la madrilenya en català de Mallorca i l’altra, com si sentís ploure; immòbil com una estàtua de sal. Quan sa mare va veure com les gastava la seva filla, la va agafar del braç i la va esbroncar, amb el posat més seriós que pot dedicar una mare responsable quan veu que la seva al•loteta comença a anar de través. La nena em va fer culpable i emprenyada em va exclamar a modus de comiat: “me pican los ullos, me voy!”.
La madrilenya, que havia contemplat l’escena, va començar a fer una ganyota i una mena de riure aparatós i sincopat:
-Ja..., Ja..., Ja..., la niña es dadora, no?
-...Dadora...?
-Dadora por el culo!.
Un silenci brusc i sec es va apoderar d’aquell moment estival. El germà va agafar aire i va travessar la piscina per sota l’aigua, lent però segur. Temps que va ser suficient per prendre la ferma determinació de que enguany, en tornar, ho faria amb la mulata. Peti qui peti.
D’aquests nins que un dia necessitarien tastar una bona ventada, se n’emporta la palma na Laura. Els estius són l’excusa per a que tota la diàspora familiar es retrobi a la casa de Mallorca. Hi ha sol, bona teca, platja o piscina i no fer res.
En fa dos que el germà de la cunyada, com cada any va aterrar de Madrid, on hi treballa tot l’any. Va venir acompanyat d’una mulata semblant a un armari de dos cossos. E n n n o r r r m e mu-la-ta!. La noticia de seguida és convertí en l’estrella del nostre safareig. En arribar-me a mi, vaig demanar: i els pares que hi diuen? Sembla que els pares no diuen res, han perdut el remug. Tothom la va conèixer abans d’haver-la vist.
La devoció –potser- als pares va fer que la multiculturalitat durés un tres i no res. Així és que l’any passat, directament de la capital espanyola, el germà de la cunyada va tornar a venir i acompanyat. Aquest cop amb una noia blanca, natural de Madrid.
Na Laureta tenia el dia tort i es va dedicar a parlar-me en castellà, pensant que em faria rabiar. Jo li responia que no entenia “que putes” em deia i la deixava amb la paraula a la boca. Aleshores s’adreçava a la madrilenya en català de Mallorca i l’altra, com si sentís ploure; immòbil com una estàtua de sal. Quan sa mare va veure com les gastava la seva filla, la va agafar del braç i la va esbroncar, amb el posat més seriós que pot dedicar una mare responsable quan veu que la seva al•loteta comença a anar de través. La nena em va fer culpable i emprenyada em va exclamar a modus de comiat: “me pican los ullos, me voy!”.
La madrilenya, que havia contemplat l’escena, va començar a fer una ganyota i una mena de riure aparatós i sincopat:
-Ja..., Ja..., Ja..., la niña es dadora, no?
-...Dadora...?
-Dadora por el culo!.
Un silenci brusc i sec es va apoderar d’aquell moment estival. El germà va agafar aire i va travessar la piscina per sota l’aigua, lent però segur. Temps que va ser suficient per prendre la ferma determinació de que enguany, en tornar, ho faria amb la mulata. Peti qui peti.
dimarts, d’agost 01, 2006
Nins d’altri
Com he dit, tinc uns quants amics que ja són pares. En conec d’altres que no en són tan d’amics i que també n’exerceixen. D’uns i altres em sorprèn enormement dues coses. La forma desconsolada -ridícula- amb la que et diuen que ser pare és una feina titànica i que mai he vist a cap d’aquests abnegats pares ventar un calvot a cap dels seus fills.
De molt abans que els Mossos truquessin a la seva porta, la meva amiga E opta per “dialogar” amb els seus petits i els parla “d’establir pactes”. S’agenolla per que els seus ulls puguin quedar a l’alçada dels del nen i s'enceta una estèril dissertació. Aquesta tècnica és rotundament anterior a l’aparició de qualsevol supernanny televisiva. Jo, en canvi, penso que seria molt més eficient i pedagògic en determinades situacions ventar-li a la criatura una bona castanya, a les galtes del cul, però una bona ventada. L’educació fonamentada en el pacte molts cops va just fins i tot pels adults.
Els pares –que jo conec- solen tenir una concepció entre irreal, vergonyant i aburrida dels seus fills. No hi ha conversa més irrellevant i prescindible que la que et pot engegar un pare sobre el seu cadell. Fins a tal punt arriba la cosa, que sempre que hi ha reunió d’amics amb llopatada acabo fugint dels amics i em quedo sol amb la canalla. Sempre.
Posant-te a la seva alçada, veient els seus ulls i que ells et vegin els teus, descobreixes el gran valor d’una clatellada, del que n'arriben a estar necessitats aquests nins d’una bona hòstia. Però com que tal feina no em pertoca, em limito a divertir-me amb ells, a fer més grossa aquesta necessitat de rebre una bona plantofada i a reconèixer que en el furor de la juguesca potser alguna hauria de ser per a mi.
Com he dit, tinc uns quants amics que ja són pares. En conec d’altres que no en són tan d’amics i que també n’exerceixen. D’uns i altres em sorprèn enormement dues coses. La forma desconsolada -ridícula- amb la que et diuen que ser pare és una feina titànica i que mai he vist a cap d’aquests abnegats pares ventar un calvot a cap dels seus fills.
De molt abans que els Mossos truquessin a la seva porta, la meva amiga E opta per “dialogar” amb els seus petits i els parla “d’establir pactes”. S’agenolla per que els seus ulls puguin quedar a l’alçada dels del nen i s'enceta una estèril dissertació. Aquesta tècnica és rotundament anterior a l’aparició de qualsevol supernanny televisiva. Jo, en canvi, penso que seria molt més eficient i pedagògic en determinades situacions ventar-li a la criatura una bona castanya, a les galtes del cul, però una bona ventada. L’educació fonamentada en el pacte molts cops va just fins i tot pels adults.
Els pares –que jo conec- solen tenir una concepció entre irreal, vergonyant i aburrida dels seus fills. No hi ha conversa més irrellevant i prescindible que la que et pot engegar un pare sobre el seu cadell. Fins a tal punt arriba la cosa, que sempre que hi ha reunió d’amics amb llopatada acabo fugint dels amics i em quedo sol amb la canalla. Sempre.
Posant-te a la seva alçada, veient els seus ulls i que ells et vegin els teus, descobreixes el gran valor d’una clatellada, del que n'arriben a estar necessitats aquests nins d’una bona hòstia. Però com que tal feina no em pertoca, em limito a divertir-me amb ells, a fer més grossa aquesta necessitat de rebre una bona plantofada i a reconèixer que en el furor de la juguesca potser alguna hauria de ser per a mi.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)