Els discursos dels presidents

Demà dilluns, a partir de dos quarts d'una, es podrà llegir aquest nou post. Sortirà publicat al Bloc Gran del Sobiranisme. Molt bona setmana! Molt bon 2010!

Missatge de Cap d'any

Enguany he escoltat sencer el missatge del president. De pura xamba. He pescat l’Antich de casualitat, fent zàping. Primer he pensat que era alguna paròdia del Polònia d’ell mateix. Però de seguida he caigut que aquest programa només surt de la política estrictament principatina per anar petar dins les entranyes més espanyoles. Catalunya ben inserida a Espanya és el segell de la casa en aquesta TV3, ara tan progre tota ella. Però no, la llufa d’IB3 m’ha fet caure que la cosa podia voler ser quelcom seriós. Un gag, sí, però sense intenció de fer gràcia. Ans el contrari.

El posat de l’Antich era tibat. De tant encarcarat com estava, l’únic que movia era la nineta dels ulls. És a dir, que se’l veia d’una hora lluny que llegia les quatre obvietats que ens ha obsequiat. Queda molt lluny aquell personatge que en arribar a la presidència va institucionalitzar allò tan radical -per nacionalista- del “Quatre Illes, un país”. Avui el partit socialista de les Illes ha convertit en esperpent el concepte “país”, a l’hora de referir-se a les Balears. Han passat amb alegria a formar part de l’efecte harmonitzador que ara tant es propugna des del centre peninsular.

Ha convertit, també, en esperpent el que s’hauria d’entendre per missatge "institucional" de Cap d’any. La seva intervenció ha estat una falca publicitària de llarga durada. Cap idea força, cap visió personal de per on és que corre el món o les mateixes Illes. Cap missatge d’una certa volada. Ha estat una com una mena de carta als Reis d’Orient satisfeta. Aquest altre gestor vocacional de comunitat autònoma ha fet una llista de polítiques aplicades, la majoria de les quals són pròpies d’aquest centre peninsular que ara tan efectivament serveix. Poques idees i ben poca iniciativa per governar, pel que sembla.

De tant fluix com ha estat aquest home, en Montilla esdevé una benedicció de Déu. Així de dura ha estat la seva aparició. Ha estat just abans del telenotícies, cosa que ha servit d’excusa per a tractar la gris intervenció com a notícia de referència. L’informatiu baleàric ha disseccionat el missatge “institucional” i li ha pujat el to partidista. Jo diria que a IB3 fan la feina amb el mateix tipus de professional que ara mateix s’arrossega per TV3.

Al final el missatge ha estat clar: com més fluix és el socialista de torn, menys escrúpols hi ha a l’hora d’amanir la crua realitat. Prou que ho saben.

Escrit des de Mallorca

Nou post pel Bloc Gran del Sobiranisme. Pel dilluns. Es podrà llegir a partir de dos quarts d'una de la matinada. És aquest.

Molt bona setmana!

És Nadal

1er. any

Avui fa un any que va nèixer en Pere-Miquel. No ens n'hem adonat de com ha passat el temps i avui ja li hem fet bufar una espelma. Aviat farà un any, també, d'aquella trista nit de Nadal on vaig sopar únicament entrepà rebregat de llangonissa. El darrer que tenien a la cafeteria de l'hospital i encara vaig haver de donar les gràcies. Passen volant aquesta mena de peripècies, afortunadament. Avui tot és radicalment diferent a fa un any. Hi ha moments en la vida on l'essencial és resistir. (M'ha tocat aguantar episodis bastant més crus que el maleït entrepà de llangonissa rebregada). Després ve, irrefrenable, una gran sensació d'alliberament. Resistir i després gaudir de la llibertat. Una lliçò eterna de subsistència. Avui he celebrat que en Pere ha fet el seu primer any. I jo, també.

Fart del miratge

Demà dilluns, a dos quarts d'una, sortirà publicat aquest post. Això serà al Blog Gran del Sobiranisme, com ja és costum.

Bona setmana!

La Generalitat de Catalunya fa 650 anys

Per recordar aquesta notícia.

Un govern com el present, que oscil·la entre l'analfabetisme bàsic i el màxim grau de piradura, una data com aquesta li passa totalment desapercebuda. Com així ja va ser amb la commemoració del 800è aniversari del naixement del rei en Jaume I. O com passa amb tantes altres coses que podrien estimular l'autoestima del país o simplement el coneixement propi. O saber d'on venim.
Però és clar, ara a l'agenda política del govern només hi ha previst què passarà si els toca la grossa de Nadal. Quina mala broma ens ha regalat el destí!.

7001 malalties minoritàries

Demà a dos quarts d'una es podrà llegir un nou post. Serà aquest, al Bloc Gran del Sobiranisme. Molt bona setmana!

Suport a en Prenafeta i a n'Alavedra

L'operació Pretòria és desproporcionada a les totes. Només cal llegir la interlocutòria. Els senyors Prenafeta i Alavedra són privats de llibertat des del dia 27 d'octubre. Esperem que aviat puguin sortir de la presó.

Pots fer-los arribar les teves mostres de suport al correu electrònic elmeusuport@hotmail.com . Seran publicades al blog http://elmeusuport.blogspot.com/ i les hi farem arribar a ells personalment.

Una petita estona teva dedicada a escriure pot tenir una fi molt agraïda.

Moltes gràcies!

http://www.facebook.com/event.php?eid=195828173606

El català i el torracollons

Demà dilluns, a dos quarts d'una, es podrà llegir aquest nou post. Com ja és costum, serà des del Bloc Gran del Sobiranisme.

Bon pont!

13-D, mort a la democràcia de perfil baix

Avui és dilluns. Toca, doncs, publicar nou post al Bloc Gran del Sobiranisme. És aquest.

Bona setmana!

No caure en la temptació

Demà, a dos quarts d'una, es podrà llegir aquest post. Com ja és costum dels dilluns això serà al Bloc Gran del Sobiranisme. Bona setmana!

Foment de la feina ben feta

Diu la notícia: “Extremadura ensenya als seus joves a pelar-se-la”. I ho fa amb aquest to de beat escandalitzat. Informa que el govern socialista extremeny ha invertit catorze mil euros en una campanya on s’aposta per fomentar l’autoexploració sexual i l’autodescobriment del plaer.

Defensa aquest projecte institucional una senyora que es diu Pulido, que fa de directora general de l'IMEx i que ho argumenta dient que cal fomentar hàbits saludables als joves.

