Itching like grass

Nins d’altri

Com he dit, tinc uns quants amics que ja són pares. En conec d’altres que no en són tan d’amics i que també n’exerceixen. D’uns i altres em sorprèn enormement dues coses. La forma desconsolada -ridícula- amb la que et diuen que ser pare és una feina titànica i que mai he vist a cap d’aquests abnegats pares ventar un calvot a cap dels seus fills.

De molt abans que els Mossos truquessin a la seva porta, la meva amiga E opta per “dialogar” amb els seus petits i els parla “d’establir pactes”. S’agenolla per que els seus ulls puguin quedar a l’alçada dels del nen i s'enceta una estèril dissertació. Aquesta tècnica és rotundament anterior a l’aparició de qualsevol supernanny televisiva. Jo, en canvi, penso que seria molt més eficient i pedagògic en determinades situacions ventar-li a la criatura una bona castanya, a les galtes del cul, però una bona ventada. L’educació fonamentada en el pacte molts cops va just fins i tot pels adults.

Els pares –que jo conec- solen tenir una concepció entre irreal, vergonyant i aburrida dels seus fills. No hi ha conversa més irrellevant i prescindible que la que et pot engegar un pare sobre el seu cadell. Fins a tal punt arriba la cosa, que sempre que hi ha reunió d’amics amb llopatada acabo fugint dels amics i em quedo sol amb la canalla. Sempre.

Posant-te a la seva alçada, veient els seus ulls i que ells et vegin els teus, descobreixes el gran valor d’una clatellada, del que n'arriben a estar necessitats aquests nins d’una bona hòstia. Però com que tal feina no em pertoca, em limito a divertir-me amb ells, a fer més grossa aquesta necessitat de rebre una bona plantofada i a reconèixer que en el furor de la juguesca potser alguna hauria de ser per a mi.