La nebodeta
D’aquests nins que un dia necessitarien tastar una bona ventada, se n’emporta la palma na Laura. Els estius són l’excusa per a que tota la diàspora familiar es retrobi a la casa de Mallorca. Hi ha sol, bona teca, platja o piscina i no fer res.
En fa dos que el germà de la cunyada, com cada any va aterrar de Madrid, on hi treballa tot l’any. Va venir acompanyat d’una mulata semblant a un armari de dos cossos. E n n n o r r r m e mu-la-ta!. La noticia de seguida és convertí en l’estrella del nostre safareig. En arribar-me a mi, vaig demanar: i els pares que hi diuen? Sembla que els pares no diuen res, han perdut el remug. Tothom la va conèixer abans d’haver-la vist.
La devoció –potser- als pares va fer que la multiculturalitat durés un tres i no res. Així és que l’any passat, directament de la capital espanyola, el germà de la cunyada va tornar a venir i acompanyat. Aquest cop amb una noia blanca, natural de Madrid.
Na Laureta tenia el dia tort i es va dedicar a parlar-me en castellà, pensant que em faria rabiar. Jo li responia que no entenia “que putes” em deia i la deixava amb la paraula a la boca. Aleshores s’adreçava a la madrilenya en català de Mallorca i l’altra, com si sentís ploure; immòbil com una estàtua de sal. Quan sa mare va veure com les gastava la seva filla, la va agafar del braç i la va esbroncar, amb el posat més seriós que pot dedicar una mare responsable quan veu que la seva al•loteta comença a anar de través. La nena em va fer culpable i emprenyada em va exclamar a modus de comiat: “me pican los ullos, me voy!”.
La madrilenya, que havia contemplat l’escena, va començar a fer una ganyota i una mena de riure aparatós i sincopat:
-Ja..., Ja..., Ja..., la niña es dadora, no?
-...Dadora...?
-Dadora por el culo!.
Un silenci brusc i sec es va apoderar d’aquell moment estival. El germà va agafar aire i va travessar la piscina per sota l’aigua, lent però segur. Temps que va ser suficient per prendre la ferma determinació de que enguany, en tornar, ho faria amb la mulata. Peti qui peti.
13 comentaris:
vaja, per fi sa sé com s'escriu al·lota! tant de temps sentint al·lot i al·lota i no sabent pas com s'escribia... una mica raro, però, el germà de la cunyada. Això de deixar-se influir pels pares a l'hora d'escollir xicota... de totes formes no em sembla tan greu això de "dadora" com per enviar-la a prendre vent! però be, potser avnava acompanyat de més coses.
Amb el "dadora" és un forma gràfica d'explicar com les gastava cada cop que obria la boca aquella elementa.
A vegades no és el "color" el que perd les persones!
és ben bé que la mala educació no entén d'edats, ni de geografia, ni de colors, ni de ben res, eh?
Elur,
Exactament!
Osti que bo - dadora... mai ho havia sentit, és bo.
La meitat de les perles que deia la novieta jo tampoc les havia sentit dir mai. Xerrava una mena d'slang de Vallekas que encara no ha arribat per Gràcia.
M'he rigut moltíssim amb el que has explicat i com ho has explicat, al·lot.
Felícia,
Es que si no en fessim conya...
Celebro que t'hagi agradat. Benvinguda!
una historia força curiosa...
Jejeje, encara ric de com ho expliques. Talment com si ho estigués veient!
Ara, que Déu n'hi do com les gasta la nebodeta, també...
Mikel,
Curiosa, curiosa, deixe-m'ho en curiosa.
Karbeis,
La nebodeta és de la línia dura, com la meva dona.
be, dessmond, ho podem veure com que el germà de la cunyada va donar-lis una bona lliçó als pares. Si es posen amb la seva parella pel color de la pell, pels seus orígens, o pel que sigui, ell sempre pot portar una "dadora"! de fet aquesta me l'apunto, mai no es sap!
bellosoli,
A grans mals, grans remeis, diuen.
Publica un comentari a l'entrada