En un racó de món, on un de cada tres ciutadans és funcionari, el que hagués suposat vertader escàndol és que el govern extremeny apostés per ensenyar als seus joves a viure de l’esforç i del treball. Però aprendre a fer la mà està molt més en sintonia amb aquest pla futur de per vida que és el de quedar arrapat com una gadella en alguna escletxa de l’administració. Cal saber fer coses de profit, així que hom s’incorpori al mon feiner. I més si parlem en clau de funcionari. La improvisació sempre ha estat mala consellera.

Estirant de la manta

Demà dilluns, és a dir, dintre d'una estoneta, sortirà publicat aquest post. A dos quarts d'una, en el Bloc Gran del Sobiranisme. Bona setmana!

Entrevista a Marc Prenafeta

Entrevista a Marc Prenafeta, a RAC1, divendres 6 de novembre de 2009

Justícia, mitjans, Convergència i la nova Inquisició

Aquesta és la meva contribució al Bloc Gran del Sobiranisme, com cada dilluns. Espero que t'agradi. Ja m'ho diràs. Bona setmana!

Xorissos i xorissos

Segueixo poc els telenotícies. Però vist el que ha passat en les darreres hores, no he pogut resistir-me a veure què diuen. Es veu que hi ha una onada de corrupció a Catalunya. I el jutge súper star de l’Audiència “Nacional” ha decidit prendre cartes en l’assumpte. Així queda clar qui mana, qui té els cossos i forces de seguretat i com resta, altre cop, el ja tant agònic concepte d’autogovern. He de confessar que tot aquell ramat de guàrdies civils, entrant i sortint de l’ajuntament de Santa Coloma, és un espectacle que fereix la meva sensibilitat. Què se suposa que n'hem de fer amb el Mossos?

Veig, d’altra banda, que el cas Millet ha desaparegut de l’escena. Tota aquella informació que anava sortint en compta gotes, les filtracions interessades d’un sumari sota secret -que era munició per aconseguir allò que sembla impossible d’arribar-hi per vies democràtiques-, tot allò s’ho ha dut una ventada. La vena involucionista d’aquesta gent sembla que no té un sostre a la vista. Ah, i el paper de periodistes i mitjans, a l’alçada del betum.

I vet aquí com han canviat les tornes. La garzonada ha frenat sobtadament les ganes incendiàries de fer servit la justícia com a Cavall de Troia. Tota aquella superioritat moral que exhibeix l’esquerra a base de jugar amb les cartes marcades, ha quedat aturada en sec. Amb una contundència tal que ara fins i tot demanen una treva.

Ahir tots els que no votem socialistes érem tractats de vulgars xorissos, pel màxim responsable del PSC i actual president de la Generalitat. Avui ja proposen amicalment una treva. Potser és que n’han trobat de més grossos. De xorissos, vull dir. De tant com s’han arribat a mirar el melic i d’escampar la mentida no se n’havien adonat que els tenien dins de casa.

Cas perdut

L’altre dia el majúscul i irreductible compatriota Arnau Oteji advertia al Cimera que en Montilla és un “cervell espanyol envasat al buit”. I això que podria semblar un despropòsit, avui al mateix cervell li ha faltat temps per certificar el seu estat envasat. “Montilla creu que el 'cas Millet' no afectarà electoralment CiU”, diu el titular de l’Agència catalana de notícies. Sembla ser que l’electorat de CiU no és sensible a aquesta mena de coses. Com no li afecta al PP el cas Gürtel. (El cuento de sempre sobre la dreta, quan l'esquerra fa aigües). La disquisició és pròpia d’un objecte envasat al buit i allunyat de la realitat. Considerar xorisso tothom qui no vota socialista és un acte propi d’algu a qui ja no li cal l’envàs al buit perquè té el cervellet entrat en vies de fossilització.

Dones i vídues

M'he afeccionat al xarop de saüc diluit en aigua. M'hi he quedat ben enganxat. Escolto la mar i els grills a la fosca. Fa una nit esplèndida. Corre l'aire oxigenat, perfumat amb puntes d'herba fresca. Milers i milers de llumetes dibuixen una línia d'horitzó en la llunyania. Fa goig la contemplació dirigida cap el no res. Decideixo escoltar "Take Your Shirt Off", dels T-Pain. Mentre, aprofito per penjar el que ha de ser el proper post que ha d'apareixer aquest dilluns, al Blog Gran del Sobiranisme. Es podrà veure a partir de dos quarts d'una. Com mana la tradició.

Bona setmana!

Demà serà un altre dia

Després de mesos de preparació, ahir ens va fallar el sopar al que la meva dona i jo havíem d’anar. El convidat estava indisposat. Malgrat tot, lluny de lamentar-ho, he de dir que vaig quedar alleugerit. Fa temps -exactament avui fa deu mesos!- que vaig començar una vida entre ermitana i espartana. Forma part del ritual que s’enceta en venir una criatura al món.

Em costa molt renunciar a les estones de qualitat que puc passar amb el meu fill. Unes són pel matí, quan em desperta. Ja fa dies que me’l trobo dempeus, agafat a la barana del llitet, somrient. Les altres arriben per la nit. El moment de fer-lo anar a dormir és un espectacle que aviat canviarà i serà impossible de recuperar.

Tinc amics que m’han fet saber llurs teories. El nen ha d’aprendre a dormir tot sol. Potser sí. I a menjar amb cullera. Però no saben el que es perden. Nosaltres hem optat pel balancí i anar-lo gronxant, damunt nostre. No se sap dormir d’altra forma. És una estona delirantment magnífica. Mentre ell agafa el son, a mi se me’n van tots els mals, el cansament, la mala llet i les ganes de sopar fora.

He de ser molt curós. Ara he arrodonit tant la tècnica que en un pim-pam-pum el nen queda mort. I això m’emprenya. Per tal d’estirar el ritus, l’he d’espavilar fins que no pot més. Aleshores , allí a les fosques, amb els ulls clucs i amb el seu caparronet reposant en el meu pit, ell comença a fer esforços titànics per aixecar un braç. Noto la minúscula maneta que tiquitiquitiqui va pujant. A dures penes palpa l’espatlla fins arribar al coll. Després la papada i puja cap a una galta. S’atura un moment en els llavis. Aquella ma trepadora salta cap el meu nas. Toca toca toca de forma que el seu palmell i tots els ditets poden agafar-me ben bé la punta. I quan decideix que ho té perfectament apamat me’l retorça, amb un gir sec i veloç. Em clava les ungles amb tal maldat que més d’una vegada he acabat amb anant directe cap a la farmaciola. És el senyal que la broma no dona per a més. I demà serà un altre dia.

