Ja fa vint anys!

A tres quarts de vuit m’ha arribat un missatge de text, via mòbil: “Avui fa 20 anys de la inauguració de l’estadi. FREEDOM FOR CATALUNYA!”. Al seu autor el vaig fer anar rere les columnes que hi ha al començament de l’Avinguda Ma. Cristina i li vaig dir: Et baixes els pantalons i t’hi col·loques unes quantes lletres. Són les que després t’hauràs de tornar a treure, un cop salvats els controls policials. Ajuntant-les amb les d’altres voluntaris com tu farem una pancarta que ha de donar la volta al món.
Al paio el que li preocupava de debò era que, un cop dins l’estadi, algun reporter gràfic el pesqués amb els pantalons avall. I que fos aquella imatge la que recorregués el planeta. (Als catalans sempre ens ha perdut l’estètica!). El meu amic cada any m’ha recordat la baixada de pantalons en lloc públic. Jo li havia promès una entrada, sí. Però es va haver de baixar els pantalons!. Quan em va presentar la seva dona el primer que va fer fou delatar-me: Aquest va ser el que em va fer despilotar a Montijuïc! I quan la meva dona aparegué en escena, tres quarts del mateix. Ara té dues precioses criatures. Són encara petitones. Però així que sàpiguen dir “bon dia”, son pare em tornarà a assenyalar davant d’elles. I jo aleshores faré córrer la seva foto, amb els calçotets avall. En vint anys el Photoshop ha arribat al punt de fer vertaders miracles. No tant com per aconseguir la independència, però sí per poder deixar-me ben descansat.