De cap a peus!

Els pressupostos de l’estat tiraran endavant. Gràcies al PNB i als canaris. Em meravella la capacitat de’n Zapatero per treure tant de suc a una mateixa llimona. Se suposa que els bascos, un cop han fet de perfectes banyuts, rebran a canvi quantitats ingents de matèries que beneficiaran el seu país.

En el paper també de banyuts, els catalans i molt particularment els que encara tenim l’humor de defensar les bondats de CiU, hem d’estar infinitament agraïts als bascos per tant de sacrifici. Després del que hem hagut d’empassar-nos jo no les tenia totes amb la deriva que podia prendre en Duran. CiU hauria de gastar el “No” sistemàticament per a un partit que no ha fet altra cosa que estafar-nos. L’únic que rebem del talante és la mentida i l’oprobi. I en el cas particular de la gent de CiU això es podria multiplicar a l’enèsima. Sort, sort, n’hem tingut dels bascos, que ens han allunyat de qualsevol temptació. (Sembla increïble poder comprovar que hi ha encara qui pot superar-nos i de molt).

El PNB fa quatre dies que esbombava un Pla Ibarretxe, perquè l’Estat espanyol no complia amb el que pactava políticament. El seu estatut se’ls quedava esquifit. I, ves per on, ara, justament ara que els han clavat la ganivetada de la seva vida, ara recolzaran uns pressupostos a canvi de tornar a pactar quartos i concessions polítiques.

A qui n’hi ha uns quants que no n’aprendran mai. Ni a base de rebre escarments exemplars i humilacions públiques. Qui és el maco que hores d’ara pot creure en la paraula d’en ZP? A qui n’hi ha uns quants què, potser sense saber-ho, no són més que uns perfectes espanyols. De cap a peus.

Tinguem molt present els colpistes

Demà dilluns, a partir de dos quarts d'una de la matinada, ja serà possible llegir aquest article. És el que he fet pel Bloc Gran del Sobiranisme. Bona setmana!

Grip "A" -o no-

A la sala d’espera de la consulta del pediatre hi ha una cartell que descriu tots els símptomes de la grip “A”. Em penso que els tinc tots. Em sento com si m’hagués passat una piconadora pel damunt i només em faltava topar amb aquesta mena d’informació. De la meva dona també podria dir-se’n el mateix. Li dic que ja sé d’on és que li venen tots els mals.

Quan entrem a la consulta, amb la metgessa només parlem del nen. Prefereixo no tocar el tema de la “A”. Està pansit i fa aquelles ulleres que apareixen quan no has dormit pràcticament tot un cap de setmana i, a més, l’has passat fumant porros i bevent. Clar, un aspecte semblant quan tens entre nou i deu mesos fa vertadera llàstima. Així és que passo de treure el tema de la meva grip.

Ja sabem, a més, que en aquest país l’afecció que hi ha per fer grans les sospites. Les ganes que hi ha per lapidar a qui sigui, amb l’excusa que sigui. La grip “A” és perfecte per enfonsar la reputació del primer que se’t posi pel davant. Aquí els mitjans han ajudat a fer bons els inquisidors de barriada.

Quan la visita la donem per acabada, li demano a la doctora si la grip “A” és un virus que es pot transmetre per internet. Ella respon molt secament: “no”. Bé, aleshores puc confessar tranquil·lament que em sento talment com si tingués la grip “A”. Ara em dedico a sobreviure a base d’infusions de farigola i suc de pinya. No tolero res més. He de prendre de tant en tant un bon tanto d’Aquarius, per les sals que conté. Si així aconsegueixo revifar, no dubto que la humanitat haurà fet un altre gran pas cap endavant.

Encetar el veritable procés

Aquest dilluns, com no podia ser d'altra forma, serà un dia feiner. (Com a blogaire o no). Aniré a treballar i, per tant, a fer més rica i plena Catalunya.

Com cada dilluns, també, sortirà publicat a dos quarts d'una aquest post al Blog Gran del Sobiranisme. Molt bona setmana!

El que Déu no pot fer

Ahir va tocar dinar amb el president que va portar a Lituània altre cop a la independència. Important pels lituans això de remarcar “altre cop”. Adverteixo, però, que a mi no m’interessa massa explicar el nostre cas a segons qui. Un cop ho has fet te n’adones que és impossible assolir la comprensió de ningú. És un tema que no s’aguanta per enlloc. Només pots rebre el tractament d’imbècil, si ho penses fredament. Qui és el maco que declarant-se independentista fa entenedor a un observador estranger això que el nacionalisme espanyol presideixi el govern català. Gràcies, precisament, als independentistes. No saps on coi fotre’t. Un cas de vergonya col·lectiva, únic segurament al món més o menys civilitzat.

L’interès de debò, doncs, va venir pel fet de compartir la taula, també, amb n’Agustí Bassols. No havia tingut el plaer de xerrar amb ell, abans. Als vuitanta-cinc anys s’embarca a promoure la independència, a raig. Com a home prestigiós en el camp del dret i com a persona d’una certa edat, em genera un respecte fora mida. Solvència demostrada i experiència vital són dues coses que jo venero. És un home que encomana pau i tranquil·litat amb la mirada. En canvi, sembla que ha de tenir el seu geni: “jo sempre he estat independentista! Des dels set anys! Vaig acceptar ser conseller perquè em pensava que en Pujol també n'era d'independentista”. Això darrer ho diu amb una mica d’amargura. Jo li apunto:
-Sr. Bassols, en Pujol és independentista
-Nooo.
-Sí, sí que n'és. El que passa és que encara no ho ha descobert. (Somriu. Agrament, però somriu).
-Si en Pujol se’n declarés, de cop tindríem vint mil independentistes més.
-Mig país ho seria de pet!
-Em trobo molta gent, que després que em sembla els he convençut, em diuen: ho vaig a parlar amb en Pujol. (Fa un silenci i posa cara de voler dir: i aquest m’acaba esguerrant el negoci.) En Pujol és un home molt important per aquest país, però ell vol una Catalunya forta, plena, dins d’una Espanya també forta i plena. Quan ho vaig descobrir em vaig enfadar molt. Gairebé marxo del govern. És un home molt pragmàtic. Molt.
-Aviat es trobarà en terra de ningú. En algun llim difícil d’ubicar. Allí on abans hi podia haver matisos, avui és impossible. Tot el cuento de ser catalanista, però autonomista o nacionalista, però moderat, etc, etc, tot això se n’ha anat a fer punyetes. O ets independentista o no n’ets. Espanya s’ha radicalitzat tant que no permet cap terme mig. Només pots ser a una punta o a l’altra.
-Li diré una cosa: miri que jo sóc molt catòlic, eh?. Però això és una cosa que ni Déu (i assenyala cap amunt amb el dit índex) és capaç d’arreglar-ho. Déu pot trencar Espanya. Però no pas la mentalitat dels espanyols. (Se’m queda mirant fix. Fa un petit silenci i resta immòbil, com si s’hagués convertit en la seva pròpia estàtua de cera). I remata: És l’únic que Déu no pot fer.

Després d’un parell d’horetes, no cal dir que la conversa se’m va fer curta. Vam acomiadar el president lituà i nosaltres varem continuar la tertúlia. Primer amb l’arribada dels cafès i, després, sense ells. Ara ja estic mirant de veure a qui he d’enredar per tal de poder tornar a xerrar amb l'honorable Sr. Bassols. De moment, ja m’he adherit a Sobirania i Justícia, entitat independentista i transversal promoguda per ell mateix.

Què n’hem de fer ara dels Països Catalans?

Imprescindible la lectura d'aquest magnífic article, escrit per en Joan-Josep Rosselló, periodista mallorquí. És el convidat de la setmana al Blog Gran del Sobiranisme.

Vytautas Landsbergis

Després de molt temps hem aconseguit portar a Barcelona l’ex president lituà Vytautas Landsbergis. Aquesta fou una idea que sorgí del consol honorari lituà a Barcelona, Sr. Miquel Vila, i que la nostra associació recolzà de seguida.

Es van cercar complicitats en altres associacions i persones i, finalment, ha estat gràcies el Centre d'Estudis de Temes Contemporanis, organisme depenent del Departament de la Vicepresidència de la Generalitat que farà possible la seva vinguda. Serà, però, dins un programa més ampli.

Nosaltres volem convidar-te de forma molt entusiasta al dia 8 d’octubre a les 18:00h, al Museu d’Història de Catalunya (Pl. de Pau Vila, 3 (Palau de Mar), 08003 BARCELONA , Telèfons 93 225 47 00 93 225 47 26 93 225 47 32), on el Sr. Vytautas Landsbergis farà una xerrada.

Associació Catalano-Lituana, Ct-Lt

En el pot petit hi ha la bona confitura

Demà dilluns sortirà aquest post, penjat al Bloc Gran del Sobiranisme. Demà a les 00:30h. Una pinzellada sobre l'Assemblea constituent de Reagrupament i una altra sobre la visita que farà l'ex president de Lituània, el Sr. Vytautas Landsbergis, aquest dijous a Barcelona. Bona setmana!

Gòtic català

Una mostra gòtica de Catalunya ho és ben bé el nostre Parlament. No per les pedres que el sustenten, sinó per les ànimes de càntir que hi acull. Gòtic del bo i millor, equiparable a l’exhibit no fa pas tant per na Sonsoles i en Jóse.

És francament tètric contemplar en què consisteix un “debat”. Tot està escrit i, òbviament, pre-fixat i arxi-conegut. No hi ha marge per a l’espontaneïtat o l’honestedat política. Les intervencions fan vertadera llàstima perquè s’acosten més al que seria un concert en play-back que una actuació on realment el ciutadà “normal” pugui identificar un bri de lideratge polític que permeti alleugerir el pes de totes les tensions que mortifiquen la vida moderna, marcada per tant desconcert i crisi.

El govern de Catalunya ofereix una imatge de família Adams que tomba, amb un president que necessita llegir fins i tot el “Bon dia”. Tot ho porta escrit o pre-fixat. I allò que no surt al guió no rep símptomes d’atenció o de rèplica. L’home transmet una manca de credibilitat per liderar el país tan rotunda, que fins i tot els seus consellers en fan la conyeta via sms del que n’arriba a ser de pesat aquest home quan té el micròfon en dansa. Exactament: “toston”. I un altre dels diputats que suporta –entén-ho com millor et sembli- el govern contesta que és poc sensible amb la gent que pateix dificultats.

L’espectacle ofert pel Parlament és bastant rònec. Ni els predicadors del patriotisme social creuen en el producte que ofereixen. I aquí hi té una bona part de responsabilitat, insisteixo, la manca de lideratge que ofereix el govern català i molt particularment el seu president. Fins i tot, a la hora d’intervenir els grups polítics, quan ha estat el torn del partit socialista, el seu porta-en-veu ha fet una prèvia a la intervenció que tenia preparada. S'ha a dedicat a replicar intervencions anteriors que en realitat li correspondria haver-ho fet el mateix president o algú altre del govern. Però ja no ve d’aquí. Qualsevol ajut per difuminar el semblant gòtic de l’obra de govern sempre és benvingut.

Aquí només ens falta l’Obama i senyora, per passar definitivament a la posteritat. Gòtic com el nostre no se’n troba per gaires llocs més. I si no s’afanyen els americans, aviat ni tindran ocasió per retratar-lo. Cau a miques.

El cas Millet

L’actuació de’n Millet ha ereccionat moltes ments. De tots colors ideològics, però amb una confluència total. El cas ha servit d’excusa per carregar contra la burgesia catalana i la societat civil. M’ha sobtat veure tota la teoria que ha desfermat tant des de la dreta com de l’esquerra, sobre els cent cognoms que conformen aquest club exclusiu de prohoms burgesos. La virulència amb la qual es practica tanta crítica em portar a creure que aquest el país és un camp minat de complexos molt difícils de curar.

Aquesta Catalunya actual, que aspira a universalitzar tot allò que se li planti pel davant, devota del Low Cost i àvida d’Ikea és impossible que arribi generar mai un llegat semblant al que va deixar-nos els avantpassats d’aquests cent –o dos-cents- cognoms, que avui són denigrats amb tanta facilitat.

El cas Millet ha servit per fer aflorar el complex d’analfabet que avui passegen tant arrapat els nou rics que ha generat la catalana terra. I ha posat en la mateixa trinxera la Catalunya esquerranosa, amb el complex insuperat de forastera i eterna aspirant a nou rica. Avui fa el mec tirant de Mangos o de Zara, però si hi hagués l’oportunitat faria el senyor a Furest o a Santaeulària. No solament la burgesia a casa nostra estira més el braç que la màniga. Ai, si la tarja de crèdit parlés!

Això és el que també ha fet en Millet, sense voler. Posar a primera línia una guerra de guerrilles que diu ben poc en favor de molta Catalunya. Perquè de tant servida que va ha extraviat la vergonya, la sensibilitat, la civilitat i no perd ocasió per fer el ridícul de forma esclatant. Aquesta Catalunya de la xerrameca fàcil i delirant, que encarrega informes fins i tot per saber com ha de seure a la tassa del wàter, està rematadament incapacitada per deixar en herència a les generacions futures res semblant al Palau, per exemple. Encara que sigui amb els números vermells d’un roig roent. Impossible.

Ara que aquesta Catalunya tan rica i plena de retòrica s’embranca en discussions sobre el patrimoni intangible, ara podríem arribar a terribles conclusions. Després dels pressupostos que s’arriben a invertir per formar la ciutadania, ja em diràs sinó és un principi d’estafa als que vindran –intangible, això sí- el fet de no llegar res que no sigui una llufa, una buina o qualsevol altre caca encara avui difícil de catalogar.

Hi són, però no es veuen

Com cada dilluns, demà sortirà publicat el darrer post, aquest, al Bloc Gran del Sobiranisme. A partir de dos quarts d'una. Molt bona setmana!

De vol massa rasant

Ja som en campanya. Més que ho anirem veient. Sempre hi ha el qui ho està més que els altres. Cas del PP, que ja ha nomenat candidat a la presidència de la Generalitat. El pes d’aquesta responsabilitat ha caigut en la persona de n’Alícia Sanchez Camacho.

Sort que aquesta noia és gironina. No imagino el que podia haver sortit si els seus pares arriben a triar l’àrea metropolitana, com a paradís de la seva jubilació. Són espanyols i a la vista de com els ha sortit la nena, suposo que espanyolíssims.

En el mateix discurs d’acceptació/proclamació de la seva candidatura ha manifestat que “no permetrà que el català sigui la llengua vehicular a l'escola”. És curiós que una pensada d’aquesta mena la tingui precisament una persona nascuda aquí i que a casa fa anar l’espanyol. És justament la llengua l’element més integrador per a un foraster. El desconeixement del català per a molta gent significa el principi de condemna al ghetto. Ella ho hauria de saber més que ningú i, per tant, exhibir una mica més d’intel·ligència.

Si avui la Sanchez Camacho s’entesta a fer el paperot d’extraterrestre no és per culpa del que ha trobat a Catalunya, ni d’un destí que li ha jugat males passades. És per què vol fer carrera política pel cantó més rastrer. Amb aquesta persona Catalunya ja ha fet tot el que hi havia de fer. Però hi ha casos que no tenen remei ni després de ser recautxutats.

Les nostres pors

Demà dilluns sortirà l'article que penjo al Bloc Gran del Sobiranisme. És aquest i el podràs veure a partir de dos quarts d'una de la matinada. Bona setmana!

Desesperats de la vida

En aquests darrers dies hi ha hagut motius per escalfar-se el terrat més del normal. Això d’Arenys podria haver fer molt de bé. O molt de mal. Segons com es miri o, sobretot, segons com es gestioni.

No considero que en aquesta localitat del Maresme hi hagi cap principi de res. Ans el contrari. Ens ho hauríem de mirar amb una mica més de deteniment, abans de començar una d’aquestes febrades patriòtiques que darrerament només les provocaven el fart de calçots. Convoca referèndums a Barcelona i la seva àrea metropolitana, maco. A veure si ens tornem a clavar un gol en pròpia porta.

I amb aquest pim pam pum sobiranista i el conseqüent excés d’eufòria, entra en escena en Laporta. Quin pais! Per a mi el que seria normal és anar a sospirar rere la porta d’alguna universitat o d’alguna empresa de referència. Vull dir per anar a la cerca de recanvis polítics. Mai entraria en els meus plans posar en el punt de mira cap element vinculat amb el futbol. Al capdavall no és més que una activitat tercermundista, per més que m’ho intentin vestir d’alguna altra forma.

Ho sé: en Gil i Gil va triomfar, sí. Però deixem aquest model de funcionament a Espanya, que allí senta de meravella. Un país no és ben be el mateix que anar rere una piloteta. I si entra, entra. I sinó, crisi institucional al canto. Col·loquem al futbol al seu lloc i no cacem més mosques a canonades. No estem -encara- tant desesperats!

Gestionar la seva por

Demà dilluns, a partir de dos quarts d'una de la matinada, sortirà publicat aquest post. Serà al Bloc Gran del Sobiranisme, com ja és tradició en aquest dia de la setmana.

Espero que tant la Diada Nacional com el dia d'avui a Arenys de Munt t'hagin proveït moments àlgids de satisfacció.

11 de setembre

Catalunya triomfant, tornarà a ser rica i plena...
Molt bona Diada!

Crítiques a la política econòmica

L’atac que ara té en Castells cap a la política econòmica d’en ZP és un atac en defensa pròpia. D’allò més naïf, però. Ell representa un dels darrers cops de cua del maragallisme oficial. Sabia –ho sap el més ase- que el resultat de les seves negociacions per la qüestió del finançament van acabar amb un bon calbot montillesc i passant per l’adreçador. Després de mostrar una vel·leïtat -més o menys sentida- el van haver de posar a lloc. El nyap que ens farà menjar aquest home serà antològic, perquè ni acompleix les expectatives que va crear ni amb aquest Estatut que ja fa dies que tremola. El conseller Castells s’ha jugat el prestigi intentant vendre, tant a la Sra. Paquita del Mercat de l’Abaceria com al col·lectiu d’economistes -i a tothom que se li posa pel davant-, que les seves gestions van ser tant lluïdes. L’endemà de rebre el calbot no havia ningú a Madrid que sabes el que l’honorable conseller havia anat a signar, ni gosaven aventurar cap de les xifres que l’home anava esbombant en forma de triomf per Catalunya. En resumides comptes, una manera de fer el ridícul tant privada com públicament. I ara sembla que s’hi vol tornar, perquè el seu honor ha quedat remenat i massa tocat. Però els seus companys ja han corregut a desmarcar-se. Davant d’un faristol i la bandera catalana han declarat solemnement haver quedat sorpresos amb les declaracions del seu conseller. (Aquí s'albira un principi de nou calbot, que motivarà en Castells haver de precisar ben aviat les seves paraules).

En Castells sap que la presa de pèl de l’acord de finançament no aguantarà dos telenotícies. Se l’ha hagut de menjar i ara ha de començar a cercar noves vies per distraure efectivament l’atenció que ara se li podria dedicar. En fi, com un calamar: tira tinta i comença a córrer. Fins la propera trastada.

Ja fa vint anys!

A tres quarts de vuit m’ha arribat un missatge de text, via mòbil: “Avui fa 20 anys de la inauguració de l’estadi. FREEDOM FOR CATALUNYA!”. Al seu autor el vaig fer anar rere les columnes que hi ha al començament de l’Avinguda Ma. Cristina i li vaig dir: Et baixes els pantalons i t’hi col·loques unes quantes lletres. Són les que després t’hauràs de tornar a treure, un cop salvats els controls policials. Ajuntant-les amb les d’altres voluntaris com tu farem una pancarta que ha de donar la volta al món.
Al paio el que li preocupava de debò era que, un cop dins l’estadi, algun reporter gràfic el pesqués amb els pantalons avall. I que fos aquella imatge la que recorregués el planeta. (Als catalans sempre ens ha perdut l’estètica!). El meu amic cada any m’ha recordat la baixada de pantalons en lloc públic. Jo li havia promès una entrada, sí. Però es va haver de baixar els pantalons!. Quan em va presentar la seva dona el primer que va fer fou delatar-me: Aquest va ser el que em va fer despilotar a Montijuïc! I quan la meva dona aparegué en escena, tres quarts del mateix. Ara té dues precioses criatures. Són encara petitones. Però així que sàpiguen dir “bon dia”, son pare em tornarà a assenyalar davant d’elles. I jo aleshores faré córrer la seva foto, amb els calçotets avall. En vint anys el Photoshop ha arribat al punt de fer vertaders miracles. No tant com per aconseguir la independència, però sí per poder deixar-me ben descansat.

Ser o no ser

Avui és dilluns. Aquí pots llegir el post que he penjat al Bloc Gran del Sobiranisme.

Suposo que pot ferir una sensibilitat o altra, sempre que no siguis liberal. Bona setmana!

Humanitat

Amb les presses típiques de la tornada sempre hi ha alguna cosa que marxa del cap. Tot i ja sent en alta mar, vaig demanar-li a la noia que havia a recepció em deixés anar a la coberta on era el cotxe aparcat. Era una persona prou disposada, procedent d’alguna banda de Llatinoamèrica. Ella em va dir que era totalment prohibit accedir-hi, un cop el buc és en marxa. Vaig insistir en motius humanitaris i que després em caldria una habitació doble.

La noia va ser presa del dubte, tot i les estrictes instruccions que sembla ser existeixen al respecte. Jo mateix em vaig oferir per ajudar a obrir la voluminosa porta de ferro, tancada amb dos panys enormes i difícils de manegar. Vaig fer saltar el primer i, veient la meva decisió, ja em va deixar obrir el segon i la mateixa porta.

Vaig poder arribar de seguida al meu cotxe. El sol era espatarrant i no vull ni pensar què hagués pogut passar allà dins, en les set hores de travessia i a mercè d’aquelles temperatures. Vaig agafar amorosament la sobrassada de quatre quilos i mig que havia comprat a Sa Canova, a Campos. (Quan penso en que el meu fill -que era tota una bèstia en néixer- feia només quatre quilos!). No va ser fàcil obtenir-la, perquè parlem d’un restaurant. Ara, la qualitat és majúscula i va valer molt la pena ser prou pesat com per poder dur l’aigua al meu molí.

Vaig portar orgullosament la criatura en braços, cap a dins. A la noia de la recepció hi havia alguna cosa que no li quadrava, perquè l’embolcall era justament una bossa del Corte Inglés. M’esperava amb la clau de l’habitació als dits. La hi vaig prendre, amb cara alleugerida. Ella va dir-me, amb un punt de sorpresa:

-Está bien?
-Gràcies a vostè i a Déu, sí. Ella va somriure i va seguir:
-Como se llama?
-Sobrassada. És mallorquina, com la meva dona. Així que arribi a l’habitació la deixaré damunt d’un llit i la destaparé. Aquesta calor no li podia anar bé de cap de les maneres.
-Pues claro que no! Ni modo! Cuidela bien.
-Ho faré. No en tingui el menor dubte. Gràcies altre cop.

No vull ni pensar què m’hagués pogut passar si arribo a casa amb aquest tresor rostit. Cap raó de tipus humanitari hagués impedit que la ira de la meva estimada esposa em convertís molt probablement en ració de croquetes o en alguna cosa encara més capolada.

L'exemple de Mallorca

Demà a les 00:25 h sortirà el darrer post escrit al Bloc Gran del Sobiranisme des de Mallorca. Suposo que més d'un quedarà content, perquè faig una crítica a l'independentisme més primari. A mi particularment em subleva, pel que té d'inconsistent. Sort, però, que he esporgat molt el que volia dir realment. Aquest estiu, la temperatura m'ha pujat també per la cosa aquesta tant rematadament sobiranista. Hi ha moments en que venen ganes d'engegar-los tots a mamar. En fi, que ja m'ho diràs si podia haver estat una mica més contundent.

Mallorca, en clau de futur

Dilluns apareixerà aquest post, que es podrà veure a partir de les 00.30h. al Bloc Gran del Sobiranisme.

Jo prefereixo seguir parlant sobre Mallorca. Crec que és més interessant que intentar seguir el fil de la política catalana. Tot el cacau mental generat al voltant de la manifestació que hauria de convocar Òmnium és francament depriment, per no qualificar-ho d’absurd, miop o simplement d’estúpid. Amb aquest raquitisme mental al sobiranisme li caldrà una reconversió a fons si vol arribar a fer alguna cosa solvent a la vida. Ara mateix sembla incapaç de poder identificar quan és que cal defensar la sobirania catalana.

Pensant així, trobo molt més productiu no dir res del que honradament penso referit a tot aquest muntatge, amanit amb tant de lletraferit i d’incompetència manifesta. Crec que és molt més útil optar pel silenci patriòtic i deixar que la fruita, si no és podreix gràcies a un miracle dels grossos, que maduri ella tot soleta.

Intolerable

Ara mateix el PP baleàric està immers en un ball de bastons considerable. L’afer del Palma Arenas els té ben distrets i la premsa, que al mes d’agost va molt necessitada de dinamita, agraeix sentidament la corda que està generant aquest tema.

Fa cosa d’un any la situació era exactament la mateixa. Una altra moguda a l’àrea de joventut va revifar un estiu informatiu que semblava a punt de morir. És clar, d’avorriment i de calor.

Els escàndols del PP a les Illes i el tractament que en fa la justícia i la mateixa premsa són per si mateix nou escàndol. Vagi per endavant que jo no discuteixo pas la vella dita popular que proposa “qui la fa la paga”. Només faltaria!. Una cosa molt diferent és el show que es munta amb l’excusa de repartir justícia tort i a dret.

Un escàndol per a mi és què amb l’horitzó electoral a la vista, tot un destacament de furgonetes i policies armats fins les orelles es congreguin davant la seu del Partit Popular a Palma i comencin a endur-se caixes, ordinadors i altre material que suposadament ha de donar pistes cap un cas de corrupteles i que la justícia ha de ventilar. Tot retransmès en un rigorós directe, per a goig i gaudi de l’audiència televident. A partir d’aquí no m’estranyà que al PP li costes assolir el diputat al Parlament que li mancava per arribar a tenir majoria absoluta.

Enguany, amb això del Palma Arenas, la cosa ha estat francament bèstia. A més de les imatges i vídeos que il·lustren dia si dia també aquest agost graníticament calorós, amb els imputats emmanillats i barba de dies –com és el que correspon en qualsevol posat de delinqüent-, hi ha informació que ha sortit ben poc o gens. I això que és rellevant, per a constatar els nivells de salubritat en que es mou la suposada democràcia espanyola.

Als detinguts se’ls engarjolà setanta-dues hores. Això en si mateix és un excés, perquè només s’aplica en casos extrems i es fa per evitar, entre d’altres, la fuga o la destrucció de probes. Un dels detinguts, que coneix la litúrgia del procediment, exigí que les coses es fessin com toca i, aleshores, rebé una resposta estil Torrente: “a éste lo vamos a ablandar”. El canviaren de cel·la i va anar a petar en un recinte sense ventilació. Era, a més, espontàniament decorat amb el pixum i els excrements que anteriors hostes van anar atresorant, donat que el lloc tampoc no té ni rentamans ni tassa de wàter. Això i el matalàs -que resistia amb molt mala cara el pas de les visites- van fer que el protagonista hagués de viure unes setanta-dues hores francament estoiques. Li va passar les ganes de beure i menjar, en comprovar que ningú responia a la seva crida quan havia de poder sortir a evacuar les seves necessitats. Una part d’aquestes es van quedar damunt seu i l’altra va engreixar la col·lecció que de forma altruista hom lliura en aquest espai i que ha de fer tanta companyia al que vindrà darrere.

Tot aquest espectacle es posa en dansa així que el fiscal fa espetegar els dits. Policies, governador civil i d’altres comencen també a anar per feina. Sense oblidar els media, que actuen amb una sincronia difícil de fer empassar. (I el fiscal obra per inciativa pròpia o bé perquè algú li ho mana, molt establert en els cims del poder de l’Estat).

Hi va haver qui fins i tot va publicar maniobres orquestrades a l’obscuritat des del partit socialista amb la tropa colpista del 23-F. Ningú no les va rebatre. Amb la mateixa ètica enfosquida van intentar engarjolar el president Pujol o espiar el Rei o ves a saber tu a quants de nosaltres. Encara la setmana passada ens n’assabentem, per exemple, que a Navarra el PSOE espia per desestabilitzar el seu adversari Nafarroa Bai. Clar que tot aquest embalum comparat amb la trama dels Gal fa riure.

I després de tot plegat, com si ens preguessin per perfectes imbècils, quan venen les eleccions encara hi ha qui fa veure que s’escandalitza amb el PP per intentar treure’n rèdit electoral. El cert és que si hem de menjar gràcies a l’esquerra ho passarem molt magre. I a l’hora de dormir, vigila. Ja no seràs el primer qui haurà de jaure entre caques i pipinades. Això pot passar abastament si el mínim de sentit democràtic o de la decència no ho atura per intolerable així que apareix el primer rampell. Tant hi fa que es practiqui en la gent del PP. És simplement intolerable.

Mal comú

Avui ja torna a ser dilluns. Com ja comença a ser tradició, aquí pots llegir l'article que publico al Blog Gran del Sobiranisme. Molt bona setmana!

Qüestió de sort

Ahir era notícia que tot el bo i millor quant a expresidents de Catalunya feia saber la seva voluntat de manifestar-se en favor de l’Estatut, davant la previsible retallada que hom pressuposa ja no trigarà gaire més en produir-se. N’hi ha que s'hi avindrien a fer-ho resignadament, convençuts que aquests gestos serveixen de ben poc.

El més curiós del cas ve del cantó dels presidents en exercici del càrrec. D’una banda perquè quan agafen vacances ningú no en sap res de res. (No és que em disgusti perdre de vista segons quina mena de fenomen, que consti). D'altra, perquè és una incògnita saber si s’apuntarien a anar del bracet amb els altres, si finalment hi ha una manifestació per aquesta noble finalitat.

Em sobta que la Catalunya més dinàmica i més defensora de la seva realitat broti en bàndol “ex”. Trobo molt revelador que no sigui el mateix president de la Generalitat, -vull dir l’actual-, qui hores d’ara no escalfi motors ni tinguem cap indici que el porti a liderar cap acció contundent, que vagi en la línia de fer respectar la legalitat vigent i la sobirania popular expressada pels catalans.

Sort que ell era un dels que va anar content a votar “Sí” a l’Estatut. Sort. Sort, també, que juntament als “vivas” a Espanya que tant li agrada proferir, de tant en tant enclasta algun “visc a Catalunya”. Més d’un amb això ja queda prou satisfet. Sort per a ell que la Catalunya contemporània té problemes seriosos d’orella. Molta sort haurem de tenir nosaltres, encara, perquè l’actual govern de la Generalitat ja ens ha fet saber que no té cap Pla B, ni C ni D pel cas que ens ocupa.

De tanta sort com hem tingut, no ens hem d’estranyar pas d’haver arribat on som. I espera’t.

Papanatisme nacional

Com que és dilluns, avui l'article es pot llegir aquí, al Bloc Gran del Sobiranisme. Bona setmana!

La identitat en la classe treballadora mallorquina

Els estius quedarien coixos sense la celebració d’un gran sopar, com a mínim. Una taula llarga, parada a la fresca de la nit, convida a experimentar el plaer de fer vacances. Les coques de trempó, els canalons freds i les ensaïmades d’albercoc haurien d’amorosir aquest estat ociós, que és alegria a les totes. Penseu que també hi raja vi que reposa a la glaçonera. I aigua, pels més valents.

No conec la història de la majoria dels comensals. Segons com, és un avantatge. Hi ha un moment, a Mallorca, en què salta la mateixa espurna en les converses si hi ha pel mig un català. En aquest cas sóc jo qui excita el mallorquinisme. La meva sola i pètria presència fa irradiar uns feixos d’energia, de forma molt semblant al que podia succeir als Teletubbies. Hi ha alguna cosa que posa en marxa el ventiladoret i els Teletubbies comencen a votar i a sentir-se excitadots. Jo desconec el perquè passa això, que consti. Com que em sé el cuento, sempre faig el posat d’estar jugant al Pare Carbasser. No converteixo res definitivament en sí o no, en blanc o negre...

Aquesta generació treballadora mallorquina, que tant ha pencat i prosperat, en realitat s’ha analitzat ben poc. No sé si per manca de temps, de gust o de ganes. Però el fet és que quan parla sobre Mallorca el resultat a mi em sembla un cos amb rotunda descomposició i a ells els retorna una imatge pletòrica.

Quan s’embranquen a discutir sobre “s’identidad”, jo ja tremolo. Ja sé fins i tot com esmorteir la millor de les meves tremolines. I tenir assumit que comença el joc del Pare Carbasser. Molts mallorquins aplegats en aquesta llarga taula coincideixen a pensar que se’ls està llevant la identitat. Així doncs, aguanto la respiració. Jo no veig en cap d’aquests el plomall quatribarrat en el sentit que hom podria esperar si la conversa fos a Catalunya. Abans de dir res simplement espero a veure cap on es decanta desgraciadament la balança. -Perdre la identitat és indiscutiblement una desgràcia absoluta-. I aleshores comença el festival del despropòsit: “ Que amb l’ajuda de l’Obra Cultural Balear ens volem prohibir l’article salat. Que ja ens han fet canviar els noms mallorquins que són de referència per tenir contents als catalans: de Lluch hem passat a Lluc. Que com que la nostra verge també és morena, la voldran llevar i ens imposaran la de Montserrat”...

(Sí que vaig començar a tremolar, quan la conversa va enfilar cap aquí. De riure. Em va recordar aquell dia que en Montilla, a RAC1, es va gairebé ofendre quan en Xavier Bosch va demanar-li “si vostè és de la ceba”. Va pensar en realitat que el que feia el locutor era insultar-lo molt subtilment. Ell que es proclamava “catalanista” irreductible dia sí, dia també, encara era hora que sabés què vol dir “ser de la ceba”. A una determinada generació de mallorquins li passa exactament el mateix que a en Montilla: no tenen ni idea de qui són ni de qui volen ser. Mallorquins irreductibles, això sí).

“Jo pensava que la identitat es perdia quan, per exemple, vas a Palma i entres en una botiga, dius “Bon dia” i la resposta és “Buenos dias”. I la conversa segueix imparablement en castellà. O és que vostè sala molt quan xerra en foraster?”. Els mallorquins, el gran gruix, se sent molt de la seva terra. Però amb aquell amor que mata. En conec ben pocs que pensin en Mallorca, en clau de país i de futur. I no sé si seran capaços de fer-ho ara, que ja no han d’esllomar-se per arribar a final de mes. Però si és aquesta pàtria la que només són capaços d’inculcar a la següent generació, no caldrà fer gaires retrets als catalans. Ni patir més preocupacions per una Mallorca tant al punt de l’inexistència.

La classe treballadora mallorquina

Fins que el ble del turisme no va començar a prendre, a Mallorca les coses sempre havien funcionat de la mateixa forma. El fill espavilat heretava les terres bones, molt aptes pel conreu, i el "tonto" les menys productives. Aquestes en moltes ocasions eren les més properes al mar, on hi havia més rocalla que altra cosa o excés de sal en les capes freàtiques. O eren males de treballar perquè acabaven sobtadament en un espadat. L’arribada primer dels anglesos i després dels alemanys va capgirar totalment la vida de l’illa, com un mitjó. El fill espavilat havia de pencar com una vertadera bèsteia de càrrega per tal d’assegurar la subsistència i el tonto només li calia vendre les seves propietats “improductives”.

Però tonto del tot no ho era aquell qui no vivia directament de la terra. Era, també, treballador i es dedicava a fer feines cosint, repartint, en alguna de les moltes activitats derivades, per exemple, de la transformació de la pell. L’arribada del turisme va donar una gran empenta al calçat i al vestit de pell. Alemnays, anglesos, suecs –i sueques!- compraven material boníssim a preu de saldo. Va haver una indústria al voltant d’Inca que va afavorir un esplet de fortunes. Així que hom podia fer el raconet, s’establia pel seu compte o optava per invertir els estalvis en alguna operació dedicada a la construcció. Era una altra de les activitats que florien i que, també, va donar com a resultat molts quartos a qui la practicava.

En conec bé un d’aquests. Conec la seva història i la que em conta d’altres. Ell en realitat és sastre. Cus molt bé. Se n’enfot sempre de les meves teles. Com que sóc català suposa que hauria d’anar sempre amb camisa i corbata, cosa que només he fet el dia del meu casament. Quan ens veiem, sempre noto les seves repassades. Però no són de portera, sinó herència del seu passat professional. Ja m’hi he acostumat.

Va tenir una època en que ell veia pels porticons de la finestra com tothom feia la seva vida, mentre no aturava ni un moment de cosir. Veia com el sol es ponia, començava la fosca i s’encenien els fanals. No parava de treballar fins que el negre nit no era absolut. Ara ja fa temps que no pensa en la vida que fan els altres. El que va estalviar ho va dedicar a fer una promoció d’habitatges. Em diu que volia fer peces que duressin més d'una temporada. Va començar amb molt mal peu i va haver de seguir guaitant entre els llibrets de la finestra encara més temps. Però l’entrenament que duia al darrere era gran. Amb això i imaginació, se’n va sortir.

Avui no diries que un tipus discret com aquest gaudeixi de tants quartos. Ha canviat de mal de caps, diu. Però ara se’n va a dormir a l’hora que toca. És una persona que vetlla cada cèntim d’euro que té. No per garreperia, sinó perquè sap el que n’arriba a costar guanyar-los. M’interessa molt sentir-lo parlar de la seva història. Aquesta mena de contes dubto molt que sorgeixin en les generacions bressolades per la ma del patriotisme social. Aquest esperit de risc i superació ha volat, malauradament. La Mallorca d’avui, la que arriba a ser fiscalment més maltractada que la pròpia Catalunya, no s’ha fet a cop de paternalisme i universalitzant el que és inuniversalitzable. Aquesta classe treballadora és la que avui trobem més a faltar. Perquè és la que fa progressar efectivament un país.

Eclipsi d'ETA

Si avui és dilluns, avui toca escriure al Blog Gran del Sobiranisme. Aquest és el post.

Bona setmana!